Un crim imperfecte - Labutxaca

s’hi troba, en el paper de primera dama, sortint als diaris
i a les revistes, organitzant recepcions, rebent personalitats
i fent reverències al rei i al papa. Va fer mans i
mànigues per tal que la convidessin al casament del
príncep, perquè es veu que coneix la infanta... No se’n va
sortir, esclar.
—¿Tan amunt, pica? —vaig preguntar.
—Contactes no n’hi falten. Aquesta feina de decoradora,
a més de servir-li per guanyar diners, li permet remenar
el cul a les altes esferes. Tonta no és.
—Es veu que en això de la decoració hi té mà i que
s’hi guanya bé la vida —va dir el Borja per continuar estirant-li
la llengua—. Diuen que té molt bon gust i que
n’entén molt, de pintura.
—No faltaria sinó que no tingués bon gust, tants calés
que s’hi gasta! Amb els pressupostos que manega,
qualsevol en pot tenir, de bon gust —va replicar fent-se
l’escandalitzada però sense advertir el subtil comentari
sobre la relació entre la Lídia Font i el món de l’art.
—Em pensava que això del bon gust i l’elegància no
tenia res a veure amb els diners. Que és una cosa innata
—vaig dir per continuar amb el fil que havia encetat el
Borja—. Això és el que diu tothom. Esclar que la sensibilitat
artística cal cultivar-la, anant a museus i galeries
d’art...
—Bah, rucades...! El bon gust és qüestió de butxaca.
Com tot, és un negoci. Quan es diu d’algú que té bon
gust, o és que és ric o és que prova d’imitar la manera de
fer dels rics —la nostra amfitriona continuava sense picar
l’ham que provàvem de llançar.
No era la primera vegada que la conversa amb la
81