Un crim imperfecte - Labutxaca

via cobrar un bon sou, possiblement molt més substanciós
que el meu, i com que a la casa hi havia un bon grapat
de criats que s’hi passaven tot el dia, la feina no devia
ser particularment estressant. Pel seu aspecte, era un
home que feia esport i que es cuidava. Sempre he pensat
que era gai, de la classe dandy, i no cal dir que era el tipus
de majordom que esqueia a una dona com la Mariona
Castany.
A la sortida ens vam creuar amb un conegut arquitecte
que tindria, si fa no fa, l’edat de la Mariona. Feia
anys que circulaven rumors que ell i la Mariona eren
amants, fins i tot des de molt abans que el marit de la
Mariona es morís. També era ric, estava casat i duia una
vida respectable. Mai s’havia vist embolicat en cap
escàndol, que nosaltres sabéssim, com tampoc la nostra
amiga.
Un cop dins el cotxe (que mira que n’és, d’incòmode)
no vam poder estar-nos d’obrir els regals. A mi em
va tocar una corbata d’Hermès, atrevida però elegant, i
al Borja uns botons de puny d’or, també d’Hermès.
—Molt maca —vaig reconèixer—. Per fi podré canviar
de corbata! La deixaré al despatx, que si no la Montse
se’m posarà gelosa.
—Aquesta Mariona és tota una senyora —va dir el
Borja contemplant satisfet els botons de puny—. I això
que els rics no acostumen a ser generosos.
—No, més aviat solen ser garrepes. Per això són rics
—vaig fer.
—I mira que ella n’està, de forrada...
—Doncs a mi no se m’havia acudit que havia de
portar-li un regal de Nadal —vaig confessar—. Bé, vull
86