Un crim imperfecte - Labutxaca

pecte recordava més a una persona com jo que no pas a
algú com el Borja. Duia un jersei de color verd fosc, del
qual sobresortia el coll d’una camisa blanca, i portava
ulleres bifocals. La muntura, de metall, era antiquada, de
les que gairebé ja no se’n veuen. Com que estava assegut,
no podia veure res més de la seva indumentària. Lluïa
una calba com les d’abans, sense rasurar, i, això sí, els
pocs cabells que li quedaven els duia ben pentinats i anava
ben afaitat. Semblava un home modest, pulcre i de
maneres contingudes i educades. Un home d’aspecte
normal, diria jo, d’aquells que no criden l’atenció. Damunt
del seient buit del costat hi havia una caçadora
marró i un casc negre de moto no gaire nou. Ell prenia
una infusió i la Lídia Font, com sempre, havia demanat una
aigua mineral.
S’hi van estar ben bé uns vint minuts, xerrant. L’home
l’escoltava amb cara seriosa mentre ella li explicava
alguna cosa amb cara de vinagre. Em va semblar que
s’enfadava i es trasbalsava. Ella portava la veu cantant i
ell li donava unes explicacions que no la satisfeien pas.
No sabia què en pensaria el Borja, que d’aquestes coses
en sap més que jo, però al meu entendre aquells dos no
semblaven ni de bon tros una parella d’amants. Era evident
que l’home s’anava posant cada vegada més nerviós.
El meu germà no arribava i jo també començava a
posar-me’n, de nerviós. Sabia que després el Borja m’interrogaria
i que em preguntaria sobre coses que segur que
se m’havien escapat, i saber-ho em neguitejava força. Resava
per veure’l entrar d’una vegada per la porta i deixar-li
altre cop a ell les regnes del cas.
No va donar temps. De cop i volta, la Lídia Font es
109