Un crim imperfecte - Labutxaca

molt escurat li demana calés a la Merche, la seva nòvia, o
a la Mariona Castany, que s’ha convertit en una mena de
tieta per a ell, però no m’atreveixo a preguntar-li-ho.
A casa som cinc boques, dues d’elles adolescents, i només
amb el que guanya la Montse no arribem. No puc
permetre’m el luxe de refusar-li el sou, vingui d’on vingui,
tot i que generalment ve en bitllets rebregats dins
d’un sobre de color marró.
—Doncs això, que et mudis.
—Però si vaig bé...
—Et dic que et posis l’uniforme.
El que ell en diu l’«uniforme» és un vestit de color
gris fosc d’Armani que em va obligar a comprar (pagant
ell), una camisa blanca, també d’Armani (que vaig haver
de pagar jo), i una corbata de seda amb ratlletes de colors,
molt fina i discreta, que la sogra em va regalar un
aniversari i que compta amb l’aprovació del meu germà.
Això m’ho poso el dia que hem de rebre algun client o
quan fem de testaferros dels rics.
—I tu, ¿què? —vaig demanar-li amb una mica de
sorna—. ¿T’endiumenjaràs o diràs que véns de jugar al
golf?
De vegades, el Borja es presenta a les entrevistes amb
vestimenta esportiva (però no pas en xandall, esclar,
sinó estil polo, pantalons de cotó i nàutiques) i amb els
cabells molls, com si s’acabés de dutxar, carregant a l’esquena
una gran bossa amb pals de golf o una de més petita
en forma de raqueta de tennis. No l’he vist mai en
acció (de fet, que jo recordi, quan érem petits al meu
germà no li agradava pas, l’esport), i no sé si realment
sap jugar o si només ho fa veure.
22