Un crim imperfecte - Labutxaca

Una vegada més, el Borja tenia raó. La Lídia Font havia
quedat per dinar amb una amiga, que també anava
parapetada amb les seves bosses respectives. Quatre
Corte Inglés contra dues Boulevard Rosa es podia considerar
un empat tècnic, potser amb un lleuger avantatge
per a la Lídia Font. En aquesta ocasió, la relació entre les
dues dones semblava molt més distesa. Segons el Borja,
que les havia seguit fins a l’interior del restaurant, s’havien
saludat efusivament, i tot semblava indicar que es
tractava d’una de les seves amigues riques. D’altra banda,
la Lídia Font feia la impressió de ser una dona massa
intel.ligent per cometre en públic alguna indiscreció amb
un home que no fos el seu marit, sobretot en un restaurant
luxós com aquell. Així doncs, les vam deixar fer, i el
Borja i jo vam anar a menjar unes tapes en un bar més
modest que hi havia al davant.
Quan un parell d’hores més tard va sortir del restaurant,
vam seguir-la fins a una altra botiga de mobles, a
prop del lloc on havia dinat. S’hi va estar una mitja hora,
i després va tornar cap a casa amb nosaltres al darrere. En
arribar, vam esperar-nos una estona dins el cotxe, per si
de cas, però cap a dos quarts de vuit el Borja i jo vam decidir
que era hora de plegar i d’anar-nos-en cap a casa.
Aquell vespre jugava el Barça i no era qüestió de fer tard.
Els següents dies no hi va haver gaires novetats. Botigues,
amigues, més botigues i algun acte social, de vegades
acompanyada del marit. Dijous a la tarda va anar
a comprar amb la seva filla, una adolescent pàl.lida i esquifida
que clarament no havia heretat la bellesa seductora
de la seva mare. Finalment divendres, a última hora,
la Lídia Font ens va donar una sorpresa.
106