Un crim imperfecte - Labutxaca

càstigs corporals, la disciplina de ferro i les lliçons apreses
de memòria. Tossuda com és, mai no va voler agafar
una baixa per depressió, tot i que jo veia que s’anava ensorrant
dia a dia. L’institut on s’havia tret la plaça era
d’aquells qualificats per l’Administració de «conflictius»,
i la Laia i l’Aina, les bessones, també passaven una
època complicada. A casa no paraven de barallar-se, i
de l’escola no paràvem de rebre notetes poca-soltes
culpant-nos del seu mal comportament. A mi em semblava
que no n’hi havia per tant, la veritat, que tot plegat
només eren malifetes pròpies de l’edat, però en els darrers
temps la Montse havia desenvolupat una paranoia
preocupant i pertot arreu veia problemes. Un dia va
descobrir-li un tatuatge a la Laia, a la cuixa, i va tenir un
atac de nervis. En realitat, només era una calcomania,
però la Laia se’n va endur un bon bolet. Durant un parell
de mesos, la Montse va conviure amb el remordiment
d’aquella cleca, pensant que havia traumatitzat la
nostra filla de per vida, i va començar a prendre Prozac.
Per desgràcia, la millora artificial del seu estat d’ànim,
proporcional a la quantitat de píndoles consumides, va
anar acompanyada d’una progressiva disminució d’allò
que els psicoanalistes anomenen la libido, per expressar-ho
finament. O sigui, que de retruc a mi em tenia a
pa i aigua.
Pel que fa a mi, portava massa anys treballant en un
banc al matí i fent de comptable en una petita empresa
d’ordinadors a les tardes, i n’estava fart. M’havia convertit
en un honest i poruc empleat de banca que creia que
l’única esperança de canviar de vida era la grossa de Nadal.
Per acabar-ho d’adobar, el banc on treballava havia
53