Un crim imperfecte - Labutxaca

tenia pols. De seguida he trucat a una ambulància. He
pensat que es tractava d’un atac de cor —va dir abaixant
els ulls.
I va afegir:
—De fet, jo encara m’ho penso, però els de l’ambulància
no ho han vist clar i han avisat la policia. Com
ja els he dit, aquests senyors —va dir referint-se als policies
que eren en un racó de l’habitació i que de tant en
tant maleïen en veu alta que el jutge no arribés— diuen
que sembla un enverinament. És per la mica de sang que
té a la boca i la que hi ha a terra.
Al costat d’on jeia estesa la Lídia Font hi havia, en
efecte, una petita taca de vòmit i sang. Jo no entenia per
què aquell home ens explicava tot allò ni què pintàvem
nosaltres a casa seva. Tampoc entenia com és que la policia
no ens feia fora de l’habitació, ja que nosaltres no
érem de la família ni vivíem en aquella casa, però suposo
que el fet de ser una persona influent serveix per a
aquestes coses. El Borja, que semblava recuperat de
l’ensurt, havia recobrat la compostura i es comportava
com si fos un detectiu professional. Un detectiu de
pega, esclar.
—¿Sap d’on han sortit, el conyac i els marron glacé?
—li va preguntar suaument el meu germà.
—La veritat és que no ho sé —el diputat va remenar
el cap—. El conyac suposo que va arribar en alguna panera.
En rebo unes quantes, per Nadal. I els marron glacé...
—va dubtar una mica—, sí, ara me’n recordo, la Lídia
em va comentar que els hi havien enviat amb una
nota. Ho recordo perquè ella no entenia la signatura i
me la va ensenyar.
135