Un crim imperfecte - Labutxaca

Era una dona alta, esprimatxada i nerviüda, i duia
una mitja cabellera arrissada i platejada, gairebé blanca,
pentinada de manera informal. Tenia els ulls blaus, molt
vius, i fumava tabac ros sense parar. De tant en tant,
però, estossegava una mica. El nas, estret i afuat, acostumat
a olorar fragàncies exquisides a més dels dos paquets
diaris de Winston que s’empassava, tenia aquell
aire aristocràtic que, no sé per què, no tenen els nassos
xatos. Em penso que era autèntic, però vés a saber. Es
vestia a l’última moda i això la feia semblar molt més
jove del que era, tot i que tenia el bon gust de no pretendre
lluir escot. La Mariona Castany tenia diners i classe.
Aquell dia portava unes botes altes, de color negre, amb
un taló alt d’agulla que l’estilitzava encara més, uns pantalons
de pell bastant arrapats, també negres, i una samarreta
ajustada, de màniga curta i de color blanc; a
l’alçada del pit s’hi podia llegir la paraula «Chanel» escrita
amb les lletres que formaven uns lluentons nacrats
que semblaven escates de peix. Estava morena i duia les
ungles i els llavis discretament pintats d’un rosa pàl.lid.
De jove, segur que havia estat una noia d’aquestes que
fan perdre el cap als nois.
—De manera que la Lídia li posa banyes al seu marit...
—va dir la Mariona Castany somrient com una
gata maula mentre ens servia un martini sec amb unes
gotes de ginebra i un tros de pell de llimona.
—Jo no he dit pas que estiguem fent-li cap encàrrec...
—va replicar el Borja picant l’ullet i després d’haver-se
empassat un primer glop de martini—. A més,
Mariona, no avancem esdeveniments. Només t’he preguntat
què en saps, de la Lídia Font.
75