Un crim imperfecte - Labutxaca

mentari—. No estan els temps per a subtileses, Montse,
prou que ho saps.
—Tot això em sembla molt estrany.
I llavors, amb aquell to de veu gèlid que només saben
posar les dones, va pronunciar aquelles esgarrifoses
paraules que algú hauria d’esborrar del diccionari:
—Ja parlarem.
Començàvem a tenir un problema. Fins aleshores, la
Montse s’havia conformat amb les poques explicacions
que jo li donava sobre la meva feina, però potser a partir
d’ara em cosiria a preguntes. O sigui, que em veuria
obligat a dir-li més mentides i, coneixent la meva poca
memòria, segur que m’acabaria enxampant. En algun
lloc del cervell se’m va encendre una llumeta vermella
d’alarma.
—Potser només és això, dona, que també li han robat
el quadro... —vaig insistir. Jo sabia, però, que el Lluís
Font el tenia ben desat al seu despatx—. M’ha dit el Borja
que m’ho explicarà tot pel camí. Au, sigues bona noia
i prepara’m una mica de cafè mentre em rento la cara i
m’acabo de vestir. Encara tinc la panxa embotida...
—Ja et vaig dir que t’estaves passant amb els torrons.
Del de xocolata, no n’has deixat ni un bocí.
—Pitjor la teva mare, que s’ha polit l’ampolla de Torres
10...
—No exageris! —va somriure mentre posava la cafetera
al foc.
Per sort, les nenes miraven la tele amb uns walkman
a les orelles i no s’havien assabentat de res. A més,
estaven entretingudes enviant missatges pels mòbils
que els havíem regalat la nit abans (i que, gràcies a l’a-
126