Un crim imperfecte - Labutxaca

—No, no ho veus —vaig replicar—. Però, ¿tu saps el
que has fet?
—Home, suposo que no n’hi ha per tant...
—¿Que no n’hi ha per tant, dius? Però, ¿es pot saber
com collons se’t va acudir ficar-te al llit amb la Lola?
¿Que no saps el que això significa, el que ara ens espera,
a tu, i, el que és més greu encara, a mi?
—Home, Eduard, que la Lola i jo ja som grandets...
—Sí, per cagar-la!
No vaig dir res més. Estàvem pujant per Mandri i el
Borja conduïa més a poc a poc que de costum. Només
faltaven vint minuts per a les deu i esperava que almenys
arribéssim a temps de veure com la Lídia Font treia el
seu cotxe del garatge per poder-la seguir. No faltaria sinó
que el primer dia féssim tard.
Mentrestant, el sol va tenir temps d’atansar-se per
damunt els núvols i em vaig adonar que el dia, encara
que fred, era esplèndid. El meu cabreig, però, lluny d’apaivagar-se
va anar en augment. El Borja ho va notar i va
intentar justificar-se.
—Mira, quan vam marxar de casa vostra —va dir
sense apartar la vista del davant—, la Lola em va demanar
que l’acompanyés a casa en taxi, cosa a la qual no em
podia negar perquè ja saps que per a aquestes coses sóc
un cavaller, i després va insistir perquè pugés i es va entossudir
a convidar-me a una copa. Era molt tard, imagina’t.
Una cosa va portar a l’altra...
El Borja no feia gaire bona cara. Tampoc semblava que
hagués dormit massa bé. Entre la ressaca, la mala nit
que havia passat l’Arnau i tota aquella història, jo gairebé
no havia pogut aclucar l’ull.
93