Un crim imperfecte - Labutxaca

Mariona Castany derivava cap a aquestes qüestions. De
tant en tant, li agradava esplaiar-se sobre la seva particular
visió del món i pontificar des del seu pedestal de
dona riquíssima. Segons ella, era prou senzill: el món es
dividia entre els pobres i els rics. Els rics eren els que tenien
prou diners per no privar-se de cap caprici, ja fos
un Van Gogh, una casa a la Rivière o un escó al Parlament.
La resta eren els pobres. La Mariona no feia cap
mena de distinció entre els que vivien en una capsa de
cartró dins del metro i els que ho feien en un pis de seixanta
metres quadrats al sud de la Diagonal.
—Mira, Eduard —va afegir per donar el tema per
tancat—, amb l’única cosa que està renyida l’elegància
és amb la pobresa. —I instintivament, però aquest cop
sense malícia, va tornar a mirar-me els peus.
El Borja va decidir que havia arribat el moment d’arriscar-se
una mica, tot confiant una vegada més en la
discreció d’aquella dona que, en certs ambients de Barcelona,
era una mena d’institució.
—Però la Lídia Font no té fama de tenir embolics,
¿oi? Vull dir, que s’avé amb el marit —va preguntar abaixant
una mica la veu.
—¿Ho veus, Borjita? Ja som al cap del carrer! Ja
m’ho semblava, que es tractaria d’una qüestió de pantalons...
—O sigui, que té embolics... —va suggerir-li el
Borja.
—Doncs la veritat és que la Lídia d’això no en té, de
fama —va reconèixer la Mariona una mica a contracor—.
De trepa i malcarada, sí, però no se li coneix cap
lío de pantalons, que jo sàpiga. I ja és curiós... Sempre he
82