Un crim imperfecte - Labutxaca

10
Quan va sonar el telèfon, encara era al llit fent la migdiada,
i això que ja eren quarts de nou del vespre. Estava intentant
pair el dinar de Nadal, perquè, com em passa
cada any, havia abusat de la carn d’olla, del capó, dels
torrons, del vermut, del vi, del cava i, sobretot, dels licors.
Les nenes estaven mirant la televisió, i la Montse, que
també s’havia llevat no feia gaire, traginava per la cuina.
L’Arnau era al seu llit dormint, aliè a l’empatx i la ressaca
que els adults arrossegàvem. No recordava com hi havia
arribat, al llit. Només sé que quan la sogra em va fer
dos petons per acomiadar-se cap allà les set, vaig notar
que la ferum a conyac del seu alè havia vençut la bafarada
de perfum ranci que li havia ensumat en arribar.
—És el Borja —va anunciar la Montse esverada—.
Sembla una mica alterat. Es veu que en passa alguna.
Em vaig llevar de mala gana, amb el cap espès i la
boca pastosa. L’endemà, dia de Sant Esteve, el Borja havia
de venir a dinar a casa. La Montse s’havia entossudit
a convidar-lo, suposo que a instàncies de la Lola, i vaig
suposar que trucava per donar alguna excusa i estalviarse
el mal tràngol.
—Prepara’t. Passo a recollir-te amb un taxi d’aquí a
vint minuts —em va abocar per telèfon.
123