Un crim imperfecte - Labutxaca

on punt va haver marxat el jutge, vam fer el gest de tocar
el dos, però el Lluís Font ens va dir en veu baixa que
volia parlar amb nosaltres en privat i ens va demanar
que l’esperéssim al despatx.
Entre una cosa i l’altra ens van tocar quarts de dues.
Malgrat el rebombori i l’excitació, jo estava mort de son.
Durant tota l’estona, el Borja s’havia dedicat a fer veure
que ho observava tot detingudament, tal com el Lluís
Font ens havia demanat, i jo, la veritat és que no sabia
ben bé què fer, allà al mig. Em sorprenia l’aplom d’aquell
home que acabava de perdre la seva dona. Semblava
estar al cas de tot. Si a la Montse, Déu no ho vulgui, li
passés una cosa així, suposo que jo estaria destrossat en
un racó, fet un mar de llàgrimes i amb un atac de nervis.
El Lluís Font, en canvi, demostrava una fredor que posava
els pèls de punta. Primer vaig pensar que potser sí que
era cosa d’ell, la mort de la Lídia Font, però després vaig
rumiar que, si l’hagués assassinat ell el més lògic fóra
fingir, semblar molt més afectat per no despertar sospites.
Quan vam trobar-nos a soles al despatx, vaig fer cinc
cèntims al Borja de les meves deduccions.
—És qüestió d’educació —em va explicar amb
aquell to pedagògic que fa servir per instruir-me sobre
les subtileses de l’univers dels rics—. La processó va per
dins. Aquesta gent sap controlar les seves emocions,
però això no vol dir que les coses no els afectin.
—Home, si poden autocontrolar-se tant, és que no
deuen estar-ne tant, d’afectats —vaig replicar jo.
—És un distintiu de classe, Eduard —va sospirar davant
la meva incredulitat—. Les classes altes no ploren
mai en públic. Es considera de mal gust.
139