Un crim imperfecte - Labutxaca

una mica abans de continuar— ... una pintura que ara
tinc al despatx. La vaig comprar fa uns dies.
—¿Una antiguitat? ¿Una peça de col.lecció? —va
preguntar el Borja.
—No, no, el pintor encara és viu.
—Aleshores, ¿sospita que es tracta d’un quadro fals,
o potser robat? —va fer el Borja alçant les celles. Jo tenia
al cap la mateixa pregunta.
—Res d’això... —va gargamellejar—. El quadro és
autèntic i l’he adquirit legalment, a través d’un marxant.
Es veia clarament que li costava explicar-se i que se
sentia violent. Valia més que ho enllestíssim aviat, perquè
al despatx la calefacció no funcionava. Els radiadors de ferro
colat, tot i que molt bonics, formaven part de l’attrezzo
i a mi se m’estaven gelant els peus. Suposo que a ell també.
—¿I doncs? ¿On és el problema? —va preguntar el
Borja amb aquell to de veu melós que emprava de vegades.
—La qüestió... és que la model retratada és la meva
dona —ho va dir pausadament, intentant que no se li
notés l’enrabiada que duia a sobre.
—Ah...! —vam fer tots dos.
El Borja i jo ens vam mirar de reüll. Per la manera
com s’explicava, hi havia moltes possibilitats que es tractés
d’un altre assumpte de banyes. Particularment són
els que més em desagraden.
—¿Vol dir que el retrat que li han fet no és el que
s’esperaven? ¿Que no n’estan contents...? —va animarlo
a continuar el Borja.
—No, de fet... Mirin, jo no tenia cap notícia que la
meva dona hagués estat posant com a model. —Va fer
una pausa—. Vull dir que, per la meva sorpresa, m’he
33