Un crim imperfecte - Labutxaca

i un davantal i una còfia de color blanc. Era molt baixeta
i semblava espantada.
—Señol en el salón, con policía. Mucha policía —va
fer gesticulant amb les mans—. Señola muelta, de lepente.
Señol vendlá ‘nseguida. ¡Espelal!
En menys d’un minut va sortir a rebre’ns el Lluís
Font. Feia cara de circumstàncies però semblava controlar
la situació.
—Gràcies per venir tan de pressa —va dir amb el
posat seriós mentre allargava la mà al Borja—. Ha passat
una desgràcia.
El Borja se li va abraçar i li va donar el condol efusivament,
com si ells dos fossin amics de tota la vida. Jo
em vaig limitar a estrènyer-li la mà i a dir-li que l’acompanyava
en el sentiment posant cara de circumstàncies.
—El jutge encara no ha arribat —ens va informar—.
Sembla que no el localitzen. La policia ho ha fotografiat
tot, però m’agradaria que discretament hi fessin un cop
d’ull. No hi posaran pegues.
—Esclar —va dir el Borja adoptant un aire professional,
tot i que no sé ben bé de què. Jo em vaig limitar a
seguir-lo, resant per no fer el ridícul desmaiant-me si hi
havia molta sang pel mig.
Vam acompanyar el diputat per un ampli passadís
ple de quadros amb signatures conegudes (entre elles,
per descomptat, un parell de Tàpies), fins que vam arribar
a un saló que era tan gran com tota casa meva. Em
va cridar l’atenció el fet que allí dins tot fos de color
blanc: les parets, els mobles, els sofàs, els coixins que hi
havia damunt dels sofàs, les catifes esteses damunt del
parquet, els cendrers, els gerros de porcellana, les flors...
130