Un crim imperfecte - Labutxaca

astant bonica i força bleda. Malgrat el posat d’estar au
delà de tot, em consta que la Lola és una ingènua.
El fet és que entre la festa de dissabte, la ressaca de
diumenge i l’enrabiada de dilluns, el Borja i jo no havíem
tingut gaire temps per parlar del cas que portàvem entre
mans. En aquell moment, encara estàvem convençuts
que es tractava d’un assumpte al qual no caldria donar
massa voltes. Si la Lídia Font tenia un amant, acabaríem
esbrinant-ho. La nostra estratègia seria la mateixa que
sempre feiem servir en aquests casos, encara que aquest
cop potser hauríem de ser una mica més prudents atès
que el Lluís Font era un polític força conegut i que la
seva butxaca podia solucionar-nos la vida durant els
propers mesos. Seguiríem la seva dona durant unes
quantes setmanes, procuraríem reunir tota la informació
que poguéssim sobre el tal Pau Ferrer i després, davant
de tres Cardhus, potser asseguts al Dry Martini o al
Gimlet de Santaló, explicaríem al diputat el resultat de
les nostres investigacions i possiblement li suggeriríem
alguna nova actuació que anés acompanyada d’un nou
sobre amb diners en efectiu.
Vam aparcar l’Smart un parell de carrers més amunt
d’on vivia el nostre client i ens estàvem a dins, esperant
en silenci. Si la Lídia Font agafava el cotxe, hauria de
passar necessàriament per davant nostre, perquè el carrer
era de direcció única. Si sortia caminant en direcció
contrària, ens donava temps de fer la volta i atrapar-la al
passeig de la Bonanova. No vam haver d’esperar gaire.
Quan passaven cinc minuts de les deu, la porta del garatge
es va obrir i vam veure sortir un Mercedes dels petits,
de color blanc. Tot i que portava els vidres fumats
96