Un crim imperfecte - Labutxaca

A banda de la secretària, en aquell lloc no semblava
que hi treballés ningú més. No hi havia cap bandera, ni
cap fotografia institucional, ni tampoc cartells de propaganda
electoral o res que delatés que allò era el despatx
d’un polític important. Hi havia, això sí, dos moderns
ordinadors (un per a la secretària i el que el Lluís Font
tenia damunt la taula), un fax, un telèfon, i piles de llibres
i dossiers amuntegats de qualsevol manera sobre un
mobiliari una mica atrotinat que no s’havia canviat des
dels anys setanta. El diputat ens va convidar a seure i ens
va demanar si ens venia de gust un cafè.
—Ja sé que és una mica aviat, però volia saber si han
esbrinat alguna cosa —va fer—. Demà al matí, a primera
hora, marxem tota la família a esquiar a Baqueira i no
tornarem fins al 24, just a temps per celebrar la nit de
Nadal. Potser jo hauré de fer cap a la seu del partit un
parell de vegades, però tornaré a pujar a Baqueira el mateix
dia.
Érem a dia 20, o sigui que faltaven només cinc dies
per Nadal. La veritat és que encara no havíem esbrinat
gaire cosa.
—De fet, fa poc que ens hi hem posat —va dir prudentment
el Borja—. Però si ho vol podem explicar-li el
que hem descobert. No és gaire...
—Endavant.
—Ara per ara —va començar el Borja— sabem que
el Pau Ferrer és fora de Barcelona. —Això, de fet, ho sabíem
perquè ho deia el missatge del seu contestador—.
Es veu que passa llargues temporades a París, i sembla
que pensa passar allí el Nadal. —Això últim, però, era
invenció del Borja.
115