Un crim imperfecte - Labutxaca

sense veure’ns. Ell havia viscut a l’estranger, i durant
aquest temps l’únic contacte que havíem mantingut
eren les postals que m’enviava de tant en tant i les cartes
que jo li adreçava a un apartat de correus a París. En una
d’aquelles cartes el vaig convidar al meu casament, però
no va venir. El que sí que va fer va ser enviar-me un joc
de dotze copes de vi de cristall de Bohèmia, molt fines,
que van arribar totes trencades. A mi em va saber tan de
greu que no vaig parar de recórrer botigues d’antiquaris
fins que en vaig reunir una nova dotzena d’un model
que s’hi assemblava bastant. Em van costar un ull de la
cara, però no li vaig dir res a la Montse. Per justificar el
dispendi, li vaig explicar que dos encaputxats m’havien
atracat amb una xeringa a la sortida del metro. Era la
primera mentida de debò que li deia des que sortíem
junts.
—Hola, nano, ¿com anem? —em va sorprendre un
dia a la porta del banc. Eren quarts de tres i es veu que
m’esperava des de feia estona—. ¿Així que encara hi treballes,
aquí? Estàs més gras... —va dir mentre em repassava
de dalt a baix.
La veritat és que jo a penes el vaig reconèixer. Portava
els cabells més curts, i ja anava vestit amb aquest estil
elegant i sofisticat que ara gasta. Estava tan content i
sorprès que gairebé no vaig saber què dir-li quan finalment
el vaig reconèixer en sentir-li la veu. De seguida el
vaig convidar a dinar a casa.
—D’això, abans hem de parlar —va fer amb un
somriure enigmàtic—. Vindré a dinar a casa, si ho vols,
però no pots dir a la teva dona (es diu Montse, ¿oi?) ni
a ningú que sóc el teu germà —va fer una pausa mentre
56