Un crim imperfecte - Labutxaca

—Però, ¿què dius? Si avui és Nadal! —vaig protestar—.
¿Què vols que se m’emprenyi, la Montse? A més,
tinc ressaca...
—Eduard, és un assumpte urgent —va dir molt seriós.
—No pot haver-hi res tan urgent, avui...! —vaig repetir—.
Au, vés a dormir-la. Ja ens veurem demà!
—La Lídia Font l’ha dinyat —va dir abans que jo
aconseguís penjar el telèfon—. Es veu que l’han assassinat.
A casa seva.
—Òndia!
—M’ha trucat el Lluís Font i m’ha demanat que hi
anem de seguida. Estan esperant el jutge.
—Però, Borja, nosaltres, ¿què coi hi pintem? —jo
també em vaig començar a esverar—.Vull dir que una
cosa és allò del quadro, i una altra de molt diferent un
assassinat...
La Montse, que era al meu costat, es va sobresaltar
en sentir la paraula «assassinat», i va parar l’orella. Quan
pengés, hauria d’explicar-li alguna cosa. Alguna cosa
creïble.
—Afanya’t —va insistir el meu germà—. Seré a casa
teva d’aquí a vint minuts —i va penjar.
Com que no tenia temps d’inventar-me una mentida,
vaig decidir explicar a la Montse més o menys la veritat.
El diputat Lluís Font ens havia contractat perquè féssim
algunes indagacions relacionades amb una pintura
que havia comprat a París, i, segons m’havia dit el Borja
per telèfon, acabaven d’assassinar la seva dona i volia que
hi anéssim al més aviat possible. No vaig dir-li, però, que la
pintura en qüestió era un retrat de la seva muller.
124