Març 1983 - Arxiu - Ajuntament de Llagostera

30 - BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA
opinió... opinió opinió... opinió
•••
NO
A L'AVORTAMENT
Voldria escriure unes ratlles senzilles
com sento que és la vida que tot
home anhela.
Si l'haver aconseguit un Uoc de direcció
no fos motiu de menyspreu
cap als treballadors, si no fos la riquesa
allò que ens mogués sinó abans l'afany
de callar el plor de qui plora, de curar
ia ferida de qui té mai, d'apagar la
gana i el fred de qui no disposa d'aliments
ni d'estada o d'acompanyar a
qui es sent sol, si es defugis de la possessió
i es treballés per a la relació, si la
ignorància no ens irrités sinó que acceptant-ia
ens dolguésfinsa combatrela,
si no creguéssim necessari allò que
sovint se'ns presenta com a tal sense
ser-ho, si fóssim diligents en cada crida,
llavors pararien les guerres, s'acabarien
els conflictes laborals i els marginaments,
llavors el nostre treball
seria efectiu, les nostres celebracions
veritables i ei nostre dol sincer.
I em direu somiatruites i potser recordareu
quan temps en darrera somiàveu
amb ia família on pares i fiib s'estimaven
i respectaven, on els problemes
s'arreglaven, on tot era comprensió.
I ara beu vist que la convivència
no és tan fàcil, que també des de fora
ens arriben problemes, que ei petit
no s'adapta a l'escola, que el més gran
vol anar-se'n de casa perquè no hi està
bé, que el cansanci a cops ens fa encendre
a ia més mínima. O potser havíeu
cregut en una causa política justa
i ara aquells interessos que només intuíeu
• Ueugerament els hem palpat
de la vora, o...
^Per això però, heu abandonat ia
lluita per aconsegut aquell apropament
a ia situació ideal? Certament hi
haurà qui ho ha fet, però molts continuaran
lluitant. Estar bé a casa o fomentar
una dinàmica que enriqueixi el
col·lectiu i per eii l'individu bé s'ho
val!
Quantes famílies separades, quants
fills abandonats, quanta gent parada,
quants règims dictadors! Tanmateix
malgrat tot, no és ia nostra causa justa?
No és ia justícia quereclama l'home
sol la de trobar companyia, la del
nen no acaronat ei ser-ho, ia dels pares
trobar feina, la dels oprimits tenir llibertat?
Penso en la guerra, aquella que de
petita havia cregut, tai com em deien,
que era justa ja que servia d'equiiibrador
demogràfic. I quan havia
oblidat l'home! Molts haureu viscut
ia guerra i sabreu de la seva injustícia,
però només una d'aquelles cares que
sovint veiem en la televisió hauria de
tenir prou força perquè tota violència
acabés, ja que cada una diu: pareu
ja! deixeu-nos viure!
Ara, a vegades, parlant amb la mainada
em diuen que hi ha d'haver-hi
ia pena de mort. I em dol aquesta innocència
perduda en el nen i l'odi
amagat en el sentir dels grans de qui
tan han après. També aquí hi ha justificant:
la por frena el crim. Voldria
que veiéssiu la cara i ia història del
condemnat i segur que darrera ei gest
fred i de despreci que algun cop heu
vist s'hi llegeix aquell crit de no em
mateu!
No fa gaire llegia: "obrim escoles i
tancarem presons". Però mentrestant,
mentre aquella societat perfecta que
no assolirem en el temps lluita per impúsar-se,
hem d'acceptar la mort com
a solució? Callarem potser una mort
amb una altra mort?
Poc a poc l'home senzill i amant
va transformant-se amb un ser insensible
i cruel·
Sé que és fàcil aixecar un no contra
un crim quan la circumstància no ens
deixa ser víctimes, quan encara no tinc
al cos la por de desp^tar un dia sota
una mà estranya que s'aixeca sobre
meuper... Sento que niaixi espot permetre
una altra mort. No vull col·laborar
a embrutt aquest home que poc
a poc s'encarcara i que sense adonarse
va morint en un fer neguitós dins
una societat egoista que oblida tants
ideals i on la lluita ja s'ha convertit
en mal
Escolto llavors els aduits i parlen
d'avortament. Deixeu que us parií
de dues amigues meves. Ambdues són
minusvàiides. Una mancada de tota
expressió diferen t a un movimen t
d'ulls, l'altrà amb malformació de les
cames va amb una cadta de rodes.
Llegint en aquelb ulls que tot ho expressen,
he vist tot suggeriment accep­
tat, tota proposta empressada amb
il·lusió. Tanmateix recordo dos "no"
en aquella mtada. Estàs contenta de
viure? Sï. Voldries morir? No. Et fa
por la mor? No. L'altra noia m'havia
dit que preferia no viure. Un dia vaig
saber que havia volgut matar-se però
que llavors ja estava en recuperació.
Jo, abans que la seva minusvalia, havia
estat causa del seu intent. No podia
suportar veure's negada d'amics al seu
voltant, de no ser considerada com
considerem els altres, de ser ignorada
tants de cops, d'haver-ii estat negada
una formació, de no deixar-la participar
en la mesura que ella pot. No em
va dt que no podia suportar ia seva
minusvalia.
Abans d'ahir em van parlar d'un
article al diari on es defensava un
no a l'avortament. Qui l'escriu és de
la meva edat, quan ell va néixer
moria la seva mare.
Últimament m'he cansat de sentir
especulacions sobre la barrera que marca
en ei fetus la seva existència com a
home. I em pregunto, no hi ha ja des
de ia fecundació l'exfs-essió d'aqueil
home que serà diferentment de tot
altre home? Comença aquí aquell
procés que portarà a i'home adult,
aquell desenrotllament que un cop
nada la criatura no acabarà, sinó
que en aquest moment del neixement
serà lluny d'aquella presa de consciència
de l'home com a tal
Hi ha quelcom en mi que no em
deixa matar el nounat. Hi ha molt er
mi que no em deixa, tot en mi no
ho vol Com podria doncs pronunciar
un si en aquella sentència de mort
per aquell mateix nen poc temps
abans? No serà que encara en el
ventre, veiem tan llunyà el nen com el
comdemnat o aquell que mort a la
guerra ?
He vist l'artista fer el prim&r retoc
sobre el fang. En el cap l'obra ja ha
estat engendrada i aquell primer rebrec
m'ha atret profundament; ja no
pot ser forma de cap altra obra i en
ella he volgut endevinar ia creació.
I quan lluny està aquest fang apenes
treballat d'aquella terra i aquella
aigua! Penso ara en la vida que du
i'òvui fecundant, diferent de la de
l'òvul 0 l'espermatozoo, i em deseubreixo
enamorada de la senzillesa i