Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya

D’un país que vol ser basc
Després d’una de les més dures campanyes polítiques i mediàtiques que hagi hagut de suportar un govern democràtic,
la ciutadania basca expressava, amb el resultat electoral del 13 de maig, un autèntic «basta ya» a tanta criminalització
contra els partits nacionals del País Basc que havien aguantat un govern assetjat a diari.
Assolida la majoria absoluta
al parlament espanyol i havent
possat el murrió al govern
del Principat, l’estratègia
nacionalista de la dreta espanyola
es marcà com a gran objectiu
desembarcar a la Lehendakaritza
amb una llarga operació
de desgast.
Fer del nacionalisme basc
l’enemic del poble
Des del trencament de la
treva d’ETA, els responsables
d’haver aconseguit que l’organització
armada hagués penjat
les pistoles durant més d’un
any foren assenyalats com a
còmplices. S’oblidà absolutament
que l’Acord de Lizarra-
Garazi tingué entre altres precedents
l’esgotament del pacte
d’Ajuria Enea per l’acció
d’obstrucció del PP que bloquejava
qualsevol intent d’avançar
en el procés de pau cada
vegada que Ardanza en
convocava una reunió.
Una orquestrada i brutal
operació mediàtica de diversos
mitjans escrits i audiovisuals,
públics i privats, molts
d’ells afins a Aznar, es posava
en marxa. Calia demostrar
que l’origen de tots els
mals era el nacionalisme basc
plantejant les eleccions com
un combat de la lllibertat contra
l’opressió. El guió era ben
senzill: davant una societat
atemorida i assetjada, una
avantguarda de suposats intelel·lectuals
posen la veu a un
poble que reclama la salvació,
i finalment, com un «deus ex
machina», apareix un candidat
disposat a posar fi a aquest
règim de terror.
Prèviament, però calia entronitzar
el príncep salvador, el
candidat del PP Jaime Mayor
Oreja. I això va ser possible
gràcies a la inestimable col·laboració
d’un PSOE que primer
signava el Pacte antiterrorista
redactat des del Ministeri de
l’Interior, i després renunciava
a tenir cap perfil propi durant
la campanya. Nicolas Redondo
Terreros se sumava dòcilment
a l’estratègia frontista i de
confrontació social dissenyada
per José Maria Aznar i Jaime
Mayor Oreja.
RESULTATS ELECTORALS
Tot val contra la violència
Que la violència, i menys la
mort, no té cap justificació
política quan hi ha regles de
joc democràtiques no ho discuteix,
feliçment, la immensa
majoria de bascos. Però que
com a tot conflicte d’aquestes
característiques cal diàleg,
treva i negociació, n’hi ha que
no ho volen veure, i fins i tot
criminalitzen als qui defensen
aquesta via de resolució del
conflicte qualificant-los de
còmplices del terrorisme.
Si bé és difícil de mantenir
el cap fred quan hom veu companys
de professió amenaçats
i alguns fins i tot morts, cal
reclamar sempre, als mitjans
de comunicació, la recerca de
la veracitat i el contrast de la
informació, com cal reclamar
dels polítics solucions i no
crispacions. Res d’això s’ha
practicat durant aquest
temps. La versió única dels
fets era la del Govern espanyol
i la veu del carrer era la del
comentari d’algun «no-nacionalista»
de qualsevol de les
plataformes «constitucionalistes».
Per determinada premsa,
amb l’argument d’anar
contra els violents tot valia: és
la guerra. I com en tota guerra,
la primera víctima és la
veritat.
CIS, ETA i Garzón,
un còctel explosiu
per al final de campanya
El govern espanyol utilitzà
tots els recursos al seu abast
per intentar modificar el resultat
final. L’esperpèntic capítol
de l’enquesta amagada del
CIS en va ser un bon exemple,
de tal manera que els dubtes
sobre la seva veracitat, sobre
tot un cop vistos els resultats
semblen evidents.
ETA tampoc volgué renunciar
a la seva participació en
la campanya electoral. El
cotxe bomba primer i l’assassinat
després contra el president
del PP d’Aragó deixava
ben clar que ells votaven
desestabilització de les institucions
basques.
El reflex d’una ciutadania
espanyola manipulada irresponsablement
es veié a l’en-
Electors 1.813.356
Votants 1.431.996 78,96
Vots % Escons
PNV-EA 604.222 42,72 33
PP 326.933 23,12 19
PSE-EE-PSOE 253.195 17,90 13
EH 143.139 10,12 7
IU-EB 78.862 5,58 3
terrament a Jaca del dirigent
del PP. Mentre Aznar i companyia
eren rebuts amb aplaudiments,
el lehendakari Ibarretxe
era rebut a la porta de
l’església per una colla d’exaltats
que li cridaren assassí.
I justament el dia abans de
la finalització de la campanya
Baltasar Garzón decidia il·legalitzar
l’organització juvenil
d’EH, Haika, en una decisió
que no semblava gens casual
i que podia servir per evitar la
ja evident fuga de vots cap a
PNV-EA.
Una ERC solidària,
una CiU amb el murrió posat
Dels partits nacionals catalans,
només un afrontà la
campanya basca des de la coherència.
ERC fou l’única força
política catalana que participà
en el tancament de la campanya
—al míting de PNV-EA—
amb la presència del seu màxim
dirigent Josep-Lluís Carod-
Rovira mentre CDC enviava el
seu exsecretari general. Com
si fos el resultat d’un acord
tàcit amb el PP, cap membre
del govern Pujol s’acostà per
la campanya del PNV.
L’abrupta fi
del somni espanyolista
El 13 de maig la societat
basca, suposadament atemorida,
anà a votar com mai, per
ratificar allò que el País Basc
OPINIÓ
l’havien de governar partits
bascos, com a qualsevol país
normal.
Durant la nit electoral i a
mesura que avançava l’escrutini
els comentaristes espanyols
emmudiren. «Ha pasado
algo muy raro» deia algú com a
gran anàlisi de la situació.
L’explicació «oficial» dels fets,
però, la donà dies després el
general d’aquella operació fracassada:
segons Aznar, la societat
basca no és prou madura.
El 13 de maig, però, no
guanyà només la coalició PNV-
EA. L’altre guanyador de les
eleccions fou IU-EB. A diferència
del PSOE, l’altre partit de
l’esquerra estatal no es plegà
a la voràgine incendiària del
PP, i en resultà premiat. I això
malgrat el fet que no només
patí com la coalició PNV-EA els
atacs furibuns de la Brunete
mediàtica que també els considerava
uns quasi amics
d’ETA, sinó que també patiren
l’intent de situar-los en l’ostracisme
informatiu, a còpia de
silenciar-los quan no de ridiculitzar-los.
Aznar volia evitar una deriva
sobiranista del País Basc
provocant l’avançament de les
eleccions i s’ha trobat amb la
victòria de la coalició PNV-EA
amb un programa que preveu
avançar cap a l’exercici del
dret d’autodeterminació.
El paperàs
de Pujol i Maragall
L’endemà de les eleccions
Jordi Pujol opinava per primer
cop de les eleccions basques
vantant-se de la derrota de «la
creuada espanyolista», protagonitzada
pels mateixos que
mantenen en una situació de
respiració assistida el seu
govern.
Però no només CiU és víctima
de les seves contradiccions.
Després d’una campanya
on els màxims dirigents
del PSC expressaren en persona
el seu suport a l’escuder
de Mayor Oreja —Redondo
Terre-ros— Maragall, disposat
sempre a ser el protagonista,
es despenjava preguntant a
Pujol al Parlament sobre què
pensava fer ell davant el fracàs
«del nacionalisme espanyol»!!
Una pregunta digna d’un
sainet d’Escalante.
El PSC però, no trigà gaires
dies en baixar de l’estratosfera
i tornar a la disciplina «federal»
del PSOE. No passà gens
desapercebuda la presència
d’una alta dirigent del PSC a la
primera reunió postelectoral
entre PP i PSOE, que serví per
reiterar solemnement la vigència
de la formulació nacionalista
i excloent del text del
Pacte antiterrorista; un pacte
contestat per bona part de la
societat civil catalana (veure
esquerra nacional 24).
13 de maig: la victòria d’Euskadi
BEGOÑA ERRAZTI
PRESIDENTA
D’EUSKO ALKARTASUNA
El passat 13 de
maig, la Comunitat
Autònoma Basca, una
part d’Euskal Herria,
celebraba eleccions
autonòmiques per a elegir el
nou parlament basc i al seu
lehendakari. I va ser, sens
dubte, una data històrica. Per
moltes raons.
En primer lloc, perquè van
anar a votar vuit de cada deu
ciutadans amb capacitat de
sufragi. I això demostra una
maduresa democràtica que
havia estat posada en dubte
per molts polítics, analistes i
columnistes del nacionalisme
espanyol, que es col·locaven
així la bena abans que la ferida,
apel·lant a que, si no
guanyava l’entente PP-PSOE,
seria per la por a votar.
La següent lectura és
també clara: la coalició EA-
PNV ha revalidat la seva
gestió política i institucional
amb 33 dels 75
escons de la Cambra i
una majoria aplastant
de vots, en torn als
600.000. I això significa
que la ciutadania ha apostat
clarament per un programa
molt concret, que descansa
en tres pilars: el respecte als
drets humans, el diàleg com
camí per arribar a la pau, i el
respecte a la voluntat lliure i
sobirana de la ciutadania,
això és, el dret d’autodeterminació.
Així mateix, hi ha un altre
missatge diafanament expressat
pels bascos i basques de
la Comunitat Autònoma. I
aquest missatge és que la
societat basca ha tornat a dir
que no, de manera rotunda, a
l’estratègia violenta d’ETA, a
través del daltabaix d’EH, que
ha perdut al voltant de
80.000 vots i 7 escons, la
meitat dels que tenia a l’anterior
legislatura. Un missatge
que desgraciadament ETA no
escolta amb la seva cega persistència
en la cruel violència
que va tornar a exercir tan
sols unes hores després que
les urnes parlessin.
Però també ha dit no a l’altre
extrem, el de la intransigència
del bloc espanyolista
PP-PSOE que han fracassat en
el seu intent de criminalitzar i
fer miques al nacionalisme
basc democràtic. És precisament
el pacte anomenat antiterrorista,
que en realitat és
un pacte antinacionalista, un
altre dels principals derrotats
en aquesta cita amb les urnes.
Ho expressava un observador
de luxe, la prestigiosa
revista The Economist en el
seu número posterior al 13-M:
MÓN
L’endemà
Mentre PNV i EA, reforçats,
preparen la constitució del
nou govern basc, als extrems
tot continua lamentablement
igual.
ETA, fent oïdes sordes un
cop més a la voluntat popular,
va sumant morts indiscriminadament.
Des de l’altre extrem,
el PP ha decidit mantenir l’estratègia
de desgast contra el
nacionalisme basc, i no passa
dia que no emfatitzin que el
govern basc és l’únic responsable
d’evitar noves accions
violentes, com si la Moncloa i
els milers d’efectius policials
espanyols presents al País
Basc no tinguessin res a veure
amb el tema.
Alguns del PP però, no variaren
ni de discurs. L’inefable
Delegat del govern espanyol al
País Basc, assenyalà Arzallus
com a responsable ideològic
de l’assassinat de Santiago
Oleaga, directiu de El Correo
Vasco. I no es quedà sol; per
si algú de bona fe pensava
que la Brunete mediàtica havia
guardat els seus tancs, un
dels oficials de la ploma escrigué,
sense cap rastre de decència,
que el president de
l’Euskadi Buru Batzar i Carod-
Rovira, passant per Jordi Pujol,
s’havien de trobar anímicament
millor després d’aquesta
darrera mort.
Aquesta tardor, Galícia.
«Després de les eleccions
basques, els votants han dit
no a Aznar i a ETA».
Per això, ambdós extrems
han de reflexionar i permetre
que vegi la llum una nova
època, en la qual a través del
diàleg poguem entre tots
assolir la pau i la normalització
política d’Euskal Herria.
Desgraciadament, i a la vista
dels primers compassos després
del 13-M, no sembla que
ni uns ni els altres tinguin
intenció de respectar la voluntat
sobirana del poble basc,
però, sens dubte, serà aquesta
la que s’impossi sobre
qualsevol tipus de coacció o
limitació al desig majoritari de
la ciutadania. I, així, els nostres
pobles, Euskadi, Catalunya...
seran allò que decideixin
els seus ciutadans i ciutadanes.
No més. Però tampoc
menys.
JULIOL - AGOST 2000 ESQUERRA NACIONAL 17