DOSSIER PREMSA BEGOÑA EGURBIDE - Arts Santa Monica

Diàleg al voltant de la idea de destí
José Luis Pardo i Begoña Egurbide
La vídeoinstal·lació que dóna títol a aquesta exposició està realitzada en vídeo i
construïda a partir de tres veus que porten implícita la idea de destí:
M'agradaria saber la teva opinió sobre el Destí, és a dir, com podríem afrontar el
fenomen del Destí i quina creus que podria ser la seva relació amb el lliure albir (entès
com el poder d'escollir i prendre les pròpies decisions); com es podria conjugar,
actualment, d'una banda el Destí, que ens agrada pensar que el tenim escrit i, per l'altra,
la llibertat que tenim per prendre decisions i de decidir els nostres actes, que també
volem pensar que és possible (de fet tots admetem que som responsables del que fem i
del que ens passa).
1. Llibertat i destí són irreconciliables, antagònics i irreductibles. L'únic tipus de
llibertat compatible amb la idea de destí (o de necessitat i determinisme absolut) és
l'anomenada “llibertat de comprendre”, característica de la tradició estoica (per tant, una
llibertat de l'enteniment, no de la voluntat), però dubto que a això se li pugui dir realment
llibertat en algun sentit raonable. La llibertat és el poder per començar alguna cosa,
alguna cosa que no prossegueix necessàriament una causa anterior i que no es troba
en una línia de força sinó de contingència. En l'Antiguitat grega, la Moira, que
acostumem a traduir per “destí”, té el sentit d'una estructura cosmològica i moral de
l'univers, una contextura de les coses i de la seva connexió i relació (allò pel qual el foc
és foc i que, al seu torn, és el mateix pel qual l'aigua és aigua, i pel que l'aire és aire), de
tal guisa que només si cada cosa es troba en la seva contextura allò humit pot ser
humit, i allò sec pot ser sec, i allò calent, calent. En aquest sentit, el destí tindria a veure
amb la “natura” (no amb els ocellets i les flors, sinó amb el fet que les coses tinguin una
natura, és a dir, una manera de ser pròpia, espontània i irreductible, completament
indiferent a les nostres expectatives i desigs). D'aquesta idea, i a través de la poesia, es
va forjar la del destí com un “lot”que s'assigna a cadascú i el camí del qual teixeixen les
Parques amb fils foscos, que es convertirà en el Fatum llatí. De tota manera, la
contraposició entre acció (praxi) i destí apareix en el teatre grec en la seva dimensió
específicament tràgica (l'acció sempre procedeix d'antecedents que no hem produït
nosaltres i té conseqüències que no volem). La fascinant sentència d'Heraclit
d'Efes,"ethos anthropoi daimon" es pot traduir d'aquestes dues maneres contradictòries:
“el que en l'home anomenem caràcter és, en realitat, destí”, i “el que en l'home
anomenem destí és, en realitat, caràcter”, i és més que possible que els antics no
tinguessin cap possibilitat d'optar entre ambdós sentits, és a dir, que la mateixa tragèdia
grega sigui una reflexió sobre el fet que en tota acció hi ha un component de “caràcter” i
un altre de “destí”, sense que mai no puguem estar segurs del percentatge (ho
explicava de meravella Jean-Pierre Vernant a Mite i tragèdia a la Grècia antiga). En
l'època moderna, les regnes del destí les pren un Déu totpoderós, omniscient, prescient
i provident al costat del qual les forces cegues de la tragèdia grega semblen de broma,
que primer es converteix en natura (Deus siue natura) i després en història, destruint
completament qualsevol possibilitat humana de ser bons o feliços. Avui en dia, em fa la
impressió que el “destí” es fa present en la vida de milions de persones en forma
d'aquella força que els obliga a canviar de país, de feina, de família, de sexe, d'amics i
fins i tot de fills; que els manté en suspens cada matí segons com van les cotitzacions
borsàries i que, poc a poc, els va desvetllant si es quedaran sense casa seva o hi
4