DOSSIER PREMSA BEGOÑA EGURBIDE - Arts Santa Monica

BEGOÑA EGURBIDE
AMOR FATI
Del 9 de Maig al 2 de Juny del 2012
Dossier de Premsa
Organitza i produeix:
Arts Santa Mònica - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Arts Santa Mònica, 2012
1

BEGOÑA EGURBIDE
Amor Fati
ORGANITZA I PRODUEIX:
Arts Santa Mònica – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
COL·LABOREN: Panspermia S.L., www.3dnewvision.es i col·legi Sant Ignasi-Jesuïtes de
Sarrià
AGRAÏMENTS: Galería Bolsa de Arte de PortoAlegre, Brasil; Galería Anya Tish, Houston USA;
Infonavit, México. Isa Jovellar, Marcel-lí Antúnez Roca, Mabel Palacín, Victor Manuel Borrás,
Anya Tish, Sixto Pélaez, Xefo Guasch, Marga Pasquali, Quima Doménech, Pamela Martínez,
Nekane Aramburu, José Luis Perales, Eugenia Frutos, Julià de Jòdar, Victoria Backsin, Fina
Olivart, Cristina Egurbide, Carlos Macías, Jordi Vilches, Aleix Gallet, Mónica Burló, Antonio
Ontañón, Lúcia Egaña, Toni Azorín, Candela Reymundo.
EXPOSICIÓ OBERTA del 9 de Maig al 2 de juny del 2012
EXPOSICIÓ – ARTS SANTA MÒNICA: ESPAI ANELLA (PLANTA 00)
Begoña Egurbide presenta a l’Arts Santa Mònica una exposició que gira al voltant de la
idea de destí: a través d'impactants imatges realitzades en sistema lenticular de
fotografia digital i vídeo, l’artista reflexiona sobre l’Amor fati, el destí, la subjectivitat i la
memòria de la infantesa, l’adolescència i l’aprenentatge vital en la societat
contemporània. Amor Fati neix de la intuïció que tant la infantesa com la joventut, la
madures i la vellesa romanen incrustades en la memòria, i es manifesten en qualsevol
moment.
A Amor Fati les eines utilitzades per l’artista Begoña Egurbide (vídeo i un sistema
lenticular de fotografia digital, que permet l'aparició-desaparició de la seqüència)
possibiliten que les imatges puguin ser llegides com una acumulació d'instants, fora
del control conscient. S'origina en certa manera un efecte de temps obert, de relat
esquerdat que l'espectador completa amb el seu moviment i la seva història.
A l’exposició Amor Fati es presenten diverses fotografies i els vídeos Otro lugar i
Fragmentos en el espejo. Aquest últim vídeo, inèdit, embasta tres veus diferents, tres
llocs (consciència, imatge i pensament), associats als processos mentals que
incideixen en la nostra experiència del món, a fragments de vida passada, i fins i tot de
vida per viure.
2

Amor Fati
Vicenç Altaió, director d’Arts Santa Mònica
“Amor fati: que aquest sigui d’ara endavant el meu amor” –escrigué Nietzsche. Amb el
nom d’amor fati és coneguda la fatalitat predeterminada per l’atzar de la raó i de la
desraó de l’amor, tal i com l’amor obsessiu, la malaltia de l’enamorat, rebé el nom
mèdic a l’occident llatí d’amor heros. Mentre que l’amor-passió, subjectiu, ha estat
motor germinatiu i dialèctic de nombroses obres literàries i artístiques, i fins i tot de la
diagnosi mèdica (com en l’estudi pioner d’Arnau de Vilanova al segle XIII), l’amor fati,
amb el qual incomprensiblement es confon sovint, té més predicament moral, car, on
en l’un, l’amor enfebrat té un deliri eròtic, en l’amor cortès l’enamorat se sotmet a la
persona estimada. La filosofia moderna d’alliberament defineix l’amor fati, de tall
clàssic, , lluny de qualsevol predeterminació, com a negació positiva de la història en
un present permanent en ascendència circular.
En el pèndol binari de la història política i de la cultura entre predeterminació, destí o
ordre i llibertat, o entre ideal, norma i desaforament, les religions i la llei, així com les
ciències, han aplicat valors, normes i teràpies a unes realitats esmunyedisses. Malgrat
això, el predicament a favor de l’amor lliure en les avantguardes artístiques i la
redescoberta del propi cos individual en els nous comportaments de l’art conceptual,
paral·lels als estudis de gènere i a l’alliberament feminista, van anar bescantant l’art de
la representació més aviat cap a la ruptura de la sintaxi i el dolor del cos ferit, més que
en les narrativitats del social.
Devem a l’artista Begoña Egurbide una aproximació diferent. En comptes de continuar
burxant en el desmembrament de la imatge, procura de donar valor a la reunificació
dels temps sotmesos a l’arbitrarietat d’unes imatges inicials, amb les quals
l’espectador, com l’autor, actua. Com si el despert estigués adormit i la tria fos
possible. Així, gràcies a dispositius oberts del punt de vista en sistemes lineals, la
consciència converteix la mirada en una construcció sobre el devessall d’imatges
singularment arquetípiques.
Cada generació anomena i veu les mateixes coses d’una manera diferent i, en fer-ho,
es modifica tant l’ordre de la percepció com l’ordre de la comprensió i el
comportament. L’Arts Santa Mònica, atent a la dinàmica que s’estableix entre memòria
i innovació, creativitat i societat, celebra també l’aproximació que hi fan filòsofs,
psiquiatres, historiadors i legisladors envers les temàtiques d’ordre subjectiu inscrites
en la natura --una natura en aquest cas sense pretesa evolució sinó entesa com a
esgotament.
3

Diàleg al voltant de la idea de destí
José Luis Pardo i Begoña Egurbide
La vídeoinstal·lació que dóna títol a aquesta exposició està realitzada en vídeo i
construïda a partir de tres veus que porten implícita la idea de destí:
M'agradaria saber la teva opinió sobre el Destí, és a dir, com podríem afrontar el
fenomen del Destí i quina creus que podria ser la seva relació amb el lliure albir (entès
com el poder d'escollir i prendre les pròpies decisions); com es podria conjugar,
actualment, d'una banda el Destí, que ens agrada pensar que el tenim escrit i, per l'altra,
la llibertat que tenim per prendre decisions i de decidir els nostres actes, que també
volem pensar que és possible (de fet tots admetem que som responsables del que fem i
del que ens passa).
1. Llibertat i destí són irreconciliables, antagònics i irreductibles. L'únic tipus de
llibertat compatible amb la idea de destí (o de necessitat i determinisme absolut) és
l'anomenada “llibertat de comprendre”, característica de la tradició estoica (per tant, una
llibertat de l'enteniment, no de la voluntat), però dubto que a això se li pugui dir realment
llibertat en algun sentit raonable. La llibertat és el poder per començar alguna cosa,
alguna cosa que no prossegueix necessàriament una causa anterior i que no es troba
en una línia de força sinó de contingència. En l'Antiguitat grega, la Moira, que
acostumem a traduir per “destí”, té el sentit d'una estructura cosmològica i moral de
l'univers, una contextura de les coses i de la seva connexió i relació (allò pel qual el foc
és foc i que, al seu torn, és el mateix pel qual l'aigua és aigua, i pel que l'aire és aire), de
tal guisa que només si cada cosa es troba en la seva contextura allò humit pot ser
humit, i allò sec pot ser sec, i allò calent, calent. En aquest sentit, el destí tindria a veure
amb la “natura” (no amb els ocellets i les flors, sinó amb el fet que les coses tinguin una
natura, és a dir, una manera de ser pròpia, espontània i irreductible, completament
indiferent a les nostres expectatives i desigs). D'aquesta idea, i a través de la poesia, es
va forjar la del destí com un “lot”que s'assigna a cadascú i el camí del qual teixeixen les
Parques amb fils foscos, que es convertirà en el Fatum llatí. De tota manera, la
contraposició entre acció (praxi) i destí apareix en el teatre grec en la seva dimensió
específicament tràgica (l'acció sempre procedeix d'antecedents que no hem produït
nosaltres i té conseqüències que no volem). La fascinant sentència d'Heraclit
d'Efes,"ethos anthropoi daimon" es pot traduir d'aquestes dues maneres contradictòries:
“el que en l'home anomenem caràcter és, en realitat, destí”, i “el que en l'home
anomenem destí és, en realitat, caràcter”, i és més que possible que els antics no
tinguessin cap possibilitat d'optar entre ambdós sentits, és a dir, que la mateixa tragèdia
grega sigui una reflexió sobre el fet que en tota acció hi ha un component de “caràcter” i
un altre de “destí”, sense que mai no puguem estar segurs del percentatge (ho
explicava de meravella Jean-Pierre Vernant a Mite i tragèdia a la Grècia antiga). En
l'època moderna, les regnes del destí les pren un Déu totpoderós, omniscient, prescient
i provident al costat del qual les forces cegues de la tragèdia grega semblen de broma,
que primer es converteix en natura (Deus siue natura) i després en història, destruint
completament qualsevol possibilitat humana de ser bons o feliços. Avui en dia, em fa la
impressió que el “destí” es fa present en la vida de milions de persones en forma
d'aquella força que els obliga a canviar de país, de feina, de família, de sexe, d'amics i
fins i tot de fills; que els manté en suspens cada matí segons com van les cotitzacions
borsàries i que, poc a poc, els va desvetllant si es quedaran sense casa seva o hi
4

podran continuar vivint, i així tota la resta. La llibertat, com he dit, en la mesura que és
poder per començar alguna cosa nova que no es dedueixi de l'anterior, surt, com
sempre, força malparada. Vull dir que avui la maledicció del destí resideix en totes les
formes —i n'hi ha moltes— en les quals es prova de justificar el que passa negant-li la
condició de contingent (i, per tant, negant la condició d'agents responsables als seus
protagonistes) i presentant-lo dotat de necessitat històrica, econòmica o de qualsevol
altre ordre. Si hi ha una noció entre nosaltres que ha heretat tot el verí que tenia el
“destí” és la d'identitat, que és semblantment antagònica i incongruent amb la de
“llibertat”. Existeixen dos textos clàssics sobre aquest assumpte del destí i el
caràcter: Destino y carácter, de Walter Benjamin, i Caracter y destino, de Rafael
Sánchez Ferlosio. He reflexionat sobre tots dos en els capítols 5-7 del llibre Això no és
música (Barcelona, 2007).
En aquesta obra sembla que s'hi amagui un jo, desconegut per a la pròpia veu, i que
entra en la relació imatge-paraula: Podríem dir que la imatge, qualsevol imatge, inclosa
la més realista, aspira a reflectir el desconcert i, al mateix temps, l'esglai, la sorpresa
d'alguna cosa que no s'entén i que reté el desconeixement del Jo? Podríem dir que la
paraula és un cultiu primordial del pensament en la mesura que la imatge és un cultiu
dels sentits, del món sensorial i, per tant, de la vida viscuda? El que passa és que
ambdós móns es contaminen mútuament i es donen la mà o, altrament, un precedeix
l'altre?
He escrit sobre això a Sobre los espacios. Pintar, escribir, pensar, i a Las formas de la
exterioridad.
Diria que la imatge és anterior a la paraula, però d'una manera que jo descriuria
com anterioritat posterior, és a dir, que només després de l'existència de la paraula, i
precisament perquè existeix, podem captar la imatge com un fet anterior, un abans del
qual només ens en assabentem després. De tota manera, hi ha moltes menes d'imatges
(abstractes, figuratives, amb argument o sense, etc., etc.).
Jo no diria que el pensament cultiva la paraula mentre els sentits cultiven la imatge: en
una imatge hi pot haver tant pensament (o tan poc) com en una paraula. Hi ha imatges
sonores i imatges lingüístiques, hi ha una imaginació pròpia de la paraula, de la mateixa
manera que hi ha una "discursivitat" pròpia de la imatge. L'interessant és que totes dues
no es superposen ni es redueixen mútuament. L'interessant és que, com deia Blanchot,
parlar no és veure, que es tracta d'ingredients irreductibles i alhora inseparables, com
ho són el concepte i la intuïció.
Penses que la idea de Nietzsche d'Amor Fati és la idea d'un home gran, d'un vell? Vull
dir que el Nietzsche jove o adult no l'exposaria en uns termes tan dòcils i sotmesos
cercant aquest ideal pacífic...
En absolut. Primer, Nietzsche mai no es va fer vell com a individu (va perdre les seves
facultats als 44 anys), i jo diria que mai no va deixar de ser jove com a escriptor. La
tremenda potència de la seva escriptura, el mantenir-se sempre, cada línia, en el to més
alt, és una mena de jovialitat que no es troba amb facilitat en cap escriptor (i encara
menys en un filòsof). I, segon, crec que és justament aquesta disposició afirmativa cap
al món, el “dir sí” fins i tot al patiment i a la mort el que és propi d'un esperit jove, no d'un
vell. Entre d'altres coses perquè aquesta conformitat amb el món és quelcom que es
podria dir que passa amb els anys, quan assolim aquell punt en el qual no ens és
possible acceptar el que ens passa perquè és massa terrible para dir-li “Sí”. La mateixa
idea de l'etern retorn, com l'etern retorn del patiment, demana molta jovialitat fins i tot
5

per ser pensada. I encara en Spinoza o en Sèneca s'hi endevina una mica d'aquest
esperit juvenil.
José Luis Pardo (Madrid, 1954), filòsof i assagista. Premi Nacional d'Assaig 2005 pel seu llibre
La regla del juego. És catedràtic de la Facultat de Filosofia de la Universitat Complutense de
Madrid, on imparteix Corrents Actuals de la Filosofia. També treballa a l' Escola Contemporània
d'Humanitats. Se'l considera un dels difusors més notables del pensament de Gilles Deleuze a
Espanya.
José Luis Pardo. Sobre los espacios: pintar, escribir, pensar. Edicions del Serbal, 1991.
José Luis Pardo. Las formas de la exterioridad. Editorial Pre-Textos. 1992.
6

1.
Adelaida, 2010
Fotografia lenticular sobre alumini
78 x 118 cm
2.
La pesca, 2012
Fotografia lenticular sobre alumini
9 × 47 cm.
3.
La orilla, 2009
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 118 cm.
4.
Jessica, 2009
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 236 cm.
BEGOÑA EGURBIDE, Amor fati
Obres de l’exposició
7

5.
Princesas, 2003
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 462 cm.
6.
Castillo de arena, 2003
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 354 cm.
7.
Pistolas, 2003
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 354 cm.
8.
El abandono, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 354 cm.
9.
La noche, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
58 × 236 cm.
8

10.
Pandora de noche, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
58 × 236 cm.
11.
Retrato de calle, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
58 × 236 cm.
12.
Habitación, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
58 × 236 cm.
13.
Ratita, 2005
Fotografia lenticular sobre alumini
58 × 236 cm.
14.
Berta, 2010
Fotografia lenticular sobre alumini
78x118
9

15.
La marea, 2011
Fotografia lenticular sobre alumini
78x236
16.
Maternidad, 2003
Fotografia lenticular sobre alumini
78x236 cm
17.
La lechuga y el caracol, 2007
Vídeo 2’
18.
Fragmentos en el espejo, 2012
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 354 cm.
19.
Fragmentos en el espejo, 2012
Fotografia lenticular sobre alumini
78 × 354 cm.
10

20.
Fragmentos en el espejo, 2012,
Video, 14’.
Muntatge: Núria Garcia, Arnau Escribá, Javi Gómez /
Càmera: Begoña Egurbide. Lucía Egañadrop / So: Jordi
Pladevall, Daniel Batlle / Tractament de la imatge: Irene
Méndez / Programació: Oriol Ibáñez / Veu: Evangelina
Margañón, Chefo Guasch / Personatges: Vera Chávez
Barceló, Adelaida Antúnez, Álvaro Antúnez.
21.
Otro lugar, 2011, Video, 30’
Càmera: Begoña Egurbide, Gerardo Celis / Muntatge:
José Maria Garcia, Arnau Escribá / Maqueta: Núria
Garcia / So: Arnau Escribá.
11

BEGOÑA EGURBIDE, Barcelona
Nota biogràfica
www.egurbide.com
Begoña Egurbide. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, cursa el
doctorat a la facultat de Filologia i, el 1986, s'inicia en el món de la pintura. Les seves
primeres obres investiguen la relació entre so, text i imatge.
Rep el segon premi de pintura de La Biennal de La Caixa de Barcelona (1990) i el
primer premi de la Biennal de Girona i la Generalitat de Catalunya (1991). A partir de
1993, introdueix la fotografia, el vídeo i les eines digitals a la seva obra i s'interessa per
l'accés a la memòria, la construcció de la consciència, i la inestabilitat de les emocions.
Des de l'any 2000, becada per la Generalitat de Catalunya i per la Fundació Art i Dret
treballa en el projecte Aprenentatge, que utilitza la fotografia lenticular i el vídeo.
Fa classes d'Expressions d'Avantguarda a l'Escola Massana de Barcelona, i exposa a
galeries com Bolsa De Arte, de Brasil, i Anya Tish d'EEUU.
Les obres d'aquesta exposició inclouen una lent que permet l'aparició desaparició dels
diversos fotogrames que les integren.
12

BEGOÑA EGURBIDE_crèdits:
ORGANITZA I PRODUEIX:
Arts Santa Mònica – Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
COL·LABOREN: Panspermia S.L., www.3dnewvision.es i col·legi Sant Ignasi-Jesuïtes de
Sarrià
AGRAÏMENTS: Galería Bolsa de Arte de PortoAlegre, Brasil; Galería Anya Tish, Houston USA;
Infonavit, México. Isa Jovellar, Marcel-lí Antúnez Roca, Mabel Palacín, Victor Manuel Borrás,
Anya Tish, Sixto Pélaez, Xefo Guasch, Marga Pasquali, Quima Doménech, Pamela Martínez,
Nekane Aramburu, José Luis Perales, Eugenia Frutos, Julià de Jòdar, Victoria Backsin, Fina
Olivart, Cristina Egurbide, Carlos Macías, Jordi Vilches, Aleix Gallet, Mónica Burló, Antonio
Ontañón, Lúcia Egaña, Toni Azorín, Candela Reymundo.
----------------------------------------------------------------------------
Presentació a premsa: Dimarts 8 de Maig del 2012 a les 12.30 h
Inauguració: Dimarts 8 de Maig del 2012 a les 19.00 h
Exposició oberta: Del 9 de Maig al 2 de Juny del 2012
----------------------------------------------------------------------------
Per a qualsevol aclariment, entrevistes, imatges, no dubteu a contactar-nos:
Neus Purtí
T (34) 935 565 314 (directe) - T (34) 933 162 810 npurtic@gencat.cat
Departament de Comunicació i Premsa | Arts Santa Mònicawww.artssantamonica.cat
Cristina Suau T (34) 93 316 28 10 ext.13442 csuau@gencat.cat
Departament de Comunicació i Premsa | Arts Santa Mònica www.artssantamonica.cat
Becàries T (34) 933 162 810 ext. 13437 becaris_artssantamonica@gencat.cat
Departament de Comunicació i Premsa | Arts Santa Mònica www.artssantamonica.cat
13