La segona mort de Salvador Puig Antich - Paremos la película ...

sols, palplantats al costat d’un Renault-4 del “cuerpo”– feia senyals al vehicle perquè
s’aturés.
I l’Andreu que mana als vells que no parin, i l’home que quan és a tocar dels dos civils,
aixeca el peu del pedal, i el nostre amic, que es veu presoner i acusat de les pintades,
amb l’esprai encara al damunt, les mans tacades de pintura negra, i el pitjor de tot, amb
una arma al sarró –una pipa, allò que mai no havíem de portar, com a contrabandistes
pacífics que estàvem convençuts de ser-, i l’Andreu que li diu al vell que clavi el peu a
baix, i no ho fa, i el vol convèncer amb el canó a la galta. La vella es fot a xisclar i
–quan el cadàver de Salvador Puig encara era una mica calent a la caixa– ell encara la
pipa al vidre del davant i deixa anar dos trets seguits contra els homes que són allà
plantats a la carretera: L’un cau, el vell torna a accelerar i el cotxe passa cremant
pneumàtics. Ni el xofer ni l’Andreu, esverats, senten l’espetec dels trets que engega un
dels agents des de terra. Tres revolts més enllà, l’Andreu arrossega fora del cotxe els
dos ancians –il·lesos però amb feines a mantenir-se dempeus–, agafa el volant, i així
fins a la rectoria de Sant Pau.
Jo tremolava tant com ell. Si no hagués estat per la sang freda d’en Joan –que s’hauria
de posar a prova més vegades en aquella nit espantosa– jo m’hauria ensorrat. Potser
m’hauria quedat allà, a la porta del cementiri de Sant Pau de Segúries, arraulit com un
gos, esperant que vinguessin els uniformats. El delit per amagar-me em va portar al cap
una escena de quan havíem vingut amb la nostra classe, i l’Andreu va ficar-se dins d’un
nínxol del cementiri per espantar les noies de la colla.
Cementiri de Sant Pau de Segúries (2004).