La segona mort de Salvador Puig Antich - Paremos la película ...

El volem calmar. Tot és endebades. Ha obert la motxilla i n’ha tret la pipa –que resulta
ser un revòlver del calibre 9 curt– i una ampolla de ginebra marca Larios. Se l’està
traguejant a morro. Amb raó no sap el que es fa; ell, que no anava més enllà de dues o
tres cerveses els dissabtes a la nit. Som uns egoistes, ens fot a la cara, perquè tota
l’energia que tenim només la usem en benefici propi. I uns covards, uns fotuts covards,
perquè quan hi ha dificultats ens girem d’esquena i pirem.
Que deixis de beure Andreu, i calla, perquè si passa alguna patrulla i et senten, els
tindrem aquí. Llavors no que hi haurà salvació: tu tens la pipa i a baix hi ha el cotxe.
En Joan l’ha volgut distreure buscant d’altres converses. Ens parla de com sacrifiquen
els pollastres als escorxadors més moderns, la sofisticació de les tècniques, el patiment
dels animals. El tema, inexplicablement, s’allarga. Hi ha preguntes, assaborim els
detalls, en demanen aclariments, i en Joan es va remetent al que li havia explicat un
company que hi treballa. Per què ens està interessant tant l’agonia i la fi dels pollastres?
L’Andreu és assegut a terra, amb l’esquena recolzada en un racó de l’estança. Té
damunt les cuixes la gravadora: sona una cançó de Kansas, és “Dust in the wind”, pols
en el vent. Cada vegada que s’acaba, rebobina la cinta i torna a situar-la al principi de la
peça. Li agrada escoltar-la:
Jo tanco els ulls
Sols per un moment.
Tot va ràpidament.
Somnis que
Em passen pels ulls com
Una curiositat.
Pols en el vent
Només som com pols en el vent
El mam se li ha posat ben malament. A les enfosques com estem, torna a remenar l’eina.
Ara ens repta a fer una ruleta. Diu que hi ha una bala i prou.