La segona mort de Salvador Puig Antich - Paremos la película ...

Al tiroteig de la colònia Llaudet no hi va haver cap tricorni ferit. Cap mitjà de
comunicació va fer ni esment que hagués passat. Es devien guardar la dada per no
entorpir les seves investigacions habituals. L’Andreu no havia mort ningú.
Les nostres sortides de transport pel Pirineu es van acabar. El contacte amb els
escaladors es va trencar; cinc anys després, vaig xocar en ple ball amb una noia de la
seva colla al mig d’una festa al Palau dels Esports de Barcelona, i no ens vam dir ni
paraula.
L’Andreu no tenia xicota, ni aspirant a xicota. No hi havia germans. Els únics cosins
vivien a l’altra punta de la península. Per calmar l’angoixa dels pares i dissuadir-los que
comencessin de buscar el noi, calia fer alguna cosa.
Hi vam donar moltes voltes abans no ens vam posar d’acord. Aquesta idea va ser meva,
no pas d’en Joan: trucar els seus pares des d’una cabina de telèfons de Barcelona, tapant
el micròfon amb un mocador per enfosquir la veu: “El seu fill és a França, se n’ha anat a
lluitar amb els anarquistes, a afegir-se a la revolució. Ens va dir que quan pugui ja es
posarà en contacte amb vostès. No pateixin, que està molt bé”. I vam penjar sense donar