La segona mort de Salvador Puig Antich - Paremos la película ...

21 de setembre de 2004: per què he esperat trenta anys a posar els peus altre cop a la
rectoria de Sant Pau de Segúries?
Per escriure la història era necessari recuperar-ne els decorats. M’hi he volgut apropar
com ho fèiem sempre, a peu, pel sender del bosc. He aparcat a baix a l’església nova, la
de la carretera, que en deia la gent. Aquesta és una tarda ennuvolada, com quasi totes a
l’alta vall del Ter. Pot ploure.
Primer he seguit, caminant a poc a poc, tota la carretera fins a l’entrada del poble.
L’entorn no ha canviat gaire. El recordo molt semblant, amb unes poques diferències.
Les cases no estaven tan ben acabades com ara. Hi ha aparells d’aire condicionat en
algunes façanes. Els espais públics són més acurats, les voravies, els jardinets, les
senyalitzacions...
En la ruta cap a la carena de la rectoria vella, es veu que en aquest sector la
transformació sí que és impactant: el bosquet ha estat substituït per un càmping envoltat
d’una llarga tanca, i per continuar amunt s’ha de seguir un carrer nou, ben asfaltat i amb
casetes de planta baixa i un pis, que ha aparegut a l’extrem nord del que era el bosc on
ens vam citar amb l’Andreu. Un cop dalt la carena, i a les envistes de les feixes on vam
fer colgar el Seat 850, el carrer ha derivat en un camí que gira cap a la dreta i, planejant,
es lliura al conjunt d’edificis de la rectoria, l’església, el cementiri i la casa de colònies.
Tots ells han experimentat ampliacions i millores. L’era està enrajolada amb pedra i
l’enclau respira un aire de polidesa, lluny de la rusticitat pagesa de fang, pols i parets
descrostonades d’uns altres temps.