Revista Reviscola n. 8 (2012) - Institut Jaume Huguet

portes al món laboral i han estat més
valorats.
Quan un jove acaba els seus
estudis es troba indefens davant
d’un món totalment nou, que ell
no coneix. Els empresaris acostumen
a no confiar gaire en els nous
professionals, ja que potser pensen
que no tenen prou experiència. Des
del meu punt de vista, crec que els
empresaris haurien de donar més
oportunitats als joves, ja que són
els que han rebut la formació més
innovadora i la que incorpora els
nous descobriments i avenços que
els humans han realitzat.
Personalment, doncs, penso que
una de les solucions per a sortir de
la crisi fóra confiar més en aquests
joves i donar-los l’oportunitat d’expressar-se,
de parlar i de dur a terme
aquelles idees que proposin, ja que
potser tenen ments més obertes,
que poden ajudar al desenvolupament
econòmic del país i a fer millores
en les empreses.
És evident que els joves són el
futur. I qui millor que ells per a tirar
endavant nous projectes i idees?
En un futur m’imagino treballant
en alguna altra banda del món que
no sigui Espanya, ja que sempre he
opinió
tingut clar que m’agradaria viure en
un altre país durant una temporada,
però al cap d’un temps sé que
tornaré a Catalunya i que intentaré
desenvolupar i posar al servei de la
societat tots aquells nous coneixements
que hauré adquirit a fora. Em
sembla que hi ha molts joves que
pensen com jo. I estic segura que
també coincideixen amb mi a pensar
que, en el món laboral, el més important
és tenir empenta i treballar en
allò que a tu realment t’agradi.
Marina insa
1r BaT
Si acabes una carrera a Espanya tens tres sortides: per terra, per mar o per aire
Fa uns quants mesos, mentre
consultava desvagadament pàgines
web sobre les vagues que
s’han dut a terme aquest curs, vaig
trobar una imatge que em va sobtar,
no pas per la seva inversemblança.
Era una imatge corresponent a la vaga
del mes d’octubre passat, una vaga
convocada per demanar una educació
més digna. Aquesta imatge em va fer
pensar en el meu incert futur.
És ben cert que el futur de tots
nosaltres penja d’un fil ben prim i no
sabem pas que hi deu haver en el
fons de la nostra caiguda. El nostre
país avança per un camí desconegut
en què la crisi ens ha agafat de
ple i no sabem del cert on anirem
a parar. Milers d’estudiants, davant
d’aquest greu problema, han començat
a obrir fronteres, a canviar de
camí. No compten tan sols les intencions
i els sacrificis que aporta cada
jove emprenedor al nostre país, sinó
també les formes com emprenen
aquest camí. Cada vegada hi ha més
joves que decideixen independitzarse
i fer-se autònoms amb negocis
propis, negocis que pertanyen a la
mateixa realitat sensible de la crisi.
No cal anar gaire lluny per a adonar-nos
que en aquest “gloriós” país
no tenim l’empenta que necessitem
davant la humiliant situació que afronten
cada dia els joves estudiants que
surten amb un bon títol a la butxaca i
amb moltes idees per desenvolupar.
Cada vegada hi ha més joves que
decideixen emprendre un vol cap a un
país més desenvolupat, a la recerca
d’un cofre perdut, un cofre que mai
no trobaríem en el nostre país. Alemanya,
Estats Units o França són els
països preferits pels joves llicenciats i
doctorats sense feina. “Per terra, mar
o aire”, una frase que transmet tanta
raó com melangia. Moltes famílies es
queixen perquè veuen que l’esforç
dels seus fills en el nostre país mai no
fructificarà com es mereix, qui ho sap
si per falta de regadiu per part dels
polítics o perquè la nostra terra mai
no podrà ser tan fèrtil com la de les
primeres potències mundials.
Posar-me en la pell dels estudiants
llicenciats sense feina, que no
tenen més remei que marxar del país
fa que se’m posi la pell de gallina. Em
fa ràbia pensar que totes aquestes
hores que em passo estudiant no em
garanteixen de cap manera un futur
laboral digne. En altres països més
desenvolupats, en canvi, el govern
lluita per donar una oportunitat a tots
els joves emprenedors amb ganes
de menjar-se el món. Qui ho sap, si
el problema és tan sols dels partits
polítics, que no destinen els diners
necessaris per a l’educació. Jo, per
si de cas, començaré a estalviar per
si he de viure lluny de casa.
leonard ruiz
2n BAT
reviscola · Juny 2012 |
25