William Shakespeare, Macbeth, traducció de Cebrià Montoliu, 1907.

Shakspere
tressa que quan ma beguda estigui, toqui
la campana. Vés-ten a jeure. .
Surt el criat.
Es una daga això que veig davant, Son
puny girat envers ma mà? Vina, deix que
t'agafi. Jo no t tinc pas, i tant mateix encara
t veig. No seras tu, fatal visió, sensible al
tacte com a la vista? O no ets més que una
daga de la ment, una falsa creació, producte
d'un cervell sobre-escalfat? Encara t
veig, i en forma tant palpable com aquesta
que ara trec. Tu m mostres el camí que
vaig a fer, i el mateix instrument que hauré
d'usar. Els meus ulls són joguina dels altres
senys, o valen bé .tots ells plegats.
Encara t veig; i en ta fulla i en ton puny
gotes de sang qúe abans no hi eren. No hi
ha tal cosa; es la tasca sagnant' que així
pren forma als meus ulls. Ara per sobre
mig món la natura sembla morta i malvats
somnis traeixen la sòn entre cortines; la
bruixeria celebra ls sacrificis d'Hecate; i
el crim marcit, alarmat per l'udol del llop,
son sentinella, ab les furtives passes de
Tarquí, com u n mal esperi t marxa vers
son objecte. Tu, terra ferma i segura, no
sentis els meus passos aon van, 'de por
que les mateixes pedres no xerrin el meu
designi i trenquin l'horrible encís de l'hora
actual que ara s'hi acorda! Nlentre I menaço,
viu. El fret halè dels mots glaça I
caliu dels actes.