Descarga - Pla Comunitari del Casc Antic de Barcelona

APROXIMACIÓ A LES PERSONES AMB DISCAPACITAT DEL 

CASC ANTIC DE BARCELONA: UN DIAGNÒSTIC PER 

IMPULSAR UN PROCÉS COL·LECTIU 

2008/09 

Universitat de Barcelona Facultat de Pedagogia | Estudis de Treball Social 

2

APROXIMACIÓ A LES PERSONES AMB DISCAPACITAT DEL CASC 

ANTIC DE BARCELONA: UN DIAGNÒSTIC PER IMPULSAR UN 

PROCÉS COL·LECTIU 

AGRAÏMENTS 


2008/09 

El grup de treball no hagués pogut realitzar tota la recerca del pràcticum sense la 

col·laboració de totes les persones implicades en el procés i en la confecció de la 

mateixa. És per aquest motiu que considerem necessari agrair a: 

Marta Domènech i Patrícia Bas (dinamitzadores del Pla de Desenvolupament 

Comunitari del Pla Integral del Casc Antic), per haver-nos guiat en el procés, per 

facilitar-nos espais de treball, i per posar-nos en contacte amb aquelles entitats i 

persones disposades a col·laborar amb nosaltres. 

Pilar Vega i l' Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, per facilitar-nos 

contactes per l'estudi de la recerca, i per ajudar-nos a obtenir altres punts de vista 

metodològics per la confecció del treball. 

Professionals de les entitats i persones individuals que s'han ofert voluntàries a dedicar- 

nos un espai de temps en les seves vides quotidianes, i poder gaudir d'altres perspectives 

ideològiques que han permès elaborar l'estudi, així com també, promoure espais de 

reflexió i pensament conjunt. 

Ferran Cortés (professor de la Universitat de Barcelona i tutor d'aquest pràcticum), que 

ens ha guiat en el procés i en la confecció de la mateixa recerca. Ens ha facilitat 

contactes, estructures i metodologies de treball per poder-nos organitzar, i així elaborar 

la recerca en condicions òptimes. 

Remarquem doncs, que sense cadascuna de les aportacions de totes les persones que han 

participat, aquest estudi no s'hagués pogut realitzar i per tant, és important donar-los el 

reconeixement que es mereixen ja que amb cada gra de sorra es pot fer una gran 

muntanya, i aquest és un dels inicis de les accions socials. 

3




ÍNDEX 


2008/09 

Introducció 8 

I Part: Marc Teòric 10 

1. Aproximació a l’objecte d’estudi: el casc antic i les persones amb discapacitat 11 

1.1. Situació geogràfica 11 

1.2. Història 13 

1.3. Dades sociodemogràfiques generals 17 

1.4. El Pla Integral del Casc Antic 20 

1.4.1. Antecedents 20 

1.4.2. Objectius 21 

1.5. Les persones amb discapacitat que viuen al casc antic 22 

2. Diferents perspectives de la discapacitat 26 

2.1. Introducció 26 

2.2.Antecedents històrics 27 

2.3. Definició de discapacitat 30 

2.3.1. El debat internacional recent entorn de la definició del concepte 

de discapacitat 30 

2.3.2. Classificació internacional de deficiències, discapacitats 

i minusvalideses 33 

2.3.3. Classificació internacional del funcionament, discapacitats 

i estats de salut de l’OMS 34 

2.3.4. Definició dels components valorats en la classificació internacional 

del funcionament, discapacitats i estats de salut de l’OMS 36 

2.3.5. Convenció internacional sobre els drets de les 

persones amb discapacitat 36 

2.4. Tipologia de les discapacitats des d’una perspectiva biològica 37 

2.4.1.Discapacitats físiques 38 

2.4.1.1. Discapacitats motòriques 38 

2.4.1.2. Discapacitats no motòriques 41 

2.4.2. Discapacitats sensorials 42 

2.4.2.1. Discapacitats visuals 42 

4





2008/09 

2.4.2.2. Discapacitat auditiva 44 

2.4.2.3. Discapacitats expressives 47 

2.4.3. Discapacitats psíquiques 48 

2.4.3.1. Discapacitats mentals 48 

2.4.3.2. Discapacitats intel·lectuals 49 

2.4.4. Pluridiscapacitats 51 

2.5. La mirada sociològica a la discapacitat 51 

2.5.1. Versions construccionistes socials: interaccionisme i funcionalisme 52 

2.5.2. Anàlisi funcionalistes de la discapacitat 54 

2.5.3. Versions materialistes de la discapacitat. el creacionisme social 55 

2.5.4. Paradigmes de la discapacitat 55 

2.5.5. Tractament social 57 

2.5.6. Tractament mediàtic 57 

2.6. La resposta de l’administració pública a les necessitats de les 

persones amb discapacitat 58 

2.6.1. El marc jurídic internacional, espanyol i català 

en matèria de discapacitat 59 

2.6.2. La cobertura per a la discapacitat del sistema 

català de serveis socials 60 

2.6.2.1. Els serveis socials d’atenció primària 63 

2.6.2.2. Els serveis socials especialitzats 65 

2.6.2.3. Equip de valoració i orientació per a persones amb 

discapacitat (EVO) 69 

2.6.3. Una aproximació a la llei de la dependència 78 

2.7. La participació social_____________________________ _______________85 

3. Metodologia procés de recerca-acció 88 


3.2. Perspectives d’investigació social 91 

3.2.1. La perspectiva post positivista 91 

3.2.2. La perspectiva sociocrítica i la metodologia d’investigació 

acció participació (IAP) 92 

3.2.3. La investigació/acció/participativa 92 

3.3. Metodologia de l’acció comunitària 96 

5





2008/09 

3.4. Els plans de desenvolupament comunitari 101 

3.5. L’estratègia d’investigació-acció desenvolupada 104 

3.5.1. El plantejament de la recerca-acció 104 

3.5.2. Delimitació del camp d’anàlisi 105 

3.5.3. Les tècniques d’investigació utilitzades 106 

II Part: Anàlisi 108 

4. La percepció del barri 109 


4.2. L'accessibilitat i la mobilitat en el territori: encara queda molt per fer! 110 

4.3. La xarxa formal en el territori: entitats del tercer sector i 

administracions públiques 112 

4.4. La solidaritat i el suport informal en el territori 115 

4.5. La participació social_________________________________________117 

5. La resposta de les entitats davant les situacions de discapacitat 120 

5.1. Descripció dels serveis i entitats 121 

5.2. Classificació de les entitats i serveis segons tipologies 128 

5.3. Reflexions 129 

6. La situació de les persones amb discapacitat 131 

6.1. El suport informal: un recurs principal per a moltes persones 131 

6.2. Les barreres arquitectòniques com a principal handicap de la vida 

quotidiana 131 

6.3. La participació en la vida social del territori: escassa o coartada? 132 

6.4. Quan la discapacitat és adquirida en la vellesa 132 

6.5. L’accés al món laboral: una opció real per a tothom? 133 

6.6. Propostes de millora 133 

6.7. Reflexions 133 

III Part: Reflexions finals 137 

6




7. Reflexions finals per a promoure el debat i orientar l’acció comunitària 


2008/09 

entorn les situacions de discapacitat 138 

8. Bibliografia 147 

- Annexes 150 

7




INTRODUCCIÓ 


2008/09 

Ara fa cinc mesos els estudiants de treball social de la Universitat de Barcelona havíem 

d’escollir un pràcticum d’investigació. Aquesta és una assignatura més de la nostra 

carrera, a través de la qual els estudiants formem un grup de treball entorn d’una 

temàtica concreta. Les quinze estudiantes que hem elaborat aquest document, sota 

supervisió i coordinació del nostre tutor Ferran Cortès, vàrem acollir-nos 

voluntàriament al pràcticum que portava el títol: Aproximació a les persones amb 

discapacitat del Casc Antic de Barcelona: un diagnòstic per impulsar un procés 

col·lectiu. La motivació personal que ens conduí a aquesta elecció va ser diversa. 

Algunes coneixíem amb més o menys profunditat el món de la discapacitat, altres 

teníem ganes d’aproximar-nos-hi. Totes, això sí, comptàvem amb nocions teòriques de 

treball social comunitari i crèiem en el poder dels seus plans de desenvolupament com a 

eina d’empoderament 1 de la població, especialment d’aquella que esdevé víctima de 

processos d’exclusió social. 

Ara fa cinc mesos, doncs, començava la nostra investigació. Una investigació amb 

diversos objectius de partida: constituir-nos internament com a grup de treball; 

reflexionar, discutir, consensuar i posicionar-nos entorn d’això que anomenem ‘la 

discapacitat’; immergir-nos en un territori concret: el Casc Antic; aproximar-nos a la 

seva gent, les seves entitats i serveis; esbrinar els interessos de les persones amb 

discapacitat d’aquest territori; i, paral·lelament, animar la participació per iniciar un 

procés de reflexió col·lectiu que condueixi a futures accions dins del barri en pro del 

col·lectiu que ens ocupa. 

Una investigació amb un objectiu concret final: donar resposta a l’encàrrec fet des del 

Pla Integral del Casc Antic (PICA) d’elaborar un primer diagnòstic de la situació de les 

persones amb discapacitat del Casc Antic sobre el qual puguin treballar posteriorment 

tots els agents implicats per construir-ne un de comú. 

A través d’aquest document, ens proposem presentar el nostre diagnòstic inicial amb 

l’esperança de que esdevingui un element útil dins del Pla de Desenvolupament 

Comunitari (PDC) del Casc Antic. 

1 Procés a través del qual les persones enforteixen les seves capacitats, confiança, visió i protagonisme com a grup 

social per impulsar canvis positius de les situacions que viuen. 

8





2008/09 

Per elaborar-lo hem cregut necessari, en primer lloc, definir un marc teòric que doni 

compte de tres aspectes cabdals: la discapacitat (i sota quin paradigma la volem 

abordar), com és el territori en el que hem d’actuar i el mètode d’investigació social a 

seguir. 

Així doncs, per començar, podrem veure les característiques geogràfiques i socio- 

demogràfiques del Casc Antic de Barcelona. En segon terme, ens endinsarem en el 

terreny de la discapacitat i comprovarem com ha estat tractada al llarg del temps segons 

cada paradigma imperant. Per últim, tal com veurem, ens decantarem per una 

metodologia d’investigació-acció-participativa mitjançant la qual l’objecte d’estudi 

passa a ser subjecte actiu i participatiu de la investigació. 

Paral·lelament a l’elaboració d’aquest marc teòric, hem anat a recollir la veu de les 

persones amb discapacitat del Casc Antic i de diverses entitats que treballen amb i per a 

elles, o que tenen voluntat de fer-ho. Segons el nostre parer, recollir aquestes veus 

esdevé necessari per diverses raons. 

D’una banda, per extreure’n dades sobre les quals construir el diagnòstic. A través de 

l’anàlisi d’aquestes dades hem intentat plasmar com és viscuda i significada la 

discapacitat, com marca identitats, quines limitacions i potencialitats té el barri o, entre 

altres, quines propostes de millora es suggereixen. 

D’altra banda, i no menys important, acollint-nos a la investigació-acció-participativa 

estem convençudes de la necessitat que siguin els mateixos protagonistes de la situació 

els que, a través de la pròpia comprensió dels seus problemes i necessitats, apuntin i 

defineixin els canvis que són necessaris. 

Creiem, i així voldrem deixar-ho explícit, que mentre siguin uns quants –normalment 

aquells denominats ‘experts’– els que decideixen per a tothom, l’exclusió social està 

garantida. Així doncs, advoquem fervorosament per una societat dissenyada per tothom 

i per a tothom, i creiem en el potencial dels plans de desenvolupament comunitari per a 

la promoció del desenvolupament social. 

9





2008/09 

I PART: MARC TEÒRIC 

10





2008/09 

1. APROXIMACIÓ A L’OBJECTE D’ESTUDI: EL CASC ANTIC I LES 

PERSONES AMB DISCAPACITAT 

1.1. Situació geogràfica 

El Casc Antic pertany al districte de Ciutat Vella de la ciutat de Barcelona, juntament 

amb els barris del Raval, la Barceloneta i el Gòtic. Ciutat Vella ocupa una superfície de 

449,43 hectàrees. El Casc Antic constitueix el sector oriental del centre històric de 

Barcelona i el seu perímetre està definit per la Via Laietana, a l’oest; el Carrer de 

Trafalgar, al nord; el carrer Roger de Flor a l’est i el carrer del Doctor Aiguader al sud. 

Confronta a l’oest amb el Gòtic i al sud amb la Barceloneta del seu mateix districte; al 

nord amb la Dreta de l’Eixample, al nord-est amb el barri de l’Estació del Nord, ambdós 

del districte de l’Eixample i, a l’est amb el Fort Pius del districte de Sant Martí. 

L’any 2006 la població del Casc Antic era de 113.154 habitants 2 . Tot i que la densitat 

de la població actual és molt menor de la que havia estat en èpoques passades (dècades 

dels cinquanta, seixanta i setanta del segle XX), la concentració de població als barris de 

Ciutat Vella segueix essent molt elevada en relació al conjunt de la ciutat. Segons les 

dades oficials, al Casc Antic hi viuen més de 20.000 habitants per km², tot i que aquesta 

dada no descriu de cap manera la realitat existent, tenint en compte que més d’un 40% 

de la superfície de l’àmbit que se situa al límit no és pròpiament teixit urbà (Parc de la 

Ciutadella i l’àrea no accessible de les línies fèrries de l’estació de França). Aquest fet 

provoca multiplicar pràcticament per dos la densitat mitja de població de l’àrea fins als 

40.000 habitants/km², similar a la densitat del Raval, mentre que la mitjana de la ciutat 

de Barcelona és de 15.779 habitants/km². 

La trama urbana del Casc Antic es caracteritza per l’entramat de carrers estrets i 

tortuosos que deriva en una important densificació de la trama urbana. Aquesta trama 

urbana confereix al barri el seu caràcter especial però també comporta desavantatges 

com poden ser les barreres arquitectòniques 

El territori administratiu del Casc Antic agrupa tres barris separats pels carrers Princesa 

i l’eix Sant Pere més Baix - Rec Comtal: 

- Sant Pere, entre el carrer Trafalgar i l’eix Sant Pere Més Baix – Rec Comtal. 

Ocupa una extensió de 14,4 ha. 

2 Ciutat Vella. Ajuntament de Barcelona (any 2006). 

11





2008/09 

- Santa Caterina, entre l’anterior i el carrer Princesa. Comprèn l’àrea dels 

jutjats i el Pg. de Lluís Companys entre l’Arc de Triomf i el Pg. de Pujades. 

Comprèn una superfície de 27,7 ha. 

- La Ribera, barri presidit per Santa Maria del Mar i que inclou el territori del 

desaparegut barri actualment ocupat per la Ciutadella. Ocupa una extensió de 

gairebé 70 ha. A continuació s’exposa un mapa que mostra la situació geogràfica 

del territori: 

Font:www.bcn.es 

Casc antic 

Conjuntament, els barris de Santa Caterina i de Sant Pere representen un 38% de la 

superfície del Casc Antic però concentren un 72% de la població. La densitat de 

població assoleix els 65.000 hab/km² a la zona de Sant Pere i voltants del mercat de 

Santa Caterina. La presència del Parc de la Ciutadella atorga a l’àmbit de la Ribera una 

densitat mitjana molt menor; l’àrea més densament poblada en aquest àmbit és la dels 

entorns de Santa Maria del Mar amb uns 41.000 habitants per km². 

12

Sta. Maria del Mar 




1.2. Història 


2008/09 

Sant Pere i Santa Caterina són dos barris que encara avui en dia mantenen l’estructura 

medieval. Carrers estrets, retorçats i entrellaçats mantenen una activitat arrelada des dels 

orígens: el treball tèxtil, transformat avui en dia en activitat comercial. Sant Pere, Santa 

Caterina i Sant Agustí són noms relacionats amb les grans institucions religioses que 

existien en la zona. Actualment només queda el testimoni de l’Església de Sant Pere de 

les Puel·les. Al Sud, més a prop del mar, es situa el barri de la 

Ribera, antiga Vilanova del Mar, presidit per la basílica de 

Santa Maria del Mar, centre de la vida senyorial de la ciutat 

del segle XIII al XIV. 

Aquests barris es van configurar a partir del moment en que 

Barcelona va necessitar expandir-se fora del recinte romà. A 

partir del segle XI, al voltant del monestir de Sant Pere de 

Puel·les i de Santa Maria del Mar, que exercien un domini 

feudal sobre les terres que els rodejaven, i al llarg de la sèquia comtal, es va anar 

formant la nova xarxa urbana. Aquests barris no eren més que suburbis de la Barcelona 

romana de la part Est de la ciutat que, formant un conglomerat de barriades, van anar 

creixent fins que les muralles els van aturar. Les noves vies dels ramals de la ciutat 

romana es començaren a poblar, i la sèquia comtal, important curs d’aigua que entrava 

en la Barcelona vella procedent del riu Besòs, va ser un centre d’atracció d’indústries 

tèxtils de pre-revolució industrial, que es van instal·lar. 

En l’extrem Sud, la tradició marinera del barri i de la Ribera va conformar una unitat 

que data des del segle X, quan ja hi havia un nucli habitat d’extramurs prop de la platja 

entorn a una Església anomenada Santa Maria de les Arenes (actualment Santa Maria 

del Mar). Amb l’esplendor del comerç marítim del segle XIII, durant l’època de Jaume 

I, el nucli es va anar consolidant i es concentrà la major part dels oficis de la ciutat, 

com la mostra de la toponímia dels carrers: Espaseria, Mirallers, Esparteria, Sombrerers, 

Abaixadors, etc. i alguns serveis bàsics de la infraestructura urbana: mataders, molins, 

tinters, etc. L’esplendor d’aquest barri es va mantenir fins la baixada del tràfic 

comercial en el Mediterrani en el segle XVI. La situació s’agreuja amb l’enderrocament 

de mig barri per la construcció de la Ciutadella l’any 1714 ordenada per Felip V. La 

zona va renéixer després de la instal·lació del Mercat del Born l’any 1876. 

13





2008/09 

L’edificació medieval fou substituïda al llarg de la segona meitat del segle XVIII, quan 

les manufactures de teixits es van instal·lar en els carrers de la zona i aquesta expansió 

creà una nova demanda de mà d’obra i habitatge. Amb el temps, el creixement 

demogràfic de la zona va arribar a extrems increïbles i fou la causa de més d’una 

epidèmia. La desamortització de 1835 no alliberà terra per ús social, sinó per la creació 

de cases-fàbrica. Com a excepció, es va crear el Mercat de Santa Caterina l’any 1848; 

avui en dia totalment remodelat per l’equip de l’arquitecte Enric Miralles. 

L’enderrocament de les muralles i la realització de l’Eixample van influir en la 

proletarització del barri durant el segle XIX. Això va suposar un apretament del barri 

amb la presència de fàbriques tèxtils que, paulatinament, davant la falta d’espai es van 

anar traslladant al Raval o fora de les muralles. La creació de l’Eixample, com en altres 

ciutats d’Europa, produí un procés de substitució dels habitants del nucli antic que 

formaven part de la classes més acomodades per immigrants que ocupaven habitatges 

subdividits, amb una falta evident dels serveis indispensables, que amb el pas del temps 

es van deteriorar bastant. Moltes cases nobles foren dividides per tal de que hi visqués 

la classe obrera, amb un empobriment notable de les condicions de vida. 

Les grans reformes urbanístiques que es 

realitzaren a Barcelona després de 

l’enderrocament de les muralles afectaren de 

forma important l’entramat urbà medieval del 

casc antic i configuraren l’estructura actual del 

barri: l’obertura del carrer Princesa al 1853, la 

construcció del mercat de Santa Caterina l’any 1847, la urbanització del Parc de la 

Ciutadella amb motiu de l’Exposició Universal, la construcció del Mercat del Born 

(1874-1875) i l’obertura de la Via Laietana al 1909. Aquesta darrera operació afectà 

totalment o parcialment 412 carrers i 3.671 edificis de la ciutat antiga, inclosos alguns 

casalots gòtics. En aquest període de temps, la població benestant abandonà 

definitivament el barri ja que la nova ciutat es construeix a l’Eixample. La presència 

institucional marcà de forma definitiva el diferent desenvolupament del nucli antic a una 

banda i l’altra d’aquesta via, portant a l’ impuls de la imatge del Barri Gòtic a un cantó i 

a l’abandonament i la decadència de l’altre cantó amagat darrera dels edificis pantalla 

construïts al llarg de la Via Laietana. 

14

Via Laietana 




Carrer Montcada 


2008/09 

Durant la Setmana Tràgica del 1909, es van cremar molts edificis religiosos en senyal 

de protesta popular i reflex de les males condicions de vida del barri. La situació 

sanitària deficient va provocar a l’any 1914, entre els barris de Sant Pere, Santa Caterina 

i La Ribera, 310 morts de tifus, el 5% de totes les defuncions de Barcelona. 

En la primera dècada del segle XX es va produir un esdeveniment primordial: el Pla 

Urbanístic que va donar lloc a la construcció de la Via Laietana: 2199 habitatges foren 

enderrocats i 82 carrers van desaparèixer total o parcialment amb el cost social que tot 

això va comportar. 

La Via Laietana va suposar 

l’esmicolament de la unitat 

urbanística del centre 

històric en dos meitats 

diferenciades: per una part 

el Barri Gòtic i per l’altre 

els barris de Sant Pere, 

Santa Caterina i La Ribera. 

La proximitat de l’Estació 

de França i el Port, va atraure a la majoria de la gent que arribava a Barcelona pel treball 

que generava l’Exposició Universal de l’any 1929 i les obres del metro. A l’any 1945, el 

32,3% dels habitants del barri eren immigrants. La presència de rellogats era abundant i 

el barri es va convertir en una de les zones urbanes més denses d’Europa. Les 

condicions dels habitatges del barri eren les pitjors de Barcelona. El barraquisme 

vertical i horitzontal era moneda corrent, i l’amuntegament de la població no va 

començar a disminuir fins entrants als anys setanta del segle XX. 

15





2008/09 

L’esponjament propugnat per l’Administració –eix de l’Avinguda Cambó- als anys ’80, 

amb els plans de reforma interior, han cercat un equilibri en el teixit urbà, la dignitat de 

la rehabilitació del vells habitatges i de la gent que hi viu. 

Per altra banda, La Ribera viu actualment un avivament com a zona d’oci descoberta 

per artistes independents i experimentals. Locals de nit, galeries d’art i antiquaris que 

s’articulen als voltants del carrer Montcada, que fan de La Ribera un barri basat en 

l’especialització dels serveis en l’oci. 

La finalització del Mercat de Santa Caterina significa una acceleració econòmica del 

barri que comença a donar fruit. 

Mercat de Santa Caterina 

La degradació arriba al seu moment culminant en la dècada dels 80 del segle XX un cop 

s’ha produït l’èxode de la població amb capacitat econòmica per assumir el canvi. 

D’aquesta època daten mobilitzacions veïnals com la que es va oposar al Pla comarcal 

que confirmava noves operacions d’esponjament i la campanya “Aquí hi ha gana” que, 

a banda de recopilar aliments per atendre situacions de necessitat, pretenia cridar 

l’atenció sobre les bosses de pobresa existents en una ciutat que havia rebut ja la 

nominació olímpica. És en aquest context que s’inicia el procés de reforma amb 

l’aprovació del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) al 1983 i la declaració d’Àrea 

de Rehabilitació Integrada (ARI) al 1986. Aquests instruments persegueixen, més enllà 

de la mera transformació urbanística, la injecció de nova vitalitat i la recuperació del seu 

paper de centre natural de la ciutat. Les diverses actuacions realitzades en els darrers 

vint anys han obert les bases per invertir el procés de degradació i el barri ha recuperat 

el seu potencial d’atracció comercial, d’oci i lleure si bé no de forma uniforme en totes 

les seves àrees. Aquest procés de revitalització, amb noves realitats socials com són els 

16





2008/09 

nous fluxos migratoris, plantegen nous reptes a l’hora de conjuminar els interessos dels 

residents i els diversos agents econòmics i socials. 

1.3. Dades sociodemogràfiques generals 

El Casc Antic, a data 30 de juny del 2008, compta amb una població de 22.988 

habitants 3 , xifra que representa el 1’41% de la població total de la ciutat de Barcelona. 

Presentem a continuació com aquesta població és distribueix per sexes, edats, llocs de 

naixement i nacionalitats. 

Població per sexes en valors absoluts i percentatges: 

Homes Dones 

11.519 11.469 

50’1 % 49’9 % 

Població per grups d’edat en valors absoluts i percentatges: 

Nens 

(0-4 anys) 

Joves 

(15-24 anys) 

Adults 

(25-64 anys) 

Gent gran 

(65 anys i 

majors) 

2.207 1.995 14.754 4.032 

9’6 % 8’7% 64’2% 17’5% 

Població segons lloc de naixement en valors absoluts i percentatges: 

Barcelona 

Ciutat 

Resta de 

Catalunya 

Resta 

d’Espanya 

Estranger 

8.316 1.421 4.060 9.191 

36’2% 6’2% 17’6% 40% 

3 A data de 30 de juny del 2008 segons les dades del Padró Municipal d’Habitants. Departament d’Estadística de 

l’Ajuntament de Barcelona. 

17




Població segons nacionalitats en valors absoluts i percentatges: 

EUROPA 18.032 78’4% 

Espanya 14.706 64’0% 

Itàlia 889 3’9% 

França 589 2’6% 

Alemanya 364 1’6% 

Romania 73 0’3% 

Regne unit 388 1’7% 

Portugal 141 0’6% 

Rússia 56 0’2% 

Ucraïna 42 0’2% 

Països Baixos 135 0,6% 

Resta de països 649 2’8% 

ÀFRICA 1.214 5’3% 

Marroc 884 3’8% 

Algèria 134 0’6% 

Nigèria 14 0,1% 

Senegal 118 0,5% 

Guinea 4 0’0% 

Resta de Països 60 0’3% 

AMÈRICA 2.423 10’5% 

Estats Units d’Amèrica 151 0’7% 

Equador 216 0’9% 

Bolívia 213 0’9% 

Perú 158 0’7% 

Colòmbia 173 0’8% 

Argentina 384 1’7% 

Brasil 224 1’0% 

República dominicana 349 1’5% 

Xile 166 0’7% 

Mèxic 139 0’6% 

Paraguai 38 0’2% 

Veneçuela 60 0’3% 

Hondures 13 0’1% 

Uruguai 41 0’2% 

Cuba 48 0’2% 



2008/09 

18




ÀSIA 1.302 5’7% 

Pakistan 423 1’8% 

Xina 348 1’5% 

Filipines 267 1’2% 

Índia 76 0’3% 

Bangla Desh 42 0’2% 

Japó 64 0’3% 

Nepal 4 0’0% 


OCEANIA 17 0’1% 


2008/09 

A través de les taules podem observar com la població del districte està formada 

equitativament per homes, en un 50’1%, i dones, en un 49’9%. El gran gruix d’aquesta 

població, representat pel 64’2%, s’ubica dins la franja d’edat de persones adultes 

compresa entre els 25 i els 64 anys i, per tant, es troba en edat d’activitat laboral. D’altra 

banda, tot i la tendència decreixent d’aquesta dada, la població major de 65 anys és del 

17’5%, mentre que els nens i joves fins a 24 anys representen el 18’3% de la població. 

L’edat mitjana de la població del Casc Antic és de 41 anys. 

Segons les dades del padró municipal, un 60% dels habitants del Casc Antic són nascuts 

a l’Estat Espanyol i el 40% restant a l’estranger. Si analitzem les nacionalitats, trobem 

que dins del continent el 14’4% de la població és procedent d’altres països de la Unió 

Europea, majoritàriament d’Itàlia i França seguits pel Regne Unit i Alemanya. La 

població d’altres continents més representada al territori és la procedent de Sud 

Amèrica, la qual representa un 7’4% dels habitants del Casc Antic. Aquest sector 

principalment està format per gent procedent d’Argentina, Brasil, Equador i Bolívia, 

seguits d’altres països com Colòmbia, Perú o Xile. D’altra banda, el gran gruix de 

població amb nacionalitat centre-americana procedeix de la República Dominicana. Al 

territori, la nacionalitat asiàtica representa un 5’7% amb procedència majoritària de 

Pakistan, Xina i Filipines. Per acabar, el percentatge de persones amb nacionalitat 

africana és del 5’3% amb una clara majoria de marroquins i marroquines. 

19




1.4. El Pla Integral del Casc Antic 

1.4.1. Antecedents 


2008/09 

El Pla Integral del Casc Antic (en endavant PICA) és un conjunt d’entitats que treballen 

des del 1995 amb l’objectiu de donar resposta als diferents problemes del barri i 

millorar la qualitat de vida de la seva població. A partir del 1997 es constitueix 

formalment com a associació i entra en el programa de suport als Plans de 

Desenvolupament comunitari de l’actual Direcció General d'Acció Comunitària del 

Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya. Com a Pla de 

Desenvolupament Comunitari rep el suport econòmic i tècnic del Districte de Ciutat 

Vella en representació de l’Ajuntament de Barcelona i del Servei de Plans i Programes 

de l’esmentada direcció general, per part de la Generalitat de Catalunya. 

L’àmbit d’actuació de l’entitat es correspon amb la delimitació administrativa del barri 

del Casc Antic del districte 1: Ciutat Vella. 

L’any 2005, vuit anys després d’iniciar la trajectòria com a Pla de Desenvolupament 

Comunitari, un cop madurats i traspassats alguns dels projectes que van constituir la raó 

de ser en aquesta primera etapa, el PICA es planteja la necessitat d’assolir una millor 

comprensió de les problemàtiques reals actuals del barri per tal de millorar els projectes 

existents i programar futures noves intervencions. 

Per donar resposta a aquesta necessitat, l’Assemblea del PICA aprova la decisió 

d’encarregar a un equip extern la realització d’un diagnòstic del barri de Casc Antic. Es 

tractava, en definitiva, de copsar els canvis esdevinguts en el barri en el transcurs 

d’aquest període de temps actualitzant la informació per als diferents àmbits que afecten 

el desenvolupament de la vida quotidiana dels veïns i veïnes del Casc Antic. 

Al desembre del 2005, el Pla Integral del Casc Antic encarrega a ARDA Gestió i 

Estudis Ambientals SLL la realització del que s’ha anomenat “DIAGNÒSTIC 

SOCIOECONÒMIC I AMBIENTAL DEL CASC ANTIC” per tal de reformular el 

projecte. 

20




1.4.2. Objectius 


2008/09 

• Aconseguir una més plena i racional utilització dels recursos culturals, socials, 

laborals… 

• Fomentar l’establiment de dinàmiques participatives i de coordinació de les 

entitats del barri i del veïnat. 

• Vetllar per la millora de les condicions d’habitabilitat i de l’entorn urbà. 

• Revitalitzar socioeconòmicament el barri. 

• Potenciar la participació dels joves en el teixit social del barri i de la ciutat. 

• Afavorir la integració i l’autoorganització dels col·lectius d’immigrants. 

• Optimitzar els recursos existents per a la gent gran. 

• Promoure i millorar l’educació i el creixement personal dels infants i adolescents 

del Casc Antic. 

• Ésser un element de reequilibri, mediació i convivència per a tots els infants i 

adolescents del barri. 

• Facilitar l’accés a les noves tecnologies. 

• Fer confluir les accions de les diferents administracions en el territori. 

A partir del diagnòstic realitzat per ARDA finalitzat al 2007, el PICA canvia 

d’estratègia perquè s’ha allunyat de la seva missió inicial i del veïnatge. A partir d’un 

anàlisi intern es detecta que hi ha una falta de lideratge de les entitats, un cert grau 

d’endogàmia, la pèrdua de la base social, desorganització i confusió. A partir d’un 

projecte de renovació anomenat “Reflexió i construcció d’una nova etapa de treball 

comunitari al Casc Antic” s’incorporen canvis, entre d’altres, la renovació del 

secretariat i la contractació d’un treballador comunitari. El nou grup veu una possibilitat 

de gestionar, capitalitzar recursos i corresponsabilitzar als agents del territori. 

Per tal de reactivar la participació ciutadana es pretén crear diferents àrees de treball: 

infància, gent gran, xarxa laboral, cultura, discapacitat, joves, etc. 

El dia 12 de febrer de 2008 entitats i veïns interessats es reuneixen al PICA (Comissió 

Promotora) i s’acorda “Crear un espai de diàleg per a la reflexió i construcció 

compartida d’una nova etapa de treball comunitari, entre els diferents actors del territori 

del Casc Antic (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera), cercant formes innovadores de 

21





2008/09 

treballar. Fer-ho de manera multidisciplinària, connectant a totes les persones, entitats i 

serveis públics” 

En aquets moments, el PICA està impulsant, entre d’altres línies de treball, un ampli 

espai de treball anomenat “Entorn socioeducatiu” en el que ja hi participen bona part de 

les entitats socials i educatives del barri. En el marc d’aquest espai hi ha veïns i 

professionals del districte de Ciutat Vella que estan interessats a participar en un grup de 

treball per a reflexionar entorn de la situació de les persones amb discapacitat i 

promoure accions per a millorar aquesta situació 

Des del PICA es proposa a la Universitat de Barcelona col·laborar en l’elaboració d’un 

diagnòstic inicial de les situacions de les persones amb discapacitat de Casc Antic. Per a 

la realització d’aquest diagnòstic es considera un bon recurs la participació del grup 

d’estudiants del Pràcticum d’Investigació de l’ensenyament de Treball Social supervisat 

per Ferran Cortés, per elaborar un primer diagnòstic i facilitar l’acció de forma 

paral·lela, es tracta d’una investigació – acció. 

1.5. Les persones amb discapacitat que viuen al Casc Antic 

No es disposa d’estadístiques concretes i actualitzades de persones amb discapacitat del 

Casc Antic que indiquin, per exemple, la distribució de la discapacitat per edats o sexe. 

Presentem a continuació un gràfic que indiquen com estan distribuïdes les persones amb 

discapacitat del Casc Antic en funció del tipus de discapacitat i grau. 

22

FÍSICA 

MOTRIZ 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 

De 65 a 74 

anys 

De 75 anys i 

més 

TOTAL 

GENERAL 





2008/09 

Al no disposar de dades més concretes del propi Casc Antic recollim ara les dades 

estadístiques que corresponen a tot el Districte de Ciutat Vella. Creiem que a partir 

d’aquestes dades es podria fer una extrapolació aproximada percentual de persones del 

Casc Antic que tenen alguna discapacitat reconeguda Alhora, però, hem de tenir en 

compte que en aquest gràfic no estan recollides les persones amb una discapacitat 

sobrevinguda posteriorment als 65anys. 

Dades estadístiques de persones amb discapacitat al districte de Ciutat Vella, 

Desembre de 2006. 

FÍSICA 

NO 

MOTRIZ 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

33%-64% Total 65%-74% Total 75% i més 

Total 

Homes Dones 

33%- 

64% Homes Dones 

65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

- 2 2 - - - 2 2 4 2 4 6 

3 5 8 1 2 3 6 3 9 10 10 20 

- 1 1 - 2 2 1 - 1 1 3 4 

48 30 78 9 12 21 16 18 34 73 60 133 

308 334 642 117 99 216 86 62 148 511 495 1.006 

148 191 339 73 69 142 44 35 79 265 295 560 

185 279 464 55 145 200 90 150 240 330 574 904 

692 

Homes 

482 

1.534 255 329 584 245 270 515 1.192 1.441 2.633 


Dones 

33%- 

64% 

Homes 

Dones 

65%- 

74% 

Homes 

Dones 

Total 

75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

3 5 8 - 1 1 - 1 1 3 7 10 

7 2 9 1 - 1 - - - 8 2 10 

De 16 a 17 

anys 

2 3 5 - - - 1 - 1 3 3 6 

De 18 a 35 

anys 

20 19 39 23 19 42 13 11 24 56 49 105 

De 36 a 64 

anys 

393 188 581 410 218 628 146 85 231 949 491 1.440 

De 65 a 74 

anys 

296 147 443 183 107 290 77 54 131 556 308 864 

De 75 anys i més 193 197 390 113 111 224 80 94 174 386 402 788 

TOTAL 

GENERAL 

Total 

general 

914 561 1.475 730 456 1.186 317 245 562 1.961 1.262 3.223 

23




VISUAL 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 


2008/09 

33%-64% Total 65%-74% Total 75% i més Total 

Homes Dones 

33%- 


65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

- - - - - - - - - - - - 

- - - 4 - 4 1 - 1 5 - 5 

- - - - - - 1 - 1 1 - 1 

7 2 9 4 1 5 16 5 21 27 8 35 

51 39 90 26 35 61 68 56 124 145 130 275 

De 65 a 74 

anys 

30 22 52 20 19 39 47 47 94 97 88 185 

De 75 anys i més 33 33 66 13 33 46 91 132 223 137 198 335 

TOTAL 

GENERAL 

121 96 217 67 88 155 224 240 464 412 424 836 


Total 

AUDITIU Homes 

Dones 

33%- 


65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

De 00 a 05 

anys 

- 1 1 - 2 2 - - - - 3 3 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 

2 2 4 - 4 4 - - - 2 6 8 

1 1 2 1 - 1 - - - 2 1 3 

14 18 32 2 3 5 1 1 2 17 22 39 

50 40 90 20 19 39 3 3 6 73 62 135 

De 65 a 74 

anys 

22 19 41 7 11 18 1 2 3 30 32 62 

De 75 anys i més 26 44 70 6 22 28 1 5 6 33 71 104 

TOTAL 

GENERAL 

PSÍQUICA* 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 

115 125 240 36 61 97 6 11 17 157 197 354 


Homes Dones 

33%- 


65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

4 7 11 - - - 2 - 2 6 7 13 

41 20 61 6 2 8 6 1 7 53 23 76 

9 8 17 3 2 5 1 3 4 13 13 26 

69 50 119 47 21 68 31 19 50 147 90 237 

67 27 94 56 53 109 59 38 97 182 118 300 

De 65 a 74 

anys 

6 4 10 1 9 10 2 6 8 9 19 28 

De 75 anys i més 1 3 4 2 3 5 5 6 11 8 12 20 

TOTAL 

GENERAL 

197 119 316 115 90 205 106 73 179 418 282 700 

[*Psíquica: segons la classificació internacional és anomenat discapacitat intel·lectual 

24




MALATS 

MENTALS 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 


2008/09 


Homes Dones 

33%- 


65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

- - - - - - - - - - - - 

7 2 9 - - - - - - 7 2 9 

3 1 4 - - - - - - 3 1 4 

23 17 40 86 55 141 9 7 16 118 79 197 

148 177 325 488 311 799 93 74 167 729 562 1.291 

De 65 a 74 

anys 

23 48 71 83 67 150 24 27 51 130 142 272 

De 75 anys i més 11 30 41 23 40 63 51 135 186 85 205 290 

TOTAL 

GENERAL 

215 275 490 680 473 1.153 177 243 420 1.072 991 2.063 


NO CONSTA Homes Dones 33%- 

64% 

Homes Dones 65%- 

74% 

Homes Dones 

De 00 a 05 

anys 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 

Total 

75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

- - - - - - - - - - - - 

- - - - - - - - - - - - 

- - - - - - - - - - - - 

- - - 2 - 2 - - - 2 - 2 

3 - 3 2 2 4 1 - 1 6 2 8 

De 65 a 74 

anys 

1 6 7 - - - - - - 1 6 7 

De 75 anys i més 1 3 4 1 1 2 - 1 1 2 5 7 

TOTAL 

GENERAL 

5 9 14 5 3 8 1 1 2 11 13 24 

Total 

general 


TOTAL Homes 

Dones 

33%- 


65%- 


75% 

i més 

Total 

Homes 

Total 

Dones 

Total 

general 

De 00 a 05 

anys 

7 15 22 - 3 3 4 3 7 11 21 32 

De 06 a 15 

anys 

De 16 a 17 

anys 

De 18 a 35 

anys 

De 36 a 64 

anys 

60 31 91 12 8 20 13 4 17 85 43 128 

15 14 29 4 4 8 4 3 7 23 21 44 

181 136 317 173 111 284 86 61 147 440 308 748 

1.020 805 1.825 1.119 737 1.856 456 318 774 2.595 1.860 4.455 

De 65 a 74 

anys 

526 437 963 367 282 649 195 171 366 1.088 890 1.978 

De 75 anys i més 450 589 1.039 213 355 568 318 523 841 981 1.467 2.448 

TOTAL 

GENERAL 

2.259 2.027 4.286 1.888 1.500 3.388 1.076 1.083 2.159 5.223 4.610 9.833 

25




2. DIFERENTS PERSPECTIVES DE LA DISCAPACITAT 

2.1. Introducció 


2008/09 

El terme discapacitat que avui entenem, dins del nostre context social, és fruit d’una 

llarga evolució històrica i cultural. Aquest desenvolupament, ha estat tractat a partir de 

diferents paradigmes. De tots ells se’n desprenen desiguals connotacions però, 

globalment es pot dir que destaca el desconeixement i la falta de sensibilitat cap a les 

persones integrades dins d’aquest col·lectiu. 

El plantejament que tot seguit s’inicia intenta visualitzar la discapacitat d’una forma 

clara i objectiva, aportant les diferents visions generades al llarg dels anys, recollint les 

teories més significatives que han marcat la seva transformació. A continuació, 

s’exposa la definició, es presenta la classificació internacional del concepte i es recull 

l’aportació del document de la ONU de 2006, ratificat per l’Estat espanyol l’any 2007. 

Tot seguit, es descriuen les diferents tipologies: físiques (motòriques i no motòriques), 

sensorials i expressives (visuals, auditives i expressives) i psíquiques, que inclouen les 

persones amb discapacitat mental i intel·lectual. 

Un cop finalitzada aquesta primera part més conceptual, s’exposa la mirada sociològica 

feta vers la discapacitat, on a partir del plantejament de diferents autors es dóna forma a 

aquesta teoria i se’n plantegen també d’altres que han condicionat l’actual definició que 

coneixem. 

La resposta de l’Administració pública a la necessitat de les persones amb discapacitat 

és un altre dels punts tractats. En ell, es concentra el marc jurídic internacional, estatal i 

català a fi de donar coneixement de totes les opcions que es troben a disposició de les 

persones amb discapacitat, incloent també la resposta donada pels diferents àmbits dels 

Serveis Socials i l’Equip de Valoració i Orientació per a persones amb discapacitat 

EVO. 

Per últim, es tracta la Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les 

persones en situació de dependència, de la que se’n resumeixen l’ objecte de la Llei, 

accés i requisits, prestacions i serveis, graus i valoració. 

26




2.2. Antecedents històrics 


2008/09 

Les cultures primitives presenten unes característiques comunes envers la persona amb 

disminució: menyspreu i aïllament. Aquest fet ve donat tant per la creença que la força 

física era la màxima virtut de l’home, com la idea que les deformitats i les deficiències 

físiques i mentals eren un càstig diví per pecats comesos o un signe extern de 

malignitat. 

Les cultures orientals abandonaven a la selva o al desert els nens amb deformitats, on 

morien de fam o eren devorats per animals. A l’Índia eren llençats al Ganges i a 

Babilònia se’ls excloïa de la cort. A Egipte sembla ser que s’acceptava a la persona amb 

disminució. Si més no les que estaven més properes al poder. El poble jueu considerava 

als seus disminuïts com a veritables homes, fets a imatge del seu déu. Tot i que els 

preceptes bíblics els excloïen del sacerdoci. 

A Atenes comencen a trobar-se llocs de repòs per a malalts i convalescents. Ja sigui pel 

clima o les aigües, s’inicien pràctiques fisio-terapèutiques (hidroteràpia, climatoteràpia) 

degut sobretot al seu concepte de curació per la natura, segons el qual, els agents 

terapèutics servien per a orientar la pròpia naturalesa del malalt per a vèncer la 

malaltia 4 . És aquí quan apareix la Primera Organització d’Assistència al Disminuït a 

càrrec del conjunt de la comunitat 5 : 

- Es considera disminuït a aquell que no pot treballar i que té un salari inferior a 

tres mines d’or. 

- L’Estat paga una quantitat depenent de la incapacitat per al treball, de la 

quantitat d’ingressos, de les propietats de la víctima i de la categoria que tenia. 

A Roma se segueix amb un sistema de retribució per a persones amb disminució. Si bé, 

només per a mutilats de guerra. Se’ls feia donació de terres per a garantir llur 

subsistència. Aquest sistema serà el que precedirà a les agrupacions anomenades 

“Collegia”, antecedent directe de les agrupacions gremials de l’Edat Mitjana. 

L’aparició del cristianisme va suposar un canvi radical en el tractament vers les 

persones amb disminució. El reconeixement de la dignitat de l’home, així com la 

doctrina d’amor i caritat, van promoure un sentiment d’auxili fraternal cap a tota 

4 Cid, F. Breve Historia de la Ciencias Médicas. ED. Espaxs 2ª Ed. Barcelona, 1985 

5 Criado del Rio, M. T. Valoración Médico Legal del Daño a la Persona por Responsabilidad Civil. Fundación 

Mapfre Medicina, 2ª ED. Madrid. 1995 

27





2008/09 

persona amb necessitat. Durant l’Imperi de Constantí i amb l’ajut de l’església, es van 

fundar diverses institucions (nosocomios) per a l’atenció de malalts i disminuïts. 

Al llarg de l’Edat Mitjana hi ha molts pocs avenços en el terreny científic i social per a 

la millora de les persones discapacitades. Es va generalitzar el menyspreu i la 

persecució. Les deformitats adquireixen un significat religiós, són un càstig diví i la 

malaltia és obra del dimoni. A més, el nombre d’afectats augmenta degut a les 

invasions (àrabs, croades) i a les epidèmies (pesta), entre d’altres. S’inicia aquí una 

llarga història per a les persones amb disminució. Es creen els asils (Cases de Déu) en 

centres i comunitats religioses. 

Un fet important a l’Edat Mitjana és l’agrupament dels artesans en gremis i confraries. 

Neix per primer cop la idea “d’ajut pel i per al treball”. Aquest sistema es manté fins al 

segle divuit, en què apareixen les Germandats Laborals, que donaran lloc a les 

associacions obreres sindicals. Les persones amb disminució entren a formar part de 

l’ensenyament i dels centres de formació professional de nens i adolescents. A Espanya 

apareix el Fuero Viejo de Castilla (any 1250) que estableix el primer barem espanyol 

d’indemnització de lesions 6 . 

És el Renaixement el pròleg de la civilització moderna 7 . Joan Lluís Vives (1492-1540), 

considerat un dels precursors de la Medicina Social, defensa la necessitat d’una 

revisió de les estructures socials basada en l’organització estatal, fet que afecta 

directament a la persona amb disminució. No va ser fins al segle XVIII amb Felip V en 

que es comencen a aplicar les seves idees al decretar-se que l’Estat i l’Església 

intervinguin junts en aspectes de beneficència. Als segles XVIII i XIX s’accepta d’una 

forma universal que el discapacitat necessita ajuda. És el moment de les Mutualitats i 

les Germandats com a defensors i ordenadors dels drets del treballador. No és fins el 

regnat de Carles III i durant el mandat de Floridablanca (1728-1808) en que es reordena 

tot el sistema de beneficència. Es creen les Cases de Misericòrdia, on s’ensenya als 

nens arts i oficis. 

6 

Criado del Rio, M. T. Valoración Médico Legal del Daño a la Persona por Responsabilidad Civil. Fundación 

Mapfre Medicina, 2ª ED. Madrid. 1995 

7 

Casado, D. “Introducción a los servicios sociales”, ED. Popular, Madrid 1995 

28





2008/09 

El segle XIX, dos models de serveis assistencials: les cases de caritat i l’assistència 

domiciliària: 

- L’any 1802 es creava la Casa de Caritat de Barcelona, amb un doble objectiu: 

l’ acollida en la seva doble vessant d’assistència i control social (treure a la 

població marginal de les places i carrers i ubicar-los en un mateix edifici, 

donant-los-hi un lloc d’estada i aliment) i la vessant productiva, seguint els 

models de les cases d’ acollida i treball alemanyes i angleses del segle XVIII 

(doble demanda: necessitats d’autosuficiència econòmica de la institució i 

preparació i formació de mà d’obra per la represa industrial que s’anunciava. 

- L’Assistència Domiciliària, els seus orígens son de temps anteriors, finals del 

segle XV, a Catalunya (“el Bací dels Pobres” atorgava ajuda econòmica, 

material i d’acompanyament en el domicili amb un caràcter territorial). 

En el segle XIX l’assistència domiciliària pren cos i s’implanta. La Llei de 

Beneficència de 1848 defineix l’ajuda domiciliària, en particular l’organització i 

coordinació. Les juntes municipals poden tenir unes juntes complementàries. Les juntes 

parroquials que s’encarreguen de la beneficència domiciliària. 

El segle XX, diferents aspectes fan que aquest segle hagi estat el període en què s’han 

produït grans esdeveniments per a les persones amb discapacitat, destaquem així: 

- El desenvolupament de la medicina i l’adquisició més àmplia de cultura per 

part de tots els pobles. 

- L’envelliment progressiu de la població, amb l’augment desproporcionat de 

persones amb discapacitat. 

- Les Guerres Mundials que van deixar una important seqüela d’invàlids civils i 

militars. 

Apareix l’especialitat mèdica anomenada Rehabilitació 8 que s’ocupa directament de les 

diferents etapes que condueixen al discapacitat a una reintegració sociolaboral correcta. 

S’assoleixen avenços tècnics considerables en ortopèdia i s’afronta d’una manera 

directa el problema dels nens amb discapacitat. La rehabilitació laboral de les persones 

amb discapacitat, última etapa de la rehabilitació en un sentit més ampli, ha començat, 

en primer lloc pels mutilats, després pels lesionats per accident de treball, pels deficients 

8 http://www.scielo.br/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0104 59702006000200009&lng=e&nrm=iso&tlng=e 

29





2008/09 

físics en general i en últim lloc pels deficients mentals, en la mesura que aquests també 

són capaços d’ integrar-se laboralment. 

L’any 1980 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer el primer intent de 

promoure un ús internacional d’aquests termes i les seves definicions. El primer 

antecedent d’una definició administrativa de la situació de discapacitat a Espanya és el 

Decret 2421/1968, de 20 de setembre, pel qual s’estableix el Servei Social d’assistència 

als menors “subnormals”, amb caràcter de Servei Social de la Seguretat Social. D’acord 

amb aquest decret les persones que sol·licitaven una prestació per aquest concepte 

havien de ser valorades pels serveis mèdics dels centres dependents de la Direcció 

General de Sanitat. 

2.3. Definició de discapacitat 

2.3.1. El debat internacional recent entorn de la definició del concepte de 

Discapacitat 

A l'any 1980 l'Organització Mundial de la Salut, va presentar un document, 

«Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses» 

(CIDMM), aquest va servir per a definir a les persones amb discapacitat, no per les 

causes de les seves minusvalideses, sinó per les conseqüències que aquestes els han 

generat. 

Definicions aportades per la CIDMM 

Deficiència: 

Pèrdua o anormalitat d'una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica. 

Discapacitat: 

Restricció o absència (deguda a una deficiència) de la capacitat de realitzar una 

activitat en la forma o dins del marge que es considera normal per a un ésser humà. 

Minusvalidesa: 

Situació desavantatjosa per a un individu determinat, conseqüència d'una deficiència o 

d'una discapacitat, que limita o impedeix l'acompliment d'un rol que és normal si 

escau, en funció de la seva edat, sexe, factors socials i culturals. 

Font: Pròpia a partir de la Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses. OMS, 1980 

30





2008/09 

Les definicions extretes d'aquest document han estat àmpliament utilitzades durant anys 

i encara continuen vigents a bastants països. 

La CIDMM va mostrar les conseqüències que pot generar la malaltia als individus: 

MALALTIA DEFICIÈNCIA DISCAPACITAT MINUSVALIDESA 

A 

Fruit d'aquesta classificació es va elaborar la “Carta per als anys 80”, pel 14è Congrés 

de Rehabilitació Internacional celebrat en Winnipeg, Canadà. En aquesta Carta es 

relacionen les definicions generades per la CIDMM amb l’objectiu de desenvolupar 

actuacions sanitàries i socials. 

DEFICIÈNCIA DISCAPACITAT MINUSVALIDESA 

A 

PREVENCIÓ REHABILITACIÓ INTEGRACIÓ I 

PARTICIPACIÓ IGUALITÀRIA 


Més endavant, a l'any 1983, el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb 

Discapacitat, elaborat per Nacions Unides, adopta aquest programa d'actuació: 


PREVENCIÓ: 

Adopció de mesures 

encaminades a impedir 

que es produeixin 

deficiències físiques, 

mentals i sensorials o a 

impedir que les 

deficiències, quan s'han 

produït, tinguin 

conseqüències físiques, 

psicològiques i socials 

negatives. 

REHABILITACIÓ: 

Procés de duració limitada i amb un 

objectiu definit, encaminat a permetre 

que una persona amb deficiència arribi 

a un nivell físic, mental i/o social 

funcional òptim, proporcionant-li així 

els mitjans de modificar la seva pròpia 

vida. Pot comprendre mesures 

encaminades a compensar la pèrdua 

d'una funció o una limitació funcional 

(Ajudes Tècniques) i altres mesures 

encaminades a facilitar ajustaments o 

reajustaments socials. 


EQUIPARACIÓ D' 

OPORTUNITATS: 

Procés mitjançant el qual 

el sistema general de la 

societat es fa accessible a 

tots . Mitjà físic, cultural, 

laboral, social, educació, 

... 

31





2008/09 

Aquesta classificació es va veure modificada l'any 2001, quan la OMS va aprovar una 

nova Classificació Internacional del Funcionament de la Discapacitat (CIF), també 

coneguda com CIDMM-2. En aquesta nova classificació s'estableix una nova definició 

per als conceptes de discapacitat i minusvalia que es corresponen amb els de 

limitacions en l'activitat i restriccions en la participació. Aquesta nova classificació és 

actualment vigent, encara que la seva implantació no és general, donat el poc temps 

transcorregut des de la seva aprovació. A molts països, ens trobem en un procés de 

trànsit de l'anterior a l'actual classificació. 

CIDDM 

CIF 


DEFICIÈNCIES: 

Són problemes en les 

funcions o estructures 

corporals, tals com 

una desviació 

significativa o pèrdua. 

LIMITACIONS EN 

L'ACTIVITAT: 

Són dificultats que un 

individu pot tenir en 

l'acompliment/realització 

d'activitats 


RESTRICCIONS 

EN LA 

PARTICIPACIÓ: 

Són problemes que un 

individu pot 

experimentar al 

involucrar-se en 

situacions vitals 

La protecció de les persones amb discapacitat ha anat convertint-se a poc a poc en 

objecte d'atenció de la comunitat internacional. Després de diverses declaracions de 

drets en l'àmbit internacional per part de l’OIT i l’OMS, l' ONU va declarar el Decenni 

de les Nacions Unides per als Impedits, 1983-1992, havent elaborat prèviament el 

Programa d'Acció Mundial per als Impedits. En aquell any, 1983, el percentatge de 

persones amb discapacitat en el món es va xifrar en un 10% del total de la població. 

A partir d'aquest moment, els problemes de les persones amb discapacitat han estat 

objecte d'atenció creixent per part de l' ONU. En el context europeu, l'evolució de la 

política social referent a la protecció de les persones amb discapacitat ha realitzat un 

recorregut similar. En el Consell d'Europa s'ha passat de recomanacions sobre la 

protecció de les persones amb discapacitat, al desenvolupament (1981) d'una política 

d'atenció a les persones amb discapacitat de la Unió Europea, mitjançant una Resolució 

del Consell i dels Representants dels Estats membres, coincidint amb la celebració de 

l'Any Internacional del Minusvàlid. A partir d'aquest moment, la política social 

32





2008/09 

comunitària ha parat esment a aquest grup i s'han anat desenvolupant programes 

(HORITZÓ, HELIS, etc.) i directrius (com la de la Comissió Europea sobre l'ocupació 

de 1998) que han tingut com objecte l'apropament progressiu per a la recerca de 

solucions pels problemes que afecten a aquestes persones. 

Aquests problemes de les persones amb discapacitat són molt similars 

independentment del país on visquin. La seva principal característica és la situació de 

discriminació i d'inferioritat, quant a oportunitats socials, que aquestes persones 

sofreixen respecte a la resta d'individus del seu entorn. 

L'atenció internacional prestada a les persones amb discapacitat està tenint com a 

resultat el desenvolupament de diferents mesures polítiques, que a Europa es concreten 

en directives europees i a Espanya en mesures de política estatal i autonòmica. Però 

aquestes mesures institucionals no estan donant els resultats esperats i els problemes de 

les persones amb discapacitat continuen vigents. Aquest és un dels motius que ha 

provocat que diferents institucions no governamentals s'hagin llançat a desenvolupar 

programes que permetin la inclusió social de les persones amb discapacitat. 

2.3.2. Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses. 

OMS. 1980 9 

• La deficiència és una pèrdua o anomalia d’una estructura o funció anatòmica, 

fisiològica o psicològica, permanent o temporal. Les deficiències normalment 

són secundàries a una malaltia o accident. Un exemple de deficiència seria una 

parèsia o plegia en alguns grups musculars concrets, secundari a un accident 

vascular cerebral. 

• La discapacitat és l’objectivació de l’eficiència sobre el pla funcional. La 

reducció o pèrdua de capacitat funcional, secundària a la deficiència, per fer una 

activitat de la manera o dins dels nivells considerats normals en l’ésser humà. 

Continuant amb l’exemple anterior, seria la impossibilitat de fer la bipedestació 

o la deambulació secundàries a la parèsia d’aquell grup muscular. 

9 Font: Clasificación Internacional de Deficiencias, Discapacidades y Minusvalías (1980) OMS 

33





2008/09 

• La minusvalidesa és un desavantatge, derivat de les deficiències i incapacitats, 

que limita la realització o el compliment del paper que és normal en cada 

individu. Representa les conseqüències socials i ambientals de les deficiències i 

les discapacitats. En la persona afectada per un accident vascular cerebral, la 

minusvalidesa serien tots aquells desavantatges que implica la parèsia 

(deficiència) i la impossibilitat de deambular (discapacitat). 

2.3.3. Classificació Internacional del Funcionament, Discapacitats i Estats de Salut 

de l’ OMS. 2001 10 

• Discapacitat: És un terme bagul per dèficits, limitacions en l’activitat i 

restriccions en la participació. Denota els aspectes negatius de la interacció entre 

l’individu (amb una condició de salut) i el seu entorn (factors contextuals i 

ambientals). 

• Dèficit: És la pèrdua o anormalitat d’una part del cos (estructura) o funció 

corporal (funció fisiològica). La funció fisiològica inclou les funcions mentals. 

Anormalitat es refereix estrictament a una desviació significativa de les normes 

estadístiques establertes (com desviació de la mitjana d’una població amb 

normes estandarditzades) i només s’ha d’utilitzar en aquest sentit. 

• Limitació en l’activitat: (Substitueix el terme discapacitat utilitzat l’any 1980.) 

Són les dificultats que un individu pot tenir en l’execució de les activitats. Una 

limitació en l’activitat pot variar entre una desviació lleu o greu en termes de 

quantitat o qualitat en l’execució de l’activitat en la manera, l’extensió o la 

intensitat de l’esperada en una persona sense la condició de salut. 

• Restricció en la participació: (Substitueix el terme minusvàlid utilitzat l’any 

1980.) Són problemes que un individu pot experimentar en la seva implicació en 

situacions vitals. La presència de restriccions en la participació és determinada 

per la comparació de la participació d’un individu amb la participació esperada 

d’un individu sense discapacitat en aquella cultura o societat. 

10 Font: 54ena Assemblea Mundial de la Salut (2001) 

34





2008/09 

• Barrera: Són tots aquells factors ambientals en l’ambient d’una persona que en 

delimiten el funcionament i li creen discapacitat. Poden incloure aspectes com 

un ambient físic inaccessible, falta de tecnologia assistencial adequada, actituds 

negatives de les persones vers la discapacitat, com també serveis, sistemes i 

polítiques que no existeixen o que específicament dificulten la implicació de 

totes les persones, amb una condició de salut, que comporti una discapacitat en 

totes les àrees de la vida. 

Quan es parla de valoració funcional s’entén que el concepte que es valora és la 

discapacitat. La capacitat o no de fer una activitat s’anomena independència o 

dependència, respectivament. La valoració funcional és un pas endavant respecte a la 


La nova classificació té un enfocament biopsicosocial i ecològic, superant la perspectiva 

biomèdica de la classificació anterior: 

Condició de salut 

Funcions i estructures corporals Funcionament Participació 

Factors contextuals 

Font: www.tscat.org/arxius/temarip2007 11 

Cal recordar, també, que no hi ha deficients, discapacitats o minusvàlids, sinó persones 

amb una deficiència, persones amb una discapacitat o persones amb una 

minusvalidesa. Des de concepcions més modernes i progressistes hi ha persones amb 

diversitat funcional. 

història clínica clàssica que valora especialment les deficiències 

11 Temari d’assistent social, Material de suport per a preparar l’examen d’oposicions de la Generalitat (cap. 28). 

Setembre 2006. Col·legi oficial de Diplomats en discapacitat o persones amb una minusvalidesa.Treball Social de 

Catalunya 

35





2008/09 

2.3.4. Definició dels components valorats en la Classificació Internacional del 

Funcionament, Discapacitats i Estats de Salut de l’ OMS. 2001 

Funcions corporals: són les funcions fisiològiques dels sistemes corporals 

(incloent-hi les funcions psicològiques). 

Estructures corporals: són les parts anatòmiques del cos, com els òrgans, les 

extremitats i els seus components. 

Deficiències: problemes en les funcions o estructures corporals, com una 

desviació significativa o una pèrdua. 

Activitat: execució/realització d’una tasca o acció per part de l’individu. 

Participació: és l’acte d’involucrar-se en una situació vital. 

Limitacions en l’activitat: són dificultats que un individu pot tenir en 

l’execució/realització de les activitats. 

Restriccions en la participació: són problemes que un individu pot experimentar 

en involucrar-se a situacions vitals. 

Factors contextuals: són aspectes externs del món físic, social i ambiental que 

poden tenir un impacte en l’actuació de l’individu en un domini determinat. 

2.3.5. Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb 

Discapacitat 12 (2006) 

Instrument a favor de restaurar la visibilitat de les persones amb discapacitat tant en 

l’àmbit dels valors com en l’àmbit del Dret. 

Adopta el model social per tal d’entendre i comprendre el fenomen de la discapacitat. 

L’objecte de la Convenció no era crear nous drets, sinó adaptar els ja existents al 

context de la discapacitat. 

Preàmbul: 

Els països que formen part de la Convenció 

- Recorden que els principis de la Carta de les Nacions Unides reconeixen que 

totes les persones tenen els mateixos drets i llibertats. 

12 Aportació del document de la ONU de 2006 ratificat per l’Estat espanyol l’any 2007 annex II. 

36





2008/09 

- Reconeixen que és necessari garantir que les persones amb discapacitat 

gaudeixin dels Drets Humans i les llibertats sense cap discriminació. 

- Reconeixen que la discapacitat és el resultat de la relació entre la persona 

amb deficiències i les barreres que impedeixen que participi a la societat 

com els/les altres. 

- Reconeixen que la discriminació contra qualsevol persona per causa de la 

seva discapacitat constitueix una acció contra la dignitat i el valor de l’ésser 

humà. 

- Reconeixen que la independència individual és molt important per a les 

persones amb discapacitat. 

2.4. Tipologia de les discapacitats des d’una perspectiva biològica 

Des d’un punt de vista biològic, la discapacitat es divideix en les següents tipologies: 

Font: pròpia. 

37




2.4.1.Discapacitats físiques: 

2.4.1.1. Discapacitats motòriques: 


2008/09 

Són la pèrdua o anormalitat en l’estructura anatòmica dels sistemes osseoarticulars 

(ossos i articulacions), nerviós o muscular. Existeix una limitació en l’àrea motora o 

falta de control de moviments, de funcionalitat i/o sensibilitat, que impedeix realitzar les 

activitats de la vida diària de forma independent o realitzar-les com ho fan les persones 

en general. 

Generalment, es presenta a les extremitats i a partir d’elles també són externalitzades a 

altres deficiències més internes del sistema nerviós central, encara que també pot 

manifestar-se a la resta del cos. És visible mitjançant manifestacions concretes en el cos: 

absència, malformació o insuficiència funcional d’un membre, alteració de la mobilitat 

en les àrees afectades i problemes de coordinació. També, a partir de l’ús d’elements 

auxiliars o ajudes tècniques, com poden ésser cadires de rodes, bastons, pròtesis, etc. 

que permeten compensar la deficiència, evitar la progressió cap a una nova deficiència i 

millorar l’autonomia. 

Es mostra un dèficit en el funcionament corporal, de manera temporal o permanent, 

generalment com a conseqüència d’una malaltia o un accident. Aquest dèficit pot 

comportar una limitació en l’activitat. Quan aquesta limitació no pot compensar-se 

mitjançant l’adaptació de l’entorn, provoca una restricció en la participació social, que 

es concreta en la dependència de l’ajuda d’altres persones per a realitzar les activitats de 

la vida quotidiana. 

38




Les discapacitats motrius es poden classificar de moltes maneres diferents: 

Segons les parts del 

cos afectades 

Monoplegia / monoparèsia 

Hemiplegia / hemiparèsia 

Paraplegia / paraparèsia 

Triplegia 

Tetraplegia / tetraparèsia o 

quadriplegia 

Diplegia 

Doble hemiplegia 

Impossibilitat / dificultat per moure una 

extremitat 


2008/09 

Impossibilitat / dificultat per moure un hemicós 

(el dret o l'esquerre). 

Impossibilitat / dificultat per moure les dues 

extremitats inferiors. 

Impossibilitat / dificultat per moure tres 

extremitats. 

Impossibilitat / dificultat per moure les quatre 

extremitats. 

Afectació de les quatre extremitats, amb 

predomini de les inferiors. 

Afectació de les quatre extremitats, amb 

predomini de les superiors 

Segons el moment Congènites Apareixen en el naixement. 

de l'adquisició Adquirides S'adquireixen en el transcurs de la vida. 

Segons la durada 

Temporal L'afectació és transitòria. 

Permanent L'afectació és per a tota la vida. 

Degeneratives La discapacitat augmenta amb el temps. 

Segons l'evolució 

que segueixi Permanent o no degenerativa 

Segons l'origen de 

la discapacitat 

Origen en el Sistema Nerviós 

Central 

Origen medul·lar 

Les condicions de la discapacitat no es 

modifiquen. 

Exemples: la paràlisi cerebral, els traumatismes 

cranioencefàlics, els tumors... 

Exemples: l'espina bífida, la poliomielitis, els 

traumatismes medul·lars... 

Origen muscular Exemple: les miopaties. 

Origen osteoarticular 

Font: http://www.xtec.cat/formaciotic/dvdformacio/materials/td133/d133m1/d133m1p1.htm 

Exemples: amputacions, l'artrogriposi, 

l'osteogènesi imperfecta... 

Aquestes diferents classificacions són complementàries. Sovint, unes matisen les altres. 

Les alteracions motrius poden anar acompanyades d'altres trastorns, com per exemple 

trastorns sensorials, cognitius, de comunicació i llenguatge, d'aprenentatge... 

-Relació de les malalties més habituals dins el col·lectiu amb discapacitats físiques 

motòriques: 

• Afeccions reumàtiques: conjunt d’afeccions articulars o musculars 

caracteritzades per dolor i, a vegades, infladura, amb incapacitat funcional o 

sense ella. Per exemple artritis reumatoide (inflamació de les articulacions), 

39





2008/09 

osteoporosi, infeccions osseoarticulars, artrosis (alteració patològica de les 

articulacions degenerativa no-inflamatòria). 

• Osses: osteogènesi imperfecta o malaltia de Lobstein (ossos extremadament 

fràgils anomenats de cristall que produeixen deformacions habitualment), 

nanisme, escoliosi (desviació lateral de la columna vertebral), espina bífida 

(espina dividida o oberta de la columna per defecte de la coberta òssia posterior, 

sol anar associada a una paràlisis total o parcial de les extremitats inferiors, i si 

afecta al con medul·lar es poden donar problemes de retenció), enuresi i 

encopresi (sense paràlisis de membres inferiors), hèrnies discals, afeccions en 

diferents punts ossis o teixits de l’organisme que requereixen la utilització de 

pròtesis, com la necrosi de malucs, i peus zambos. 

• Malalties musculars o miopaties: com per exemple la distròfia o la malaltia de 

Steinert, entre d’altres, que provoquen un relaxament anormalment lent dels 

músculs després de la seva contracció o disminució de la força muscular. 

Hemiparèsia (disminució de la força muscular, més acusat en mans i peus), 

fibromiàlgies (dolors musculars). 

• Paràlisis cerebral: pot afectar a la postura, moviment i coordinació d’una o 

diverses parts del cos, de forma temporal o permanent. Les més comunes són: 

hemiplegia (afecta a dos membres d’un mateix costat), paraplegia (alteracions de 

membres inferiors), tetraplegia (afecta quatre membres), triplegia (tres 

membres), monoplegia (un membre). 

• Traumàtiques: amputació d’algun membre (braç, dits, mans, peu,...), 

retraccions, deformitats, laringectomia. 

• Metabòliques: Esclerosis múltiple (deteriorament de les capes de mielina de les 

fibres nervioses, que transporten els missatges del cervell al llarg de la medul·la 

espinal i viceversa, amb la que poden veure’s afectades diverses àrees: és el que 

anomenem símptomes). És important destacar que la lesió de mielina és 

reversible i que no tots els qui pateixen aquesta malaltia tenen tots els 

símptomes, ni el mateix grau. Alguns dels símptomes són: debilitat, formigueig, 

poca coordinació, fatiga, problemes d’equilibri, alteracions visuals, rígides 

muscular, trastorns de la parla, problemes intestinals o urinaris, caminar 

inestable, problemes de memòria, sensibilitat a la calor, trastorns cognitius, ... i 

existeixen tractament simptomàtics per gairebé tots ells. 

40





2008/09 

• Afeccions a la pell: dermatitis, cremades, ictiosi laminar (descamació incessant 

de la epidermis), èczema. 

• Trastorns de la parla: disfèmia (tartamudesa), dislèxia i altres problemes 

d’expressió. 

2.4.1.2. Discapacitats no motòriques: 

Són un dèficit en el funcionament orgànic d’origen genètic. Algunes d’aquestes 

patologies tenen tan pocs pacients que formen part de les anomenades ‘malalties rares’. 

Altres, amb un major nombre, com les cardiopaties congènites, aglutinen a més de 300 

diagnòstics de malformacions congènites del cor. 

Aquesta discapacitat afecta les següents zones del cos: 

-Aparell respiratori 

-Aparell cardiovascular 

-Aparell digestiu 

-Aparell genitourinari 

-Sistema endocrí metabòl·lic 

-Sistema hematopèyic i sistema immunitari 

Relació de malalties més habituals dins el col·lectiu amb discapacitats físiques no 

motòriques: 

• Diabetis: malaltia provocada per una insuficient secreció d’insulina, el que fa 

augmentar el nivell de sucre a la sang. Aquesta disfunció impedeix l’absorció 

correcte del sucre en les cèl·lules per la qual cosa el cos no pot produir energia 

suficient per realitzar les seves funcions amb normalitat. Tipus I: 

insulinodepenent; tipus II: no insulinodepenent. 

• Metabòliques: hipotiroïdisme, hipoglucèmia,... 

• Malalties de l’aparell respiratori: asma, bronquitis crònica obstructiva, 

insuficiència respiratòria, hipoxèmia, hipercàpnia (augment del CO2, que 

produeix excitació, eufòria i posteriorment obnubilació i coma), malalties 

restrictives com la cifoescoliosi o toracoplàsties que afecten a la caixa toràcica 

(en casos de nanisme i Síndrome de Lobstein es pot donar aquesta afecció 

també). 

• Al·lèrgies a diferents components (les més comuns: al níquel, cobalt, pols, ...) 

41





2008/09 

• Malalties renals: insuficiència renal crònica (els ronyons deixen de funcionar, i 

es deté totalment o quasi totalment la emissió de l’orina). El tractament 

substitutiu que es requereix és la hemodiàlisi, diàlisis peritoneal o trasplantament 

renal. 

• Víriques Hepatitis C (afecció del fetge, que pot desencadenar en cirrosi i 

posterior càncer de fetge), VIH (SIDA, destrucció gradual de les defenses dels 

organismes, apareixent infeccions greus produïdes per microorganismes 

oportunistes). 

• Trasplantament les persones que han sigut trasplantades d’algun òrgan no 

poden realitzar cap tipus d’esforç físic, ni agafar pes continuat. 

• Cardiopaties: macrocàrdia, miocarditis. 

• Carcinomes Càncer en els diferents òrgans, per exemple, càncer de mama. 

• Hemofília: tendència a la hemorràgia, problemes en la coagulació de la sang. 

• Leucèmia: excés de leucòcits en sang, que acaba provocant un tumor. 

• Malalties de l’aparell digestiu 

• Malalties de l’aparell genito-urinari. 

2.4.2. Discapacitats sensorials 

2.4.2.1. Discapacitats visuals: 

Són les carències, disminucions o defectes de la visió. Degut que el 80% de la 

informació que una persona rep és mitjançant la visió, les persones amb discapacitat 

visual precisen d’un gran recolzament, sobretot durant els primers moments de la 

pèrdua de la visió. 

Si una persona neix amb una disminució visual no té paràmetre per comparar la seva 

capacitat visual amb normalitat. Aquesta situació tindrà conseqüències en el 

desenvolupament visual ja que neurològicament, certes àrees no funcionen perquè mai 

han estat utilitzades. 

Podem fer la següent classificació de discapacitats visuals: 

Ceguera total o amaurosis: que és l’absència de la resposta visual. Existeixen 

diferents tipus de ceguera depenent del grau i el tipus de pèrdua de la visió, com 

42





2008/09 

és el cas de la visió reduïda, l’escotoma, la ceguera parcial (d’un ull) o el 

daltonisme. 

La ceguera es classifica depenent d’on s’ha produït el dany que impedeix la visió. Es 

diferencien: 

1. Les estructures transparents dels ulls, com les cataractes i la opacitat de la 

còrnia. 

2. La retina, com la degeneració macular associada a la edat i a la retinosis 

pigmentària. 

3. El nervi òptic, com el glaucoma o la diabetis. 

4. El cervell. (veure ceguera cortical) 

La ceguera pot està causada per: 

Malalties: 

D’acord amb l’estimació de la OMS del 2002, les causes més comuns de ceguera són: 

• Cataractes 

• Glaucoma 

• Uveïtis 

• Degeneració macular 

• Opacitat corneal 

• Tracoma 

• Retinopatia diabètica 

Anormalitats i danys: 

En són un exemple les persones amb el lòbul occipital danyat. Tot i tenir intactes els 

ulls i els nervis òptics, pot produir ceguera total o parcial. 

Defectes genètics: 

• Les persones amb albinisme normalment presenten un deteriorament de la vista 

del tipus de ceguera parcial. Pocs presenten ceguera total. 

• L’ Amaurosis congènita de Leber pot causar ceguera total o gran pèrdua de la 

visió des de el naixement o la infància. 

• Anirídia. Falta congènita de l’iris de l’ull. 

43




Enverinament: 

Certs químics com el metanol, trobat a l’alcohol etílic. 

Altres: 


2008/09 

La malnutrició i les malalties són les causes principals de ceguera. També dins d’aquest 

grup podem citar els accidents i les agressions directes. 

Ceguera Legal: 1/10 d’agudesa visual en l’ull de major visió amb correctius i/o 

20 graus de camp visual. 

Disminució o limitació visual: (visió parcial) 3/10 d’agudesa visual en l’ull de 

més visió amb correcció i/o 20 graus de camp visual. 

Baixa visió o visió parcial: es defineix com agudesa central reduïda o la pèrdua 

del camp visual que, encara que hi hagi una millora a partir de correcció òptica 

proporcionada per lents convencionals, es tradueix en una discapacitat visual des 

del punt de vista de les capacitats visuals. S’inclou en aquesta definició la pèrdua 

bilateral de la visió, amb alguna resta visual. 

El funcionament visual depèn de molts factors, físics, psíquics, ambientals, variant entre 

dues persones amb idèntica patologia, o en una mateixa persona, en diferents dies o 

hores del mateix dia. 

2.4.2.2. Discapacitat auditiva: 

És la dificultat o impossibilitat d’utilitzar el sentit de l’oïda degut a una pèrdua de la 

capacitat auditiva parcial i de la que es pot treballar la rehabilitació (hipoacúsia) o total 

(cofosis) i unilateral o bilateral. 

Pot ser un tret hereditari o conseqüència d’una malaltia, traumatisme, exposició a soroll 

durant un gran període de temps o medicaments agressius per al nervi auditiu. La 

pèrdua d’audició es pot classificar a partir de diversos criteris: 

-Segons la localització de la lesió: 

Pèrdua auditiva conductiva o de transmissió: Causades per malalties o 

obstruccions en l’oïda exterior o mitja (les vies de conducció a través de les 

44





2008/09 

quals el so arriba a l’oïda interior). La pèrdua auditiva conductiva normalment 

afecta a totes les freqüències de l’oïda de manera uniforme, encara que no 

siguin pèrdues severes. Una persona amb una pèrdua de la capacitat auditiva 

conductiva pot utilitzar audiòfons o rebre ajuda mèdica i/o quirúrgica. 

Pèrdua auditiva sensorial, neurosensorial o de percepció: Són els casos en 

els que les cèl·lules capil·lars de l’oïda interna, o els nervis que els abasteixen, 

es troben danyats. Aquesta pèrdua auditiva pot desencadenar pèrdues lleus o 

profundes. Sovint, afecten a l’ habilitat de la persona per escoltar certes 

freqüències més que d’altres, de forma que escolta de forma distorsionada els 

sons, encara que utilitzi un audiòfon amplificador. No obstant, en l’actualitat, les 

grans prestacions tecnològiques dels audiòfons digitals són capaços d’amplificar 

només les freqüències deficients, distorsionant inversament l’ona perquè la 

persona sorda percebi el so de la forma més semblant possible a com ho faria 

una persona oient. 

Pèrdua auditiva mixta: Són aquells casos en els que existeixen pèrdues 

conductives i sensorials, de forma que existeixen problemes tant en l’oïda 

externa, mitja i/o interna. Aquest tipus de pèrdua també pot ser conseqüència de 

danys en el nucli del sistema nerviós central, ja sigui en les vies cap al cervell o 

en el propi cervell. És important tenir cura amb tot tipus de cops forts en la zona 

auditiva, ja que són els principals causants d’aquest tipus de sordesa. 

Pèrdua auditiva central: Autors com Valmaseda i Díaz-Estébanez (1999) 

parlen d’aquesta quarta tipologia, que fa referència exclusivament a lesions en 

els centres auditius del cervell. 

- Segons el grau de pèrdua auditiva 

Pèrdua lleu de l’audició: com a terme mig, els sons més silenciosos que una 

persona pot escoltar es comprenen entre els 25 i els 40 dB. Les persones que 

pateixen un pèrdua lleu de l’audició tenen algunes dificultats a l’hora de 

mantindre converses en espais amb molt de soroll. 

Pèrdua d’audició moderada: implica que els sons més silenciosos que una 

persona pot escoltar es troben entre els 40 i els 70 dB. Les persones amb aquest 

45





2008/09 

gran de sordesa tenen dificultats en mantenir una conversa sense l’ajut d’un 

audiòfon. 

Pèrdua greu de l’audició: aquest grau suposa que els sons més silenciosos que 

una persona pot escoltar amb la seva millor oïda es troben entre els 70 i els 95 

dB, o superior. Les persones amb aquest grau d’audició obtindran millores amb 

audiòfons potents, però es poden valdre també de la lectura dels llavis. Algunes 

persones utilitzen també el llenguatge de signes. 

Pèrdua d’audició profunda: els sons que una persona amb aquest grau de 

sordesa pot sentir són de 95 dB o superiors. Aquestes persones tenen problemes 

greus d’audició i confien principalment en la lectura dels llavis i/o el llenguatge 

de signes. 

Pèrdua total i cofosis: Per sobre dels 120dB o impossibilitat auditiva total. Pot 

ser degut a malformacions internes del canal auditiu o a la pèrdua total de restes 

auditives per motius genètics. De totes les persones sordes, el percentatge de 

persones que pateixen cofosis és molt petit, gairebé insignificant ja que es tracta 

d’una malformació genètica com l’absència de còcle, per exemple. 

- Segons les causes de pèrdua auditiva 

L’etiologia de la discapacitat auditiva pot ser per causes exògenes com la Rubeola 

materna durant l’embaràs… i acostuma a provocar d’altres problemes associats 

(dificultats visuals, motores i cognitives). També pot ser una sordesa hereditària, la 

qual, al ser recessiva, no acostuma a adherir altres problemes associats. 

-Segons l’edat de l’ inici de la pèrdua auditiva 

El moment en que apareix una discapacitat auditiva és determinant pel 

desenvolupament del llenguatge de l’individu. Podem distingir-hi dos grups: 

Prelocutius: si la discapacitat va aparèixer abans d’adquirir el llenguatge oral 

(abans dels 2 anys). 

Perilocutius: si la discapacitat va aparèixer en el moment d’adquirir el 

llenguatge oral (entre els 2 i els 3 anys). 

Poslocutius: si la discapacitat apareix després d’adquirir el llenguatge oral 

(després dels 3 anys). 

46




2.4.2.3. Discapacitats expressives: 


2008/09 

Són totes aquelles limitacions amb dificultat de comprensió i/o elaboració del 

llenguatge; la producció i/o emissió de parla i els trastorns de la veu. 

- Les discapacitats expressives són les següents: 

Mudesa: (no per sordesa). Es refereix a aquelles persones que tenen els òrgans 

del aparell fonador 13 normals, però són mudes com a conseqüència d’una lesió 

cerebral en el centre del llenguatge; trastorns mentals, certs casos d’autisme, etc. 

Parla dificultosa o incomprensible: es refereix a aquelles persones amb 

seqüeles greus en el llenguatge com afàsies, disfàsies, disàrtries, disfonies, 

disfèmies, etc. produïdes per lesions en la regió cerebral del llenguatge, com per 

exemple l’ACV (accident cerebral vascular), TCE (traumatisme craneu 

encefàlic), trastorns del llenguatge associats a demències, etc. 

Els ACV són el nombre genèric que s’atorga a certes malalties cerebrals d’origen 

vascular. Aquestes poden ser l’hemorràgia cerebral, trombosi cerebral i embòlia 

cerebral. 

L’Afàsia és el defecte o pèrdua de la capacitat d’expressió en paraules, per escrit o per 

signes, o de comprendre el llenguatge escrit o parlar per lesió o malaltia de centres 

cerebrals. Existeixen molts tipus d’afàsia: 

-Distràsia: articulació imperfecte de la parla deguda a trastorns del control 

muscular que resulta pel dany en el sistema nerviós. 

-Disfonia: pertorbació de la intensitat, to i timbre de la veu. 

-Disfèmia: tartamudesa. 

Trastorn del llenguatge expressiu: és una deficiència en el desenvolupament 

del llenguatge expressiu demostrat mitjançant les puntuacions obtingudes en 

avaluacions de desenvolupament del llenguatge expressiu. 

13 L'aparell fonador el componen 3 grups d'òrgans diferenciats: 

1. Òrgans de respiració (Cavitats infraglòticas: pulmons, bronquis i tràquea). 

2. Òrgans de fonació (Cavitats glòtiques: laringe, cordes vocals i ressonadors -nasal, bucal i faringi). 

3. Òrgans d'articulació (cavitat supraglòtiques: paladar, llengua, dents, llavis i glotis) . 

4. 

47





2008/09 

Trastorn mixt del llenguatge receptiu - expressiu: és una alteració del 

llenguatge, tant receptiu com expressiu verificat per les puntuacions obtingudes 

en avaluacions del desenvolupament del llenguatge expressiu i receptiu. 

Trastorn fonològic: incapacitat per utilitzar els sons de la parla evolutivament 

adequats a l’edat i a l’ idioma de la persona. Pot implicar errors en la producció, 

utilització, representació i organització dels sons. 

Tartamudesa: és un trastorn en la fluïdesa normal i l’estructuració temporal de 

la parla. Es caracteritza per freqüents repeticions o prolongacions dels sons o de 

les síl·labes. També es poden observar altres tipus d’alteracions en la fluïdesa de 

la parla, com les interjeccions o fragmentacions de la parla, per exemple. 

Trastorn de la comunicació no especificat: aquesta categoria es reserva per 

trastorns de la comunicació que no compleixen els criteris de cap trastorn de 

comunicació específic. 

2.4.3. Discapacitats psíquiques 

2.4.3.1. Discapacitats mentals: 

Són una alteració dels processos cognitius i afectius del desenvolupament, considerat 

diferent respecte el grup social de preferència. Aquesta alteració es veu manifesta en 

trastorns de raonament, comportament, de la facultat de reconèixer la realitat i 

d’adaptació a les condicions de vida. 

-Relació de les malalties més habituals dins el col·lectiu de les discapacitats 

psíquiques mentals: 

• Esquizofrènia: Pèrdua del contacte amb la realitat. En els seus múltiples tipus, 

moltes d’aquestes persones estan perfectament controlades i medicades des de fa 

anys la qual cosa els permet desenvolupar una vida totalment normal i per 

descomptat, desenvolupar perfectament el seu treball. 

• Crisis d’ansietat: no poden desenvolupar llocs de treball en els que existeixi un 

nivell elevat d’estrès. 

• Trastorns alimentaris. Anorèxia i bulímia. 

48





2008/09 

• Epilèpsia: Malaltia nerviosa crònica, caracteritzada per accessos de pèrdua de 

coneixement seguida de convulsions (en molts casos totalment controlats i sense 

crisis des de fa més de 10 anys). 

• Trastorn bipolar 

• Trastorns de la parla: Disfèmia (tartamudesa), dislèxia i altres problemes 

d’expressió. 

2.4.3.2. Discapacitats intel·lectuals: 

Són totes aquelles limitacions caracteritzades per un funcionament intel·lectual 

significativament inferior a la mitjana. Les limitacions no són tan sols el nivell 

intel·lectual de la persona ni les habilitats d'adaptació que té; sinó que són totes dues 

coses, iniciades en el transcurs del desenvolupament que, dins l'entorn físic, social i 

cultural on viu aquesta persona, suposen una limitació important del seu funcionament. 

La classificació del grau de discapacitat mental es basa en 3 característiques principals: 

• Una intel·ligència inferior a la mitjana. Per a poder-ho mesurar s'utilitza la 

següent fórmula, que està multiplicada per cent per a evitar els decimals. 

Puntuació QI Nom 

* 

*QI= Quocient Intel·lectual 

-20 Discapacitats profunds 

20-35 Discapacitats severs 

36-51 Discapacitats moderats 

52-69 Discapacitats lleus 

70-90 Border line 

90-110 Normal 

111-129 Intel·ligents 

130-140 Molt intel·ligents 

+140 Superdotat 

49





2008/09 

• Limitacions com a mínim en dues àrees adaptatives de la vida quotidiana: 

comunicació, auto cura, vida a casa, habilitats socials, utilització de la 

comunitat, auto-direcció, salut i seguretat, habilitats acadèmiques funcionals, 

temps lliure i feina. 

• S'ha de distingir abans dels 18 anys 

- La classificació és fa en 4 graus: 

Causes 

• Discapacitat mental lleugera: no es percep físicament, poden portar a terme la 

major part de les vies adaptatives tot i que amb més dificultat. També poden 

treballar. 

• Discapacitat mental mitjana: tenen l'àmbit motor bastant desenvolupat, poden 

expressar algunes frases, poden aprendre a escriure i a calcular (simple). Poden 

exercir alguna feina molt pautada i molt controlada. 

• Discapacitat mental severa: tenen l'àmbit motor poc desenvolupat, sempre 

necessitaran l'ajuda d'un adult i poden portar a terme alguna part de les àrees 

adaptatives (diuen alguna paraula, mengen sols...) 

• Discapacitat mental profunda: normalment estan institucionalitzats, necessiten 

ajuda per tot i assistència continuada. Tenen limitació gairebé total en les àrees 

adaptatives. 

• Factors genètics, com en el cas del Síndrome de Down. 

• Errors congènits del metabolisme, com la fenilcetonúria. 

• Alteracions del desenvolupament embrionari, en les que s'inclouen les lesions 

prenatals. 

• Problemes perinatals, relacionats amb el moment del part. 

• Malalties infantils, que poden anar des d'una infecció greu a un traumatisme. 

• Greus dèficits ambientals, en els que no hi ha condicions adequades per al 

desenvolupament cognitiu, personal i social. 

-Relació de les malalties més habituals dins el col·lectiu de les discapacitats psíquiques 

intel·lectuals: 

• Síndrome de Down 

• Retard mental lleu 

• Border-line: Retràs mental d’origen psíquic. 

50





2008/09 

• Fenilcetonúria: fallada enzimàtica en el gen que metabolitza la fenilanina, 

acumulant-se aquesta de manera anormal a la sang, orina i líquid cefaloraquidi el 

que pot portar lesions cerebrals permanents i retràs mental. 

2.4.4. Pluridiscapacitats 

La pluridiscapacitat és una situació de vida específica on la persona presenta varies 

discapacitats de les quals, almenys dues, tenen suficient importància com per afectar a 

les capacitats de la persona de manera significativa. 

A causa d’aquesta complexa situació, la persona pot precisar, per garantir l’educació i 

l’aplicació del seu projecte de vida, l’accés a tècniques especialitzades de seguiment 

mèdic, l’aprenentatge de medis de relació i de comunicació i el desenvolupament de les 

pròpies capacitats sensorials, motores e intel·lectuals. 

2.5. La mirada sociològica a la discapacitat 

Per entendre millor el significat del terme discapacitat ens apropem a diferents teories 

socials sobre el concepte, fent una mirada amplia des de diferents posicions: 

Dácord amb Sally French, Maureen Gillman y John Swain 14 : 

“No existeix teoria alguna que sigui neutra. Tota teoria sobre la discapacitat aspira a 

una comprensió social compartida, justifica pràctiques i criteris determinats i és 

essencial per l’enfortiment de les relacions entre les persones”. (French, Gillman y 

Swain, 1997: 6). 

Des de diverses perspectives se sosté que el problema radica fonamentalment en 

l’individu, tenim una base natural o biològica (física, fisiològica o funcional). En 

aquesta concepció biologista o organicista es considera com adequada la ciència natural 

per explicar els problemes objecte d’estudi. 

Els valors i interpretacions mèdiques han contribuït històricament a destacar els dèficits 

de l’ individu i a considerar-los com a causa inevitable de la discapacitat. No poden 

entendre que les persones amb discapacitat no precisen en algun moment de la seva vida 

14 French, Sally; Gillmann, Maureen y Swain, John (1997). Working with Visually Disabled People. Bridging Theory 

and Practice. Birgmingham: Venture Press 

51





2008/09 

de l’ajut d’algun metge. El que es qüestiona són les condicions i les relacions socials 

que es produeixen en aquestes situacions, al considerar la seva identitat reduïda als 

aspectes deficitaris individuals. 

El model mèdic es centra en la deficiència - patològica, aquesta visió imposa una 

presumpció d’inferioritat biològica o fisiològica de les persones amb discapacitat. 

Els anàlisis sociopolítics de la discapacitat es desenvolupen a partir de les contribucions 

de dos grups o corrents científiques d’ estudi de la realitat humana que s’ interrelacionen 

en diversos aspectes de les seves línees d’ investigació: 

• Un grup pertany a la tradició dels EEUU de l’ interaccionisme simbòlic i del 

funcionalisme estructural. 

• L’altre s’inspira en les teories materialistes de Marx i Engels, que arribaven a 

afirmar que la discapacitat i la dependència són la “creació social” dúna classe 

d´ organització social basada en l’ economia, producte del capitalisme industrial. 

2.5.1. Versions construccionistes socials: Interaccionisme i funcionalisme 

Les explicacions construccionistes socials posen en dubte la “realitat” objectiva de la 

discapacitat i afirmen que aquesta ha d'entendre's més que com una mica essencial, 

inherent a l'individu, com una etiqueta negativa que unes persones apliquen a unes 

altres, i l'efecte de les quals és el reforçament de la marginació social. 

Interaccionisme simbòlic: l’interaccionisme simbòlic ha proporcionat una base 

conceptual i un model d'investigació fenomenològica en el camp de la discapacitat. 

Entre els seus pressupostos bàsics es considera que les persones, com a éssers socials, 

atorguen un significat a les coses o situacions que observen o viuen, influïdes per la 

forma de veure o definir les coses per part d'altres persones. Les seves construccions 

sobre la realitat són considerades com la realitat, i les definicions comunes que fan els 

ajuden a mantenir-se en la confirmació d'aquesta com veritat 15 . 

En aquest procés d'adjudicació social de significats a les coses hi estem fins i tot 

immerses nosaltres mateixes com a persones que formem part del món. 

Conseqüentment, en la definició del “sí mateix” les persones intenten veure's com les 

15 TAYLOR, STEVE J. y BOGDAN, ROBERT: Introducción a los métodos cualitativos de investigación.La 

búsqueda de significados. . Siglo XXI. Madrid, 1989 

52





2008/09 

altres les veuen a elles. Les persones utilitzen la retroalimentació a través d'un procés 

d'interpretació. 

Els treballs d' investigació sobre discapacitat enfocats sota la perspectiva interaccionista 

han analitzat la relació existent entre identitat i procés d'etiquetatge, el que ha contribuït 

a comprendre la importància dels factors actitudinals i ambientals, tan importants o més 

que la insuficiència en la valoració de la discapacitat. Però també aquests treballs han 

emfatitzat la consideració de la discapacitat com una condició personal devaluada (el 

que duu associat cert fatalisme social). 

La psicologia social interaccionista descriu les creences de les persones, però no les 

explica. Els seus informes, encara que exactes en aquest nivell descriptiu, romanen en 

aquesta etapa preliminar de la investigació científica %[...] Les teories que ignoren els 

conflictes del poder i subscriuen un punt de vista consensuat, com fa l’interaccionisme, 

no es posicionen, sinó que veuen l'existència de desigualtats com una mica inevitable 

(Abberley, 1993: 110). 

Cal reconèixer, no obstant això, les aportacions valuoses de la teoria de la interacció 

simbòlica i el desenvolupament de treballs de la línia construccionista, al posar en dubte 

la “realitat objectiva” de la discapacitat i afirmar que, més que entendre-la com una 

mica inherent a l'individu, ha d'entendre's com una etiqueta negativa que unes persones 

apliquen sobre unes altres, l'efecte de les quals és el reforçament de la marginació 

social. Aquests plantejaments han representat un desafiament important a la idea 

essencialista del dèficit (considerat exclusivament com característica constitucional del 

subjecte), i han repercutit en la concepció i organització dels serveis per a les persones 

amb discapacitat. Així, en el cas de l'Educació Especial han conduït a replantejar la 

categorització d'alumnes i alumnes i l'assignació de modalitats d'escolarització 

segregades. 

Però, fins i tot aquesta aportació positiva de la investigació des de la perspectiva 

interaccionista també pot tenir repercussions polítiques negatives per al benestar de les 

persones amb discapacitat. El plantejament contrari a la determinació de categories es 

pot utilitzar per a justificar la supressió de prestacions especialitzades per a les persones 

amb discapacitat: Quan es tracta d'economitzar pressupostos i serveis es pot esgrimir 

que han d'evitar-se al màxim les actuacions especialment dirigides a les diferències, per 

considerar-les discriminatòries. 

53





2008/09 

En sociologia, la teoria interaccionista ha explicat la discapacitat com a desviació social, 

i suggereix que la relació entre discapacitat i desviació es pot entendre en referència a 

l’absència d’obligacions i responsabilitats socials que està explícita en el constructe del 

paper de malalt i en la visió negativa de la insuficiència que impera en les societats 

industrials i post industrials. Donat que aquestes societats estan cimentades sota els 

ideals liberals de la responsabilitat individual, la competició i el treball remunerat, es 

consideren desviats aquells que apareixen com incapaços de realitzar aquest deure. 

Goffman (1963) va anar més endavant en la teoria interaccionista mitjançant el concepte 

d’“estigma”, empleat tradicionalment per referir-se a un signe d’imperfecció que 

mostrava “inferioritat moral” i que la resta de la societat ha d’evitar. Per a Goffman, 

l’aplicació de l’estigma és el resultat de les consideracions situacionals i de les 

interaccions socials entre “normal” i “no normal” 

2.5.2. Anàlisi funcionalistes de la discapacitat 

La definició i categorització del que és la discapacitat és complexa, ja que entren en joc 

les consideracions mèdiques (o d’ altres professional, com psicòlegs, treballadors 

socials...), sota un imperatiu polític, el qual donarà poder social a aquests professionals. 

Wolf Wolfensberger (1989), promotor del moviment de normalització de serveis a 

Europa, aporta també una visió crítica del tema sostenint que la construcció social de la 

discapacitat i la dependència és una funció “Latent”, però essencial, del creixement de 

les industries dels serveis humans” des de 1945. Totes les agències i institucions 

manifesten els seus objectius i funcions explícites (recuperació, educació, reinserció 

laboral…) el més important són les funcions no reconegudes públicament, ocultes. 

Els anàlisis crítics d’ autors americans, consideren que la discapacitat està produïda pel 

“negoci de la discapacitat”, en el qual sínclouen no sols els serveis oficials, sinó també 

iniciatives particulars, inclús les posades a terme per les pròpies persones amb 

discapacitat, doncs la discapacitat i la rehabilitació s’ han convertit en mercaderia i en 

objecte d´ interès comercial. 

Hi ha autors que opten per deixar de banda els models paternalistes i proposen prioritzar 

l´ informació, la capacitació, láutogestió i el control de les pròpies persones usuàries. 

54




2.5.3. Versions materialistes de la discapacitat. El creacionisme social 


2008/09 

La idea fonamental d’aquest enfocament és que la discapacitat és una realitat 

“produïda” o “creada” a partir de les estructures econòmiques i polítiques de la societat. 

Les persones amb discapacitat, per tant, constitueixen un grup social oprimit. 

Vic Finkelstein (1980), membre de UPIAS, fa un interpretació crítica materialista de la 

història i afirma que la discapacitat és un producte del desenvolupament de la societat 

industrial occidental. 

Mike Oliver (1996, 1998) un dels principals exponents de la posició materialista, 

defensa que l’economia, a través de l’organització social del treball, desenvolupa un 

paper clau en la producció de la categoria de discapacitat. 

Des d’aquesta perspectiva de l’economia política, les persones amb discapacitat estan 

excloses del mercat laboral no per culpa de les seves limitacions personals o funcionals 

(paradigma dels metges), sinó per les actituds i pràctiques discriminatòries d´ altres 

persones i pel sistema propi de l´ economia capitalista. 

2.5.4. Paradigmes de la discapacitat 

Existeixen tres paradigmes que pretenen explicar el per què de la discapacitat: 

• Model de prescidència o negativista: Suposa que la discapacitat té el seu 

origen en causes religioses, essent un càstig dels déus. En el qual les persones 

amb discapacitat es consideren innecessàries per diversos motius: 

1. Es creu que no contribueixen en les necessitats de la comunitat. 

2. Que alberguen missatges diabòlics. 

3. Que són la conseqüència de l’enuig dels déus. 

4. Que, per desgraciades, les seves vides no valen la pena de ser viscudes. 

Com a conseqüència d’aquestes premisses la societat decideix prescindir de les 

persones amb discapacitat, ja sigui mitjançant l’aplicació de polítiques 

eugenèsiques 16 , o situant-les a l’espai destinat als anormals i les classes pobres, 

amb un denominador comú marcat per la dependència i la submissió, en el qual 

són tractades com objecte de caritat i subjectes d’assistència. 

16 Eugenèsia f. [MD] [SO] [BI] Teoria que postula que la constitució genètica dels humans es pot perfeccionar 

mitjançant el control de la seva reproducció. 

55





2008/09 

• Model rehabilitador: Segons la seva filosofia les causes que originen la 

discapacitat no són religioses, sinó científiques. Les persones amb discapacitat 

no són considerades inútils o innecessàries en la mesura que siguin 

rehabilitades. És per això que la finalitat primordial que persegueix aquest 

model és normalitzar a les persones amb discapacitat, encara que això impliqui 

forjar la desaparició o l’amagament de la diferència que la mateixa discapacitat 

representa. 

El problema bàsic passa a ser la persona, amb les seves diversitats i dificultats, a 

qui és imprescindible rehabilitar – psíquicament, física, mental o sensorial -. 

• Model social: Les causes que originen la discapacitat no són ni religioses ni 

científiques, sinó que són, en gran mesura, socials. No són les limitacions 

individuals les originàries del problema, sinó les limitacions de la pròpia 

societat, per a donar els serveis adequats i per assegurar que les necessitats de les 

persones amb discapacitat són reconegudes dins l’organització social. Aquesta 

filosofia insisteix en què les persones amb discapacitat poden aportar a la 

societat que la resta de persones, però sempre des de la valoració i el respecte a 

la diferència. 

Aquest model es troba íntimament lligat a l’assumpció de certs valors intrínsecs 

als Drets Humans i aspira a potenciar el respecte per la dignitat humana, la 

igualtat i la llibertat personal, propiciant la inclusió social basant-se en 

determinats principis: vida independent, no discriminació, accessibilitat 

universal, normalització de l’entorn i diàleg civil, entre d’altres. 

Es recolza en la premissa que la discapacitat és en part una construcció i una 

forma d’opressió social i el resultat d’una societat que no considera ni té present 

a les persones amb discapacitat. 

Aposta per l’autonomia de les persones amb discapacitat per tal de decidir 

respecte la seva pròpia vida i, per aquest motiu, se centra en l’eliminació de 

qualsevol tipus de barrera per tal de fer possible una igualtat d’oportunitats reals. 

56




2.5.5. Tractament social 


2008/09 

Les persones sense discapacitat continuen pensant que la discapacitat els hi és aliena i 

gairebé sempre s’entén com una tragèdia personal. Les persones amb discapacitat tenen 

dificultats per creure que la diferència pot compensar-se i inclús desaparèixer de forma 

tècnica i de forma social. 

La societat necessita establir un control de la discapacitat, intentar definir-la, descobrir 

les causes per poder mesurar-la i així obtenir una sensació de control sobre aquesta, com 

a cert domini per poder minimitzar-la. Per tant tota persona que tingui una imperfecció 

o defecte és diferenciada. 

El problema que pateixen les persones amb discapacitat és la mirada dels altres, mai 

ajuda, inclús dificulta que puguin assumir la seva diferència i tracten d’amagar-la. 

L’estigma els fa vulnerables a la curiositat de la gent. Es senten elements estranys en un 

univers que intenta ser harmònic, sense diferències apreciables. Per la societat és molt 

difícil acceptar la vulnerabilitat, fa por, i per tant cerca una resposta per justificar la 

fatalitat, una justificació al que ha passat. D’aquesta manera s’aconsegueix tenir certa 

distància als fets i per tant quedar extern a ells. 

2.5.6. Tractament mediàtic 17 

Seria difícil arribar a una valoració global de la importància que la comunicació 

publicitària ha tingut en la historia recent de la discapacitat. És evident que ha sumat 

molts missatges d’influència negativa en l’acceptació i comprensió d’aquestes 

persones, però també hi ha inestimables aportacions puntuals i globals que val la pena 

destacar. 

La primera característica que destaca a l’observar la presència de la discapacitat en la 

publicitat és la invisibilitat que adquireix, constituint més del 10% de la població en 

moltes comunitats autònomes (València, Castella la Mancha, Balears, Canàries, 

Extremadura, Galicia, Murcia, Ceuta i Melilla), el sector de la població amb discapacitat 

és superior a molts dels grups sobrerepresentats en la publicitat i els medis de 

17 ALVARADO LÓPEZ, M.L.; DE ANDRÉS DEL CAMPO, S.;GONZÁLEZ MARTÍN, R. Discapacidad: estigma y 

concienciación. Análisis de la representación de las personas con discapacidad en la comunicación publicitaria. 

Comunicación e Cidadanía (2006) 

57





2008/09 

comunicació: actors, models, adolescents, executius, etc. Aquesta invisibilitat és un 

primer factor de discriminació a detectar en la publicitat. 

En la publicitat, la discapacitat pràcticament mai ha sigut objecte de la comunicació. 

Sempre ha estat un instrument per fr pública una altra idea, un altre producte, o per crear 

bona imatge com a institució (pensem en els missatges de la DGT en els que apareixen 

la discapacitat com resultat d’una imprudència al volant, o inclús en el propi cupó de la 

ONCE). 

Si una persona amb discapacitat apareix representada en un anunci de publicitat 

institucional, inclús si aporta una visió positiva i constructiva, concloem que l’objecte 

era un altre: nodrir la imatge d’una institució, sent la discapacitat representada només el 

“mèdium”. 

2.6. La resposta de l’administració pública a les necessitats de les persones amb 

discapacitat 

Per a donar compte de la resposta política a les situacions de discapacitat cal citar,en 

primer lloc, el desplegament de recomanacions, lleis, reials decrets, decrets i ordres que 

regulen els drets de les persones amb discapacitat tant a nivell internacional, com estatal 

i autonòmic. Per no perdre el fil de la nostra reflexió teòrica, no ens estendrem en el 

contingut d’aquestes lleis, que deixarem per l’annex d’aquest treball. En segon lloc, 

situant-nos a la nostra realitat autonòmica, ens aproximarem a la cobertura actual que 

ofereixen els serveis de benestar existents a les necessitats de les persones amb 

discapacitat. En tercer lloc, farem cinc cèntims entorn de la nova llei de dependència 

tenint en compte la seva importància en la reconfiguració del sistema de serveis socials. 

58





2008/09 

2.6. 1. El marc jurídic internacional, espanyol i català en matèria de discapacitat 18 

L'acció de les Nacions Unides en matèria de discapacitat: 

• Les primeres etapes: Evolució dels Drets Humans de les Persones amb 

Discapacitat. 

• El Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat. 

• La dècada dels 90: Les Normes Uniformes. 

• El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. 

• La OIT i l'ocupació de les persones amb discapacitat. 

• L'estratègia a llarg termini per a promoure l'aplicació del Programa d'Acció 

Mundial per a les Persones amb Discapacitat. 

• La Discapacitat a les últimes Conferències Internacionals. 

• La compilació de les normes i principis internacionals relatius a la Discapacitat. 

• Activitats de la Divisió d'Estadística de les Nacions Unides. 

• Dos temes prioritaris: Accessibilitat i Normalització. 

La legislació espanyola en l’àmbit de la discapacitat 

• La constitució espanyola de 1978. 

• La LISMI, LLEI 13/1982 de 7 d'Abril, d'Integració Social dels Minusvàlids. 

• AVANTPROJECTE DE PLA D’ ACCIÓ PER A LES PERSONES AMB 

DISCAPACITAT Novembre de 1994. 

• Reial decret 1971/1999, de 23 desembre. Procediment per al reconeixement, 

declaració i qualificació del grau de minusvalidesa. 

• Llei 51/2003, de 2 de desembre. Igualtat d'oportunitats, no discriminació i 

accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. 

• Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i 

18 Veure annex I 

Atenció a les persones en situació de dependència. 

59




La legislació catalana en l ‘àmbit de la discapacitat 

• DECRET LEGISLATIU 16 NOVEMBRE 1994, NUM. 17/1994 . 


2008/09 

• LLEI 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l'accessibilitat i de supressió 

de barreres arquitectòniques. 

• DECRET 97/2002, de 5 de març, sobre la targeta d'aparcament per a persones 

amb disminució i altres mesures adreçades a facilitar el desplaçament de les 

persones amb mobilitat reduïda. 

• DECRET 154/2003, de 10 de juny, sobre la Comissió interdepartamental de 

coordinació d'actuacions de l'Administració de la Generalitat adreçades a la 

infància i l'adolescència amb discapacitats o amb risc de tenir-ne. 

• ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA, 2006. 

• Llei 12/2007, d'11 d'octubre, de Serveis Socials. 

2.6.2. La cobertura per a la discapacitat del Sistema Català de Serveis Socials 

Llei 12/2007 de Serveis Socials, universalitza l’accés als serveis socials, amb l’objectiu 

de convertir-los en el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb la salut, 

l’educació i les prestacions de la Seguretat Social. Ha estat després de vint-i-dos anys 

després de l’aprovació de la primera Llei catalana de serveis socials a l’any 1985. 

Aquesta Llei va entrar en vigor l’1 de gener de 2008, posant en marxa un nou model 

d’atenció en què els serveis socials de la xarxa pública s’ofereixen a tota la població i es 

garanteix que no exclogui a ningú dels serveis o les prestacions garantits per falta de 

recursos econòmics. Es passa així d’un dret de concurrència per part de la ciutadania (en 

el qual podia demanar el servei, però a més de complir els requisits calia que hi hagués 

pressupost per assegurar-l’hi) a un dret subjectiu, en que si la persona usuària compleix 

les condicions establertes, l’Administració està obligada a atorgar-li el servei. 

Amb aquesta nova Llei es pretén: 

• que les classes mitjanes (majoritàriament al país) puguin accedir als serveis 

socials, ja que fins ara quedaven especialment penalitzats perquè d’una banda 

excedien els seus ingressos a l’hora de complir els requisits establerts i de l’altra 

no tenien prou ingressos per pagar-se els serveis de oferta privada. 

60





2008/09 

• Que totes les persones, visquin on visquin, tinguin accés als serveis socials i 

Aquesta Llei: 

garantir igualtat d’oportunitats als qui pateixen situacions socials 

desavantatjoses. 

• marca el canvi en els serveis socials, passa d’un model assistencial 19 a un model 

garantista 20 , universal i de proximitat. 

• Posa les bases d’un nou sistema català de serveis socials, integrant el que 

s’estableix a la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones 

amb dependència i a les seves famílies. 

Serveis socials per dret: amb la nova normativa, els serveis socials s’ofereixen a tota la 

població i tenen com a destinatàries les persones que necessiten informació, valoració, 

diagnòstic, orientació, suport, intervenció i assessorament individual, familiar o 

comunitari, per fer front a situacions de necessitat personal bàsica, de manca de cohesió 

social o familiar o de desigualtat, i per prevenir-les. 

Titulats de dret: poden accedir al sistema públic de serveis socials els ciutadans/es dels 

estats membres de la Unió Europea empadronats en un municipi català, així com 

aquelles persones que es trobin en estat de necessitat personal bàsica, d’acord amb el 

que estableix la legislació en matèria d’estrangeria. 

El professional de referència: s’introdueix la figura del professional de referència 21 

que vetllarà per la coordinació dels serveis socials que necessiti la ciutadania a través 

d’un sistema de finestreta única. Aquest professional orientarà al usuari o a la família de 

totes les gestions que necessitin al llarg de la vida i els avisarà quan hagin de fer un nou 

tràmit, nous ajuts o serveis disponibles. 

Catàleg de serveis: és una peça clau per a la concreció pràctica de la Llei, amb una 

vigència de quatre anys, fixarà les ràtios de personal professional, les titulacions d’accés 

i els perfils dels professionals per assegurar la qualitat i l’eficiència en la prestació dels 

serveis socials garantits al sistema. També definirà el tipus de prestacions, la població a 

19 Es realitzen accions puntuals d'emergència, s’ofereixen serveis específics de caràcter assistencial, l’acció és 

puntual, limitada en el temps, molt pragmàtica i no conten amb la participació del beneficiari. 

20 Es un model que exigeix la defensa dels drets individuals i dels drets social per part de l’estat. 

21 Es pretén equipar el professional de referència amb la figura del metge de família. 

61





2008/09 

la que està destinada, l’equip que el gestiona i els estudis econòmics sobre els costos del 

seu finançament. 

Copagament: la Llei estableix per a determinats casos un sistema de finançament mixt 

entre l’Administració i els usuaris, estarà establert en funció del nivell de renda, mentre 

que els col·lectius més desfavorits els continuaran rebent de forma completament 

gratuïta. 

53.000 llocs de treball: El Departament d’Acció Social i Ciutadania estima que amb el 

desplegament de aquesta nova llei, cap a l’any 2015, haurà generat: 

- 2.769 llocs de treball per a titulacions superiors (psicologia, pedagogia, 

medicina, sociologia, advocacia, economia i informàtica) 

- 9.173 per a titulacions mitjanes (treball social, educació social, infermeria i 

informàtica) 

- 40.961 per a personal tècnic i auxiliar (treball familiar, assistència personal, 

geriatria i d’altres). 

Cartera de serveis 2008-2009 

Per als dos primers anys, s’ha fixat un primer nivell d’objectius de dotació de serveis 

que garanteixi a 31 de desembre de 2009, la cobertura mínima de prestacions i requisits: 

- Les àrees bàsiques de serveis socials han de tenir una dotació de tres 

persones diplomades en treball social i dues en educació social per cada 15.000 

habitants. 

- La dotació de professionals dels equips d’atenció a la infància i 

l’adolescència i dels equips de valoració de les persones amb discapacitat 

s’incrementarà el 50%. 

- El nombre de persones ateses pel servei de teleassistència domiciliària ha 

d’arribar fins a 24.000. 

- L’assistència tecnològica, el servei d’assistent personal i les ajudes 

instrumentals destinades a mantenir o millorar l’autonomia personal que tinguin 

caràcter de dret subjectiu han d’arribar, d’acord amb els programes individuals 

d’atenció a les persones en situació de dependència de grau III. 

- El nombre d’hores d’atenció dels serveis d’atenció precoç ha d’arribar a una 

mitjana d’1,2 hores setmanals i a un mínim de 25.000 persones usuàries. 

62





2008/09 

- El nombre de places en serveis d’intervenció socioeducativa no residencial 

per a infants i adolescents s’ha d’incrementar el 50%. 

- El nombre de places de residències i centres de dia per a gent gran, 

residències, llars residències, centres de dia, centres d’atenció especialitzada i 

centres ocupacionals per a persones amb discapacitat o amb malaltia mental 

augmentarà el 20%. 

- S’han de dotar les places d’acolliment residencial per a infants i adolescents 

que calguin per atendre les necessitats detectades. 

La Cartera de Serveis és una eina que utilitza el Sistema Català de Serveis Socials per 

ordenar i regular tots els serveis i prestacions que formen part dels Serveis Socials. 

La Cartera de Serveis està constituïda en dos grans grups: 

- Serveis Socials d’Atenció Primària 

- Serveis Socials Especialitzats 

A continuació presentarem tots els serveis que formen aquests dos grans grups i ens 

centrarem en especial en aquells destinats a Persones amb Discapacitat que es troben als 

Serveis Socials Especialitzats. 

2.6.2.1. Els serveis socials d’atenció primària 

Constitueixen el punt d’accés més immediat al Sistema català de serveis socials i el més 

proper a les persones i als seus àmbits familiar i social. Es presten mitjançant equips 

multiprofessionals. Les seves actuacions van destinades a totes les persones, 

especialment a aquelles que pateixen mancances socials que comprometen el seu 

desenvolupament personal i la seva integració social. Els serveis socials d’atenció 

primària tenen la missió d’atendre les necessitats socials més immediates, generals i 

bàsiques, de les persones, les famílies i els grups, i de contribuir a la prevenció de les 

problemàtiques socials, i a la reinserció i integració social de les persones en situació de 

risc social d’exclusió. 

Aquest primer nivell d’atenció comprèn els serveis següents: 

1. Serveis bàsics d’atenció social primària. 

2. Serveis d’atenció domiciliària. 

3. Serveis residencials d’estada limitada. 

63




4. Serveis de menjador. 

5. Serveis de centres oberts per a infants i adolescents. 

6. Serveis d’assessorament tècnic d’atenció social primària. 

1.Serveis Bàsics d’Atenció Social Primària (SSAP) 


2008/09 

És un conjunt organitzat i coordinat d’accions professionals portades a terme per l’equip 

tècnic respectiu. El SSAP està format per Unitats Bàsiques d’Atenció Social Primària 

(UBASP) que es troben distribuïts per tot el territori de Catalunya. Cada UBASP està 

format per uns equips de professionals que formen part de les unitats, el que s’anomena 

Equip Bàsic d’Atenció Social Primària (EBASP). 

Pretén garantir i millorar el benestar social i afavorir la integració de persones i famílies. 

2.Servei d’Atenció Domiciliària. 

Conjunt organitzat i coordinat d’accions que es porten a terme a la llar de la persona o 

família, dirigides a proporcionar atenció personal, ajuda a la llar i suport social a 

aquelles persones i familiars amb dificultat d’integració social i manca d’autonomia 

personal. Els seus objectius són: desenvolupar tasques assistencials, preventives i 

educatives. 

3.Servei Residencial d’Estada Limitada 

Serveis que substituexen temporalment la llar familiar en casos puntuals d’atenció 

social urgent. Es dóna en una llar residencial. 

El seu objectiu és cobrir temporalment les necessitats bàsiques d’allotjament i les 

necessitats personals. Allotjament, acolliment, suport personal i social. 

4.Servei de Menjador 

Serveis que proporcionen àpats de forma temporal a persones i famílies amb necessitats 

socials greus. Pretén assegurar l’alimentació bàsica i l’atenció social. 

5.Centres Oberts per Infants i Adolescents 

Serveis diürns que fan tasca preventiva fora de l’horari escolar, donen suport i potencien 

el desenvolupament de la personalitat i la sociabilitat. Pretenen atendre a tots els infants 

i adolescents en situació de risc i evitar que les situacions de risc es deteriorin més. 

64




6.Servei d’Assessorament Tècnic d’Atenció Social Primària 


2008/09 

Es troba dins de l’ UBASP encara que no forma part de la unitat. El que fa es assessorar 

a la unitat i als seus equips. 

2.6.2.2. Els serveis socials especialitzats 

Aquests serveis constitueixen el nivell d’actuació específic dirigit al diagnòstic, la 

valoració, el tractament, el suport i la rehabilitació dels dèficits socials de les persones 

que pertanyen a col·lectius o segments de la població caracteritzats per la singularitat de 

les seves necessitats. Aquests serveis actuen mitjançant professionals especialitzats i, 

segons els casos, amb recursos comunitaris, diürns o residencials o amb altres recursos 

que siguin adequats. 

Aquest serveis tenen diferents nivells d'actuació depenen del seu grau d'actuació. 

Així mateix aquests serveis és divideixen en diferents àrees d'actuació: 

1. Àrea d'atenció a la família, la infantesa i l'adolescència. 

2. Àrea d'atenció a toxicòmans. 

3. Àrea d'atenció a gent gran. 

4. Àrea d'atenció a les persones amb discapacitat. 

Servei d’Atenció Precoç 

Servei que pretén la prevenció, detecció, diagnòstic i tractament dels trastorns de 

desenvolupament en la infància. Aquest servei es concreta amb la xarxa dels CDIAP 

(Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç). 

Objectius: atendre a la població infantil des del naixement del nen fins els 6 anys amb la 

intenció d’eliminar o disminuir els seus efectes, si es possible, mitjançant un tractament 

adequat 

La seva funció és, principalment, el diagnòstic interdisciplinari del desenvolupament del 

nen. Però també: 

- Avaluació global de la problemàtica del menor i la seva família. 

- Informació, orientació, suport i assessorament a la família. 

- Atenció terapèutica al menor de forma individualitzada. 

- Orientació i suport a les escoles d’educació infantil. 

- Col·laboració amb els programes de prevenció i detecció. 

65





2008/09 

Els destinataris són tots els infants amb trastorn de desenvolupament o bé en risc de 

patir-lo des del moment de la concepció de l’embaràs fins als 6 anys. El personal que 

forma aquest servei són aquells amb formació en desenvolupament (departament 

neurologia) infantil (psicologia clínica, logopèdia, fisioterapeuta, treballadors socials). 

Aquest professionals realitzen una tasca interdisciplinària que incideix simultàniament 

en els àmbits sanitari, socials i educatius i va dirigida als menors i al seu entorn familiar 

i social. Aquest servei és públic i gratuït. 

Servei de Suport a l’Integració Laboral (EAL) 

Aquest servei està instruït per l’ordre de l’1 de Març de 1990. 

Servei de Suport a un centre especial de treball que té per objecte l’adaptació de l’entorn 

laboral en particular i entorn social en general. Té dos objectius: aconseguir la 

integració laboral i la integració social. Com a funcions trobem: 

- valoració, informació i orientació professional. 

- Adaptació del lloc de treball. 

- Suport personal i seguiment en la integració laboral. 

- Aprenentatge i promoció laboral. 

- Programes individuals d’animació. 

- Assessorament legal. 

Els seus destinataris són aquelles persones amb discapacitat en edat laboral amb un grau 

mínim del 33%. El personal necessari és format per un psicòleg, un treballador social 

per cada 100 usuaris, i un monitor de suport qualificat per cada 15 treballadors amb 

discapacitat. 

Serveis de Centres Ocupacionals per a Persones amb Discapacitat 

Regulats pel Decret 279/87 i per l’ordre de desplegament del 28 de Juliol de 1992. 

Aquests serveis estan formats per dos serveis: 

- Servei de teràpia ocupacional 

- Servei ocupacional d’inserció 

Són serveis adreçats a donar atenció diürna de tipus rehabilitador per aconseguir la 

màxima integració. Pretén aconseguir la potenciació i el manteniment de capacitats per 

la màxima integració social i laboral. 

66




Les seves funcions són: 

- Servei de teràpia ocupacional: ajustament personal i ocupació terapèutica. 

- Servei ocupacional d’inserció: ajustament personal i activitats pre-laborals. 


2008/09 

Els seus destinataris són les persones amb discapacitat en edat laboral per aconseguir la 

seva integració laboral que tinguin un grau mínim del 65% valorat per l’EVO. El 

personal necessari en aquest tipus de Servei és: un psicopedagog, un treballador social i 

monitors ocupacionals. 

Els centres ocupacionals poden ser establiments independents o serveis ubicats, amb 

organització autònoma, en un centre especial de treball, en un centre laboral ordinari o 

en un establiment de serveis socials. En qualsevol cas, han de tenir una estructura 

completa i concreta de places, recursos personals, econòmics i materials. 

Els centres han d’organitzar internament les seves funcions durant l’horari d’atenció a la 

persona usuària de 40 hores setmanals diürnes, i ajustar-lo, si és possible, al calendari 

laboral i a la jornada ordinària de l’activitat laboral. 

Habitatges amb serveis comuns per a Persones amb Discapacitat 

Aquest servei està format per dos serveis: 

• Llars de serveis de suport: serveis que es desenvolupen en un habitatge ordinari 

per adequar el seu domicili a les seves circumstancies. Pretén afavorir la màxima 

independència i autonomia personal i social. Les seves funcions són: 

d’allotjament i de suport personal i domèstic bàsic. 

Els seus destinataris són persones amb discapacitat que tinguin capacitat i 

autonomia suficient per organitzar les ABVD, però que per fer-ho necessiten 

suport. El personal necessari són persones que facin la supervisió i la millora de 

les tasques ordinàries de la llar. 

• Llar residència: Servei d’acolliment residencial de caràcter temporal o 

permanent substitutori de la llar. Pretén donar atenció global i una funció 

rehabilitadora. Les seves funcions són: 

o allotjament 

o atenció personal 

67




o integració social 


2008/09 

Destinat a persones amb discapacitat que necessiten suport de manera temporal o 

permanent per realitzar les ABVD i necessiten una llar quan ha estat impossible 

o desaconsellable continuar al domicili. 

El personal que es requereix és el necessari per portar la residència i atendre a 

les persones. 

Servei de bus adaptat 

Reflexat en l’Ordre del 15 de Juliol de 1987. Servei diari de transport a centres 

ocupacionals, centres de dia, centres laborals, ... dins de la ciutat per a persones amb 

discapacitat que superin el barem de mobilitat reduïda severa. 

Per a persones menors de 65 anys que superin el barem de mobilitat reduïda severa 

segons certificat expedit per l’ Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS). 

Servei d’Orientació i valoració 

Aquest servei està format per dos serveis: 

• Servei d’Orientació: servei on la persona s’adreça derivada de l’atenció primària 

per que l’orientin. Aquest Servei es dóna al CAD (Centre d’Atenció als 

Disminuïts). Pretén donar informació i orientació. La seva funció és adreçar a les 

persones que ho demanin a la valoració de la discapacitat. Per tant, els seus 

destinataris són totes les persones de Catalunya amb discapacitat. El personal 

necessari és d’un treballador social i altres tipus de professionals. 

• Servei de Valoració: servei format per un equip multi disciplinar d’orientació i 

valoració per a persones amb discapacitat (EVO). Pretén fer la valoració pel 

reconeixement del grau de discapacitat. La seva funció és emetre el dictamen 

medico-facultatiu de reconeixement de la condició legal de persona amb 

discapacitat. Aquest servei està destinat a persones amb discapacitat física, 

psíquica i/o sensorial. El personal necessari és un equip multiprofesional: un 

metge, un psicòleg i un treballador social. 

68




Serveis de centres de dia d’atenció especialitzada per discapacitats 


2008/09 

Servei d’acolliment diürn que presta una atenció especialitzada. Pretén donar una 

atenció individual i aconseguir el màxim grau d’autonomia personal i social. Les seves 

funcions són: 

- donar atenció a les Activitats de la Vida Diària. 

- oferir acolliment. 

- seguir el tractament individual. 

Els destinataris del servei són persones amb discapacitats greus que pel seu grau 

d’afectació necessiten atenció i suport per la realització de les activitats de la vida 

diària. 

Servei de centres residencials 

Servei d’acolliment de caràcter temporal o permanent. Pretén atendre a persones amb 

discapacitat de manera integral i substituir el domicili familiar. Les seves funcions són: 

- suport personal i social. 

- Allotjament. 

- Rehabilitació. 

Els destinataris d’aquest servei són persones amb discapacitats greus que a causa de la 

seva gran afectació necessiten atenció i suport en les activitats de la vida diària i que per 

raons familiars o socials no poden viure a casa seva. 

El personal necessari en aquests centres és: personal tècnic que doni una atenció directa 

per donar resposta a les necessitats de les persones amb discapacitats. 

2.6.2.3. Equip de Valoració i Orientació per a Persones amb Discapacitat (EVO) 

Serveis de valoració i orientació 

Els serveis de valoració i orientació són dependents de l’ Institut Català d’Assistència i 

Serveis Socials. Aquests serveis duen a terme actuacions encaminades a la consecució 

dels beneficis assistencials i econòmics de les persones amb discapacitat, com també 

tasques d’orientació i d’atenció a persones amb discapacitat, a les seves famílies i als 

professionals. 

69





2008/09 

Per la seva importància, tot seguit es relacionen els principals serveis que ofereixen: 

1. Informació i orientació a les persones amb discapacitat 

2. Valoració i qualificació del grau de la discapacitat, emesos pels equips 

multiprofessionals de valoració i orientació, (EVO), els quals estan formats 

per: 

A) un/a metge/essa 

B) un/a assistent social 

C) un/a psicòleg/a 

3. Elaboració dels dictàmens d'adequació d'ingrés en centres de dia, 

residències, tallers, etc. 

4. Informació, elaboració i tramitació de les sol·licituds d'ingrés en residències i 

llars residències per a persones amb disminució. 

5. Expedició dels certificats de capacitació professional, a proposta de l’INEM 

o de les empreses interessades a contractar persones amb discapacitat. 

6. Expedició dels certificats d’aptitud física per a les convocatòries d’ocupació 

de les diferents administracions públiques. 

7. Elaboració dels dictàmens de les sol·licituds trameses pels ajuntaments de 

targetes d’aparcament a favor de les persones amb discapacitat, segons el 

barem de dificultat de mobilitat. 

8. Informació general de les bonificacions, exempcions i beneficis a favor de 

les persones amb discapacitat. 

9. Revisió del reconeixement de grau de discapacitat. 

a) Servei d’orientació 

Definició: és un servei on l’usuari s’adreça, derivat generalment pels serveis 

socials d’atenció primària, per rebre orientació especialitzada en relació a les 

seves característiques i necessitats. 

Objectius: donar informació-orientació especialitzada a les persones que 

s’adrecen al servei, mitjançant centres de referència. 

Funcions: adreçar les persones que ho sol·licitin o que ho necessitin al servei de 

valoració; dur a terme la coordinació amb altres serveis socials d’atenció 

primària o especialitzats; donar a conèixer a l’usuari, a la seva família o al seu 

70





2008/09 

representant legal les possibilitats d’accés a altres serveis socials; valorar la 

idoneïtat d’una persona respecte a la demanda d’equipament; disposar de dades 

suficients per poder planificar i per tenir un coneixement sobre les demandes. 

Destinataris: els serveis s’adrecen a tota la població resident a Catalunya, 

especialment a les persones que pateixen una discapacitat psíquica, física o 

sensorial, a les seves famílies o als seus representants legals, que puguin ser 

subjectes de gaudiment de serveis socials especialitzats, prestacions, etc. 

Personal: cal disposar de personal especialitzat en treball social o altre personal 

tècnic coneixedor de l’àmbit i dels recursos existents, i tenir el suport 

administratiu necessari per a fer la seva tasca. 

b) Servei de valoració 

Definició: són serveis que es presten mitjançant la intervenció dels equips 

multiprofessionals de valoració i orientació de persones amb discapacitat (EVO), 

que tenen per finalitat emetre dictàmens tecnicofacultatius de les circumstàncies 

físiques, mentals i socials de les persones que ho necessitin a l’efecte de la 

declaració de beneficiari de les prestacions econòmiques o de serveis, que 

puguin correspondre a les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i 

sensorials. 

Objectius: fer la valoració pel reconeixement del grau de discapacitat i per 

l’accés a altres prestacions. 

Funcions: emetre els dictàmens tecnicofacultatius que es derivin del 

reconeixement de la condició legal de la persona amb discapacitat i tots els 

dictàmens preceptius necessaris per a altres prestacions. 

Destinataris: els serveis s’adrecen a persones que presentin discapacitats 

físiques, psíquiques i sensorials. 

Personal: cal disposar d’un equip multiprofessional de valoració format per un 

metge, un psicòleg i un diplomat en treball social amb el suport administratiu 

necessari. 

71




Qui hi pot accedir: 


2008/09 

1.- Les persones que pateixen alguna malaltia permanent que pot comportar unes 

conseqüències que generin una discapacitat per les activitats de la vida diària. El 

diagnòstic de les malalties no és un criteri de valoració, sinó que es valoren les seqüeles 

que la malaltia dóna després d'haver rebut els tractaments oportuns. 

2.- Les persones que pateixen alguna discapacitat seqüela d'una malaltia física, psíquica 

i/o sensorial i necessitin saber el grau de discapacitat. 

3.- Les famílies de les persones amb discapacitat per rebre informació i orientació. 

4.- No han de valorar-se de nou per l 'ICASS les persones que tinguin reconeguda una 

pensió de la Seguretat Social per l'incapacitat permanent en el grau de total, absoluta o 

gran invalidesa o que tinguin reconeguda una pensió de Classes Passives per jubilació o 

retir d'incapacitat permanent per al servei. Només cal la valoració de l'ICASS si es vol 

obtenir un grau superior al 33%. 

Què valora l’ EVO ? 

Abans de continuar cal especificar que quan parlem del Servei de Valoració i Orientació 

i de l’Equip de Valoració i Orientació (EVO) ens referim al mateix. La diferència es 

troba en que l’ EVO forma part del Servei, és a dir, dins el servei trobem diferents 

equips formats per diversos professionals que són els encarregats de donar el Servei als 

usuaris de l’ EVO, valorar el Grau de Discapacitat; determinar si l’usuari pateix una 

discapacitat i si és així, el grau, en percentatges. En aquesta valoració determina el 

percentatge a partir d’uns barems amb criteris tècnics per a la valoració de la 

discapacitat, així com els que determinaran la necessitat del concurs d'una altra persona 

per a fer els actes més essencials de la vida diària i les dificultats per utilitzar els 

transports públics col·lectius d'acord amb els models proposats per la classificació 

internacional de les deficiències, discapacitats i disminucions de l' OMS. 

La valoració de la discapacitat s’ajusta a la regulació fixada, des de gener del 2000, pel 

Reial decret 1971/1999, de 23 de desembre, de procediment pel reconeixement, la 

declaració i la qualificació del grau de minusvalidesa (BOE número 22, de 26 de gener 

de 2000). Aquesta disposició té per objecte la regulació del reconeixement del grau de 

minusvalidesa, l’establiment de barems nous aplicables, la determinació dels òrgans 

competents per a fer el reconeixement esmentat i el procediment que cal seguir, tot 

72





2008/09 

plegat, amb la finalitat que la valoració i la qualificació del grau de minusvalidesa que 

afecti a la persona sigui uniforme a tot el territori estatal, garantint la igualtat de 

condicions per a l’accés dels ciutadans als beneficis, als drets econòmics i als serveis 

que els organismes públics atorguin. 

- Valoració de la Discapacitat 

La valoració de la discapacitat física, psíquica o sensorial determina la discapacitat de la 

persona, com també el grau de discapacitat expressat en percentatge. La valoració de la 

discapacitat i del grau es duu a terme mitjançant la Classificació internacional de 

deficiències, discapacitats i minusvalideses de l’OMS i les taules elaborades per 

l’Associació Mèdica Americana per a la valoració de les activitats de la vida diària. 

Aquestes guies proporcionen criteris i mètodes per a la valoració del grau de 

discapacitat d’una persona, causada per qualsevol tipus d’alteració anatòmica o 

funcional. Consten de setze capítols i d’unes taules de valors combinats. La discapacitat 

s’expressa en termes percentuals de menyscapte global de la persona. 

La classificació tipològica oficial de les discapacitats és la següent: física, sensorial i 

psíquica. Atenent aquests grans grups, i per a l’elaboració dels mapes de serveis socials, 

s’ha optat per una classificació tipològica més desagregada i que respon a unes 

quantificacions que es revelen més operatives per als treballs de planificació. La 

tipologia engloba els col·lectius següents: 

– Físics: motòrics i no motòrics 

– Visuals 

– Auditius 

– Psíquics 

– Malalts mentals: psicòtics, no psicòtics i orgànics 

73





2008/09 

Font: Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria General. Elaboració a partir de les dades de la Base de dades de persones amb 

discapacitat. 

Pel que fa al grau de la discapacitat, es distribueix en tres grans grups: 

– Graus de discapacitat entre el 33% i el 64%: persones amb discapacitat amb 

un nivell d’autonomia personal prou important com per a inserir- se 

socialment i laboralment, si més no, en un sistema de treball protegit. 

– Graus de discapacitat d’entre el 65% i el 74%: persones que, en termes 

generals, presenten més dificultats per aconseguir una plena integració social 

i laboral. 

– Graus de discapacitat iguals o superiors al 75%: persones molt afectades 

susceptibles de requerir instruments altament especialitzats per a la seva 

integració social. 

Font: Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria General. Elaboració a partir de les dades de la Base de dades 

de persones amb discapacitat. 

74




Pel que fa a la variable edat, s’han distribuït en sis grups: 

– 0 a 4 anys. 

– 5 a 16 anys. 

– 17 a 44 anys. 

– 45 a 64 anys. 

– 65 a 74 anys. 

– 75 anys i més. 


2008/09 

Font: Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria General. Elaboració a partir de la Base de dades de persones amb 

discapacitat. 

- Mobilitat Reduïda 

Pel que fa a la valoració de la mobilitat reduïda d’una persona amb discapacitat 

s’utilitza un barem, el qual es troba al REAL DECRETO 1971/1999, de 23 de diciembre, 

de procedimiento para el reconocimiento, declaración y calificación del grado de 

minusvalía. Aquesta valoració es fa analitzant la capacitat d’aquesta persona per poder 

utilitzar el transport col·lectiu i si es usuària de cadira de rodes. Només consta de 8 

preguntes: 

A) Usuari o confinat en cadira de rodes. 

B) Depèn absolutament de dos bastons per deambular. 

C) Pot deambular però presenta conductes agressives o molestes de difícil 

control, a causa de greus deficiències intel·lectuals que dificulten la utilització 

de medis normalitzats de transport. 

D) Deambular en un terreny pla (grau de dificultat). 

75




E) Deambular en terreny amb obstacles (grau de dificultat). 

F) Pujar o baixar un tram d’escales (grau de dificultat). 

G) Sobrepassar un esglaó de 40 cm. (grau de dificultat). 


2008/09 

H) Sostenir-se dret en una plataforma d’un mitjà normalitzat de transport (grau 

dificultat). 

Segons la puntuació obtinguda en aquestes preguntes es dictaminarà si la persona amb 

discapacitat té problemes de mobilitat i per tant pot accedir a les diferents prestacions 

que estan destinades a aquest problema. Per exemple les persones que tenen mobilitat 

reduïda podran accedir a la Borsa d’Habitatge per a persones Discapacitades o la 

Targeta d’aparcament per a persones amb discapacitat i altres mesures adreçades a 

facilitar el desplaçament de les persones amb mobilitat reduïda 

La mobilitat és essencial per aconseguir la satisfacció en els nostres espais de 

convivència familiar i amb les nostres amistats, en els espais educatius, de treball o 

culturals. Tot espai tancat comporta la necessitat d’observar que els elements 

arquitectònics estiguin lliures d’obstacles per les persones amb mobilitat reduïda. 

La insuficient accessibilitat en l’interior dels edificis en els seus accessos pot suposar 

una de les principals causes de discriminació cap a les persones amb discapacitat ja que 

es veuen privades de poder utilitzar els recursos bàsics de la comunitat, començant pel 

reduït nombre de vivendes adaptades o amb possibilitats “d’adaptabilitat”, i continuant 

pels serveis d’ús públic de tot tipus. Les anomenades “barreres arquitectòniques” són 

tots aquells impediments o obstacles físics que limiten l’activitat de les persones amb 

discapacitat, ja sigui per una discapacitat física o per les limitacions de la gent gran, i 

també per persones amb discapacitats visual, auditiva o intel·lectual. N'hi ha de tres 

tipus: urbanístiques (les que es troben a la via pública), d'edificació pública o privada, i 

les del transport. 

76





2008/09 

Font: Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria General. Elaboració a partir de la Base de dades de persones amb 

discapacitat. 

-Necessitat d’una Tercera Persona 

Al igual que passa amb la valoració de la Mobilitat Reduïda, per valorar la necessitat 

d’una tercera persona, s’utilitza un barem. Aquest, al contrari que passa amb el de 

mobilitat, és molt més complert i trobem més tipus de preguntes. 

A) Desplaçament (enllitat, cadira de rodes,...) 

B) Cura de si mateix 

- Llit 

- Vestit 

- Higiene Personal 

- Alimentació 

C) Comunicació (telèfon, demanar ajuda, obrir la porta,...) 

D) Altres activitats dins la casa (seguretat, accés, dispositius domèstics,...) 

E) Cures especials (aparells especials, cures,...) 

F) Adaptació personal i social 

- Convivència 

- Autoprotecció 

- Conducta Social 

- Autosuficiència Psíquica 

77




2.6.3. Una aproximació a la llei de la dependència 


2008/09 

En aquest apartat, és important tenir en compte l’existència de la Llei 39/2006, de 14 de 

desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de 

dependència. Aquesta llei pretén donar suport a les persones dependents i també als seus 

familiars. Per aquest motiu, a continuació mostrem un resum de la llei de dependència. 

La Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de 

dependència 

L’objecte de la llei és reconèixer un nou dret de la ciutadania a Espanya, un dret 

universal, subjectiu i perfecte: el dret a la promoció de l’autonomia personal i a 

l’atenció a les persones en situació de dependència, mitjançant la creació d’un Sistema 

per a l’autonomia i atenció a la dependència (article 1 de la Llei). 

Els principis fonamentals d’aquesta Llei són: 

El caràcter universal i públic de les prestacions, l’accés a les prestacions en condicions 

d’igualtat i no discriminació i la participació de totes les administracions públiques en 

l’exercici de les seves competències. 

El Sistema per a la promoció de l’autonomia i l’atenció a la dependència 

El Sistema per a la promoció de l’autonomia i l’atenció a la dependència es constitueix 

amb l’objectiu de promoure l’autonomia personal i garantir l’atenció i la protecció a les 

persones en situació de dependència a tot el territori de l’Estat espanyol, amb la 

col·laboració i la participació de totes les administracions públiques en l’exercici de les 

seves competències. El Sistema, a més, es configurarà com una xarxa d’utilització 

pública que integra, de forma coordinada, centres i serveis, públics i privats degudament 

acreditats (article 6). 

Es crearà el Consejo Territorial del Sistema para la Autonomía y Atención a la 

dependencia com a instrument de cooperació per a l’articulació del Sistema i estarà 

format per l’Administració general de l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats 

locals (articles 8 a 12). 

78




Definicions clau 


2008/09 

Autonomia és la capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, 

decisions personals sobre com viure d’acord amb les normes i preferències 

pròpies, així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària (article 

2.1). 

Dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, 

per raons derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades a la falta 

d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, els cal l’atenció d’una o 

altres persones o ajudes importants per a la realització de les activitats bàsiques 

de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o 

malaltia mental, d’altres ajudes per a la seva autonomia personal (article 2.2). 

Activitats bàsiques de la vida diària són aquelles que permeten a la persona 

desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència, com ara: la cura 

personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer 

persones i objectes, orientar-se, entendre i executar ordres o tasques senzilles 

(article 2.3). 

Requisits per a ser-ne beneficiària 

Seran titulars dels drets establerts a la Llei, els ciutadans i ciutadanes espanyols que 

compleixin els requisits següents: 

• Trobar-se en una situació de dependència en alguns dels graus establerts. 

• Residir al territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dos dels quals 

hauran de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. 

Per als menors de cinc anys, el període de residència s’exigirà a qui en tingui la 

guàrdia i la custòdia. 

• Les persones que, tot i reunir els requisits anteriors, no tinguin la residència 

espanyola es regiran per la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, de drets i 

llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, pels tractats 

internacionals i pels convenis que s’estableixin en el seu país d’origen. 

• El Govern podrà establir mesures de protecció a favor dels espanyols no 

residents a Espanya. 

79





2008/09 

• El Govern establirà, previ acord amb el Consejo Territorial del Sistema para la 

Autonomía y Atención a la Dependencia, les condicions d’accés al Sistema per a 

l’atenció a la dependència dels emigrants espanyols retornats (article 5). 

Prestacions i serveis de la Llei 

Com a prestacions d’atenció a la dependència es preveuen tant les prestacions 

econòmiques com els serveis. 

Els serveis 

Les prestacions en forma de serveis tindran caràcter prioritari i es facilitaran a través de 

l’oferta pública de la xarxa de serveis socials de les comunitats autònomes respectives 

mitjançant centres i serveis públics o privats concertats degudament acreditats (article 

14). 

El Catàleg de serveis del sistema és el següent (article 15): 

• Serveis de prevenció de les situacions de dependència i de promoció de 

l’autonomia personal. 

• Servei de teleassistència. 

• Servei d’ajuda a domicili. 

- Atenció de les necessitats de la llar. 

- Cura personal. 

• Servei de centre de dia i de nit. 

- Centre de dia per a majors de 65 anys. 

- Centre de dia per a menors de 65 anys. 

- Centre de dia d’atenció especialitzada. 

- Centre de nit. 

• Servei d’atenció residencial. 

- Residència per a persones grans en situació de dependència. 

- Centre d’atenció a persones en situació de dependència segons el tipus de 

discapacitat. 

La xarxa de serveis del SAAD estarà formada per (article 16): 

• Centres públics de les comunitats autònomes i entitats locals. 

• Centres de referència estatal per a la promoció de l’autonomia personal i 

l’atenció de les situacions de dependència. 

• Centres privats concertats degudament acreditats. 

Les prestacions econòmiques 

80




La Llei de la dependència preveu tres tipus de prestacions econòmiques: 

• La prestació econòmica vinculada al servei (article 17). 

- Personal i periòdica. 


2008/09 

- Està subjecte al grau i al nivell de dependència i capacitat econòmica de la 

persona beneficiària. 

- Està destinada a la cobertura de les despeses dels serveis previstos en el 

Programa Individual d’Atenció (PIA) quan no sigui possible l’atenció per 

un servei públic o concertat d’atenció i de cura. 

- El servei haurà de ser prestat per una entitat o un centre acreditat per a 

l’atenció a la dependència. 

- El Consell Territorial del SAAD acordarà les condicions i la quantia de la 

prestació. 

• La prestació econòmica per a la cura de l’entorn familiar i l’ajuda a persones 

cuidadores no professionals (article 18). 

Sempre que es donin les circumstàncies familiars o d’un altre tipus adequades 

i, d’una manera excepcional, la persona beneficiària podrà optar per ser atesa 

en el seu entorn familiar i la persona que la cuidi rebrà una compensació 

econòmica. La persona cuidadora haurà d’estar donada d’alta a la Seguretat 

Social. 

Les característiques principals d’aquesta prestació són: 

- De caràcter excepcional. 

- La finalitat és mantenir a la persona beneficiària al seu domicili atesa per 

persones cuidadores no professionals, sempre que es compleixin les 

condicions adequades de convivència i habitabilitat de l’habitatge. 

- S’establirà a través del PIA. 

- Subjecte al grau i el nivell de dependència i capacitat econòmica de la 

persona beneficiària. 

- La persona cuidadora haurà de ser donada d’alta a la Seguretat Social i 

s’incorporarà a programes de formació, informació i descans. 

- El Consell Territorial del SAAD acordarà les condicions i la quantia de la 

prestació. 

• La prestació econòmica d’assistència social (article 19). 

Les principals característiques d’aquesta prestació són les següents: 

81





2008/09 

- Facilitar la promoció de l’autonomia a les persones amb gran dependència, 

amb independència de la seva edat. 

- Contribuir a la contractació d’una assistència personal que faciliti a la 

persona beneficiària una vida més autònoma, l’accés a l’educació i al 

treball i l’exercici de les activitats bàsiques de la vida diària. 

Ajudes que preveu la Llei per a facilitar l’autonomia personal 

La Llei preveu que les administracions públiques puguin establir acords per a la 

concessió d’ajudes econòmiques que facilitin l’autonomia personal. 

En forma de subvencions, aquestes ajudes aniran destinades a: 

- Donar suport a la persona amb ajudes tècniques o instruments necessaris per al 

desenvolupament normal de la seva vida ordinària. 

- Facilitar l’accessibilitat i les adaptacions a la llar que contribueixin a millorar la 

capacitat de desplaçament a l’habitatge. 

La Llei també preveu una sèrie de modalitats d’intervenció per als menors de 3 anys que 

acreditin situació de dependència: 

- Ajuda al domicili. 

- Prestació econòmica vinculada al servei. 

- Prestació econòmica per a la cura en l’entorn familiar i ajuda a persones 

cuidadores no professionals. 

- Així mateix, la Llei preveu l’elaboració d’un pla integral d’atenció per part de 

les administracions públiques per als menors de 3 anys en situació de 

dependència que faciliti l’atenció precoç i la rehabilitació de les seves 

capacitats físiques, mentals i intel·lectuals. 

Valoració de dependència. Graus de dependència. El barem 

El grau i el nivell de dependència es determinaran mitjançant l’aplicació del barem 

acordat pel Consejo Territorial del Sistema para la Autonomía y Atención a la 

Dependencia, que haurà aprovat el Govern mitjançant Reial Decret. El barem establirà 

els criteris objectius de valoració del grau d’autonomia de les persones, de la seva 

capacitat per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, els intervals de 

puntuació per a cadascún dels graus i nivells de dependència i el protocol amb els 

procediments i les tècniques que cal seguir per a la valoració de les aptituds observades. 

82




Els tres graus de dependència es classificaran en dos nivells segons l’autonomia 

de les persones i la intensitat de les cures que requereixin (article 26). 


2008/09 

Grau I. Dependència moderada: quan la persona necessita ajuda per realitzar 

diverses activitats bàsiques de la vida diària, almenys una vegada al dia o té 

necessitats d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal. 

Grau II. Dependència severa: quan la persona necessita ajuda per diverses 

activitats bàsiques de la vida diària dues o tres vegades al dia, però no requereix 

la presència permanent d’una persona cuidadora o té necessitats d’ajuda extensa 

per a la seva autonomia personal. 

Grau III. Gran dependència: quan la persona necessita ajuda per realitzar 

diverses activitats bàsiques de la vida diària unes quantes vegades al dia i, per la 

seva pèrdua total d’autonomia mental o física, necessita la presència 

indispensable i contínua d’una altra persona o té necessitat d’ajuda generalitzada 

per a la seva autonomia personal. 

Les diferents comunitats autònomes determinaran els òrgans de valoració de la situació 

de dependència que emetran el dictamen sobre el grau i el nivell de dependència amb 

especificació de les cures que la persona pugui requerir. 

Aquests òrgans de valoració tindran en compte, a més, els informes sobre la salut i 

l’entorn en el qual viu la persona sol·licitant, així com les ajudes tècniques, ortesis i 

pròtesis que en el seu cas li hagin estat prescrites (article 27). 

Reconeixement de la situació de dependència i dret a les prestacions 

El procediment s’iniciarà davant l’òrgan gestor corresponent a la comunitat autònoma 

de residència del sol·licitant. 

Una vegada realitzada la valoració de la persona sol·licitant descrita a l’apartat 6, 

l’Administració Autonòmica emetrà la resolució en la qual es determinarà el grau i 

nivell de dependència i els serveis o les prestacions econòmiques que correspondran a la 

persona sol·licitant en atenció al seu grau i nivell de dependència. En el marc d’aquest 

procediment, s’establirà el corresponent Programa Individual d’Atenció (PIA) (article 

28). Realitzat en el procés de reconeixement de la situació de dependència, el PIA 

determinarà les modalitats d’intervenció més adequades a les seves necessitats d’ entre 

els serveis i les prestacions econòmiques previstos en la resolució per al seu grau i 

nivell. 

83





2008/09 

La persona sol·licitant o, si s’escau, la família o entitat tutelar que la representi, podrà 

escollir entre les modalitats d’intervenció més adients a les seves necessitats d’entre els 

serveis i les prestacions econòmiques previstos en la resolució per al seu grau i nivell 

(article 29). 

El grau o nivell de dependència es pot revisar, a instància de la persona interessada, dels 

seus representants o d’ofici per les administracions públiques competents per alguna de 

les causes següents (article 30): 

• Millora o empitjorament de la situació de dependència. 

• Error de diagnòstic o en l’aplicació del barem corresponent. 

Les prestacions poden ser modificades o extingides per: 

• Variació de la situació personal de la persona beneficiària. 

• Variació dels requisits establerts per al seu reconeixement. 

• Incompliment de les obligacions de la Llei. 

Finançament del sistema 

Les administracions públiques implicades en la gestió del Sistema contribuiran al seu 

finançament de la manera següent: 

• L’Administració General de l’Estat finançarà el nivell mínim de protecció 

garantit per a cadascuna de les persones beneficiàries (article 9). No obstant 

això, es preveu a la subscripció de convenis anuals o plurianuals amb les 

comunitats autònomes amb l’objectiu d’incrementar aquest nivell mínim (article 

10). 

• Les comunitats autònomes aportaran cada any almenys una quantitat igual a la 

de l’Administració General de l’Estat al seu territori (article 32). 

• Les persones beneficiàries de les prestacions de dependència també participaran 

en el seu finançament. Les persones beneficiàries de les prestacions de 

dependència participaran en el seu finançament segons el tipus de servei i en 

funció de la seva capacitat econòmica personal (article 33). 

Aquesta capacitat de la persona beneficiària es tindrà també en compte per a la 

determinació de la quantia de les prestacions econòmiques. 

No obstant això, cap ciutadà/ana quedarà fora de la cobertura del Sistema pel fet 

de no disposar de recursos econòmics (article 33). 

84




Entrada en vigor i calendari d’aplicació de la Llei 

La Llei entra en vigor el dia 1 de gener de 2007. 


2008/09 

Les sol·licituds i les valoracions s’iniciaran en la data que acordi el Consejo Territorial 

del Sistema i una vegada que s’hagi produït el corresponent desenvolupament 

reglamentari (disposicions finals segona i cinquena). 

L’efectivitat del dret a les prestacions de dependència es realitzarà de forma progressiva 

i gradualment a partir del 2007 d’acord amb el calendari següent: 

• 2007, persones valorades amb el Grau III. Gran dependència. Nivells 2 i 1 

• 2008-2009, persones valorades amb el Grau II. Dependència severa. Nivell 2. 

• 2009-2010, persones valorades amb el Grau II. Dependència severa. Nivell 1. 

• 2011-2012, persones valorades amb el Grau I. Dependència moderada. Nivell 2. 

• 2013-2015, persones valorades amb el Grau I. Dependència moderada. Nivell 1. 

2.7. La Participació Social 

Abans de parlar de la participació social de les persones amb discapacitat al barri de 

Ciutat Vella, primer farem una petita immersió amb el concepte de participació social, 

normativa, mecanismes i factors que poden minvar o augmentar la participació. 

Concepte de participació: 

El concepte de participació implica l'acció de ser part d'alguna cosa, d'intervenir o 

compartir en un procés. Denota decisió i/o acció. 

Definició participació social 22 : 

“S'entén per participació social a aquelles iniciatives socials en les quals les persones 

prenen part conscient en un espai, posicionant-se i sumant-se a certs grups per a portar 

a terme determinades causes que depenen per a la seva realització en la pràctica, del 

maneig d'estructures socials de poder. 

La participació s'entén avui com una possibilitat de configuració de nous espais socials 

o com la inclusió d'actors socials en els moviments socials, en organitzacions 

22 http://www.lai.fu-berlin.de/es/e 

learning/projekte/frauen_konzepte/projektseiten/konzeptebereich/rot_partizipacion/contexto.html 

85





2008/09 

governamentals i no governamentals, o com la presència en l'esfera pública per a 

reclamar situacions o demandar canvis”. 

Ens situem en el marc normatiu de la Convenció sobre el Drets de les Persones amb 

Discapacitat de les Nacions Unides (2006) i ratificada per Espanya al desembre de 

2007. 

Article 29. Participació a la vida política i pública. 

Els Estats Parts garantiran a les persones amb discapacitat els drets polítics i la 

possibilitat de gaudir d'ells en igualtat de condicions amb les altres i es comprometeran 

a: 

A) Assegurar que les persones amb discapacitat puguin participar plena i 

efectivament en la vida política i pública en igualtat de condicions amb les 

altres, directament o a través de representants lliurement triats, inclosos el dret i 

la possibilitat de les persones amb discapacitat a votar i ser triades, entre altres 

formes mitjançant: 

1) La garantia que els procediments, instal·lacions i materials 

electorals siguin adequats, accessibles i fàcils d'entendre i utilitzar; 

2) La protecció del dret de les persones amb discapacitat a emetre 

el seu vot en secret en eleccions i referèndums públics sense 

intimidació, i a presentar-se efectivament com candidates en les 

eleccions, exercir càrrecs i ocupar qualsevol funció pública a tots 

els nivells de govern, facilitant l'ús de noves tecnologies i 

tecnologies de suport quan escaigui; 

3) La garantia de la lliure expressió de la voluntat de les persones 

amb discapacitat com electors i a aquesta fi, quan sigui necessari i a 

petició d'elles, permetre que una persona de la seva elecció els 

presti assistència per a votar; 

B) Promoure activament un entorn en el qual les persones amb discapacitat 

puguin participar plena i efectivament en l'adreça dels assumptes públics, sense 

discriminació i en igualtat de condicions amb les altres, i fomentar la seva 

participació en els assumptes públics i, entre altres coses: 

86




1) La seva participació en organitzacions i associacions no 

governamentals relacionades amb la vida pública i política del país, 

incloses les activitats i l'administració dels partits polítics; 

2) La constitució d'organitzacions de persones amb discapacitat que 

representin a aquestes persones a nivell internacional, nacional, 

regional i local, i la seva incorporació a aquestes organitzacions. 


2008/09 

En aquest cas, per parlar dels mecanismes i factors que poden minvar o augmentar la 

participació social de les persones amb discapacitat, hem d’incidir que vindran 

determinades per les capacitats de la persona, llavors no podem establir un únic criteri, 

com hem observat al llarg del marc teòric, les persones amb discapacitat presenten 

moltes tipologies diferents. 

87




3. METODOLOGIA PROCÉS DE RECERCA-ACCIÓ 


2008/09 

“Investigar significa pagar l’entrada per endavant i entrar sense saber el que es 

veurà” (Oppenheimer) 


Com a primera aproximació al concepte d’investigació, la paraula prové del llatí in (en) 

i vestigare (trobar, inquirir, indagar, seguir vestigis). D’aquí es desprèn una 

conceptualització elemental “esbrinar o descobrir alguna cosa”. 

Es pot especificar millor el concepte afirmant que la investigació “és el procés que, 

utilitzant el mètode científic, permet obtenir nous coneixements en el camp de la realitat 

social (investigació pura) o bé estudiar una situació per diagnosticar necessitats i 

problemes a efectes d’aplicar els coneixements amb fins pràctics” (Ander-Egg, 

1995:59). 

Fins al segle XX, a occident, s’ha basat el coneixement des del paradigma 23 de la 

simplicitat. Aquest concep els diferents fenòmens socials des de la racionalitat d’un 

observador extern i objectiu que no influencia als esmentats fenòmens. Així 

s’homogeneïtza la realitat estudiada i el resultat es pren com una certesa absoluta i 

conclosa. 

A partir del segle XX, autors com Morin, plantegen la necessitat de concebre els 

fenòmens socials des d’un nou punt de vista: el paradigma de la complexitat. 

Aquest paradigma es caracteritza per comprendre la realitat mulitidimensionalment i 

com un procés constantment inacabat, infinit, canviant. 

El coneixement dels fenòmens socials deixa de ser objectiu i extern als subjectes, 

raonable, quantificable i predictible per esdevenir quelcom interactuant amb el subjecte. 

Aquest és canviant i construït mitjançant les aportacions tant de les persones que viuen 

el fenomen com dels observadors/investigadors d’aquest. 

El llenguatge pren especial protagonisme perquè a través d’ ell construïm i comuniquem 

la realitat evitant l’ambigüitat. 

23 Paradigma: visió o manera de com arribar al saber. Tipus d’interrogants que ens plantejem per aribar a l’objectiu de 

la recerca. Forma especifica de veure la realitat. Elaboració pròpia. 

88





2008/09 

La nostra tasca de definició i aplicació de la metodologia es basa en el nou paradigma 

de la complexitat. Al mateix temps, però, definirem determinats mètodes més 

relacionats amb el paradigma tradicional per tal de poder comparar i entendre 

íntegrament el nostre posicionament teorico-metodològic. 

La combinació de diversos mètodes permet una major i millor proximitat als diferents 

aspectes de la realitat social caracteritzada per una gran complexitat. Això ens duu a 

parlar d’estratègies d’interacció metodològica, de caire multi tècnic i multi estratègic. 

Considerem oportú reflexionar sobre la següent afirmació: 

“És important aprendre mètodes i tècniques d'investigació, però sense caure en un 

fetitxisme metodològic. Un mètode no és una recepta màgica. Més aviat és com una 

caixa d'eines, en la qual es pren, la qual serveix per a cada cas i per a cada 

moment” Ander-Egg. 

D’aquesta aportació se’n desprèn que utilitzar una metodologia més qualitativa o més 

quantitativa depèn també de l’objecte d’estudi i dels objectius de la recerca. Tot seguit 

apuntem els trets de cada una de les dues orientacions mitjançant un quadre resum. 

DIMENSIONS INVESTIGACIÓ 

QUANTITATIVA 

TEMPS Sincronia: les causes es 

llegeixen des del present, 

encara que l’origen sigui en el 

passat. 

ESPAI Extensió: s’analitzen el 

PUNT DE VISTA DE 

L’OBSERVADOR 

PROCÉS DE 

CONSTRUCCIÓ 

TEÒRICA 

màxim de casos que 

experimenten el fenomen. 

L’objectiu és obtenir una 

mostra representativa de tota 

la població afectada. 

Objectivitat. Subjectivitat 

Deducció. Inducció. 

INVESTIGACIÓ 

QUALITATIVA 

Diacronia: es té en compte la 

història de l’objecte d’estudi. 

Intensió: s’estudien un o pocs 

casos, tot entrant en el terreny 

de la significació i dels sentits 

relacionats amb el fenomen. 

INTERAFECTACIÓ Reactiva: el marge de Neutralitat: la tècnica està en 

89




ENTRE TÈCNICA I 

FENOMEN 

ENTORN Natural. 

maniobra d’utilització de la 

tècnica és molt baix o nul. 

Laboratori. 


2008/09 

funció del subjecte. Aquesta 

és més flexible. 

Natural. 

DISSENY Prefixat Emergent. 

FLEXIBILITAT TÈCNICA Fixada a priori. Flexibilitat. 

MARC TEÒRIC Marc teòric i hipòtesis 

prèvies. 

MOSTREIG Probabilístic i representatiu. 

Subjectes escollits a l’atzar. 

Teoria orientativa; es formula 

i es contrasta al mateix temps. 

Opinàtic. 

Elecció de subjectes 

intencional. 

INTERPRETACIÓ Generalització. Ideogràfica i localista. 

ANÀLISI Estadística, quantificació. Interpretacional, 

sociolingüística. 

RESULTATS Objectius. Negociats, pactats. 

Font: Bericat (1998); Ruiz Olabuénaga et al., (1998); i pròpia. 

La nostra recerca està orientada sota els preceptes del mètode qualitatiu, no obstant, 

per a què l’aproximació a la realitat sigui complementada, fonamentada i per tal de fugir 

de dogmatismes metodològics, en la fase de recollida de dades també utilitzarem 

tècniques quantitatives. S’utilitzaran tant fonts de dades primàries (entrevistes en 

profunditat i grups de discussió) com secundàries (conceptes teòrics i estadístiques). 

Aquesta última frase és l’exemplificació dels dos paràgrafs que segueixen: 

La teoria que “no es basi en la realitat degenera fatalment en utopies; i la investigació 

sense teoria acumula fets sense donar-los cap significat” (González Río, 1997:28). 

En unes paraules de Wright Mills (citat a Ander- Egg, 1974:33), cal fugir de “la ceguesa 

de les dades empíriques sense teoria i el buit de la teoria sense dades empíriques, 

l'investigador social ha d'acceptar les responsabilitats del científic: veure el fet en la 

teoria i veure la teoria en el fet”. 

Tornant a la combinació de metodologies: 

“Tant l’enfocament quantitatiu com el qualificatiu presenten avantatges importants per 

aconseguir l’objectiu de la investigació que és el coneixement de la veritat. Des 

d’aquesta perspectiva, qualsevol estratègia que s’utilitzi per trobar la veritat justificarà 

90





2008/09 

la seva utilització i d’aquí l’evolució de les metodologies de la investigació cap a una 

“investigació total” (Cascante Montero, Fernández Hidalgo). 

3.2. Perspectives d’investigació social 

Tot seguit, ens endinsem en l’abordatge del treball empíric, tenint clar els objectius de la 

recerca i a partir d’aquí saber com assolir-los mitjançant les següents metodologies 

d’investigació social. 

3.2.1. La perspectiva post positivista 

En primer lloc, descriurem la metodologia empiricoanalítica: parteix del paradigma post 

positivista i bàsicament s’orienta al contrast d’hipòtesis. El seu àmbit d’aplicació queda 

reduït a fenòmens observables susceptibles de mesura, control i anàlisi estadístic. 

Segons Beltran, seria el mètode quantitatiu: la mesura dels conceptes, el resum 

estadístic, la prova d’hipòtesis i el llenguatge matemàtic general, emprat per aquells 

aspectes de l’objecte que ho exigeixin o bé ho permetin. Algunes idees claus serien: 

comunalitat de tots els subjectes; interessen els fets (causes i efectes). 

En segon lloc, apuntem la perspectiva constructivista. Aquesta parteix del supòsit bàsic 

que el món social és un món construït amb significats i símbols, fet que implica la 

recerca d’aquesta construcció i dels seus significats, entrant dins del procés de 

construcció social i reconstruint els conceptes i les accions de la situació estudiada. En 

aquesta metodologia és necessari descriure i comprendre els mitjans a través del quals 

els subjectes s’embarquen en accions significatives i creen un món propi. 

Des d’aquesta perspectiva s’estudien les interpretacions que les persones fan de la 

realitat social i la relació d’aquelles amb aquesta, ressaltant la intencionalitat de la 

conducta humana. Així, aquest seria un procés d’investigació holístico-inductiu- 

idiogràfic, ja que utilitza la via inductiva: els conceptes, la comprensió de la realitat i les 

interpretacions s’elaboren a partir de la informació i la recerca d’una comprensió global 

de la realitat. El mètode d’aplicació és el qualitatiu. 

91





2008/09 

3.2.2. La perspectiva sociocrítica i la metodologia d’investigació acció participació 

(IAP) 

En tercer lloc, destaquem la perspectiva sociocrítica, la qual assumeix la funció de la 

reflexió crítica en les disciplines socials i es caracteritza no tant pel seu caràcter 

interpretatiu, sinó per la seva consciència crítica: interessa desemmascarar la manera en 

què l’experiència de les persones pot ser distorsionada per la falsa consciència i la 

ideologia. Aquesta metodologia incorpora les pràctiques i els fins tant de la metodologia 

empíricoanalítica com de la metodologia constructivista i conjuga relats tant empírics 

com interpretatius per facilitar els seus fins dialèctics i crítics. Al incorporar els 

conceptes ideologia i consciència, alguns autors, inclouen aquesta perspectiva en un 

supranivell. Aquí l’orientació és qualitativa. 

En el marc d’aquesta perspectiva destacarem i explicarem la metodologia de la 

Investigació Acció Participativa i que a continuació exposem: 

3.2.3. La investigació/acció/participativa 

Té els seus orígens en el treball de Kurt Lewin (1946) amb la proposta inicial de 

connectar la investigació acció (IA). El mètode de Lewin va partir de la teoria 

psicosocial i proposava combinar la teoria i la pràctica en la IA a través de l’anàlisi del 

context, la categorització de prioritats i l’avaluació. Més tard, Fals-Borda, Bonilla i 

Castillo (1972) van proposar crear un centre d’investigació i acció social que va donar 

lloc a la formulació de la IAP. El mètode de Fals-Borda estava basat en la inserció dels 

investigadors en la comunitat, en l’anàlisi de les realitats i les estructures socials, així 

com en desenvolupar la participació de la població i de grups d’acció, entre d’altres. 

Així, la IAP apareix i es desenvolupa com a reacció a la decepció respecte de la 

investigació tradicional, que es fa extensiva a les ciències socials com a tals. En aquest 

sentit, és un instrument important de cara a l’orientació de noves pràctiques socials que 

afavoreixin el diàleg entre poblacions, professionals i administracions, per tal de 

desvetllar situacions socials, construir comprensions comunes, elaborar projectes 

unitaris i mobilitzacions conjuntes. 

La IAP és una metodologia d’intervenció comunitària que aposta per iniciar el procés 

d’organització comunitària mitjançant la realització d’un estudi de les situacions que 

92





2008/09 

preocupen. Es pot definir com “un mètode d’estudi i acció que busca obtenir resultats 

fiables i útils per a millorar situacions col·lectives basant la investigació en la 

participació dels col·lectius a investigar” (Alberich, 2000). 

Els pressupòsits ideològics de la metodologia, pretenen disminuir les injustícies socials i 

promoure la participació social per a la resolució de les pròpies dificultats i per ajudar a 

incrementar l’empoderament dels actors socials. 

Pel que fa referència al punt de vista epistemològic, permet als actors socials “aprendre 

a aprendre”, és a dir, aprendre a entendre el seu paper en el procés de transformació de 

la realitat social. 

En la IAP hi ha tres activitats centrals, la investigació, l’acció i la participació. La 

primera, fa referència a l’anàlisi de les condicions històriques/actuals de la comunitat i 

de l’avaluació participativa de les necessitats. Consisteix en un procediment reflexiu, 

sistemàtic, controlat i crític que té per finalitat estudiar algun aspecte de la realitat amb 

una expressa finalitat pràctica. 

L’acció, no només és la finalitat última de la investigació, sinó que ella mateixa 

representa una font de coneixement, al mateix temps que la pròpia realització de l’estudi 

és en si una forma d’intervenció. 

En la participació, els actors socials aprenen a desenvolupar una consciència crítica que 

els permet identificar els problemes i les possibles solucions, contribueixen a conèixer i 

transformar la pròpia realitat. És important ensenyar als actors socials a descobrir el 

propi potencial. 

És a dir, la situació a conèixer és una situació per a l’acció i el coneixement a construir 

és un coneixement per actuar que es construeix, en part, en i des de la mateixa acció. 

Aquestes activitats estan interrelacionades i formen un cicle dinàmic. 

Resumint, amb la investigació/acció/participativa es vol aconseguir la transformació de 

la realitat social dels actors socials mitjançant el diàleg, la seva participació activa en el 

procés i la seva implicació, augmentant la pròpia veu, el poder de decisió, i de reflexió. 

93





2008/09 

En el nostre procés ens centrem bàsicament en el diagnòstic i immersió en el territori 

perquè el que pretenem com ja s’ha esmentat és engegar un grup motor, la Comissió de 

persones amb discapacitats. 

Seguidament adjuntem un altre quadre explicatiu de les diferents dimensions dels 

paradigmes o perspectives d’investigació social, per tal de donar una visió més global i 

orientadora que serveixi per situar la nostra perspectiva. En aquest quadre també 

incloem una nova metodologia o perspectiva de recerca, la comunicativa crítica, que 

descriu uns preceptes utilitzats també en la nostra tasca d’investigació. Tenint en 

compte que aquesta quarta perspectiva es pot considerar una ampliació i/o revisió de la 

perspectiva sociocrítica. 

DIMENSIONS 

Perspectiva 

positivista. 

Concepció 

objectivista. 

Ontològica La realitat és 

objectiva, 

independent dels 

individus que la 

coneixen i que 

actuen en ella. 

Epistemològica Els enunciats 

científics es 

basen en realitats 

objectives. 

Perspectiva 

comprensivista. 

Concepció 

constructivista. 

La realitat és una 

construcció social 

que depèn dels 

significats que li 

atribueixen les 

persones. 

Els enunciats 

científics es basen 

en realitats 

subjectives, és a 

dir, són 

construcció 

social. 

Perspectiva i 

concepció 

Sociocrítica. 

La realitat és 

aprehesa i 

construïda per 

estructures 

situades 

històricament, i 

conformada per 

aspectes 

socials, 

culturals, 

econòmics, 

ètnics, etc. 

Els enunciats 

científics són 

resultat de la 

dialèctica. 

Perspectiva i 

concepció 

Comunicativa 

Crítica. 

La realitat és 

una construcció 

humana. Els 

seus significats 

són construïts 

de forma 

comunicativa a 

través de la 

interacció entre 

les persones. 

Els enunciats 

científics són 

resultats del 

diàleg. 

Metodològica Quantitativa. Qualitativa. Sociocrítica. Comunicativa 

Crítica 

Racional Instrumental. Instrumental. Instrumental. Comunicativa. 

Orientació Orientada a 

descriure i 

Orientada a la 

comprensió i 

Busca, 

mitjançant la 

Pretén 

transformar els 

94




social explicar els 

fenòmens socials. 

Facilita, genera, 

afavoreix i/o no 

evita la 

reproducció 

social. 

Subjecte 

investigat 

Subjecte 

investigador 

És objecte en la 

recerca. La 

persona 

investigadora 

transmet els 

significats a la 

investigada. 

Centrat en el 

mètode de la 

recerca, és a dir, 

en els 

coneixements i 

habilitats 

metodològiques. 

interpretació de la 

realitat. Al no 

buscar la 

transformació de 

l’entorn pot 

generar o afavorir 

adaptació social. 

És subjecte en la 

recerca. Els 

significats són 

construïts pel 

subjecte 

investigat. 

Centrat en el 

subjecte (facilita 

que expressi les 

seves 

interpretacions de 

la realitat). 

praxis social, 

transformar les 

estructures 

socials que 

restringeixen a 

la humanitat. 

Genera 

transformació 

social. 

És participant 

en la recerca. 

Els significats 

estan mediats 

pels valors i la 

ideologia. 

Centrat en la 

participació del 

subjecte per 

transformar la 

realitat social. 

Font: Gómez, J., Latorre A., Sánchez M., Flecha R. (2006): Metodología Comunicativa Crítica. Barcelona: El Roure. 


2008/09 

contextos 

socials a través 

de l’acció 

comunicativa. 

Genera 


social. 

Participa 

igualitàriament 

en la recerca. 

Els significats 

depenen de les 

interaccions. 

Centrat en el 

diàleg igualitari 

i en la 


dels contextos. 

El nostre procés d’investigació-acció està orientat bàsicament, en part, per la 

perspectiva comprensivista, si ens situem en la part del procés que nosaltres podrem 

desenvolupar en aquest pràcticum. En aquesta recerca fem un esforç, sobretot, per a 

aproximar-nos a la situació social de les persones amb discapacitat a través d’una 

metodologia qualitativa, però el conjunt del procés d’investigació-acció també incorpora 

la perspectiva sociocrítica o dialèctica afavorint certa participació dels actors del barri 

en la recerca. En la mesura que aquesta recerca es situa i es construeix amb els actors 

del territori i vol esdevenir el desencadenant d’una acció comunitària per tal de 

transformar la realitat de les persones amb discapacitat al Casc Antic i la manera 

d’entendre i abordar aquesta situació des del territori. 

95




3.3. Metodologia de l’acció comunitària: 


2008/09 

Cal també, explicitar, doncs, la manera que la perspectiva teòrica i metodològica que ha 

orientat la intervenció comunitària que contextualitza la nostra investigació. Tenint en 

compte, com hem dit, que la investigació està al servei i serveix com a desencadenant 

d’una acció d’organització comunitària entorn de la situació social de les persones amb 

discapacitat. 

En primer lloc, fem una breu aproximació conceptual al treball comunitari i, en segon 

lloc, expliquem breument com desenvolupar un procés d’intervenció comunitària, 

centrant-nos especialment en els moments en els que centrem la nostra intervenció: la 

immersió en el barri, el disseny del projecte d’intervenció comunitària i la constitució 

del grup motor. En tercer lloc, fem una aproximació als PDC i recollim algunes 

orientacions que ens semblen suggerents per orientar el disseny i desenvolupament dels 

PDC. 

Delimitació del treball comunitari 

El Treball Social Comunitari es pot definir com un abordatge de situacions socials 

col·lectives mitjançant el desenvolupament de processos organitzatius. El seu nucli 

central és la tasca de constitució i el manteniment d’un grup al voltant d’un projecte 

col·lectiu de millora. El grup esdevé una estratègia per redensificar la vida social, per 

dinamitzar la comunitat, per fomentar la participació/implicació dels individus en la 

societat, etc. La delimitació del Treball Comunitari la podem definir dins del Treball 

Comunitari com un conjunt de coneixements en el marc d’una disciplina o com una 

tasca d’organització comunitària que desenvolupen els professionals en l’àmbit de la 

intervenció social entorn a certs objectius col·lectius. 

L’objecte d’intervenció és l’abordatge de situacions socials problemàtiques per tal 

d’afavorir la millora del benestar social, la integració social i el desenvolupament social 

mitjançant processos organitzatius. 

Podem definir l’acció col·lectiva com un procés de mobilització social en el qual uns 

actors socials prenen consciència de l’existència d’uns interessos comuns i s’organitzen 

com un grup per tal d’elaborar i portar a terme un projecte de desenvolupament social. 

96





2008/09 

Segons Dumas i Séguier (1997) en les accions comunitàries hi ha presents tres 

processos: 

Procés de conscienciació (Freire): Es tracta de la identificació de l’actor/s 

permetent la identificació col·lectiva dels membres del grup o intergrup. És a 

dir, hi ha la necessitat de construir una comprensió comuna dels problemes i de 

les solucions. 

Procés de mobilització (Alinsky): Es tracta de la construcció d’una relació de 

forces i negociació sobre els reptes col·lectius i socials amb els actors 

institucionals, és a dir, s’hauria d’afavorir l’empoderament de la població 

mitjançant l’organització. 

Procés d’organització (Henderson i Thomas i Twelvetress): Es refereix als 

aspectes més “econòmics” des del punt de vista de l’acció, a l’economia de 

l’acció, amb les seves expectatives d’eficàcia. 

El procés d’intervenció comunitària 

Hendersson i Thomas (1992) consideren que la tasca més fonamental pels treballadors 

comunitaris és ajuntar la gent i ajudar-la a crear i mantenir una organització que 

aconseguirà els seus objectius. Segons aquests, totes les altres tasques són secundàries. 

Segons els autors, les tasques del treballador comunitari per a promoure i desenvolupar 

els processos organitzatius són els que segueixen: 

1. Entrar al barri 

2. Descobrir el barri 

3. Definir objectius i rol propi 

4. Prendre contacte, reunir a la gent 

5. Formar i establir estructures col·lectives, organitzar la tasca 

6. Ajudar a definir objectius, clarificar-los, establir prioritats 

7. Mantenir l’organització activa 

8. Tenir cura de les relacions 

9. Apartar-se i concloure 

No obstant, també són molt importants les operacions de construcció de coneixements i 

la planificació de l’acció per dotar de racionalitat i rigor a l’acció comunitària que 

97





2008/09 

s’impulsa, tal i com es veu a la taula. En totes les operacions mencionades és important 

que els actors participin en aquestes i que són les següents: 

- Estudi de la situació social col·lectiva 

- Avaluació preliminar o diagnòstic 

- Establiment d’un projecte d’intervenció 

- Execució pràctica del projecte 

- Avaluació de noves dades de la situació 

En l’esquema adjunt podem visualitzar els diferents moments d’un procés d’intervenció 

comunitària segons Barbero i Cortés (2005) tenint en compte que no ha de ser vist com 

una seqüència d’operacions que es desenvolupen una darrera l’altre, sinó com una 

estructura d’operacions que es sobreposen i que es pressuposen entre si. Per exemple, en 

el nostre cas, podríem dir que hi ha un projecte professional previ que guia el mateix 

procés d’immersió en el barri que ajuda a anar definint millor la intervenció comunitària 

en els moments següents del procés: 

En primer lloc, és imprescindible la immersió en l’espai social en el que intervenir. 

Cal una epistemologia implicativa per tal de canviar la realitat, comprendre que la 

implicació és una oportunitat per conèixer millor, desenvolupar un procés 

d’investigació-acció, establir relacions amb els actors… 

98





2008/09 

El procés d’intervenció també és important, establir contactes durant l’entrada en l’espai 

social en el que es pretén desenvolupar l’acció. S’ha d’obtenir la major informació 

possible dels actors (és interessant recollir els diferents punts de vista), també la seva 

implicació. Durant l’entrada té un pes rellevant conèixer els recursos dels quals disposa 

el barri i les connexions entre ells i d’altres actors. 

Pel que fa la delimitació de l’espai social a conèixer s’ha de tenir en compte que 

l’encàrrec de la institució que ens contracte pre-delimita aquest, no obstant no significa 

que les delimitacions es corresponguin amb les identificacions de les persones. Per a 

l’anàlisi de la realitat es pot anar més enllà de les demarcacions geogràfiques, es pot 

pensar en realitzar el coneixement d’un col·lectiu específic i la situació que els afecta, 

com és el cas de l’actual recerca que es centra en el col·lectiu de les persones que tenen 

una discapacitat. 

L’aproximació al barri o al perfil del territori té l’objectiu de que en la recollida 

d’informació es reconeguin les necessitats dels actors/territori i el potencial. En aquesta 

es poden utilitzar diverses tècniques, és necessari utilitzar-ne tant de quantitatives com 

qualitatives. En la nostra recerca un dels objectius és identificar les característiques 

i interessos de la població amb discapacitat que viu al Casc Antic de Barcelona. 

Un cop realitzades les tasques esmentades, és necessari posar en coneixement el 

diagnòstic professional als diferents actors per tal d’estendre la consciència de les 

problemàtiques... 

El disseny del projecte d’intervenció comunitària emergeix de la reflexió per a 

buscar explicacions a les situacions problemàtiques i identificar algunes possibles 

causes per avançar cap a la construcció d’un diagnòstic de la situació. Aquest permetrà 

plantejar diferents possibilitats d’intervenció sobre la situació, entre les que s’ha de 

prioritzar les que tinguin més possibilitats d’èxit per tal d’anar definint els objectius de 

la intervenció. Així, que paral·lelament al treball d’immersió al barri, s’han de pensar i 

repensar les característiques de la intervenció. En la nostra recerca un altre dels nostres 

objectius és construir un diagnòstic de la situació de les persones amb discapacitat i 

identificar les llacunes de l’acció dels serveis i entitats destinats a atendre les seves 

necessitats i interessos. 

99





2008/09 

El projecte d’intervenció és un projecte d’influència, tot i que no es pot imposar a la 

resta d’actors sinó que s’ha d’entendre com una proposta que faciliti el diàleg i 

intercanvi entre aquests per a construir un projecte col·lectiu. Així que cal diferenciar 

entre els objectius del treballador comunitari per al grup, dels objectius dels membres 

per al grup i dels que després elaborarà el mateix grup en les primeres etapes de vida. 

Per a l’elaboració del projecte s’ha d’haver completat l’anàlisi de la realitat com a 

resultat del procés d’immersió que s’ha fet en el barri. Per aquest es poden seguir 

diferents models, per exemple els de les nou qüestions de Cembranos. 

És important que hi hagi una negociació i un debat del projecte amb l’equip i l’entitat. 

L’objectiu principal de la nostra acció és constituir una comissió que incorpori les 

entitats i serveis preocupats i ocupats en la promoció i assistència de les persones amb 

discapacitat així com a les mateixes persones afectades per tal de treballar plegades 

entorn d’accions per a millorar la situació d’aquest col·lectiu partint del diagnòstic 

realitzat. 

Un dels eixos bàsics d’un projecte d’intervenció comunitària, i també del nostre, és la 

constitució i manteniment d’una estructura col·lectiva, d’un grup que incorpori 

diferents actors del barri entorn de la millora d’una situació social que els preocupi. Una 

vegada creat el clima apropiat, en la majoria dels casos, el treballador social té la 

iniciativa de convocar una reunió per a constituir un grup promotor amb la complicitat, 

si pot ser, de representants dels grups locals i/o ciutadans afectats per les 

problemàtiques que es volen abordar. Cal tenir en compte, doncs, que els moments 

inicials són molt importants perquè les persones que s’impliquen en els seus inicis tenen 

una tendència a desenvolupar una identificació forta amb el grup i amb el projecte. 

En la convocatòria de la primera reunió del grup promotor, cal seleccionar a persones 

amb les que sovint ja es tinguin contactes previs anteriors, convèncer-los sobre l’interès 

de la convocatòria i demanar-los que proposin altres persones que podrien estar 

interessades a participar en la reunió. La influència i la presència del treballador 

comunitari en els moments inicials d’un grup són especialment intenses i tenen com a 

eix fonamental l’acompanyament i guia als membres en unes tasques que encara no 

dominen, estimular la confiança, reforçar les il·lusions, aportar recursos, etc. A partir 

del grup promotor, que acostuma a mantenir certs graus d’informalitat, cal configurar, 

100





2008/09 

quan el procés té èxit i s’aconsegueix ampliar els participants en l’experiència, una 

estructura organitzativa amb tasques precises que permeti desenvolupar amb eficàcia els 

plantejaments que es van construint en el procés col·lectiu. 

En la nostra investigació hem creat una comissió de treball per a persones amb 

discapacitat amb els serveis participants del PDC, les entitats del barri (les quals hem 

contactat i conegut a partir de la realització d’entrevistes per fer una primera 

aproximació i coneixença de la situació del col·lectiu en concret) i les entitats que la 

tècnica de l’IMD ens va indicar. D’aquesta manera, hem establert un contacte amb 

aquestes entitats, els hi hem explicat el projecte que es vol impulsar des del PDC del 

Casc Antic i els hem convidat a participar en la comissió de treball per a les persones 

amb discapacitat. En el marc d’aquesta comissió caldrà definir el projecte comunitari, 

o sigui, aquelles accions que es volen desenvolupar per a millorar la situació social 

de les persones amb discapacitat. 

3.4. Els Plans de Desenvolupament Comunitari 

Els PDC són estratègies dirigides als entorns més deteriorats de les ciutats i que 

acumulen major concentració de població popular i dèficit d’atenció social, ja sigui en 

l’àmbit de l’habitatge, l’educació, la salut, l’ocupació o de l’articulació de la 

convivència ciutadana i l’ús de l’espai públic. Aquestes estratègies es desenvolupen a 

través un procés de mobilització col·lectiva en el qual uns actors socials (polítics, 

tècnics i/o ciutadans) prenen consciència de l’existència d’interessos comuns i 

s’organitzen en una plataforma de treball conjunta amb l’entorn, el disseny i l’execució 

d’un pla de desenvolupament social local. 

Aquests processos socials tenen una dimensió relacional ja que cal promoure el diàleg i 

el treball en comú entre els diversos actors socials implicats en el benestar del territori, 

però també una dimensió substantiva, és a dir, a qualsevol aspecte que es refereixi a les 

condicions, les relacions i els recursos per a la qualitat de vida de les persones. Aquesta 

transformació local que es vol impulsar a través d’un pla comunitari es fonamenta en 

una visió integradora. 

101





2008/09 

Per l’elaboració d’ un pla comunitari, s’ han de tenir en compte, per part del treballador 

comunitari, certs aspectes claus pel seu correcte funcionament, que a continuació citem: 

1. Naturalesa o característiques de les problemàtiques que avarca el projecte: 

- Quines problemàtiques específiques es tractaran amb el projecte i en quin sentit 

són rellevants com a necessitats socials. 

- Quins són els principals dèficits en les vigents polítiques, legislatives i 

governamentals que s’ enfronten amb el projecte. 

- Quines iniciatives paral·leles i relatives al problema es desenvolupen al marge 

del projecte. 

2. Característiques del context d’ intervenció 

- Quin espai social cobreix el projecte 

- Quins són els trets més significatius del context cultural, social i econòmic en el 

qual s’ intervindrà 

- Quin és el context polític i administratiu en el que es desenvolupa l’ acció 

- Amb quines instàncies i organitzacions s’ haurà de relacionar 

- Tenir en compte altres intervencions que s’estiguin portant a terme 

3. Col·lectiu destinatari 

- Sobre quins col·lectius es pretén treballar 

- Quins col·lectius o sectors de la població s’ espera que millori la seva situació 

- Quin número de persones se sobreposa que es beneficiarà directament de les 

accions previstes 

- Quines mesures s’ adoptaran per concentrar el treball sobre el sectors de la 

població més afectats. En quin sentit són els més afectats 

- A través de quins canals s’ arribarà als membres amb els quals volem treballar 

4. Objectius 

Pel bon desenvolupament del projecte, cal l’ elaboració d’ uns objectius, tant generals 

com específics, a partir de l’estudi i del diagnòstic de la situació del sector o col·lectiu 

sobre el qual dirigim la nostra actuació. Aquests objectius hauran d’estar lligats a la 

problemàtica i característiques de la població. 

5. Mètodes i activitats 

A partir dels objectius, s’haurà d’elaborar un esquema metodològic, en el qual s’haurà 

d’incloure tant aquelles activitats concretes que es desenvoluparan com el mètode que 

s’utilitzarà en l’elaboració d’aquestes activitats. També és important que les activitats 

102





2008/09 

plantejades guardin una relació directa amb els objectius que s’han plantejat, per tant, 

s’ha de tenir clar quins beneficis específics es volen aconseguir amb aquestes activitats. 

6. Organització i gestió 

Per tal de portar a terme un bon pla de desenvolupament comunitari, s’ha de tenir molt 

present l’organització i gestió d’aquest. Part de l’organització del pla correspon a 

aspectes com: 

- Quins seran els agents que portaran a terme el projecte i quines seran les 

seves responsabilitats, o quins seran els responsables formals 

- Es comptarà amb un grup motor o algun tipus d’ òrgan impulsor 

- Tenir en compte si el projecte comptarà amb alguna direcció o 

7. Participació 

organització especial... 

S’ ha de valorar quines són les oportunitats de participació del sector al qual va destinat 

el pla de desenvolupament comunitari, així com treballar per les estratègies de promoció 

de la participació, promocionant i afavorint les oportunitats d’acció del grup de persones 

pel qual es treballa, per tal d’ aconseguir que aquesta participació ajudi a la pressa de 

decisions que prenguin els mateixos afectats. 

8. Integració d’ accions i xarxes d’ interrelació 

Pel bon desenvolupament i aprofitament dels plans de desenvolupament comunitari és 

molt important tenir en compte amb quines institucions i organitzacions es pot comptar 

per tirar endavant el projecte, així com les relacions que s’ estableixen entre aquestes. 

Així, establir pautes de coordinació entre les diferents institucions és una peça clau pel 

desenvolupament metodològic del pla. 

9. Supervisió i autoavaluació 

En aquest punt del pla, serà molt important definir quins seran aquells mètodes, 

procediments i activitats per l’ avaluació, autoavaluació i supervisió que es faran servir 

en el nostre pla, per tal de poder contrastar si els procediments, activitats i resultats que 

s’ estan portant a terme es corresponen amb els objectius que ens havíem emmarcat en 

el nostre pla. Per això serà molt important valorar i decidir quins seran els mètodes de 

registre del desenvolupament del mateix i quins seran els responsables d’ aquest 

registre. 

103




10. Difusió 


2008/09 

Per tal de fer el pla de desenvolupament comunitari i fer-lo arribar a un sector de la 

població més enllà de l’ interessat o del plantejat en un inici, cal pensar en uns bons 

canals de difusió per fer-lo arribar, com per exemple reunions, difusió en els medis de 

comunicació del punt geogràfic en el qual ens trobem, etc. Així com tenir molt clar a 

qui volem arribar ( persones, professionals, administracions, etc.) amb la difusió del pla 

que portem a terme. 

11. Recursos i finançament 

En el pla de desenvolupament comunitari que portem a terme, cal tenir molt clar en tot 

el procés quines seran les fonts o dotacions de finançament del qual disposem. Aquests 

recursos seran tant: 

- Recursos materials 

- Recursos econòmics 

- Recursos humans 

3.5. L’estratègia d’investigació-acció desenvolupada 

A continuació, per una banda, exposem un quadre – resum de com hem aplicat el 

desenvolupament del nostre procés d’investigació-acció durant la recerca, i, per l’altra, 

es delimita el camp d’anàlisi i les tècniques utilitzades. 

3.5.1. El plantejament de la recerca-acció: 

ACCIÓ 

Pregunta Inicial Objectius 

Com podem iniciar una 

línia de treball del 

PICA amb les entitats i 

les persones amb 

discapacitat entorn les 

seves necessitats? 

Construint una 

comissió 

Anar a trobar les 

entitats 

Anar a trobar les 

persones amb 

discapacitat 

REFLEXIÓ 

ENTORN DE 

L’ACCIÓ 

COMUNITÀRI 

A 

104




INVESTI 

GACIÓ 

Realitzat un diagnòstic 

de les persones amb 

discapacitat: 

3.5.2. Delimitació del camp d’anàlisi 

Les entitats i serveis 

En quina norma les 

entitats estan donant 

resposta als interessos i 

necessitats de les 

persones amb 

discapacitat? 

En quina mesura les 

persones amb 

discapacitat poden i 

volen participar a la 

vida social? 

Què sabem sobre la 

participació social de les 

persones amb 

discapacitat? 


2008/09 

DIAGNÒSTIC 

DE LA 

SITUACIÓ 

! 

*S’ha de fer una 

exploració per tal 

d’elaborar-ho. 

Les entitats i serveis a les que pretenem aproximar-nos volem que reuneixin els 

següents criteris: 

- Que actuïn al Districte de Ciutat Vella i al barri del Casc Antic. 

- Que ofereixin serveis generals que integrin a les persones amb discapacitat. 

- Que ofereixin serveis específics per al col·lectiu. 

A la part de l’anàlisi de les entitats es pot trobar un quadre classificador de tots els 

dispositius entrevistats. 

105




Les persones amb discapacitat 


2008/09 

Per poder fer la selecció de la població i l’elaboració de la mostra cal tenir en compte 

que el nombre d’elements que escollim, com a objecte del nostre estudi, està determinat 

per un conjunt de factors com el temps, els recursos, la modalitat de mostreig 

seleccionada i la diversitat de les anàlisi de dades previstes. 

Considerem que a l’hora de seleccionar a les persones individuals, per tenir una mostra 

significativa i el més heterogènia possible hauríem de contemplar les següents variables: 

- el tipus de discapacitat 

- el grau de discapacitat 

- el nivell de participació social 

- l’edat 

- si la persona treballa o no. 

Ja sabem que al llarg de realitzar la investigació totes les característiques del mostreig 

són susceptibles a canvi degut a possibles dificultats per a trobar població que s’ajusti al 

perfil, població que degut a la seva delicada situació vulgui ser col·laboradora de la 

nostra recerca, o simplement en la praxis observem possibles millores que serien més 

adients per a la tasca a desenvolupar, tot hi sense perdre de vista tant els objectius de la 

investigació com el marc teòric de referència. 

3.5.3. Les tècniques d’investigació utilitzades 

Les entrevistes exploratòries 

El grup de treball hem escollit realitzar la tècnica qualitativa de l’entrevista, 

concretament l’entrevista en profunditat. Els motius que ens han portat a aquesta elecció 

són: 

• Partim d’un aspecte de la vida del subjecte, acotat per nosaltres, però donant-li 

màxima llibertat narrativa. 

• El sistema de rellevància és el del propi subjecte i no el de l’investigador. 

106





2008/09 

Seguidament destacarem les característiques pròpies de la entrevista i farem una breu 

descripció dels elements claus de la l’entrevista en profunditat que realitzarem. 

En quant a l’estructura de la nostra entrevista podem dir que és semiestructurada ja que 

les entrevistadores partim d’un guió 24 que conté preguntes obertes, és a dir, entrevistat i 

entrevistador tenen plena llibertat de narrar i realitzar preguntes respectivament. 

Les comissions com a dispositius d’acció i de reflexió entorn de la situació de les 

persones amb discapacitat 

Es pretén engegar una comissió de treball entorn la discapacitat en el marc del PICA, i 

utilitzar-la com a eina per afavorir la reflexió i participació social. Aquestes reunions 

responen a la tècnica anomenada grup de discussió. Aquesta té com a finalitat la 

comprensió del pensament, una posició afectiva i un anàlisi del discurs del grup. 

24 Veure annexes, pàg. 150 

107





2008/09 

I I PART: ANÀLISI 

108




4. PERCEPCIÓ DEL BARRI 



2008/09 

Partint de la idea de voler fer un diagnòstic per impulsar la participació de les persones 

amb discapacitat al Casc Antic de Barcelona, en el següent punt es realitzarà un anàlisi 

de totes les opinions obtingudes a partir de diferents entrevistes realitzades a persones 

amb discapacitat i entitats vinculades, de forma directe o indirecte, amb les mateixes en 

relació a les oportunitats que ens brinda el territori. 

El Casc Antic engloba els barris de Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera. Es troben 

caracteritzats per ser la zona més antiga de la ciutat i perquè en ells es va escriure els 

inicis de la història de la ciutat que avui coneixem. Aquest fet comporta particularitats 

en l'arquitectura, la disposició del territori o la procedència de les persones que hi viuen. 

En són un exemple la tipologia o el nom dels carrers, l'estructura de les cases, l'origen 

de les persones que hi viuen, etc. 

La seva població representa el 1,41 % del total de la ciutat (dades a 30 de juny del 2008) 

i la major densitat es concentra als barris de Santa Caterina i Sant Pere, tot i 

correspondre al 38% del total del territori, degut a que el barri de la Ribera inclou el 

Parc de la Ciutadella i l'Estació de França. 

El tipus d'urbanisme i construcció dels seus habitatges fomenta la sociabilitat en els 

espais públics, fet que promou la familiaritat entre ells i potencia l'ajuda informal. 

Aquests trets condicionen també la procedència de la seva població ja que la qualitat 

d'algunes construccions, (falta d'ascensors, poca ventilació a les cases...) fa abaratir-hi el 

preu, fet que fa que s’hi estableixin persones amb menys recursos i/o procedents d'altres 

indrets del món. El barri va acollir també onejades de persones immigrades de la resta 

d'Espanya durant les dècades dels cinquanta i seixanta, circumstància que fa de la 

diversitat cultural una qualitat destacable d’aquests barris. 

Hi ha una equitat en relació al sexe de les persones que hi viuen i, per grups d'edat, 

veiem hi ha un alt percentatge de persones adultes i grans respecte el total, això 

representa un 64,2% de persones en edat laboral activa. 

Les xifres referents a les persones amb discapacitat corresponen al total del Districte de 

Ciutat Vella però val destacar l’alt percentatge que suposen les discapacitats físiques 

109





2008/09 

(motòriques i no motòriques), per sobre de la resta. Seguidament trobaríem les persones 

amb discapacitats mentals i intel·lectuals, i les discapacitats sensorials quedarien al 

darrer terme. 

4.2. L'Accessibilitat i la Mobilitat en el territori: encara queda molt per fer! 

Les barreres arquitectòniques són un dels grans problemes que trobem al territori. 

Aquest tipus de barreres estan formades per tots aquells elements de la via pública que 

dificulten l'accés. Des d'una vorera massa estreta i/o alta, guals inexistents o fins i tot 

mal construïts, manca de rampes o amb pendents inaccessibles, contenidors, bústies, 

fonts, timbres, aparcaments públics subterranis amb serveis no accessibles, i un llarg 

etcètera. Qualsevol element urbà que no estigui pensat en termes d'accessibilitat 

universal suposa un problema per aquelles persones que tenen una mobilitat limitada. 

Tal i com ens va explicar, entre d’altres, la mare d’un noi amb pluridiscapacitat del 98% 

“ viu en un pis molt petit sense ascensor, la qual cosa dificulta moltíssim el 

desenvolupament d’una vida quotidiana “normalitzada”. A més a més, esmenta, no tots 

els carrers del barri estan adaptats per persones amb mobilitat reduïda i això fa que es 

presentin moltes dificultats a l’hora de realitzar tasques quotidianes amb ell”. 

Degut a aquestes característiques arquitectòniques en moltes ocasions no és possible 

posar un ascensor perquè no hi ha espai físic o perquè ha faltat la conformitat d'algun 

veí i/o recursos econòmics per la seva instal·lació. Això provoca la instal·lació 

d'ascensors il·legals que no reuneixen les condicions mínimes i en els quals només hi 

pot pujar una persona i fa que les persones que utilitzen cadires de rodes o caminadors 

no els puguin utilitzar. “Ai, no! Fa molts anys que ho demanem i quan jo mori els veïns 

encara estaran lluitant perquè els hi posin ascensor. Jo pujo i baixo cada dia i cada cop 

se’m fa més cansat, els anys pesen!”, comenta uns dels actors entrevistats. 

Moltes de les persones entrevistades també reclamen un transport públic realment 

adaptat, amb ascensors i amb rampes accessibles, sobretot pel que fa a la xarxa de 

metro. Al mateix temps, reconeixen que l'adaptació de la flota d'autobusos 

metropolitans i l'aturada de la disminució del servei de taxis a domicili per a persones 

amb mobilitat reduïda, ha augmentat la mobilitat i independència de les persones amb 

discapacitat. 

110





2008/09 

Els traçats dels carrers tampoc ajuden a la participació de la persona en qualsevol 

activitat social, tot i que cal dir que s'han fet moltes millores, però encara trobem carrers 

amb voreres molt estretes, obstacles, enllumenat insuficient i sense guals. Tal com 

explica una de les persones entrevistades: 

“D’altra banda, el traçat dels carrers tampoc ajuda… hi ha alguns carrers on hi ha 

poc trànsit i això facilita, però també hi ha d’altres que tenen voreres molt estretes i 

aquí ens trobem per exemple, quan hem de baixar una persona amb cadira de rodes 

per portar-la al centre de dia… doncs tenim uns recorreguts molt estudiats per què 

depèn de quin carrer la cadira de rodes ha d’anar per mig de la calçada…amb 

l’inconvenient que té i el risc tot plegat… si no tens recursos i l’entorn tampoc te’n 

facilita…. Aquestes persones tenen més problemes”, opinió i vivència recollida en una 

de les entrevistes. 

Moltes millores es veuen per la gent del barri, no com una millora per ells, que són els 

que hi viuen cada dia, sinó pels turistes, i creuen que no se'ls té prou en compte, com 

explica una de les persones entrevistades “De cara al turisme això es una ciutat que... 

(riure) I és que a mi a vegades em desborda, aquest xivarri de gent anant cap a munt i 

anant cap avall, hi ha gent que passa de tot, jo és que a veure, diuen – Hòstia! és que tu 

ets racista! , no és que sigui racisme és que un barri que tu podies sortir de casa 

tranquil·lament, quasi ben bé no trobaves a ningú, quatre artesans, quatre veïns i, de 

cop i volta, veus aquí un maremàgnum que si japonesos, que si de tot”. 

Referent a les persones amb una discapacitat visual, molts d'ells creuen que els 

arquitectes tenen més en compte a la gent amb una discapacitat física o amb problemes 

de mobilitat que a les persones amb una discapacitat visual. Un exemple són les tanques 

per obres, ja que haurien de ser de colors taronges per poder ser percebudes per aquests. 

De totes maneres és complicat una accessibilitat al territori que tingui en compte tots els 

tipus de discapacitat. Les característiques arquitectòniques, la riquesa en material 

arqueològic i la pròpia història del barri són impediments que no faciliten la seva 

adaptació. Però considerem que s'hauria de treballar la conscienciació i el civisme amb 

la població per poder facilitar la vida diària de les persones amb discapacitat. L'espai 

públic ens pertany a tots i totes, per tant hem de conèixer i respectar les necessitats de 

cadascú i fer-lo accessible per a tothom. Per què tots els ciutadans i ciutadanes es 

puguin desplaçar sense problemes, lliurement i de manera autònoma. Totes les persones 

111





2008/09 

tenim el dret fonamental i irrenunciable a l'accessibilitat, però hi ha un grup de gent, a 

qui avui dia, malgrat els avenços i les millores notables de les vies públiques, encara es 

veu privat d'aquest dret, com reclama una de les persones entrevistades: 

“S'estan fent molts plans de vivendes, i s'hauria de ser més àgil, en aquest sentit. 

Perquè hi ha coses que no es poden arreglar i s'han de fer noves (no podem canviar el 

barri però potser la persona viurà millor fora del barri en un habitatge adaptat). Quan 

es detecten persones que no poden sortir de casa, aquesta gent, se li ha de donar la 

possibilitat de marxar d'allà i de fer-ho ràpid, perquè en el Casc Antic també s'ha fet 

molta vivenda social. Per tant han de tenir prioritat, perquè no pot ser que estan al 

segle XXI i a Barcelona, hi hagi gent que no pugui sortir de casa”. 

4.3. La Xarxa Formal en el Territori: Entitats del Tercer Sector i Administracions 

Publiques. 

És important destacar que a la ciutat de Barcelona existeix una gran tradició 

d’associacionisme i que actualment continua molt arrelada a la nostre societat. Pel que 

fa concretament al col·lectiu de persones amb diversitat funcional ha sigut gràcies a 

l’esforç de persones amb discapacitat i les seves famílies que han lluitat per aconseguir 

que es reconeguin tots els seus drets. Tal com s’explica en una de les entrevistes: 

“Primerament, cal dir que gairebé tots els recursos i serveis que hi ha a Barcelona, 

Catalunya i Espanya, hi són gràcies a l’esforç que han fet les famílies i els usuaris, no 

hi ha res que hagi estat gratuït”. 

Les entitats del tercer sector, al llarg dels anys, han evolucionat paral·lelament amb el 

barri el qual ha sofert un gran canvi. D’aquesta manera trobem moltes entitats que 

donen serveis a diferents col·lectius que presenten un major nivell de necessitat. Gràcies 

a les entrevistes realitzades a diferents entitats del territori i a persones amb discapacitat 

es pot apreciar que el treball que realitzen les associacions en el territori és reconegut i 

apreciat per la població però existeix una certa falta de coordinació i treball en xarxa 

entre aquestes. Moltes entitats realitzen un gran treball per donar resposta a les 

necessitats dels seus usuaris però, realitzen aquest treball d’una manera individualitzada. 

En moltes ocasions degut a la falta de recursos no és possible cobrir totes aquestes 

mancances. Si hagués un treball en xarxa amb les diferents entitats i serveis del territori 

112





2008/09 

es podria donar resposta a aquestes necessitats. Una coordinació entre entitats, treballin 

o no amb la diversitat funcional, i els diferents serveis existents al territori donaria uns 

serveis de més qualitat als usuaris. 

“Crec que com a potencialitat es pot veure que hi ha molta xarxa encara, que crec que 

s’han de conèixer i coordinar per poder treure més profit. Cal integrar, no fer 

discriminacions. S’ha de partir d’aquesta base perquè sinó mai serà una bona xarxa.” 

Extret en una de les entrevistes efectuades. 

També cal destacar un aspecte que diferents professionals del sector han declarat en les 

seves entrevistes. En la mesura que les entitats del tercer sector es nodreixen de fons 

públic poden perdre el seu paper reivindicatiu i de protesta davant de les 

administracions. Aquest fet afecta al món associatiu en general i no només a les entitats 

dedicades al món de la discapacitat. És un handicap que diferents professionals 

comparteixen i que cal tenir en compte per poder treballar sempre per la independència i 

llibertat d’acció i reivindicació de les entitats del tercer sector. L’objectiu més important 

que té qualsevol entitat sense afany de lucre és donar veu a aquelles persones que, per 

diferents raons, no la tenen en la nostra societat i la seva obligació es fer-ho amb 

independència i rigor. 

Una de les grans reivindicacions que hem trobat al llarg de l’anàlisi de les diferents 

entrevistes realitzades a les persones amb discapacitat i els seus familiars és la manca de 

entitats i espais lúdics al territori. Serveis públics de caire lúdic destinat a persones amb 

discapacitat, principalment persones amb discapacitat intel·lectual i malalties mentals. 

Una de les entitats entrevistades comenten això sobre els recursos al barri: “Respecte la 

malaltia mental i discapacitat hi ha un tema de manca de recursos evident i amb això 

no hi ha volta de fulla, i aquí al Casc Antic és... no hi ha recursos.” 

Una major implicació de l’Administració Pública és una gran reivindicació per part de 

les persones amb discapacitat, els seus familiars i diferents professionals. Existeix poca 

confiança del sector i demanen més visibilitat en la ciutat i més implicació en el 

territori. El districte de Ciutat Vella és l’únic que no té comissió de persones amb 

discapacitat, treball que correspon a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat 

(IMD). Aquest fet crea desconfiança als professionals. També la gran xarxa de suport 

informal i ajuda mútua existent al barri, dóna encara més facilitat per la poca 

participació de l’administració pública. “La participació i implicació de l’administració 

113





2008/09 

és limitada. Aquest és un barri en el qual les relacions informals, és a dir, d’ajuda 

mútua, hi són molt presents” , expressió extreta d’una de les entrevistes realitzades. 

Cal més informació dels serveis i ajudes als qual poden optar les persones amb 

discapacitat, la major part d’informació que reben i l’únic “suport” ve donat pels serveis 

socials d’atenció primària. Algunes persones entrevistades comentaven la necessitat de 

crear una oficina que doni única i exclusivament informació a les persones amb 

discapacitats del barri. 

“És un districte que té un teixit associatiu prou viu, de vegades massa atomitzat, de 

manera que hi ha molts referents però a la vegada molt petits i que els recursos que 

tenen no estan prou a l’abast, això intentem compensar-ho mitjançant les xarxes…” “ 

La clau seria tenir xarxes que realment fossin més efectives que permetin compartir 

recursos.” “Jo una de les mancances que hi trobo és el buit d’habitatges per aquest 

col·lectiu al barri. Al col·lectiu en general li falta el tema dels habitatges, dels pisos 

tutelats”, expressions extretes de diferents entrevistes. 

La majoria de persones amb discapacitat a les que hem entrevistat reben algun tipus de 

pensió. Caldria però, referent a l’ajuda assistencial al domicili, potenciar-la i intentar 

que arribi al màxim nombre de persones. Moltes vegades les ajudes són mínimes, 

caldria més professionals i més recursos per poder abordar a tota la població que fa la 

demanada i que ho necessita. 

En aquest país disposem de lleis molt progressistes (llei de serveis socials catalana, llei 

de la promoció i l’autonomia, la qual no promou cap autonomia sinó que premia la 

dependència actualment, i moltes altres lleis), lleis que reconeixen drets als ciutadans, 

però lleis que no es despleguen en la seva totalitat. Les lleis són bones, ja que 

garanteixen l’exercici dels drets a les persones però falta la totalitat del compliment. Per 

tant, queda molt camí per fer. 

114





2008/09 

4.4. La solidaritat i el Suport Informal en el territori: un potencial a mantenir i 

reforçar. 

El suport informal en el barri és un dels aspectes més importants a destacar. Gràcies a 

l'anàlisi de tota la informació recopilada durant la nostre tasca d'investigació podem 

afirmar que el suport informal és la gran potencialitat d'aquest territori. 

L'ajuda veïnal està molt arrelada en la comunitat. D'una banda trobem les 

característiques arquitectòniques que faciliten aquesta inter-relació entre el veïns, degut 

a pisos petits i amb molts veïns, carrers estrets,... D'altra banda la història del barri ha 

fomentat aquest fet. Un barri de gent treballadora amb pocs recursos i relacions molt 

pròximes que fa que la gent es conegui de tota la vida. D'una manera indirecte donen un 

gran suport i ajuda a qualsevol persona que ho necessita. En aquest sentit, les persones 

amb discapacitat, al llarg de les entrevistes han expressat la gran importància que té per 

ells aquest fet. Però també han explicat que en ocasions tenen la sensació que degut a 

aquest fet, l'Administració disposa d'aquest suport informal per realitzar algunes de les 

seves funcions i demanen més implicació per part de l'Administració i serveis socials. 

També cal destacar l'actiu teixit associatiu del barri. Dins del barri hi ha tradició 

associativa que ha creat una gran xarxa d'entitats. Gràcies a les entrevistes realitzades a 

entitats del territori hem observat la necessitat d'una millor coordinació i treball en xarxa 

de les entitats que treballen diferents discapacitats o altres àmbits. Creiem que seria molt 

important treballar i consolidar aquestes relacions per poder aconseguir una millor 

participació social i treball comunitari al territori. També destacar la importància de que 

hi hagin voluntaris amb discapacitat que donen el seu temps per ajudar a altres persones 

que es poden trobar en la mateixa situació. Aquesta feina s'hauria de cuidar i potenciar, 

ja que ajuda a l’acceptació de noves situacions i a la re-integració dins la comunitat. 

En aquesta relació veïnal també hem trobat una part negativa, que els veïns han 

comentat en les entrevistes. Molts veïns mostren el seu descontentament pel barri, degut 

a la immigració creixent, i mostren molta desconfiança respecte les persones 

nouvingudes, això provoca un tancament de la persona a la seva llar i molt poc contacte 

veïnal (abans sortien a l'escala i es coneixien tots, ara gairebé no coneixen a ningú). 

Aquest factor fa que no hi hagi col·laboració veïnal com antigament. També el fet que 

s'hagin llogat molts pisos a turistes (els propietaris marxen), fa que disminueixi el suport 

informal. Molta gent comenta que l'augment de la immigració ha provocat la 

115





2008/09 

desaparició d'aquesta xarxa informal. Els veïns no es coneixen i això fa que tothom faci 

la seva i aquesta ajuda que rebien moltes vegades les persones amb algun tipus de 

discapacitat desaparegui. 

Com a potencialitat també destacar la proximitat dels serveis (Centres de Dia, CAP), 

això ajuda a que la gent pugui ser atesa amb més comoditat i no suposa una dificultat a 

l'hora de traslladar-se cap al servei. Per tant, la ubicació cèntrica del barri i la varietat de 

serveis és vist com una potencialitat i ajuda a la integració de la persona en la societat. 

Encara que cal destacar la dificultat que suposa per algunes persones el fet de sortir de 

casa per les barreres arquitectòniques (com hem comentat anteriorment). Aquest fet 

afecta no tan sols a persones amb discapacitat sinó també a persones grans i altres 

col·lectius. Provoca per una banda, que moltes persones no puguin accedir a serveis que 

són necessaris i per l'altre, que no hi hagi una detecció de tota la població que té algun 

tipus de discapacitat o necessitat. Un problema greu detectat és la quantitat de persones 

grans o amb discapacitat que viuen soles a casa i no poden sortir perquè no hi ha 

ascensors, porten anys sense sortir i subsisteixen gràcies a amics i familiars. La falta de 

recursos per a persones amb discapacitat, fa que la gent que pot econòmicament, marxi 

del barri o sinó que visqui en unes condicions de vida molt precàries. Això és un 

problema que cal plantejar. És necessari coordinar un treball en xarxa per detectar 

aquesta població i les seves necessitats. Si volem que participin al barri haurem 

d'aconseguir que ells sentin que formen part del barri. Un gran problema amb el que 

també ens trobem és que molts serveis públics encara tenen barreres arquitectòniques i 

de comunicació, i en una ciutat com Barcelona, això no es pot permetre. 

Gairebé totes les persones entrevistades ens ha respost: “el conjunt de la societat no 

s’ha fet càrrec de la situació de les persones amb discapacitat”, “no crec que la 

societat en general es sensibilitzi de la situació de les persones amb discapacitat”. Així 

doncs, els ànims d’aquests col·lectius a obtenir millor qualitat de vida, és baix, tenen 

poques esperances, ja que degut a diverses experiències no es senten recolzats per 

ningú. “Ningú em fa cas, sóc transparent”, apunten molts. “Sovint, hi ha poca 

solidaritat entre els diferents col·lectius. I arrel de l’experiència és que hi ha moltes 

persones amb discapacitat greument afectades, quan la discapacitat pura no existeix, i 

quan l’afectació és molt gran a vegades és difícil la conceptualització, poder expressar 

necessitats, desitjos,… hi ha gent que no ho pot fer això,ja sigui pel nivell de 

116





2008/09 

dependència física, més l’edat, més l’afectació mental greu. Persones que tenen 

discapacitat intel·lectual, el col·lectiu mateix d’altres persones no està donant la talla”. 

Les famílies de les persones amb greus discapacitats, moltes vegades ja tenen prou feina 

a cuidar-los (tiren endavant amb moltes coses;tenen un familiar amb una discapacitat, 

tenen la seva vida, els seus problemes, necessitats...) i a aquestes famílies no se’ls hi 

ofereixen prou recursos. Tot i que moltes, treuen el temps d’on sigui, i assisteixen a 

manifestacions reivindicatives. “Falta més implicació de la gent amb discapacitats 

lleugeres (discapacitat motòrica e intel·lectual lleu), per reclamar, reivindicar, exigir i 

dir. A més, com que les persones amb discapacitat estan acostumades a vegades a no 

exercir els seus drets, perquè no n’han tingut, tampoc ho saben fer. I llavors quan els hi 

preguntes estàs bé, et diuen que sí perquè no ho saben com es pot estar millor”, 

comenta un dels entrevistats. 

Per tots aquests motius creiem indispensable potenciar la Participació Social dins del 

territori i que en el punt següent exposarem. 

4.5. La Participació Social. 

En el cas que ens ocupa, la participació social de les persones amb discapacitat del barri 

de Ciutat Vella, tant a l’entorn més proper com a les entitats, ve donada per diferents 

factors: 

- Autonomia personal, vindrà determinada per la capacitat de l’individu de poder 

prendre les seves pròpies decisions, és a dir, si té capacitat d’obrar per sí mateix. 

- Relació amb l’entorn: 

- autonomia per al desplaçament i per realitzar els itineraris desitjats, dintre 

d’aquesta autonomia hem de considerar prioritàriament l’accés al 

domicili, doncs si aquest no és accessible, no podem esperar que la 

persona es pugui desplaçar amb plena i total llibertat, 

- comunicació, per a les persones amb discapacitat sensorial és 

imprescindible la comunicació amb els altres, la falta de comunicació pot 

comportar la no participació en actes (de qualsevol tipus) públics. 

En la majoria dels casos entrevistats podem observar que la manca de participació és 

generalitzada, la majoria per falta d'autonomia per al desplaçament, o bé per la 

117





2008/09 

dependència de tercers a l'hora de sortir de la seva llar, doncs aquestes per la seva 

característica principal de l'antiguitat no tenen ascensor. 

"Al barri hi ha barreres arquitectòniques, però no es pot fer rés, de fet el barri de la 

Barceloneta ha estat dels primers a rebaixar les voreres, però hi ha barreres que per 

l'estructura del barri (carrers estrets, pisos molt antics, botigues amb esglaons...) no es 

poden treure". "Des de fa un temps ja no es pot sortir a passejar pel barri perquè els 

ciclistes van per sobre la vorera i quan els hi dius que s'hi poden circular per baix et 

falten al respecte o et parlen amb anglès i no hi ha manera d'entendre'ns. A més, els 

carrers són molt estrets i alguns amb els empedrats, no els han canviat des que els van 

construir fa molts anys i no hi cabem dos persones per l'acera, els haurien d'arreglar", 

opinios de dues de les persones entrevitades. 

“En relació als límits explica que el major límit és l’habitatge. Montserrat viu en pis 

molt petit sense ascensor, la qual cosa dificulta moltíssim el desenvolupament d’una 

vida quotidiana “normalitzada”. A més a més, esmenta, no tots els carrers del barri 

estan adaptats per persones amb mobilitat reduïda i això fa que es presentin moltes 

dificultats a l’hora de realitzar tasques quotidianes amb ell”, expressió extreta d’una de 

les entrevistes. 

Falta més participació de les persones amb discapacitat a alguna entitat, falta escoltar la 

seva veu, ja que tenen molt a dir. Més d’una tercera part de les persones entrevistades 

confessen no haver estat mai vinculats a cap associació/fundació, no s’hi senten 

representats amb cap d’aquestes i desconfien força per la falta d’eficàcia. 

A la vegada que analitzem la participació social de les persones amb discapacitat en 

aquest moment, en el seu entorn, hem de tenir molt en compte la reflexió que ens fa una 

de les professionals entrevistades que, actualment, desenvolupa la seva tasca en 

l’Administració Pública, doncs la seva experiència es molt enriquidora, i ens ensenya 

una part oculta dels pares que durant dècades han lluitat pel drets dels seus fills amb 

discapacitat des de la participació social i el moviment associatiu. 

“De totes maneres, quasi tots els recursos i els serveis que hi ha a Barcelona i a 

Catalunya i Espanya hi són gràcies a l’esforç que han fet les famílies i els usuaris, no hi 

ha res que hagi estat gratuït. Això és un exemple (els recursos, els serveis) que tenen les 

persones amb discapacitat, això s’ha aconseguit gràcies a l’esforç de les persones i de 

118





2008/09 

les famílies. Les persones amb discapacitats físiques, s’han pogut mobilitzar i lluitar, i 

així continua sent i les persones amb discapacitat intel·lectual greument afectades, han 

lluitat les seves famílies. En aquest procés, han estat acompanyats per Treballadors 

socials principalment, i si llegiu la història de les associacions, és gràcies a la lluita de 

les famílies acompanyades els treballadors socials. Lluita de recursos, lluita de serveis 

i lluita de drets, reivindicació donar veu i presència de les persones amb discapacitats. 

No estem parlant de tan temps, parlem de fa quaranta o cinquanta anys”. 

119





2008/09 

5. LA RESPOSTA DE LES ENTITATS DAVANT LES SITUACIONS DE 

DISCAPACITAT 

En aquest apartat realitzem un anàlisi sobre les diferents entitats i serveis del Casc Antic 

i Ciutat Vella de Barcelona que hem pogut conèixer mitjançant entrevistes amb 

professionals al llarg del pràcticum d’investigació. 

L’anàlisi inclou tres apartats. En el primer, realitzem una breu descripció dels serveis i 

entitats. En el segon, hem classificat les entitats segons el tipus de població que atenen. 

Finalment, incloem una reflexió a partir de les entrevistes portades a terme a diversos 

professionals i persones amb discapacitat sobre les entitats. 

120




5.1. descripció dels serveis i entitats: 


2008/09 

121





2008/09 

122





2008/09 

123





2008/09 

124





2008/09 

125





2008/09 

126





2008/09 

A continuació, presentem una classificació de les entitats i serveis exposades 

anteriorment. Primerament, expliquem les tipologies d’entitats que hem identificat, 

prenent com a referència la població que atenen. Posteriorment, classificarem les 

entitats i serveis seguint aquestes. 

Tipologies d’entitat identificades: 

- Entitats que treballen amb persones amb discapacitat: Són aquelles entitats 

que treballen exclusivament amb i per a les persones amb discapacitat. Ho fan 

des de diferents vessants: les necessitats bàsiques, les barreres arquitectòniques, 

lleure... 

- Entitats generalistes que estan involucrades en el treball de persones amb 

discapacitat: Són aquelles entitats, que no tracten exclussivament amb les 

persones amb discapacitat ja que tenen objectius molt més generals. No obstant, 

mostren un interès perquè les persones amb discapacitat puguin portar a terme 

diverses activitats. 

- Entitats generalistes que treballen amb gent gran: Són aquelles entitats que 

treballen amb les persones de la tercera edat. Cal recordar que en moltes 

ocasions, treballen amb persones que pateixen un discapacitat deguda al factor 

edat. 

- Serveis que atenen a persones amb discapacitat: Engloben els serveis de 

l’administració pública dirigits a tota la població del Casc Antic. 

127




5.2. Classificació de les entitats i serveis segons tipologies: 


2008/09 

128




5.3. Reflexions: 


2008/09 

En aquest apartat, es realitza un anàlisi d’aquelles aportacions destacades a partir de la 

lectura i l’estudi de les entrevistes realitzades al llarg de la investigació, extretes del 

contingut referent a les entitats i serveis del territori. Així hem pogut identificar aquells 

punts en comú que ens ajuden a construir una visió global de la situació de les persones 

amb discapacitat i de la seva participació social. 

Per tal de poder elaborar un anàlisi ordenat i on es tractin tots aquells temes que hem 

identificat com a rellevants, tot seguit plantejarem les diferents temàtiques que hem 

considerat més importants. 

La manca d’informació és un dels factors rellevants a l’hora de veure les relacions 

entre persones, veïnatge, entitats i conjunt del Casc Antic. 

La majoria dels entrevistats creuen important que cal fer més publicitat dels recursos 

existents, tant els referits a la recaptació de recursos econòmics com de persones, per 

exemple, el voluntariat. 

D’altra banda, també tenen la percepció que el col·lectiu de persones amb discapacitat 

té cert desconeixement de les prestacions i serveis del territori. 

Enllaçant amb els recursos socials de la zona, per una banda, una minoria de les entitats 

considera que el voluntariat funciona correctament i és suficient, mentre que la 

majoria, consideren que no és així. Un exemple de la manca de personal voluntari i de 

qualitat és la següent transcripció literal: “És difícil de trobar. Mira, ara últimament 

han entrat tres monitors i no sé si aquesta noia que va venir el dissabte continuarà o no 

continuarà"; "una de les reclamacions que estem fent al Districte és que no hi ha una 

escola de monitors”; “falta formació pel voluntariat”. 

Un altre factor que ens comuniquen la majoria dels professionals i/o voluntaris 

entrevistats és que tenen la certesa de que la persones que atenen es senten afectades per 

una mala derivació o una mala gestió dels recursos de que disposen. Ens justifiquen 

aquesta situació tot esmentant la manca de treball en xarxa de qualitat al territori. 

Trobem contradiccions perquè també ens han manifestat que hi ha una gran varietat de 

recursos els quals estan saturats. 

129





2008/09 

Aquestes informacions ens creen controvèrsia i publiquem que la manca d’informació 

crea aquest tipus de contraposicions, ja que no hi ha la claredat i l’accessibilitat als 

recursos que tant l’usuari, les entitats, les persones i el veïnatge voldrien. 

Hi ha un recurs concret que no està cobert i que la majoria de les entitats i persones 

entrevistades coincideixen: la manca d’una escola d’educació especial al barri. 

El següent punt rellevant a destacar extret de l’anàlisi és la manca de coordinació. 

Moltes persones, representants d’entitats del barri, ens han manifestat que la manca 

d’organització repercuteix directament en la manca de coordinació a l’hora de fomentar 

el treball en xarxa. Considerem que tant l’organització com la coordinació, internes i 

externes de les entitats i serveis, són essencials per promocionar un eficaç funcionament 

i incentivar les correctes derivacions dels usuaris. Així creiem que s’evitaria la saturació 

dels recursos més freqüents. 

Ens comenten alguns entrevistats que la manca d’organització també repercuteix en la 

gestió del voluntariat, encara que aquest sigui escàs. 

Creiem que alguns dels recursos privats són organitzacions més tancades al barri i 

autònomes i les organitzacions o recursos públics vetllen per fomentar la comunió entre 

la triada persones, barri i entitat. 

Finalment, i després d’analitzar totes i cada una de les entrevistes, es pot afirmar que 

tant entitats com persones amb discapacitat sí estan motivades en cooperar amb la 

participació activa al barri. No obstant, a continuació, destaquem tres trets rellevants els 

quals la dificulten. En primer lloc, l’accessibilitat al barri, com les barreres 

arquitectòniques, entre d’altres, fan que manqui la facilitat d’accés a determinades zones 

i carrers, restant restringida la participació universal. En segon lloc, el sentiment dels 

professionals d’estar desbordats i col·lapsats de casos, feina, derivacions i deteccions. 

En tercer i últim lloc, no per això menys important, moltes persones amb discapacitat 

estan decebudes, cansades o esgotades, ja que les seves expectatives del què esperen del 

barri són, constantment, desajustades amb la realitat. 

130




6. LA SITUACIÓ DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT 

6.1. El suport informal: un recurs principal per a moltes persones 


2008/09 

La majoria de la població entrevistada afirma comptar amb algun tipus de suport 

informal; família, amics, veïns o altres. En general, les persones valoren de manera molt 

positiva aquest suport i donen compte de la gran rellevància que adquireix per a les 

seves vides. En contraposició, una minoria destaca no gaudir d’aquest tipus de suport, 

fet que els aporta molta més complexitat a l’hora de satisfer les seves necessitats. 

Per altra banda, les entitats entrevistades també consideren que la xarxa informal és una 

de les potencialitats més importants amb la que compten les persones amb discapacitat 

del territori. Alhora, destaquen que les persones amb discapacitat que formen part de 

l’anomenat col·lectiu invisible (ens referim a persones aïllades al domicili a causa de la 

no accessibilitat del medi) depenen exclusivament d’aquest suport per a cobrir moltes de 

les seves necessitats. 

D’altra banda, les persones que hem entrevistat amb una discapacitat psíquica afirmen 

dependre totalment d’una tercera persona. Hem de tenir en compte, però, que ambdós 

casos entrevistats són persones amb un alt grau de dependència. El recurs més important 

amb la que compten aquestes persones és doncs el suport familiar que reben. 

Cal esmentar, però, que algunes persones i entitats han volgut deixar explícit que 

perceben en el barri una davallada del suport veïnal, la qual atribueix als canvis 

sociodemogràfics que s’han produït durant els darrers anys (principalment, augment de 

la població migrada i del turisme). 

6.2 Les barreres arquitectòniques com a principal handicap de la vida quotidiana 

La majoria de les persones que hem entrevistat, afirmen que el fet de tenir una 

discapacitat els suposa, en diversos nivells, una limitació i que aquesta es pronuncia 

encara més quan la persona es posa en contacte amb el medi. Amb això volem deixar 

palès que, majoritàriament, els entrevistats expressen el gran nombre de barreres 

arquitectòniques que existeixen en el territori; tant en l’espai públic com pel que fa als 

habitatges. 

Cal destacar que totes les entitats entrevistades també coincideixen en afirmar que un 

dels grans handicaps amb els que es troben les persones amb discapacitat són les 

131





2008/09 

barreres arquitectòniques, tant les de l’espai públic com les dels habitatges. Aquestes 

barreres, sens dubte, restringeixen la capacitat d’autonomia de la persona. 

6.3. La participació en la vida social del territori: escassa o coartada? 

Després del buidatge de les entrevistes podem afirmar que la majoria de les persones 

que formen la mostra no es senten representades per cap entitat del Casc Antic. Si bé 

això no vol dir que aquestes persones no participin en algunes de les activitats en el 

barri, afirmen que els costa trobar una entitat amb la qual sentir-s’hi identificat. Aquesta 

manca de representació fa que moltes persones recorrin a entitats ubicades fora del Casc 

Antic, les quals desperten en elles un sentiment més fort de pertinença i els faciliten més 

satisfactòriament les seves necessitats. 

Algunes entitats apunten a que la fluixa participació de les persones amb discapacitat és 

deguda diversos factors: d’una banda, a una manca de recursos específics dins del 

territori lligat a un desconeixement de les pròpies persones envers els recursos existents; 

d’altra banda, es posa de manifest que moltes activitats portades a terme al barri no 

estan adaptades i, per tant, esdevenen inaccessibles per a moltes persones; en darrer 

terme, algunes entitats perceben un cert grau de conformisme i manca de reivindicació 

per part del col·lectiu que ens ocupa. 

Per últim, cal esmentar que algunes entitats afirmen que la participació dels infants 

esdevé major en relació a la participació de les persones adultes i remarquen que no 

vincular-se a la societat des de la infància pot desembocar, a mig o llarg termini, en un 

aïllament social de la persona. 

6.4. Quan la discapacitat és adquirida en la vellesa 

Algunes de les entitats, especialment aquelles que treballen amb gent gran, atorguen 

molta rellevància a la relació que s’estableix entre la discapacitat i la vellesa. Les 

entitats denuncien el fet que les persones grans no puguin optar a reclamar un 

reconeixement del grau de disminució i, per tant, poder cobrar alguna prestació per a la 

seva limitació funcional, encara que aquesta sigui adquirida en el procés d’envelliment. 

132




6.5. L’accés al món laboral: una opció real per a tothom? 


2008/09 

A través d’una de les entitats entrevistades que pertany a l’àmbit de la inserció laboral 

podem extreure que sembla que les persones amb més dificultats per accedir al món 

laboral són les persones amb discapacitat intel·lectual. 

6.6. Propostes de millora 

Arrel de les entrevistes realitzades hem pogut recollir algunes propostes de millora. 

D’aquestes propostes podem afirmar que la majoria van encarades a la creació de més 

serveis de caràcter lúdic. A continuació exposem algunes de les propostes recollides: 

- un centre de manualitats plàstiques. 

- un centre on potenciar les activitats artístiques (dansa, música...) 

- un servei d’ajudes a la llar amb preus econòmics (petites reparacions, etc) 

- una oficina d’informació sobre discapacitats. 

- millorar la qualitat d’alguns dels serveis existents. 

- un centre de rehabilitació. 

- millorar l’accessibilitat dels espais públics. 

6.7. Reflexions 

Una vegada finalitzada l’extracció de dades de les entrevistes realitzades a les persones i 

a les entitats, ens disposem a continuació a elaborar un recull de reflexions a les que ens 

han portat les diferents interpretacions d’aquestes. 

Un dels elements més rellevants tant en les entrevistes individuals com a les entitats 

esdevé la denúncia de les barreres arquitectòniques del barri. 

En relació a aquestes barreres, podríem afirmar que existeixen dos grans responsables. 

En primer terme, trobem a l’Administració Pública, la qual ha de vetllar per 

l’accessibilitat dels espais públics. En segon lloc, trobem al conjunt dels ciutadans, els 

quals han de ser responsables de respectar els espais accessibles (si davant d’una rampa 

trobem un cotxe aparcat és com si la rampa fos inexistent). 

Tant entitats com persones, han denunciat l’existència de barreres en els espais públics, 

en els habitatges i la manca d’adaptació o accessibilitat d’algunes activitats i recursos 

existents al barri. 

133





2008/09 

Hem de tenir en compte que el Casc Antic és un sòl urbà antic i que en molts casos els 

edificis no es poden adaptar. Conseqüentment, la xarxa informal adquireix una 

rellevància molt important en la cobertura de necessitats de les persones amb 

discapacitat. Tot i així, en relació a aquesta xarxa, durant el transcurs de l’anàlisi ens 

trobem davant un resultat ambivalent. Hem trobat a algunes persones que es serveixen 

d’aquesta xarxa i que confirmen la seva existència i la seva utilitat per a ajudar al bon 

desenvolupament de la seva vida quotidiana. Per altra banda però, ens hem trobat amb 

persones que afirmen que per canvis estructurals i sociodemogràfics en el barri (turisme 

i immigració) aquesta xarxa informal està perdent força i s’està degradant de forma 

progressiva. 

Un altre dels trets a destacar en relació a les barreres arquitectòniques i al bon 

desenvolupament de la vida quotidiana de les persones, és el nivell adquisitiu del qual 

disposen. A través d’algunes de les entrevistes hem pogut extreure que les persones 

reivindiquen prestacions més altes par tal de poder garantir la cobertura de les seves 

necessitats, entre elles les millores de l’accessibilitat dels habitatges. 

La inaccessibilitat dels edificis i la manca de suport informal sumat a la manca de 

recursos econòmics pot conduir a un procés d’aïllament social pel qual, creiem, que 

falten mecanismes de detecció. Des de la nostra perspectiva, vincular-se a una entitat i 

participar de la societat activament esdevé un factor clau per a no caure en l’aïllament 

social. És per aquest motiu que donem tanta importància a l’accessibilitat del medi. En 

relació a aquest fet voldríem posar èmfasi en que les activitats públiques que es realitzen 

al territori (festes populars, activitats d’oci, esportives, etc.) han d’esdevenir inclusives 

per tal de que ningú en quedi exclòs i la població no quedi segregada. Remetent-nos a 

una de les entrevistes realitzades a una entitat podem observar com aquesta ha intentat 

en algunes ocasions fer participar als seus usuaris en activitats “normalitzades” i ha 

viscut la dificultat de desenvolupar-la a causa de la seva inaccessibilitat. 

Un altre factor que pensem que val la pena destacar és que s’ha apuntat a que hi pot 

haver una manca de reivindicació per part del col·lectiu de persones amb discapacitat 

envers les seves necessitats socials. Aquest silenci pot portar, en molts casos, a la 

invisibilitat d’aquest col·lectiu. Invisibilitat que, paral·lelament, fomenta la manca de 

sensibilitat o de reconeixement envers ells i les seves necessitats “especials” en relació 

134





2008/09 

als espais de participació pública. Alhora, algunes persones posen èmfasi en la manca 

d’informació sobre recursos, entitats, serveis o, entre d’altres, prestacions que tenen a 

veure amb la discapacitat. Pensem doncs que potenciar la informació seria una bon 

recurs per fomentar la participació social de les persones amb discapacitat. 

En l’actual context pensem que es promocionen més les activitats dirigides a infants i 

joves que les destinades a la població adulta o gran. Creiem que la vinculació a les 

entitats o recursos ja des de la infància és un fet clau per evitar l’aïllament de la persona, 

doncs, aquells hàbits i costums adquirits durant els primers anys de vida tenen un pes 

clau al llarg del cicle vital. Tant les persones com les entitats han posat molt d’èmfasi en 

l’educació com un dels eixos principals de la sensibilització. 

En contraposició a la participació infantil esmentada anteriorment, alguna de les entitats 

ha fet referència a la inexistència de la ‘diferència’ en l’etapa de la infància. Durant la 

primera infància, entre dos nens, un amb discapacitat i l’altre sense, no apareix tan 

marcada la ‘diferència. Ara bé, arriba una etapa vital en que l’un no pot seguir el ritme 

de l’altre i és aquí on pot començar la distinció entre el que un ‘pot fer’ i el que l’altre 

‘no pot fer’. És aquí, també, on apareix el dilema: separar-los i derivar l’infant amb 

discapacitat a un servei especialitzat o mantenir-lo en el recurs “normalitzat” acollint-se 

a les polítiques d’inclusió. 

Un altre dels temes rellevants sorgits durant l’anàlisi és el de la inserció en el món 

laboral, el qual ens ha portat a concloure que el col·lectiu amb discapacitat intel·lectual 

esdevé el més castigat a l’hora d’inserir-se en l’àmbit laboral ordinari. 

En últim terme, ens hem trobat amb la complexitat que es dóna quan la discapacitat 

deriva del procés natural d’envelliment. Davant aquesta situació hi ha entitats que 

consideren injust que aquestes persones no puguin reivindicar els mateixos drets que les 

persones amb discapacitat, tot i compartir les mateixes limitacions funcionals. Moltes 

persones i entitats es posicionen en contra de la Llei de Dependència en tant que 

aquesta, segons el seu parer, no promociona l’autonomia personal sinó que fomenta i 

incentiva la dependència. 

Una vegada fetes paleses les diverses reflexions que es deriven del procés d’anàlisi i 

interpretació, concloem que la consciència social és el vertader pilar pel reconeixement 

de la diferència com a element natural de l’ésser humà. 

135





2008/09 

Una consciència que creiem s’ha de fomentar a través de l’educació i la sensibilització 

per tal de poder gaudir d’una plena i vertadera ciutadania. 

136





2008/09 

III PART: REFLEXIONS FINALS 

137





2008/09 

7. REFLEXIONS FINALS PER A PROMOURE EL DEBAT I ORIENTAR 

L’ACCIÓ COMUNITÀRIA ENTORN LES SITUACIONS DE DISCAPACITAT 

Una vegada finalitzades les nostres tasques i responsabilitats en el marc d’aquest procés 

de recerca –encàrrec del Pla de Desenvolupament Comunitari (PDC) del Casc Antic i 

des de l’ Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD) a la Universitat de 

Barcelona– , ens disposem ara a presentar les reflexions i conclusions finals a les quals 

hem arribat. 

Abans però, recordem els objectius, tant genèrics com específics, que van impulsar el 

procés i que han estat presents al llarg d’aquest. 

Per una banda, l’objectiu general s’ha basat en l’impuls d’una nova línia de treball al 

PDC del Casc Antic per aproximar-se a les persones amb discapacitat que viuen en 

aquest territori, i a les entitats que treballen per a i amb aquest col·lectiu, per tal 

d’incorporar-lo a l’acció comunitària a través de la seva implicació amb projectes que 

abordin les seves necessitats i interessos. 

Per altra banda, els objectius concrets de la investigació, definits prèviament han estat: 

- Identificar les característiques i interessos de la població amb discapacitat que 

viu al Casc Antic de Barcelona. 

- Construir un diagnòstic de la situació de les persones amb discapacitat. 

- Identificar les llacunes de l’acció dels serveis i entitats destinats a atendre les 

seves necessitats i interessos. 

Paral·lelament als objectius de recerca, ens hem proposat ajudar a la constitució d’una 

comissió del PDC que incorpori a les entitats i serveis preocupats i ocupats en la 

promoció i assistència de les persones amb discapacitat, així com les mateixes persones 

que integren aquest col·lectiu, per tal de treballar plegades entorn d’accions per millorar 

la seva situació partint del diagnòstic realitzat. 

Després de tota aquesta experiència i treballades les reflexions corresponents a cada 

àmbit (barri, entitats i persones), ens disposem aquí a recollir totes aquelles idees, 

impressions, relacions, vivències i connexions que hem construït durant tot el procés. 

138





2008/09 

Abans, però, ens agradaria reiterar que no pretenem aportar conclusions rotundes o 

inamovibles per diverses raons: 

D’una banda, hem gaudit d’una petita mostra que intenta ser significativa. No obstant, 

ens hem vist mancades de la participació d’algunes persones amb discapacitat que 

l’haurien enriquit: per exemple, les persones sordes. 

D’altra banda, hem de tenir molt en compte que dins del que anomenem ‘la 

discapacitat’ s’hi engloba una gran complexitat de subjectes i subjectivitats difícils de 

recollir i sistematitzar. La diversitat funcional i de l’entorn es viu de manera massa 

personal per arribar a grans generalitzacions. Si bé, per exemple, podem afirmar que el 

medi és ple de barreres, aquestes no són mai viscudes igual encara que dues persones 

gaudeixin d’idèntica condició física. Tot i això, presentem ara algunes conclusions fruit 

de la nostra investigació. 

Cert acomodament social que dificulta la visibilitat del col·lectiu 

El nostre anàlisi ens porta a percebre un cert grau d’acomodament social general. 

Aquest acomodament, d’una banda, provoca la invisibilitat de certs col·lectius (com el 

de les persones amb discapacitat) i, per l’altra, limita la creació d’espais de participació 

destinats a ells. Considerem que el benestar social assolit des de l’inici de la democràcia 

fins a l’actualitat, ens ha portat a un cert conformisme global que provoca que les 

persones no exercim o no reivindiquem tots els drets que ens corresponen. Tan sols cal 

remetre’s a finals dels anys 70, època de les lluites i reivindicacions dels familiars de les 

persones amb discapacitat i de ciutadans sensibilitzats amb la problemàtica, per poder 

contrastar la diferència amb els moviments socials actuals. Una líder veïnal molt 

significativa del Casc Antic ens ha recordat que en el barri hi va haver als anys 80 i 90 

diverses iniciatives reivindicatives entorn de la defensa dels drets de les persones amb 

discapacitat. En aquella època l’existència de la Coordinadora d’Usuaris de la Salut 

(CUS) al barri ajudava molt a mantenir viva aquesta lluita. 

Sens dubte, és necessari un gir en la conscienciació social respecte a la situació d’aquest 

col·lectiu. Cal insistir en les línies d’actuació per afavorir la sensibilització, educació i 

informació de la societat vers el col·lectiu. També cal mantenir el nivell d’exigència 

social vers l’administració pública i sobre els serveis que tenen la responsabilitat de fer 

139





2008/09 

efectius els drets de les persones amb discapacitat. Fomentant la normalització, la 

tolerància, el respecte i la integració de la diferència. 

El repte de construir una imatge potenciadora del col·lectiu 

Fent referència a una de les fonts d’informació usades durant la recerca (Sancho, 2009) 

podem afirmar que en termes de prestacions i ajudes és necessari l’etiquetatge pel 

reconeixement social, per la redistribució de recursos i per fer front a la invisibilitat del 

col·lectiu. Ens plantegem, però, les següents qüestions: fins a quin punt aquesta etiqueta 

marca una identitat al col·lectiu que incentiva o desincentiva uns comportaments 

determinats? Com es comporta la societat davant d’aquestes etiquetes? El sistema 

d’etiquetatge exclou i segrega a aquestes persones? Per què no es tenen en compte i es 

valoren les capacitats/habilitats de les persones enlloc d’accentuar aquelles 

dificultats/discapacitats? 

Des de la nostra perspectiva, és la societat la que capacita i discapacita a les persones. 

Malauradament, una societat construïda per uns quants i per a uns quants exclou a un 

gran nombre de persones que són considerats ‘altres’ i ‘diferents’. Uns ‘altres 

minoritaris’ dels quals ‘la majoria’ s’ha de fer càrrec com a senyal de generositat, 

assistencialisme o paternalisme. Mesures que lluny d’aportar solucions han fomentat la 

fragmentació social. I és que netejar-nos la consciència és un bon antídot però no 

provoca canvis. Pel que fa a les persones amb discapacitat, hem pogut veure com al 

llarg del temps se’ls ha etiquetat i identificat de manera pejorativa per no estar dins 

d’uns paràmetres de ‘normalitat biofísica’ socialment construïda que, des de temps 

ençà, ha dividit la societat en ‘els normals’ i els ‘anormals’ o ‘subnormals’. 

Des del nostre parer, tota diferència és positiva i inherent a la condició humana. Així 

doncs, amb la diferència més que garantida i sense possibilitat de negar-la, és la societat 

(i no les persones) la que s’ha de dotar d’eines per a garantir a tothom el ple accés als 

drets fonamentals. 

Creiem que enlloc de pensar i etiquetar a aquestes persones com a subjectes amb 

discapacitat cal repensar-les com a posseïdores de capacitats necessàries i susceptibles 

d’aportar beneficis en el desenvolupament de la societat. En aquest sentit, apostem per 

140





2008/09 

fomentar les polítiques de reconeixement de la identitat, les quals advoquen per 

redefinir i positivar les diferències. Polítiques que haurien d’estar pertinentment 

combinades i equilibrades amb les de caire més assistencial, sempre que aquestes siguin 

necessàries. 

La inserció laboral: un factor clau per la normalització de la situació de les 

persones amb discapacitat 

Una línia d’acció que ens sembla fonamental per a “normalitzar” la situació de les 

persones amb discapacitat és afavorir la seva inserció laboral. Avui disposem d’una 

legislació que podria garantir aquesta inserció però no s’acaba d’acomplir. A nivell de 

districte, ja hem destacat la tasca realitzada per Barcelona Activa per afavorir la inserció 

laboral de les persones amb discapacitat. El fet que aquesta entitat estigui molt 

implicada en el PDC del Casc Antic és una oportunitat per a treballar amb ella per 

intensificar el treball per a generar oportunitats per aquest col·lectiu (per exemple, amb 

Plans d’Ocupació específics per a ells). 

Avui en dia, sembla que tenen més oportunitats d’inserció laboral les persones amb 

discapacitat física que no pas les persones amb discapacitat psíquica. Aquest fet ens fa 

pensar que, en termes de productivitat (base estructural i ideològica de les societats 

capitalistes, que marca les relacions socials i la nostra posició al món o al territori), és 

més rentable incorporar al mercat de treball una persona amb discapacitat física que no 

una persona amb discapacitat intel·lectual o mental. 

D’altra banda, sembla que la societat té més consciència de la discapacitat física que no 

pas de la resta. Bé perquè hi ha major nombre de persones afectades físicament, o bé 

perquè aquestes resulten ‘més visibles’. Per tant, les oportunitats d’incorporació a una 

feina són més elevades segons el tipus de discapacitat. 

Per tal de poder pal·liar aquesta manca de possibilitat a exercir el dret de treballar 

considerem necessària, altra vegada, la consciència i sensibilització social. 

141




L’accessibilitat universal: un dret ineludible 


2008/09 

La informació extreta de l’anàlisi de les entrevistes ens permet afirmar que el barri del 

Casc Antic no disposa d’una accessibilitat universal que permeti al col·lectiu 

desenvolupar la seva vida quotidiana de forma “normalitzada”. Aquesta manca 

d’accessibilitat ve determinada per diferents tipologies de barreres: arquitectòniques, de 

comunicació i de relació amb l’entorn. Les barreres dificulten la participació en major o 

menor mesura depenent de les capacitats de la persona. Fins i tot, aquests obstacles, 

com a tals, poden dificultar la participació de les persones etiquetades com a “normals”. 

Una vegada esmentats els impediments d’accessibilitat existents considerem l’obligada 

responsabilitat col·lectiva vers ells. Tots els agents –polítics, econòmics i socials– tenen 

una part de responsabilitat que no han d’eludir. 

En la nostra investigació també hem pogut constatar que el poder adquisitiu dels 

individus facilita la superació o no afectació d’aquestes barreres. Hem pogut observar 

que quan la situació de discapacitat va acompanyada d’una manca de recursos 

econòmics la superació de les barreres es fa més difícil. 

Pensem que cal desenvolupar accions per minvar les barreres arquitectòniques més 

greuges, d’altra banda, per aquelles que materialment no es poden reformar, cal 

dissenyar dispositius alternatius (serveis d’acompanyament de voluntaris, itineraris 

alternatius que siguin accessibles...), per tal que les persones amb discapacitat tinguin 

llibertat d’autonomia per participar de l’entorn del barri. 

Sense oblidar que cal estar especialment atents a les situacions de precarietat associades 

a la situació de dependència. Per fer-hi front cal crear mecanismes a través dels Serveis 

Socials d’Atenció Primària per detectar a totes aquelles persones amb discapacitat que 

viuen en condicions infrahumanes, és a dir: 

- persones que viuen soles i no reben suport social, 

- persones que no poden sortir del seu domicili per problemes d’accessibilitat, 

- persones que viuen amb escassos recursos econòmics 

142





2008/09 

La superació de les dificultats generades per la situació de discapacitat: un mèrit 

personal i de l’entorn familiar del que tots podem aprendre molt 

No podem oblidar-nos que qualsevol persona amb discapacitat abans de fer front i voler 

buscar solucions o alternatives als seus drets d’accessibilitat i participació, ha d’haver 

dut a terme un treball personal d’acceptació de si mateixa (sobretot en els casos en que 

la discapacitat és sobrevinguda). 

En algunes de les entrevistes a persones amb discapacitat i a les seves famílies hem 

sentit una franca admiració pel seu coratge i la seva actitud positiva davant la vida. Una 

d’aquestes persones entrevistades inclús ha fet coses com participar a una expedició a 

l’Antàrtida, que possiblement cap de nosaltres seria capaç de fer. Això ens fa pensar que 

sovint molts límits a les nostres capacitats ens els posem nosaltres mateixos. 

La necessitat de reforçar el treball en xarxa entre les institucions, serveis i entitats 

implicades en les accions de millora de la situació de les persones amb discapacitat 

No obstant, hem pogut constatar l’existència dins del territori de determinades 

institucions, serveis i entitats que intenten promocionar espais de participació per a les 

persones amb discapacitat. Molts d’ells, però, no són ni coneguts ni suficients en relació 

a la població del territori. En aquesta recerca hem pogut destacar el paper important que 

juga l’ Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD) per a donar suport als 

serveis públics en la seva atenció a les persones amb discapacitat, per a coordinar i 

reforçar l’acció de les entitats que treballen amb les persones amb discapacitat i/o 

representen i defensen els seus interessos. Alhora, és un espai de participació política 

per a les persones amb discapacitat en la mesura que part del seu govern s’elegeix de 

manera directa per les mateixes persones amb discapacitat 25 . En el cas de Ciutat Vella, 

però, hem pogut constatar que manca un consell de districte dedicat al tema que aplegui 

a totes les entitats que treballen al districte, tal com existeix en els altres districtes de la 

ciutat. L’existència d’aquest Consell sembla necessària per tal d’impulsar línies d’acció 

conjunta a nivell de districte. 

25 Sovint es presenta el model polític de l’IMD com un exemple d’un model que incorpora la participació ciutadana 

de manera directa. 

143





2008/09 

Considerem necessari motivar a les entitats dotant-les d’eines per fer front a les noves 

demandes i puguin donar suport als usuaris, substituint en moltes vegades a la xarxa 

formal. També cal destacar la importància del paper dels professionals en la 

intervenció/actuació amb el col·lectiu. Cal remarcar que aquests han de poder 

transmetre una actitud emprenedora i reivindicativa per tal de poder engrescar al 

col·lectiu a que lluiti pel compliment de les seves necessitats o aspectes de la societat 

que es puguin millorar. Tanmateix, els professionals han d’ésser capaços d’empoderar a 

les persones per tal de que aconsegueixin els seus objectius amb la total satisfacció. 

En el nostre estudi, però, especialment centrat en els barris de St. Pere, Sta. Caterina i 

La Ribera, també hem consultat a altres entitats d’aquest territori que, malgrat no 

treballen de manera específica amb aquestes situacions, sí que estan preocupades i 

relacionades amb la temàtica i tenen interès d’implicar-se a treballar per a millorar 

aquestes situacions en el marc del PDC del Casc Antic (del qual ja en són membres). 

Ens hem adonat que en el Casc Antic hi ha una escassa relació entre les entitats 

especialitzades en la temàtica i les que no. En part, això està produït pel fet que hi ha 

poques entitats especialitzades ubicades en el Casc Antic, però també que aquestes 

s’acostumen a moure en el seu món associatiu entorn de l’IMD i que, almenys al Casc 

Antic, es relacionen poc amb les altres entitats del Casc Antic. 

Pensem que cal seguir treballant per a millorar i extendre el treball en xarxa entre totes 

les entitats implicades amb les persones amb discapacitat. En aquesta tasca, la comissió 

per a les persones amb discapacitat pot contribuir molt. De fet ja ho ha estat fent en les 

seves primeres reunions, tenint en compte que l’espai de referència prioritari del PDC és 

el Casc Antic, articulant també formes de treball creatives que permetin incorporar a les 

entitats especialitzades que tenen el seu local a altres barris del Districte. 

La necessitat de potenciar el suport informal 

Seguint en la línia de factors que influeixen a l’hora de solucionar l’accessibilitat, 

apareix la importància històrica de la xarxa de suport informal al barri. Aquesta ha patit 

un procés de debilitament en els últims anys degut a les següents transformacions 

sociodemogràfiques: l’augment de la migració, el turisme massiu i el comerç canviant, 

el qual de ser més tradicional s’està convertint, cada vegada més, en selectiu i modern o 

144





2008/09 

“fashion”. Al mateix temps, en alguns casos, el “bon veïnatge”, esmentat en algunes 

entrevistes, sembla que ha minvat. 

Ens sembla que la potenciació de la xarxa de suport informal i el voluntariat, és a dir, la 

solidaritat entre els veïns dels barris del Casc Antic, és una línia prioritària a 

desenvolupar des del treball comunitari. Ens consta que des de la comissió de Gent 

Gran del PDC del Casc Antic ja s’està treballant per a desenvolupar un projecte de 

Voluntariat. Aquesta línia d’acció es podria fer extensiva al conjunt de persones amb 

discapacitat. Tenint en compte que dintre aquest col·lectiu hi ha situacions molt diverses 

i que també es podria comptar amb elles com a prestadores de serveis de voluntariat. 

La participació activa de les persones ocupades, preocupades i/o afectades a la 

comissió per a les persones amb discapacitat 

Com ja hem explicat, en paral·lel a la tasca d’investigació, hem ajudat a constituir la 

comissió per a persones amb discapacitat que ja ha desenvolupat tres reunions. En les 

entrevistes que hem anat tenint amb representants d’entitats, professionals de serveis i 

persones amb discapacitat, hem convidat a totes aquestes persones a sumar-se al treball 

d’aquesta comissió. Algunes d’aquestes persones ja s’han incorporat al treball de la 

comissió i esperem que ho segueixin fent en el futur. Però d’altres, malgrat la seva 

motivació i interès per a treballar pel tema, encara no s’hi han pogut o volgut incorporar 

pels següents motius: 

En primer lloc, una qüestió ja assenyalada: els problemes d’accessibilitat en el barri 

causats, entre d’altres, per les barreres arquitectòniques fan que manqui facilitat d’accés 

a determinades zones i carrers del barri i així limiti la seva participació. Hem connectat 

amb algunes persones que podrien assistir a les reunions si algú els pogués ajudar a 

desplaçar-se. 

En segon lloc, pel que fa la participació dels professionals, tenim la sensació que molts 

d’ells estan desbordats de casos, feina, derivacions i deteccions. Aquesta sensació de 

col·lapse, dificulta la seva participació en la comissió. Sovint, molts dels professionals 

entrevistats, després de mostrar el seu interès per la proposta de treball a la comissió, 

ens han manifestat que no tenen temps. 

145





2008/09 

Per últim, i no per això menys important, moltes persones amb discapacitat estan 

decebudes i desil·lusionades amb les expectatives vers les seves pròpies potencialitats i 

les del barri. Això, és clar, dificulta però no impedeix la seva participació activa al barri. 

Hem de ser capaços d’engrescar-los amb propostes innovadores que els donin el 

protagonisme que mereixen. 

Tancament d’una etapa per a obrir-ne una altra 

Fins aquí les nostres últimes aportacions a tot aquest camí de recerca i d’aproximació a 

una situació concreta, la de les persones que també posseeixen capacitats, des del punt 

de vista participatiu, en el marc d’un territori anomenat Casc Antic, barri del Districte 

de Ciutat Vella de Barcelona. 

Per a nosaltres ha estat l’ inici d’un viatge en el qual participen, decideixen i proposen 

camins, legítimament, tots els agents protagonistes (Serveis / Entitats públiques i 

privades, professionals, persones també capacitades, familiars i veïns). Des d’aquí 

animem a tots aquells que vulguin gaudir d’aquesta aventura a incorporar-se, és a dir, a 

fer-la seva, i a divisar nous camins i paratges mitjançant els quals puguin aprendre i 

enriquir-se. Així tots plegats s’empoderaran, al temps que creixeran col·lectiva i 

personalment. 

Per acabar, només ens resta deixar constància del següent convenciment: la posada en 

marxa de la comissió de la discapacitat, com a nou grup de treball al PDC (vehicle de 

transport i espai de comunicació i conjunció), aportarà els elements pertinents i adequats 

per a la lluita i millora de la situació del col·lectiu, promovent i afavorint també les 

relacions entre totes les persones motivades i implicades. 

146




8. BIBLIOGRAFIA 

Llibres 


2008/09 

ALVARADO LÓPEZ, M.L.; DE ANDRÉS DEL CAMPO, S.;GONZÁLEZ 

MARTÍN, R. Discapacidad: estigma y concienciación. Análisis de la representación de 

las personas con discapacidad en la comunicación publicitaria. Comunicación e 

Ciudadanía (2006). 

Allué, Marta. DisCapacitados. La reivindicación de la igualdad en la diferencia. 

Edicions Bellaterra, Barcelona 2003. 

Barton, L, “Discapacidad y Sociedad” Ed.Morata. 

Casado, D. “Introducción a los servicios sociales”, ED. Popular, Madrid 1995 

Cid, F. Breve Historia de la Ciencias Médicas. ED. Espaxs 2ª Ed. Barcelona, 

1985. 

Criado del Rio, M. T. Valoración Médico Legal del Daño a la Persona por 

Responsabilidad Civil. Fundación Mapfre Medicina, 2ª ED. Madrid. 1995. 

French, Sally; Gillmann, Maureen y Swain, John (1997). Working with Visually 

Disabled People. Bridging Theory and Practice. Birgmingham: Venture Press. 

Goffmann, Erving (1998). Estigma. La identidad deteriorada. (7ª reimp., e.o. 

1963. Stigma: notes on management of spoiled identity. Englewood Cliffs, N.J.: 

Prentice-Hall).Buenos Aires: Amorrortu. 

Pantano, Liliana. La discapacidad como problema social. Un enfoque 

sociológico: reflexiones y propuestas. Colección TEMAS. Ed. EUDEBA. Argentina. 

1993. 

TAYLOR, STEVE J. y BOGDAN, ROBERT: Introducción a los métodos 

cualitativos de investigación.La búsqueda de significados. . Siglo XXI. Madrid, 1989. 

Temari d’assistent social, Material de suport per a preparar l’examen 

d’oposicions de la Generalitat (cap. 28). Setembre 2006. Col·legi oficial de Diplomats 

en Treball Social de Catalunya. 

Wukmir, V. J. “El hombre ante si mismo. Endograma y autoexamen de la 

personalidad”. Ed. Luis Miracle. Barcelona 1964. 

Balcazar, F.E. Investigación/acción/participativa (iap): Aspectos conceptuales y 

dificultades de implementación. Fundamentos en humanidades. Universidad Nacional 

de San Luis. Any IV, Nº I/II (7-8), 2003, p. 59-77 

147





2008/09 

Gómez, J., Latorre A., Sánchez M., Flecha R. (2006): Metodología 

Comunicativa Crítica. Barcelona: El Roure. 

Barbero, Josep Manel; Cortés, Ferran: Trabajo comunitario, organización y 

desarrollo social. Madrid: Alinza. Cop.2005 

Ajuntament de Barcelona. BARCELONA. [Data de consulta: febrer i març del 

2009]. Disponible a: http://www.bcn.es/ . Ciutat Vella. Disponible a: 

http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,259065493_286399289_1,00.h 

tml 

PICA: Pla Integral Casc Antic, Pla de desenvolupament comunitari. CASC 

ANTIC.net, el portal del teu barri. Amb la col·laboració: Ajuntament de Barcelona, 

Districte de Ciutat Vella; Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i 

Administracions Públiques, Secretaria d’Acció Ciutadana. Disseny i hosting: Activa 

Web. [Data de consulta: de Febrer a l’abril de 2009]. Disponible a: 

http://www.cascantic.net/web/default.asp 

PICA: Pla Integral Casc Antic, Pla de desenvolupament comunitari. Diagnòstic 

socioeconòmic i ambiental del Casc Antic. Edició: Març del 2007. Amb la 

col·laboració: ARDA, gestió i estudis ambientals; Ajuntament de Barcelona, Districte 

de Ciutat Vella; Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i 

Administracions Públiques. [Data de Consulta: de febrer a Maig de 2009]. Disponible 

a: 

http://www.cascantic.net/web/recursos/Diagn%F2stic%20Socioecon%F2mic%20i%20 

Ambiental%20del%20Casc%20Antic.pdf 

Documents 

54ena Assemblea Mundial de la Salut (2001) 

Classificació Internacional de Deficiències, Discapacitats i Minusvalideses. OMS, 1980 

148




Webs 

• Institut Nacional d’estadistica: 

http://www.ine.es/prodyser/pubweb/discapa/discapamenu.htm 

• Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria General. 

http://www.gencat.net 

• Scientific Electronic Library Online: 


2008/09 

http://www.scielo.br/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S010459702006000200009&ln 

g=e&nrm=iso&tlng=e 

• Col·legi de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya: 

http://www.tscat.org/arxius/temarip2007 

• Ajuntament de Barcelona 

http://www.bcn.es 

• Escola oberta 

http://www.xtec.cat/formaciotic/dvdformacio/materials/td133/d133m1/d133m1p1.htm 

• Generalitat de Catalunya 

http://www.gencat.net 

149




ANNEXES 


2008/09 

150

Descarga - Pla Comunitari del Casc Antic de Barcelona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?