germand at del monestir cistercenc de sant a maria de poblet

GERMANDAT DEL MONESTIR CISTERCENC DE SANTA MARIA DE POBLET
II època, Any XI, número 23, Desembre 2011

S u m a r i
EDITORIAL 1
EL PÒRTIC DE L’ABAT
ESPECULADOR//CRISI //AGONIA
ESPECULADOR//CRISIS //AGONÍA
Josep Alegre, Abat 2
GERMANDAT
LA NOSTRA TROBADA ANUAL
Josep Maria Puig 5
MEMÒRIA ANUAL
Xavier Guinovart 9
SOBRIETAT I SOLIDARITAT
Antoni Garrell 13
MEDALLA
18
ESCOLA DE PREGÀRIA
«SIGUEU SANTS, PERQUÈ JO SÓC SANT»
Josep Xavier Muntané 19
DEL CLAUSTRE AL CARRER
EL MAJORDOM DEL MONESTIR
Josep Maria Recasens 26
A FONS
LA RELIGIOSITAT POPULAR, UNA REALITAT
CREIXENT
Miquel Barbarà 30
ESCOLA I IMMIGRACIÓ: UNA CARPETA OBERTA ,
ENCARA
Enric Queralt 34
MÓN MONÀSTIC
ELS MONJOS I LA CERVESA
Bernat Guixer 40
Director: Cristòfol-A. Trepat
Consell de Josep Alegre, Abat
Redacció: Xavier Alonso
Cosme Garrell
Edita:
Xavier Guinovart
Jesús M. Oliver
Josep M. Puig
Josep M. Recasens
Francesc M. Tulla
Lina Zulueta
Tomàs Bataller
Germandat del
Monestir Cistercenc
de Santa Maria
de Poblet.
Portada: Alexandre Laborde, dibuix del Pati de les
Cases Noves a principis de S.XIX
L’ENTREVISTA
JORDI PUJOL I SOLEY
Octavi Vilà 44
HO SABÍEU?
EL PATI DE LES CASES NOVES
Jesús M. Oliver 58
CRÒNICA DE LA COMUNITAT
De maig a octubre del 2011
Xavier Guanter 61
LA RODA DELS DIES
• DEFUNCIÓ D’UN “hISTÒRIC DE POBLET”
• DOS NOUS JUNIORS
• VISITA DUCAL
• UNA NOVA PROFESSIÓ SOLEMNE
• LA ROSA “ABADIA DE POBLET ”
• RÀDIO NACIONAL A POBLET
• JOVES CAMÍ DE MADRID
• IV JORNADAS DE REFLEXIÓN SOBRE
LA VIDA MONÁSTICA CISTERCIENSE
CONGREGACIÓN DE CASTILLA, O. CIST.
• CURSET DE “CANT gREgORIÀ”
68-76
• PER SOMRIURE
Fer 76
INVITACIÓ A LA LECTURA
BREUS COMENTARIS D’ALGUNS LLIBRES
PER A CONVIDAR A LA LECTURA
Lina Zulueta 77
RESSENYA
PETITA hISTÒRIA DE SANT BENET
Josep Maria Recasens 79
DÉU A LA XARXA
UN wEB D’UNIVERSITARIS CRISTIANS
Cristòfol-A. Trepat 80
Realització: T.G.A.,
Técnicas Gráficas Aplicadas, S.L.
Tel. 629 831 307
t.g.a.sl@telefonica.net
Disseny-Maquetació: Pau Benito
Preu subscripció (2 números): 25 e
Número solt: 15 e
Dipòsit legal: T-60/2001 - ISSN 1577-4104

POBLET
Hem de confessar que ens causa un profund malestar, però sentim la necessitat
de tornar a parlar de la crisi econòmica i de les seves greus conseqüències socials i
morals. Una de les conseqüències més preocupants és justament el nombre d’aturats
que no para de créixer. D’altra banda s’observen poques llums esperançadores a
l’horitzó sobre la solució d’aquest drama social.
Cert que no som experts en economia. Enllà, però, de qualsevol percepció
o anàlisi de les causes d’aquesta crisi, gairebé tothom està d’acord en les seves
raons de fons: la corrupció i l’afany de lucre, l’individualisme insolidari, l’egoisme
i el mirar pel propi profit sense escrúpol tot trepitjant qui sigui i com calgui. Les
decisions d’uns pocs, un cop més, amb la col·laboració sovint inconscient de molts
que s’hi han deixat atrapar, ens han dut a la situació que ara vivim. Tot apunta,
doncs, al fet que els nous valors que han provocat la crisi –la legitimitat moral
de l’avarícia, de l’afany desmesurat d’acaparar béns, de prescindir dels altres, del
relativisme moral que autoritza la utilització de mitjans d’enriquiment il·lícits,
etc.– són l’arrel dels efectes devastadors que estem vivint.
Tanmateix la crisi també presenta algunes clarianes que no podem obviar.
N’esmentem una: la mobilització solidària. En efecte, davant el flagell de l’atur moltes
famílies han reaccionat amb una xarxa d’acollida que ha mostrat un cop més la dimensió
positiva de l’ésser humà quan es deixa conduir per l’altruisme. També hem d’anotar l’esforç
de les esglésies cristianes –i molt en particular de l’Església catòlica a casa nostra– per ajudar
desinteressadament els més febles i marginats. A banda de Càritas diocesana, l’acció social
de la qual per als més desafavorits és coneguda per tothom, són nombroses les institucions,
i molt en especial les parròquies, que s’han mogut per ajudar els qui passen necessitat de
primer ordre, com per exemple, la fam i la nuesa.
Passar fam, com a conseqüència d’aquesta crisi, ja no és una situació inacceptable que
pateixen milers de persones en llocs distants de la nostra geografia. La fam és avui present
també a Catalunya. Algunes parròquies amb l’ajut de donants (mercat municipal, botigues
de queviures, entitats privades...) han organitzat menjadors socials i gratuïts on es serveixen
àpats diaris. Només la fundació Banc dels Aliments (136 voluntaris fixos amb 40.000 hores
de dedicació anual), que compta amb 285 entitats donants d’aliments i 308 entitats actives
receptores –on tenen presència nombroses parròquies i institucions religioses– va distribuir
l’any 2010 més de 8 milions de tones de menjar i va atendre 103.925 persones... persones a
les quals no arriben les institucions oficials i que no són gaire ateses pels polítics per la seva
nul·la rellevància electoral.
Així, doncs, tot i que no ens ha de consolar pas, la crisi ha fet aflorar també entre alguns
de nosaltres, cristians, una actitud activa en coherència amb el nucli de la nostra fe: estimar
incondicionalment sense esperar ni demanar res a canvi, prioritàriament els més necessitats.
Això ens ha d’animar a continuar aquest camí, potser el més adient que avui pot constituir
una autèntica via de la transmissió de la fe.
Els qui fem la revista aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos una bon Nadal. Que davant
el Diví Nadó, però, ressonin de tant en tant els mots evangèlics de l’amor i de la justícia, i
que ens facin obrar en conseqüència: us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits,
m’ho negàveu a mi (Mt 25,45).
EDITORIAL
1

EL PÒRTIC DE L’ABAT
ESPECULADOR
// CRISI //
AGONIA
2
La gegantina crisi planetària
és la crisi de la humanitat
que no aconsegueix accedir a la humanitat.
Edgar Morin
Tres paraules que porten a dins un foc
abrusador. És un foc destructor, però podria
ser també un foc purificador i creador.
ESPECULADOR ve del llatí speculum,
que significa ‘mirall’. La seva etimologia es
relaciona, doncs, amb la idea de transparència,
diafanitat, claror... El seu significat
té dues accepcions. La primera, potser la
més coneguda i actual, treure profit o guany
fora del tràfic comercial normal, amb ànim,
per tant, d’obtenir el més alt lucre possible
amb el menor cost. I a costa de qui sigui.
Per tant, transparent i diàfan per a si mateix.
Omple tot el mirall. Només ell.
L’altra accepció és la de meditar, contemplar
i reflexionar davant d’una situació
important i fonamental per a un mateix o
per a una institució i així poder prendre una
decisió positiva per si mateix, sense ocasionar
problemes o perjudicis als altres. Tan
transparent que permet a d’altres mirar el
mirall.
Aquesta segona versió no es dóna gaire
entre nosaltres. El ritme de la vida és tan ràpid
i l’alienació en el benestar i els diners és
de tal categoria que l’home es veu atrapat
cada dia més en el ritme al·lucinant i embriagador
dels diners. La temptació de la
primera accepció ens arriba a tots en major
o menor mesura. Qui té més poder, “pot”
ESPECULADOR
// CRISIS //
AGONÍA
La gigantesca crisis planetaria
es la crisis de la humanidad
que no logra acceder a la humanidad.
Edgar Morin
Tres palabras que llevan cerrado dentro
de ellas un fuego abrasador. Es un fuego
destructor pero podría ser también un fuego
purificador y creador.
ESPECULADOR viene del latín speculum,
que significa ‘espejo’. Su etimología tiene
relación, pues, con la idea de transparencia,
diafanidad, claridad… Este significado tiene
dos acepciones. La primera, quizás la más conocida
y actual, es la de sacar provecho o
ganancia fuera del tráfico comercial normal,
con ánimo, por tanto, de obtener el mayor lucro
posible y con el menor coste. Y a costa de
quien sea. Por tanto, transparente y diáfano
para sí mismo. Llena todo el espejo. Sólo él.
La otra acepción sería la de meditar,
contemplar y reflexionar ante una situación
importante y fundamental para uno mismo
o para una institución y así poder tomar una
decisión positiva para sí mismo sin ocasionar
problemas o perjuicios a otros. Tan transparente
que permite a otros mirar el espejo.
Esta segunda versión se lleva poco. El ritmo
de la vida es de tal calibre, y la alienación
en el bienestar y el dinero es de tal categoría
que el hombre se ve atrapado cada día más
en el ritmo alucinante y embriagador del dinero.
El significado de la primera acepción
nos tienta a todos en mayor o menor medida.
Quien tiene más poder, “puede” más y

més, i pot portar i porta, sense cap escrúpol,
la societat a la segona paraula: crisi.
CRISI ve del grec (krisis), que
significa l’acció de ‘separar’. Una separació
o una divisió que es fa enmig d’un procés,
d’un assumpte. Una situació complicada o
greu, sobre la qual cal reflexionar acuradament
per prendre, finalment, una decisió.
Que pot portar a un creixement o a un fracàs.
A més vida, o menys vida, o fins i tot
a la mort. Crisi que es dóna en tota persona
en algunes etapes de la seva vida, o
en institucions, en la societat... En aquests
moments la de més actualitat és la crisi econòmica,
que per alguns serà un engreixar-se
fins a “rebentar”, i per a d’altres, malauradament,
aprimar-se fins a “explotar”. Una
crisi que pot ser bona per a tots, o fatal per
a tots. Examinin vostès, si tenen humor, la
premsa, els “mass media”, i s’adonaran de la
tercera paraula: agonia.
AGONIA ve del grec (agón)que
implica en general la idea de lluita, combat,
tensió ... Escriu Unamuno: Agonitza el que viu
lluitant, lluitant contra la vida mateixa. I contra la
mort. És la jaculatòria de Santa Teresa de Jesús: Moro
perquè no moro...
Per a molts la nostra societat està en una
tensió agònica, immersa en una agonia que
provoca l’angoixa, l’angoixa pròpia d’un
moribund.
També pot ser l’angoixa pròpia d’un nou
naixement. La dona, quan ha d’infantar, està afligida,
perquè ha arribat la seva hora; però així que la
criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment,
joiosa com està, perquè en el món ha nascut un nou
ésser. (Jn 16,21 )
El nostre món està en tensió: mediambiental,
financera, social, religiosa... Pot desembocar
en la mort. Encara que, de fet, ja
està essent així, malauradament, per a milers
d’éssers humans en aquest moment, com un
primer i lamentable preu del domini de les
forces de la mort.
POBLET
puede llevar y lleva la sociedad sin escrúpulo
alguno a la segunda palabra: crisis.
CRISIS viene del griego (krisis)
que significa la acción de ‘separar’. Una separación
o una división que se hace en medio
de un proceso, de un asunto. Una situación
complicada o grave, sobre la cual es necesario
reflexionar cuidadosamente para tomar,
finalmente, una decisión. Que puede llevar
a un crecimiento o a un fracaso. A más vida,
o a menos vida, o incluso a la muerte. Crisis
que se da en toda persona en algunas etapas
de su vida, o en instituciones, o en la misma
sociedad… En estos momentos la de más
actualidad es la crisis económica, que para
algunos va a ser un engorde hasta “reventar”
y para otros, desgraciadamente, un adelgazamiento
hasta “explotar”. Es ésta una crisis
que puede ser buena para todos o fatal para
todos. Examinen ustedes, si tienen humor,
la prensa, los “mass media”, y caigan en la
cuenta de la tercera palabra: agonía.
AGONÍA viene del griego (agón)
que implica, en general, la idea de lucha,
combate, tensión… Escribe Unamuno: Agoniza
el que vive luchando, luchando contra la vida misma.
Y contra la muerte. Es la jaculatoria de Santa Teresa
de Jesús: Muero porque no muero. Para muchos
nuestra sociedad está en una tensión agónica,
sumida en una agonía que provoca la angustia
y congoja propia de un moribundo.
También puede ser la angustia y congoja
propias de un nuevo nacimiento. Cuando
una mujer va a dar a luz siente angustia, porque le
ha llegado su hora; pero en cuanto da a luz al niño ni
se acuerda del apuro, por la alegría que un hombre ha
venido al mundo. (Jn 16,21)
Nuestro mundo esta en tensión: medioambiental,
financiera, social, religiosa…
Puede desembocar en la muerte. Aunque,
de hecho, ya está siendo, desgraciadamente,
para miles de seres humanos en este momento,
como un primer y lamentable precio
del dominio de las fuerzas de la muerte.
3

Però la paraula (agón), que també
té el significat de plaça, d’assemblea per a
la festa, pot desembocar en la vida, en un
naixement nou, en un nou ordre.
De moment vivim en tensió. Tensió de
vida i de mort.
Ha de néixer un home nou. Sense ell no
hi pot haver una humanitat nova. Pau VI
en la seva encíclica Populorum progressio, l’any
1967, va cridar l’atenció sobre l’abisme cada
dia més gran que s’obria en el si de la humanitat
per la manca de solidaritat. I aquest
crit el va repetir Joan Pau II en al·lusió al
“capitalisme salvatge”, del qual som avui dia
molt més conscients. També Benet XVI ha
cridat l’atenció sobre la crisi financera i últimament
ha fet una crida a la societat per a
un nou ordre financer. Però són veus profètiques
que no es volen sentir.
Així assistim a una recrudescència
d’una crisi general; es fa més intensa la
lluita entre les forces de la vida i de la
mort, en tots els àmbits i en totes les escales,
fins fer-nos sentir impotents.
El pensador Edgar Morin parla en
aquesta situació de cinc principis d’esperança:
- El sorgiment de l’inesperat i l’aparició
de l’improbable.
- Les virtuts generadores / creadores
inherents a la humanitat.
- Les virtuts de la crisi.
- Les virtuts del perill.
- La permanent aspiració de la humanitat
a l’harmonia.
A més nosaltres, com a creients, sabem
que tot està en les mans de Déu,
d’un Déu revestit d’humanitat; un Déu
que ens convida a ser profundament humans,
a ser activistes, a estar compromesos
en la creació d’humanitat.
4
Josep Alegre, abat
Pero la palabra (agón)que también
tiene el significado de plaza, de asamblea para
la fiesta, puede desembocar en la vida, en un
nacimiento nuevo, un nuevo orden. De momento
vivimos en tensión. Tensión de vida y
muerte.
Debe nacer un hombre nuevo. Sin él no
puede haber una humanidad nueva. Pablo VI
en su encíclica Populorum Progressio, en el año
1967, llamó la atención sobre el abismo cada
día mayor que se abría en el seno de la humanidad
por la falta de solidaridad. Y este grito
lo repitió Juan Pablo II aludiendo al “capitalismo
salvaje”, de lo cual somos hoy día mucho
más conscientes. También Benedicto XVI ha
llamado la atención sobre la crisis financiera
y últimamente hace una llamada a la sociedad
para un nuevo orden financiero. Pero son voces
proféticas que no se quieren oír.
Así asistimos a un recrudecimiento
de una crisis general; se hace más intensa
la lucha entre las fuerzas de la vida
y de la muerte, en todos los ámbitos y
escalas, hasta hacernos sentir impotentes.
El pensador Edgar Morin habla, en
esta situación de cinco principios de esperanza:
- El surgimiento de lo inesperado y la
aparición de lo improbable.
- Las virtudes generadoras/creadoras
inherentes a la humanidad.
- Las virtudes de la crisis.
- Las virtudes del peligro.
- La permanente aspiración de la humanidad
a la armonía.
Pero además nosotros, como creyentes,
sabemos que todo está en las manos
de Dios, de un Dios revestido de humanidad,
un Dios que nos invita a ser profundamente
humanos, a ser activistas y
a estar comprometidos en la creación
de humanidad.
José Alegre, abad

GERMANDAT
POBLET
LA NOSTRA
TROBADA ANUAL
CRòNICA DE L’ASSEmBLEA DE LA GERmANDAT
Convocats pel P. Abat, es va reunir el passat 18 de juny l’assemblea plenària de la
Germandat de Poblet. Ens en fa la crònica Josep Maria Puig Sotés.
Acolliment
18 de juny, dissabte. La Germandat va
ser convocada pel P. Abat per celebrar la
nostra gran diada, l’Assemblea anual. Va ser
un dia esplèndid tant per la celebració com
pel clima. Entre germans i acompanyants
ens vàrem reunir 250 persones. Els més agosarats,
o els millor informats, van descobrir
o sabien que aquell dia s’havien eliminat els
controls de pas de vehicles i s’estalviaven
així haver de deixar els cotxes al pàrquing
gran, a condició de no entorpir la visió de
la façana barroca del temple. L’acolliment va
tenir lloc a la capella de Santa Caterina. A
les 9:30, amb puntualitat monàstica, l’anada
en processó es va organitzar directament
cap al temple per a la missa solemne. Aquesta
vegada no es va fer la trobada, com era
tradicional, a la sala del Cubar, atès l’entrebanc
que les necessàries obres en curs produeixen
al claustre.
Enguany –i no és la primera vegada– ens
trobàvem entre dues grans festes de l’Església:
la Pentecosta i la Santíssima Trinitat.
És com si el vent impetuós de l’Esperit ens
convoqués a recordar que l’Església és una
comunitat que es reuneix en la comunitat
trinitària. Perquè la comunitat és el lloc on
els germans es troben, es comuniquen i s’estimen,
en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit
Sant. Per això es procura (i crec que, gràcies
a Déu, s’aconsegueix) que les trobades
Foto Bedmar.
siguin joioses, fraternals, obertes, sinceres i
lliures.
L’eucaristia
Un cop vàrem entrar en processó per la
façana barroca de la basílica, situats els germans
als rengles dels seients i els monjos al
cor, es va iniciar l’eucaristia, concelebrada
amb tota solemnitat pels preveres de la comunitat
i presidida pel pare abat Josep Alegre
i Vilas. Aquesta es desenvolupà d’acord
amb els ritmes lents i profunds dels monjos
pobletans. El propi abat pronuncià la
corresponent homilia, tan catequètica com
Processó cap a l’església
5

adequada al món i al moment que vivim i de
la qual ell mateix ha tingut la gentilesa de
fer-nos-en un resum que reproduïm a continuació.
Sant Pau es troba immers en una polèmica amb
altres evangelitzadors, que l’ataquen acusant-lo que
actua mogut per mires humanes. Llavors fa al·lusió a
les proves que passa en la seva obra d’evangelització:
presons, pallisses, naufragis, assots... Però no vol posar
l’accent en aquests sofriments. I parla a continuació de
la gràcia que ha rebut de Déu que l’ha sostingut en la
persecució. Ha patit molt en la predicació de l’evangeli,
però hi ha hagut moments de revelacions divines que
l’han enfortit. Però en explicar aquestes revelacions no
posa l’accent en si mateix. Ho comenta com si hagués
succeït a una altra persona. Un home. Un home en
Crist. Sabem que aquest home en Crist és ell mateix,
Pau. Però ell és conscient que tota la seva obra ha estat
possible gràcies a l’ajuda de la gràcia divina, que
l’ha agafat com a un instrument preciós. Per això no
es vanagloria de la seva obra, dels seus mèrits, sinó
de la seva feblesa, que ha estat oberta a la força de
Déu. D’aquí procedeix la fecunditat de la seva obra
evangelitzadora.
La humilitat ens fa conscients de la nostra petitesa,
però al mateix temps fa possible l’obertura del cor que
dóna entrada a Déu en la nostra vida concreta de cada
El G. Christian Almada en un moment de la seva conferència
6
Foto Bedmar.
Foto Bedmar.
Moment de la comunió
dia; i així podem tenir aquesta experiència singular:
experimentar que som petits, poca cosa, que no pintem
gairebé res en aquesta societat... Ara bé, si deixem entrar
en aquesta situació l’amor de Déu en nosaltres, experimentem
la veritable grandesa de l’home, font de pau
i de sentit. Aquesta grandesa a través de la feblesa la
va viure Sant Pau, com no ho ha fet cap altra persona.
Necessitem viure en un camí d’unificació. No podem
tenir dividit el cor. Com no el va tenir Pau que
afirmava que ell no vivia, sinó que era Crist qui vivia
en ell. sant Pau només tenia un amo: Crist. Era un
apassionat de Crist.
A això ens convida l’evangeli que hem escoltat. El
cor només ha de pertànyer a Déu. Però Déu es troba bé
vivint al centre del nostre cor, de la nostra vida. Nosaltres,
però, caminem dividits. Dividits en nosaltres
mateixos. Som cristians, però l’interès que mou el nostre
cor va per una altra banda. Som cristians, però ens
costa posar tota la nostra confiança en el Senyor i la
posem en interessos materials, que passen com passa la
vida mateixa. La preocupació per l’aliment, pel vestit,
per acumular, per garantir una seguretat en aquesta
vida són les nostres fites principals. Fites que no s’aconsegueixen
mai de manera definitiva.

Foto Bedmar.
Jesús quan ens invita a abandonar-nos a la Providència
no ens convida pas a la passivitat, ja que ens
deixa la pregària del Parenostre per demanar a Déu
per les nostres necessitats; també tenim necessitat del
treball... Tot això per ajudar a satisfer unes necessitats
bàsiques, però subratllant sempre que el més important
és la persona i que aquesta mereix més atenció que els
altres béns més externs.
La Paraula de Déu ens manifesta que la veritable
saviesa és la d’aquell que té un sol amo: Déu. I treballa
per aquest amo. Però qui treballa per aquest amo va essent
conscient progressivament que els interessos de Déu
i de l’home coincideixen. El que Déu vol de tu és que li
obris el cor i el deixis treballar des del teu cor.
L’assemblea a la sala capitular
Acabada l’Eucaristia solemne vam travessar
la gran bastimentada del claustre per anar
cap a la sala capitular a celebrar l’assemblea
plenària pròpiament dita. Declarada pel P.
Abat la seva obertura i d’acord amb el ritual
ja tradicional, intervingué primer el secretari
de la Germandat, senyor Xavier Guinovart,
per presentar la completa memòria anual de
l’activitat. Ho féu a continuació el senyor
Moment de l’Assemblea a la sala capitular
POBLET
Lluís Poca, en la seva qualitat de tresorer,
per exposar uns comptes venturosament positius
i es procedí al ritual de la benedicció i
imposició de medalles als vuit nous germans
ingressats enguany, a la vegada que se’ls lliurava
un exemplar de la Regla de sant Benet.
L’Assemblea pròpiament dita acabà amb un
discurs del President, senyor Antoni Garrell,
qui no solament posseeix dots de comunicació
sinó que ens presenta cada any una
gran diversitat d’opinions, judicis i idees en
aquests temps de crítica evolució. La crònica
evita la ressenya de les referides intervencions
perquè es publiquen en la seva totalitat
en aquesta mateixa edició.
Amb tot cal fer constar que es van aprovar
els comptes de l’any presentats pel tresorer,
senyor Lluís Poca, i que l’assemblea
ratificà l’acord de la Junta de la Germandat
pel que fa a la constitució de la fundació “Populus
Alba”, d’acord amb el que va exposar
el president, senyor Antoni Garrell, en la
seva intervenció.
Acomplerta la fase estatutària de l’Assemblea
i amb un lleuger retard horari en
7

elació al programa, s’oferí als assistents
una conferència a càrrec del germà Christian
Alejandro Almada, del monestir de la
Mare de Déu de la Pau (Argentina), doctor
en Teologia i organista, sota el títol “Bíblia i
Vida”. No li va ser possible al cronista prendre
notes d’un tema exposat amb riquesa de
dades i el Germà Almada tampoc no ens ha
pogut fer arribar el resum. Per cert, el germà
Almada va impartir, la setmana següent
a l’Assemblea, un molt interessant curset de
cant gregorià al Palau de l’Abat.
Per acabar el programa del matí, les grades
de la Sala Capitular es dividiren en dos
grups, a esquerra i dreta de la presidència,
per tal de cantar alternativament els salms
de la pregària del migdia que, com ja és també
tradició, dirigí el P. Josep M. Recasens.
El dinar i l’actuació musical
En acabar la pregària del migdia, l’assistència
es traslladà a l’hostatgeria externa on
es serví un bon dinar de germanor a la gran
majoria dels assembleistes. Com és habitual
i lògic, sempre hi ha germans assembleistes
als quals convé tornar abans als seus punts
d’origen i més per necessitat que per gust
s’absenten abans.
Actuació de l’Agrupació Polifònica de Vilafranca del Penedès
8
Foto Bedmar.
Després del dinar vingué –almenys per
a alguns, entre els qui es comptava l’autor
d’aquesta crònica– una gran i positiva sorpresa:
l’actuació musical a càrrec de l’Agrupació
Polifònica de Vilafranca. És evident
que, en aquest cas, la sorpresa va lligada
a una vergonyosa ignorància, perquè si
bé es coneixia el bon “cartell” d’aquesta
agrupació, mai no havia tingut l’oportunitat
d’escoltar-la. Tretze composicions (de
Javier Busto, Tomás Luis de Victoria, Joan
Cererols, Sergei Rachmaninoff, Anton
Bruckner, Henry Purcell...per no esgotar la
llista), programades d’acord amb un guió
de quatre temes (Et homo factus est..., Maria,
Virgo et Mater..., Jesu, crucifixus etiam prom nobis...
i Exaudi orationem meam...), ens oferiren
les veus d’una quarantena de cantaires
mixtos, sota la direcció del mestre David
Hernández, que serà difícil d’oblidar per
la seva disciplina, flexibilitat i afinació.
Potser l’audiència no va ser tan nombrosa
com mereixien, però els entusiastes aplaudiments
que van rebre certifiquen aquests
elogis ben merescuts.
Balanç?
La jornada planificada va arribar així a
la seva fi. Balanç? Cal fer-lo? Al marge de
donar les gràcies més sentides a tota la comunitat
cistercenca de Poblet per les seves
constants i sinceres proves d’amistat i collaboració,
la Germandat fa el que fa, el que
ha de fer, el que pot fer amb la col·laboració
desinteressada de molts. De fet, no es va
pas fundar per gaudir d’una gran festa anual,
que està molt bé com a signe tangible de
“fraternitat”. Si aquest concepte planeja tot
el dia sobre els reunits –com ho ha fet un
any més– i s’estén al dia a dia de cadascú,
el “cum laude” a l’esforç d’uns quants haurà
estat prou profitós.
Josep maria Puig

mEmòRIA ANUAL
P. Abat, membres de la comunitat cistercenca
de Santa Maria de Poblet, estimats
germans.
Un any més, seguint la nostra tradició,
celebrem l’Assemblea de la nostra estimada
Germandat del monestir de Poblet
en aquesta sala capitular. Passem, doncs, a
continuació a resumir-vos breument el que
han estat aquests darrers dotze mesos per a
la comunitat, per a Poblet i per a nosaltres
com a familiars de l’orde cistercenc.
La Comunitat
El passat 3 d’octubre el P. Alexandre Masoliver
va renovar la seva professió monàstica
amb motiu de celebrar el seu jubileu. Va
celebrar, doncs, els 50 anys de vida monàstica.
Va entrar al monestir el 20 d’agost de
1959, vestí l’hàbit cistercenc el 6 de setembre
del mateix any i va fer la professió el 8
de setembre de 1960. El dia de la celebració
del jubileu encara va tenir el goig d’estar
acompanyat per la seva mare de 104 anys,
però va morir poc després.
El P. Alexandre és llicenciat en dret i doctor
en teologia. És autor de diversos llibres
i de molts articles. Cal destacar la seva tesi
doctoral sobre la història de la Congregació
cistercenca de la Corona d’Aragó i la seva
excel·lent Història del Monaquisme Cristià. Actualment
és l’únic monjo viu que té la Creu
de Sant Jordi a títol personal. Per molts anys
P. Alexandre!
El dia 11 de juliol el P. Rafel Barruè va
rebre a la basílica l’ordenació presbiteral
POBLET
Un cop el P. Abat va donar l’assemblea per iniciada amb uns mots de benvinguda, el
Secretari de la Germandat, senyor Xavier Guinovart, va procedir a la lectura i comentari de
la Memòria anual. A continuació la reproduïm íntegrament.
de mans del Dr. Jaume Pujol, arquebisbe
metropolità i primat de Tarragona. Cal
agrair a Déu que tenim un nou prevere a la
comunitat al servei del monestir i de tota
l’Església
El 15 d’agost F. Octavi Vilà va fer la seva
professió monàstica solemne com a monjo
cistercenc del monestir de Poblet en el
transcurs de la missa conventual presidida
per el P. Abat Josep Alegre. Va entrar a Poblet
el 3 de juliol del 2005 i va fer la professió
temporal el 26 de gener de 2007. Entre
les persones que el varen acompanyar hi havia
el seu pare, el decés del qual hem hagut
de lamentar recentment. El pare de fra Octavi,
el senyor Joan Vilà, va ser membre de
la nostra Germandat i durant molts anys va
ser de la seva Junta i un estret col·laborador
de l’abat Maur Esteva.
El 20 d’agost, solemnitat de sant Bernat,
els postulants Antoni Folcrà (que ha pres el
nom de Bernat) i Borja Peyra varen començar
el noviciat amb el ritu de la vestició a la
sala capitular, després de Laudes. F. Bernat
va venir al monestir el passat 16 de febrer
i és llicenciat en periodisme i Francesc de
Borja hi va venir el passat 14 de març i és
llicenciat en filosofia.
Enguany varen participar al curs de formació
monàstica a la Casa General durant
el mes de setembre F. Lluís Solà i F. Josep
Maria Cabañes.
El curs escolar de l’Escolasticat va començar
les classes al setembre i aquest curs
els estudiants han assistit a dues assignatu-
9

es a la Facultat de Teologia de Catalunya a
Barcelona.
El 2 de setembre el capítol general de
l’orde cistercenc va elegir com a nou Abat
General el P. Mauro-Giuseppe Lepori, fins
aleshores Abat d’Hauterive (Suïssa).
L’11 de setembre es va lliurar a la comunitat
de monjos del nostre monestir la
medalla d’or de la Generalitat en reconeixement
a la seva trajectòria històrica i cultural.
L’acte va tenir lloc al Palau de la Generalitat
i la va recollir el P. Abat amb la presència
d’una representació de la Comunitat, de la
Germandat i de la Fundació.
De la intervenció del P. Abat voldríem
destacar el següent:
“...com ja deia Cassià, Pare de l’Església i introductor
del monaquisme a Occident, la virtut principal
del monjo és la discreció i fer de l’Evangeli una llei de
vida, assumint els seus valors en comunitat. Aquesta,
a més, ha de projectar a la societat aquests valors i
constituir autèntics camins de progrés i de cultura. Per
això mateix les comunitats monàstiques són les arrels
d’Europa.
Per això mateix també, la comunitat monàstica de
Poblet ha estat fidel a aquestes arrels, a la seva tradició
genuïnament monàstica i ha assumit al llarg dels segles
aquest servei espiritual i cultural que el Govern de la
Generalitat ha volgut recordar i que els monjos agraïm
i que constitueix una invitació a la fidelitat.”
El 15 de setembre, després de 15 anys
de servei a tot l’Orde cistercenc com a Abat
General, ha retornat al monestir el P. Maur
Esteva. Durant el seu generalat l’Abat Maur
ha visitat incansablement tots els monestirs,
vetllant per fer redescobrir i enfortir la identitat
monàstica, basada en la Regla de sant
Benet, la pregària i la vida fraterna.
Un dels llegats més visibles del seu generalat,
és haver convertit la casa general
de l’Orde en un espai de trobada i comunió
amb totes les monges i monjos. Fou idea
seva la creació dels cursos de formació monàstica,
actualment consolidats, que es fan
10
Foto Bedmar.
Lectura de la Memòria a càrrec del Sr. Xavier Guinovart
a Roma durant el mes de setembre oberts
a tos els monjos i monges, especialment als
joves per tal de fer realitat el que diu la carta
fundacional de l’Orde de viure amb una
sola caritat, una mateixa Regla i uns costums
semblants.
El dia 1 de maig F. David Renart va fer la
professió temporal a la sala capitular després
de Laudes en presència del P. Abat, de la
comunitat i dels seus familiars.
La comunitat ha acabat el curs sobre sant
Gregori el Gran impartit pel germà Christian
Almada, professor a Sant Anselmo a
Roma, i ha començat el cicle formatiu sobre
la figura i l’obra de sant Ambròs de Milà.
N’és professor Mn. Joan Torra, especialista
en patrologia. Tindrà freqüència mensual i, a
més, hi participen membres de les comunitats
de Vallbona, Valldonzella i Solius.
La comunitat ha mantingut una forta
presència tant al monestir, com a escola de
servei i lloc d’acolliment, com a l’exterior.
Cal tenir en compte el sentit universal i gratuït
del testimoni que la nostra comunitat
de monjos dóna tant a l’Església com a la
societat civil.
Pel que fa a les activitats exteriors cal
consignar que diversos monjos han predicat
exercicis espirituals a religiosos i preveres,
han participats en simposis, com el III
Simposi sobre monaquisme cistercenc i els

monjos delegats per la comunitat han assistit
a les reunions dels Consell del Presbiteri
i del Consell de Pastoral.
També destaquem la faceta pública del
nostre Abat en participar al programa de Signes
dels Temps a TV3 i en la concelebració en la
missa de dedicació de la basílica de la Sagrada
Família presidida pel Sant Pare, atesa la
seva condició de mitrat. També destaquem
les seves activitats inherents al càrrec com
l’assistència a les reunions d’Abats i Provincials
de Catalunya i les pròpies de presidir
la Congregació d’Aragó. També ha assistit
a la reunió del Patronat de la Casa Ducal de
Medinaceli, del qual forma part.
Visites de personalitats i celebracions
Han visitat el monestir diversos representants
polítics, com l’aleshores President
de la Generalitat Molt Honorable José
Montilla, el president Pasqual Maragall i el
conseller d’Innovació, Universitats i Empresa,
senyor Josep Huguet.
Del món eclesiàstic cal destacar la visita
del cardenal Echegaray i d’una bona part de
l’episcopat català, que no solament el visita
sinó que hi fa estades i recessos.
El nostre monestir ha continuat essent,
i cada vegada ho és més, lloc de trobada i
d’acolliment per a molts col·lectius, tant
religiosos com culturals, professionals i polítics,
totalment diferents uns dels altres.
Això reforça les paraules del P. Abat en agrair
la medalla al monestir de Poblet que, com
a fill del monaquisme cristià, té una vocació
de servei espiritual i cultural.
Poblet ha acollit joves escoltes, que han
triat aquest indret per fer la seva promesa;
alumnes de l’Escola Judicial de Barcelona;
diverses visites d’alumnes d’escoles religioses;
trobades de Joves; recessos col·lectius
de preveres i bisbes; visites de col·lectius
religiosos diversos com el de Pastoral Uni-
POBLET
anes; l’escola d’estiu de l’STOQ; el Fòrum
d’intel·lectuals i Professionals Catòlics dels
grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi,
entre moltes altres jornades culturals.
També ha acollit l’enregistrament d’un programa
sobre espais religiosos catalans del
canal de televisió de la Conferència Episcopal
Italiana.
També el monestir, i sense el valor religiós
i cultural dels acolliments anteriors, ha
estat marc de trobades com la de 600, biscuters,
i d’altres.
Poblet (monument)
A l’octubre es va iniciar la segona fase
de la restauració del claustre. Es va muntar
una bastida davant de l´altar major per fer
un estudi del seu estat actual i redactar un
projecte de restauració.
F. Josep Antoni i el P. Prior varen mantenir
una reunió a Suïssa amb els mestres
orgueners de la casa Metzler Orgelbau per
valorar la marxa de la construcció del nou
orgue de Poblet.
versitària i Juvenil de diverses diòcesis itali- Lectura dels comptes anuals a càrrec del Sr. Lluís Poca
Foto Bedmar.
11

Foto Bedmar.
Germandat
La Germandat va pregar pels seus difunts
amb les celebracions de sufragis a Barcelona
i a Poblet. Tal com fem des de fa anys, novament
hem contribuït a l’Orde Cistercenc
amb una beca d’estudis per tal que un monjo
d’un monestir amb pocs recursos pugui
participar en el curs de formació monàstica
que es realitza al Col·legi Internacional de
sant Bernat a Roma.
Com ja és tradició es va realitzar el recés
d’Advent. Després de la missa conventual
hi va haver una conferència del P. Francesc
Martinez-Soria “Crisi per Nadal, Nadal en crisi? I
el teu Nadal?” Després del rés de Sexta a la sala
capitular els participants van dinar al refetor
junt amb la comunitat i en silenci. A la tarda
hi hagué una sessió de Lectio Divina i la presentació
dels Comentaris a les Antífones de la O, a càrrec
del P. Abat. S’acabà el recés amb la participació
dels assistents al cant de les primeres
vespres del primer diumenge d’Advent.
Es manté la publicació de la revista semestral
Poblet que constitueix per a tots, conjuntament
amb el web que és actualitzada
per la Comunitat, una porta oberta al nostre
monestir, al nostre orde del Cister i un ajut
per a aprofundir en la nostra fe cristiana.
Fundació Poblet
La Fundació va organitzar, coincidint
amb la cloenda de l’Escola d’estiu de
12
Els assistents aplaudeixen la conferència del G. Christian Almada
l’STOQ, una jornada pública sobre el tema
Evolució i desenvolupament: com s’ha generat la gran
diversitat de formes i aptituds animals a partir d’un
ancestre comú?
El 20 de novembre també va organitzar
una jornada d’estudi sobre el tema Valors i
treball de les Organitzacions no governamentals. Hi
va haver ponents d’ESADE i de Càritas de
Barcelona.
La Fundació també ha impulsat una beca
per als treballs de recerca sobre la relació
del monestir de Poblet amb el medi natural.
El Jurat està presidit per el Dr. Josep Mª
Bricall que també és el President de la Fundació.
El treball al qual s’ha adjudicat la beca
ha estat Hidraulisme històric del monestir de Poblet i
el seu hinterland immediat realitzat per Jordi Juan
Villanueva.
Cloenda
Fins aquí un ràpid repàs de les activitats
que han tingut Poblet com escenari. Finalitzem
tot demanant la vostra pregària perquè
hi hagi noves vocacions monàstiques a Poblet
i a l’Orde i també la vostra col·laboració
per donar a conèixer activament la nostra
Germandat talment que més i més persones
se sentin atretes sincerament per la nostra
espiritualitat i s’hi vulguin incorporar com a
familiars de l’Orde.
Xavier Guinovart

POBLET
SOBRIETAT I SOLIDARITAT
Un cop el secretari i el tresorer van haver acabat les seves intervencions i després d’haver
procedit al lliurament de la medalla als nous germans, el P. Abat va cedir la paraula al president
de la Germandat, senyor Antoni Garrell, perquè procedís a pronunciar el seu discurs
anual de reflexió sobre el paper de la nostra institució.
Benvinguda
Reverendíssim Pare Abat, monjos de la
comunitat de Poblet, germans i germanes.
Abans de res, i en nom de tota la Junta, vull
donar la més càlida benvinguda i la més cordial
felicitació als qui avui, rebent la Regla
de sant Benet i l’abraçada fraternal del pare
abat, heu esdevingut membres de la nostra
Germandat. Per a tots vosaltres avui és
un dia especialment alegre; us puc garantir,
però, que és sols un primer dia, ja que
l’alegria que avui sentiu l’experimentareu
novament, any rere any, en acompanyar les
persones a les quals en l’esdevenidor el pare
abat, tot acceptant la seva petició, els atorgui
ser membres de la Germandat i receptors
dels béns espirituals del Monestir.
Una benvinguda que també us trameto
en nom d’en Josep Herrero i mossèn Pasqual
Andrés Porcar, germans i companys
de la Junta, que avui no han pogut acompanyar-nos.
Tanmateix m’han demanat expressament
que els excusés i que digués als
nous germans de terres valencianes que se
senten molt honorats d’incrementar el grup
de membres d’origen valencià a la nostra
Germandat
Sigueu, doncs, benvinguts i exerciu
amb determinació i convicció la vostra voluntat
de compromís amb la comunitat i la
Germandat. Un compromís, expressat de
forma individual, de restar amatents a les
necessitats de la comunitat monàstica o de
col·laborar en les tasques pròpies de la Ger-
mandat com, entre d’altres, la revista Poblet,
un excel·lent instrument que, com ens ha
dit el nostre secretari en Xavier Guinovart
en llegir la memòria anual, és una porta per
apropar-nos al monestir. Una revista sorgida
de l’esforç del seu Consell de Redacció i de
la col·laboració de germans i no germans,
com la Montserrat Guixer –per a molts de
nosaltres ja una germana–. Moltes gràcies
Montserrat! El nostre agraïment a tots els
que feu possible la revista.
Populus Alba
Un compromís que també s’expressa
col·lectivament en l’impuls i creació de la
nova fundació Populus Alba que, per iniciativa
de la nostra Germandat, properament
veurà la llum i permetrà potenciar i donar
una nova força a l’apropament i obertura del
recinte monàstic a la societat. Una fundació
que, com sabeu, ha estat possible, desprès
de mesos de treball, pel compromís de tots
els germans recolzats en la saviesa jurídica
del germà Francesc Torrella a qui, també, en
nom de tots donem les gràcies.
Escoltar
Un compromís que ens obliga tant a estar
amatents al que succeeix al monestir i a
fora, com a saber escoltar i aprendre del dia
a dia per incrementar les nostres conviccions.
Escoltar amb el cor i la ment, posant
tota la nostra atenció i voluntat a deixar que
ens trametin, explícitament o implícitament,
13

el missatge, i fent-ho amb la determinació i
el valor de comprendre les emocions i sentiments
que hi ha darrera de les paraules i
dels silencis de l’emissor. Un capteniment
que comporta fugir de l’actitud de Montesquieu
1 concretada en la sentència a la majoria
de persones prefereixo de donar-los la raó ràpidament en
lloc d’escoltar-les i, que a la vegada, ens porta a
tenir ben present l’advertència que ens feia
el beat Joan Pau II en recordar-nos que els
mitjans de comunicació han acostumat certs sectors socials
a escoltar solament allò que «afalaga les oïdes» 2 .
Escoltar hauria de ser, doncs, la prioritat
de cadascun de nosaltres: un escoltar amb
tots els sentits i capacitats mentals. Fentho
descobrim, o fem que aflorin del nostre
interior, realitats sovint desconegudes que
refermen les nostres conviccions per configurar,
des d’elles, l’esdevenidor. Un futur
que ens ha d’importar molt, ja que és en ell
on hem de passar la resta de les nostres vides
i on han de desenvolupar-se els dies dels
nostres fills.
En aquesta línia d’escoltar amb voluntat
de descobrir, vull explicar-vos que fa unes
setmanes, en una cerimònia religiosa, vaig
conèixer, de la mà d’un jove vinculat a Taizé,
un cant que va explicar-me el profund
significat i responsabilitat que comporta
percebre i sentir dins nostre el silenci que
caracteritza el monestir de Poblet. Una
responsabilitat que hem de reconèixer i acceptar
tots aquells que, abraçant els valors
del Cister, ens apleguem a la Germandat de
Poblet i tenim el goig de percebre el silenci
dins nostre. El cant deia: el fruit del silenci és
l’oració; el fruit de l’oració és la fe; el fruit de la fe és
l’amor; el fruit de l’amor és el servei; el fruit del servei
és la pau 3 .
1 Charles-Louis de Secondat, baron de La Brède et de
Montesquieu (1689-1755)
2 Joan Pau II i Vittorio Messori: Creuant el llindar de
l’esperança (2004).
3 Mare Teresa de Calcuta: Camino de sencillez (1995).
14
Silenci, fe, amor, servei i pau són cinc aspectes
que precisament no sobren en aquest
món complex, en aquests temps incerts que
vivim; uns temps en els quals la incertesa
s’ha incrementat molt i en els quals les coses
s’han complicat encara més des de la nostra
darrera assemblea.
Un temps de retrocés
Tots percebem que l’ecosistema varia ràpidament
i de forma continuada. Cada dia
s’incrementa la certesa que l’actual període
de la nostra història està escrivint les seves
darreres línies i que s’inicia un període nou
de transició que ens portarà a un nou cicle
que no acabem de visualitzar. Amb tot sí que
podem constatar un creixement de les desigualtats,
un increment de la distància quant
a rics i pobres, també una relaxació quant als
principis ètics i valors morals, conjuntament
amb un increment del menyspreu de la vida
humana; també certifiquem que l’educació
d’alt nivell imposa uns preus que la fan gairebé
exclusiva als més rics i que la llei del
més fort s’imposa en una societat governada
per una elit que, en molts llocs, és fruit de
privilegis del passat o es fonamenta en raons
de família o d’interessos inconfessables.
Excepte algunes minories, gairebé tots
percebem de forma directa, o indirectament
a través dels nostres familiars i amics, que el
progrés retrocedeix i que després de dècades
d’increment de la qualitat de vida, la dels
nostres fills serà inferior a la nostra. Podríem
afirmar que retrocedim a èpoques pretèrites
i que la societat actual té molt paral·lelisme
amb l’Edat Mitjana. Els fets sembla que fan
realitat els pronòstics de pensadors com
l’historiador Furio Colombo o el lingüista
Umberto Eco que fa uns 30 anys alertaven
que el camí que s’emprenia ens podria portar
cap una nova medievalització de la societat,
aquell període europeu que va transcórrer
des del segle cinquè, amb la caiguda

Foto Bedmar.
de l’Imperi romà, fins al segle quinzè amb
l’arribada del Renaixement.
Avancem per un període en què, sota
l’aparent increment de la llibertat, hom creu
que aquesta es restringeix, ja que no hi ha
persona menys lliure que aquella que no pot
traçar el seu propi camí per desenvoluparse
personalment i intel·lectualment, ja sigui
per la manca de treball o per les dificultats
extremes i desencoratjadores per endegar la
pròpia iniciativa.
Raons d’una indignació
Com a prova del que acabo d’afirmar,
pensem en les concentracions que han omplert
les places de les ciutats de casa nostra.
Unes acampades que –a banda dels inadmissibles
esdeveniments de voler segrestar un
parlament democràtic– envien un missatge
que, al meu entendre, ens hauria d’agitar les
consciències en recordar-nos que no hem
fet bé les coses. O és que algú pot estar satisfet
de les actuacions efectuades i del model
de desenvolupament aplicat en constatar
que tenim més d’un 20% d’atur? Tenim un
inadmissible 40% dels joves sense feina; les
empreses tanquen les portes i destrueixen
llocs de treball per falta d’activitat o de crèdit;
els salaris mitjans se situen per sota de
les exigències de renda disponible d’acord
amb els preus dels béns indispensables, un
Discurs del President de la Germandat Sr. Antoni Garrell
POBLET
fet que comporta que l’edat d’emancipació
se situï per sobre dels 30 anys quan al nord
d’Europa no supera els 25. Podem estar satisfets
que s’hagi gastat per sobre de les possibilitats?
Ens hem endeutat excessivament
amb uns crèdits que reporten uns interessos
que ofeguen el present i la seva devolució
hipoteca el futur de les properes generacions.
Un endeutament exagerat tant a escala
particular com en l’àmbit públic. Cal recordar
que als pressupostos del la Generalitat
de Catalunya previstos per al 2011, les úniques
partides que creixen són les corresponents
als interessos financers pel Deute
i que l’import dels interessos és superior al
pressupost d’algunes conselleries.
Aquests són fets prou coneguts, però
per la incomoditat que provoquen preferim
ignorar-los i mirar cap a un altre costat. Permeteu
que ho digui amb tota claredat i contundència:
les actituds associades a ignorar
aquestes realitats haurien de ser desterrades
de tots nosaltres ja que no són pròpies dels
membres de la nostra Germandat. Hem
d’impedir el decrement de la llibertat individual
i col·lectiva, ja que restringir la llibertat
és disminuir la grandesa de l’ésser humà
perquè com bé deia el filòsof Berdiáyev 4 ,
4 Nikolái Aleksándrovich Berdiáyev (Kiev, 1874 - París,
1948), escriptor i filòsof.
15

l’home es defineix com una persona lliure amb principis
espirituals i ètics, una ètica que l’explicita dient:
obra com si escoltessis la crida de Déu, com si estiguessis
convidat a cooperar en la seva obra; fes-ho amb
un acte lliure i creador descobrint la teva consciència
pura i original que et permet combatre el mal en tu i al
teu voltant. Perquè quan ens adrecem al Pare
dient in manus tuas comendo spiritum meum, com
ens deia fa uns moments el Pare Abat en la
seva homilia, això mai no ha de comportar
ni passivitat, ni inactivitat, ni resignació. És
una expressió que implica assumir el risc de
fer el bé, de combatre la injustícia i de servir
els altres tot deixant, un cop fet tot el possible,
que Déu actuï per acabar la tasca.
Són èpoques complexes, ningú no ho
pot negar, hereves d’un temps en què hem
viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Hem gastat més del que podíem. Ara és
hora de pagar els deutes, és hora de treballar
més, cadascú d’acord amb les seves possibilitats,
i a la vegada és hora de fugir de caure
en la injustícia d’incrementar l’esforç dels
més febles.
El futur: una època d’esforç
Són èpoques de sacrifici, d’esforç, d’aplicar
talent i imaginació i d’allunyar l’egoisme
tot fugint de donar solucions pretèrites als
problemes nous; és moment d’evidenciar
els valors seguint el consell d’Albert Einstein
5 no tractis de convertir-te en una persona d’èxit,
sinó més aviat en una persona de valors; és moment
d’exercir amb compromís la solidaritat amb
sobrietat, tot seguint el consell de sant Francesc
d’Assís 6 comença fent el que és necessari, després
el que és possible i de sobte t’adonaràs que estàs
fent l’impossible.
Cal que reconeguem que sobrietat i solidaritat
són dos aspectes que no abunden, ja
5 Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 – Princeton,
USA 1955). Està considerat com el científic més
important del segle XX.
6 Sant Francesc d’Assís (Assís, 1182–1226).
16
que la seva presència comporta desterrar de
nosaltres l’egocentrisme, tan arrelat a la raça
humana. En aquest context els que creiem
en Déu tenim una important tasca a desenvolupar,
ja que hem assumit el principi d’estimar
els altres com a tu mateix. Els germans de
la Germandat de Poblet tenim una obligació
crescuda i indefugible, ja que, a més, tenim
assumits els valors del Cister des del dia que
vàrem fer el pas de sol·licitar l’entrada a la
nostra Germandat i el pare Abat ens va lliurar
la Regla de sant Benet.
Sobrietat i solidaritat a la Regla de sant
Benet
La Regla de sant Benet –animo els nous
germans a llegir-la– està plena d’ensenyances
i d’energia, per reafirmar-nos en el binomi
sobrietat–solidaritat. Recordem el
capítol 34 ... han de rebre tots igual les coses necessàries...,
és a dir, les coses estan al servei
de les persones, sense egoisme i disposats
a compartir; i també el capítol 53 que ens
parla de com s’han d’acollir els forasters i
ens crida a la solidaritat: tots els hostes que es presenten
han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia
dirà: «Era foraster i em vau acollir». I que a tothom es
tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la
fe» i als estrangers. I continua dient: ...que es mostri
la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i
dels estrangers, perquè és en ells que s’acull el Crist...”.
Acollir com a expressió de solidaritat real
no emmascarada. Aquest valor fonamental
del monestir, expressat en l’hostatgeria
com a lloc d’acolliment, cal que impregni el
nostre tarannà i les nostres actituds; només
d’aquesta manera farem realitat el mandat
d’estimar els altres com a un mateix assumint,
a la vegada, el repte d’ésser sempre
nosaltres mateixos. Cal fugir de la temptació
d’oblidar-nos dels nostres deures i obligacions
perquè ja sabem que és més fàcil ser
un més o, el que és el mateix, amagar-se dins
de la col·lectivitat.

Foto Bedmar.
Moment durant el discurs del Sr. President
Una solidaritat que s’expressa amb grandesa
quan es practica des de la sobrietat en
les actuacions pròpies. En aquest context
sempre recordo l’ensenyança del meu pare
quan m’explicava que la sobrietat havia
d’impregnar les nostres obres tot dient-me
has d’aprendre a fer més amb menys, has de ser creatiu
i constant, i també la seva insistència a inculcar-me
la importància i el valor de la paraula
donada, una paraula que ens obliga per sempre.
Ell ho feia explicitant-ho amb exemples
i conceptes, igualment com els que expressa
amb claredat la Regla al capítol 42 on afirma:
sobrietat en la paraula, el silenci; i també en els capítols
39 i 40 relatius a la mesura en el menjar
i el beure; aspectes que hem de tenir en
molta consideració, quan l’abundància d’uns
es basa en la misèria i la fam dels altres.
A tall de cloenda
Avui, reunits a Poblet, mentre percebem
la grandesa del silenci que s’endinsa en els
nostres cors i en les nostres ments, compartim
els valors i el compromís que ens aplega.
És un bon moment per reafirmar el nostre
compromís amb la comunitat monàstica;
permeteu, tanmateix, que us digui que de
res no servirà aquest renovat compromís si
no el fem extensiu a la societat global; si no
estirem el braç, obrim la mà i ens disposem
a fer molt més per a capgirar la situació de
penúria de moltes persones, per trencar les
POBLET
inèrcies i eliminar els privilegis construïts
sobre la injustícia i la marginació; ens hem
d’esforçar a ser coherents amb el contingut
del cant que sovint cantem a les celebracions
litúrgiques: No ho sents? Hi ha algú que estè
trucant; respon-li, obre la porta, no el deixis fora. Un
cant que no pot reduir-se a paraules buides
sense contingut; són mots, ben al contrari,
que han d’expressar el nostre sincer i permanent
compromís. Un compromís incrementat
quan el nombre de persones que
requereixen ajuda creix acceleradament.
Estem encetant una nova etapa de la història,
estem iniciant un nou relat en el qual
tots estem cridats a esdevenir protagonistes
actius per construir l’esdevenidor; escoltar
la crida, acceptar el repte i caminar junts depèn
sols de nosaltres. Sabem que són moltes
les dificultats que haurem de superar, però
també sabem que no descobrim tot el que
som capaços de fer fins que, donant un pas
endavant, iniciem la tasca.
És en aquest context primigeni, en aquest
camí que ha iniciat la nostra societat, que us
encoratjo a no defallir en els esforços, a desenvolupar
les nostres tasques i obligacions
amb sobrietat i solidaritat, coherentment
amb els valors que ens apleguen. Tots som
sabedors que haurem de superar dificultats
enormes. Per aquest motiu necessitarem referents
i un d’aquests referents han d’ésser
els monjos de Poblet; ens hem d’emmirallar
en el seu exemple i fer realitat que allí on
hi ha un germà de la Germandat de Poblet,
hi ha un exemple de sobrietat i solidaritat
exercides amb creativitat i amor. Especialment
amor, ja que com deia Sant Agustí 7 estima
i fes el que vulguis, ja que si calles, callaràs amb
amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs
amb amor i si perdones perdonaràs amb amor.
Antoni Garrell
7 Sant Agustí (354-430), bisbe i filòsof.
17

Foto Bedmar.
18
mEDALLA
Els fou imposada la “medalla”, com a nous membres de la Germandat de Poblet, als següents:
(01) Sr. Joan Montaner i Picard, de Sabadell (Vallès Occidental)
(02) Sr. Octavio Blasco i Encinas, de l’Eliana (València)
(03) Sr. Vicent Valls i Planes, de Castelló de la Plana
(04) Sr. Miquel Maria Ferré i Martí, de Falset (Priorat)
(05) Sr. Tomàs Grau i Bonet, de Tarragona
(06) Sr. Josep Ramon Tarragó i Casanova, de Tarragona
(07) Sr. Ignasi Vives i Sanromà, de Tarragona
(08) Sr. Joan Llagostera i Serra, de Valls (Alt Camp)
(09) Sr. Francisco Javier Güerri i Ripol, de Barcelona
(10) Sr. Fernando Dolz i Andrés, de Reus
(11) Sr. José Bueno i Oliveros, de Barcelona
(12) Sr. Francesc Olesti i Prats, de Reus
(13) Sr. Santiago Campabadal i Short, de Tarragona
Els nous germans amb el P. Abat i el Sr. President de la Germandat
Poblet, 18 de juny de 2011

ESCOLA DE PREGÀRIA
Introducció
Són molts els qui al davant de l’aridesa
legal del llibre del Levític, si poden triar,
prefereixen deixar de banda aquesta part de
la revelació divina per endinsar-se en altres
paratges més reconfortants per a l’ànima assedegada
de Déu. De la mateixa manera que
molta gent s’estima més passar per alt la lletra,
especialment si és menuda i envitricollada,
i es queda només amb les formulacions
més simples i llamineres de l’esperit. I, malgrat
tot, el Levític és membre de ple dret
del nucli fort dels textos bíblics constituït
pel reduït i influent grup del Pentateuc, amb
dret de vet en tot el que estigui relacionat
amb la santedat. Poca broma, doncs, amb
aquest llibre, si ens prenem seriosament la
vocació més íntima de la persona humana.
Presentació del text: Levític 19,1-37
1 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:
2 «Comunica això a tota la comunitat dels israelites:
Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc
sant. 3 Que tothom respecti la seva mare i el seu pare.
Guardeu el repòs dels meus dies festius. Jo sóc el Senyor,
el vostre Déu. 4 No us decanteu cap als ídols, no
us fabriqueu déus de fosa. Jo sóc el Senyor, el vostre
POBLET
«SIGUEU SANTS,
PERQUÈ JO SÓC SANT»
EL CODI DE SANTEDAT
UNA LECTURA DE LEVÍTIC 19
Josep Xavier Muntané i Santiveri, doctor en Filologia Hebrea amb una tesi sobre l’obra
i el pensament de l’escriptor jueu targarí del segle XIV Moixé Natan, és professor de religió
i estudiós apassionat de la vida dels jueus medievals a Catalunya, especialment els de la
seva vila natal de Tàrrega, ens proposa la seva lectura de la santedat de Déu versus la
santedat de l’home, segons el capítol 19 del Levític, el llibre que es troba al cor del Pentateuc.
Déu. 5 Quan oferiu al Senyor un sacrifici de comunió,
feu-ho de manera que el Senyor es complagui en
vosaltres. 6 Mengeu la carn el mateix dia del sacrifici
i l’endemà, però el tercer dia cremeu tot el que en quedi.
7 Si algú en menjava el tercer dia, jo no m’hi complauria;
aquesta carn és com si fos carronya. 8 El qui en
mengés portaria el pes de la seva culpa, perquè profanaria
una cosa consagrada a mi, el Senyor, i seria
exclòs del poble d’Israel. 9 Quan segueu els sembrats,
no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles.
10 I en la verema, igualment: no esgotimeu la
vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho
per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el
vostre Déu. 11 No robeu. No mentiu ni us comporteu
falsament amb algú del poble. 12 No jureu en fals pel
meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo sóc
el Senyor. 13 No explotis el teu proïsme ni li prenguis
allò que és seu. No retinguis fins l’endemà la paga del
jornaler. 14 No insultis un sord ni facis la traveta a un
cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo sóc el Senyor.
15 En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis
parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos.
Fes justícia a tothom. 16 No vagis a escampar calúmnies
entre els teus parents. No et presentis com a testimoni
buscant la mort del teu proïsme. Jo sóc el Senyor.
17 No covis odi contra el teu germà, però corregeix,
si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del
19

seu pecat. 18 No siguis venjatiu ni guardis rancúnia
contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu
mateix. Jo sóc el Senyor. 19 Guardeu també aquestes
lleis: No aparellis dos animals d’espècies diferents, no
sembris el teu camp amb dues classes de llavor ni duguis
vestits de roba teixida amb dues menes de fibra. 20
Si un home té relacions sexuals amb una esclava que
és concubina d’un altre i que no ha estat ni rescatada
ni alliberada, després d’investigar el cas haurà de
pagar una indemnització. Però no seran condemnats
a mort, ja que ella encara és esclava. 21 L’home oferirà
a l’entrada de la tenda del trobament un moltó com a
sacrifici de reparació. 22 El sacerdot, amb aquest sacrifici
de reparació, farà el ritu d’expiació pel pecat que
aquell home ha comès; i així obtindrà el perdó del seu
pecat. 23 Quan entrareu a la terra promesa i plantareu
arbres fruiters de tota mena, tingueu per profans els
seus fruits durant tres anys; no en mengeu. 24 Tots
els fruits que produiran el quart any, consagreu-los al
Senyor amb cants de lloança. 25 A partir del cinquè
any podreu menjar-ne els fruits. Si ho feu així tindreu
millors collites. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 26 No
mengeu la carn damunt el lloc mateix on heu vessat
la sang. No practiqueu les arts d’endevinar ni els encanteris.
27 No us retalleu tot al volt les vores de la
cabellera ni us afaiteu els costats de la barba. 28 No
us feu incisions en senyal de dol per un difunt ni us
feu gravar cap mena de tatuatge. Jo sóc el Senyor. 29
No profanis la teva filla dedicant-la a la prostitució:
el país acabaria prostituint-se i es cobriria d’infàmia.
30 Guardeu el repòs dels meus dies festius i reverencieu
així el meu santuari. Jo sóc el Senyor. 31 No acudiu als
nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu
impurs. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 32 Aixeca’t al
davant de l’ancià i honora els seus cabells blancs; així
reverenciaràs el teu Déu. Jo sóc el Senyor. 33 Quan un
immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el
vostre país, no l’exploteu. 34 Al contrari, considereulo
com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com
a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants
en el país d’Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. 35
No falsegeu els judicis, ni les mides, ni els pesos o les
mesures. 36 Tingueu balances exactes, pesos exactes,
mesures exactes. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que
20
us he fet sortir del país d’Egipte. 37 Observeu tots els
meus decrets i les meves decisions. Jo sóc el Senyor.»
El llibre del Levític, tal com afirmen els
entesos, pot ser dividit sense dificultats en
dos grans blocs. El capítol que avui proposem
a la vostra consideració s’integra dins
de la segona part, coneguda com a «codi
de santedat»: capítols 17-26. Es tracta del
capítol 19. 1 Comença, com la major part
de les seccions del Levític, amb la fórmula
«el Senyor va parlar encara a Moisès». Des
d’on s’adreça aquest Déu que a cada capítol
té sempre alguna cosa a afegir al que ja ha
dit abans? Es comunica amb Moisès, amb
un Moisès que, com veurem tot seguit, és
més retòric que real, dins de la tenda del tabernacle,
el santuari mòbil que acompanyà
els sortits d’Egipte durant tot el temps que
s’allargà la seva estada al desert (vegeu els
darrers capítols del llibre de l’Èxode).
Aquesta tenda que, malgrat els seus cortinatges
de preu i l’amplitud de l’indret on
estava plantada, no deixava d’assemblar-se a
les tendes on es refugiava el poble, constituïa
el punt de trobada amb Déu, de la mateixa
manera que Moisès, o els sacerdots i
levites després, exercien de mitjancers. Ara
bé, contràriament al que es podria pensar,
el nostre llibre no es dedica només a exaltar
la figura del tabernacle i el personal o la
litúrgia relacionades amb aquest indret sagrat,
sinó que, acabat d’escriure després de
l’experiència dolorosa de l’exili i amb la destrucció
del primer temple com a rerefons
mental indefugible, pretén mostrar com n’és
de significatiu Déu per als homes i dones,
1 Agraeixo ben de cor a fra Lluís Solà la invitació que
em va fer de poder col·laborar en aquestes sessions d’estudi i
reflexió al voltant d’alguns textos bíblics, així com la llibertat
que em va donar a l’hora d’escollir-ne un. D’entre els que
em va proposar, m’he quedat amb Lv 19. M’he servit de la
traducció catalana de la BCI i de les notes que l’acompanyen,
com també de l’excel·lent introducció i comentari de Jacob
Milgrom, Leviticus 17-22. A New Translation with Introduction and
Commentary, Nova York, Doubleday 1991, pp. 1596-1726.

no tan sols des de l’espai i el lloc, reduïts i
vulnerables, del culte, sinó des del terreny,
vast i fèrtil, de la vida.
Ja es veu doncs, que aquesta amplitud de
mires no devia ser pas la que devia predominar
quan es bastí el tabernacle al desert,
en plena eufòria per l’alliberament, sinó que
els diversos moments en què Déu s’adreça
a Moisès en el Levític, malgrat que la ficció
literària els situï dins d’una seqüència
cronològica determinada, en realitat són el
resultat de la relectura que es féu del text
bíblic en moments successius i distants de
la història del poble. Entre parlament i parlament
de Déu a Moisès han transcorregut
generacions, la situació del poble ha canviat
i el text s’ha reescrit per tal de respondre
a les noves necessitats i, més important encara,
per tal de continuar essent significatiu
per als qui l’escolten.
No hi ha dubte que és per aquest procés
de formació i per certes connexions entre
les seccions que el formen que s’escapen a la
nostra praxi i mentalitat, que Lv 19 ofereix
un interesantíssim aspecte de calaix de sastre.
Proveu de llegir-lo d’una tirada i veureu
com els més avesats a les lectures bíbliques
resistireu més o menys bé fins a la meitat,
però a partir del verset 19, fins i tot els més
forts, els veritables atletes de l’esperit, experimentareu
una certa perplexitat pel contingut
que s’hi exposa. La temptació llavors,
és dividir el capítol en petites unitats homogènies
quant al sentit però separades entre
elles. Però si ens quedem només amb les tisores
i no tenim present ni el fil ni l’agulla ni
el metre segurament ens serà molt difícil si
no impossible, copsar l’art complex de cosir
transcendència i immanència.
Lectura del text
Malgrat l’aparença caòtica de Lv 19, hi
ha dins seu una idea, una intuïció, que uneix
les diverses seccions que el formen. Molts
Levític (el papir més antic)
POBLET
dels casos específics i concrets tractats en
aquestes seccions han caducat avui en dia,
però la idea que els anima i que posa en
contacte realitats aparentment tan diferents
entre si, no ho ha fet pas. De quina idea es
tracta? Apareix, diàfana, a l’inici mateix del
capítol, formulada en forma d’imperatiu
adreçat via Moisès a tota la comunitat dels israelites:
«Sigueu sants, perquè jo, el Senyor,
el vostre Déu, sóc sant.»
La sola idea de santedat remet el nostre
inconscient catòlic a utopies impossibles, a
batalles perdudes amb promesa de victòria
final. Un discurs que, de tant sentit, s’ha
acabat banalitzant. Reduïda la santedat a les
poques figures que apareixen a les estampetes,
ha passat a ser considerada a la pràctica
com un fenomen minoritari i individual. En
canvi, la imitatio Dei que proposa l’inici de Lv
19 obliga, ara i aquí, tot el poble, no de forma
exclusiva els sacerdots i levites. De quina
manera?
El capítol sencer està dedicat a exposar
els mitjans, sota forma de manament,
a partir dels quals el poble pot atènyer la
santedat. En efecte, tots i cadascun dels ma-
21

naments enunciats al llarg del capítol, una
trentena, agrupats en divuit seccions, 2 tenen
a veure d’una manera o altra amb el concepte
de santedat. És precisament això el que
justifica la seva presència aquí, ja que és amb
ells que els diversos redactors de Lv 19 van
maldar per fer comprensible i real als seus
oients la crida a la santedat.
La primera unitat (v.3) reprèn i reelabora
el cinquè i el quart manament del Decàleg,
els quals, al seu torn, són el primer manament
del grup dedicat a les obligacions envers
els homes (respectar els pares) i la darrera
de les obligacions envers Déu (guardar
el repòs del dissabte). Lv 19 ha capgirat l’ordre,
doncs, i hi ha qui ho interpreta com que
en relació a la santedat, ètica i culte tenen el
mateix valor. De fet, a Lv 19 els manaments
de natura religiosa (vv. 2-8) i els manaments
de caràcter ètic (vv. 11-18), connectats amb
una secció que fa de pont entre ambdues
realitats perquè inclou preceptes que són, a
la vegada, manaments religiosos i ètics (vv.
9-10), van de bracet.
A nosaltres, però, ens és més fàcil copsar
la santedat dels imperatius ètics (no robis,
no explotis el teu proïsme, fes justícia a tothom,
no siguis venjatiu ni guardis rancúnia,
estima els altres com a tu mateix...) que la
dels manaments rituals, perquè els segons,
2 S’han proposat diverses estructures per a Lv 19. Una
d’elles divideix el contingut en tres seccions (vv. 2b-10: manaments
religiosos; vv. 11-18: manaments ètics; vv. 19-37:
manaments miscel·lanis), emmarcades per una introducció
(vv. 1-2a) i una exhortació final (v. 37), que es corresponen
a les dues fórmules de sanció divina: la llarga («Jo sóc el Senyor,
el vostre Déu»), per als manaments religiosos, i la breu
(«Jo sóc el Senyor»), per als manaments ètics, i ambdues,
fins a tres vegades cadascuna i de manera alternada, en la
secció miscel·lània. La tercera secció a més, compta amb una
inclusió (v. 19 i v. 37) que la distingeix de la resta. Hi ha però,
qui considera que aquesta divisió no té en compte diverses
seccions de Lv 19 que no es clouen amb cap de les fórmules
esmentades i per això es proposa una estructura formada per
divuit unitats temàtiques seguides (v. 3; v. 4; vv. 5-8; vv. 9-10;
vv. 11-12; vv. 13-14; vv. 15-16; vv. 17-18; v. 19; vv. 20-22; vv.
23-25; vv. 26-28; v. 29; v. 30; v. 31; v. 32; vv. 33-34; vv. 35-36)
i emmarcades per un encapçalament (v. 2, que té la virtut de
posar totes les unitats del capítol sota la idea de santedat) i
un final (v. 37).
22
tal com apareixen en el text (centrat en el
sacrifici de comunió), queden fora de la
nostra experiència. Faríem bé de substituirlos
per la praxi litúrgica de l’Església per tal
de tenir plens els dos plats de la balança de
la santedat ja que aquesta és, de fet, la idea
que Lv 19 volia transmetre. 3
El Moisès de Miquel Àngel
Val a dir però, que en relació als dos tipus
de manament no em sembla que Lv proposi
actituds excessivament allunyades del que
hom podria qualificar de praxi social recta.
La santedat implícita en aquests manaments
és una santedat que, si se’m permet, de tan
normal no sembla santa, no apareix revestida
d’aquella heroïcitat sublim que trobem
en certs relats hagiogràfics. Els membres del
3 No es tracta d’escollir entre Marta (si se’m permet
relacionar de manera més aviat grossera ètica amb acció) o
Maria (si l’associació es fa entre litúrgia i contemplació), sinó
de tenir ambdues i en perfecte equilibri. Aquesta és la postura
revolucionària de Lv 19.

poble són sants quan mengen a casa seva la
carn del sacrifici de comunió dins dels dies
establerts, quan no roben ni menteixen ni
s’aprofiten del proïsme, quan respecten els
minusvàlids, quan són imparcials en els judicis...
El llistó s’apuja una mica més quan es
recomana de no ser venjatiu ni de guardar
rancúnia contra ningú del poble, és a dir,
de perdonar, i quan finalment s’exhorta a
estimar els altres com a un mateix (v. 18),
però fins i tot avui en dia hom ha demostrat
el valor terapèutic del perdó i de les conseqüències
benèfiques de tenir una actitud
positiva envers els altres (idees que, d’altra
banda, ja eren presents en el pensament filosòfic
antic). Santedat, doncs, apareix com
a sinònim de justícia i d’integritat, també
de compassió, de respecte i de maduresa i
equilibri personal. La santedat que proposa
Lv està feta a mida humana, no és difícil
d’entendre ni de posar en pràctica (veg.
també Dt 30,11-14), es tracta de participar
en el joc de la vida sense fer trampes i, si de
cas, ajudant els qui no tenen les cartes tan
bones. Ara bé, fins i tot l’atenció que Lv 19
presta als pobres, orfes i vídues és equiparable
a la que es troba en les compilacions
legals de les nacions veïnes, només l’interès
per l’immigrant seria una de les notes característiques
de la seva preocupació pels més
necessitats de la societat. 4
D’altra banda, la santedat de Lv 19 és
un concepte essencialment dinàmic: no es
posseeix pel sol fet de ser membre del poble,
sinó que s’aconsegueix en la mesura que
s’observen els manaments, encara que també
disminueix i s’arriba a perdre quan se’ls
negligeix. Com diu un proverbi medieval
4 Veg. en aquest sentit, el passatge del jove ric (Mt
19,16-20): Jesús proposa la guarda dels manaments, tal com
apareixen a Lv 19, per obtenir la vida eterna, i el jove que l’ha
interpel·lat li respon que això ja ho compleix. Si de cas, tal
com revela Jesús amb l’exigència a vendre-ho tot i seguir-lo,
el que li barra el pas a la vida, a la santedat, és la riquesa. Pot
ser sant un ric que ja compleix tots els manaments? Continueu
llegint la perícopa de Mt.
POBLET
escrit per un jueu targarí: Ni el seient ni el lloc
engrandiran la dignitat del teu nom, tu l’avergonyiràs,
tu l’embelliràs.
És aquí, però, que rau la diferència en
relació als codis legals de les nacions veïnes:
no n’hi ha prou de saber el camí, de
conèixer la teoria, sinó que cal posar-la en
pràctica. Qui ho mana? Qui o què hi ha al
darrere d’aquest imperatiu? La realització
d’una societat justa, compassiva i fraterna?
Doncs, malgrat el que hem dit prèviament,
no és pas aquesta la intenció primera que
motiva l’observança dels manaments de Lv
19, sinó la crida que fa Déu a imitar-lo. Al
darrere de cada imperatiu ètic no s’hi troba
pas l’autoritat d’un legislador o d’un tribunal,
ni tampoc la idea utòpica d’una societat
determinada, sinó que hi llegim, com la
tornada d’una cançó o d’un poema, els mots
següents: Jo sóc el Senyor, el vostre Déu. És Déu
qui en reclama el seu compliment. En altres
paraules, si bé el model de santedat al qual
estan cridats els membres del poble no és
estrafolari, sí que és peremptori i de compliment
inexcusable: aquest és l’únic camí possible
si es vol ser Israel, si es vol formar part
del poble que Déu s’ha escollit perquè sigui
llum de les nacions de la terra. L’obediència
decidida i perseverant de Déu és el que
converteix en santa aquesta empresa: Sigueu
[sants] perquè jo sóc [sant].
Després del clímax aconseguit amb el
manament del v.18 —que més endavant Jesús
farà seu per expressar el nucli de la Llei:
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota
l’ànima, amb tot el pensament. Estima els altres com a
tu mateix, (cf. Mt 22,37.39)—, els vv. 19-37,
introduïts per un simple guardeu també aquestes
lleis, deixen enrere les grans proclames ètiques
d’alguns dels versets precedents i ens
retornen de nou a l’àmbit de la realitat quotidiana
i per això mateix contingent i passatgera.
Tracten de temes diversos, com ara la
relació de l’home amb les seves possessions
23

(vv. 19-29: els animals, cereals i vestits, v.
19; els esclaus, vv. 20-22; la terra, vv. 23-25;
el cos , vv. 26-28, i la filla, v. 29) i, al final
de tot (vv. 33-36: l’immigrant, vv. 33-34, i
l’ètica comercial, vv. 35-36), sembla ben
clar que formen part d’un afegit posterior.
De tota manera, el que unifica cada una
d’aquestes seccions, tal com passava amb
les precedents, és que totes mantenen una
relació especial amb el concepte de santedat.
Veiem-ho a continuació.
Si al v. 19 es prohibeixen les barreges,
hi ha qui ho justifica pel fet que amb elles
s’introdueix el desordre en la creació diferenciada
de les espècies, mentre que d’altres
autors opinen que el motiu principal rau
en el fet que les barreges són un element
24
Un rotlle de la Torà
propi i específic de l’àmbit sagrat (veg. les
que testimonien els passatges d’Ex 26,1.31;
28,6.15; 39,29). Amb aquesta prohibició
es recordaria a Israel que, malgrat la crida
indefugible i urgent a la santedat, hi ha límits,
fronteres, que no es poden traspassar:
no s’arriba a la santedat penetrant en l’àmbit
del sagrat més enllà del que és permès, sinó
complint els manaments. 5
5 Del mateix poeta targarí esmentat abans, anomenat
Moixé Natan, podem llegir el següent proverbi:
Cerca saviesa per damunt de tot i et construiràs una casa, i amb
intel·ligència omple les estances o palau. No creguis res que de creure
no sigui digne, ni cerquis res que aconseguir no puguis. La darrera
cautela s’aplica de manera especial a l’àmbit de la investigació
teològica.

Els vv. 20-22 fan seva la concepció de
l’adulteri com a falta comesa contra el marit
i també contra la divinitat, és a dir, com
a crim civil i religiós a la vegada, d’aquí la
funció reparadora del sacrifici que prescriu
el text (i que completa el que ja se n’havia
dit a Lv 5,15-26). La consagració a Déu
dels fruits produïts durant el quart any de
la plantació d’un arbre (vv. 23-25) justifica
també la inserció d’aquest manament en el
nostre capítol. De manera semblant, la puresa
que s’ha de mantenir enfront dels morts
(vv. 26-28) és essencial de cara a aconseguir
o mantenir la santedat. Finalment, el text rebutja
la pràctica de la prostitució exercida a
redós d’un santuari, coneguda com a prostitució
sagrada (v. 29).
Els manaments que segueixen fins arribar
al final del capítol mantenen amb
aquests la coherència lògica, encara que
amb ells els diversos redactors de Lv 19
van anar formant inclusions successives
amb alguns elements precedents i van anar
tancant, de manera literàriament elegant i
reeixida, aquesta secció del llibre: a més a
més de la ja esmentada dels vv. 19 i 37, hem
d’indicar la dels vv. 3-4 i 30-32 i també la
de Lv 18,2-3 i Lv 19,36-37. Els darrers manaments
(vv. 33-36), encabits entre algunes
de les inclusions esmentades, amplien la
crida a la santedat a aspectes determinats
de la vida social que deurien semblar especialment
significatius al darrer redactor de
Lv 19: l’ajuda a l’immigrant estranger i l’ètica
comercial.
Concreció
Si ens quedem en la forma i prescindim
del contingut d’aquests darrers versets, hom
hi podria veure una invitació subtil a ampliar
la crida a la santedat de Lv 19 cap a algunes
parcel·les de la nostra vida i del nostre
temps que el darrer redactor no podia concebre
ni imaginar i en canvi, per a nosaltres,
POBLET
són ben normals. Aquest caràcter tan pràctic
de Lv 19, que no nega el plus d’heroicitat
que cadascú de nosaltres estigui disposat a
afegir, fa més viable que mai la incursió de
la santedat en el nostre món. Aquesta és, al
meu parer, una de les principals aportacions
de Lv 19: ajudar a fer realitat la utopia de
santedat.
Josep Xavier muntané
25

DEL CLAUSTRE AL CARRER
26
EL mAJORDOm
DEL mONESTIR
En aquesta ocasió el P. Josep Maria Recasens, monjo de Poblet, ens comenta el perfil
que ha de tenir el majordom del monestir segons el retrat que en fa sant Benet en el capítol
XXXI de la seva Regla. El model que dibuixa sant Benet no és només per als monjos, sinó
que es pot estendre a tots aquells i aquelles que tenen responsabilitats en el maneig, gestió i
distribució dels béns dels altres al servei públic de la comunitat.
C. XXXI de la Regla de sant Benet
1 Per majordom del monestir, que s’esculli
d’entre la comunitat un home de seny, reposat,
sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust,
ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu,
que sigui com un pare per a tota la comunitat.
3 4 Que s’ocupi de tot. No faci res sense encàrrec
de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No
contristi els germans; 7 si per ventura un germà li
demana alguna cosa poc raonable, no el contristi
menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat,
la negui a qui la demana indegudament.
8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre
d’aquella dita de l’Apòstol: “Qui administra
bé, es guanya un bon lloc”. 9 Que es preocupi
amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants,
dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà
de donar compte de tots ells el dia del judici.
10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del
monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar;
11 12 res no tingui per negligible. Que no es deixi
portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador
del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb
discreció i segons les ordres de l’abat.
13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no
té allò que li demanen, que doni una bona paraula
per resposta, 14 tal com està escrit: “Una
bona paraula val més que el millor present”. 15
De totes les coses que li encomana l’abat, que en
tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no
s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració
establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin,
recordant la paraula divina sobre
allò que es mereix “el qui haurà escandalitzat
un dels petits”.
17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin
auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix
acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que
té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es
donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin
les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi
ni es contristi a la casa de Déu.
Introducció
Al llarg de la seva Regla sant Benet té una
cura especial per donar un retrat òptim dels
monjos que tenen una responsabilitat especial
en el monestir. Així ho veiem en els dos
capítols que dedica a l’Abat (II i LXIV), en
el capítol sobre el Prior (LXV) i al capítol
dedicat al Majordom o Administrador del
monestir. Però trobem també altres capítols
on es fa al·lusió a càrrecs concrets. En són
exemples el que parla dels degans del monestir
(XXI), responsables de seccions concretes
de treball del cenobi, el dels qui tenen
cura dels malalts (XXXVI), el del lector
setmaner (XXXVIII), el del germà hostatger
(LIII), el dels artesans del monestir (LVII),

el del mestre de novicis (LVIII), el dels sacerdots
del monestir (LXII) i encara el dels
porters (LXVI). Sant Benet és un perfecte
organitzador i l’experiència adquirida a través
de la tradició monàstica i de la gestió
diària del monestir, el fa ser molt precís i escrupolosament
detallista a l’hora de dibuixar
la manera de ser de cada un dels personatges
destacables en la vida del monestir.
Avui voldria comentar el capítol que sant
Benet dedica al majordom, un càrrec de
molta responsabilitat i que les nostres constitucions
consideren un oficial major junt
amb el prior. Potser pensareu que sóc força
agosarat de parlar d’aquest capítol i d’aquest
personatge quan justament és el càrrec que
se m’ha confiat personalment en el monestir.
Però el meu comentari intentarà fugir de personalismes
estrets i mirarà de fer una anàlisi
objectiva del text de Benet. Que jo m’ajusti
o no al model del sant Patriarca és una qüestió
que deixo als qui tenen la missió objectiva
de donar una opinió autoritzada sobre
l’execució dels càrrecs dins el monestir.
Comentari
El capítol dedicat al majordom (XXXI)
apareix després del llarg codi penal (XXIII-
XXX) i va seguit dels capítols que parlen de
les eines i objectes del monestir (XXXII) i
dels capítols que tracten de si els monjos han
de tenir res de propi o de si han de rebre
tots igual les coses necessàries (XXXIII i
XXXIV). El majordom apareix citat, a més,
en la Regla en el capítol XXXV, sobre els setmaners
de cuina –3 vegades–, en el capítol
XXXVI, sobre els germans malalts, i, encara,
en el capítol XXXIX, quan sant Benet parla
de la mesura del menjar. La presència del
majordom en aquests capítols és òbvia atesa
la seva responsabilitat en l’àmbit domèstic.
El fet que sant Benet dediqui al majordom
un capítol de la regla –el terme llatí
original que traduïm per majordom és cella-
POBLET
Mestre Conxolus, sant Benet (s.XIII)
rarius– indica ja la importància que concedeix
al seu rol dins la comunitat monàstica.
A ell li correspon una missió més temporal,
perquè ha de tenir cura de tot el patrimoni
del monestir. L’abat es reserva la missió
espiritual i l’atenció als monjos, tot i que
d’ell depèn el funcionament del monestir. El
majordom és el delegat de l’abat per a tots
els afers de l’administració del monestir. Per
això no és estrany que el mateix sant Benet
digui explícitament que ha de ser com un
pare per a tota la comunitat (XXXI,2).
Les condicions que sant Benet exigeix
al monjo que ha d’exercir aquest servei són
deu. Per tant bé podríem parlar d’un decàleg:
• Ha de ser un home assenyat –el terme
llatí és sapiens–, és a dir, ha de ser un home
savi, amb la saviesa de les coses de Déu i les
humanes. Un home que ho sàpiga disposar
tot de forma convenient. Un home previsor
i disciplinat, que tingui una visió àmplia de
les coses que porta entre mans i que sàpiga
captar les necessitats de les persones. Un
home atent a tot i que vetlla amatent per tot
el que se li encomana.
• Madur –maturis moribus, en l’original llatí.
Sant Benet el veu com un monjo realista,
27

equilibrat, amb capacitat de control sobre si
mateix, amb fermesa de caràcter i en qui es
pot confiar plenament.
• Sobri –sobrius–, és a dir, ponderat, vigilant,
i que no es deixa atrapar per l’abundància
de coses amb què tracta, sinó que sap
distanciar-se’n afectivament. Un home que
dóna exemple de l’ús moderat dels béns que
toca.
• Ni golut –non multum edax–, conseqüència
de la qualitat anterior. Que no es deixi
portar per la bulímia, ni doni una impressió
de desmesura en el menjar o el beure.
• Ni vanitós –non elatus–. Pel fet que té a
càrrec seu l’administració del patrimoni del
monestir, que no se les doni de més, ni es
deixi endur per la inflor o l’arrogància.
• Ni violent –non turbulentus–. Que no
sigui de caràcter impetuós, ni agressiu, ni
dèspota.
• Ni injust –non iniuriosus–-. Conseqüència
de l’anterior. Que no sigui ofensiu amb
les paraules o els gestos, sinó atent i educat
i que s’adapti a la manera de ser de cada
monjo.
• Ni cançoner –non tardus–. Ja que ell
disposa de totes les coses necessàries per
als germans i per al servei del monestir, sant
Benet vol que sigui diligent i que no retardi
innecessàriament les coses que se li demanin
sinó que les proporcioni
en el temps convenient.
• Ni pròdig –non prodigus–.
Contràriament a la condició
anterior, que tampoc faci ostentació
del seu càrrec donant
més del que hom demana, com
per demostrar que disposa de
tot i que en pot fer un exhibicionisme
descarat.
• Sinó temorós de Déu –timens
Deum–, és a dir, un home
que no perd mai de vista la
presència de Déu en la seva
28
vida i que es deixa portar per la voluntat de
Déu en tot.
A aquestes deu condicions inicials segueixen
una sèrie prescripcions tan afinades
que quan les llegim ens fa la impressió que
ha de ser molt difícil trobar un candidat que
reuneixi tals condicions. El mateix passa en
el retrat que sant Benet fa de l’abat.
Sant Benet continua dient del nostre
home que s’ha d’ocupar de tot (v. 3), però
que no faci res sense encàrrec de l’abat i que
compleixi el que li encomanen (vv. 4-5). Per
tant el seu càrrec no és absolut ni independent.
Sempre té l’abat com a supervisor i
àrbitre de la seva actuació. Això li ensenyarà
de ser humil i obedient alhora.
Tot seguit (vv. 6-7) el sant legislador
posa un exemple de com s’ha de comportar
davant un germà que li demani quelcom poc
raonable: l’actitud del majordom ha de ser
correcta, educada i comprensiva, fins i tot
en el cas que li hagi de negar la cosa sollicitada.
Pel fet de ser temorós de Déu, haurà de
ser circumspecte en la seva administració,
mirant pel bé de la seva ànima (v. 8). Una
cita de la primera carta a Timoteu (3,13), qui
administra bé, es guanya un bon lloc, li recorda al
majordom el premi concedit al qui fa un ús
prudent dels béns d’aquest món.
Facsímil de la Regla de sant Benet - Museu de sant Cugat.

Sant Benet li encomana també la cura
dels malalts, dels infants, dels hostes i dels
pobres, per tal que atengui a les necessitats
immediates d’aquesta categoria de persones,
tot posant-li literalment la pistola al pit
i recordant-li que n’haurà de retre compte
el dia del judici (v. 9). Aquesta advertència
l’aplica també repetidament sant Benet a
l’abat. ( c. II, 6.34.37.38.39).
Se li demana també que vetlli de tal manera
sobre els objectes del monestir que els
consideri com a vasos sagrats de l’altar (v.
10). Per això cal que no menyspreï res de
tot el que se li ha encomanat (v. 11), però
aquest interès i supervisió sobre tot el patrimoni
del monestir no l’ha de fer caure en
l’avarícia, i menys encara en una prodigalitat
desmesurada, sinó que ha de mantenir la
moderació en tot i atenir-se a les ordres de
l’abat (v. 12).
A continuació insisteix encara sobre la
manera educada i delicada quan se li demani
quelcom que no té (cf. vv. 6-7). Sant Benet
empra aquí una cita del llibre de Jesús fill
de Sira (18,17): Una bona paraula val més que el
millor present. (v. 13-14).
El v. 15 és un paral·lel dels vv. 4 i 5, on
l’autoritat de l’abat manté la primacia en tot
i a ella s’ha de sotmetre sempre el majordom.
En el v. 16 el legislador ordena al majordom
ser diligent en el seu ofici i vetllar
perquè als germans no els falti el necessari.
Li demana que ho faci amb dolcesa i al moment
degut per tal que els germans no s’escandalitzin.
I aquí aprofita sant Benet per
recordar-li una perla de l’evangeli de sant
Mateu (18,6) sobre l’escàndol als petits.
Els versets finals (17-19) són de nivell
pràctic: la possibilitat de tenir ajudants per
poder acomplir amb tranquil·litat d’esperit
el seu ofici i un horari oportú per demanar el
que calgui per tal que tot es faci amb ordre
i al seu moment.
POBLET
Detall d’una miniatura d’un manuscrit representant un
monjo tastant el vi d’una bóta.
Conclusió
Vet aquí un comentari detallat sobre
aquest important capítol de la Regla benedictina
que posa en relleu l’art de governar
del seu autor i la precisió amb què sap organitzar
el seu monestir, així com les qualitats
humanes, morals i espirituals que demana
dels responsables de la comunitat.
Realment, quan hom llegeix aquest capítol
o els que dedica a l’abat (II i LXIV)
i al prior (LXV), hom pot pensar que ha
de ser molt difícil poder trobar algú capaç
d’adaptar-se perfectament al personatge
dibuixat. Certament, sant Benet proposa
uns retrats ideals perquè ell està dotat
d’una finor d’esperit que sap estar per tot
amb una atenció perenne al missatge evangèlic
i al tracte humanitari amb els germans.
Per altra part, la lectura atenta de la seva
Regla ens fa adonar de l’alçada espiritual i
moral del seu autor així com de la seva coherència
de vida. Amb altres paraules: sant
Benet no va escriure res que no ho hagués
practicat ell abans amb el seu testimoni i
santedat de vida.
Josep maria Recasens
29

A FONS
LA RELIGIOSITAT
POPULAR, UNA REALITAT
CREIXENT
En els darrers anys s’observa el creixement d’algunes manifestacions de la religiositat
popular. D’aquest fenomen i de la seva relació amb la litúrgia ens en parla mossèn
Miquel Barbarà Anglès, prevere de l’arquebisbat de Tarragona.
Introducció
S’està produint avui un interès creixent
per determinades manifestacions religioses
populars. Després d’uns anys en els quals
semblava que algunes festes o algunes expressions
externes de la fe anaven minvant
o desapareixent –com les de sants patrons
o les processons– ara sembla que aquestes
festes, o l’interès per certs llocs de culte
com les ermites i santuaris, tornen a ser progressivament
importants.
A més, creix també l’interès per les religions
orientals (l’hinduisme, el budisme…)
i fins i tot assistim al retorn de cultes ancestrals
com el culte a la natura (amb formes
modernes com el culte al cos), l’astrologia,
l’animisme, la bruixeria, l’energia, l’esoterisme,
l’espiritisme, el tarot, formes religioses
lligades a algunes de les anomenades medicines
alternatives, etc.
És bo que reflexionem sobre tot això
com a creients i també des d’un punt de vista
pastoral. La realitat del que estem vivint
ens ho demana.
La religiositat
Per a reflexionar sobre aquesta realitat
en primer lloc ens hem de preguntar: quan
30
parlem de religiositat popular de què parlem?
Perquè hi ha tipus de religiositat que
no són populars i hi ha moltes realitats populars
que no són religioses. Per tant, de què
parlem? Què entenem per religiositat?
Per entendre això utilitzaré unes explicacions
del P. Cosmao, sociòleg del fet religiós.
Cosmao distingeix entre sagrat, religiositat,
sistema religiós i religió. No és, certament,
l’única manera d’explicar-ho. Crec,
però, que ens pot ajudar molt.
Per sagrat entén els absoluts que una
persona té en la seva vida, que poden ser
religiosos o profans. Per religiositat entén
la capacitat i la necessitat de tenir absoluts.
Defineix sistema religiós com el conjunt
de persones que tenen unes creences, una
comunitat organitzada, un culte i unes pautes
de comportament. Finalment precisa
que la religió constitueix la funció de regular
el sagrat i la religiositat amb el sistema
religiós.
Els absoluts més importants de la vida
Hi ha persones per a les quals els absoluts
més importants de la seva vida són
religiosos i n’hi ha d’altres per a les quals
aquests absoluts són profans.

Entre les persones amb absoluts religiosos
n’hi ha que els tenen orientats, discernits
i regulats per una institució religiosa,
en el nostre cas, l’Església catòlica. De tota
manera hi ha persones que tenen uns absoluts
religiosos amb unes expressions i manifestacions
externes que es presenten com a
pròpies de l’Església catòlica, quan, de fet,
aquestes manifestacions no estan ni orienta-
Cartes del Tarot
des, ni discernides, ni regulades per ella. Podríem
dir que van al seu aire. Això, avui, està
afavorit per la pluralitat religiosa existent
que es pot comparar a un supermercat en el
qual cada un tria, remena i omple el carro de
la compra al seu gust. És el que en diuen “religió
a la carta”. I està afavorit també pel fet
que, en la nostra societat, continua haventhi
una sensibilitat sagrada i religiosa que
s’escapa a l’orientació de les institucions, en
el nostre cas de l’Església catòlica. Aquest
fenomen es manifesta en la gran proliferació
de religiositat salvatge, underground, de retorn
del sagrat, parapsicologia, tarot, màgia i un
munt de grups que configuren el gran camp
de les anomenades “sectes” de tot tipus: religioses,
culturals, polítiques i econòmiques.
La religiositat orientada, discernida i
regulada per l’Església catòlica
En aquest cas la religiositat la podem
fer sinònim de pietat, que és com ho fan
els documents del magisteri de l’Església, el
POBLET
Catecisme de l’Església catòlica i el Directori sobre
la pietat popular i la litúrgia. Parlem, doncs, de
pietat.
Quan diem popular, què volem dir?
L’adjectiu ‘popular’ no s’ha d’oposar a ‘elitista’.
Tampoc no ha de significar alguna
cosa poc culta, ja que el que és popular pot
ser molt culte. Popular ho podem entendre
com allò que forma part de les maneres de
pensar, de sentir i d’obrar d’un sistema sociocultural
en el qual hi ha formes cultes i
d’altres que no ho són, és a dir, on hi ha
de tot. La religiositat popular sol ser canalitzada
i regida per institucions. En el cas
del nostre àmbit ho ha estat per l’Església
catòlica.
Pietat popular en l’Església
L’Església dóna a Déu un culte veritable.
I Déu salva en els seus camins ordinaris per
mitjà de l’Església. El que l’Església considera
més important per a la salvació, com és
l’Eucaristia, els sagraments i la lloança divina
(Litúrgia de les Hores), que ho fa i s’hi
compromet com a Església (encara que ho
faci una sola persona), ho ha regulat en un
conjunt que en diem ‘litúrgia’. Però aquest
conjunt, tot i ser el més important, no esgota
ni totes les possibilitats de relacionar-se
amb Déu ni totes les necessitats de la vida
d’una persona cristiana.
En aquest sentit pietat popular vol dir
oracions i pràctiques no litúrgiques, que van
més enllà de la litúrgia, que d’alguna manera
s’hi relacionen o la preparen o ajuden a
portar-la a la vida de cada cristià i cristiana.
Són pregàries, gestos, accions, expressions,
actes… realitzats individualment o comunitàriament,
per expressar la lloança i la súplica
a Déu, a Crist, a l’Esperit Sant, a la Mare
de Déu, als sants, així com sufragis pels difunts,
que s’aproximen en algun aspecte més
o menys clar a la litúrgia, però sense compartir
el seu estatut.
31

Litúrgia i pietat popular a l’Església
Arribats aquí la qüestió és preguntarnos:
quines característiques ha de tenir la
pietat popular per a ser eclesial i com s’ha
de relacionar amb la litúrgia? Aquí tenim les
preguntes claus que ens hem de fer quan
tractem de devoció als diferents misteris de
Crist, a la Mare de Déu, als sants i quan ens
plantegem com han de ser els octavaris, les
novenes i les processons. A això va dirigit
el Directori esmentat més amunt. Parlem-ne.
Els criteris que han d’ajudar a respondre
les preguntes arrenquen del Decret
sobre la Litúrgia del Concili Vaticà II (Sacrosantum
Concilium), núm. 13.
El Concili diu que els exercicis de pietat
popular s’han d’organitzar tenint en compte
els temps litúrgics, de manera que vagin
d’acord amb la sagrada litúrgia, en derivin i
hi condueixin, ja que la litúrgia per la seva
mateixa naturalesa està molt per damunt
d’aquests exercicis pietosos.
Els criteris que dóna el Directori són fruit
d’aquestes afirmacions del Concili Vaticà II.
Els podem sintetitzar ajudats per la síntesi
que en va fer Corrado Maggiori en una conferència
al Centre de Pastoral Litúrgica.
• La presència real de Crist defineix
el caràcter sagramental de la litúrgia. La pietat
popular no té l’estatut sagramental de
la litúrgia.
• La litúrgia depèn de la voluntat institucional
de Crist i del pronunciament de
l’Església. L’eucaristia i els sagraments, en
substància, són els mateixos des del començament.
Les pràctiques pietoses caduquen
amb el temps.
• La litúrgia és necessària per a viure
i créixer en Crist i en l’Església. La pietat
popular pertany al que és facultatiu, encara
que de vegades sigui recomanat.
• El caràcter facultatiu no vol dir
poca valoració, sinó justa valoració.
32
• La celebració litúrgica vol ser més
objectiva. La pietat popular, més subjectiva,
subratlla més el que és humà, en un temps i
en un context sociocultural concrets.
• La litúrgia subratlla més l’aspecte
descendent de la relació amb Déu: la gràcia,
les virtuts infuses, els dons i els carismes i
la presència garantida de Déu present i actuant.
La pietat popular subratlla més la dimensió
ascendent.
• La litúrgia és sempre eclesial, acció
de l’Església. La pietat popular és privada.
• El Catecisme de l’Església catòlica diu
que la litúrgia i la pietat popular són dues
expressions del
culte cristià, però
que no són homologables.
No s’han
d’equiparar ni oposar-se,
sinó harmonitzar-se.
• El punt de
referència ha de ser
la litúrgia amb una
recta jerarquia de
valors: en el centre
hi ha l’Eucaristia i
els sagraments (instituïts
per Crist),
després els sacramentals (instituïts per l’Església),
després les benediccions (regulades
pels llibres litúrgics) i, finalment, les expressions
de pietat popular (fórmules aprovades
i recomanades per l’Església però sense una
fórmula absolutament vinculant).
• La pietat popular s’ha de posar en
contacte amb la Paraula de Déu, que és fecunda.
Algunes virtuts i actituds de la pietat
popular, segons el magisteri (D n. 61)
Podem enumerar-ne algunes.
La paciència, la resignació cristiana en les
situacions que no tenen remei, el deixar-se

confiadament en les mans de Déu, la capacitat
de sofrir i de viure la creu en la vida quotidiana,
el desig sincer d’agradar el Senyor,
la reparació de les ofenses comeses contra
Déu i el fer penitència, el deseiximent referent
a les coses materials, la solidaritat i
l’obertura als altres, el sentit d’amistat, de
caritat i d’unió familiar.
Possibles perills de la pietat popular
(D n. 65)
La pietat popular pot afavorir una certa
desvinculació de la pràctica litúrgica, pot
col·laborar a enfosquir-ne el significat i la relació
que ha de tenir amb els rituals litúrgics,
pot tendir cap a maneres subjectivistes de la
pràctica religiosa i fins i tot pot derivar cap
a fórmules més o menys màgiques.
Alguns exemples de realitats que cal enfocar
bé
El culte a la Mare de Déu. Ha de quedar
clar que Maria no és Déu. I que de Maria
n’hi ha només una encara que es presenti
una diversitat d’advocacions i d’imatges.
Ella va estar unida a l’hora de Crist per voluntat
del mateix Crist (noces de Canà, al
peu de la Creu, etc.).
Els sants són pàgines vives d’Evangeli.
Creiem en la intercessió dels sants, però no
ens els podem imaginar com una mena d’especialistes
a guarir malalties.
Les processons, com la del divendres
sant, cal enfocar-les i viure-les amb sentit religiós
ben connectat amb la litúrgia. Per això
cal situar correctament el Triduum Pasqual.
I, dins del Triduum Pasqual, la celebració del
divendres sant. I en el sentit del divendres
sant, el viacrucis i la processó. Per a organitzar
les processons i altres actes de pietat
popular hi ha confraries, congregacions,
germandats... Tot això avui dia es complica
quan aquestes formes externes de religiositat
es conserven o reintrodueixen per mo-
POBLET
tius dubtosament religiosos o simplement
per raons culturals, estètiques, tradicionals
o per donar relleu a un grup o localitat, sense
el contingut religiós que les va fer néixer i
els va donar sentit. Per aquestes raons convé
resumir el que diu el Directori sobre aquestes
agrupacions.
En el seu núm. 41, el Directori diu que,
després del concili de Trento, durant la
Contrareforma, es van desenvolupar les
confraries dedicades als misteris de la Passió
del Senyor, a la Mare de Déu i als sants
que tenien com una triple finalitat: la penitència,
la formació dels laics i les obres
de caritat. Al núm. 69 diu que entre les
finalitats institucionals, a més de l’exercici
de la caritat i del compromís social, hi ha
el foment del culte cristià: de la Trinitat,
de Crist i els seus misteris, de la Mare de
Déu, dels àngels, dels sants, dels beats, així
com els sufragis per les ànimes dels fidels
difunts. I acaba aquest número demanant
que estiguin integrades de manera adient en la vida
parroquial i diocesana.
Caldria evitar que les associacions de
Setmana Santa o d’altres es convertissin en
plataformes de poder i de prestigi o en contrapoders
religiosos o civils. Cal que siguin
expressions autèntiques de pietat popular
que siguin coherents amb el conjunt de la
litúrgia. Així, per exemple, seria bo que les
persones que assisteixen a la processó del
divendres sant assistissin també a la celebració
de la vetlla pasqual.
Per acabar voldria animar els pares que
tinguin a casa signes religiosos: imatges boniques
i expressions religioses, que preguin
i vagin a missa cada diumenge. Que ajudin a
una veritable transmissió de valors cristians
als seus fills.
miquel Barbarà
33

Introducció
Un bon amic, i millor mestre, el Cosme
Garrell, em demana de col·laborar en
la revista Poblet. Accepto l’oferiment, doblement
agraït: per la confiança i perquè el
monestir de Santa Maria de Poblet és des fa
anys un lloc especial per a mi. El vaig descobrir
de la mà de l’aleshores hostatger: Fra
Bernardí. Tot bondat. Era una tarda de sol
abrusador de l’estiu de 1980. Quan estudiava,
als estius, treballava de vigilant forestal a
la torre que l’ICONA (Instituto de Conservación
de la Naturaleza) tenia instal·lada als
Plans de Sant Joan, dalt de tot del Bosc de
Poblet. Aquell dia, de sobte, una sorollada:
un tractor amb remolc amb tot de gent. Fra
Bernardí s’aturà i es presentà. Conversàrem
una estona. Alguns dels “transportats” són
actualment membres de la comunitat cistercenca
de la Conca. Fa anys d’això!
Les dades
Situats, doncs, enceto la meva collaboració.
Se’m demana que digui la meva
en un tema complex de tractar en poc temps
i menys espai: la immigració a l’escola. Des
que la Generalitat presidida pel President
Pujol va llençar allò de “som sis milions”
ha plogut molt, tant que, ara mateix ja en
34
ESCOLA I ImmIGRACIÓ:
UNA CARPETA OBERTA,
ENCARA.
En els darrers anys, d’una manera insospitada i no massa controlada, Catalunya
ha vist una arribada nombrosa d’immigrants procedents, en general, de països amb
problemes de desenvolupament. Aquesta immigració ha tingut un impacte important en
l’escola del nostre país. Ens en parla Enric Queralt i Catà, inspector d’Ensenyament.
som set, de milions. Doncs bé, a finals dels
anys noranta, el percentatge d’alumnes immigrants
en el sistema educatiu català no
arribava a l’1% i ara mateix aquell percentatge
s’ha multiplicat per més de 12, que aviat
està dit. En els darrers 10 anys el percentatge
d’alumnat estranger s’ha incrementat
gairebé un 500%.Vegeu l’evolució d’aquest
percentatge a la taula següent segons dades
del servei d’estadística del Departament
d’Ensenyament (DE).
El curs 2009-2010 hi havia escolaritzats
1.128.971 alumnes, des del primer curs de
parvulari (3 anys) fins al quart de l’Educació
Secundària Obligatòria (ESO). D’aquests,
152.243 eren estrangers que procedien de
160 estats. Ara bé, el 80% dels alumnes estrangers
procedien de només 15 estats. La
comunitat marroquina és, de llarg, la més
nombrosa: un de cada quatre alumnes estrangers
és d’aquesta comunitat.
I què s’ha fet amb aquests alumnes durant
aquest temps? Què ha suposat pel sistema
educatiu aquesta entrada massiva d’alumnat
estranger, any a any? Se n’han sortit aquests
alumnes? I els mestres i professors, com ho
han viscut? I els “autòctons” i les seves famílies,
com ho han encaixat? On han anat
a escola? Abans de donar resposta a aquest

seguit de qüestions voldria situar i justificar
el model educatiu que se’ls ha ofert, i que
se’ls ofereix encara.
La resposta del Departament d’Ensenyament
Quan es començà a detectar l’entrada
d’aquest alumnat, la resposta del DE s’organitzà
a través d’uns “Tallers de Llengua”
situats a les escoles i als instituts. A cada taller
hi havia personal contractat a hores (no
formaven part del DE) amb la finalitat que
aquests alumnes “fessin més via” en l’aprenentatge
de la llengua de l’escola. Quan la
situació es va fer més complexa, el senyor
Joaquim Arenas, que es trobava al capdavant
del SEDEC 1 , va posar en funcionament
l’anomenat Projecte “Anselm Turmeda” 2 ; el
projecte mantenia els tallers de llengua però
1 El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC)
fou el primer Servei Tècnic i Administratiu de totes
les conselleries que es creà a la Generalitat recuperada
del President Tarradellas.
2 Escriptor i frare franciscà mallorquí (Ciutat de
Mallorca, 1355 - Tunis, d. 1423) que, desenganyat de
la societat occidental i del cristianisme, es va convertir
a l’islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes
obres seves són crítiques amb la societat cristiana de
l’època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català
i en àrab, essent un clàssic en ambdues llengües.
POBLET
Alumnat estranger Total alumnat Percentatge
1999-2000 19816 999549 1,98
2000-2001 24902 989551 2,52
2001-2002 36301 992697 3,66
2002-2003 54009 1011126 5,34
2003-2004 76995 1034794 7,44
2004-2005 91941 1054652 8,72
2005-2006 110166 1074691 10,25
2006-2007 125714 1105073 11,38
2007-2008 142827 1144808 12,48
2008-2009 155023 1186163 13,07
2009-2010 155845 1214633 12,83
va introduir també els anomenats TAE (Tallers
d’Adaptació Escolar) per als alumnes
d’educació secundària, atesos, aquests sí,
per personal del propi DE. Durant tot un
curs, aquests alumnes anaven al TAE al matí
i al seu institut a la tarda. La realitat, però,
va ser que, massa sovint, aquests alumnes es
“perdien” a la tarda. Dins del mateix projecte
es va començar a plantejar l’elaboració
dels anomenats Plans d’Acollida de Centre
per definir protocols clars d’acollida dels infants
i les seves famílies en els primers dies i
mesos d’escolarització.
Tot plegat, però, no acabava de donar
resposta a les necessitats d’aquests alumnes
i, menys encara, a les dels mestres i professors.
La situació en els centres que acollien
aquest alumnat començava a fer-se molt
complexa, la preocupació del professorat
dia a dia era creixent. Una sola dada ens
permetrà fer-nos càrrec de la situació: l’oficina
municipal d’escolarització de Reus va
inscriure fins a un miler d’alumnes de “matrícula
viva” 3 el curs 2003-2004. Els proble-
3 Per matrícula viva cal entendre els alumnes que
arriben als centres un cop iniciat el curs. És a dir, els
arribats a les escoles i instituts entre el 15 de setembre
i el 15 de juny.
35

mes de planificació escolar i de tota mena
que aquesta realitat va comportar són fàcils
d’imaginar.
El canvi de govern
Quan la tendència d’increment era encara
més elevada es produí el canvi de govern.
El primer govern tripartit s’havia de decidir
i aviat. Quin model de resposta educativa
calia adoptar? Si hom mirava què estaven
fent els països amb més tradició d’acollida
d’alumnat estranger, els models es podien
agrupar en dos grans enfocaments: l’assimiliacionista
i el multicultural. El primer era la
resposta dels països francòfons i el segon el
dels anglòfons. En síntesi el model assimilacionista
venia a dir: tant és d’on vingui vostè, a
partir d’ara són ciutadans de la república i, per tant,
faran el mateix que tots els altres alumnes-ciutadans:
llengua i cultura francesa només. Oblidi’s de la seva
cultura i la seva llengua, vostè és un ciutadà de ple
dret; d’altra banda, el multiculturalista anava
a l’extrem contrari: vostè és armeni? Perfecte! Pot
viure en aquest barri on també hi ha molts compatriotes
seus, podrà continuar parlant la seva llengua i practicant
els seus costums, nosaltres els anglesos, fins i tot
els facilitarem la construcció d’una escola per a la seva
Dos nens en una Aula d’Acollida de l’Hospitalet de Llobregat
36
comunitat. El resultat d’aquests dos models
ha estat desolador. El propi primer ministre
anglès reconeixia, fa poques setmanes, que
el seu model d’integració multicultural havia fracassat
(sic). Pel que fa als resultats del model francès
encara recordem els greus incidents de
fa pocs anys a les banlieux parisenques: milers
de joves sense cap titulació i sense cap futur
es llançaren al carrer produint desordres i
destrosses enormes. El conflicte i les causes
que els van provocar romanen soterrats,
però intactes.
Davant d’aquesta situació el DE de la
Consellera Marta Cid optà pel que podria
anomenar-se “el camí del mig”. És a dir, un
model intercultural, bastant proper al que ja
s’estava practicant al Quebec (la part francòfona
del Canadà). La resposta educativa a
aquests alumnes havia d’estar presidida pel
respecte a la seva identitat cultural, històrica
i lingüística i, alhora, assegurar que, ben aviat
fossin competents en l’ús de la llengua de
la societat que els acollia, la catalana. Aquesta
competència era imprescindible per facilitar-ne
la integració i la cohesió social: la
llengua i la cohesió passaren a articular el
nostre model. Es crearen les anomenades
Aules d’Acollida (AA), instal·lades a l’interior
de cadascuna de les escoles i instituts
que tinguessin una matrícula superior al 7%
d’alumnes nouvinguts 4 . El país ha arribat a
disposar d’un miler llarg d’aquests recursos.
En el seu disseny es precisaren elements
importants: preferentment havien d’estar
portades per professorat definitiu dels centres,
persones amb competència docent
contrastada i prestigi dins dels centres; els
horaris dels alumnes els havien de permetre
combinar hores a l’AA i temps amb els seus
companys de curs (participaven a les hores
de música, educació física, plàstica, llengua
4 Aquest concepte fa referència als alumnes que
s’incorporen al sistema educatiu català en els darrers
24 mesos.

anglesa); es van equipar informàticament les
aules i, sobretot, es van editar i coeditar materials
didàctics de gran qualitat per utilitzar
en aquests espais. A més, els docents tutors
d’AA treballen en xarxa, coordinats i formats
de manera permanent pels anomenats
Assessors LIC (assessors de Llengua i Cohesió
social), un equip itinerant que, abans
de les primeres retallades pressupostàries,
superava de llarg les dues-centes persones,
repartides per tot Catalunya. Gent molt
competent i formada.
Les AA van ser conseqüència de la creació
de la Subdirecció General de Llengua i
Cohesió Social (nova dins l’estructura orgànica
i funcional del DE). Al seu davant, i fins
fa poc, s’hi va posar un home fortament compromès
i amb el cap clar, en Josep Vallcorba,
inspector d’educació. Ell i el seu equip, a
part de les AA, van promoure la creació dels
coneguts a Plans Educatius d’Entorn (PEE)
entre moltes altres iniciatives. Uns plans que
volen aconseguir millorar la qualitat educativa
dels temps de “fora escola”, sobretot
el dels alumnes amb més necessitats socials
i econòmiques. Dins dels PEE, s’impulsen
activitats “d’estudi assistit”, “tallers de famílies”,
“activitats de teatre i dansa” i, sobretot
activitats d’esport en col·laboració amb la
Secretaria General de l’Esport a través del
seu “Pla d’Esport a l’Escola”. Els PEE són liderats
i finançats conjuntament pel DE i els
Ajuntaments. A l’Espluga de Francolí, per
exemple, n’hi ha un. Podria esmentar moltes
altres actuacions, però penso que amb les esmentades
n’hi ha prou.
Per tant, sóc de l’opinió que les coses
s’han fet bé i, fins i tot, gosaria dir que molt
bé. Molt millor que molts països que fa més
de quaranta anys que “acullen” alumnat i
famílies estrangeres. S’ha vetllat en tot moment
per la cohesió social i la llengua. S’ha
creat un fons ingent de materials didàctics
i de tota mena de recursos adreçats a l’es-
POBLET
Activitat al carrer de l’Aula d’Acollida
colarització d’aquest alumnes 5 i a l’acollida
de les seves famílies. I el que és més important,
durant aquest temps, els centres
han recuperat bona part de la tranquil·litat
necessària, si més no per aquest costat: “se
sabia què havien de fer”. La crisi econòmica,
però, ha portat a reduir de manera considerable
aquests recursos. Sempre pensaré
que ha estat una decisió errònia que tindrà
conseqüències de diversa naturalesa a mig i
llarg termini. El temps ho dirà.
Balanç
Ara bé, aquests alumnes ¿se n’han sortit,
se’n surten, es titulen? Doncs no tant
com voldríem i com seria desitjable per al
país. Ja La Vanguardia del dia 18 de desembre
de 2005 advertia que l’efecte negatiu
del sistema el suportava, en gran mesura,
l’alumnat estranger, ja que era el que,
proporcionalment, suspenia més. Amb el
temps, la situació no ha millorat significativament.
Encara no fa gaire, el mateix
5 Podeu comprovar-ho a http://www.xtec.es/lic/
37

conseller Maragall reconeixia, en el diari
El Periódico del dia 8 de març de 2010, que
l’alumnat nouvingut duplicava l’índex de
fracàs escolar en el conjunt de les etapes
educatives. A l’ESO el triplicava. Només
el 13,1% dels alumnes estrangers segueixen
estudis postobligatoris (batxiller o
estudis professionals). A la Universitat,
lògicament, les coses encara són pitjors:
el curs 2007-2008, per exemple, d’un total
de 142.00 alumnes inscrits, només 312
eren de procedència marroquina. Per tant,
resulta fàcil inferir que dins dels anomenats
“ni-nis” (franja d’entre 16 i 25 anys que no
estudien ni treballen) hi ha una quantitat
molt important d’alumnes estrangers.
Certament, els números no són bons,
però si els contextualitzem degudament continuo
pensant que, com a país, ens hem de
sentir raonablement satisfets del que s’ha fet,
i del que es fa, ja que cal tenir present que:
∙En molts municipis, en 15 anys, s’ha
passat del 3% al 17% de població estrangera.
∙Vint-i-dues comarques catalanes tenen
un cens escolar superior al 15% d’alumnat
estranger. La que el té més elevat és el Baix
Empordà, amb un 23%, i l’Anoia, la que el té
més baix, amb un 9%. La Conca de Barberà
s’acosta a la mitjana nacional amb un 12,3%.
∙Hi ha municipis importants del país
en què la població estrangera representa el
25% del padró.
∙L’exemple més paradigmàtic és Guissona
que només en tres anys va doblar el cens.
El curs passat l’alumnat estranger representava
el 39% del total d’alumnes d’aquest
municipi.
Sóc del parer, com molts d’altra banda,
que si aquesta situació s’hagués produït en
països de llarga tradició d’immigració com
Alemanya o Holanda, posem per cas, s’haurien
creat situacions de gran conflictivitat
social i les opcions polítiques d’extrema
dreta encara haurien crescut més del que ja
38
ho han fet. Per tant, Catalunya, una vegada
més, està donant un bon exemple en una temàtica
tan complexa com aquesta: ho estem
encaixant sense grans problemes.
Algunes conclusions
Però aquests alumnes ¿on ha anat a escola?
Quines escoles han suportat majoritàriament
aquest repte? Doncs, el 84,5% s’han
escolaritzat en centres públics i només el
15,5% en centres privats. Si l’anàlisi s’efectua
per procedències els resultats encara són
més reveladors: el 90% de l’alumnat magribí
ha estat, o està, escolaritzat en centres públics.
Les conclusions són molt fàcils d’extreure.
Caldria no oblidar-ho mai: quasi tota
la feina desenvolupada per aconseguir la integració
i la cohesió social l’han fet els centres
públics. Molts inspectors d’educació,
en la seva condició de presidents de les fins
ara anomenades “Comissions d’Escolarització”
poden donar fe de les dificultats que
s’han trobat per escolaritzar aquest alumnat
en centres “concertats amb fons públics”.
Això s’hauria de tenir present abans d’aixecar
segons quines banderes.
Cal consignar també que com més tardana
ha estat l’escolarització, més precoç
també ha estat la sortida del sistema escolar
i més baix el nivell escolar final obtingut per
aquests alumnes. Així, en general, si aquests
alumnes s’han escolaritzat abans dels sis
anys no existeixen gairebé diferències, mentre
que aquestes s’accentuen de manera negativa
si ho són entre els sis i els nou anys.
Constitueixen un cas a part els alumnes del
sud-est asiàtic que fins i tot quan són escolaritzats
tardanament poden arribar a assolir
bons resultats escolars (el 50% dels que van
arribar amb menys de deu anys han cursat
estudis superiors). Com més vinculat està
el projecte d’immigració familiar a l’escolarització
futura dels fills, més gran és l’èxit
escolar. I a l’inrevés: com menys voluntari és

aquest projecte familiar d’emigració, l’índex
de fracàs escolar és més elevat.
I la gent del país què ha fet? Com ho ha
encaixat? Doncs la majoria, davant d’aquesta
situació també han “emigrat”, vet-ho aquí.
Ho han fet, és clar, en la mesura de les seves
disponibilitats econòmiques. Les escoles
privades concertades han penjat cada any el
cartell de “no hi ha places”. Admetent que
la legislació vigent no afavoreix l’anomenada
“distribució equilibrada” de l’alumnat estranger,
l’escolarització d’alumnes estrangers en
centres privats concertats ha estat i és encara
difícil. Només un exemple: quan des de
les Comissions d’Escolarització Municipals
es proposa la reserva de, posem, tres places
per grup per atendre el degoteig constant
Un moment d’activitats de l’Aula d’Acollida
POBLET
d’alumnes estrangers durant el curs, l’oposició
més gran sempre ha estat liderada pels
centres concertats i les famílies del país. La
realitat ha estat i és aquesta. S’hi podran fer
tots els matisos que es vulgui però penso que
“els dels país” no hem estat a l’alçada de les
circumstàncies. No hem estat tan generosos
com hauria calgut, vet-ho aquí.
I per cert, el Cosme Garrell, que em va
demanar aquesta col·laboració, ha estat un
dels millores tutors d’AA que hem tingut
a les nostres comarques. Es va comprometre
fins al coll amb aquesta realitat. Ara ja
no en fa, la seva escola ja no necessita AA.
Queda dit.
Enric Queralt
39

MÓN MONÀSTIC
ELS mONJOS I LA CERVESA
Un origen molt antic
La història de la cervesa es remunta
a temps llunyans. Es té constància que fa
6.000 anys els sumeris, poble situat prop de
les desembocadures dels rius Tigris i Eufrates,
ja elaboraven i consumien un tipus de
beuratge que ha evolucionat fins al que ara
anomenem cervesa. Sembla que la cervesa
es va descobrir accidentalment com a conseqüència
de la fermentació del pa d’ordi.
D’aleshores ençà el seu procés d’elaboració
s’ha anat optimitzant fins la cervesa que coneixem
avui.
Des de l’Antiguitat s’estandarditzà un
procés d’elaboració casolà. Les dones eren
les encarregades de produir la cervesa per a
tota la família. Els ingredients eren la malta 1
del cereal més assequible geogràficament
o econòmicament i l’aigua. Hi intervenia
també el llevat, però això en aquella època
encara no es coneixia. La cervesa estava envoltada
d’un aurèola inevitablement màgica
perquè no se sabia ben bé com es generava
una beguda amb un cert contingut alcohò-
1 Es coneix amb el nom de “malta” o “malt” el
resultat de “maltejar” qualsevol cereal, en especial
l’ordi. Es deixen germinar els grans de cereal durant
molt pocs dies submergint-los en aigua i, en acabat,
s’assequen ràpidament amb aire calent i es couen a
altes temperatures. Els grans maltejats desenvolupen
els enzims necessaris per convertir el midó del gra en
sucre. Cal no confondre la malta per fer cervesa del
gra torrat de cereals i posteriorment mòlt com a substitut
del cafè.
40
És prou conegut que el xampany va ser descobert per un monjo. No ho és pas
tant, en canvi, que els monestirs medievals i els actuals, a les zones on la vinya és
difícil de cultivar, van tenir i tenen un paper molt actiu en la fabricació i evolució de
la cervesa. Ens en parla Bernat Guixer, químic jove que està preparant la seva tesi
doctoral a la Universitat de Barcelona.
lic. No va ser fins el 1857 que Louis Pasteur
va provar que allò que causa la fermentació
són uns organismes vius: el llevat.
Durant els segles VIII i IX, amb l’aflorament
de monestirs benedictins a l’Europa
central en temps de Carlemany, es va establir
l’elaboració de la cervesa com una de les
tasques habituals en el marc de la vida monàstica.
Al llarg de la història la cervesa ha
demostrat que té una importància alimentària
molt significativa en aquestes comunitats
eclesiàstiques i en el seu entorn geogràfic
més proper. Fins i tot algunes fonts anomenaven
la cervesa “pa líquid”.
Mostrant un manat d’ordi
Sankt Gallen
El monestir de Sankt Gallen (segle VIII,
Suïssa) constitueix un exemple de la importància
de l’elaboració de cervesa per les
comunitats monàstiques, que en van ser pi-

oneres en molts aspectes. A Sankt Gallen es
va implantar un pla d’elaboració de la cervesa
que després inspiraria molts altres cenobis.
Aquest monestir suís tenia tres plantes
d’elaboració on es produïen tres tipus de
cervesa de diferents qualitats i característiques.
La millor, reservada als convidats nobles,
era una cervesa de blat i ordi. Les altres
dues eren fetes només d’ordi. Una es destinava
als pobres i pelegrins que s’hostatjaven
al monestir i una altra era per al consum habitual
dels monjos. En les èpoques de màxima
esplendor de Sankt Gallen es calcula que
per abastir-ne totes les necessitats es produïen
entre 350 i 400 litres de cervesa diaris,
una quantitat gens menyspreable, tenint en
compte els recursos tècnics i els coneixements
científics de l’època.
La tradició d’elaborar cervesa de diverses
qualitats persistí durant l’Edat Mitjana
i el Renaixement, tot i que normalment els
monestirs només tenien una planta per a la
seva elaboració, a diferència de Sankt Gallen
que, com hem dit, en tenia tres. Les cerveses
de menys qualitat s’aconseguien mitjançant
segones i fins i tot terceres extraccions de la
malta utilitzada per fer la cervesa principal.
Són pocs els monestirs que actualment utilitzen
aquest sistema i que comercialitzen la
cervesa elaborada directament pels monjos.
Tanmateix encara n’hi ha. N’és un exemple
l’abadia de Notre-Dame de Scourmont
(Chimay, Bèlgica), on s’elabora una cervesa
anomenada Dorée que només es troba a l’Auberge
de Poteaupré, una taverna situada a mig
quilòmetre del monestir.
L’aportació de Hildegard von Bingen
Al segle XI es va produir la revolució
més gran que ha patit el procés d’elaboració
de la cervesa, que va tenir lloc en un monestir
femení. En molts indrets, a més dels tres
ingredients essencials per elaborar cervesa
(aigua, malta i llevat), utilitzaven barreges
POBLET
Sala de fabricació de cervesa de l’Abadia de Rochefort
d’herbes per assaonar-la, en especial una
mescla d’herbes boscanes anomenada gruit.
Va ser Hildegard von Bingen qui va revolucionar
el panorama de manera radical amb la
introducció del llúpol.
Hildegard von Bingen (Alemanya, 1098-
1179), abadessa benedictina fundadora
dels monestirs de Rupertsberg i Eibingen
va ser una important escriptora, científica,
mística i compositora. Hildegard assolí una
importància remarcable i gens habitual per
a una dona en aquella època. Amb importants
dots diplomàtiques va ser assessora de
papes i emperadors amb qui va establir una
correspondència habitual.
L’abadessa va experimentar el procés
d’elaboració de la cervesa afegint-hi herbes
aromàtiques. En concret la flor de llúpol
(Humulus lupulus) va aportar un munt de noves
característiques que van fer de la cervesa
un producte d’alta qualitat. La infusió
del most abans de la fermentació afegia un
punt d’amargor que equilibrava el gust dolç,
fins i tot empallegós que tenia la cervesa. A
més també va contribuir a millorar-la amb
una gran quantitat d’aromes i gustos florals.
Això no és tot, però. El més important i el
que el va fer del llúpol un ingredient indispensable
que perduraria fins els nostres dies
41

van ser les seves propietats antibacterianes.
En els casos més extrems, com en temps
d’epidèmies, la cervesa passà a ser una beguda
més segura que l’aigua.
Els trapencs belgues
La reforma cistercenca suposà una nova
embranzida a l’elaboració de cervesa, juntament
amb la creixent demanda social
d’aquesta beguda. Això va provocar que el
procés d’elaboració fos sistematitzat i escalat,
tot afavorint la creació de la figura del
mestre cerveser entre els monjos de la comunitat.
Els monjos trapencs sorgits d’una reforma
promoguda per l’abadia de La Trappe
(França) el 1656 sota el lideratge de l’abat
Armand-Jean de Rancé, van interpretar la
regla de sant Benet d’una manera més estricta.
A més de totes les regles compartides
amb els monestirs cistercencs de sempre,
com el treball diari amb les mans i la reclusió,
van intensificar el silenci i van afegir la
prohibició de menjar carn. Això darrer va
conferir més importància a la cervesa dintre
la dieta dels monjos per la seva aportació
proteica.
42
Varietats de cerveses de l’Abadia de Rochefort
Actualment els trapencs belgues no només
elaboren cervesa, sinó que produeixen
una gran quantitat de productes que venen
i distribueixen en un mercat principalment
regional. Des de galetes i verdures fins a
formatges, vi i cervesa. Aquesta activitat
econòmica els permet tirar econòmicament
endavant i encara poden subvencionar altres
monestirs i obres de caritat. Aquest èxit, en
gran part degut a l’alta qualitat de les cerveses
elaborades pels monjos trapencs, ha fet
que s’obri un mercat de “cerveses d’abadia”.
Molts agents comercials han vist l’oportunitat
d’atreure clients que exigeixen una
cervesa de qualitat, cosa que sens dubte la
marca de fàbrica d’un monestir sol aconseguir.
Per aquesta raó hi ha tota una sèrie de
cerveses (moltes, de fet) que tenen noms
de monestirs i abadies o d’ordes monàstics.
Les empreses comercialitzadores d’aquestes
cerveses o bé han comprat el nom d’una
antiga abadia ja no habitada (com Saint Feuillien,
de l’abadia de Saint Feuillien), o bé
l’han pres d’un monestir encara en funcionament
(com Leffe, de l’abadia de Nôtre-Dame
de Leffe) o fins i tot agafen noms inventats
amb reminiscències monàstiques o religioses
(com Te Deum, de la Brasserie du Bocq).
Els elaboradors d’aquestes cerveses s’emmarquen
dins d’un ampli ventall, des dels
més industrials fins als veritables productors
artesanals.
Producte trapenc autèntic
L’ús d’aquests noms en l’elaboració industrial
de la cervesa va deixar en clar desavantatge
competitiu totes aquelles abadies i
monestirs que elaboraven les seves pròpies
cerveses amb els seus propis mitjans, sovint
molt limitats, i que les comercialitzaven localment
per mantenir la comunitat. Per lluitar
contra la competència va sorgir la iniciativa
de crear una denominació que englobés
tots els monestirs trapencs que acomplissin

una sèrie de requisits amb el nom de Producte
Trapenc Autèntic. Per poder gaudir d’aquesta
qualificació les cerveses havien de complir
quatre condicions. Havien de procedir d’un
monestir trapenc; a més, l’última paraula de
totes les decisions que afectessin a la cerveseria
l’havia de tenir l’abat; també hi havia
d’haver almenys algun monjo del monestir
dirigint o treballant en l’elaboració de la
cervesa; i, finalment, els beneficis obtinguts
amb la comercialització havien de ser dedicats
a obres de beneficència o revertits per
al manteniment de la comunitat.
Si haguéssim de fer un símil a casa nostra,
un “producte trapenc autèntic” seria una
“denominació d’origen”. De totes maneres,
les denominacions d’origen catalanes, a part
de representar un territori concret, asseguren
un grau de qualitat dels productes que
s’hi engloben. Com hem vist en l’enumeració
anterior de requisits per formar part
dels “productes trapencs autèntics” no hi
ha cap punt que garanteixi un determinat
grau de qualitat. Tanmateix, que ningú tingui
cap dubte que les cerveses elaborades
en aquestes abadies i monestirs tenen una
qualitat envejable i, en molts casos, estem
parlant de les millors cerveses que hi ha al
món actualment.
Els monestirs que elaboren aquests “productes
trapencs autèntics” a Bèlgica amb
el nom comercial de la cervesa són: Notre-
Dame de Saint Remy, Rochefort; Notre-Dame de
Scourmont, Chimay; Notre-Dame d’Orval, Orval;
Abdij van Onze-Lieve-Vrouw van het Heilig
Hart (abadia de Nostra Senyora del Sagrat
Cor), Westmalle; Sint-Sixtusabdij van Westvleteren
(abadia de Sant Sixtí), Westvleteren;
Sint-Benedictusabdij de Achelse (abadia de Sant
Benet, Achel); i a Holanda: Abdij Onze Lieve
Vrouw van Koningshoeven (Nostra Senyora de
Koningshoeven, Tilburg). Totes elles mantenen
una relació força estreta que els permet
superar dificultats conjuntament.
POBLET
Una bona mostra d’aquesta relació es
donà després de la reconstrucció de les
cerveseries de Rochefort i Chimay després
de la primera Guerra Mundial. L’abadia de
Chimay oferia una cervesa molt més bona,
de manera que les vendes de Rochefort
van baixar fins al punt de portar el monestir
a una situació econòmica molt delicada.
L’abat de Rochefort demanà a l’abat de
Chimay que es deixessin de vendre les cerveses
de Chimay al voltant de Rochefort, ja
que havien perdut fins i tot la clientela més
fidel. L’abat de Chimay va declinar l’opció,
però va oferir ajuda en termes científics i
tecnològics a Rochefort. A partir de modificacions
en la recepta i millores en el llevat
i en les condicions higièniques, en poc
temps van aconseguir tenir una cervesa de
molta qualitat. Actualment trobem les cerveses
de Chimay i Rochefort entre les 10
més ben valorades arreu del món. Aquest
em sembla un bon exemple per il·lustrar
que la cervesa trapenca i la manera com
s’elabora als monestirs ha canviat substancialment
al llarg dels segles, però que la filosofia
amb què s’elabora es continua cenyint
a valors humans i solidaris i, en definitiva, a
la regla de sant Benet.
A manera de conclusió
Des del monestir de l’abadia de Nostra
Senyora del Sagrat Cor, Westmalle, ens resumeixen
i defineixen de manera excel·lent
què significa per a ells la cervesa que elaboren:
els nostres valors monacals són presents en la
forma com funciona la cerveseria. La nostra és una
abadia amb una cerveseria, no a l’inrevés. Intentem
que la qualitat i la producció siguin estables i en harmonia
amb el medi.
Si un dia us cau una cervesa trapenca a
les mans, tasteu-la! No us en penedireu!
Bernat Guixer
43

L’ENTREVISTA
44
JORDI PUJOL I SOLEY
Durant 23 anys ha estat el president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003)
durant els quals ha tingut relació amb el monestir diverses vegades. No creiem, doncs,
que calgui cap altra presentació. L’entrevista per a nosaltres Fra Octavi Vilà, monjo
de Poblet.
Home de fe profunda
Els seus primers indicis d’interès per la religió els
situa vostè quan en Josep Maria Francès l’introdueix
com a catequista a la Congregació dels Jesuïtes. Una
fe, diu vostè, «no ben preparada», que ja competia amb
el seu catalanisme. Quin paper ha tingut la fe en la
seva vida personal? Sobretot en aquells primers anys
de formació.
Jo sóc cristià des del primer moment.
Ara bé, una vivència intensa del cristianisme,
conscient, i amb un punt d’ambició,
és a dir, amb un punt d’exigència, i també
amb un punt de voler donar-li un fonament
i una certa profunditat intel·lectual, tot això
ve més tard, quan tenia divuit o vint anys.
En canvi ser catalanista ve d’abans; perquè
vivia en un ambient de catalanisme intens i
moderadament religiós. Per exemple –per
entendre’ns– el meu pare no anava a missa
mentre que la meva mare sí; jo, per tant,
neixo de la meva mare, que m’ensenya el
parenostre, m’ensenya el virolai, etc.; i la meva
família, la família de Premià de Dalt, la de
Premià de Mar, tots ells van a missa: però el
que hi havia no era d’una gran intensitat; en
canvi el catalanisme es vivia amb més intensitat;
després, en el meu cas, el fet religiós
agafa més dimensió.
Les religions poden donar resposta als interrogants
íntims i substancials de la gent, els que afecten la seva
raó de ser?
És evident que sí. Les religions, en general,
es proposen donar resposta a aquests in-
terrogants. I no solament la cristiana. Moltes
vegades donen resposta, donen sentit,
donen substància a la vida de la gent.
Sentim com a homes la necessitat de quelcom transcendent
que ens ajudi a veure-hi més enllà dels nostres
problemes concrets, més enllà de l’amenaça del no-res?
Podem afirmar encara que en l’home hi ha una dimensió
transcendent, religiosa?
Hi ha el desig de donar una dimensió
transcendent a la vida. I fixi’s, però, que hi
ha molta gent que era catòlica i ha deixat
de ser-ho; i que, de fet, durant un temps ho
ha viscut –diguem-ne– amb una certa indiferència;
i, després, tot d’una, alguns d’ells
no tornen al catolicisme, sinó que se’n van
a d’altres religions. És típic, per exemple,
anar-se’n al budisme. Però, a vegades, sense
anar-se’n a d’altres religions, se’n van –diguem-ne–
a pràctiques d’ordre mental, que,
de fet, sembla que vulguin relligar la dimensió
espiritual. Per tant hem de dir que en
l’home hi deu haver una mena d’exigència
o de reclam d’ordre transcendent. I jo crec
que sí, que hi és. I que les religions, totes
elles, intenten donar-hi resposta.
La Confraria de la Mare de Déu de Montserrat
de Virtèlia, de la mà de mossèn Pere Llumà, l’endinsà
en un catolicisme ben diferent de l’oficial d’aleshores,
més proper al catolicisme francès que no pas al nacionalcatolicisme
espanyol; més proper a un món religiós,
català i cívic, escriu vostè, que semblava possible
abans del 1936 però no pas en aquells anys. ¿Com
es vivia aquest catolicisme, al marge de l’oficial, i

que vostè ha qualificat de preconciliar, entès com a
proconciliar?
Vaig tenir contacte amb Virtèlia i això
em va marcar. A partir dels disset o divuit
anys vaig tenir una vida de vivència religiosa
bastant intensa. Va ser intensa durant vint o
trenta anys; i després l’he mantinguda, però
no amb la mateixa intensitat. Sí, la tinc, sóc
creient, estic content i molt content que els
meus valors bàsics siguin d’encuny cristià.
El que passa –pel que sigui– és que ara la
meva vida religiosa no té la intensitat tan
forta com l’havia tingut als meus divuit o
vint anys i fins els cinquanta ben bé. La tinc,
i la tinc de debò, però amb un to una mica
més baix. Ara bé, afortunadament, em mantinc
en la fe, conservo la fe; i sóc practicant;
i procuro tenir en compte les exigències de
la fe.
Ben aviat va viure l’entrecreuament entre catolicisme
i catalanisme. A Virtèlia va aprendre, escriu vostè,
el significat del lideratge. Es pot deslligar la seva formació
política de la religiosa, d’home de fe i d’home de
país? Té sentit avui una formació en paral·lel de cristià
i ciutadà compromès?
Per mi, des de la meva adolescència, sí.
Ja tenia una vivència religiosa però no havia
arribat a omplir-me plenament. Sí en
canvi després, coincidint entar el cristianisme
–sobretot a casa nostra– com vostè
amb la seva pregunta defineix prou bé: un
catolicisme d’inspiració europea. En aquell
moment és sobretot el francès, encara que
també l’italià, el belga, l’alemany... Per la
meva formació tenia contacte amb aquests
països; i també començo a conèixer el que
havien sigut certs aspectes de l’Església i
del viure cristià a Catalunya d’abans de la
guerra; enllaço amb Montserrat, enllaço
amb el moviment litúrgic, enllaço amb el
doctor Cardó; per exemple, enllaço amb el
record a través de la Confraria de Virtèlia,
del que havia sigut la FJC (la Federació de
POBLET
Joves Cristians de Catalunya). I tot això,
com que des de sempre, des de molt jovenet,
he estat un catalanista, ja quan tenia
onze o dotze anys, he sentit la preocupació
pel meu país, per Catalunya. D’altra banda
jo, des de molt jove, tinc la possibilitat, per
a l’època de què estem parlant bastant afortunada,
que és als voltants dels anys 50, de
tenir molt contacte amb Europa; cosa que
és bastant excepcional per aquella època.
En tots els terrenys: en el terreny intellectual,
en el terreny polític, però també en
el terreny religiós, la influència de fora en
mi és forta; és un moment de gran ebullició,
de gran influència, i de gran vitalitat del
catolicisme europeu, que és just abans del
Concili Vaticà II.
Si no hi hagués hagut la guerra civil a Espanya i
a Catalunya ¿el catolicisme a casa nostra hauria anat
pel camí de França i Bèlgica, encara que una mica més
endarrerit?
Potser sí. Però no ho sabem ben bé. Perquè
la guerra civil espanyola és una guerra
civil espanyola, que afecta a Catalunya, i
que, per tant, també és catalana. En la guerra
civil ens hi trobem involucrats. Ara bé,
tot hagués anat millor si aquí haguéssim sigut
més forts, almenys en alguns aspectes,
no només en aquest tema religiós, sinó també
en el polític, des del punt de vista de la
cohesió, d’evitar radicalitzacions, etc. No
només en el camp religiós, ni principalment
religiós. El problema a Catalunya no va venir
per l’Església. L’Església no va ser problema.
L’Església pot tenir els seus pecats, com tothom;
però els grans problemes, els fets que
es produeixen a casa nostra no foren fonamentalment
religiosos. Ara, el que volia dir
és que jo, en un moment determinat començo
a descobrir el món i descobreixo també
el catolicisme d’abans de la guerra: el doctor
Cardó, el pare Casanovas, Montserrat,
el Moviment Litúrgic, la FJC...
45

Aquest catolicisme d’abans de la guerra estava més
proper al catolicisme d’Europa més que el de després?
Això segur. Ara, si hagués sigut capaç
d’evitar la guerra civil, no ho sé; perquè hi
van haver molts factors i tots molt agressius.
La seva formació està fonamentalment basada
en un catolicisme obert. L’han influït von Balthasar,
Congar o Lubac. ¿Quina petjada han deixat en vostè
aquets teòlegs?
És clar, als anys 50, quan jo tenia entre
vint-i-dos i vint-i-sis anys, entro en contacte
amb aquests teòlegs europeus. Vostè en
cita aquí uns quants: von Balthasar, Congar,
Lubac... el mateix Karl Adams, que era
protestant. Tenen una gran influència com
també algunes escoles d’aquí, com el doctor
Cardó –com dèiem– que és més política i
històrica que religiosa, però està molt impregnada
d’aquest esperit de catolicisme
del primer terç del segle vint a Catalunya.
Aquesta és la meva trajectòria, va en aquest
sentit. De tots aquests teòlegs, però, el que
m’ha deixat més empremta va ser en Congar
en el llibre que té per títol Jalons pour une
théologie du laïcat, que és el llibre que a mi em
va fer més efecte. Hi ha també el de Jacques
Leclercq, canonge belga.
De Virtèlia a la Comissió Abat Oliba que preparava
les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de
Montserrat l’any 1947. Vostè es presentà dient: «podeu
comptar amb mi per al que vulgueu». És el primer punt
de contacte, quan té sols setze anys, amb el monestir de
Montserrat. Vostè defineix encertadament Montserrat
com un referent religiós, intel·lectual, polític i patriòtic.
¿Què ha representat Montserrat per a vostè personalment
i per a Catalunya?
De tota manera, per a mi, l’entronització
de la Mare de Déu de Montserrat tenia un
valor més patriòtic que religiós. Però és veritat
que ja en aquell moment –tenia aleshores
entre setze i disset anys– en mi l’entroncament
del fet religiós i del fet català ja era
46
Visita a Poblet del Sr. Jordi Pujol l’any 1992
molt fort. Era un cristianisme que tenia el
component de país, d’aquest país que venia
del FJC, del doctor Cardó o de Montserrat...
és a dir, d’un catolicisme obert. Era una
barreja, afortunadament, del referent de la
FJC polític i patriòtic, que tot això va molt
junt; Montserrat tot això ho representa molt
bé. Després ja parlarem de Poblet.
«Em defineixo com un soldat de l’exèrcit derrotat
del cardenal Montini», aquesta frase de les seves memòries
és forta i contundent. Què vol dir ser soldat
de l’exèrcit del cardenal Montini? Com ens explicaria
aquesta idea d’exèrcit derrotat? Derrotat per qui
i quan?
Això jo ho explico així. Crec que el
Concili ha tingut moltes coses positives i,
naturalment, n’ha tingut una, que no dic que
sigui positiva o negativa, sinó que és problemàtica,
i és que ha creat una certa divisió
dins de l’Església. De fet sempre hi ha hagut
divisions; només cal veure les discussions
teològiques dels primers segles del cristianisme
fins als concilis de Nicea, de Constantinoble
i d’Efes. Sempre hi ha hagut ten-

dències diferents, sempre hi ha hagut franciscans
i dominics, jesuïtes i caputxins, jesuïtes
i Opus Dei, benedictins i cistercencs.
I és que l’Església és una cosa molt plural,
afortunadament; i això és una de les seves
grandeses. Ara bé, també hi ha hagut moments,
com els cismes i després la Reforma,
que han creat la divisió de l’Església, com el
protestantisme. Doncs bé, en el concili Vaticà
II, i abans en els anys cinquanta i seixanta,
aquestes tensions es varen manifestar. I,
acabat el Concili, hi ha unes conclusions en
les quals no tothom hi està d’acord, o no les
interpreta de la mateixa manera. Joan XXIII
havia dit que el Concili consistiria a “obrir
la finestra i que entri aire fresc de fora”; cal
que revisem les coses, replantejar-nos-les,
aquesta és la gran actuació de Joan XXIII.
Però s’acaba el Concili amb uns acords que,
de fet, són transaccionals. L’Esperit Sant ja
bufa, ja, però en certa manera moltes vegades
som finalment els homes els que fem les
definicions i, a vegades, no són coincidents.
I evidentment, després del concili Vaticà,
hi ha les tensions que podríem dir que
ja existien abans i que el Concili no acaba
de resoldre. Hi ha una Església amb diverses
orientacions, això és un fet. I aleshores,
en el concili Vaticà, aquestes diferències
es posen molt de manifest. El Concili, de
fet és un referent i, per tant, hi ha diversos
punts, tendències, etc. S’acaba el Concili i
aleshores s’espera que hi hagi algú que sigui
capaç de conciliar al màxim possible totes
aquestes tesis que s’hi han manifestat. I això
és la feina que li va tocar fer al papa Montini.
De fet va tenir dues tasques principals.
La primera, acabar el Concili, que no era
segur que s’acabés, perquè Joan XXIII mor
després de la seva primera sessió, i n’hi van
haver quatre més, quatre anys seguits. En
Montini, en contra de la pressió dels sectors
conservadors, acaba el Concili. Ara bé,
s’acaba el Concili i ara trobem que cal tornar
POBLET
a ordenar les coses. Aquesta reordenació era
el que havia de fer el papa Montini; i que
s’havia de fer una mica, en termes “polítics”,
cercant el “centre”, mirant que hi hagi
el màxim possible de gent que sigui capaç
de retrobar-se amb una posició poc o molt
“central”. Les posicions “extremes”, que
poden ser bones, i sobretot poden ser ben
intencionades, tant les unes com les altres,
no es troben mai. I l’Església necessita una
gran força central; i aquesta gran força central
semblava que havia de ser la tasca del
papa Montini. I això no acaba de sortir bé
fins avui. I potser és així com ha de ser. Potser
és així que l’Església s’ha de manifestar a
través de visions diferents. De tota manera,
tanmateix, la conseqüència negativa és que
la gran força central aglutinadora ha perdut
força. I com que jo, que n’era partidari,
m’adono que som incapaços de fer aquesta
gran força central i entenc que aquest era el
projecte i la visió del papa Montini, i com
que això no s’ha aconseguit dic: nosaltres
som “l’exèrcit derrotat del Papa Montini”.
Aquesta força ”central” cal entendre-la com una
força que aconseguís una espècie de consens entre les
dues bandes més separades?
Sí, però no hi és ben bé... tot i que, en
certa manera és clar que hi és. Tots creiem
en Jesucrist, tots creiem en l’Evangeli... per
tant, és clar que hi és, perquè tots creiem
també en el Papa. Bé, en el Papa alguns amb
molt d’entusiasme, els altres no tant. Hi creiem,
però, amb tota una sèrie de variants,
que de vegades fan que la consistència de
l’Església sigui menor del que convindria.
Com a cristià del carrer, creu que hi ha realment
una marxa enrere respecte a l’esperit del concili Vaticà
II? És aquesta la idea que perceben una bona part dels
catòlics? Per dir-ho d’alguna manera, potser alguns
catòlics se senten desencantats per l’evolució actual
i enfront de sectors de sensibilitat més conservadora
47

uns altres de sensibilitat més plural abandonen silenciosament
la pràctica religiosa engrossint les files de
l’indiferentisme o del laïcisme. ¿Com es pot recuperar
la il·lusió pel Vaticà II, amb les concrecions que corresponguin
a l’hora de la seva aplicació? L’aplicació del
Concili, especialment a casa nostra, ha creat fragmentació,
desànim i desorientació? Com han reaccionat els
creients davant d’això?
Una certa fragmentació i una certa desorientació.
No dic que sigui culpa del Concili,
sinó que és culpa que els creients no hem
sabut evitar-la i reforçar tot allò que ens és
comú, que és molt. Bàsicament els cristians
tenim, malgrat la diversitat de tendències,
moltes més coses que ens són comunes que
no pas que no ho siguin. De tota manera
evitar qualsevol mena de desorientació o
fragmentació, del tot no s’ha aconseguit, i
d’això ens queixem. I per això dic que els
seguidors del papa Montini no hem acabat
de reeixir.
Ens podria definir amb unes frases què han significat,
segons vostè, per a l’Església Joan XXIII, Pau VI
i Joan Pau II?
Joan XXIII representa l’obertura, bàsicament
l’obertura, el que “obra la finestra per
fer-hi entrar aire fresc”.
Pau VI representa l’intent de síntesi,
d’això que hem dit abans; parlàvem d’una
gran força “central”. Això no ha estat del
tot reeixit.
Joan Pau II representa la recuperació o
l’esforç per recuperar la confiança després
de les discussions del Concili, i després de
les discussions del post-concili. Davant de
tot això que estem dient hi ha un cert desànim,
un cert desencís, i la impressió que es
recula. Joan Pau II diu: “som-hi”, i per dir
“som-hi”, reforça, subratlla, alguns aspectes
més tradicionals de l’Església. En certs aspectes,
perquè amb d’altres, no. Amb d’altres
fa una obertura de cara a la gent jove,
de cara a les dones, de cara al món, de cara
48
a la política, de cara al Tercer Món, de cara a
la societat i la justícia... molt potents i molt
ambiciosos. Però d’altra banda, fixa unes “línies
vermelles” que no cal no traspassar.
Aquesta actitud de Joan Pau II pensa que fou una
mica deguda a la seva procedència del país d’origen?
De circumstàncies polítiques que ell havia viscut al seu
país?
Segurament! Hom s’acostuma a viure
sota pressió i a dir-se “hem de resistir i hem
de reaccionar; no tingueu por”. La gran frase
de Joan Pau II és “No tingueu por”. Ni
del comunisme, ni de la descristianització,
ni de tot allò que en el món modern hi ha
de poc religiós... de tot això, no tingueu por.
El llarg pontificat de Joan Pau II és un
pontificat d’ofensiva i la tropa catòlica en
surt més enardida. Tot i que això no vol dir
que un cert desencís no hagi anat prosperant.
En general no és específic del catolicisme,
però es dóna també en el món catòlic,
sobretot en els sectors més d’esquerra, per
dir-ho en termes una mica inexactes. I que
no s’hagi pogut frenar el progrés del “relativisme”
en el món. I, en un cert sentit, de
la pèrdua de pes de l’Església. De pes institucional,
però també de pes religiós, de
pèrdua de pes del cristianisme. Una pèrdua
de pes que, si t’ho mires bé, de vegades
és més fictícia que real. Perquè hi ha gent,
quasi tota una societat, que deixa de considerar-se
cristiana, però en canvi, els seus
valors fonamentals segueixen essent valors
cristians. Els valors cristians continuen essent
més presents i més potents en la vida
social del que sembla a primera vista. I evidentment
molt més presents del que es veu
en la pràctica religiosa. I Benet XVI el que fa
aleshores és que mira de fixar les ratlles, les
“línies vermelles” i combat el “relativisme”
en el món modern, sobretot l’europeu; no
en el món africà, o asiàtic, ni en una bona
part del món sud-americà, ni en part tampoc

d’alguns països de l’Europa de l’Est. Aquest
“relativisme” porta a un desdibuixament de
la fe i a un desdibuixament dels valors. I així
com Joan Pau II actuava en termes d’agitació
–perquè Joan Pau II fou un agitador– Benet
XVI actua com l’intel·lectual que és; i per
tant el que intenta és introduir pensament,
no únicament sentiment, i, finalment evitar
de convertir en quelcom de residual el que
és la fe cristiana.
Religió i política
Una faceta important de l’acció o de la presència
del cristià en la vida pública és el món de la política,
així ho va indicar ja el Concili Vaticà II. Com ha de
participar un catòlic en la política? Es poden compaginar
ambdues facetes?
Que es poden compaginar política i fe,
segur. Ara bé, que és difícil, també. Tot i que
és difícil també compaginar moltes altres
coses, com –per exemple– fe i acció econòmica.
També és difícil, a vegades, compaginar
la fe amb la vida en general. Ara bé,
en el cas de la política, segons com, pot ser
que ho sigui més, o que ho sembli; perquè
el polític és un personatge que està molt
exposat, com en un aparador, i és molt observat.
Crec que un polític pot fer política
d’acord amb el que és la vivència cristiana.
Perquè Déu és en totes les coses, i a totes
les professions; i és a tot arreu. El que passa
és que el polític està en una situació de
confrontació constant i això pot arribar a ser
moralment perillós. De tota manera, tots els
oficis tenen una dificultat o altra.
És còmode ser un polític cristià o un cristià polític?
Què és més còmode o més incòmode, ser un cristià dedicat
a la política o un polític de creença cristiana? Què
ha d’aportar un cristià com a cristià al món de la política:
valors, idees i actituds? I també, què pot aportar
un polític a l’Església? Què ha de fer un polític quan
l’acció del seu grup o partit entra obertament en oposi-
POBLET
ció amb les directrius de l’Església? Vostès, en algunes
qüestions, han optat per la llibertat de consciència; creu
que aquesta fórmula hauria de ser aplicada per totes les
forces polítiques en temes com l’avortament?
És que no veig la distinció d’això: la de
ser un polític cristià o un cristià polític. El
que hi ha, i és el que ha de quedar clar, és
que hi ha una autonomia, una separació entre
l’Església i l’Estat; entre el fet religiós i
el fet polític. No hi ha separació, en el sentit
que per a un cristià la fe, i la moral que es
deriva d’aquesta fe, ha d’impregnar tota la
seva vida; i també la seva actuació política.
Naturalment que sí. De tota manera, però,
això és compatible amb l’autonomia que el
polític té. Explico una anècdota: el papa
Pius XII rep a De Gasperi, el cap de govern
italià, i li diu: “Escolti, senyor President, hi
hauran unes eleccions d’aquí a quatre dies,
i jo tinc por que, si no s’uneixen la democràcia
cristiana, (de la qual n’era president i
líder en De Gasperi), i el MSI (un partit que
procedia de l’antic feixisme) els comunistes
guanyaran”. I De Gasperi, li respon: “jo crec
que no”. Pius XII afegeix “jo li demano”, i
insisteix, i li diu d’una manera probablement
bastant imperativa, que d’altra banda era la
manera una mica de ser de Pius XII: “vostès
s’han d’entendre amb el MSI”. I De Gasperi,
li diu que no; ja que això seria un desastre.
“Comprometria la Democràcia Cristiana
per sempre més”. I va passar que, efectivament,
no van guanyar els comunistes.
Però, és important veure de quina manera
va respondre De Gasperi: “Escolti, jo sóc
el president del Govern italià, i he d’actuar
com a tal. A mi, que sóc catòlic, com a polític
les ordres no me les dóna el Papa”. I en
això tenia raó. I, d’altra banda, també tenia
raó en el sentit de preveure que els democratacristians
guanyarien les eleccions. Això
ve a ser allò de què parla l’Evangeli: “donar
al Cèsar, el que és del Cèsar, i a Déu, el que
és de Déu”. He posat l’exemple del De Gas-
49

peri, perquè era un home molt integralment
i integrament –les dues coses– cristià; i fins
i tot un cristià del qual s’ha parlat després de
la seva possible beatificació.
L’Església no ha de marcar les directrius polítiques.
El pensament cristià marca directrius polítiques,
i sobretot marca conductes. I, més
encara, determina valors. Però la manera
d’aplicar tot això correspon al polític. Ara li
ensenyaré uns discursos meus i li explicaré
una altra anècdota, que em va passar a mi.
Una vegada el cardenal López Trujillo, que
era el cardenal encarregat dels temes de la
família, em va convidar a un gran acte sobre
la família que es va fer a Roma. Hi havia
una reunió amb molta gent, i jo estava allà
com a president de la Generalitat, tot i que
anònimament. Però resulta que no era tan
anònim, perquè, poc abans, el Parlament de
Catalunya, a proposta del Govern de la Generalitat,
que jo presidia, i de la Consellera
de Justícia, que era la Núria de Gispert, que
era –i segueix essent– demòcrata cristiana,
vàrem impulsar una llei sobre les “parelles
de fet”. I, és clar, això de les “parelles de
fet” no entrava en les normes més tradicionals
de la moral catòlica. I aleshores, tot i
haver-hi tanta gent, es veu que algú em va
localitzar. Sobretot van ser alguns bisbes espanyols
que deien “sí, sí, molt bé, però hi ha
algú que...” Total que, en públic, em van dir:
“vostè ens ha d’explicar què s’ha aprovat i
per què”. Hi havia a la reunió sis o set cardenals,
i moltíssima gent. I a mi no em va tocar
altre remei que baixar a l’amfiteatre i explicar-los-ho,
dient: “Jo sóc catòlic i actuo tan
bé com sé, però ara el que passa és que jo
em trobo, com molt sovint es troba un governant,
amb problemes de la societat, que
he de resoldre. I ens hem trobat amb molta
gent que no es casen, que viu “en parella”.
I el cas és que el fet de no poder legalitzar
la seva situació mínimament els provocava
50
seriosos problemes humans. Per exemple,
quan un d’ells es moria, si vivien en un pis
que era de la propietat del difunt, aleshores
l’altre, com que no era la seva dona o el seu
home “oficialment”, a l’endemà mateix veia
com venien els nebots o familiars del difunt,
i treien a fora, al carrer, a aquella dona
o home. És clar, tot això un governant ho
ha de salvaguardar i protegir. Vaig continuar
dient: “Ara els diré una cosa. Aquí hi ha presents
molts cardenals i professors d’universitat,
i membres dels ordes religiosos, i tot el
que vostès vulguin. Jo els posaré un exemple
perquè ho sàpiguen i hi rumiïn. I és que
quan hi va haver la reunificació alemanya, es
van trobar que a l’Alemanya de l’Est hi havia
una llei d’avortament molt permissiva. En
canvi a l’Alemanya de l’Oest, la Federal, la
tenien més restrictiva. I es van trobar que,
ara, era un sol país, i tenia dues lleis d’avortament.
I si una ciutadana de Frankfurt a
l’Oest volia, malgrat estar molt avançada,
avortar, se n’anava a Leipzig, a l’Est i avortava.
Això volia dir, per tant, que es feia necessari
que només hi hagués una llei. I es va
fer un projecte que volia ser la síntesi de les
dues lleis; però més aviat a favor de l’Alemanya
de l’Oest, la més restrictiva. Què va
passar? Que això ho va impulsar un govern
socialista i liberal, que tenia majoria per governar
però no per a fer aquesta nova llei;
perquè, per això, necessitava una majoria
dels 2/3 dels vots (o potser les 3/5 parts, no
ho recordo bé, però pel cas és igual). El govern
tenia majoria però no tenia les 3/5 parts
(o els 2/3), i, en conseqüència, no podia fer
aprovar la llei. I, per tant, Alemanya es veia
abocada a tenir dues lleis d’avortament, cosa
que no podia ser. Com a resultat d’aqueixa
situació el cap parlamentari del grup demòcrata
cristià va convocar una reunió del seu
grup, dient-los: “Es necessiten 35-37 diputats
més per a poder aprovar aquesta llei: qui
de vosaltres, i en consciència, i pensant en

el problema i en la necessitat del bé comú,
està disposat a votar això? Aquí hi ha la diputada
(naturalment democratacristiana),
i us hi adreceu, i en parleu, i ella sabrà de
quants vots disposaven”. I va ser així com es
va poder aprovar la llei. A l’acabar, va venir
una senyora, que era diputada demòcrata
cristiana, dient: “Miri, jo això ho vaig viure,
perquè era la presidenta pel meu partit de
la Comissió de Qüestions de Família, i em
van encarregar que anés a esbrinar quins diputats
democratacristians estaven disposats
a votar el projecte de llei”. I ho va fer, i va
sortir la llei. I després, és clar, va venir el
problema del remordiment, i deia que això li
havia costat molt, i que aquella nit va plorar.
I suposo que el diumenge següent, en anar
a la parròquia, els parroquians la van interrogar:
“Escolti, senyora diputada, i això de
l’avortament, què?” Tot això ho he explicat,
i penso que s’entén prou bé el perquè ho
he dit. I és que un govern ha de governar i
s’han de resoldre els problemes.
L’Església Catòlica, en ser la confessió encara majoritària
al nostre país, gaudeix de certs «privilegis».
Haurien de replantejar-se temes com el finançament o
l’ensenyament per tal que l’Església pogués guanyar
més independència respecte als poders públics? Com
hauria d’encaixar l’Església avui en la nostra societat?
Bé, jo crec que a certs privilegis val la
pena que sí, que s’hi renunciï lliurement. De
tota manera, en el tema del finançament i
de l’ensenyament, sobretot en el tema de
l’ensenyament, jo crec que és bo per a l’Església,
però també per a la societat, que pugui
tenir escoles, i que siguin d’acord amb la
seva doctrina i el seu pensament. I naturalment,
aquestes escoles sí que és veritat que
s’han d’ajustar al que són les normes de la
Llei. I no és només l’Església la que té reconeguts
determinats drets, sinó que hi ha
molts sectors de la societat que en tenen, i
reconeguts per l’Estat. El que passa és que
POBLET
concretament a Catalunya, i a Espanya, això
queda una mica ofuscat. Perquè encara que
ha perdut molta força social, i ha renunciat
ella mateixa a moltes coses, la societat,
la va arraconant, la veu moltes vegades com
a prepotent. De tota manera de vegades
l’Església és erròniament subvalorada. Ara a
Madrid ha passat una cosa important: i és
que després de donar l’Església per morta,
i per incapaç de relacionar-se amb la gent
jove, hi ha hagut una inundació de tot el
món; una inundació de joves catòlics i autèntics,
de centenars de milers, no sé quants,
molts!, de joves, que endemés, han impressionat
la gent; àdhuc han impressionat la
gent anticlerical. A aquests que els donaven
per morts! Déu n’hi do! I, a més, el missatge
que han donat, deixant de banda els
aspectes –diguem-ne– de teologia dura, és
un exemple per a moltíssima gent. Gent que
els és impossible creure, posem per cas, en
la resurrecció de Jesucrist, i també en coses
menys difícils. Però, de fet, aquesta joventut
els ha fet valorar els valors bàsics del cristianisme.
Amb tot, això no té res a veure amb
la pregunta que m’heu fet. L’Església catòlica
segueix tenint molta potència, tot i que a
Europa l’està perdent potser menys del que
sembla. I a escala mundial, l’Església catòlica
i, en general, les esglésies cristianes, són les
religions més perseguides, i en canvi són les
més tolerants. I això –insisteixo–, perquè el
cristianisme, catòlic i no catòlic, sobretot el
cristianisme catòlic i el cristianisme protestant
europeu, són tolerants, més tolerants
que les altres religions. Ara bé, per contra,
són dels més perseguits; o bé, com diu en
Riccardi, de sant Egidi, el segle XX ha estat
un segle de màrtirs: pel martiri dels jueus; de
màrtirs pel que sigui; de màrtirs per la fam
en el món; però, a més, de màrtirs de molta
gent que han estat assassinades, i ara també
passa, pel fet de ser catòlics, o cristians; catòlics
i protestants, i també ortodoxos.
51

52
Catalunya i Església
L’any 1985 els bisbes catalans donaven a conèixer
el document «Arrels cristianes de Catalunya». ¿No
oblidem, de vegades, que la religió catòlica forma part
de la nostra cultura, i una part important? Com aconseguir
un respecte cap a les nostres arrels, religioses i
culturals, i alhora un respecte a la pluralitat de creences
i descreences?
Això és evident no solament a Catalunya
sinó a Europa. De què és fruit Europa? Del
cristianisme i del judaisme (els judeocristians).
Hi ha un component místic, evangèlic
o espiritual, que ve del judaisme, i del cristianisme,
que el recull i l’universalitza. Per
tant, ve d’aquí: del cristianisme, de l’Evangeli
i de la Bíblia. Després, de què ve? Ve
d’Aristòtil; i en dir Aristòtil, faig una simplificació
per dir que ve del pensament grec. I
hi ha un personatge que enllaça tot això, que
és sant Pau. Sant Pau és un jueu hel·lenitzat
i, per tant, també ve d’Aristòtil; i dic Aristòtil
perquè és el pensador grec que a mi
m’interessa més, tot i que n’hi ha d’altres. I
després, què més ve? Ve Europa, estic parlant
d’Europa, amb Roma i Grècia. Grècia
és la raó, i Roma és l’eficàcia, l’estructura, el
pragmatisme. I tot plegat és això. I això és
Europa. Bé, però després vénen més coses?
Sí. Quan ve la destrucció de l’Imperi romà
i, de fet, la destrucció d’Europa, en el segle
VIII i en el segle IX, aquesta ressorgeix a
l’època de Carlemany, sota l’impuls de l’Església.
Amb influències diverses, perquè és
l’Església de sant Benet, la Regla de sant Benet,
sant Benet amb el seu “ora et labora”,
que reconstrueixen físicament Europa treballant
la terra. I això és Europa. T’ho imagines!
Després vénen més coses, però amb
una influència molt forta del cristianisme. I
si vostès volen hi posarem Kant, posarem la
“Il·lustració”, tant la francesa, com l’alemanya,
com la nord-americana. Però jo tinc els
meus dubtes que aquestes coses haguessin
pogut existir sense el precedent cristià. I tot
això es produeix a Europa, no es produeix a
l’Àfrica, no es produeix a l’Àsia, no es produeix
al Japó.
O sia que això són les arrels
Sí i voler renunciar a això és suïcida. Per
això dol que per sectarisme a la Constitució
europea no s’hi va voler posar res de tot
això. Per no posar-hi les arrels cristianes, no
s’hi va posar tampoc la “Il·lustració”. Hi ha
el llibre del pare Octavi Fullat, que es diu Els
autèntics orígens dels europeus, on tot això s’explica
bé. La veritat és que fa molts anys que
he tingut aquesta dèria d’estudiar quins eren
els orígens i les arrels cristianes d’Europa, i
de Catalunya. Catalunya, per tant, té la seva
manera particular de néixer dintre d’aquest
marc. D’aquí que celebréssim el mil·lenari
de Catalunya. Quan era president de la Generalitat,
vam anar a Roma a celebrar el millenari
de Catalunya. El mil·lenari era, sens
dubte, un acte polític, ja que va ser quan el
Comte de Barcelona digué que renunciava a
la protecció del rei de França. Fou així, però
amb motiu d’això –i entre d’altres actes– la
celebració del mil·lenari de Catalunya, i com
a nació, ho vam anar a celebrar a Roma. No
solament a Roma, però a Roma molt. I ens hi
va acompanyar el cardenal Jubany.
Què representa avui pel país l’Església Catòlica i
què creu que hauria de significar?
Segueixen havent-hi les arrels. I jo crec
que el missatge segueix viu. Però el que passa
és que hi ha un missatge de l’Església catòlica
que de vegades és una mica confós, ja
que arrossega la confusió de l’Església. Una
mica dissonant. Per tant, ara nosaltres hem
de dir que sempre ha existit a l’Església, i
que sempre hi ha hagut a l’Església jesuïtes
i caputxins; hi ha hagut Papes sumptuosos
i anacoretes. Això, sempre. Ara bé, en
aquests moments, aquestes divisions que hi

ha, aquestes maneres diferents que, en part,
deriven també de la mala digestió que arriba
després del Concili, es manifesten bastant
fortes. I tenim sectors molt radicalitzats,
dintre del que en llenguatge convencional
en diríem cap a l’esquerra; i sectors que
s’han radicalitzat amb un caire conservador.
I una part important d’aquests sectors més
radicalment conservadors, més que no pas
els altres –els altres, un xic també– han rebut
una influència no catalana. Amb tot, a
Catalunya hi ha també aquestes dues línies.
Per exemple, jo tinc la sensació que relativament
a Madrid, a la trobada del Papa hi han
anat pocs catalans. Es diu que n’hi van anar
1300, cosa que és molta gent. Però quan a
un lloc hi van 300-400-500.000... Jo no em
fico amb això del milió, o del milió i mig,
ja que tinc l’experiència que quan es donen
xifres de manifestacions sovint s’exagera,
també ha passat amb les manifestacions nacionalistes,
quan parlàvem d’un milió i mig,
jo deia que no; ja que tantes persones no
s’han vistes juntes mai enlloc; i segurament
no és veritat, potser a la peregrinació a La
Meca... d’aquí que jo sempre ho rebaixo
molt; però tot i que rebaixi molt a Madrid
hi devien ser entre 500-700.000 persones,
que és molta gent; i és clar que venien de
tot arreu; però les provinents de Catalunya
devien ser poques. I ho dic així, perquè no
sé les que hi van anar, ni crec que valgui la
pena esbrinar-ho. Com tampoc crec que els
bisbes d’aquí se’n preocupessin massa.
Què va significar el Concili Provincial Tarraconense?
Ha quedat tot en unes il·lusions perdudes?
Aquí ha passat una cosa que en general
ha passat a Catalunya: i és que nosaltres,
ara, vivim un moment difícil, i de reculada,
respecte a les posicions i a les actituds que
havíem tingut als anys 70, 80, i 90. Passa
amb l’autonomia, passa amb la política, passa
amb l’economia... Probablement exagero,
POBLET
però en política, no. Políticament realment
hem reculat.
I estem en un moment –en cert sentit–
difícil. I també ha passat amb això. ¿Com
s’hauria d’actualitzar l’Església avui? Això
no ho sé, se m’escapa.
Vàrem passar de demanar, el bisbe Deig, una conferència
episcopal catalana a la possibilitat, insinuada
pel Concili Provincial, de la regió eclesiàstica. Per ara
no s’ha concretat cap fórmula. Com creu que s’hauria
d’estructurar l’Església a Catalunya?
El bisbe Deig va proposar una Conferència
Episcopal Catalana i a resultes d’aquesta
proposta va venir que l’arquebisbe Torrella
convoqués el Concili provincial. El Concili
va optar per demanar una declaració una
mica ambigua. Però això no ha prosperat. I
en general d’aleshores ençà la situació s’ha
degradat. En general. A més de la crisi econòmica
i social generals hi ha molta pressió
política sobre Catalunya i una creixent hostilitat
en tots els terrenys d’Espanya envers
Catalunya. El tema de l’Estatut també ho ha
agreujat. En general la imatge de Catalunya
a Espanya, i en general la relació entre Espanya
i Catalunya ha empitjorat molt. I també
ha passat en l’àmbit de l’Església.
Sempre ha prestat una molt especial atenció als assumptes
religiosos. El seu govern va obrir una oficina
de representació davant la Santa Seu i va organitzar
activitats dirigides a fer conèixer Catalunya a Roma;
el govern que el va succeir la va tancar. Creu que és
bàsic per a Catalunya fer-se conèixer a Roma, que si
la Santa Seu no coneix el fet diferencial català mai no
entendrà determinats plantejaments? Sense coneixement
de la realitat catalana a Roma caldrà repetir sempre
campanyes com la de «volem bisbes catalans»? Creu
important també que hi hagi presència catalana a la
cúria romana? Com fer tot això?
Jo no entenc que es tanqués. I que ho
fes en Maragall, perquè en Maragall no és
cap ignorant, ni un home que no tingui sen-
53

sibilitat. L’oficina de Roma tenia un doble
objectiu, –i en Maragall precisament és un
enamorat d’Itàlia– una finalitat italiana, i una
finalitat vaticana. I no donar importància a
això és d’una ceguesa o d’un sectarisme tan
gran que jo he de creure que en Maragall va
badar o bé que algú altre va dir que això no
serviria per a res, o era una manera de gastar
diners, etc. O potser per un punt d’anticlericalisme
per part d’algú. Després van fer no
sé quantes ambaixades arreu del món, algunes
no serviran per a res. Però, aquesta de
Roma era importantíssima.
Ens podria definir amb unes frases què han significat,
segons vostè, per a l’Església de Catalunya
algunes persones concretes: els cardenals Barraquer,
Marcelo González i Narcís Jubany?
Francesc d’Assís Vidal i Barraquer... Hi
ha en aquell moment una bona entesa, entre
el moviment –diguem-ne– d’afirmació
en sentit molt positiu de Catalunya, com
a país, com a cultura i de voluntat de fer
una societat el més estructurada possible. I
col·laborant-hi des de l’Església, des d’una
Església oberta, i molt catalana també, i pacificadora.
L’exemple és el cardenal Vidal i
Barraquer que intenta pacificar les relacions
entre l’Estat i l’Església durant la República.
De l’arquebisbe Marcelo González
hem d’entendre una cosa: la seva formació
era la que era, tenia l’orientació que tenia.
I li toca jugar en un moment i al servei
d’una intenció política que, òbviament,
des de Catalunya s’havia de jutjar negativament.
Segur que era un bon capellà, i
una bona persona, i que tenia moltes qualitats.
Però estava format en un món que
no encaixava amb el nostre. I a Barcelona
va venir la reacció del poble de Catalunya...
dir que no el volien, potser amb un
acte d’injustícia personal. Però els interessos
dels països són més importants que els
de les persones.
54
El cardenal Jubany representa una cosa
molt important: va exercir lideratge, que ara
no se n’exerceix tant. I va ser un home que
va lligar bé amb el sentiment català i amb el
tema romà, o del Vaticà, i el tema democràtic.
Era també –per a entendre’ns– de la línia
del cardenal Tarancón. Sembla a ser que hi
havia molt bona sintonia entre ells dos.
Quina visió en té del cardenal Tarancón?
Bona, pel que acabo de dir.
Sembla que respecte a Catalunya hi ha gent que
ens diu que no acabava d’entendre’ns massa.
Però Déu n’hi do! Era un home que parlava
normalment en català, que segurament
era la seva llengua d’origen, perquè era de
Castelló. El que passava era que havia tingut
problemes amb el papa Joan Pau II. Que
volia una línia més combativa. Per exemple,
Joan Pau II hauria volgut que hagués donat
suport a un partit demòcrata cristià.
Cosa a la que Tarancón s’hi havia oposat rotundament.
Perquè en aquell moment un partit demòcrata
cristià nou no encaixava amb el
temps. No responia al que el temps aleshores
reclamava.
I quin record té del cardenal Ricard Maria Carles?
Pel que fa a Ricard Maria Carles he de
dir que personalment, quan va arribar, vaig
pensar que hauríem de fer un gran esforç, i
es va fer, per mirar que entengués l’Església
d’aquí, la gent d’aquí, i a més fer-li fàcil
l’aterratge. I a mi em va semblar que hi va haver
un moment que això era possible; però
després no va sortir bé. Primer hi va haver
gent d’aquí entre les quals va tenir sempre,
ja d’entrada, una mala acollida, cosa que vaig
lamentar. I després, no sé si hi va haver alguna
falla nostra, a part que a ell, probablement,
i en el fons, li costava encaixar amb

la mentalitat política i religiosa dominant a
Catalunya. Tot això dit amb tot el respecte
i dolent-me que les coses no anessin millor.
I del bisbe Joan Carrera?
En Joan Carrera ha estat un home molt
estimat: per la seva idea del que havia de ser
l’Església i el seu paper. Per la seva imbricació
social, pel seu catalanisme, per la seva
mentalitat de concòrdia, d’entesa, per les
seves actituds positives, religiosament, socialment
i humanament parlant.
I del bisbe Josep Pont i Gol?
Del Pont i Gol doncs diria el mateix; tot i
que jo el vaig conèixer i tractar poc.
I del bisbe Ramon Torrella?
El recordo molt positivament de la seva
època de consiliari de la JOC, que és quan
el vaig conèixer. I també quan va viure a Madrid.
I també com arquebisbe de Tarragona.
Era un home molt marcat per la sensibilitat
obrera, obert religiosament i amb forta
consciència catalana. I molt demòcrata.
I del bisbe Antoni Deig?
L’Antoni Deig ha estat un gran bisbe i un
gran patriota.
I dels abats Aureli M. Escarré i Cassià Maria Just?
Són dos abats que personifiquen un
moment de gran influència espiritual i intellectual,
social i patriòtica de Montserrat.
Una influència que ve de molt lluny, de segles,
però que a partir de la segona meitat
del segle XIX va agafar més força encara, i
Montserrat –amb la seva barreja de muntanya,
monestir i Mare de Déu, de devoció popular
i de referència cultural– es converteix
en un símbol nacional.
L’abat Escarré va ser el restaurador de
Montserrat després de la guerra civil, tant
des d’un punt de vista material, com des del
POBLET
punt de vista de la vida religiosa. Després,
endemés, és l’home que se sent cridat a ser
declaradament defensor de Catalunya. I
l’abat Cassià va mantenir aquesta línia. Però
això es va produir en un moment en què
Montserrat i tot el país, i la mateixa Església
varen entrar en un període convuls. Conflictiu
en tots els terrenys. Això va afectar
especialment Montserrat perquè s’havia exposat
molt. Per a bé, val a dir-ho, i exercint
lideratge. Però per això mateix els efectes
de la crisi general el varen afectar més. Ha
calgut després que hi hagués algú que fos
capaç –diguem-ne– de restablir l’harmonia.
Poblet
Quina fou la seva relació i la seva percepció de
Poblet abans d’accedir a la presidència de Catalunya?
Aquesta pregunta després de la de
Montserrat convida a fer una reflexió sobre
els grans monestirs catalans. A Catalunya
hi ha monestirs de tota mena. I comparant
Poblet i Montserrat no solament ara, sinó a
través de la Història, es veu clar.
Poblet no és el gran monestir popular
de Catalunya. És una altra cosa. No hi ha
una Mare de Déu que la gent veneri. És un
monestir de fonda religiositat molt interioritzada.
És el monestir del Cister. I és una
altra cosa que no sé si als monjos de Poblet
els agrada. Té un fort component “institucional”.
És el gran monestir “nacional” de
Catalunya. És el monestir del “rei”, o dels
“reis” de la Corona d’Aragó. Però molt especialment
de Catalunya. Pere el Cerimoniós
en va fer una qüestió bàsica: que Poblet
sigui el panteó reial. Ja venia d’abans, però
ell ho va consolidar. El monestir on queda
memòria de la continuïtat institucional de la
Corona, i molt especialment de Catalunya
que n’era aleshores el territori amb més pes.
I que ara és el que en conserva més la memòria
històrica i la continuïtat del projecte.
55

El President Tarradellas, per què dóna
tanta importància a Poblet? Primerament
perquè tenia mania a Montserrat. I perquè
tenia mania a l’abat Escarré. Això per una
banda. Però també perquè donava molta importància
a les “institucions”. Pensava que
els moviments populars sovint són efímers,
i que el que garanteix la continuïtat són les
institucions. I tenia raó. En part. Perquè les
institucions, si no tenen escalf popular acaben
essent escleròtiques i inútils. La clau
de l’èxit és la combinació d’institucions i
sentiment, de regla i norma i d’entusiasme
i sentiment.
Permeti’m una petita digressió sobre els
monestirs catalans. El monestir de Ripoll
és el monestir bressol de Catalunya. El del
comte Guifré, de l’Abat Oliba, (per cert,
fundador de Montserrat), del Canigó... El
monestir de les arrels.
El segon monestir que tenim que durant
segles va ser molt rellevant, per la seva
relació amb el Comtat de Barcelona, i per
tant també de caràcter institucional és el de
Sant Cugat. En el seu moment era el monestir
dels Comtes de Barcelona. Després
tenim un monestir, que és un monestir del
poble, el gran monestir popular, que és
Montserrat. Això no ho pot discutir ningú,
ni Poblet ho pretén. Però deia el President
Tarradellas: necessitem “poble”, però també
necessitem “institució”. I això és Poblet.
Naturalment Poblet ha tingut una desgràcia,
i és que en el moment en què es torna a engegar
Catalunya, en el segle XIX, Poblet no
hi és. Poblet ja devia estar en una situació
potser una mica decadent, entre altres coses
perquè les nostres institucions ja eren
decadents. Però la força de Montserrat no
són les institucions, és el poble i és la muntanya.
I la Mare de Déu. I, a més, resulta
que és finalment Poblet el que està a zero,
perquè el 1835 el destrueixen. I l’altre dia en
parlava, quan vaig anar a un homenatge d’un
56
antic alcalde que havia tingut Convergència
al Vilosell. Hi havia gent de Vinaixa. Als de
Vinaixa els vaig dir que “ la meitat de les cases
de Vinaixa les heu fetes amb pedres que
vau anar a buscar, al monestir de Poblet”. I
els de Vinaixa em varen dir que sí, que era
veritat. Ja sé que és una exageració, però jo
recordo que passant pels carrers de Vinaixa,
i en mirar enlaire, els balcons, les lloses,
portaven la marca de Poblet! És clar, Poblet
fins al 1940 no hi és; ara hi torna a ser, des
de fa quaranta o cinquanta anys hi torna a
ser. I en tot aquest temps, ha anat guanyant
pes. Tot i que Poblet no pot pretendre competir
en popularitat amb Montserrat; i ningú
no ho pot pretendre, ni es pretén. Però pot
competir amb altres coses i amb donar o introduir
el sentit d’Estat: Poblet és el monestir
de l’Estat nonat de Catalunya. I Estat vol
dir ordre, vol dir criteri, vol dir projecte, vol
dir coneixement, estudi, formació... No sé
si m’he explicat prou bé i no sé si els monjos
hi esteu d’acord, eh!
Durant el franquisme alguns volgueren establir
una mena de divisió maniquea entre Montserrat i Poblet.
Fins i tot, després del retorn del President Tarradellas
i la seva voluntat que Poblet fos la seu del
seu arxiu, alguns reprengueren la idea, ara des d’altres
posicions. Per a vostè, què ha representat Poblet en el
passat i què representa avui pel país? Creu que hi ha
complementarietat o divergència de papers entre Montserrat
i Poblet?
El primer contacte que tinc amb Poblet,
més que religiós és patriòtic. Vull veure el
que ha estat de Poblet, el per què de Poblet.
S’entén per tot el que he dit. I ja s’entén
que això per mi era important. Vaig anar a
Poblet. I, què he dit que vull veure a Poblet?
Sí, els “reis”. L’església és esplèndida,
una joia, però ja la veus. Tot: el paisatge, les
muralles, la casa de l’abat; aquelles vinyes.
Aquelles vinyes tenen ara molt de símbol,
perquè Poblet neix per a això, per a la

El M. Hble. Sr. Jordi Pujol amb el P. Francesc Tulla
vida monàstica, la pregària i per treballar el
camp. I dintre del camp la vinya a Catalunya
sempre ha estat molt important. El vi és el
gran producte mediterrani, i no deu ser per
casualitat que la “consagració” a la missa es
fa amb vi. El cristianisme, que és un producte
universal però d’arrel mediterrània, es fa
amb vi. Sí, l’oli, el blat i el vi! Jo, aquests
dies, he hagut de fer un pròleg per un llibre
que explica la història d’una família des
de l’any 1145. A Cerdanyola, precisament,
i per tant amb molta relació senyorial amb
Sant Cugat. Quins eren els problemes? No
era el cas de Montserrat, però, quins eren
els problemes en el cas de Sant Cugat i en
el cas de Poblet? Que els masos del Vallès
se sentien sotmesos per Sant Cugat. El cas
és que el primer cop que vaig anar a Poblet
–devia ser l’any 1951– vaig venir pels “reis”.
Per Pere el Gran i per Pere el Cerimoniós.
I el mateix dia vaig anar a Montblanc. I el
meu record d’aquell Montblanc, quin és? Jo
tenia vint anys. I de Montblanc en vaig quedar
content per les muralles aquelles però
m’arribo a l’església de sant Francesc, i me la
trobo que era una destil·leria d’aiguardent.
Jo, per a mi, pel meu ànim d’home jove,
atrevit i il·lusionat allò va ser colpidor. Això
no pot ser, la cosa no pot quedar així, que
sigui una destil·leria d’aiguardent. Ara ja no
ho és. I pel que fa a Poblet ja havia vingut en
Toda, ja hi havia quatre monjos italians, i tot
POBLET
començava a renéixer. Però seguia dient-me
que això no podia quedar així. “Això ho hem
de refer, entre tots plegats”. Bé, jo no hi he
contribuït gaire, o gens, però vostès sí que
ho han reconstruït. Gràcies.
Quins records en guarda com a President de Catalunya
i alhora del Patronat del Monestir?
Bons. I em sembla que això del Patronat
va funcionant bé. Amb tot, la veritat és que
no sé com funciona ara, perquè ja no en sóc.
Sobretot no sé si té diners. Però, per exemple,
de la meva època recordo algunes coses
que em van fer goig, sobretot el Palau Nou
de l’Abat. Per això, ara, quan fa poc vaig
ser a Poblet, li vaig demanar al pare Abat:
“M’agradaria veure el Palau”. Quan encara
era President, hi havia algunes coses que
no estaven del tot acabades. I encara no em
vaig saber explicar bé amb l’Abat, perquè hi
havia una galeria toscana, una peça que no
tenia gaire pinta monàstica. I no ho vaig saber
trobar. Però el cert és que em va agradar
molt. En tinc un molt bon record.
Què creu que pot representar avui, en una societat
en crisi, la vida monàstica i Poblet en particular?
Vostès, en la nostra societat en crisi tenen
un paper a jugar. Un paper també cultural i
social, però sobretot espiritual. Un paper
cada cop més necessari. Poblet pot tenir, i cal
que tingui influència cultural i social, però el
més important és que la vida monàstica i espiritual
del Monestir vagi bé. I com tinc entès
que va bé això transcendirà més enllà de les
muralles de Poblet. I el que m’agradaria és
que el procés de recuperació de Poblet anés
agafant en tots sentits força i volada. Seria bo
pel Monestir, seria bo per l’Església, i també
pels nostres Reis, és a dir, per la història que
ells varen protagonitzar i que hem de continuar.
Seria bo per Catalunya.
Octavi Vilà
57

HO SABÍEU?
58
EL PATI DE LES
CASES NOVES
La portada d’aquest número reprodueix un dibuix d’Alexandre Laborde del pati de
les cases noves. És una font primària important per saber com era el monestir abans de
l’exclaustració de 1835. Ens en parla el P. Jesús M. Oliver, monjo de Poblet.
La portada
El dibuix d’Alexandre Laborde ens vol
donar una idea del conjunt del que avui
anomenem pati de les cases noves. És un
dels tres grans patis interiors que, a part del
claustre major, vertebren l’interior del clos
de la clausura monacal tancada per la gran
muralla del segle XIV. Els altres dos són el
que en diem de la cuina o del Patronat i el
de la impremta o, abans, dels clavells (així
l’anomenen Toda i Ribas en el dibuix de Poblet
1830).
El gravat està molt forçat per la verticalitat
del dibuix, que exagera en aquest sentit
espacial les mides i proporcions, cosa a la
qual per altra banda hi està obligat pel gran
arc que l’emmarca. Sense cap mena de dubte
aquest arc no devia existir i deu ser un
simple recurs artístic del dibuixant.
Els arcs i el porxo
Els arcs de les cases noves són tots ells
de pedra, no de totxo, i precisament la
galeria queda interrompuda en el pilar de
l’esquerra, com encara podem veure. Igual
que en altres dibuixos hi trobem errors ben
notables i també d’altra banda detalls molt
importants recollits en el dibuix. Una vegada
més ens queda el dubte de saber si això
és fruit del dibuixant que prenia els apunts
o bé del gravador que, ben lluny del monument,
no podia comprovar l’exactitud del
motiu que passava a la planxa. Com ja hem
dit, l’arc, amb unes romàntiques plantes que
pengen a la part superior, és un detall de
l’artista que així omple el gran buit superior.
Si fem un recorregut d’esquerra a dreta veurem
tota una sèrie d’edificis que en una gran
majoria avui es poden identificar malgrat les
inevitables modificacions ocorregudes després
de 1835.
Gravat d’Alexandre Laborde amb la vista general del pati de les
Cases Noves a principis del segle XIX.

Foto Bedmar.
Porxo de les Cases Noves. s. XVIII
En una perspectiva fortament estreta
trobem el porxo de les cases noves, gran
construcció que vers el 1770 van fer els
monjos juntament amb la Sagristia Nova.
Són les darreres construccions abans de
l’exclaustració i servien de residència als
monjos jubilats. Aquest conjunt va quedar
molt castigat per l’abandonament del segle
XIX i va ser reconstruït per Toda el 1932
com a museu i avui és residència de la Comunitat.
La torre de les Armes i la residència
abacial
Just a continuació apareix en dos nivells,
com avui, la part posterior de la torre de les
Armes, que forma part de la fortificació del
rei Pere el Cerimoniós i que posteriorment
fou ampliada per la part del darrere. Als
peus hi trobem una construcció una mica
estranya, ja desapareguda del tot, que era
POBLET
el passadís que comunicava les Cases Noves
amb el claustre del Locutori i que, sens
dubte, servia per protegir els monjos de les
inclemències del temps en la seva vida domèstica.
El que resta de la primitiva coberta
de la infermeria del segle XII és un arc gruixut
i mig trencat, que avui encara és fàcil de
veure i que serveix de suport a l’edifici, que
sobre el claustre tenia dos pisos. No sabem
amb exactitud el motiu pel qual l’anomenen
casa dels copistes. Al mur de les sales
gòtiques encara hi són ben visibles els senyals
del nivell original i de la seva coberta.
Aquesta construcció, totalment caiguda, va
ser reconstruïda, d’una manera aproximada,
l’any 1954 com a Abadia o residència abacial
amb motiu de la benedicció del primer abat,
dom Edmon Garreta, segons un projecte de
l’arquitecte Francesc Monravà. Al darrere
és fàcil identificar-hi la torre de les Hòsties,
l’església abacial amb l’absis i el creuer amb
l’espadanya i el cimbori.
Els calats del cimbori i el locutori dels
monjos
Aquí cal fixar-se en un petit detall que el
dibuixant fa en els finestrals del gran cimbori,
els calats gòtics dels quals llavors estaven
tapiats; són uns petits arquets que lliguen les
columnes massa llargues i esveltes. En fer-se
el projecte de restauració el 1977 això serví
a l’arquitecte Salvador Ripoll i al delineant
Esteve Nogués per trobar la solució del problema
de mantenir l’estabilitat de les columnes
de més de 3,40 metres d’alçada sense
que caiguessin. En aquell moment en el seu
estat ruïnós el cimbori no conservava cap
columna dreta i encara menys aquesta pedra
que les lligava al mig del finestral.
Segueix el cos d’edifici que correspon al
locutori dels monjos i al seu damunt les anomenades
sales gòtiques, antic arxiu, amb una
petita construcció als peus que era la caseta
que aixoplugava el pou, encara avui existent
59

Foto Bedmar.
però fora d’ús. Tanca el recorregut el gran
volum del dormitori gran del segle XIII, que
a la part inferior té les dues sales de l’actual
biblioteca. Aquí hi trobem allò que dèiem
al començament: un dels més grans oblits
del dibuixant i que gairebé sembla impossi-
60
En dia de pluja, un detall del pati
Vista parcial del pati de les Cases Noves
ble que li hagués passat desapercebut. És la
llarga filera de finestres que donen llum a la
part inferior del dormitori i que aquí no apareixen
enlloc com tampoc les grans finestres
inferiors de la biblioteca.
El centre del pati
Completa el dibuix el centre del pati, que
avui està ben cuidat i enjardinat, amb grans
xiprers. Pel que sembla devia estar deixat i
hi creixien herbes silvestres amb algunes atzavares.
No sabem res de la font, que potser
ja hi era o potser és un simple recurs artístic
per omplir el lloc. És el mateix que fa amb
les figures de monjos que posa sempre en
les seves composicions per donar un to de
vida als seus paisatges i conjunts. Tot, però,
amb una verticalitat desproporcionada.
Malgrat les diferències, el dibuix ens
mostra amb notable aproximació una part
interior del monestir de Poblet poc temps
abans de la destrucció del 1835.
Jesús m. Oliver
Foto Bedmar.

CRÒNICA DE LA COMUNITAT
CRòNICA DE LA COmUNITAT
De maig a octubre del 2011
maig
POBLET
Dia 1, diumenge: Ha tingut lloc a la sala capitular, després de Laudes, la professió temporal
del novici F. David Renart.
Dia 4, dimecres: Ha tingut lloc a l’església parroquial de Sant Pau de Tarragona un funeral
per al difunt Joan Vilà, pare de F. Octavi. Ha estat presidit pel P. Abat General emèrit Maur
Esteva i hi han assistit el P. Abat Josep Alegre i uns quants monjos de Poblet.
Dia 10, dimarts: El P. Prior ha anat a Roma per participar en la reunió del Consell de l’Abat
General de l’Orde en qualitat de secretari.
Dia 13, divendres: A Matines ha vingut un grup de 108 nois i noies de 12 a 17 anys de
Nájera, la Rioja, que es dirigien a Port Aventura i han volgut escoltar la pregària dels monjos.
Dia 14, dissabte: Un grup de 25 nois i noies de l’arxiprestat de l’Alt Camp han fet una trobada
a Poblet, organitzada per Mn. Xavier Roig. Han visitat el monestir, han fet una gimcana
per diferents llocs del monestir amb l’objectiu d’ensenyar-los a comprendre alguns aspectes
de la vida monàstica. Després de dinar a la plaça, han assistit a l’eucaristia celebrada a la
capella de Santa Caterina.
Dia 18, dimecres: A la tarda hi ha hagut una conferència de Josep M. Mallarach, membre de
la Germandat de Poblet i assessor ambiental del monestir, a propòsit del tema: “El monestir
de Poblet al Seminari Internacional de la Unesco sobre el paper de les comunitats religioses
en la gestió dels llocs de Patrimoni mundial, celebrat a Kíev (Ucraïna) el novembre de 2010”.
Dia 19, dijous: A la tarda, conferència de Mn. Joan Torra dins del cicle dedicat a l’estudi de
la figura de sant Ambròs de Milà.
Dia 26, dijous: El P. Abat ha anat a Sant Antoni de Vilamajor on s’ha celebrat una reunió dels
Abats i Provincials de Catalunya, a la casa dels germans de Sant Joan de Déu.
Dia 27, divendres: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella per dirigir una jornada de
recés. A la nit el P. Prior ha donat una conferència sobre la vida monàstica a la parròquia de
Constantí.
Dia 31, dimarts: La comunitat de Poblet ha anat al monestir de Vallbona on han celebrat la
missa i les Vespres conjuntament amb les monges, han visitat les obres que darrerament s’hi
han fet i han dinat al refetor acabat de reconstruir. Al matí ha visitat Poblet Marian Muro
Ollé, Directora General de Turisme de la Generalitat de Catalunya.
61

62
Juny
Dia 1, dimecres: Visita del Director General de Patrimoni de la Generalitat, junt amb el
Director dels Serveis Territorials de Tarragona.
Dia 7, dimarts: El P. Abat ha anat a Terrassa per a la presentació de “El llibre de la vida”, a
cura de Jordi Martorell.
Dia 10, divendres: Un grup dels Equips de Famílies de la Fundació Vidal i Barraquer ha
celebrat l’eucaristia a la capella del Santíssim.
Dia 11, dissabte: Ha començat al palau de l’abat l’enregistrament d’un programa de Ràdio
Nacional d’Espanya que ha de tractar sobre la Conca de Barberà. L’emissió continuarà demà
al matí.
Dia 14, dimarts: A la tarda, el P. Abat ha anat al monestir de Solius per predicar-hi demà una
jornada de recés.
Dia 15, dimecres: Aquest matí han retornat al seu lloc a les capelles de l’absis de l’església les
estàtues de sant Joan Baptista i santa Tecla, que han estat durant més de dos mesos a Sitges
en una exposició d’obres del seu autor, Pere Jou.
Dia 16, dijous: A la tarda hi ha hagut la darrera sessió del curset que Mn. Joan Torra ha impartit
sobre sant Ambròs de Milà.
Dia 18, dissabte: Diada de la Germandat de Poblet. Ha començat amb una processó des de
la capella de Santa Caterina a l’església i la missa conventual, presidida pel P. Abat. Després
ha tingut lloc a la sala capitular l’Assemblea Plenària anual, que ha conclòs amb una conferència
del monjo benedictí argentí Germà Christian Almada sobre el tema “Bíblia i vida”.
Després del rés de la Pregària del Migdia a la mateixa sala capitular hi ha hagut el dinar de
germanor a l’hostatgeria externa. A la tarda ha tingut lloc un concert de música sacra per part
de la Polifònica de Vilafranca, dirigida per David Hernàndez.
Al matí, el P. Prior ha anat a Barcelona per presidir les exèquies d’Àngel Catalán, pare de
la Directora de l’Arxiu Tarradellas. S’ha inaugurat a l’hostatgeria externa una exposició de
pintures del P. Rafel Barruè.
Dia 19, diumenge: Un grup de 60 persones de les comarques de Tarragona pertanyents a la
lleva de l’any 1963 han assistit a la missa d’una.
Dia 20, dilluns: Ha començat un curs de cant gregorià dirigit pel Germà Christian Almada,
monjo benedictí del monestir de la Mare de Déu de la Pau a l’Argentina. Aquest curs va
dirigit a la comunitat i persones interessades i durarà fins al dia 23.
Han arribat 32 monges cistercenques de la Congregació de Castella, que durant aquesta
setmana faran un curset a l’hostatgeria externa del monestir.

POBLET
Dia 23, dijous: Un grup d’unes 50 persones d’una parròquia de Navarra han celebrat l’eucaristia
a la capella de santa Caterina.
Dia 26, diumenge: Els dos germans David i Òscar, escolans del monestir, han fet la primera
comunió a la capella de Sant Jordi.
Dia 27, dilluns: Ha començat l’Escola d’Estiu sobre l’Evolució. El tema d’enguany és: “Lliçons
filosòfiques i teològiques de la Teoria de l’evolució”. Aquesta escola està organitzada
per l’especialització en “Ciència i filosofia” de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma.
Els relators d’aquest seminari són: Gennaro Auletta, de la Pontifícia Universitat Gregoriana,
Mons. Fiorenzo Facchini, de la Università degli studi di Bologna, Rafael A. Martínez, de la
Pontificia Università della Santa Croce, Mn. Joan Planellas, del Seminari Diocesà de Girona,
i Massimo Stanzione, de la Università degli studi di Cassino.
Juliol
Dia 1, divendres: Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, ha vingut al matí per assistir
a una de les sessions de l’Escola d’Estiu, i s’ha quedat a dinar a l’hostatgeria externa. Ha
visitat el monestir Xavier Puigdollers i Noblom, Director General d’Afers Religiosos de la
Generalitat de Catalunya. Ha dinat al refetor amb la comunitat i ha assistit a la recreació,
on ha parlat de les tasques que duu a terme. A la tarda, dins del marc de l’Escola d’Estiu de
Poblet, i com a Jornada pública de la Fundació Poblet, ha tingut lloc una conferència d’Àlex
Arenas, de la Universitat Rovira i Virgili, sobre el tema: “L’efecte Joker: cooperació induïda
per agents destructius”.
Dia 2, dissabte: Al palau de l’abat, ha tingut lloc la Jornada “Música i Esperit” on s’ha reflexionat
sobre la Passió segons sant Joan de J.S. Bach. Al matí hi ha hagut una conferència de
Mn. Armand Puig sobre “El text evangèlic de la Passió segons Joan”, i a la tarda una altra del
P. Jordi Agustí Piqué, monjo de Montserrat, sobre “Bach, intèrpret de l’evangeli segons Joan”.
Dia 3, diumenge: Jordi Pujol, antic President de la Generalitat de Catalunya, i la seva esposa
han estat a l’hostatgeria externa de Poblet. Havent dinat, s’ha reunit amb un grup de monjos
i ha respost a les preguntes que li han estat formulades.
Dia 8, divendres: S’han beneït i s’han plantat al centre del claustre major de Poblet algunes
roses de la nova varietat anomenada “Poblet”.
Dia 16, dissabte: A la tarda, s’ha inaugurat al “Casal Sant Martí” de Campelles (Ripollès) una
exposició de quadres del P. Rafel Barruè.
A les 9 del vespre, a l’antic celler del monestir de Poblet, ha tingut lloc la inauguració dels
Concerts de la Ruta del Cister amb l’actuació del cor masculí O vos omnes, dirigit per Xavier
Pastrana i que ha interpretat música del Renaixement amb la Missa Profana del segle XVI.
Una assistència notable de públic pogué gaudir de l’art vocal d’aquest grup format per joves
de la nostra província.
63

Dia 18, dilluns: Jordi Jané i Guasch, Vicepresident 4t del Congrés de Diputats, acompanyat
de David Rovira, alcalde de l’Espluga de Francolí, han visitat el monestir i el museu.
Han començat a Poblet uns exercicis espirituals per a preveres de la diòcesi de Tarragona,
que han de durar fins al dia 22 i que seran dirigits pel P. Jesús M. Oliver.
Dia 19, dimarts: Ha començat el Curs d’iconografia, dirigit per Juan Francisco Echenique i
que ha de durar fins al proper dia 27.
Dia 21, dijous: Ha vingut Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona, per estar una estona
amb els preveres que estant fent exercicis espirituals a Poblet.
El P. Abat ha anat a Barcelona per assistir al funeral del periodista Carles Sentís.
Dia 24, diumenge: El cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha vingut
a Poblet i ha saludat als monjos que eren a la sala de recreació. El cardenal era de visita a
l’Espluga de Francolí.
64
Agost
Dia 3, dimecres: A la tarda, ha arribat Mons. Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa, per
predicar els exercicis espirituals a un grup de seminaristes de la seva diòcesi.
Dia 4, dijous: Al matí, ha arribat Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, per passar uns dies
al monestir.
Dia 6, dissabte: Mons. Salvador Cristau ha presidit la missa conventual.
Dia 7, diumenge: Mons. Xavier Salinas ha presidit la missa conventual. A la nit ha tingut lloc
a la plaça del monestir l’espectacle musical “La cerimònia de la llum”. Lídia Pujol ha cantat
diverses cançons del Llibre Vermell de Montserrat junt amb altres cançons populars.
Dia 9, dimarts: A la tarda ha arribat un grup de 25 joves eslovens, acompanyats pel P. Maximilià
File, monjo del monestir cistercenc d’Sticna. Aquests joves van a Madrid per assistir
a la Jornada Mundial de la Joventut. S’estaran a Poblet fins al dia 11 i passaran la nit al Cau
i als pisos.
Dia 10, dimecres: Els joves eslovens d’Sticna han dinat amb la comunitat al refetor.
Dia 12, divendres: Ha passat per Poblet un grup d’Avinyó (França) que es dirigia a Madrid
a la Jornada Mundial de la Joventut. Aquest grup estava format per l’arquebisbe d’Avinyó
Mons. Jean-Pierre Cattenoz, 10 preveres i 260 joves. Han visitat el monestir i després de
celebrar l’eucaristia han assistit a les Vespres de la comunitat.
Dia 14, diumenge: Han passat per Poblet dos grups de joves que es dirigien a la Jornada
Mundial de la Joventut. Han visitat el monestir i han assistit a la missa conventual. Era un

grup de 150 joves de Sydney (Austràlia), acompanyat de 3 preveres, i un grup de 27 seminaristes
de París.
Dia 15, dilluns: F. Edwin Oblitas ha fet la professió solemne durant la missa conventual,
presidida pel P. Abat. Han assistit a aquesta missa, a més dels familiars i amics de F. Edwin,
un nombrós grup de joves que es dirigien a la Jornada Mundial de la Joventut. Era una grup
de Bolonya (Itàlia) format per 380 joves, acompanyats per 20 preveres, i un grup d’Atlanta
(Estats Units d’Amèrica) format per 30 joves.
També un grup d’un centenar de joves francesos que es dirigien a Madrid han visitat el
monestir. A la tarda, també de camí cap a Madrid, ha visitat Poblet el cardenal Dionigi Tettamanzi,
arquebisbe de Milà.
Dia 16, dimarts: Un grup de 800 joves de la parròquia de Saint Germain des Prés de París,
acompanyats de 16 preveres i de Mons. Jérôme Beau, bisbe auxiliar de París, han arribat al
migdia a Poblet per passar-hi 24 hores de silenci i pregària abans d’anar a la Jornada Mundial
de la Joventut a Madrid.
Dia 18, dijous: Un grup de 30 joves de la Diòcesi de Como (Itàlia), acompanyats d’un
prevere, han celebrat al matí la missa a la capella de Santa Caterina i han visitat el monestir.
Dia 20, dissabte: Aquest matí, després de Laudes, a la sala capitular, els novicis F. Bernat
Folcrà i F. Borja Peyra han fet la professió temporal.
Dia 21, diumenge: F. Josep M. Cabañes ha anat a Roma per assistir al Curs de Formació
Monàstica que organitza la Casa General de l’Orde.
Dia 22, dilluns: Ha arribat un grup de 32 joves alemanys, acompanyats d’un prevere i provinents
de la Jornada Mundial de la Joventut. S’estaran a l’hostatgeria externa fins al proper
diumenge; faran servir la capella de Santa Caterina per a la celebració de la missa i la pregària.
Dia 23, dimarts: Un grup de 100 joves de la diòcesi de Beauvais (França), acompanyats de 6
preveres han arribat a Poblet, venint de Madrid. Han celebrat la missa al migdia, han visitat
el monestir i han assistit a les Vespres.
Dia 27, dissabte: Ricard Rovirosa ha ofert un concert de piano al palau de l’abat per a la
comunitat i hostes.
Dia 30, dimarts: El P. Josep M. Recasens ha anat a Salamanca per participar a la XXXIII
Semana de Estudios Monásticos, que tractarà sobre el tema: “Un tesoro para compartir”.
Setembre
POBLET
Dia 7, dimecres: Ha visitat Poblet un grup de professors de les universitats de York i de Londres,
acompanyats pel professor Eduardo Carrero de la Universitat Autònoma de Barcelona.
65

Dia 9, divendres: A la tarda, ha visitat el monestir un grup de “tour operadors” alemanys,
especialitzats en el turisme de senderisme, gastronomia i cultura.
Dia 17, dissabte: Al matí, reunió de la Junta de la Germandat de Poblet. Hi han assistit els
nous membres que el P. Abat ha nomenat: Llibert Cuatrecasas, Joan Viñas, Juan M. Martínez
Oncina, Joan de Haro i Francesc Vidal. El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat al monestir de
Solius per predicar-hi una setmana d’exercicis espirituals.
Dia 22, dijous: Al matí, ha vingut Xavier Bas, Director de la Fundació Caixa Tarragona per
parlar de possibles col·laboracions amb el monestir. Els responsables tècnics de Patrimoni
de la Conselleria de Cultura han visitat les obres del claustre major, que ja es troben en la
seva fase final. Ha visitat el monestir Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat de
la Generalitat de Catalunya, i ha dinat amb la comunitat.
Dia 24, dissabte: El P. Prior ha anat a Roma per assistir al Consell de l’Abat General, del qual
n’és secretari.
Dia 25, diumenge: Ha presidit la missa Mons. Salvador Cristau, bisbe auxiliar de Terrassa.
Aquests dies està a la casa dels Salesians amb un grup de militants del Moviment Cristià de
Joves del Bisbat de Terrassa, per predicar el recés d’inici de curs.
Dia 28, dimecres: Ha visitat el monestir Carles de Borbó-Dues Sicílies, Duc de Calàbria. El
P. Josep M. Recasens ha anat a la Vall de Boí, on assistirà els dies 29 i 30 junt amb l’arquitecte
Jordi Portal, a la V Trobada de Gestors de llocs de Patrimoni Mundial d’Espanya, organitzada
pel Ministeri de Cultura.
66
Octubre
Dia 1, dissabte: Reunió al palau de l’abat de membres de la família Codorniu (198 persones)
i dinar al refetor de conversos.
Dia 4, dimarts: Josep M. Recasens i Soriano, Director General de Comerç, de la Conselleria
d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, ha visitat el monestir i l’hostatgeria externa, on ha dinat.
Dia 10, dilluns: El germà Christian Almada, monjo benedictí argentí, ha començat un curs
de cant gregorià per a la comunitat, que durarà fins al proper dia 13. F. Lluís Solà ha anat al
monestir de Vallbona per donar una primera classe sobre temes de Litúrgia dins d’un cicle
que durarà tot l’any.
Dia 13, dijous: Tècnics de TV3 han vingut per filmar un reportatge sobre el pou de gel de
sota l’era.
Dia 20, dijous: Mn. Joan Torra, de la diòcesi de Vic, ha donat a la tarda una conferència
sobre sant Joan Crisòstom. Es tracta de la primera dins d’un cicle dedicat a aquest pare de

POBLET
l’Església que durarà fins al proper mes de juny. A més de la comunitat hi han assistit algunes
monges de Vallbona i per Internet ha estat seguida des dels monestirs de Valldonzella i
Solius.
Dia 22, dissabte: Ha tingut lloc a Poblet una trobada de professionals i intel·lectuals catòlics.
Hi han assistit unes 50 persones i s’ha desenvolupat al palau de l’abat. Al matí ha ha hagut
les ponències de Francesc Torralba, professor de la Universitat Ramon Llull, sobre el tema
“L’opció cristiana: intel·ligibilitat, paradoxa i límits”, i de David Jou, catedràtic de física de la
Universitat Autònoma de Barcelona, sobre el tema: “Intel·ligibilitat de la fe i intel·ligibilitat
científica”. A la tarda hi ha hagut quatre comunicacions sobre la intel·ligibilitat de la fe en
l’àmbit de l’ensenyament (Josep Oton), en l’àmbit de la salut (Maria Cambray), en l’àmbit
mediàtic (Oriol Domingo) i en l’àmbit polític (Josep M. Carbonell). A la tarda, un grup de
periodistes europeus especialitzats en modernisme i patrimoni cultural han visitat el monestir
i l’hostatgeria externa.
Dia 24, dilluns: Ha començat a l’església una excavació arqueològica prèvia a la fonamentació
del nou orgue.
Dia 25, dimarts: El P. Prior ha anat a Barcelona a la Facultat de Teologia per participar en les
reunions del grup “Theosciences” sobre la relació entre la teologia i la ciència.
Dia 28, divendres: El P. Abat ha anat a Barcelona per predicar un dia de recés a la comunitat
de Valldonzella. A la tarda ha assistit a la reunió de la Junta de la Fundació Poblet.
Dia 29, dissabte: Reunió del Patronat de l’Arxiu Tarradellas. Prèvia a la reunió hi ha hagut a
la capella del Santíssim una missa en sufragi dels difunts del Patronat, presidida pel P. Abat.
Xavier Guanter
67

LA RODA DELS DIES
El 6 d’agost morí Francesc Vidal i Andreu,
que havia nascut l’any 1924 a Poblet
mateix, on el seu pare era empleat de la Comissió
de Monuments i s’encarregava de fer
de guia als visitants. La família Vidal vivia
dins del clos del monestir on ara hi ha la Capella
de sant Benet (al sobreclaustre) i allà
nasqueren ell i la seva germana Margarida.
Els seus records eren dels temps de la República
quan a la casa no hi havia ni llum, ni
aigua, però sí molta fam. També tenia molts
records de la guerra, en especial quan al
seu inici va donar refugi al cardenal Vidal i
Barraquer i al bisbe màrtir doctor Borràs. I
també tenia records de la postguerra i de les
moltes privacions d’aquells temps.
Va ser testimoni de l’arribada dels primers
quatre monjos italians que van restaurar
la vida monàstica a Poblet; els ajudà amb
tot el que va estar a la seva mà. D’aquí que
se’l consideri com l’últim dels històrics de
la nova implantació dels monjos al monestir.
La família Vidal va ser com una prolongació
de la nostra família monàstica. Estudià i va
viure un temps a Tarragona fins que, anys
després, fou empleat del Patronat per a
l’atenció del turisme, junt amb el seu germà
Josep; llavors residia en els vells pisos que
hi havia on ara hi ha la nova Hostatgeria per
passar després a les noves vivendes de la
Porta Daurada. Per problemes familiars cap
als anys setanta va anar a viure a Tarragona
on va residir des de llavors. A l’octubre del
2009 va passar una diada distesa a Poblet
amb els monjos que tant s’estimava, i se li
va fer una entrevista important per tots els
records històrics que va descriure i aportar
(Poblet, núm. 19, gener 2010).
68
DEFUNCIÓ D’UN
“HISTòRIC DE POBLET”
En Paco Vidal

DOS NOUS JUNIORS
Els dos novicis que van vestir l’hàbit el 20
d’agost de l’any passat en la solemnitat de nostre
pare sant Bernat, abat i doctor de l’església, fra
Bernat Folcrà i Zuluaga i fra Borja-Maria Peyra
i Almúnia (cf. revista Poblet, núm. 21), enguany,
en la mateixa solemnitat han emès la seva
professió temporal per un any segons la Regla
de sant Benet i en presència del pare abat Josep
Alegre i Vilas i de tota la comunitat de Poblet.
Els han acompanyat, a més, un bon nombre de
familiars, amics i els hostes del monestir. En
donem gràcies a Déu!
Han visitat el monestir el senyor Carlos
de Borbón, duc de Calàbria, i la seva muller
Anna de França, duquessa de Calàbria,
que són familiars del Rei. Anaven acompanyats
del duc i la duquessa de Hornachuelos
i algunes persones del seu seguici. Els
ha rebut i complimentat el pare abat Josep
Alegre i els ha explicat i acompanyat en la
VISITA DUCAL
Visita de Carlos de Borbón i Anna de França, els ducs de Calàbria
fra Borja i fra Bernat
POBLET
visita el pare Jesús m. Oliver. Han dinat a
la nova Hostatgeria i vers les quatre de la
tarda han continuat viatge cap a madrid. Al
Llibre d’Honor hi ha deixat escrit: Con afecto
y admiración en mi visita al Real Monasterio de Santa
Maria de Poblet. Carlos de Borbón, Infante de
España; i la muller: Ana de Francia, duquesa
de Calabria. Data: 28-09-2011.
69

En la solemnitat de l’Assumpció de la
mare de Déu, el 15 d’agost, fra Edwin-Segundo
Oblitas i Vera va fer la seva professió
perpètua i solemne com a monjo cistercenc
en el nostre monestir de Poblet, en el transcurs
de la missa conventual de les 10:00 h.
del matí, presidida pel pare abat Josep Alegre
i Vilas. Fra Edwin va néixer a la localitat
d’Apol·lo, de la diòcesi de Coroico, a Bolívia,
i va vestir l’hàbit cistercenc a Poblet
el dia 8 de desembre de l’any 2001; va fer
la professió temporal el 8 de desembre del
2002. Després d’un llarg temps de discerniment
a l’escola del servei del Senyor, que és
el monestir, fra Edwin va confirmar la seva
opció per Jesucrist, comprometent-se a seguir-lo
segons el guiatge de la Regla de sant
Benet en la nostra comunitat i en aquest lloc
de Poblet. L’acompanyaren els seus familiars
i amics i, no cal dir-ho, la seva comunitat
monàstica, que l’acull definitivament a compartir
els béns materials i espirituals del monestir.
A més, es van sumar a la celebració
un nombrós grup de 380 joves i una vintena
de preveres, italians de Bolonya, i uns trenta
joves –i algun prevere– d’Atlanta, de camí
Feia molts anys que al
claustre gran de Poblet no
s’hi feien obres de rehabilitació
o manteniment, per
la qual cosa en alguns aspectes
feia basarda. Entre
d’altres problemes la pedra
que cobreix el claustre és
molt porosa i això fa que,
en ploure, absorbís l’aigua
70
UNA NOVA PROFESSIÓ SOLEmNE
fra Edwin-Segundo Oblitas
cap a madrid per participar a la Jornada
mundial de la Joventut, de manera que la
nostra església estava plena de gom a gom.
Amb l’església que és a Poblet, en donem
gràcies a Déu!
LA ROSA “ABADIA DE POBLET”
i li costés molt d’eliminar-la,
tot deixant un rastre pronunciat
de salnitre.
En una primera fase de
rehabilitació es posà al sobreclaustre
tela asfàltica,
una xapa per on s’havia
d’escórrer l’aigua i un segellat
de pedra. Com que
aquesta fase va donar bon

esultat, ara se n’ha fet la segona, que era el
repàs de les juntes del claustre per la part de
sota. Com que tota la jardineria es va haver
d’alçar per posar canonades on s’escorregués
l’aigua, l’última fase ha estat refer el jardí
com a culminació de les obres.
La jardineria del claustre ha canviat al
llarg dels temps i últimament hi havia gespa,
que no era pròpia del país. Ara s’hi volen
tornar a posar plantes autòctones de les
quatre estacions. S’ha començat pels rosers.
Es van demanar, doncs, els rosers del claustre
a l’empresa Viveros F. Ferrer de Chiva (València),
la qual ja fa quatre anys ens va cedir la
rosa “Pau Casals” que tenim dalt del Palau
nou de l’Abat. El dia 8 de juliol la gerent de
l’empresa ens va portar divuit roserars que
havien estat premiats en una exposició de
“viveristes” al Parc Cervantes de Barcelona.
Duia el rètol amb el número 0381 “feaina”
(de la selecció de l’any 2007). En va obtenir
la hibridació la senyora matilde Ferrer, gerent
de l’empresa. Generosament ha cedit la
varietat al monestir de Poblet. Després de
Estat del claustre durant la seva restauració
POBLET
ser beneïda se li imposà el nom de “abadia
de Poblet”.
La rosa fa, de mitjana, onze centímetres
de diàmetre i la caracteritza especialment
un color vermell suau amb un cromatisme
daurat de to ataronjat. Té forma turbinada
i escampa un perfum afruitat. Fa de mitjana
uns vint pètals per flor.
Donat que el claustre dels monestirs
simbolitza el “paradís”, va semblar, doncs,
escaient plantar-hi diverses espècies herbàcies
i arbustives de flor i aromàtiques,
guiats pels principis de la jardineria bíblica,
plenament compatibles amb els objectius
de la conversió ecològica adoptada per la
comunitat monàstica, seguint la “Declaració
sobre l’entorn natural” aprovada el dia
11 de juliol de 2009. Aplicant aquest criteri
s’inicià la plantació al redós de la capella de
sant Jordi, quan s’hi va fer la remodelació;
s’ha seguit després amb la renovació del
claustre gran i la culminació s’esdevindrà al
“jardí bíblic” que es vol plantar al darrera de
la nova Hostatgeria.
71

Ràdio nacional – Radio 1– va emetre des
del nostre monestir de Poblet el programa
en directe No es un día cualquiera, dirigit
per la periodista Pepa Fernández, natural
de Cervera. El programa estava destinat
a la comarca de la Conca de Barberà.
Entre els col·laboradors del programa
hi havia en Carles Mesa, Núria Ribó,
Manuel Campo Vidal, José María Iñigo,
José Ramón Pardo, Rosa María Mateo,
Nieves Concostrina, José Miguel Viñas,
Victoria Hernández i Joaquín Carbonell
i Forges. Aquesta acció ha estat possible
gràcies a la col·laboració conjunta de les
següents entitats de la comarca: l’Abadia de
Poblet, l’Ajuntament de Vimbodí i Poblet,
l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, el
Consell Comarcal de la Conca de Barberà,
la Denominació d’Origen de la Conca de
Barberà, l’Associació de Cases de Turisme
Rural de la Conca de Barberà, el Castell
de Riudabella, les Bodegues Vega Aixalà
i Óleo Flumen, la Bodega Miguel Torres i
el Museu de la Vila Rural de l’Espluga de
Francolí. Els actes foren oberts al públic
que hi va voler assistir; el programa es va
De camí vers Madrid, o de retorn, on
s’ha celebrat la XXVI Jornada Mundial de la
Joventut, amb la presència del papa Benet
XVI, dels dies 18 al 21 d’agost, s’han acollit,
de pas per Poblet, diversos grups de joves de
diferents països.
Dels dies 9 a l’11 van ser 25 joves de
Sticna (Eslovènia), feligresos del monestir
cistercenc, acompanyats pel pare Maximilian.
El dia 12, a la tarda, van arribar 260 joves
d’Avignon (França), presidits pel seu arquebisbe,
juntament amb 10 preveres; el pare
72
RàDIO NACIONAL A POBLET
Un moment de l’entrevista al P. Prior de Ràdio Nacional
emetre des del Palau de l’Abat de Poblet en
directe de les 9 a les 13 hores dels dos dies,
el dissabte 11 i el diumenge 12 de juny del
2011. Van ser entrevistats el pare prior de
la Comunitat, Lluc Torcal i Sirera, sobre el
monacat, el monument i la nova hostatgeria;
i el pare Francesc Martínez-Soria i Ramos,
hostatger, sobre temes del seu ofici. En el
programa es parlà de turisme a La Conca
i a la Ruta del Cister, tot aprofundint en
temes de gastronomia i vins, zones naturals
protegides i patrimoni cultural entre molts
d’altres.
JOVES CAmÍ DE mADRID
Josep M. Recasens els donà un testimoni a la
sala capitular i a continuació els acompanyà
pel monestir. L’arquebisbe d’Avignon ens
presidí les vespres.
El diumenge, dia 14, van arribar 150 joves
de Sidney (Austràlia), amb tres preveres,
que van assistir a la missa conventual i van
visitar després el monestir. S’hi havia d’ajuntar
un grup de 24 seminaristes de París però
van arribar tard.
El dia de la solemnitat de l’Assumpció de
la Mare de Déu, 380 joves de Bolonya (Ità-

lia), junt amb uns vint preveres i trenta joves
d’Atlanta (EUA) van coincidir a la missa
conventual amb la professió solemne de fra
Edwin-Segundo Oblitas i Vera.
Al migdia del dimarts, dia 16, arribaren
800 joves universitaris (en quinze autocars,
tres furgons d’avituallament i una ambulància),
amb un bisbe auxiliar i sis preveres de
París; molt ben organitzats, preparats i molt
devots: tingueren adoració del Santíssim al
Celler, diverses misses, tallers ocupacionals,
confessions, diversos testimonis de monjos
(pare Josep M. Recasens, fra Lluís Solà i el
pare Francesc Martínez-Soria). Acamparen
pels jardins de l’entorn i dormiren en sacs
de dormir a la gespa tocant a les muralles,
els nois, i als jardins dels salesians veïns les
noies, amb tota una logística pels àpats, serveis
sanitaris i les dutxes, així com pel rentament
de la roba. Continuaren el viatge a les
tres de la tarda del dimecres.
El dijous, dia 18, uns trenta italians (regió
de Como, Llombardia), amb el prevere
dom Marco, havien d’arribar a les 10 h.,
però a les 8 h. ja eren a la nostra missa conventual
per marxar tot seguit.
Els dies 22 al 28, un grup de 32 joves
alemanys (de Gelsenkirchen), van estar de
POBLET
Acampada dels estudiants de París al monestir
reflexió a l’Hostatgeria externa, junt amb
el pare Swen Beckedahl. El dimarts, dia 23,
uns cent joves francesos (de prop de Tolosa),
amb sis preveres, arribaren a les 11’30 h.
a Poblet on tingueren un parell de xerrades
de tema monàstic, missa, visita del monument,
i a les 19 h. assistiren a les vespres de
la Comunitat.
El servei d’hostatgeria monàstica va procurar
d’atendre de la millor manera possible,
com una diaconia eclesial, tot aquest jovent
que venia o tornava de les JMJ 2011 a Madrid,
i que ens visitaren de forma extraordinària.
S’intentà que la participació litúrgica
fos possible per a tots amb peces en cant
gregorià i es feren també lectures i pregàries
en la seva pròpia llengua.
Joves pelegrins a la JMJ amb el P. Francesc Tulla davant l’altar de la basílica
73

IV JORNADAS DE REFLEXIÓN SOBRE LA
VIDA mONÁSTICA CISTERCIENSE
CONGREGACIÓN DE CASTILLA, O. CIST.
La Congregación de Castilla de la Orden
Cisterciense comienza su andadura en el año
1425, bajo la guía de un monje del Monasterio
de Santa María de Piedra, casa fundada
por el Monasterio de Santa María de Poblet.
El lugar elegido para vivir esta reforma será
el Monasterio de Montesión, en Toledo. Tras
esta experiencia de Fra Martín de Vargas fueron
floreciendo las distintas Congregaciones
en la Orden Cisterciense, viendo la luz, en el
año 1616, la de la Corona de Aragón.
Este año 2011, de los días 20 al 25 de
Junio, como recogiendo esta tradición secular
de ambas Congregaciones, un nutrido
grupo de monjas de la Congregación de
Castilla, provenientes de los monasterios de
Toledo, S. Andrés de Arroyo, Sto. Domingo
de la Calzada, Talavera de la Reina, Valladolid,
Málaga, Brihuega, Boadilla del Monte,
Casarrubios del Monte, Segovia, Lazkao,
junto con una hermana del Monasterio de
Valldonzella, de la Congregación de la Corona
de Aragón, participamos en las IV as Jornadas
de reflexión sobre la vida monástica
cisterciense que se celebran cada año en la
Congregación, teniendo este año el marco
singular del Monasterio de Poblet.
La plaza del Monasterio se abrió en
acogida para darnos paso a la hospedería
recién inaugurada, que nos sirvió de lugar
de encuentro y estudio. El entorno natural
que envuelve el conjunto arquitectónico
pobletano iba preparando nuestro espíritu
y mente para meditar en “la Palabra, presencia
viva”, lema que amparó estos días de
reflexión. Palabra, presencia viva hecha ora-
74
20-25 DE JUNIO DE 2011
ción que se elevaba en cada salmo, que se
volvía eco en las bóvedas góticas de la iglesia
populetana. Y allí se unían las voces de
los monjes y monjas en alabanza al Creador.
Liturgia compartida y celebrada en nombre
de la Iglesia, de la humanidad completa, de
la Creación viva y presente.
Experiencia de silencio y de compartir
fraterno, escudriñando en mutua reflexión
lo que el Espíritu hoy nos revela para los
tiempos actuales, revitalizando, a su vez,
nuestra secular tradición. Y así, se fueron
sucediendo las conferencias que nos adentraban
en la común deliberación.
El abad de Poblet, el P. José Alegre, abrió el
ciclo de conferencias tratando el tema Nuestra
presencia monástica en el mundo de hoy. Entrelazando
textos de la Sagrada Escritura y de nuestros
predecesores en el monacato, nos fue
adentrando en nuestro mundo interior para,
desde la contemplación, dar acogida a las inquietudes
de nuestro mundo actual, de modo
que nuestras vidas hablen por sí mismas, siendo
testimonio de los valores del Reino.
Nuestro Abad General Emérito de la
Orden Cisterciense, P. Mauro Esteva, profundizó
en nuestra Identidad cisterciense, haciendo
un repaso cronológico y temático de
lo realizado, tanto en los Sínodos como en
los Capítulos de la Orden, a partir del Concilio
Vaticano II, y que nos ha hecho llegar
hasta el momento actual.
Contamos igualmente con la participación
del P. Prior de Poblet, P. Lluc Torcal,
cuyas ponencias se basaron sobre el tema
Regla y Declaración. Nos expuso la importan-

cia de vivir la Regla de san Benito según nos
indica la Declaración de los elementos principales de
la vida cisterciense actual, documento emanado
del Capítulo General de la Orden Cisterciense
en los años 1968-1969.
De la Comunidad de Poblet intervino
también el P. Rafael Barrué, que nos habló
sobre Arte y espiritualidad. Siguiendo su trayectoria
artística, plasmada en sus múltiples
obras que podíamos observar en la exposición
que albergaba la Hospedería, nos
explicó cómo en sus pinturas reflejaba los
puntos sustanciales de la espiritualidad.
Finalmente, contamos con la enseñanza
teórica y práctica de canto gregoriano, a
cargo del monje benedictino, Fr. Christian
Almada, que durante estos días se encontraba
en el monasterio de Poblet compartiendo
su experiencia musical con los monjes.
Y las conferencias encontraron eco incomparable
en la visita guiada por el P. Jesús
M. Oliver, también monje de Poblet, al
impresionante conjunto arquitectónico del
Monasterio. Fuimos recorriendo la iglesia,
en la que se combinan románico y gótico,
donde pudimos contemplar su magnífico
retablo de alabastro, obra del maestro Damián
Forment, y el cimborrio octogonal,
así como los sepulcros reales. Seguimos el
recorrido por la sacristía, la sala capitular,
cubierta con una magnífica bóveda de crucería,
el claustro, el refectorio, la biblioteca,
la cocina, etc. Pudimos comprobar que no
en vano el monasterio de Poblet fuera considerado
como Patrimonio Mundial por la
UNESCO en el año 1991.
Y continuamos la ruta del Cister, pasando
de la Conca del Barberá a la comarca
de Urgell, visitando el monasterio de Santa
María de Vallbona, donde recibimos no
solo una muestra más del arte cisterciense,
sino la acogida de la Comunidad hermana,
que nos mostró el excelente conjunto arquitectónico
y las reformas realizadas en el
POBLET
monasterio. Posteriormente,
tras regalarnos
con la repostería típica
del lugar, cantamos las
Vísperas antes de regresar
a Poblet.
Y las Jornadas culminaron
con la visita a
la Basílica de la Sagrada
Familia, Templo Expiatorio
de Barcelona
y muestra excepcional
de la arquitectura modernista
catalana, obra
del maestro Antonio
Gaudí. Visitamos, asimismo,
el Monasterio
de Valldonzella, otra
muestra extraordinaria
de la arquitectura
modernista catalana.
Allí nos acogía la Comunidad
hermana que
durante tantos años
fue lugar de encuentro
de las monjas cistercienses
de España. Tras
recorrer las diferentes
dependencias del monasterio,
compartimos
la oración y, tras la misma,
la comida fraterna con la comunidad.
Una vez amanecido el último día, tras la
celebración de la Eucaristía, fuimos recogiendo
nuestros enseres para iniciar el camino
de vuelta. Los viñedos, reflejando la
luz naciente, nos abrían paso para iniciar el
camino de vuelta, dejando el recorte de su
silueta augurando un futuro encuentro.
Nuestro agradecimiento muy especial al
P. Abad de Poblet y a toda la Comunidad
por los días compartidos. ¡Gracias!
m. Eugenia Pablo
75

76
CURSET DE “CANT GREGORIà”
La comunitat de Poblet, per donar més relleu a certes
solemnitats litúrgiques, utilitza el “cant gregorià”. És el
cant que l’Església ha estat emprant des de fa segles
en la seva litúrgia. El visitant que ve a Poblet i es troba
submergit en aquest conjunt monumental, després de
fruir de l’espectacle de la pedra i la llum, sent sorgir del
seu interior una sèrie de preguntes: tot això, ¿per què
és així? Quina institució i amb quines vicissituds va anar
Peu de foto
produint, segle rere segle, aquest fet, i va fer possible
aquesta enorme realitat artística i històrica? I s’adona que hi ha una comunitat de monjos
cistercencs que ho ha fet possible. I que aquesta té un lema que la dirigeix: el ora et labora,
prega i treballa seguint la Regla de sant Benet. Aquesta pregària ha de ser acurada i ben feta, i
amb el suport del cant litúrgic. Això edifica l’assistent i li dóna pau. Per assolir un bon nivell,
quan el cant utilitza melodies gregorianes, cal un cert entrenament i assaigs constants. De
tant en tant cal fer-ne un bon reciclatge. Enguany el curset de cant gregorià ha tingut dues
tongades: una primera, dels dies 20 al 23 de juny, amb sessions matinals i de tarda, i oberta
a qui pogués interessar assistir-hi; i una segona, els dies 10 al 13 d’octubre, per a només la
comunitat. El professor ha estat el germà Christian Almada, benedictí del monestir de la
Mare de Déu de la Pau, a l’Argentina, però professor resident a Roma en aquests moments.
PER
SOMRIURE
per FER

INVITACIÓ A LA LECTURA
POBLET
INVITACIÓ A LA LECTURA
Títol: CONSILIENCE. LA UNIDAD
DEL CONOCImIENTO.
Autor: Edward O. Wilson
Editorial: Galàxia Gutenberg (original anglès, 1998)
Eduard Osborne Wilson és premi Crafoord 1990, medalla
nacional de Ciències dels Estats Units 1976 i premi Fundació
BBVA Fronteres del Coneixement a la categoria d’Ecologia i
Biologia de la Conservació 2010.
El premi Crafoord és atorgat per la Reial Acadèmia Sueca
de Ciències a eminents científics que investiguen en camps
d’estudi que no es corresponen amb la categoria clàssica
dels premis Nobel, com ho són les Matemàtiques, Ciències de la Terra, les Biociències o
l’Astronomia. El lliurament del guardó es celebra el 24 de setembre i és lliurat pel rei de
Suècia. Aquest premi s’atorga des de 1982 en honor a l’industrial suec Holger Crafoord
(1918-1982).
Edward O. Wilson és un extraordinari biòleg i entomòleg dels Estats Units que ha estat
molt reconegut per l’estudi de les formigues i pel funcionament de les feromones com a
mitjà seu de comunicació. A més és un compromès activista de la biodiversitat, pioner de la
sociobiologia i introductor de nous conceptes i categories; ha creat termes com conducta
social, èxit reproductiu, parentesc genètic i el que dóna títol al llibre: consilience.
Consilience: la unitat del coneixement va ser escrit per E. O. Wilson el 1998 i és el resultat dels
seus quaranta anys de docència a la Facultat d’Arts i Ciències de la Universitat de Harvard.
Aquest esplèndid assaig consta de dotze capítols, una extensa bibliografia i una acurada
secció de notes bibliogràfiques. En llenguatge amè i didàctic es passeja per la història del
saber fins arribar als últims descobriments en genètica; demostra que els coneixements de
les diferents disciplines avancen molt més ràpid quan es comparteixen, com és el cas de
les ciències mèdiques. Aquest fet d’unir i compartir és el que Eduard O. Wison denomina
consilience. La saviesa que s’exposa en el llibre és un goig. Segur que gaudireu molt amb la
lectura d’aquesta obra extraordinària.
(Lina Zulueta)
77

INVITACIÓ A LA LECTURA
Títol: CRÍmENES DE GUERRA
Autora: Director del projecte: Roy Gutman i David Rieff
Editorial: Debate (1999)
Crímenes de Guerra és un llibre singular. Es tracta d’un extens
diccionari creat per conscienciar i aclarir la lluita que alguns
professionals de la justícia porten a terme a fi de millorar la
societat, sobretot en relació a la guerra. No endebades escriu
Françoise Bouchet-Saulnier en la introducció a l’apartat “Dret
Internacional Humanitari”: el dret sempre arriba tard a la guerra.
Crímenes de guerra va ser publicat el dotze d’agost de 1999,
la vigília del 50è aniversari dels Convenis de Ginebra, amb el
propòsit d’ensenyar al públic els principis de la conducta en els
conflictes armats. En conjunt conté tres tipus d’articles: el primer porta per nom Crim i
denuncia les violacions greus o els crims de guerra greus definits en els quatre Convenis
de Ginebra de 1949 i el Protocol I de 1977; els exemples objectius que el llibre ofereix són
testimonis reals de reporters gràfics que els havien presenciat, sense tenir gens en compte ni
els adversaris, ni els països on succeeixen les violacions del dret; el segon, amb escrits més
curts sobre temes tècnics es titula Dret; i el tercer grup que duu per títol Temes claus tracta
d’assajos d’especialistes sobre temes molt significatius. El format alfabètic i l’ús de negretes
per indicar remissions faciliten la lectura i l’ús de l’obra.
El llibre consta d’un prefaci, on el director David Rief ens explica les raons per elaborar
l’obra; d’un pròleg escrit per Baltasar Garzón, amb l’explícit títol El llarg camí cap a la justícia
universal; un epíleg de Kenneth Anderson i Josep Lluís Rodríguez-Villasante, assessors
jurídics, que ens aclareixen els criteris jurídics aplicats a l’obra; una important bibliografia en
llengua castellana, anglesa, francesa i en la xarxa, la relació dels col·laboradors i finalitza amb
l’agraïment d’en Roy Gutman a totes les persones que l’han fet possible, afirmant que aquest
llibre és una obra poc comú ... i realitzada per amor.
78
(Lina Zulueta)

RESSENYA
L’Editorial Mediterrània acaba de publicar
–setembre 2011– amb el número 266,
la Petita història de sant Benet, amb text de fra
Lluís Solà i amb els dibuixos de la incombustible
artista Pilarín Bayés que amb el seu
art i enginy ha donat vida a un text selectiu
que fra Lluís Solà ha elaborat a partir del II
llibre dels Diàlegs de sant Gregori el Gran on
el sant papa presenta un florilegi de la vida
del sant Patriarca.
El text, adaptat a un públic infantil-juvenil,
dóna una visió global de la vida de
sant Benet i cal destacar la riquesa representativa
que l’autora dels dibuixos ha intentat
donar amb un aire viu i jovenívol no
exempt d’un cert humor i simpatia.
Creiem que aquesta petita obra farà
honor a la llarga col·lecció d’històries, on
aquesta petita història de sant Benet tindrà
PETITA HISTòRIA
DE SANT BENET
POBLET
un lloc adient amb altres sants i santes que
també en formen part. Amb aquest petit
treball es donarà a conèixer la vida d’un
sant que Pau VI va declarar Patró d’Europa
donat que va omplir de monestirs tot el vell
continent.
Sant Benet és presentat pel papa sant
Gregori el Gran com un dels sants profetes
de l’Antic Testament, concretament Elies i
Eliseu. Per això, conèixer la seva vida i miracles,
ens el fa més proper i ens anima a
tenir-lo com a intercessor.
Confiem que tots els monestirs benedictins
i cistercencs catalans celebraran
aquesta iniciativa de posar a l’abast del poble
català l’exemple de vida d’un sant que
tant ha arrelat en la nostra terra i que l’ha
fecundada al llarg de la història amb una
munió de monestirs.
Properament es pensa publicar la traducció
castellana de la mateixa obra.
Josep maria Recasens
79

DÉU A LA XARXA
80
UN wEB
D’UNIVERSITARIS CRISTIANS
Quatre serveis de la delegació de pastoral
universitària de l’arquebisbat de Barcelona
–centre cristià d’universitaris, el
centre Edith Stein, els grups universitaris
al campus i el cor magister arte– juntament
amb tres institucions que s’hi vinculen –secretariat
de teologia a la universitat, moviment
d’universitaris cristians i moviment de
professionals catòlics de Barcelona– són els
impulsors i responsables d’aquest web que
aquí us presentem.
Es tracta d’una pàgina web complexa i
rica. En el seu consell de redacció hi abunden
doctors i llicenciats en pedagogia, juntament
amb teòlegs, periodistes i professors
universitaris.
L’estructura de la pàgina inicial té dues
grans línies d’informació: una de vertical que
trobareu a l’esquerra de la pàgina inicial, i
una altra d’horitzontal situada a la capçalera.
L’oferta vertical posa a disposició de
l’usuari un únic tema: els camins vers Déu.
Aquests camins, com bé se sap, són diver-
http://www.universitaties.cat
sos. I el web ens proposa set vies: interpersonal,
ètica, estètica, interior, contingència,
bio-cosmològica i cristològica. En l’oferta
horitzontal, de doble sostre, se’ns ofereixen
espais monogràfics, un butlletí –al qual cal
donar les dades per subscriure-s’hi– i les activitats
que s’organitzen al voltant de les institucions
que articulen el web. En el sostre
inferior d’aquest índex horitzontal es poden
trobar les informacions per autors i temes
tractats –que resulta molt útil si hi volem
trobar un aspecte concret o volem assabentar-nos
dels continguts del mateix web–. Un
apartat particularment important en l’índex
horitzontal és el dedicat a les entrevistes,
tant les que s’efectuen a través de clips com
les que estan redactades literàriament.
En suma un web on es poden trobar
des de les crítiques de cinema del Dr. Peio
Sánchez, fins consideracions sobre el cosmos
i el cervell per part del físic i poeta Dr.
David Jou.
Cristòfol-A. Trepat

INFORMACIÓ DEL MONESTIR DE POBLET
HORARI DE CULTES
FESTES DE PRECEPTE DIES FEINERS
5,15 h. MATINES 5,15 h. MATINES
7,30 h. LAUDES 7 h. LAUDES
10 h. MISSA CONVENTUAL 8 h. MISSA CONVENTUAL
13 h. MISSA PER AL POBLE 18,30 h. VESPRES (15/9 al 14/6)
18 h. MISSA VESPERTINA 19 h. VESPRES (15/6 al 14/9)
19 h. VESPRES I EXPOSICIÓ 20,30 h. COMPLETES I SALVE (15/9 al 14/6)
21 h. COMPLETES I SALVE 21 h. COMPLETES I SALVE (15/6 al 14/9)
HORARIS DE VISITA AL MONESTIR (Les visites són sempre guiades)
• Hivern (del 13 d’octubre al 15 de març):
Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 17:30
Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30
• Primavera (del 16 de març al 14 de juny):
Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00
Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30
• Estiu (del 15 de juny al 14 de setembre):
Dies feiners: 10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00
Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 18:00
• Tardor (del 15 de setembre al 12 d’octubre):
Dies feiners:10:00 – 12:45 / 15:00 – 18:00
Diumenges i festius: 10:00 – 12:30 / 15:00 – 17:30
EL MONESTIR NO ES VISITA ELS DIES DE NADAL, SANT ESTEVE I CAP D’ANY.
REIS, DIJOUS I DIVENDRES SANT I DILLUNS DE PASQUA, TANCAT A LA TARDA.
TELÈFONS, FAX I CORREUS ELECTRÒNICS:
MONESTIR-COMUNITAT: Tel. 977 870 089 – Fax: 977 871 762
WEB MONESTIR DE POBLET: www.poblet.cat
MONESTIR: info@poblet.cat
ADMINISTRACIÓ: admin@poblet.cat
HOSTATGERIA: hostatgeriadepoblet@gmail.com
ARXIU TARRADELLAS: atarradellas@poblet.cat – Tel. 977 870 089 (ext. 234)
TRESORERIA GERMANDAT: comptes@poblet.cat
WEB FUNDACIÓ DE POBLET. www.fundaciopoblet.org – secretaria@fundaciopoblet.org
CONSERGERIA (GUIES MONESTIR): Tel. i Fax: 977 870 254
visita@poblet.cat
HOSTATGERIA EXTERNA: Tel. 977 871 201 – Fax: 977 870 537
hostatgeria@poblet.cat