en format pdf - Memòria.cat

Economia i societat
ÀMBIT GENERAL
La demografia
L’any 1930 Catalunya tenia uns 2.800.000 habitants.
Durant el període 1931-1936 hi va haver
un augment de població (si bé algunes comarques
van perdre habitants), malgrat la tendència
a la davallada de la taxa de natalitat. La immigració,
provinent principalment de zones
agrícoles de l’estat, i la disminució també de la
taxa de mortalitat explicarien aquest creixement.
El total d’habitants a Espanya en aquesta
època era d’uns 23.500.000, cosa que significava
una densitat al voltant dels 47 habitants
per quilòmetre quadrat, molt inferior a la dels
països d’Europa occidental.
La crisi econòmica
La instauració de la República es va incloure en
el context d’una gran crisi econòmica internacional
(Depressió). En efecte, la caiguda de la
Borsa de Nova York, l’octubre de 1929, havia
afectat negativament el conjunt de l’economia
mundial. D’aquesta manera, la dècada del 1930
es caracteritzà per l’enfonsament industrial, la
disminució dels intercanvis comercials i l’increment
dramàtic de l’atur. En conseqüència, s’accentuaren
arreu la conflictivitat social i la radicalització
política, i a diversos països d’Europa
–com ara Alemanya– s’imposaren règims polítics
autoritaris de caràcter feixista.
En principi, l’escàs desenvolupament de l’economia
espanyola (la major part de la població
activa espanyola encara treballava en el
sector primari, mentre que la catalana ho feia
en el secundari) i la seva poca articulació amb
l’economia internacional atenuaren els efectes
de la Gran Depressió. Ara bé, la crisi internacional
s’acabà notant a Espanya sobretot en la
disminució de les inversions estrangeres, la interrupció
del corrent migratori, la repatriació
d’emigrants, la reducció de les exportacions
–sobretot agrícoles– i la crisi dels sectors miner
i siderometal·lúrgic, en baixar la demanda tant
a nivell intern com extern.
Principals sindicats
Cal parlar també de les organitzacions sindicals,
que tenien una forta influència entre el
proletariat i lluitaven per la millora de les condicions
de vida del conjunt de la població. A Espanya,
tal com s’ha dit, els dos sindicats més
importants eren la Unió General de Treballadors
(UGT) i la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El primer era un sindicat socialista,
vinculat al PSOE, fortament implantat al nord
d’Espanya i a Madrid. El segon era un sindicat
anarquista, amb forta implantació a Catalunya,
País Valencià, Andalusia i Aragó.
A Catalunya, doncs, dins el moviment obrer
predominava clarament l’anarquisme. La CNT
hi tenia uns 250.000 afiliats, davant dels
30.000 de la UGT. Però la CNT es trobava molt
dividida entre un sector moderat, dirigit per Àngel
Pestaña i Joan Peiró, i un grup més radical,
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que volia
una revolució social immediata i violenta. El
grup de la FAI, dins el qual predominava la figura
de Buenaventura Durruti, tenia molta força a
Barcelona i era molt influent entre la mà d’obra
Economia i societat 43