en format pdf - Memòria.cat

Alfons XIII, amb el
general Primo de Rivera
(a la seva dreta) i altres
membres del directori
militar.
econòmic i social. En aquest sentit, es reclamava
un govern propi per a Catalunya.
Per exemple, l’any 1892, la Unió Catalanista
(agrupació de diverses entitats de caire cultural,
lúdic i polític) convocà a Manresa una reunió
per a aprovar les bases per a la constitució
regional catalana: són les conegudes «Bases
de Manresa». Es tractava d’un projecte d’autonomia
política per a Catalunya segons les concepcions
de la vessant conservadora del catalanisme
(com a mostra: no s’admetia el sufragi
universal).
L’any 1898, la pèrdua ja comentada de les
darreres colònies limità el comerç i la indústria
catalanes a l’escarransit mercat espanyol. La
burgesia catalana veié arribat el moment d’ocupar
una part del poder i de modernitzar l’estat
espanyol tot liquidant el ja fracassat sistema
caciquista de la Restauració. Després d’un
primer intent regeneracionista, la burgesia
apostà per la creació d’un partit polític de caire
catalanista conservador: la Lliga Regionalista
(1901), que trencà el monopoli dels partits
dinàstics, cosa que després també aconseguirien
altres partits a Catalunya.
L’enfonsament del sistema de la Restauració
10
Joves i republicans. La República a Manresa (1931-1936)
fou lent però progressiu i, a més de Catalunya,
s’estengué en altres territoris de l’estat. Com
hem vist, les causes d’aquest enfonsament són
múltiples: la més important, sens dubte, és la
seva incapacitat per servir –de manera global i
equilibrada– les necessitats reals i més bàsiques
de la població, ja que la Restauració, de
fet, governava segons una minoria de privilegiats
(classe alta), com ja havia passat en èpoques
anteriors de la història d’Espanya.
Tradicionalment, les classes populars catalanes
i espanyoles (classe baixa, la més nombrosa
demogràficament, i una part de la classe
mitjana) havien quedat marginades del sistema
polític, en benefici d’uns grups dominants que,
com hem dit, acaparaven també la major part
de les propietats i de la riquesa a tot l’estat. Així,
les tendències polítiques progressistes i el
moviment obrer eren fortament reprimits pels
governants. Això comportà una creixent radicalització
de les reivindicacions, algunes de
les quals prengueren un caire clarament revolucionari,
afavorides per la difusió dels ideals
marxistes i anarquistes (ja iniciada durant el
Sexenni), el triomf de la revolució comunista a
Rússia (1917) i la pobresa a què era condemnada
una bona part de la població. Alguns exemples
d’aquesta tensa situació social van ser la
Setmana Tràgica (1909), l’intent revolucionari
de 1917 o el pistolerisme.
Ara bé, quan la repressió va esdevenir insuficient
i els grups dominants van veure en perill
els seus privilegis, van recórrer a la intervenció
de l’exèrcit perquè redrecés la situació d’acord
amb els seus interessos: aquest va ser el cas
del cop d’estat del general Primo de Rivera que
donà lloc a la dictadura del mateix nom (1923-
1930). La imposició de la dictadura, amb la conseqüent
prohibició dels drets individuals i
col·lectius, significava també l’ensorrament definitiu
del sistema parlamentari bipartidista de
la Restauració.
I l’acabament de la dictadura (1930) obrí les
portes a la proclamació de la II República. Com
dèiem al començament de la introducció, l’adveniment
de la República, després de tants decennis
de qüestions mal resoltes i de tants
greuges acumulats, fou saludada per molta
gent amb manifestacions espontànies d’alegria
que eren una demostració ben evident de les
enormes esperances dipositades en aquest
nou règim.