en format pdf - Memòria.cat

Els antecedents
LA RESTAURACIÓ
Quan el dia 14 d’abril de 1931 es proclamà la
II República, molta gent de Manresa, Catalunya
i d’arreu de l’estat espanyol reaccionà amb
eufòria i esperança. Hom confiava que aquest
canvi de règim polític, que significava el pas de
la monarquia borbònica d’Alfons XIII a una república
democràtica, seria favorable per al conjunt
de la població.
Això s’explica, en bona part, per la llarga crisi
de l’anomenat sistema de la Restauració
(1875-1931), que havia demostrat la seva incapacitat
per resoldre els greus problemes de tot
tipus que tenia plantejats l’estat espanyol i que
perjudicaven la qualitat de vida dels seus habitants.
El sistema de la Restauració havia aparegut
com a reacció contra el darrer període realment
democràtic que havia existit a l’estat espanyol
abans de la II República: el Sexenni Revolucionari
o Democràtic (1868-1874). Durant aquesta
etapa, es van fer eleccions lliures amb sufragi
universal masculí. A final del Sexenni, s’adoptà
la forma republicana d’organització estatal: la
I República (1873-1874).
Fou un cop d’estat militar, dins la tradició
de l’exèrcit espanyol d’intervenir mitjançant la
força en els afers polítics interns, qui liquidà
aquesta I República i acabà possibilitant, poc
temps després, l’adveniment de la Restauració
borbònica en la persona del rei Alfons XII i,
més endavant, del seu fill Alfons XIII. Això significava
la «restauració» (d’aquí ve
el nom del sistema) de la dinastia
borbònica en el poder, després
d’haver estat expulsada d’Espanya
com a conseqüència de la Revolució
de 1868 que havia donat origen
al Sexenni.
Es podria objectar, amb raó,
que durant la Restauració també
es van fer eleccions i, fins i tot,
que s’acabà aplicant el sufragi universal
masculí. Però també és cert
que els resultats d’aquestes eleccions
eren sistemàticament falsejats
a causa del caciquisme i de les
tupinades, tot plegat afavorit des
del mateix govern espanyol. De
fet, només hi havia dos partits
amb possibilitats reals de governar:
el Liberal i el Conservador (els
anomenats «partits dinàstics»),
que s’alternaven pacíficament en el poder mitjançant
tota mena de trampes electorals i coaccions
socials. Algunes d’aquestes trampes
eren realment grolleres. Per exemple, emplenar
les urnes amb les paperetes (a vegades
encara en paquets tal com havien sortit d’impremta)
amb el nom del candidat oficial (és a
dir, aquell que el govern volia que sortís); fer
votar els morts (suplantar la personalitat de
persones difuntes); fer veure per part del cacic
–l’home poderós amb qui no convenia estar-hi
malament– als habitants d’un poble o territori
a qui havien de votar... En aquest sentit, Valentí
Almirall, important polític i intel·lectual
de l’època, denunciava que a Berga –un districte
electoral amb pocs milers d’habitants–
el candidat oficial havia obtingut un milió i
mig de vots. Com si res, el Congrés dels Diputats
espanyol va donar com a bons aquests resultats.
A grans trets, els dos partits dinàstics governaven
segons els interessos dels grans propietaris,
de l’Església, de l’exèrcit i de les classes
benestants en general. La majoria de la
població quedava, doncs, al marge dels beneficis
del sistema de la Restauració. La resta de
partits polítics tenien una funció marginal: donaven
aparença de pluralitat, però no tenien
cap possibilitat real d’accedir democràticament
al poder. Tot plegat comportà, a la llarga, una
radicalització de les posicions i una tendència a
intentar la via revolucionària, fins i tot violenta,
per tal de trobar sortida als problemes polítics,
socials i econòmics plantejats arreu de l’estat.
Introducció 7
La proclamació de la
I República a Barcelona
(1873).