per descarregar-la - Ajuntament d'Alguaire

BUTLLETÍ INFORMATIU LOCAL - Núm. 52 - Octubre - Novembre - Desembre 2012

2
INFORMACIÓ GENERAL
ACTUALITAT
De 9.00 a 14.00 h. (de dilluns a divendres)
Dimarts de 10.00 a 14.00 h. (Cita prèvia)
Dilluns, dimecres i divendres
de 10.00 a 14.00 h. (Cita prèvia)
Dilluns d’11.30 a 14.00 h. (Cita prèvia)
Horari d’hivern
Dimarts i divendres
de 10.00 a 13.00 h.
De dilluns a divendres
de 16.30 a 20.00 h.
D’11.00 a 13.00 h. (de dilluns a divendres)
Dissabtes: de 09.00 a 10.00 h.
Dimarts i dimecres de 10.00 a 14.00 h.
(3r pis Ajuntament)
De dilluns a diumenge d’11.00 a 20.00 h.
52
Ajuntament 973 756 006
Fax Ajuntament 973 756 837
Cont. Automàtic Pregons 973 757 060
EMUN FM Ràdio Alguaire 973 732 729
Consultori Municipal 973 757 177
Fax Consultori 973 756 817
Biblioteca 973 756 816
Llar de Jubilats 973 756 139
Correus 973 756 945
Farmàcia 973 757 226
CEIP Teresa Bergadà 973 756 346
Llar d’Infants 973 756 728
Piscines Municipals 973 756 465
Parròquia 973 756 107
Bombers Almenar 973 770 610
Policia Mossos d’Esquadra 088
CAP Almenar 973 770 218
Dones en situació de violència 900 900 120
(gratuït)
Cassa (Avaries) 902 290 280
Emergències 112
Revista editada per:
Col·labora:
Nota de la redacció
Ens endinsem en l’hivern amb
l’edició número 52 de la revista
local Cercavila, aprofi tem aquest
petit espai per a desitjar a tots els
lectors i lectores una bona entrada
al 2013, que el millor que deixem
enrere sigui el pitjor d’aquest any
que entrem.
Els editors de la revista Cercavila no es
fan responsables de les opinions expressades
als articles publicats.
Portada: Jardiland Lleida, amb autorització del
personal responsable.
Dipòsit Legal: L-455-2003
Impressió: ALFAGRAF - Tel. 973 76 03 41
Ajuntament
d’Alguaire
Àrea de Promoció Social i Cultural

CARTES
La loteria
Des que el rei Carles Tercer
ens instaurà la loteria
que busquem l’absoluta pia
amb el tema del diner.
Ja ens venen de Nadal
que és de mena extraordinària,
també és la més pecuniària
de l’abast territorial.
Per si toca o si no toca
o be freguem l’última xifra,
el cas és omplir la xicra
sense fer l’ànec ni l’oca.
S’hi gasten molts calerons
més o menys tothom hi juga,
n’hi ha que fi ns i tot belluga
bruixes i supersticions.
No fan la felicitat?
pregunteu-ho als milionaris
que són els grans propietaris
d’un axioma tan suat.
Redéu!, si ens toqués la rifa;
gastar sense ingressar res
i tenir molt de diners
per viure com un califa.
RACÓ POÈTIC
Antoni Domingo i Serramona
Quan me veus
et tornes vermella
Quan arriba la tardor,
s’omple el bosc de caminaires:
sabreu que sou boletaires
pel cistell i el tallador.
Dels llocs on se’n fan a munts
van i en guarden el secret,
i no en revelen l’indret
ni que estiguin moribunds.
Menja de les més silvestres,
exquisida i molt gustosa,
de textura molt melosa
i d’aromes molt campestres.
Escolta amor meu, escolta a l’orella
no m’ha de sentir ningú més que tu,
perquè quan me veus et tornes vermella?
Diguem-ho ben baix, no ho sabrà ningú.
Perquè et puja al front aquesta fl amarada
que jo crec que el meu enrogeix també?
Diguem-ho, si vols, sols amb la mirada,
diguem-ho sense parlar, que ja t’entendré.
Diguem-ho amb els ulls, que quan fi x et miro
parlen d’un secret que fa temps que el sé,
més lo que ells m’han dit, jo no goso dir-ho
diguem-ho tu per mi que ho diràs més bé.
Diguem-ho ben baix, ben a cau d’orella,
que no ho senti el cel que ens està mirant;
diguem-ho amb secret, no et tornis vermella
i et diré també com t’estic estimant.
Els bolets
Diuen que en són els follets
dels nostres contes de fades,
i que aquestes encantades
els van fer créixer els barrets.
Per tal que un cop cuinats
per la boca ens delectéssim
en un gaudir infi nitèsim
amanits o elaborats.
N’hi ha però de verinosos
usats eren pels antics,
obsequiats als seus amics
que volien ser famosos.
52
3

4 52
ACTUALITAT CARTES
Taller de Nadal
per la gent gran
Aquest mes de desembre alguns padrins i padrines
de la Llar de Jubilats han realitzat un taller amb materials
reciclats, a les fotos podeu veure una d’aquestes sessions
elaborant un arbre de Nadal fet amb revistes i taps
de cafè. També van fer una “soca” amb una ampolla de
plàstic i retalls de paper.
Que tiempos aquellos
Que tiempos aquellos
que puede que no vuelvan
cuándo daba aquellos paseos
y me comía aquellas meriendas.
También a medio día
dormía yo la siesta
y cuanto me levantaba
cogía mi vespino
y me iba a la huerta.
De todas esas cosas
ya pocas puedo hacer
porque tengo muchos años
y me puedo yo caer.
De todo aquello me acuerdo
y me da mucha pena
de no poder hacer ahora
aquellas cosas tan buenas.
Así voy pasando los días
acordándome de aquello
Llar de Jubilats
Joan Bañeres Cateura
Manuel Luque i Moreno
me pongo muy triste
y por la noche me desvelo.
Me levanto por las mañanas
siempre pensando en lo mismo
y para despejarme
me voy a andar por los caminos
Aquellas cosas que hacía
ahora ya no las puedo hacer
pero todo tiene un nombre
y esto se llama VEJEZ.

ACTUALITAT
Agraïments
REFLEXIONS
Voldria d’alguna manera, fer sentir el
meu reconeixement a l’Ajuntament que
durant els últims 13 anys m’ha donat
l’oportunitat de col·laborar en aquest mitjà de comunicació
local, la Cercavila. M’ha donat el suport
per expressar la meva opinió sobre diferents temes,
intentant, d’alguna manera, omplir algunes hores
del meu temps.
Després de superada la barrera dels 77 anys,
considero que ja he arribat a la recta fi nal, que no
és preocupi ningú, que no hem vull morir (de moment),
penso aguantar fi ns que Déu vulgui. Si he fet
aquesta expressió, només és per si un dia d’aquests,
la memòria en fa de les seves.
Allà per l’any 2000, vaig començar a participar
al Cercavila publicant un tema amb el títol (CA-
MINANT PELS CAMINS). Des d’aleshores, no he
deixat de participar. La meva capacitat d’expressió
és bastant limitada ja que d’estudis superiors no en
tinc, més que els bàsics de la meva època i d’això
ja fa un munt d’anys, però posant una bona dosi de
voluntat, crec que me n’he sortit. Durant tot aquest
temps han sortit publicats, entre unes coses i altres,
més de 50 articles, bastants d’ells demanant una
residència, fi ns a considerar fer-me una mica pesat,
però amb el que és veu, demanar i no donar, és el
mateix. Em consta, que els Ajuntaments han treballat
molt per aconseguir-ho, però fi ns al moment no
ha pogut ser. Espero que quan passi la tant llarga
crisi en tornem a parlar.
No estarà de més fer una mica d’història del
Jaume Planes i Giró
Cercavila. El seu inici és de l’any 1997, des d’aleshores
han passat 15 anys, deixant de banda que un
any o poc més, va estar interrompuda per motius
que no donen al cas. Sempre i cada tres mesos, hem
pogut gaudir d’aquest medi de comunicació, que
tants bons moments ens ha fet passar.
A molts, ens ha donat l’oportunitat d’expressar
la nostra opinió sobre diverses matèries, la gran
majoria basats en el món de la cultura.
També sobre el món culinari i de coses del poble
que han passat al llarg d’aquests anys. La pàgina
de saps qui era? La de les padrines del poble (algun
dia, en farem una pels padrins), la de poesies, el
racó de cuina, passa lo temps, viatgers d’Alguaire,
etc. L’Ajuntament també ens ha omplert moltes
pàgines de cultura. Històries del nostre poble, i
d’altres col·laboradors, que han fet que el nostre
butlletí local, sigui un mitjà de comunicació, per la
meva part, molt bo i efectiu.
No seria just, si no féssim un reconeixement
a aquelles persones que d’alguna manera s’han
fet càrrec de l’elaboració del Cercavila, que amb
el seu saber i amb la seva paciència per corregir i
ordenar el contingut de cada participació, almenys
de la meva.
Moltes gràcies a totes i a tots ja que sense
vosaltres, l’elaboració de la nostra revista no hauria
estat possible. També a l’Ajuntament, per donar-li
suport econòmic, moral i cultural. I que no defalleixi
per cap motiu i pugui subsistir generació darrere
generació.
52
5

6 52
ACTUALITAT
REFLEXIONS
Acomiadant el 2012
Estem a l’acabament de l’any 2012 i
m’agradaria acomiadar-lo amb alegria i
optimisme, però no puc, i és degut a què,
a aquesta maleïda crisi no se li veu l’acabament.
D’una banda, no fem més que buscar culpables, i
no fa falta que busquem més, perquè sabem qui
són i on són. Per tant, no cal que ens hi trenquem
el cap perquè és perdre el temps.
És dur de reconèixer, però aquest país i altres
com els marroquins, africans, sud-americans semblem
l’abocador d’Europa. Si afegim a l’atur els més
de dos milions d’immigrants il·legals, resulta que la
situació és insostenible. I si tot això els polítics no
ho poden controlar, qui ho farà?
Si reflexionem una mica, ens adonarem que no
tota la culpa és dels polítics, al cap i a la fi, fan el que
fan perquè tenen tota la força i qui els hi ha donat
la força som els ciutadans. Enganyats? Si, però son
tantes les vegades que ens han enganyat, que ja no
Los milagros de un día
Cada día de nuestra vida está llena de
milagros, de cosas que damos tanto por
sentado que no llegamos a apreciar, que
se nos escapan. Pensemos: Nos despertamos después
de unas horas en que sin hacer nosotros nada
para ello, nuestro corazón no ha dejado de latir,
nuestro estómago ha procesado lo que cenamos.
Nuestro cerebro ha funcionado a veces con sueños
raros, curiosos, en ocasiones visiones irrazonables.
Nos levantamos y vemos todo nuestro alrededor,
ahí está quizá nuestro cónyugue, quizá algún hijo
o nieto, alguna mascota que muestra la alegría de
vernos otra vez, quizás miramos por la ventana y
vemos el maravilloso sol, un pájaro, algunas macetas
con flores de nuestras ventanas, nuestros ojos y
oídos siguen funcionando, nuestra boca nos permite
hablar a los nuestros.
Empieza un nuevo día, un milagro. Esperamos
que sea lo mejor. Si observamos, vemos algo nuevo,
hablaremos con otros, haremos alguna actividad
que nos llenará la jornada. Aunque habrá personas
negativas, podemos ver lo bueno de la vida, esta-
Jaume Planes i Giró
ve d’una. Al final aconseguiran
el que sembla que volen,
que tornem a una dictadura.
Que per una (minoria) no va
anar tan malament. Poso
minoria entre parèntesi,
perquè potser no són tanta
minoria com ens pensem.
Cada vegada que hem
d’anar a votar, m’adono que hi ha
més abstenció, que vol dir això?, senzillament que
ja comencem a estar cansats de tanta mentida i
de tanta corrupció política. Que ja ni ha prou! No
m’agrada dissertar de política, però quan sento
tantes barbaritats, és que se’m regira l’estomac. I
penso, fins on arribarem a aquest ritme? Si el sentit
comú no s’imposa una mica, no ens en sortirem.
Article escrit l’onze d’octubre de 2012
Aurelio Ferrándiz i Calpena
mos respirando, oímos
todo lo que nos rodea,
podemos saludar, podemos
sonreír y animar a
los demás. Sólo observar
nuestro cuerpo por
partes ya es un milagro.
Vemos colores, formas,
cosas lejanas y pequeñas
como una hormiga, a veces disfruto mirando una
simple flor del tamaño de una lenteja.
Y qué podemos decir de poder pensar, recordar
cosas de nuestro pasado, diseñar algo o proyectar
nuestro futuro. Con nuestras manos podemos
pintar, escribir, moldear el barro y muchas cosas
más. Qué maravilla oír una canción o cantarla, en
ocasiones se estremece nuestro corazón. La satisfacción
que produce el abrazo de un hijo, nieto o
de nuestra esposa.
Nuestra vida está rodeada de milagros y cosas
bonitas. Por favor, hablemos de esto y no de cosas
negativas.

ACTUALITAT
REFLEXIONS
Animals que han deixat
la seva senyal al llarg dels temps
La paraula història, segons el diccionari,
és una narració ordenada i verídica dels
esdeveniments relatius a una persona,
objecte, succés… etc.
Com que els meus darrers escrits a la nostra
revista “CERCAVILA” han estat adreçat a persones,
he pensat en canviar radicalment i, en aquest cas, escriure
al voltant de dos animals que els situarem en
la història i que van deixar la seva particular petjada.
Concretament parlarem del CAVALL i del GAT.
Som-hi. Les pintures rupestres (dibuixos o pintures
sobre les roques), ens indiquen que l’home coneixia
el cavall molt abans de ser domesticat i el caçava
per l’obtenció de la seva carn, fent-los caure en
manades per precipicis, cingles o abismes.
El cavall domèstic, del llatí “Equus caballus”,
és originari d’Àsia i s’ha fet servir des de fa 5.000
anys, com animal de càrrega, ajuda a les feines
agrícoles, transport de mercaderies, utilitzat a les
guerres, en competicions hípiques o simplement
com animal de companyia. Com a resultat d’unes
restes arqueològiques trobades a Dereivka, al sud
de Kiev (Rússia), ens indica que, pel desgast de la
mandíbula per la presència d’un morrió, es calcula
que van ser domesticats en les estepes de l’Europa
central. D’això només en fa uns 4.000 anys abans
de Crist.
En quan al transport en carros, les primeres
rodes, han estat trobades en tombes sumèries, a la
vall dels rius Tigris i Eufrates (Àsia), les quals daten
al voltant de l’any 3.500 abans de Crist.
Des de llavors, la possessió d’un cavall i unes
armes servia per fer cavaller al seu amo i, per tant,
un guerrer de molta categoria.
Cal esmentar que, en els rituals funeraris, la
cursa de carros, era el més important en aquelles
cerimònies. Aquelles primitives curses, en el transcurs
dels anys donarien lloc als Jocs olímpics.
Alexandre Magne (356-323 a.C.), els va estendre
des de l’imperi grec fins a l’Índia, utilitzant la
nova tècnica de la guerra: la cavalleria. L’esmentat
general, va tenir un famós cavall que ha passat a
Jesús Guamis i Hortet
la història amb el nom de Búfalo, que només es
deixava muntar pel seu amo i que l’acompanyava
a tot arreu on anava, inclòs quan no el va poder
utilitzar per la seva avançada edat. A l’Imperi romà,
la cavalleria recolzava i servia d’ajut a la infanteria
i actuava sota les ordres del cap de la legió. Quasi
sempre, el seus genets eren mercenaris estrangers.
A l’igual que a Grècia a Roma, la possessió
de cavalls, com a les curses de carros, era privilegi
de la noblesa. Les curses de cavalls aixecaven veritables
passions als circs, que eren un gran espai
pla rectangular amb grades on hi cabien milers
d’espectadors. Podríem afirmar que la passió per
aquestes curses, era, en general, la mateixa que
per a nosaltres el futbol avui en dia. La muntura del
cavall en l’antiguitat es feia sense pujador, els quals
no es van utilitzar fins al segle V d.C., quan el gran
imperi romà, comença a desintegrar-se.
Els magnífics cavalls del desert, van permetre
l’expansió de l’Islam per quasi tot el vell món i van
estar a punt d’envair Europa.
Cuidar molt bé els cavalls era doctrina de fe
contemplat a l’Alcorà (llibre sagrat dels musulmans),
al qual se l’anomenava “Benedicció suprema”.
Els moros van procrear una raça de cavalls
molt ràpids i no massa alts. En canvi els cristians
utilitzaven una cavalleria pesada i procuraven una
cria de cavalls grans per poder portar als seus lloms
un genet cuirassat i pesant. En l’Espanya medieval
un cavall anomenat “Babieca”, va convertir al seu
amo “El Cid”, en un mite. El va servir durant 30
anys i explica la llegenda que quan el Cid va morir,
el van lligar sobre el seu cavall i la seva presència va
provocar una gran estampida entre els moros que
assetjaven València i guanyà la batalla.
Els conquistadors espanyols van portar el cavall
a Amèrica, que va causar un gran impacte entre els
indígenes, ja que no havien vist mai un animal com
aquell. D’aquesta manera, es va poder estendre per
tot el continent americà.
Dels exemplars perduts o abandonats, van sorgir
les manades de cavalls salvatges o “cimarrons”
52
7

8 52
ACTUALITAT
que van ser aprofi tats pels pobles indis
nord-americans per les seves incursions
sobre l’home blanc en l’anomenada Conquesta
de l’Oest.
Hem parlat del cavall. Anem a fer-ho
ara del gat.
La domesticació d’aquest animal
sembla que té el seu origen a l’Orient
mitjà, quan l’home primitiu va passar de
nòmada a sedentari i va inventar l’agricultura.
Malgrat tot, sembla que el gat, del
llatí “felis catus”, va viure més aviat com
a comensal d’aus i rosegadors que com
animal domèstic, ja que sempre ha estat
un animal solitari i independent.
La seva domesticació va requerir més
temps que qualsevol altre animal. Ens hem
de situar, més o menys a l’any 3.000 a.C.,
a Egipte, els gats eren molt valorats com
a protectors del gra (aquest país era un
gran productor), emmagatzemat, ja que
controlaven les plagues de rates i ratolins.
Van ser considerats com a companys
o membres de la família i elevats a la categoria
de déus. En aquest país, quan un gat es
moria l’embalsamaven i el portaven al temple de la
deessa de la maternitat i fertilitat, Bastet. Aquesta
deessa, estava representada amb el cos d’una dona
i el cap d’un gat.
L’exportació dels gats fora de Egipte estava
prohibida i en determinades èpoques, la seva possessió
era privativa només pel faraó i pels temples.
En la Grècia antiga quasi no era conegut, ja
que aquí utilitzaven serps i mosteles com a caçadors
domèstics. A Europa l’ús del gat com a tal es va estendre
des què l’any 525 va arribar a Bizanci la rata
comuna, a bord d’un vaixell procedent de l’Índia.
Això va ser, senzillament, la causa de la propagació
de la pesta bubònica o pesta negra que va
provocar milers i milers de víctimes al llarg de tota
l’Edat Mitjana. Va ser llavors quan la sort els va anar
a maldades, degut a una superstició generalitzada,
acusat de diabòlic, molt sovint va estar cremat,
penjat i lapidat.
Una manera curiosa de matar en aquells temps
una bruixa era lligar-la dins d’un sac amb dos o tres
gats i llançar-los tots a l’aigua d’un riu (em pregunto…
ve d’aquest fet la por dels gats a l’aigua?).
Això de retruc, va provocar que rates i ratolins
es multipliquessin per tot arreu arrasant ciutats i
comarques i a la vegada, transmetre la pesta a les
persones a través de picades de les puces.
Quan més endavant es va descobrir que el gat
no era el causant d’aquella epidèmia, es va tornar a
valorar la seva utilitat i, poc a poc, el seu ús domèstic
es va anar introduint a tota Europa.
Al segle XIX va aconseguir molta popularitat i
al segle XX, es va començar a seleccionar races i es
van començar a fer exposicions gatunes.
El seu ús com animal de companyia, va tenir
una enorme expansió arreu del món.
Bé, abans de donar per acabat aquest escrit,
volia fi nalitzar-lo amb una frase més o menys adient
i relacionada amb animals i que diu així: “Els quatre
animals preferits d’una dona són: un tigre al llit, un
“mink in the closet”, un jaguar al garatge i un ase
que li pagui les seves despeses”.
Us desitjo a totes i a tots unes molt bones festes
nadalenques i si pot ser, millor any 2013.
A reveure...

RACÓ DE CUINA
Amb l’entrada de l’hivern apeteixen plats contundents
i calentets, esperem que els que us presentem us vinguin de gust.
Crema de carbassa
Elena Muñoz i González
Amb el fred les cremes i les sopes venen molt de gust. Una hortalissa de temporada és la carbassa.
Entrant
Preparació 25 minuts
Dificultat: fàcil
Ingredients:
Carbassa
Patata
Ceba
Nata líquida
Formatge tipus Caserio
Oli
Sal
Pebre
Preparació:
Posem aigua lleugerament salada a bullir. Després
pelem la carbassa, (vigileu perquè la pell es
molt dura). Talleu la carbassa a daus i reserveu. Peleu
una patata de mida mitjana i una ceba. Talleu-ho i
poseu-ho a bullir. Quan ja faci 5 minuts que bullen,
afegiu la carbassa, un cop bullit traieu una bona
quantitat d’aigua. Si no teniu clar quina quantitat
treure, reserva-la en un bol. Afegiu dos o tres formatgets
“Caserio” i amb el minipimer ho tritureu
tot directament a l’olla. Després afegiu nata líquida.
Quan faig crema per a 4 racions poso tot un
pot de 250 ml de nata. Finalment serviu la crema i
poseu una mica de pebre i un raig d’oli.
Llenties amb ceps i botifarra
Primer plat
Prepació 25 minuts
Dificultat: Fàcil
Ingredients:
Llenties cuites
Una ceba
Ceps (congelats, si estem fora de temporada)
Botifarra
Oli
Sal
Julivert
Pebre negre
52
9

10
Postres
RACÓ DE CUINA
Preparació:
Sofregim la ceba tallada ben petita amb una mica d’oli fins que estigui ben cuita. Hi afegim la botifarra
tallada a trossos i els ceps descongelats (guardem l’aigua que hauran deixat anar). Quan estigui tot
ben rossejat és el moment de posar-hi les llenties, les sofregim, hi posem l’aigua dels ceps i ho coem tot
junt uns minuts. Salpebrem al gust i decorem amb julivert.
Magranes amb mascarpone
Abans que les darreres magranes d’aquesta temporada desapareguin voldria presentar-vos aquest
postre!
Prep. 30 minuts
Dificultat: Fàcil
Ingredients:
200 gr de formatge mascarpone
100 ml de nata per muntar
2 clares d’ou
Sucre
2 magranes
Vi moscatell
Preparació:
Bateu el mascarpone amb un parell de cullerades de sucre. Munteu la nata amb una cullerada de
sucre. Munteu les clares a punt de neu amb una altra culleradeta de sucre. En un bol, barregeu el mascarpone,
la nata muntada i les clares a punt de neu. Reserveu-ho.
Desgraneu i netegeu de restes de pells, les magranes. Separeu-ne quatre o cinc cullerades i dipositeu-les
en un colador xinès. Amb l’ajuda de la maça, aneu esprement els grans per tal de recuperar-ne
el suc. Disposeu en un cassó al foc, amb una cullerada de sucre, el suc de magrana i deixeu-ho reduir
fins que la seva densitat s’assembli a la d’un xarop. Reserveu-ho. Disposeu la resta dels grans en un bol.
Afegiu-hi una cullerada de sucre i un bon raig de moscatell. Deixeu-ho marinar un parell d’hores.
Muntatge:
Disposeu en el fons dels gotets una primera capa amb els grans de magrana i ruixeu-los lleugerament
amb el líquid de marinació. Disposeu la crema de mascarpone amb una mànega pastissera i feu
una primera capa de mascarpone a sobre de la capa de magrana. Disposar una segona capa de grans
de magrana, aquest cop sense líquid, i una nova capa de crema de mascarpone per sobre. Decoreu-ho
amb algun gra, un raig de xarop de magrana i... a gaudir-ho.
52

HISTÒRIA
Imatges pel record
Àrea de Promoció
Social i Cultural
Si teniu imatges antigues d’Alguaire i us agradaria que tothom les veiés, porteu-les a l’Ajuntament
(Roser) o a la biblioteca municipal.
Moment de la col·locació de la fi gura
del Sagrat Cor a la Penya
del Convent (desembre de 1967).
52
11

12 52
HISTÒRIA
Pere Terrado i Terrado
La partida de Vilarnau d’Alguaire (III)
Els usos del sòl de la partida segons les
dades del Cadastre. Només mencionem
breument el detall dels cultius, tot i ésser
el més important, perquè no disposem de dades,
però entenem que el cultiu principal era el conreu
cerealístic, ja havia passat el temps de les grans i
abundoses plantes d’olivers i d’ametllers i de les
vinyes. Sí, però, que tenim dades d’altres usos del
sòl com el terreny erm, el construït en cabanes i
corrals, que era poc, les eres i els ‘ejidos’.
Ens aturem en aquesta paraula espanyola ‘ejido’
que apareix al Cadastre, introduïda amb calçador
ja que no s’empra en la seva definició originària,
atès que en espanyol es refereix a terres comunals
i el cadastre es refereix a propietats privades, per
això es va crear, per cobrar els impostos sobre la
propietat immobiliària.
La traducció al català d’”ejido” és empriu, però
en aquest context tampoc no s’ajusta la definició
d’empriu a la realitat que es vol descriure, perquè no
es tracta de bens comunals. Atenent que allò que es
vol definir o descriure amb el mot ejido es refereix a
un espai o terreny lliure sense cultiu, de dimensions
variables, normalment de mala qualitat, emprat per
a usos diversos: per deixar-hi els animals, els arreus,
llenya amuntegada, etc. normalment situat a l’entorn
o al costat de la cabana, si n’hi ha, caldria afegir una
nova accepció al significat normatiu actual d’empriu.
També es podria recórrer a l’ús d’altres noms com
eixida o potser millor antuixà, que fent extensió del
seu valor semàntic es podria definir com a ‘espai
situat al davant o al costat de la cabana per a usos
diversos’. Per aquest motiu escriurem “empriu”
entre cometes.
Val a dir que els usos del sòl no destinats al
cultiu eren quantitativament poc rellevants, tant en
nombre d’elements com de superfície en relació
a la possessió de terra, llevat dels erms. En xifres
el nombre dels elements que hi havia a la partida
no destinats al cultiu, ometent camins i basses que
tractarem més endavant, eren: onze cabanes, sis
corrals; cinc eres; i tres “emprius”.
(Estudi onomàstic i geogràfic)
Restes de l’antiga pleta de Vilarnau
La quantitat total de terra erma que hi havia era
repartida entre 33 parcel·les o subparcel·les, de les
quals 27 eren privades i 4 del Comú; i la superfície
total era de 23 Ha. 75 a. 00 ca. i d’aquestes 2 Ha.
20 a. 25 ca. eren terres del Comú.
La superfície construïda era: en cabanes uns
845 m2 . i en corrals i pletes uns 2.815 m2 ., en total
uns 3.690 m2 . construïts. La superfície destinada a
“emprius” era d’uns 1.870 m2 . I la superfície destinada
a eres era d’uns 3.840 m2 .
No caldria dir que la majoria de construccions
han desaparegut per haver perdut la utilitat que
tenien quan foren construïdes. Igualment han desaparegut
les eres i els “emprius”. De les construccions
i altres elements que hi havia en podem donar raó
citant els noms de les cases a les quals pertanyien,
hi tenien: els de cal Coix o ca la Coixa una cabana,
un “empriu” i l’era; els de ca l’Estruch d’Ivars una
cabana i un “empriu”; els de ca la Seca una cabana,

HISTÒRIA
un “empriu” i l’era; el Peret de Torrefarrera dues
cabanes i l’era; els de cal Perrera una cabana i corral;
l’hereu del Polo o el Josep del Polo una cabana; els
de cal Quito una cabana, el corral i l’era; i la cabana
i l’era del Vendrell que abans era de cal Marçal.
Totes les anteriors construccions ja han desaparegut.
Les cabanes o cases d’aquell temps encara
en ús, són: la cabana i el corral de Morguí o de la
Cuca que abans va ser del Miquelet de la Bepa. I la
cabana del Petit, o del Rogelio del Petit que també
hi havien tingut un corral i una era. Finalment mencionem
la cabana del Josepet de Nastasi que resta
mig abandonada; i la construcció de fa pocs anys de
la pleta o corral del Calderer. Afegim, retrocedint a
l’any 1783, que Antoni Sabater, germà de Francesc
Sabater, prevere i doctor en teologia, també hi havia
tingut una cabana en un tros d’onze jornals, però
en total hi tenia 39 jornals.
Canviem de tema per parlar de la toponímia
composta que ha estat creada a partir de les diverses
grafies de Vilarnau. A mes de Coma de Vilarnau, i
de la Partida de Vilarnau amb les formes que ja hem
vist a l’inici d’aquest estudi, hem trobat durant els
segles XVIII i XIX les següents variants de la partida
que tot seguit veurem.
Trobem per primer cop la denominació Partida
del Fondo de Vilarnau per a indicar la part de la
fondalada de la partida el 14-06-18171 , quan Isidre
Palomes en fer inventari dels béns que foren de la
seva difunta muller Maria Banyeres, declarà que hi
tenia una peça de terra de 8 jornals.
La denominació de Partida del Pla de Vilarnau,
l’hem trobat en quatre documents: el primer 13-
02-1817 a l’inventari dels béns que foren de Josep
Terrado, fet per la seva vídua Paula, que hi tenia un
tros de terra de 3 jornals; el 24-02-1848 quan Josep
Banyeres i Farré vengué a Miquel Justribó i Farreny
una porció de terra d’onze jornals que hi tenia; el
1850-04-15 amb la grafia Miarnau, quan Antoni
Barbé vengué a Antoni Roca una peça de terra de
5 jornals que hi tenia; i el 04-12-1879 a l’inventari
dels béns que foren de Josep Pastoret i Usall que
hi tenia un tros de terra d’un jornal i 5 pórques. 2
1. ACN FN Top/Reg 634/ 954, f. 87v.-89v.
2. ACN FN Top/Reg 634/ 954, f. 68r-69r. i Top/Reg 542/995, f. 125r-129v.
AHL FN Reg. 1129, f. 39r. i Reg. 1130, f. 44r-v.
Amb la designació de Partida del Camí de
Vilarnau, amb la grafia Villarnau, l’hem trobada una
sola vegada el dia 09-05-18193 a l’inventari dels béns
que foren de Teresa Grau que hi tenia una peça de
terra de 7 jornals.
I acabem amb les variants del nom de la partida
amb la denominació de Partida del Regal de
Vilarnau, amb la grafia Villarnau, que també hem
trobat una sola vegada el 13-06-18454 , quan Paula
(Gonsales), vídua, i el seu fill Josep Gonsales, menor,
feren insolutumdació a Pere David, de Lleida, d’una
porció de terra de 9 jornals que hi tenien, amb pacte
de poder-la recuperar en un termini de 4 mesos.
Considerem que cal fer referència a altres topònims
d’aquesta partida els quals a més de la seva
importància intrínseca ens ajudarà a completar-ne
alguns aspectes geogràfics.
Comencem amb el Camí de Vilarnau, també
conegut com el camí d’Almacelles. Atès que les
referències al camí són molt nombroses per descriure-les,
ens limitem a donar les grafies i dates
on apareix documentat. Amb la grafia Miarnau:
el 08-06-1778; amb la grafia Mirarnau: el 30-08-
1783, el 05-05-1790, i el 24-02-1848; amb la grafia
Bilarnau, el 01-07-1805; amb la grafia Vilarnau: el
02-05-1796, el 07-08-1805, el 09-05-1819, el 05-01-
1821, el 26-01-1832, el 12-10-1875, el 07-04-1876,
i el 01-03-1888; i amb la grafia Villarnau: el 07-10-
1867. Tal com ha hem dit, aquest camí també era i
és anomenat d’Almacelles, especialment a partir o
més enllà de la partida de Vilarnau. Naixia a l’antiga
cruïlla de camins del Pla de la Creu i arribava, arriba,
fins a Almacelles. La longitud o recorregut que feia
des de la cruïlla del Pla de la Creu fins al final de la
partida, al pont del canal d’Aragó i Catalunya era
d’uns 3.900 m. atenent les giragonses que feia.
La Pleta de Vilarnau, encara avui es poden
veure les restes d’aquest interessant element arquitectònic,
es tracta de les restes d’un corral o
pleta del Comú d’Alguaire, el qual és possible que
formés part de la xarxa de pletes o corrals que
el Comú d’Alguaire tenia en diversos indrets del
terme, als quals els arrendadors de les herbes del
3. ACN FN Top./Reg. 604/883, p. 91.-93.
4. AHL FN Reg. 799, f. 106r.-107v.
52
13

14 52
HISTÒRIA
terme d’Alguaire, tenien obligació
de tancar-hi el bestiar durant la nit
per tal de poder-ne aprofitar el xerri.
Xerri que posteriorment el Comú o
Ajuntament a fi d’obtenir més ingressos
per sufragar les despeses del
Comú, venia a l’encant o subhasta als
pagesos d’Alguaire per adobar les
terres tan escasses en aquell temps
de nutrients. A la fotografia es pot
veure un dels trossos de tàpia que
encara resten d’aquesta pleta.
A més del nom de pleta hom
també les anomenava corrals o
corralades i també acampador, com
l’acampador de les Canyes, també
conegut com l’acampador del Repilzi,
nom que ha perdurat fins als
nostres dies i que la gent més gran de la vila encara
recorda. Cal dir que aquestes pletes a més del clos
o tancat per al bestiar també solien tenir tocant
una petita cabana per dormir-hi el pastor o pastors.
Aquestes restes estan situades gairebé al límit
de ponent de la partida, al tram final de l’antic
camí de la Bassa de Vilarnau, a uns 65 m. abans
d’arribar a l’actual camí auxiliar del canal d’Aragó
i Catalunya, al costat de ponent de la cabana del
Josepet de Nastasi, en un terreny molt costerut
que fa uns 6 m. de desnivell –potser per això han
perdurat les restes, perquè no són en un terreny
aprofitable per al cultiu– que puja a un petit altiplà
de la mateixa partida, a l’altre costat del qual per
una banda flueix el canal d’Aragó i Catalunya i per
l’altra el camí de la partida. Segons les dades del
mencionat Cadastre, la superfície de la parcel·la
comunal on hi havia la pleta tenia una superfície
de 9.000 m 2 i la subparcel·la d’aquestes ruïnes,
és a dir, la de la pleta o corral, feia uns 1.075 m 2 .
Citarem també com a pertanyent a aquesta
partida el lloc anomenat l’Arner de la Vicenta que
ha restat com a topònim. Era situat a mà esquerra
del camí d’Almacelles o de Vilarnau (a l’altre costat
del camí hi ha l’anomenada serra del Manron) al
terreny rost entre els geogràfics pla de Vilarnau i
pla de la Creu. Tal com el nom indica es tractava
d’un clos anomenat corral on tenien les arnes de
les abelles per obtenir mel.
També eren interessants els Tossalets, que
geogràficament eren un conjunt de dos tossalets
situats un al costat de l’altre,
situats a ponent del Pla dels
Aires, geològicament com si
en fossin un apèndix. Pla, en
bona part desaparegut amb
la construcció de l’aeroport.
Els Tossalets separaven parcialment
el costat de migdia la
partida del Fondo de Vilarnau
del costat nord de l’encara
més profunda partida del
Fondo de l’Armenter.
La forma del tossalet del
costat de ponent era cònica
i tenia una alçària de 363,63
m. i el que hi havia al costat
de llevant tenia una forma
troncocònica una mica allargassada
de nord a sud i l’alçària era de 364,74 m.
Els Tossalets des del camí de Vilarnau, parcialment
desapareguts amb la construcció
de l’aeroport.
D’aquests tossalets, avui només en resta rebaixat
el del costat de ponent que encara conserva en
el punt més alt uns 360 m. el del costat de llevant
ha desaparegut amb la construcció de l’aeroport.
vist des del costat nord no s’aprecia la seva tossa
ja que puja molt suaument.
La visió dels Tossalets tal com es veuen a la
fotografia ja és inexistent. Una esplèndida visió de
la part del tossalet que encara resta, és pot obtenir
des del fons de la partida del Fondo de l’Armenter.
La Cantera de Vilarnau, hem trobat una sola
referència d’aquest topònim el dia 14-02-18505 quan
Josep Banyeres i Farré, vengué amb pacte de poder
lluir i quitar a Tomàs Ametlla una porció de terra de
5 jornals situada al secà a la partida de Vilarnau la
qual afrontava a ponent amb la cantera de Vilarnau.
Remarquem que cantera no té en català el significat
que té en castellà, ja que l’accepció més emprada en
català és el nom de pedrera. El significat de cantera
en català és de pedra grossa; però en aquest cas,
creiem que més aviat és emprat amb el significat
de carena, que antigament també tenia, en tant
que cantell d’una serra o d’un pronunciat desnivell.
Al proper número de la Cercavila acabarem el
present estudi.
5. AHL FN Reg. 1130, f. 44r.-v.

Introducció
HISTÒRIA
Del diari de Cal Peretó (II)
En aquest article transcriuré dos fets del
dietari o diari de Cal Peretó que ja havia
iniciat amb l’assumpte dels censals. No
diu quin membre de la família va escriure aquestes
dos narracions, però per la data de 1834 crec que
tot apunta al Josep Bañeres Corberó, com podeu
comprovar vosaltres mateixos si mireu les dates
dels censals.
La primera narració ens parla d’una gran riuada
que va tenir lloc a la zona de l’Alta Ribagorça segurament
provocada pel Noguera Ribagorçana i pel
Noguera de Tort afectant a la zona de Vilaller i a la
Vall de Boí, respectivament.
La segona correspon a un fet que va passar a
Alfarràs a l’aparèixer un llop en temps de la sega,
a l’any 1833.
La riuada
El text acostuma a estar escrit tot seguit i, per
tant, he mirat de fer uns punts i a part per intentar
fer-lo més llegible. També he considerat que tot i
la forma de redactar i anotar certes paraules, el text
pot ser seguit fàcilment pel lector i no fa falta fer
noves transcripcions. Recordo que la numeració de
les pàgines no està feta pels autors originals del text.
(Planes 101V i 102R)
En lo any 1834 dia 30 de Juriol a las sis del mati
fou la gran riada ÿ pluja abundan en la montaña en la
Ball de Buÿ (entenem Vall de Bohí) Casa de Caldes.
Sen porta las dos cuinas de la part de la Yglesia,
un maxo del Corral, tots los pons ÿ palancas ÿ dexa
devan la Casa ÿ lo ort á milanars de carretadas de
roca ÿ roca que pesa 150 quintas
Á Vidal derillaball (entenem Erill la Vall) li prengue
227 caps de vestia la robinada ÿ los parats la
borda que lo dia 10 Junÿ la acaba de fer ÿ despues
de acabarla de complir de erva se lan porta la riada.
Es ÿmposible lo baluar los danÿs que dona an
la ribera de Biralle (entenem Vilaller) sen porta la
casa de Ramon á part esquerra del riu a Biralle ÿ a
la dreta se queda la casa de Quintan al mitg del riu
Vicent Lladonosa i Giró
Figura 1. Podem veure una de
les dues fulles on està escrit el fet de la riuada.
tots estaban dins de la casa lo Sr Rehto estaba detras
la casa en la altura exortanlos que pensaban
morirse tots ÿ la providencia de un deu fou que lo
riu arrenca dos regues mol grosos ÿ se posaren tocan
las parets de la casa ÿ guarda de portasen la casa ÿ
quedaren tots salbos.
En la Vila del pon de Suert sen porta las tres
casas de la plasa de Jaumot lo pon ÿ la Capella de
la altra part del pon ÿ marxa lo pon sens desferse
mes de un quart de Camí.
En las Casas de Jaumot no eran los amos que
vevian en la Casa de la quadra á un quart de distan,
sen porta la riada de ditas casas tots los alÿes de
la Casa una gran porsio de llana ÿ unes 90 ó sen
Quarts de Blats ÿ demes grans sens poder traure
res perque los amos estaban setiats per ser la Casa
de la quadra entre mitg de dos rius aon se ajunten
lo de Caldes ÿ lo de Biralle.
El llop d’Alfarràs
Del segon fet podem veure a la figura 2 la pàgina
on està narrat.
52
15

16 52
HISTÒRIA
(Planes 102V i 108R)
Dia 15 de Junÿ de 1833 suhsui tans estragos
en lo poble de Alfarras que mitga ora ó tres quarts
abans de ponde lo sol amanes que un llop serve de
la part de Ibarz ms abáll del pon del Riu ÿ mosega
á una mula del Sr . Rehto Balldaura ÿ li feren pasar
lo riu á bado ÿ com era la presa de segar en la orta
se alborota la gen contra lo llop pero á tans com
beya los brincaba en la cara ÿ los tira en terra los
cexalaba per tot aon pugue arribar
Los que feu mal foren mols ÿ altres que sen llibraren
pujanse per los abres un que sen puja en un
olibe tenia un goset ÿ lo mata. En un fill de Franco
Boira Albeiter lo posa tan disfigurat que quasi no li
queda carn en la cara ni cap ÿ era un noi de 11 anys
Als dos jermans Folgueras que lo ereu era Batlle
los tira en terra los dos se salbaren en un brasal .
Foren moltes les falses de sega que li trencaren
trucanli al llop. Finalment en beien los dos jermans
en terra ÿa arriba Jph Boira fill de esta casat en dit
poble ÿ saltan lo llop en la cara li mosega al soquet ÿ
li trenca la fals lo tira en terra li posa lo peu al coll al
ÿstan ariba un xih de bepo ab un ganibet obert ÿ lo
degollaren Despues de degollat ab un gran xorro de
sanh encara corregué mol temps pero lo acabaren
de matar. Ara eran grans las quimeras si lo tal llop
xapia be ó no lo que feren tots los que no estaben
molt ferits acudiren a Sat pere de Calanda que ya una
relicia de Sta Quiteria ÿ lo fill de Franco Boira Albeita
que li feulan mal a la cara mori de rapia.
En lo any anterior de 1832 als ultim de 8re pasa
un gos rabios per esta mosega en diferens y sapia
un xih de 9 á 10 anys que ere del Jph Betran alies
lo estrelat y antes de les 24 oras que se conege lo
mal mori tambe de alli a 7 ó 8 dies
Rapia un tosino de mes de 140 carniseras de
Fausto Domingo dels demes ningu que acudisen
a la ralicia de Sta Quiteria en Sat pere de Calanda.
Per què Sant Pere de Calanda?
El motiu de portar als ferits a Sant Pere de
Calanda el podem veure a continuació, d’una informació
trobada a Internet.
Figura 2. Pàgina on es narra el fet del llop a Alfarràs.
Ermita de Santa Quiteria en Samper de Calanda
Camino de la estación del ferrocarril, que dista
unos dos kilómetros de la localidad, se encuentran
el Calvario y la ermita de Santa Quiteria. Ésta ocupa
una hondonada y su origen fue el antiguo monasterio
de los monjes agustinos que habitaron el edificio
durante doscientos años.
El conjunto está conformado por una fuente
que se cuenta que es milagrosa y que protege de
la rabia. A su lado se erige el santuario, en cuyo
interior destacan las pinturas murales de gran valor
iconográfico y artístico. Este santuario recibe algunas
de las romerías más importantes de la comarca
del Bajo Martín. Además completan el conjunto la
casa del ermitaño y la antigua hospedería, a cuyos
pies se encuentra el jardín botánico.
Informació consultada:
Libro de notas y recibos de casa Pedro Pablo Banyeres. Anyo de 1810.
Internet.
Fe d’errades: A la Cercavila 51, la foto de l’esquerra de la figura 2, pàgina 27, correspon a Ferran VII i no a Ferran VI.

L’AJUNTAMENT
INFORMA
Enguany l’entrega del 23è Premi Josep LLadanosa d’Història Local dels Països Catalans va ser, si cap,
encara més lluïda. A les imatges podeu veure moments de l’acte.
El treball guanyador d’aquesta edició va recaure en Pere Bosch Cuenca.
52
17

18
L’AJUNTAMENT PASSA LO TEMPS INFORMA
52
Regidoria de festes
Regidoria de Joventut
Ajuntament d’Alguaire
El passat mes de novembre es va realitzar una cata de vins gratuïta adreçada a tots els joves
d’Alguaire. Va fer-se a l’Espai Jove El Trull i van participar-hi una vintena de persones. L’activitat
estava programada dins del Pla Local de Joventut i en ella els assistents van rebre informació
sobre el maridatge del vi amb aliments, així com informació de tipus de vins de la nostra terra.
La regidoria de festes de l’Ajuntament d’Alguaire vol agrair
a totes les entitats i també a les persones que de manera individual
van participar en la Festa Major de Setembre i van col·laborar per a què els actes
es desenvolupessin amb tota normalitat.
En especial, volem destacar la participació de les següents associacions:
Club de Bitlles Alguaire, Joves Sol de Ponent, Club Ciclista Alguaire,
Lo Treato, Esbart Bell-Camp, AMPA Escola Teresa Bergadà,
Club de futbol Alguaire, Associació Dones Merli, Amics de la Sardana i Merlinets.
També agrair la col·laboració desinteressada de la Cia. Mai Estem Sols, de Sant
Joan de Déu d’Almacelles, amb Carles Benseny a la seva direcció. Un any més, les
festes han estat lluïdes gràcies al compromís de tots.

BIBLIOTECA
JOSEP LLADONOSA PUJOL
L’ESPAI DE LA BIBLIOTECA
L’espai de la biblioteca
La Biblioteca Municipal
efectua al llarg de l’any
un gran nombre d’activitats
d’Animació Lectora i de
formació d’usuaris a fi de procurar
un major i millor coneixement
de les instal·lacions que ofereix
l’espai i també posa èmfasi en la
dinàmica de l’hàbit lector.
Els plantejaments en què
ens basem per a aconseguir els
anteriors objectius, responen a
tres grans apartats:
A.- Efectuar promocions basades
en els serveis que presta
la biblioteca i en les possibilitats
que ofereix.
B.- Sensibilitzar la població cap al llibre i
la lectura, per mitjà de l’aproximació dels
llibres als lectors potencials.
C.- Eixamplar l’horitzó del lector mitjançant
l’acostament personal d’autors,
il·lustradors i editors (presentació de llibres,
conferències...).
La biblioteca realitza moltes de les
seves activitats en el propi espai físic, si
bé respon cada vegada més a la voluntat
expressa i necessària de realitzar a la
trobada dels usuaris, en d’altres espais
físics, de vegades hem realitzat sessions
a l’exterior de la Casa Sociocultural
i, recentment, hem creat un grup de
cinefòrum, amb el qual, de manera puntual,
anem al cinema a Lleida o fem projeccions a la
mateixa biblioteca.
HORARI D’HIVERN
Matins:
Dimarts i divendres de 10:00 a 13:00 h
Tardes:
De dilluns a divendres de 16:30 a 20:00 h
Hora del conte Contes i cançons d’en Xesco Boix
Sessió de cinefòrum amb la pel·lícula Aigua per elefants
52
19

BIBLIOTECA
JOSEP JOSEP LLADONOSA PUJOL
Fruit d’aquest plantejament és la gran quantitat
d’usuaris i el millor coneixement que es té de la biblioteca.
Per això, destaquem com a elements d’interacció
com és la col·laboració amb els diferents
professionals relacionats amb el llibre –escriptors,
editors, bibliotecaris– que familiaritzen als usuaris
amb les diverses facetes del món del literari i amb
el servei públic, per mitjà de la biblioteca.
Finalment, cal destacar que aquesta interrelació
de la biblioteca amb diversos sectors socials i culturals
no sols fomenta la promoció d’usuaris, sinó que
ens permet disposar d’un major capital humà per a
aconseguir potenciar el nombre d’activitats dutes
a terme des de la biblioteca i incidir en rellevància
i impacte, en el si de tots els alguairencs/ques i en
l’interès lector que pretenem promoure.
D’entre totes les activitats que programem
destaquem la tradicional “Hora del conte”, les conferències,
presentacions de llibres o bé les sessions
de cinefòrum que estan tenint una gran acollida.
D’aquesta darrera activitat, si voleu informar-vos-en,
passeu per la biblioteca i us explicarem amb detall
com funcionen les sessions.
Fa pocs dies vam gaudir d’una exposició de
contes d’allò més interessant, petites joies de l’illustrador
japonès Katsumi Komagata què, durant
uns dies, van estar disponibles a la biblioteca. Contes
màgics que despertaven la creativitat de petits
i grans, disseny i art minimalista juntament amb les
històries que acompanyaven aquesta col·lecció de
llibres que no va deixar a ningú indiferent.
20 52
Exposició de contes en japonès de Katsumi Komagata.
Conferència Autoestima i creixement personal amb Gabriel
De Luca Garrofé
De cara al 2013, esperem continuar treballant
per al gaudi de tots i totes, amb la programació
d’activitats i també en el nostre dia a dia.
Des d’aquí només ens queda desitjar-vos a tots
i totes molt bones festes, als usuaris habituals i als
que encara heu de ser-ho. Recordeu que la biblioteca
està al vostre servei, disponible per a tots.

NADALES
No hi ha camins per la pau,
la pau és el camí.
M. Gandhi
L’ Ajuntament d’Alguaire us desitja Bon Nadal i un millor 2013
Antoni Perea i Hervera, alcalde Alguaire, desembre 2012
52
21

22 52
NADALES
HISTÒRIA

NADALES HISTÒRIA
El grup municipal socialista
us desitja
BONES FESTES
Nadal 2012
52
23

24
52
NADALES
Que en aquestes festes la màgia sigui el teu millor vestit,
el teu somriure el millor regal,
els teus ulls el millor destí
i la teva felicitat el meu desig,
Bon Nadal!!!
Grup Municipal Convergència i Unió

L’ESCOLA
Defensem l’escola!
no a les retallades!
Aquest any 2012 l’educació a Catalunya
ha tingut el mateix pressupost per part
de la Generalitat que al 2007, tot i haverhi
100.000 alumnes més que aleshores.
Aquestes polítiques de retallades han portat
algunes conseqüències que ens afecten als mestres
i a les famílies de l’escola pública:
- Quan el professorat està de baixa, no hi ha
substitut fins que no han passat 10 dies lectius (dues
setmanes sense festius).
- El nombre d’alumnes per aula s’ha augmentat:
més nens a les aules, menys mestres a l’escola.
- S’ha reduït la dotació econòmica que reben
Ceip Teresa Bergadà
els centres i ara resulta del tot insuficient per poder
gestionar, modernitzar i actualitzar les escoles i els
instituts.
- S’han retirat les subvencions a les AMPAs
que permetien mantenir activitats extraescolars de
qualitat a preus assequibles.
- S’ha reduït en un 50% el pressupost destinat
a beques (menjador i llibres de text).
No podem acceptar aquestes retallades que
posen en perill la nostra escola i per això tots els
que hi treballem, hem decidit manifestar el nostre
rebuig vestint tots els dimecres la samarreta groga
que demana un SOS per l’escola pública.
Defensem la dignitat i la qualitat de l’educació pública! Per l’educació pública cap retallada!
52
25

26 52
ACTUALITAT L’ESCOLA CARTES
Setmana de la seguretat
i prevenció d’accidents
Durant la setmana del 12 al 16 de novembre
de 2012, tots els alumnes de
l’Escola Teresa Bergadà vam realitzar tot
un seguit d’activitats relacionades amb la “Seguretat
i la prevenció d’accidents”.
Aquest curs ens van tornar a visitar els Mossos
d’Esquadra de Lleida com a responsables del trànsit
per tal de tractar alguns aspectes de seguretat vial
i prevenció d’accidents. També van venir l’equip de
professionals de la salut del Consultori local d’Alguaire
que ens van ensenyar què fer quan tenim
un accident, com curar ferides senzilles, que hi ha
d’haver en una farmaciola i com millorar els nostres
hàbits alimentaris.
Escola Teresa Bergadà

L’ESCOLA
Hem celebrat la festa
de la Castanyada
El passat dimecres, 31 de novembre tots
els alumnes i mestres de l’Escola Teresa
Bergadà d’Alguaire vam celebrar la tradicional
festa de la Castanyada.
Al matí els alumnes de 6è van preparar les castanyes
que ens havien portat els pares de l’AMPA,
per portar-les a torrar. Després vestits de castanyers i
castanyeres van convidar a totes les classes a la festa.
Vam guarnir l’escola amb fulles de colors de la
tardor i fi ns hi tot vam deixar un espai per recordar
el “Halloween”.
Escola Teresa Bergadà
A la tarda, acompanyats per molts pares que
van venir a veure’ns, vam sortir tots al pati per ballar
danses i balls populars... i menjar-nos les castanyes!
52 27

28
PASSA LO LO TEMPS
Jeroglífics
Pista: Famós tenista català Pista: Periodista i humorista Pista: Pilot de cotxes
Troba les 7 diferències
52
Només dues d’aquestes figures són idèntiques i es
troben en la mateixa posició. Quines?
Cadascuna d’aquestes figures té la seva bessona
idèntica, excepte una que hi surt tres vegades.
Troba-la!

PASSA LO TEMPS
Troba les 7 diferències
Solucions
Als jeroglífics
MARC GENÉ. Mar / C / G en E
QUECO NOVELL. Q / ue(P) / Con / Ovell(a)
ÁLEX CORRETJA. [(S)al, E, X, Corre T, (o)jA
52
29

30 52
LES PADRINES CARTES
DEL POBLE
Ramon Moncasi i Terrado
La padrina de ca l’Espardenyer
De totes les padrines que hem recordat
en aquest espai, aquesta és la que
tindria més anys, si visqués en aquest
moments tindria 131 anys.
Les poques dades que hem pogut trobar ens
les ha esbrinat la senyoreta Teresina, la filla del Jaume
Comes (l’Espardenyer) i la Treseta Rodié de cal
Xalán. Li agraïm des d’aquí, la seva col·laboració.
El que no hem pogut aconseguir és una fotografia
de la padrina, tot i què, intentarem apropar-vos a
ella de la manera més fidel possible.
La Teresina ens explica de la seva avantpassada
que es deia Encarnació Comes i Vilamajó i que els
seus pares eren la Brígida Vilamajó i en Josep Comes.
Va néixer a Alguaire l’any 1881 i va morir als
48 anys d’edat, el 17 de gener de 1929.
Era la gran de cinc germanes: L’Encarnació, la
Brígida, la Malena (Magdalena), la Maria i la Roseta.
La padrina es va casar amb Francisco Sabaté
Biel (encara que sempre li van dir Manuel), cabaler
de ca l’Aiguadé. Eren dos germans ell i el Jaume,
fills de Jaume Sabaté Biel i de Teresa González
Domingo.
Els padrins, l’Encarnació i el Manuel, van tenir
11 fills, alguns van morir de petits. Només 5 van
arribar a una edat adulta: el Jaume, la Pepeta, la
Rufina, el Joan i la Rosario.
Com era la padrina Encarnació? Cap dels seus
néts la va conèixer. Les referències dels que la van
tractar deien que era una dona cabdal, treballadora
en extrem, bona i ajudada. En aquells temps a Al-
El espejo de los deseos
Érase una vez una niña que no tenía amigos,
que era tímida y sensible, por eso
se burlaban siempre de ella.
Cuando cumplió 10 años le regalaron su pro-
guaire no hi havia llevadora i ella ajudava les dones
a portar els seus fills al món. Ho va fer, fins que va
arribar la mare de la senyora Maria, que aleshores,
va fer de llevadora fins que la va substituir la seva
filla, la senyora Maria, que era llevadora titulada.
A les cases que hi havia necessitats de salut o
fam l’Encarnació també anava a ajudar (a la tia Pepeta,
la seva filla també li ho vaig veure fer). Cuidava
dels seus fills, feia el pa de la família, els alimentava,
cuinava, rentava, cosia... dormia poquíssimes hores.
El seu marit poc podia ajudar-la ja que moltes vegades
estava malalt.
Amb les seves germanes estaven molt unides i
s’ajudaven mútuament, tenien una relació excel·lent,
sobretot amb la Brígida, que, quan va morir la padrina,
va ajudar els seus nebots tant com va poder.
Com es pot veure, la seva vida va ser dura en
extrem, encara que deien que mai es queixava.
Una nit de molt fred per Sant Antoni Abat, la
nena petita la Rosario que dormia amb ella (el padrí
feia 4 anys que ja era mort), va mullar el llit. Ella es
va aixecar a canviar-la, la va allitar i al canviar-se ella
la camisa de dormir, va fer un crit i va quedar morta
sobre del llit.
Imagineu l’esglai dels fills. El meu pare tenia
24 anys i era el gran i la petita, quatre.
Cada any, quan venia el dia de sant Antoni el
pare el recordava com el dia més trist de la seva
vida. Va ser una dona molt plorada i recordada per
tots els que la van estimar.
La propera padrina serà la de cal...
Aida Maria Doz i Esteban
10 anys
pia habitación. Era toda rosa, con la cama rosa, las
cortinas rosas, el escritorio rosa, la mesilla rosa y un
armario rosa.
La niña se puso muy feliz y empezó a dar saltos

CARTES
de alegría por su nueva habitación. Lo primero que
hizo fue abrir las ventanas y abrir su armario. Dentro,
había mucha ropa nueva, zapatos nuevos, cajones
pequeños y un espejo lila y rosa de purpurina.
Patricia, que es como se llamaba la niña, abrazó
a sus padres y les dijo:
-Papá, mamá, ¡muchísimas gracias a los dos!
Cuando ya eran las 8:50 h, Patricia salió de casa
y se fue al colegio, al llegar, todos la ignoraban,
menos Silvia y Ana, que eran sus mejores amigas,
de hecho eran sus únicas amigas.
A la hora de comer se sentaron en una mesa
donde no había nadie, todo iba muy bien, pero se
complicó cuando llegaron las que se creían las más
populares y les empezaron a tirar espaguetis con
albóndigas y se armó un jaleo monumental.
Por la tarde de regreso a casa en el autobús
del colegio las populares no paraban de repetir:
-¡Arriba, abajo adiós a los feos patos! -decían
señalando a Patricia, Silvia y Ana.
Al llegar, Patricia invitó a sus dos amigas a merendar
y hacer los deberes en su casa y les enseñó
su habitación, se probaron toda la ropa y zapatos
que había en el armario, hasta dejarlo vacío.
Por la noche, Patricia recordó como la maltrataban
y se puso a llorar, se miró al espejo y dijo:
-¡¿Por qué me odian tanto y no quieren ser mis
amigas?! -exclamó con lágrimas en los ojos.
Entonces, de repente, salió una luz brillante del
espejo, ella se asustó, se tapó la cara y cayó hacia
atrás quedando tumbada en la cama, algo la dejó
inmóvil y quedó como dormida.
Al día siguiente se sentía rara, pero al mismo
tiempo feliz, con muchas ganas de ir al colegio.
Cuando llegó el autobús, subió más deprisa que
nunca, buscó con la mirada a Silvia y a Ana y, corrió
hacia ellas, que le guardaban un sitio.
Silvia y Ana se dieron cuenta de que a Patricia
le pasaba algo, era la primera vez que subía en el
autobús con una sonrisa en la cara.
De camino al colegio, las *populares* se acercaron
hacia ellas, y Silvia dijo:
-¿Qué, ahora que pasa, tenemos monos en la
cara o qué? -preguntó tartamudeando.
-No, sólo queremos estar con vosotras -dijo la
jefa del grupo.
-¿Bueno, y cuál es la trampa? -dijo Ana.
-Si no queréis, de acuerdo, adiós, hasta luego.
Entonces Patricia de un salto, se puso de pie
y gritó:
-¡Esperad, no os vayáis!, podéis sentaros con
nosotras, pero con una condición, que no os burléis
de nadie más, ¿de acuerdo?-
-Sí Patricia, te lo juramos, no sabemos por qué, pero
tenemos ganas de ser vuestras amigas, ¿podemos?
Ana y Silvia miraron a Patricia muy extrañadas, Pa-
52
31

32 52
CARTES
tricia les guiñó un ojo y dijo:
-¿Por qué no? ¡Puede ser divertido!
Y sin saber por qué, todas se pusieron a reír.
A la hora de comer se sentaron todas juntas y se
contaban anécdotas, secretos, historias…
De vuelta a casa, Patricia les dijo que le regalaron
una habitación para su cumpleaños, entonces
las *populares* le pidieron que por favor si podían
ir a su casa para verla y Patricia les dijo que si.
Cuando ya estaban en su casa, subieron rápidamente
al piso de arriba, al cuarto de Patricia.
Estuvieron toda la tarde jugando, riendo, haciendo
el tonto, escuchando música…
Cuando ya era muy tarde, todas se fueron
Ser vell en els nostres dies
Per una banda el nombre i proporció de vells
en la societat actual és molt més gran que
en la de començament de segle i no para
d’augmentar. I al mateix temps els vells ja no tenen
el prestigi i el lloc defi nit en la família i en la societat
que tenien aleshores. Una primera raó és que, com
a conseqüència del progrés de la tècnica, la nostra
societat ràpidament canviant on, per tant, els sabers
que el vell ha acumulat són poc apreciats. D’altra
banda, al mateix temps és una societat fortament
individualista i competitiva en que l’habilitat posa al
vell en clar desavantatge. La jubilació es converteix en
un moment clau a partir
del qual queda marginat
del col·lectiu laboral, la
qual cosa afecta el seu
paper dins l’estructura
familiar. Al mateix temps
les famílies actuals són
molt reduïdes –família
nuclear– i viuen en espais
igualment reduïts.
Així doncs, en disposar
de poc lloc per als
vells dintre de la família,
aquests es veuen portats
a viure sols o en residèn-
contentísimas de tan bien que se lo habían pasado.
Patricia se puso a recoger la habitación y, ¿cuál
fue su sorpresa al abrir el armario para guardar sus
cosas? El espejo se volvió a iluminar, pero esta vez,
Patricia no se asustó, extendió su mano al cristal
hasta tocarlo y, al tocarlo, salió el refl ejo de unas
letras muy brillantes que decían: “Tu sueño se ha
hecho realidad”.
Entonces Patricia se acordó de que cuando dijo
esas palabras mirándose el espejo, emitió una luz
muy brillante, en la que después se quedó dormida
y dijo:
-“Gracias espejo de los deseos”.
Antoni Domingo
i Serramona
cies on conviuen amb persones de la seva mateixa
edat.
A diferència de la festa tradicional en que participava
tothom, les diversions modernes s’adrecen
a grups d’edat molt determinats. El mateix passa
amb la majoria d’activitats socials. Així, els jubilats
es troben aïllats i obligats a relacionar-se entre ells
de manera que els contactes amb gent més jove
queden reduïts a un mínim.
D’altra banda afegim, encara, que el medi urbà
–la gran ciutat– està cada vegada més tecnifi cat i
deshumanitzat i resulta més incòmode per a les
persones d’edat.
Resumint, l’envelliment
comporta, en qualsevol
cas, en qualsevol temps
i en qualsevol societat, una
sensació de debilitat i de
dependència dels altres,
però en la nostra societat
actual aquesta sensació
agreujada per una forta
impressió d’inutilitat i una
forta impressió d’aïllament
i soledat.

CARTES
Una situació millorable
La descripció que acabo de fer correspon al
que està passant amb els vells a la nostra
societat. No és la descripció del que la
nostra societat creu que hauria de passar amb els
vells. De fet, la nostra societat no té una idea clara
sobre quin és el lloc i la funció dels vells i en certa
manera es mantenen encara les idees vigents en el
passat immediat donat que no han estat substituïdes
per altres. Això produeix un sentiment de culpa més
o menys generalitzat. Tost tenim la impressió que
la nostra societat és injusta i cruel amb els vells, un
sentiment que s’acostuma a traduir en reclamar de
l’Estat i a les administracions públiques que s’ocupin
més dels seus problemes.
Igual com abans he posat en guàrdia contra la
temptació d’imaginar un passat de color de rosa,
ara vull prevenir igualment contra la temptació del
catastrofi sme en parlar del present. Seria un disbarat
considerar que el nostre temps sols presenta trets
negatius en relació amb els vells. Tots coneixem
exemples de vells perfectament integrats en el seu
medi familiar i en el seu medi social, de vells actius
que se saben mantenir útils, i de vells físicament
disminuïts que viuen envoltats d’afecte i d’atencions.
I també es veritat que els sistemes actuals de
protecció social asseguren uns recursos mínims a
ancians que en altres temps haurien acabat a l’asil
o a la mendicitat. Però una vegada fetes totes les
excepcions i matisacions que calgui, el que no he
dit sobre la situació difícil i incòmoda dels vells en
la nostra societat continua sent rigorosament cert.
Una vegada coneguda i reconeguda la tendència
de la societat contemporània a una progressiva
marginació dels vells, cal afegir immediatament que
aquesta tendència com res en la història, no és fatal
i irreversible sinó que pot ser modifi cada i corregida
en el sentit de fer-la més solidària i més humana, que
aquesta és la nostra responsabilitat, i per assumir-la
cal ser a la vegada realista i agosarat. No és realista
pensar que, en un espai de temps previsible, la
Antoni Domingo i Serramona
nostra societat canviarà les seves característiques
més profundes i de ser una societat competitiva es
convertirà en una comunitat moguda només per la
generositat i l’interès comú. I és igualment utòpic
creure que podem renunciar al progrés tècnic per
tornar a una societat agrària tradicional. Realisme
vol dir renunciar a la utopia i reconèixer els marges
reals d’actuació i els objectius possibles. Però el realisme
no està renyit amb l’audàcia ni amb el coratge,
audàcia per proposar els objectius més ambiciosos
possibles i coratge per lluitar fi ns a aconseguir-los.
Quan pensem en els objectius possibles per
millorar la situació de les persones grans en la nostra
societat, tot seguit ens adonem de dos tipus de
problemes i d’actuacions.
En primer lloc hi ha el fet que els vells, en el
nostre temps i en la nostra societat tenen problemes
de molt tipus: recursos econòmics, possibilitats de
treball, vivenda, assistència, desplaçaments, etc,
que per la seva solució requereixen mesures legals
i inversions econòmiques i que per tant sols poden
ser abordats per l’administració pública o per altres
institucions d’àmbit igualment públic, cal doncs
reclamar una política enèrgica en aquest sentit,
molt més enèrgica que la que es porta a terme en
l’actualitat i que resulta notòriament insufi cient, una
política que per merèixer aquest nom no ha de reduir-se
a una suma d’iniciatives aïllades sinó que ha
de respondre a un pla conjunt i per tant en una idea
clara de la situació a què es vol arribar. Tot fa suposar
que una política així sols es formularà i s’intentarà
aplicar el dia que siguin els mateixos interessats
els qui pressionin per aconseguir-lo. Atès que les
expectatives de vida són cada dia més llargues i que
el nombre de persones d’edat en la nostra societat
és cada dia més gran, aquesta pressió un dia o altre
haurà de produir-se.
Però una vegada dit això, cal afegir tot seguit
que, encara que un conjunt de mesures administratives,
legals i econòmiques facin més fàcil la vida
dels vells, el que he considerat com el seu problema
bàsic en el nostre temps, la sensació d’inutilitat i de
soledat seguiria existint perquè per a aquest problema
les solucions ja no poden ser institucionals
sinó personals.
52
33

34 52
CARTES
Club de Botifarra d’Alguaire
El Club de Botifarra d’Alguaire
abans de l’estiu passat
va iniciar una col·laboració
amb l’associació Síndrome de Down de
Lleida. Inicialment, vam participar amb
caràcter de voluntariat organitzant un taller
per ensenyar a jugar a la botifarra, a
les persones afectades. Sis membres del
nostre club van posar el màxim interès en
mostrar-los-hi la vessant lúdica del joc,
el companyerisme i de gaudir-ne. L’experiència
per tothom va ser fantàstica.
Ràpidament vam connectar, només calia
comprovar el somriure que ens regalaven
els nois i noies quan ens veien aparèixer
per la porta. Sensacional!
Aquesta relació ens va engrescar a
col·laborar amb l’entitat en l’organització d’un torneig
de botifarra que es va celebrar el proppassat
10 de novembre al pavelló Barris Nord de Lleida
amb un total de 64 parelles.
Volem reproduir la carta que la presidenta de
l’entitat, la sra. Pilar Sanjuan, va fer arribar al nostre
Club i agrair-li les seves paraules. La parella millor
classificada d’Alguaire –sisena– van ser el Raul Esquirol
i el Daniel Soldevila. Felicitats.
Benvolguts membres del Club de Botifarra d’Alguaire,
En nom de les famílies, joves, membres de Junta, professionals i en el meu propi, us volem fer arribar
el nostre agraïment més sincer per tota la vostra col·laboració amb la nostra Associació, la col·laboració
amb l’organització del Torneig, l’aportació econòmica i els tallers amb els joves, que hem de continuar
fent, eh? moltes gràcies!
Igual que per molts de vosaltres conèixer la nostra entitat i els joves amb síndrome de Down ha estat
tot un descobriment per nosaltres, conèixer el món de la botifarra i la gent del vostre Club també ho ha
estat, i un descobriment molt i molt agradable!
Els tècnics estant encantats amb vosaltres i no paren d’elogiar-vos.
Esperem poder col·laborar en moltes activitats més, i si l’Associació i els recursos dels que disposem
us poden ser d’utilitat en alguna ocasió, no dubteu en demanar-ho.
Agraint novament la vostra col·laboració, rebeu una salutació cordial.
Pilar Sanjuán Torres
Presidenta de Down Lleida

CARTES
Fotogrup Alguaire
Us enviem les fotos del “I Concurs Fotogràfi c Pesca la Foto 2012”, organitzat per la Societat
de Pescadors Esportius Ribagorçana. El seu bloc és: http://sper1977.blogspot.com.
Els 3 guanyadors són membres de Fotogrup Alguaire. Al concurs van participar-hi un total
de 10 afi cionats a la fotografi a de diferents localitats de la província de Lleida.
Foto d’Anna Llovera
Foto de Jordi Codinas
Anna Llovera, Jordi Moix
i Jordi Codinas a la recepcció
dels premis
Miquel Nogueras i Jové
Foto de Jordi Moix
52
35

36 52
CARTES
El Sr. Baró
SAPS QUI ERA?
En primer lloc situem el temps. Era la
postguerra. Si considerem que totes les
guerres són nefastes, la guerra civil és
cruel. Eren dos bàndols els “rojos” i els “nacionals”,
lluitaven uns contra els altres, tots ho feien per un
ideal, però cada un des d’un punt de vista diferent.
En acabar-se la “contienda” es van convertir en
VENCEDORS i VENÇUTS. Com es pot conviure
després tots junts una altra vegada com si res hagués
passat? No va ser fàcil. Les rancúnies quedaven
i tothom sobrevivia com podia. Les mancances
eren moltes, s’havia de tirar endavant i tornar a
treballar plegats per refer-se, tant els pobles com
les persones.
Al voltant dels anys 1945 ó 1946 va arribar a
Alguaire un mestre nou: el Sr. JOSEP BARÓ. Estava
casat amb la Sra. Magda Guamis, natural de Rosselló.
Tenien una nena de 8 anys i un nen de 4.
El Sr. Baró era nascut a Albatàrrec i a Lleida (on
vivien els seus padrins) havia cursat les carreres de
Magisteri i Piano. Va ser un estudiant brillant. Quan
va esclatar el “Alzamiento Nacional”, va lluitar al
costat dels republicans. En acabar la “contienda”
van venir represàlies n’hi havien de tota mena.
A molts mestres de col·legi el Govern Central els
castigà obligant-los a exercir la carrera en un poble
apartat més o menys 100 Km de la capital. No reberen
cap sou oficial durant cinc anys. Als que no acceptaven
les condicions els hi anul·laven el títol. Els que
no volien perdre’l s’havien d’espavilar guanyant-se la
vida com podien; fent repassos, classes de música, de
mecanografia, preparar batxillerats i el que es pogués
presentar dins dels seus coneixements.
El Sr. Baró va complir el “càstig” anant destinat
al poble de Sant Guim de Freixenet (va ser ben
acollit i eren bona gent).
Un cop “rehabilitat” es traslladà a fer de mestre
al bonic poble d’Organyà, situat a pocs km de La
Seu d’Urgell. El desterrament Ja estava superat i allí
va començar a cobrar el sou normal d’un mestre en
aquells temps.
A fi d’acostar-se a la família i que la seva filla i
fill poguessin anar a l’institut quan tinguessin l’edat,
va decidir demanar la plaça d’Alguaire.
Ramon Moncasi i Terrado
Arribà al
poble encara
jove amb ganes
de treballar,
amb ganes
de transmetre
als
alumnes els
seus coneixementspedagògics,ensenyar
i ajudar
a la canalla
a formar-se
per ser unes
persones valentes
i honrades,
que
sabessin el
dia de demà
afrontar la vida sense por, valent-se per ells mateixos,
superant les contrarietats i posant el seu granet
d’arena per un món millor amb esperances de futur
prometedor.
Si veia que un alumne volia i tenia dots per estudiar,
però per qüestió econòmica dels seus pares
no ho podien fer, no permetia que es perdés cap
talent. No els cobrava res, els hi proporcionava els
llibres i els preparava per poder-se examinar després
a Lleida. Entre altres es pot citar a la Ramoneta Arjó
de família humil però bona estudiant, el seu desig
era entrar a formar part de la plantilla de l’hospital
provincial. Ho va aconseguir, continuà després fent
més estudis pel seu compte.
Deia que un poble instruït es un poble que pot
decidir per ell mateix.
Per tal que els alumnes tinguessin més oportunitats
de treball, el Sr. Baró es va treure el títol
de professor especialitzat en INICIACIÓ PROFES-
SIONAL modalitat administrativa amb els cicles de
“Preparatori” “Formació” i “Perfeccionament”. Així
doncs, tindrien l’ocasió d’estudiar al mateix poble
Teneduria de Llibres o Comptabilitat, i podrien
més fàcilment col·locar-se en alguna empresa si ho
desitjaven.

CARTES
Un dia el Sr. Baró es va assabentar que a la
ciutat de Balaguer es preparava un concurs escolar
provincial que tindria lloc al cap de uns mesos era
de voleibol i transmissions amb banderes, com feien
els vaixells de la marina per comunicar-se a distància,
fent servir l’alfabet Morse. Ja teniu a la canalla
aprenent l’alfabet que els hi ensenyava el seu nou
mestre practicant al pati de l’escola. El dia indicat
a Balaguer van fer cap, ben contents i a competir
s’ha dit. Amb el joc de la pilota no van estar massa
encertats, hi havia equips molt millors. En transmissions
ningú els va passar al davant i guanyaren
e primer premi. Tots cofois tornaven a casa amb la
copa de campions sota el braç.
A l’escola hi havia un piano, cosa que alegrà
molt al Sr. Baró, podria ensenyar música a qui hi
estès interessat i amb el temps crear l’escola de música.
Un dia la seva filla estava practicant les primeres
lliçons del mètode LAZ, el piano es trobava en una
aula on les finestres donaven a peu de carrer, davant
mateix vivia mossèn Josep Tarragona, la música se
sentia des de fora i es podia veure qui tocava. El
mossèn va donar ordres ràpidament de treure’l. El
pare de la nena que tocava era el mestre de música
i era “roig”, no podia permetre donar facilitats a una
persona d’aquest bàndol. No solament se n’havien
anat en orris els projectes del professor, sinó que
nens i nenes, es quedaren sense poder assajar amb
acompanyament les cançons de Nadal, els balls tradicionals,
el mes de Maria, la festa de final de curs,
etc. Va ser una llàstima, mossèn Josep podia haver
estat més condescendent pel bé de tots plegats.
Era una autoritat dins del poble i manava molt. Tot
i això, el Sr. Baró es trobava bé amb la gent del
poble i sense tenir-ho en compte, va continuar tocant
l’orgue cada diumenge a la Missa que encara
se celebrava al Merli, no va cobrar mai ni un duro
i ho va fer quasi tota la vida, fins que molts anys
després, un infart de cor el va apartar d’aquesta i
alguna altra activitat.
La desgràcia es va presentar a casa seva en
forma de Tifus. El seu fill petit que ja tenia 5 anys
va passar a formar part de la cort infantil dels
àngels celestials. La penicil·lina descoberta pel
doctor Fleming el 1927 encara no havia arribat
a Espanya, tot i que s’havia introduït al mercat
l’any 1941. L’infortuni més gran és que uns pares
sobrevisquin a un fill/a.
La llar del Sr Baró i esposa quedà desolada, el
buit era gran i per pal·liar d’alguna manera aquell
dolor tant punyent van pensar que potser si arribava
un altra criatura els hi seria una mica de bàlsam
al seus cors. En aquell temps per anar a l’hospital
de Lleida per infantar calia que t’avalés un paper
signat per l’alcalde i el mossèn. Com que la futura
mare ja tenia una edat perillosa per donar a llum
van pensar que a l’hospital estaria més segura davant
de possibles complicacions. En anar a que el
mossèn Josep estampés la seva firma, aquest s’hi
va negar en insistir-hi va contestar que “passés el
que passés, no signaria res per un que havia lluitat
per la part contrària al règim”. El perdó, per facilitar
la convivència, no entrava dintre dels seus pensaments.
És veritat allò que diu: es més fàcil tenir uns
ideals que viure conforme a ells. La filla petita del
matrimoni, va néixer a Alguaire afortunadament,
sense problemes.
El Sr Baró sabia aguantar injustícies i continuà
fent camí. Sabia esquivar els esculls i continuà caminant,
sabia ressorgir de les adversitats i continuà fent
la seva via. Era un lluitador i tenia molt sentit comú.
Li agradava viatjar, compartí amb la seva esposa
aquesta afició. Volia sempre que podia conèixer
altres regions, altres països, altres costums i altres
idiomes, dominava el francès i per les nits a través
de la ràdio seguia les lliçons d’alemany i anglès.
Havia tingut una moto “Sanglas” (que li van
robar) i després comprà una “Rieju”. Ja tenim al
matrimoni recorrent els camins d’Espanya. Devien
ser uns dels primers “moteros” que ara estan tan
en voga. París li agradava molt, van poder visitar-lo
diverses vegades. Coneixerien Bèlgica, Mònaco,
Alemanya, Suïssa i Itàlia. Un dels viatges va ésser
conèixer Portugal, a Estoril hi tenia un gran amic
de quan la guerra, amb qui es cartejava sovint. Van
decidir fer un viatge cap a Lisboa i després anar a
passar uns dies amb l’amic. A Estoril, entre altres, hi
vivien exiliats la família reial Italiana i la família reial
d’Espanya. L’estada en aquesta ciutat li va permetre
conèixer a Don Juan de Borbón, pare de l’actual
Rei Don Juan Carlos, amb ell varen tenir algunes
converses interessants.
El Sr Baró va ser vicepresident del Club de
Futbol d’Alguaire. Amb la seva “Rieju” anava pels
pobles del voltant a fitxar algun bon futbolista perquè
passés a formar part de la “cantera” del poble.
Les ressenyes dels partits, les enviava al diari per ser
publicades cada dilluns.
52
37

38 52
CARTES
També ocupà el lloc de Tinent d’Alcalde de
l’Ajuntament.
La medicina era una assignatura pendent que
li interessava molt. Es va proposar treure’s el títol
de practicant. Les pràctiques les va haver de fer a
l’Hospital Clínic de Barcelona durant les vacances.
Obtingué el títol al juliol del 1954 (amb NOTABLE)
guanyant després la plaça d’Alguaire. Va ampliar
aquests estudis a l’Escola Nacional de Medicina
del Treball, per exercir oficialment d’ATS a la Mata
de Pinyana, és a dir, a l’empresa Mata i Pons S.A.
Era actiu i també l’interessaven altres matèries.
Es va fer corresponsal del diari “LA MAÑANA”. A
través dels seus articles que enviava cada setmana
(a més dels esportius), va donar a conèixer més
a Alguaire a tots els lectors. Era el portaveu dels
principals esdeveniments socials del poble. Els seus
articles es titulaven “DE ALGUAIRE… SOPLA EL
AIRE” i van acabar essent ben populars.
Al 1955 va guanyar el PRIMER PREMI com a
millor corresponsal de l’any de la província de Lleida.
Aquesta vegada el premi era en metàl·lic, 700
pts . En aquella àpoca es considerava una bona
quantitat. Per recordar (entre moltíssimes) algunes
informacions citarem: – Reparació dels carrers del
Merli, Albana i Portal, les obres es van fer per prestació
personal (febrer del 1958). – Al saló Cambray
feren una vetllada teatral en benefici de la reconstrucció
parroquial (abril del 1958). – Arribada de la
Verge de Lurdes (octubre 1958). – La TVE arriba per
primera vegada a Alguaire (maig 1959) a la botiga
d’electrodomèstics del Sr. Antonio Domingo (a la nit
la posava al balcó perquè la gent la pogués veure
funcionant). – Inauguració de la reconstrucció de
l’Església de la plaça (17 setembre 1961). – Exhibició
Associació Dones Merli
de maquinària agrícola a la Fira d’Alguaire (1964).
– Entronització de la imatge del Sagrat Cor de Jesús
a la Serra del Convent (desembre 1967). – Entrevista
al boxejador d’Alguaire RAMON MONCASI
DOMINGO, internacional diverses vegades (25
juliol 1957).
Al Sr Baró li agradaven moltíssim els llibres.
Tenia a casa seva una biblioteca ben completa dels
més variats temes: obres d’importants dramaturgs,
descobriments, biografies, Premis Nobel, medicina,
historia, filosofia, poetes, sociòlegs, obres literàries,
en fi, una bona col·lecció.
Havia tingut ja tres infarts. Volia morir al peu
del canó i a ésser possible a casa seva. El destí
s’encarregà de que així fos. A començaments d’octubre
de 1980 assegut al sofà i després d’escriure
una bona estona es va recolzar en la seva esposa,
va deixar de respirar i el seu esperit va emprendre
el camí de l’infinit.
Se’n va anar un home treballador, lluitador de
la vida i es pot molt ben dir, un intel·lectual. Tenia
el do de l’eloqüència. No se sentí superior a ningú.
Deia que en un poble tothom era important, tant
si eren pagesos, mecànics, formers, paletes, botiguers,
empresaris, metges, etc. Tots són necessaris
per formar un poble i fer-lo créixer.
El seu caràcter era fort, però a la vegada tenia
una gran sensibilitat. Sentia molt les desgràcies dels
altres infortunats i els ajudava sotamà tot el que
podia i amb el que podia.
Si des d’on ara es troba pogués d’alguna
manera (qui ho sap) donar una mirada, veuria un
Alguaire pròsper i desenvolupat. Això el complauria
molt i diria: “Endavant alguairencs! i recordeu que
D’ALGUAIRE… SEMPRE BUFARÀ L’AIRE”.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, doncs bé, aquesta vegada, des
de la nostra associació us volem oferir un recull fotogràfic d’algunes de les activitats
que hem anat desenvolupant entre l’abril i el setembre d’aquest any que ja s’acaba.
Esperem que us agradin i res més
que animar-vos a totes a participar
en les activitats que la junta prepara
amb il·lusió. Fins l’any que ve! …val
la pena creuar els dits per allunyar
la mala astrugància del 13.
Visita al museu
del Barça,
13/05/12

CARTES
Abril Cultural, caminada popular a l’Aeroport, 07/04/12
Col·laboració a les piscines per
l’Esclerosi Múltiple 08/07/12
Recaptació de fons per l’AECC 29/04/12
Entrada al Camp Nou, 13/05/12
Xerrada sobre l’Esclerosi Múltiple, 19/06/12
Festa d’estiu de l’Associació, 21/07/12
Festa de la Mare de
Déu del Merli, 08/09/12
52
39

RECULL PREMSA
40 52

RECULL PREMSA
52
41

RECULL PREMSA
42 52

RECULL PREMSA
52 43

44
ACTUALITAT
Ull! Si reconeixes on correspon
aquesta imatge, pots guanyar
un pendrive, cortesia de l’empresa
APP Informàtica, (C/ Segrià, 29 -
Lleida - Tel. 973 264 791)
52
Saps on cau?
La imatge de la contraportada del
Cercavila núm. 51 corresponia a la
manifestació per la independència
a Barcelona.
El sorteig va quedar desert.
L’obsequi se sortejarà entre totes les persones que l’encertin. Podeu trucar de dilluns a divendres a
la biblioteca o enviar la resposta a través del correu electrònic cultura.alguaire@hotmail.com
(Concurs vàlid des del dia de recepció de la revista fi ns al dia 20 de gener de 2013).
EDITORIAL
Des d’aquestes línies animem a tothom que vulgui fer públiques les seves opinions,
vivències, anhels o crítiques a què ens facin arribar les seves paraules a través del correu electrònic:
cultura@ajuntamentalguaire.cat, dirigits a l’atenció de Norma Soldevila.
Pautes a seguir:
- Els escrits que ens feu arribar, preferentment han de ser enviats a través de correu electrònic o en un CD
que s’entregarà a la biblioteca municipal.
- Els textos hauran d’anar degudament identifi cats, els anònims no es publicaran.
- Es poden aportar fotografi es i il·lustracions que acompanyin l’escrit (En gran resolució).
Per a la propera edició de la revista només es publicaran els treballs que ens feu
arribar abans del dia 18 de febrer de 2013.