BUTLLETÍ INFORMATIU LOCAL - Núm. 36 - Ajuntament d'Alguaire

CERCAVILA
BUTLLETÍ INFORMATIU LOCAL - Núm. 36 - Octubre - Novembre - Desembre 2008

2 CERCAVILA 36
INFORMACIÓ GENERAL
ACTUALITAT
∙ Horari Ofi cines de l’Ajuntament:
De 9 del matí a 2 del migdia (de dilluns a
divendres)
∙ Horari Tècnic Municipal:
Dijous de 12 del matí a 2 del migdia
∙ Horari Assistent Social:
Dilluns prèvia visita concertada
(trucant a l’Ajuntament)
∙ Horari Biblioteca Municipal:
De 4 a 8 de la tarda (de dilluns a
divendres)
De 10 del matí a 1 del migdia
(els dimecres)
∙ Ofi cina de Correus:
De dilluns a divendres: de les 11:00
a les 13:00 hores
Dissabtes: de les 8 a les 9 hores.
∙ Horari Cassa:
Dimarts i dimecres de 10 a 2 del matí
a l’Ajuntament.
TELÈFONS
Ajuntament 973 756 006
Fax Ajuntament 973 756 837
Cont. Automàtic Pregons 973 757 060
Ràdio EMUN Terres de Ponent 973 756 748
Consultori Municipal 973 757 177
Fax Consultori 973 756 817
Biblioteca 973 756 816
Llar de Jubilats 973 757 032
Correus 617 510 532
Farmàcia 973 757 226
CEIP Teresa Bergadà 973 756 346
Llar d’Infants 973 756 728
Piscines Municipals 973 756 465
Parròquia 973 756 107
Bombers Almenar 973 770 610
Policia Mossos d’Esquadra 088
CAP Almenar 973 770 218
Centre de Toxicologia 933 174 400
Cassa (Avaries) 902 290 280
Emergències 112
Revista editada per:
Col·labora:
Nota de la redacció
Teniu a les vostres mans l’edició número
36 de la revista Cercavila. Amb ella, des
de la redacció, agraïm als autors/es que han
aportat idees, suggeriments, propostes o experiències
en aquesta publicació i, de manera
especial, a aquelles persones què des de que
la revista es va editar als seus inicis, continuen
col·laborant en la publicació del Cercavila de
manera directa o indirecta.
Emplacem també, a totes aquelles persones,
especialment als joves d’Alguaire, a que
també s’animin a publicar les seves idees, amb
aportacions que, sens dubte, ens enriquiran
a tots.
Si teniu cap dubte, comentari de millora
o aportació què, creieu, pot tenir cabuda en el
marc de la revista, envieu un correu electrònic
a cultura.alguaire@hotmail.com
Els editors de la revista Cercavila no es fan responsables
de les opinions expressades als articles publicats.
Portada: Camí de la Fàbrica (tardor 08)
Ajuntament
d’Alguaire
Àrea de Promoció Social i Cultural
Dipòsit Legal: L-455-2003
Impressió: ALFAGRAF - Tel. 973 76 03 41

ACTUALITAT
El grup de treball del Patronat
Josep Lladonosa i Pujol
ha fet un comunicat popular
a tots els vilatans d’Alguaire i també
a les poblacions veïnes, amb
la fi nalitat d’aconseguir un gran
nombre de fotografi es antigues
que facin referència al món rural.
En especial, les que tractin la fi gura
de la dona en aquest àmbit.
COMUNICAT POPULAR
Patronat Josep Lladonosa
i Pujol
La intenció, és realitzar una
exposició de totes aquelles fotografi
es que s’hagin rebut, en
el marc de les VII Jornades de
Sistemes Agraris (www.sistemesagraris.udl.cat),
que tindran lloc a
la primavera de 2009, i que l’any
vinent tractaran sobre el tema
de la família pagesa i l’economia
rural. Les Jornades, que venen
fent-se a la població d’Alguaire
des de fa anys, són organitzades
per Enric Vicedo, catedràtic en
Història i Institucions Econòmiques
per la Universitat de Lleida
A Josep Lladonosa
La meva cosina Maria Bardají,
mare de la Dolors i la Monseta
Vendrell, em va enviar
el núm. 35 de la revista Cercavila
dedicada al centenari del naixement
del Sr. Josep Lladonosa; jo
sóc en Josep Sogues d’Almenar
i vaig ser alumne d’aquell mestre
del que tinc tants bons records;
tots els germans de la nostra família,
que éram quatre, vam anar al
Col·legi Almenarenc, que el feien
Josep Lladonosa i Pujol
i d’altres membres del Departament
d’Història, també de la UdL
i conjuntament amb el Patronat.
Les fotografi es s’han de portar a
la biblioteca municipal i el temps
màxim per entregar-les és el dia
30 de gener.
El grup de treball del Patronat
agraeix, per endavant, la
vostra col·laboració en l’aportació
de fotografi es i de manera
que es pugui portar a terme dita
exposició.
Si teniu cap dubte o qüestió a tractar referent a aquest tema,
podeu enviar un correu electrònic a
cultura.alguaire@hotmail.com
Grup de treball del Patronat
a can Paül i el teníem davant de
casa nostra; el mestre d’aquells
temps tenia molta feina, perquè
a la classe hi havia nens de totes
les edats, però el Sr. Lladonosa
ens atenia a tots ben bé; l’horari
era de matí i tarda, però els dijous
a la tarda anàvem d’excursió per
les afores del poble; també vàrem
fer excursions més importants,
que només hi anàvem els més
grans; una vegada vam anar a
José Sogas
Montserrat i un altra al Monestir
de Poblet. Una de les coses que
me l’ha fet recordar són els llibres
d’Història, però el que va ser més
important i és el millor record que
tinc del Sr. Lladonosa, és que ens
va començar a ensenyar a llegir i
escriure el català.
Vos saludo des de l’Argentina,
que hi som del any 1951.
CERCAVILA 36 3

La felicitat
4 CERCAVILA 36
ACTUALITAT REFLEXIONS
Amics, amigues: Avui per
avui, si llegim els diaris o
engeguem el televisor,
contínuament ens bombardegen
amb notícies com: atracaments,
robatoris, accidents de trànsit,
atur, crisi, etc.; fets radicalment
oposats a la paraula FELICITAT.
Segons el diccionari de la
llengua catalana, la paraula felicitat
és igual a estat de l’ànim
plenament satisfet. Tothom aspira,
petits, grans i més grans, a
ser feliços. Desig completament
natural.
Però, què és la felicitat?
Per alguns deu ser tenir molts
diners, per altres, no tenir cap
malaltia, per uns altres, ser importants
dins la nostra societat,
altres, poder ser molt atractius
(imatge que ens donen moltes
vegades l’anomenada premsa
del cor, etc.
Segons el Sr. Sebastià Serrano,
“el secret de la felicitat
resideix en la bona gestió de les
emocions”.
Eduard Punset afirma: “no
hi ha felicitat sense control d’un
mateix”.
Per poc que meditem aquestes
frases, arribem a la conclusió
què, la felicitat és quelcom interior,
no és pas assumpte de fora
nostre.
Ben bé sabem que moltes
persones amb molta fama, molt
diners, molt prestigi, no són veritablement
feliços. Altres tenint
molt menys... ho són.
Personalment, crec que per
poder ser feliç, hi hauria d’haver
un equilibri entre: bon ànim, harmonia
i pau.
Fem-nos un propòsit: vull
ser feliç per dins. Ningú m’ho pot
impedir!!!
Molt s’ha escrit en relació al
gran misteri de la felicitat.
Hi ha una llegenda hindú
que ens pot ajudar a refl exionar
sobre aquest esmentat misteri. En
resum, ve a dir:
Fa molts, molts anys, els
déus es van reunir. Van dir: “No
podem permetre que els homes
trobin el secret de la felicitat. On
el podríem amagar?” Uns van dir:
“Al fons del mar!”, altres, “Al cim
d’una muntanya!”, “Al centre de
la terra!”, van cridar uns altres.
Els déus no es quedaven satisfets
dels llocs esmentats on poder-lo
amagar.
Aleshores, un dels déus, es
Jesús Guamis i Hortet
va alçar i, poc a poc, va comentar:
“Ja tinc la solució, amagarem la
llum de la gran veritat (la felicitat),
dins del mateix home, en el seu
interior”.
Si amic / amiga lector/a, el
secret de la felicitat, la portem
al nostre interior. A cadascú de
nosaltres ens toca buscar-la.
Intentem ser optimistes, ja
que les paraules optimisme i felicitat,
generalment van del bracet.
W. Churchill deia: “Jo sóc
optimista perquè sembla que no
es guanya res, si un no ho és”.
Hem d’admetre que la vida
no és pas gens fàcil. Que en
aquest llarg o curt camí que ens ha
tocat caminar, no tot són camins
plans. Hi ha pujades i baixades,
moments de roses i moments
d’espines.
Fetes aquestes refl exions, i
per acabar, volia transcriure unes
paraules d’un llibre que a mi em va
agradar i diuen així: “No t’abandonis
a la tristesa i no et turmentis
amb cavil·lacions. L’alegria del
cor és la vida de l’home/dona i
li allarga els dies. Allunya’t de la
teva tristesa, que la tristesa n’ha
perdut molts/es i no fa cap profi t.
La gelosia i la ira escurcen els dies.
I les preocupacions fan envellir
abans d’hora”.
Per pensar-hi, oi?
Ah! Com suposo que
aquesta CERCAVILA veurà
la llum al mes de desembre,
aprofi to l’avinentesa per desitjar a
tots els alguairencs i alguairenques,
unes molt bones festes nadalenques
i venturós any 2009.

Com que tots els nostres
vilatans coneixen que la
llar d’avis del poble porta
el nom de Joan Bañeres i Cateura,
avui voldria dedicar aquest
escrit a la memòria d’ell, donant
a conèixer un article que va aparèixer
al diari EL IDEAL de Lleida
el divendres 29 de maig de 1936,
poc temps després de ser elegit
diputat pel bloc d’esquerres a
les eleccions de 1936, i també
alguns apunts genealògics de la
seva família on es pot veure què,
enguany, farà 125 anys del seu
naixement.
1. Article del diari
Homenatge al Diputat d’Esquerra
Republicana de Catalunya
Don Joan Banyeres Cateura.
Diumenge passat tingué lloc
a la Vila d’Alguire (sic) un simpàtic
acte d’homenatge al Diputat d’E.
R. de C. Don Joan Banyeres (sic)
Cateura.
A les tres de la tarda sortí de
la Casa Consistorial una comitiva
formada per l’Ajuntament en ple
amb les demés Autoritats; nodrides
comissions dels pobles del
Segrià, entre altres d’Almenar,
Alfarràs, Ivars de Noguera, Portella
i Vilanova del Segrià; un estol
de belles damisel·les del “Grup
Femení d’Esquerra” tots els nens
i nenes de les Escoles de la població
amb llurs Professors; i una
gran gernació (sic) d’homes i dones
que vibraven d’entusiasme.
En arribar el seguici a la meitat
de l’Avinguda de Francesc Ma-
HISTÒRIA JOAN BAÑERES
Joan Bañeres
i Cateura
cià hom es detingué bo i esperant
l’arribada de l’homenatjat.
¡Quin goig que feia el presenciar
aquella corrua de gent endiumenjada;
les noies i els alumnes
de les Escoles enfl ocats tots
amb les insignies de Catalunya i
de la República!
Pot ben dir-se que tot el poble
estava present; i malgrat que
la pluja obligà als assistents a aixoplugar-se
sota les cases properes,
tan bon punt es va sentir el cotxe
del senyor Banyeres tothom sortí
al carrer sense fer cas del plovisqueig
que no parava de caure.
En baixar de l’auto el senyor
Banyeres que anava acompanyat
del Diputat per Lleida D. Francesc
Jené Aixalà, foren constantment
ovacionats i els visques a l’un i a
l’altre no paraven mai. La multitud
Vicent Lladonosa i Giró
Foto 1 - Caricatura del Joan que apareix al diari EL IDEAL de Lleida al febrer de 1936.
maldava per tal d’agrupar-se a ells
i estrènyer-los la mà. Finalment
hom pogué posar-se en marxa i
els Diputats seguits d’una gran
gernació que aguantava impertèrrita
la pluja, travessaren la població
en mig dels crits d’abrandant
entusiasme que es proferien de
tot arreu i es dirigiren al cafè de
Pau Moncasi el qual s’omplí de
gom a gom.
Ocuparen la Presidència, ultra
l’homenatjat i el senyor Jené,
l’Alcalde senyor Emili Terrado
i els Consellers senyors Ramon
Martínez, Ramon Hervera, Josep
Hervera, Salvador Rodié, Salvador
Garrié, Pere Garrigó, Faust Salvia
i Ramon Larrégula; el Secretari de
la Corporació municipal senyor
Jaume Forés, el Jutge senyor
Manuel Alós i el Secretari senyor
Josep Campanyà, les Comissions
CERCAVILA 36 5

6 CERCAVILA 36
HISTÒRIA
dels pobles veïns i les formoses
noies del Grup Femení d’Esquerra
d’Alguaire.
En aparèixer a la Presidència
ambdós Diputats es renovaren
els visques i aplaudiments; i en
restablir-se el silenci, la senyoreta
Maria Terrado Rodié (fi lla de l’Alcalde
senyor Terrado) féu ofrena a
D. Joan Banyeres Cateura en nom
del “Grup Femení d’Esquerra”
d’Alguaire d’un artístic pergamí
que li dedica l’esmentada Entitat.
En acabar de recitar la poesia la
senyoreta Terrado fou molt aplaudida
i al fer entrega aquesta del
pergamí a l’homenatjat, tota la
concurrència, dempeus, esclatà
en una xardorosa ovació que durà
llarga estona.
La senyoreta Rufi na Farré i les
nenes Paquita Barallat, Esperança
Serramona i les germanes Joana
i Guadalupe Salvia recitaren sengles
poesies i oferiren al senyor
Banyeres fl airosos ramells de fl ors
essent totes elles també molt
aplaudides.
A continuació els Alumnes de
les Escoles de la vila dirigits per
llurs mestres entonaren una cançó
patriòtica que el públic premià
amb una ovació.
I com que mentrestant ja
havia parat de ploure el seguici
es dirigir al carrer del Patí per tal
de descobrir la placa de marbre
que donarà, des d’ara endavant
el nom de Don Juan Banyeres
Cateura al carrer esmentat.
Davant de la casa pairal de
l’homenatjat la senyoreta Maria
Badia Mestres pronuncià un bell
parlament donant-li la benvinguda
essent carinyosament aplaudida
pels assistents.
JOAN BAÑERES
Immediatament començà la
darrera part de l’homenatge. En
mig d’una gentada atapeïda que
emplenava el carrer i tots els voltants,
el Secretari de l’Ajuntament
senyor Jaume Forés i Satorra, en
nom del mateix, glossà l’abast de
l’acte que s’estava celebrant.
Feu història dels nombrosos
actes altruistes amb els quals l’homenatjat
ha afavorit a la població
en general i als veïns en particular.
Digué també com l’actual
Ajuntament, en la seva primera
etapa consistorial ja tenia projectat
aquest homenatge el qual no
pogué dur a la pràctica per causes
dels fets d’octubre que motivaren
la destitució i empresonament
dels Consellers Municipals; i que
a l’ésser reposats aquests en
llurs càrrecs, el primer acord que
prengueren fou, per aclamació, el
d’honorar amb el nom del patrici
D. Joan Banyeres Cateura, l’antic
carrer del Pati, segurs de que
així interpretaven fi delment els
sentiments i la voluntat de tota
la Vila.
Feu present l’orador el gran
entusiasme i amor que serva la
Vila d’Alguaire al seu fi ll il·lustre i
que el poble, el veritable, el que
treballa, espera i confi a que el seu
diputat, tot defensant Catalunya
i la República, sabrà defensat
els interessos de les contrades
lleidatanes.
Finalitzà l’orador el seu parlament
pregant a l’homenatjat
que veiés en l’acte que se celebrava
una prova ferma i segura
de l’amor dels seus conciutadans
i assegurant que aquests servarien
eternament en el més pregon del
seu cor el nom i el record del gran
patrici D. Joan Banyeres Cateura.
L’orador fou molt aplaudit.
A continuació el Diputat
senyor Francesc Jené s’adherí a
l’acte en nom d’Esquerra Republicana
de Lleida i en el propi i
destacà el fet de que quan encara
el senyor Banyeres no pensava,
ni molt menys, aspirar al càrrec,
ja s’havia preocupat del benestar
col·lectiu i individual dels nostres
vilatans i acabà el seu discurs assegurant
que tant ell com el senyor
Banyeres estaven al costat de
llurs electors per tal de defensar
els interessos de les comarques
lleidatanes. Durant i en acabar
el seu discurs el senyor Jené fou
molt ovacionat.
El senyor Banyeres, visiblement
emocionat, donà les gràcies
als seus conciutadans per
l’homenatge que li dedicaven i
manifestà que ara, com sempre,
estarà al costat del poble que
l’elegí i que defensarà, sigui con
sigui, els sagrats interessos que li
foren confi ats (Llarga ovació).
Al descobrir-se la placa que
porta el nom de l’homenatjat, la
multitud abrandat d’entusiasme
esclatà en sorolloses ovacions i
els visques als senyors Banyeres i
Jené eren inacabables.
Mentrestant l’Orquestrina
Royalty Jazz interpretava Els Segadors
i altres composicions patriòtiques
que el públic victorejà
frenèticament.
A l’acabar l’acte el senyor
Banyeres obsequià els alumnes
de les Escoles i la mainada amb
un esplèndid berenar i altres obsequis
i sortejà entre ells sis llibretes
de 50 pessetes cada una de la
Caixa d’Estalvis de la Generalitat
de Catalunya, i lliurà a l’Ajuntament
una important quantitat pels
pobres de la localitat.

HISTÒRIA
Obsequià també a les noies
del Grup Femení d’Esquerres amb
valuosos presents.
Finalitzà l’acte amb un xampany
d’honor al qual assistiren les
Autoritats, Grups Femení d’Esquerra,
Comissions dels pobles
veïns i els Mestres i Mestresses de
la població.
Mentrestant una llarga corrua
de gent acudia a la casa pairal del
senyor Banyeres per tal de felicitar-lo,
corrua que no acabà fi ns a
les 9 de la nit.
2. Apunts genealògics de
Joan Bañeres i Cateura
Joan Bañeres i Cateura era
fi ll de Modest Bañeres i Jové i de
Lluïsa Cateura i Tapis, ell natural
d’Alguaire, on va ser batejat el 4
d’abril de 1843, i ella de Calella,
on va ser també batejada el 12 de
febrer de 1859.
JOAN BAÑERES
Foto 2 - El Joan a Aux Les Thermes (França) Foto 3 - La Pilar Fernàndez Gutièrrez.
El Modest i la Lluïsa, varen casar-se
a la Catedral de Barcelona
el 14 d’abril de 1877 i, el 31 del
mes anterior, varen fer els Capítols
Matrimonials a Barcelona.
A més del Joan, que era el
primer de la dinastia, varen tenir
5 noies, encara que la Rosa morirà
petita. Es deien Lluïsa, Rosa,
Maria Carme, Àngels i Maria
Montserrat.
El Modest es dedicava al
comerç i vivien al costat de la
Plaça Sant Jaume on tenien
una botiga que feia cantonada
al carrer del Call, és a dir, a l’esquerra
del Palau de la Generalitat
i on avui dia hi ha una Caixa
d’Estalvis de Catalunya.
El Joan, va néixer a Barcelona
el 22 de novembre de 1883 i els seus
padrins paterns eren Josep Bañeres
Gonzàlez, l’hereu de Cal Peretó i
natural d’Alguaire i la Rosa Jové
Aldomà, de La Granja d’Escarp.
El Joan va conèixer a
Barcelona la que seria la seva
companya de tota la vida, Pilar
Fernàndez Gutiérrez, nascuda el 7
de novembre de 1893 a la mateixa
ciutat. Varen viure en una casa unifamiliar
del Passeig Maragall.
Motivat per la guerra civil al
país i per la seva tendència política,
el Joan va haver d’exiliar-se a
Bordeus (França). Allí passarà els
dies fi ns a la seva mort, el 4 d’abril
de 1942 que va tenir lloc a Cauderan,
un poble veí a Bordeus.
Veient el Joan que la seva
salut empitjorava, va voler casarse
amb la seva companya Pilar,
però com que ni ell podia venir al
país, ni ella va poder aconseguir
un permís per anar a Bordeus, van
optar per casar-se per poders.
Un germà de la Pilar va viatjar
a Bordeus on un capellà catòlic
els hi va fer un poder amb el que
varen poder casar-se per poders
CERCAVILA 36 7

8 CERCAVILA 36
HISTÒRIA JOAN BAÑERES
Foto 4 - Tomba del Joan al cementiri de Bordeus.
a la Catedral de Barcelona el
30 de gener de 1942.
Pràcticament dos mesos
més tard, el Joan, moria essent
enterrat a Bordeus. A la fi gura
4 podeu veure la seva tomba
al cementiri.
La Pilar va morir l’u de juliol
de 1981 al carrer Calabria,
123 de Barcelona.
Finalment, a la foto 5 hi
ha indicat el certifi cat de defunció
enviat per la «Mairie de
Bordeaux».
Informació consultada
Diari L’Ideal - Febrer de 1936 - IEI - Lleida.
Notes de l’autor de la família Bañeres.
Capítols matrimonials del Modest i la Lluïsa. Notari.......
Fotos 2, 3 i 4 cedides per Maria Carme Baquero.
Partida de matrimoni. Arxius Diocessà i de la Catedral, de
Barcelona.
Partida de defunció de Joan. Ajuntament de Burdeus.
Resta de partides. Registre Civil de Barcelona.
NOTA DE LA REDACCIÓ
Foto 5. Certifi cat de defunció de Joan Bañeres Cateura.
Degut a una errada de la redacció, hem de dir que l’escrit que va aparèixer al Cercavila núm. 35,
Una farmàcia relacionada amb el fundador de la fàbrica tèxtil de la Mata de Pinyana, fou escrit
pel Sr. Vicent Lladonosa i Giró.

HISTÒRIA
La padrina de “Cal Pei”
Bé, la biografi a d’aquesta padrina ens la va fer
arribar, ja fa temps, i perdoneu el retard de la
seva publicació, la seva néta Ramona, a través
d’un petit resum, però molt entranyable. El treball
sobre la vida d’aquesta padrina, crec, és millor pu-
Diu així:
Em dirigeixo a vostè per donarli
les gràcies per l’atenció que em té
enviant–me periòdicament la revista
que vostè dirigeix.
Es per a mi una satisfacció rebre
informació dels esdeveniments del
poble a través de la seva publicació.
Hi ha un espai que m’agrada
especialment i és Les Padrines del
Poble. És un espai que em fa reviure
vivències i em desperta records entranyables
que el pas dels temps m’havia
anat esborrant.
Esperonada pels records i moguda
en especial pel record de la
meva padrina, Vicenta Gonzales i
Sabaté, padrina de cal Pei, he gosat
fer un petit resum de la seva vida.
Seria per a mi una satisfacció
veure publicat aquest resum a la seva
revista, en homenatge a ella i a totes
les padrines de la seva generació que
varen saber, amb pocs recursos, fer
créixer la família, dignifi car el poble i
estimar el país.
Molt cordialment,
Ramona Satorra Mestres
Aquest, és el resum de la vida
d’aquesta padrina .
“Soc la Vicenta Gonzales i Sabaté,
fi lla de cal Torres d’Alguaire
i se’m coneix per la padrina de cal
Pei. Es clar que no sempre he estat
la padrina de cal Pei.
LES PADRINES DEL POBLE
Quan vaig néixer, se’m coneixia
per la xiqueta de cal Torres i així
va ser fi ns que em vaig casar.
En casar-me amb l’hereu de
cal Pei, l’Antoni Mestres, vaig ser
la jove de la casa, més endavant
la mestressa i no va ser fi ns la maduresa
de la meva vida, quan vaig
començar a tenir néts que se’m va
atorgar l’honor d’anomenar-me la
padrina de cal Pei.
Ara que ja he parlat una mica
dels meus orígens més bàsics, us
faré un petit resum de com varen
anar succeint uns quants fets de
la meva vida. No massa, es clar,
perquè si ho hagués d’explicar tot,
no en tindria prou amb el Cercavila
de tot l’any.
La meva infància va transcorre
sense massa aldarulls, tot i què, a
l’època que vaig néixer, l’any 1872,
la vida era més austera que ara i a
casa dels pares, ho va ser especialment,
però en totes les èpoques,
la joventut sempre deixa records
de felicitat i, a mi, aquests records,
m’han acompanyat tota la vida.
Em vaig casar i vaig anar de
jove a cal Pei. En aquells anys,
com ara, era important encertar
el marit, però encara ho era més
encertar la casa que t’acollia. S’ha
de dir que vaig tenir sort amb el
marit i els sogres, encara que vaig
Ramona Satorra Mestres
Ramon Moncasi
blicar-lo tal com l’hem rebut; per tant, no hi afegirem
ni traurem res del seu contingut.
Abans de passar a publicar aquesta biografi a, he
cregut convenient que llegiu la nota que escrigué la Sra.
Ramona i que va dirigida al director del Cercavila.
haver de treballar molt tota la vida.
Del treball ja us en parlaré més
endavant.
Nomes vaig tenir una fi lla, la
Palmira, que era l’alegria del meu
cor i de tota la família.
Veure la Palmira créixer i
que l’horta no deixés de produir
el planter, que era la riquesa de
totes les llars d’Alguaire i dels
pobles del contorn, culminaven els
meus desitjos de felicitat d’aquella
època.
La meva fi lla Palmira es va casar
amb en Ramon Satorra quant
just rondaven els vint anys i, mica
en mica, varen formar una família
nombrosa, dos xiquets i dues xiquetes,
en Miquel, la Ramona, la
Dolors i el Ramon. Tots han tingut
descendència.
En moltes èpoques de la vida
a cal Pei hem coincidit els hereus
de quatre generacions.
Ara us parlaré de l’horta. A
l’horta era on jo desenvolupava
la part més important de la meva
vida professional. Si, professional,
perquè en certa manera, l’horta
depenia de mi. Hi preparava les
llavors, fent-ne una bona tria,
assecant-les i guardant-les adequadament
una temporada per
l’altra.
CERCAVILA 36 9

Tot això depenia de mi, i si
el procés estava ben fet, la terra
cavada i ben adobada, l’aigua
adequada en el seu moment, les
llavors protegides dels pardals,
tapar-les quan feia fred i destapar-les
en el moment adequat.
Si qualsevol part d’aquest procés
no fallava, de l’horta en sortia el
millor planter del món. Desprès
venia la venda.
La venda del planter es feia
a l’horta mateix. Davant del propi
client, el collia, el lligava, i el
cobrava.
En aquest procés hi tenia
molta traça, sobretot a l’hora de
cobrar. Jo que no vaig anar mai a
l’escola i no sabia ni llegir ni escriure,
hauríeu d’haver vist com me’n
sortia comptant amb rals i amb
els dits. Ningú desconfi ava dels
resultats dels meus comptes.
Quan ja havia fet la venda,
em permetia fer un obsequi als
clients, si compraven poc planter
els regalava una alfàbrega i si
compraven molt, els en regalava
dues. Sempre les sembràvem al
cap damunt de la tenda dels pebrots
i les albergínies, sempre eren
per obsequiar.
Tota la vida vaig treballar
tant com vaig poder. Es clar que
així com m’anava fent gran anava
deixant les obligacions de treball
i de la família.
Vaig estimar molt i em vaig
sentir molt estimada.
La meva vellesa va ser molt
serena. Vaig viure tota la vida a la
mateixa terra que em va veure néixer
i tota la vida vaig ser acaronada
pel mateix vent i el mateix sol del
Segrià que tant vaig estimar”.
10 CERCAVILA 36
HISTÒRIA LES PADRINES DEL POBLE
A la foto, la padrina va acompanyada, a la seva falda, el Mercuri Castellà,
al darrere l’Eduard Satorra i de peu, la seva mare, la Ramona Feliu.
Acabament
Bé, només em queda agrair
la nota i el treball que ens ha fet
arribar la néta d’aquesta padrina.
Espero que hagi agradat a tots els
lectors i lectores d’aquest Cercavila
i fi ns a la pròxima padrina que
serà la de cal…

HISTÒRIA
Una freda nit de gener, li
truquen a la porta perquè
vagi assistir una dona que
va de part. Ella, la Maria, en aquella
hora de la nit i sense mandra,
puja a l’animal o al carro que
l’ha vingut a buscar i es posa
en camí.
La partera és a la colònia
d’Al-Kanís de Rosselló;
allí es va presentar i va
ajudar a donar a llum una
dona que serà mare de
dues nenes menudetes
però amb aspecte de ser
molt sanes i eixerides. La
Maria no en té prou d’assistir
la Mercè què, a més,
es queda a dormir amb
ella per fer-li companyia
fi ns l’endemà que es dóna
per satisfeta en haver fet un
bon servei.
Bé, aquesta és la feina que
li tocava de fer a aquesta dona,
tant si l’assistència era al costat
de casa com si era a algun poble
del voltant.
Feta aquesta introducció,
passarem a resumir la vida
d’aquesta persona que té moltes
coses interessants per descobrir i
què, de ben segur, no les refl ectirem
totes en aquest treball.
La Maria Barril Bernaus, va
néixer a Foradada d’on era també
originari el seu pare. Rondava el
24 d’agost de 1910 a les 12 del
migdia. Uns anys més tard, nasqueren
els seus dos germans, el
Jaume i la Cecília.
SAPS QUI ERA
Maria La Comadrona
L’any 1914 va morir el seu
pare. La seva mare Maria Bernaus,
que aleshores només comptava
amb 23 anys d’edat, va demostrar
una gran fortalesa al quedar-se vídua,
procurant la millor educació
possible als seus tres fi lls. En morir
l’espòs, la Maria Bernaus deixa el
poble on havien nascut els seus
dos últims fi lls, Almenar, i s’estableix
a Alguaire, al carrer del
Pati. Obre un cosidor per tal que
Ramon Moncasi
Grup Municipal Socialista
les noies de la vila puguin aprendre
a cosir, on també s’instal·là
la primera central telefònica de
la vila.
Tot i la seva infància enfosquida
per l’absència del
pare, els tres germans sempre
recordaren aquells
temps amb dolçor, els
ensenyaments de la
mare i el gust compartit
que tots tres tenien per
l’estudi i les activitats
artístiques. Mentre que
a la Cecília, li agradava
el teatre i la fotografi a,
els seus dos germans
sentien veritable gust
per l’escriptura i el dibuix.
La Maria, preferia
l’aquarel·la, mentre que
el seu germà, el Jaume,
dibuixava amb llapis i ideava
petits autòmats.
Els germans es feren
grans i cadascun d’ells, va seguir
el seu camí. La Maria sempre va
sentir atracció per la tasca de
llevadora. En certa manera, contagiada
per la seva mare, pensava
que era una professió ben important
la d’ajudar a portar criatures
al món. Això ho expressa al seu
diari de joventut: “El naixement
d’una nova vida és un punt bell
on per instants es fa palesa tota
la força de la natura. El naixement
d’un nou ésser que la cultura i els
costums modelaran amb el pas
dels anys”.
Maria Bernaus, en la seva localitat
d’origen ja s’havia dedicat
CERCAVILA 36 11

a aquestes tasques, alhora que
n’havia heretat el coneixement
de la seva mare, la padrina de la
Maria.
Per tot això, la Maria de ben
jove va veure que la seva veritable
vocació era aquesta, la d’assistir
les dones en el moment de donar
a llum. Així que quan va acabar
els estudis primaris, s’establí a
Barcelona i inicià l’anomenada
aleshores carrera de llevadora i
practicant a la Facultat de Medicina
de la Universitat de Barcelona.
Va fi nalitzar els estudis l’any 1929
amb la qualifi cació d’excel·lent,
segons queda refl ectit en la certifi
cació acadèmica personal corresponent.
En algunes cartes
enviades a la seva mare, la Maria
manifesta el goig que sent en
poder assistir a les classes de la
universitat, així com també, alguna
decepció relacionada amb el sistema
d’ensenyament de l’època.
Entre els bons records, hi fi gura
la coneixença del Dr. R. Trinxet i
Cortacans, professor de medicina
legal a la Universitat de Barcelona,
psiquiatra del departament d’observació,
sempre interessat en l’estudi
de la personalitat dels joves
amb actituds delictives. Acabats
els estudis, la Maria ja amb el títol
a les mans, torna a casa i comença
a exercir la seva professió. En
alguna de les cartes que enviava
al seu germà que, aleshores vivia
a Barcelona, manifestava la seva
alegria pel gran nombre de parts
i de criatures que arribaven sanes.
Al mateix temps, es disculpava per
no poder escriure amb una major
freqüència, ja que deia: “El gran
nombre de parts que he assistit
aquest mes fan que mentre t’escric
corri el risc de ser vençuda per la
més profunda de les sons”.
Afegia: “Germà, estic cansa-
12 CERCAVILA 36
HISTÒRIA SAPS QUI ERA
da, però em compensa el fet de
treballar en allò que sempre havia
desitjat”.
L’any 1935, compren un terreny
per construir una casa per
tots els germans, prou àmplia per
acollir el cosidor, la central de telèfon
i una barberia. Sis anys més
tard, començaria a cobrir el nou
negoci. Aquest projecte, iniciat
amb esperança, es feia enfosquit
per la mort de la germana menor,
la Cecília, que els deixà abans de
veure conclosa la construcció de
Les dones tenim
moltes coses a fer. La
primera, respectarnos
a nosaltres
mateixes i mai
oblidar que podem
arribar allà on ens ho
proposem. Només
així ocuparem el lloc
que mereixem en la
nostra societat.
la nova llar. La Maria, va dedicarse
completament a la seva tasca
professional, atenent els pobles
d’Alguaire, Ivars de Noguera,
Andaní, Vilanova i Benavent de
Segrià i Rosselló. D’aquells temps
de treball intens, de les il·lusions
i desencisos, en queda la seva
correspondència, els esborranys
de les seves missives, tres diaris
personals i un gran nombre de
fotografies d’aquella època en
que les llevadores arranjaven i
duien les criatures al bateig. L’última
vegada que va portar una
nena a batejar, fou el 24 de juny
de 1981. Era la fi lla de la seva neboda.
L’hivern d’aquell any moria
als 71 anys.
L’onze de setembre de 1977,
la Maria acabava un dels seus diaris
amb aquestes frases: “Com
a ésser humà, tot allò que he fet
en aquests anys, ho he fet de cor,
sincerament, segons l’exemple
de les persones que he admirat
i d’allò vist a casa. No sempre
he estat corresposta i m’he adonat
sovint que la ingratitud vol
la raó. Tant se val. La força més
forta és la d’un cor sincer (...).
Com a dona, amb freqüència he
hagut de demostrar el doble que
qualsevol home. D’aquí trenta
anys, per exemple, com serem
considerades les dones?... Les
dones tenim moltes coses a fer. La
primera, respectar-nos a nosaltres
mateixes i mai oblidar que podem
arribar allà on ens ho proposem.
Només així ocuparem el lloc que
mereixem en la nostra societat”.
Crec que ha estat un treball
força interessant, però amb les
ganes d’aprofundir més en la vida
d’aquesta dona. Hem de donar les
gràcies a la col·laboració i aportació
de dades de la seva neboda
Cecília què, segurament, molts
coneixem i també a la seva fi lla
Núria, per poder dur a terme el
recull de la vida de la que fou comadrona
del poble. Aprofi to per
demanar a la Cecília i a la seva fi lla
si ens poden facilitar més informació
sobre la Maria per publicar-la
al proper Cercavila.
No puc acabar aquest treball
sense dir-vos que aquelles bessonetes
que van néixer en una nit
freda de gener eren la Paquita i la
Carmina. I ves com són les coses,
que al cap dels anys varem formar
una família la Carmina i jo.

CARTES
L’església de Sant
Sadurní
Volguts conciutadans
alguairencs “Amics del Patrimoni
Cultural d’Alguaire”.
El vostre anonimat, em fa contestar
directament al nostre Ajuntament
d’Alguaire, que suposo sabrà quelcom
d’aquesta Entitat.
Les vostres declaracions envers
l’església de Sant Sadurní, no m’han
deixat pas indiferent: admiro aquest
anhel pel bé del nostre poble, però
no hi estic pas gens d’acord. Sento
i estimo el poble com qui més: la
terra dels meus pares, és la meva
terra, per això puc i crec, discrepar
de certes opinions.
M’imagino que la vostra Entitat
deu ser de recent creació i no sé per
quins motius l’heu creada. Jo també
sóc fi ll ben nascut d’aquesta vila.
Hi he jugat massa vegades en
aquelles runes de l’església: i com
jo, molts del poble. Al fossar vell
és on hi tenim els cèlebres relliscadors,
que no esmento com els
fèiem lliscar. Certament que no tinc
cap record visual de l’església i del
seu magnífi c campanar: el pare i la
mare bé prou ens contaven les seves
meravelles. Però, sí tinc un record
visual d’aquell runam i de les parets
ennegrides i del perill que tot allò
comportava per a la canalla. Runes
sagrades, però runes.
Algú va pretendre refer-ho
amb totxo mantenint la volumetria
i l’estil més o menys, i aquí tenim
el resultat: només hi faltava l’epitafi
del presbiteri. I voleu refer l’església
barroca? Ja ho han fet amb el
resultat pertinent i vergonyós per a
la dignitat del poble. Cap persona
entesa i amb un mínim de gust podrà
acceptar tal confi guració.
Alguaire no es mereix això que
tenim ara: Alguaire no pot viure de
tristos records: Alguaire s’ha de
reviscolar: a Alguaire li cal netejar la
cara, i a Alguaire li cal fer foc nou.
Com la voleu refer tal i com
era? Ja ho han intentat i vet aquí
el resultat, i si només es pretén
respectar la volumetria, això no és
cap problema: volumetria i parets
noves: els fonaments es poden
deixar intactes i que quedin com
a vells records els cèlebres relliscadors.
Quins elements externs
voleu conservar? Un tros de paret
de pedra arenisca sense cap detall
arquitectònic? No, homes, no: això
no té sentit.
El Subsòl, ja és un altre assumpte.
Fent-la nova, el subsòl
no es toca per res i es poden fer
les excavacions pertinents. Que
hi trobareu? Caldria estar un xic
documentat de l’existència d’alguna
cripta, o quelcom per l’estil.
Hi ha algun indici? Hi ha algun
document?
No s’hi val a dir que es trobarà
no sé què o quina mena de cosa pot
haver-hi. Potser encara hi trobaríem
la casa d’en Macot.
D’on ho trauríeu el que pot
haver-hi en el subsòl? O només es
diu perquè sí o per fer la punyeta?
Més serietat, senyors del Patrimoni
Cultural d’Alguaire. Tan de
bo tinguéssiu raó, però la raó, no
s’aconsegueix fent volar coloms o
espantant els moixons. Cal ser més
seriosos.
La Bassa de l’Om, no s’ha respectat
per a res i ara podem gaudir
d’unes estructures culturals de primer
ordre: no s’hi val a lamentar la
Bassa de l’Om, cosa que ara ningú
Jordi Grau, el noi de Cal Maga
fa. No s’hi val a lamentar un tros de
paret sense cap valor arquitectònic
i menys encara el pegot que s’hi
ha fet.
Cal respectar la ubicació de
l’església, cal respectar la volumetria:
cal respectar el subsòl, però
també cal respectar la dignitat del
poble. El nostre poble, amb l’aeroport
i d’altres infraestructures, ve
abocat a ser el melic de la terra ferma:
ens cal oferir una imatge digna,
oberta i respectuosa amb el que és
patrimoni artístic: però no presentar
pedaços de mal gust.
Recordeu Cal Peretó? Perquè
no es refà tal i com era? Recordeu
Cal Jaume? Perquè no es refà tal com
era? Recordeu les Escoles del Piqué?
Perquè no es refà tal com era? Recordeu
la toma, on anàvem a nedar
la canalla? Perquè no es refà tal com
era? Va, home, va: tinguem una mica
de sentit comú, fem les coses ben
fetes, (amb el cap) i endavant amb
la nova església. Seria ridícul tornar
a refer el Monestir Santjoanista, com
seria ridícul refer els relliscadors del
fossar vell.
Al tema diners, ja no hi entro:
no és pas el meu camp: ho deixo
per als tècnics.
Punt i fi nal. El senyor Lladonosa
(del qual n’he estat alumne
durant el meu magisteri) des del
cel, segur que ho veu amb ulls ben
diferents dels vostres.
Salutacions i Visca Alguaire i
els alguairencs amb amplitud de
mires.
CERCAVILA 36 13

Escrita el 18
de julio de
1998
En mi casita de abajo
hay que ver que bien se está
te sientas allí un rato
y no te quieres ni marchar.
Es que se está tan fresquito…
que con el calor que hace
es para estar,
el mejor sitio.
Allí me paso horas
por qué se está muy bien
y cuando me voy arriba
el calor se nota que ni “pa” qué.
Así paso éste tiempo
y estas calores que hacen
por qué si me quedo arriba
la cosa está que arde.
Luego en invierno,
en el piso de arriba se está
mejor
porque tengo puesta
la calefacción.
Y es que entre calefacciones
y aires acondicionados
nuestra vida
mucho ha mejorado.
14 CERCAVILA 36
CARTES RECULL POÈTIC
Manuel
Luque Moreno
Visca Catalunya
La meva terra Catalunya,
el meu parlar el català
La meva dansa la sardana
el meu desig la llibertat.
Quan jo era petiteta la meva mare
ens va ensenyar que la terra catalana
ens l’havíem d’estimar.
I jo sempre ho he fet,
Buscant sempre el camí dret.
Ens diuen separatistes,
agarrats i “astuviadors”
però prou podrien “aquestos”
arribar a dalt de tot.
Som tranquils i assossegats,
laboriosos i sensats,
Molts ens volen imitar
i corren desesperats
Per a poder-nos agafar.
Però no ens eclipsaran,
tenim a les quatre
barres per a frenar els vendavals,
que per forts que aquests siguin,
mai del món les tombaran.
També hi ha la moreneta,
la verge de Montserrat,
que vetlla per tots nosaltres,
des de la muntanya al mar.
Mai ens en donem vergonya
quan voltem fora d’aquí,
dir que som de Catalunya.
Sempre diem d’aquest lloc,
perquè això seria de covards,
i l’estimaríem poc.
Mª Gloria Nadal
Anem sempre amb el cap alt,
i no tenim per que abaixa’l,
tractem sempre de portar,
l’orgull de ser català.
Tots parlem la nostra,
llengua que no l’hem deixat
perdre mai gràcies a la valentia,
dels nostres avantpassats.
Ni ha hagut molts darrere nostre
que sempre se n’han cuidat,
que lliçons ens van donar,
pel poble català.
De padrins no ens en fan falta,
nosaltres sols ens bategem,
amb el nom de Catalunya,
aquest sempre el portarem.
Mai marxem d’aquí del tot
sempre estem arrelats,
la nostre terra es aquesta,
i de les altres no ni ha cap
que s’hi pugin comparar.
Ni del tot ni a la meitat,
Mossèn Cinto Verdaguer
amb la dolça Catalunya
ell si que sabia bé
de l’enyorança que es té,
tot el que d’ella s’allunya.
Catalunya és una fl or
que no ha acabat d’esclatar,
però té una fragància,
que tots podem olorar.
Ella si què és “eleganta”,
i jo em sento molt ufana,
quan em diuen CATALANA.

CARTES
Amics del Patrimoni Cultural
d’Alguaire
Benvolguts veïns i veïnes
d’Alguaire,
L’Associació “Amics del Patrimoni
Cultural d’Alguaire” s’han
constituït amb l’objectiu principal
de conservar el patrimoni històric,
cultural i artístic d’Alguaire.
Fins ara, les nostres accions
han estat les següents:
Constitució ofi cial de l’Associació
Amics del Patrimoni Cultural
d’Alguaire.
Gestions amb l’Ajuntament
d’Alguaire per sol·licitar la catalogació
de l’ermita del Merli i de
la Parròquia de Sant Sadurní com
a béns culturals d’interès local
(BCIL).
Estudis sobre el veritable
valor de tot nostre patrimoni his-
Més residència
Torna a sortir el Cercavila i
esperem que sigui per molt
de temps! Hem estat un any
llarg sense que sortís, i durant tot
aquest temps no hem pogut manifestar
les nostres inquietuds, ara
si ens deixen, ho podrem fer.
Són moltes les reivindicacions
que no hem pogut fer al
llarg d’aquest any, i una d’elles
ha estat no poder demanar, una
altra vegada, la tant necessària
residència. Ja no es tracta de si altres
pobles la tenen o no, del que
es tracta, és de que la necessitem
tòric, cultural i artístic.
Els nostres objectius prioritaris
de cara al futur són:
Aconseguir la catalogació de
tot el patrimoni històric, cultural i
artístic del nostre municipi.
Restaurar l’Ermita de nostra
senyora del Merli.
Realitzar actes de sensibilització
i d’informació sobre la
importància de la preservació
del patrimoni històric, cultural i
artístic.
Ens hauríem de sentir tots
responsables de la conservació
del patrimoni que els nostres
avantpassats ens han fet arribar,
i així, deixar a les generacions
que vindran després de nosaltres,
alguna mostra palpable que ho
nosaltres. Els que tenen gent gran
a casa, amb problemes que no
poden assumir, no de diners, sinó
de personal adequat per solucionar
aquests problemes, per als
que comencem a ser grans, que
cada dia que passa ho tenim més
a prop.
Si refl exionem una mica, són
moltes les persones que estan
en residències fora del poble, si
ho repassem una mica, veurem
que són més de 30 o 40. De tots
ells, la majoria, per a les famílies,
estarien millor al poble, per estar
confi rmi i ens identifi qui com a
poble.
Per tal de fer realitat aquests
objectius, necessitem nous col·laboradors
i us convidem a participar
en el nostre projecte, per la
qual cosa, us voldríem demanar
el vostre suport moral i personal
rebent les vostres opinions, idees
i suggeriments.
El nostre telèfon de contacte
és el 973 756001 i l’adreça de
correu electrònic és amicspca@
yahoo.es.
Atentament,
Amics del Patrimoni
Cultural d’Alguaire
Jaume Planes
més a prop d’ells, d’altres, amb
un centre de dia en tindrien prou,
perquè la mateixa residència podria
fer les dues funcions, segons
la necessitat de cada persona o
família.
Potser, no hauríem de ser
impacients, perquè a la llarga,
tindrem la residència, però, com
seran les condicions? Si hem
de tenir una residència tota de
capital privat, els que no tenim
patrimoni, o una gran pensió, no
hi podrem accedir. No és que una
residència d’aquesta categoria no
CERCAVILA 36 15

16 CERCAVILA 36
CARTES
hi hagi de ser, tot el contrari, el
que vulgui, o pugui que hi vagi.
Està vist i comprovat què,
una residència, solament a nivell
d’Ajuntament o de poble, és molt
difícil que funcioni, però també
està vist i comprovat, que si és
tota de capital privat, no la podem
assumir.
Solucions, segurament que
n’hi ha vàries, una d’elles seria
que l’Ajuntament faci donació
dels terrenys necessaris, dels
permisos corresponents i costos
de planifi cació, a canvi de places
subvencionades, però clar, aquí
hi pren part la Generalitat, i no
El pou de gel
Cada dia ens estem demostrant
a nosaltres mateixos
que no estem a l’alçada
del que ens pensem, a nivell
pràctic.
Quan es va construir el pou
de gel, fa uns quants centenars
d’anys, segurament que ho devien
fer per motius pràctics o
econòmics. No sabem ben bé els
anys que el van fer servir, però
quan no el van necessitar van
deixar d’utilitzar-lo, el van tapar,
perquè no tenia sentit conservar
una cosa que no els servia pràcticament
per a res, i conservar-lo
devia costar despeses què, en
el seu moment, no es podien
permetre o no van considerar
oportunes.
Tot això, és patrimoni cultural,
i és bo recuperar-lo, però
al seu moment. Podríem ser una
mica més pràctics, i fer les coses
més al seu temps, podríem
sabem fins quin
punt estan disposats
a subvencionar-ho.
Un altre sistema
també seria,
el de cooperativa,
però aquí hi ha
molt a parlar i, qui
sap si a la llarga,
seria el millor sistema.
Opino que
no s’ha de buscar culpables, de
perquè no s’ha fet la residència,
perquè buscar-los, no treu cap a
res, el que sí vull, és buscar solu-
guiar-nos una mica dels nostres
avantpassats, que al necessitar
un pou de gel, el van fer, nosaltres
necessitem una residència!!!
I no la fem!!! Estem aconseguint
unes subvencions per conservar
el patrimoni històric, i no aconseguim
subvencions per acabar
el poliesportiu. Volem aprovar
un pla urbanístic molt gran, i no
aprofi tem el que tenim aprovat.
S’han d’arranjar alguns carrers,
i no es fa perquè l’Ajuntament
no té la sufi cient força perquè
els veïns acceptin la normativa,
i si no és així, accepto que em
rectifi quin.
De cap manera voldria ser
pessimista, però fa un any, més
que menys de les eleccions, i
del programa electoral, ningú en
parla, alguns regidors ni s’han
vist més. On són les ganes de
treballar d’alguns? No em val que
diguin que no es posen d’acord
cions, que a la llarga
poden donar algun
profi t.
En fi , no m’allargo
més per no ferme
pesat, si convé ja
hi tornarem. El que
sí voldria, és que
aquestes peticions
no caiguessin en sac
foradat, i també demanaria
una mica de
recolzament per part
d’aquelles persones,
que com jo, veuen aquesta necessitat,
i no parar fi ns que tot
aquest tema sigui una realitat.
Jaume Planes
els quatre amb els altres quatre.
El que sí que em val, és que es
posin TOTS les piles per treballar
pel poble, i que tinguin en
compte que, aquesta legislatura,
serà de vaques fl aques, si hem
d’estrènyer el cinturó ho haurem
de fer, però sobretot que l’Ajuntament
no desaprofi ti els recursos
que tenim.
No estaria de més si ens fi -
xem en el que s’ha dit al principi
d’aquest escrit què, el patrimoni
cultural, ja el trobarem, ningú se
l’endurà, i feu el que cregueu
més prioritari. Un suggeriment,
un polígon industrial també seria
molt bo per al creixement del
poble, però això ja són paraules
majors.
Des d’aquí, no vull que us
desanimeu. Tots plegats, endavant
perquè entre tots, PODEM.

BIBLIOTECA
JOSEP LLADONOSA PUJOL L’ESPAI DE LA BIBLIOTECA
Activitats
de la biblioteca
Des de la biblioteca, podem
dir que aquest any ha
estat molt satisfactori en
quan a resultats obtinguts, tant
pel que fa als infants, com les activitats
que hem anat programant
pels adults.
Durant tot el 2008 i en especial
durant aquests darrers tres
mesos, hem organitzat trobades
d’animació lectora amb actors,
contacontes i professionals de
l’educació que han amenitzat les
jornades d’allò més. Una d’elles
va ser al setembre i va ser de les
més participatives, amb la sessió
de Contes per ser feliç, que va
comptar amb una actuació de
titelles espectacular, acompanyada
de música en directe i on, tant
petits com grans, vam aprendre
de les històries que ens poden
ajudar a ser feliços.
Per als adults teníem preparada
una xerrada sobre l’escrip-
tora Mercè Rodoreda, aprofi tant
que enguany era el centenari del
naixement de l’autora i ja que
vam dedicar el Butlletí de la biblioteca
t’informa a ella. Sota el
lema Una vida de novel·la o les
novel·les d’una vida, el fi lòleg i
conferenciant Joan Puig va complaure
al màxim a tots els assistents
a la xerrada què, ens consta,
van poder conèixer aspectes que
desconeixien de l’escriptora.
El mes d’octubre no es va
quedar enrere, gràcies a la interpretació
de Pilar Rahola i els seus
Contes del Món, els més petits
van descobrir la màgia dels contes
que no tenen res a veure amb els
de la nostra tradició, com són les
narracions vietnamites o els contes
noruecs. A més, vam gaudir
d’una interpretació a través de la
tècnica del teatre en Kamishibai,
una manera peculiar i diferent
d’explicar aquestes històries.
Ja des del mes de març i durant
tot aquest temps, el Grup de
Lectura d’adults de la biblioteca
s’ha anat consolidant i ampliant
cop cada més. Ja som un bon grupet
que ens reunim un cop al mes
per parlar-ho tot sobre literatura.
Si vols participar-hi, només et cal
preguntar-nos i inscriure’t!
Al novembre, ens posem
les piles i ens conscienciem de la
importància de la prevenció de
residus. Sota aquest lema, vam
organitzar tot un seguit d’activitats
relacionades amb aquesta
campanya que també duu a
terme l’Ajuntament. Durant tot el
mes i fi ns a fi nal d’any, es poden
portar en donació a la biblioteca
les pel·lícules en DVD que ja heu
vist. L’únic requisit, és que siguin
originals i en bon estat. Procurant
fomentar la reutilització, durant
tot el novembre hem regalat el
llibre infantil Residus, quins? i,
CERCAVILA 36 17

BIBLIOTECA
JOSEP LLADONOSA PUJOL L’ESPAI DE LA BIBLIOTECA
a més, hem fet un taller infantil
molt interessant amb la prèvia
explicació de la importància que
té prevenir l’augment de deixalles
i el seu adequat reciclatge.
Tot, suportat per llibres dels que
disposa la biblioteca referents a
aquest tema.
El mes de desembre i continuant
amb la campanya de
Prevenim residus, podreu veure
a la biblioteca dues exposicions:
Orgànica i Dóna la volta al residus
i també l’exposició de llibres
A pencar! El món del treball als
llibres infantils i juvenils.
18 CERCAVILA 36
D’altra banda, el dia 12 i a les
18,00h hi haurà una sessió de l’Hora
del Conte on podrem escoltar i
veure representat el conte Els tres
estels, que va resultar guanyador
del concurs I tu, què contes?.
Amb tot aquest balanç, només
ens queda recordar-vos que
tingueu present que la biblioteca
romandrà tancada dels dies 29
de desembre al 12 de gener
(ambdós inclosos) i desitjar a tots
els lectors/es i als que encara no
ho sou, molt bones festes i millor
entrada al 2009.

Ajuntament d’Alguaire
ACTUALITAT CAMPANYA DE SENSIBILITZACIÓ / RESIDUS
S
abries dir quina és la fracció
de residus que més pesa de
les nostres deixalles? Un
estudi sobre la composició de
la brossa va determinar que els
residus orgànics representen al
voltant del 37 % en pes del total
de residus que produïm. És a dir,
la fracció més important en pes
dels nostres residus.
El compostatge casolà permet
obtenir un recurs (el compost)
que aporta nutrients a les
nostres plantes i permet reduir
el volum de residus que s’aporten
als contenidors del carrer,
així com els impactes ambientals
associats al transport i tractament
dels residus.
Generalitat de Catalunya
Departament de Medi Ambient
i Habitatge
Com fer adobs naturals
COM COMENÇAR?
Teniu un balcó, una galeria, una terrassa, una cuina gran, un
pati, un jardí o un tros d’horta?
Construir un compostador no té cap secret. Només necessitarem
un recipient on hi pugui entrar l’aire i sortir els líquids que
s’hi produeixin, amb una mica d’imaginació podem construir el
nostre compostador!
Un cop construït disposarem la brossa orgànica que generem a la
cuina o al jardí en piles. El compost resultant conté els nutrients
assimilables per les plantes a més de matèria orgànica estable
que proporciona al sòl una bona estructura i reserves d’aigua i
nutrients. Aquest es un compostatge casolà,
Sembla màgic!
Observar amb la canalla com la matèria orgànica redueix ràpidament
el seu volum, com són i com actuen els éssers vius del
compostador i com a poc a poc, tot es transforma en un material
que sembla terra de bosc... semblarà quelcom màgic!
Tanquem el cicle?
En una jardinera podem plantar-hi alguna tomaquera, enciams
o plantes aromàtiques. Amb el compost produït les ajudarem a
créixer i així gaudirem del plaer d’haver transformat un residu
en un recurs
CERCAVILA 36 19

20 CERCAVILA 36
ACTUALITAT CIVISME
Fes civisme
Del dies 25 al 30 de novembre,
es va celebrar la
Setmana Europea per la
Reducció de Residus que pretén
sensibilitzar la necessitat de reduir
la generació de residus en els
espais comunitaris.
Durant el darrer quadrimestre
d’aquest any, la Regidoria de
Medi Ambient de l’Ajuntament
d’Alguaire, acollint-se a aquesta
campanya, ha endegat tot un
seguit d’actuacions orientades a
assolir aquesta reducció de deixalles
i evitar l’augment massiu de
residus municipals.
Una d’elles va ser la creació
del Concurs de Dibuix per la
Prevenció de Residus amb el
lema Porta’m amb tu. El passat
dia 28 de novembre, es va saber
la guanyadora d’aquest concurs,
dotat amb 150 €. L’objectiu del
mateix, era aconseguir un disseny,
que posteriorment s’imprimirà
a les bosses de tela que es
distribuiran a totes les famílies
del municipi i, així, evitar la utilització
de les bosses de plàstic
d’un sol ús.
A més a més, de l’1 al 9 de
desembre, a la biblioteca municipal
hi haurà dues exposicions
referents a aquests temes.
El creixement i les noves
formes de vida, fan que produïm
gran quantitat de deixalles,
per això, procurem que aquesta
campanya sigui reflexiva i us
convidem a adoptar accions que
millorin el nostre entorn natural
i la nostra qualitat de vida. A
continuació, us donem a conèixer
idees, mesures concretes i
propostes útils amb un objectiu
comú: prevenir i reduir la generació
de residus.
I recordeu que la participació
activa de tots, és imprescindible.
Algunes idees pràctiques:
- Defugiu les bosses de plàstic. Aneu a
comprar amb cistell, carret o bossa de
tela.
- Compreu productes a granel, concentrats,
en envasos grans, recarregables,
reutilitzables, etc.
- Reduïu la compra de productes d’un
sol ús com els gots, tovallons de plàstic o
tovalles de paper.
- Si disposeu de jardí, podeu fer-vos el
vostre propi compost.
- Utilitzeu productes de neteja i drogueria
no tòxics i biodegradables.
- Si no heu aconseguit reutilitzar una
deixalla, cal dipositar-la al contenidor
adequat per tal que sigui més fàcil recollirla
i reciclar-la.

ACTUALITAT CIVISME
Altres recomanacions:
Us recordem que l’horari de llençar les escombraries és a partir de les
18,00 h. a l’hivern. I a l’estiu (de juny a setembre), per evitar insectes i males
olors, l’horari és de 21,00 a 08,00 h. del matí.
Si un contenidor està ple, us preguem que no deixeu els residus fora (ja
sigui paper, cartró, plàstics, vidres, etc.) ni tampoc a terra, aquests es buiden
una vegada a la setmana i, per tant, haurem d’esperar a que estiguin buits
per tornar a tirar les deixalles.
Els voluminosos del tipus electrodomèstics, mobles, etc. no els deixem als
contenidors o voltants. Hem de trucar a l’Ajuntament (973756006) per
informar-nos de la seva recollida que és fa un cop al mes.
Gràcies per la vostra col·laboració.
COMUNICAT INFORMATIU
L’Ajuntament d’Alguaire us avança que de meitats de gener
a fi nals de juny de 2009,
es realitzaran diferents cursos gratuïts
d’informàtica per a tots els nivells i totes les edats.
Per a més informació podeu passar per l’Ajuntament
a partir del 22 de desembre,
de 9 a 14 h. i de dilluns a divendres.
CERCAVILA 36 21

CEIP TERESA BERGADÀ
D’acord amb els objectius
establerts dins del Projecte
d’Escola Verda, el
nostre col·legi vol participar en
tots aquells projectes i/o campanyes
(especialment les locals) de
sensibilització ambiental i millora
de l’entorn.
Paral·lelament amb les jornades
organitzades per l’Ajun-
22 CERCAVILA 36
JORNADES DE SENSIBILITZACIÓ
Projecte escola verda
tament, l’escola realitzà els DIES
24 i 25 DE NOVEMBRE una sèrie
d’activitats relacionades amb el
reciclatge i el consum de fruita.
Com ja sabeu, els treballs
d’aquest projecte es desenvolupen
durant tot el curs escolar, tot i
que aquests dos dies, ho fem amb
més intensitat.
Claustre
de professors/res
El motiu d’aquest escrit no és
altre que el d’animar-vos a aprofi -
tar els coneixements que rebran
els vostres fi lls/es per a incidir en
la importància del reciclatge i del
consum de fruita per tal d’anar
adquirint i consolidant hàbits
saludables, i alhora respectuosos
amb el Medi Ambient.
Recull Fotogràfi c

CEIP TERESA BERGADÀ
Dilluns dia 24
Jornada del
Reciclatge
Dimarts Dia
25
Jornada de la
Fruita
Educació
Infantil
Cicle Inicial
Cicle Mitjà
Cicle Superior
Anglès
PLANIFICACIÓ DE LES ACTIVITATS
-Elaboració d’unes maraques amb material de rebuig.
-Visita als contenidors que hi ha fora de l’escola.
-Treball de plàstica:
- Ninot Bob el Manetes i un astronauta (1r)
Bobi l’astronauta i un bruixot (2n)
-Treball amb l’ordinador. Jocs de reciclatge.
-Treball del conte de Les 3 bessones i el reciclatge.
- Dibuix per acolorir “RECICLEM” Què hi posem?
-Treball de plàstica amb materials reciclats. L’eriçó (3r) i el moneder
(4t).
-Elaboració d’un moneder amb material de rebuig (5è).
-Creació d’una maqueta d’una ciutat amb material de rebuig (6è)
- Pòster “ Aliments saludables” (3r B)
- Jocs amb l’ordinador: aliments saludables i no saludables (5è)
- Fitxa sobre aliments saludables i no saludables (6è)
E. Física L’exercici físic i l’alimentació saludable.
Educació
Infantil
Cicle Inicial
Cicle Mitjà
Cicle Superior
Anglès
JORNADES DE SENSIBILITZACIÓ
Elaboració de broquetes de fruita.
Dramatització d’un conte de fruites.
-Treball d’endevinalles de fruites (1r).
-Treball mensual estadístic sobre la fruita que porten els nens/es
cada dimarts (2n).
-Treball de llengua: “Les capsetes de fruita”.
- Il·lustració del conte “La llavor viatgera”
- “La piràmide dels aliments” (2n de CM).
-Treball de text instructiu i realització de la recepta: “Broquetes de
fruita” (3r) i “Macedònia” (4t).
-Recepta: “Macedònia i broquetes de fruita”. (5è)
- La piràmide dels aliments (5è)
-Figures de fruita. Joc sensorial amb fruites (6è).
- Pòster “ Aliments saludables” (3r B)
- Jocs amb l’ordinador: aliments saludables i no saludables (5è)
- Fitxa sobre aliments saludables i no saludables (6è)
Música Cançons sobre els aliments.
E. Física L’exercici físic i l’alimentació saludable.
CERCAVILA 36 23

24 CERCAVILA 36
HO SABIES?
La pintura és una disciplina que
permet expressar tot allò que
d’altra manera no pot fer-se:
sentiments, sensacions, estats d’ànim,
maneres de veure la vida... A més,
aporta a la persona que s’hi dedica,
una sèrie de valors, que li permeten
millorar en les diferents vessants de la
seva personalitat i vida diària.
Aptitud o actitud?
No és cap secret dir que determinades
persones tenen més facilitat
o menys per l’art, tot i això, no vol dir
que no es pugui aprendre. El més
important és la voluntat i les ganes
d’expressar-se mitjançant aquesta
tècnica plàstica, de manera que, juntament
amb el nostre treball, aconseguirem
gaudir de tots els benefi cis
que la pintura ens aporta. En major
o menor mesura, totes les persones
són capaces de desenvolupar el seu
vessant artístic, si troben l’entorn
adequat.
Comunicació
Tradicionalment, la pintura i
l’art en totes les seves expressions,
han servit a generacions d’humans
per comunicar-se entre ells. Coberta
aquesta necessitat de comunicació,
la pintura, és capaç de vincular els
sentiments, estat d’ànim i sensacions
més emotives del pintor.
Durant el dia a dia, la societat
permet a l’ésser humà expressar-se
dins uns paràmetres. Aquests paràmetres,
moltes vegades són fruit
de les pressions socials, laborals o
mediàtiques al que la persona està
sotmès. Tot allò que no se li permet
expressar de manera quotidiana i les
PINTURA
Els benefi cis de la
pintura
seves inquietuds, eines com la pintura
li faciliten aquesta tasca.
La pintura i els nens
A través de la pintura els nens
descobreixen un món ple de colors,
formes, traços, i imaginació. Les
imatges aporten a l’infant una sèrie
Escola de Pintura Magda Serrando
d’esquemes mentals, disciplines i
valors que permetran que es pugui
expressar a la vegada que enriquirse
amb els diferents valors que va
descobrint. Moltes vegades, es pot
aconseguir dir allò que amb paraules,
els seria més difícil, per tot això, la
pintura estimula la comunicació, la

HO SABIES? PINTURA
creativitat, sensibilitat, i augmenta la
capacitat de concentració i expressió
dels nens.
La pintura està també indicada
en els tractaments terapèutics dels
infants. Amb la pintura es disminueix
l’ansietat, s’amenitzen les pors i es
valoren les expectatives. A través
d’un pinzell o d’altra eina, els nens
expressen les seves inquietuds i les
seves emocions, es tranquil·litzen i
asserenen. Al mateix temps, desenvolupen
els seus gustos i perfi l artístics.
En resum, la pintura és benefi ciosa per
als nens perquè:
www.magdaserrando.com
Tel. 973 75 65 45
1. Ajuda en el desenvolupament de la seva individualitat i de la
seva autoestima
2. Fomenta una personalitat creativa i inventiva
3. Desenvolupa habilitats per a resolució de problemes
4. Organitza les seves idees
5. Estimula la seva comunicació. La fa més efectiva.
6. Afavoreix l’expressió, la percepció, i l’organització
7. Desbloqueja la creativitat
8. Afavoreix l’expressió dels sentiments
9. Serena i tranquil·litza dins l’entorn adequat.
CERCAVILA 36 25

És molt difícil, poder-vos
transmetre a tots i a totes
un resum de tot el què ha
passat durant aquests 10 anys.
Sembla que fos ahir, i ja fa
deu anys. Recordeu com vam començar?
Hem de fer memòria per
tal de veure tot el camí que hem
fet, tots plegats, i poder valorar
tots els nostres esforços.
Tot va començar un dia,
que en aquell moment l’alcalde
d’Alguaire, Josep Biel, ens va
reunir a un grup de persones,
uns que ja havien format part de
l’agrupació sardanista “La Flor
del Segrià” del nostre poble i,
d’altres, a qui els atreia el món
de la sardana. Ens vam implicar
tots i totes de tal manera, que la
cloenda del Saltem i Ballem del
curs 98-99 resultés ben lluïda, i
per tal de preparar la festa, ens
vam reunir varies vegades per organitzar-la.
Aquell dia a Alguaire
vam acollir a més de 1500 nens
i nenes.
Com ens hi havíem trobat
tan bé quan es va haver acabat
la festa vam decidir que volíem
continuar trobant-nos per tal de
continuar ballant, perfeccionarnos,
donar a conèixer, més si cal,
la nostra dansa i continuar els
vincles d’amistat que havien sorgit
durant aqueslls mesos en que
havíem treballat plegats.
Arran d’aquests desigs varem
organitzar cursets, ballades,
sortides, viatges, sopars; a l’estiu
sardanes a la fresca per les places
del poble, les nits dels dijous
26 CERCAVILA 36
HAN FET ANYS
SARDANES
10è Aniversari amics de
la sardana d’Alguaire
amb la Cobla d’Alguaire. Vam
començar com una família que de
mica en mica s’ha anat ampliant
(ho celebràvem tot: castanyades,
nadals, aniversaris, sants...). Avui
gràcies a tots vosaltres som més
de 100 socis.
També hem organitzat sortides
a Montserrat, Calella, Salou,
Sant Carles de la Ràpita; i a
Madrid, a la Casa de Campo, davant
el monument de la sardana,
juntament amb el Casal Català
de Madrid, a la plaça del Pilar de
Saragossa, a l’aplec d’Andorra
la Vella durant 4 anys, i a molts
aplecs i ballades que es duen a
terme a les terres de ponent.
Des de bon principi ens vam
implicar de forma molt participativa
en les ballades de sardanes a
la fresca que organitza el Consell
Comarcal del Segrià, que enguany,
ja s’ha fet la quarta edició, i
esperem, se’n facin moltes més.
Al commemorar aquests 10
anys ens afloren a la memòria
vivències joioses o punxants, que
ens han quedat gravades als nostres
cors en el transcurs d’aquests
anys, junts hem passat estones
alegres, divertides, de bona companyia,
algun moment difícil, però
el que més ens costa de superar
és, sense cap mena de dubte, la
pèrdua del nostre company i amic
Joan Massana...que hem intentat
superar junts, amb valentia, coratge
i ganes de tirar endavant
aquesta dansa tant nostra com és
la sardana i que ell com tots nosaltres
estimava i estimem tant.
Amics de la Sardana
Abans a Alguaire es feien
ballades dues vegades a l’any per
la Fira i per la Festa Major. Avui
al llarg de l’any se’n ballen moltes
més vegades: la Diada del riu,
l’Onze de Setembre, la ballada
de tardor, la ballada del Consell
Comarcal i sempre que en tenim
ocasió.
Celebrem el dia del riu, lloc
preciós i desitjat per molts dels
que ens visiten, amb totes les
associacions del poble, festa que
coincideix amb el Dia Universal
de la Sardana, normalment el diumenge
abans de Sant Joan i per
la tarda s’acaba amb una ballada
de sardanes.
Últimament també organitzem
una ballada de tardor. Hem
participat als actes que es porten
a terme tan a Lleida, com a
Alguaire, en motiu del centenari
del naixement d’en Josep Lladonosa
i Pujol i també vam participar
en l’estrena de la sardana
que es va composar per aquest
motiu “Recordant Lladonosa”
d’en Tomàs Gil i Membrado.
Durant aquests 10 anys hem
fet i fem cursets per tal d’ensenyar
i divulgar la nostra dansa.
Fruit de tot d’això, ens neix una
nova llavor: un grup de nens i
nenes amb el nom de Merlinets
en qui tots ens hi sentim implicats
i són la nineta dels nostres ulls:
tant la junta, com els monitors, les
famílies...Tots desitgem i volem
que això arribi a bon port.
Tot això no hagués estat
possible sense l’aportació desinteressada
de tots i cadascun dels

HAN FET ANYS
membres que han format part de
la junta durant aquest temps i el
recolzament de tots els socis.
El poeta Joan Maragall ens diu:
“La sardana és la dansa sencera
d’un poble que estima i
avança donant-se les mans.”
La sardana es pot entendre
de moltes maneres, el seu missatge
és universal, perquè aquest
donar-nos les mans és un acte
molt humà que forma part de la
mateixa naturalesa de les perso-
SARDANES
nes, ja que el fet de donar-nos la
mà simbolitza l’ajuda, l’acolliment
en un grup sense haver de patir
rebuig o discriminació a l’entrar a
formar part de la rotllana. L’acte
de donar la mà està ple de simbolisme,
qui no ho necessita en un
moment o altre de la nostra vida?,
qui no necessita una mà amiga,
una mà de ferro, una mà tendra,
senzilla, humil i per damunt de tot
una mà oberta i plena de tendresa
i amor? Aquest, jo crec que és un
També us informem de les activitats sardanistes previstes:
1.- Ha començat un nou curset per als més petits, Els Merlinets,
l’horari és de 7 a 8 del vespre els divendres al Casal.
2.- També hi ha un nou curs amb monitor per adults,
l’horari és de 21’30 a 23h del vespre els dijous al Casal.
Invitem a tot el poble, petits i grans, que s’hi apuntin,
segur que us ho passareu d’allò més bé.
dels missatges més importants
de la sardana i un dels missatges
que hauria de transmetre sempre
la nostra societat.
Els Amics de la Sardana volem
expressar el nostre agraïment
al senyor Manolo Soldevila per
aquest deu anys de dedicació,
compromís i entusiasme al capdavant
d’aquesta Associació tant
nostra. Així com reconèixer la
gran tasca realitzada dels anteriors
membres de la Junta.
CERCAVILA 36 27

28 CERCAVILA 36
REPORTATGE L’OLI
L’olivera, les olives
i l’oli d’oliva
A
l’últim Cercavila teníem
la primera oportunitat de
parlar de l’olivera que fa
uns quants anys, era un dels arbres
més populars d’Alguaire, juntament
amb els ametllers, i que degut
a un gran canvi de cultius, van
quedar fora de l’agricultura del
poble. Si bé que encara en queden
uns quants com a mostra.
Però el cultiu de l’olivera ha
tornat a créixer i es poden veure
noves plantacions que dins d’uns
anys donaran una bona producció,
és a dir, les oliveres són el motiu
del que parlarem una vegada més.
Les olives són el fruit de l’olivera i
degut a les aigües caigudes després
de la fl oració (abril - maig),
els arbres presenten un aspecte
immillorable i s’espera que la nova
collita doni quantitat d’oli d’oliva
que faci reviure els trulls i, tant
mateix, omplir algunes butxaques
gràcies al producte fi nal.
D’això en parlarem més endavant,
perquè ara el que convé
es parlar de les olives. Estem en
un temps que ja es poden començar
a collir per tal d’aprofi tar-les
i posar-les amb aigua i sal, amb
l’objecte de tenir-les a
Ismael Boj Gil
Ex- exportador d’oli d’oliva i orujo
taula en poques setmanes.
El sistema més idoni és, preparar-les
amb aigua i sal (nou
parts d’aigua i una de sal). També
es poden preparar amb sal-sosa
i així es poden menjar més aviat.
Son moltes les maneres de fer-ho,
doncs al Marroc, tenen el costum
de preparar-les amb oli d’oliva,
però aleshores són sempre madures,
o sigui que quan el color
de l’oliva ja és negre. També al
Baix Aragó, les preparen en verd
i en madur.
Ens situem a la nostra zona o
entorn, per què si ens n’anem més
lluny, algunes regions tenen el
costum de preparar-les amb verd
i farcides d’anxova, pebrot, etc.
Amb temps, tractarem àmpliament
el tema de l’oli d’oliva què,
en realitat, és i serà l’objecte de
les tres àrees : OLIVERA, OLIVES
I OLI D’OLIVA.
Octubre de 2008

HISTÒRIA
Continuem explicant les incidències
inherents a la construcció
de l’església d’Alguaire. El
mateix any 1774, el dia 6 de juny,
Isidre Fortuny, metge d’Alguaire,
vengué als Comissionats per a la
construcció de l’església, un pati de
casa situat a la Plaça, pel preu de 205
lliures, 5 sous i 6 diners, per tal de
permutar-lo per la Casa de la Vila,
de la qual necessitaven el lloc que
ocupava per poder fer l’església més
gran, ja que era situada al costat de
la primitiva església. El mateix dia,
a continuació de l’acte anterior es
realitzà la permuta de dit pati de casa
per la Casa de la Vila. Per part del
Comú o Ajuntament hi assistiren els
regidors i batlle ja citats en l’anterior
escriptura, excepte el síndic personer
Pere Jaume Sitjar, que no hi era, i en
canvi hi foren presents Josep Morguí,
i Jaume Arjó, diputats, i Josep
Castanyon, síndic. Els Comissionats,
a més del lliurament del pati es
comprometeren a construir la Casa
de la Vila, que tenia un pressupost
de 260 lliures. (Fou l’edifi ci anterior
a l’actual).
El procés de construcció no devia
anar prou bé perquè molt aviat van
començar a sorgir problemes amb el
constructor. L‘11 de juny de 1774,
Mateu Pedrerol, adjudicatari de les
obres, va fer un requeriment als comissionats
Francesc Gelet, Francesc
Moix, i Josep Nadal i Mor, per mitjà
de Josep Pujades, nunci jurat de la
vila, reclamant que cada anualitat li
havien de pagar 2.000 lliures, i només
havia cobrat 1.312 lliures, 3 sous i 8
diners; la qual cosa impossibilitaria
de poder portar materials a l’obra al
seu temps i no es podria acabar l’obra
en el termini de sis anys. Temps que,
per altra banda, deia que era molt
just per poder acabar l’església i més
CONSTRUCCIÓ ESGLÉSIA D’ALGUAIRE
La construcció de l’església
d’Alguaire al segle XVIII (II)
atenent els rigorosos hiverns i estius
que obligaven a suspendre les obres.
També digué que estava disposat a
fer visurar (inspeccionar) les obres per
un expert que en el seu cas era Agustí
Biscarri, per demostrar que portava
les 400 lliures en obra feta avançada,
i que els Comissionats nomenessin
un altre expert per tal què es posessin
d’acord en si hi havia dita obra
avançada o no.
Al cap de dos dies, el 13 de juny
de 1774, li contestaren pel mateix
conducte dient que ells, els Comissionats,
entenien que no tenia obra
avançada per import de 400 lliures
com estava pactat per poder cobrar
els pagaments estipulats, i que nomenaven
Isidre Roigé, mestre de cases,
de Lleida, afegint, que si deien que
tenia l’obra avançada li pagarien de
seguida fi ns a les 2.000 lliures corresponents.
Recordem que aquest Isidre
Roigé, era inicialment contractant
junt amb Mateu Pedrerol de les obres
de construcció de l’església, i que pel
motiu que fos se separaren.
Nosaltres, pensem que bona
part del problema podria ésser degut
a dues causes: per una banda
que s’hagués equivocat en calcular
el pressupost, o que conscientment
l’hagués fet inferior al preu real per
aconseguir-ne la contracta; i per
altra banda en la manca de recursos
econòmics o capacitat fi nancera del
constructor per dur a terme una obra
d’aquesta envergadura. Per aquest
darrer motiu creiem que Mateu Pedrol
s’associà amb els fi adors i paletes que
treballaven pel ell: Andreu Pedrerol,
i Francesc Carbonell, fadrí. Ho feren
mitjançant escriptura pública davant
del notari d’Alguaire el dia 7-08-1774.
En la constitució de l’associació ell
aportà l’adjudicació o contracte de la
construcció de l’església, i els altres
Pere Terrado
dos aportaren llur treball i acceptaren
participar cadascun en la tercera part
dels benefi cis o de les pèrdues resultants;
altra condició és que també
poguessin treballar a l’obra Josep, i
Jeroni Pedrerol, fi lls de Mateu Pedrerol;
altres acords foren: que tots tres
treballarien a l’obra fi ns a acabar-la,
però que es podien absentar de la
feina fi ns a un mes sempre que no
fos per anar a treballar a un altre lloc,
Mateu Pedrerol,
adjudicatari
Andreu Pedrerol, i
Francesc Carbonell,
paletes i constructors
de l’església
parroquial
sense el permís dels altres dos, però
si que podien treballar fi ns a vuit dies
en una altra obra de la mateixa vila; i
fi nalment que els diners que anirien
cobrant els posarien en una caixa
tancada amb tres panys i amb una
clau cadascun perquè no se’n pogués
disposar sens el consentiment
dels tres. Hem fet esment d’aquesta
associació com a antecedent per a la
comprensió de properes escriptures
que comentarem.
Efectivament vuit o nou mesos
més tard, el 29 d’abril de 1775, Andreu
Pedrerol, i Francesc Carbonell, fadrí,
socis de Mateu Pedrerol, requeriren
als comissionats Josep Nadal i Mor,
Francesc Moix, i Francesc Gelet,
als quals manifestaren amb bones
paraules, que el Mateu Pedrerol els
havia enredat en fer-los partícips de
la contracta, ja que de les quantitats
que cobrava no volia que cap im-
CERCAVILA 36 29

port es destinés a salaris dels socis,
a més resulta que s’havia venut dues
someres, útils per al transport dels
materials, i que s’havia apropiat de
diversos instruments i aparells per a
l’art de construir; per això demanaren
treballar assalariats amb el jornal diari
de dotze sous mentre treballessin en
la construcció de l’església. També
demanaren que no lliuressin cap més
quantitat a dit Mateu Pedrerol, llevat
dels 12 sous de jornal diari igual que
ells els dies que hi treballés; i que tot
i que era del domini públic a Alguaire
que havien fet companyia amb Mateu
Pedrerol, volien que aquest requeriment
servís de comunicació als
comissionats.
Tot i que ja s’intueix que les coses
començaven a anar a mal borràs,
no es prengué cap mesura dràstica
per solucionar-ho. Part del problema
podria raure en la passivitat d’alguns
dels mateixos comissionats, atès que
el dia 20 de febrer de 1776, Francesc
Gelet, un dels comissionats, junt amb
Erasme Sabater, Lluís Sabidó, i altres
105 signataris particulars d’Alguaire,
requeriren a Mateu Pedrerol, com a
constructor de l’església, mitjançant
un memorial junt amb un decret de
la sots delegació de Lleida, perquè
nomenés en el termini de tres dies un
perit per tal que junt amb Agustí Biscarri
valoressin les obres fetes a l’església.
Aquest Biscarri en una anterior
visura o peritatge havia estat nomenat
pel mateix Andreu Pedrerol. El memorial
fa un repàs de com s’havia arribat
a l‘actual situació, el qual entre altres
coses diu: que en l’anterior visura de
l’any 1774 ja s’havia comprovat que
el valor de l’obra feta a l’església no
era superior en 400 lliures en obra
avançada per poder cobrar, si no que
era inferior en unes 700 lliures, és a dir,
1.100 lliures de diferència per poder
cobrar o tenir l’obligació de pagar, i
ara temien que la diferència encara
hagués augmentat.
Al memorial mencionat, s’hi feia
referència que per mirar de superar
la situació, ja que entenien que ni
constructor ni fi adors tenien capital
30 CERCAVILA 36
HISTÒRIA CONSTRUCCIÓ ESGLÉSIA D’ALGUAIRE
sufi cient per respondre judicialment,
es va proposar a l‘Ajuntament que es
pagués setmanalment als operaris
que hi treballessin, i pagant al constructor
Mateu Pedrerol i als fi adors
Andreu Pedrerol i Francesc Carbonell,
la quantitat de 12 sous setmanals;
cosa que els dos darrers acceptaren i
el primer refusà dient que volia cobrar
quinze sous, fi nalment acordaren pagar
a cadascun d’ells 14 sous, amb la
seva oposició. Però tampoc no donà
resultat ja que treballaven amb tanta
negligència que obligà als comissionats
a variar de sistema. Continuà
dit Francesc Gelet acusant fort als
altres dos comissionats Josep Nadal,
i Francesc Moix, dient que diverses
vegades havia intentat acabar amb
aquesta situació però no li havien
fet cas, i afegeix una forta acusació,
dient que potser era perquè un dels
comissionats amb el seu carro i mules
havia treballat tot l‘hivern en el transport
de pedra i materials per un jornal
superior al que altres havien ofert
transportar, i afegeix que per aquesta
causa eren constants els clamors dels
contribuents per la poca cura que es
tenia amb els diners i per aquesta causa
decidiren fer peritar les obres, i si
s’esqueia nomenar nous comissionats
que vigilessin més la inversió del diner
i prossecució de l’obra.
Gairebé un mes més tard, el dia
10 de març de 1776, encara no s’havia
resolt la peritació de les obres, ja
que Francesc Gelet, Erasme Sabater,
i Lluís Sabidó, feren presentar un altre
requeriment i decret als tres comissionats
Josep Nadal, Francesc Moix,
i Francesc Gelet, ja que l’anterior
malgrat haver donat un termini de 3
dies a dit Mateu Pedrerol continuava
amb pràctiques dilatòries, ja que nomenà
per la seva part com a expert
a T. Soler i Faneca, arquitecte de
Barcelona, i mestre d’obres del rei, pel
qual estava actualment treballant i era
pràcticament impossible que deixés
la feina per venir a Alguaire a valorar
les obres fetes a l’església, a més, els
requeridors sospitaven que l’obra no
s’ajustava al plànol, perfi l i contracta.
El decret obligava a dit Mateu Pedrerol,
perquè en el termini de 3 dies
nomenés un expert del corregiment
de Lleida, i si no ho feia es nomenaria
d’ofi ci; i als comissionats Josep Nadal,
i Francesc Moix, que no paguessin res
més de l’obra, sota pena de 25 lliures,
fi ns que es resolgués l’assumpte.
El mateix requeriment de memorial
i decret anterior fou presentat
pel notari el dia 24 de març a Mateu
Pedrerol, constructor, trobat a l’obra
de l’església. No en diem el contingut
per no repetir allò que s’ha dit al
paràgraf anterior. Hi foren presents
de testimonis: Sadurní Garriga, i Pere
Birro, tots dos pagesos d’Alguaire.
Testimoniatge dels visors. El dia
1 de maig de 1776 es visuraren les
obres pels experts Agustí Biscarri, de
58 anys, i Miquel Batiste i Miquel, de
30 anys, mestres paletes de Lleida, i el
dia 8 feren el testimoniatge davant del
notari d’Alguaire i prestant jurament
en presència del batlle d’Alguaire
Isidre Fortuny, que era metge, els
quals digueren que el valor de l’obra
que el constructor tenia feta, després
d’haver-la amidat i calculat, era
de 1.695 lliures, 5 sous i 10 diners,
atenent el cost total de l’obra de
14.500 lliures. Però donant-li un valor
equitatiu de 24.000 lliures que ells
creien que valia la construcció total
de l’església l’obra construïda tenia
un valor de 2.804 lliures i 4 diners. Ací
ja veiem que una valoració objectiva
del cost de la construcció de l’església
era, de moment, de 24.000 lliures, i no
de 14.500 lliures, tal com inicialment
havia estat pressupostada. Val a dir
que els visors detallen i valoren pam
per pam l’obra construïda. Detall
que no comentem per no cansar i
fer encara més llarg del que serà el
present article.
Continuant l’ordre cronològic
trobem que amb un mes de diferència
es van fer dues procures, una el 6 de
juny de 1776 a favor de Jerónimo Lisbona,
agente de los Reales Consejos
de Madrid, per comparèixer davant
de tota mena de tribunals i especialment
davant del rei i del Supremo y

Real Consejo de Castilla, per sol·licitar
mercès, llicències i gràcies, especialment
les que fossin concernents a la
construcció de l’església. I l’altra amb
data 5 de juliol de 1776, en aquesta
segona tornaren a nomenar a Jerónimo
Lisbona, i a més, a Simon Gómez
Pérez, i a Martín de Villanueva, amb
les mateixes facultats anteriorment
mencionades, i afegint-hi que allò que
un comencés ho pogués continuar un
altre, i podent actuar conjuntament o
cadascun d’ells a soles. Suposem que
les procures eren per a obtenir l‘aprovació
de l’aplicació del vint-i-quatrè,
i/o altres permisos per a la construcció
de l’església. Sense comentaris.
El 15 de juliol de 1776, els comissionats
Nadal, Moix, i Gelet, van fer
presentar un requeriment a Andreu
Pedrerol i a Francesc Carbonell,
paletes, constructors de l’església,
trobats a casa del batlle Isidre Fortuny,
comunicant-los que feren revisar les
obres i no estaven prou avançades en
funció dels diners rebuts ja que les
obres fetes eren valorades en 1.695
lliures, 5 sous, i 10 diners molt lluny
de les 4.000 lliures rebudes, i més
considerant que per poder cobrar
havien de tenir avançada l’obra en
400 lliures, i instant-los a posar-se al
corrent de les obres personalment
o per mitjà d’altres mestres d’obres
competents.
Mateu Pedrerol, adjudicatari
Andreu Pedrerol, i Francesc Carbonell,
paletes i constructors de l’església
parroquial, el dia 17 de juliol
de 1776, en respondre l’anterior requeriment
posaren de manifest l’acabament
de la primera etapa de les
obres; en la qual digueren que Josep
Nadal, Francesc Moix, i Francesc
Gelet, eren suposats comissionats
ja que no havien fet ostensió de cap
representació; continuaren dient que
de l’anterior inspecció resultà que hi
tenia invertides 2.294 lliures, un sou
i 9 diners; que havien incomplert la
contracta establint que els fiadors
Andreu Pedrerol i Francesc Carbonell,
cobressin a preufet sense comunicarho
a Mateu Pedrerol; també digué
HISTÒRIA CONSTRUCCIÓ ESGLÉSIA D’ALGUAIRE
que havien incomplert la contracta
en no pagar-li cada any les 2.000 lliures,
pactades; i que els comissionats
no les havien pagades per haver-les
destinat potser a fi nalitats particulars
i no per a la construcció de l’església,
ja que ell només havia cobrat 2.920
lliures i 9 sous, i no 4.000 com deien
els Comissionats; i fi nalment digueren
que cessessin de molestar-los amb la
sol·licitud de continuar la fàbrica de
l’església, ja que per falta de compliment
els deixava desobligats de
la contracta, i fent-los responsables
dels danys, perjudicis i costes que poguessin
sobrevenir. Foren testimonis:
Joaquim Penya, ferrer, i Josep Dachs,
paleta, veïns d’Alguaire. Com veurem
per l’acord a què posteriorment arribaren
hi havia molt poca veritat en
aquesta resposta.
Val a dir que les obres de l’església
estigueren parades durant
gairebé vuit anys del juliol de 1776 fi ns
al maig de 1784, segurament esperant
l’aprovació del predit ‘Supremo
y Real Consejo de Castilla’, quina
humiliació, ja que l’única referència
que hem trobat durant aquest lapse,
és que el dia 17 d’octubre de 1780
els Comissionats atorgaren una altra
procura, aquesta, a favor d‘Esteban
Benito de Eguas, també agent de
negocis de los reales consejos de
Madrid, amb facultats anàlogues a
les dues anteriors procures. Però a
partir de 1784 es tornaren a engegar
els engranatges de les obres.
Isidre Roigé, i Josep Roger, mestres
d’obres de Lleida, com a experts
o perits, nomenats per l’Ajuntament
d‘Alguaire, el dia 01-05-1784, emeteren
un informe dient que per poder
continuar les obres de l’església calia
enderrocar l’església vella pel destorb
que feia. Recordem que l’església
nova es va construir al voltant de
l’església vella, quedant aquesta encerclada
per la nova. Aquest peritatge
es presentà al bisbe de Lleida Jeroni
Maria de Torres, junt amb la sol·licitud
de l’Ajuntament d‘Alguaire el dia 6 següent,
en la qual tornaren a demanar
permís per demolir l’església vella,
argumentant que els ofi cis divins es
podien fer els dies feiners a la capella
de Sant Miquel de l’Hospital, que era
dins de la vila, i els festius a l’església
del Merli que aleshores era extramurs.
El mateix dia el bisbat demanà al
rector, que aleshores era Francesc
Torrente, prevere, com a substitut per
malaltia de fra Francesc de Barasona,
prevere i vicari perpetu, que informés
sobre la qüestió.
Aquesta vegada l’informe fou
favorable i l’església s’enderrocà
atès que les obres continuaren.
Així ho confi rmà el mateix Francesc
Torrente, a l’informe de la Visita
Pastoral, feta pel bisbe Jeroni Maria
de Torres, a Alguaire, el 23-10-1784.
Assenyalem que la Comunitat de
Preveres d’Alguaire era composta en
aquella data per Francesc Torrente,
regent, substitut del vicari perpetu
fra Francesc de Barasona, misser
Narcís Moix, el Dr. Francesc Sabater,
i Francesc Fernandes, preveres i benefi
ciats de l’església.
Aprofitem per comentar que
els preveres Moix, i Sabater eren
d’Alguaire. El tractament de misser,
Narcís Moix el tenia perquè era batxiller
en lleis, equivalent a llicenciat.
Sobre el Dr. Francesc Sabater comentarem,
que acompanyà al seu pas per
Alguaire a Francisco de Zamora, en
els viatges que féu a Catalunya l’any
1788, i sobre el qual Lladonosa, a la
Història d’Alguaire (p. 227) deia que
no sabia si era metge o jurista; doncs
bé, ni una cosa ni l’altra, era doctor
en teologia.
Es reprengué el cobrament del
vint-i-quatrè ja que el 05-07-1784,
Josep Rius, diputat d‘Alguaire, facultat
per l’Ajuntament, n’atorgà
el contracte, mitjançant encant o
subhasta, per un període de 4 anys,
a favor de Francesc Metge, botiguer
d‘Alguaire, pel preu de 6.100 lliures. A
la vista d’aquest document observem
alguns canvis produïts. Primer, la desaparició
dels tres comissionats Nadal,
Moix, i Gelet, ja que el contracte fou
atorgat per Josep Rius, en nom de
CERCAVILA 36 31

l’Ajuntament, i no per ells. És a dir,
que el Comú o Ajuntament prengué
les regnes de la construcció perquè,
com hem vist, les coses no acabaven
de funcionar, segurament per dificultats
d’entesa entre els mateixos
comissionats. Val a dir que sobre
l’atorgament d’aquest contracte hi
hagué una incidència, ja que, tres
dies més tard, Isidre Roigé, mestre
d’obres, de Lleida, i veí de Fraga presentà
una reclamació a l’Ajuntament
d‘Alguaire, al·legant que li havia estat
adjudicat dit contracte, però que no
havia pogut anar signar-lo quan l’avisà
l’Ajuntament, i per això li havien retirat
i atorgat a una altra persona, tal com
hem vist. Reclamació que no tingué
cap efecte.
El nou adjudicatari de les obres
fou Miquel Gras, mestre d’obres de
Lleida, amb el qual abans de signar
la contracta corresponent ja hi va
començar haver incidències. Vegem
com succeí, el dia 23-07-1784, l’Ajuntament
d‘Alguaire, representat per
Josep Gonsales, batlle, Josep Banyeres
i Giró, Faust Farreny, i Francesc
Salvia, regidors, Josep Rius, diputat,
i Francesc Moix, síndic personer,
requeriren a dit Miquel Gras, al qual
s’havia adjudicat la subhasta per a
l’acabament de l’església, pel preu
de 14.600 lliures, en el termini de 8
anys, perquè les fi ances que presentava
eren Francesc Gras, el seu pare,
i Josep Tarragó, mestre d’obres de
Lleida, els quals, l’Ajuntament deia
que no tenien patrimoni suficient
per garantir les obres, per tant calia
que en presentés uns altres per poder
signar la contracta, però fi ns a
aquell dia no n’havien tingut cap més
notícia; i fou instat a presentar nous
fi adors i signar la contracta el dia 25
de juliol, amb l’amenaça que si no ho
feia tornarien a subhastar l’obra, i en
1.
32 CERCAVILA 36
HISTÒRIA CONSTRUCCIÓ ESGLÉSIA D’ALGUAIRE
el cas que el preu fos superior al que
a ell li fou adjudicat, li reclamarien la
diferència per danys i perjudicis.
El dia 29, es va signar la nova
contracta amb Miquel Gras. Per
l’Ajuntament signà Josep Rius, diputat,
delegat pels altres membres.
Les condicions de la construcció són
similars a les que ja varem comentar
a l’anterior contracta amb Mateu
Pedrerol. Les obres ja hem dit que
s’havien d’acabar en vuit anys; al
Val a dir que
les obres de
l’església estigueren
parades durant
gairebé vuit anys
del juliol de 1776
fi ns al maig de 1784
cap dels sis anys el 1990 havia de
quedar enllestida l’església, i els dos
darrers anys el campanar i els detalls
fi nals, per tant l’església havia d’estar
totalment acabada l’any 1792. El pagament
de les 14.600 lliures s’havia
de fer amb vuit pagues iguals anuals,
pagadores per trimestres, els dies 15
d’agost, novembre, febrer i maig de
cada any. Fiador només n’hi hagué
un: el seu pare Francesc Gras, paleta
de Lleida, sembla que fi nalment va
ésser sufi cient.
Com a novetats d’aquesta contracta
es pactà que a més d’enderrocar
l’església vella, s’havien de baixar
les campanes del campanar, per
posar-les al nou quan s’escaigués. I
com que les obres havien estat tants
anys parades també calia rebaixar
aquella porció d’obra que hagués
estat malmesa per les inclemències
del temps, tant de les parets, como
de les columnes, per tal que l’obra
que calia continuar al damunt quedés
ben sòlida. Malgrat tot, pensem que
això podria haver fet quedar l’obra
ressentida i fos una de les causes que
en enderrocar l’església, la destrucció
fos tan gran.
Les obres, inicialment, continuaren
bé. El monestir també anava
pagant la part a què es comprometé a
mesura que avançaven les obres. Així
veiem que el dia 20 de gener de 1787,
Francesc Freixa, prevere, i regent la
cura d‘ànimes de l’església parroquial
d‘Alguaire, reconegué haver rebut de
Josep Martí, comerciant de Cardona,
arrendatari dels delmes de la Baronia
d‘Alguaire, de mans de Antoni Vidal,
d’Alguaire, el seu col·lector, la quantitat
de 300 lliures, per destinar-les a la
construcció de l’església, per ordre de
la priora del monestir madona Maria
Antònia de Berart i de Ramon, i de la
procuradora madona Maria Ventura
de Valls.
L’any següent, el dia 11 de
gener de 1788, es tornà a arrendar
mitjançant subhasta el cobrament
del vint-i-quatrè. El contracte d’adjudicació
fou atorgat per Jaume Arjó,
diputat de l’Ajuntament d’Alguaire,
en nom de l‘Ajuntament, a favor del
millor postor Francesc Moix, pagès
d’Alguaire, per un import de 7.825
lliures, per un termini de 4 anys, pagadores
en 16 pagues iguals trimestrals.
Ramon Moix, i Antoni Biel, pagesos
d’Alguaire, es constituïren en fi adors
de Francesc Moix, en aquest contracte.
I foren testimonis de l’acte Joan
Brunat, mestre de primeres lletres, i
Miquel Gras, mestre de cases, veïns
d’Alguaire.
A peu de pàgina indiquem les
fonts documentals emprades per a
l’elaboració del present capítol. 1
ACN. FN. Manuals notarials de Vicent Ribé i Font, dels anys: 1774, 1775, 1776, 1780, 1784, 1787, 1788.
ADioL, lligall 6, del Bisbe Torres, cal dir que aquesta font fou omesa al capítol anterior, i lligall 68. Diario de los viajes
hechos en Catalunya, de Francisco de Zamora, a cura de Ramon Boixareu, Curial, Barcelona, 1973, p. 243.

CURIOSITATS
ANTROPONÍMIA
Noms de casa, malnoms i
sobrenoms Alguairencs
A
Catalunya, com en tots els llogarets de
tradició cristiana, d’antany, les persones
sovint es batejaven amb el nom d’un sant
o d’un personatge bíblic; per això, a aquest primer
nom se l’anomena “nom de pila”. Com que
aquest acostumava a repetir-se tant en el sí de
la família com en el lloc on vivia l’individu, per
distingir-se els uns dels altres, n’hi havia prou
amb posar-hi a continuació un sobrenom que,
tant podia ser el nom del pare, l’ofici o càrrec
que tenia, la casa on havia nascut o estava vivint
i, si era foraster, s’utilitzava el nom de la població
Ca l’Aiguadé. Un avantpassat
d’aquesta família, un any de molta fam
i sequera és va trobar una alforja que
d’una banda era plena de pa i de l’altra
duia una bota de vi. En arribar a casa, la
va donar a un veí, dient-li que no volia
el pa i menys el vi, perquè a ell només
li agradava beure aigua. Amb aquesta
gesta i en la situació de sequera que es
trobaven, tothom es va estranyar que
no volgués el vi que sempre venia bé
per fer passar el fred. A partir d’aquell
fet en van dir Cal Aiguadé.
Ca l’Aringada
Ca l’Armano. Segons la tradició,
un descendent de Ca l’Armano
i un amic seu van anar a l’Aragó a
demanar caritat. Van arribar al primer
poble i trucant a les primeres portes
deien el següent: “Venim a demanar
caritat”, i els vilatans del poble al
que demanaven que ja els tenien
vistos d’altres vegades els van contestar:
“Volved otro día, Hermano”.
El parent d’aquesta família, al veure
que no hi havia res a fer, va dir al seu
amic, “Tornem-nos-en que aquí ja ens
coneixen” i des d’aquell moment els
va quedar de Ca l’Armano.
Ca l’Armenter
Ca l’Arrullat. Suposem que algun
avantpassat devia tenir el cabell
cargolat.
Ca l’Aspardenyé
Cal Baella
Cala Bartola
Cal Barrusca. No sabem si tindrà
a veure, però en el llenguatge
que es parla a Catí, a la part septentrional
nord de València, llegim que
Barrusca és un tronxo de panolla, la
part llenyosa del raïm.
Cal Barrap
Cal Barrusca
Cal Basi
Cal Bescans
Cal Birro
Cal Blanc
Cal Blasión
Cala Blàsia. Alguna avantpassada
es devia dir així.
Cal Ballesté. És probable que
tingui a veure amb la molla en forma
d’arc construït amb diverses làmines
elàstiques d’acer sobreposades que
s’utilitzaven en la suspensió dels
carruatges. Per tant, es pot pensar
que un antecessor de Cal Ballesté
reparava ballestes de carro o feia
ballestes per disparar.
Cal Bobo. Es coneix que un
familiar d’aquesta casa es dedicava
a cuidar bous. Per tant, s’entén com
una variant del substantiu bover, és
a dir, el guardià de bous.
Norma Soldevila Hortet
d’on venia. De vegades, també se’l coneixia per
qualsevol qualitat personal o física que el fes
destacar dels altres.
Tot plegat em va despertar la inquietud de fer un
recull dels orígens dels noms de casa, malnoms i
sobrenoms d’Alguaire, ja que també, són un refl ex
de la nostra història.
A continuació un presentem un estudi de l’antroponímia
del nostre poble, classifi cada per ordre
alfabètic.
Esperem que aquest treball sigui del vostre interès.
Cal Boira
Cal Boldú
Cal Botes
Cal Botetes
Cal Boqueta
Cal Boldú. És també un cognom.
Cal Cabrera
Cal Cabrenyo
Cal Cachumbo. Un antecessor
de l’actual família que duu aquest
nom de casa, sempre cantava una
cançó què, en la tornada, hi havia
la paraula “Catxumbo” i d’aquí li ve
el nom.
Cal Cagall
Cal Calandrí. Actualment es
troba al carrer Eixample, número 9.
La casa es construeix al 1886 pel Sr.
Ramon Puig Baltasa. El nom de Cal
Calandrí es deu a que el seu propietari,
persona afable i de bon caràcter,
cantava molt bé i afi nava com un ocell
calandrí.
Cala Calaria
Cal Calderer. És el sobrenom
que s’aplica a la família que feia calders
i altres peces d’aram. Fins i tot
un dels calderers del lligatge va treballar
en la construcció de màquines
de vapor a Barcelona. L’ofi ci va passar
de generació en generació fi ns al besavi
dels descendents actuals, que ja no
CERCAVILA 36 33

34 CERCAVILA 36
CURIOSITATS
es diuen “Riera”, com els seus avantpassats.
Pau Riera Prats, el darrer que
es dedicà a l’ofi ci, tingué dues fi lles,
la Maria i la Josepa; és per això que
els seus néts, la Dolors Seuma Riera
i el Xavier Morell Riera, són els darrers
descendents que porten aquest
cognom. Josep Lladonosa en el seu
llibre “Història de la Vila d’Alguaire”,
explica la seva fascinació per la feina
dels calderers que treballaven a la Pl.
Església i com s’entretenia veient-los
feinejar.
Cal Cantiner. El cantiner era la
persona que dispensava begudes en
una cantina o taberna. Coneixem però,
també, que aquesta paraula té una
etimologia que deriva de l’italià i que
signifi ca cava de vi, bodega o volta.
Cal Canot
Cal Capellanet. Se sap que
temps enrere, la majoria de famílies
disposava d’un ruc o d’una ovella
i és per això què, de tant en tant,
passava un esquilador a xollar el
bestiar. Un familiar de cal Capellanet,
fent broma amb l’esquilador, li digué
que volia que li fes al seu animal una
forma esquilada, “una corona com la
dels capellans”. Les persones que el
van sentir ho van trobar tant graciós
i que ja li quedà el malnom de Cal
Capellanet.
Cal Cargues. Les cargues eren
una mesura de pes, 1 carga era igual
a 3 quintars.
Cal Carlets
Cal Carolina
Cal Carrera
Cal Casany
Cal Cascarres
Cal Castelló
Cal Cheba
Cal Coix
Cal Corbins. És possible que
provinguessin del poble de Corbins.
Cal Colàssia. Potser derivat de
Nicolassa.
Cal Colau. Potser derivat de
Nicolau.
Cal Colom. Del llatí “Columba”,
colom. Podria indicar una persona
mansa.
ANTROPONÍMIA
Cal Confi t
Cal Corasero
Cal Corta
Cal Cotxic
Cal Cubells. A més de ser una
població, és també un cognom.
Cal Cuan
Cal Cubillons
Cala Cuca
Cal Cudemus
Cal Dama
Cal Donís. Es coneix que l’origen
del nom d’aquesta casa és degut
a la Sra. Dionísia Navés Ximeno. La
família procedent de cal Donís són
els de cognom Satorra, però anteriorment
cal Donís era a la travessia
del carrer Pati.
Cala Espaseta. La paraula espaseta,
ve del diminutiu d’espasa.
També pot signifi car estilet.
Ca l’Espinet. També és cognom.
Ca l’Esporgat
Ca l’Estruch. Si ens remuntem
a molt enrere, estruch era la grafi a
aglutinada de l’adjectiu antic “astruc”,
del llatí vulgar “astrucus”, com
a persona sortada i feliç. Era nom
freqüent entre els jueus medievals.
Cal Fabons
Cal Falta
Cal Farré del pati. És molt
possible que vingui de ferrer, del llatí
“ferrarius” com a aquell qui treballa
el ferro.
Cal Farinós
Cala Federica
Cal Ferino
Cal Ferminet
Cal Fideuer
Cal Finet. Tot va començar
entorn al 1860 amb el Josep Gelet
Jofre. Aquest senyor, va néixer de
família poc treballadora, que era la
de Ca l’Armenter. Ell però, era molt
treballador i des de petit deien que
no s’assemblava gens als seus progenitors.
Quan el veien treballant amb
el seu avi deien: ”Que n’és de treballador
aquest xicot” i l’avi contestava:
“Si que ho és, i fi net que treballa...”
Quan va ser més gran es va dedicar
a fer planters i des de l’any 1900 a la
façana de la torre on vivia s’hi podia
llegir: Es venen planters de totes
classes a Sol Finet.
Cal Flac
Cal Flari. Algun avantpassat de
la família devia ser frare, a més, la seva
vivenda s’ubica davant de l’església
parroquial.
Cal Flores
Cal Fonsito
Cal Francès
Cal Fusté
Cal Fusteret
Cal Garrut
Cal Gasull. Podria procedir de
l’adjectiu ”gas-gassa”, mot emprat
per anomenar a les persones d’ulls
blaus o clars.
Cal Gesera
Cal Granat
Cal Grill
Cal Guapo
Cal Guineu
Cal Jaques
Cal Jofre
Cal Llagumet
Cal Llanero
Cal Llança
Cal Llenya
Cala Madarda
Cala Maga
Cal Maqueroles
Cal Maquin
Cal Malla. Aquest sobrenom,
es creu que té uns dos-cents anys. Un
familiar, molt juganer i ociós, juntament
amb els seus veïns de carrer, jugaven
amb unes fi txes confeccionades amb
pedretes o trossets de branques d’arbre
que anomenaven “malletes”. Es
veu què, aquest personatge, devia
guanyar moltes partides i de tant tocar
malletes, li va quedar el sobrenom de
Cal Malla.
Cal Mallaures
Cal Melé. Potser venien mel.
Cal Manjar
Cal Manrón
Cala Manroneta

CURIOSITATS
Cal Manchiqui
Cal Maso. Podria venir de l’anglès
”Mason”, picapedrer.
Cal Masió
Cal Menercal
Cal Melga
Cal Mateu
Cal Manchado
Cal Masol
Cal Martí
Cala Manuela
Cal Mingol. En diminutiu d’un
antecessor que es deia Armengol.
Cal Miró
Cal Moix. És també cognom.
Cala Moixeta
Cal Moles
Cala Molinera
Cal Montanyés
Cal Moreno. Ve de l’adjectiu
castellà moreno, com a persona bruna
i de pell fosca.
Cal Mosca
Cal Nach
Cal Nachet
Cal Nadalet
Cal Nando
Cal Nap
Cal Nasi del Pimpo
Cal Nasiet
Cal Nastasi
Cal Nècum
Cal Nito
Cal Pachacho
Cal Pachec
Cal Pagès
Cal Palmes
Cal Palleré
Cal Pallot
Cal Panadé
Cal Panello
Cal Pasqual
Cal Pataques
Cal Patroc
Cala Pauleta
Cal Pauló
Cal Pauló. És un sobrenom que
deriva de la franja, concretament
d’Alcampell. Originàriament, els de
Cal Pauló, eren descendents de Cal
ANTROPONÍMIA
Quiles, família establerta a Alguaire
des d’antany. Per raons polítiques i
econòmiques cap a principis del segle
XIX, una disputa entre germans
va acabar amb la vida de l’altre, el fi ll
del germà mort va ésser acollit per
una família d’Alcampell. El nom de
la família era Cal Pauló, per això, al
tornar el noi a Alguaire, va continuar
tenint el nom pel que se’l coneixia a
Alcampell, on també encara hi perdura
aquest nom de casa. Els actuals
paulons, són descendents de Cala
Sina (s’amagava els talls de confi tat
a la sina) i del noi que va marxar a
Alcampell per tornar després i casarse
a Alguaire.
Cal Pavet
Cal Pedro
Cal Pelús
Cala Pepita del Caixé
Cal Pequenyo. Algú devia de
ser menut.
Cal Peralta
Cala Perança
Cal Perensano
Cal Pere bo
Cal Peretó. Nom de l’antiga
casa situada al carrer del Merli, número
2. D’antany se la coneixia com
Cal Jaume de Peretó pel fet que el
fundador d’aquesta família fos un
cabaler de casa Peretó.
Cal Perica
Cal Perrera
Cal Peta
Cal Petit
Cal Peterit
Cal Pey
Cal Picholi
Cal Pierris
Cal Pimpo
Cal Pinela
Cal Pirrot
Cal Polo
Cal Portellà. Venia de La Portella.
Cal Potacari. Nom de farmacèutic
antic.
Cal Pubill de Sudanell
Cal Puro. Aquest nom ve de la
població de Menàrguens. El Francis-
co del Puro, com tothom el coneixia,
vivia en una casa que estava al costat
d’una bovera on es feien molts
“puros”. Va tenir 4 fi lls i una de les
filles, l’Antònia, va ser adoptada
per una germana seva que no tenia
fi lls i que vivia a Alguaire. Aleshores
van començar a dir-li la Pura i al seu
marit que era de Torrefarrera, el
Puro. Van tenir dos fi lls: el Pere i el
Francisco, que van ser els “puros” i
així ha continuat fi ns avui la saga de
Cal Puro.
Cal Querola
Cal Quiles
Cal Quiron
Cal Quito
Cal Ramblé
Cal Rata
Cal Rey d’Oro
Cal Riscla
Cal Riteta
Cal Robito
Cal Roig del Llenya. Es coneix
que l’origen prové de Pere Antón
Mateu, que era el pare de Josep,
Caterina, Teresa, Sebastià, Faustet,
Peret i Joanet Mateu Guàrdia. El seu
pare, al ser pèl-roig i de pell molt clara,
sempre tenia la cara molt vermella. Per
això se’l va anomenar Roig. Es sap que
a la zona de Comafarta, hi ha encara
una roureda que és d’aquesta família i
que d’allí en treien llenya, en especial
el Pere Antón, que era pagès. És per
això, que li quedar el nom de casa Cal
Roig del Llenya.
Cal Rometa
Cal Romaldo. Es sap que l’actual
família amb aquest nom de casa
són els que tenen el cognom Terrado.
És molt possible que alguna persona
d’aquesta casa es digués Romualdo
o Romualda.
Cal Ros de la xata
Cala Rosa l’Abril
Cal Rostes
Cal Rouret
Cal Royo
Cal Rufi no
Cal Sabateró
Cal Salot
CERCAVILA 36 35

36 CERCAVILA 36
CURIOSITATS
Cal Sangre
Cal Sangret
Cal Saó
Cal Sastret
Cal Segadoret
Cal Sepi
Cal Sepo
Cal Serenyena
Cal Serni
Cal Seuma
Cal Sevé
Cal Sic
Cal Sicle. Actualment ubicada
a la Pl. Església, número 13. El Sr.
Jaume Farreny i Cambray compra
l’antiga casa al 1928 per destinar
l’habitatge a obrir un comerç. Aquest
es caracteritzava per oferir qualsevol
tipus de producte des de mobles,
teixits, llibres, aliments...També s’hi
podia llogar maquinària agrícola
o ve comprar màquines de cosir.
El comerç era conegut com “Siglo
Moderno”. Durant la Guerra Civil
espanyola, l’establiment fou saquejat
i la penúria de la postguerra provoca
una davallada de l’activitat comercial.
Del nom “Siglo Moderno” la casa
prengué el sobrenom de Cal Sigle.
Cal Silo
Cal Sirera
Cal Soca
Cal Tambó
Cal Tarroné
Cal Taruc
Cal Terra
Cal Teseura
ANTROPONÍMIA
Cal Teulé
Cal Tiberi
Cal Tomàs del Barra
Cal Tomasola. La seva història
comença el 1842, quan la Sra. Feliciana
Tadín Fabregat, vídua de Sadurní
Garriga, compra una casa al costat
de la seva que era de la Sra. Tomasa
Fabregat (suposadament, tia seva). A
partir d’aquí el nom de l’antiga propietària
perdura, i el nom de la casa
passa a ser “De Cala Tomasa”, que
més tard deriva en “Cala Tomasola”.
No serà pràcticament fi ns a l’actualitat
que el renom perd la forma femenina
i esdevé “Cal Tomasola”.
Cal Tomany
Cal Ton del miracle
Cal Tona
Cal Tonet del negre
Cal Tonyé
Cal Torres
Cal Trerill
Cal Triqueles
Cal Tro
Cal Trumfa
Cal Tupinaire. Una parella
d’aquesta família van decidir d’anarse’n
a viure a Alguaire. Un cop a la
nostra població, decideixen muntar
un negoci, on antigament hi havia el
Cinema Califòrnia, davant de cal Masol.
El comerç era d’olles i tupins i no es
podien queixar perquè els va funcionar
d’allò més bé. Gràcies a la frondositat
de la botiga, es van poder comprar
un pati a la carretera, on s’hi van fer la
casa. Era a l’avinguda Jaume Nadal,
número 32. Des de llavors i gràcies a
ells, els va quedar el nom de casa de
Cal Tupinaire.
Ca l’Ucho
Ca l’Uchet
Cal Vert
Cal Vinebre. Descendents
del poble de Vinebre a la Ribera
d’Ebre.
Cal Xabalet
Cal Xabolens
Cal Xeba
Cal Xen
Cal Xep. El veí d’Alguaire
Josep Tersa i Prats, essent calderé
(avui en dia altrament conegut com
a llauner), en aquells temps tenia un
proveïdor de materials, ferros i coure
que era valencià. Quan venia a
Alguaire a fer les comandes i portar
materials al Josep, com que a banda
de la relació comprador-venedor els
unia una gran amistat, s’allotjava a
casa seva i amb el parlar de tot bon
valencià al Josep el cridava com
a Xep o Xè, així és com els veïns
del poble van adoptar aquest mot
dirigit a ell, ja que amb els anys va
esdevenir nom de casa.
Cal Xerrin
Cal Xerripa
Cal Xorret
Cal Xero
Cal Xollador. Moltes persones
de la vila recorden veure un avi de
cal xollador esquilant mules, rucs i
altre bestiar.
Cal Xoriço
Cal Zamora
ESPECIAL AGRAÏMENT PER LA SEVA COL·LABORACIÓ A:
Maria Torrent, Ramon Moncasi i també a totes aquelles famílies que ens han fet arribar els seus noms de casa, malnoms
i sobrenoms, sense els quals, aquest recull no hagués estat possible.
El present recull conforma noms, malnoms i sobrenoms de cases del poble d’Alguaire. El seu ús i difusió, per part de
l’Ajuntament d’Alguaire, serà exclusivament per a fi ns expositius i de caire cultural, en cap cas s’utilitzaran per a fi ns
comercials ni lucratius. En el supòsit de sol·licitar-se la seva retirada del llistat per part d’algun interessat, l’Ajuntament
procedirà a la seva exclusió.
Si, per contra, trobeu en falta el nom de casa vostra o veieu alguna errada, encara sou a temps a portar-nos-el per
incloure’l en aquest llistat que passarà a ser fons de la col·lecció local de la biblioteca municipal Josep Lladonosa
i Pujol.

ACTUALITAT
Si ens fi xem en les
eines que antigament
es feien
servir per a jugar i fem
una petita relació, ens
adonem que hi havien:
Pilotes, cavalls de
cartró, nines de drap
o de peluix, trens, soldats
de plom, camions
de fusta, pistoles d’aigua,
cordes per saltar,
estris per fer cabanes,
disfresses, trencaclosques,
baldufes, jocs
de construcció, jocs
reunits, patins, patinets, tricicles,
bicicletes...
Les joguines tradicionals
simplement han estat adaptades
o transformades, però en el fons,
vénen a ser les mateixes. I a més,
s’utilitzen per a introduir idees o
conceptes. Mitjançant les nines
(ara de plàstic, o de goma, que
gairebé reprodueixen les cares
perfectament), les nenes juguen
a pentinar i maquillar; els soldadets
de plom s’han transformat
en ninots de totes mides que
representen els personatges
de moda (majoritàriament de
caràcter violent, dividint el món
en un joc de bons i dolents); Els
daus dels trencaclosques ara són
fotografi es de gran qualitat retallades
en forma de puzzle; els
patins ara són adaptables, amb
bota, en línia...; Els patinets són
monopatins; Els cavalls de cartró
i els tricicles en corre passadissos,
motos automàtiques; les bicicletes
són Mountain Bikes.
REFLEXIONS
Les joguines. De les
clàssiques a les actuals
Les condicions espaials dels
jocs:
L’àmbit on es desenvolupava
el joc solia ser: en llocs oberts (la
plaça, el carrer, el pati..).
L’àmbit on actualment es
desenvolupa el joc, no sovinteja
tant en els espais oberts; el joc
col·lectiu cada cop és més reduït.
L’entorn urbanístic no està pensat
pel joc infantil. Els problemes
d’espai, el perill de la circulació, els
vehicles mal aparcats, el ritme de
vida, l’estrès... fan que el joc resulti
menys atractiu. Es torna individualitzat
i tancat en espais reduïts i
amb escassa connexió amb altres
companys o companyes que no
siguin els mateixos elements de la
família (pares, germans...).
La majoria de les grans empreses
dedicades a la fabricació i
producció de joguines, totalment
buides d’imaginació, fan del joc
una forma més perquè la mainada
imiti el model del món dels adults,
presentat com l’exemple perfec-
Àrea de Promoció Social i Cultural
te a seguir. Qualsevol
cosa o activitat dels
grans, té la seva versió
pels infants.
La imaginació es
substituïda per complements
i joguines
perfectes que ho fan
tot. La mainada passa
de ser partícip o
protagonista, a simple
observador estàtic que
veu com la joguina juga
sola i actua d’una manera
preprogramada
pel mateix fabricant,
sense tenir en compte, la seva
opinió ni necessitats. Aquesta
mena de joguines, de vegades,
enlluernen més als pares que no
pas a les criatures.
Manipulació publicitària:
No hi ha dubte de què les
empreses fabricants de joguines
han vist un negoci a costa de la
mainada; i amb la fi nalitat d’incrementar
les vendes han creat
grans campanyes de publicitat i
manipulació, amb missatges subliminals,
imatges deformadores
de la realitat de la joguina...
Per tot això en els anuncis
ens presenten :
-Un paradís de felicitat benestant
on aquella determinada
joguina és el centre de tot i la que
realment ha provocat aquella situació
tan fantàstica; paisatges de
somni, imatges irreals o dibuixos
animats per a reforçar el missatge
i infl ueixen en la venda.
-Mai no parlen de possibles
CERCAVILA 36 37

efectes secundaris, ni de
deformacions, ni problemes
que es pugui causar
en la mateixa joguina.
- Joguines Sexistes:
les nenes sempre juguen
a nines, mai no apareixen
nens, ni tant sols jugant
col·lectivament amb les
nines. Si regalem joguines
de nenes a les nenes i joguines
de nens als nens,
limitem les seves capacitats
i perpetuem un model de
comportament sexual.
Regalar joguines, és
regalar idees sobre com és
el món, sobre què s’espera
dels nens i que s’espera de
les nenes. Si una nena rep
una cuineta, entendrà que
d’ella s’espera que quan
sigui gran cuini. Si un nen
rep un joc de construcció,
pensarà que de gran pot
ser constructor o arquitecte.
Però també hi ha dones
arquitectes i, els homes,
també cuinen.
Si diversifiquem el tipus
de joguina, els donem més elements
perquè puguin escollir
com serà el seu futur.
- Joguines bèl·liques i violentes:
Les joguines i els videojocs
són instruments essencials
en l’educació dels infants i els
menors. Tots els sectors de la
societat involucrats som responsables
de garantir que els
valors de respecte a la persona,
tolerància i solidaritat es fomentin
mitjançant els jocs. Per això,
és tan greu la comercialització
d’aquest tipus de joguines i jocs.
Sovint, en aquest tipus de jocs la
tortura, els maltractaments i les
matances es remarquen publici-
38 CERCAVILA 36
ACTUALITAT
REFLEXIONS
tàriament com elements lúdics
especialment rellevats, amb la
intenció de fer més atractiva la joguina
o el videojocs als potencials
compradors.
A més, és del tot habitual
que les indicacions relatives a
les edats recomanades, siguin
inexistents, confuses, o del tot
inadequades.
- Donen vida i moviment a
objectes que mai no han tingut
autonomia (ninots que corren;
cotxes que van sols... i en realitat
s’han de moure manualment)
- Presenten objectes què,
sovint, no van amb la mateixa
joguina i són accessoris.
- Aprofi ten la moda de pellícules
amb més èxit per a comercialitzar
els seus personatges
(La Bella i la Bèstia, Parc
Juràssic, El Geperut de
Nôtre Dame, Hèrcules, les
Tortugues Ninja ... )
- No expliquen mai
les garanties ni el material
de construcció, ni les qualitats...
-Poques vegades fan
servir arguments didàctics
o de recolzament pedagògic.
Tot plegat, a més, serveix
per encarir molt més
el preu.
Casualment cada temporada
veiem una mateixa
joguina en diferents versions
segons cada fabricant
(exemple: les nines que fan
gimnàstica; les nines que
s’estiren...). La qual cosa
demostra que hi ha una
gran campanya de màrqueting
i d’interessos.
Per tot això, les campanyes
de publicitat de
joguines, són més una incitació
descarada al consumisme, creant
una necessitat fi ctícia, aprofi tant
la innocència i la manca d’esperit
crític de la mainada, per què
aquesta faci pressió sobre els
pares.
Fent una anàlisi general
de les diferents joguines que
podem trobar al mercat, cal
que ens marquem un criteri de
selecció, cercant l’objectiu de la
joguina i basat en les preguntes:
A qui? De quina edat? Com jugarà?
Perquè?
Esperem que aquest text us
ajudi a refl exionar i, aquestes festes,
escolliu bones joguines pels
infants de casa vostra.

ACTUALITAT
I Campionat
de botifarra d’Alguaire
El passat dia 4 d’octubre i
organitzat pel Club de botifarra
d’Alguaire es va celebrar
el I Campionat de botifarra
d’Alguaire. Aplegats al voltant
d’aquest joc popular, ens varem
reunir parelles d’arreu del territori
català, concretament hi havia
parelles de totes les comarques
catalanes, i fi ns i tot, de Vielha.
Els preparatius ja van començar
el divendres dia 3 per la
tarda quan, ajudats per la brigada
municipal, es van començar a repartir
les taules de joc a l’Esbart
Alguairenc Bell-Camp, lloc on
posteriorment es faria el campionat.
El dissabte al matí es van acabar
de polir els detalls i de les 14 a
les 15 hores es va començar a fer
les inscripcions. Van ser un total
de 88 les parelles inscrites. El desenvolupament
de les partides va
anar del tot bé i sobre les 20 hores
s’acabava el campionat. Posteriorment
i amb la presència de les
autoritats locals, es van repartir els
12 pernils, 6 trofeus, 9 espatlles,
6 lots d’embotits entre els 12 primers
classifi cats. 240 ampolles de
vi entre tots els assistents i 300,
200 i 150 euros, respectivament,
entre els tres primers classifi cats.
També es van repartir 3 espatlles
a les primeres capes o capots
de la primera, segona i quarta
partides. Així mateix, la primera
parella local de la classifi cació que
Club de botifarra d’Alguaire
no havia obtingut premi, també
es va emportar 2 pernils. Van
ser el Ramon Garriga i el Jaume
González. Posteriorment es va
fer un berenar-sopar amb llonganissa
per tots els participants i
col·laboradors. Des d’aquí agraïm
al Club de Bitlles d’Alguaire la
col·laboració en l’elaboració de
l’esmentat berenar-sopar.
Des del Club de botifarra
d’Alguaire valorem la jornada
com a molt positiva i agraïm
tot el suport rebut per part de
l’Ajuntament d’Alguaire, l’Esbart
Alguairenc Bell-Camp i la Diputació
de Lleida. Així mateix, com
el de tots els col·laboradors: MJ
Gruas, Caixa Tarragona, La Caixa,
CERCAVILA 36 39

40 CERCAVILA 36
ACTUALITAT
Caixa Penedès, Tallers Germans
Galiano, Cajebel, Tallers Jesús
Abaigar, Subministraments Terrado,
Grup Montalban, Tallers Termat,
Cooperativa del Camp Sant
Faust, Metalaguaire, Distribucions
Franquet, Restaurant Sastre d’Alpicat
i Indulleida.
Això ens anima a pensar ja
en el segon campionat que es
celebrarà la tardor del 2009 i
on esperem superar-nos en tots
els aspectes. A partir del mes
de novembre hem engegat un
Campionat Local obert a tothom i
que esperem tingui èxit. També us
animem a fer-vos socis; pel preu
de 15 euros anuals.

FELICITACIONS
NADALES
CERCAVILA 36 41

42 CERCAVILA 36
FELICITACIONS
EL CLUB ESPORTIU ALGUAIRE
I MIG SEGRIÀ, DESITGEM
A TOTS ELS VILATANS QUE
PASSEU UNES BONES FESTES
DE NADAL I BON ANY 2009
Barregem diverses mesures d’il·lusió,
una mica d’amistat i un gest de tendresa.
Fiquem al forn la combinació amb un ànim pacient.
L’emboliquem amb riures, llums i cançons.
I fi nalment, donem-la amb el cor.
BON NADAL I
FELIÇ 2009
Façanes guarnides, feixugues, austeres,
però tot viu Nadal cor endins... I somriu.
Nadal pot ser, si es vol i sempre,
un dir “gràcies”, un somriure, escoltar i somiar
sentir-se a prop d’aquells que mai et fallaran.
Tu no fallis i desitja’t (ara i sempre)
Bon Nadal....
Vicenç Ambrós i Besa
La Junta del Casal desitja a tots els socis/es
i poble en general,
Bones Festes de Nadal i Feliç 2009
Alguaire, desembre 2008

FELICITACIONSPoema de Nadal (fragment)
PENGEN PARAULES
Però Nadal, ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Josep M. de Sagarra
LA LLAR DE JUBILATS JOAN BAÑERES CATEURA US DESITGEM BONES FESTES!
Pengen les paraules
de l’arbre de Nadal;
en una branca, un estel,
a l’altra, una campana,
al punt més alt, la lluna blanca,
i aquí un desig,
i allà una esperança,
cap al tronc, felicitat,
i, com una garlanda helicoïdal,
tot al voltant,
articles, adverbis i preposicions
per arrodonir uns versos,
unes cançons...
“Jenny Tsang”
Els amics de la Sardana d’Alguaire desitgen a
tot el poble en general, i als socis en particular,
un Bon Nadal i un millor Any Nou.
“La sardana és la dansa més bella de totes les
danses que es fan i es desfan”
Joan Maragall (1860-1911)
US DESITGEM UNES BONES FESTES I UN FELIÇ ANY 2009
PLE DE PAU, AMOR I FELICITAT
CERCAVILA 36 43

RECULL PREMSA
44 CERCAVILA 36

RECULL PREMSA
CERCAVILA 36 45

RECULL PREMSA
46 CERCAVILA 36

RECULL PREMSA
CERCAVILA 36 47

RECULL PREMSA
48 CERCAVILA 36

RECULL PREMSA
CERCAVILA 36 49

RECULL PREMSA
50 CERCAVILA 36

RECULL PREMSA
CERCAVILA 36 51

CERCAVILA
Saps on cau?
Ull! Si reconeixes aquesta imatge d’Alguaire, pots guanyar una llapis de memòria de 4 GB,
cortesia de l’empresa APP Informàtica (C/ Segrià, 29 - Lleida).
L’obsequi se sortejarà entre les 5 primeres persones que l’encertin. Podeu trucar de dilluns
a divendres de 10 a 13 h. al 973 756 816.
A partir d’aquesta edició número 36, com a empresari/comerciant també pots patrocinar
la imatge de la contraportada de la revista. Més informació a través de:
cultura.alguaire@hotmail.com
EDITORIAL
Volem agrair a totes les Entitats, Associacions i Consistori la seva participació en aquesta nova edició de
la revista Cercavila. Agraïm també a les persones què, a tall personal, han volgut manifestar-se i ens han
portat els seus escrits. Des d’aquestes línies animem a tothom que vulgui fer públiques les seves opinions,
vivències, anhels o crítiques a que ens facin arribar les seves paraules a través del correu electrònic:
cercavila@pobladores.com, dirigits a l’atenció de Norma Soldevila.
Pautes a seguir:
- Els escrits que ens feu arribar han de ser transcrits a través de correu electrònic o en un CD que es lliurarà a la
biblioteca municipal.
- Els textos hauran d’anar degudament identifi cats, els anònims no es publicaran.
- Es poden aportar fotografi es i il·lustracions que acompanyin l’escrit.
Per a la propera edició, que sortirà al mes de març,
només es publicaran els treballs que ens feu arribar abans del dia 16 de febrer de 2008.