revista en PDF. - Llars de l'Amistat Cheshire

tuar, en la modalitat d’espasa només es pot tocar de cintura
cap amunt, portem un faldó per tapar les cames, i quan hi
toques no s’encén el llum. També hi ha la modalitat de floret
(on es puntua només quan es toca la jaqueta elèctrica) i la
modalitat de sabre, que pots tocar de punta com l’espasa i
el floret o de tall. En cadira de rodes tan sols ho practiquen
els nois.
I requereix molt entrenament?
Depèn de les èpoques. Ara només hi vaig un o dos dies a la
setmana a fer classe i els dijous faig competició, però quan ens
preparàvem per anar als Jocs de Sydney entrenàvem quatre
dies a la setmana, de vegades cinc. A més, jo he de compensar
l’esforç a l’hora de competir amb entrenaments de recuperació,
amb natació a l’aigua, per pal·liar els mals d’esquena.
Als Jocs Paralímpics de Sydney vas guanyar un diploma
olímpic en la competició de floret per equips. És la fita
de la qual et sents més orgullosa?
Evidentment, és la més significativa. Però també em va fer
molta il·lusió guanyar la plata en espasa per equips a la competició
europea de l’any 1995 a Blackpool, a Anglaterra, perquè
era tot just quan començava a competir a nivell internacional.
Per saber més sobre
l’esgrima en cadira de rodes
Actualment hi ha tres categories d’aquest esport (A, B i C) en què es
classifiquen els esgrimidors segons la discapacitat. Per conèixer més
a fons aquest esport i com practicar-lo:
• Federació internacional d’esgrima en cadira de rodes:
www.iwfencing.com
• Federació Espanyola d’Esports de Minusvàlids Físics:
http://www.fedmf.com/
• Federació Catalana d’Esports de Minusvàlids Físics:
www.fcemf.org
• Club d’Esgrima Sala d’Armes Montjuïc:
http://www.esgrimasam.org/
entrevista
Això et dóna motivació per seguir endavant, malgrat el mal
d’esquena i totes les dificultats.
Què t’ha aportat la pràctica de l’esport?
Et fa veure fins a on pots arribar, et fa conscient de les teves pròpies
limitacions i veus la quantitat de persones amb discapacitats
que hi ha. A mi m’ha ajudat, a part d’obrir-me més a la gent, a
superar-me una mica a mi mateixa, a tirar endavant, a espavilarme
sola i a posar-me a prova constantment. L’esport et dóna
molta satisfacció quan vas assolint objectius dia a dia. I, quan
competeixes i guanyes, és una sensació increïble.
A més, et dóna un marc de relació amb altres persones.
És cert. A mi, per exemple, m’agrada molt competir per equips,
perquè fas molta pinya i t’ajudes molt. Comparteixes moltes experiències
i vivències, tant al club com quan et desplaces per fer
competicions nacionals o internacionals. També el fet d’anar al
club et serveix per sortir de casa i a relacionar-te. És clar que és
més còmode quedar-se a casa veient la tele, però s’ha de sortir.
Només cal tenir ganes de tirar endavant i, si cal, demanar ajuda.
Practiques un esport minoritari i a més en cadira de
rodes. No deu ser fàcil trobar el suport adequat...
No, no ho és. A nivell institucional, caldria millorar les ajudes a
tots els esports, sobretot als minoritaris, que tenen molts pocs
recursos. I a nivell social i de mitjans de comunicació, tenir en
compte que no tot és futbol. Cal fer una tasca de divulgació.
Quin desig esportiu tens ara?
El meu desig seria que hi hagués molta gent amb discapacitat
que s’animés a provar un esport, i així intentar aconseguir un
objectiu. Cal tenir en compte que amb les adaptacions esportives
necessàries, una persona amb discapacitat és igual que
qualsevol altra. Però aquesta és la condició que s’ha d’acceptar.
jo ara tinc clar que s’ha de gaudir de la vida, de totes les oportunitats
que es presenten.
15