revista en PDF. - Llars de l'Amistat Cheshire

ció, i no saben esperar el seu torn, ni compartir. Dues actituds
bàsiques per conviure. A això s’hi afegeix una falta d’iniciativa
per a la gestió del temps de lleure. De vegades ens trobem
que els residents no saben què fer quan s’acaben els tallers,
ni sols ni en grup.
Lucía: És per això que quan tenim temps procurem xerrar o ferlos
participar de les nostres activitas, com anar a buscar bolquers
perquè es mantinguin actius.
Imma: “A conviure també s’aprèn i mai no
acabes de saber-ne del tot. És saber estar
pels altres. Saber donar i rebre alhora”
Amistat: Però teniu costum de parlar dels problemes que
sorgeixen?
Lucía: La veritat és que no us comuniqueu gaire entre vosaltres.
A partir de les 17 h cadascú va al seu aire. Podríeu fer
més coses junts perquè mira que n’hi ha que tindríeu afinitats!
Nosaltres intentem potenciar les relacions i xerrar amb tots.
Ana Rosa: Però també heu d’aprendre a escoltar-vos els uns
als atres quan parleu, perquè moltes vegades no ho feu, parleu
tots alhora.
Gemma: Quan veus que no t’escolten, perds l’interès i llavors
ja no ho intentes més.
Esther: Doncs es tracta de respectar els torns de paraula, demanar
que t’escoltin, treballar-ho amb grups petits afins els uns amb
els altres. Aprendre a conversar.
Amistat: I què heu après?
Gemma: Al principi d’entrar al centre tenia una mica de por pel
que em podia trobar. He vist que tinc companys que necessiten
més ajuda que jo i que la convivència serveix perquè ens ajudem
els uns als altres, ens interessem els uns
pels altres.
Imma: És saber estar pels altres. Saber
donar i rebre alhora.
Ana Rosa: Sí, perquè n’hi ha que sempre
donen i d’altres que sempre reben i això
no pot ser. Els que treballem aquí cal que
fomentem aquestes actituds i donar consells
perquè a ells els fa falta.
Lucía: Els cuidadors estem per ajudar
als resients, per a tot el que necessitin.
Però per fer de cuidadora t’ha d’agradar
molt la teva feina perquè, si no, es nota
i l’ambient se’n ressent. Les coses s’han
de fer de cor.
Imma: Els residents som persones
que ens costa parlar i moure’ns, però
persones, amb tots els sentiments que
això comporta…
Gemma: I si necessites alguna cosa i
veus que passen pel teu costat fent com
que no et veuen fa molt de mal. Nosaltres
també hem de tenir un xic més de paciència
amb el personal del centre, saber
que si no vénen és perquè estan enfeinades
i quan puguin t’atendran. Però hi ha
dies que t’aixeques del llit i penses que
ho engegaries tot a rodar. Ja se sap: hi ha
dies bons i dolents per a tothom.
Imma: Per sort, a conviure també
s’aprèn, tot i que mai no acabes de
saber-ne del tot.
convivència
19 17