Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

316
abril-maig 2012
any 52 alellaNúm.
Esplai
Guaita’l,
10 anys
Entrevista amb
Ana Fernández,
regidora d’Habitatge,
Mobilitat i Serveis
Urbans
3,50 €

01 Coberta
Un dels monitors de l’Esplai
engresca el seu grup amb
un joc una tarda de dissabte.
Foto: Òscar Pallarès.
05 Cartes
al director
07 Del poble
• La revista Alella rep un premi
a la millor portada 2011
• Més de 1.200 participants a la
Caminada dels Tres Pobles
• Josep M Espinàs rep el premi
Germans Lleonart d’ERC-Alella
• L’IES Alella acull la final del
concurs Més Mates
• Les entitats surten al carrer
• La gent gran, homenatjada
• Vehicles antics i clàssics es donen
cita a Alella
• Nadons nascuts l’any 2011
a Alella
• Carme Chacón es deixa veure
per Alella
• 20 anys de la constitució del
Parc Serralada Litoral
Del ple
• El ple insta la Generalitat
a construir una rotonda a
l’accés de Can Magarola
• Els detalls del romanent de
tresoreria de l’exercici 2011
• L’oposició creu que la nova
Biblioteca ha de ser prioritària
• La portaveu de CiU, motiva
debat al torn de precs
i preguntes
11 Actualitat
• Parlem amb Ana Fernández,
regidora d’Habitatge, Mobilitat i
Serveis Urbans
• Es reprèn la protesta contra
el peatge
• Celebren amb èxit el primer
Cap de Setmana Jove
• Els papers de sang de
Salamanca tornen a casa
18 Què fa
Què fa… Helena Satué?
19 Cultura
Espais de poesia: versos,
música i paisatge
21 Personatge
Judit Cuixart Goday, sentit i
sentiment musical
23 Dossier
Esplai Guaita’l, 10 anys
• Història de l’esplai Guaita’l
• Sala de mostres
• Entrevista amb tres de les
monitores de l’esplai
• Una tarda amb l’Esplai
• Viure i conviure. Història de
l’esplai a Alella
• L’educació en el lleure
36 Solidaris
Travesant Israel
38 Magazín
44 Esports
• Entrevista. Joan Carles Renom
• Vólei. A Alella també tenim
club de Vòlei
• Futbol. Pensant en la propera
temporada
• Biketrial. Max Serra... en
sentirem a parlar
• Atletisme. Veterania i relleu
• Taekwondo. Classes magistrals
a Alella
• Futbol de sala. Un primer any
molt positiu
• Rugbi. L’Alella supera la
promoció de descens i manté
la categoria
EDITORIAL
Per molts anys, Guaita’ls!
Als que fem la Revista Alella no hi ha res que ens
agradi més que acollir, a les nostres pàgines, altres
persones i col·lectius que conformen el teixit
humà del nostre poble. De fet, és el que, a la cap
i a la fi, dóna sentit a la nostra tasca.
També hi ha una altra cosa que ens resulta
molt plaent, als que ja portem uns quants anys
col·laborant, en tirar endavant aquesta publicació:
es tracta del fet que, paulatinament, es
vagin afegint noves incorporacions de totes les
edats, però sobre tot de gent jove. Quan fem
aquesta reflexió, també tenim un pensament per
tots aquells que ens van precedir. Si els ajuntem
tots, ens adonem que formem un col·lectiu tant
gran i divers que reforça la idea i la voluntat de
que aquesta revista és i ha de ser la de tots els
alellencs.
Amb l’esplai passa el mateix. Al llarg de les
generacions, quants nens i joves n’han format
part? Per això és un goig poder-nos afegir avui a
la commemoració del desè aniversari de l’esplai
Guaita’l amb el convenciment que aquesta celebració,
en major o menor mesura, ens concerneix
a tots.
I encara anant una mica més lluny en aquest
fil de pensament, si mirem entre l’equip de redacció
i col·laboradors de la revista Alella, hi trobarem
exnens i exnenes de l’esplai, exmonitors i
exmonitores, expares i exmares, pares i mares actuals...
I què vol dir tot això? Doncs que això mateix
passa amb la resta d’associacions i entitats
alellenques; que afortunadament som un poble
on els veïns tenim l’oportunitat de relacionar-nos
de formes molt diverses i que el fet de participar
en una d’aquestes no exclou les altres.
I és precisament aquí, en aquest terreny de la
socialització, l’educació en valors i el creixement
personal i col·lectiu, on l’oferta de l’esplai ofereix
oportunitats a una franja d’edats, de la infantesa
a la joventut, fonamentals per al nostre futur
col·lectiu com a poble.
Tenim doncs motius per mimar l’esplai.
Creiem que no ens equivoquem si pensem que
aquest sentiment és compartit per tothom, que
els alellencs n’estem orgullosos i sentim com a
propi aquest aniversari. A la revista hi dediquem
les pàgines del dossier i, finalment, creiem que
podem dir en nom de tots en veu ben alta: Per
molts anys, Guaita’ls!
Ramon Ruiz
Director
PRIMERA PLANA
3

alella
Revista independent d’informació local
Edita
ASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLA
Presidenta
Maria Möller
Adreça
Apartat de Correus 401 - 08328 Alella
revista.alella@gmail.com
Tel. 608 88 47 99 - Fax 93 540 07 28
Director
Ramon Ruiz Bruy
Sots-director
Eudald Serra
Redactor en cap
Òscar Pallarès
Redactors
Albert Alabau, Jordi Albaladejo, Ramon Anglada,
Agnès Céspedes, Nuara Cusó, Cristina Gaggioli,
Júlia Gasull, Sigrid Guillem, Helena Martínez,
Victòria Molina, Alba Ortega, Carles Pérez,
Maria Pou i Laura Ruiz
Col·laboradors
Carme Blasco, Mar Cantarell, Oliver de Ros,
Priscila Dergarabedian, Jordi Farrús, Alex Fraguas,
Alejandra Lara, Quico Lluch, Jordi Ribas,
David Roman, Eudald Serra, Jordi Serrano,
Aureli Taboada, Gemma Ustrell i Xavi Tarafa
Publicitat: Òscar Pallarès (Tel. 654 40 40 43)
Subscripcions: Maria Möller (Tel. 93 555 18 68)
Correcció: Aïda Estrada
Disseny gràfic i maquetació: Josep Puig
Producció: RRB
Impressió: Comgràfic
Dipòsit legal: B-24.950-62
Col·laboració: 3,50 euros
Amb el suport de:
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de 1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza necessàriament
de les opinions que continguin els articles signats.
TIRA CÒSMICA Alex FoGo
Cartes al director
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número
de DNI. La revista Alella es reserva el dret d’extractar-ne el contingut per motius
d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar els vostres
escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista.alella@gmail.com
SERVEI MUNICIPAL D’AJUDA A DOMICILI
Assabentats per mitjà d’una carta (17/2/2012)
de la Fundació Germans Aymar i Puig (Serveis
Assistencials) dirigida als usuaris del servei
d’atenció domiciliària municipal, s’indica del
canvi d’empresa d’aquest servei des del primer
de març.
A partir d’aquesta data serà una nova empresa
qui és farà càrrec d’aquest servei.
Volem expressar a la Fundació Germans Aymar
i Puig, i en especial als cuidadors, el nostre
agraïment més sincer per la qualitat del servei
que venien donant als nostres avis i a les persones
dependents.
Donem les gràcies tant per la qualitat humana
com pel servei.
Esperem que d’ara en endavant segueixin
prevalent aquests valors en el servei d’atenció
domiciliaria. Fins ara, la proximitat dels cuidadors
i de l’empresa ens donava una gran tranquil·litat
davant qualsevol imprevist.
Mª Victòria Ruiz
#NOVULLPAGAR
Diumenge. Avui no tinc pressa. He de portar els
nens a veure els avis a Mataró i, ho he decidit,
avui faré un “no vull pagar” al peatge. Fa molts
dies que veig per internet que cada cop hi ha més
gent que ho fa. L’etiqueta #novullpagar de Twitter
ha donat nom a una campanya, a un moviment,
gairebé a un sentiment. Els meus pares em
van educar per ser bona persona, per fer allò que
toca, per no transgredir les normes. Però aquest
cop estic decidit a fer-ho. He de confessar que
estic nerviós des que m’he llevat, segurament a
causa d’aquesta educació que he rebut. Fa dies
que em poso a mi mateix l’excusa que no em
puc permetre perdre gaire temps al peatge, però
avui l’excusa no té sentit i la determinació la tinc.
Agafo l’autopista en direcció a Mataró i m’acosto
al peatge de Vilassar. És caríssim i em fa molta
ràbia. I, ara que mitjans i piulades em recorden
gairebé a diari que potser es tracta del peatge
més injust del país, encara m’enrabia més. Paro
la ràdio. Començo a reduir i a frenar i em dirigeixo
a una de les cabines de pagament manual.
El cor em batega de manera inusualment ràpida.
Abaixo la finestreta del cotxe i, en arribar
a l’alçada del treballador d’Abertis, li dic amablement
i amb un somriure (la veu em tremola
un xic i tot): “Hola, bon dia. No vull pagar!”. El
noi contesta “molt bé”. Surt de la cabina, es
posa al davant del cotxe i apunta la matrícula
a un paper. Després va cap al darrere i apunta
alguna cosa de nou (imagino que el model del
meu vehicle, seria estúpid tornar a apuntar la
matrícula). Torna cap al seu lloc de treball i diu
“ja pot passar”. I jo: “Moltes gràcies”. I penso:
“Sí que ha estat fàcil!”
De tornada, però, la cosa es complica una
mica més. “Hola, no vull pagar!”. I l’home: “Ah,
no? I per què agafa l’autopista? Ja sabia, quan
l’ha agafada, que hi trobaria aquesta estació de
peatge i que hauria de pagar”. I jo: “És que aquesta
és la meva manera de protestar pel fet d’haver
de pagar per una infrastructura que està sobradament
amortitzada i pel greuge comparatiu que...”
i, de sobte, m’adono que no tinc ganes de fer-li
cap discurs. I li dic a l’operari: “miri, no crec que
hagi de donar-li més explicacions. Posi’m, si us
plau, el semàfor en verd i aixequi’m la barrera.
Mentre no ho faci, no em mouré d’aquí ni li diré
res més”. Remugant, em fa cas.
Des d’aquell dia, cada cop que he de passar
per un peatge (sigui el d’Alella o el de Vilassar),
faig el mateix. Val a dir que, normalment, la
reacció del treballador és més propera a la de la
meva primera experiència que a la de la segona.
Lluís Martínez
CARTES
5

La revista Alella rep un premi
a la millor portada 2011
En uun
acte celebrat al Vendrell el
passat pass 12 de maig, la Revista Alella
vam rebre el premi de l’Associació
Catalana Cata de la Premsa Comarcal
(ACPC) (AC a la millor portada de l’any
2011, 201 pel número 309, corresponent
po al període març-maig de
l’any l’an passat. Aquesta portada
es va fer de manera prèvia a
les eleccions municipals, obra
del de nostre col·laborador Ferran
Gras, G i basa la seva originalitat
ta en identificar els diversos
candidats c amb diferents vins.
El E premi, que es convocava per
primera p vegada, va ser lliurat
durant la 30ª Assemblea i el
8è Congrés de l’ACPC.
Ramon Ruiz rep el premi de la mà de Carles Ayats, president de l’ACPC.
Més de 1.200 participants a la
Caminada dels Tres Pobles
272 persones d’Alella, 641 del Masnou i 287 de Teià van prendre
part a la 7ª Caminada dels Tres Pobles, organitzada conjuntament
pels Ajuntaments d’aquests municipis, en una diada festiva que va
portar els participants a recórrer alguns paratges propers –però a
vegades desconeguts– del seu entorn. La passejada va finalitzar
a la Cella Vinària, on es va oferir un esmorzar i es va convidar a
visitar aquest recinte museològic.
EL 3 DE VUIT
QUICO LLUCH
DEL POBLE
Josep M. Espinàs rep el premi
Germans Lleonart d’ERC-Alella
Aquest any, l’escriptor i periodista Josep M Espinàs ha estat el
guardonat amb el premi Germans Lleonart, que des de fa nou anys
atorga l’agrupació alellenca d’Esquerra Republicana per votació
popular entre els seus militants. Espinàs, de 85 anys, va rebre el
premi “en reconeixement de la seva llarga trajectòria en defensa
de la llengua catalana, per l’impuls que va donar a la Nova Cançó
i per la seva prolífica obra literària”, en paraules d’Isabel Nonell,
presidenta d’ERC-Alella. L’escriptor va recollir personalment el guardó
en el transcurs d’un sopar que es va fer el passat 11 de maig
a la Masia Mas Coll on, envoltat de prop de 50 persones –entre
militants i simpatitzants-, va afirmar trobar-se “entre amics”.
L’IES Alella acull la final del
concurs Més Mates
El dissabte 21 d’abril l’Institut d’Alella va ser la seu de la final
nacional del Més Mates, un certamen per equips que organitza
l’Associació de Professors i Mestres de Matemàtiques per impulsar
la competència matemàtica d’una manera lúdica i atractiva per
alumnes de 3r i 4t d’ESO i Batxillerat. Entre els primers classificats
hi va haver els alellencs Ariadna Parcerisa (equip guanyador), Marçal
Parcerisa i Molly Erin Geddis (segons), tots tres de 3r d’ESO. La
jornada va acollir també la segona fase del concurs Fem Matemàtiques,
per a alumnes de 6è de primària, 1r i 2n d’ESO en la qual hi
van concórrer 250 nois i noies de tot Catalunya.
Les entitats surten al carrer
El passeig de la riera va bullir de gent tot el matí.
Al voltant de 40 associacions amb seu a Alella van participar el
passat 5 de maig a la mostra Tu fas Alella, mitjançant diverses
parades instal·lades a l’Avinguda Sant Josep de Calasanç, entre
el carrer Les Heures i més amunt de Can Gaza. Entitats culturals,
socials, esportives, educatives, juvenils, de gent gran, de dones,
etc., hi van prendre part al llarg de tot el matí. Aquesta trobada va
estar impulsada per a fomentar la relació entre totes les entitats i,
alhora, per donar a conèixer a la resta de la població el treball que
moltes persones duen a terme de manera voluntària. El programa
va incloure diverses activitats: una cursa, exhibicions de bàsquet
i bitlles catalanes, una ballada de sardanes, partides d’escacs o
una petita galejada dels trabucaires, entre moltes altres. La festa
va finalitzar a migdia, amb una botifarrada popular al pati de Can
Gaza.
7
QUICO LLUCH

DEL POBLE
La gent gran, homenatjada
Del 14 al 20 de maig, els alellencs i alellenques de més edat van
esdevenir els protagonistes del poble amb la celebració de les Cinquenes
Jornades de la Gent Gran. En elles s’hi van programar un
seguit d’activitats gratuïtes fer fomentar la relació entre els membres
d’aquest col·lectiu, com sessions de ioga i gimnàstica, un taller de
cuina per aprendre a fer paelles d’arròs, campionats de canasta i
de Rummikub, una sessió de balls llatins, una xerrada sobre com
mantenir l’esperit actiu i un concert de la coral Santa Llúcia. El colofó
a aquestes Jornades va ser diumenge 20 de maig, amb la celebració
del 71è Dinar d’Homenatge a la Vellesa al Poliesportiu Municipal.
Un moment de la sessió de balls llatins, a la plaça de l’Ajuntament.
8
QUICO LLUCH
Nadons nascuts l’any 2011 a Alella
Vehicles antics i clàssics es donen
cita a Alella
Un total de 45 motocicletes i cotxes antics i clàssics es van donar cita
el passat 13 de maig davant de Can Lleonart. Aquesta primera trobada
va servir per intercanviar coneixements sobre la matèria i per mostrar
diversos models de més de 25 anys d’història als alellencs, que van
poder veure’ls circular pel poble. Hi van participar marques i models de
molts tipus, però en especial hi van destacar “unes motocicletes BSA
de 500 i de 250cc, que són de col·lecció, molt difícils de veure”, segons
Pau Bautista, membre de l’Associació de Vehicles Antics i Clàssics
d’Alella. També hi va haver una Vespa amb sidecar i cotxes com un
Mini Moke descapotable i un Volkswagen Karmann Ghia, entre molts
altres. Atesa la bona resposta que va tenir aquesta primera trobada, els
seus organitzadors ja han començat a preparar la de l’any vinent.
Per ordre alfabètic:
Ainhoa Pillet Rodríguez, Anna Ramírez Giner, Bermat Romero Saiz, Clàudia Navarro Garcia, Diana Solé Martínez, Daniela Fuentes Pueyo, Erik Santiago
Raichardt, Joaquim Albaladejo Garcia, Nil Bertran Catalinas, Roc Santos Martínez i Xavier Gómez Gener
QUICO LLUCH PRISCILA DERGARABEDIAN

Carme Chacón visita Alella novament
Carme Chacon, amb Glòria Mans, a la Festa
de la Verema 2011.
Alella va rebre el passat
4 de maig la visita de la
diputada del PSC a les
Corts Generals Carme
Chacón, qui va acudir
al celler Alta Alella
per a conèixer-ne les
vinyes i les seves installacions,
alhora que en
va tastar alguns dels
seus vins. La trobada
amb els responsables
d’aquest celler havia
quedat pendent des de la passada Festa de la Verema, quan per
motius d’agenda va haver d’anul·lar-la. Chacón va estar acompanyada
de l’alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor, el diputat al
Congrés Joan Rangel i la regidora d’Emprenedoria i Ocupació de
l’Ajuntament d’Alella, Glòria Mans, qui posteriorment van mantenir
una reunió de Consell de Federació del PSC a Can Manyé.
DEL PLE
El ple insta la Generalitat
a construir una rotonda
a l’accés de Can Magarola
Un dels punts del ple d’abril va ser una moció
inicialment presentada per CiU, però a la que la
resta de grups del consistori es van sumar com
a proposants. Es va acordar per unanimitat instar
la Generalitat a que es construeixi una rotonda
per millorar l’accés a Can Magarola, així
com que es revisi tot el tram de la carretera BP-
5002 que va des del carrer de les Heures fins a
aquest punt. Abans de començar el ple, l’Alcalde
va excusar el regidor del PP, Javier Berzosa,
que havia avisat que no arribaria al ple.
Els detalls del romanent de
tresoreria de l’exercici 2011
Al ple d’abril es van aprovar dos decrets d’alcaldia,
afegits a última hora per qüestions legals,
per liquidar el pressupost de 2011 i incorporar el
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS
romanent de tresoreria de 794.000 euros. L’Alcalde,
Andreu Francisco, va explicar que la meitat
d’aquest diners s’empraran per a pagar serveis i
projectes que ja han estat encarregats. També va
matissar que el govern havia acordat amb l’oposició
que la partida de “Despeses imprevistes”,
on s’han col·locat 150.000 euros del romanent,
no es gastarà. En tot cas, si fos necessari utilitzar-los,
es comunicarà a la junta de portaveus.
L’oposició creu que la
nova Biblioteca ha de ser
prioritària
Com que hi havia convocatòria de vaga general,
el ple municipal del març es va avançar
a dimecres. El punt més discutit de la sessió
va ser una moció del grup de Convergència i
Unió (CiU), que va presentar el regidor Vicenç
Llorca i que demanava prioritzar el projecte de
la nova biblioteca. Amb un to calmat, va reclamar
que l’espai actual havia quedat petit i
DEL POBLE
20 anys de la constitució del Parc
Serralada Litoral
El Consorci per a la protecció i gestió de l’Espai d’Interès Natural
La Conreria-Sant Mateu-Céllecs fa 20 anys, i arriba a aquest
aniversari tot endegant un procés d’ampliació en el qual s’ha estat
treballant des de fa un temps i que ara es troba ja iniciant la seva
tramitació oficial. Era el 15 de maig de 1992 quan els ajuntaments
d’Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, La
Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes,
Vilanova del Vallès i Vilassar de Dalt, i els consells comarcals
del Maresme i del Vallès Oriental van constituir el Consorci del
Parc Serralada Litoral per tal de gestionar la protecció i conservació
d’aquest territori, vetllant per fer compatibles els seus valors
naturals amb la forta pressió urbanística i l’ús que en fan els seus
habitants i nombrosos visitants. En un primer moment ja es va
assolir la seva inclusió en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), i
posteriorment es va consolidar amb la incorporació de la Diputació
de Barcelona (1996), els ajuntaments de Martorelles i de Montornès
del Vallès (1999) i la Generalitat de Catalunya (2006).
ÒSCAR PALLARÈS
va reivindicar la xarxa de biblioteques de Catalunya.
L’Alcalde va respondre que la construcció
de la biblioteca ja era una prioritat del seu
govern des de feia anys. El regidor de Cultura,
Fede Salas, va intervenir per assegurar que el
concurs per redactar el projecte s’obriria entre
finals de 2012 i principis de 2013. El Partit Popular
i Gent d’Alella es van adherir a la moció.
Ara bé, la regidora de Gd’A, Mercè Marzo, va
dir que la seva prioritat era l’arranjament del
passeig de la Riera entre Can Lleonart i el carrer
Canonge. Per això, es va decidir modificar
el text de la moció per puntualitzar que la biblioteca
era prioritària en l’àmbit cultural. La
moció no va tirar endavant degut als vots en
contra de l’equip de govern.
La portaveu de CiU, motiva
debat al torn de precs
i preguntes
En el torn de precs i preguntes del ple d’abril, la
portaveu de CiU, Cristina Xatart, va demanar una
valoració sobre les Jornades Gastronòmiques de
la DO Alella i va plantejar la necessitat de dur a
terme una auditoria externa perquè considera
que l’Ajuntament no aplica bé la llei de protecció
de dades. L’Alcalde va respondre la regidora
comprometent-se a trobar una solució perquè es
pugui accedir als fitxers de l’Ajuntament sense
violar la llei de protecció de dades i, després de
valorar positivament les Jornades Gastronòmiques,
va anunciar que ja és gairebé segur que la
Diputació de Barcelona atorgarà una subvenció
de 30.000 euros al Consorci de la DO Alella.
9

Quan vam demanar
a Ana Fernández a quin
comerç alellenc volia
que li féssim les fotos,
va triar el Quiosc
de la porxada.
ACTUALITAT
Parlem amb Ana Fernández, regidora d’Habitatge, Mobilitat i Serveis Urbans
“Serveis Urbans és l’àrea
menys política i això em permet
treballar amb comoditat”
És la primera vegada que quan arribem a la redacció, l’entrevistada ja ens espera a la
porta per començar. L’Ana Fernández respon segura de sí mateixa i il·lusionada amb els
avenços aconseguits amb la brigada de l’Ajuntament. Després de ser cinc anys regidora
pel Partit Popular, va ser set anys càrrec de confiança dels governs d’ERC+La Garnatxa.
Evita en tot moment la polèmica, però és conscient que haver passat de regidora del PP
a regidora d’ERC-Sumem per Alella és un canvi que no passa per alt ningú.
ÒSCAR PALLARÈS

ACTUALITAT
LAURA RUIZ
T’encarregues de tres regidories que són
de les menys vistoses… com és això?
La de manteniment i obres públiques, és a
dir la regidoria de Serveis Urbans, és la que
he portat des dels inicis. Vaig ser regidora a
l’oposició durant el mandat del 1999-2003, i el
2003, quan em vaig tornar a presentar i vam
entrar al govern, ja vaig encarregar-me’n. És
una regidoria que em fa especial il·lusió per la
meva trajectòria professional en el sector industrial,
al capdavant d’una foneria juntament
amb el meu marit. Des de bon començament
vaig mirar de reorganitzar l’àrea; la gent de la
brigada de seguida devia pensar: una altra que
ens canvia les coses! Però vaig adquirir el compromís
d’organitzar-los de manera definitiva.
En què va consistir aquest canvi?
Vam fer una consultoria i vam ser pioners
en introduir un sistema de registre d’incidències.
Fins llavors la brigada estava descontrolada,
no hi havia registre, tothom els
hi donava instruccions, funcionaven amb
walkie-talkie... Era molt difícil fer-ne el
seguiment. Per això, vaig implantar un sistema
per poder valorar i planificar el seu
esforç. Vam decidir certificar l’àrea per blindar
el sistema organitzatiu. El que pretenc
és que el dia que jo no hi sigui al capdavant
no es torni a repetir un “anem a organitzar-nos
de nou”. Evidentment, treballem
amb voluntat de millorar contínuament.
Em sap greu que es digui que és una regidoria
grisa, la brigada fa molta feina, i un
altre dels meus objectius ha sigut procurar
dignificar-la. Ha estat una feina llarga però
n’estic molt satisfeta: hem servit d’exemple
a molts ajuntaments.
I què t’agradaria millorar de la brigada?
Que la dotació pressupostària fos molt més
gran! En broma sempre dic que necessitaria
el pressupost sencer per arreglar el poble! El
manteniment del poble és costosíssim. Hi ha
moltes cases unifamiliars aïllades que tenen
20 metres de façana i això vol dir 20 metres
d’enllumenat públic, 20 metres de neteja viària,
20 metres de vorera, 20 metres de pavimentació...
Una de les coses que m’agradaria
acabar abans del mandat és arreglar la pavimentació
de tota la riera Coma Fosca. El
meu somni seria tenir una partida molt ben
dotada sobretot per a la via pública.
Encarregar-te de la brigada t’agrada
molt. I què ens en dius de les altres dues
regidories, Mobilitat i Habitatge?
D’aquestes dues me n’encarrego perquè
quan, a resultes de les eleccions, vam fer el
repartiment de carteres, així ho vam decidir.
Amb Mobilitat tenia lògica perquè per organitzar-la
hi participen activament la regidoria
12
de Serveis Urbans i la policia local, amb qui
sempre m’he relacionat.
Des del començament del mandat tens
dedicació exclusiva. Això és perquè requereixen
molta feina?
Jo fa molt de temps que sóc a l’Ajuntament,
no amb dedicació exclusiva, sinó de vint-iquatre
hores. És impossible dur a terme totes
les iniciatives que sorgeixen a Serveis Urbans
i Obres Públiques sense dedicació exclusiva.
De fet, es va més enllà d’això... Tant com de
“Jo fa molt de temps que
sóc a l’Ajuntament, no
amb dedicació exclusiva,
sinó de vint-i-quatre hores”
coordinadora com de regidora, m’he trobat
amb molts exemples: des d’un esfondrament
d’un habitatge un divendres a la tarda a unes
pluges fortíssimes que deixen mig poble incomunicat
un diumenge a les deu de la nit.
Jo ho faig amb molta passió. I les meves regidories
representen el 35% del pressupost,
que enguany és de 10.787.195 euros.
Has passat per posicions molt diferents
dins de l’Ajuntament. Com ha sigut
aquesta evolució?
Quan les responsabilitats familiars van deixar
de ser tant importants, perquè els fills
s’havien fet grans, vaig sentir la necessitat
d’involucrar-me més en la vida social del poble.
Després d’analitzar-ho, vaig concloure
que per arribar al nucli de la presa de decisions,
el millor era apuntar-se a una agrupació
electoral o a un partit. El 1999 em vaig
presentar a la llista del Partit Popular i vam
treure tres regidors. El pacte de govern que
va sortir incloïa tots els altres regidors, van
fer un pacte contra nosaltres. Ara bé, per a
“Venia esgarrifada del
mandat anterior, quan es
van prendre decisions com
la construcció de Can Vera”
mi va ser molt enriquidor, vaig poder representar
tots els ciutadans que ens havien votat
i em vaig familiaritzar amb l’entorn. El 2003
em vaig tornar a presentar i vaig tornar a
sortir. Quan es van plantejar les diferents
opcions de govern, vam posar programes sobre
la taula i vam veure que, sobretot per la
defensa de la Vall de Rials, estàvem d’acord
en moltes coses amb Esquerra Republicana
de Catalunya i La Garnatxa. Venia certament
esgarrifada del mandat anterior, va ser l’època
en què es van prendre decisions com ara
la construcció de Can Vera i la de Can Doctor...
I es va vendre molt de patrimoni! No
m’agradava, no perquè estigués en contra del
creixement urbanístic, sinó perquè pensava
que calia racionalitzar els recursos. Així,
pensant en clau de persones, vam veure que
ens podíem entendre. La fractura del govern
va ser per causes alienes a nosaltres, allò
no ens hauria d’haver afectat. Per això, el
febrer del 2004 vaig prendre la decisió més
honesta: em vaig donar de baixa del partit
i vaig renunciar a l’acta de regidora. Em va
saber molt greu...
Llavors, vas passar a ser un càrrec de
confiança?
L’alcalde va considerar que, com que ja no tenia
cap compromís amb un partit polític, era
una llàstima no poder continuar amb la feina
començada a Serveis Urbans. Així, un cop
estabilitzada la situació, amb la incorporació
dels dos regidors del PSC al govern, em va fer
il·lusió pensar que podria tirar endavant el
projecte que havia quedat aturat l’estiu del
2004. Vaig estar fins a final d’any sense cobrar,
perquè la gent veiés que continuava havent-hi
una voluntat de treballar per al poble.
El 2007 se’m va tornar a proposar continuar
com a càrrec de confiança al capdavant de
Serveis Urbans i vaig acceptar. Pateixo per
la responsabilitat que assumeixo però sóc
molt feliç fent la feina que faig.
Després de set anys a la rereguarda, com
és que vas decidir tornar a ser una cara
visible de l’Ajuntament?
Segurament tenia ganes d’adquirir el grau
de responsabilitat total. He estat molt a gust
com a coordinadora, però la titularitat de
l’àrea la tenia l’Alcalde. Sempre havia d’estar
pendent de l’Alcalde per qüestions formals. A
més, evidentment, em feia il·lusió tornar a ser
regidora. Serveis Urbans és l’àrea menys política,
només cal buscar l’eficàcia i l’eficiència
i això em permet treballar amb comoditat.
Què va passar amb La Garnatxa a l’hora
de fer les llistes?
La Garnatxa ha complert durant aquests dos
mandats una gran etapa, ha fet una molt bona
feina. No tinc res a dir. Per part meva sempre
van ser acceptats, el 2003 vam pactar amb ells,
anaven en coalició amb ERC. Vam treballar
molt a gust amb ells. Quan hi ha hagut alguna
diferència s’ha parlat i no hi ha hagut mai cap
problema. Sempre he sigut conscient de l’equilibri
de forces que hi havia al govern. Mai he supeditat
la meva col·laboració a la seva continuïtat.
Així no hi tens res a veure?
Per part meva no va passar res. Jo no sé
quines converses van poder tenir ERC i La

Garnatxa en el moment en què jo estava com
a càrrec de confiança... He estat treballant
amb ells vuit anys, i els reconec la feina que
han fet. Si aquest va ser un dels problemes
per no reeditar el pacte, no en vaig tenir coneixement.
Com expliques el canvi ideològic que has
fet? Vas ser regidora pel PP durant cinc
anys.
En el món local no diré que la ideologia no
és important, però el que t’ha de moure per
involucrar-te en la política local és una vocació
de servei. Nosaltres no legislem, però
sí que prenem decisions que afecten directament
al ciutadà i han de ser sempre les més
encertades. Quan vaig decidir començar en
la política local, va ser amb el Partit Popular.
“Mai no he supeditat
la meva col·laboració
a la continuïtat de La
Garnatxa”
Haig de reconèixer que, després, tal i com ha
continuat el PP a Catalunya, m’hagués sigut
difícil continuar. Ara no tinc carnet d’ERC.
Em sento molt còmoda on sóc, a la part de
Sumem per Alella, som un grup de persones
amb afinitats i que tenim clar quin model de
poble volem.
No ha sigut tant un tema ideològic com
un tema de persones?
No, també he evolucionat pel que fa al meu
sentiment nacionalista. L’evolució que ha fet
el PP no m’agrada. Amb tot el tema de l’Estatut
es va posicionar en contra dels interessos
de Catalunya. Fins i tot no havent passat
altres coses a la meva vida, m’hagués estat
difícil continuar militant-hi.
La relació amb els teus companys al consistori
és bona?
Jo puc parlar dels meus companys de govern
perquè, evidentment, són amb qui més em relaciono.
Hem establert una comunicació propera.
Som un equip humà amb molts valors,
sense contaminació i estem molts il·lusionats
per tirar endavant les diferents regidories.
Amb la resta de regidors del consistori la
relació és més esporàdica, pràcticament no
coincidim, venen molt poc a l’Ajuntament. No
els veig tant com m’agradaria...
Fa mig any, va haver-hi un ensurt gros.
L’Incasol va dir que venia els pisos de
protecció social de Can Doctor. Si hagués
estat a les teves mans també els haguessis
construït amb l’Incasol?
Sí. Entenc que va ser una decisió encertada,
es pretenia que el gestor tingués una dependència
directa de la Generalitat. El problema
no va ser l’Incasol sinó la situació econòmica
desesperada de la Generalitat. Crec que la
ràpida reacció de l’Alcalde, sol·licitant l’entrevista
amb el conseller per exposar-li que
no estàvem disposats a acceptar-ho, va ser
cabdal. Finalment, se’ns va informar que no
hi havia ningú interessat en comprar-los i que
es tirava enrere la decisió de vendre.
Tots els processos de canvi als pisos de
protecció oficial són molt lents, estan
buits durant molt de temps...
Nosaltres mirem de col·laborar tant com
podem, però depenem d’ells. És cert que hi
ha una part de burocràcia i de gestió que és
lenta. Quan vam adaptar l’edifici del carrer
de les Heures perquè hi visqués gent gran
també vam tardar. Cada vegada que hem de
fer una readjudicació és lent... Passen uns
mesos. Nosaltres ens esmercem però hi ha
coses que no depenen de nosaltres.
A Alella la pujada de l’IBI, sumant la que
va aprovar el govern espanyol i la de
l’Ajuntament, s’enfila fins al 12,7%, no és
massa això?
L’Alcalde ja ho va explicar, quan ens vam assabentar
de l’augment del 10% imposat pel govern
de Rajoy, ja era massa tard, legalment era impossible
retrocedir pel que fa al 2’7 que ja havíem
aprovat. Com també va dir l’Aalcalde, de
cara l’any vinent, es procurarà aplicar bonificacions
a tots els rebuts domiciliaris. La nostra
voluntat és esmorteir l’impacte d’aquest any.
En el context econòmic actual, quines
actuacions dureu a terme aquest mandat
en l’àmbit de l’habitatge social?
La idea és construir entre dos i tres habitatges
en un sòl que tenim al final del carrer
Canonge. El projecte ja està encarregat i quedarà
enllestit abans que s’acabi el mandat. En
el programa també incloíem el desenvolupament
de l’habitatge social lligat a la fàbrica
de pintures. En aquest cas, haurem d’estar
pendents de l’estat econòmic del país i de
13
ÒSCAR PALLARÈS

ACTUALITAT
les possibilitats que tinguem. Evidentment,
a mi personalment m’agradaria molt poder
construir-los també.
Ja has fet un #novullpagar?
[Riu] La veritat és que no he tingut l’ocasió de
fer-ne cap. Diumenge vaig ser a l’acte inicial
davant del peatge i tinc previst assistir a la
mobilització del dia 13. Per a mi no és nova
aquesta reivindicació. Sempre m’ha semblat
escandalós que Alella, que té com a entrada
i sortida natural el peatge, estigui castigada
d’aquesta manera. El 2007 semblava que havíem
aconseguit una fita important, però no
pot ser que estiguem tornant enrere.
L’Alcalde va dir que deixava passar 45
dies perquè el conseller Recoder respongués
a la reunió que van tenir amb els alcaldes
de Mollet i Terrassa. Finalment, el
13 de maig ha convocat una manifestació.
No s’ha esperat massa a reaccionar?
No, no, jo entenc que no. LAlcalde ha fet un
seguiment de tot això i ara toca moure fitxa
de nou. D’altra banda, costa molt mobilitzar la
gent... i penso que és un tema que patim cada dia
molts de nosaltres i que hauríem de reivindicar.
Les retallades han arribat al bus nit que
connecta Barcelona i Alella...
Sí... El bus nit el gestiona la Generalitat, nosaltres
poca incidència hi tenim. En canvi,
Alella és un dels pocs municipis que ha mantingut
totes les línies d’autobusos urbans,
tant el de circumval·lació com l’exprés. De
cara el setembre és possible que fem algun
replantejament. Sobretot pel que fa als dies
festius... Caldrà estudiar-ho. De moment,
ja sabem que l’afluència ha baixat, segurament
a causa de la pujada d’atur.
14
PERFIL
Ana Fernández...
· Va néixer a Badalona l’any 1958.
· Va venir a Alella després de viure deu
anys al Masnou. L’any 1983 va decidir
traslladar-se per la salut de les seves
filles, no els hi anava bé viure tan a
prop del mar.
· El seu primer record del poble és un
sopar al restaurant 1789.
· D’Alella li agrada el clima i el paisatge.
· No li agrada l’actitud d’algunes persones.
· Políticament es defineix com a conservadora
i nacionalista moderada,
evolucionant cap a la independència
de Catalunya.
· El seu referent polític és Enric Prat de
la Riba.
· És creient, però creu que a la terra s’hi
poden fer moltes coses.
· Si ha d’escollir un vi de la DO tria el
Parvus d’Alta Alella.
· El seu racó preferit del poble és el
camí de Martorelles, al darrere dels
Escolapis.
· Diu que no té temps per a les xarxes
socials, tot i que li agraden.
També hi ha qui es queixa del preu. 2’70
euros no és exagerat per pujar o baixar a
Barcelona?
El preu! Aquestes tarifes no les posem
nosaltres. Una altra cosa és que puguem
opinar si ens sembla molt o no. Puc recollir
la queixa. D’altra banda, nosaltres hem fet
l’esforç de no aplicar cap augment a la targeta
social, mantenim el mateix preu que
l’any passat.
ÒSCAR PALLARÈS
L’aparcament de bicicletes de davant de
Can Lleonart va costar 18.800 euros, era
necessari construir-lo? Quants usuaris té?
No sé la xifra exacta... Nosaltres apostem
per la modernitat, per les noves tecnologies,
per ser pioners. Vam considerar que podíem
donar aquest servei perquè s’havien produït
alguns furts i ens va semblar que era una
aposta de futur. Penso que va funcionant, vas
veient llumetes vermelles, té una mitjana de
dos usuaris diaris.
Creus que va ser una bona aposta?
Sí. No pel que fa al rendiment econòmic sinó
pel que fa al prestigi social. És un sistema
innovador, queda endreçat i la persona que
hi deixa la bicicleta pot estar tranquil·la. No
ens quedarem aquí: estem a punt de tancar
un acord per oferir punts de càrrega per a
cotxes elèctrics al cantó d’aquest aparcament.
Volem ser pioners també en això i és
possible que a Can Calderó n’instal·lem un
altre.
Formes part d’alguna comissió de l’Ajuntament?
Com avança la que treballa per
trobar una solució pels Escolapis?
No en formo part de cap, potser perquè indirectament
amb Serveis Urbans té implicació
en molt àmbits i estic al corrent de tot.
Participo de gairebé tot el que succeeix a
l’Ajuntament. Pel que fa a la comissió dels
Escolapis, sembla que estan treballant i que
hi ha algun contacte que podria donar bons
fruits. Tots tenim interès que la decadència
d’aquest edifici no vagi més enllà.
Finalment el Casal no compta amb cap
partida en el pressupost d’enguany. Et
sembla bé?
Nosaltres ho portàvem en el programa com
una prioritat, jo tinc claríssim que és necessari.
A vegades hi ha activitats que no podem
fer perquè no tenim el lloc. Però ja hem dit
que no tirarem endavant la seva construcció
si no es donen unes circumstàncies molt
concretes, si hi ha garanties econòmiques.
És un projecte que de moment haurà d’esperar.
Creus que la recollida de firmes dels tres
grups de l’oposició hi ha tingut res a
veure?
És una recollida molt lícita. Ara bé, les dades
que donaven eren completament intencionades
i la informació era molt poc fidedigna. Si
m’estàs preguntant si això ens ha fet prendre
alguna reconsideració, et diria que no.
Vas dir que el teu objectiu per aquest
mandat era assolir tot el que havíeu
plantejat en el programa de les àrees que
lideres, creus que ho compliràs?
Sí, sóc una persona optimista, i tant que sí!

ACTUALITAT
Es reprèn la protesta contra el peatge
Davant la manca de resposta del govern de la Generalitat per recuperar les bonificacions
retirades al gener, l’Ajuntament d’Alella convoca mobilitzacions ciutadanes un altre cop
Més de cent persones van manifestar-se davant del peatge.
AGNÈS CÉSPEDES
Alella torna a estar en peu de guerra pel que fa
al peatge de l’autopista. Aquest és el missatge
que es desprèn amb la convocatòria de noves
mobilitzacions ciutadanes que reivindiquen la
gratuïtat de l’accés a aquesta via ràpida per als
alellencs i alellenques, tot desafiant la Generalitat
de Catalunya. La primera d’elles es va
celebrar el passat 13 de maig, amb l’assistència
de més de 100 persones i la representació
de tots els grups polítics del consistori, amb
l’alcalde, Andreu Francisco al capdavant, a
més de la diputada socialista Consol Prados.
Darrere el lema Per l’alliberament del peatge,
es va llegir un manifest en el qual es reclama
“tornar provisionalment al sistema de bonificacions
vigent els darrers quatre anys mentre no
se suprimeixi definitivament i física el peatge
d’Alella” i on l’Ajuntament assegura que “ens
mantenim ferms i anunciem que continuarem
la lluita contra els peatges fins aconseguir el
nostre objectiu”.
D’aquesta manera el govern municipal
busca pressionar directament la Generalitat
de Catalunya perquè restableixi les bonificacions
que es van acordar l’any 2007, gràcies a les
quals els veïns i veïnes del poble que eren usuaris
habituals de l’autopista estaven exempts del
pagament del peatge, entenent que la sortida
natural del poble en direcció a Barcelona és
utilitzant aquesta via. La mesura adoptada per
a exercir aquesta pressió ciutadana va demostrar
ser efectiva aleshores, fa sis anys, amb
l’assoliment d’aquestes bonificacions, després
d’un llarg període de manifestacions i actes
reivindicatius contra el peatge que es van iniciar
l’estiu de 2004 i es van perllongar fins al
desembre de 2006.
Sense resposta de la conselleria
Les mobilitzacions arriben després d’intentar
arribar a un acord amb la Generalitat mitjançant
la negociació, però el llarg silenci que l’administració
catalana ha donat per resposta no
han agradat a l’Ajuntament, que finalment ha
decidit reprendre la llarga reivindicació que en
EL CONSELLER LLUÍS RECODER
ES VA COMPROMETRE
A ESTUDIAR EL CAS, PERÒ
D’AIXÒ JA EN FA MÉS DE TRES
MESOS I NO S’HA PRONUNCIAT
el seu moment ja va aconseguir l’exempció de
pagament per a més de 7.000 usuaris. I és que
era el 9 de febrer, fa més de tres mesos, quan
l’alcalde Andreu Francisco –juntament amb els
batlles de Mollet i Terrassa, igualment afectats
per l’eliminació de bonificacions– es reunia
amb el conseller de Territori i Sostenibilitat,
Lluís Recoder. Aquest, davant les demandes
dels tres municipis, va demanar una mica de
temps per a valorar la situació, poder estudiar
la situació excepcional que es dóna en aquests
tres peatges,i es comprometia a presentar una
proposta en unes setmanes.
El fet és que el peatge d’Alella existeix des de
1969, quan es va construir i posar en funcionament
l’autopista A19 (ara C32) mitjançant
una concessió administrativa del govern estatal
a l’empresa Acesa –ara dins Abertis–
que en un principi finalitzava l’any 2004.
Malgrat la transmissió de la seva titularitat
a la Generalitat de Catalunya l’any 1995, la
política de peatges no es va modificar, i fins
i tot es va ampliar, ja que es va allargar la
concessió de l’autopista fins l’any 2021, en
perjudici de tots els maresmencs que en fan
un ús intensiu per a desplaçar-se diàriament
per motius laborals o d’estudis.
#novullpagar
Les mobilitzacions en contra el peatge d’Alella
coincideixen aquesta vegada amb un moviment
de més envergadura, que s’està desenvolupant
a nivell nacional, el #novullpagar. Es tracta
d’una iniciativa sorgida dels propis ciutadans
i ciutadanes de Catalunya que, farts del greuge
comparatiu pel que fa a vies de pagament respecte
a d’altres comunitats de l’Estat Espanyol,
han començat a exercir el seu dret de no pagar
quan arriba el moment de passar un peatge.
La campanya ha aconseguit l’adhesió de
milers de persones i també de diferents representants
polítics i, malgrat que la concessionària
Abertis ha començat a denunciar els impagaments,
cada cop són més els que s’afegeixen
a aquesta reivindicació que, al Maresme, al
moment de tancar la present edició d’aquesta
revista, tenia previst una caravana fins al
peatge de Vilassar de Mar el dia 20 de maig.
15
PRISCILA DERGARABEDIAN

JÚLIA GASULL / ALBA ORTEGA
Impulsat des de la Regidoria de Joventut de
l’Ajuntament, els dies 20, 21 i 22 d’abril es va
celebrar a Alella la primera edició del Cap de
Setmana Jove. Aquesta proposta neix amb
una pluralitat d’objectius: promoure una
manera sana de divertir-se i fer activitats, i
establir relacions entre els joves del poble i
entre les diferents entitats juvenils; és a dir:
ésser el punt de trobada dels joves. Aquesta
primera edició va comptar amb
un munt de propostes i diferents
activitats caràcter lúdic, artístic,
esportiu i cultural que pretenien
promoure una sèrie de valors positius
entre el jovent.
Un cap de setmana esplèndid
Podríem definir el desenvolupament
del Cap de Setmana Jove
d’Alella amb una sola paraula:
esplèndid. Totes les activitats es
van poder dur a terme amb èxit
i amb una gran participació per
part del jovent. Malgrat que les
previsions meteorològiques van
alertar que el temps estaria una
mica revolucionat i plouria lleugerament,
les activitats que s’havien
organitzat per al cap de setmana
van tirar endavant.
Els diferents actes es van anar
desenvolupant principalment a
Can Gaza i a l’Escola Fabra. Van començar el
divendres 20 d’abril amb l’exposició La recerca
del plaer i el torneig de FIFA amb PlayStation.
Cap al tard va arribar la Nit d’humor i
el dia va culminar amb l’excitant Gimcana
jove a les 12 de la nit, que va comptar amb
una gran participació. Una de les anècdotes
de la nit es va produir quan, cap al final de la
Gimcana, va aparèixer la policia per avisar al
excitat jovent de que no fessin tant de xivarri.
Esport i tallers
Però aquí no es va acabar la cosa, perquè va
arribar el dissabte 21 d’abril ple d’activitats
per gaudir. Al matí, a l’Escola Fabra, es va
celebrar el Campionat de futbol de sala i el
Campionat de ping-pong; es van fer una pila
de tallers, com ara, el de tir amb arc, el de
funky i el de break dance. Es va notar el cansament
de la nit anterior, ja que les activitats
que es van dur a terme no van tenir tanta tirada
com les nocturnes. Més tard, es va fer el
ACTUALITAT
Celebren amb èxit el primer
Cap de Setmana Jove
S’han celebrat activitats de caràcter lúdic, artístic, esportiu i cultural per promoure
un oci alternatiu entre el jovent
ENTRE EL 20 I EL 21
D’ABRIL, L’OFERTA
D’ACTIVITATS PER A
JOVES VA SER MÉS
EXTENSA QUE MAI
Taller de mocadors, a Can Gaza.
taller de grafit i el de mocadors a Can Gaza. A
mitja tarda es van obrir de nou les portes de
l’exposició de La recerca del plaer al Casal de
Joves i es va realitzar un taller de sexualitat.
A les 20h es va fer la timbalada des del pati de
Can Gaza i a continuació un sopar a la fresca.
El temps va començar a complicar-se i,
conseqüentment, els organitzadors van haver
de reubicar el sopar a un lloc cobert de la pluja.
Tot i aquest contratemps, la pluja va cessar
i va permetre que no haguessin
d’anular els concerts previstos.
En acabar el sopar, Dani Monreal,
amb el nom artístic de Danee
Doble-e, va pujar a l’escenari per
donar pas a l’espectacle. Aquest
jove alellenc va saber animar el
públic rapejant i transmetent el
missatge de les seves cançons.
A continuació Lágrimas de
Sangre, el popular grup de rap
masnoví, va continuar animant
la festa. Va aparèixer una multitud
de joves que s’apropaven
a l’escenari amb la intenció de
passar-ho d’allò més bé. El públic
es va entregar i es va animar
a cantar amb ells les seves
cançons més conegudes. De
sobte, va canviar l’estil musical
amb l’arribada d’Ebri Knight,
un grup de folk-rock hooligan
en català, que va fer que la festa
no parés. Els djs van fer que la
gent no deixés de ballar fins que
va acabar la nit.
Diumenge a migdia, a Can
Gaza es va revelar el veredicte
de la Marató Fotogràfica i del
Concurs de microrelats, i es va
fer una carmanyolada. L’exposició
La recerca del plaer va
tancar el cap de setmana jove.
El sentiment que deixa el Cap de Setmana
Jove d’Alella és de satisfacció tant per als
organitzadors com per als assistents. És una
iniciativa que esperem que es repeteixi ben
aviat!
QUICO LLUCH
17

QUÈ FA?
Què fa… Helena Satué?
Helena Satué és una alellenca que, després de voltar pel món fent-se
un lloc com a reputada violinista, ha tornat a casa consolidada
professionalment i amb l’ànim de dedicar temps
a allò que més li agrada, tot fent-ho a la seva manera
ALBERT ALABAU
Si a la jove edat de 5 anys l’Helena es va iniciar
en l’estudi musical escollint el violí com a
company de viatge, només 9 anys més tard, li
va arribar el moment de prendre la decisió de
sortir del circuit d’ensenyament habitual per
dedicar-se exclusivament a la música. Per ferho,
va haver de marxar a Madrid i integrar-se
a la disciplina de l’Escola Superior de Música
Reina Sofía, possiblement la millor d’Espanya.
“La decisió va ser natural, no la recordo
gens dramàtica, segurament gràcies a què a
casa hi ha una important tradició musical”, i
és que el fet que la seva mare, Judit Cuixart,
sigui pianista professional i ensenyant musical
no es pot passar per alt per entendre millor
la trajectòria de l’Helena.
Però aquí no acaba el periple d’aquesta
jove violinista, més aviat comença, ja que posteriorment
va estudiar al Reial Conservatori
de la Haia (Holanda) i, l’any 2002, després
d’un ferotge procés de selecció, va ingressar
juntament amb altres 19 privilegiats al Conservatoire
National Supérieur de Musique
de Paris (CNSMDP), “un dels millors i més
reputats d’Europa” comenta l’Helena, on va
cursar el Diplôme de Formation Supérieure,
títol que va obtenir el 2005 amb premi final de
carrera per unanimitat del jurat.
Durant tots aquests anys, l’Helena ha anat
formant part de diversos projectes, entre els
que cal destacar la seva participació a l’European
Union Youth Orchestra (EUYO) i a
la Gustav Mahler Jugendorchester, aquesta
última formada per alguns dels músics joves
amb més talent del continent europeu. Així
mateix, ha actuat arreu en duet amb el pianista
Vladislav Bronevetzky, tot rebent crítiques
brillants per algunes memorables actuacions
en aquest format i com a solista.
Després de residir 3 anys a A Coruña, on
l’any 2008 va aconseguir una plaça com a solista
de la secció de violins a l’Orquestra Simfònica
de Galicia, i després d’actuar i voltar
per tot el món, l’Helena es va adonar que el
que la feia més feliç dins l’àmbit musical era el
fet de poder compaginar diverses disciplines
i activitats i que, a la vegada, li venia de gust
18
tornar a estar a prop de casa per aconseguir
la calma necessària que li permetés seguir
duent un ritme de vida tan intens com el que
havia dut fins ara. Per això es va presentar a
les oposicions de l’Escola Superior de Música
de Catalunya (ESMUC), on des de l’any passat
ocupa una plaça com a professora de violí.
Idees brillants per a un poble singular
És en aquesta darrera etapa de la seva vida
en la que l’Helena s’ha decidit a donar impuls,
en primera persona i junt a la seva parella, a
una idea que feia temps que li rondava pel cap:
crear a casa un festival de música de cambra
en el que poder portar els millors músics
del moment i amb els que li agradaria tocar
i donar a conèixer a un major públic. I d’aquí
neix la idea, basada en el festival de Marlboro
(Vermont, EEUU), en el que l’Helena ha pres
part en varies ocasions, de reunir a Alella a
músics d’orquestres simfòniques d’arreu del
JORDI FARRÚS
món per romandre en residència durant tot un
festival en el que s’interpretin obres de música
de cambra -“format més reduït i íntim que
els músics valoren especialment”-, tot en un
entorn idíl·lic com és Alella.
L’objectiu d’aquesta experiència és triple:
poder brindar als músics residents l’oportunitat
de gaudir de les obres durant tot el procés
(desenvolupament de les peces, assaig davant
de públic i interpretació) i no com fan habitualment
(arribar, assajar, tocar i marxar cap a
la següent parada); poder dur a joves talents
que encara estan estudiant per a que obrin les
seves ments a alternatives íntimes i enriquidores
i per a que aprenguin tocant al costat
de veritables estrelles ja consolidades; i obrirho
tot plegat a un públic que majoritàriament
no té accés de forma habitual a aquest tipus
de propostes culturals per a què s’aproximi i
s’enamori de la música clàssica.
I com podrem comprovar en l’edició d’enguany,
de l’11 al 21 de juliol, 17 músics (14 sèniors
i 3 juniors) prendran part en la tercera
edició d’aquesta Residència de Músics que
s’integra al Festival d’Estiu d’Alella, tot oferint
10 dies d’assajos oberts al públic i gratuïts, i
concerts (els dies 19 i 21) on representaran les
obres assajades en diferents formats.
Aquesta iniciativa, que segons l’Helena “és
pionera a tota Europa”, és factible gràcies al
suport del consistori alellenc, “que des del
principi hi ha tingut una gran fe”, al suport
intens però totalment altruista dels organitzadors,
i a “la inestimable col·laboració
desinteressada de l’Associació d’Amics dels
Músics en Residència d’Alella”, entitat creada
de forma espontània abans de la segona
edició i que hi col·labora activament amb
aportacions que van des del suport logístic
al micromecenatge, i “sense els quals seria
impossible incrementar el nombre de músics
en residència any rere any”.
I és que Alella no és només una geografia
privilegiada regada per uns meravellosos
vins, sinó sobretot un racó de món idíl·lic on
iniciatives de somni com aquesta tenen lloc
gràcies a alellencs tan talentosos i entregats
com l’Helena.

Espais de poesia: versos,
música i paisatge
CARLES PÉREZ
Del 13 al 23 d’abril, Alella es va convertir en
l’escenari dels actes programats per la Regidoria
de cultura en el marc del festival Espais
de Poesia. La proposta va arribar a la seva cinquena
edició amb un augment considerable
de públic, més de 1.600 persones segons els
organitzadors, i amb la presència de poetes
destacats del panorama literari català.
Els carrers d’Alella van acollir la Cercavila
psico-poètico-dramàtico-musical que aquest
any es va poder realitzar sense estar pendents
de l’amenaça de pluja, com va passar la darrera
edició. Aquesta benevolència climatològica va
permetre al bon nombre d’assistents gaudir
de la cercavila amb tota la seva plenitud. El
passeig poètic va ser protagonitzat pels poetes
Enric Casasses i Salvador Giralt amb la música
de la Big Bang Valona.
Geografies i poemes i Poesia als quatre
vents van ser les altres dues propostes on els
versos van lliscar pel paisatge alellenc. La caminada
literària, una activitat on s’atura als
indrets singulars d’Alella per recitar poemes
que s’apropen a la natura literària, conduïda
per la poeta Anna Maluquer, va arribar a la
seva tercera edició, consolidant-se com una
de les activitats referents dels Espais de Poesia.
Can Boquet va acollir la segona de les
propostes, inclosa dins del programa Poesia
als parcs de la Diputació de Barcelona; Poesia
CULTURA
La cinquena edició del festival de poesia alellenc atreu força públic
amb un programa farcit d’atractives propostes basades en recitals poètics
on la música i el paisatge alellenc prenen protagonisme.
Poesia entre vinyes al celler Bouquet d’Alella.
als quatre vents va comptar amb les veus de
Núria Martínez-Vernis i Miquel de Palol.
Presentacions de llibres
Dins del marc dels Espais de Poesia també
s’hi varen presentar tres llibres. Laia Llobera,
darrera guanyadora del premi Alella a Maria
MÉS DE 1.600 PERSONES VAN
GAUDIR, DURANT DEU DIES,
D’UN MUNT DE PROPOSTES
ORIGINALS
Oleart per l’obra Més enllà dels grills, va recitar
alguns dels poemes continguts a l’obra
en l’acte de presentació conduït pel poeta JM
Calleja. Neus Aguado, poeta i traductora de
Maria-Mercè Marçal, va presentar l’assaig
Maria-Mercè Marçal (1952-1998). També es
va presentar Agua de alta mar de Fina Llorca.
A l’acte de presentació no hi va faltar la poesia
musicada a càrrec de la cantant Celeste Alías,
acompanyada a la guitarra per Santi Careta.
Sílvia Tarragó va presentar Tots els sorolls
del món, la primera novel·la del poeta Vicenç
Llorca.
Una altra de les activitats que ja formen
part fixa del programa del festival és la tro-
bada de poetes del Maresme, que aquest any
va comptar amb la presència de Núria López,
Montse Assens, Maria Antònia Grau, Joan Carles
González i Marcel Riera, premi Carles Riba
2011. La música va anar a càrrec del grup de
folk Nikòsia.
Els premis locals de la Mostra Literària del
Maresme van recaure sobre Jana López, Paula
Calvillo, Esther Vicente, Alberto Rancati,
Marçal Parcerisa, Carla Vidal, Maria Pou, Marta
Ballester i Júlia Molina, en la modalitat de
prosa; i sobre Lucas Drago, Francesc Garcia,
Clara Duart, Berta Gavañach, Álvaro Hornos,
Marta Ruiz i Lídia Sànchez, en modalitat de
poesia. En l’acte de lliurament dels premis hi
van participar tots els músics de les orquestres
municipals d’Alella, el cor de l’Escola Ressò i
alumnes de l’escola Fabra.
Del 13 al 29 d’abril, Can Manyé va acollir
l’exposició La Lletra a l’ull en la que l’escola
d’art i disseny de Rubí, Edra, va proposar diferents
interpretacions visuals de la poesia a
través de diferents disciplines artístiques.
Marius Torres al club de lectura
L’obra de l’autor de Cançó a Mahalta va ser la
protagonista del club de lectura. Margarida
Prats, estudiosa de Màrius Torres, va fer la presentació
de la seva obra. L’activitat va cloure el
passat 19 de maig amb una passejada cultural
per Lleida, ciutat natal de poeta.
19
CEDIDA

PERSONATGE
Judit Cuixart Goday
Sentit i sentiment musical
SIGRID GUILLEM / FOTO: JORDI FARRÚS
Judit Cuixart Goday (Barcelona, 1956) és professora de piano al Conservatori
Professional de Música de Badalona des de l’any 1983 i coordinadora
de Músics en Residència (www.musicsenresidencia.com), un
projecte de música de cambra pioner en tot l’estat i que se celebra des
de 2010 en el marc del Festival d’Estiu d’Alella el mes de juliol. Però la
seva implicació en esdeveniments musicals ve de lluny, doncs sempre li
ha agradat col·laborar en concerts i iniciatives vinculades a l’estímul de
la gent jove. Actualment és també padrina de la Fundació Mas i Mas, on
n’assessora la programació amb joves músics talents.
Casada amb Enric Satué, són pares de l’Helena i el Claudi, violinista i
dissenyador gràfic respectivament, els quals compten amb “un talent
innat per la música”. Viuen a Can Pufarré (de “Can Pau (Pu) Ferrer de la
Torre” –de Cal Baró–, propietari de la masia des del segle XVIII), una masia
del segle XIV a Alella. “Des de 1979 que ens
beneficiem del microclima saludable del Ma-
resme, de l’esplèndida vegetació que s’hi fa, de
la proximitat amb Barcelona i de la bona gent
que hi viu, que fan d’Alella gairebé un paradís”.
Tot i iniciar una carrera concertística, aviat
va entendre que la pedagogia musical era la
seva vocació. Precisament, la pedagogia és una
nota constant a la vida de la Judit. Perseverant
i constructiva, ella mateixa diu ser “molt pedagoga
en totes les vessants de la meva vida”.
Propera i amical, la Judit té la humilitat de les
persones amb saber i es dóna a conèixer com
a bona mestra quan diu entendre la pedagogia
“no tant com un simple ensenyament, sinó com
un aprenentatge a partir del contagi. La meva
pròpia educació va ser un contagi. En això no hi
tinc cap mèrit ja que la sensibilitat per a les arts
em ve de família: avi arquitecte i melòman, pare
pintor i mare antiquària; i, per a postres, marit
dissenyador. De manera que l’arquitectura, la
plàstica i la música han estat els eixos de la
meva formació”.
Filla de Modest Cuixart i Mariona Goday,
la Judit va néixer amb música i envoltada d’art,
en un entorn molt procliu al desenvolupament de la seva sensibilitat
artística i basat en la cultura musical. Disciplinada i reflexiva, confessa
sentir-se orgullosa i satisfeta de l’educació rebuda, sobretot ara quan el
valor de l’experiència li permet adonar-se’n de la influència que aquella
va exercir en ella.
La Judit es va educar en una escola laica catalana a Barcelona de
nom Talitha (“nena” en hebreu), molt pionera en l’ensenyament en una
època en què, apunta, “Barcelona era molt fosca”. “Recordo sobretot
l’assignatura “lliçons de coses”; les classes es feien al jardí sempre que
feia bon temps; era una escola que vivia molt al costat de la natura i que
em va marcar molt”.
Significativa va ser també la relació de la Judit amb la seva professora
particular de piano els anys abans d’entrar al Conservatori i amb qui
va establir un fort vincle. “L’Enriqueta Garreta Toldrà, neboda d’Eduard
Toldrà, va ser una gran mestra que va exercir el contagi en tots nosaltres.
S’havia format a París amb Ricard Viñes, al qual Debussy va dedicar gran
part de les seves obres pianístiques. Me’n recordaré tota la vida que quan
vaig començar a tocar “Children’s Corner” de Debussy, l’Enriqueta va ser
una font directa de com Vinyes volia que s’interpretés... Era pràcticament
cega i després de les classes es quedava a interpretar-nos obres de piano...”
Una llarga conversa amb la
Judit permet la llicència d’establir-hi
un paral·lelisme amb
l’efecte produït en escoltar
una peça de música ben interpretada,
amb sentiment:
un contagi de vitalitat i entusiasme.
–La Judit n’escolliria
una de Bach o Schubert–.
Així és com ella viu i entén
la seva professió, l’ensenyament:
com una transmissió
de coneixement mitjançant
l’afecció i la passió.
Vinculats de forma pionera a la pedagogia van estar també la besàvia
i els avis materns de la Judit, als quals recorda amb admiració, tot i no
haver-los conegut. Rosa Casals i Bernadas, de Can Casals, va estudiar
magisteri i va obrir la primera llar d’infants a Mataró per als fills dels
treballadors del tèxtil.
D’altra banda, l’avi de la Judit, l’arquitecte Josep Goday, va projectar
les Escoles Fabra a Alella l’any 1933 per encàrrec del Marquès d’Alella.
“L’avi es va especialitzar en arquitectura de grups escolars; eren projectes
pedagògics molt avançats al seu temps que han tingut una línia
continuista i que encara funcionen avui dia. Deia que “les escoles havien
de ser els palaus dels nens”.
Així, un dels primers records d’infantesa de la Judit “és anar amb l’àvia
Adela –l’esposa de Goday– a visitar les escoles que el seu marit havia construït
per mantenir viu el seu record i la relació amb els mestres. L’acompanyàvem
molt el meu germà i jo. A Barcelona, on
vivíem, anàvem amb taxi o tramvia. Però anar
a Alella em va impactar molt; era molt lluny de
la ciutat i tota una excursió a un altre entorn.”
Tot i haver nascut i crescut a Barcelona, la
Judit té sang alellenca per part de mare i s’ha
sentit predestinada a viure a Alella; en ella ha
madurat un sentiment de pertinença al poble
intuïtiu que ha cobrat sentit en un seguit de causalitats
fins arribar a establir-s’hi. Així, l’Enric,
sense cap vincle amb Alella, va adquirir Can
Pufarré abans de conèixer la Judit per a traslladar-hi
el seu estudi de disseny. “Can Pufarré,
casualitats de la vida, és molt a prop de Can
Casals!”. Però quan l’Enric la va portar a veure
la masia, llavors encara per restaurar, a la Judit
la va sorprendre encara més trobar-hi desmuntada
la glorieta xinesa que de petita havia vist
al jardí de la finca La Miralda i que ocupava
un record molt significatiu de la seva infància
i d’Alella. “A casa passàvem els estius a Sant
Fost de Campsentelles, i alguns matins la mare
ens portava a la platja del Masnou per Font de
Cera. Els meus germans i jo delíem per reveure
els nostres dos monuments “historicoartístics”
particulars: Can Jonc –llavors deshabitada–, que li dèiem la casa de les
bruixes i una glorieta de La Miralda, que li dèiem “la casa xinesa”.
“L’Enric la va adquirir quan, per casualitat, es va assabentar que per
unes obres d’eixamplament de la carretera la glorieta anava a terra. Vaig
veure clar que l’havíem de muntar al jardí i que, a més de muntar-hi l’estudi,
havíem d’anar a viure a aquell mas i tenir fills i plantar-hi arbres. Va
ser tota una aventura, però! doncs els mitjans de transport i els sistemes
de comunicació eren encara limitats”.
La música ha permès a la Judit forjar bones amistats a Alella. “Tinc
a Alella uns amics magnífics als quals he conegut mitjançant el vincle
musical i cultural”. Precisament, d’aquest vincle musical va néixer l’Associació
d’Amics de Músics en Residència d’Alella el 2011, integrada per
vint-i-cinc membres que participen voluntàriament en l’organització i
logística de Músics en Residència, que aquest any arriba a la tercera
edició. Aquest s’ha consolidat com a un esdeveniment d’alt nivell a partir
d’una encertada i pionera fórmula basada en reunir músics professionals
i joves talents per fer música de cambra en un entorn distès, participatiu
i d’aprenentatge. Finançat per l’Ajuntament d’Alella, té el suport de l’ES-
MUC, de la qual són professors els directors artístics de l’esdeveniment,
Helena Satué i José Vicente Castelló.
21

Guaita’l, com fa anys!
Monitors i nens de l’esplai Guaita’l, avui.
DOSSIER
En aquest dossier s’explica com un projecte que va néixer de mans d’uns joves
motivats i emocionats va anar creixent talment com una criatura. Diferents
moments importants, actes oficials, experiències vitals, vivències personals
i d’altres esdeveniments formen part del naixement i creixement de l’esplai
Guaita’l, que enguany celebra el seu desè aniversari
HELENA MARTÍNEZ
Tot va començar quan dos antics monitors i unes
quantes persones del grup de joves de l’esplai
l’Esplai van decidir tancar-lo, principalment per
l’estat en què es trobava el local (fet que va portar
a reivindicar un local on es poguessin dur a terme
les activitats en bones condicions), però també per falta de
monitors. Mentre es definia on poder dur a terme les activitats,
els monitors van aprofitar per definir el nou projecte.
Amb aquesta premissa, durant el curs 2001-2002, set joves
d’entre 16 i 19 anys van dedicar fervorosament tots els matins
de dissabte per anar ideant com volien que fos el nou esplai,
fent uns estatuts, reglaments de règim intern, normatives,
definint els objectius de centre i dels grups... en definitiva,
creant el que serien les bases de l’Esplai Guaita’l, que 10 anys
després s’ha convertit en un referent d’educació en el lleure
al poble d’Alella.
El projecte Guaita’l
Si ens remuntem a aquell primer curs sense nens i nenes, veurem
com la base s’anava construint mica en mica. Aquell curs
va ser un moment important de coneixença, on s’alternava la
feina dura de crear una entitat amb moments més lúdics per
estrènyer llaços entre els futurs monitors i monitores i diades
de tècniques i formació. Una de les coses més importants que
es va fer aquell any va ser buscar nom, i no va ser fàcil; entre
les quatre parets del local de Dom Bosco es van sentir moltes
propostes de noms, però va ser en una tancada a Girona on els
grup de monis va veure la llum: Guaita’l. Aquell era el nom, i
amb els anys ha agafat significat propi. Aquell mateix curs se’l
recorda per guanyar un gall dindi al Bingo bestial, en aquella
època encara te’l donaven viu, i també, per voler autofinançar-se
fent una campanya de venda de ponsèties per Nadal o
per la feina feta amb en Lluís Vilajosana, regidor de joventut de
llavors, per aconseguir un nou local per a l’esplai.
23
ÒSCAR PALLARÈS

DOSSIER
Any rere any el Guaita’l anava creixent, tant pedagògicament com
de manera organitzativa. Es va crear el PEC, el projecte educatiu
del centre, on es van reunificar totes les idees generals dels inicis
amb la intenció educativa que es creia que havia de dur l’esplai.
Més endavant, arrel d’un curs de directors, una monitora de
l’esplai va crear un projecte de premonitors, que va donar cabuda
a formar joves de manera interna abans que tinguessin l’edat de
poder fer el curs oficial de monitors, i de manera més concreta en
l’ideari i el funcionament de l’esplai, amb la idea que els joves que
anessin pujant de grup seguissin vinculats
a l’esplai per ser-hi monitors més endavant.
El local
El setembre de 2002 va ser l’engegada oficial
del Guaita’l amb nens i nenes. Es va estrenar
la nova seu, tot i que a mig gas, ja que les
obres del 2n pis de Can Gaza no estaven acabades,
és per això que durant un parell de cursos la seu de l’esplai
es va establir al primer pis. Una petita sala que funcionava talment
com un magatzem, doncs era allà on s’hi guardava tot el material.
El curs 2004-2005 l’esplai ja feia activitat al 2n pis de Can Gaza
i, tot i que ja era el tercer curs, els monitors van fer un acte d’inauguració
de la seu, en la qual es van fer parlaments tant per part
dels infants, els monitors, l’Ajuntament i Esplai, l’associació on
l’esplai està federat.
Muntar el nou local va ser com anar-se’n de casa per primer
cop. Triar colors per a les parets, anar a l’IKEA a comprar prestatges,
taules, cadires. S’hi van dedicar hores i hores. Moltes ganes
de fer que el local fos el més Guaita’l possible. Només cal veure
que a hores d’ara les parets o els coixins encara són taronja i lila,
el colors de l’esplai.
Enguany està sobre la taula la marxa del Guaita’l de Can Gaza
24
cap a les Escoles Fabra, seu del que serà la major part d’estructura
de joventut del poble.
Els infants
Es va començar el primer curs amb dos grups d’edat, els Trapelles
i els Ganàpies, que tenien des de 6 a 13 anys, un total de 25
nens i nenes van gaudir d’aquest primer curs. Tot era nou per als
monitors, el primer dissabte de curs, la primera reunió de pares,
la primera castanyada, el seguiment dels objectius. I molt important,
les primeres colònies de cap de
setmana. Van ser a la casa de colònies
l’Alfar, on vam poder conèixer un “Ermità”
i el Sr Gaudí.
Un element important en el projecte
educatiu de l’esplai Guaita’l
ha estat unir les activitats amb un fil
conductor, conegut com a centre d’interès.
Cada trimestre un de diferent, cadascun del quals escollit
pels monitors a la preparació del curs, que se sol fer al setembre
abans de començar les activitats de dissabte. La preparació del
curs, la tancada, és el moment clau on els monitors treballen de
manera intensa durant un cap de setmana sobre com organitzaran
el curs, tant des de la vessant pedagògica com organitzativa.
Cada inici de curs, a la tancada, els monitors i monitores feien
la distribució de grups, i l’esplai anava creixent. Del primer curs
amb els Trapelles i Sagals, va anar augmentant primer els Mitjans
(que van batejar amb el nom de Sagals), després el grup G9, els
Trucs i finalment els Al·lots.
Després de 10 anys, la línia d’edat des de l’infant més petit fins
als monitors no es trenca i, a hores d’ara, molts dels adolescents
que han passat per tots els grups segueixen a l’esplai amb la idea
de ser monitors.
ES VA COMENÇAR EL PRIMER
CURS AMB DOS GRUPS D’EDAT,
ELS TRAPELLES I ELS GANÀPIES
CEDIDA

Els monitors i les monitores
El primer curs es va començar amb 7 monitors i monitores. Tot
i així, aquell curs ja se’n va anar incorporant algun més. Mica
en mica el projecte s’anava consolidant, cada cop hi havia més
monitors i més formats, en quan un feia els 18 anys s’apuntava de
seguida a fer el curs de monitors o més endavant el de directors.
I sempre que es podia es seguia assis-
tint a jornades de formació.
Els monitors i monitores, a part
de la seva tasca educativa de cada
dissabte, es reparteixen en diferents
comissions i càrrecs, fent d’aquesta
manera que cadascú tingui alguna
responsabilitat i les tasques quedin
repartides.
L’any 2010 va ser un any important on gran part dels monitors
que estaven des de l’inici van plegar deixant pas a un nou grup
de monitors, alguns d’ells que havien fet el curs de premonitors,
alguns antics nens de l’esplai i altres que van seguir.
El que uneix tots aquests joves i alguns que ja no ho són
tant és que al llarg d’aquests 10 anys han estat implicats en un
projecte educatiu, que creu que la societat es pot transformar
si es comparteixen
uns valors. Tots ells
han seguit l’ideari de
l’esplai i tot ells, de
manera voluntària, hi
han dedicat un munt
d’hores; la majoria
compaginant-ho amb
la seva vida d’estudiant
universitari.
Les activitats d’estiu
L’estiu de 2005 hi va
haver una novetat,
les primeres colònies
d’estiu. Els monitors i
monitores van preparar
un projecte d’estiu
que es va dur a terme a
una casa de colònies de
prop de Banyoles, això
només va ser l’inici.
L’any següent es va
L’ANY 2010 GRAN PART DELS
MONITORS QUE ESTAVEN
DES DE L’INICI VAN PLEGAR
DEIXANT PAS A UN NOU GRUP
CEDIDA
DOSSIER
canviar la casa de colònies per campaments en terrenys d’acampada,
fet que tenia més relació amb els objectius generals del
centre i que proporcionava noves experiències tant als infants
com als monitors. Al terreny El Rossinyol de Sant Quirze de
Besora, els Guaita’ls van passar-hi deu dies. Aquest poble va
tenir la sort d’acollir els “campes” de l’esplai fins a 3 vegades
més. Aquelles primeres colònies i campaments van anar evolucionant,
els joves van començar a fer rutes i també intercanvis per
Europa. Enguany, l’esplai Guaita’l té un ampli ventall d’activitats
d’estiu: casal, campaments, ruta per a joves, intercanvi, etc.
La relació amb el poble
Des de l’inici, la relació de l’esplai amb el poble va ser estreta i
intensa. El primer que es va fer va ser formar part del Fòrum de
Joves d’Alella i participar de les activitats que aquest feia.
L’equip de monitors ha estat conscient de la importància que
els nens i nenes coneguin el poble, i que els alellencs coneguin
l’esplai. És per això que sempre que es podia es feien activitats
sobre el poble o voltant pel mateix. Això de veure infants fent
gimcanes pel poble els dissabtes a la tarda tornava a ser habitual.
Cal dir que l’esplai sempre ha mirat de participar de les activitats
que es fan al poble, com fer cucanyes o la Guerra Guarra a
la Festa Major, construir el senyor Carnestoltes o organitzar un
taller de fanalets per anar a rebre els Reis; la participació a la
Marató de TV3, on un any els grups de nens i nenes i els monitors
van gravar un disc amb cançons de l’esplai
per recollir diners.
El desè aniversari
Moltes persones han passat per l’esplai Guaita’l,
molts infants i les seves famílies, molts
monitors i monitores. Quantes coses han
après tots ells: els monitors dels infants i els
infants dels monitors. I ja han passat 10 anys
des que es va començar a crear aquest espai d’educació en el lleure.
L’essència del Guaita’l viu en cadascuna de les persones que
n’han format part i enguany se celebra el 10è aniversari: 10 anys de
moments importants, actes oficials, experiències vitals, vivències
personals i d’altres esdeveniments; 10 anys on s’han creat llaços
entre entitats, entre persones, entre famílies; 10 anys on s’ha fet
ESPLAI.
25
CEDIDA

DOSSIER
Sala de mostres · Esplai Guaita’l
26
Marc Mallen
Monitor
Vaig implicar-me amb l’esplai
perquè feia poc temps que
havia arribat al poble. Aquest
és un centre social on es reuneix
moltíssima gent, i això
em va servir per integrar-me;
tot i que reconec que al
principi em va costar una miqueta,
ja que era un grup de
gent que es coneixia des de
feia força anys. Un cop vaig
aconseguir cohesionar-me
amb el grup tot va ser molt
més senzill.
Ara estic molt content i
molt bé.
Isabel Rodriguez
Mare
Doncs jo vaig decidir apuntar
la meva filla perquè m’atreia
la idea de fer quelcom
diferent i què, a poder ser,
estigués vinculat amb el poble.
També volia que realitzés
activitats diverses i que no es
passés la tarda davant de la
televisió.
Considero que a l’esplai
aprèn jugant, cosa que trobo
molt positiva, i, a més a més,
es relaciona amb el medi i les
persones, fa més vida social.
Fa vida al carrer i juga amb
amics i companys, que és
el que es feia abans. Ens
agrada molt i n’estem molt
contentes.
Oscar Vela
Pare
Vaig interessar-me a portar
els meus fills a l’esplai perquè
volia que juguessin amb els
seus amics fora de l’ambient
escolar i aquesta em va semblar
una manera molt bona i
molt sana.
M’agrada molt el funcionament
de l’esplai, la seva
manera de fer prescindeix
de les coses materials i és un
dels valors més importants
que crec que s’han d’inculcar
als més petits.
La companyonia, el fet de
compartir amb els demés i
jugar amb tots són, també,
valors a destacar.
Joan Escuder
Exmonitor
La meva implicació amb
l’esplai va començar l’estiu
de 2006.
Vaig coincidir amb uns monitors
a unes colònies a què
vaig assistir; ells formaven
part de l’Esplai i me’n van
parlar. Em van proposar
d’anar-me’n de campaments
amb ells ja que no hi havia
prou monitors, vaig acceptar
i va ser una bona experiència.
Un cop finalitzats els campaments,
al setembre, vaig
decidir començar com a
monitor de dissabtes, i vaig
quedar-m’hi uns quants anys.
Ot Bonada
Nen
De l’esplai m’agraden sobretot
els jocs. El pica-paret, el
“pilla pilla”, el mocador...
També m’agrada moltíssim
anar d’excursió a parcs i
sortir al bosc. Per exemple,
un dia vaig anar a un parc
molt maco de Malgrat de
Mar, i la setmana que ve ens
anem de colònies i estic molt
il·lusionat!
A l’esplai m’ho passo molt
bé i em diverteixo molt. Sóc
molt trapella i formo part
del grup que porta aquest
mateix nom, ara tinc sis
anys, fa un any que vaig a
l’Esplai!
Adrià Iglesias
Monitor
Ara tinc vint-i-quatre anys, i
vaig començar amb l’esplai
quan en tenia setze perquè
les meves cosines eren monitores
i m’ho van comentar.
Mira, una anècdota molt
graciosa que em va passar fa
poc: estàvem fent una nit de
por durant unes colònies, i el
joc consistia en descobrir la
trama d’un suposat assassinat.
Al final de la nit vam
portar els nens davant de
l’església i des d’allà va caure
un ninot força gran, ells van
pensar que era un monitor.
La cara de “sa matao Paco”
va ser divertidíssima!
Pili Ruilópez
Monitora
La meva implicació amb
l’esplai Guaita’l ve de lluny,
juntament amb una colla
d’amics de l’escola vam ser els
primers Trapelles de l’esplai.
La meva mare va veure la publicitat
del lloc i va pensar que
estaria bé que m’hi apuntés.
Certament tenia raó ja què,
des de petita, he passat
tardes que es presentaven
avorrides i que, aquí, han
acabat sent divertidíssimes.
També he aprés a ser una
persona més humil i a desenvolupar-me
millor, aprendre a
relacionar-me, etc.
He passat grans moment aquí.
Naiara Zapirain
Nena
El que m’agrada molt de
l’esplai és l’ambient, els jocs
que fem, les activitats, anar
d’excursió, les colònies...
Aquí ens ho passem molt bé
tots junts. A les gimcanes,
per exemple, alguna vegada
hem hagut d’anar a demanar
ous a casa d’algun veí, o
algun dels meus companys
s’ha perdut i ha sigut molt
graciós.
Estic a l’esplai des que tinc
cinc anyets i ara formo part
del grup dels Sagals, on estem
els nens i nenes de vuit i
nou anys!

Berta Cavallé
Nena
A l’esplai sempre m’ho passo
molt bé amb totes les activitats,
ja siguin excursions, colònies
o els jocs del dissabte i
els tallers que fem.
Ara vaig al grup dels Sagals
amb les meves amigues.
La meva família em va
apuntar a l’esplai ja què unes
amigues de l’escola també hi
anaven. Elles em van explicar
que era molt divertit, que es
feien moltes coses i van animar-me
a que m’apuntés!
Des de llavors que vinc cada
dissabte. Ara mateix no
sabria dir-te cap anècdota en
especial, cada dia és diferent!
Adrià Serena
Nen
Doncs vaig començar amb
set anys, i ara en tinc catorze.
Els moments que més m’han
marcat, els que recordo que
m’hagin agradat més, són
totes aquelles tardes cantant
cançons amb la guitarra, les
colònies amb totes les seves
experiències incloses, les nits
de por, on et deixaven sol
amb els amics i havies d’anar
d’un lloc a un altre i t’emportaves
algun ensurt!
Ara formo part del grup G9
on estem els nois i noies de
la meva edat i fem activitats
diverses.
Judith Garganté
Exmonitora i fundadora
Abans de l’esplai Guaita’l,
hi havia un grup de joves
que es reunia a la Parròquia,
però causa de la falta de
nens i que l’espai no estava
en condicions, vam decidir
començar de nou en un altre
local. Érem joves de disset i
divuit anys i teníem moltes
ganes.
Al principi va semblar que no
seria possible, ja què es necessitava
un local nou; però
vam parlar amb l’Ajuntament
i al final tot va sortir rodat.
Definiria l’esplai com il·lusió i
esperança. Ha sigut una part
molt bonica de la meva vida.
Caroline Beard
Exmare
Nosaltres vam arribar d’Anglaterra
fa dos anys. Vaig
pensar que una bona manera
per integrar-se, aprendre
l’idioma i fer amics, seria
apuntant-los a l’esplai, i així
va ser. Els meus fills van passar
dos anys a l’esplai, van fer
totes les excursions, colònies,
alguna trobada amb altres
esplais, etc. Els monitors van
ser molt atents, ja què, en
arribar, només parlàvem en
anglès. Al final els meus fills
van marxar perquè els seus
amics no hi anaven, jugaven
a futbol o feien altres
activitats.
Nathan Beard
Exnen
Doncs jo vaig passar-me
dos anys a l’esplai, des dels
dotze fins als catorze anys.
Allà vaig conèixer molta
gent i també vaig fer amics,
però vaig decidir marxar
perquè al ser força tímid,
les trobades amb molta
més gent no m’agradaven
massa, els meus amics de
l’escola no anaven a l’esplai,
més aviat, jugaven al carrer
o a futbol, etc.
Tot plegat va fer que decidís
marxar, els anys que vaig
passar, però, van ser divertits.
Gemma Ustrell
Exmonitora i fundadora
Vaig ser monitora de l’esplai
l’Esplai durant dos anys i
després del Guaita’l.
Recordo una anècdota molt
divertida que ens va passar a
l’últim any de l’esplai l’Esplai:
s’acostaven les festes de
Nadal i vam comprar ponseèties
per vendre-les i poder
guanyar diners per ajudar a
sortir endavant al nou esplai.
Doncs ens vam passar i vam
comprar-ne 500! A més a
més, va nevar a Alella, i la
gent en comptes de comprar
ens convidada a prendre un
cafè! Per més inri, vam guanyar
un paó reial a un bingo,
uns situació surrealista!
DOSSIER
Emma Carrique
Exnena
Vaig passar-me des dels cinc
anys fins als dotze a l’Esplai,
vaig començar amb el grup
dels Trapelles i vaig marxar
quan estava al grup dels
Ganàpies. He viscut moltes
experiències, les colònies,
campaments, tardes...
Recordo que en uns campaments
que vam fer a l’estiu,
va començar a ploure molt
i vam haver de dormir a un
refugi! En unes altres ens vam
banyar a uns bassals... l’Esplai
m’ha servit per conèixer gent
nova i gaudir molt. Finalment,
ho vaig deixar perquè a les
tardes sortia amb amics.
Anna Calaf
Exmare
Vam decidir portar els
nostres fills a l’esplai ja què
consideràvem que era una
bona manera d’integrar-se i
passar-s’ho bé fora de l’escola.
Quan els vam apuntar
eren força petits, però van
adaptar-se molt ràpidament.
Allò que recordo més, són els
sopars de Nadal o els dinars
que fèiem quan tornaven
de campament. Recordo,
també, que en tornar dels
campaments els costava molt
acomiadar-se i sempre volien
quedar-se una estoneta més.
Les idees de l’Esplai m’agraden
molt.
27

DOSSIER
“A l’esplai eduquem en valors ajudem al
desenvolupament emocional de l’infant”
L’Anna Alfaro i la Núria i la Mireia Iglesias són monitores de l’esplai Guaita’l
des de fa uns quants anys. Cada dissabte proposen activitats de lleure per, tot
jugant, educar els nens i nenes que hi acudeixen
TEXT: AGNÈS CÉSPEDES / FOTO: ÒSCAR PALLARÈS
Vull apuntar un infant a l’esplai, però abans digueu-me: què
hi trobaré?
Núria: L’esplai Guaita’l som una entitat sense ànim de lucre, que
oferim activitats d’educació en el
lleure amb infants i joves des dels
6 als 18 anys, i ho fem a través del
joc, colònies i campaments.
Mireia: Hi fem una educació en
valors i, també molt important,
ajudem al desenvolupament emocional
del nen o nena.
Parleu d’educar en valors.
Quins?
Mireia: Els que hi ha al ideari, que
ens defineix.
Anna: Són els valors que considerem
bàsics per a la construcció de
persones sociables, actives, sanes,
lliures, amb esperit crític, dialogants,
coherents, solidàries, igualitàries,
ecològiques i respectuoses.
També treballem uns objectius específics
per a cada grup d’edat, que
adeqüem als infants que tenim i a
les seves realitats. Aspectes com saber escoltar-se uns als altres,
la confiança, els hàbits, el sentiment de pertinença...
Quants acudeixen a l’esplai?
Núria: Actualment en som 96! Ens repartim en 5 grups, amb vinti-tants
nanos cadascun, que són els Trapelles (1r i 2n primària); els
Sagals (3r i 4t primària); els Ganàpies (5è i 6è primària); els G9 (1r
i 2n ESO); els Truks (3r i 4t ESO) i els Al·lots (1r i 2n Batxillerat).
I quants monitors/es sou?
Anna: Ara som 15 persones, la majoria amb el títol oficial de monitor
en el lleure de la Secretaria de Jo-
ventut, i també tenim una persona amb
el títol de director d’activitats d’educació
en el lleure.
Núria: El títol suposa que tots tenim una
formació especialitzada i que garantim
una qualitat en l’educació que oferim. A
més, ens permet poder organitzar colònies
i campaments.
Expliqueu-nos quin tipus d’activitats es fan a l’esplai...
Anna: Una mica de tot. Hi fem jocs, tallers, gimcanes, colònies al
28
Les germanes Iglesias i l’Anna Alfaro, rialleres al Parc Gaudí.
“L’ESPLAI L’ENTENEM COM UN
TREBALL D’EDUCACIÓ CONJUNT
ENTRE INFANTS, MONITORS I
FAMÍLIES”
1r i al 2n trimestre i campaments a Sant Mateu al 3r. A l’estiu també
es fan uns campaments durant una setmana sencera.
Núria: A més, tenim un conveni amb l’Ajuntament mitjançant el
qual, a canvi de cedir-nos el local que tenim com a seu, nosaltres
organitzem activitats obertes a tot el poble, com són el Carnestoltes,
el taller de fanalets de Nadal, la
Guerra Guarra de la Festa Major
i participem en la Cavalcada de
Reis i altres festivitats que ens
proposen.
Anna: També participem cada
any a la Marató de TV3!
Quan costa apuntar-hi un
nen/a?
Núria: La quota és de 30€ al trimestre,
i és sempre en concepte
de material, assegurança... però hi
ha descomptes per a germans, i en
casos concrets oferim beques perquè
tothom pugui venir a l’esplai.
Anna: Després hi ha les colònies,
que costen 20€, i les excursions,
que surten per 10€. I sempre que
és possible, ho subvencionem perquè
costi menys diners.
Com us organitzeu a nivell d’entitat?
Anna: Legalment estem constituïts com una Associació, i això
vol dir que tenim un president, un secretari, un tresorer... però a la
pràctica funcionem de manera assembleària, prenent les decisions
entre tots. A part, per organitzar l’activitat i el funcionament de
l’esplai, els monitors ens repartim en comissions i en grups d’edat.
Núria: També ens distribuïm càrrecs per a repartir les diferents
responsabilitats, com poden ser el material, la farmaciola, etc.
Hi ha tracte directe amb les famílies vinculades a l’esplai?
Núria: I tant! Les famílies i la relació que tenim amb elles és un
dels pilars de l’esplai. De fet, ens confien
la cura dels seus fills durant una estona!
Intentem compartir espais dins les colònies,
els campaments, les festes... amb
dinars i sopars conjunts.
Anna: Més enllà de les reunions informatives
i periòdiques que proposem per
a fer seguiment, intentem potenciar les
activitats en les quals puguin participar
els pares i mares, ells formen part del nostre projecte educatiu. Perquè
nosaltres, l’esplai l’entenem com un treball d’educació conjunt
entre infants, monitors i famílies.

Una tarda amb l’Esplai
De fulards, pessigolles, genolls pelats i la vida tot just per encetar
LAURA RUIZ
L’encàrrec era clar: passar una tarda amb els Guaita’ls
per mirar d’explicar què hi fan tota aquesta colla
de nens i adolescents un dissabte a la tarda a Can
Gaza. Per això, cap a tres quarts de cinc, vaig agafar
una llibreta i un bolígraf i vaig enfilar riera amunt.
Abans de passar entremig de la gran portalada de ferro em vaig
adonar que feia molt de vent i el cel estava ennuvolat, vaig témer
que això anul·laria les activitats que els monitors havien
preparat. Em vaig equivocar de ple!
De monitors no en falten
Arribo al pis de dalt de l’antiga masia i uns quants
monitors estan acabant de preparar el material. La
porta no para d’obrir-se i cada vegada en són més.
M’expliquen que n’hi ha una quinzena que són
monitors, però que hi ha una altra quinzena
més que són aprenents de monitors, estan
en aquell moment en què ja
n’estan farts de fer de nens, però
que encara estan un xic verds
per fer de monitors.
A les cinc i cinc, un d’ells
mira per la finestra i se n’adona que ja hi ha uns quants
nens i nenes a baix. Em confessen que no comencen mai
puntuals, que sempre costa una mica d’engegar; però, un
cop són tots al pati, de seguida s’organitzen. La majoria de
la canalla s’ha instal·lat a la rodona de ciment del pati, tot i
que n’hi ha alguns de cul més inquiet a qui els costa seure a
escoltar els monitors.
Quan se separen per grups per fer activitats
diferents, no sé per on començar. Al final decideixo
seure amb els més petits de tots, que tenen
entre sis i set
anys i es diuen
DOSSIER
Trapelles. A la rotllana, enmig de dos monitors, hi ha en Marc,
un nen que és la primera tarda que passa amb l’esplai. No sembla
gaire amoïnat segurament perquè no és ben bé nou, molts trapelles
ja el coneixen de l’escola o de l’equip de futbol. Després de
les presentacions, de seguida aixequen el cul de terra i es posen
a jugar a l’aranya. Més tard aniran a dins i faran magdalenes, a
la sala de dalt de tot.
29
ÒSCAR PALLARÈS

DOSSIER
Els trucs treballen a l’hort. Fent el mural per la festa del desè aniversari.
Una esbroncada que no dura gaire
Més enllà, hi ha un grup de nens més grans. Els seus monis estan
enfadats perquè cap d’ells porta el fulard i perquè no avisen
mai quan no venen i les activitats que havien planejat se’n van en
orris! L’esbroncada no dura gaire i ja riuen i juguen a una mena
de joc de rol en què cadascú és un agent polític diferent. A un li
ha tocat fer d’immigrant, a l’altre de rei i, fins i tot, n’hi ha una
que represen-
A UN LI HA TOCAT FER
D’IMMIGRANT, A L’ALTRE
DE REI. I N’HI HA UNA QUE
REPRESENTA EL PP!
30
ta el PP! Lligo
caps, abans
m’han explicat
que aquest
trimestre estan
treballant
el moviment
dels indignats!
Aquest és el grup amb menys gent i el monitor diu que és perquè
estan en una edat difícil, tenen entre dotze i catorze anys i es
diuen G9. Fins i tot el nom del grup suggereix que comencen a
entrar a l’adolescència...
També al pati, al bell mig de la rodona, hi ha un grup de nens
i nenes bellugadissos, són els Sagalls i tenen vuit, nou i deu
anys. Paro l’orella i m’assabento que estan parlant sobre els drets
humans, també estan treballant el moviment dels indignats. La
monitora li diu a una nena que es canvií de lloc i ella crida “no
vull estar amb nens”. En aquest grup dominen les nenes però
la moni li respon que ja pot cridar tan com vulgui, que acabarà
jugant amb els nens també.
Les hormones disparades
Fa tant de vent que decideixo anar al pis de dalt, a veure què fan
els que s’han instal·lat allà. No haig de pujar fins a dalt de tot
perquè trobo els Ganàpies al pis del mig, a l’espai del Casal de
Joves. Estan escampats per terra, al voltant d’una peça de paper
enorme; preparen un mural per a la festa del desè aniversari. El
que més em sorprèn és la llibertat que tenen, ningú no els hi diu
com han de ser les lletres ni quins colors han d’utilitzar. Tenen
onze i dotze anys. Ho trien tot ells i el mural fa força patxoca.
En una cantonada hi ha dues nenes enriolades, la monitora
s’hi acosta i tampoc pot aguantar el riure: han trobat
un díptic de la xerrada de sexualitat que es va fer al Casal
la setmana passada. A l’altre cantó de la sala hi ha una nena
un pèl moixa i una altra moni s’hi acosta i li fa una mica
de moixaines. Mentrestant en una punta del mural dos nens
estan ben capficats amb la purpurina que estan aplicant a
un dels dibuixos.
Torno a sortir al pati, encara em queda un grup per descobrir.
Són els Trucs, els més grans de la colla, estan als últims
cursos de l’ESO i la relació entre ells i els monitors és ben
diferent, podria dir que es tracten de tu a tu. Entre tots, però
sobretot les noies, m’expliquen il·lusionats que fa setmanes
que treballen amb una única finalitat: aconseguir diners per
anar de viatge a Astúries aquest estiu. Ja han venut pastissos
i llibres, però aquesta tarda es dediquen a arreglar un tros de
l’hort que hi ha a l’entrada de Can Gaza per poder vendre tot
el que hi creixi. Uns quants trucs a qui no els emociona massa
això de fer de pagès, se’n van a ca l’Arenas a buscar els planters
que, si poden, plantaran avui abans de marxar.
Un espai per a dues generacions
Em sembla que ja els he conegut una mica, els Guaita’ls encara
corren pel pati i veig una parella d’avis que puja per la rampa
de sorra. També venen a passar la tarda a Can Gaza. Llavors,
abans d’anar-me’n, penso que quina pena que als de l’esplai els
traslladin a la
Fabra. Trobo
que és bonic
que comparteixin
espai dues
generacions
tan diferents
d’alellencs. Els
uns amb els
ÒSCAR PALLARÈS
SE M’OCORREN POQUES
MANERES MILLORS DE CRÉIXER
QUE PASSANT TARDES DE
DISSABTE COM AQUESTA
dòminos, els bingos i el fer petar la xerrada amb els records del
passat i les quimeres del present; i els altres amb els fulards,
les pessigolles, els genolls pelats i la vida tot just per encetar. I
mentre torno cap a casa, riera avall, penso que els Guaita’ls fan
enveja. Se m’ocorren poques maneres millors de créixer que passant
unes tardes de dissabte com la que m’han deixat compartir
avui. Plogui, nevi o faci sol.
ÒSCAR PALLARÈS

DOSSIER
Viure i conviure. Història de l’esplai a Alella
S
GEMMA USTRELL IBARZ
’il·luminen els ulls de l’Anna quan desembolica una
carpeta plena de papers mecanografiats i de dibuixos
infantils. S’obre la seva capsa dels records de fa 40
anys i, amb generositat i orgull, comparteix el que va
ser l’inici de l’educació en el
lleure al nostre poble. Al costat, la mirada
de complicitat de la Rosa que recorda,
com si fos avui, les experiències viscudes
durant els que probablement van ser dels
millors anys de la seva vida. Reconeixen
que va ser una època de molta feina, de reunions
fins a les tantes programant activitats,
però també d’una gran recompensa.
Els nens i les nenes gaudien de les tardes
d’esplai, però no hi ha dubte que les monitores ho feien tant o més.
Parlar d’educació en el lleure a Alella significa inevitablement
relacionar-ho amb l’esplai, perquè l’associacionisme educatiu del poble
sempre ha anat lligat a aquest moviment tan singular del nostre
país. El naixement dels esplais a Catalunya es remunta a l’inici dels
anys 60 i sorgeix de la tradició excursionista i de les colònies que
organitzaven les parròquies, una iniciativa que ja havia existit a la
República. No és fins l’arribada dels ajuntaments democràtics que les
institucions comencen a involucrar-se en el finançament dels projectes
educatius de lleure i que els esplais s’organitzen en federacions.
De la fàbrica de perfumeria a les colònies
A Alella, l’associacionisme educatiu va aparèixer per primer cop el
1975, quan un grup d’uns quinze joves que treballaven plegats a la
fàbrica Vera de perfumeria van començar a reunir-se mensualment
a la catequística, al local que els cedia el mossèn del poble perquè
organitzessin les sortides mensuals a Montserrat. L’Anna Lucas ha
estat passant comptes: “Ja fa quatre dècades!”, exclama i, en canvi,
les seves vivències continuen ben presents. “Teníem entre 16 i 20 any”,
recorda la Rosa Galbany, “a Montserrat ens reuníem amb un munt de
joves d’arreu del país per anar plegats a Santa Cecília”. Aquest grup
d’alellencs, anomenat Esquirols, es va consolidar i van començar a
organitzar excursions a peu d’un dia amb uns 20 nens i nenes d’Alella.
L’ASSOCIACIONISME EDUCATIU
DEL POBLE SEMPRE HA ANAT
LLIGAT A UN MOVIMENT TAN
SINGULAR DEL NOSTRE PAÍS
COM ÉS L’ESPLAI
Colònies de l’esplai Gresca. Sortida al zoo del Gresca.
CEDIDA
En paral·lel, es van organitzar les primeres colònies d’estiu al poble,
iniciativa de les noies que organitzaven els tallers infantils a les
salesianes. Uns 25 nens i nenes van agafar un bus per anar passar
deu dies d’agost al Castell de l’Areny, al Berguedà, a fer principalment
manualitats i algun joc de pistes. La Rosa calcula que deurien
costar unes 3.000 pessetes de llavors.
“Nosaltres no teníem experiència en activitats
d’aquest tipus, però les colònies van
funcionar molt bé”, explica.
Quan les monges van tancar, un grup
de pares i mares es va organitzar per
demanar a la parròquia un tipus de catequesi
més progressista i es van començar
a reunir al local de les salesianes. Va ser
llavors quan va arribar al poble el pare
Manel Bagunyà, lligat a les colònies Jordi Turull de l’Escola Pia,
que perquè continuessin les colònies d’estiu va reunir aquestes famílies
i les noies que havien estat vinculades a les activitats de lleure
que s’havien organitzat fins llavors de manera espontània a Alella.
“Tots els dies que teníem de vacances els destinàvem a portar els
nanos de colònies”, diu satisfeta l’Anna, “acabava la Festa Major i
l’endemà ja marxàvem deu dies amb ells”.
Neix l’associacionisme educatiu
Afirmen que les colònies van ser un èxit, fet que les va animar a
continuar la seva tasca educativa i a organitzar-se oficialment com
a esplai el 1980. Al primer esplai d’Alella, el Gresca, hi participaven
una quarantena de nens i nenes de 7 a 12 anys, organitzats en
dos grans grups que feien les activitats els dissabte a la tarda. La
tasca dels monitors i monitores era totalment voluntària, i la Rosa
recorda que com que l’esplai no tenia recursos econòmics perquè
els infants no pagaven quota, els monitors també hi col·laboraven
econòmicament com podien. Llavors no tenien la titulació oficial
de monitor d’activitats d’educació en el lleure, que es va començar
a regular ara fa 30 anys, perquè en aquella època no es requeria per
a poder desenvolupar les activitats.
A continuació l’esplai es va traslladar a la urbanització Verge de
la Mercè on els van cedir un espai per continuar les seves activitats,
31
CEDIDA

DOSSIER
sempre lligades a l’educació en valors, que van anar desenvolupar-se
setmanalment fins el 1987. “Només que t’ho passis igual de bé que
m’ho vaig passar jo, ja val la pena” li diu l’Anna a la seva filla, Anna
Alfaro, que va ser nena de l’esplai L’Esplai
i actualment és monitora del Guaita’l. A
continuació ensenyen les fotografies esgrogueïdes
que il·lustren aquells anys:
“Mira, saps qui és? La Maria Majoral, que
també venia al Gresca”.
“M’estimava molt les meves monitores”,
afirma la Maria, “a elles les recordo
sovint, així com també l’olor que feia el
poble a cada estació quan fèiem les activitats
i les excursions”. La Maria també va
ser monitora de l’esplai L’Esplai durant
10 anys. El gener de 1991 va sorgir un nou esplai a Alella amb joves
provinents del Col·lectiu de joves, adreçat a infants de 6 a 12 anys
que gaudien de les activitats els dissabtes a la tarda a Can Vera, on
ara hi ha situat el gimnàs municipal. La necessitat de recuperar una
entitat d’educació en el lleure al servei dels infants del poble, va
fer que l’acollida fos bona i una quarantena de nens i nenes es van
inscriure a l’esplai L’Esplai. Al cap de pocs mesos, l’esplai va tornar
a instal·lar-se al petit local de la catequística, al carrer Dom Bosco,
on també hi tenia un pati per fer-hi les activitats.
Un espai de cohesió
El nombre de nens i nenes variava en funció de l’època, però rondava
la cinquantena i tenien uns quatre monitors per grup. Durant
el curs, a part de les activitats de cap de setmana, també s’organitzaven
sortides i excursions. En arribar l’estiu, tots els nens i nenes
ja esperaven amb il·lusió l’arribada de les colònies amb l’esplai, que
giraven al voltant d’un eix temàtic. La Maria explica que un dels
objectius principals era involucrar els infants a la vida del poble i
que coneguessin l’entorn. “Era tot molt perfecte: tens la possibilitat
de viure com tu creus i eduques els nens i nenes amb valors, ets el
seu model”, afegeix.
En aquella època, l’associacionisme educatiu ja estava més regulat
i és per això que alguns dels monitors ja comptaven amb el títol
d’educadors de lleure i, fins i tot, de director. Segurament perquè
32
A MESURA QUE ALELLA CREIXIA,
ES FEIA EVIDENT LA FUNCIÓ
COHESIONADORA DE L’ENTITAT,
CLAU PER A LA INCLUSIÓ DELS
NENS I NENES QUE ARRIBAVEN
NOUS A ALELLA
Fira de colors de l’esplai L’Esplai. Sopar de Nadal de L’Esplai.
CEDIDA
la tasca s’anava complicant, el 1992 es va veure la necessitat de
federar-se a Esplac, l’associació catalana que agrupa un centenar
esplais amb un ideari laic i progressista i que enguany celebra els
seus 30 anys. L’Esplai comptava llavors
amb el finançament d’una petita quota de
les famílies i amb les subvencions que rebien
d’Esplac i de l’Ajuntament.
A mesura que Alella creixia, es feia
evident la funció cohesionadora de l’entitat,
clau per a la inclusió dels nens i nenes
que arribaven nous a Alella, així com per
a les seves famílies. “El món no l’enteníem,
però l’intentàvem canviar amb coherència,
il·lusió i ingenuïtat” reconeix la Maria,
que també confessa que li costa explicar
la visió com a monitora separant-la de la seva vida de llavors. Durant
aquells anys, dedicava a l’esplai gran part del seu temps i no
sempre li era fàcil compaginar el munt d’hores que li destinaven
amb el dia a dia.
Durant els 11 anys d’existència de L’Esplai, l’activitat va ser molt intensa:
jocs, cançons, tallers, colònies, excursions, sortides, teatre...
i quan els joves alellencs es van organitzar en la plataforma ENJO,
que a la llarga esdevindria el Fòrum de Joves d’Alella, els monitors
de l’esplai també s’hi van implicar. “Per sort, es barrejava l’activitat
associativa amb l’amistat i tot ho vivíem molt intensament”, declara
la Maria. Fins i tot feien formació a premonitors per garantir el relleu,
i alguns d’aquells van fundar el curs 2001-2002 l’esplai Guaita’l.
“Una de les coses més maques és veure com la implicació perdura
i permet la continuïtat: l’Anna Lucas, del Gresca, va ser monitora
meva; jo, de l’Esplai, vaig ser monitora teva; i tu, Gemma, del Guaita’l,
vas ser monitora de l’Anna Alfaro, la filla de l’Anna Lucas. I ella
ara també és monitora!’.
En el 10è aniversari de l’esplai Guaita’l hem d’agrair la implicació
al munt de monitors i monitores que des de 1980 han defensat
l’educació en el lleure de la població infantil i juvenil d’Alella.
I encoratjar l’actual equip a continuar la tasca imprescindible
d’educar els nens i nenes en valors perquè esdevinguin ciutadans
i ciutadanes actius, lliures i feliços. Ho estan aconseguint perquè
sabien que era possible. Per molts anys.
CEDIDA

L’educació en el lleure
Les activitats associatives de lleure principalment les porten a terme els
centres d’esplai, els agrupaments escoltes i els casals de joves
S A
JORDI ALBALADEJO
i fem una cerca de les associacions, federacions i moviments
juvenils d’educació en el lleure del Consell
Nacional de la Joventut, avui dia trobem: els Minyons
Escoltes i Guies de Catalunya; el Moviment Infantil
i Juvenil d’Acció Catòlica de
Catalunya i les Balears; l’Acció Escolta
de Catalunya; l’Associació de Casals i
Grups de Joves de Catalunya; el Centre
Marista d’Escoltes; la Coordinació catalana
de colònies, casals i clubs d’esplai;
la Coordinació Rural de Catalunya; els
Escoltes Catalans, l’associació laica de
l’escoltisme català; Esplais Catalans; la
Federació Catalana de l’Esplai; la Federació de Centres Juvenils
Don Bosco. Un conjunt d’organitzacions que tractarem d’apuntar
les seves activitats i els seus precedents.
La funció de l’educació en el lleure
L’expert del món educatiu, Philip Hall Coombs, va ser qui va definir
per primera vegada el concepte Educació no formal a finals
dels anys seixanta del segle XX. A partir d’una visió àmplia i global
de l’esforç educatiu, a més de la socialització en l’àmbit familiar,
identificava una “xarxa d’aprenentatge” que incloïa el conjunt d’activitats
formatives –no formals i informals en el temps de lleure–
que feien de complement de l’ensenyament reglat (les assignatures
curriculars, els hàbits i les actituds escolars) dels nois i les noies.
Si anem unes dècades més enrere, Robert Baden-Powell, fundador
dels Boy Scouts, va proposar en Escoltisme per a nois (1908)
–a partir de l’experiència d’un campament juvenil un any abans–
una educació integral dels joves en el lleure basada en una pedagogia
que fomentava l’exploració de l’entorn, el servei als altres
i la consecució de
fites en equip.
L’escoltisme,
com activitat
pedagògica no
formal, ha pres
diferents perfils
d’acord amb
l’evolució històrica
de les societats
i la idiosincràsia
pròpia dels
països on s’ha implantat.Tanmateix,
el seu substrat
primigeni
–com assenyala
recentment l’escriptor
Pere Guixà
al Suplement
de Cultura de La
Vanguardia– pot
CATALUNYA HI HA UNA
INFINITAT D’ENTITATS I
ASSOCIACIONS D’EDUCACIÓ
EN EL LLEURE
DOSSIER
trobar-se present fins i tot “en els seves branques més laiques,
urbanes, desnacionalitzades i desreglamentades”. Així com –
afegeixo– en les que en el seu ADN interpreten l’educació en
el lleure com una eina de participació col·lectiva de caràcter
assembleari i de transformació social.
Respecte les diferents sensibilitats
i formes empreses pels mitjans d’educació
no formals, Pere Solà, catedràtic
d’història de l’Educació, a l’obra Educació
i societat a Catalunya (2011), situa
al llarg de la història dels darrers cent i
escaig anys que existeixen, diferents organitzacions
juvenils amb idearis propis
com el nacional català o bé l’espanyol,
l’acceptació o no de la coeducació, el fet religiós i el laïcisme.
Organitzacions juvenils en la història catalana
L’exemple de Baden-Powell va inspirar la fundació dels Exploradores
Barceloneses l’any 1912, format per famílies de l’oligarquia
conservadora i militars, que s’integrarien dins d’Exploradores
de España el 1920.
Els anys 1927-28, Josep Mª Batista i Roca va impulsar els Minyons
de Muntanya amb un esperit cívic i nacionalista català.
S’organitzaren en tres branques: els Follets (de 8 a 12 anys), els
Minyons de Muntanya (de 11 a 18 anys), i els Guies Excursionistes
(més de 18 anys).
El manifest de Batista i Roca, Als joves de Catalunya, va
portar a la fundació de Palestra (1930), una entitat inspirada en
organitzacions com els sokols txecs i eslovacs, el Fianna Eireann
del Sinn Fein i els Boy Scouts de Robert Baden-Powell.
Palestra, des de l’acció cultural i social, amb una línia pedagògica
catalanista, organitzava cursos de literatura, art, història
i llengua catalana;
feia difusió de l’excursionisme
i de
l’esport i comptava
amb una secció
femenina. De l’entitat
va sorgir una
Guàrdia Cívica
que, a nivell polític,
va formar part
dels Fets d’Octubre
de 1934.
D’altra banda,
Palestra mantenia
bones relacions
amb la Federació
de Joves Cristians
de Catalunya
(FJCC, fejocistes),
que també formaven
part dels Minyons
de Munta-
ARXIU
33

DOSSIER
nya. Els fejocistes, van organitzar-se a partir de
1931 i van fornir una àmplia implantació i activisme
de les joventuts catòliques catalanes amb
diferents grups de cultura, esport, cant, excursionisme.
Després de moltes dificultats durant la
Guerra Civil, van desaparèixer l’any 1939 amb el
triomf militar franquista.
ELS BOY SCOUTS DE
CATALUNYA VAN APARÈIXER
COM A ESCISIÓ DELS
EXPLORADORES DE ESPAÑA
Durant els anys republicans, Batista i Roca va impulsar
la Germanor de Noies Guies (1932); van
aparèixer els Boy Scouts de Catalunya, escissió dels
membres catalans dels Exploradores de España
(1933); i els Minyons de Muntanya van unir-se amb
els Boy Scouts de Catalunya (1936), formant-se la
Institució Catalana de l’Escoltisme (ICE).
Punt i a part
La dictadura franquista va significar un punt i
apart respecte les organitzacions precedents i va
reconèixer únicament com organització d’educació
no formal, el Frente de Juventudes (1940), a
estil i semblança de l’Opera Nazionale Balilla
de la Itàlia feixista i de la Hitlerjugend de l’Alemanya
nazi. Els nois i les noies eren enquadrats
sota els principis del “Movimiento Nacional”, ells
amb preparació esportiva i premilitar i elles amb
major importància de l’aprenentatge per a la llar.
S’organitzaven en tres grups: Flechas (de 10 a 13
anys), Cadetes (de 14 a 16 anys) i Guías (de 17
a 20 anys). El Frente de Juventudes va transformar-se
en la Organización Juvenil Española (OJE) el 1960,
sense que aconseguís augmentar el seu nombre d’afiliats ni la seva
capacitat mobilitzadora.
Sota l’aixopluc de l’Església, van sorgir els Minyons Escoltes i
les Guies Sant Jordi (1945). En un primer moment van començar
a créixer poc a poc el nombre d’agrupaments, tot i que les traves
legals i les pressions imposades pel règim franquista (coaccions,
assalt falangista a un campament al Montnegre el 1953...) van limitar
moltíssim la seva existència i activitats. Tanmateix, el bisbe
de Barcelona, l’any 1956, va reconèixer la Delegació Diocesana
d’Escoltisme (DDE) com una secció del Consell Diocesà de la
Joventut d’Acció Catòlica (JAC), que va permetre donar cobertura
als agrupaments. Poc després, els bisbes de Vic i de Girona també
van crear les seves delegacions.
Amb voluntat de recuperar una estructura federativa que permetés
aplegar i coordinar esforços de les entitats escoltes exis-
34
tents, va crear-se l’Associació Catalana d’Escoltisme
(1959), formada pels Minyons de Muntanya
(agrupaments oberts i confessionals), Boy
Scouts de Catalunya (agrupaments no confessionals)
i Delegació Diocesana d’Escoltisme (va
adoptar el nom de Minyons Escoltes l’any 1965).
Les diferents sensibilitats entre els grups escoltes
van posar-se en evidència quan l’Assemblea
de Boy Scouts de Catalunya, el 1964, no va
acceptar la proposta de mètode coeducatiu, motiu
pel qual dos dels seus agrupaments van formar
Girl i Boy Scouts de Catalunya. L’escoltisme
a Catalunya a més de la seva ideologia idealista,
va estar estretament lligat a la renovació de l’educació
sobretot dels fills i les filles de la burgesia
i a la gestació del projecte nacionalista català.
L’any 1965 va constituir-se la plataforma
Guiatge Català formada per Guies Sant Jordi,
Germanor de Noies Guies, Girl Scouts de Catalunya,
Girl i Boy Scouts de Catalunya i Nois
i Noies Escoltes, aconseguint quatre anys més
tard, el 1969, el reconeixement per part de l’Associació
Mundial de Guies i Escoltes. Amb l’objectiu
de millorar la coordinació, els Minyons
Escoltes i les Guies Sant Jordi van formar Minyons
Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya
(1979), incorporant el concepte de coeducació.
La Generalitat de Catalunya va aprovar la
primera normativa per regular la realització de
LA GENERALITAT VA APROVAR
LA PRIMERA NORMA PER
REGULAR COLÒNIES I
CAMPAMENTS EL 1981
colònies, campaments, camps de treball i rutes (1981). I, els anys
vuitanta, va generar-se un debat a l’entorn de la professionalització
dels esplais, sorgits una vintena d’anys abans a parròquies i
associacions de veïns (la Fundació Pere Tarrés va celebrar els
cinquanta anys d’esplais el 2007). L’any 1982 es varen formant una
vintena d’esplais a l’àrea de Barcelona i Badalona, tots sorgits de
l’àmbit catòlic, però la primera entitat laica del món dels esplais
va ser Esplais Catalans, ESPLAC, volgudament aconfessional, tal
i com recull el llibre El moviment laic i progressista. La revolució
sense passamuntanyes, obra col·lectiva de diferents autors.
Des de l’àmbit de la literatura, Lluis Maria Tudó, ha tractat de
forma crítica els valors del moviment escolta dels anys setanta
a El cant dels adéus (2001). La crítica o el panegíric no poden
obviar, però, la gran energia que desprenen més d’un segle d’experiències
col·lectives juvenils, sovint iniciàtiques en les seves
diferents formes i sensibilitats.

Subscriu-te!
Per només 9 euros rebràs Papers de vi
a casa teva durant un any i, amb el primer número,
una ampolla de vi DO Alella de regal!
Papers
de vi
DO ALELLA · VI · GASTRONOMIA · CULTURA
Núm. 15 · Hivern 2012
Vinografia
dels Alella
Tots els vins de la DO Alella
Entrevista amb els elaboradors
del vi Testuan
Tornen les Jornades Gastronòmiques
del Vi DO Alella
Envia’ns les teves dades
(nom, cognoms, adreça, telèfon i número de compte per domiciliar el pagament)
a redacció@papersdevi.cat
PROMOCIÓ VÀLIDA
FINS A EXHAURIR EXISTÈNCIES
Subscriu-te
a Papers de vi entre els
mesos de juny i juliol i
participa en el sorteig d’un àpat
per a dues persones amb vi
DO Alella al restaurant Can Palau
www.restaurantcanpalau.com
35

SOLIDARIS
Travessant Israel
Text i fotos: Oliver de Ros
Atesa la constant evolució que patim, el temps de crisi actual i el canvi que està experimentant el
periodisme amb l’arribada de noves tecnologies, l’Ofer Laszewicki i jo varem decidir empendre un
viatge a l’altre costat del mediterrani: varem anar a Israel. Des d’allà hem intentat documentar una
societat que, més enllà del conflicte, té un gran interès cultural i periodístic
Són moltes les notícies
que arriben des
d’Israel i Palestina;
incomptables les
vegades que es nombren
els bombardejos
a Gaza o que
es mostren imatges
dels refugis d’Ashkelon,
d’Ashdod o, fins
i tot, Be’er Sheva.
Les paraules de Netanyahu
o Liberman
són les que apareixen
en els grans mitjans
de comunicació
donant corda a un
conflicte que sembla
no tenir fi. Però
res no se sap de The
Parents Circle, l’associació
que lluita
per la pau entre els
dos pobles on tots
els seus membres (tant palestins com israelians)
han perdut algun familiar durant el
conflicte; tampoc no és conegut el projecte de
Givat Ha’viva on, entre altres coses, s’han dissenyat
diferents espais educatius per a àrabs
i jueus sota la mateixa tutela. El més probable
és que tampoc se n’hagi fet ressò que Wahat
al-Salam Neve-Shalom (WAS-NS) és un poble
a l’estat d’Israel on membres d’ambdós
costats del conflicte porten demostrant des
de fa dècades que viure en una mateixa comunitat
és possible. També n’hi ha per als
més escèptics: Combatants for Peace és una
ONG formada per integrants que han viscut,
han participat i han col·laborat amb violència
durant el conflicte, però que després d’anys
de comprovar els seus dramàtics resultats
van decidir unir-se en la lluita pacifista. Són
tantes, les notícies solidaries sobre les quals
no s’escriu i no s’informa... possiblement és
que el seu contingut no és tan mediàtic com
les actualitzacions intermitents que arriben
sobre bombardejos i amenaces.
El primer contacte que varem tenir en ar-
36
Una nena palestina i una israeliana juguen juntes a l’escola de la pau a Wahat al-Salam
Neve-Shalom.
ribar a Tel-Aviv va ser amb l’Aaron Barnea,
responsable de les relacions internacionals
de The Parents Circle. Barnea afirma que el
primer pas per a materialitzar la relació entre
israelians i palestins és que “es produeixi
una humanització de l’altre”. S’ha de tenir en
compte que a pocs quilòmetres hi viu gent
que, tot i haver-hi diferències ètniques o religioses,
són víctimes d’un drama compartit.
MALGRAT LES DIFERÈNCIES
ÈTNIQUES O RELIGIOSES, LES
PERSONES SÓN VÍCTIMES D’UN
DRAMA COMPARTIT
El fil conductor dins de The Parents Circle,
tot i allunyar-se d’un moviment pacifista normal,
és que tots els seus integrants, tant jueus
com àrabs, hi afegeixen un valor moral: tots
són víctimes indirectes del conflicte, tots han
perdut algun dels seus familiars (fill, pare,
mare, germà...) o
gent propera. La pròpia
historia de la vida
de Barnea estremeix
només escoltar-la: el
seu fill Noam va morir
al sud del Líban
durant un operatiu
amb les Forces Armades
Israelianes
on l’havien enviat
per desmantellar
explosius; eren els
seus últims quatre
dies amb l’exèrcit.
Òbviament aquest
cop va marcar un
abans i un després
en la vida de la família
Barnea. Una
setmana després de
la mort de Noam, Aaron
va acudir a una
manifestació on va
conèixer a Yitzhak Frankental, fundador
del moviment, amb qui compartia una història
similar. Davant una pèrdua tan profunda,
el més heroic i el més difícil és apostar per
l’amor i no per l’odi. Aquesta experiència els
va fer veure que el projecte s’hauria d’estendre
a tots dos costats de la frontera. I així va ser:
l’any 2000 es va fundar la seu de l’organització
al poblat El’Ram, a Cisjordania, sota un únic
lema “la reconciliació és possible”. L’objectiu
principal és promoure el diàleg directe entre
israelians i palestins.
D’altra banda, també cal aprofundir en el
projecte de Givat Ha’viva. Fundat el 1949, un
any després de la guerra d’independència, va
començar funcionant com a centre educatiu,
però entrats els anys seixanta, va començar
a perfilar-se en la lluita per la convivència i
la integració d’àrabs i jueus. “Vàrem estar a
primera línia de lluita per acabar amb el govern
militar que prohibia la lliure circulació
dels àrabs dins d’Israel”, recorda Riad Kahba,
director del centre jueu-àrab per la pau, un
dels organismes essencials dins del campus.

A la dreta, de dalt a baix:
Aaron Barnea.
Manualitats dels nens a l’escola de la pau a Wahat al-Salam Neve-Shalom.
Alumnes aprenen anglès a l’Istitut Àrab de Giva Ha’viva.
Mestre del taller de ceràmica de Givat Ha’viva.
Rayed Atiya explica les seves vivències sota l’atenta mirada d’una dona israeliana.
L’activitat dins de Givat Ha’viva es divideix
en diferents projectes, duts a terme en diferents
llocs i sota distints mètodes de direcció.
Un dels plats forts és dins del centre d’art,
dirigit per la professora jueva Amram Etti.
En els últims anys, la institució ha començar
el projecte “a través dels ulls de l’altre”: un
curs intensiu de fotografia que uneix cada
any nens àrabs amb nens jueus de diferents
escoles de la zona; cal recordar que l’educació
d’ambdós sectors de la població es troba
totalment dividida i només coincideixen un
cop entren a la universitat. “Permet crear lligams”,
afirma la professora Etti, “ja que els
participants aprenen, càmera en mà, des del
mateix punt de partida.
UN CURS DE FOTOGRAFIA
UNEIX NENS ÀRABS AMB NENS
JUEUS DE DIFERENTS ESCOLES
Es fa patent, doncs, la intenció d’un gran
grup homogeni que rebutja el conflicte i lluita
permanentment per una convivència basada
en el respecte i la tolerància. Com així succeeix
dins de Wahat al-Salam Neve-Shalom,
un petit poble localitzat entre Tel-Aviv i Jerusalem
amb una única finalitat: demostrar
al món que la convivència entre àrabs i jueus
és possible i que es poden eradicar els prejudicis.
La idea va néixer després de la guerra dels
sis dies, quan Bruno Hussar, cristià pertanyent
a l’ordre dominicana, va rebre aquestes
terres d’un monestir proper i va decidir
construir quelcom que per a molts va semblar
irrealitzable: una població mixta, secular en
la seva gran majoria i sense cap afiliació
política determinada. Tot i així, la premissa
no es limitava únicament a aquest fet, sinó
a crear un model que guiés, en les properes
generacions, a comprendre, respectar i escoltar
l’altre. I és per això que la columna
vertebral de WAS-NS són les seves institucions
educatives. A la guarderia i a l’escola primària
s’imparteix un model d’aprenentatge
bilingüe -pioner al país- on tots els alumnes
són tractats per igual. Des de petits aprenen
ambdues llengües, les tradicions i els costums
jueus i musulmans, i se’ls ofereix, des
de la seva infància, dues narratives del conflicte,
que en ocasions semblen formar part
d’històries completament diferents. A part,
les celebritats es festegen conjuntament. “Els
nens jueus també gaudeixen els menjars del
Ramadà, fins i tot arriben a casa cantant cançons
d’altres religions”, afirma el membre de
relacions públiques Howard Shippin. Tot això
sense perdre la seva identitat ni els seus valors.
La fórmula va suposar un èxit rotund i,
actualment, els centres escolars acullen més
de dos-cents nens, els quals procedeixen de
poblacions properes.
Així, el diàleg també pren força en l’ONG
Combatants for peace (CFP), una organització
que treballa sota la mateixa premissa:
acabar amb l’espiral de violència; posar fi a
l’ocupació que condemna al poble palestí a
unes condicions de vida insostenibles; crear
un Estat Palestí en les fronteres prèvies a
1967, amb Jerusalem Est com a capital; i,
fonamentalment, estendre el missatge entre
ambdues societats de que la lluita no violenta
és, sota el seu criteri, l’única opció per
aconseguir aquests objectius. CFP va ser
fundada el 2005 i, des del principi, va voler
constituir-se com una organització binacional.
Els seus afiliats són antics membres de
les Forces Armades Israelianes o milicians
de palestins actius que van decidir deixar
les armes per lluitar amb una mateixa finalitat.
En una de les “house-meeting”, petites
reunions on els components de les ONGs expliquen
les seves històries, Rayed Atiya explicava
com, després d’haver estat empresonat
cinc anys després de la primera intifada, va
començar a moure’s per la organització popular
no violenta, i durant una marxa van començar
els disturbis, va començar a ser copejat,
però ràpidament es va crear un mur humà
al seu voltant per protegir-lo. Ell va pensar
que serien europeus, però en preguntar-los
els noms i les ciutats d’origen, molts d’ells
provenien de Haifa, Tel Aviv i altres ciutats
de l’altre costat del mur. Va ser llavors quan va
acceptar unir-se a CFP. “Em va fer repensar
tot el que havia cregut fins llavors, va ser un
pas molt difícil”. Al poc temps va començar
a comprendre la narrativa de l’altre bàndol.
Les històries d’organitzacions, de fundacions,
de moviments i d’activistes que es
manifesten per un final del conflicte és innumerable,
i és gràcies a aquests moviments
solidaris que, tard o d’hora, el món es bolcarà
en una única lluita conjunta: la pau entre els
dos pobles.
37

MAGAZÍN
38
TASQUES DIPLOMÀTIQUES
Emprenyats
Eudald Serra
Crec que hauré de canviar la capçalera
d’aquesta secció i buscar-ne una altra perquè
no sé si seré capaç de continuar fent
les meves habituals tasques diplomàtiques
amb els temps que corren. I és que sí. Jo
també estic, com molts d’altres, indignat.
Més aviat diria que estic
“emprenyat”, una
paraula més nostra i
que defineix molt millor,
al meu entendre,
les coses que estan
passant. Perquè últimament
d’indignats
n’hi ha tants que ja no
sé els que ho estan de
veritat i els que ho fan
veure i, per una altra
banda, se n’està fent
una utilització que
tampoc no sé si s’ajusta
al que realment vol
dir i al que va representar
inicialment.
En qualsevol cas,
jo també estic emprenyat.
Emprenyat perquè
ja fa massa temps
que dura la cosa, i el
més fotut de tot és
que ningú sap ben
bé, ni els que haurien
de ser-ne els més
entesos, quan es pot
acabar.
Emprenyat perquè
ens diuen que ja es
veia a venir, però ningú
ho va poder evitar.
Emprenyat perquè
asseguren que ha estat
culpa de tots, que
hem viscut durant un
cert temps per sobre
de les nostres possibilitats
i que ara ens
toca aguantar el xàfec.
Doncs que voleu
que us digui, que no m’ho empasso, que
jo no n’assumeixo ni cap culpa ni cap responsabilitat
de tot aquest desastre, que un
servidor ni ha estirat més el braç que la
màniga durant la mal anomenada època
de “bonança”, ni s’ha endeutat més del
que podia tornar, ni ha especulat amb cap
negoci immobiliari, ni ha fet cap benefici
ràpid i sense esforç.
No em sento culpable de res ni vull que
me’n facin sentir. Un servidor, de lletres de
tota la vida, no en sap ni un borrall d’economia,
però no per això no es deixa de
fer preguntes com moltes altres persones i
no deixa de no entendre moltes coses que
estan passant.
No entén que, si com diuen, les entitats
financeres, amb el beneplàcit de molts
governs i polítics, ens han dut fins aquest
atzucac, ara haguem de sortir a rescatar-les
amb els diners de tothom. No entén que per
tapar la mala gestió d’alguns bancs es facin
servir quantitats astronòmiques de calés
públics i, a la vegada, es retallin inversions
en serveis socials tant bàsics i elementals
com l’ensenyament, l’educació o la recerca.
No entén que si en qualsevol empresa
normal i corrent un treballador fa malament
les coses o comet irregularitats se’n
pot anar al carrer, mentre hi ha bancs on
els seus dirigents se’n van amb el cap ben
alt i amb el ronyó ben cobert.
No entén com després
d’haver injectat
diners de tothom en
aquestes entitats, va
un petit empresari o
un emprenedor i li deneguen
un crèdit per
poder refer el negoci
o poder començar.
No entén com és
impossible que aquestes
persones puguin
ser jutjades per la seva
mala gestió i mentrestant
a tu els bancs no
et perdonen si un dia
et quedes en números
vermells.
No entén com personatges,
mal anomenats
d’alta reputació i
que han comès greus
irregularitats econòmiques
demostrades,
encara estan pendents
de judici o bé
circulen lliurement pel
carrer.
Com s’ho ha de
prendre tot això qui
ha perdut la feina?
Com s’ho ha de prendre
qui cada dia té
més problemes per fer
rutllar el negoci? Com
s’ho ha de prendre a
qui han retallat el seu
sou tres vegades en
menys de dos anys?
Com s’ho ha de prendre
el jubilat?
No. No comparteixo
gens l’opinió dels
que diuen que això ha estat responsabilitat
de tots. Hi ha molta gent que no en té cap
culpa. Que durant tot aquest temps ha fet i
ha dut la mateixa vida de sempre i ara, proporcionalment,
n’està pagant un preu molt
més alt que els autèntics responsables. Que
no ens expliquin sopars de duro, perquè al
final sempre acaba passant el mateix: que
acaben pagant justos per pecadors.
ALEJANDRA LARA

LES CASES DE LA RIERA
Can Ribó i cal Cisteller
Jordi Ribas
CAN RIBÓ
On actualment hi ha un bloc de pisos,
hi havia dues cases també situades
en la segona línia de la Riera, i que
incloem per la seva importància històrica
malgrat haver tingut el seu accés
pel carrer Gurri també anomenat
“Corraló”.
La gent de Can Ribó del carrer
Gurri nº2 era la mateixa que vivia al
costat de Cal Músic. Quan encara
vivien a la primera casa, trobem a
Carmen Roca Marqués, casada amb
un tal Xicola, de qui desconeixem la
resta del nom. Varen tenir dos fills:
l’Isidre i la Rita Xicola Roca.
També hi trobem el nom de Tomàs
Puntí Padrós, de qui sabem que
va tenir un fill que era en Joan Puntí
Parera, casat amb la Rita Xicola Roca.
Desconeixem el perquè dels cognoms
canviats. Potser un casament anterior?
Però el que sí que sabem segur és
que tots aquests varen viure a la casa
vella de prop de cal Músic.
Varen canviar de casa i es varen
emportar també el nom a la “nova”.
No obstant, els de cal Cisteller, (la
casa del costat) en deien Ca la Rita.
Aquest últim matrimoni, havent
canviat de casa i vivint ja al carrer
Gurri nº2, varen tenir dos fills: en
Tomàs (en Tomaset), desaparegut a
la guerra, i una filla, la Isabel Puntí
Xicola, casada amb Policarpo Alvero
Garcia, fill d’en Fermin Alvero Martín.
D’aquest matrimoni varen néixer tres
fills: la Maria, la Carmen, que va viure
pocs dies, i en Miquel.
Varen viure al mateix lloc fins que
la casa va caure de vella literalment,
però abans l’Abelardo Galbez Muñoz,
que feia poc temps que havia arribat
del sud d’Espanya i vivia en una barraca
prop de Font de Cera, va anar a
viure amb ells com a dispeser.
A l’entrada de la casa, lloc on
feien el vi, disposaven d’una premsa
compartida amb els veïns de Cal
Cisteller.
Cada any, acabada la verema, es
netejava tot i es pintava pagant les
despeses a mitges. Tenien un celler
amb sis botes de les grosses.
CAL CISTELLER
Procedent d’Alpens, en Cosme Fábregas
Rossell, havent-se acabat la feina
La Riera i la Fonda de la Pepeta.
Plànol antic que mostra on eren Can Ribó i Cal cal Cisteller.
CEDIDA
MAGAZÍN
en el Túnel de Núria, on treballava, va
venir a Alella a buscar-ne més, perquè
sabia que s’estava fent la carretera
del Masnou a Granollers. A Can Joan,
prop dels desapareguts “Plumeros”,
que era la dispesa on ell vivia, va conèixer
la Maria Sala Julià que hi feia
de minyona, i es varen enamorar. En
casar-se varen anar a viure a la casa
que al cap de poc temps se’n va dir Cal
Cisteller, al costat de Can Ribó.
Per què es deia Cal Cisteller? Doncs
perquè un germà petit d’en Cosme, en
Ramón, que vivia amb ells, feia cistells
i el va ensenyar a fer-ne. Varen tenir
molta feina i feien cistells, cistelles i
coves per embarcar. Això va durar fins
que en Ramón va marxar a Granollers
on es va establir pel seu compte. A
Alella, en Cosme encara treballava de
cisteller, però ho compaginava amb
feines del camp, sobretot empeltar.
Al cap de poc d’estar a la casa, els
seus pares, que també vivien a Alpens,
varen venir a viure amb ells. Eren en
Manel Fàbregues Solà i la Dolors Rossell
Gonfaus, ell fill de Pedrafita i ella,
d’Alpens. Era la segona dona.
Junts tots plegats varen tirar la
casa endavant i en Cosme i la Maria
varen tenir dotze fills: Agustí, Manel,
Dolors, Josep, Joan, Domingo, Mercè,
Esteve, Salvador, Patrici, Isidre i Jaume.
En Cosme era molt religiós i els
feia resar el rosari mati i tarda i en
l’anomenat temps dels rojos; més d’un
capellà va anar a dir missa a casa seva
amb la porta ben tancada, mentre un
dels germans vigilava per la finestra
que no vingués ningú a veure què feien,
perquè els hauria pogut sortir car.
La Núria Fàbregas Rossell, germana
d’en Cosme i religiosa dominica,
també va viure en temps de la República
a cal Cisteller.
Més tard, en Cosme, conseqüent
amb les seves idees, feia de sagristà
sense cobrar i, a satisfacció seva,
quatre dels seus fills varen escollir la
vida religiosa: la Dolores, en Patrici, la
Mercè i l’Isidre.
Actualment, dels dotze en resten
set de vius, ja que varen morir
la Dolores, en Patrici, en Joan, en
Salvador i en Manel. En queden set
de vius i el més gran, l’Agustí, amb
noranta un anys gaudeix d’una memòria
excepcional, com ho demostra
aquest escrit, ple de dades per ell
proporcionades.
39

AVUI TASTEM...
Blanc Pansa Blanca Muscat 2011
(Can Roda)
Elaboració
Verema manual en caixes de 15kg de capacitat, premsat suau amb
premsa pneumàtica i aprofitament exclusivament del most flor i les
fraccions de premsat suau. Fermentació alcohòlica a temperatura
controlada de 14ºC durant 18 a 20 dies amb separació per varietats.
En el cas del muscat, maceració pre-fermentativa en fred durant 48
hores a 10ºC.
Notes de tast
Color groc palla pàl·lid allimonat i reflexos verdosos, llàgrima present.
Aromes varietals i de raïm; recorden fruites blanques, d’os (préssec)
i florals-vegetals amb fons mineral. Entrada en boca llaminera i de
postgust potent, d’acidesa cítrica, persistent i fresc.
LA PARRÒQUIA AVUI
Mar Cantarell
D’actualitat
La Parròquia de Sant Feliu d’Alella compta
amb voluntaris i col·laboradors de totes
les edats, tothom hi té cabuda i té un lloc
on sentir-se acollit, des dels infants de la
catequesi fins als més grans que formen
el grup de Vida Creixent. És una parroquia
viva per gaudir-ne a qualsevol edat.
Fa més de vint anys que alguns joves
del poble d’Alella vinculats a la Parròquia,
varen agrupar-se per a fer un Grup de Joves
plens d’iniciatives que han anat canviant al
llarg dels anys i que, en l’actualitat, encara
animen les celebracions amb el so de les
seves guitarres i veus: els Cantaires. Moltes
de les cares ens són diferents i aquells que
varen començar a la més tendra joventut,
són els que ara guien els nous joves que
van entrant a formar part d’aquest grup.
Guiats per un esperit de creixement
personal i espiritual, aquest grup ha creat
grans amistats entre els seus membres, i
vincles més enllà del marc de l’Església.
Han emprès iniciatives com tómboles solidàries,
colònies, activitats de lleure i també
viatges de peregrinatge, seguint el germà
Roger de Taizè. Aquesta experiència especialment
enriquidora ha marcat molts dels
joves, tot ensenyant una nova manera de
viure la fe, de pregar, d’acollir. Fins i tot,
l’any 2000, van organitzar l’acollida del
poble d’Alella a la trobada de joves que
es feia aquell any a Barcelona i va ser tot
un èxit!
Avui en dia, el grup s’ha reduït molt
perquè molts dels seus membres han anat
adquirint altres obligacions amb el pas del
temps i s’han vist obligats a abandonar el
grup. Malgrat tot, el primer i el tercer diumenge
de cada mes i en les celebracions
especials com el Nadal o la Pasqua, els
Cantaires segueixen reunint-se al voltant
de les guitarres i piano per animar les misses
amb cançons que els han acompanyat
al llarg de la vida i que avui ensenyen a les
noves generacions. Vine i participa!
Sabies que…
La Segona Pasqua o Pentecosta descriu
la festa del cinquantè dia després de la
Pasqua (Diumenge de Resurrecció). Durant
la Pentecosta, se celebra el descens
de l’Esperit Sant sobre els apòstols que,
segons el Llibre dels Fets dels Apòstols,
va baixar procedent del cel com llengües
de foc. Al calendari cristià, amb la Pentecosta
acaba el temps pasqual dels 50
dies. Malgrat que sempre és en dilluns, la
seva festa és movible, ja que depèn de la
data de la Pasqua de Resurrecció, que es
realitza amb un càlcul lunar, el que dóna
com resultat una data variable cada any.
És una de les dates més assenyalades del
calendari cristià després del Nadal i la Pasqua
de Resurrecció.
Si voleu contactar amb nosaltres, ho
podeu fer a través dels següents mitjans:
93 555 23 91, www.esglesiadalella.org,
despatx@esglesiadalella.org,
catequesi.alella@gmail.com.
LLIBRES
El fin de una
época
Iñaki Gabilondo
Barril & Barral, 2011
MAGAZÍN
Alba Ortega
De les mans d’Iñaki Gabilondo
en surt el best seller de
2011. El reconegut periodista espanyol, amb 45
anys d’experiència, fa una punyent crítica al periodisme
actual. Deixa entreveure la seva personalitat
crítica i lluitadora davant la falta reflexió sobre la
responsabilitat social del periodista. Explica com
els diners s’han convertit en l’objectiu principal,
mentre que la qualitat de la informació ha passat a
un segon pla, i d’aquesta manera s’arriba a una societat
desinformada. És un llibre de capçalera per al
periodisme, contundent i que no deixa indiferent.
Això no funciona.
Què és
l’economia?
Arcadi Oliveres
Editorial Proteus, 2012
Carme Blasco
Aquest llibre ens presenta
una conferència que va fer l’Arcadi Oliveres a
un grup d’alumnes de 2n d’ESO, les preguntes
que després li van poder fer i les respostes que
ell els va donar. Està escrit d’una manera clara
i entenedora i ens apropa als conceptes econòmics
que preocupen molta gent. Llegint-lo
podem entendre les causes de la crisi actual
i les possibles maneres de sortir-ne. Llàstima
que, com l’autor mateix reconeix, els polítics
es preocupin més per sortir elegits que per solucionar
els problemes. És un llibre curt, concís
i molt agradable de llegir.
DISC
Maria Coma
Magnòlia
Amniòtic Records
2011
Albert Alabau
Maria Coma despulla les 11 fulles de la seva magnòlia
amb la seva corprenedora veu de vellut i el
seu piano, amb un sensual i intens passeig per
les tecles. Tots els colors és una petita meravella
per obrir un gran disc. Ho sap tot i calla posarà
la pell de gallina a tot aquell que li presti atenció
a la seva bella lletra. Els rius es van dividint és la
reivindicació del bon gust i del saber fer amb la
passió i amb el repòs de qui ha crescut a la vora
del foc i ha madurat amb el seu caliu. Tremend!
41

MAGAZÍN
El Restaurant La Magrana
42
ALELLA PARADA I FONDA
Ramon Ruiz
Ara fa 32 anys, el 2 d’abril de 1980, s’obria un nou
bar restaurant al carrer de Santa Madrona d’Alella.
En un primer moment era regentat per dues
famílies, però al cap d’un parell d’anys només en
va continuar una d’elles. Precisament, el nom de
l’establiment és en homenatge al lloc de procedència
de bona part dels seus components: la ciutat
de Baza, a la província de Granada, que traduït al
català es diu Magrana.
Efectivament, procedent
d’aquella bonica terra
andalusa, l’any 1957 arribava
a Montgat la família
Valero: els pares, Antonio i
Dolores, i una nena de dos
anys de nom Manoli. Més
tard nasqueren la Mariana
i en Nyito, que ja podem
dir que són catalans de naixement.
Al cap de catorze
anys tota la família es van
traslladar cap a Alella on
han arrelat amb arrels ben
profundes.
Tant la Dolores com
després la Manoli van tenir
oportunitat d’aprendre
l’ofici de restauració als
fogons del Restaurant El
Niu, bagatge que els seria
de gran utilitat quan al cap
dels anys varen emprendre
el seu propi negoci. Efectivament,
la Manoli va casar-se
amb en Josep Maria
Rovira, un xicot masnoví, el
qual també va participar en
l’aventura de La Magrana
des del primer moment.
Així doncs, tenim la Dolores
i la Manoli a la cuina, i
en Josep Maria i en Nyito a
l’atenció del públic.
Pel què fa a la Mariana
també segueix en l’ofici,
doncs, mercès al seu casament
amb en Pepe del Cafè
de Dalt, ha esdevingut la mestressa d’aquest altre
establiment típic d’Alella.
Els propietaris de La Magrana, amb els anys,
han esdevingut persones molt vinculades a la vida
social d’Alella gràcies al seu tarannà obert. Així, per
exemple, els agrada participar en els sopars del
l’Hort de la Rectoria durant la Festa de la Verema.
Evidentment, ens comenten, això no es fa pas per
diners ja que sinó, no hi oferirien plats tan costosos
de preu com el seu arròs de llamàntol.
Però parlant d’embolics, potser el més gran
que han fet mai va ser quan, amb motiu de la tro-
bada de gegants ,van responsabilitzar-se de donar
dinar a més 800 persones, el plat estrella va ser
una sèpia amb mandonguilles per a la qual van
haver d’elaborar 12.000 pilotetes.
Durant molts anys, La Magrana també s’ha
fet càrrec del sopar de Cap d’Any que tradicionalment
se celebra en el Casal d’Alella, malauradament
fa un parell d’anys que ho han deixat.
Però el que sí que continuen organitzant és el
dinar de Festa Major, així que puntualment, a
principis d’agost, es tanca el carrer Santa Madrona,
s’engalana, i prop d’un centenar de veïns
d’Alella, i tothom que hi vulgui assistir, gaudeixen
d’aquest àpat.
És clar que per aquests esdeveniments extraordinaris
sempre compten amb l’ajuda de reforços, i
entre aquest no hi falten mai la Leo i en Pere, uns
grans amics què gairebé podríem dir que també
formen part de la família, ja que porten tants anys
fen-t’ho tot junts que fins hi tot es van comprar una
casa al Rost juntament amb la Manoli i en Josep
Maria, i la varen reformar per convertir-la en els
dos habitatges que ara ocupen respectivament.
En fi, a més de ser un bar que compta amb
una clientela molt assídua, ha esdevingut una casa
de menjars on tota la setmana se serveix un menú
molt complert i suculent a un preu molt ajustat:
8’90 euros. I els caps de setmana aquest menú
es converteix en una mica més selecte: costa 15
euros i fa les delícies de tothom que hi va a dinar,
entre els quals sempre n’hi
uns quants que gairebé
ja tenen la taula reservada
perquè no fallen mai,
aquesta és la seva manera
de celebrar la festa.
Però també son moltes
les famílies d’Alella que assaboreixen
el menjar de La
Magrana a les seves pròpies
cases. Efectivament no
és rar veure com s’atura
un moment un cotxe a la
porta de La Magrana, salta
algú del cotxe, entra al bar
i torna a sortir tot seguit
amb una paella o una cassola
embolicada en paper
de plata i fumejant.
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS
Però no són només paelles
i fideuades el que serveixen,
sinó que igual que,
fa més de vint anys, la revista
Alella els hi va preguntar
quins plats podien fer per
emportar, la resposta va
ser la mateixa que ens han
tornat a repetir ara: fem el
què els nostres clients ens
demanen. O sigui que no
cal patir, si el que voleu és
una espatlla de cabrit, una
caldereta de peix o uns
canelons, o qualsevol altra
cosa que us vingui de gust,
La Magrana us ho prepararà
i ho tindrà llest a l’hora
convinguda.
I per acomiadar-nos ho
farem com ho vàrem fer en l’anterior etapa d’Alella,
parada i fonda, explicant un parell de facècies
d’en Nyito, que com veureu és molt de la broma.
Una vegada un xicot africà, que aleshores era client
habitual, li va preguntar que era la verdura, i en
Nyito li va contestar: Mira, és com una amanida
però calenta. O aquell altre cop que van venir un
clients recomanats perquè els havien dit que a La
Magrana hi feien uns calamars farcits molt bons i
quan ho van preguntar en Nyito els va etzibar: Em
sap molt de greu, però la meva mare no n’ha fet
de farcits, avui els ha fet tots “rellenus”.

NATURA
Escarabat
de Sant Joan
FITXA TÈCNICA
Ordre: Coleòpters
Família: Escarabeids
Gèneres: Amphimallon, Anoxia,
Melolontha i Rhizotrogus
Nom vulgar: escarabat de Sant Joan
(català), escarabajo sanjuanero,
gusano blanco (castellano),
escaravello de San Xoán (galego),
kotxorro (euskara).
Jordi Galbany
Els dies s’allarguen i s’acosta el bon temps, i
moltes espècies aprofiten la bonança per fer
la metamorfosi i començar així una nova vida.
Aquest és el cas de molts insectes, com ara
els escarabats de Sant Joan. Sota aquest nom,
però, s’hi engloba un gran número d’espècies
europees, principalment pertanyents a quatre
gèneres diferents: Amphimallon, Anoxia,
Melolontha i Rhizotrogus. Totes elles tenen
la particularitat que es tracta d’escarabats
de mida relativament gran, entre dos i tres
centímetres de llargada, generalment amb els
èlitres de color fosc o bru, amb un cap gros i
quadrangular, les potes llargues i un vol lent,
sorollós i irregular. Els mascles, a més, tenen
antenes grosses al seu cap. Les femelles, per
contra, tenen el seu abdomen inflat i ple d’ous,
i rarament poden volar grans distàncies; mentre
que els mascles volen fins a quatre quilòmetres
des del punt d’emergència a l’exterior.
Aquests animals són la fase adulta, que
surt de les galeries subterrànies on han viscut
prèviament en fase de larva. Aquest canvi
d’hàbitat i de vida es comença a produir
als volts de Sant Joan, al solstici d’estiu, i és
d’aquí d’on els ve el seu nom popular; tot i que
es poden veure pràcticament al llarg de tot
l’estiu. El nom científic d’una de les espècies,
Amphimallon solstitiale, deixa ben palès quan
la podem observar.
Els escarabats de Sant Joan s’alimenten de
fulles d’arbre, però ràpidament s’aparellen, es
reprodueixen i moren. Generalment, en funció
de l’espècie considerada, les femelles ponen
els seus ous a terra, a un pam de profunditat.
Prefereixen especialment els sòls sorrencs,
com ara el sauló, perquè són més fàcilment
accessibles. Un cop s’han post, els ous eclosionen,
i les petites larves comencen a alimentar-se
voraçment d’arrels i tiges subterrànies,
i van incrementant la seva mida, i alhora la
capacitat d’alimentar-se. A l’hivern s’enterren
a més profunditat per passar així els mesos de
fred. La fase larval subterrània dura tres anys, i
a la primavera del tercer any, quan surten del
període de letargia, s’alimenten de nou però
ràpidament passen a la fase de pupa i fan la
metamorfosis per esdevenir escarabats adults.
Els diversos cicles estan superposats, així que
podem observar les diferents fases d’aquests
animals al mateix temps.
Les larves, doncs, són també fàcilment observables.
En moltes ocasions, quan fem un
forat a terra per plantar algun arbre al jardí
de casa apareixen uns cucs blancs de mida
grossa, d’uns 4 centímetres de llargada, gruixuts
i amb forma arquejada. Aquests cucs són
les larves dels escarabats de Sant Joan, que
passen anys alimentant-se de les arrels de les
plantes.
Així, aquesta espècie pot arribar a ser problemàtica
per l’horta, els fruiters o la vinya. En
realitat, els adults només s’alimenten de fulles
durant poques setmanes perquè moren un cop
s’han reproduït; però les larves s’alimenten de
les arrels d’un gran
número de plantes
durant molt temps, i
això pot arribar a afeblir-les,
i fer que les
fulles es tornin grogues,
i fins i tot pot
causar la mort de la
planta. Aquests cucs
també poden afectar
la gespa, tot produint
clapes seques irregulars.
Un bon indicador
de l’existència
d’aquests cucs és la
presència de merles
o estornells voltant
pel jardí, i intentant
desenterrar-los, cosa
que pot malmetre
encara més la gespa.
Els cucs blancs
són molt mal vistos
en vivers o diverses
explotacions, perquè
poden causar moltes
baixes, provocant
grans pèrdues econòmiques.Actualment,
molta gent
realitza tractaments
plaguicides contra
aquests cucs per tal
de no tenir afectacions
al seu jardí, hort
o explotació agrícola.
Al mercat hi ha nombrosos
productes
insecticides molt eficaços.
D’altra banda,
una alternativa ecològica
per minimitzar
l’afectació d’aquests
animals és llaurar o
MAGAZÍN
remoure el terreny sovint. D’aquesta manera
es deixen les larves i els ous exposats al Sol,
i també als animals que s’alimenten d’elles,
i evitem la contaminació del terreny. Alhora,
aquesta alternativa, dificulta la posta d’ous per
part dels escarabats adults.
És per això, sobretot degut als insecticides
cada vegada més emprats, que avui dia costa
més veure els escarabats de Sant Joan; i fa
només uns anys eren molt abundants a tota
Europa. Tot i així, encara és possible sentir el
seu brogit en nombrosos indrets d’Alella, fins
i tot passejant pel poble, i tot seguit veure
som s’acosta volant un d’aquests espectaculars
coleòpters, que fins i tot pot arribar a
topar amb nosaltres si no parem atenció. En
ocasions, també es troben morts a terra, tot
just després d’haver completat el seu cicle.
Sigui com sigui, la seva presència ens indica
que el bon temps ha arribat, i els dies llargs i
les nits curtes són aquí.
43
CEDIDA
CEDIDA

ESPORTS
Joan Carles
Renom, JC en el
món del dirt
Parlem amb en
Joan Carles Renom,
més conegut per
JC. Així és com el
coneixen els seus
amics i companys
d’aquest espectacular
esport que
practica. Amb 23
anys, és capaç de
combinar dues feines
amb la seva
gran afició: els salts
amb bici. ÒSCAR PALLARÈS
NUARA CUSÓ / ÒSCAR PALLARÈS
Quan et vas iniciar en aquest esport?
Jo veia les revistes especialitzades i volia fer
descens, però la bicicleta era molt cara i els
meus pares no me la volien comprar. Vaig estalviar
una mica i finalment em vaig comprar
una bici de dirt, que són més barates. A partir
de llavors, vaig començar a anar amb un grup
de nois de Teià i el Masnou amb els que feia
salts, però pel carrer, ja que encara no existia
La Poma. Al cap d’un any em vaig trencar el
genoll, fet que em va fer estar un any sencer
sense poder agafar la bicicleta. Va ser l’any
2006 quan vaig començar a anar a La Poma,
on vaig conèixer molta gent i he pogut anar
entrenant fins ara. De tant en tant també faig
algun viatge a circuits de França on hi ha
“campillos” (N dels R: circuits de salts) més
grans i més xulos per a practicar els salts.
44
Què és La Poma?
La Poma és un terreny situat a Premià de Dalt
on hi ha diversos circuits de diferents nivells
i zones de salts de diverses dificultats. Pots
començar fent nivells molt bàsics i, a mida
que vas millorant, pots practicar a nivells més
complicats. També hi ha una piscina d’escuma,
el foam-pit, on practiquem els trucs per
no fer-nos mal. És el millor circuit que hi ha a
l’estat ja que, a més de ser molt gran i comptar
amb diferents nivells de dificultat i una piscina
d’escuma, té un molt bon manteniment.
Sempre està en perfectes condicions!
“La Poma és el millor
circuit que hi ha a l’estat.
Sempre està en perfectes
condicions!”
Cada quan entrenes?
Sempre que puc, quan la feina m’ho permet
i no estic molt cansat: potser hi ha una setmana
que entreno 4 dies i una altra que no
n’entreno cap. Normalment entreno 4 hores
a la tarda quan la feina i el vent m’ho permeten.
Amb molt vent no es pot saltar, com a
molt es poden practicar trucs a la piscina.
Practiques algun altre esport?
Esquio a l’hivern però per divertir-me, com
a complement per a la bici no faig res. Si
anés al gimnàs no tindria temps per anar
amb bici!
Quin és el teu palmarès?
A part de dirt també practico les modalitats
de descens i four cros. Fa dos anys vaig ser el
segon de Catalunya de four cros. L’any passat
vaig competir al campionat FISE de França

on vaig quedar cinquè i aquest any vaig tornar-hi
a competir i també vaig quedar cinquè.
El campionat està molt bé perquè se celebra
en un recinte tancat on no hi ha inconvenients
climatològics. Aquest any no he competit
en la modalitat de descens. Les curses de descens
cansen molt, són tres minuts de baixada
al màxim però que exigeixen estar en molt
bona forma i al final et fan mal braços, mans,
cames... Amb el dirt, tot i que has d’estar fort
per no lesionar-te tan fàcilment quan caus, no
és necessari tenir un estat de forma tan bo
com en descens o four cros.
Tens com a objectiu convertir-te en
professional?
No m’ho plantejo. M’agrada el que faig, vaig
fent i en gaudeixo molt. Si sorgís l’oportunitat,
seria fantàstic, però no és el meu objectiu.
Tens patrocinadors?
La distribuïdora Rumble Bikes m’ajuda amb
la bici (que és una Saracen) i alguns components
(Fire Eye); i hi ha una botiga de Vilanova
del Vallès, Vilabike, que m’ajuda amb la
mecànica; i això es nota perquè abans, fins
que no se’m trencaven els components i tenia
els diners per canviar-los, no feia manteniment
i sempre portava la bici feta una merda.
Ara la porto impecable, com aquell que diu!
Com ho fas per evolucionar?
Estant sempre actiu, no pots estar un mes
sense agafar la bici. Estar motivat i actiu.
Ara per ara, el dirt no és com altres esports
que tens un entrenador que et diu què has
de fer i quan. Tu vas a entrenar quan vols i
si hi poses ganes i estàs motivat milloraràs,
si ets un vago no. El pitjor de tot és que si
no practiques pots agafar por. Si et lesiones
i estàs parat un temps, per exemple, pots
agafar por a l’hora de tornar-hi. La por cal
treure-se-la de sobre!
Creus que cal tenir-ne sempre una mica,
però?
Tothom en té. Hi ha qui en té poca i també hi
ha gent més poruga. Hi ha gent que sembla
que està molt boja, però saben el que fan i
hi ha qui amb dos dies d’anar amb bici vol
fer el que fa un professional i es fan mal. El
que és bo ho és perquè practica molt i sap el
que fa, no perquè estigui boig.
Quin és el teu millor truc?
El Back Flip (tombarella cap enrere). En realitat
no és molt difícil, però és espectacular.
I fa respecte perquè hi ha un moment en el
que no veus res...
I el següent truc que t’agradaria fer?
El Rodeo que és un Back Flip però de costat,
o el 360º (gir de 360 graus sobre l’eix
vertical de la bicicleta) que no el faig en els
salts grans. Encara que no ho sembli, és més
difícil que el Back Flip!
Quin truc somies fer?
M’agradaria fer-ne molts però no en tinc cap
en ment. Més que fer trucs, a mi m’agrada
més saltar i millorar en tècnica.
“No em plantejo convertirme
en professional. Si sorgís
l’oportunitat, fantàstic, però
no és el meu objectiu”
Quins són els riders que més admires?
Sobretot els que són polivalents i saben fer
de tot, com ara l’Andreu Lacondeguy, Kyle
Strait, Gee Atherton, Tyler Mc Caul, Cameron
Zink... en diria molts!
Consideres que és un esport perillós?
El perillós ets tu mateix, perquè ets qui ha
de saber el que es fa. Si portes quatre dies en
aquest esport i vols fer salts grans, el boig ets
tu! Cal practicar, estar segur del que fas. Jo,
si faig un truc, és perquè l’he practicat abans
a la piscina i estic segur que no em faré mal
quan el faci a terra.
ESPORTS
Has patit moltes lesions?
Sobretot esquinços als turmells i als canells,
també capsulitis als dits, un pinçament al menisc
i el cop que em vaig donar al genoll pel
qual em van haver d’operar. Les recuperacions
són habitualment d’un mes per a un esquinç.
Les lesions són un problema; més enllà del
mal que facin, el problema és que et deixen
a casa avorrit i sense poder tocar la bici! Per
això intento anar pas a pas i no fer-me mal...
Creus que és un esport on es va poc
protegit?
Jo porto casc integral, que hi ha molta gent
que no, i genolleres, però amb totes les proteccions
per al pit i l’esquena, saltant et mors
de calor. Tinc la sensació que les proteccions
no han evolucionat massa, són bastant similars
a les que utilitzava quan vaig començar a
competir. Els pros han de donar exemple. Si
els aficionats sempre els veiessin ben protegits
als vídeos i competicions, potser ells també
s’equiparien com els riders que admiren.
Què recomanaries algú que es vulgui
iniciar al món del Dirt?
Que vingui a La Poma, que faci unes classes
(jo mateix en dono, a vegades) i segur que
aprendrà i s’hi enganxarà. És un esport molt
maco; amb seny es pot aprendre pas a pas i
sense sotmetre’s a gaire perills.
45
XAVI ROMERO

VÒLEI
A Alella també hi tenim club de vòlei
NUARA CUSÓ
Futbol, bàsquet, taekwondo,
patinatge, futbol
de sala... La llista
d’esports que es practiquen
a Alella és més extensa
cada vegada. Des
del passat estiu també
podem gaudir del Club
de Vòlei Alella.
La idea de crear i
tirar endavant aquest
club va ser d’en Sergi
Vives, l’Oriol Fontan i
en Cristian Cruz. Tot
va començar quan
l’Oriol i en Cristian
eren entrenadors de
vòlei a l’escola Laie; veient
que les noies que
jugaven tenien bastant
nivell, es van llençar
a la piscina. L’equip
juvenil ja el tenien i
el sènior es va crear
amb una colla d’amics
d’Alella que ja portava
tres anys jugant a la
platja. La pràctica del
vòlei platja durant els
estius anteriors els va
fer acabar de donar
l’empenta per fundar
el club i començar un
viatge d’aprenentatge
i pràctica del vòlei
amb l’única finalitat
d’aprendre i passar-ho
bé. Així doncs, el CV
Alella es va crear amb
dos equips base, un
de juvenil femení i un
de sènior masculí, tot
i que gairebé cap dels
jugadors sèniors havia
jugat mai a vòlei en pista
coberta.
Dimarts i dijous
Pel que fa als entrenaments i
als partits, el club disposa del
poliesportiu Abelardo Vera on
entrena els dimarts de 19h a 21h
i els dijous de 19h a 22h, intentant
entrenar el màxim possible
en pista.
Amb moltes ganes d’aprendre
i recolzats pels espònsors Biba,
una marca de complements, i la
immobiliària 7 claus, el juvenil
femení entrenat pel Sergi Vives ja
juga a 2ª preferent catalana i se
La plantilla del juvenil femení.
Els jugadors del sènior masculí.
Les noies de l’Escola d’Iniciació Esportiva.
QUICO LLUCH
QUICO LLUCH
ESPORTS
situa a la part mitjana
de la taula classificatòria;
el sènior masculí,
entrenat per la Laura
Esparré, ha començat
a 3ª, però la propera
temporada jugarà a 2ª
preferent.
Tot i ser el principi,
des del club esperen
poder gaudir de la pràctica
del voleibol a Alella
durant molts anys
i, si és possible, anar
ampliant el club amb
diferents equips en les
diferents categories i
així poder assentar la
pràctica d’aquest esport
al poble.
De cara a la
temporada vinent
La propera temporada
algunes noies del juvenil
passaran a formar
part del sènior i, com
que hi ha noies que ja
han demanat formar
aquesta nova categoria,
sembla quasi segur
que l’any vinent el club
també comptarà amb
la categoria sènior femení.
Tots aquells nois
i noies que estiguin
interessats en formar
part del club i practicar
aquest esport la temporada
vinent, no dubtin
en adreçar-se al club.
Respecte a l’assistència
de públic als partits,
sembla que aquest
primer any el CV Alella
ha comptat amb molta
afició. Des de l’inici de
la temporada, la Federació fa recompte
de l’assistència als partits,
i els enfrontaments de vòlei
al poliesportiu Abelardo Vera són
uns dels que tenen més afició.
Des del club estan molt agraïts
als alellencs pel suport rebut durant
tota la temporada.
Sembla, doncs, que una vegada
més les iniciatives esportives
a Alella triomfen i comencem
amb molta empenta. Esperem
que la implantació d’aquest esport
al poble arreli i perduri
molts anys més.
QUICO LLUCH
47

FUTBOL
Pensant en la propera temporada
AURELI TABOADA
A falta de quatre jornades per
acabar la temporada, l’Alella CF
s’ha assegurat matemàticament
mantenir la categoria aconseguida
l’any passat i poder començar
a planificar la temporada vinent
amb tranquil·litat. El fet de poder
preparar la propera temporada
amb temps, permetrà a l’equip
tècnic reforçar l’equip valorant
les carències actuals. En principi,
tenen previst fer fins a set
noves incorporacions, depenent
del que es pugui portar i millori
el que ja hi ha. Els alellencs s’han
adaptat perfectament a la nova
categoria i, tot i les exigències,
podem afirmar que han acabat la
temporada amb una bona nota.
A partir de la propera temporada
ja els podrem començar a exigir
quelcom més.
Pel que fa al futbol base, el
juvenil ha arrodonit una gran
temporada i finalment ha acabat
NUARA CUSÓ
Sabem que el poble d’Alella alberga
grans esportistes, alguns
hi han nascut i d’altres hi han
vingut a viure. Un dels que hi
ha nascut i sembla que arribarà
molt lluny és en Max Serra,
qui, amb poc temps i molt entrenament,
s’ha convertit en
un crack del biketrial. L’última
vegada que vam parlar d’ell a la
revista Alella encara s’havia de
disputar una prova del Campionat
d’Espanya, doncs bé, en
Max va aconseguir guanyar-la,
proclamant-se així subcampió
estatal de la categoria Poussin.
Nova temporada
Ara ja fa uns mesos que ha començat
la nova temporada de
Biketrial, després de les primeres
proves realitzades, podem
dir que el nostre pilot segueix
per molt bon camí. De moment,
en una meritòria
tercera posició,
tot i la joventut
dels components
de l’equip.
De ben segur
que aquets nois
ens donaran
grans alegries en
un futur.
Bons resultats
de l’equip femení
Cal destacar
també el paper
de l’equip femení
de l’Alella CF
que, tot i ser el
primer any que
competeix, esta assolint uns
resultats extraordinaris. Ara
mateix es troben situades en
sisena posició, en un grup de
quinze equips. Dues jugadores
d’aquest equip, la Mica Franco
i la Cristina Pérez, han estat
encapçala la classificació al
campionat de Catalunya i és
segon al Campionat estatal.
També ocupa la segona posició
a la Copa d’Europa, gràcies a la
seva actuació a Vall-de-roures
Mica Franco i Cristina Pérez.
BIKETRIAL
Max Serra... en sentirem a parlar
El petit Max afronta un salt a una zona de roques.
seleccionades per jugar amb la
Selecció del Maresme en categoria
cadet. Això demostra la
gran feina que estan fent i que
no passa desapercebuda per als
seleccionadors. Si tot va bé, el
proper mes de juliol disputaran
el passat 29
d’abril que és
on es va disputar
la primera
prova de les
tres que consta
aquest campionat.
Aquests
bons resultats
li han permès
tornar a formar
part de la Selecció
Catalana
de Biketrial, de
la que ja formava
part l’any
passat. Però
aquest any, en
Max té encara
més possibilitats de fer un bon
paper en les competicions internacionals
que començaran
en la segona part de la temporada
que està a punt d’iniciar-se.
Els propers mesos en Max
CEDIDA
CEDIDA
ESPORTS
un torneig intercomarcal contra
comarques de Girona, Tarragona
i Osona. Estarem pendents de
les seves evolucions.
També volem destacar el bon
paper que estan fent els nois de
l’aleví B, que mantenen una lluita
aferrissada per aconseguir la
quarta posició en la seva lliga.
Ja per últim, cal destacar el
bon paper realitzat pels nens de
l’escola, menors de sis anys, que
durant els partits amistosos que
han anat jugant ens han deixat
molt bones sensacions, demostrant
pinzellades de classe i qualitat.
Aprofitem per recordar-vos
que, durant aquest estiu i per
primera vegada, es realitzarà al
Camp Municipal d’Alella un campus
del 25 de juny fins al 27 de
juliol.
Tota la informació referent
al campus d’estiu la podreu sollicitar
a l’Alella Club de Futbol.
Serra tindrà la possibilitat de
disputar diferents campionats:
l’última prova de l’estatal (Andalusia),
les dues que resten de
la Copa d’Europa (Dinamarca i
Rep. Txeca), el Campionat Europeu
(Alemanya) i el Campionat
del Món (França, Igualada,
Itàlia).
Malauradament encara no
se sap si les podrà realitzar totes
ja que no disposa de patrocinadors
ni ajuts. Aquells lectors
que vulguin promocionar
la seva empresa i donar un cop
de mà a aquesta gran promesa
del Biketrial i ajudar-lo a arribar
més lluny encara, només cal
que es posin en contacte amb la
família d’en Max a través de la
nostra revista. Per a qui el vulgui
veure en acció ho podrà fer
després de fer una cerca amb
els mots Max Serra Biketrial a
Youtube.
49

ESPORTS
ATLETISME
Veterania i relleu
XAVI TARAFA
Veterans en plena forma i joves
promeses que despunten, això és
el que ens deixa la primavera atlètica
al Serra Marina Alella.
La primavera començava amb
una cita ineludible per a tots els
fondistes del Club: la Marató de
Barcelona. Una prova que any rere
any es consolida en el panorama
internacional. Els atletes alellencs
van fer un gran paper: l’exatleta
del club, el Raül Parra, va trencar
la barrera de les 3h; mentre que
l’Enric Mudarra, superats els 50
anys, afrontava la seva primera
marató després de 7 anys i, lluny
de les seves marques estratosfèriques
de joventut (2h36’), parava el
crono en unes prometedores 3h30’
que auguren veure’l probablement
fregant o baixant les 3h en properes
edicions. Una marató que va
veure l’estrena d’altres membres
del club, com en Carles Membrado
o en Ferran García, que s’havia
reservat els 42 anys per afrontar
per primer cop la mítica distància
dels 42 quilòmetres. La festa no va
poder ser completa ja que en Jordi
Simeon va haver d’abandonar
NUARA CUSÓ
Les activitats organitzades pel
Club de Taekwondo Alella segueixen
convocant molts afeccionats
a aquest esport també
impulsat per a l’Escola d’Iniciació
Esportiva d’Alella. Un exemple
n’és la celebració, el passat
20 d’abril, d’un curset de muay
thai per part de Juanma Chacón,
campió del món de WKL.
Per als qui no coneguin la disciplina
muay thai, cal dir que és
un esport de contacte tailandès,
molt similar a altres sistemes de
boxa indonesis, on es realitzen
tècniques combinades de cames
i braços. El curs, realitzat al poliesportiu
Abelardo Vera, va reunir
més de 25 participants: prac-
50
al quilòmetre 14, tot i que els test
precedents com el Maratest de Badalona
auguraven una marca propera
a les 3h hores; i Xavi Tarafa
es va veure obligat a retirar-se al
quilòmetre 30 que per culpa d’una
afecció vírica.
Una altra fita clàssica per al
Serra Marina acostumava a ser
la Cursa dels Bombers, però enguany
pocs atletes hi varen participar.
Tanmateix varem tenir dues
grans alegries: l’Enric Mudarra
va reafirmar el seu bon estat de
forma en aquesta segona joventut
seva, en baixar dels 40 minuts
(39’51’’), i la jove Eva Comas Stokes,
de 18 anys, va demostrar que
TAEKWONDO
Classes magistrals a Alella
Els cadets del Serra Marina, Edgar Gisbert i Laia Torralba, obtenen
mínimes pels campionats de Catalunya a l’aire lliure.
ticants de diferents arts marcials
com el taekwondo, el judo o el
karate. Aquest era el segon any
que es realitzava el curs i l’èxit
està recuperant la forma d’anys
anteriors en acabar la prova prop
dels 51’. A veure si la progressió es
reafirma en properes curses.
El jovent en pista coberta
Però si en algun lloc s’ha demostrat
que el jovent puja fort, ha
estat en els controls de pista coberta
duts a terme des de finals
de març i durant tot el mes de
maig. En expedicions conjuntes,
els cadets, juvenils i júniors del
Serra Marina, juntament amb els
infantils i alevins de l’Escola d’Iniciació
d’Atletisme, han mostrat
com de fortes pugen les noves
generacions d’atletes alellencs.
Els participants del curs de muay thai amb el campió del món
de l’especialitat.
va ser rotund, ja que, en un principi,
tan sols es va preparar per
als alumnes de taekwondo d’Alella,
però finalment també es va
CEDIDA
CEDIDA
D’entre els atletes del Serra Marina,
l’atleta júnior Víctor de las
Heras va fer uns boníssims 12”30
en 100m ll a Gavà el 21 d’abril, el
mateix dia que la cadet Laia Torralba
es quedava a un segon de la
mínima dels Campionats de Catalunya
en 600m ll amb una marca
de 1’51”04. Dies després, la mateixa
Laia fregaria la mínima en
els 300m ll en l’aturar el crono en
46”4, a 4 dècimes de la mínima en
el control en pista fet a Can Dragó,
a Barcelona. Però els atletes més
joves, els de l’escola d’iniciació, no
es queden enrere. En el moment
d’escriure aquestes línies, s’està
pendent de la confirmació d’algunes
mínimes per al campionat de
Catalunya en pista cadet, mentre
que l’equip femení aleví va disputar
les prèvies dels relleus 4x60 i
4x300 dels campionats de Catalunya,
i la jove aleví Martina ha
acabat 5a a la milla de la Sagrada
Família.
Com es pot veure, mentre alguns
veterans del club viuen una
segona joventut atlètica, el jovent
de debò comença a pujar trepitjant
fort.
permetre l’assistència d’algun
acompanyant. Nois i noies de 14
a 30 anys van poder gaudir de
tècniques d’atac i de defensa de
la modalitat muay thai de mans
d’un gran expert com és Juanma
Chacón. Una vegada més,
podem comprovar que les arts
marcials, i més concretament el
taekwondo, funcionen molt bé al
poble d’Alella, tant organitzant
cursets d’arts marcials (defensa
personal, full contact, kick boxing,
etc.), com organitzant campionats
infantils de taekwondo.
Julio Sanchez, gran mestre de
taekwondo a Alella, és un dels
principals responsables de tirar
endavant el club i aconseguir els
triomfs obtinguts fins ara.

FUTBOL SALA
Un primer any molt positiu
NUARA CUSÓ
A poques jornades per a la finalització
de la temporada, el club
de futbol sala Alella Marfil fa un
balanç molt positiu del que ha
estat la competició fins ara.
Sent aquest el seu primer
any en actiu, després de molt de
temps sense poder gaudir d’un
equip de futbol de sala al poble
d’Alella, consideren que la tornada
ha estat satisfactòria per
motius diversos. Un d’ells ha estat
l’augment del nombre de nens
que s’han inscrit al club per poder
jugar-hi. La categoria cadet
JORDI SERRANO
El Club de Rugby Alella seguirà a
Segona Catalana la propera temporada,
un cop superat el playoff
de descens disputat contra el
SEL Vilanova, segon classificat
de Tercera, per un resultat global
de 64 a 41. En el partit d’anada,
disputat a Vilanova i la Geltrú el
6 de maig, els alellencs van aconseguir
una renda de 22 punts,
gràcies a una clara victòria per
19 a 41, tot i que l’equip local va
començar molt fort i va aconseguir
una marca als cinc minuts
de començar l’enfrontament.
Aquest assaig va fer reaccionar
els del Maresme, que van prémer
l’accelerador i van anotar un cop
de càstig, tres marques i dues
transformacions abans del descans,
al qual es va arribar amb
un resultat parcial de 5 a 22. A la
segona part, l’Alella va seguir fort
i va ampliar l’avantatge fins als
29 punts, però els locals el va escurçar
en els últims compassos
del matx fins a deixar-lo en 22. La
tornada, disputada a Badalona el
13 de maig, en un camp en estat
lamentable, va tenir una tònica
semblant: el Vilanova, molt concentrat
des de l’inici, va arribar a
tenir una renda de 12 punts (3 a
15), que els deixava la remuntada
a només 10 punts de distància.
Però l’Alella, que va començar
mig adormit, va aconseguir cap-
va començar amb només 7 jugadors
i, en l’actualitat, ja en són
14. Aquest fet també ha propiciat
que els mals resultats aconseguits
fins ara, hagin millorat
notablement i deixin d’ocupar
l’última plaça. Actualment se
situen en la catorzena posició
de la taula classificatòria. Pel
que fa a la categoria sènior, han
agafat una bona dinàmica de resultats
tot i patir diverses baixes
per lesions. Tot i així, el bon joc
realitzat, lligat a la constància
que han tingut al llarg de tot el
campionat, els fa situar-se en la
RUGBI
L’Alella supera la promoció de descens i manté la categoria
girar la situació i va acabar guanyant
l’enfrontament per 23 a 22.
Resposta excel·lent
Tot i que els responsables del Club
valoren molt positivament la permanència
a Segona Catalana, lamenten
que s’hagi hagut d’arribar
a la promoció per mantenir-la. Segons
un dels entrenadors, l’Emilio
Tijero, “la resposta de l’equip, ara
que ha calgut, ha estat excel·lent,
el repte és d’aconseguir mantenir
la mateixa motivació i compromís
durant tota la temporada, per evitar
patiments”. En paraules d’en
Joan Pugibet, president de l’entitat,
“a priori teníem equip per
plantar cara i fer més bon paper
del que hem fet. En les properes
setmanes haurem d’analitzar què
setena posició en una lliga on hi
competeixen 16 equips.
Any de creixement
Els resultats i el nombre de jugadors
inscrits al club han anat in
crescendo en aquest primer any
de retorn del futbol sala a Alella.
Fets que tenen molt mèrit tenint
en compte que els inicis mai no
són fàcils.
D’altra banda, el Club Alella
Marfil vol seguir creixent, és
per això que ja comença a planificar
la propera temporada.
El principal objectiu del club és
pot haver passat, trobar-ne les
causes i plantejar-hi solucions”.
Un dels problemes d’enguany,
apunta, ha estat la manca d’un
camp en condicions per a la pràctica
d’aquest esport: “en els 19
anys del Club mai no hem tingut
camp propi per disputar partits
oficials, sempre anem d’afegitó en
camps com el de Badalona, que
no tenen un bon manteniment.
Això incrementa el risc de lesió,
desmotiva els jugadors i impedeix
que puguem consolidar la desitjada
escola de rugby”. En aquest
sentit, el Club avança que s’ha
trobat un horari al Camp Municipal
d’Esports per a l’escola: els
dilluns de 17:30 a 19:30, per a nois
i noies de 12 a 17 anys. D’aquesta
manera es donarà continuïtat a
ESPORTS
fer noves categories. Sabent que
l’any vinent el 75% dels cadets
ja seran juvenils, el més lògic
serà donar-los continuïtat. A
més, també tenen pensat fer una
categoria sènior B i també un
equip femení. Des del club són
conscients de les dificultats que
pot suposar aquest creixement
en nombre de categories pel que
fa a la disponibilitat d’espai per
a entrenar i jugar, però, tot i així,
ho intentaran. Des de la revista
Alella celebrem aquest primer
any de tornada tan reeixit per al
club de futbol sala Alella Marfil.
les diverses jornades de rugby a
les escoles del Baix Maresme que
el Club ha promogut.
Un altre fet a destacar és que
tres jugadors alellencs han estat
convocats per a la selecció catalana
i un d’ells, en Josep Maria
Simon, que tot l’any ha jugat amb
la catalana sub-20, disputarà amb
l’absoluta el Campionat d’Espanya
entre Seleccions Autonòmiques.
Per últim, enguany se celebrarà
la 19a edició del torneig de
rugby platja d’Alella, cita ineludible
del calendari d’estiu. L’esdeveniment
ja té data, el 14 de
juliol. Com sempre, el torneig es
disputarà per la tarda a la platja
d’Ocata, i el tercer temps-sopar i
el lliurament de trofeus, a l’institut
d’Alella. Us hi esperem!
51
ANNA ROMA