Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

312
Agost - octubre 2011
any 51 alellaNúm.
3,50
El govern aprova el projecte
del Casal amb tota l’oposició
en contra
Entrevista a Cristina Xatart,
regidora de CiU
Especial Escolapis

01 Coberta
A la portada reproduïm, per gentilesa de la família del seu autor, una obra
de Joaquim Noguera que representa la porta principal de la finca de la
Torre del Governador coneguda per molts alellencs com Els Escolapis.
05 Cartes al director
07 Del poble
en fan 60
09 Actualitat
15 Què fa?
17 Cultura
Músics en residència: viure i fer viure la música
d’Alella
El Masnou i Teià
28 Personatge
Josep Maria Caralps, cirurgià
31 Dossier
Especial Escolapis
51 Magazín
58 Esports
EDITORIAL
Els Escolapis: una situació indignant
A mida que passa el temps i que, per tant, comencem
a disposar d’una mica de perspectiva, ens en adonem
que el fet d’aturar el començament de la urbanització
de Rials va ser un encert. A més de les virtuts immediates,
diguem-ne de caire de sostenibilitat i ecologista, el
transcurs dels esdeveniments també ha demostrat que
totes aquelles poblacions que no van saber aturar el
boom immobiliari a temps, ara han quedat empantanegades.
Ajuntaments veïns del nostre van especular
amb uns ingressos provinents de la promoció immobiliària
que mai es van materialitzar i ara no tenen
manera de quadrar els pressupostos.
Però a Alella no ens hem lliurat dels estralls de la
punxada de la bombolla immobiliària i la crisi. Una de
les finques més emblemàtiques del terme, tal vegada
la que més, va caure en mans dels especuladors. Efectivament,
aprofitant el feble moment que vivia l’Escola
Pia, la immobiliària Lanscape del Banc de Sabadell va
fer-se amb la propietat a canvi d’un grapat de diners.
Més tard, veient els negres núvols que amenaçaven
l’horitzó, el banc va desprendre’s de la seva divisió
immobiliària passant les seves propietats a una empresa
valenciana. Gairebé tot seguit es produí el daltabaix
del mercat. En l’actualitat la titularitat de la Finca coneguda
com a Cal Governador d’Alella, està en mans
de Quabit, una nova entitat sorgida de la fusió de 19
immobiliàries anteriors supervivents del naufragi.
Per això, a consciència, hem emprat la paraula indignant,
tant actual, per titular aquest editorial. Efectivament
aquesta és la paraula que sentim els veïns
d’Alella quan veiem impotents com inexorablement
es van degradant els Escolapis d’Alella. Evidentment
que es tracta d’una propietat privada i que, per tant,
ni autoritats ni veïns no n’hauríem de fer res. Però això
ens connecta un altre cop amb l’actualitat: La crisi ha
posat de relleu alguns dels límits de les convencions i
de les lleis que regeixen el sistema de convivència de
què ens hem dotat en la societat actual, posant-ne de
relleu les seves febleses.
En aquest cas, els veïns d’Alella i els nostres representants
democràtics no ens hem de resignar a contemplar
impassibles com una part important del nostre
territori, del nostre paisatge i de la nostra memòria es
destrueixen inexorablement. Per aquest motiu, fruit
d’aquesta inquietud, dediquem el dossier del present
número de la revista Alella, a reflexionar i a aportar
dades i coneixements sobre la història i l’actualitat
d’aquesta finca.
Es també per tot això que aplaudim la iniciativa del
col·lectiu cívic Investigació Escoles Pies, i de la constitució
d’un Comissió de seguiment, recolzada tant per
l’equip de govern com per l’oposició, que aglutina un
bon nombre de ciutadans que nos es volen resignar.
Som conscients què serà molt difícil, que costarà molt
que el seu esforç es tradueixi en quelcom de positiu,
però s’ha de intentar; hem de fer servir la imaginació,
si entre tots no encertem aviat a trobar el desllorigador
d’aquesta situació, ja sabem quin serà el futur de la
finca dels Escolapis: la seva desaparició.
Ramon Ruiz
Director
PRIMERA PLANA
3

alella
Revista independent d’informació local
Edita
ASSOCIACIÓ CULTURAL REVISTA ALELLA
Presidenta
Maria Möller
Adreça
revista.alella@gmail.com
Fax
Director
Sots-director
Eudald Serra
Redactor en cap
Òscar Pallarès
Redactors
Albert Alabau, Jordi Albaladejo, Ramon
Anglada, Agnès Céspedes, Nuara Cusó, Cristina
Gaggioli, Sigrid Guillem, Àurea Molina,
Col·laboradors
Ribas, Eudald Serra, Jordi Serrano, Júlia Servera,
Publicitat
Òscar Pallarès (T
Subscripcions
Correcció
Aïda Estrada
Disseny gràfic i maquetació
Josep Puig
Producció
RRB
Impressió
Comgràfic
La revista Alella no es responsabilitza necessàriament
de les opinions que continguin els
articles signats.
TIRA CÒSMICA Alex FoGo
Cartes al director
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número
de DNI. La revista Alella es reserva el dret d’extractar-ne el contingut per motius
d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar els vostres
escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista.alella@gmail.com
EXPOSICIONS A CAN MANYÉ
Quan comença l’estiu, la comarca del Maresme es vesteix
de Festa Major. Gairebé tots els municipis celebren
la festivitat del seu sant patró. Preparar i organitzar la
festa es difícil i senzill alhora: per una banda, acontentar
tothom és gairebé impossible, però per l’altra, la
-
gegants, concursos, competicions esportives, repic de
-
el donava en Quico Lluch amb l’exposició “Festa Major
que va fer la Comissió de Festes a l’espai d’art i creació
que, a més d’una perspectiva personal, també hi hagi
una proposta artística, que en el cas de la mostra de
fotografies d’en Quico Lluch he trobat a faltar. Em sorprèn
quan en Quico explica que el comissari d’aquesta
exposició, responsable de la selecció de les fotografies
exposades, és una celebritat en el món de la imatge i ni
el seu nom ni el seu currículum no figuren ni en el programa
ni en el cartell ni a la web de l’Ajuntament. Qui
protagonisme a la persona que aporta el criteri artístic
de qui ha fet les fotografies. Em pregunto què pretenia
l’exposició: donar a conèixer el noi de Can Boquet i
la seva col·lecció particular de fotografies, o hi havia, a
estic en contra de fer exposicions de caire local, tot al
contrari, penso que aquesta informació es transforma
en cultura i ens deixa un bagatge històric, però sí que
demano que hi hagi una mirada àmplia, diversa, un fil
conductor que doni contingut, una presentació del que
es proposa, una acurada preparació de l’espai..., en definitiva,
una mirada més professional. Em va alegrar que
la regidora de cultura Marta Giralt canviés els criteris
recuperés aquest espai amb una nova visió i sota la direcció
d’una persona qualificada. Des d’aleshores, els
ciutadans hem pogut gaudir de les diferents activitats
adreçades a un públic divers, amb autors locals amb nivell
artístic i d’altres de forans amb el mateix talent.
Espero i desitjo que aquest espai d’art i creació de
tura
i la formació, amb activitats artístiques de qualitat.
Antònia de Gràcia
CARTES
FESTA DE LA “VEREMA”?
ser
li haurien de canviar el nom, perquè aquesta no
és la festa de la verema que jo recordo. I això ho
meu estimat avi Antonio i del meu pare, amb qui,
més tard, alliçonada per la seva saviesa, he passat
grans veremes tallant raïm. “Filla, la mà a sota i la
guna
rascada, el suc del mateix raïm ho arreglava.
Aquells sí que eren temps de verema, ara aquets
mateixos pagesos parlen dels temps passats al
banc del Cafè de Dalt, perquè la festa de la verema
no és el que era; ara la festa de la verema nomes es
tracta de menjar i veure. Tot de cara a la pela, per-
als pocs que queden els hi traiem el protagonisme,
gastronòmica i de vins i caves d’Alella. El dia de la
inauguració de la festa, hi havia pressa per posar
les taules i els bancs a la plaça... (és el que dona els
però és que ara és massa evident. Si llegim el pro-
-
ara parlem de que hem ampliat el lloc de la degustació,
perquè l’hort de la rectoria es quedava petit.
de ser molt tonto per no veure el que passa. Amb
to
embadalida amb els seus amics, perquè encara
que som de generacions distants, compartim un
sentiment comú que ens acosta a tots: l’amor per
reconeixem. Gràcies, pare, per portar-me aquells
-
parlar molt, així potser la podrem empeltar. I a tu,
mare, també gràcies, de no ser per tu, jo no estaria
aquí i no hagués viscut tot això de què m’enorgulleixo,
us estimo.
Paquita Gràcia
5

El Correllengua pren més sentit
que mai
Del 17 al 23 d’octubre es va celebrar una nova edició del Correllengua,
aquesta vegada amb una especial significació després de
la polèmica sentència del Tribunal Superior de Justícia en contra
la immersió lingüística a Catalunya. L’encarregat d’inaugurar-lo va
ser Germà Bel, qui va presentar el seu llibre Espanya, capital París.
Tots els camins porten a Madrid. Posteriorment es va poder gaudir
també del monòleg Com us deia... el rei està fotut, de Frederic
Soler “Pitarra” i la presentació del llibre La Nissaga catalana del
món clàssic de Montserrat Tudela. El dissabte 22 d’octubre es va
oferir una nova representació de l’Itinerari Ferrer i Guàrdia i una
lectura popular de poemes de Joan Oliver, seguida per la rebuda
de la flama del Correllengua i la lectura del manifest, que va fer
especial incís en els conceptes d’existència i consciència de la nostra
llengua com a elements per a salvaguardar-la. Una activitat infantil
al voltant del món del circ va ser el preàmbul al lliurament dels premis
literaris Alella a Maria Oleart, Alella a Guida Alzina i Isidre Pòlit,
que es va fer a la tarda. Diumenge, la presentació de la novel·la El
retorn d’Hug Roger d’Assumpció Cantalozella va cloure els actes
d’enguany.
A l’escola, en català
L’agrupació alellenca de la Coordinadora d’Associacions per la
Llengua Catalana (CAL) va impulsar el passat 12 de setembre una
concentració de rebuig a la sentència del Tribunal Superior de
Justícia (TSJC) que qüestiona el català com a llengua vehicular de
l’educació a Catalunya. Durant tot el dia una pancarta amb el lema
“Una escola, una llengua, un país” va estar penjada a l’entrada de
l’Escola Fabra del Bosquet, i a la tarda, prop de 100 persones es
van congregar davant l’Ajuntament per llegir el manifest oficial de
la Plataforma Somescola.cat –de la qual la CAL forma part-, i cridar
consignes en contra la interlocutòria del TSJC i a favor de la immersió
lingüística.
L’IES Alella compta amb una nova
zona d’esbarjo
Tres taules de pícnic, una taula de ping-pong, una font i diversos
arbres de nova plantació conformen el nou espai del pati de l’IES
Alella. Es tracta d’una nova zona d’esbarjo creada per l’Ajuntament en
compliment del conveni que manté amb aquest centre educatiu pel
qual ha d’invertir 24.000€ en dos anys per a millores de l’equipament.
La iniciativa parteix d’una proposta que va fer un alumne de l’Institut
en el seu treball de recerca.
DOLORS GALLINA
DEL POBLE
La parròquia inaugura el mural
ceràmic de Rosa Agenjo
Des de finals de setembre un magnífic mural ceràmic de 3 metres
d’ample per 2,65 d’alt, dóna la benvinguda a la sala d’exposicions
parroquial. Es tracta d’una obra de l’alellenca Rosa Agenjo, impulsada
per ella mateixa i realitzada en col·laboració amb el rector i
sufragada per subscripció popular gràcies a unes quantes famílies
del poble. El mural, format per 72 rajoles de 33cm, representa el
patró de la vila, Sant Feliu, conversant amb uns joves alellencs,
amb l’església que li està dedicada al fons, al capdamunt d’un
camí que va direcció al cel. Respecte a la seva obra, Rosa Agenjo
comenta que “volíem donar una visió humanística del patró d’Alella.
L’escena representa Sant Feliu amb la palma del martiri que
estableix un diàleg entre ell i una família de vinyataires del poble.
La natura, envolvent, recull aquest diàleg”. Pel que fa a la seva
interpretació explica que “El mural, contemplat de dalt a baix, té
dues esferes: la que mira al cel, cercant l’espiritualitat i la inferior,
al costat de la quotidianitat, de la terra, prop de les oliveres i de la
vinya. Al fons apareix el mar com un element unificador d’aquests
dos móns: l’humà i el religiós. Sant Feliu d’Alella apareix, amb un
hàbit de predicador, portador d’un missatge cristià per la gent
senzilla i noble d’Alella. El mural el podem contemplar també de
forma transversal, en creuar-se les mirades d’una jove alellenca,
i de la parella amb del seu fill, cercant la mirada i la paraula de
Sant Feliu. Entre ells la natura adquireix la força de la paraula. Uns
gotims de raïm de pansa blanca apareixen en escena convertint-se
en prometença de llum i de salvació tan en el terreny material com
en el terreny espiritual”.
Primer aniversari de l’oficina de
turisme
En el seu primer any de funcionament, l’Oficina de Turisme d’Alella, situada
a Can Lleonart, ha rebut ja més de 1.700 visites. En concret, fins a principis
d’agost –moment en què es comptabilitzava aquest aniversari- l’oficina
havia atès un total de 1.713 persones, de les quals, un 70% ho havia fet amb
demandes de caràcter específicament turístic, al voltant del poble, el Parc
Serralada Litoral o l’oferta vitivinícola de la DO Alella. La resta de consultes es
van fer sobre qüestions concretes del municipi, com la indicació de carrers
o equipaments públics. Un terç dels usuaris del servei han estat els propis
veïns del poble, a qui han seguit, en nombre d’importància, els visitants de
Barcelona, que han estat el 25% del total. Del Maresme en general s’han
acostat a l’oficina 243 persones i de Catalunya 281. Procedents de la resta
de l’Estat Espanyol s’han identificat 33 usuaris, i cal destacar els 183 visitants
estrangers comptabilitzats, procedents majoritàriament de França i el
Regne Unit.
7
QUICO LLUCH

DEL POBLE
L’exposició ‘El pit al descobert’,
censurada
La secció alellenca de l’Oncolliga va organitzar el passat 14 d’octubre
una xerrada titulada Què cal saber sobre el càncer de mama
que, a càrrec del Dr. Pere Puig, va donar a conèixer algunes de les
qüestions bàsiques sobre aquesta malaltia. Després, entre el 16 i
el 30 d’octubre es va poder veure l’exposició El pit al descobert,
una mostra fotogràfica creada en motiu del IX Congrés Català de
Sinologia, on es mostra l’evolució del pit de la dona des de la seva
infància fins a l’edat senil, en els diferents estats en què es pot trobar,
en la salut i la malaltia, i el seu significat iconogràfic. Finalment,
per motius de moralitat, l’exposició es va mostrar a Can Lleonart en
comptes dels baixos de la rectoria, com estava previst. Aquest canvi
d’ubicació va causar un gran enrenou a nivell mediàtic, ja què la
majoria de mitjans de comunicació se’n van fer ressò. En el proper
número ampliarem aquesta notícia.
Aquest any tots en fan 60!
A Alella ja fa anys que és tradició que aquells que fan 50 anys
facin un sopar plegats. La novetat d’enguany és que els que en
fan 60 també han fet un sopar per celebrar-ho tots junts. La cita
va tenir lloc al restaurant Mas Coll el 30 de setembre i aquí us
mostrem la foto de tots ells abans de sopar.
8
L’Ateneu recorda els fets de 1714
Sota el títol 1714, viurem lliures o morirem, l’Ateneu Alellenc va organitzar
en motiu de la Diada Nacional de Catalunya, diversos actes
de commemoració de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques
de Felip V a la Guerra de Successió. En col·laboració amb
el Memorial 1714 i el Cercle Català d’Història els dies 8, 9, 10 i 11
de setembre es van oferir dues exposicions: L’intent d’anorrear un
poble 1714-1725 i Exèrcits de Catalunya 1705-1714. Així mateix es
va presentar el llibre Barcelona, sentir l’Onze de Setembre, de Jordi
Peñarroja, i es va fer una debat al voltant de la Guerra dels Segadors
i la Guerra de Successió amb Toni Muñoz i Josep Catà, investigadors
del període històric que va de 1640 a 1736.
Augmenta la demanda de Serveis
Socials
L’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament ha vist com en els darrers mesos
ha continuat augmentant el nombre d’usuaris que requereixen de la
seva atenció. A aquest fet cal afegir-hi la reducció de les ajudes de la Generalitat
per a aquests serveis, que han obligat l’Ajuntament a fer front
per compte propi a allò que no ha atès el govern català. Un exemple ha
estat arrel dels canvis en els pagaments de la prestació de la Renda Mínima
d’Inserció (PIRMI), que el mes d’agost el Departament de Benestar
Social va fer mitjançant taló nominatiu enviat per correu i al qual molta
gent no va arribar. “Encara ara hi ha alellencs que no l’han cobrat, o que
l’han cobrat tard. Això ha fet que les persones que n’eren beneficiàries
hagin tingut problemes per pagar els seus lloguers, per comprar menjar,
per fer front a les despeses escolars o de casa, i això ho hem hagut de
pal·liar des del propi Ajuntament”, explica Glòria Mans, regidora de
Serveis Socials, qui apunta que “hem hagut de donar ajuts econòmics
d’urgència, amb vals per a menjar, ajuts pel lloguer, etc.”. Mans també
comenta que l’ajut per a les beques de menjador i per a la compra dels
llibres escolars s’ha vist molt reduït, quan la demanda de gent que la
necessita ha augmentat. “El que no dóna la Generalitat ho estem suplint
nosaltres. Estem fent un esforç econòmic”, diu la regidora. Pel que fa
a les residències assistides que són col·laboradores de la Generalitat,
estan rebent les subvencions de la Llei de Dependència amb retards de
3 i 4 mesos, per la qual cosa han de fer ús de les seves assegurances per
mantenir el servei”. En qüestions de Sanitat, de moment les retallades
pressupostàries de la Generalitat no han afectat a Alella, que continuarà
oferint al Centre de Salut els mateixos serveis que s’han ofert fins ara.
Darrera fila: Antoni Noguera, Ramon Codina, Pilar Barros, Roger Armengol, Núria Cusco, Isidre Arisa, Francesc Lluch, Aurora Viñals, Lluís Castro, Pere Gorchs,
Isidre Ferran i Joaquim Garcia. Fila del mig: Maria Carme Fornés, Josefina Culla, Montserrat Segur, Conchita Aguilar, Roser Culla, Tina Llorente, Maria Àngels
Ventejo, Montserrat Mendez, Mercè Soler, Eugeni Martínez i Joan Roca. Al davant: Francesc Homs, Pere Saiz, Federico Romero i Antoni Armengol.
ÒSCAR PALLARÈS

ACTUALITAT
El nou Casal tira endavant
amb l’oposició en contra
CiU, Gd’A i PP creuen que ara no és el moment d’invertir en un equipament
pressupostat en 7,3 milions d’euros. Volen tirar endavant una consulta popular
per preguntar-ho als alellencs
LAURA RUIZ
Al ple de després de l’estiu, l’últim dijous
de setembre, va haver-hi un punt de l’ordre
del dia que es va allargar molt: l’aprovació
del pla executiu del nou Casal. Un projecte
pressupostat en 7,3 milions d’euros davant
del qual tots els grups de l’oposició es van
mostrar contraris. Tant Convergència i Unió
com Gent d’Alella i el Partit Popular van
coincidir en dir que el projecte és faraònic
i desmesurat i que no s’adequa al context
de crisi econòmica ni a les necessitats dels
alellencs.
Davant de l’allau de crítiques, l’alcalde,
Andreu Francisco, va recordar als presents
quants anys fa que el nou Casal és una demanda
urgent. També va dir que no entenia
perquè canviaven d’opinió els regidors que,
poc abans de les eleccions del 22 de maig,
van votar a favor d’aquesta construcció. Els
grups de l’oposició van respondre que eren
conscients que era necessari reformar o crear
un nou espai de casal però que no calia
una inversió tan elevada ni un equipament
de tres mil metres quadrats.
Francisco va continuar defensant el
projecte i va argumentar que la crisi també
es pot entendre com un moment per a les
oportunitats. Es va mostrar confiat en què,
com que els preus de construcció són més
baixos, la inversió es podrà reduir fins els 6
milions d’euros. Pel que fa al finançament,
va explicar que l’ajuntament té concedida
una subvenció de la Generalitat de 717.000
euros i que preveu que arribi al milió d’euros
amb el suport de la Diputació; que l’entitat
del Casal d’Alella vendrà la finca del carrer
Santa Madrona, d’on es preveu obtenir uns
1,3 milions d’euros; que s’utilitzaran els 3,4
milions d’euros del crèdit sol·licitat per a
l’ampliació de l’Escola Fabra; i que la resta
sortiran de recursos propis.
Els tres grups de l’oposició van insistir
en la inviabilitat del projecte i van apostar
per prioritzar la instal·lació de la biblioteca
a la fàbrica de pintures. La qüestió fins
Berzosa, Xatart i Marzo, durant la conferència de premsa a la seu de Convergència de Mataró.
i tot es va continuar debatent al torn dels
precs i preguntes del públic. Un membre de
la Garnatxa va advertir que amb els temps
que corren cal invertir amb seny. Algunes
persones del públic duien cartells on s’hi
llegia: No al projecte, Sí al casal.
Una consulta perquè decideixin els alellencs
Quinze dies després del ple, la negativa
dels grups de l’oposició es va escenificar
en una conferència de premsa a la seu de
Convergència a Mataró. Els regidors Xatart,
Marzo i Berzosa van dir que amb una
decisió com aquesta calia que l’equip de
govern busqués la complicitat de tots els
grups i van voler deixar clar que esgotaran
totes les vies per mirar que es reconsideri
aquesta decisió.
Després d’exposar els motius pels que
creuen innecessari el projecte, com ara
que és desmesurat per les dimensions
d’Alella o perquè l’elevat cost impedirà
invertir en futures necessitats, van dema-
nar responsabilitat a l’alcalde. Tot seguit,
van explicar que volen organitzar un referèndum
perquè siguin els alellencs els
que decideixin si s’ha de fer el nou Casal.
Tots tres es van emplaçar a parlar-ne en
les pròximes setmanes però van apuntar
al 20 de novembre com a possible data,
coincidint amb les eleccions al congrés i
el senat espanyols.
Marzo va dir que una consulta seria
una oportunitat d’or per demostrar si el
projecte compta o no amb el recolzament
dels ciutadans. D’altra banda, Xatart va
mostrar preocupació pels efectes negatius
que patirien les finances locals si el projecte
tira endavant perquè el poble quedaria
endeutat durant més de deu anys. Berzosa
va ser dur i va dir que tot plegat no és res
més que un deute de l’alcalde amb el seu
número dos, Fede Salas, antic president del
Casal. Com ja va fer en el ple, el popular va
retreure-li a l’alcalde que tot plegat és un
compromís electoral.
9
CEDIDA

ACTUALITAT
“És curiós que des que Francisco
és alcalde, els tres portaveus del
grup de CiU hem tingut problemes
de comunicació amb ell”
Cristina Xatart, regidora portaveu de CiU
LAURA RUIZ
Ens trobem amb Cristina Xatart a la redacció
de la revista Alella. Un cop passat l’estiu, es
nota que ha tingut temps per reflexionar i
que té les piles carregades. Pocs dies després
que sortís a la venda el darrer número de la
revista Alella, Xatart es va posar en contacte
amb nosaltres: havia quedat sorpresa amb
l’entrevista de l’alcalde i tenia ganes de poder
dir-hi la seva. Segueix sent la portaveu del
grup més nombrós -tres regidors- de l’oposició,
i durant la conversa queda clar que no
s’ha donat per vençuda.
“VAM INTENTAR DEIXAR CLAR
QUE TENIM COSES PER
OFERIR I VOLEM QUE SE’NS
ESCOLTI I SE’NS VALORI”
Poques hores després de saber els resultats
de les eleccions vas dir que el
poble havia volgut que res no canviés.
Els resultats són els que són, a la gent li ha
anat bé la feina que s’ha fet fins ara i per
això van votar per la continuïtat. Penso
que a la llista hi havia gent molt implicada
amb la vida del poble, potser no tant
com Fede Salas, però sí que són gent amb
lligams aquí. Vam fer molta feina, però
potser poc visible. Ens va faltar sortir al
carrer. És difícil combatre la proximitat
d’una persona que està en el càrrec d’alcalde
amb una dedicació completa.
Així, ets del parer que la ‘marca Francisco’
és el que els va donar la victòria?
N’estic convençuda. Com se sol dir, a les
eleccions municipals és diferent que a les
altres, el candidat té molta importància.
A més, com li han dit moltes vegades, l’Al-
calde té un perfil més convergent que no pas
d’esquerres. Potser per això l’entesa entre el
nostre grup i el seu és tan complicada.
Però si l’alcalde va dir al darrer número
de la revista que CiU potser entraria al
govern...
Jo us vaig demanar de contestar l’entrevista
perquè si hi ha una cosa que no m’agrada és
que es vulgui fer combregar a la gent amb rodes
de molí. Quan em van trucar per dir-me
el que deia l’alcalde, em va sobtar igual que
a tothom qui ho hagi llegit. Era la primera
vegada que ho sentia. De seguida vaig anar
a comprar la revista, i encara no entenc com
es poden fer aquests tipus de declaracions
sense que l’interessat, en aquest cas CiU,
no en sàpiga res. El cert és que mai no hem
mantingut cap conversa per parlar sobre
possibles pactes. Nosaltres ho hem demanat
en diverses ocasions: volem comparar
programes. Encara hi som a temps, que fixin
un dia i una hora i ens asseurem a parlar.
Tampoc no hi ha hagut aproximacions més
informals?
No, hem coincidit poc darrerament però,
en tot cas, no hi ha hagut cap aproximació.
També haig de dir que hi ha una part d’aquelles
declaracions que no em va agradar gaire,
quan dóna a entendre que sóc una persona
bel·ligerant. Jo només poso els punts sobre
11

ACTUALITAT
les i, i no faig seguidismes. Ara bé, sóc la
tercera portaveu de CiU des que Francisco
és al govern i, és curiós, a tots tres ens ha
passat el mateix, hem tingut problemes de
comunicació amb ell. Des del primer mandat,
quan va pactar amb el PP tot i que havia
guanyat CiU...
En tot cas, encara estaríeu oberts a negociar
un pacte de govern?
Sí, mai no hem tancat la porta a ningú. En els
darrers quatre anys hem presentat més de
quaranta mocions i hem treballat colze a colze
amb molts regidors, com amb l’Àlex Asensio
pel POUM. Per això, crec que és injust dir
que som nosaltres els que no volem parlar.
Potser no ens entendríem, però, per poder
saber-ho, primer caldria intentar-ho...
En el ple de constitució, els altres dos
grups a l’oposició, Gd’A i PP, van votarte
per alcaldessa, va ser una demostració
que la unió fa la força?
És una responsabilitat que en un moment
tan important et donin suport, i demostra
la nostra capacitat de diàleg amb la resta
de formacions. Vam intentar deixar clar
que tenim coses per oferir i que volem que
se’ns escolti i se’ns valori. És evident que
els que van guanyar les eleccions podran
prendre les decisions que els convingui,
però des de l’oposició hem de poder dir
la nostra.
12
Continuareu treballant junts aquests quatre
anys?
Sí, em sento molt còmoda tant amb el Javier
Berzosa com amb la Mercè Marzo. En
aquests moments l’entesa és molt bona i penso
que podem fer bona feina.
“POSSIBLES PACTES: ENCARA
HI SOM A TEMPS, QUE FIXIN
UN DIA I UNA HORA I ENS
ASSEUREM A PARLAR”
Si fossis l’alcaldessa d’Alella, què seria
diferent?
Primer, m’hagués assegut amb tothom i amb
els programes a la mà hagués vist on ens
podíem entendre i on no. A més, ho hagués
explicat. Hagués explicat ben bé perquè amb
uns m’entenia i amb els altres no. A tot això,
és evident que el pacte estava cuinat molt
abans de les eleccions. La regidora del PSC
així ho va admetre.
En diverses ocasions, i ara en aquesta
entrevista també, t’has queixat que el
defecte principal de l’Alcalde és que no
us escolta. Per què creus que falla la comunicació?
Quan vols parlar amb algú, no es tracta de
seure en una cadira, abocar-ho tot i marxar.
Quan de veritat parles és quan intercanvies
opinions, quan discuteixes i busques els
punts en comú i les divergències. A més, en
els temes realment importants pel poble no
s’ha escoltat mai l’oposició. Això és un error,
és clar que tenen l’última paraula, però és bo
escoltar alternatives i no prendre la decisió
unilateralment.
Què en penses del repartiment de carteres
de l’equip de govern?
No t’ho podria dir, no hi hagut suficient rodatge...
Sí que em va sobtar que algú s’encarregui
de portar dues regidories de pes... no
sé com podrà fer les dues coses ben fetes.
Em refereixo a la Glòria Mans, al capdavant
de Serveis Socials i Comerç i d’Emprenedoria,
són dues potes molt centrals...
Una de les vostres banderes durant la
campanya va ser la dinamització del comerç...
Sóc una ferma defensora de dinamitzar el
comerç local. A hores d’ara el Govern no
ha explicat les accions concretes en aquest
camp. Nosaltres sí que portàvem moltes
propostes en el programa. Per exemple, incentivar
a nivell fiscal, amb menys traves
per obrir un negoci nou, o bé potenciar una
marca pròpia per a la restauració. Som un
poble de nou mil vuit-cents habitants, però
necessitem potenciar el comerç, l’empresa
i l’emprenedoria.
Durant la campanya us vareu oposar al
projecte del nou casal, com és?
No és que diguem no a un nou casal, sinó que
pensem que aquest no és el moment i que, a
més, cal dimensionar-lo. Un Casal de quatre
mil tres-cents metres quadrats i de més de
set milions d’inversió... ara no toca. No hi
ha un pla de viabilitat econòmica per quan
estigui construït... Necessitem un casal nou
i sales polivalents, però d’aquestes dimensions?
A més, amb el nou POUM, ningú no
se’n recorda que l’Ajuntament es queda dos
equipaments més: la Miralda i la Gaietana?
Què en farem de tants espais? En canvi, un
equipament que veritablement sí que fa falta,
i més amb els temps que corren, és la nova
biblioteca. A més, ja es va fer la despesa de
comprar l’espai on s’ha d’ubicar. Cal posar
seny en les inversions.
Gairebé tots els Ajuntaments suporten uns
dèficits exagerats, és tan diferent com diu
l’equip de govern la situació econòmica
del d’Alella?
Hi ha un tema que també fa vuit anys que
li sentim a dir a l’Alcalde i és un argument
recurrent que no és veritat: l’endeutament
històric que va haver d’assumir quan va en-

trar en el càrrec. Ara bé, ell obvia dir que es
va trobar amb una revisió cadastral feta que
li va permetre anar pagant el deute que hi
havia. A més, aquest deute havia servit per
reformar el casc antic, el clavegueram, etc.
La situació de molts Ajuntaments és insostenible
i sembla que el d’Alella és una
excepció.
Sí, senyal que s’han fet bé les coses. I tant,
no li trauré els mèrits que té haver sabut
gestionar-ho. També cal tenir clar, però,
que aquests darrers anys hem gaudit de dos
fons de l’Estat, cosa que no havia passat
mai, i hem gaudit de subvencions de la Diputació
i la Generalitat, perquè el Govern era
del mateix color que el que teníem aquí. Els
propers quatre anys seran difícils, potser
menys que en altres pobles, però haurem
de veure com ho fem.
A nivell social, la crisi econòmica s’està
gestionant com cal?
Entenc que Serveis Socials està fent la feina
que toca. Hi ha
un gran equip de
professionals que
atenen els casos
més urgents que,
malauradament,
són molts més que
abans. És una de les
partides que caldrà
augmentar en els
pressupostos de
2012.
Què et sembla que
finalment es decidís
congelar sous?
Nosaltres ja vam
deixar clar que ho
faríem. No era el
moment d’apujarse
els sous, ni ara
ni l’any vinent. No
toca. Jo, com a portaveu,
tinc una dedicació
parcial de
quinze hores, com
en el anterior mandat.
CiU està en un moment
pletòric a nivell
nacional, això
beneficia a Alella
d’alguna manera?
Si s’ha de fer alguna
gestió mirarem què
hi podem fer. Si el
projecte beneficia
Alella, allà ens hi
trobaran.
ACTUALITAT
El perfil:
Va néixer el 1971 a Barcelona.
Els seus pares són de Girona però vivien a Barcelona, sempre s’havien plantejat viure fora de la
ciutat i, per la influència d’uns amics, van venir a parar a Alella.
El seu primer record del poble és terrible: tenia quinze anys i tots els amics a Barcelona...
D’Alella li agrada el sentit de poble que encara s’hi respira.
Però no li agraden algunes edificacions que s’hi han fet darrerament.
Políticament se sent de centre-dreta i independentista.
El seu referent polític és Jordi Pujol perquè ha tingut la gran sort de poder conèixer-lo.
Espiritualment és creient però té una època de retrets perquè hi ha massa coses injustes.
Si ha de triar un vi DO Alella, opta pel Parvus d’Alta Alella, el Marquès d’Alella clàssic, el Tres-ceps
de Roura...
El seu racó preferit d’Alella és el barri del Rost.
Gairebé no utilitza les xarxes socials tot i que té compte de Facebook i de Twitter.
Amb un tema com els laterals de l’autopista,
per exemple?
Les notícies que tinc son d’abans de l’estiu,
haig de veure si hi ha cap novetat. Em consta,
però, que aquest tema està força aturat i que
hi ha moltes altres prioritats.
Mantens el càrrec al Consell Comarcal?
No, ja no sóc consellera comarcal. Tinc
un càrrec nou: sóc assessora de l’àrea de
Benestar Social, que inclou educació, joventut,
cultura... Som trenta-cinc persones
que gestionem un pressupost d’uns catorze
milions d’euros.
“UN CASAL DE QUATRE
MIL TRES-CENTS METRES
QUADRATS I DE MÉS DE SET
MILIONS D’INVERSIÓ... ARA
NO TOCA”
Què t’ha semblat el nou format de la
Verema?
Hi ha canvis que m’han agradat més i
altres menys. A proposta dels grups de
l’oposició, s’ha creat una comissió per ferne
un balanç. Una de les coses que em
sembla que pot millorar-se és la venda
de tiquets. S’haurien de poder comprar
per Internet o en alguna caixa o banc,
al menys una setmana abans, crec que
s’evitarien moltes cues. D’altra banda,
penso que hi ha molts actes que s’haurien
de continuar fent a la plaça del poble.
Sense desmerèixer altres llocs, la plaça
és la plaça. El tema de les taules també
caldrà tractar-lo...
Si depengués de vosaltres, donaríeu la
mateixa orientació a Can Manyè?
No em sembla malament el que s’està fent,
però hi ha altres línies que es podrien
explorar. Haurien de fer-se moltes més
exposicions familiars. Tot i que som un
poble petit, hi ha moltes escoles i s’hauria
de parlar amb elles per veure quin tipus
d’exposició els aniria bé per educar els
nens. També es podria parlar amb museus
i fundacions, com ara el CosmoCaixa.
13

ACTUALITAT
“No cal anar a Barcelona per
trobar un bon professional”
Sònia Pujol, presidenta d’Alella Negocis, la nova associació de comerciants
i professionals del poble
AGNÈS CÉSPEDES
La dinamització del comerç al poble sempre ha
estat un tema difícil, però a ella els reptes no
l’espanten. Sònia Pujol és advocada i, des de fa
uns mesos, nova presidenta d’Alella Negocis,
l’associació que vol aglutinar comerços, botigues
i ara també els professionals liberals del
nostre municipi. Des del seu despatx de Pujol
Advocats porta la gestió de molts negocis alellencs
i veu clara la necessitat d’unir esforços
per afrontar el difícil moment econòmic.
Alella Negocis. Una nova associació de comerciants?
No ben bé. Alella Negocis està constituïda des
de 2008, fruit del treball d’uns veïns, comerciants
i alguns professionals liberals que van
arribar a elaborar uns Estatuts i es va inscriure
al registre de la Generalitat. Malauradament,
però, després d’un inici prometedor i ple d’expectatives,
l’Associació es va quedar aturada.
I ara l’engegueu de nou.
L’Associació seguia estant registrada i amb els
drets de dur a terme la seva activitat. Ara hem
posat tots els documents legals al dia i l’hem
reactivada.
Com ha estat que t’has vinculat a aquest
projecte?
Un dia, de manera informal, fent una trobada
amb qui havia estat l’antiga presidenta d’Alella
Negocis i amb la regidora de Promoció Econòmica,
se’m va demanar que fes una revisió
de l’expedient de l’entitat i en validés la forma
jurídica. En vam canviar el domicili social, en
vaig tramitar el NIF i la vaig posar en marxa.
Però la idea era per “si algú” se’n volia fer càrrec.
I al final vaig ser jo.
Quina funció té una associació com la que
representes?
Doncs es tracta d’unir comerç i professionals.
Volem establir dues línies de treball amb l’objectiu
d’ajudar-nos mútuament.
A qui et refereixes quan dius professionals?
Arquitectes, enginyers, dissenyadors, advocats,
14
comercials… Hi ha professionals dels sectors
més diversos treballant des de casa, tenint en
compte que avui en dia hi ha moltes feines, fins
i tot de rellevància, que es poden fer des d’un
ordinador, sense necessitat de tenir oficina, ni
despatx.
Són un col·lectiu significatiu?
Jo treballo al poble tots els dies, i veig que molts
dels meus clients són professionals liberals que
viuen i treballen al poble. I reflexionant-ho, te
n’adones que aquest és un potencial bestial! La
gent ha de saber que no li cal anar a Barcelona
per rebre els serveis de segons quins professionals:
n’hi ha molts que treballen aquí a Alella!
Caldrà també que dediqueu atenció al
comerç…
Sí, és clar. Alella és molt petita, però hi ha tres
nuclis de comerç molt diferenciats: el centre i el
carrer Àfrica –amb comerços familiars dels de
tota la vida- i on hi ha el Sorli Discau, a la Plaça
Antoni Pujadas. D’alguna manera estan contraposats,
perquè els interessos i finalitats de
cadascú són molt diferents. Però alhora, creiem
que es poden fer accions conjuntes i arribar a
punts de trobada que ens permetin col·laborar
i beneficiar-nos-en tots tres grups.
No serà fàcil.
No, però si comerciants i professionals volem
dir la nostra al municipi, caldrà que ens unim,
perquè l’Ajuntament vol un únic interlocutor
que representi el col·lectiu.
Hi ha molta feina per fer, però, quina seria
la primera fita a assolir?
Per ara, l’objectiu és donar-nos a conèixer. És
per això que hem participat a la fira d’entitats,
hem fet trobades obertes,… També hem establert
una línia de diàleg amb l’Ajuntament i hem
inscrit l’associació a la xarxa d’entitats municipals.
Hem d’aconseguir que tothom s’assabenti
que existeix Alella Negocis.
Heu dut a terme ja alguna activitat?
Ara tot just estem fent mailings per presentar-nos
i per intentar fer un cens de botigues
i professionals que hi ha treballant al poble.
Després, ens agradaria crear un distintiu que
identifiqui els comerços i negocis que en formen
part. Sembla ser que tindrem una petita subvenció
i voldríem fer un díptic per explicar què
i qui som, què fem… També ens cal dissenyar
un logo amb cara i ulls.
I més endavant, fareu més coses?
Ens agradaria potenciar la idea de fer petits
esmorzars de treball dels diferents col·lectius
de professionals, de manera que ens coneguem
uns als altres, podem intercanviar experiències
i obrir sinergies que ens permetin ampliar clientela
i promocionar-nos cara al poble.
En aquest moment, sou molta gent?
En el fons som un petit grupet, d’unes 12 persones,
que tot just hem començat a treballar. Això
sí, esperem que ben aviat se’ns en sumin més.
És difícil que la gent respongui, però jo no em
rendeixo. Però poc a poc farem entendre a la
gent que no costa res crear un col·lectiu fort.
Qui t’acompanya a la Junta Directiva?
Doncs compto amb l’ajuda d’en Joan Font de
Comercial Alella, que n’és el secretari, i la Meritxell
Catalinas, d’ARQ Alella, la tresorera.
Què cal fer per associar-se?
Per ara només recollim inscripcions al 93 540
89 24 i a info@alellanegocis.com. No hi ha
quotes, només volem trobar-nos i ser com més
millor.
ÒSCAR PALLARÈS

Què fa... la Mariàngels
Fondevila?
La Mariàngels Fondevila és una alellenca amb una professió ben curiosa: és
conservadora d’art modern al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
ALBERT ALABAU
Des de ben petita ja va quedar prendada
del món de l’art, sobretot de l’art modern, i
des d’aleshores, d’una forma quasi inconscient,
se n’ha anat amarant fins que ha esdevingut
el seu modus vivendi.
Si bé la seva feina, la de conservadora
d’art, pot ser erròniament confosa amb la
del restaurador –qui rehabilita i restaura
obres d’art per millorar-ne l’estat de
conservació-, les seves tasques no tenen
gaire a veure amb les d’aquests. De fet, la
feina de la Mariàngels és molt amplia –i
podríem dir també que molt amena!-: des
de la catalogació, documentació i estudi
de les peces de la col·lecció permanent,
al muntatge de noves col·leccions en què
decideix detalls tan important com la manera
d’exposar les obres, el seu ordre, la
il·luminació d’aquestes... tot creant un fil
conductor que permeti argumentar-ne el
contingut i que aquest sigui comprés pel
visitant.
És impossible no contagiar-se de l’amor
per l’art que transmet la Mariàngels. Una
hora i mitja i un cafè amb llet més tard arriba
una de les cireretes del pastís. I jo em
descobreixo atònit mentre ella m’explica,
amb curós detall i plena naturalitat, alguna
de les seves experiències “clau-a-clau”,
consistents en el
transport de peces
d’art de gran valor,
que són custodiades
per un tècnic
del museu des del
lloc d’origen fins al
lloc on s’exposaran
temporalment, com
ha fet darrerament
amb una pintura
de Salvador Dalí
a Los Angeles Country
Museum of
Art (LACMA) i al
Museum of Modern
Art (MoMA)
de Nova York.
L’any passat va
comissariar (organitzar-
muntar, fer
recerca i direcció
del catàleg) una
exposició de què
en guarda un gran
record, i és que va ser la primera que s’organitzava
al nostre país sobre la relació que
artistes del renom de Salvador Dalí o Pablo
Picasso han tingut amb el món de la joieria.
L’exposició va reunir unes 300 peces
QUÈ FA?
que dialogaven amb pintures, escultures,
fotografies, teixits i arts de l’objecte dels
mateixos creadors, per tal de mostrar com
la joia va constituir en certa manera el petit
univers dels grans artistes. I la Mariàngels
ens explica com aquesta va ser una oportunitat
per fer destacar les joies, considerades
(errònia i malauradament) un art menor, en
consonància i respecte a altres obres dels
anomenats art majors.
Actualment treballa en nous projectes
de què encara no pot parlar, però assegura
estar més centrada que mai en aconseguir
dotar les mal anomenades “arts menors”
dins l’Art Modern de l’espai que es mereixen
dins la Historia de l’Art.
I dit això, fa el darrer glop al seu Bitter
Kas, i traient-se de sobre qualsevol indici
de notorietat, afirma: “M’agrada molt viure
a Alella, encara que sempre haig d’anar amb
presses, corrent per no perdre el bus per
anar a treballar. Així és com em veig.”
Que visqui la senzillesa!
15
CEDIDA

CULTURA
Músics en residència: “Viure i fer viure la música”
L’alt nivell professional dels músics i l’assistència de públic consoliden
el projecte de música de cambra i n’asseguren la continuïtat.
SIGRID GUILLEM / FOTOS: JORDI FARRÚS
La segona edició de Músics en Residència, emmarcada en el Festival
d’Estiu d’Alella del mes de juliol de 2011, es consolida com a iniciativa
d’alt nivell amb una significativa participació de músics professionals
i de públic. La bona acollida que va tenir la primera edició
d’aquest projecte de música de cambra va incentivar l’organització
a ampliar, aquest any, l’estada i el número de músics participants,
així com els dies de les audicions obertes al públic.
La iniciativa neix de la voluntat dels músics i directors artístics
del Festival, José V. Castelló i Helena Satué, de reunir músics professionals
per fer música de cambra en un entorn distès, participatiu i
d’aprenentatge. Els músics convidats s’organitzen en diverses formacions
de música de cambra i, al llarg d’uns dies, assagen les peces
musicals que oferiran en dos concerts finals. A més de la capacitat per
reunir professionals amb una significativa carrera musical a nivell
europeu pel plaer d’interpretar i compartir, el valor afegit i diferencial
d’aquesta proposta és obrir els assajos perquè tothom pugui copsar el
procés de creació i interpretació musical. En definitiva, una pionera
i encertada fórmula per difondre l’interès i cultura musicals.
Així, i en paraules dels organitzadors, “es tracta d’un projecte que
vol viure i fer viure la música, un treball artístic que va de la professió
a la passió”.
L’edició d’enguany va comptar amb la participació de dotze músics
i tres joves talents (“juniors”), estudiants que destaquen en
la seva formació musical i als quals es dóna l’oportunitat de tocar
junt amb els professionals per aprofundir en el mètode de treball
i en la interpretació. En paraules de José V. Castelló, “la idea de
junior és incloure gent jove amb molt de talent que normalment no
tenen l’oportunitat de fer música de cambra de qualitat i donar-los
així l’ocasió de viure com un grup professional treballa de cara a
un concert”.
Arran de la primera edició, es va crear l’Associació d’Amics de
Músics en residència d’Alella (www.musicsensresidencia.com) que
gestiona i dóna suport a aquest projecte, coordinat per Judit Cuixart
i impulsat i finançat per l’Ajuntament d’Alella.
La Revista Alella va tenir l’oportunitat de recollir les impressions
d’alguns dels músics participants de l’edició d’enguany i que tot
seguit transcrivim.
17

CULTURA
18
JOSÉ VICENTE CASTELLÓ VICEDO
Alacant (València), 1978
Trompa
Trompa Principal de l’Orquestra Simfònica de Galícia, col·labora
sovint com a primer trompa en orquestres simfòniques europees.
Professor de trompa al Conservatori Superior del Liceu i a l’Escola
Superior de Música de Catalunya (ESMUC) a Barcelona.
Director artístic del Festival.
“Els músics que participen en el
festival estan molt escollits; tots
són excel·lents músics.
Tots treballem en orquestres
simfòniques i acostumem a compaginar-ho
amb l’ensenyament.
Coincidim en orquestres simfòniques,
en gires, etc. No tens mai
temps per assaborir, d’aquí va
sorgir l’idea del festival, de trobar-nos
durant uns dies per fer
música de cambra sense presses
i poder-ne gaudir. Pel què fa la
participació dels juniors, no venen
com a alumnes, venen com a
participants; aporten idees i nosaltres
també aprenem d’ells. Han
reaccionat molt bé, s’han adaptat
i han estat a l’alçada de les
expectatives. Ens ajuda també
molt la bona acollida de la gent
del poble, participen molt. I el
clima i les condicions són ideals”.
HELENA SATUÉ CUIXART
Barcelona, 1983
Violí
Solista dels segons violins a l’Orquestra Simfònica de Galicia.
Directora artística del Festival.
“Aquests dies són per gaudir
i treballar un repertori que al
llarg de l’any no podem fer. És
un projecte que va a més i fa
il·lusió. La idea és incrementar
el nombre de juniors i afegir
corda, doncs ampliar les opcions
de repertori fa més factible
fer més concerts i incloure’n de
gratuïts.
Estem molt contents amb
els juniors, tenen un gran nivell.
Nosaltres ho hem viscut: en la
música de cambra, és molt difícil
obrir-se pas en tot, sobretot
a Europa, on l’alumne sempre
és l’alumne, fins que no fas el
salt a professional no tens mai
contacte... I ser alumne i sentir-te
professional durant uns
dies t’ajuda molt més que potser
tot un any estudiant sol.
OLEGUER BELTRAN
PALLARÈS
Prat del Compte, 1984
Violí
Solista de segons violins de
l’Orquestra Gulbenkian de
Lisboa.
“Per a tots és un privilegi estar
aquí. La majoria treballem en
orquestres i ho compaginem
amb la docència, i aprofitem les
vacances per venir aquí sense
cobrar perquè ens alimenta, ens
dóna vida. El dia a dia de l’orquestra
professional és molt diferent pel què fa al funcionament i la
dinàmica de grup, i aquí tenim l’oportunitat de fer música de cambra
com ens agrada, en un molt bon nivell i amb gent que ja ens coneixem
perquè hem coincidit en el passat. És el millor que ens pot passar tant
a nivell personal com professional”. Els directors artístics –l’Helena i el
José– no només han aconseguit una bona organització i que tinguem
l’estada gratuïta, sinó també reunir una alineació de professionals de
luxe; és un plaer i gaudim moltíssim”.
VLADISLAV
BRONEVETZKY
Vladivostok (Rússia)
Piano
Concertista i professor de
l’ESMUC.
“Aquest festival és fantàstic, no
crec que existeixi un projecte
semblant a aquest a Espanya.
Què pot ser millor que passar
uns dies entre grans músics? Iniciatives
com aquesta que tenen
bona acollida, que funcionen i tenen bona resposta de públic –tant
als assajos com als concerts–, s’han de desenvolupar, incentivar, doncs
enriqueixen la cultura del nostre país. I la cultura, que sempre dóna
beneficis a llarg termini, s’ha de potenciar”.
ALÍCIA GARCÍA
BARRIENTOS
Madrid, 1983
Viola
Viola membre de l’Orquestra
Junge Philharmonie Salzburg.
Cursant estudis de màster a
l’Anton Bruckner Privatuniversität
de Linz, Àustria.
“Ja vaig participar a l’edició de
l’any passat i estic contenta de
repetir: m’agrada la idea de venir
a fer música pel plaer de fer-la, per passar-ho bé tocant junts, fora de
la feina i independentment dels sous”.

VICENTE ALBEROLA
FERRANDO
Benifairó de la Valldigna
(València), 1970
Clarinet
Clarinet solista de l’Orquestra
Simfònica de Madrid.
“És la meva primera vegada en el
Festival i està sent molt positiu. No
és fàcil tenir un grup amb amics
que pensin de la mateixa manera, i
el fet de saber tocar en conjunt és
l’essència dels grups. És una gran
experiència, estem molts contents”.
JOAQUÍN RIQUELME
GARCÍA
Múrcia, 1983
Viola
Membre titular de l’Orquestra
Filharmònica de Berlín.
“La idea del projecte és molt
bona, prova d’això és que tots
nosaltres som aquí. Per a nosaltres
no és una feina, sinó un plaer.
Compartim els assajos, però
també les estones de descans, hi
ha molt bon ambient”.
El procés culmina en el concerts què s’integren dins el Festival
d’Estiu organitzat per l’Ajuntament d’Alella.
Júniors
CULTURA
MÒNICA BERENGUER CARO
Agost (Alacant), 1991
Trompa
Forma part de l’Orquestra
Simfònica d’Alacant, i el juliol
de 2011 va participar a la
Jove Orquestra Nacional de
Catalunya.
“És una molt bona oportunitat per
a nosaltres, és increïble tocar amb
aquesta gent; estem envoltats de
cracks. No tinc paraules... m’encanta
sentir el que toquen i compartir
amb ells aquesta experiència.
Són un exemple a seguir, com a músics i com a persones. Estan aquí
per fer música, sense cobrar i això mostra la seva qualitat humana, pocs
músics hi estarien disposats. Ens tracten molt bé, estem molt contents”.
CARLES MARIGÓ SARRIÓN
Girona, 1986
Piano
Llicenciat en interpretació
musical, en l’especialitat de
piano a l’Escola Superior de
Música de Catalunya (ES-
MUC). Actualment, fa un curs
d’especialització al conservatori
Txaikovski de Moscou.
“És una bona oportunitat per a nosaltres perquè la gent amb qui estem
tocant tenen moltíssima experiència, són músics increïbles i millors
persones; i el fet de conviure amb ells al llarg de tot el dia ens ajuda
a madurar –els júniors– i a aprendre de l’experiència que ells tenen”.
CARLES CHORDÀ SANZ
Barcelona
Trompa
Membre titular de la Jove Orquestra
Nacional de Catalunya
des dels onze anys. Actualment
ha estat seleccionat amb la màxima
puntuació en el projecte de
joves talents de la Hochschule
für Musik de Karlsruhe (Alemanya)
i fa el grau professional al
Conservatori Municipal de Música
de Barcelona.
“El Festival ens han donat una oportunitat increïble ja que podem
tocar amb músics que estan actualment a l’elit del món de la música.
És així una gran oportunitat per compartir experiència tant professional
com personal, doncs són grandíssimes persones i ens aporten
un gran bagatge musical. Tinc com a meta arribar a ser com ells:
gaudeixen i viuen la música. Estem molt contents de ser aquí”.
19

CULTURA
20
També van participar en el Festival els músics:
El públic, en els assajos
oberts, pot copsar el
procés de creació i
interpretació musical
en directe.
GUILHAUME SANTANA
Toulouse, 1982
Fagot
Primer fagot de la Deutsche
Radio Philharmonie de Saarbrücken,
a Alemanya, i ha
estat nomenat recentment
professor de l’Escola Superior
de Música de la mateixa
ciutat.
MÍRIAM OLGA PASTOR
BURGOS
Cartagena, 1987
Oboè
Solista de corn anglès al Konzerthausorchester
de Berlín
(temporada 2010-2011) i forma
part de la Orchestra Mozart
de Bolonya, dirigida per
Claudio Abbado, des d’abril
del 2009.
LAURA POU CABELLO
Barcelona, 1986
Flauta i piccolo
Actualment ha estat convidada
a ser flauta solista de
l’orquestra Musica Aeterna
del Teatre d’Òpera i Ballet
de l’Estat de Perm, Rússia.
PRISCILLA VELA VICO
Madrid
Contrabaix
Compagina la faceta de
músic a l’Orquestra de la
Comunitat Valenciana del
Palau de les Arts Reina Sofía
(des de 2006) amb la de
membre fundador de l’Ensemble
Phi 1.6, format per
companys de l’Orquestra
de la Comunitat Valenciana,
amb els quals, des de
2008, desenvolupa una intensa
activitat cambrística.
DAVID ETHÈVE
França
Violoncel
Violoncel principal de l’Orquestra
Simfònica de Galicia.
Dedicat intensament a
la pedagogia, camp en el
qual sobresurt la tasca amb
la Jove Orquestra Nacional
d’Espanya i l’Orquestra Jove
de la Simfònica de Galicia,
de la qual n’és director artístic
des del gener de 2008.

CULTURA
‘Cerquem les Arrels’ es
constitueix com a Centre de
Recerca Històrica d’Alella
El seu abast de dinamització cultural és dual: conèixer i interpretar la història
d’Alella i de Catalunya
JORDI ALBALADEJO
Cerquem les Arrels ha estat un col·lectiu
de recerca i divulgació històrica en actiu
des de 1996 que s’ha centrat, tot i que no
exclusivament, en la recuperació de la
memòria recent de la població a través
del testimoni oral dels avis i àvies d’Alella.
El resultat d’aquesta feina ha vist la
llum a través d’una col·lecció de quatre
llibres (‘Recordant... la història propera
d’Alella’), coeditats amb el suport de la
Biblioteca Ferrer i Guàrdia i l’Ajuntament
d’Alella els anys 1997, 1999, 2001 i 2008.
Aquest ampli projecte cultural va realitzar-se
a partir de vint-i-set trobades i la
participació d’un total de 130 persones
que van fer possible una gran tasca de
recopilació i conservació de la història
LA FEINA FETA FINS ARA
S’HA MATERIALITZAT EN UNA
COL·LECCIÓ DE QUATRE LLIBRES
d’Alella que, posteriorment, els integrants
de Cerquem les Arrels, van ordenar, donar
forma i posar sobre el paper el conjunt de
records i vivències transmeses oralment
pels participants a les xerrades.
Ferrer i Guàrdia
El col·lectiu, darrerament, ha participat
en l’organització dels actes de commemoració
del centenari de l’afusellament del
pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l’any
2009, mitjançant la recreació d’un itinerari
teatralitzat amb el grup de teatre Pàmpol
del Casal d’Alella, la producció d’un
auca sobre el personatge, una exposició
a Can Manyé que recentment s’ha pogut
veure a Vilassar de Dalt, i la coedició d’un
llibre – catàleg de l’exposició presentat
l’any 2011.
El grup de col·laboradors de Cerquem
les Arrels ha decidit de constituir-se legalment
en entitat per tal de promoure i portar
a terme la investigació i els estudis de
la història, geografia, arqueologia, arquitectura,
etnografia, bibliografia i ciències
naturals i socials relacionats amb el muni-
cipi d’Alella, així com amb els territoris i
les persones que hi han estat vinculades.
Un segon objectiu és vetllar per la defensa
i el coneixement del patrimoni cultural i
paisatgístic.
Un conjunt de propostes d’activitats
Les primeres activitats amb projecció pública
van començar amb la presentació
de l’entitat el dijous 6 d’octubre al Centre
Cultural Can Lleonart, en la qual diferents
membres del grup impulsor van explicar
els nous projectes i àmbits de treball, així
com va donar-se a conèixer el logotip de
l’entitat: una mà que s’endinsa dins de la
terra a mode d’arrels. L’acte va comptar
amb la presència de l’historiador Josep
Santesmases, president de la Coordinadora
de Centres d’Estudis de Parla Catalana
i vicepresident segon de l’Institut Ramon
Muntaner que dóna suport als Centres i
Instituts d’Estudis.
L’entitat té previst engegar un projecte
de banc d’imatges d’Alella amb la participació
ciutadana; i la realització el dia 22
d’octubre dins dels actes del Correllengua
2011 i del programa de sortides de La
Filferrada, Grup de Recerca Històrica de
Vilassar, de l’itinerari Ferrer i Guàrdia
d’Alella (amb inici a 2/4 d’onze a la Biblioteca
Ferrer i Guàrdia).
Una vegada cada tres mesos
El dijous 17 de novembre a les 20h, Cerquem
les Arrels portarà a terme al Centre
Cultural Can Lleonart una tertúlia d’introducció
al Món ibèric d’interior a càrrec de
l’arqueòloga Imma Mestres, un acte que
estarà vinculat a una sortida cultural amb
autocar i guia a la comarca d’Osona. El
dissabte 19 del mateix mes, en tindrà lloc
una altra amb Josep Font, arqueòleg i gestor
d’Actium, per tal de fer un recorregut
per l’antic territori dels ausetans. Aquesta
fórmula d’un acte previ a cada sortida cultural,
per tal de conèixer aspectes històrics
de la visita, serà repetit almenys una
vegada cada tres mesos.
21

CULTURA
Els racons d’Alella fets quadre
El pintor Joan Maria Borrell exposa per primer vegada les seves pintures de
paisatges alellencs
CRISTINA GAGGIOLI
Coincidint amb la Festa de la Verema, més
de 250 persones han visitat la mostra “Racons
d’Alella i altres” a l’espai de la Rectoria,
amb quadres d’aquest veí que tot just fa quatre
anys ha recuperat una de les seves grans
passions.
Quan vas començar a pintar?
Jo crec que vaig aprendre a pintar abans que
a escriure! Quan tenia 12 o 13 anys vivia a
Barcelona, just al costat del Monestir de Pedralbes,
i tenia un veí més gran, d’uns 40 anys,
que pintava. Jo vaig començar a anar amb ell i
així m’hi vaig començar a posar. Després vaig
estudiar a l’escola Massana, però durant un
any escàs. Ho vaig acabar deixant, però ara fa
4 anys vam començar a arreglar les Golfes de
la parròquia i em vaig tornar a engrescar.
I no et preocupa aprendre’n més?
Ara a Barcelona ja no hi vaig gairebé per res,
perquè és esgarrifós! Gairebé l’odio! Però a
les exposicions no hi fallo i intento
seguir-les gairebé totes.
Agafes una cosa d’aquest, una
altra d’aquest altre…
Ara ets tu qui ha exposat… i
per primera vegada! Com ha
anat l’experiència?
Estic contentíssim! La vergonya
i la por que tenia abans ja m’han
passat. Sé que uns quadres sortiran
bé, altres malament, que
alguns ho veuran, que altres
no… De tot el que m’han comentat,
però, em quedo amb els comentaris
d’alguns amics que em
deien “Noi, no ens ho pensàvem
que tu pintessis! Ens tenies ben
enredats!”
Què trobes als paisatges d’Alella
que no trobes en d’altres
llocs?
Hi ha una llum i una atmosfera
especials. Sobretot a les tardes,
a partir de les set o les vuit. Mai
faria una foto o un quadre al
migdia! A Alella pots llevar-te
amb el matí emboirat, però a la
tarda et sortirà el sol gairebé sempre. És una
meravella!
Confessa’ns un paisatge que et tingui el cor
robat…
Les vinyes m’entusiasmen! Anar-me’n a passejar
a la cornisa és genial perquè tens uns
paisatges que se’n van cap avall, cap al mar,
amb la llum reflectida… I a la tarda els contrastos
són fabulosos. El carrer que va de la
Riera de la Coma Fosca cap a l’església també
és fantàstic, perquè et dóna molta profunditat.
Jo ara el podria pintar perfectament sense serhi,
com el Monestir de Pedralbes. Són racons
que tinc fotografiats al cap.
Ets d’aquells pintors que planten el cavallet
a lloc i es passen hores i hores contemplant
el paisatge?
No gaire. Tenia un quadre del mercat dels
divendres d’Alella amb Can Lleonart de fons.
Hi vaig anar un dia, però a la setmana següent
les parades havien canviat totes: al-
Borrell contempla un dels seus quadres, que recrea les vinyes de la Vall de Rials.
gunes estaven més o menys tapades, altres
havien canviat les taronges per verdura… i
la gent em mirava el quadre i em deia que allò
no s’assemblava en res a la imatge original.
Ara vaig al lloc que vull pintar i, si veig que
és el moment apropiat de llum, el fotografio
i el guardo. Ara, si pogués, seria maquíssim
acabar els quadres sempre in situ, mai a casa,
perquè les últimes pinzellades no són mai
iguals.
Què és el més complicat de captar?
El moviment del mar. M’encanta el mar i és
maquíssim, però cada vegada que el pinto en
moviment és un repte.
Hi ha algun racó d’Alella que tinguis pendent
de pintar?
N’hi ha un que ja m’he estudiat dues o tres
vegades: Cal Governador. Aquelles parets,
aquella porta… és preciós! Ja el tinc dissenyat
mentalment. Serà un record d’un indret
emblemàtic que vés a saber com acabarà...
23
ÒSCAR PALLARÈS

CULTURA
1
2
5
24
FOTOS: QUICO LLUCH
Imatges de la
Festa Major i
la Verema
3
4
6

7
9
12
13
8
10
CULTURA
1.- La Verema va veure ampliat el seu espai per als sopars a la plaça de l’Ajuntament.
2.- Sardanes a la Plaça d’Antoni Pujadas.
3.- Alella balla al ritme de La Salseta del Poble Sec.
4.- Els diables, sempre presents a totes dues festes.
5.- La Baixada d’Andròmines ja ha esdevingut un clàssic de la Festa Major.
6.- Trepitjada de raïm per part dels hereus i les pubilles.
7.- Tibada de llibant, una de les novetats de la Festa Major 2011.
8.- Sopar jove a Can Lleonart.
9.- Pares i fills gaudeixen la Guerra Guarra.
10.- Els gegants van sortir, com els cargols, després de la pluja a la Festa Major.
11.- La fira tampoc no falta mai a la seva cita a la riera.
12.- Les festes majors no ho serien sense allargar la nit tot ballant a l’Hort de la Rectoria
13.- Quan sonen les habaneres, en Quico Lluch deixa la càmara per posar-se mans a
l’obra amb el cremat.
11
25

CULTURA
Sala de mostres
La Festa de la Verema d’enguany ha
patit dos canvis importants: s’ha ampliat
la zona de taules i s’ha traslladat el
ball a la Plaça d’Antoni Pujadas. Hem
demanat als alellencs que ens expliquin
què els semblen aquests canvis.
26
ÀNGELS
MONLEON
TONI
MAYOL
TONI
VALERO
Aquest canvi ha afectat el meu negoci
ja que, en fer-se el ball a l’altra
plaça, la gent consumia menys aquí
i vaig tenir menys grups. Dels avantatges
que ha comportat això per a
la resta del poble no te’n puc dir res,
ja que no ho sé. Però tinc clar que
cal adaptar-se als canvis; si a partir
d’ara la festa ja no és aquí a dalt,
la que haurà de reinventar el negoci
seré jo.
El canvi que va haver en l’espai a l’hora
del sopar no el vaig experimentar, però
sí que és cert que la zona de ball és
molt més espaiosa i que hi havia gentada.
Considero que és un canvi ben
fet, tot i que es perd una mica el caliu
de la plaça de l’Ajuntament. També
voldria dir que el final del cercavila a
la plaça d’Antoni Pujadas queda una
mica deslluït perquè l’espai és massa
gran.
En general penso que els canvis que
s’han introduït aquest any a la Festa
de la Verema han estat força positius.
L’ambient que es guanya en fer els
vermuts als bars és notable. I també
em sembla molt bé que el ball es faci
ara a la plaça del Sorli. Que es guanya
espai és claríssim i qui vol gaudir de
la festa com a tal, doncs camina cent
metres més i no passa res. M’agrada
el canvi!
TERESA
SERRA
MARINA
GARCIA
FERNANDO
CARDOSO
ROSER OLLÉ I
JOSEP MARIA TRUÑÓ
Posar les taules a la plaça de l’Ajuntament
i fer una botifarrada popular va
ser una bona idea, tot i que considero
que les paradetes de vi i menjar són una
mica cares. El ball va estar molt bé i
els veïns de la zona vam agrair que es
fes a la plaça d’Antoni Pujadas, que és
més espaiosa. M’agradaria afegir que
penso que el programa de la Festa de
la Verema era massa ostentós, i això no
és necessari.
En general crec que va estar bé ja que
hi havia més espai per a la gent que
sopava i, tot i que a baix al Sorli s’hi
estava més ample, vaig trobar a faltar
una mica d’ambient. Vaig baixar
un dia i ho vaig veure tot una mica
pansit, hi vaig trobar falta de moviment.
Una altra pega que hi trobo és
que aquella plaça està més lluny del
centre i fa una mica més de mandra
pujar i baixar.
És la primera vegada que baixo a la
Verema, ja que fa poc que visc aquí.
He trobat que és una festa molt familiar,
que fa poble. És molt interessant
perquè des de baix, on té lloc el ball
fins aquí a la plaça de l’Ajuntament
veus les persones reunides i passants’ho
bé juntes, i és bonic, la veritat.
L’espai estava ben repartit i sí que
costa una mica més aparcar, però no
passa res.
La nostra opinió general és que els canvis
han sigut positius, tant pel fet que a
la plaça del Sorli hi ha més espai, com
perquè també es disposa de més lloc
a l’hora de sopar. Si hi hem de buscar
una pega, potser podríem dir que durant
la mostra gastronòmica, l’ambient
a la plaça de l’Ajuntament era una mica
desangelat. Estaria bé trobar una fórmula
perquè hi hagi el mateix caliu que
a l’Hort de la Rectoria.

ALBERT ALABAU
Entrevista a Ferran Pou
És el president de l’Associació de Músics Metropolis.
ALBERT ALABAU
Jove i inquiet, però sorprenentment madur,
concret, convincent i engrescador. Així definiria
a Ferran Pou, l’alellenc que presideix
Metropolis, l’associació de músics d’Alella, el
Masnou i Teià.
No puc evitar sentir-me contagiat per
l’entusiasme d’en Ferran quan m’explica què
el va motivar a engegar aquesta associació:
les ganes de crear un espai que servís per
donar visibilitat als músics amateurs, per
aconseguir “bolos” i per fer pinya de cara a
negociar amb els consistoris.
La idea de muntar aquesta associació va
sorgir el 2009, després d’entrar al grup Jungla
de asfalto -on hi toca la bateria- i observar què
difícil era per als músics amateurs poder
sortir d’aquesta situació d’amateurisme,
sobretot per la manca de credibilitat que
des de la majoria de regidories de cultura
i joventut es dona als grups que estan fora
dels circuits professionals.
L’associació va ser fundada a Alella el dia
1 de maig de 2010. En començar érem 5 persones,
majoritàriament d’Alella, per això
vam crear l’associació aquí. Per això, i perquè
era des d’on volíem organitzar la nostra
activitat. I ho van fer reunint-se, primer cada
setmana i després cada 15 dies, per buscar la
forma idònia d’encaminar-se a la consecució
dels seus objectius.
Pou durant una reunió de l’Associació.
El 15 d’octubre de 2010, amb les idees ja
ben clares i amb propostes sòlides, va tenir
lloc a Ca n’Humet (El Masnou) el seu primer
concert com a associació. Poc després van
muntar una Jam session a l’espai d’art de Can
Manyé. I ja al 2011 han muntat successivament
varies nits temàtiques, la primera dedicada al
Metall i la segona al Pop-rock, buscant integrar
propostes estilístiques dins un mateix
registre, defensades per grups membres de
l’associació i per d’altres d’externs a la mateixa.
Totes les propostes realitzades fins
ara han resultat ser força exitoses, i això ho
corrobora que a dia d’avui són ja més de 40
membres, entre socis i col·laboradors, tots
ells vinculats al món de la música d’una manera
o una altra.
Manca de suport municipal als músics
En Ferran ha estat molt actiu conversant
amb l’Ajuntament d’Alella. Vaig arribar a
parlar amb l’Alcalde – Andreu Francisco-
sobre els bucs del futur Casal, però la seva
negativa respecte a fer-ne més i en millors
condicions va ser la mostra definitiva que
l’administració pública a Alella no es pren
seriosament els seus músics. I és que està
clar que com a mínim no se’ls pren igual de
seriosament que a aquells que es dediquen a
la música tradicional o a ballar sardanes.
Després de diversos desencontres amb
CULTURA
el consistori alellenc, a principis de 2011 van
decidir refundar i traslladar l’associació al
Masnou –ara rep el nom de Metropolis, en
referència a la suposada conurbació musical
que formen els 3 municipis-, d’on estan rebent
força més suport, Segurament perquè
al Masnou són tradicionalment més propers
i respectuosos amb tot allò relacionat
amb la música, sobretot després de tot el
moviment que s’ha anat generant des dels
bucs d’assaig de Ca n’Humet (on hi assaja
la majoria de grups membres de l’associació).
Si bé, és optimista quan li pregunto si
creu que aquesta tendència negativa alellenca
pot canviar amb l’entrada de Marc
Almendro a la regidoria de joventut. Conec
en Marc, ell és membre dels CEPS, i crec
que pot aproximar-se més a comprendre la
nostra voluntat de col·laborar activament
com a associació també amb Alella, tal i
com ja ho estem fent a Teià i al Masnou,
per exemple participant en les festes majors
i en la propera castanyada.
Futur prometedor
Els projectes de futur de Metropolis passen
per seguir col·laborant activament amb
els diferents municipis, sobretot en Festes
Majors, abraçant-ne inclús altres de tot el
Maresme, muntant concerts, festivals i activitats
musicals diferents i innovadores que
serveixin de plataforma i donin visibilitat als
seus socis. Estem intentant consolidar la
proposta Metropolis Fest –la propera edició
tindrà lloc a Ca n’Humet el 21 d’octubre de
2011- i ens encantaria poder obrir-nos més
a Catalunya i a Espanya, fins i tot traspassar
fronteres més enllà dels Pirineus i
establir intercanvis i col·laboracions amb
músics d’altres països europeus”.
En Ferran combina la seva passió per la
música – toca la bateria en diversos grups,
a més de ser membre dels Timbalers del Vi
d’Alella i monitor dels Timbalers del Most,
els “petits” dels Timbalers del Vi d’Alella-,
amb els seus estudis -estudia Filosofia a la
UAB-, tot i que té clar que es vol encaminar
cap al Magisteri Musical, a banda d’esdevenir
músic professional.
I veient com parla i actua, aquest jove de
només 21 anys té un futur més que prometedor.
El seguirem de ben prop. Fot-li Pou!.
27

PERSONATGE
Josep Maria Caralps
Alellenc de cor, batec humà d’un gran
metge i persona
SIGRID GUILLEM / FOTO: FARRÚS
El cardiòleg alellenc Josep Maria Caralps (Barcelona, 1942) va ser
el primer cirurgià a Espanya en efectuar un trasplantament de cor
amb èxit l’any 1984. Amb una intensa i dilatada trajectòria professional
tant al sector públic com privat, ha rebut nombrosos premis
i distincions tant a nivell nacional com internacional; l’últim, el
Premi Fenin a la Innovació Tecnològica Sanitària el 2010 en reconeixement
a la seva aportació al desenvolupament de tecnologies
sanitàries. Amb seixanta nou anys, segueix en actiu com a director
del Servei de Cirurgia Cardíaca a l’Hospital Quirón de Barcelona i
enguany s’acaba de publicar el seu llibre, “Supercorazón”, on bolca
el coneixement professional sobre l’òrgan al qual ha dedicat gran
part de la seva vida. Aconsella que “l’important per mantenir-se amb
un esperit jove és treballar, tenir il·lusions i fer rodar el cap; no pots
estar parat”.
Enèrgic, de conversa amable i acessible, les paraules de Caralps
descobreixen una persona sàvia, íntegre,
humil i amb un gran fons humà i qui escriu
s’adona que està davant d’un gran metge i
professional: aquell que es vincula i compromet
personalment amb el pacient. És
també d’aquelles persones inquietes que
perseveren en millorar com a professionals
i persones com ja apunta la seva trajectòria
professional. Caralps confessa sentir-se satisfet
d’haver-se dedicat a la medicina tot i
que implica “un sacrifici excessiu pel què et
retorna a la vida. Per fer bona medicina has
de tenir un compromís molt fort amb el malalt;
necessita veure’t i que li donis ànims.
És molt important que el seu estat mental
sigui bo per curar-se, d’aquí que has de ser empàtic perquè tingui
il·lusió”.
Caralps s’ha sentit sempre alellenc; va estiuejar al poble des de
que va néixer i al llarg de vint-i-cinc anys amb els seus pares i germans,
i s’hi va instal·lar definitivament el 1989 amb la seva dona.
Estiuejaven a Can Cuiros, la casa dels seus avis que van rebre com a
regal de casament de la germana de l’àvia. “Llavors el poble no era el
que és ara; hi havia mil cinc-cents habitants i a l’estiu potser hi havia
al voltant de cent persones més. No hi havia cap organització però
sí moltes vinyes i ametllers que s’omplien de tonelades de tórtores a
finals de setembre”.
El poble ha canviat molt però no els records, que viuen amb precisió
de detall a la rica memòria de Caralps. “Es vivia més tranquil,
la vida era més pausada i menys excitant però estàvem molt bé; no
t’assabentaves de les notícies fins dos o tres dies més tard (no vam
tenir televisió fins a l’any 57) i hi havia molt poques coses que alteressin
la rutina del poble” com ara les rierades, que eren la gran
distracció del setembre que era quan acostumava a fer mal temps. O
“les inundacions de l’any 1962: va ploure i baixar la riera de manera
desaforada, la carretera va estar vint-i-quatre hores tallada”.
Els estius al poble remeten a les sortides a la platja i la Festa
Major. “Cada matí d’estiu –llavors l’estiu durava tres mesos si els
podies fer- anàvem a la platja del Masnou caminant i tornàvem amb
Reconegut cirurgià del cor i pioner
en el camp del trasplantament
d’òrgans a Espanya, Caralps
ens parla del seu vincle a
Alella, on diu “es viu molt bé, hi
ha productes i un servei molt bo,
on mantenim molts bons records
de la nostra infantesa”.
els autobusos de Can Font. A la tarda jugàvem a futbol, sortíem amb
els amics...”.
La Festa Major “començava el 31 de juliol, quan es feia una comèdia
a l’envelat i la resta de dies es feia ball. Si no anaves amb americana
i corbata no hi podies entrar i hi feia una calor insuportable.
Gairebé sempre plovia l’últim dia i s’inundava tot, però era distret!”
A la seva evocació de les anècdotes i l’estil de vida del passat, perviu
el sentiment d’afecte envers el poble i la seva gent, on Caralps ha
forjat moltes amistats. “Hi havia una relació molt bona entre la gent
del poble i aquells que venien a estiuejar. Tothom es coneixia; érem
companys i feiem coses plegats”. Era costum organitzar excursions
i anar de cacera el mes de setembre. “El camí de Tiana encara no
estava tallat i anàvem fins a la Cartoxa; també a Sant Mateu, a la font
de Can Gurgui i a la del Fonoll”.
Per Nadal i Setmana Santa s’obria un parèntesi a la vida escolar
barcelonina que al llarg de l’any transcorria de dilluns a dissabte, de
vuit del matí a vuit del vespre. La família Caralps
passava aquests festius a Alella, com
també alguns diumenges d’hivern.
Més endavant arribarien altres distraccions
al poble, com ara el cinema a l’altell del
Cafè de Baix i “als anys seixanta van obrir
una bolera al Torrent de Vallbona que va durar
poc més d’un any i es va reconvertir en
una sala de ball a l’aire lliure per als caps de
setmana amb música de disc. Després també
es va construir el Casal”.
Caralps té dues filles i un fill i sis néts, el
més gran dels quals té divuit anys; cap vinculat
a la medicina. Ell es va dedicar a la medicina
“no només perquè el meu pare ho era,
sinó també perquè m’agradaven les històries que explicava, la relació
que tenia amb la gent; però va ser també una decisió meditada”.
Caralps es va llicenciar a la Universitat de Medicina de Barcelona
i es va especialitzar en cirurgia cardíaca als Estats Units, on
va residir amb la seva dona gairebé vuit anys, primer a Nova York
i després a Chicago. “Aquí era dificil fer una especialització perquè
l’ensenyament no estava protocolaritzat; allà estava tot organitzat i
era més fàcil”.
L’experiència als Estats Units va suposar entrar en contacte de
manera agradable amb un altre entorn i estil de vida –“és un altre
món”-. “Aleshores hi havia un veritable socialisme, on tothom tenia
oportunitats i feia coses. Allà qui és treballador rep suport i valoren
la teva feina. Són pràctics, molt més productius i eficaços; en cinc
hores fan el que aquí en deu”.
Van tornar a Barcelona l’any 1975 –“me’n vaig anar amb l’idea de
tornar però no m’hagués costat gens quedar-m’hi”- amb un contracte
a l’Hospital de Sant Pau, el mateix centre on havia exercit el seu pare,
i on el 1984 Caralps va dirigir l’equip que va fer el primer trasplantament
de cor a Espanya. També feia pràctica privada a la clínica
Quirón on hi exerceix en exclusiva des de l’any 1995.
Avui ja pot gaudir de més temps per a ell mateix i dedicar-se a les
seves aficions: acaba d’iniciar classes de guitarra a l’Escola Ressò
d’Alella i també practica natació tres cops per setmana.
29

LAGNÈS CÉSPEDES
a cada vegada més alarmant degradació de la Torre
del Governador i els seus entorns i que ha motivat
la creació del grup Investigació Escoles Pies
(vegeu pàg. 41), ha fet reaccionar el nou consistori.
Malgrat que l’estat d’abandonament en què es troba
l’antiga Escola Pia és una qüestió que el govern municipal ha
anat treballant els darrers anys amb els diferents propietaris
de la finca, l’inici de legislatura ha donat forces al conjunt de
grups polítics per intentar desencallar una situació que s’allarga
i genera preocupació entre els veïns, que veuen com s’està
deixant perdre un espai emblemàtic per al poble.
Fruit de l’interès despertat per salvaguardar els Escolapis,
el passat 28 de juliol, el Ple Municipal va aprovar per majoria
absoluta una moció –sorgida de l’oposició, però subscrita també
pel govern- en la qual es proposava crear una comissió de treball
amb l’objectiu d’impulsar les actuacions que siguin necessàries
per a preservar i donar viabilitat a la Torre del Governador.
DOSSIER
Especial
Escolapis
L’Ajuntament crea una comissió de treball
per cercar solucions als Escolapis
La formen els portaveus dels grups municipals, tècnics de
l’Ajuntament i alguns veïns que hi aporten una visió professional
La comissió proposada es va crear el 22 de setembre, i en ella
hi prenen part els portaveus de tots els grups amb representació
a l’Ajuntament, l’arquitecte i aparellador municipals –Joan Mas
i Joaquim Vilallonga-, i diversos veïns i veïnes del poble que per
les seves professions i vinculació amb el tema a tractar es va
creure que poden aportar una visió específica sobre el camí
a emprendre, com són els arquitectes Salvador Ribas i Mireia
Barnadas, l’arqueòleg Josep Font, l’advocada Sònia Pujol i
l’exregidor Fede Moraleda. En aquesta primera reunió, a més,
es va comptar amb la participació de Miquel Pigem, l’advocat
que assessora el consistori en qüestions urbanístiques.
Punt de partida
La primera reunió de la comissió de treball va servir per informar
els diferents participants de l’estat de la Torre del Governador i
les diferents accions dutes a terme per l’Ajuntament els darrers
anys. Els responsables de serveis jurídics i dels serveis urbanístics
municipals van donar a conèixer la relació mantinguda
31

DOSSIER
amb els diferents propietaris de la finca des que va ser venuda
a l’empresa Landscape l’any 2000 fins que l’ha adquirida Quabit
l’any 2010, actual propietària, i per tant, responsable del seu estat.
També es va debatre la situació de la finca en el planejament urbanístic
de 1987 i quina és la seva consideració en el nou pla.
Tot i que aquesta reunió inicial es va plantejar com una primera
presa de contacte entre els membres del grup de treball, ja
van començar a sorgir algunes propostes que caldrà estudiar i
treballar en profunditat, i és que tothom coincideix en què l’estat
de la Torre demana actuar amb certa celeritat.
Voluntat de treball conjunt
La portaveu de CiU, Cristina Xatart, manifesta que “nosaltres
vam ser dels qui vam proposar aquesta comissió, i d’inici ja veiem
molt bé que estigui formada no només per polítics i tècnics,
sinó també per persones que tinguin un vincle especial amb la
finca i el poble, que ens puguin donar una visió diferent del què
es pot fer”. Segons Xatart, “la solució és complicada perquè la
titularitat és privada, però aquest és un edifici emblemàtic per
al poble, amb el qual hi ha lligams emocionals molt forts”.
En la mateixa línia parla Javier Berzosa, líder del PP, qui
comenta que “tots els grups vam estar d’acord en que no fos una
comissió estrictament política, que calia que estigués oberta a
la ciutadania i a persones vinculades amb el tema. Diríem que
s’ha buscat crear una comissió cívico-tècnica, amb persones amb
un coneixement especial i que no fossin polítiques”, mostrant-se
convençut que “quan hi ha voluntat de caminar, encara que els
punts de partida siguin diferents, és
més fàcil aconseguir un objectiu”.
Des del PSC, Glòria Mans considera
que “aquesta comissió ja de per sí és
molt positiva, i sobretot perquè l’objectiu
que volem tots és que allò sigui un
bé per al poble. Quin? Doncs ara toca
valorar-ho: un hotel, un edifici d’usos
educatius, un parc públic...”
Per la seva banda, Marcè Marzo
explica que des de Gent d’Alella van
acceptar la proposta de la comissió,
“amb el benentès que tothom té ganes
de contribuir i de treballar”, tot i que
des del seu grup s’havia fet un altra moció en relació als Escolapis.
La regidora i portaveu de Gd’A assegura que “des del nostre grup
ens havíem anat preocupant per aquesta qüestió, però l’alcalde
ens deia que era un tema delicat, que requeria màxima discreció
i no fer soroll. Ara s’ha vist que aquesta estratègia no ha donat
cap fruit, i cal entomar qüestions concretes”, fet pel qual afirma
que “si veiéssim que la comissió no tira endavant, insistirem en
la nostra posició inicial”. Marzo es refereix a la postura manifestada
pel seu grup en una primera moció presentada a la comissió
informativa de juliol, que va ser redefinida per a consensuar-la
amb la resta de grups. La moció original demanava dur a terme
accions concretes com realitzar un Pla de Protecció i Seguretat
de la finca que eviti els accessos il·legals, ordenar a la Policia
Municipal d’Alella l’inici de les actuacions corresponents per si de
la manca de manteniment de la finca se’n derivés un presumpte
delicte mediambiental, o també requerir formalment a la Direcció
General del Patrimoni una inspecció. GdA proposava, a més,
negociar un conveni amb la propietat per a la cessió anticipada i
la conservació dels jardins, “ja que el nou Pla d’Ordenació Urbanística
Municipal preveu que aquests jardins passin a ser un espai
públic”, i que “es duguin a terme els acords establerts en el seu dia
entre l’Ajuntament, l’Escola Pia i l’Institut Borrell”. Així mateix,
Marzo considera que “els Escolapis és un valor patrimonial de
32
tal envergadura que mereix la convocatòria d’una sessió informativa
pública on s’expliqui la situació de la finca i es respongui
als dubtes i suggeriments dels alellencs”.
En relació a aquesta proposta primigènia presentada per Gd’A,
el regidor del PP, Javier Berzosa, argumenta que “la moció de Gd’A
era molt ambiciosa i, personalment, crec que una mica incongruent,
perquè pretenia prendre acords que excedien àmpliament la
competència municipal. Reajustant-la a la realitat va ser quan ens
hi vam sumar el PP i CiU i vam aconseguir que s’hi adherissin ERC
i PSC. Així el Ple va aprovar una moció consensuada”.
Diverses opcions sobre la taula
“Com a comissió espero que puguem fer força feina, però cal tocar
de peus a terra. CiU tenim una premissa molt clara i és que, en
cap moment, la solució passi perquè aquest edifici sigui exclusivament
de titularitat municipal. A partir d’aquí, ens obrim a un
ventall de possibilitats”, diu Cristina Xatart. “Creiem que s’hauria
de buscar convenis, cotitularitats, patrocinadors, o fórmules
alternatives que tot i que demanessin la col·laboració municipal,
no en requerissin fer-la titular de l’equipament. El nostre pressupost
és el que és, i abocar diners a la Torre del Governador és
complicat”, assegura.
“Opcions n’hi ha moltes, des de més intervencionistes que
apostarien per a què l’Ajuntament adquireixi la finca –amb el
que suposaria del cost de la inversió, la reforma, restauració i
posterior manteniment-, i la de fer la finca prou atractiva per a
la iniciativa privada”, analitza Javier Berzosa, qui comenta que
“des del PP, des del sentit comú, la
solució hauria de passar per una
opció mixta: des de l’Ajuntament
buscar la complicitat de les altres
administracions, com el Consell
Comarcal, la Diputació, la Generalitat
o el Ministeri de Foment, per
incentivar l’ús de la finca per una
iniciativa privada. L’edifici podria
donar cabuda a una universitat del
vi, podria acollir una oficina de la
Generalitat o fins i tot estatal”.
Glòria Mans considera que “en
els moments de crisi en els que estem,
és difícil fer res. Ara la prioritat ha de ser que la finca mantingui
unes mínimes condicions de seguretat i de manteniment que
evitin que ningú hi prengui mal o que s’hi declari un incendi”.
En canvi, Mercè Marzo apunta que “ara tenim una gran oportunitat,
perquè els propietaris no tenen cap interès en la finca,
i mai no ha tingut un preu tan baix. Potser l’Ajuntament pot entomar
una compra d’una propietat així, valorada en uns 3 milions
d’euros. I a partir d’aquí buscar un pla de viabilitat. L’espai
és enorme, i hi ha diversos edificis als quals se’ls podria donar
usos diferents. Per què no replantejar si es pot utilitzar algun
dels edificis del recinte dels Escolapis –l’Escola d’Agricultura,
per exemple- per a ubicar-hi el futur Casal?”. No obstant, des
de Gd’A també adopten la línia que “hem de sortir del poble i
anar a picar les portes de la Generalitat. Es pot demanar una
catalogació superior a nivell de protecció patrimonial, perquè
això en lloc d’un bé d’interès local fos un bé d’interès cultural de
Catalunya. Cal pensar diferent, comptar amb d’altres recursos,
altres persones que hi podrien participar, l’únic que hem de fer
nosaltres és facilitar-ho”.
Les diverses opcions que ara tot just es comencen a plantejar
es debatran en les següents sessions de la comissió de treball, que
al tancament d’aquesta edició de la revista tenia previst reunir-se
el dia 20 d’octubre.

DOSSIER
‘En aquest mandat s’ha de trobar una
solució perquè Cal Governador recuperi
la grandesa que va tenir’
Andreu Francisco, alcalde i regidor d’Urbanisme
ARAMON ANGLADA / ÒSCAR PALLARÈS
ndreu Francisco és, a més de l’alcalde d’Alella, el
regidor de l’àrea d’Urbanisme i, per tant, màxim
responsable en qüestions de planificació urbanística.
És per aquesta raó que hem tingut una
entrevista amb ell per conèixer de primera mà les
seves impressions al respecte de tots els afers que afecten els
Escolapis.
Els veïns d’Alella han passat de la passivitat a la reivindicació
en el tema dels Escolapis. No es resignen a veure com tot
aquest patrimoni desapareix de forma irreversible. Quines
són les properes actuacions que l’Ajuntament té previst portar
a terme?
Fa molt de temps que l’Ajuntament està treballant per intentar
donar una sortida a la finca i és en el marc del POUM i de la
comissió de treball on esperem poder-li donar les opcions de
viabilitat perquè la finca pugui tornar a tenir vida i recuperar el
seu millor estat. Més enllà d’això, continuem movent-nos per tal
d’intentar trobar un operador privat que pugui estar interessat
en adquirir i rehabilitar la finca.
Tot i que l’aprovació provisional del POUM blinda aquesta
finca emblemàtica el seu procés de degradació s’accentua
cada dia que passa. Més enllà de planejaments urbanístics
no es podria haver fet alguna cosa més per protegir-la?
Al llarg d’aquests anys, igual que ara, hem estat cercant operadors
privats, provant de trobar una solució que, amb un impacte
urbanístic menor, pogués donar viabilitat a la finca. El POUM,
en la seva aprovació inicial, el que marca és un punt de sortida.
Ara que tenim l’eina del planejament actualitzada, cal acabar
de fer la reflexió per veure què és el que volem fer-ne, com a
municipi, i perquè aquesta proposta sigui prou interessant com
perquè algun privat la vulgui tirar endavant.
Des del municipi s’ha treballat per trobar una sortida a
aquesta situació. Contactes amb universitats, l’opció de la
seu de l’empresa d’energies renovables Vestas… Existeix
en l’actualitat algun nou projecte d’aquestes característiques?
33

DOSSIER
Ara mateix hi ha una empresa que està cercant una finca al Maresme
per habilitar-hi un hotel i hem tingut un parell de converses
amb ells. Haurem de veure com evoluciona tot això.
Ets gaire optimista al respecte?
Estem en un nivell incipient de les converses. Caldrà veure si
l’interès municipal i el privat es troben en aquesta proposta.
Hem de ser molt prudents.
Mentre molts veïns de la població consideren que cal una
actuació ràpida per parar el procés de destrucció d’edificis
i jardins, les primeres valoracions de la Comissió encara
trigaran uns mesos en arribar. Quins són els motius?
S’està treballant jurídicament per posar més pressió a la propietat
perquè actuï en el manteniment i la restitució d’alguns dels
elements, tot i que la força i la velocitat de la via administrativa
no són tan contundents i àgils com ens agradaria.
Teniu consciència de l’acumulació de deixalles, materials inflamables
com matalassos i del mal estat d’alguns dels edificis
que fan augmentar les possibilitats d’un incendi o accident
greu dins de la finca?
Tot just al mes de juliol es va fer una inspecció amb membres
del grup de SEPRONA, de la Guàrdia Civil, per tal d’avaluar-ne
els riscos. Fruit d’aquella visita s’està acabant de preparar l’argumentari
jurídic per forçar la propietat a la seva actuació.
Pel que fa a la propietat, han continuat les negociacions després
que Quabit presentés contenciós administratiu contra
l’Ajuntament d’Alella?
No. Es va tenir una conversa a finals del mes de juliol per traslladar-los
el malestar municipal i demanar-los la seva actuació,
però vam entendre que mentre els treballs de la comissió no
estiguessin més avançats no calia tornar a parlar, si de part seva
no hi ha cap gest en pro del manteniment de la finca.
Com valores que la immobiliària responsable directa del
procés de degradació de la seva propietat hagi denunciat a
l’Ajuntament perquè aquest li exigia que tingués més cura de
la seva finca? Heu aconseguit alguna mena de compromís pel
que fa a protecció d’edificis i neteja de jardins?
No es tracta ben bé d’una denúncia, sinó que han interposat
contenciosos contra l’exigència per part de
l’Ajuntament del manteniment de la finca.
És una tàctica dilatòria per part de l’empresa
per no haver d’actuar. Ho lamentem
perquè això dificulta qualsevol tipus d’entesa
amb la propietat.
S’ha aconseguit cobrar la multa coercitiva
imposada?
No. Estem en el contenciós...
En declaracions a la revista Alella, Quabit
no descarta la possibilitat de la venda o
que s’iniciï un procés d’expropiació sobre
la finca. Com valores la possibilitat
d’iniciar un procés d’expropiació? Seria
viable econòmicament?
Ells en cap cas poden sol·licitar que la finca
sigui expropiable, però per la seva qualificació
urbanística nosaltres entenem que
no és possible. Els instem a cercar un inversor
perquè pugui donar una sortida a la
34
finca i deixin de tenir-la immobilitzada. Això vol dir que hauran
de rebaixar les seves expectatives econòmiques.
La situació econòmica actual, la immensitat de la Torre del
Governador, la gran inversió en una possible compra i posterior
restauració fan inviable que els Padres es converteixin
en una nova propietat municipal?
La qüestió és: per a fer-hi què? El problema no és tant comprar
la finca, que també, sinó el que seria la seva rehabilitació, la
construcció de noves edificacions del tot imprescindibles per
dur a terme qualsevol activitat i, a posteriori, el manteniment
de tot plegat. Estem parlant d’uns imports d’unes magnituds
que la hisenda municipal en cap cas es podria permetre. És per
això que estem treballant en la cerca d’un operador privat que
pugui donar viabilitat econòmica a la finca i que, alhora, permeti
recuperar per al poble alguns espais emblemàtics.
I a través d’un projecte públic – privat?
Aquesta és una opció que s’ha posat damunt la taula de la Comissió
i que no descartem.
Des del grup Investigació Escoles Pies s’han fet propostes per
netejar els jardins i recuperar els llacs a través del voluntariat.
Anys abans s’havien organitzat camps de treball de restauració
a l’edifici principal i de jardineria a tota la finca amb un
cost mínim per l’Escola Pia de Catalunya. No seria aquest un
model aplicable per anar recuperant aquest espai de forma
progressiva i sense massa inversió en el cas que pogués ser
comprada pel municipi?
El problema del manteniment no és tant el manteniment del jardí
com la rehabilitació de l’edifici actual. Comprar la finca té unes
implicacions econòmiques que deixarien aquest Ajuntament en una
situació més que crítica. L’esperit d’aquesta proposta és molt lloable
però els problemes i implicacions van més enllà de la mateixa.
Finalment, el cas de la Torre del Governador té alguna solució
o cal que ens resignem a perdre de forma irreversible una part
de la nostra memòria col·lectiva com a poble?
Fa vuit anys que treballem per intentar trobar aquesta sortida i
no em resigno, en cap cas, a no trobar-la. Entenc que en aquest
mandat se li ha de trobar una solució perquè la finca recuperi la
grandesa que va tenir en els seus dies.

DOSSIER
“No podemos descartar que la finca sea
sometida a expropiación pero vamos a
exigir el derecho a la propiedad que garantiza
una indemnización justa.”
Per primera vegada Quabit es posiciona públicament i defensa
la seva actuació com a propietària de la Torre del Governador.
PRAMON ANGLADA
oc o res sabíem d’aquesta immobiliària amb seu a
la Comunitat de Madrid fins que es va convertir en
la propietària de l’antiga finca de l’Escola Pia d’Alella.
Amb àmbits d’activitat a Catalunya i al centre
i llevant espanyols, neix després de la fusió de 19
companyies immobiliàries. L’empresa, que per a molts alellencs
és la responsable directa de la situació de degradació extrema
dels Escolapis, defensa la seva posició a través d’un comunicat,
tot i que el compromís del seu departament de comunicació era
la resposta d’un qüestionari detallat. Amb l’objectiu de no reinterpretar
l’opinió de Quabit Inmobiliaria, el reproduïm de forma
extractada per àrees temàtiques.
Procés negociador amb l’Ajuntament d’Alella
“El principal interés sobre la finca, desde que la compró y pagó
en el año 2000, ha sido siempre encontrar una solución al uso del
edificio. En el 2002 se firmó un convenio con el Ayuntamiento
para posibilitar el uso hotelero y en el 2005, Quabit (entonces
bajo su antiguo nombre Landscape) realizó una rehabilitación
de las cubiertas. El Plan Urbanístico que posibilitaba la ampliación
de usos se llegó a aprobar definitivamente, pero con una
prescripción de cesión de zonas verdes que lo hacía inviable
para el uso hotelero. A lo largo de los años 2004, 2005 y 2006 se
presentaron, desde la propiedad, al menos tres propuestas de
ordenación incluyendo fincas vecinas que no se consideraron
adecuadas por parte del Ayuntamiento. Durante los años 2008,
2009 y 2010, en diferentes conversaciones mantenidas con el
Ayuntamiento, también se nos ha transmitido la voluntad del
gobierno municipal de encontrar una solución para los usos de
la finca, bien fuera por vía de la ampliación de los usos admisibles
o bien por la de la inclusión de la finca en un ámbito mayor
con aprovechamientos urbanísticos que permitiera calificar la
finca como espacio de cesión gratuita para el Ayuntamiento,
resarciendo a la propiedad en sus legítimos derechos mediante
el proyecto de compensación del ámbito”.
Defensa de la naturalesa urbana de la finca i dels usos docent i hoteler
“El nuevo POUM en tramitación, aprobado inicialmente, se encuentra
en proceso de información y alegaciones. Quabit ha alegado
siempre la naturaleza urbana de la finca, circunstancia real e
incuestionable recogida en el Plan vigente e incluso en todos
los Planes de Protección aprobados que, califican los terrenos
como Equipamiento Privado en suelo urbano.
El Planeamiento general Urbanístico vigente califica la finca
como equipamiento privado en suelo urbano, posibilitando los
usos Docente, Sanitario-Asistencial, Deportivo, Socio-Cultural,
Teatros, Cines y similares. El primer interés de Quabit es que se
dé un uso viable a la finca, bien para desarrollar un proyecto hotelero
o para equipamiento docente, circunstancia que ayudaría
a evitar un futuro deterioro serio del edificio. El Ayuntamiento,
sin embargo, es reticente a algunos usos docentes por el impacto
que pudieran tener en el tráfico interno del municipio, lo cual
ha frustrado en la práctica algunas iniciativas para implantar
este tipo de usos y ha condenado en edificio a no poder ser utilizado”.
Valoració del procés de degradació d’edificis, jardins i servei de seguretat
“El deterioro actual es mucho más aparente que importante.
Como se ha dicho anteriormente, en el año 2005, Quabit realizó
obras de reparación de la estructura y rehabilitación de las
cubiertas. El deterioro actual, provocado por delincuentes que
han allanado la propiedad a pesar de estar cerrada y contar con
servicio de vigilancia por rondas, afecta sólo a elementos ornamentales
o de acabado y a otros como las instalaciones de agua
y eléctricas que, por su propia antigüedad, no cumplen hoy en día
con la normativa y en cualquier caso habrán de ser sustituidos.
Evidentemente, como primeros interesados, lamentamos y nos
afecta de manera directa cualquier acto vandálico o robo sobre
nuestra propiedad, que han sido convenientemente denunciados
ante la Policía. El compromiso de Quabit es real y prueba de ello
es que, además de las obras mencionadas, durante todos estos
años y hasta el día de hoy ha venido pagando el IBI correspondiente
a finca urbana y manteniendo un servicio de vigilancia
sobre el edificio”.
Possibilitats de venda o inici d’un procés d’expropiació sobre la finca
“Quabit no descarta la venta de la finca y no puede descartar
que sea sometida a expropiación, si el interés general así lo determina,
pero va a exigir que en cualquier caso se respete el
principio constitucional que protege el derecho a la propiedad
y que garantiza el derecho a una indemnización justa en el caso
de que una causa de interés general obligue a proceder a la expropiación”.
El comunicat, signat per la Directora de Comunicació i Màrqueting
i elaborat conjuntament amb el Delegat de l’empresa a
Catalunya, finalitza expressant el desig de poder trobar una sortida
a l’actual situació dels Escolapis tot destacant que “lo mejor
para el edificio, para el pueblo de Alella y para Quabit es que se
consolide el uso de los terrenos para hacer viable el desarrollo
de un proyecto que, sin duda, generará valor desde todas las
perspectivas posibles en el conjunto de la localidad”.
35

DOSSIER
Pietat i lletres: l’Escola Pia a través de les
pàgines de la revista ‘Alella’
Un origen comú, més de 50 articles i 7 portades dedicades als
Escolapis demostren l’estreta vinculació entre les dues institucions.
ERAMON ANGLADA
l gener de 1960 sorgia el primer butlletí de l’Associació
d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia
d’Alella, després que en la seva assemblea anual
es detectés la necessitat de disposar d’una petita
revista per informar tots els seus socis. Aquest full,
mensual i gratuït, va ser, en els seus inicis, un simple recull de les
principals activitats realitzades per les seves seccions on varen
destacar religió, cinema,
teatre, escacs
i excursionisme.
Butlletí estretament
vinculat a les
Escoles Pies que,a
poc a poc, va obrir
les seves pàgines a
temàtiques no tant
religioses i més locals,
convertint-se
a partir del gener
de 1964 en la revista
Alella. Sense els
esforços inicials
dels antics alumnes,
de la pròpia
Escola Pia d’Alella
i dels diferents collaboradors
que es
van anar incorporant
a l’aventura,
de ben segur que Alella no gaudiria d’una de les revistes d’informació
local més dignes del país. Haver recorregut durant
tants anys el camí plegats, fa que els “Padres” hagin aparegut
infinitat de vegades a les pàgines de la revista Alella i que, ara
més que mai, vulguem dir ben alt i clar que no ens resignem a la
destrucció definitiva de la Torre del Governador pel fet d’estar
en mans privades.
Pocs articles signats, majoritàriament de temàtica religiosa,
i un grup reduït de col·laboradors foren les característiques del
primer any de vida del butlletí. Les primeres referències directes
a l’Escola Pia, més enllà dels lligams constants amb l’associació
d’exalumnes, arribaven el juliol i l’agost de 1960. El motiu, la
celebració de la festivitat de Sant Josep de Calasanç on “l’Alella
escolàpia festejarà el gran pedagog; honrarà la seva persona i
la persona dels seus fills, continuadors de la seva magna obra”.
Els primers articles es publicaren en el número extraordinari
d’agost de 1960. Amb títols com Alella té unes Escoles Pies, on es
lloava la figura d’Antoni Borrell i Folch i la seva finca; Record als
mestres inoblidables, en referència als Pares Salvador, Pascual
i Cuadras que “quasi bé foren tres generacions de fills d’Alella els
qui gaudiren de les seves ensenyances” i Calassanciat d’Alella.
Article, aquest últim, que recollia el procés de millora de les
36
instal·lacions amb la construcció d’un nou pis i les principals
activitats del centenar de joves que s’estaven formant a Alella
dins del Seminari Menor de les Escoles Pies de Catalunya. Els
oficis religiosos, el record d’antics escolapis, les activitats de
l’Associació, la convocatòria de la festa anual amb esmorzar de
germanor inclòs, i l’assemblea general, van estar sempre presents
a les pàgines del butlletí al llarg d’aquests primers anys. El juny
de 1962, dins d’un article titulat Recordant, es donaven noves
dades sobre els ensenyaments oferts i les activitats culturals
com “les vetllades solemnes en el Saló de Cristall, sempre ple
de gom a gom”.
De butlletí a revista Alella:
El 1964, la Dirección General de Prensa autoritzava l’Associació
Catòlica d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia d’Alella la publicació
d’una revista titulada Alella, amb periodicitat mensual,
gratuïta i amb una tirada de 300 exemplars. Aquesta estaria
“redactada en lengua catalana, que tendrá por objeto publicar
artículos religiosos y culturales, noticias de esa asociación, de la
parroquia y de interés local”. La petició al Ministeri d’Informació
i Turisme la va realitzar el Rector de les Escoles Pies, Josep Maria
Domingo, el
mateix que va
signar la gran
majoria d’editorials
d’aquella
època. Queda
clar, doncs, que,
tot i el procés
de metamorfosi
de butlletí a
revista local, la
relació amb els
Escolapis continuava
sent molt
estreta.
Aquell mateix
any, el Pare
Provincial de
l’Escola Pia visitava
el col·legi
on se va li presentar
la nova
revista i se’l va convidar a escriure unes paraules, fet que recollia
el número de febrer de 1964. Pocs mesos després, dins del número
45 de novembre de 1964, la portada de la revista Alella era
una fotografia d’una de les torres de l’edifici principal, i l’editorial
del Rector es centrava en l’assemblea de l’Associació d’Antics
Alumnes, fent una crida a la participació. També es recordava la
figura del “Hermano” Celestí, tot lloant les seves activitats com la
“cura dels meravellosos jardins del Col·legi, aquells monuments
del dia de Dijous Sant, els magnífics Pessebres amb figures en

moviment…”.
No va ser fins
el gener de 1966
que l’editorial de
la revista tractava
sobre la pròxima
celebració
dels 50 anys de
presència dels
Escolapis a Alella.
El Rector
Domingo destacava
que “el
1916 va restar
fundada la Institució
Borrell
de l’Escola Pia
d’Alella. Ens
disposem doncs
a celebrar unes
festes cinquantenàries.
El Collegi
d’Alella el recorden amorosament moltíssims Pares Escolapis
que a Alella forjaren i maduraren les seves primeres il·lusions
vocacionals. També l’han de recordar moltíssims interns que
varen trobar els mitjans orientadors dels seus primers passos
en la vida”.
L’editorial d’abril del mateix, any signada per Jocamer, pseudònim
de Josep Maria Casals i Colomer, presentava, a través
d’un divertit
diàleg, part del
programa del
Cinquantenari
de la fundació
de la Institució
Borrell, centrat
en “diversos
actes culturals
i recreatius, un
aplec extraordinari
i un homenatge
d’Alella
a l’Escola Pia”.
Es començaven
també a donar
notícies del club
de tennis i es reclamaval’assistència
dels socis
al Centre Moral,
espai comprat
per l’Associació
d’Antics Alumnes,
per tal de redactar un esborrany d’estatuts. En el número
següent, corresponent als mesos de maig-juny de 1966, la portada
de la revista va ser una fotografia d’un partit a la nova pista de
tennis. Pista de sorra construïda a la part baixa dels jardins de
la Torre del Governador, gràcies a l’esforç físic i econòmic dels
membres de l’Associació. Número que també recollia, amb el títol
de Cinquanta anys d’Escola Pia, una entrevista a Joan Cirera,
un dels trenta nens que varen estrenar les aules de la Institució
Borrell el setembre de 1916. Aquest seria el primer d’un seguit
d’articles que, compartint títol, varen anar recollint les vivències
d’antics alumnes. L’agost-setembre de 1966, la Comissió de festes
DOSSIER
signava un d’aquests articles sobre la recuperació de records,
costums i anècdotes, al mateix temps que convocava tots els
veïns del poble a participar en una exposició de fotografies sobre
l’Escola Pia. L’octubre de 1966, la revista Alella recollia un
dels pocs testimonis d’una dona, l’escolàpia, Concepció Vilà,
novament dins de la secció del Cinquantenari. El seguiment
d’aquesta celebració va culminar amb el número extraordinari
de novembre de 1966. Per segona vegada la portada de la revista
era una fotografia de l’edifici principal feta, aquesta vegada, des
del camp de futbol de sorra. Pràcticament tot el número 64 es va
dedicar als 50 anys de presència escolàpia i s’obria amb una petició
de benedicció al Sant Pare. El Prepòsit General de l’Escola
Pia, Vicenç Tomek, va participar de la celebració, tot enviant una
carta redactada en llatí que es va extractar, tot destacant que
“qui ha vist una sola vegada aquest Col·legi de línies artístiques
tant dins com fora, de jardins amens i, per dir-ho en un sol mot,
de situació immillorable, se’n recordarà sempre amb admiració
pregona”. Pel que fa als continguts de la publicació, varen destacar
les felicitacions d’altres institucions religioses com l’Abadia
de Montserrat, el recull d’opinions d’antics professors, la relació
dels pares Rectors i Escolapis des de la fundació de l’escola,
el llistat dels alumnes que varen inaugurar les classes el 24 de
setembre de 1916 i articles com Crònica abreujada dels esdeveniments
més importants de la Institució Borrell de l’Escola
Pia d’Alella, on es destacava que el 12 d’octubre de 1933, per
una llei del govern de la República que dificultava l’ensenyament
religiós, la Institució Borrell es convertiria en Mútua Eduard
Llanas, delegació d’Alella. El número extraordinari es tancava
amb una entrevista al Pare Fontcoberta, que defensava la doble
tasca a l’internat i a l’externat amb la formació dels alumnes del
poble; un interessant recorregut històric de la institució dins de
la secció La Campana de les hores i l’article Les estàtues del
Col·legi on s’intentava fer un petit inventari, amb classificació i
situació incloses, de les estàtues presents als jardins.
Començava el 1967 i es tancava la celebració amb la Crònica
de les festes Cinquantenàries a càrrec del Rector dels Escolapis.
Un article que incorporava un seguit de fotografies dels
diferents actes i que remarcava la vessant formativa de la institució
com “a homes i com a cristians”. El març d’aquest mateix
any, la revista Alella tornava a entrar en contacte amb l’Escola
Pia amb un seguit d’articles titulats Records perdurables de la
mà de l’Agrupació d’Antics Alumnes. El primer, centrat en els
intents d’introduir el laïcisme a les escoles a partir de 1933. Un
període identificat com a “època de depressió dels valors morals
i espirituals, fruit d’un relaxament de costums i d’un enfarfec de
materialisme” i on la tasca docent dels escolapis a la població
començava a estar en perill. El setembre de l’any 1967, coincidint
amb el número 73 de la publicació, arribava un canvi destacat:
la substitució del Rector de l’Escola Pia Josep Maria Domingo
per Ramon Melé que, a partir d’aquest moment, seria qui signaria
la majoria d’editorials. Els sis anys de Domingo al capdavant
de la institució es lloaven a l’article Comiat i Benvinguda, tot
destacant el seu paper al Col·legi, a l’Associació i a la revista. El
Novembre d’aquell any, el Rector Melé demostrava un tarannà
ben diferent del seu antecessor, a través d’una editorial ben
mundana centrada en els problemes d’ensenyament d’Alella i la
falta de relleu generacional a l’Associació d’Antics Alumnes. Melé
analitzava la situació aportant solucions que passaven per oferir
els estudis de secundària a través d’un nou model. L’Escola Pia
oferia part del professorat i les instal·lacions, però reclamava la
implicació dels veïns i autoritats municipals. La proposta permetria
“organitzar un estudi secundari complet fins a la Revàlida
Elemental. Tenint en compte la cabuda del Col·legi i la possible
arribada de nois interns, amb tots ells i els fills del poble, cre-
37

DOSSIER
iem possible sufragar les despeses del professorat laic, que ens
ajudaria en la tasca docent”. Cos docent, format per religiosos i
laics, i control econòmic a mans d’una junta de pares de família
i antics alumnes completaven la proposta del nou Rector. L’editorial
de desembre se centrava novament en l’ensenyament, tot
defensant el model de “Col·legi municipal lliure adoptat”. Una
escola oficial on la responsabilitat bàsica la tindria el municipi
i que permetria que els joves alellencs no haguessin de marxar
a altres poblacions per estudiar el batxillerat. L’Escola Pia
d’Alella oferia “els locals i tot el que té actualment: persones,
instruments i gabinet de pràctiques. I assumeix una direcció
important”, però reclamava amb fermesa el paper del municipi
i fixava un seguit d’aportacions i responsabilitats com “noves
instal·lacions, petites reformes i més mobiliari per noves aules”.
En el cas que aquesta proposta no tirés endavant, el Rector Melé
es comprometia a seguir oferint els estudis com ja s’estaven portant
a terme. I així va ser tal com recollia l’espai Tribuna el febrer
de 1968. La Direcció General del Ministeri d’Educació havia escollit
El Masnou per la creació d’un Col·legi Municipal Adoptat,
tot creant també una secció delegada d’Institut. Els principals
motius de l’elecció del poble veí varen ser “per emplaçament,
per comunicacions i per alumnat propi i forani”. Després d’uns
números centrats en el procés d’expropiació que comportava la
construcció de l’autopista, l’editorial de juny de 1968 tornava a
fer referència a l’Escola Pia amb motiu dels 52 anys de la seva
presència a Alella. Anys que per al Rector Melé havien significat
“presència sacerdotal, activa i fecunda; instrucció d’uns fills del
poble; llar de cultura i promoció; i continuïtat d’una obra cristiana
iniciada a rel de la caritat i comprensió a favor dels humils
i desheretats”. Celebració, però també preocupació a causa del
número decreixent de vocacions i de la reducció de la comunitat
escolàpia a la població. El novembre d’aquell any, l’editorial del
Rector Melé va ser ben diferent tant pel to com per la llargada.
El motiu va ser explicar el perquè del trasllat del Calassanciat
d’Alella a Olot, fet que va suposar la supressió del batxillerat
al poble. Melé destacava que “la manca de vocacions per a la
vida religiosa és palesa i frapant. Enguany no hi ha ni una sola
demanda de nens de deu a dotze anys. Mantenir, doncs, tot un
equip de Pares Sacerdots per a dotze nens que resten no ens és
possible”. Malgrat el trasllat, l’escolapi pensava que era possible
el manteniment de les classes pel que fa a docents, dos professors
seglars qualificats, més els Pares restants de la comunitat, però
no pas en l’àmbit econòmic. El cost d’aquest ensenyament es va
traslladar a l’Assemblea on van “constatar els honoraris elevats
del professorat, la seguretat social, els punts familiars i altres
participacions monetàries. Feta la demostració, els assistents
varen comprendre que no podien pagar la suma crescuda resultant
de les mensualitats dels professors titulars, atès el reduït
nombre d’alumnes”. La situació de malestar viscuda queda ben
palesa en aquesta editorial d’encesa defensa de la tasca escolàpia
que rebatia retrets com “la Institució Borrell ha de pagar
totes les despeses de l’ensenyament per voluntat expressa del
Fundador, el Sr Antoni Borrell” o “l’Escola Pia ja pot tancar i
anar-se’n. No ens fa cap falta”. El Rector Melé reclamava als alellencs
que recordessin els més de 50 anys d’ensenyament gratuït
i es preguntava “Què no ha fet l’Escola Pia pels fills del poble?
Voldríem que aquesta fos una pregunta que bategués en el cor de
cada alellenc, car veuríem com ha estimat l’Ordre Calassància.
I si, per circumstàncies doloroses, l’Escola Pia ha de suprimir
temporalment un ensenyament, que hi vegin no un acte arbitrari
d’uns religiosos desagraïts, sinó el plor i la sofrença d’una mare
que no pot amb tot el pes de la seva heroica maternitat! La mare
ha de ser més estimada, quan més malalta o impossibilitada
està!”. La dècada dels 60 es tancava i el número de maig-juny
38
de 1969 informava del robatori de tres escultures del passeig de
les estàtues de la Institució Borrell i del tancament provisional
dels seus jardins.
Els anys 70 i 80:
A partir de 1970, la presència dels Escolapis a les pàgines de la
revista va anar disminuint progressivament. Notícies puntuals
com la renovació de Ramon Melé com a Rector de l’Escola Pia i
les seves editorials, destacant els problemes generats per la nova
llei d’Ensenyament General Bàsic a les comunitats religioses
dedicades a l’educació en foren exemples. L’estiu de 1971, des de
les pàgines de la revista es desvetllava l’orientació que es donaria
a part de les instal·lacions per fer front als nous temps: atendre
infants disminuïts profunds provinents de tot Catalunya. L’editorial
de març de 1972, coincidint amb el número 120-121 de la
publicació, feia esment de la inauguració del Centre d’Assistència
Especial per a nens i nenes disminuïts profunds. Opció de futur
davant la inoperància de l’antic calassanciat que va suposar que
“les dependències, aules, patis i jardins destinats anteriorment
als infants calassancis quedessin buits”. El maig d’aquell any,
la revista donava testimoni de la inauguració del centre en un
article en castellà signat pel Cronista del Colegio de Alella que
descrivia “la visita a las diversas dependencias que causaron
admiración por lo limpias, adornadas y acogedoras que eran”; i la
reproducció integra
dels discursos
llegits durant
aquest acte. El
1973 arribava el
comiat del Rector
Ramon Melé que
era substituït per
en Josep Pelegrí,
fet que recollia el
número de setembre-octubre
de
1973 amb l’article
Rellevada a l’Escola
Pia d’Alella.
La primera editorial
de l’any 1974
tornava a tractar
el tema de l’educació.
Amb el títol
de Les escoles
d’Alella, destacava
pel que fa als
Escolapis un “programa d’estudis que comprèn del primer fins el
cinquè d’EGB, amb un total de 58 alumnes”. Aquest ensenyament
anava a càrrec de tres escolapis i una mestra. No va ser fins un
any després que, amb el títol de Reminiscències, es reproduïa
un text de la revista Ave Maria dels escolapis alellencs.
El maig de 1976 començava la quarta època de la revista amb
un objectiu ben clar: “canviar o plegar”. Es buscava una publicació
més oberta, que arribés als joves i que fos realment una eina
de comunicació per al poble. Els canvis també varen afectar al
format, amb una presentació més pobra, però que permetia estalviar
diners i sortir amb una freqüència més alta. Tot i que l’Associació
Catòlica d’Antics Alumnes seguia com a responsable de
l’edició i el Rector de l’Escola com a director, el paper fonamental
d’aquesta institució s’anava diluint cada vegada més. El desembre
del 76 es recollia un nou canvi de Rector. En Joan Farràs, amb el
nou càrrec, passava a ser també el director de la revista, però per
un període ben curt. A partir del desembre de 1977 el càrrec de di-

ector no seria
ocupat per un
sacerdot i va
recaure sobre
l’Eduard Serra.
L’abril de
1977, dins de
la secció Alella,
una mena
de recull de
notícies breus,
es feia ressò
del rumor que
es deixarien
d’impartir els
cursos de Bàsica
als Escolapis.
Aquest
rumor es convertiria
en
certesa al número
següent.
71 nens del
poble s’havien de buscar escola per al curs 1978-1979. La gran
finca deixaria de tenir finalitats educatives per convertir-se en
“centre d’espiritualitat” on es portarien a terme recessos, exercicis
espirituals i colònies. El març de 1978, coincidint amb el
número 160, la portada de la revista, per tercera vegada, era una
imatge de la Torre del Governador. L’article d’obertura, L’Institut
Borrell de les Escoles Pies, lamentava el tancament del Col·legi
religiós després de 61 anys de tasca educativa, tot remarcant que
“potser tampoc ha trobat massa suport del poble en la recerca
d’unes solucions que evitessin aquesta mesura”. El setembre de
1979, el Pare Farràs era substituït per en Manuel Baguñà com a
Rector dels Escolapis. Jove religiós amb experiència en el servei
de colònies de la institució que seria de gran ajuda per la nova
orientació dels “Padres”.
Un cop encetats els anys 80, cada vegada era més difícil trobar
l’omnipresent secció de notícies sobre l’Associació d’Antics
Alumnes de l’Escola Pia a les pàgines de la revista. Tot i això,
la primavera de 1981 la portada de la publicació era una nova
fotografia de la finca amb una de les torres i el llac de l’entrada
principal. L’editorial, titulada Escoles
Pies, presentava novetats positives
com l’obertura de les pistes esportives
a tots els alellencs i la petició de
l’Ajuntament d’Alella, acceptada per
l’Escola Pia de Catalunya, perquè els
alumnes de les Escoles Nacionals poguessin
utilitzar les antigues aules
durant aproximadament dos anys. En
aquest període de temps el consistori
es comprometia a tenir acabat un nou
grup escolar que acabés amb els problemes
d’espai de l’Escola Fabra. El
curs 1979-1980, encara que només fos
de forma provisional, es varen reprendre
les classes als Escolapis. Dels quatre
mestres que varen donar classes,
un va ser un escolapi, en Joan Farràs,
l’encarregat de les classes en català.
El número de primavera de 1981 publicava
també una detallada cronologia
sobre la institució i reproduïa diferents
DOSSIER
articles publicats originàriament al butlletí intern de l’Escola
Pia de Catalunya. No va ser fins la primavera de 1984 que es varen
tornar a dedicar unes pàgines als Escolapis dins d’un espai
dedicat als 300 anys de la institució. Una comunitat ja formada
només per vuit membres i centrada quasi bé en exclusiva en
acollir convivències, colònies, reunions i activitats esportives.
En Lluís Boronat, Rector de l’Escola, destacava que al llarg de
1983 més de dotze mil persones havien estat allotjades a les
instal·lacions d’Alella. Tot i això, la supervivència de la comunitat
escolàpia al poble començava a ser qüestionada tal com
demostren les paraules del Rector: “Aquesta és una realitat que
parla per ella mateixa i que diu, als que ho vulguin entendre, que
l’Escola Pia té vida i que segueix l’evolució dels temps, segons les
seves possibilitats. Els vuit escolapis que formen la comunitat,
malgrat que cinc passin dels setanta anys i que tres no poden
presumir de joves, anem fent feina i no ens sentim sols”. En la
mateixa línia anava l’article Recordant aparegut al número de
tardor de 1986 i signat pel Rector Boronat. A més de fer una
petita contextualització històrica, es destacava la vitalitat de la
institució com a centre d’acolliment, colònies i seu de l’Escola
Agrícola del Maresme. Just un any més tard, Boronat tornava a
signar un extens article sobre la figura d’Antoni Borrell i la Torre
del Governador utilitzant documentació del mateix Arxiu Borrell
d’Alella. L’estiu de 1988, coincidint amb el número 201, es recollia
el canvi de titularitat de la revista Alella. D’aquesta manera
l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia cedia els
seus drets sobre la revista a l’Associació Cultural Revista Alella.
Associació responsable ara de l’edició d’una publicació que havia
de mantenir el seu caràcter independent i respectar les finalitats
culturals i religioses de l’Associació d’Antics Alumnes. Amb
aquesta cessió, la revista deixava de tenir la tutela religiosa dels
Escolapis tot i que els vincles varen continuar amb força.
Els anys 90
Arribava el 1990 i la revista Alella obria la dècada amb dues portades
relacionades amb l’Escola Pia. La primera era una fotografia
d’alellencs nascuts el 1960 a l’escala principal dels Escolapis.
El motiu d’aquesta era ben especial, la celebració dels 30 anys
de la publicació nascuda també el 1960. La del número d’estiu
de 1990 era una fotografia acolorida de la Torre del Governador
que, per sisena vegada, il·lustrava la seva coberta. A l’interior
es destacava la vessant artística del Pare Bosom, l’autor de la
imatge. Mesos més tard se’ns explicaven les
tasques de restauració de diferents peces
de la Sala de música, portades a terme a
través d’un camp de treball. L’estiu següent
es va repetir l’experiència, aquesta vegada
a través de dos tallers. El de restauració
va seguir treballant a la sala de música, i
el de natura es va encarregar de la neteja i
el manteniment dels jardins. No va ser fins
l’estiu de 1992 que, a través de l’article Ay
que buenos que son, se’ns informava dels
nous projectes de la Fundació Borrell. Després
d’anomenar un gerent per administrar
totes les activitats realitzades, es presentava
el projecte de construcció d’una residència
a la part alta de la propietat, on anirien a
viure la desena d’escolapis d’avançada edat
que ocupaven l’edifici central de la Torre
del Governador. Aquest projecte perseguia
“impulsar l’ús de l’edifici principal com a
casa de colònies, com centre per a simposis,
punt de reunió de professionals d’alt
39

DOSSIER
nivell, exposicions i congressos”. El pla de millora perseguia, en
una segona fase, recuperar altres àrees de la finca infrautilitzades
com la biblioteca i els, cada cop més malmesos, jardins. Al
llarg dels anys següents, la presència dels Escolapis a la planes de
la revista Alella es limitava a l’enumeració de les principals activitats
gestionades per la Fundació Institut Borrell. El 1995 s’obria
amb la notícia de l’acord entre l’Ajuntament d’Alella i el Patronat
de la institució per la biblioteca de les Escoles Pies. Més de 87
mil exemplars conformaven el seu fons, distribuïts en diferents
espais com la sala Borrell, biblioteca originària, o la sala Mataró
que acollia més de 23 mil llibres. A canvi de contractar personal
per les tasques de catalogació i classificació, l’Ajuntament obtenia
un llistat de les obres del fons de la BPEPC que es dipositaria
a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia. L’objectiu era crear, en el futur,
un servei d’intercanvi entre aquestes dues biblioteques. A les
acaballes de 1995, coincidint amb el número 230 de la revista,
es tractava en
profunditat la
situació dels
“Padres” amb
l’eloqüent títol:
Escoles
Pies d’Alella…
què passa?.
En aquell moment
la finca
seguia sent la
seu de l’Escola
Agrícola del
Maresme i ja
no funcionava
com a casa
de colònies
a causa de la
nova normativaautonòmica.
L’article
descrivia el
funcionament
de la Fundació
Borrell, els
motius del tancament de la casa de colònies i molt especialment
la situació de la biblioteca. L’Escola Pia s’havia compromès, dins
l’acord signat el gener de 1995, a que el fons bibliogràfic es quedés
de forma permanent a l’edifici d’Alella. El seu valor era inqüestionable,
com demostren els contactes de diferents universitats
catalanes per tal de poder accedir-hi. El futur d’aquest patrimoni
bibliogràfic semblava clar i vinculat al poble. Res més lluny del
que passaria anys més tard. Començava el 1996 i l’Escola Pia i
la revista tornaven a trobar-se aquesta vegada des de la secció
d’esports. L’article 30 anys de la colla de tennis dels Escolapis
rememorava la pràctica del tennis en una pista construïda sobre
un antic llac artificial dels jardins dels Escolapis. El mateix any,
noves aportacions parlaven ja del mal estat de la finca i dels
diferents projectes que es volien portar a terme en aquest gran
espai. A La finca de les Escoles Pies, seu de la universitat? es
detallava el projecte de l’escola Hamelin que renunciava a construir
la seva segona seu a la població per llogar la finca al llarg
de 50 anys. Aquesta institució privada es comprometia també a
rehabilitar l’edifici principal, les pistes esportives i oferia “cinc
beques per cada cent estudiants” que gestionaria directament
la Fundació Borrell. Precisament les fortes exigències d’aquesta
última van fer impossible que el primer intent de nou ús docent
tirés endavant. L’any 1997, dins del número 235, es tornava a trac-
40
tar el tema del fons bibliogràfic i documental de l’escola. Després
de caducar l’acord entre l’Escola Pia de Catalunya i l’Ajuntament
d’Alella, s’obria la possibilitat que els prop de 90.000 volums de
la biblioteca poguessin marxar del poble. Tot i la falta d’acord,
les tasques de catalogació del fons continuaven a través de voluntaris
tal com es destacava a Indecisions sobre el futur de la
biblioteca de les Escoles Pies. A partir d’aquest moment, tots els
articles publicats tenien dues característiques comunes. Per un
costat sempre presentaven un nou pla o projecte d’aprofitament
de la finca i per l’altre, constataven el seu grau creixent de degradació.
Aquest és el cas del text Nous plans per als Escolapis, on
es descrivien els plans municipals per comprar, en una primera
fase, la zona d’horts, el gran llac i Can Xacó-Monnar, requalificar
aquests terrenys que passarien a ser urbanitzables, i amb els
rendiments econòmics obtinguts comprar en una segona fase la
resta de la propietat. La dècada dels 90 arribava a la seva fi i els
Escolapis seguien presents dins de la secció Del Poble. Aquesta
anava recollint infinitat d’actes celebrats al Saló de Cristall, com
el Cicle de Concerts d’Alella i l’ús puntual de la finca com a plató
de rodatge per pel·lícules i sèries televisives.
Fins a dia d’avui
S’encetava l’any 2000 i el número de maig-juny sortia amb una
nova portada dedicada als Escolapis. Aquest cop es feia referència
directa al futur projecte hoteler a través d’un fotomuntatge que
afegia el cartell “Gran Hotel Cal Governador” a una de les portes
principals d’accés. La revista que, des de feia pocs mesos, havia
estrenat un dossier central temàtic, el dedicava íntegrament als
“Padres”. La Torre del Governador, un hotel de luxe analitzava
la subhasta de la finca i el projecte de construcció d’un complex
hoteler per part de Landscape Vallès, SL, vinculada al Banc de
Sabadell. El dossier es completava amb la vida quotidiana dels
últims quatre escolapis i la interessant anàlisi Passat i futur de
la Torre del Governador, on es lamentava que la venda de la finca
comportaria amb tota seguretat la pèrdua del caràcter semipúblic
donat per l’herència d’Antoni Borrell. Les imatges d’espais
com la biblioteca o la Sala de Música, obtingudes fa onze anys,
permeten constatar la rapidesa del procés de degradació dels
edificis. Dos anys més tard, dins d’una breu notícia de la secció
Del Ple, es recollia l’aprovació del projecte d’hotel als Escolapis
per part del municipi. A canvi d’aquest conveni, que autoritzava la
construcció d’un hotel, possibilitat que el planejament urbanístic
d’aquell moment no contemplava, l’Ajuntament rebria del Banc de
Sabadell 300 mil euros per l’arranjament dels accessos a la finca.
A partir d’aquest moment, varen passar anys on l’Escola Pia no
va estar visible a les pàgines de la revista Alella, a excepció de
notícies breus a la secció Del Poble. Recollien, per exemple, les
primeres reaccions ciutadanes davant de l’estat d’abandonament
creixent de la finca a través del bloc Salvem els Escolapis.
Però al llarg del 2011 la situació d’aquesta finca ha tornat a
ocupar un lloc central a les nostres pàgines. Primer amb un extens
article, El trencaclosques de la Torre del Governador, que
advertia de l’estat de degradació d’edificis i jardins, clarificava el
ball de propietats entre immobiliàries, i desvetllava per primera
vegada negociacions i projectes fallits encapçalats per l’Ajuntament
d’Alella. Finalment, coincidint amb el número d’estiu, es
publicava La Torre del Governador… la nostra última oportunitat?
que alertava de l’acceleració del procés de destrucció
de la finca i presentava el grup Investigació Escoles Pies, format
per veïns i veïnes disposats a lluitar per salvar aquest patrimoni
col·lectiu, malauradament en mans privades.
El dossier que teniu a les mans és l’ultima prova de l’estreta
relació del poble d’Alella amb els “Padres”. Un poble que potser
aquesta vegada lluitarà pel que és seu.

DOSSIER
Els alellencs es mobilitzen per salvar els
Escolapis
Un perfil de Facebook agrupa una colla d’alellencs amb ganes
de treballar per la recuperació d’aquest espai per al poble
RJÚLIA SERVERA
eunions, investigacions històriques, entrevistes,
projectes... Aquestes són algunes de les activitats
que el grup Investigació Escoles Pies porta fent
després de la seva creació, ara farà 5 mesos. I és en
aquest temps que la situació inicial dels Escolapis
i la manera que tenien els alellencs de veure-la han canviat, ens
alguns aspectes, a pitjor.
El grup, actualment format per una vintena de persones actives
i més de 300 simpatitzants a la xarxa social Facebook, creu
que la preocupació i conscienciació de molts alellencs davant
la situació de la finca ha anat en augment, però encara no és
del tot suficient. Durant les últimes setmanes, sembla ser que
la història de ‘’els Padres’’
torna a ser un
tema a l’ordre del dia
de l’Ajuntament, que
ha creat una comissió
de treball que inclou
representants del partits
i especialistes de
diferents àmbits professionals.
Fotos antigues i
anònimes
El grup Investigació
Escoles Pies s’interessa
per la història
i l’arquitectura de
l’edifici però, sobretot,
de l’estat actual
de la finca. Davant la
impossibilitat d’entrada,
ja que la finca
és de titularitat privada,
i els molts impediments
que posa
la immobiliària per
aconseguir un permís legal, el grup es basa en fotografies
antigues i informacions cedides anònimament. Tot i així, els
seus membres coincideixen en la idea que l’estat de la finca
segueix empitjorant a un ritme frenètic i que cada vegada les
destrosses i els robatoris són més exagerats. Com a conseqüència,
cada dia augmenta el possible cost de la restauració
dels edificis. Tampoc no hi ha cap tipus de control per vigilar
l’entrada continuada de gent. Aquest fet és un problema que
preocupa, ja que la popularitat recent que ha guanyat els Escolapis
(els suposats fets paranormals que es produeixen a les
seves capelles i sales, amb els quals han arribat a fer broma
al programa La Segona Hora de RAC1) ha cridat gent de fora
d’Alella a visitar la finca.
A més de la investigació sobre la finca durant la guerra civil
que s’està realitzant des de fa dies, ara volen descobrir la importància
que tenia aquesta molt abans que arribés a mans del ja
conegut Antoni Borrell. Aquesta informació podrà mostrar quina
importància tenia la finca durant els segles XV i XVI, i com la
seva història ja ve de lluny.
Es poden recuperar els jardins?
Un altre projecte que també estudien, ja més a la pràctica, és
la recuperació dels jardins, actualment en un estat deplorable.
Aquesta recuperació, segons el grup “difícil però no impossible”,
seria un pas enorme que podria impulsar a la recuperació o al
manteniment de la resta de la finca. I com sempre, la participació
ciutadana es indispensable.
El grup insisteix
que la pressió popular
és un factor imprescindible
perquè tots
aquests projectes es
facin realitat. La situació
actual és molt
preocupant i s’insisteix
que sense la pressió
popular tots els
esforços que realitzen
no serviran per res. A
més, asseguren que si
no es fa res aviat, la
finca corre el risc de
no poder ser recuperada.
Per sort, segons
aquest col·lectiu, l’estructura
de l’edifici no
corre perill, però el
que més els preocupa
és l’alt risc d’incendi.
A causa de la gran extensió
del terreny, dels
malmesos jardins i de l’acumulació d’escombraries en moltes
estances de la casa, si es calés foc a un petit racó, no en tindríem
constància fins que el foc s’hagués estès potser massa.
Tot i així, els alellencs que formen part d’aquest grup es mostren
contents per algunes mesures preses per l’Ajuntament, ja
que la comissió s’ha plantejat per primera vegada la idea que la
finca torni a ser per al poble. Però encara no han acabat. En poc
de temps tindrem noves noticies del grup, que ja tenen en ment
noves accions que duran a terme, a més de les seves continues
publicacions al perfil de Facebook Investigació Escoles Pies.
En paraules de membres del grup, serà fantàstic que algun dia
es puguin dissoldre, ja que serà el senyal que han aconseguit els
seus objectius.
41

DOSSIER
Del Paradís a la vergonya col·lectiva
Breu recorregut històric subjectiu per la vida de l’Escola
Pia d’Alella
DRAMON ANGLADA
’històries, cròniques i cronologies de la Institució
Borrell de l’Escola Pia d’Alella n’existeixen ja moltes.
No trobareu això a les properes línies, però sí
tot un seguit de breus pinzellades d’història que
ens permetran viatjar als Escolapis d’inicis de segle
XX, i fer un llarg recorregut ple d’il·lusions, esforços, lluita
i molta feina per tirar endavant que ha acabat amb la tràgica
situació actual.
1916
“El 15 de juliol, el Pare Provincial Lluís Fàbregas, com a representant
directe de l’Escola Pia de Catalunya, i els Srs Evarist
Ruiz de Larramendi, General Guitart, Raimon Duran i Ventosa,
marmessors de l’Exm Sr Antoni Borrell i Folch, mitjançant conveni
davant de notari, porten a cap la voluntat del testador. La
senyorial Torre del Governador es converteix automàticament
en Institució Borrell de l’Escola Pia d’Alella, sota la protecció de
Nostra Senyora de la Mercè.
El 27 de juliol es constitueix la primera comunitat escolàpia
d’Alella. El 24 de setembre s’inauguren les classes del Col·legi
amb l’assistència d’una trentena d’alumnes”.
Un camp de tarongers de Cal Doctor. Al fons, la Torre del Governador.
42
1925
“El Rector del Col·legi inaugurava l’internat amb l’ingrés de 10
alumnes. Així mateix, al llarg de l’any són reparades la cúpula
del Saló de Cristall i altres dependències de l’edifici que, des de la
mort del senyor Borrell, havien sofert diverses deterioracions”.
1934. Jaume Rua, antic alumne
“Aquell camp de futbol del Col·legi tenia tots els encants, i nosaltres
varem ésser, en certa manera, els iniciadors del futbol de
nit, però sense il·luminació. Aquells capvespres d’hivern, quan
encara podíem jugar una estoneta, acabades les classes, com
els aprofitàvem! En aquells temps encara s’escrivia foot-ball, i el
Pare Salvador Pasqual va creure oportú explicar-nos a la classe
d’anglès que foot volia dir peu, i ball, pilota”.
1936. Bernardo Soriano, mestre
“El 21 de julio de 1936, mientras estamos comentando los sucesos
en la plaza, a eso de las 10 de la mañana, notamos una gran
masa de humo y alguien dijo: “están quemando los Escolapios”.
Nos desplazamos y realmente ya ardía un ala, la parte de una
clase. Recuerdo que, en la sala amarilla, habían hecho como una

arricada con 4 butacas afelpadas y un montón de papeles ardiendo
en medio. Como no disponíamos de agua, con una sábana
enrollada en el brazo pudimos apagar el incipiente fuego que ya
prendía en los sillones y lo mismo pudimos hacer en la sala azul.
En el comedor nos encontramos con un par de sujetos, con un
bonete de sacerdote, una sotana y un fusil en la mano. Como
mucha gente del pueblo acudió, se salvó el edificio”
1939. Josep Maria Casals, antic alumne i redactor de la Revista
Alella
“Després de 3 anys i dos mesos d’absència, i restaurat part de
l’edifici, el 17 de setembre de 1939 els Pares Escolapis reemprenen
l’ensenyament escolar.”
1939 Joan Florensa, director de l’Arxiu Provincial de l’Escola
Pia de Catalunya.
“La casa d’Alella es va poder recuperar sense problemes; tampoc
no havia patit destrosses. Hi havia, però, un alberg de nenes
traslladades des de Madrid, de l’Asilo Antonio Solís d’Alcalà de
Henares, a causa dels bombardejos. Els escolapis varen conviure
amigablement amb elles fins després de l’estiu, quan van poder
tornar a la residència pròpia”
1948. Joan Florensa
“El 13 d’agost de 1948, Pius XII va proclamar Sant Josep de Calasanç
patró universal de totes les escoles populars cristianes del
món amb motiu del III centenari de la seva mort. Els superiors
escolapis amb les autoritats espanyoles varen acordar portar i
DOSSIER
passejar per Espanya les relíquies incorruptes del cor i de la llengua
de Sant Josep de Calasanç, que es conservaven a la casa de
Sant Pantaleó de Roma, l’Armada espanyola va cedir la canonera
Pizarro per a la travessia d’Itàlia al port de Barcelona. Després
del actes a la ciutat, varen ser portades a cadascun dels col·legis
d’escolapis i escolàpies, començant pel d’Alella”.
1948. Josep Maria Casals
“Aquestes venerades relíquies varen restar exposades a la capella
del Col·legi i a l’Església Parroquial per espai de dos dies on s’hi
varen celebrar solemníssims cultes”.
1961 Joan Florensa
“El trasllat del noviciat de germans de Moià cap a Alella va ser
un fet el 1961. L’eufòria que va despertar el trasllat va acabar
ben aviat. A Alella els esperava molta feina -cuina, rentat de
roba, neteja de la casa, cura dels jardins, granges de porcs, de
gallines, servei de menjador, atenció a la porteria, compres…-
cosa que impedia als novicis portar amb regularitat un horari
de classes de formació i,fins i tot, assistir sempre als actes de
pregària comunitària”
1966. Revista Alella
“Les estàtues són l’element més característic i ornamental dels
jardins del Col·legi. Podríem parlar de les de marbre, que són les
de més qualitat; les emmotllables amb terra cuita; les de pedra
artificial i, finalment els baix relleus. El grup més nombrós és el
de figures de pedra artificial, fetes en sèrie i de poqueta qualitat;
no obstant, situades com estan, no deixen de donar un to característic
als jardins. Destacava la figura de marbre la Pescadora,
la més bonica de totes, una esvelta figura col·locada enmig del
llac rodó, el que diem de la Cassola; porta una xarxa a l’esquena
com a distintiu”
1977 - 1978. Revista Alella
“Els escolapis tanquen l’escola. Els Pares de Família s’ocupen
de la qüestió procurant augmentar les places de les Escoles Nacionals.
Però sempre és una llàstima veure tancar una escola, i
potser encara en aquest cas, per l’arrelament que tenia l’Escola
Pia a Alella.
Les circumstàncies actuals barrejades amb el problema econòmic
que comporta l’ensenyament de les escoles privades no
d’Alella. Una vegada tancat, li ha estat concedida l’autorització
43

DOSSIER
complerta per l’Ensenyament General Bàsic, demanada fa uns
anys. Massa tard!”
1981. Joan Farràs. Escolapi, mestre i Rector de l’Escola Pia
d’Alella
“Abans de començar el curs 1979-80, l’Ajuntament ens va demanar
l’edifici de les classes, en principi durant dos anys, temps
que preveu per construir un nou grup escolar a la població. El
motiu exposat per la Corporació Municipal era que els alumnes,
.
Nacional Fabra. El P. Provincial va acceptar complagut. Només
es va posar una condició: que, dels quatre professors nacionals
que vindrien a impartir les classes de la segona etapa, un d’ells,
fos escolapi”.
1981. Francisco Martí. Escolapi
“La biblioteca de nuestro Colegio de Alella no quiere quedar al
margen del resurgir de esta mansión señorial. Aquí se concentrarán
las bibliotecas de varios colegios escolapios. De momento,
contamos con la del Sr. Borrell, al que Dios tenga en su gloria. La
de Alella, naturalmente, las de Morella y Puigcerdà y esperamos
que Moià nos envíen sus libros. La de Mataró ya lo ha hecho.
En el aspecto recuperativo, se ha verificado un gran cambio en
nuestra biblioteca de Alella. Más de 12.000 volúmenes han sido
removidos. Cristaleros, pintores, carpinteros, etc., se han dado
cita para revivir el histórico rincón. La escalera de caracol -que
parecía una vieja desdentada- ya tiene todos sus dientes. Los armarios
de madera vieja ven, con envidia, la intrusión de armarios
metálicos que contrastan con la austeridad del vetusto aposento.
Ya les lavaremos la cara, al igual que a los autores célebres que
el Sr. Borrell, en alarde de buen gusto, colocó en las paredes”
1986. Lluís Boronat. Rector de l’Escola Pia d’Alella
“L’edifici de les classes i la finca de Can Xeco-Monar s’ha posat a
disposició de l’Escola Agrícola del Maresme que és una branca
de l’Escola de Formació Professional, dirigida per l’Escola Pia de
Mataró. Aquest és el tercer curs que l’Escola Agrícola funciona.
Hi ha seixanta alumnes, alguns d’ells d’Alella”
1992. Revista Alella
“El projecte de construcció d’una residència a la part alta de
la finca, més amunt del llac, suposarà el trasllat de la desena
d’escolapis que ara viuen al vell casalot del Governador. Els
han dit que els trauran d’allà on han viscut més de vint anys. Els
prometen calefacció i mil comoditats més, però ells no estan del
44
tot contents. Així és com ho consideren: “Es veu que som vells i
fem lleig o molestem; només hi volen gent jove aquí”.
1995. Revista Alella
“Segur que molts de vosaltres recordareu els seminaristes que
caminaven en fila, silenciosos i negres pels carrers. Eren ells
els qui donaven alè a aquella estructura imponent. Avui el patrimoni
s’ha convertit en un problema per la mateixa gent que
en el seu dia el va rebre amb els braços oberts. No hi ha cèntims
per mantenir-lo.”
2000. Revista Alella
“La comunitat escolàpia, cada cop més migrada i més vella, no
pot fer-se càrrec del manteniment d’una joia que, mica a mica,
es va desfent com si de sauló es tractés”.
2003. Revista Alella
“A mitjans de l’any 2000, l’opinió pública alellenca era sacsejada
per una impactant notícia. Els Escolapis es desfeien de la finca
d’Alella. Una societat immobiliària participada pel Banc de Sabadell
es feia amb la propietat de la Torre del Governador. De
moment la finca roman tancada.”
2011. Revista Alella
“Destrosses gairebé diàries; un saló de cristall ara ja amb tots els
vidres trencats; robatoris de tot tipus de material que es pugui
vendre; acumulació de brutícia i d’elements inflamables; estàtues
mutilades i, com a cirereta d’aquest pastís de destrucció, el recent
robatori de la porta de ferro forjat que dóna accés al pont i les
seves respectives baranes. Un espai dedicat durant tants anys
a la formació de les persones, ara és l’escenari d’un incivisme i
una violència quasi bé tràgics”.

DOSSIER
Vivències i experiències a Cal Governador
Jordi Ribas, Eudald Serra, Maria Pinyol, Roser Arenas, Mateu Pujadas
i Maribel Baena, fan memòria d’alguns moments viscuts als
Escolapis
LAGNÈS CÉSPEDES
a Torre del Governador és una part important a
la vida i el record de molts alellencs. No només la
finca, amb els seus preciosos jardins i l’edifici modernista
tan característics del nostre paisatge, sinó
també l’escola que hi va funcionar durant anys i els
diferents “Padres” Escolapis que hi van fer estada i que es van
guanyar l’estima dels veïns. I és que entre la gent del poble de
tota la vida, preguntis a qui preguntis, tothom te’n sap dir alguna
cosa d’aquest racó d’Alella.
Jordi Ribas és segurament l’alellenc que més anys ha estat
vinculat a aquest emblemàtic espai. Primer va ser alumne de
l’Escola Pia, després va formar part de l’Associació d’exalumnes
i, des de 1982, és membre del Patronat de la Fundació Institut
Borrell, qui va ser propietària de l’edifici fins a la seva venda,
l’any 2000. “Jo hi vaig anar de ben petit. Devia tenir uns 7 anys,
de manera que era el curs 1940-1941. En aquella època van ser
condeixebles meus l’Isidre Bertran, de Ca la Librada, i en Lluís de
Can Jana…”, explica, recordant també que “a mi em van obligar
a fer un examen d’ingrés. La meva mare no anava a missa, però
volia que jo anés als Escolapis, perquè a les escoles nacionals
hi havia el Sr Soriano, que era falangista. A més, el meu pare,
que aleshores ja era mort, havia estat el primer president de
l’Associació d’exalumnes. Els “Padres” em consideraven massa
petit i, per això, van voler veure què sabia. Tot i que a mi no
m’agradava estudiar i era força gandul, vaig passar l’examen i
allà vaig estar fins als 14 anys”.
Els “Padres”
Dels mestres d’aquella època, Ribas té un especial record del
“Padre” Enric Fontcoberta: “era un sant home. Va deixar molt
bons records a Alella”. En aquest sentit coincideix plenament
amb Eudald Serra, qui va ingressar a l’escola l’any 1948, als 11
anys: “dels meus professors, recordo molt especialment el “Pa-
Un grup de Padres i alumnes, entre els quals hi ha Jordi Ribas (març 1946).
dre” Fontcoberta. Hi vaig tenir una molt bona relació, i és que
per a mi va ser un gran mestre. En sabia molt d’ensenyar i de
pedagogia”. Ribas també rememora que “érem 4 ó 5, dels de 14
anys, que el fèiem tornar boig amb les nostres trapelleries. Quan
vam acabar i vam deixar l’escola, ens va dir: -Gràcies a Déu que
marxeu. Ja no podia amb vosaltres!”. Per la seva banda, Serra
també recorda que li havien donat classe el “Padre” Pere Caula
i al “Padre” Salvat.
Anys més tard, qui també va ser alumne dels Escolapis, va
ser el pintor Mateu Pujadas, qui per la seva afició al dibuix, la
Un quadre de Mateu Pujades que recrea el pont dels Escolapis.
pintura i la fotografia que practicava en aquells jardins, va mantenir
el contacte amb molts d’ells durant diversos anys. “Als
Escolapis jo hi vaig anar de gran, quan tenia 15 anys. Em feia
molta mandra, però la veritat és que hi vaig trobar gent enrotllada,
que em van donar suport i m’animaven a pintar que era el
que a mi m’agradava fer”, comenta. “Crec que era el primer dia
que hi anava, que se’m va acostar el “Padre” Batlle –fumant amb
broquet, com solia fer- i em va preguntar: –Tu saps sumar i restar?
Jo dic: Sí. –I multiplicar? I jo: Sí. –I dividir? També. –Doncs
amb això ja pots anar per tot arreu!”. D’aquest “Padre” Batlle,
45

DOSSIER
Pujadas recorda que era aficionat a jugar escacs i que per això el
convidava a fer alguna partida: “Em deixava entrar a una sala que
tenien amb butaques, la tele, on prenien el cafè i allà fèiem una
partideta. Sempre guanyava ell, en sabia molt!”. Aquest “Padre”
era també l’encarregat de la fusteria, i per això era qui preparava
els marcs de les teles i fotos amb què treballava el “Padre” Bosom,
l’artista de la comunitat escolàpia d’Alella, i de qui, encara avui en
dia, molts alellencs i alellenques guarden alguna fotografia. “El
“Padre” Bosom feia fotos de paisatges i les pintava, les acoloria.
Tenia una càmera Rollei, molt cotitzada, i les fotos que hi feia eren
en blanc i negre, ell els donava color”, comenta Mateu Pujadas.
“Era ja un home gran i, de fet, estava allà mig retirat. Sempre te’l
trobaves a fora els jardins, fos estiu o hivern. Com que no tenia
cavallet, repenjava les pintures en una cadireta i allà sobre, doncs,
pim pam, anava pintant”.
Un altre dels escolapis que va deixar empremta va ser el “Padre”
Sabater: “Ell era qui es cuidava de l’hort i de les bèsties, i ensenyava
els nens a treballar la terra, mostrant-los com es plantava i collia la
verdura”, explica Maria Pinyol, qui amb el seu marit fou masovera
de la finca veïna de Can Barnadas durant més de 50 anys. “Ens hi
fèiem força amb alguns dels “Padres”. Eren bona gent, molt amables
la majoria”, ens diu. “El meu marit, l’Isidre Bassas, anava a caçar
amb alguns d’ells a vegades”, fet del qual té una foto feta pel “Padre”
Bosom. Del mateix “Padre” Sabater, en Mateu Pujadas explica que
“era un home molt enrotllat, perquè com que sabia que jo tenia dolor
i em costava caminar, em pujava a coll-i-be per les escales. Era molt
simpàtic i de la broma. De fet, una vegada em va dir que si no tenia
ganes de pujar i baixar escales, que em podia saltar la missa!”.
Pujadas també té present el “Padre” Balaguer, un home que
havia estat a Mèxic: “fent broma l’home imitava l’accent mexicà,
ens deia de compadres i nosaltres ens en fotíem”.
D’altres escolapis recordats i que en algun moment o altre
surten esmentats són el “Padre” Celestino, el “Padre” Àngel Torra,
el “Padre” Salvat, el “Padre” Casanovas –responsable del
calassanciat-, el “Padre” Domingo, que en va ser rector, o en
Josep M Canet, qui hi va estar de novici i encara exerceix a la
seu central de l’Escola Pia.
De casaments i altres celebracions
La bellesa de la Torre del Governador, dels seus jardins i de la
seva capella, va fer que fossin molts els veïns del poble qui l’es-
46
collissin per a organitzar-hi el seu casament, el bateig o altres
celebracions. Roser Arenas explica que “els meus pares s’hi van
casar l’any 1935 i després hi van celebrar les noces de plata i les
d’or”, fet que demostren les corresponents fotografies preses a
l’escalinata del costat de la capella. “Com a jutgessa de Pau no
hi vaig poder oficiar mai cap casament, perquè allà eren sempre
bodes religioses, però sí que m’hi havien convidat a cantar per a
alguna missa o celebració significativa. Ho fèiem des del cor de la
capella, i hi interpretava peces com el Cant dels Ocells, el Virolai,
l’Ave Maria de Schubert… són les que més agradaven”, assegura
Arenas, qui va tenir l’oportunitat d’assistir a una celebració ben
important: “Una vegada va venir el Rei Joan Carles I. Va fer de
padrí al bateig d’un dels fills de Josep Cusí, el dels Laboratoris
del Masnou. El bateig va ser a la Parròquia, però el convit el van
fer al Saló de Cristall”.
D’aquesta visita reial, també se’n recorda Maria Pinyol: “Quan
va venir el Rei, es va omplir tot de gent. Hi havia guàrdies per
tot arreu. Van venir fins i tot a casa a controlar. Teníem un gos a
qui tanta disbauxa no li va agradar i va saltar sobre un guàrdia,
a qui li va trencar la camisa i tot!”
Força ressò van tenir també les processons que els escolapis
organitzaven per Setmana Santa i per Corpus, com comenta la
mateixa Maria Pinyol: “les processons tenien molta anomenada.
Eren molt maques i les feien pels jardins. Quan la feien de nit,
era bonic perquè des de casa vèiem totes les llumetes de les
espelmes que feien corrua i s’endinsaven pels caminets”. “El
Divendres Sant s’hi feia una processó de nit molt espectacular.
Era un viacrucis mig representat, en el qual alguns anàvem amb
túniques. Jo hi havia fet de Maria Magdalena, i també hi havia
qui feia de Mare de Déu, de la Verònica… i hi havia els portants
de la Creu”, rememora Roser Arenas. “La processó acabava al
Saló de Cristall, on hi havia muntat un altar i s’hi feia l’acomiadament.
Allà, el rector d’Alella i el rector dels Escolapis feien
un sermó final”, diu.
Un bell i fotogènic paratge
L’edifici modernista, amb les seves dues capelles, el Saló de Cristall
i la biblioteca, els seus jardins, el llac… són espais i indrets
que han estat molt dibuixats i fotografiats, ja sigui pels propis
escolapis o per totes aquelles persones que, en dates assenyalades
o per afició, ha anat a realitzar-hi tot tipus de retrats.
Una foto de Roser Arenas que mostra la família al complet durant la
celebració del 50 aniversari del casament dels seus pares. La imatge recrea
la foto que els nuvis s’havien fet 50 anys enrere el dia del seu casament. Foto de casament de Foto Baena, al Saló de Cristall.

Aquest és el cas de Maribel
Baena, fotògrafa, qui havia fet ús
d’aquest espai com a escena d’infinites
imatges per al record: “A fer
casaments anàvem sobretot a la capella
de baix i després a les escales.
Darrere també hi havia diferents
racons que anaven molt bé per a les
fotos, com l’esplanada, el pont…”.
Baena recorda que als jardins “hi
havia moltes flors, els “Padres” ho
tenien tot molt ben arreglat”. De tota
manera, la fotògrafa assegura que
“a mi m’agradava molt la capella de
dalt i el Saló de Cristall, on hi fèiem
ioga”, i és que aquest espai, on s’hi
respirava molta tranquil·litat, servia
a l’Esperança Font per a fer-hi les
seves classes de ioga i meditació.
“Tots aquells arbres i jardins
em feien sentir molt bé. Em donaven
molta tranquil·litat. És un lloc
com no n’hi ha altre a dins el poble.
Els llacs, els peixos, les estàtues,
la font del magraner… miressis on
miressis, tot plegat era molt artístic”,
constata Mateu Pujadas, qui passava hores i hores fent
dibuixos i practicant la seva tècnica amb els elements que li
donava aquell entorn.
Els exalumnes impulsen el tennis
Una de les associacions més actives a Alella va ser durant molts
anys l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, que va
presidir als seus inicis en Salvador Ribas, pare d’en Jordi Ribas.
Aquesta associació, de la qual van formar part molts alellencs
com en Pere Brutau, en Lluís Font, en Pere Gorgs, en Salvador
Font, l’Antonio Bellido, en Pepet Font, en Jaume Colomer, en
Lluís Arenas, els germans Serra, en Lluís Arenas, i tants altres,
va impulsar diverses activitats, entre les quals destacava el sopar
anual de retrobament de les diferents promocions i el foment de
l’excursionisme. Així mateix, de la mà d’Eduard Serra i Güell va
fundar la revista que teniu a les mans.
Joves alellencs juguen a tennis al camp d’abaix.
DOSSIER
Un dels quadres obra del pare Bosom, que habitualment feia fotografies en blanc i negre i les
colorejava. En aquest cas, la foto és de la mateixa Torre del Governador.
I dins aquest grup d’antics alumnes, va néixer “la necessitat
de fer quelcom al poble pel que fa a la pràctica de l’esport, ja
que fins aleshores només es podia practicar el futbol”, explica
Eudald Serra. I va ser fruit d’aquesta inquietud que es va crear
una pista de tennis al pati dels Escolapis. “Aleshores el tennis
s’havia posat de moda gràcies a Manolo Santana, i els “Padres”
ens van deixar un tros de terreny que nosaltres mateixos vam
arreglar per poder jugar. Era un lloc on hi havia hagut unes
basses, i que nosaltres, amb paciència i moltes hores de treball,
vam anar reomplint i aplanant. A més, vam fer unes peces
de ciment per a delimitar-la”, comenta Serra. Els grup que va
iniciar aquesta pista el formaven ell i el seu germà Eduard, en
Josep Cebrià, en Josep Arenas, en Ramon Bordons, els germans
Galbany i en Jordi Ribas, qui precisament recorda que
va ser en un taller al costat de casa seva on “amb uns taulons
junts hi abocàvem el ciment i vam fer els bordons que després
marcaven les línies de la pista. En Jaume Puig tenia tractors i
amb ell ens vam dedicar a reomplir l’antiga bassa i aplanar el
terreny”. “Hi havia una gruta que ens servia de vestidor, i del
llac de dalt fèiem arribar aigua que utilitzàvem per regar la
pista”, afegeix Eudald Serra.
Era a principis de l’any 1966, i naixia d’aquesta manera la
primera pista de tenis a Alella, l’embrió del Club de Tennis Sistres,
que fundaria i presidiria el propi Jordi Ribas uns anys més
tard amb alguns d’aquells joves que s’havien iniciat a la pista de
Cal Governador.
Trist present
“A mi em fa mal el cor quan veig com està ara. Amb unes
herbes altíssimes per tot arreu. Tot deixat… no ho vull veure
més. Em posa molt trist”, diu Jordi Ribas. “És una llàstima que
estigui així, però no li veig solució. És car de mantenir”, pensa
Eudald Serra. “Sap tan de greu que tot allò estigui destruït”,
lamenta Mateu Pujadas. Pensaments, tots ells, als quals el
mateix Ribas conclou amb un retret al passat: “Hi ha una cosa
que mai li perdonaré al Sr Borrell: i és que al seu testament
mai va dir que tot això fos per Alella. Si ho hagués dit, ara
estaria salvat”.
47

DOSSIER
Els escolapis ahir i avui
48

DOSSIER
49

TASQUES DIPLOMÀTIQUES
I tú que fas?
Eudald Serra
Dos veïns surten al carrer, com cada vespre, per
treure el gos a passejar. Mentre fan la volta, aprofiten
per fer-la petar i, de passada, arreglar el
món. Comencen amb el govern espanyol, continuen
pel català i acaben pel municipal. Tots dos
coincideixen que la cosa està molt fotuda, que tot
està molt malament, i un d’ells posa com exemple
com estan els carrers, assegurant que tot està fet
una porqueria i que la gent cada vegada és més
incívica, mentre l’altre assenteix amb el cap tot
donant-li la raó.
Mentrestant, un dels gossos d’aquests veïns
ajup una mica la part posterior del seu cos, i a la
vegada que el seu amo es queixa
de la netedat del poble, deixa anar
un regalet al mig de la vorera. Sense
immutar-se cap dels dos, continuen
la passejada, carrer avall.
Aquesta escena, no pas fictícia
sinó real, exemplifica perfectament,
i per petita que sigui, la dinàmica
cada cop més perillosa que
està prenent la nostra societat.
Tenim el costum, cada vegada
més estès, de culpar els altres de
gairebé tot el que ens passa, i ben
pocs cops reconeixem que l’errada
també pot ser nostra.
És com si defugíssim de qualsevol
responsabilitat. Ho veiem a
la feina, al carrer, a casa i fins i tot
a l’escola.
Estaríem d’acord que si féssim
un rànquing de la diana de les nostres
ires, els principals damnificats
de la majoria de les queixes acostumen
a ser els polítics. No negaré
que alguns d’ells han fet mèrits suficients
per ser el centre de les crítiques
dels ciutadans. D’exemples
n’hi ha a cabassos, però també és
cert que s’han convertit en l’ase
dels cops com si només ells fossin
els responsables de tot plegat.
Potser hem oblidat que els polítics
els elegim nosaltres i que si creiem
convenient canviar-los, ho podem fer cada cop
que hi ha eleccions. Ja sé que segurament seria
més just un sistema de llistes obertes i no haver
d’acceptar una llista única de candidats feta a
mida dels partits, però sigui com sigui aquest
és el mètode que ara mateix ens permet podernos
expressar i decidir quins volem que siguin els
nostres representants.
Els nombrosos casos de corrupció fan mal
de veure, però només hi ha implicats polítics en
aquests afers? Cal posar a tots els del gremi dins
del mateix sac?
Al cap i a la fi, no us heu parat a pensar que
si el nivell polític del país és el que és, no deixa
de ser un reflex de la major part de la societat
que tenim?
Però a la llista dels responsables de la situ-
ació també hi trobem per exemple els mestres.
Quantes vegades ignorem que l’educació dels fills
comença a casa i que l’escola no deixa de ser una
extensió i un lloc on formar-se? Quanta gent hi
ha que confon el paper dels mestres amb el dels
pares? Hem passat de la cançoneta del mestre té
raó en tot, o del si t’han esbroncat és que alguna
cosa hauràs fet, a l’anar corrents cap a l’escola a
demanar explicacions de perquè el nen o la nena
ha suspès i del perquè l’han castigat si ell o ella
no ha fet res.
Tres quarts del mateix podríem dir dels metges
i dels hospitals. Probablement el funcionament
de molts d’ells és millorable, però en fem
un ús correcte? Anem d’urgències quan realment
és necessari o hi anem com si es tractés d’un
centre d’assistència primària? Segurament molta
gent utilitza els serveis d’urgències quan no faria
falta, per tot seguit queixar-se que està tot collapsat
i que el sistema sanitari és un desastre. Això
sense entrar en les crítiques directes als metges,
sovint culpats fins i tot de la malaltia que patim.
Quants cops no hem fet cas de consells mèdics
per després lamentar-ho i buscar excuses?
Fins ara hem parlat de treballadors i de feines
del servei públic, però les crítiques s’estenen també
a la gent que de forma desinteressada treballa
en un club esportiu, una associació cultural, etc.
Sovint es confon que aquestes persones ho fan
perquè els hi agrada i no tenim cap mena d’angúnia
en abocar-li la cavalleria al damunt si no ens
MAGAZÍN
sembla bé com funciona aquella entitat. Ara bé,
a l’hora de donar un cop de mà, tothom té feina i
està molt ocupat, i quan acaben el mandat i diuen
que pleguen perquè ja en tenen prou, la feina és
per trobar altres socis que els vulguin substituir i
continuar la tasca.
Segur que en tots aquests exemples trobarem
polítics, mestres, metges o directius que no
han actuat correctament. Però cal posar tothom
dins el mateix sac? Nosaltres no cometem també
errades sovint?
És probable que tot això ja faci anys que passa,
però la dinàmica va en augment i, ara mateix,
sembla difícil de canviar. Ens pensem que pagant
els nostres impostos o les nostres quotes ja n’hi
ha prou per posar-ho tot de volta i mitja, però
en canvi, no ens parem a rumiar en què podem
ajudar nosaltres per tal que això no sigui així.
Volem que tot estigui al seu lloc però a la
vegada fugim d’estudi. Critiquem a tort i a dret,
però no admeten les nostres culpes. Demanem
responsabilitats a tots els que ens envolten però
no a nosaltres mateixos.
Els dos veïns que cada vespre arreglen el món
mentre treuen a passejar el gos, i que reneguen
de com està tot, i de com d’incívica és la gent,
segurament no deixaran mai que el gos es cagui a
dins de casa seva. Doncs si no ho volen per casa,
estaria bé que tampoc ho volguessin pel poble.
Perquè, en definitiva, el poble és o hauria de ser
la casa de tots. No us sembla?.
51

Arxiu
LES CASES DE LA RIERA
Can Benet (segona part)
Jordi Ribas
A sobre de la casa d’en Tano hi ha una escala
des de la qual s’accedeix a un pis amb un
altre habitatge, on va viure en Josep Clua (el
Tramvia). Li deien així perquè, malgrat tenir un
petit defecte físic que el feia anar coix, sempre
caminava a corre-cuita en un poble on la gent
era molt calmosa. Treballava a cal Marqués, i
era força alt. La seva dona era molt baixeta, de
manera que feien una parella “descompensada”.
Sembla ser que es varen conèixer treballant
tots dos a can Comulada. Ella es deia Lola
Camprubí i va tenir tres fills: en Jordi, en Josep i
l’Antonieta, i es va dedicar durant molts anys a
vendre pinyons, ametlles, avellanes i cacauets
al cine del Café de Baix.
Corrien els anys 40 i degut a la visita del
governador Correa al poble, es va organitzar
una festa a la sala del Cafè de Baix i la Lola
ho va aprofitar per fer negoci. En un moment
de la festa, el senyor Governador es va haver
d’alçar de la cadira i apartar-la, perquè la Lola
pogués passar a vendre els seus productes. Les
autoritats locals es varen enutjar molt amb la
Lola i el Governador va somriure.
Segurament per problemes econòmics, en
quedar-se viuda, la Lola va rellogar l’habitatge
on vivia a la família formada per Antonio Sabaté
Ductuiat i la seva esposa Paquita Garcia
Domínguez. Allà varen néixer els seus fills Josep
i Isabel.
Després, en la mateixa casa, hi varen viure
en Manel Griñón Alabert, la seva esposa Anna
Bosch Horta i el seu fill Manel.
Més tard, també hi va viure en Josep Serer
Vicens (Puxaes) amb la seva dona Rafaela Gálbez
Gómez. No varen tenir fills.
Més amunt, encara pujant per la mateixa
escala, i havia un altre habitatge on hi va viure
la senyora Olivé amb els seus dos fills: la Montserrat
i en Jordi. Estava casada, però el seu marit
vivia a la Guinea Espanyola on tenia la feina.
Mentrestant, la Rosita, que no parava, va
obtenir la concessió de la centraleta i del locutori
de telèfons a Alella que, en poc temps, va
passar a ser, tot i que era petit, el poble d’Espanya
que tenia més telèfons per habitant.
Al fons, les dues germanes filles de la Rosita: la Montserrat i
l’Antonieta. Al mig de la foto, la Rosita. La nena que hi ha a
la dreta és la Rosa Vila, filla de la Montserrat.
Mentre va viure, la Rosita Lluc mai va passar
desapercebuda allà on actuava pel seu caràcter
fort, molt fort, però just. Els seus germans
solters, la Asunción i en Miquel, que sovint abrillantava
el seu Ford T del qual estava enamorat,
en arribar a una avançada edat varen anar a
parar a Can Benet, i la Rosita i les seves filles en
varen tenir cura.
Molt vinculada al Monestir de Montserrat,
on era coneguda fins i tot pel pare Abad, va
portar endavant els Telèfons amb una energia
poc corrent. A través del telèfon s’assabentava
quan hi havia alguna necessitat al poble, i allà
acudia ràpidament a fer el que convingués per
ajudar.
La seva activitat com a arrendadora es va
fer notar en les dues cases de què va ser-ne
propietària, i no seria res estrany que més d’una
vegada el lloguer quedés penjat, si coneixia que
els llogaters passaven penúries.
La segona filla d’en Joanet i la Rosita, l’Antonieta,
no es va casar, però la Montserrat ho
va fer amb en Ramon Vila Mauri i varen anar a
viure al pis de dalt de tot de la casa. Varen tenir
tres fills: la Rosa Maria, en Ramon i en Joan.
En aquest pis també hi va viure una parella:
en Llorenç Torras i la Rosa Falcó. En deixar-lo
lliure hi varen anar a viure el seu gendre i la
seva filla: en Francesc Homs Arenas i l’Estela
Torras Falcó.
Al mateix pis hi varen viure també la Rosa
Maria Vila Barnils i el seu marit Federico Moraleda
Monroy. Varen tenir dos fills: en Fede i la
Rosa Maria. Més tard hi va viure un matrimoni
d’àrabs (de qui desconeixem el nom) i els seus
tres fills, i encara més tard hi va anar a viure en
Fede, fill del matrimoni de la Rosa Maria Vila
Barnils i en Federico Moraleda. Actualment hi
viu una parella: en Juan Rosillo i l’Erika Urzagaste.
El magatzem de què havia sigut llogater
en Joan Duran va ser partit en dos, i la part
del davant va ser llogada al Banc Central, que
hi va estar poc temps. No fa molts anys es va
tornar a fer obres i, després de convertir-se en
un petit bloc de pisos, la part del davant va
ser una oficina de compra-venda de finques, i
actualment es un centre de
bellesa anomenat Élite que
regeix Carmen Cano.
A la part del darrere
de l’esmentat magatzem,
propietat del constructor
Aguilera, hi va instal·lar una
tintoreria una senyora que es
deia Rosa, després va passar
a mans de l’Anna Oliveras i,
finalment, va ser la Maria
Eugènia Lluc Ribas qui la va
regir fins el seu tancament.
Ara resta buida i en lloguer.
Recentment, Can Benet
de les Tartanes es va posar
a la venda i, actualment, la
Carme Huguet és la propietària
de Can Benet n. 2
baixos.
LLIBRES
MAGAZÍN
Tots els dimonis són aquí*
Pere Antoni Pons
Empúries / 2011
Ramon Anglada
Situada en el poble natal
d’aquest escriptor mallorquí, la
novel·la és una trama d’intriga
on es barreja el trauma passat
del protagonista i una notícia
de successos actual. L’obra narra
com un professor universitari descobreix la mort d’una
alumna seva. Les descripcions precises intercalades amb
els diàlegs –gairebé confidencials- hi ajuden molt. També
està molt ben desenvolupat l’apartat de rumorologia i
llegendes locals, tan habituals als pobles. Menció especial
mereix l’episodi on es recorda la mort de la dona del protagonista,
a manera de catarsi emocional. Tot i que la història
es desenvolupa en pocs dies, està impregnada d’aquell
ritme pausat amb què passa la vida a les Balears.
Cap a terres salvatges
Jon Krakauer
Símbol / 2011
Albert Manyà
Bogeria d’un jove universitari
o lluita per assolir la llibertat a
qualsevol preu. Aquesta és la
història d’un jove nord americà
de classe alta que ho deixà
tot, família inclosa, per viure
en contacte absolut amb la natura. Influit per llibres de
pensadors, viatgers i la cosmogonia de diferents tribus
indígenes va iniciar una aventura per les terres remotes
d’Alaska que acabaria en tragèdia. Si us va agradar
la pel·lícula sobre Chris McCandless dirigida per Sean
Penn us fascinarà la novel·la de Jon Krakauer.
DISC
Arctic Monkeys
Suck it and see
Domino Records / 2011
Albert Alabau
Adrenalina atenuada a cop de pop, però pop del bo;
del que escoltaven als 70 els seus pares, del de Bowie
i del que escoltaven els seus germans grans als 80; del
dels Echo & the Bunnymen. Foscor de final del túnel.
Canya per cantar a la dutxa i seducció de conducció
nocturna. Plaer immediat que deixa bon regust després
de prolongada escolta. Cada cop m’agraden més
aquests vailets...
*El pots trobar a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia d’Alella
53

MAGAZÍN
Ramon Ruiz
Fa gairebé 40 anys un jovenet Francisco Aguilar
va entrar a treballar de cambrer al Cafè de Baix
d’Alella, a l’època de Joanet Duran, la seva esposa
Francisqueta Colomer i els seus dos fills, la Cristina
i el Joan. En aquella primera ocasió ho va fer com
a reforç per als caps de setmana: dissabtes i diumenges.
En aquells primers anys va tenir ocasió de
treballar en altres establiments, també del sector de
l’hostaleria a Barcelona, però sempre acabava tornant
a Alella, en aquest cas al Restaurant El Niu.
El seu germà, José Luís, cinc anys més jove,
també fa fer les primeres passes a l’ofici treballant
amb la família Duran. Tots dos germans guarden
un profund record d’aquella època, ja que allí varen
començar a aprendre les primeres nocions d’aquest
ofici, el de la restauració, tant sacrificat i gratificant
alhora, i en el qual han desenvolupat la seva carrera
professional, assolint un nivell considerable.
L’any 76 es va rehabilitar el celler de Can Lleonart
com a Restaurant, amb el nom de 1789, i
els germans Aguilar varen acceptar l’oportunitat
d’incorporar-se al nou establiment. Però passats un
parell d’anys el nou restaurant no acabava de rutllar,
de manera que el seu promotor es va plantejar de
traspassar el negoci. Malgrat la seva joventut, en
Francisco i en José Luís varen entomar el repte i es
varen fer càrrec de l’establiment.
Des del començament van tenir clar una cosa:
al 1789 se serviria producte de la màxima qualitat,
d’acord que això comporta un cert nivell de preu,
però l’objectiu des d’aquells inicis ha estat oferir una
experiència gastronòmica única a un preu ajustat.
Persones de negocis, matrimonis i parelles d’enamorats,
grups familiars o d’amics, des d’aleshores
han pogut gaudir d’un espai íntim i acollidor, i tot
això a un preu d’acord amb la qualitat de l’oferta.
Per tal de poder fer front a aquest repte, en
Francisco es va anar incorporant paulatinament a
54
ALELLA, PARADA I FONDA
1789
la cuina, on el contacte amb els cuiners de primer
nivell amb que de sempre han comptat els fogons
del 1789 ha servit per anar-se formant. Formació
que, a més, ha complementat amb cursos i estades
a diferents centres com ara l’Escola Superior
d’Hostaleria de Barcelona o l’Escola d’Hostaleria
Hofmann entre altres.
Pel què fa a José Luís, tampoc no s’ha quedat
quiet. Ell ha perfeccionat l’art de tractar i servir un
públic de nivell, de manera que ha seguit una sèrie
d’estudis i cursos, com per exemple els impartits per
l’Escola Española de Sommeliers o els de Barman
de cocteleria i exhibició, que l’han portat a assolir
el títol de sommelier, i actualment forma part de
l’Associació Catalana de Sommeliers.
A diferència de tants establiments de la DO
Alella a qui els ha costat, i els costa, incorporar els
vins dels nostres cellers, al 1789 ho van tenir clar
des de bon començament: sempre s’hi ha pogut
trobar producte d’Alella Vinícola, de Jaume Serra
quan existia i, a mida que anaven sortint, va anar
comptant amb els caves de Parxet i els vins Marquès
d’Alella, així com dels nous cellers que a poc a poc
s’han anat incorporant a la DO.
A la carta del 1789 s’hi practica la cuina de
temporada, això vol dir que cada època de l’any s’hi
incorporen els plats propis de l’estació, com ara els
peixos frescs o les carns de cacera quan toca. De
totes maneres, juntament amb aquests, hi ha una
sèrie de plats mítics que han resistit el pas del temps
i que segueixen atraient un públic fidel que no es
cansa de tornar a demanar el tàrtar de carn, el fetge
d’ànec mig cuit o el carpaccio de bonítol. Tampoc
han faltat mai les carns de primeríssima qualitat
com ara el filet de bou o el cochinillo. Cal destacar
també que, a diferència de molts restaurants, els
àpats es poden culminar amb un ampli ventall de
postres d’elaboració pròpia.
Tot això ha portat el Restaurant 1789 a gaudir
d’un públic molt fidel, amb alguns clients que ho
són des de fa més de trenta anys. Prova d’això és
el llibre d’or a les pàgines del qual han escrit les seves
dedicatòries multitud de personatges famosos,
polítics com Jordi Pujol, jugadors i entrenadors de
futbol i de bàsquet, artistes del cinema, el teatre i
la televisió, etc.
El 1789, com tots els negocis, no només els de
restauració, s’ha d’enfrontar en aquests moments
a la crisi econòmica, però els germans Aguilar ho
tenen clar: “Ara es el moment de ser fidels als nostres
principis, tal com es mereixen els nostres clients,
hem d’ajustar al màxim els preus però no hem
d’abaixar gens ni mica el llistó, hem de seguir oferint
la màxima qualitat i el millor tracte, si ho fem així,
resistirem”. Segur que ho aconsegueixen!.

NATURA
Conill de bosc
FITXA TÈCNICA
Ordre: Lagomorfs
Família: Lepòrids
Espècie: Oryctolagus cuniculus
Nom vulgar: conill de bosc, conill comú
(català), conejo común, conejo europeo
(castellano), coello (galego), untxi arrunta
(euskara).
Jordi Galbany
Aquest lagomorf de mida petita i forma arrodonida
es caracteritza per tenir tot el cos cobert d’un
pelatge espès de diversos colors: habitualment de
bru a gris, tot i que també n’hi ha alguns de color
gairebé negre. Té el cap ovalat, amb un musell
ben desenvolupat, ulls grans,
orelles llargues de fins a 7 cm
i la cua curta. Les seves potes
anteriors són més curtes
que les posteriors, i el seu cos
mesura de 34 a 45 cm, sense
presentar dimorfisme sexual.
El conill de bosc és, potser,
una de les espècies de
mamífers més ben conegudes
a les nostres contrades.
Això és deu a que és un animal
molt típic dels ecosistemes
mediterranis ibèrics, del
nord d’Àfrica i del sud i oest
de França, i ha format part
de la dieta de la Mediterrània
Occidental des de l’antiguitat.
Un bon exemple de la
seva importància és la pròpia
denominació “Hispania” en
època romana, que sembla
ser que procedeix del terme
amb què els Fenicis anomenaven
la Península, “saphan”,
conill, per designar aquesta
“terra de conills”. La seva distribució
actual, però, és molt
més àmplia i inclou una gran
regió centreeuropea i les illes
britàniques, diverses illes del mediterrani, Austràlia,
Xile i Sud-àfrica, on s’han introduït per motius
cinegètics, i avui dia poden arribar a ser una plaga.
És ben conegut el cas d’Austràlia, on es van introduir
els conills el 1859 i van acabar envaint gran
part de l’Illa, devastant boscos i competint amb les
espècies autòctones.
El conill de bosc es va domesticar fa més de
2.000 anys a Hispania, quan els romans el criaven
per la seva carn. A l’edat Mitjana es documenta
la seva domesticació a França, i posteriorment a
molts altres llocs d’Europa on s’havia introduït.
Actualment hi ha unes 80 races de conill, de la
mateixa espècie que el conill de bosc, que s’utilitzen
per la seva carn, pèl i pell, així com exhibició i
animal de companyia. Tot i això, no hi ha cap raça
autòctona catalana de conill descrita; encara que
alguns autors n’han considerada una, el conill del
Penedès, avui dia extingida.
El seu hàbitat ideal són les planes ermes amb
herba curta, prats de pastura amb arbustos i també
els boscos de pins, preferentment càlids i amb sòls
sorrencs. Aquests permeten que els conills puguin
excavar els seus propis caus i galeries subterrànies
ramificades, on viuen en grups socials, dormen i
neixen les cries. El període de reproducció va des
del març fins al setembre. Les femelles, amb una
gestació d’uns trenta dies, poden donar a llum de
4 a 7 llodrigons en cada part, i poden tenir fins a 4
gestacions cada any. La seva esperança de vida és
d’uns 8 a 10 anys.
Els conills de bosc són actius preferentment al
crepuscle i de nit, tot i que si no són destorbats també
pasturen durant el dia. Prefereixen el temps sec
i càlid, i si plou no solen sortir del cau. La seva alimentació
és essencialment vegetal: diverses herbes
baixes (lleguminoses i gramínies), fulles, escorces,
arrels, alguns fruits i ocasionalment fongs. D’altra
banda, per incrementar l’aportació proteica, també
practiquen la cecotròfia, és a dir: ingereixen un tipus
especials d’excrements, provinents del cec, que en
passar dues vegades pel tracte digestiu, alliberen
molt millor els nutrients presents als vegetals.
Aquesta espècie és presa de força carnívors,
com ara guineus, erminis, fures o gats salvatges.
Quan hi ha manca d’aquests depredadors i la població
augmenta massa, hi ha una falta de regulació natural,
i arriben les epidèmies com la mixomatosi, que
causen la mort per a la majoria de conills. Aquest
virus va eliminar el 90% dels conills de bosc d’Espanya
els anys 60, i va afectar seriosament la viabilitat
dels linxs, que s’alimenten gairebé exclusivament
d’aquesta espècie. Tot i els plans de recuperació dels
anys 80, les poblacions de conills encara no estan
totalment recuperades a hores d’ara.
Avui dia, però, a Alella encara en podem veure
MAGAZÍN
amb relativa facilitat. Només cal que anem a algun
bosc de pins, prat o herbassar, per exemple a
zones properes al cementiri, la vall de Rials, Coma
Fosca, Mas Coll, Alella Park o Can Magarola, entre
altres. Sovint es deixen veure en zones verdes dins
les urbanitzacions. Són encara més fàcils de veure
els seus excrements, petites boletes acumulades
en grans zones, que també serveixen com a marques
territorials. Altres rastres identificables són les
herbes tallades arran de terra, mossegades a les
escorces, petites excavacions de pocs centímetres
de fondària, sovint properes als excrements, i els
propis caus de conill.
Si preguntem a la gent gran i ens remuntem a
l’’Alella de fa decennis, quan els conills eren molt
més abundants que ara, veiem que era molt comú
que nombroses colles d’homes es reunissin els
diumenges per voltar els boscos i les brolles per
caçar-ne. El més habitual era l’ús de gossos, que els
empaitaven cap els caçadors, però també es podia
estar a l’aguait, prop del cau, i esperar que els conills
sortissin a primera hora del matí o al vespre. Més rar
era l’ús de fures que es ficaven als caus, i poca gent
les utilitzava. De tants com n’hi havia, no era estrany
que cada caçador tornés a casa amb 3 o 4 conills,
que sovint es venien al mercat del Masnou, per 15
pessetes. Molta gent els comprava per fer-los amb
arròs, tot i que de vegades tenien un gust molt fort
per culpa de la perdigonada.
Finalment, cal destacar un aspecte evolutiu
d’aquesta espècie. L’origen dels actuals conills de
bosc, Oryctolagus cuniculus, sembla que deriva
directament d’Oryctolagus giberti, una espècie de
conill del Llevant ibèric del Pleistocè inferior (fa uns
dos milions d’anys). Doncs bé, aquesta espècie fòssil
va ser descrita el 2008 pel Dr. Roger de Marfà, un
jove paleontòleg alellenc, que va dedicar aquest
nou taxó al paleontòleg català Dr. Josep Gibert
(1941-2007).
55

MAGAZÍN
Josep R. Homs
Àurea Molina
Un bocí de l’Alella escènica s’amuntega dins una
gran carpeta d’en Josep Ramón Homs, preservant
de l’oblit llargues tardes de bon teatre o, si més
no, el record dels bons moments viscuts a dalt i a
baix de l’escenari. I és que el nostre protagonista
ha estat vinculat de tota la vida al teatre alellenc.
Avui, amb el grup de teatre Pàmpol del Casal
d’Alella, exerceix de sots-director i és una peça
clau en el desenvolupament de totes les obres;
sempre entre bambalines fa de traspunt per donar
el cop de mà necessari si algun actor té un lapsus.
A més, ocasionalment, també representa algun
paper, com cada quatre anys, quan es posa a la
pell de Getsé, el personatge que ha representat
als Pastorets des del 1965.
El dia que el Centre Moral, la sala del Cafè de
Dalt, va tancar les seves portes, a començaments
dels 70, va decidir endur-se els cartells antics que
guarnien les parets de l’entrada en pensar que
“era una llàstima que es perdessin”. I, des d’aquell
moment, ha anat guardant cartells i programes de
totes les obres que s’han representat al poble.
56
COL·LECCIONISTES
FITXA
Josep Ramon Homs
Col·lecció: Cartells i programes de teatre
d’Alella
Nombre de peces: aproximadament un
centenar
Any d’inici de la col·lecció: 1970, l’any
que va tancar la sala del Cafè de Dalt
Primera peça: cartell de la Festa d’Homenatge
a la Vellesa, any 1942, on s’anuncia
la representació de l’obra Fabiola
Peça més valuosa: Dibuix original de Lluís
Huguet per al cartell de l’obra La Pepa,
de l’any 1990
També col·lecciona: números del Full i la
revista Alella.
La majoria dels programes i cartells promouen
les obres representades al llarg de les darreres
dècades pel “Quadre escènic Casal d’Alella” amb
clàssics que van des dels Pastorets, passant per
La Imitadora, L’estiuet del senyor Martí o Pigma-
públic, a l’antiga sala d’exposicions de la Plaça
de l’Ajuntament. En el futur, quan l’obra del nou
casal sigui una realitat, els cartells podrien passar
a formar part de seu arxiu històric.
Ets col·leccionista?
Vols ensenyar-nos la teva col·lecció de sobres de sucre, de sotacopes, de nines Barbie, de llaunes de cervesa o de qualsevol altra cosa?
Posa’t en contacte amb nosaltres a revista.alella@gmail.com o al 608 88 47 99.

DIVAN
La mort: un tabú modern
Josep Parcerisa
Abans, no fa gaires anys, el gran tabú era la sexualitat.
Era un tema del qual no se’n podia parlar
davant dels nens, ni davant dels grans si no era
per fer-ne acudits, bromes o fatxenderies. Fins i
tot la procreació era tabú; els nens naixien sota
una col o els portaven les cigonyes... cada cultura
s’havia fet les seves llegendes per amagar un fet
absolutament natural. Encara ara hi ha una certa
dificultat per als pares a l’hora de parlar-ne amb
els fills, i prefereixen que sigui l’escola qui, des
d’un punt de vista científic i gairebé tècnic els en
parli. Tot i això hi ha un aspecte, primordial, del
qual costa molt parlar-ne, i és el gaudi, la passió
amorosa, costa d’explicar-ho perquè les paraules
no arriben a definir-ho plenament, és una experiència
difícil de simbolitzar.
Aquest era, i en part encara ho és, el gran
tabú, però des de fa uns anys, des de la segona
meitat del segle XX, el gran tabú és la mort.
Antigament, recordem els faraons, i actualment
encara ho podem trobar en moltes societats
de les que en diuen “primitives”, la mort era un
esdeveniment molt important, de vegades tota
la vida era una preparació per a aquest moment,
un esdeveniment col·lectiu, on mostrar el dol per
la pèrdua d’aquelles persones estava acceptat i
LA PARRÒQUIA AVUI
Mar Cantarell
D’actualitat
La Parròquia no tanca per vacances i durant l’estiu
continua amb la seva activitat. Destaquem les
següents: la Missa solemne en honor del nostre
patró Sant Feliu (1 d’agost), l’acolliment de
més de 120 joves de Mèxic en el seu viatge de
peregrinatge cap a les Jornades Mundials de la
Joventut, entre ells 3 capellans (15 i 16 d’agost)
i la inauguració del Mural ceràmic “Sant Feliu
d’Alella” pintat per l’artista local Rosa Ajenjo,
situat a l’atri dels espais parroquials (25 de setembre).
Amb l’arribada de la tardor, encetem un
nou curs amb el Cicle de conferències i la catequesi.
La Parròquia té la voluntat de respondre a
les inquietuds de la comunitat i estar a l’avantguarda
de l’actualitat, i al llarg de l’any organitza
un cicle de conferències (un divendres al mes, a
les 20:15h als locals parroquials) que abracen els
temes més diversos. El curs passat es van realitzar:
La figura del Sant Pare (Mn Albert Barceló),
Cerebro de hombre, cerebro de mujer (M. Jesús
Garcia, professora Fac. Biologia UB), L’evolucionisme
i el cristianisme (Daniel Turbón, catedràtic
ben vist, era un intent de simbolitzar allò que no
es pot simbolitzar, i permetia a les persones més
properes expressar el dol per la pèrdua. Es tractava
de mostrar socialment la importància d’aquella
pèrdua i al mateix temps permetia, no de manera
immediata, superar-ho i acceptar-ho.
Actualment això ha canviat, ara és la mort el
que s’ha convertit en tabú: no se’n parla, si no és
que a nivell informatiu interessa fer-ho, s’amaga
als nens, els difunts desapareixen d’un dia a l’altre,
d’antropologia UB), Bioètica (Dr. Sarrias) i L’eucaristia
(Mn. Ribot).
El curs 2011-2012 s’ha iniciat amb la conferència
L’educació de l’afectivitat, a càrrec del Sr. Javier
Vidal-Quadras.
Sabies que...
L’1 de novembre, Tots Sants, és la festa litúrgica
dedicada a tots els sants, independentment que
tinguin o no un altre dia especialment dedicat, i
a totes les persones justes que es troben ja al cel.
Aquesta celebració s’ha associat al dia dels difunts
que és l’endemà, de manera que existeix el costum
pietós d’anar ja el dia de Tots Sants a visitar els
cementiris (perquè el dia de Tots Sants és festiu, i
no ho és el dia dels difunts). La pregària pels difunts
és el rèquiem i de la missa pels difunts se’n sol dir
“Missa de rèquiem”.
Calendari
Tots Sants (1 de novembre), Dia dels difunts (2
de novembre), Missa familiar (6 de novembre),
1r dg d’Advent (27 de novembre), Missa familiar i
2n dg d’Advent (4 de desembre), La Immaculada
Concepció (8 de desembre), 3r dg d’Advent (11
de desembre), 4t dg d’Advent (18 de desembre),
Missa del Pollet (24 de desembre), Nadal (25 de
desembre), Sant Esteve (26 de desembre).
Crònica parroquial
MAGAZÍN
i no estan ben vistes les expressions
de dol.
S’ha convertit en un fet real,
insuperable, tan distanciat dels
ideals d’eterna joventut, vitalitat,
salut, bellesa, que dominen
el mercat, que cal fer-la passar
de la manera més desapercebuda
possible. Això ha fet que
el procés de dol, que abans era
explícit i compartit, es converteixi
en un procés individual i
solitari.
Veiem que tant en el sexe
com en la mort hi ha alguna
cosa que no podem simbolitzar,
que no podem escriure. En
el cas de la mort no podem, si no és a través d’un
treball, que sovint ha de ser dirigit per una altra
persona, reconstruir una trama simbòlica que tapi
aquest forat que la pèrdua ha produït. Si no ho podem
fer, la mort –i la pèrdua que comporta- que
aparentment havia estat exclosa de la nostra vida,
retornarà en forma de diferents símptomes.
Això ho podem veure exemplificat en obres
com Hamlet o Antígona, on un dol no elaborat
té conseqüències nefastes.
Bateigs: Aniol Costa Poch, Roger Colom Reverter,
Paula Puyada Blanes, Carla Saseta Espinosa, Arnau
Rifà Vergós, Nicolás Caballé Verdaguer, Valentina
Gojard González, Blanca Bassas Barceló, Xavier
Perálvez Hernández, Sofía Oromí Coutsiers, Julias
Gilabert García, Luna María Fragoso Pérez, Adrià
Palmenta Pradas, Pere Gil Rocasalbas, Erik Santiago
Reichard, Enric Fluriach Pera, Jana Salustiano Milian
i Clara Morales Alemany.
Casaments: Rodrigo Prada amb Ciara Forcadell,
Javier-Raúl Muñoz amb Laia Mercadé, Joaquim
Soler amb Alicia Medina, Jason-Daniel Clevering
amb Michelle Fàbregas, Oscar Prados amb Patricia
Alemany, Rubén Castañon De las Heras amb
Dina Albareda, i Marc Canturri amb Patricia Golobardes.
Defuncions: Filomena Ballesta Trabalón i Joaquima
Llorens Prats.
Si voleu contactar amb nosaltres, ho podeu fer
a través dels següents mitjans: 93 555 23 91,
www.esglesiadalella.org, despatx@esglesiadalella.org,
catequesi.alella@gmail.com.
57

ESPORTS
“Els jugadors tenen molt
bon nivell”
Xavi Fontan, tresorer i jugador de l’Alella Futbol Sala
58
Diuen que amb ganes i il·lusió es pot
aconseguir pràcticament qualsevol
cosa. Doncs així ho han fet un grup
d’amics de tota la vida que, després
d’uns anys jugant a futbol de sala,
han decidit reprendre un projecte
que feia anys que havia desaparegut
al nostre poble, parlem del Club de
futbol sala Alella Marfil, que ara passarà
a dir-se Club Alella FS. Doncs sí,
tornem a gaudir d’un club de futbol
de sala a Alella i esperem que sigui
per a molts anys.
NUARA CUSÓ
De qui va ser la idea de tornar a fer un club
de futbol de sala a Alella i quan us vareu
embrancar en aquest projecte?
Doncs érem quatre amics que jugàvem a futbol
de sala des de feia anys i aquest últim any
vam coincidir jugant al Vilassar. Llavors, va
sorgir la idea de tornar a tirar endavant el
club a Alella. Fa un mes i mig vam començar
a moure fils, vam parlar amb l’Ajuntament,
vam veure que era possible, ja que a ells els
va encantar la idea i estaven disposats a ajudar-nos
en tot el que poguessin i ens vam
tirar a la piscina.
Quants anys feia que no hi havia futbol de
sala al nostre poble? Sabeu els motius de
la dissolució del club?
A Alella ja fa 7 o 8 anys que va desaparèixer
el club. El motiu va ser merament econòmic,
ja que la categoria sènior A va arribar a jugar
la nacional A, que és una bona divisió, però
els obligava a fer desplaçaments, havien
d’anar a les Balears i a d’altres llocs i clar,
això suposava una despesa molt gran que
el club no va poder aguantar i es va acabar
dissolvent.
Teniu alguna cosa a veure amb la gent que
portava el club abans?
No, res a veure, tot i que nosaltres havíem jugat
al FS Alella Marfil abans de dissoldre’s, i
quan va desaparèixer cadascú va fer la seva,
fins que, com he dit abans, vam tornar a coincidir
jugant al Vilassar i vam tenir la idea
de tornar a formar el Club Alella FS.
ÒSCAR PALLARÈS

Com us ha ajudat l’Ajuntament d’Alella?
Doncs, principalment ens ha cedit les installacions
del Poliesportiu Abelardo Vera on
podem jugar i entrenar. També ens ha ajudat
en tota la paperassa que s’ha de fer per poder
muntar un club i, a nivell econòmic, de
moment no ens ha ajudat, però intentarem
perseguir alguna subvenció.
Ha estat dur tornar a començar?
I tant! Costa molt començar des de zero. No
teníem equipament, ni estatus ni res de res.
Tot just ara estem acabant d’enllestir tota
la roba dels jugadors perquè puguin jugar el
dissabte que és quan comença la lliga. Tot és
més complicat del que ens pensàvem. Ahir
vam plegar tots de treballar a les set de la
tarda i vam venir al poliesportiu per acabar
de fer les fitxes dels jugadors, ens hi vam
quedar fins la una i mitja per poder tenir-ho
tot llest per al cap de setmana i poder comen-
“TOT I QUE FORMAR UN CLUB
PORTA MOLTA FEINA, ESTEM
MOLT IL·LUSIONATS I ENS
AGRADA MOLT EL QUE FEM”.
çar la lliga. Per sort, també tenim llesta la
publicitat a les samarretes, tenim tres patrocinadors,
un de pintures, un d’automatismes
i l’últim d’un bar conegut d’aquí del poble. I
estem molt contents amb les instal·lacions
que ens han cedit.
A més de ser el tresorer també jugues...
Sí, tots fem una mica de tot. Jo sóc el tresorer
i el porter dels sènior, l’Oriol Mestre és
l’entrenador i alhora el secretari del club,
l’Aleix és el vicepresident i també juga i
l’Àlex n’és el president.
Quantes categories hi ha?
De moment n’hi ha dues: cadet, on juguen
nois de 14 a 15 anys que jugaran a l’última
divisió, la més baixa, i esperem que vagin
pujant i la sènior que és on juguem nosaltres
i que, tot i que hauríem d’haver començat
jugant a tercera divisió, ens han deixat una
plaça a divisió preferent, és a dir, quatre divisions
més amunt del que ens hagués tocat.
Sou molts jugadors?
Al cadet són onze i al sènior 13, en total som
24. Vam tenir la possibilitat de fer un juvenil
i un sènior B però vam preferir anar a poc a
poc per veure com anaven les coses. L’any
vinent, com que la meitat dels nens de cadet
són del segon any, és a dir, ja en tenen
15, passaran a ser juvenils. Mantindrem el
cadet i farem un juvenil així com també un
sènior B que pugui anar pujant de divisió, ja
que la divisió en la que jugarem ara no és de
l’Alella, només ens l’han deixada.
Heu pensat en fer un equip femení?
Vam tenir la possibilitat de fer-ho, però no
ho varem fer perquè no disposàvem de prou
hores de pista per entrenar i, a més, perquè
acabàvem de començar. L’any vinent, si hi
ha noies interessades, hi haurà equip femení
segur. Volem donar cabuda a tothom, quants
més siguem millor, però s’han de fer les coses
amb seny i tot costa molts diners quan
comences.
Creus que els jugadors tenen un bon nivell?
I tant, molt bo, sobretot els sènior. Per això
ens han deixat jugar a divisió preferent, a
tercera haguéssim jugat amb equips que tenen
bastant menys nivell que el nostre.
Creus que us vindrà a veure molta gent?
Jo crec que sí, només comptant els amics
que ens vindran a veure i la gent del poble
ESPORTS
que abans ja anaven a veure l’Alella Marfil,
crec que sí i si anem guanyant encara vindrà
més gent.
Quan entreneu i quins dies jugueu?
Els cadets entrenen els dimarts de nou a deu
de la nit dins del poliesportiu, i els dijous a la
pista de fora, i els sènior entrenen també els
dimarts i els dijous de deu a onze de la nit a
la pista de dins del poliesportiu. Els partits
a casa seran els dissabte, els cadets jugaran
a les quatre i mitja de la tarda i els sènior a
les sis. Hi esteu tots convidats!
Què esperes del futur del club?
Esperem anar ampliant el club, quants més
equips siguem i més gent hi càpiga millor.
Tot i que formar un club porta molta feina
i treballes per amor a l’art, estem molt illusionats,
ens agrada molt el que fem. Sense
aquesta il·lusió no seria possible tirarho
endavant. Esperem que l’any vinent s’hi
apuntin més nens i nenes i puguem acabar
de consolidar l’Alella FS.
59

QUICO LLUCH
FUTBOL
Aquest any, a Tercera Catalana
AURELI TABOADA
Un any més, l’Alella ha iniciat la temporada
amb totes les esperances dipositades en els
10 equips que participen en les diferents categories.
Aquest any, l’Alella compta amb més d’un
centenar de jugadors, a més dels jugadors del
primer equip, l’amateur i el femení.
El club està integrat per un equip Pre-benjamí,
un Benjamí, dos Alevins, un Infantil, un
Cadet i un equip Juvenil.
Com a gran novetat, disposen d’un equip
femení que començarà a competir, a més dels
ja esmentats amateur i el primer equip.
Aquest any, després de l’ascens aconseguit
l’any passat, el principal objectiu del primer
equip del CF Alella és aconseguir adaptar-se,
sense patir, a la nova categoria i per això han
realitzat una sèrie d’incorporacions respecte
al grup de l’any passat. Es tracta de jugadors
amb experiència a la nova categoria i amb una
gran qualitat tècnica.
Per altra banda, el futbol base de l’Alella,
té com a principal objectiu l’augment de jugadors
i equips i, el més important, que els seus
BÀSQUET
NUARA CUSÓ
Setembre és el mes on l’activitat esportiva
torna a tots els clubs. El bàsquet alellenc es va
posar en marxa a principis de mes entrenant
en totes les categories, que aquest any en són
un total d’onze entre masculines i femenines:
jugadors puguin gaudir jugant a futbol, alhora
que milloren.
Desprès de quatre jornades disputades,
l’Alella Club de Futbol,
es troba situat
en segona posició
del grup IV de Tercera
Catalana i, tot i
que és molt aviat per
treure cap conclusió,
estem convençuts
que no patiran i que
s’adaptaran sense
problemes a la nova
categoria.
Amb tres partits
guanyats i un de perdut,
nou gols a favor i
set en contra, es troben
a tres punts del
líder i molt lluny del
descens.
Pel que fa al futbol
base, cal destacar
que, aquest proper
El Bàsquet Alella comença nova temporada
Els Sènior del Bàsquet Alella posen somrients per a la revista Alella.
La plantilla del Benjamí A del CF Alella.
sènior, sots 21, cadet masculí, junior masculí,
junior femení, preinfantil masculí, infantil
masculí, infantil femení, escola de bàsquet,
premini i mini masculí.
De moment, els sènior estan tenint un
bon inici de temporada, ja que han guanyat
dos dels tres partits
jugats fins ara. També
ha començat amb
molt bon peu l’equip
junior, que ha guanyat
els dos únics
partits que ha disputat.
Sembla que als
sots 21 els està costant
més la tornada
de les vacances, ja
que no han guanyat
cap dels tres partits
jugats en aquest inici
de temporada.
A primers d’octubre
han començat
a competir els altres
equips de promoció
ESPORTS
cap de setmana, s’inicien totes les lligues a totes
les categories i de ben segur que els nostres
nois ens donaran moltes alegries.
i, en general, ho han fet bastant bé. Cal dir que
l’equip cadet es va haver de retirar degut a la
falta de jugadores, ja que cinc d’elles es van
fer enrere dos dies abans del partit.
Com a novetat, aquest any cal destacar
la nova incorporació al club de Miquel Nolis,
qui és el nou coordinador dels equips junior,
cadet i infantil masculí. Nolis ha estat un gran
entrenador d’equips a la categoria juvenil com
el Barcelona, el Joventut i fins i tot ha estat
seleccionador espanyol.
A més dels partits disputats en aquest
inici de la temporada 2011-2012, els sènior
del bàsquet Alella van competir en el torneig
de bàsquet que es va organitzar per la Verema.
L’Alella es va classificar per a la final del
torneig després de guanyar en les semifinals
contra el Barberà B.
I, d’altra banda, el Sant Gervasi també
es va classificar per a la final guanyant el
Sant Adrià B. Finalment, l’Alella va perdre
el torneig per tan sols sis punts de diferència
(65-71), mentre que en la lluita pel tercer i
quart lloc, el Barberà B es va imposar al Sant
Adrià B.
61
CEDIDA

ESPORTS
XAVI TARAFA
Ben sabut és que els atletes del Serra Marina
no paren de córrer ni tant sols a l’estiu.
La calor no els arronsa i cremen els darrers
cartutxos atlètics el juliol abans de la parada
vacacional d’agost. I ja entrats al setembre,
encara sota la calor, tornen per valorar l’estat
de forma de cara a la temporada entrant.
I si parlem de córrer amb calor, hi ha una
cursa que s’ha convertit en tot un clàssic per
a alguns atletes del Club: l’Extrema Desèrtica
Belchite. Córrer al desert dels Monegros en
ple estiu és un infern. Un infern, però, que
no va impedir la Màbel pujar dalt del podi
com a 3a dona de la categoria i quarta de la
general femenina.
El mateix dia, a Premià, quatre atletes del
club prenien part als 10km de la festa major. I
tres d’ells amb resultats destacables: Xavi Anguera,
nova incorporació al club, acabava la
seva primera cursa de 10km en 52’33’’, marca
remarcable per un debutant en la distància;
Pascual Romero, aturava el crono per sota els
40’ i Enric Mudarra es quedava a les portes
del podi en categoria M4 en quedar 4rt.
62
ATLETISME
Afinant el cos per a una nova temporada
RUGBI
De mica en mica s’omple la pica...
JORDI SERRANO
Si hom rellegeix els darrers articles sobre
el Club de Rugby publicats a la revista Alella,
veurà que els temes que s’hi expliquen
són recurrents: els problemes per trobar un
camp on s’hi puguin jugar els partits oficials
a la comarca, l’escola de rugby, els entrenadors,
la consolidació del planter... Doncs
bé, aquest no en serà una excepció. Hi ha
novetats fredes i d’altres de calentes. Que
cadascú valori si globalment s’avança o es
recula.
En el vessant esportiu, la direcció de
l’equip s’ha encomanat a cinc jugadors,
el cap visible dels quals és l’Arnau Yagüe,
a manca d’un entrenador oficial. Tots ells
compten amb molta experiència en el món
del rugby i coneixen perfectament l’equip.
Puntualment reben el suport del Sr. Jean
Michell Vuillemin, director tècnic de la Federació
Catalana de Rugby i entrenador del
comitè del Rosselló i de la Federació Francesa,
que ha dirigit els entrenaments en diverses
ocasions.
Un bon mes de setembre
I el setembre va començar millor que va
acabar el juliol. El 3 de setembre, diversos
atletes del Serra Marina prenien part a la
nocturna Burriac Attack!, amb la Felisa
Haba pujant al podi de la seva categoria. I
per la diada nacional, sis atletes van córrer
la cursa de la verema organitzada pels companys
del Centre Excursionista d’Alella: el
president, en Joaquim Saiz, reapareixia en
una cursa després de més d’un parell d’anys
apartat de la competició; l’Eva Comas, tot
i la seva joventut no es va deixar arronsar
per la duresa i distància de la prova; en Pau
Cebrian, va acabar en una meritòria setzena
posició; i Carles Membrado i Lucia Segura
també hi van córrer. Edgar Olivares va haver
d’abandonar per problemes físics. El mateix
dia, a Mataró, vuit atletes més prenien part
al la cursa de Ronda 43, amb Marc Arànega i
Jordi Simeon baixant dels 40’; uns fantàstics
50’36’’ de Xavi Anguera, que baixa la seva
millor marca personal en 2 minuts en tan
sols dos mesos; i un altre podi, 3a de la seva
categoria, per a Felisa Haba.
Campions del Maresme altra vegada
Una altra de calenta és que l’Alella ha revalidat
el títol de campió de la comarca
aconseguit l’any passat, en imposar-se
clarament al Mataró al Camp d’Esports
d’Alella el passat 10 de setembre, en la segona
edició de la Copa Maresme, aquest
cop disputada a dotze jugadors.
I encara una altra: sembla que els verdi-grocs
tindran equip juvenil ben aviat,
gràcies a la tasca de formació engegada
fa dues temporades a les escoles del Baix
CEDIDA
I si a Mataró hi van prendre part vuit
atletes del club, a la Cursa de la Mercè,
10 van ser els que van córrer entre els
11.210 acabats. La marca més destacable,
els 36’46’’ d’en Marc Arànega, millorant en
més d’un minut la seva marca personal i
acabant en la posició 112 de la classificació
general.
Sembla que
el Marc Arànega
donarà més
d’una alegria
aquesta temporada.
Però també
sembla clar que
no serà l’únic.
Raül Parra, tot
i sortir d’una
lesió va acabar
8è de la general
i primer policia
en la cursa policial
de Vilassar
de Mar, amb un
temps de 38’18’’. Olivares a la cursa de la Verema.
Maresme. Hi ha un nodrit grup de nois
d’entre 16 i 18 anys que estarien interessats
en crear-lo. Només manca una cosa,
que pot fer que tot se’n vagi en orris: poder
disposar del Camp d’Esports en una franja
horària normal per a aquestes edats,
un únic dia a la setmana. El president del
Club, en Joan Pugibet, confia que es podrà
arribar a una entesa amb l’Ajuntament i
el Club de Futbol i que finalment aquesta
vella reivindicació del Club es materialitzarà
aviat.
Per últim, una de freda: a principis
d’octubre, l’Alella encara no sap on disputarà
els partits oficials com a local per
la coincidència de calendari amb el Badalona,
amb qui en les últimes temporades
ha compartit el camp de les pistes Paco
Águila. El cost de llogar altres camps pot
portar els alellencs a haver de jugar com
a visitants tot el campionat, amb les consegüents
despeses de desplaçament i els
maldecaps afegits que aquesta situació
comportaria.
CEDIDA

FUTBOL SALA
Torna el Futbol de Sala
NUARA CUSÓ
El poble d’Alella té la sort de
gaudir d’un gran ventall d’opcions
a nivell esportiu. Podem
patinar, fer natació, jugar a
futbol, a bàsquet i a un llarg
etcètera que ara s’acaba de
completar amb el futbol de
sala. Doncs sí, ho heu llegit bé,
a partir d’ara també podreu
gaudir d’aquest esport que feia
vuit anys que no es practicava
al poble, des que el club de
futbol de sala Alella Marfil va
desaparèixer.
Ha nascut l’Alella FS, gràcies
a un grup d’amics que han
NATACIÓ
NUARA CUSÓ
Fa molts anys que, des de la revista
Alella, hem seguit la trajectòria
dels germans Cabello.
Pràcticament els hem acompanyat
des dels seus inicis en el
món de la natació i és per això
que ens costa creure la retirada
d’algun d’ells. És el cas de
Brenton Cabello, que té pen-
sat retirar-se l’any vinent, això
sí, vol fer-ho per la porta gran
als Jocs Olímpics de Londres.
Aconseguir-ho no serà fàcil,
tant ell com el seu germà Alan
hauran de seguir entrenant molt
durament per poder fer el millor
temps possible a l’Open d’Espanya
que es disputarà el mes de
març i on es decidirà qui va a
Londres el proper 2012.
volgut reprendre amb moltes
ganes i il·lusió un esport que
per molt que passin els anys
sempre té molts adeptes, tant
per practicar-lo com per veure’l.
El club, de moment, compta
amb dues categories: cadet
i sènior. Per a tots els interessats,
encara hi ha places per a
la categoria cadet i els entrenaments
es fan els dimarts i
els dijous de nou a deu de la
nit.
Des de la revista Alella desitgem
molta sort a aquest nou
club i els felicitem per la seva
iniciativa i dedicació.
Brenton Cabello es vol acomiadar a
Londres
Nedador i triatleta
Tot i la seva retirada de l’elit,
Brenton seguirà nedant en àmbit
nacional, fent piscina curta i
participant a la lliga del seu club.
A més de nedar, l’alellenc també
fa triatlons, esport al que s’ha
aficionat, en part gràcies a Javier
Gómez Noya, campió del món de
triatló, amb qui ha pogut entrenar
al centre d’alt rendiment privat de
Calella, on el mateix Brenton és
el director de l’àrea d’esports. El
gran dels Cabello ha participat recentment
en la Challenge Costa
Barcelona-Maresme per relleus,
corrent en nom de la Fundació
Miquel Valls, representant totes
les persones afectades per l’Esclerosi
Amiotròfica. Tot un sentiment
que el va ajudar a nedar
al 100% i aconseguir fer quasi
4.000m en un temps rècord.
Tot i l’anunci de la retirada
de Brenton Cabello l’any
vinent, des de la revista Alella
seguirem les passes dels dos
germans com hem fet fins ara
i estarem molt pendents de si
finalment arriben als Jocs Olímpics.
Aprofitem per desitjar-los
molta sort.
BIKETRIAL
NUARA CUSÓ
És possible que encara no hagueu
sentit a parlar de Max
Serra, però de ben segur que de
cara al futur no us sorprendrà
tenir notícies dels seus èxits
dins del món del biketrial.
En Max és un alellenc de
només vuit anys que practica
biketrial des d’en fa tres. La
seva afició a la bicicleta va començar
quan era ben petit. A
penes tenia tres anys i ja anava
amb bicicleta sense rodetes
pujant i baixant voreres i graons
com si res.
Veient les seves habilitats
i les ganes que en Max tenia
de practicar aquest esport,
els seus pares el van apuntar
a l’escola de biketrial de Cesar
Cañas, l’onze vegades campió
del món d’aquesta modalitat.
En un primer moment, en César
va pensar que el nen era
massa petit, però que podia
provar i veure com l’hi anava.
El primer any en Max va
ESPORTS
Max Serra, nova promesa del Biketrial
Max Serra dalt de la seva bicicleta de trial.
fer competicions escolars; el
segon, a més de les proves escolars,
va augmentar el calendari
afegint-hi alguna prova
del Campionat de Catalunya i
ho va anar alternant amb competicions
de UCI Trial (Union
ciclista internacional), modalitat
que difereix una mica del
biketrial.
Aquest tercer any ha quedat
segon al Campionat de Catalunya
de Biketrial, fet que li
ha permès anar al Campionat
del Món, on ha obtingut la setena
posició. Actualment va tercer
al Campionat d’Espanya a
falta de l’última prova que es
disputa el 16 d’octubre a Alcañiz.
També ha quedat tercer
al Campionat d’Osona d’UCI
trial, com també a la Copa Catalana
UCI.
Veient els bons resultats
que està obtenint l’alellenc
amb només vuit anys, segur
que al llarg dels anys en sentirem
a parlar, i molt.
63
CEDIDA