Descarrega PDF (16 MB) - Revista Alella

TASQUES DIPLOMÀTIQUES
I tú que fas?
Eudald Serra
Dos veïns surten al carrer, com cada vespre, per
treure el gos a passejar. Mentre fan la volta, aprofiten
per fer-la petar i, de passada, arreglar el
món. Comencen amb el govern espanyol, continuen
pel català i acaben pel municipal. Tots dos
coincideixen que la cosa està molt fotuda, que tot
està molt malament, i un d’ells posa com exemple
com estan els carrers, assegurant que tot està fet
una porqueria i que la gent cada vegada és més
incívica, mentre l’altre assenteix amb el cap tot
donant-li la raó.
Mentrestant, un dels gossos d’aquests veïns
ajup una mica la part posterior del seu cos, i a la
vegada que el seu amo es queixa
de la netedat del poble, deixa anar
un regalet al mig de la vorera. Sense
immutar-se cap dels dos, continuen
la passejada, carrer avall.
Aquesta escena, no pas fictícia
sinó real, exemplifica perfectament,
i per petita que sigui, la dinàmica
cada cop més perillosa que
està prenent la nostra societat.
Tenim el costum, cada vegada
més estès, de culpar els altres de
gairebé tot el que ens passa, i ben
pocs cops reconeixem que l’errada
també pot ser nostra.
És com si defugíssim de qualsevol
responsabilitat. Ho veiem a
la feina, al carrer, a casa i fins i tot
a l’escola.
Estaríem d’acord que si féssim
un rànquing de la diana de les nostres
ires, els principals damnificats
de la majoria de les queixes acostumen
a ser els polítics. No negaré
que alguns d’ells han fet mèrits suficients
per ser el centre de les crítiques
dels ciutadans. D’exemples
n’hi ha a cabassos, però també és
cert que s’han convertit en l’ase
dels cops com si només ells fossin
els responsables de tot plegat.
Potser hem oblidat que els polítics
els elegim nosaltres i que si creiem
convenient canviar-los, ho podem fer cada cop
que hi ha eleccions. Ja sé que segurament seria
més just un sistema de llistes obertes i no haver
d’acceptar una llista única de candidats feta a
mida dels partits, però sigui com sigui aquest
és el mètode que ara mateix ens permet podernos
expressar i decidir quins volem que siguin els
nostres representants.
Els nombrosos casos de corrupció fan mal
de veure, però només hi ha implicats polítics en
aquests afers? Cal posar a tots els del gremi dins
del mateix sac?
Al cap i a la fi, no us heu parat a pensar que
si el nivell polític del país és el que és, no deixa
de ser un reflex de la major part de la societat
que tenim?
Però a la llista dels responsables de la situ-
ació també hi trobem per exemple els mestres.
Quantes vegades ignorem que l’educació dels fills
comença a casa i que l’escola no deixa de ser una
extensió i un lloc on formar-se? Quanta gent hi
ha que confon el paper dels mestres amb el dels
pares? Hem passat de la cançoneta del mestre té
raó en tot, o del si t’han esbroncat és que alguna
cosa hauràs fet, a l’anar corrents cap a l’escola a
demanar explicacions de perquè el nen o la nena
ha suspès i del perquè l’han castigat si ell o ella
no ha fet res.
Tres quarts del mateix podríem dir dels metges
i dels hospitals. Probablement el funcionament
de molts d’ells és millorable, però en fem
un ús correcte? Anem d’urgències quan realment
és necessari o hi anem com si es tractés d’un
centre d’assistència primària? Segurament molta
gent utilitza els serveis d’urgències quan no faria
falta, per tot seguit queixar-se que està tot collapsat
i que el sistema sanitari és un desastre. Això
sense entrar en les crítiques directes als metges,
sovint culpats fins i tot de la malaltia que patim.
Quants cops no hem fet cas de consells mèdics
per després lamentar-ho i buscar excuses?
Fins ara hem parlat de treballadors i de feines
del servei públic, però les crítiques s’estenen també
a la gent que de forma desinteressada treballa
en un club esportiu, una associació cultural, etc.
Sovint es confon que aquestes persones ho fan
perquè els hi agrada i no tenim cap mena d’angúnia
en abocar-li la cavalleria al damunt si no ens
MAGAZÍN
sembla bé com funciona aquella entitat. Ara bé,
a l’hora de donar un cop de mà, tothom té feina i
està molt ocupat, i quan acaben el mandat i diuen
que pleguen perquè ja en tenen prou, la feina és
per trobar altres socis que els vulguin substituir i
continuar la tasca.
Segur que en tots aquests exemples trobarem
polítics, mestres, metges o directius que no
han actuat correctament. Però cal posar tothom
dins el mateix sac? Nosaltres no cometem també
errades sovint?
És probable que tot això ja faci anys que passa,
però la dinàmica va en augment i, ara mateix,
sembla difícil de canviar. Ens pensem que pagant
els nostres impostos o les nostres quotes ja n’hi
ha prou per posar-ho tot de volta i mitja, però
en canvi, no ens parem a rumiar en què podem
ajudar nosaltres per tal que això no sigui així.
Volem que tot estigui al seu lloc però a la
vegada fugim d’estudi. Critiquem a tort i a dret,
però no admeten les nostres culpes. Demanem
responsabilitats a tots els que ens envolten però
no a nosaltres mateixos.
Els dos veïns que cada vespre arreglen el món
mentre treuen a passejar el gos, i que reneguen
de com està tot, i de com d’incívica és la gent,
segurament no deixaran mai que el gos es cagui a
dins de casa seva. Doncs si no ho volen per casa,
estaria bé que tampoc ho volguessin pel poble.
Perquè, en definitiva, el poble és o hauria de ser
la casa de tots. No us sembla?.
51