Descarrega PDF (14.86 MB) - Revista Alella

j u n y · j u l i o l · 2 0 0 5 · a n y 4 5 · 3 , 2 0 e u r o s
cultura
La Biblioteca Ferrer i
Guàrdia, a ple rendiment
Creen el Festival d’Estiu
esports
Entrevista a César Cañas, deu
vegades campió del món de biketrial
Especial itineraris
per Alella i rodalies
273

Editorial
Un número lleugeret...
Quan repassem la col·lecció de revistes Alella ens
adonem que l’evolució que s’hi reflecteix ultrapassa
l’àmbit local i que a través de les seves pàgines
podem observar també l’evolució del país. Així,
en aquells primers butlletins editats per l’Associació
d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia,
ja s’hi apunta, principalment perquè estan escrits
íntegrament en la nostra llengua, una voluntat
catalanista, per bé que la varietat dels continguts
era certament limitada i hi trobem un predomini
de la temàtica religiosa. De mica en mica però, la
revista, al mateix temps que la societat catalana, va
agafant un to reivindicatiu, i en les seves planes hi
podem trobar constància d’algunes de les fites que
van marcar època: l’arribada d’en Tarradellas, el
“Ja tenim Estatut”, les primeres eleccions, els primers
ajuntaments democràtics,... Així com altres
esdeveniments de caràcter no tan polític com la
Barcelona Olímpica. Penso que seria digne d’estudi,
tal vegada algú amb el temps s’hi entretindrà,
el procés pel qual, al llarg d’aquests quaranta-cinc
anys, la revista ha anat encarant la informació sobre
política local fins a arribar al moment actual,
en què ens agrada poder parlar amb tota normalitat
de tot allò que fa referència a la vida municipal
del nostre poble. I això comporta els seus riscos;
entre els nostres polítics som llegits amb molta
atenció i a vegades no estan del tot contents amb
el que escrivim. Fins i tot, tal com feia Fede Moraleda
en el número anterior, arriben a titllar-nos
de parcials. Des de la revista volem fer una lectura
positiva d’aquesta susceptibilitat dels nostres polítics,
ja que això significa que som llegits i que
el que diem els importa, i per altra banda volem
deixar constància, una vegada més, del nostre
compromís amb la imparcialitat. Potser no sempre
ens en sortim tan bé com ens agradaria, i que
en abordar certs temes algunes vegades ho podríem
fer amb més encert, però us assegurem que la
nostra voluntat segueix sent la de fer la revista de
tots els alellencs.
El número que teniu a les mans potser no serà
el més indicat per demostrar tot aquest discurs;
una mica tips de tants números en què l’activitat
política ha estat l’eix principal sobre el qual ha
basculat la informació, hem volgut bastir un número
d’estiu més digerible i lleugeret.
Bones vacances a tothom!
RAMON RUIZ BRUY, DIRECTOR
01 coberta
Aquesta foto de Ramon Ruiz, que mostra
una noia caminant prop de la fàbrica de
pintures del torrent Vallbona, és l’encarregada
d’obrir un número en què dediquem el
nostre dossier a vuit propostes d’itineraris
pel poble i rodalies.
05 cartes
06 del poble
· Arbres maltractats a Mar i Muntanya
· Taller participatiu del PEC
· Talen arbres d’interès comarcal
· Novetats i protestes al Canonge
· Satué elegit acadèmic
· Pluja d’idees pel passeig de la riera
· El Casal de Joves fa un any
· Foto dels que fan 50 anys al 2005
09 del ple
· Gais i lesbianes al ple
· Alella tindrà piscina, però no sense
polèmica
· Una mitjana superfície comercial
s’instal·larà a Can Vera
10 actualitat
· Alella acull cinc actes per commemorar
el Dia Mundial del Medi
Ambient
· Amb la calor, torna l’Estiu Jove
· Sala de mostres: Can Doctor
14 contraposats
· Introdueix prou canvis la Festa
Major d’enguany?
15 cultura
· El SupermerCat de revistes en
català visita Alella
· La Biblioteca Ferrer i Guàrdia a
ple rendiment
· Alella vol que el nou Festival
d’Estiu als Jardins del Marquès
esdevingui un referent cultural
· Concert de grups alellencs
· L’any 2006, any de l’edició del
Llibre de les cases d’Alella
· Parlem amb Fede Salas sobre el
Casal del futur
· El club de lectura o el plaer de la
literatura
24 personatges
· Toñi Olmedo, artista
27 dossier
· Itineraris per Alella i rodalies
37 arrels
· L’Observatori Fabra
40 món
· Terra de Faraons
43 magazín
54 esports
· Entrevista a César Cañas
· Natació
· Saiz i la seva darrera Marató
· Futbol de sala
· Futbol: intercanvi amb França
· L’escola de Rugbi aviat una realitat
· Festival de l’EIE
· Hípica: Teia Hernàndez, campiona
de Catalunya
· Moreno es llueix i es lesiona
· Motociclisme: mala sort per a
Rabat i Martínez
· Bàsquet
3

EDITA
Associació Cultural Revista Alella
PRESIDENTA
Maria Möller
ADREÇA
Aptat. 401 - 08328 - Alella
ADREÇA A INTERNET
www.revista.alella.com
CORREU ELECTRÒNIC
revista_alella@yahoo.es
TELÈFON
93 555 14 07
FAX
93 540 07 28
DIRECTOR
Ramon Ruiz Bruy
SOTS-DIRECTOR
Eudald Serra
REDACTOR EN CAP
Òscar Pallarès
REDACTORS
Albert Alabau
Ramon Anglada
Roser Bel
Laia de Bobes
Maria Castells
Gustavo Castro
Cristina Gaggioli
Jordi Galbany
Maria Majoral
Victòria Molina
Xavi Nadal
Eloi Perich
Víctor Roca
Monste Serra
COL·LABORADORS
Cayo Alegre
Cristina Armengol
Àlex Asensio
Sergi Bancells
Agnès Céspedes
Eduard Llauradó
Albert Manyà
Joan Oliveras
Josep Parcerisa
David Roman
Fede Salas
Eulàlia Serrano
Jordi Serrano
Albert Vallvé
CORRECCIÓ
Glòria Perich
DIRECCIÓ D’ART I MAQUETACIÓ
Laura Parra
Laia Verdú
PUBLICITAT
Núria Cornudella
PRODUCCIÓ
RRB
IMPRESSIÓ
Comgràfic
DIPÒSIT LEGAL
B-24.950-62
COL·LABORACIÓ
3,20 euros
Premi Tasis-Torrent 1989 de premsa
comarcal.
Fundada l’any 1960 per Eduard Serra i
Güell.
Dirigida per Esteve Riambau i Saurí de
1989 a 1994.
La revista Alella no es responsabilitza
necessàriament de les opinions que
continguin els articles signats.
Cartes al director
Les cartes al director han de ser com a més breus millor i han d’anar signades i amb número de DNI. La revista Alella es reserva
el dret d’extractar-ne el contingut per motius d’espai. A més de fer ús del correu ordinari, també podeu fer-nos arribar
els vostres escrits a la següent adreça de correu electrònic: revista_alella@yahoo.es
AGRAÏMENT DELS CAÇADORS
Ha passat un altre any i una verema
més que s’ha celebrat. Però
en aquesta última va tenir lloc
una nova activitat, recuperada i
realitzada en el marc de les Festes
de la Verema 2004. El setembre
passat, la nova Junta Directiva
de la Societat de Caçadors, i, per
tant, la Societat en ple, va promoure
i organitzar una tirada al
plat de caire popular.
Per manca de temps en la
preparació de la tirada no vàrem
poder ser inclosos en el programa
oficial de festes editat per
l’Ajuntament. Tot i així, la Societat
de Caçadors, en la seva ferma
voluntat d’ocupar el lloc que li
correspon dins del conglomerat
associatiu d’Alella (és la segona
associació més antiga, amb una
activitat ininterrompuda des de
l’any 1941), va fer un esforç,
tant econòmic com personal, per
organitzar aquesta trobada i participar,
d’alguna manera, en el
conjunt d’actes que conformen
les Festes de la Verema.
No cal pas dir que això no
hauria estat possible sense la inestimable
col·laboració d’un seguit
de comerciants del poble. Creiem
que es mereixen que els esmentem
un per un per la seva immediata
predisposició a col·laborar-hi. Des
d’aquestes línies voldríem agrair la
seva aportació desinteressada als
comerciants següents: Bodegues
“Alta Alella”, “Gispert”, “Roura”
i “Signat”. Establiments de venda
de vi “Josep Mª Jordana” i “Xarello”.
Restaurants “Flo”, “La Magrana”
i “Viñallonga”. Objectes
de regal “L’Heure”. Estètica “Noves
Formes”. Volem agrair també
la seva col·laboració a tot un seguit
d’empreses i cases comercials
que, sense estar ubicades al poble,
hi tenen una bona relació.
Per últim, no volem deixar de
felicitar a tots aquells que varen
prendre part en la competició,
perquè gràcies a ells, aquesta primera
tirada popular va ser possible.
Aprofitem l’espai que ens
brinda la revista Alella per fer una
crida a tots aquells que vulguin
participar i col·laborar amb nosaltres
en la propera tirada durant
les “Festes de la Verema 2005”.
L’esperem amb ganes, i desitgem
que ens procuri estones de relació
molt satisfactòries entre veïns. En
definitiva, que la festa serveixi per
unir-nos a tots en l’estimació pel
poble d’Alella.
SOCIETAT DE CAÇADORS D’ALELLA
EL CLUB DE RUGBI RESPON
En primer lloc voldria agrair a
la Junta Directiva del Club de Futbol
els “aclariments” adreçats a la
meva persona en l’anterior número
d’aquesta revista. En segon lloc
voldria dir que si algú necessita alguns
aclariments potser són ells, ja
que la seva explicació de com han
anat els fets respecte al Camp Municipal
d’Esports és errònia (si és
que no és inventada). Nosaltres en
cap moment hem anat plorant (tal
com insinuen ells) a l’Ajuntament
a demanar res. Tot al contrari. Va
ser l’Ajuntament qui es va adreçar
a nosaltres per dir-nos que pensaven
posar gespa artificial al Camp
Municipal d’Esports i que la seva
intenció era que, donat l’elevat cost
de l’acció, altres entitats esportives
(entre elles, nosaltres) poguessin
gaudir d’aquesta instal·lació.
Cal dir que entenc una mica la
posició defensiva, i en certa manera
egoista, de la Junta Directiva del
Club de Futbol, ja que com bé ells
expliquen han gaudit d’aquest espai
en exclusiva durant molts anys, durant
els quals han explotat aquesta
instal·lació en qüestió de lloguer del
camp a tercers, publicitat, servei de
bar... i tot això sense haver de pagar
ni un cèntim d’aigua ni llum, i percebent
cada any la subvenció de la
Regidoria d’Esports. Qui no voldria
unes condicions com aquestes? Ara
se’ls ha girat la truita i han descarregat
contra el Club de Rugbi, un
Club que durant 12 anys ha estat
entrenant i jugant a l’exili, pagant
una gran quantitat de diners pel
lloguer dels camps on ha estat entrenant
i jugant els seus partits de
competició sense queixar-se mai.
Sempre hem desitjat poder entrenar
i jugar a Alella (per això ens
diem Alella) i en aquests moments
l’Ajuntament ens ha obert les portes
per poder entrenar exigint-nos
la creació d’una escola de rugbi a
canvi. Això representa poder donar
a conèixer aquest esport a la població
i començar a construir un futur
per al nostre Club.
De moment només podrem
entrenar, ja que les mides i característiques
del camp de futbol fan
difícil la pràctica del rugbi. Nosaltres
per ara necessitem unes sis hores
setmanals per poder entrenar i
crear una escola d’iniciació. Això sí,
necessitem fer-ho en un camp de
gespa (artificial o no).
Només em resta dir que si la
Junta del CF Alella necessita més
“aclariments”, es poden posar en
contacte amb mi (a la Regidoria
d’Esports els poden facilitar el meu
telèfon), i que si tenen alguna queixa
s’adrecin a l’Ajuntament, ja que
ha estat decisió d’ells donar altres
usos al Camp Municipal d’Esports.
JORDI SOLÉ, PRESIDENT DEL CR ALELLA
5

6
Arbres maltractats a Mar i Muntanya
Branques trencades sense cap
mirament, escorces malmeses i
cops per tot arreu. Aquest és el
resultat de les obres que s’estan
realitzant a l’Avinguda d’Alella,
passat el pont de l’autopista.
L’arbrat viari dels dos extrems
del carrer ha patit tota mena
d’agressions per part de la
maquinària de l’obra. Sembla
ser que aquesta vegada no s’han
exigit mesures de protecció
tan senzilles com cobrir la part
inferior de l’escorça dels arbres
amb fustes o plàstic rígid.
Taller participatiu del Projecte
Educatiu de Ciutat
El dissabte 28 de maig tingué lloc a Can Lleonart el Taller Participatiu
del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC), amb la participació d’una
vintena de persones que aportaren les seves idees i opinions entorn
a les accions prioritàries que hauria d’emprendre el PEC al nostre
poble. L’acte fou obert per l’alcalde d’Alella, Andreu Francisco, i
presentat pel Regidor d’Educació, Jaume Ponsa. Maria Majoral, directora
del PEC, resumí amb cinc preguntes el sentit d’un PEC i les
tasques fetes fins al moment, i Kreanta, empresa encarregada d’elaborar
el diagnòstic educatiu, presentà les conclusions de l’esmentat
estudi i coordinà la sessió de treball. La primera idea consensuada
fou el logotip i el canvi de nom, de PEC a PEPA (Projecte Educatiu
del Poble d’Alella).
Talen arbres d’interès comarcal
ÒSCAR PALLARÈS
Cinc dels deu exemplars de roure africà que hi havia a Can Magarola
(dins d’una zona verda de propietat municipal) i que tot just havien
rebut la catalogació “d’arbres d’interès local i comarcal” han estat
talats per error durant les tasques de neteja d’una parcel·la veïna.
L’Ajuntament ha cursat una denúncia als Mossos d’Esquadra.
ÒSCAR PALLARÈS
El carrer Canonge més ordenat
que mai però amb protestes
En una de les reunions organitzades per l’Ajuntament amb els
diferents barris, l’associació de veïns del barri del Canonge va
sol·licitar que es permetés l’aparcament alternativament només a un
costat del carrer. La mesura permet gaudir d’un carrer més ample
i una més gran sensació de netedat, però, pocs dies després de la
posada en funcionament del canvi, l’Ajuntament va rebre més de
cent signatures (moltes d’elles de persones sense carnet de conduir
i algunes de persones alienes a l’àmbit del Canonge) en contra
de la mesura, adduint problemes d’aparcament. L’Ajuntament va
encarregar un informe a la policia que indicava que, a qualsevol hora
del dia, a la zona hi ha un mínim de 8 llocs lliures d’aparcament,
cosa que va motivar una nova reunió entre l’alcalde i els veïns. En
aquella reunió va posar-se de manifest que el principal problema
era que la proposta havia sorgit de l’associació de veïns i que
aquesta no representa el conjunt del veïnat. L’alcalde va encoratjar
els veïns no associats a formar part de l’entitat, ja que aquesta és
la representant natural dels veïns al consistori. En aquella mateixa
reunió, l’associació va proposar la col·locació de testos amb plantes
al carrer a càrrec de l’Ajuntament, que n’haurà d’assumir les tasques
de manteniment. Poques setmanes després, nou grans testos amb
plantes ja decoraven el carrer, si bé tant a la reunió com al barri es
van poder recollir un bon nombre de comentaris despectius cap a
aquests elements.
Una imatge recent del carrer del Canonge.
Enric Satué elegit Acadèmic de la
Reial Acadèmia de Belles Arts
ÒSCAR PALLARÈS
El prestigiós dissenyador gràfic alellenc ha estat recentment elegit
Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi.
El passat dia 22 de juny, Satué va fer lectura del seu discurs d’ingrés a
l’Acadèmia. Cal dir que el d’Alella és el primer dissenyador gràfic que
s’incorpora a l’Acadèmia en la història d’aquest ens.

Pluja d’idees pel passeig de la riera
Fa unes setmanes l’Ajuntament va organitzar una jornada
participativa per parlar amb la ciutadania sobre el futur passeig de
la riera. Si bé la convocatòria no va ser massa exitosa (només hi van
anar sis persones), la quantitat i la qualitat de les propostes rebudes sí
que és destacable. Per començar la jornada, l’arquetitecte municipal
va exposar el projecte que Martínez Lapeña havia fet per encàrrec de
l’anterior equip de govern i va explicar que la intenció era treballar
amb aquella idea com a base. Entre un munt de diferents propostes
que es van recollir, cal destacar la creació d’un carril bici, l’existència
d’una zona de lleure esportiu i l’inclusió d’un quiosc i/o una cafeteria.
ÒSCAR PALLARÈS
El Casal de Joves fa un any
El passat 1 de juliol el Casal de Joves Can Gaza va celebrar el seu
primer aniversari amb una petita festa. El Casal és avui dia un punt
de trobada de joves, majoritàriament d’entre 12 i 14 anys, atrets
per l’oferta lúdica i cultural que l’equipament els ofereix. Dues
tècniques de Joventut han fet durant el curs una visita al mes a
l’Institut per explicar als estudiants què és el Casal i què s’hi fa i, de
cara al curs vinent, es pretén seguir amb la iniciativa per tractar de
captar cada vegada més usuaris. Actualment freqüenten el Casal més
nois que noies i la proposta lúdica més atractiva per a la majoria és
la possibilitat de jugar amb jocs de videoconsola.
Tots els alellecs nascuts el 1955 celebren el seu aniversari amb un dinar
Si els veieu... feliciteu-los! Perquè aquest any han fet o faran cinquanta anys!
Altres reclamacions populars van ser una bona il·luminació de la
zona, la presència de molt d’arbrat que generi ombra per passejar, la
creació d’una barrera vegetal que separi la carretera del passeig i la
conservació d’algunes places d’aparcament.
Ara que s’ha donat llum verda definitiva a la creació d’una mitjana
superfície comercial a Can Vera, l’Ajuntament percebrà la polèmica
compensació de 600.000 euros (100 milions de pessetes) de mans del
promotor del supermercat, Sorli Discau. Tal i com estava contemplat
als pressupostos municipals per a l’exercici 2005, aquesta quantitat
serà destinada a la creació del passeig.
Sempre d’esquerra a dreta.
A l’escala: Joan Campmajor, Fede Méndez, Jaume Codina, Jordi Ustrell, Montse Parera, Josep Mas, Jaume Marcen, Joan Bel, Maria Jesús Aunós, Manuel Membrive,
Joan Carbonell, Carme Osete, Jordi Mas, Teresa Salas i Joan Tomàs.
Drets al davant: Enric Serramalera, Mite Vilaseca, Isabel Piqueras, Núria Sala, Manoli Valero, Josep Maria Rovira, Leo Caballero, Rosa Maria Ventejo, Maria Rosa
Tarridas, Josep Guàrdia, Tomàs Saiz, Salvador Oliveras, Marta Viñallonga, Montse Puig, Ramon Ruiz, Glòria Porcar i Aurora Sebastià.
Ajupits: Fede Salas, Rafael Romero, Francisco Castro, Antònia Márquez, Jordi Montserrat, Maria Rosa Fontcuberta, Maria Rosa Martínez i Carme Huerta.
RAMON RUIZ
7

Gais i lesbianes al ple
Una bandera amb l’arc de Sant Martí, ensenya del col·lectiu gai-lesbiana.
El ple ordinari celebrat el 30 de juny va ser escenari d’algunes
intervencions sorprenents. Dos dies abans, el 28, dia de l’orgull gai,
al màstil de Can Lleonart va onejar-hi la bandera amb l’arc de Sant
Martí, ensenya dels gais, lesbianes i transexuals. A la sessió plenària,
l’alcalde va presentar una proposta de suport a la commemoració
del dia en qüestió i les reaccions van ser d’allò més variades. Carme
Tort-Martorell (CiU) va expressar que la proposta era “inoportuna i
discriminatòria pel fet de recolzar només algunes persones deixant de
banda d’altres que mereixen el mateix tracte i tenen els mateixos drets”.
Fede Moraleda (IC-V) va queixar-se que es tractés “d’una proposta
d’alcaldia i no una moció d’una sèrie de grups polítics, que seria molt
més coherent”. Davant la impossibilitat legal de fer massa canvis,
Francisco va acordar amb Moraleda que la proposta fos d’alcaldia però
amb l’adhesió dels grups que així ho desitgessin.
Més tard va prendre la paraula Raimon Esquirol (PP) per
demanar que es retirés la proposta adduint que “aquest col·lectiu s’està
normalitzant i, per tant, no necessita suport ni cal donar-li tantes
voltes”. Tot seguit Salvador Artés (CiU) explicà que la senyera mai
s’havia despenjat de Can Lleonart i que, pel significat que aquesta té
i per raons sentimentals, no li semblava bé que s’hagués substituït.
Esquirol, amb fina ironia i veu plorosa va contestar-hi “Artés: m’has
emocionat, tu, m’has posat la pell de gallina!”
Can Vera tindrà supermercat
ARXIU
Finalment i malgrat la polèmica, un informe ha portat l’equip de
govern a aprovar la concessió a Sorli Discau del permís per a obrir una
mitjana superfície comercial a Can Vera. Fede Moraleda (IC-V) va
afirmar al ple que “aprovar aquesta superfície significa la venda d’Alella”
i va acusar clarament de corrupció l’equip de govern. Va afirmar “em
sento avergonyit de seure en aquesta taula” i va anunciar la retirada
de IC-V de la comissió de treball del Pla General. CiU va unir-se a la
iniciativa de Moraleda i també va anunciar la seva retirada.
Alella tindrà, per fi, una piscina,
però no sense polèmica
El ple de juny va aprovar la trasnformació de zona verda a zona
d’equipaments del terreny del carrer Pau Vila, on s’istal·larà la
piscina. L’Ajuntament ha signat, a més, un conveni amb l’empresa
Crison segons el qual aquesta cedeix una petita porció dels seus
terrenys, a canvi d’una compensació encara no del tot definida
i que permetrà gaudir de l’espai necessari per ubicar la piscina
en aquest emplaçament. Tort-Martorell (CiU) va qualificar el
projecte de “xurro, per la seva ubicació lluny del poliesportiu i
sense aparcament i per les compensacions no definides a Crison”.
Moraleda (IC-V) va comentar que “si la piscina es de mides
reglamentàries la monopolitzarà un club i si no està enganxada
al poliesportiu, tindrem un problema”. El Partit Popular també
va votar en contra “perquè les compensacions a Crison no estan
clares”.
El 14 de juliol va tenir lloc un ple extraordinari en què es va assignar
el projecte a l’única empresa que es va presentar al concurs. El PP
va queixar-se de “la urgència en adjudicar l’obra a aquesta empresa”,
CiU va qualificar l’adjudicació “d’error històric” i IC-V va defensar
que “donar la gestió de la piscina a una empresa privada condemnarà
el polisportiu a no funcionar mai”
Recreació artística de l’aspecte que tindrà la istal·lació.
Plànol de l’emplaçament de la piscina, al carrer Pau Vila, prop del polisportiu.
9
AJUNTAMENT D’ALELLA
AJUNTAMENT D’ALELLA

10
Els membres de les
ADF durant el dinar.
Héctor Andino
i Alfons Alier
presenten el seu
treball.
Alella acull cinc actes per
commemorar el Dia Mundial
del Medi Ambient
Diversos temes i propostes van configurar la Setmana Verda i van completar una
oferta per a totes les edats.
ÒSCAR PALLARÈS
El Dia Mundial del Medi Ambient és un dels principals
vehicles que les Nacions Unides utilitzen per fomentar la
sensibilització mundial sobre el medi ambient i promoure
l’atenció i acció política al respecte. Aquest dia va néixer
amb la intenció de donar una cara humana als temes
ambientals, motivar que les persones es converteixin en
agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu,
promoure el paper fonamental de les comunitats en el
canvi d’actitud cap als temes ambientals i fomentar la
cooperació per garantir que totes les nacions gaudeixin
d’un futur més pròsper i segur. Sota aquesta definició “de
diccionari”, diverses poblacions arreu del món celebren
el dia en qüestió amb l’organització d’activitats diverses.
Enguany el tema triat a nivell mundial era “Ciutats Verdes”
i la data clau el 5 de juny.
La Setmana Verda
Alella va unir-se a la proposta amb la creació de la Setmana
Verda. Entre el 28 de maig i el 5 de juny el nostre municipi
va acollir un total de cinc activitats organitzades des de la
Regidoria de Medi Ambient. El tret de sortida el va donar
la inauguració de la nova seu de la secció alellenca de
l’ADF a Can Gaza. L’acte va aplegar un bon nombre de
voluntaris de les ADF veïnes i es va complementar amb
una botifarrada.
L’endemà, Can Lleonart va acollir la presentació de
l’Atles dels Ocells del Maresme. Es tracta d’un llibre que
s’editarà pròximament i que recull la feina d’un gran
nombre d’ornitòlegs i col·laboradors. Héctor Andino i
La inauguració de la nova seu de l’ADF a
Can Gaza va obrir la programació de la
Setmana Verda.
l’alellenc Alfons Alier van ser els encarregats de presentar
els resultats d’aquest interessant treball.
La següent de les activitats va tenir lloc també a Can
Lleonart el dimecres 1 de juny. Sobre la pantalla de Les
Golfes es va projectar un documental sobre el conreu de
soja transgènica als camps d’Argentina.
L’activitat estrella de la Setmana va ser la caminada per
l’entorn de Can Magarola i Can Colomer. El dia 4 de juny
una trentena de persones van conèixer la zona i van gaudir
de les interessants explicacions que els va proporcionar
Cristina Armegol amb l’ajut de Jordi Serrano a nivell
històric, arqueològic i natural. L’apunt comú de tots els
assistents va ser la qualitat de la informació que van rebre.
El matí es va complementar amb un dinar a Can Magarola
elaborat amb cuines solars.
El darrer dia va ser dedicat als més menuts: un taller de
joguines fabricades amb materials reciclats i algunes curses
en un circuit per a karts de pedals van fer les delícies de la
canalla que va passar el diumenge al matí per la Plaça de
l’Ajuntament.
LAURA NADEU
LAURA NADEU

Amb la calor, torna l’Estiu Jove
Una variada programació per a joves ha omplert el poble de festa, cultura i esport
en les darreres setmanes
VÍCTOR ROCA
És ja un clàssic de l’estiu al nostre poble. Com en els
darrers estius, Alella gaudeix d’una extensa programació
d’activitats d’estiu des del 27 de juny fins al tret de sortida
de la Festa Major. L’Estiu Jove es consolida un any més a
l’hora de proporcionar als joves –i als no tan joves- alellencs
un conjunt de 34 activitats, culturals i de lleure, per fer més
curts els dies d’estiu.
Aquesta programació està classificada en 8 grups,
dins dels quals trobem activitats d’esports, sortides, nits
alternatives, xerrades, cursos i tallers.
Dins de la programació esportiva l’Estiu Jove ha
proporcionat l’oportunitat de realitzar tres cursos d’iniciació
en diferents esports, com són la vela, el windsurf i el tennis.
Per un preu relativament econòmic, els joves alellencs han
pogut gaudir d’aquestes modalitats esportives durant tot el
mes de juliol.
A part dels esports, l’Estiu Jove també ha comptat amb
diferents sortides organitzades i a l’abast dels allencs. Del 8
al 10 de juliol es va organitzar una ruta a peu pel Pirineu
i el 16 de juliol s’organitzà també una altra sortida en un
paratge totalment contraposat als Pirineus, les Illes Medes.
Aquest va ser el lloc escollit per a organitzar una ruta en
caiac per aquestes illes catalanes. I finalment, la darrera
sortida organitzada dins el marc de l’Estiu Jove, programada
pel 23 de juliol, va tenir l’aventura com a eix vertebrador.
Tir amb arc, tirolina, rocòdrom i mini-quads van ser les
activitats – entre d’altres-, de les quals van poder gaudir els
amants de l’aventura.
Un altre grup d’activitats són les emmarcades sota la
denominació “Nits Alternatives”, un element indispensable
de l’Estiu Jove alellenc. Concerts a càrrec del nostre Narcís
Perich –el qual va presentar nous temes del seu proper
treball discogràfic-, Raül Moya, el Loco Tidiano, Kaskete
i More, que van ser els encarregats de fer-nos gaudir en
una “Nit de Cantautors” a Can Gaza el dia 28 de juliol, on
l’assistència de públic estava garantida.
Però a les nits de l’Estiu Jove s’ha de destacar el cinema a
la fresca, iniciativa que funciona des de fa uns anys al nostre
poble i que gaudeix d’una gran assistència. Films com “Los
increïbles”, “Shrek 2” i “Noviembre” van ser algunes de les
propostes amb què va comptar el cinema a la fresca i que
cada divendres de juliol aplegà un públic heterogeni.
Les nits de juliol però, també van tenir una nit de crítica
social –el 21 de juliol a Can Gaza -, on es va presentar el
documental “Madrid 11-M” i es va obrir un debat a l’entorn
de la temàtica del terrorisme. Una nit de poesia i astres amb
la gent de L’Agrupació d’Astrologia d’Alella – el 14 de juliol
-, una nit de teatre a càrrec del Centre Recreatiu i Cultural
de Montgat que van presentar l’obra teatral “No em toquis
la Flor” de Lluís Coquart, i una nit de contes per a joves i
adults a Can Gaza el 7 de juliol van completar les activitats
que van tenir lloc a les nits de juliol al nostre poble i que, en
general, van gaudir d’una bona resposta de públic.
Les activitats culturals també han tingut cabuda a l’Estiu
Jove d’Alella, ja que durant tot el mes de juliol s’ha dut a
terme el VI Cicle de xerrades sobre viatges a Can Gaza. Els
països visitats pels ponents d’aquesta edició van ser Brasil,
Noruega, Costa Rica i Austràlia.
Les VI Jornades del Neon Manga Club, la competició
d’scalextric, tallers d’edició de vídeo, de realització i de
capoeira i altres activitats a Can Gaza, han completat de
nou un altre Estiu Jove a Alella, incitant els joves alellencs
a la participació.
11
Francesc Torras
explica la seva
experiència al
Brasil.
Un moment de la
projecció de Els
Increïbles a la Plaça
de l’Ajuntament.
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS

Sala de mostres: Com creus que t’afectarà
la urbanització de l’àmbit de Cal Doctor?
Els veïns de la zona ens donen la seva opinió.
En el moment que el projecte d’urbanització ha rebut la
seva aprovació definitiva i quan YONET SA, el més important
(pel que fa al nombre de metres quadrats a edificar) dels
seus promotors, ja ha sol·licitat les llicències d’obres, hem
cregut convenient escoltar la veu del poble, saber què pensen
els veïns que, per la seva proximitat, seran els principals afectats
pels pros i/o contres de la creació d’aquest nou barri.
AMANDA BRUGUERA, veïna de Cal Doctor
JOSEP GALBANY, Supermercat Pròxim
PEDRO NADAL, Restaurant Can Casals
Estic aquí des de l’any 31 i el canvi en
l’entorn de la finca m’afecta moralment,
per mi és una desgràcia. A mi m’agrada
veure el llac amb els nenúfars, els arbres
i aquest paisatge. De fet no es pot tocar
res en un perímetre de 5000 m2, i la
masia principal és Patrimoni Cultural, però
l’entorn canviarà moltíssim i em fa molta
pena.
Nosaltres som un supermercat de
proximitat i per tant, que vingui més gent
a viure en aquesta zona és positiu perquè
són una clientela potencial. A més a més
per fi empalmarem amb el clavegueram,
ja que sempre hem funcionat amb pou
sec. L’única cosa que ens preocupa és
que augmentarà el trànsit i no hi ha vials
de sortida suficients.
Més veïns podria significar nous clients,
i això sempre és bo, però tenim orientat
el negoci sobretot de cara als banquets
i per aquí ens en podríem ressentir, ja
que la imatge de l’entorn canviarà. A mi
em preocupa especialment l’estètica que
tindran els pisos socials. Crec que no cal
tenir por al creixement, sempre que sigui
pensat, ordenat i consensuat.
Pel que fa a una de les qüestions que més inquieta la població,
cal explicar que el consistori ja ha signat el conveni
amb la Direcció General de l’Habitatge perquè sigui l’IN-
CASOL que dugui a terme les obres dels 61 pisos socials de
lloguer. El cost del projecte serà d’uns 4,2 milions d’euros i,
segons declaracions de l’alcalde, Andreu Francisco, les obres
podrien començar durant el primer semestre de 2006.
ANNA LUCAS, veïna de la riera Coma Fosca
PEDRO FELIPE, Restaurant Can Doctor
MAGDA LIENAS, veïna de Can Comulada
13
És una pena perquè aquest entorn és
molt tranquil i això es perdrà, a banda de
l’augment del trànsit que serà important.
A més, em sap greu perquè nosaltres
vam demanar permís per aixecar la casa
mig metre i ens el van denegar, però en
canvi aquí passarem de veure-ho tot verd
a que ens facin un munt d’habitatges i no
passa res.
Després de tants anys treballant aquí, ho
viurem amb tristesa perquè el paisatge
que veiem quedarà totalment transformat.
De veure esquirols d’arbre en arbre a tot
de cases... De fet pleguem, llogarem el
restaurant perquè no ho volem veure.
Entenem que és bo pel poble perquè faran
pisos per als joves, però per a nosaltres és
un canvi massa gran.
A la nostra urbanització només hi ha una
entrada i això ja suposa un problema
circulatori (tots anem a parar al mateix lloc
a la mateixa hora) que creiem que es veurà
agreujat amb les noves cases. Potser
el nou vial que coincidirà amb la nostra
entrada ho descongestionarà una mica.
M’agradaria que aprofitant que fan obres,
la riera s’arreglés i estigués més neta.

14
Introdueix prou canvis el programa
de la Festa Major d’enguany?
Fa anys que molts alellencs es queixen que el programa de la Festa Major és calcat d’un any per
l’altre. A finals de 2004 es va constituir la Comissió de Festes, que ha treballat per donar forma a
les festes que viurem d’aquí uns dies. Al programa hi ha canvis, però potser no tants com alguns
haurien esperat. Dos membres de la Comissió ens exposen el seu punt de vista.
Les coses no són tan fàcils com semblen Calia un canvi molt més radical
TXEMA ROCA,
MEMBRE DE LA COMISSIÓ DE FESTES
De vegades tot sembla molt fàcil però,
a l’hora de la veritat hi ha poques coses
que realment ho siguin. Una d’elles
és l’organització de les activitats festives
en qualsevol poble, i el nostre no és cap
excepció.
Des del relleu a la Regidoria de Cultura s’ha notat un canvi
–d’entrada positiu-, en diversos aspectes, dins dels quals destaquen
la voluntat de fer-ho bé i, sobretot, la d’aconseguir el
màxim de participació de ciutadans i de les organitzacions culturals
i recreatives del poble a la Comissió de Festes del nostre
poble, (tot i que a vegades, s’ha notat l’inconvenient d’ajustarse
a uns pressupostos minsos, degut en part als excessos d’anys
anteriors).
Malgrat que poc a poc s’ha anat reduint el nombre de
membres col·laboradors i participatius de la Comissió, s’ha
aconseguit fins ara portar a terme moltes activitats amb illusió
i empenta, i a més, s’han pogut planificar les activitats
que tenen lloc a la Festa Major i a la propera Festa de la
Verema.
No cal dir que el treball realitzat per la Regidoria ha sigut
realment seriós, ja que ha sabut canalitzar les iniciatives que
se’ls han proposat per als dos grans esdeveniments esmentats
anteriorment, amb l’única intenció que tots els alellencs poguem
gaudir i participar d’unes bones propostes de lleure a les
nostres festes.
Tots confiem en passar-nos-ho bé, malgrat que és possible també
que no tot sigui del gust de tothom.
Des d’aquestes línies vull donar les gràcies a tots els qui, de
forma voluntària, col·laboren desinteressadament i ajuden a fer
possible que tot funcioni bé, i també tenint present la disposició
a col·laborar del Casal d’Alella.
Esperem, doncs, que l’esperit actual de la Regidoria de
Cultura es pugui mantenir durant molts anys malgrat els possibles
canvis de govern i, sobretot, esperem que tots els alellencs
–i també els qui no són d’aquí-, poguem gaudir d’unes bones
festes.
ÒSCAR PALLARÈS,
MEMBRE DE LA COMISSIÓ DE FESTES
Primer de tot vull deixar clar que penso que
aquell que no fa res per canviar les coses té
poc dret a queixar-se. Calla, que potser sona
massa extremista. Deixem-ho en que és millor
lluitar per canviar les coses que no pas
queixar-se. Amb això només vull excusarme,
com a membre de la Comissió de Festes, per no haver assistit
–això sí, sempre amb l’excés de feina com excusa- ni a la meitat de
reunions a què se m’ha convocat en els darrers mesos. És per això que
no sé fins a quin punt em mereixo gaudir d’aquest espai per criticar
el model de Festa Major, sobretot perquè ha estat a la meva mà introduir-hi
canvis i el cert és que no hi he treballat massa. Bé, alguna cosa
bona havia de tenir ser redactor en cap d’aquesta revista...
Tots hem sentit mil vegades allò que la Festa Major és avorridíssima
i que és exactament igual d’un any per l’altre. Jo mateix he
pronunciat aquesta frase un munt de vegades. Resulta evident que
mobilitzar la gent d’aquest poble no és gens fàcil; penso que l’índex
de participació dels alellencs a la Festa Major és força baix i que seria
interessant treballar per canviar les coses. Ara bé, també tinc clar que
el fet que la gent no participi no és tan sols perquè el programa sigui
avorrit, de la mateixa manera que tampoc tinc clar que “millorar” el
programa atrauria més persones. Però, al menys, els que sempre hi
som ho viuríem d’una altra manera.
Enguany s’han introduït canvis, sí. Alguns de ben interessants,
com l’actuació de les colles castelleres; però jo hauria estat molt més
radical, partidari d’un canvi total, de posar potes enlaire la Festa
Major, carregar-me la majoria d’activitats i introduir-ne moltes de
noves, canviar els escenaris, canviar els horaris,... I si les idees no
surten, sempre es poden prendre prestades dels programes de festes
d’altres poblacions. Evidentment no eliminaria el repic de campanes
o la cercavila però, per què no coordinar tots dos actes, un de solemne
i un de festiu, per posar un exemple? Penso que la Festa Major
d’Alella necessita una mica més de color, més canvis, més activitats,
propostes diferents... ah, i un canvi de format del programa, per
favor!! Cal que sorprenguem els veïns si volem veure’ls participar...
Bé, en qualsevol dels casos, a mi m’hi podreu veure com cada any
i, amb tota probabilitat, m’ho passaré tan bé com sempre!

El SupermerCat de Revistes en
Català visita Alella
La mostra ocupa durant un cap de setmana les dues plantes superiors de Can Lleonart
RAMON RUIZ
Catalunya és un país singular per moltes raons, una d’elles
és el gust per la lectura que ens caracteritza; en això ens
assemblem als nostres veïns del nord, els francesos, i ens
diferenciem notablement dels nostres veïns de l’altra banda
de l’Ebre.
Però, mentre uns i altres, francesos i espanyols, gaudeixen
de la sort de poder comptar amb un potencial de
possibles lectors infinitament superior al català, nosaltres
ens hem de conformar amb un mercat esquifit i, a més,
esquarterat.
És per això que té tant de mèrit l’ampli ventall de publicacions
periòdiques que en l’actualitat s’editen a casa
nostra. En la majoria dels casos no són pas les perspectives
econòmiques que impulsen els seus editors, sinó que podríem
dir que la majoria s’editen malgrat el gran desequilibri
que existeix entre l’esforç que significa la seva edició i el
rendiment que se’n pot esperar.
Així com les publicacions d’àmbit local o comarcal, com
ara la revista Alella, ens apleguem en l’Associació Catalana
de Premsa Comarcal (ACPC), els diaris i revistes d’abast
nacional ho fan en l’Associació de Premsa Periòdica en Català
(APPEC).
L’APPEC, amb el patrocini de Fecsa Endesa, el suport
de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de TV3,
ELS STROMBERS: QUINA FESTA!
ÒSCAR PALLARÈS
Allà on va el SupermerCat hi actuen els Strombers. Es tracta d’una
banda que fa música molt festiva (sobretot Ska) i que comença a tenir
força èxit a les comarques del centre de Catalunya. La seva actuació
a Can Lleonart (un divendres a les 8 del vespre) no va gaudir d’una
afluència precisament massiva, però aquells que érem allà ens ho vam
passar d’allò més bé. Són realment divertits en directe i sonen molt
i molt bé. Una recomanació: entra a www.strombers.com, escolta’ls
en línia i compra els seus dos CD’s. No et creuràs el seu preu!
ÒSCAR PALLARÈS
Catalunya Ràdio, El Periódico i l’Avui, organitza des de fa
anys una exposició itinerant que sota el nom de SuperMercat
de revistes en català viatja pel país per tal de difondre
l’existència d’una gran varietat de capçaleres en català.
Pensem que hi ha més de 130 publicacions diferents,
que abasten una diversitat enorme de temàtiques; per posar
exemples, economia, educació, cinema, esports, núvies,
decoració, gastronomia, infantils, motor i un llarg etcètera.
Aquesta mateixa diversitat dificulta la seva distribució i presència
en els quioscs tradicionals; és per això que quan un
visita amb deteniment el SupermerCat descobreix capçaleres
que poden ser del seu interès, però de les quals fins
aleshores ignorava l’existència. És doncs per aquest motiu,
que cal tirar endavant accions com les que ens ocupen per
tal de donar a conèixer aquestes publicacions als possibles
lectors.
Des de la complicitat que significa el fet de conèixer
l’esforç i la constància que calen per tirar endavant un
mitjà, volem encoratjar a tots aquests col·legues perquè
no defalleixin en la seva voluntat de prosseguir endavant:
Catalunya és un país petit de dimensions, però les múltiples
aportacions dels seus habitants, cadascú des dels seus
àmbits, fa que tots plegats ens puguem sentir orgullosos de
la gran riquesa de productes, en el cas que ens ocupa culturals,
que ens permeten comparar-nos amb altres pobles més
grans i que disposen de més facilitats.
15
ÒSCAR PALLARÈS
Desenes
d’expositors de
revistes van omplir
els espais de Can
Lleonart.

La Biblioteca Ferrer i Guàrdia
a ple rendiment
L’accés a internet, la zona infantil o l’àrea per la lectura de premsa són algunes de
les novetats de la reforma de la biblioteca
RAMON ANGLADA
Des del passat 27 de maig Alella torna a tenir un equipament
cultural de primer ordre. La jornada inaugural es va
obrir amb els parlaments dels representants polítics on el
representant de la Diputació de Barcelona va destacar el
valor de la biblioteca en la societat actual: un servei obert a
tothom sense fer cap mena de discriminació. Des d’aquesta
institució consideren aquest servei com un element dinàmic
i no com un lloc on anar a estudiar. Aquesta visió
queda clarament reflectida a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia
i els pocs punts de lectura disponibles. Queda per veure
si aquesta manera d’entendre les coses no provocarà manca
d’espai en un futur, especialment quan la biblioteca del
Masnou tanqui les portes per fer el salt cap a la Xarxa de
Biblioteques Populars de la Diputació.
Les autoritats locals destacaren les millores incorporades,
com per exemple el servei d’internet, i avançaren que
aquestes reformes només són un primer pas cap a la futura
biblioteca en un nou emplaçament. Després d’un petit piscolabis
s’inicià el recital Martí i Pol una mirada en el temps.
La rapsode Cinta Massip i el guitarra Mario Mas foren els
encarregats de transmetre emocions a través de l’obra del
poeta de Roda de Ter. Massip destacà que “el recital mira
a qui escolta i de manera directa transmet la sensibilitat i
personalitat del poeta per tal que la gent a mida que escolta
els poemes pugui sentir la seva presència”. Un cop acabat el
recital el centenar llarg d’assistents foren convidats a participar
de forma directa en la lectura de poemes.
La reobertura en una època de poca feina pel que fa als
usuaris ha permès el coneixement del nou entorn de treball
per part del personal de la biblioteca, en especial el programa
de gestió VTLS de vital importància pel funcionament
del servei i pel préstec de documents. La resposta dels usuaris
ha estat destacable: els dies 30 i 31 de maig s’expediren
139 carnets i uns 77 al llarg del mes de juny. Els usuaris
poden emportar-se 6 llibres durant 21 dies, 4 audiovisuals
i 3 revistes al llarg de 7 dies. Es pot prorrogar el préstec fins
a dues ocasions des de la biblioteca, per telèfon o via web.
Entre els documents més demanats destaquen els DVDs de
cinema, els CDs i el llibre infantil.
Pel que fa als nous serveis, l’àrea de lectura de premsa i
la zona d’internet infantil són dels més utilitzats. El préstec
interbibliotecari, demanar un llibre d’un altre biblioteca
pagant 1,20 euros, es comença a utilitzar mentre que ja es
reben moltes peticions sobre el fons de la Ferrer i Guàr-
dia. La incorporació de tot el fons al
catàleg informatitzat ha obert noves
possibilitats de consulta. Aquest és
el cas de la col·lecció local, fins ara
força desconeguda, però que gràcies
al catàleg per web comença a rebre
un gran nombre de consultes. Obres
de temàtica local com Alella recull
d’imatges, la sèrie Recordant i la revista
Alella han ajudat a conèixer millor
la realitat del nostre poble a estudiants
i investigadors.
Pel que fa a les activitats, l’Hora
del conte per a infants, les activitats
del Club de lectura el primer dijous
de cada més o el projecte Cerquem
les arrels es combinaran amb tot un
seguit de noves propostes. El proper
octubre podrem gaudir d’una xerrada on se’ns faran propostes
de lectura adequades a cada època de l’any. El novembre
la biblioteca es sumarà a la celebració de l’any del
Quixot amb l’acte La cuina del Quixot.
Tot i que les millores són destacables s’hauria a començar
des d’ara mateix a pensar en la nova biblioteca. Un equipament
amb espai suficient i amb un altre auxiliar per fer
front a l’allau de feina generat amb l’automatització.
17
CEDIDES
Dos moments de
l’acte d’inauguració
de la nova
biblioteca.

18
Alella vol que el nou Festival d’Estiu
als Jardins del Marquès esdevingui un
referent cultural a la rodalia de Barcelona
Després de l’èxit obtingut l’any passat amb la representació de La Vídua Alegre,
la proposta d’enguany consisteix en tres concerts
Un moment del
primer concert.
El llac dels Jardins
de Cal Marquès.
ÒSCAR PALLARÈS
El passat 15 de Juliol es va fer una presentació per a la
premsa on l’alcalde va explicar els detalls del recentment
creat Festival d’Estiu que es celebrarà als jardins de Cal
Marquès. Aquesta proposta neix després de l’aclaparador
èxit assolit per l’opereta La Vídua Alegre l’estiu de 2004.
En paraules d’Andreu Francisco, “l’any passat va ser l’any 0
i donat l’èxit tant musical com de públic que vam obtenir,
hem creat aquesta primera edició del Festival”.
Un referent a la zona
Francisco va fer constar la seva intenció “d’ubicar Alella al
calendari de festivals a l’aire lliure a Catalunya. Penso que
ens en podem sortir perquè l’oferta actual està allunyada de
Barcelona i nosaltres podem explotar l’avantatge d’aquesta
proximitat. La nostra serà una oferta addicional a la ja
existent a Barcelona”.
El cicle s’ha estructurat en tres concerts i té un pressupost
de 75 mil euros i el suport de diverses empreses. L’alcalde va
afirmar que el Festival tindrà continuïtat sempre que es trobi
el suport necessari dels patrocinadors. “Enguany l’oferta és
de molta qualitat però limitada; tenim intenció d’ampliar
l’oferta en el futur amb teatre i dansa, per exemple”.
Acabada la roda de premsa, es va convidar els periodistes
a visitar els jardins de Cal Marquès, on el propi Marquès
d’Alella, Juan Peláez, va destacar la seva il·lusió per la
creació del Festival i la seva predisposició a col·laborar amb
JOAQUIM FABREGAT
el poble: “de seguida ens hem entès amb l’alcalde perquè
tots dos tenim interès per la cultura i pensem que cal fer
coses per al poble. Tot va sortir molt bé l’any passat i confio
que aquest any tindrà encara més èxit. A més, és una bona
oportunitat perquè la gent pugui conèixer i passejar pels
jardins igual que s’havia pogut fer anys enrere quan les
portes eren obertes”.
L’oferta concreta
La data del primer concert és el 15 de juliol i es tracta d’una
producció del Gran Teatre del Liceu. Es tracta de l’òpera
catalana Cançó d’Amor i de Guerra, interpretada per una
orquestra amb més de 60 músics, dues corals amb més de
50 cantaires i 5 solistes. L’escenari és el mateix que l’any
passat, davant de l’escalinata de Cal Marquès, i el preu de
l’entrada és de 20 euros.
Els dos concerts restants tindran lloc a l’Esplanada
de les Estàtues, al fons del recinte, i les entrades (que es
poden adquirir a Can Lleonart i als terminals Servicaixa)
valen 15 euros. La segona de les cites és el dia 23 de juliol
i s’estructurarà en tres parts: un concert de l’Orquestra
de Cambra de l’Empordà, un altre de la coral Polifònica
Joia d’Alella i una darrera actuació en què tots dos grups
interpretaran diverses obres conjuntament. Acabades les
vacances, el 2 de setembre s’ferirà el darrer dels concerts,
una interpretació dramatitzada de Les Quatre Estacions de
Vivaldi.
ÒSCAR PALLARÈS

Els grups alellencs tornen a prendre
l’escenari de l’Hort de la Rectoria
Feia anys que Alella no tenia un festival amb grups de música del poble. El dos de
juliol es va recuperar la tradició amb intenció que la iniciativa es repeteixi cada any
ÒSCAR PALLARÈS
El passat dissabte dia 2 de juliol, l’Hort de la Rectoria
s’alçà en l’emplaçament que donà lloc a un mig improvisat
renaixement de la música “made in Alella”: Alexander, NûL
i la Família Cobaya van demostrar que aquí hi ha vida,
molta vida. Des dels famosos “Doctor Caralps Festival” i
“UALA” no s’havia organitzat cap minifestival al poble,
per la qual cosa poca gent coneixia l’existència de grups
autòctons. Però la realitat, tal i com es va poder comprovar,
és ben diferent, tot i que per problemes d’agenda no es
van poder incloure més grups. No es tractà ben bé d’un
renaixement, sinó més aviat d’una manifestació pública de
que al nostre poble hi ha músics, grups i que s’hi fa música.
El com, el quan i l’on, són els grans problemes que aquests
músics han d’afrontar, donada la manca d’infrastructures
d’un poble amb tradició de músics però històricament poc
inclinat a vetllar pels seus artistes. Tot i així, vam poder
veure una mostra representativa del que s’està fent a Alella,
comptant també amb la participació de The Rambutans,
grup barceloní amb una certa vinculació amb el nostre
poble, per obrir la vetllada. L’actuació d’Alexander, grup
encapçalat per Samuel Parra, va ser la nota més destacada
de la nit, ja que en el seu debut sobre un escenari van
ser capaços de captar l’atenció de propis i estranys amb
una magnífica posada en escena. El seu pop de guitarres
emmascarades, denses estructures i ensucrades però gens
convencionals melodies connectà amb el sector de públic
més indie. Amb cançons de factura pròpia i una versió
de Guided by Voices, van arrodonir una brillant actuació
només tacada per uns problemes tècnics a darrera hora.
Els van reemplaçar NûL, grup que comença a despuntar
en l’escena del maresme, però que malauradament no van
oferir un gran concert. Era la nit escollida per presentar en
societat el seu primer disc, J[ota], enregistrat recentment
després de guanyar un concurs de maquetes al Masnou,
però els problemes tècnics seguien i, units als problemes
vocals dels seus cantants, van veure’s forçats a limitar el seu
repertori i a facturar una actuació per cobrir expedient més
que pel gaudi dels espectadors i dels mateixos components
del grup. Finalment, arribà el plat fort de la nit: una nova
actuació de la Família Cobaya. Capitanejats per Raül Moya,
aquesta banda de fusió a mig camí entre Los Rodríguez i
Mano Negra ofereixen sempre grans concerts i molta festa.
I aquesta vegada no va ser menys, ja que amb el seu bast
repertori van amanir la que havia estat una nit marcada pels
altibaixos, fent ballar la gent i regalant-nos belles peces de
ritmes calents. Es nota que duen molts concerts a l’esquena,
però el que més sobta és el bon rotllo que tenen entre ells,
i més tenint en compte que són nou els músics que formen
aquesta banda. Professionalitat i qualitat sense deixar de
banda un gran sentit de l’humor són la millor definició per
una banda que aixeca els ànims allà on va. Si els més joves
del poble havien pogut comprovar com la gent que es mou
pot fer coses, amb l’actuació de La Família Cobaya van rebre
una lliçó magistral. I és que part dels seus components són
músics professionals, però tot i així segueixen desprenent
il·lusió com si fossin nens.
La presència de més de cent espectadors demostra que
iniciatives com aquesta tenen resposta. El festival, engegat
per membres del grup NûL, rebé ben aviat el suport de
les regidories de Cultura, Joventut i Festes, que semblen
disposades a seguir recolzant i finançant iniciatives populars
com aquesta de cara al futur. Esperem que així sigui i que
l’any vinent puguem gaudir d’una nit (o més) de música
com aquesta.
19
ÒSCAR PALLARÈS
Els Nûl, principals
organitzadors del
festival, durant
la seva actuació
a l’Hort de la
Rectoria.

L’any 2006, any de l’edició del
Llibre de les cases d’Alella
L’any vinent veurà la llum el fruit de centenars d’hores de feina duta a terme per
un munt de persones que encara treballen amb il·lusió en aquest projecte
RAMON RUIZ
Com ja saben els lectors de la revista Alella, no és la primera
vegada que l’equip de col·laboradors de la revista es proposa
la publicació d’un llibre. L’any 1991 vam presentar la gran
història gràfica Alella, recull d’imatges, un ampli ventall de
fotografies seleccionades dels àlbums familiars i que ha esdevingut
el veritable àlbum d’aquesta gran família que formem
tots els alellencs. L’any següent, el 1992, l’Associació
Cultural Revista Alella va editar el llibre L’home del carrer,
un recull dels articles publicats a la revista signats pel qui
fou el nostre director Esteve Riambau i Saurí.
Va ser precisament durant la confecció d’Alella, recull
d’imatges que sorgí el propòsit de deixar per a més endavant
l’edició d’un nou llibre. Mirant un cop i un altre les fotografies,
ens adonàvem de la riquesa del patrimoni arquitectònic
i paisatgístic que les emmarcava, un patrimoni massa
valuós per encabir-lo en un sol capítol.
Així és que es decidí posposar-lo momentàniament...
per recuperar-lo més endavant dedicant-li el temps i l’espai
que es mereixia. Si al primer volum de la col·lecció les cases
i els paisatges són només els escenaris on es mouen els
personatges, al Llibre de les Cases d’Alella en són els màxims
protagonistes.
Cap a l’any 1993, a través de la revista es va fer una crida
a tothom qui volgués participar en aquest nou projecte
i s’obtingué una gran resposta. En unes reunions gairebé
multitudinàries es va començar a esbossar el projecte del
nou llibre. També, tot seguit, es començà a visitar algunes
de les cases a estudiar.
Moltes han estat les persones que des d’aleshores han intervingut
més o menys intensament en els treballs realitzats
fins avui; no en direm els noms ara, per por de deixar-nos
algú i, també, perquè ja arribarà l’hora de fer-los públic reconeixement.
Sí que direm que, per l’àrdua tasca que aquest
projecte ha comportat hem comptat amb la col·laboració
de dues joves llicenciades, una en periodisme i l’altra en
arquitectura, que s’han beneficiat de sengles beques mitjançant
les quals hem pogut remunerar la seva feina. Això
fou possible mercès a les aportacions de les dues empreses
patrocinadores que fins a hores d’ara ens han fet la mercè
de donar-nos suport: Crison Instruments i Alella Vinícola
Can Jonc.
Durant tots aquest anys, el procés de redacció del llibre
a anat avançant, a vegades de forma erràtica, donant
tres passes endavant i dues enrere, assolint petits triomfs i,
per què no reconeix-ho, patint també algun petit fracàs, de
manera però, que actualment podem comunicar amb satisfacció
que l’original del llibre ja existeix, que encara s’ha de
polir i que algunes de les tasques complementàries encara
estan en fase d’elaboració, però el text actual ja el podríem
qualificar de llibre original sense publicar.
L’estructura de l’obra compta amb dues parts, la segona
de les quals està dividida en tres capítols.
La Primera Part, que per manca d’un nom definitiu
hem anomenat fins ara capítols previs, és un gran treball
multidisplinar, però de gran contingut històric, que ha de
servir per contextualitzar l’obra.
La Segona Part es dedica específicament a les Cases, i
es presenta en tres capítols que comprenen uns recorreguts
per La Coma Clara, la Coma Fosca i Alella de Mar (aquest
darrer inclou la porció de terme que fa dos-cents anys es
segregà per passar al Masnou).
Encara que en altres ocasions, moguts per l’ànim de
veure culminat l’esforç, ja ens hem adreçat als nostres lector
per anunciar la proximitat de l’edició del Llibre de les cases
d’Alella, l’avançat estat actual i el compromís de l’equip de
redactors ens han motivat a tornar a posar-nos en contacte
amb tots vosaltres per comunicar-vos que fóra la nostra illusió
que el 2006 sigui l’any en què puguem brindar pel
naixement del nou llibre.
RAMON RUIZ
21
Aquest és l’aspecte
que podria tenir
el futur llibre
segons la maquetaproposta
del
dissenyador Joan
Marquès.

22
“Es comença a veure la llum
del final del túnel”
Hem parlat sobre el futur del Casal amb Fede Salas, el seu president
Ubicació actual del
Casal d’Alella.
Primers esbossos
que situen el
futur Casal a Can
Calderó.
ÒSCAR PALLARÈS
Aquesta publicació n’ha parlat un bon nombre de vegades
però aquest cop sembla que serà possible: el Casal canviarà
d’ubicació i s’equiparà amb tota la infrastructura necessària
que la junta del Casal demana i que el poble necessita i
mereix des de fa molts anys. L’Ajuntament ja s’ha reunit
diverses vegades amb l’equip directiu del Casal i tot es
comença a concretar perquè el projecte pugui esdevenir
una realitat en un futur no massa llunyà.
Parlem amb Fede Salas
Segons Salas “hi ha voluntat de totes dues parts de tirar
endavant i arribar a una entesa satisfactòria per a tothom”.
El president de l’entitat explica que “el nou Casal anirà a
Can Calderó i, de la requalificació dels terrenys actuals al
carrer Santa Madrona s’obtindran uns diners que s’invertiran
en el nou equipament; si no n’hi ha prou, l’Ajuntament
també hi col·laborarà econòmicament”. En aquest sentit,
l’alcalde ha explicat a Alella que “el projecte pot costar
uns 2,5 milions d’euros, la majoria dels quals sortiran de
la requalificació i la resta l’assumirem l’Ajuntament i altres
administracions”. En aquest moment encara està pendent
l’aprovació definitiva del projecte d’urbanització de Can
Calderó, que hauria de tenir lloc a primers de 2006 i, al
mateix temps, la requalificació dels terrenys que ocupa avui
el Casal passen per la revisió del Pla General.
Idees i acords
Mentre s’està pendent dels llargs tràmits necessaris,
l’Ajuntament i el Casal estan treballant en conjunt per
definir les característiques de les noves instal·lacions. Segons
Fede Salas, l’Ajuntament va presentar una proposta al Casal
que constava de dues sales diferents, una d’uns 1200 metres
quadrats amb un escenari, per a fer-hi espectacles, i una
altra, d’uns 800 metres quadrats, que seria el local social.
“Nosaltres ja penàvem en una cosa així; necessitem dues sales
per poder continuar fent les 70 o 80 activitats que muntem
a l’any i per poder tirar endavant propostes noves”. Pel que
fa a la gestió de l’equipament, “després de parlar amb la
gent de La Massa de Vilassar i l’Amistat de Premià i veure
com ho tenen solucionat ells, hem arribat a un acord amb
el consistori segons el qual el Casal compartirà la titularitat
de l’equipament amb l’Ajuntament. Es crearà un consorci
que regirà el Casal i uns estatuts definiran els usos i drets
sobre cada sala”. Fede Salas ens ha explicat que es pretén fer
de la sala on hi haurà l’escenari una sala polivalent. “Volem
que sigui un teatre amb 250 o 300 butaques, però que
es puguin enretirar fàcilment perquè la sala pugui acollir
moltes propostes diferents. Serà tan important que hi hagi
una bona caixa escènica com un bon equip audiovisual”.
El consorci
Si es segueix el model de La Massa, tot sembla indicar
que el consorci podria estar format per cinc persones de
l’Ajuntament (de l’equip de govern i l’oposició), cinc del
Casal i un president, que seria l’alcalde. El pressupost seria
municipal però no dependria de cap regidoria en concret.
Amb tot, ara, Casal i Ajuntament estan treballant per
mirar de configurar abans que acabi l’any el consorci que
regirà el Casal del futur. Un futur que per primera vegada
sembla proper; recollint les paraules del seu president, “del
nou Casal n’hem parlat mil vegades amb molts equips de
govern i mai hi ha hagut manera de concretar res. Encara
queda molta feina, però ara, per fi, es comença a veure la
llum del final del túnel”. Segons les declaracions d’Andreu
Francisco, aquesta llum podria il·luminar l’inici de les obres
el 2007.
ÒSCAR PALLARÈS
AJUNTAMENT D’ALELLA

El club de lectura o el plaer de la literatura
El primer dijous de cada mes les paraules prenen el protagonisme a la Biblioteca
Ferrer i Guàrdia
RAMON ANGLADA
Poder compartir lectures amb d’altres persones, comentar
les sensacions experimentades amb un determinat llibre o
simplement compartir el gust per llegir. Aquestes foren algunes
de les necessitats que portaren a la creació del club
de lectura de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia a inicis de l’any
2004. Amb l’elecció de l’obra a llegir per part dels membres
del club comença la feina dels tres coordinadors, el professor
d’història Toni Tomàs, la mestra de llengua i literatura
catalana Tònia Minguet i la bibliotecària Rosa Casas.
Les trobades s’obren amb la contextualització biogràfica
i bibliogràfica de l’autor triat. En Toni Tomàs és l’encarregat
d’explicar a grans trets l’època històrica en què es situa
l’obra seleccionada pel club; és una forma molt més àmplia
d’anàlisi tenint en compte la vessant econòmica, social,
política, religiosa i antropològica. La lectura de l’Edat de
Ferro de Coetzee, emmarcada a finals dels anys vuitanta, va
portar a conèixer més a fons el règim de l’Apartheid a Sud
Àfrica i la greu problemàtica racial que encara avui pateix
aquest país. Pa negre, d’Emili Teixidor, va ser el fil conductor
per on els membres del club de lectura s’aproparen al
Franquisme, els durs anys de la postguerra i els grans canvis
experimentats en el període 1939-1975. Finalment la
Tònia Minguet és l’encarregada de realitzar una interessant
contextualització literària on s’aprofundirà en els personatges,
l’estil, el ritme i el to de la novel·la. Amb l’obra de Tracy
Chevalier La noia de la perla, l’anàlisi literari es centrà en
esbrinar el tema, el simbolisme dels personatges i l’anàlisi
de la narració. Un cop s’ha fet tota aquesta feina arriba el
moment del debat on cada participant pot realitzar les seves
aportacions, ja siguin més analítiques o de caràcter personal
lligades a les sensacions viscudes.
El club de lectura està obert a tothom i les seves trobades
es realitzen el primer dijous de cada més a partir de
les nou del vespre a la biblioteca d’Alella. La bibliotecària
Rosa Casas destaca el caràcter obert i flexible del club:
“aquesta activitat no s’ha de veure com una obligació, és
venir a compartir una bona estona. Hi ha una flexibilitat
en la lectura i en la pròpia participació”. Es pot assistir a les
trobades del club depenent del grau d’interès que desperti
el títol triat ja que no és obligatòria l’assistència cada mes.
També és possible anar-hi sense haver llegit el llibre. Aquesta
serà la manera de descobrir-lo des d’una altra òptica, la
dels companys del club.
El primer any del club de lectura s’inicià amb Tracy
Chevalier i es tancà amb La comedia ligera de Eduardo
Mendoza. El predomini de la literatura anglosaxona, amb
títols com El palau de la lluna de Paul Auster, va deixar
pas a obres tant diverses com El banquete de Plató o Lo
que queda de dia de Kazuo Ishiguro. Les set aromes del món
de l’Alfred Bosch fou l’únic representant de la literatura
catalana. Però la trobada més interessant fou el novembre
de 2004 amb la lectura de Mentira de Enrique de Hériz i
l’assistència del propi autor. Aquest introduí la seva obra i
participà activament a la tertúlia final. Enguany fou Coetzee
l’encarregat d’obrir les lectures del club seguit pel publicista
Mark Haddon i El curiós incident del gos a mitjanit.
La pell freda de l’antropòleg Albert Sánchez Piñol i el Pa
negre d’Emili Teixidor han incrementat la presència de les
obres escrites originalment en català. Amb tota seguretat
l’obra de Jesús Montcada serà la protagonista de la propera
lectura del club.
Si t’apassiona llegir i compartir el que t’aporta la lectura,
tens una cita cada més a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia.
ÒSCAR PALLARÈS
23
Després d’uns
mesos d’activitat
a Can Lleonart, les
noves instal·lacions
de la biblioteca
acullen les sessions
del club de lectura.

FOTO: JORDI FARRÚS

LAIA DE BOBES
Fa la impressió que la vida de la Toñi va anar molt de pressa
des del principi. Nascuda a Ceuta, va passar la infantesa
a França i als 14 anys va anar a parar al Masnou, on va
conèixer l’Albert i la M. Carme Ferran, bons amics que encara
conserva, i el Toni Bancells –fill d’en Quimet, el barber
d’Alella–, amb el qual es va casar i, molt jove encara, va
tenir el seu fill Sergi. Ella diu que ha fet la vida “al revés: la
gent primer fa la carrera i es guanya un lloc en la professió,
i després es casa i té fills”, i ella ho va fer en l’ordre invers.
De sempre ha cantat i actuat per afició; ho havia mamat
a casa, ja que el seu pare era un bon cantaor, però la Toñi
no té antecedents familiars professionals en el món de l’espectacle.
En casar-se i tenir la criatura, tot això va quedar
aparcat i ella va treballar uns anys en feines que no tenien
res a veure amb els escenaris.
Però va apuntar-se al grup de teatre del Casal d’Alella
–aleshores el dirigia en Santiago Vendrell, i feien musicals–,
i alguna cosa especial devia tenir aquella colla d’aficionats,
perquè no només la Toñi va decidir arran d’això que es dedicaria
a l’espectacle; també l’actor Àlex Casanovas i el cantant
d’òpera Joan Ramos van sortir d’aquest racó de món.
“Per mi el teatre d’Alella va ser una manera de ressorgir, de
fer sortir el que he portat sempre a dintre”. Va decidir estu-
Toñi Olmedo, artista
diar dansa i va estar quatre anys a l’escola del ballarí Cesc
Gelabert, i actuava al poble, cada any per la festa major i
en alguna altra ocasió; segur que més d’un lector la recorda
fent números de cabaret, amb mallot escotat, mitges de reixeta,
sabates de taló altíssim, un doll de veu considerable i
una força desbordant damunt l’escenari.
Aquella inquietud que se li havia despertat va anar creixent...
“Fins que un dia vaig al Molino –els va portar un
vídeo–; em van dir que cantava molt bé, però que no tenia
estatura de vedette”. Així doncs, va entrar-hi com a chica
de conjunto... “Això sí, em deixaven cantar a Las tardes
del Molino”, comenta, i allí va fer furor amb dues cançons
–Bésame mucho i La Zarzamora, que, cantant-la, trencava
ventalls a l’escenari– i es va guanyar el sobrenom de la vedette
que muerde y castiga. “Quatre mesos després em van
venir a buscar els de l’Arnau”, continua, i allí ja sortia com
a artista convidada; compartia cartell amb Alicia Tomás i
amb La Torera; “La Maña no la vaig arribar a conèixer, perquè
va entrar després”, diu.
En un poble petit com era Alella aleshores –som a principis
dels vuitanta–, amb aquesta activitat es va guanyar
alguns admiradors, però també, i potser més, uns quants
detractors: va ser un personatge criticat i segurament mal
comprès; allò, diu, l’afectava, però “compensava més tot el
que feia, perquè va ser una etapa fantàstica”, afirma amb
entusiasme, i fins i tot diu que troba a faltar l’ambient
d’aleshores: “no hi havia interessos... després m’he trobat
amb el que és el món professional, molt més dur...”
Vist l’èxit aconseguit, poc després amb dos ballarins va formar
companyia pròpia, es va traslladar a viure a Madrid i va començar
una època de bolos aquí i allà i de coneixences importants,
com la del maestro Rafael Ibarbia, que va introduir-la en el món
de la copla espanyola. Després d’una temporada a Marbella, “a
Madrid va començar la meva època forta”, ens explica: actuava
al Café Maravillas darrere Loles León, i allí va conèixer el periodista
Carlos Herrera, que va portar-la al popularíssim programa
radiofònic Las coplas de mi ser, i després a l’espectacle televisiu
Las coplas, que s’emetia a nombroses televisions autonòmiques.
Poc després va presentar-se al concurs El Salero, que emetien a
TVE els diumenges al matí, i va guanyar en l’apartat de copla; el
premi era el de més quantia que s’havia donat mai fins aleshores
a la televisió espanyola: cinc milions de pessetes... “En una maleta,
me’ls van donar, me’n recordo”, comenta la Toñi.
Amb el nom artístic de Tona Olmedo va treballar al Café
de la Villa i va gravar un disc amb el títol A mi aire, que
va ser presentat a la capital d’Espanya l’any 1991; la gira
de promoció per Centreamèrica (Miami, Panamà, Equador,
Costa Rica...), però, va ser suspesa a la meitat per problemes
econòmics de la casa editora, i per aquest mateix motiu un
segon disc que començava a preparar el 1996 també se’n va
anar en orris. Això sí, les gales continuaven, cantant sobretot
copla, a Madrid i fora. L’any 1991 va compartir cartell en
un homenatge a Concha Piquer amb moltes de les “grans”
d’aquest gènere: Marujita Díaz, Gracita Montes, Juanita
Reina, Marifé de Triana, i d’altres, i el 1996 va treballar a
Tokio, juntament amb Akira Fuse, una primera figura en
aquell país, en un homenatge a Falla. Actuava cada estiu al
Florida Park, al Retiro, i fins i tot va anar a la seva Ceuta
natal, on li van atorgar la Medalla de la Virgen de África...
Va tornar aquí l’any 2000, i no ha parat; ara actua els
divendres al cafè-teare Picasso, altre cop al Paral·lel de
Barcelona, continua amb la copla i el jazz i, sobretot, continua
lliurant-se al públic. “Me gusta morder y provocar”,
diu que els diu, i s’enfila a les taules i es posa els espectadors
a la butxaca. “Quan tu dones alguna cosa, quan tu vibres,
el públic vibra; i quan l’espectacle és bo, és bo, i s’ha acabat,
que la gent no és tonta...
Després, se’n torna cap a casa, a l’Alella que va trobar
quan va tornar, “un poble que ja no és el poble que era,
perquè ara és una petita ciutat dormitori”, comenta. Li demanem
si això li agrada o la disgusta, i respon amb tota
franquesa: “M’és igual. Lo guapo és que tinc el meu fill i
dos néts aquí”. Fa la impressió que la vida de la Toñi ha anat
molt de pressa des del principi.
25
La Toñi Olmedo
va marxar d’Alella
per menjar-se el
món des de dalt
d’un escenari. Del
teatre del Casal va
saltar al Paral·lel de
Barcelona, i d’allí
a Madrid. Ara fa
un parell d’anys
que torna a viure
al nostre poble, i
continua guanyantse
la vida cantant.

Itineraris per Alella i rodalies
Aquest estiu us
presentem un dossier
central dedicat
a diferents propostes
d’itineraris per
Alella i rodalies.
Vuit rutes, unes de
més llargues i
d’altres de més
curtes, per fer a
peu o amb bicicleta,
amb interès
cultural, històric i/o
natural. Segur que
en trobeu una que
s’ajusti a la vostra
mida o, fins i tot,
un parell per
combinar-les en
una sortida de
diumenge.
27

28
La ruta dels arbres monumentals
Els plataners de la
riera i l’exemplar de
pebrer bord que hi
ha a Can Gaza.
JORDI GALBANY / ÒSCAR PALLARÈS
A continuació us proposem una caminada senzilla i per
a tots els públics que us permetrà conèixer i contemplar
alguns dels arbres monumentals que l’Observatori de la
Sostenibilitat ha catalogat recentment (vegeu Alella 271).
Bells exemplars que tenim a prop de casa i que val la pena
valorar per la seva edat, les seves dimensions o la seva
singularitat.
Un bon lloc per establir el punt de trobada per iniciar
la sortida és la Plaça de l’Ajuntament. Allí podrem gaudir
de la presència de 12 majestuosos plataners que tots hem
integrat al paisatge de la Plaça i que es troben en bon estat de
conservació. Des d’allí cal anar a cercar la Rambla d’Àngel
Guimerà i caminar per la seva vorera esquerra en direcció
al Vallès. Un cop creuat el carrer de les Heures entrem a
la riera Coma Clara. Des d’allí i fins que arribem a Can
Magarola ens acompanyaran gairebé 100 plataners més
que fan de barrera entre la riera i la carretera. Pocs segons
després d’haver posat el peu a la riera, trobareu Can Gaza
a mà esquerra. Can Gaza és un edifici municipal i les seves
portes sempre són obertes, així que podeu enfilar-vos per la
rampa que porta fins al pati superior i allí dalt contemplar
el pebrer bord. Es tracta d’un bell exemplar que no fa massa
mesos va patir les conseqüències d’un temporal d’aigua i
vent en forma de branques trencades. Això no impedeix
que els seus 10 metres d’alçada impressionin qualsevol
visitant.
Seguint riera amunt, al davant del club de tennis s’hi
troba Can Llimona. A la seva porta hi ha el més gran dels
ÒSCAR PALLARÈS
plataners del municipi; l’arbre en qüestió té una soca de
més de 4 metres de perímetre i una alçada propera als
15 metres. Reprenent el camí i apurant la presència dels
darrers plataners que ens acompanyaran, arribarem al
desviament que puja cap a Can Magarola. Des d’allà mateix
es pot contemplar una col·lecció d’enormes pins pinyoners
que, a banda i banda de carretera, pugen fins a l’entrada
d’Alella Parc. Val la pena dedicar-hi una estona, donat que
el conjunt és extraordinari: prop de 60 pins de més de 3
metres de diàmetre i fins a 20 metres d’alçada.
Vistos els pins, és moment de caminar cap a Can
Magarola. Havent passat per sota de la carretera, uns metres
més amunt a mà dreta, s’hi troba l’Alzina de Can Rosselló.
Es tracta d’un arbre espectacular catalogat per la Generalitat
i que s’enfila més amunt dels 40 metres. Més amunt, ja dins
de Can Magarola i just al davant de la Masia-Museu, hi ha
un vell lledoner en bon estat de conservació que paga la
pena de contemplar i unes quantes passes més endavant,
allà on hi ha el dipòsit d’aigua, es poden observar dos
exemplars d’alzina ben ferms.
Més amunt, dins la mateixa urbanització, s’hi
troben uns exemplars de Roure Africà que acaben de
ser catalogats d’interès comarcal, però no l’inclourem
en aquesta ruta perquè l’hem plantejat com un itinerari
senzill i per a tots els públics i la pujada a peu de
l’avinguda de Sant Mateu amunt és prou dura. En
qualsevol cas, per als més esportistes o aquells que s’hi
vulguin acostar amb cotxe, els arbres són davant del
número 32 d’aquest carrer.
ÒSCAR PALLARÈS

Passejada per l’arquitectura modernista d’Alella
SALVADOR RIBAS
Durant la segona meitat del segle XIX, una excel·lent generació
d’arquitectes historicistes i eclèctics precedirà amb les
seves obres el gran esclat de la nova arquitectura modernista.
Alella no en quedarà al marge i s’incorporarà de ple dret al
Modernisme amb singulars obres de Jeroni Martorell, Josep
Puig i Cadafalch i del gran mestre Antoni Gaudí. L’itinerari
que us proposem ens mostra l’empremta més destacada de
l’arquitectura premodernista i modernista d’Alella. Escollirem
com a punt de trobada el Parc Gaudí, dedicat a la figura
del genial arquitecte. Des d’allí ens traslladarem fins al carrer
de dalt a la casa on estiuejava Gaudí, i seguidament iniciarem
el recorregut que tindrà els següents punts d’interès:
1. La Fàbrica de pintures
Exemple d’arquitectura industrial del XIX, la fàbrica exhibeix
un capcer esglaonat que transforma el tester en façana principal,
on hi destaca la decoració amb ceràmica de colors i maó
vist. Els elements modernistes de la façana contrasten amb la
petita avantfixa neoclàssica que corona tot el conjunt.
2.Torre del Governador
L’antiga Torre del Governador coneguda com “Els Escolapis”,
va ser adquirida a finals del segle XIX pel Sr. Antoni
Borrell. Juntament amb el seu germà treballarà de valent
per convertir la finca i les posteriors annexions en una mena
de parc temàtic dels estils arquitectònics. Agrupa en un mateix
entorn un catàleg complet que revisa els més variats estils,
en una barreja sorprenent, paradigma de l’eclecticisme
del XIX. Les portes d’accés al recinte clouen el cicle amb
una arquitectura ja pròpiament modernista.
3. Can Bonveí – Cal Vegetalí
Al voltant dels Escolapis floreixen els més delirants exemples
eclèctics tardans amb la masia de can Bonveí reconvertida
en castell, i la finca de cal Vegetalí amb un vistós jardí
coronat per uns exquisits templets de ceràmiques blaves.
4. Can Llimona
Aquesta finca segueix l’esquema més repetit de les vil·les
d’estiueig. Volum cúbic de planta baixa i dos pisos amb coberta
a quatre vessants. La torre, a la cantonada que mira a la
riera, distorsiona intencionadament la simetria del conjunt i
accentua l’aire historicista-modernista de l’edifici.
5. Cal Boter
Molt a prop de can Llimona, si bé avui pràcticament invisible
a causa de les noves edificacions que l’envolten, hi ha la
casa natal del famós Ferrer i Guardia. Les noves edificacions
d’estil modernista de 1902, consten de dos cossos de planta
quadrada a doble alçada rematats per merlets decorats amb
rajola vidrada de color verd, com la que corona les xemeneies
i el badalot que dona accés al terrat pla.
6. Can Sanmiquel
En aparença una típica masia popular, si bé la reforma realitzada
el 1914 per Josep Puig i Cadafalch la va convertir en una
elegant masia d’estiueig de clar sabor modernista. L’ampliació
de les galeries laterals potencia la façana principal i alhora
ofereix una nova façana a la riera Coma Clara. Els elements
decoratius que envolten els forats existents, i el remat de les
xemeneies certifica l’adscripció modernista de la casa.
7. Can Bertran
Un cas molt singular d’edifici construït de nova planta i pensat
com a casa senyorial d’estiueig. La seva volumetria cúbica
perfilada per una cornisa exuberant, culmina amb una gran
teulada a quatre vessants rematada per la lluerna central.
8. Can Serra
Aquesta antiga finca rural va ser objecte d’una transformació
gairebé total amb la reforma i les ampliacions que s’efectuaren
a finals del XIX per reconvertir-la en casa senyorial d’estiueig
sense perdre però l’activitat agrícola, que encara avui es
manté. El que a primer cop d’ull podríem catalogar com arquitectura
d’estil popular amb elements neoclàssics, encaixa
perfectament amb el gust eclèctic de l’època, condimentada
amb profusió de detalls decoratius. Destaquen especialment
els elements de ferro forjat en el balcó corregut, les baranes,
els llums exteriors o el pou. El conjunt té especial caràcter en
el pati interior que tanquen els cossos afegits.
9. Alella Vinícola
Per acabar, el primer celler cooperatiu vinícola de Catalunya.
A principis del segle XX, l’arquitecte Jeroni Martorell va
iniciar les obres de “la Vinícola” pel punt més alt del terreny,
construint l’edifici en successives etapes, fins cloure
el conjunt amb l’edifici d’oficines immers ja en la nova
corrent estilística del Noucentisme prèvia a l’Arquitectura
Moderna.
A l’interior l’aspecte es imponent: una successió de
grans arcs parabòlics suportats per esbeltíssimes columnes
de planta quadrada de maó, que aconsegueixen unificar pel
costat llarg la concatenació de naus construïdes en successives
etapes oferint-nos un espai unitari amb aires de “catedral
del vi”, d’inequívoca vocació modernista.
29
De dalt a baix:
La casa on
estiuejava Gaudí, la
fàbrica de pintures,
Cal Governador,
Can Bertran i la
Vinícola.

30
Itinerari dels monuments megalítics
A dalt, el dòlmen
de Can Gurri. A la
dreta, el de Castell
Ruf.
ROGER DE MARFÀ
ROGER DE MARFÀ
Us proposem una petita excursió per visitar dos monuments
megalítics de gran bellesa que es situen ben a prop d’Alella.
Per iniciar la ruta s’aconsella pujar amb cotxe fins a dalt de
la urbanització Alella Park, concretament al final del carrer
Salvador Espriu. Des d’aquest punt cal deixar el cotxe i seguir
a peu per un camí de sorra que s’enfila ben aviat cap a
la dreta. Mentre es puja es pot observar als marges la típica
alteració del granit en sauló, el sediment que arrossega la
nostra riera, i diversos filons de quars més resistents a la
meteorització. En uns deu minuts s’arriba a una bifurcació
ubicada prop d’una torreta d’electricitat i cal desviar-se a
la dreta. A continuació es passa un cartell que diu “Àrea
privada de caça” i tot seguit hi ha, a l’esquerra del camí,
un arbre amb una línia groga pintada a l’escorça. Aquí cal
endinsar-se al bosc de la dreta fins a trobar, a uns 10 o 15
metres, el sepulcre de corredor de Can Gurri. Observeu el
seu encant! Per seguir la ruta es torna a la bifurcació de la
torreta i es continua cap a la dreta pel sender principal, que
alterna lleugeres pujades i baixades enmig d’alzines i roures.
Cal seguir sempre recte per aquest camí fins a trobar una
cruïlla amb panells informatius. En aquest punt es seguirà
el camí de la dreta que baixa (atenció optimistes, aviat es
trobarà alguna pujada forta!), direcció “Font de la Mercè
– Castell Ruf”. Cal continuar sempre recte, fins una bifurcació
en Y on cal desviar-se cap a l’esquerra. Tot seguit es
trobarà un petit panell en el qual s’indica la presència del
dolmen simple de Castell Ruf, situat a l’esquerra del camí.
Haurà estat un itinerari d’uns 75 minuts a través del qual
ens haurem desplaçat uns 4500 anys, moment en què van
ser construïdes aquestes meravelles. Conservem-les!
ROGER DE MARFÀ

Imaginem l’itinerari de la vinya i el vi
MS
Fer un itinerari relacionat amb el món del vi a Alella és difícil.
Paradoxalment, avui, molt difícil. Visitar els cellers? Són
petits, tenen poca infrastructura i no fan visites de manera
estable. Tampoc existeix un espai municipal que coordini
les visites, on s’expliquin les característiques de la denominació
d’origen, la història, es puguin fer degustacions... Tot
just fa pocs mesos l’Ajuntament ha encarregat a la Diputació
que elabori un projecte museològic i museogràfic per
fer de la masia museu can Magarola un museu del vi. Però
realment necessitem un museu o el que necessitem és un
centre actiu i que miri el sector i la cultura vinícola en clau
de futur?
Imaginem un itinerari possible: la masia museu can
Magarola és l’espai que centralitza les visites, els diversos
itineraris i on el visitant descobreix, d’entrada, com era una
masia antiga, amb el seu celler, botes de fusta... Hi ha una
persona preparada que acull el visitant i li ofereix una informació
bàsica de la denominació d’origen, a través de prospectes,
d’un audiovisual i altres recursos. Hi ha un espai
de degustació on pot tastar (pagant la degustació) tots els
vins que s’elaboren en el territori. També hi ha una botiga
on es poden comprar ampolles de vi, objectes relacionats,
llibres...
El visitant curiós i inquiet no en tindrà prou amb un
dia per conèixer la vinya i el vi d’Alella. Se li oferirà la
ÒSCAR PALLARÈS
possibilitat d’anar a veure l’espai més antic relacionat amb
el vi que es coneix a la DO, les restes romanes trobades a
Vallmora (Teià), on s’ha descobert un segell de plom relacionat
amb dos personatges vinculats a un important llinatge
barceloní dels segles I aC i II dC. Després, podrà continuar
la visita per la zona de la serralada litoral, que té unes
característiques pròpies, climatològiques i geològiques. Se
li proposarà visitar Alella Vinícola, l’antiga cooperativa
d’Alella i fonamental per entendre la història d’aquest territori,
una història també arquitectònica, ja que l’interior
de l’edifici és modernista, construït per Jeroni Martorell.
Se li oferirà de visitar les caves Signat, enclavades en una
casa d’època, que també marca un període de la població.
Després, s’adreçarà al visitant cap a Alta Alella: és una mirada
cap al sector més punter, que fa vi ecològic i conrea
noves varietats de raïm. Un espai, enclavat al municipi de
Tiana, també d’interès arquitectònic, antic i modern, i un
paisatge privilegiat ple de vinyes que miren al mar. Després
podrà visitar una de les caves més antigues del país, les de
Parxet, també a Tiana.
L’altre itinerari de descoberta portarà el visitant cap a
la zona obaga de la denominació d’origen, la que dóna
a la comarca del Vallès. A Santa Maria de Martorelles,
hi ha el celler de Parxet on s’elaboren els vins d’aquesta
marca. Vinyes i vi de qualitat en un altre marc de cultura
del vi.
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS ÒSCAR PALLARÈS
31

32
Itinerari de les fonts
De dalt a baix:
Font de
l’Esquerda, Font dels
Eucaliptus i Font del
Safareig.
EULÀLIA SERRANO
La nostra ruta per algunes de les fonts d’Alella comença a
l’urbanització Mas Coll, al final de tot del carrer Berguedà,
on s’obre un caminet de sorra que s’endinsa cap al bosc.
Hem d’anar una mica amb compte aquí al principi perquè
el terra és ple de caques de gos…
Gairebé al principi del camí, a mà esquerra, hi ha una
desviació que baixa cap al torrent, on en pocs metres trobarem
la Font de l’Esquerda. Aquesta font és curiosa ja que
es troba dins d’una cova excavada a la roca, i per això cal
endinsar-se una mica dins la cova per poder trobar l’aigua.
Diuen que l’aigua d’aquesta font tenia gran anomenada en-
ÒSCAR PALLARÈS
tre els veïns d’Alella i El Masnou en temps del tifus. Una
altra curiositat és la manera com el tronc d’un dels plataners
que hi ha allà es “menja” la placa que algun dia li van
penjar.
Si seguim el caminet que surt d’aquesta font cap a mar
i caminem una bona estona, podem arribar fins al Pi Bord,
un gran pi blanc de més de trenta metres d’alçada que està
catalogat com a “arbre d’interès local i comarcal” per la Generalitat.
Si des de la Font de l’Esquerda tornem enrere i seguim
pel caminet que dúiem, sense deixar-lo en cap moment,
arribarem fins a la Font dels Eucaliptus. Aquesta font, envoltada
d’eucaliptus que donen un aspecte més pobre a
l’entorn, és prou coneguda per la gent d’Alella. Hi ha, a
part de la font pròpiament dita (i que actualment està ben
seca), una cabana i restes del que havia estat una taula amb
bancs per poder-hi fer pícnics.
Si just abans d’enfilar l’última pujada cap a la Font dels
Eucaliptus girem cap a l’esquerra, ens trobarem seguint una
pista que va pujant fent ziga-zagues cap a la carena. Just
allà on la pista gira per primer cop cap a la dreta, hi ha un
caminet una mica amagat que va cap a l’esquerra i que ens
porta, enmig de la vegetació, cap a la Font del Safareig o de
les Salamandres. Aquesta font, molt poc freqüentada, està
envoltada de vegetació d’alzinar, i per això és el lloc ideal
per passar-hi els dies calorosos de l’estiu. A més, la seva
bassa és plena de capgrossos, granotes petitones i larves de
salamandra, que ben aviat, a mitjans d’estiu, començaran a
sortir de la bassa per adaptar-se a la vida terrestre.
Si en comptes d’anar cap a la Font del Safareig seguim
pujant pel camí cap a la carena, després de la següent corva
cap a l’esquerra veurem, a la dreta del camí, tot d’obertures
a la roca que es connecten entre elles per dins. A les seves
parets hi veiem uns forats amb uns habitants especials: les
abelles. Si arribem al final del camí ens trobarem amb la
pista de la carena, que ens pot dur cap a Font de Cera i
Alella Park o cap al Turó dels Nou Pins.
Exceptuant la zona de la font del safareig, que és d’alzinar,
la resta del camí el farem majoritàriament per zona de
pineda, per la qual cosa al sotabosc hi trobarem estepes, galzeran,
algunes falgueres,… Parant atenció, podrem escoltar
i veure algun gaig, algun tudó i fins i tot algun esquirol.
Més difícil serà veure algun senglar. El terreny és tota l’estona
granític, molt característic de la Serralada Litoral, que es
descomposa molt fàcilment i que origina uns relleus i uns
xaragalls molt peculiars als camins.
L’aigua de les fonts no està potabilitzada, per la qual
cosa recomanem dur-ne de casa!!!

Coronem Alella amb dues rodes
ELOI PERICH
Per a aquest especial de la revista hem pensat pujar al cim
més alt del poble, el Turó del Galzeran. Es tracta d’una sortida
que no requereix una habilitat especial sobre la bicicleta
i que es pot fer en un matí o una tarda, però que té alguns
trams una mica exigents per a les cames.
Podem començar a Can Lleonart, pujant amunt per la
Coma Clara fins que trobem la desembocadura del torrent
de Can Magarola, a uns 1100m de l’inici, i l’agafarem, a
mà dreta, passant per sota del pont de la carretera. Anant
amunt deixarem el desviament asfaltat de Can Magarola
al costat dret i ens trobarem davant l’entrada de Can Pau
Arenas, també conegut com a Can Colomer. Aquí podem
anar pel torrent de la dreta, però us recomanem que agafeu
el de l’esquerra, perquè no ens maleïu a mitja pujada. Més
amunt, i després d’agafar un altre desviament a l’esquerra,
un viratge a la dreta i un repunt del desnivell del trajecte
passats els dos quilòmetres d’excursió, haurem de decidirnos
pel camí que queda a mà esquerra dels tres que ens
ofereix la cruïlla, precisament el que puja més -mala sort!
A partir d’aquí cal anar pujant i fent zigazagues, tot seguint
el trajecte clarament intuïble per les roderes d’altres
ciclistes. Un punt d’incertesa el trobarem al quilòmetre 2,4,
quan s’esberla el camí cap als dos costats; nosaltres haurem
d’agafar el de la dreta. Al quilòmetre 3 deixem la Font del
Pastor a mà esquerra, després l’esplanada de l’antic camp de
tir i una mica més amunt arribem a la Cornisa. Ja hem fet
una bona grimpada!
Ara ens tocarà baixar a mà esquerra resseguint tota
la Cornisa, que està marcada amb els senyals del GR 92
(pintures blanques i vermelles). Seguint el GR, creuarem
la Carretera en el punt més alt del coll de Font de Cera i
anirem a parar a una pujada molt intensa amb un parell de
trams realment empipadors. En aquest punt, tot i que el
camí és ample i sense xaragalls, el pendent ens pot fer baixar
de la bicicleta i empènyer. I tot seguit arribarà la preceptiva
baixadeta, que ens haurem guanyat i que ens portarà cap a
un tram d’asfalt del carrer Salvador Espriu. Més endavant
el GR ens invita a deixar l’asfalt a mà dreta, però val la pena
seguir carrer amunt fins al final, on trobarem altre cop terra,
havent pedalat si fa no fa uns cinc quilòmetres.
Uns metres més endavant retrobarem el GR i ja no
l’hem de deixar fins passat el peu del turó del Galzeran.
Durant aquest trajecte farem uns 2,5 quilòmetres de sender
suau i virat.
Al peu del turó ens trobarem enmig de vinyes. Hem
de seguir el GR fins que trobem un punt alt del camí, que
coincideix amb una esplanada amb una colla de pins ma-
jestuosos. Seguirem recte baixant cap a Tiana fins el primer
trencall a mà dreta, punt on abandonarem el GR. Des
d’aquí ja només cal pujar per darrere del turó en forma de
mitja rosca per la seva cara d’obaga fins dalt de tot. Ja hem
fet el cim del Galzeran.
Per a la baixada us suggerim un eslàlom entre els ceps
–sense tocar-los ni malmetre la vinya, representativa del
nostre poble-, que ens deixarà altre cop a l’esplanada dels
pins. Aleshores haurem de desfer un tros de GR durant
uns 200 metres, fins que trobem un trencall a mà dreta. A
partir d’aquí ja no hi ha pèrdua: es tracta de baixar sense
parar durant gairebé 3 quilòmetres fins que ens trobarem
com per art de màgia –passant per Mas Coll i per la riera
Coma Fosca- a Can Lleonart. Una sortideta de prop de 15
quilòmetres perfectament assequible i amb una varietat de
paisatge considerable. A pedalar!
33
L’accés a la cornisa
des del camp de tir.
El Turó del Galzeran i
la seva vinya.
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS

34
Coma Clara amunt per gaudir de les cases
Can Llimona,
punt final de la nostra
passejada.
RAMON ANGLADA
Sovint passejant per Alella ens trobem amb cases que ens
criden l’atenció per la seva bellesa. Aprofitant l’ombra dels
plataners us proposem una breu caminada qualsevol tarda
d’estiu al llarg de la Coma Clara. Tot i que la majoria de
masies i grans cases són de titularitat privada, les breus pinzellades
cronològiques, arquitectòniques i històriques que
us oferim esperem que us serveixin per fer més agradable
el camí.
Ja integrat dins el nucli urbà de la població, en el moment
que la riera torna a ser de sorra, trobem Can Bertran.
Edifici de planta baixa i dues plantes que destaca per la seva
teulada de quatre vessants on sobresurt la torre llanterna
central. La configuració actual de la casa és del segle XIX,
d’estil neoclàssic i historicista. Edifici amb llarga història,
el 1318 rebia el nom de Mas Casa Susagna; el 1515 el seu
propietari fou Joan Sayol, anomenant-se la finca de Sayol
de Vall; el 1682 i com a conseqüència d’un litigi passà a
mans de Pujades de Vall fins a finals del segle XIX.
Caminant uns metres trobem Can Gaza edifici de propietat
municipal que en l’actualitat acull el casal d’avis i
de joves. L’accés lliure ens permetrà contemplar l’edifici
frontalment i gaudir de l’ombra del gran pebrer bord que
domina el jardí principal. Aquesta construcció neoclàssica
de planta baixa i dos pisos modificà una antiga masia al
llarg del segle XIX. Destaca la seva porxada d’arcs de mig
punt. Algunes línies d’investigació històrica defensen que
juntament amb Can Bertran formaven una sola propietat,
el Mas Casa Susagna, que dominava totes les terres entre
la riera i el Torrent Vallbona fins arribar a l’actual carrer
Verdaguer.
Just a l’altre costat de la riera ja hem deixat enrere l’espectacular
figura de Can Calderó. Tot i que la construcció
actual es podria considerar del segle XVII, hi trobem elements
constructius que ens porten a d’altres cronologies.
D’aquesta casa senyorial de quatre cossos, amb baixos, pis i
golfes en destaca la torre de defensa que segueix el model de
les torres emmerletades del segle XVI. Miquel de Calderó,
regent de la reial cancelleria, es casà cap a mitjans del segle
XVII amb la propietària Magdalena Resplans; avui en dia
la casa encara pertany als seus descendents.
Seguint la passejada ens trobarem, a la vessant dreta de
la riera, Can Cabús de Baix. Antiga casa de pagès de planta
baixa i dues plantes pis avui transformada en restaurant.
Aquesta masia, amb moltes transformacions arquitectòniques,
era l’antic Mas Roure. Més amunt trobem Can Boquet,
masia amb torre que fins a finals del segle XVIII es
coneixia amb el nom de Mas Fontanills.
Canviant novament de costat i un cop passades les Bodegues
Gispert hi trobem Can Sanmiquel, masia coberta de
teulada de dues vessants. Existeix documentació d’aquest
mas des de finals del segle XIII amb una última reconstrucció
l’any 1914. La portalada de ferro fou portada des
del Mas Germinal de Tiana, lloc de residència habitual de
Ferrer i Guàrdia, per un dels seus germans.
Caminant unes passes trobem Les Hortènsies o Cal Boter
edifici format per dues parts diferents. Una de primigènia
en forma de masia de planta baixa i pis i una segona
construcció modernista on destaquen les rajoles verdes i la
teulada de quatre vessants molt inclinades. Fou en aquesta
casa on va néixer Francesc Ferrer i Guàrdia.
Després de deixar Can Monnar a la nostra dreta, antic
Mas Fornells, arribem al punt final del nostre breu recorregut:
Can Llimona. Aquest antic edifici de l’any 1778,
restaurat a inicis del segle XX, destaca per la seva torreta
coberta d’agulla i les seves façanes d’estil neoromàntic,
properes al modernisme. Els seus jardins són el millor lloc
per acabar la passejada i perdre’ns de la mà de la nostra
imaginació.
JOAQUIM FABREGAT

Itinerari natural per la vall de Rials
JORDI SERRANO
La vall de Rials, amb les seves prop de 200 hectàrees de
superfície, ofereix un enorme ventall de possibles itineraris
per conèixer-la. El que aquí es descriu recorre les parts
baixes agrícoles fins a la carena occidental, més boscosa i
amb millors panoràmiques.
Sortint de Can Lleonart agafarem l’Avinguda Ferran
Fabra i ens dirigirem cap al Camí del Mig, vorejant el
Marquesat d’Alella, on amb una mica de sort podrem
observar algun dels bernats pescaires que hi nidifica (au que
destaca pel seu cos gros i grisenc, i les potes i el bec molt
llargs, semblants als de la cigonya) o sentir algun picot verd
barrinant els arbres a la recerca d’insectes. Travessarem el
primer dels torrents de la vall i continuarem pel camí, ja
de sorra, deixant a mà dreta un interessant cultiu de flors
ornamentals.
Després de creuar el segon dels torrents de la vall el camí
fa una ziga-zaga i inicia una lleugera pujada en paral·lel a
l’autopista. A mà esquerra trobarem l’espai conegut com
“Les Dunes”, vuit hectàrees que segons el planejament
vigent estan qualificades com a sòl industrial i que han estat
la causa del “conflicte de Rials”.
Continuem per una curta però ferma baixada fins al
Fondo de Rials, el torrent principal de la vall, que després
de passar per sota el pont de l’autopista esdevé la frontera
natural entre Alella i El Masnou, fins a desembocar a la
Riera Principal per sota la masia de La Miralda. Nosaltres,
però, seguirem el torrent de pujada cap a les caves Roura.
En aquest tram podrem observar una part de la riquesa
agrícola de la vall, deguda a la varietat de cultius (vinya, flors
ornamentals, horta,...) i als diferents mètodes de treball de
la terra. També s’hi localitzen alguns exemplars d’aloc, un
arbust característic dels torrents i rieres i que s’identifica
fàcilment per tenir la fulla palmada –com la del cànnabis- i
les flors liles.
Uns 100 metres abans d’arribar a les caves Roura
trobarem una cruïlla: el camí que va cap a l’esquerra ens
duu al Bosquet, i el de la dreta puja entre vinyes, prats i
zones forestals fins a la carena amb Teià. Aquest segon camí,
molt recomanable, permet gaudir de magnífiques vistes de
la vall i de bona part del Maresme sud i es pot enllaçar amb
el que es descriu des de la part alta de Can Magarola i el
Camí dels Traginers. Tanmateix, nosaltres seguirem pujant
pel torrent principal, observant enormes mates de llentiscle,
alocs, roures i alzines. Trobarem una bifurcació i agafarem
el torrent de l’esquerra per enfilar-nos progressivament cap
a les Costes d’en Barnadas. Entre vinyes i camps el camí
s’enfila fins a la pineda de la part alta del vessant, on podrem
ÒSCAR PALLARÈS
trobar rastres d’esquirol -i potser de senglar o guineu-, i el
camí de baixada. El seguirem a l’esquerra (en sentit contrari
enllaça amb el dels Traginers), passant per la carena divisòria
de les conques de la Coma Clara i de Rials, fins al Bosquet,
i d’aquí fins al punt de partida, ja per asfalt.
35
Tres vistes de la Vall
de Rials.

L’equip de la Revista Alella us desitja una bona
Festa Major!

Observant les estrelles
El llegat del primer Marquès d’Alella
ELI SOLSONA
Els orígens
L’observatori Fabra va ser fundat el 1904 i aquí arrenca la
seva relació amb Alella, tot i que els seus orígens es remunten
encara uns quants anys enrere. Cal anar fins el 1894.
La Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona
tenia un departament dedicat a l’astronomia. L’edifici estava
instal·lat a la Rambla de la Ciutat Comtal, entre el carrer
del Carme i el carrer Bonsuccés. Va arribar un moment,
però, que van creure necessària la construcció d’un nou
edifici que estigués allunyat de la ciutat, ja que així es
facilitarien les tasques d’observació de l’espai. Va ser llavors,
l’any 1894, quan la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències
de Barcelona va presentar un projecte a la Diputació de
Barcelona. Estava dirigit pel meteoròleg Eduard Fontserè
i Riba, i l’objectiu era clar: construir un observatori al
Tibidabo on s’hi fessin tasques d’astronomia, meteorologia
i sismologia.
En aquell moment la Diputació no va acceptar la
proposta, que va quedar guardada en un calaix fins l’any
1900. Va ser llavors que va entrar en escena el primer
Marquès d’Alella decidit a solucionar el problema. Camil
Fabra i Puig, industrial i mecenes, va donar molts diners
per desencallar la situació i poder fer realitat el projecte.
Va finançar el 80% del pressupost amb la donació de 250
mil pessetes de l’època, una important quantitat econòmica
que va permetre a la Reial Acadèmia adquirir un solar al
Tibidabo per construir-hi l’observatori.
CEDIDA
Dos anys més tard, el 1902, van començar les obres sota
la direcció de Josep Comas i Solà. Es van necessitar dos anys
per aixecar l’edifici, obra de l’arquitecte Domènec Estapé.
Finalment, vuit anys després del primer intent, el projecte
de construir l’observatori Fabra va fer-se realitat i, el 7 d’abril
del 1904, el Marquès d’Alella i el rei Alfons XIII inauguraven
un observatori situat en un lloc envejable. Situat al sud-est
de la serra de Collserola, és provablement un dels millors
miradors sobre la Ciutat Comtal, unes vistes que també
permeten veure el delta del Llobregat i part del Maresme.
Des del seu naixement, l’Observatori Fabra forma part de
la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències de Barcelona, en
aquell moment presidida per Silví Thos i Codina.
37
Panoràmica
de Barcelona
amb la cúpula
de l’Obervatori
destacant sobre
la vegetació del
Tibidabo.
CEDIDA

El primer director de l’observatori va ser el mateix Josep
Comas i Solà. Al llarg d’aquest primer centenari d’història,
però, tots els directors que hi ha hagut han estat destacades
personalitats del món científic com Eduard Fontseré i Riba,
Isidre Pòlit i Buxareu, Joaquim Febrer i Carbó i Josep Maria
Codina i Vidal.
101 anys de feina
Des de la seva fundació, l’observatori ha treballat en els
dominis de la meteorologia i sismologia local i sobretot
l’astronomia. Tot i que en un primer moment va centrar la
seva activitat precisament en l’astronomia, poc després s’hi
va afegir l’activitat sismològica, centrada en els terratrèmols
que es produeixen a Barcelona. Finalment, l’any 1914, es va
incorporar l’observació meteorològica.
La secció astronòmica, però, és la més destacada i ha
realitzat el que s’anomenen “observacions astromètriques
de precisió”, és a dir, destinades a determinar amb molta
exactitud la posició dels astres. Per observar els asteroides cal
prendre imatges de la part del cel on es troben i determinarne
la seva posició, direcció i velocitat en referència a la resta
d’estels. Amb aquestes dades, es pot conèixer l’òrbita de
l’asteroide i també s’avalua si hi ha cap perill de col·lisió
amb el nostre planeta.
L’Observatori Fabra encara conserva un telescopi
original amb el qual s’han fet força descobriments, uns
descobriments que van ser molt destacats a principis del
segle XX. Es tracta d’un aparell del 1886 i que va pertànyer
a Josep Comas i Solà qui, a més a més de ser el primer
astrònom que va haver-hi a l’Observatori, també va ser-ne
el director entre 1904 i 1937. Amb aquest aparell, Comas i
Solà va fer un dels descobriments més importants que s’han
CEDIDA
CEDIDA
fet mai des de l’observatori: l’Hispània, el primer asteroide
descobert des de la Península Ibèrica. Després de l’Hispània,
Josep Comas i Solà va descobrir-ne una desena més, a un
dels quals va batejar amb el nom de “Barcelona”.
A principis de segle XX, l’Observatori Fabra va ser
un centre pioner i la tasca duta a terme en el camp de
l’astronomia va ser molt significativa. Amb el pas dels anys,
però, cada vegada es més difícil fer nous descobriments.
Els telescopis han evolucionat molt i, a més a més, la
contaminació lumínica ha reduït considerablement el
ventall de possibilitats observacionals de tots els observatoris
que estan situats a prop de nuclis urbans. Malgrat això,
l’observatori Fabra segueix actiu en camps on encara pot ser
de molt servei com per exemple l’observació d’estels dobles
i la participació en programes internacionals centrats en
l’estudi i seguiment d’asteroides. Actualment n’hi ha més
de 5000 de catalogats, però cal observar-los amb regularitat
per tal de determinar les seves posicions i poder conèixer
amb més exactitud la seva òrbita.
Reconeixement internacional
Al llarg dels 101 anys d’investigació astronòmica, els
resultats proporcionats per l’Observatori Fabra han merescut
un ple reconeixement internacional. A tall d’exemple cal
mencionar el cas del cometa Halley, observat entre els anys
1985 i 1986. L’Institut Astronòmic de Sant Petersburg,
molt exigent en l’anàlisi dels resultats dels observatoris, va
qualificar els obtinguts per l’Observatori Fabra d’excel·lents.
En el rànquing mundial, que engloba uns 145 observatoris
de tot el món que van fer el seguiment astromètric del
cometa Halley, el Fabra va ocupar el lloc número 7.
CEDIDA
39

40
Posta de sol al Nil.
Terra de Faraons
Crònica d’un viatge a Egipte
TEXT I FOTOS: ELI SOLSONA
Havia sentit dir moltes vegades que qui viatja a Egipte, en
torna enamorat. Potser per aquest motiu vaig intentar no
fer-me massa il·lusions i anar una mica a l’expectativa...
sabeu quan us recomanen que aneu a veure una pel·lícula
perquè és molt bona i després penseu “doncs no n’hi ha per
tant”? Doncs aquesta és la por que tenia jo quan em van
proposar d’anar a Egipte de vacances. Tenia por d’anar-hi
amb la idea que tot el que veuria m’encantaria i que tot
seria meravellós i, un cop allà, decepcionar-me.
Els meus pares feien 25 anys de casats i volien fer un viatge
tots junts. Deien que ara que tots tres fills érem grans volien
fer un viatge “perquè ho recordéssim tota la vida”. Així
doncs, vam acordar un lloc que ens fes il·lusió a tots i vam
decidir marxar cap a la terra dels faraons.
Els primers preparatius no em van agradar gaire...
m’havien de posar dues vacunes... a mi que em fan pànic
les agulles!!! Tot i que sembli mentida, vaig plorar com una
nena petita asseguda al sofà mentre veia a ma mare que
s’acostava amb aquella agulla... Ara que ja ha passat, però,
he de confessar que malgrat l’espectacle que vaig muntar, la
punxada en si no em va fer mal...
Després de les vacunes van venir les maletes, els
passaports i finalment, amb tot a punt, vam marxar cap a
l’aeroport.
Vam marxar d’aquí un divendres al matí. L’avió havia de
sortir a la 1 del migdia però va fer-ho amb 2 hores de retard.
Així doncs, quan vam arribar a Assuan, ja eren les 9 del
vespre. Allà ens esperava un guia amb un cartellet. Mai no
havia fet un viatge organitzat i em va sobtar molt. En un
primer moment no em va agradar gens perquè els guies
anaven recollint el seu grup de turistes i, un cop ens tenien a
tots allà, ens anaven enviant cap als autocars corresponents
com si fóssim un ramat d’ovelles.
Quan érem dalt de l’autocar que ens havia de dur cap al
vaixell amb què faríem el creuer pel Nil, però, el nostre guia
se’ns va presentar i va començar a xerrar amb el micròfon
explicant-nos quin seria l’organigrama de les vacances, i ja
vaig canviar el xip. En Moha, el guia que ens acompanyaria
durant tot el viatge, semblava molt simpàtic i amb ganes
de gresca.
Entre una cosa i l’altra vam arribar al vaixell que era gairebé
mitjanit. Vam deixar les maletes i vam posar-nos a dormir
una becaina perquè a les 3 de la matinada ens despertaven
per anar a veure el primer temple: Abu Simbel. Realment
els qui semblàvem mòmies vivents érem nosaltres... després
d’un dia tan cansat, només havíem pogut dormir un parell
d’hores! El viatge va ser llarg, van ser 3 hores i mitja de
trajecte d’anada i tornada en autocar. Malgrat la incomoditat
de l’autocar, però, vaig poder veure unes estampes que no
tenen preu: primer la nit estelada al desert i, després, com
sortia el sol.
Vam arribar a Abu Simbel, un temple incomparable
que ens va deixar bocabadats. N’hi ha dos: el més gran
està dedicat al culte del déu egipci Ra (déu del sol) i a
la veneració del mateix faraó que va manar construir-lo,
Ramsés II. El més petit va ser construït també per Ramsès II
i està dedicat a la seva dona, Nefertari, perquè fos venerada
allà juntament amb altres déus. Abu Simbel és espectacular,
i més tenint en compte que va ser esculpit directament a
la roca de la muntanya. Amb la construcció de la presa
d’Assuan, es pretenia aprofitar l’aigua que es perdia amb
la crescuda del Nil. Tot el cabdal que va quedar darrere la
presa va formar el llac Nàsser i, si no hagués estat per la
col·laboració internacional que va apostar per un trasllat
dels temples d’aquella zona, tots haguessin quedat sota
l’aigua. Van haver de tallar la pedra, desmuntar els temples
per peces i traslladar-los per tornar-los a muntar en una
“muntanya artificial”, on estan ubicats des d’aleshores.
La mateixa tarda vam visitar un altre temple, el de Kom
Ombo, un temple doble dedicat a dos déus, el déu Horus

i el déu Sobec. Havia començat la marató de visites
establertes. Entre visita i visita turística, però, aprofitàvem
per banyar-nos a la piscina del vaixell i prendre el sol... en
10 minuts agafes un bronzejat més intens que en 10 dies a
la platja d’aquí!
El tercer dia vam tornar a matinar de valent. El despertador
ens va sonar a les 5 de la matinada per anar a visitar “la
vall de les reines”, on hi enterraven les reines i els prínceps.
Després va venir “la vall dels reis”. Vam visitar un parell
de tombes, i totes tenen una distribució semblant: unes
escales baixen fins la cambra funerària on hi ha el sarcòfag
del faraó. Les parets i sostres estan pintades amb pintures
murals i jeroglífics que, malgrat haver passat 3000 anys,
estaven força ben conservats. A la Vall dels Reis és on està
enterrat Tutankhamon, tomba que no vam visitar perquè
s’havia de pagar a part.
Després de la Vall dels Reis i la Vall de les Reines, va venir
el temple de Hatsepsut. És, provablement, un altre dels
temples més coneguts. Hatsepsut va ser una faraona que va
fer-se passar per home perquè els seus fills no li robessin el
poder. Aquest temple, també conegut com “temple de les
terrasses”, és diferent de tota la resta, és l’únic que té més
d’un pis. De fet, el temple de Hatsepsut va fer-se tristament
famós als noranta degut a un atemptat d’Al Qaeda.
Tornem a l’autocar per anar cap al vaixell, però pel camí ens
tornem a aturar un moment per fer la fotografia de rigor
al costat dels Col·losos de Memnon, dues estàtues d’uns
20 metres d’alçada que custodiaven l’entrada al temple
funerari d’Amenofis III.
Tenim la nit lliure, i aprofitem per sortir a passejar per
Lúxor, antigament coneguda com Tebes. A la riba oriental
de Lúxor s’erigeixen els temples dels déus, i a la riba
occidental, els grans edificis pel culte dels faraons. Durant
el passeig per la ciutat, posem en pràctica la cultura del
regateig i també fumem amb la catximba.
Un altre dels temples que visitem és el de Karnak. És
enorme. De fet, és un conjunt de temples construïts un
al costat de l’altre, sobre una terra que era considerada
sagrada. És a Karnak on hi ha l’escarbat més gran de tot
Egipte. Segons explica la llegenda, si demanes 7 desigs
mentre dones 7 voltes a l’escarabat en el sentit oposat a
les agulles del rellotge, aquests 7 desigs es faran realitat.
Evidentment, vaig fer les 7 voltes per si de cas... Al temple
de Karnak s’hi arriba a través de l’avinguda dels anyells,
que antigament comunicava amb l’anomenada “avinguda
de les esfinxs” que conduïa fins al temple de Lúxor. Just a
l’entrada d’aquest temple, hi ha un obelisc d’uns 15 metres.
L’obelisc que falta al seu costat és a la Plaça de la Concòrdia
de París.
Pot semblar que un viatge tant a toc de rellotge i visitant
tants temples es faci pesat, però no és així. Cadascun té la
seva particularitat i el seu interès. Durant el creuer pel Nil,
41
A l’esquerra, la família
Solsona davant del
temple d’Abu Simbel.
A la dreta, embarca-
cions al Nil.

42
De dreta a esquerra i
de dalt a baix:
Temple de Hatsepsup,
Piràmides de
Giza, Eli, la seva germana
i una esfinge i
poblat Nubi.
però, vam fer una visita que no va ser a cap temple i que en
guardo molt bon record: va ser la visita al poblat nubi. Vam
anar-hi en faluca pel Nil. En arribar a la riba del poblat
hi ha una petita platgeta i vam banyar-nos al riu (diuen
que si no et mossega un cocodril, banyar-se al Nil porta
sort!). Després va venir la passejada en camell fins arribar
al poblat, on vam visitar una casa particular, van fer-nos
un tatuatge i vam ballar al ritme de les cançons que ells
mateixos tocaven i cantaven.
Aquí vam posar el punt i final al creuer pel Nil. Ara
tocava agafar un avió i volar cap al Caire per visitar el més
típic i tòpic d’Egipte: les piràmides de Giza. Realment són
impressionants, no hi ha ni pel·lícula ni fotografia que els
faci justícia. Amb la boca oberta i plantada allà davant de
les tres piràmides, Keops, Kefren i Mikerinos, em pregunto
com s’ho van fer per construir-les; sembla impossible que
fa milers d’anys la humanitat fos capaç de construir uns
monuments d’aquesta magnitud...
I al Caire no podia faltar la visita al Museu. A mi,
particularment, no m’agrada gaire “anar de museus” però,
en aquest cas, només per veure el tresor que van trobar a
la tomba de Tutankhamon ja val la pena pagar l’entrada!
Joies, vestits, taules, cadires, trones i fins i tot un llit
plegable!!
No em puc estar de comentar, però, fins a quin punt
és caòtica la capital d’Egipte, la ciutat on, per exemple,
creuar per un pas de zebra es converteix en un esport de
risc! O la ciutat on els cotxes no respecten en absolut ni els
semàfors ni els stops, ells circulen com si el carrer fos seu i
piten contínuament... ja s’apartarà la resta! O la ciutat on
els edificis sembla que estiguin a mig construir però, això sí,
tots tenen l’aparell d’aire condicionat penjat a la finestra i
l’antena parabòlica al terrat! O la ciutat on has de regatejar
fins i tot per comprar una bossa d’escarabats que només val
un euro!
Malgrat ser un viatge organitzat i tenir la sensació que
formes part d’un ramat d’ovelles en tot moment, a qualsevol
que em pregunti la opinió recomanaré passar les vacances
a Egipte, perquè jo també he passat a formar part de tota
aquesta gent que en torna enamorada!

cine
CHARLIE Y LA FÁBRICA DE CHOCOLATE
DIRECTOR
TIM BURTON
REPARTIMENT
JOHNNY DEEP,
HELENA BONHAM CARTER
I CHRISTOPHER LEE
Els discos marcats amb * els trobareu a la Biblioteca Municipal
discos
REFREE
La Matrona
ACUARELA, 2005
ALBERT ALABAU
Després de Nones, disc que fou
considerat per la prestigiosa revista
Rockdelux com el millor disc nacional
del 2003, torna Refree -alter ego
de Raül Fernández (ex-Corn Flakes,
ex-Élena, ...)- amb una nova passa endavant
en el seu propi univers, on el
pop besa el jazz i el jazz vol volar lliure
abraçant belles i prohibides melodies.
Amb sentiments purs, mala llet i inge-
MARIA CASTELLS
Em confesso fan empedernida del
món de Tim Burton: des dels seus
inicis amb Eduardo Manostijeras fins
a la més recentment criticada Big
Fish. El peculiar director ha decidit
adaptar altre cop l’obra màgica de
Roald Dahl; ho havia fet amb anterioritat
Mel Stuart l’any 1971. Quines
ganes tinc de veure-la, tan sols el
tràiler ja et deixa totalment bocabadat.
Charlie, un nen pobre que viu
just al costat de la fàbrica de llaminadures
més gran del món, guanya
un dels premis per poder visitar-ne
l’interior. L’inventor i propietari de la
fàbrica, Willy Wonka, els farà de guia
a ell i a quatre nens més en aquest
univers ple de maduixes de sucre,
núvols, caramels gegants, bombons
de mil gustos i grans dosis de fantasia
i color. Qui no desitjaria tornar a
tenir deu anys i trobar el famós bitllet
d’or dins d’una de les preses de xocolata
Wonka!
nuïtat mescla temes en català i castellà
obtenint un resultat sincer, agradable
i compacte. Un disc molt ben
calculat, detallista, però que al mateix
temps té la capacitat de sonar fresc i
espontani. Obre Ya no hay pena, breu
aperitiu que deixa el cos en un estat i
la ment en un altre de ben diferent, facultat
que explota al llarg de tot el disc.
Melodies hipnòtiques, arranjaments
que desprenen olor de cervesa doble
malta i fum, tuf a bon cine -el clarinet
a La invasión de los cuerpos sembla
extret de qualsevol clàssic de Woody
Allen- i de bona literatura. Per acabar,
col·laboració de Sisa a L’herència,
tema amb una línia de baix funky on el
també productor Ricky Falkner -gurú
del so indie Barcelona- queda ben satisfet.
Per a dedicar-hi temps i gaudirne
incansablement. Ah, la bateria a la
majoria de temes corre a càrrec de
l’alellenc Víctor Francisco.
SIN CITY
DIRECTOR
ROBERT RODRÍGUEZ
I FRANK MILLER
REPARTIMENT
BRUCE WILLIS,
CLIVE OWEN,
JESSICA ALBA,
ROSARIO DAWSON
I BENICIO DEL TORO
LOVE OF LESBIAN
Maniobras de escapismob
NAÏVEL 2005
PIRAT’S SOUND SISTEMA
Sants Sistema
PROPAGANDA PEL FET, 2005
43
MARIA CASTELLS
Últimament una de les fórmules perfectes
per tenir gran afluència d’espectadors
és portar a la gran pantalla
un còmic ja consagrat. Hem passat
per Superman, Spiderman, Hulk,
Hellboy i molts més no tan afortunats.
Ara li ha tocat el torn a Sin City
i sembla que es convertirà en un èxit
rotund. Vàries històries s’aniran fent
i desfent: un goril·la a la recerca de
venjança per la mort al seu llit de la
dona de la passada nit; un exfotògraf
que mata accidentalment un policia
exemplar i un policia que és acusat
d’un crim que no ha comès, tot emmarcat
en una ciutat infestada per
criminals, policies corruptes i dones
desorbitadament atractives. Només
l’inacabable repartiment d’actors, el
duet de directors i la curiosa estètica,
molt propera al còmic original, valen
la pena per asseure’s a la butaca
d’una gran sala.
ALBERT ALABAU
Els barcelonins Love of Lesbian es
passen al castellà després del magnífic
Ungravity, i el salt qualitatiu en
l’aspecte musical es veu reforçat per
unes lletres plenes d’una ironia mordaç,
fet que els catapulta novament
al primer pla dins l’escena indie espanyola.
De producció impecable -a
càrrec de Ricky Falkner- i amb arranjaments
de luxe, si els 12 temes que
formen el seu quart no es mengen
el món, ens haurem de qüestionar si
val la pena seguir vivint aquí.
RAMON ANGLADA
Des del barri de Sants ens arriba una
proposta musical on ska, hip hop i reagge
es fonen amb lletres carregades
de compromís social i ironia punyent.
Cançons com Tots som hostatges o
Paraules, on ens proposen que eliminem
del nostre vocabulari mots
com guerra, repressió o Borbons,
són la prova que és possible fer bona
música en català. De moment se’ls
comença a conèixer pel tema Mossos
dedicat a un antic company ara
membre de la policia autonòmica.

Els llibres marcats amb * els trobareu a la Biblioteca Municipal
llibres
ROBERT SALADRIGAS
Biografia. Una novel·la amb 36 relats
EDITORIAL DESTINO
MONTSE SERRA
Trenta-sis relats breus i densos, essencials.
Històries molt depurades
lingüísticament, que tenen un paràgraf
inicial de pes i un final demolidor,
i que sempre sorprenen. Robert
Saladrigas busca la profunditat dels
fets i de les persones, juga amb
metàfores plenes de sentit. Moltes
històries són pessimistes, plenes de
desesperança, plenes de neguit. Personatges
desconeguts, que es transformen,
que busquen altres camins,
alguns irreals. Històries tan variades
com un ball de disfresses amb sorpresa
final: dos jardiners antagònics
sota un mateix jardí, un home marcat
pel desig mai satisfet d’una bicicleta
el dia de reis… Però segons l’autor,
en realitat el llibre és una novel·la i
els relats, en conjunt, retraten moments
d’una biografia imaginària.
Una biografia de la condició humana
–s’ha dit-, que comença amb el plor
d’un nounat i acaba amb uns ulls a
punt de cloure’s.
No us perdeu el capítol “Ball de disfresses”:
el paisatge en el qual s’emmarca
la història us serà familiar.
JOSEP LOBATÓ*
Prohibit als pares
EDITORIAL RBA. LA MAGRANA
LAURA RUIZ
Prohibit als pares és un programa que emet ràdio Flaixback des de fa 3 anys i
té un gran èxit entre els joves d’arreu de Catalunya. Aprofitant-se del succés,
el creador del programa Josep Lobató, ha escrit aquest llibre mediàtic on es
recullen dubtes, anècdotes, problemes i inquietuds que han tingut lloc al programa.
Tota gira entorn del mateix tema, el sexe, ja que és un dels temes més
comentats al programa. Els tres locutors (l’Uri, la Venus i el mateix Lobató)
contesten, donen la seva opinió, i fins i tot s’atreveixen a aconsellar els oients.
Un llibre per passar una breu estona rient de les curiositats, preocupacions,
etc. que tenen els adolescents davant del sexe. Completament prescindible.
JOSEP MARIA ESPINÀS*
A peu per Mallorca
EDICIONS LA CAMPANA, 2005
ALBERT MANYÀ
Després de set anys, Josep Maria Espinàs torna a caminar pels Països Catalans.
I aquest cop va d’excursió a Mallorca, però sense veure el mar, és a dir,
tan lluny dels tòpics com dels turistes. L’escriptor avança amb els ulls ben
oberts i les orelles atentes per una illa rústica, ben cuidada, amable. Els paisatges
i els personatges apareixen tal com són, salats. La filosofia del viatge
fa digerir bé la lectura, perquè les converses no són provocades, sorgeixen;
els apunts literaris no estan posats amb calçador, són curiosos; els detalls històrics
no desvien l’atenció, l’aguditzen. Ni les pluges distorsionen la caminada
per aquest racó de món, que cuina bé, que fa bona olor, que és acollidor.
EMILI ROSALES*
La ciutat invisible
PROA, 2005
ALBERT MANYÀ
L’últim premi Sant Jordi ens ofereix una bona novel·la amb un rerefons històric.
De fet, és un dualisme entre el present i el passat, un filó que darrerament
han explorat diverses obres d’èxit. L’escenari de referència és el Delta de
l’Ebre, el mateix que al segle XXI alguns es volien carregar i, en canvi, altres
al segle XVIII –com es relata al llibre- volien convertir en el centre del regne.
Emili Rosales fa un desplegament de personatges i d’indrets generós, enllaçats
per l’amor, l’art i el poder, amb els quals atrapa el lector a cada pàgina.
És una bona oportunitat per conèixer aquest valor de la nova generació de
novel·listes, tal com el defineix la crítica.
IBN BATTUTA
Els viatges
PROA, 2005
RAMON ANGLADA
Compendi de més de trenta anys de viatges per l’orient fins arribar a la Xina.
Ciutats màgiques com Damasc, Delhi, o Constantinobla com a principals escenaris.
La magnífica traducció de l’obra d’Ibn Battuta, el viatger de l’Islam,
ens permet fer un salt en el temps i conèixer la cultura, tradicions, alimentació,
situació política, creences religioses o les activitats artístiques de diferents
punts d’orient a inicis del segle XIV. Les descripcions detallades, la
compilació d’històries orals i l’anàlisi pràcticament antropològic fan encara
més interessant aquesta obra. El seu pas per Crimea, l’arribada a la Xina i en
especial les seves vivències a l’Àndalus són alguns dels passatges que de ben
segur us captivaran.
45

46
Ignorància autocomplaent
ELOI PERICH I SERRA
Hi va haver una època durant la qual jo era el beneit de la classe –i no el beneït-.
Era la gloriosa època de l’EGB. Jo no feia els deures, treia males notes,
m’havien de fer cinc o sis vegades els controls de Geografia per tal que els
aprovés, i cada dos per tres m’enduia notes de la mestra –sempre eren de la
mestra, mai del mestre- a casa, on hi havia escrit que no treballava tot el que
era necessari, i les havia de tornar signades pel pare o la mare. També rebia
força escridassades a l’aula pel meu comportament o per manca d’atenció.
Fins i tot era mal alumne a Gimnàstica.
Per intentar redreçar aquest branquilló desviat, els meus pares van decidir
portar-me a una escola de pagament per a fer el BUP i el COU. I va funcionar:
massa, va funcionar! En poc temps em vaig convertir en una mena de
torranassos que tot ho volia saber, preparat per a corregir qualsevol atemptat
contra la veritat científica, social o lingüística que jo havia establert com a
vàlida. Vaig tenir sort i les coses em van anar molt millor del que segurament
em mereixia.
Jo no feia els deures, treia males notes,
m’havien de fer cinc o sis vegades els
controls de Geografia per tal que els
aprovés, i cada dos per tres m’enduia
notes de la mestra –sempre eren de la
mestra, mai del mestre- a casa, on hi havia
escrit que no treballava tot el que era
necessari, i les havia de tornar signades
pel pare o la mare. També rebia força
escridassades a l’aula pel meu comportament
o per manca d’atenció. Fins i tot
era mal alumne a Gimnàstica.
Més tard he anat suavitzant aquest defecte i ja no vaig pel món amb la pretensió
d’ésser el posseïdor del patró or de totes les mesures. Però una cosa és
relaxar-se, i una altra de molt diferent és tirar les conviccions per la borda.
Sí noi, mira, m’irrita tremendament qualsevol expressió d’ignorància que no
vagi acompanyada d’una evident predisposició a millorar o de la innocència de
qui sap que encara no li ha arribat el temps de conèixer una veritat determinada.
No suporto aquells que fan dogmes amb tot el que els sembla bé sense
tira còmica
DAVID ROMAN
un mínim de sentit crític de la seva veritat o un simple esforç de comprovació
de la realitat que els envolta. I tampoc suporto els mentiders ni –sobretot- els
que fan ús de la mentida per tal d’imposar la veritat que els interessa o per
tapar els ulls dels que ja els va bé veure el que veuen perquè creuen que és
massa esgotador buscar de veritat la veritat.
Però el que sí que em treu de polleguera és la ignorància autocomplaent,
l’acomodament en la posició d’empassar-se allò que vingui del que cridi més,
ho faci de forma més vistosa i es carregui la dignitat de més persones per
minut de xerrameca.
I ara concretaré una mica més: em fa mal observar com hi ha grups de pressió
publicitaris i ideològics que es dediquen a llençar consignes estúpides per
atontar cada dia més el ramat que els escolta sense cap ombra de qüestió
sobre el que exposen. Em fa mal que el ramat creixi cada dia més i que els
seus integrants només demanin –a canvi del seu crèdit cec- impacte gratuït
i sacrifici de víctimes franques, com més millor. I em fa mal que hi hagi gats
espavilats al ramat que, tot i saber de què va la cosa, no ofereixin elixir a les
víctimes contentes per matar aquesta presa de pèl general. Fins aquí he peterrejat!
Alella, entrat ja el Sant Fermí de 2005
SERGI BANCELLS

a ull nu
Quan el dia es torna nit
JORDI GALBANY
Aviat arribarà el fenomen astronòmic
més esperat de l’any a Alella i a
molts altres indrets d’Europa i Àfrica:
el dilluns 3 d’octubre podrem gaudir
d’un eclipsi de Sol. Aquest tipus de
fenòmens succeeixen periòdicament
a la superfície del nostre planeta,
però no sempre som al lloc indicat
LAIA TIÓ
Què era aquell grup de pedres que
s’anomena Stonehenge? Tantes fotos,
tantes llegendes, i nosaltres sense saber
què hi havia de cert en tot plegat.
Vam decidir respondre-ho. Motivats
pel que anàvem a veure, vam sortir
d’Alella un dijous a la tarda amb destinació
Anglaterra, imaginant la impressió
que ens faria quan el tinguéssim al
davant...
Faltava poc per arribar. Però era tal el
cansament que l’encontre finalment
va ser... d’improvís; amb el despertar
brusc de la veu de la guia, i un “ja hi
som!”, que no va deixar temps per cap
altra sensació, més que topar-se amb
el nostre propòsit.
Anàvem en silenci, fent el recorregut
al voltant del complex; suposo que
cadascú reflexionava tot el que havia
anat imaginant prèviament: qui
va arribar a col·locar les pedres amb
aquesta disposició fa 5000 anys? Com
les van transportar des de gairebé 400
per poder observar-los. L’últim eclipsi
de Sol que vam poder veure des
de Catalunya va ser el parcial de l’11
d’agost de 1999.
En aquesta ocasió, però, es tracta d’un
eclipsi anular de Sol, molt més rar que
els eclipsis parcials o totals. L’eclipsi
travessarà tota la Península Ibèrica de
nord-oest a sud-est, passant pel cen-
Simulació de l’eclipsi vist des
d’Alella, AGRUPACIÓ D’ASTRONOMIA D’ALELLA
Rolling Stones?
tre, i seguirà cap al continent africà.
Des d’Alella no podrem veure l’anularitat
de l’eclipsi, però es percebrà un
eclipsi parcial amb un alt percentatge
de fase, de més d’un 80%.
Els eclipsis només es produeixen en
el moment que la Terra, la Lluna i el
Sol queden perfectament alineats.
Des de la Terra veiem com el Sol
s’enfosqueix perquè la Lluna s’interposa
entre nosaltres i ell. La distància
entre els tres astres és la que determinarà
si hi haurà o no eclipsi, i de
quin tipus serà. En aquells moments
en què la distància Terra-Lluna sigui
gran, i la distància Terra-Sol sigui
més curta del normal, el disc de la
Lluna no és suficientment gran com
per tapar tot el Sol i es produeix la
característica forma d’anell, des del
punt de vista terrestre. Això sí, només
succeeix en una reduïda franja
del globus terraqui.
L’observació visual d’aquest fenomen,
però, només és possible a
L’imponent presència dels blocs de pedra que comformen
Stonehenge ÒSCAR PALLARÈS
47
través de filtres especials, de venta
únicament en botigues especialitzades,
o també a través de projecció
de la imatge en alguna superfície
blanca amb algun aparell òptic, com
ara uns prismàtics o un telescopi.
Ambdues opcions són igual de vàlides.
El que no s’ha de fer mai és
observar el fenomen de cap altra
manera de les indicades: observarlo
directament a ull nu pot causar
lesions irreparables a la vista, i això
mateix pot passar si s’observa amb
ulleres de sol, vidres fumats o negatius
de fotografia velats. Tots
aquests mitjans, per bé que filtren
gran part de la radiació solar, no
estan pensats per observar el Sol
directament.
Aquelles persones que no disposin
d’aparells adequats per poder observar
l’eclipsi, poden acudir a alguna
de les nombroses activitats populars
gratuïtes que tindran lloc arreu del
territori, i de ben segur a Alella.
quilòmetres de distància? Què havien
fet servir per moure aquests blocs que
pesaven 30 i 40 tones? Quin significat
havia tingut el monument prehistòric
al llarg dels segles?
Un comentari a l’atzar finalment va
desencadenar vàries preguntes contingudes,
que van acabar amb un
reguitzell d’hipòtesis per argumentar
Stonehenge: Un observatori astronòmic?
Un calendari solar? Un conjunt
per predir els moviments dels astres?
Un temple al Déu del Sol? Un monument
funerari? Un símbol de poder?
Un vincle amb els druides de principis
de la nostra era?
Massa preguntes i massa poques respostes
als nostres dubtes.
Fins que va arribar l’hora de marxar.
Segurament el fet de no tenir respostes
ha mantingut la seducció del misteri, i
potser ens queda alguna cosa per tornar-hi.
Vam marxar contents de deixar
les pedres soles; potser en cerimònia, o
potser preparades per una nova dansa.

natura
El llangardaix ocel·lat
Família:
Lacertidae
fitxa
Nom científic:
Lacerta (Timon) lepida (Daudin, 1802)
Nom vulgar:
Llangardaix ocel·lat (cat.), lagarto
ocelado (cast.), gardatxoa (eusk.),
lagarto arnal (gal.)
Descripció:
Llangardaix de mida gran (fins a 70 cm
de longitud total), de color verd o bru,
amb ocels blaus als costats del cos.
NÚRIA GARRIGA
Els rèptils són animals poiquiloterms
(de sang freda), i per tant la seva
activitat vital depèn de la temperatura
ambiental. És per això que els
rèptils són presents a la major part
de regions temperades i càlides del
planeta.
El llangardaix ocel·lat és una espècie
pròpia del sud-est d’Europa, associada
a ecosistemes mediterranis. La
trobem distribuïda a la Península Ibèrica,
sud de França, nord-oest d’Itàlia
i el nord-oest d’Àfrica. A la Península
Ibèrica només és absent al nord de
Galícia, el vessant nord de la Cornisa
Cantàbrica, el País Basc i el nord de
Navarra. A Catalunya es distribueix
per tot arreu excepte les zones de
més altitud dels Pirineus, podent-la
trobar des del nivell del mar fins als
2.200 metres.
Dins de l’hàbitat mediterrani sembla
no dependre gaire dels factors climàtics,
podent-se trobar sota condicions
molt diferents, tot i que no ha
estat trobada per sota dels 6ºC de
temperatura mitjana anual.
És una espècie ubiqua, que ocupa
tota mena de biòtops, exclosos
aquells completament humanitzats i
els de caire Eurosiberià. Així doncs,
es troba a tota mena de conreus i
boscos mediterranis i de muntanya
com són els alzinars, pinedes, garrics,
brolles, vegetació de ribera, sorrals
costaners, erms i prats de muntanya
mitjana.
En general, el llangardaix ocel·lat és
una espècie que prefereix àrees amb
cobertura vegetal no molt elevada,
ja que així té espais oberts on poder
prendre el Sol i refugis per poder-se
amagar. A Alella és fàcilment observable
als matollars i vinyes de la Vall
de Rials i a pinedes amb herbassar
de Mas Coll i la zona de Can Poc i
Can Cortès.
L’abandonament progressiu de les
zones de conreu ha fet que el llangardaix
ocel·lat s’hagi vist desplaçat
pel lluert (Lacerta bilineata), un altre
llangardaix de mida mitjana més
acostumat a la vegetació tupida.
És un llangardaix de mida molt gran
que pot arribar a superar els 24 centímetres
entre el cap i la cloaca i els
70 centímetres de longitud total. El
cos és robust amb el cap gros i ample.
Els mascles són més grans que
les femelles, amb el cap, les extremitats
i la cua més desenvolupades.
També presenten porus femorals
més grans. D’aquests, emana certa
substància amb una olor característica
que serveix per marcar el territori.
La coloració i el disseny varien amb
l’edat, i és generalment molt vistós.
Els adults presenten un disseny
dorsal format per un reticulat negre
sobre un fons verd groguenc. El cap
és d’un color més bru i sense el re-
A Alella és fàcilment observable als matollars
i vinyes de la Vall de Rials i a pinedes
amb herbassar de Mas Coll i a la zona de
Can Poc i Can Cortès
ticulat. Els dos sexes presenten uns
ocels blaus als costats del cos, essent
més marcats en els mascles.
Els individus juvenils es caracteritzen
per presentar fileres transversals
d’ocels clars encerclats de negre al
llarg de tot el cos.
És una espècie diürna que insola per
mantenir la temperatura corporal. Es
manté inactiva durant els mesos d’hivern
i incrementen l’activitat a mesura
que va augmentant la temperatura.
Quan arriba la primavera els mascles
es mostren territorials i agressius.
49
ARXIU
És una espècie ovípara, amb postes
d’entre 7 i 25 ous, depenent
de la mida de la femella. En general
fan una única posta a l’any. Els
ous tenen una closca amb consistència
apergaminada que permet
l’intercanvi de gasos i aigua amb el
medi.
L’època de zel i posta varia en funció
de la regió i l’altitud, tot i que generalment
comencen els festejos els
mesos d’abril i maig, i les primeres
còpules la segona meitat de maig.
Les postes tenen lloc la primera meitat
de juny i els naixements tenen
lloc entre finals d’agost i principis
d’octubre.
Els individus joves són insectívors,
mentre que els adults tenen una alimentació
omnívora a base d’altres
rèptils, com ara sargantanes de mida
petita, ocells petits i mamífers petits
com musaranyes i ratolins.
Els seus depredadors més habituals
són la serp verda, la serp blanca i diverses
aus de presa, tot i que no és
una presa fàcil degut a la seva gran
agilitat, les seves urpes esmolades
i el fet que utilitza una tècnica emprada
per altres saures, com és autotomitzar
(deixar anar) la cua. Quan
la cua queda alliberada manté un cert
moviment que fa que sembli viva, i
això distreu el depredador.

50
estació meteorològica
JOAN OLIVERAS
El mes de maig va ser, sortosament, una mica més aigualit que el març.
Ara bé, dels gairebé 65 litres recollits, 51 (ni més ni menys que un 78,4 %)
van caure el dia 17, provocant una espectacular caiguda en els valors de
la temperatura màxima, que va passar dels 20 als 13ºC. L’endemà de les
precipitacions el termòmetre va assolir el registre més baix, descendint
fins els 9,5ºC, mentre que la temperatura més alta, de 27ºC, es va registrar
el penúltim dia del mes. Pel que fa a la mínima mitjana, va ser de 13,9ºC
i la màxima mitjana de 22ºC. Però si els valors eren, encara, més o menys
adients a l’època de l’any, no va passar pas el mateix ni amb els aiguats,
preludi de la intensa sequera que estem patint d’uns mesos ençà, ni amb
els termòmetres, que es van disparar al llarg del mes de juny fins assolir,
concretament el dia 28, els 34ºC de màxima. Al llarg de quatre dies van
caure poc menys de 30 litres, una escadussera quantitat que, un cop
màximes i mínimes de maig
sostenibilitat
Utilitzen Fairy a El Cor de la ciutat i a Ventdelplà?
EULÀLIA SERRANO
Un nou anunci a la televisió: la senyora
que fa servir sabó Fairy per rentar
plats ens explica què hem de fer per
estalviar, i ens diu que ella ho aconsegueix
utilitzant només la quantitat
justa de detergent. On és la trampa?
Mentre ens ho explica, l’aixeta de
l’aigua de la pica és oberta i no en
para de rajar aigua. És a dir, que tot
el que estalviem utilitzant poc sabó
ho perdem per una altra banda en el
rebut de l’aigua. O és que l’aigua, tan
escassa al nostre clima, és gratis i
n’hi ha prou per a tothom?
Aquest és l’últim exemple que he
pogut veure a la televisió, però ja fa
temps que podem veure coses com
aquesta als anuncis. En quin anunci
de pasta de dents veiem l’aixeta tan-
cada mentre la gent es raspalla? Per
un cantó se’ns demana d’estalviar i
racionalitzar l’ús de l’aigua i per l’altre
rebem missatges en sentit contrari.
Hi ha més “trampes” a la televisió,
màximes i mínimes de juny
com per exemple les bosses de paper
al supermercat. En quin supermercat
Caprabo et donen les bosses
A les sèries que tanta audiència tenen no
se’ns ajuda a adquirir bons hàbits de consum...
En més de mil capítols d’El cor de la
ciutat, quants cops hem vist que hi hagués
separació de les fraccions de la brossa?
més, va concentrar-se en una sola jornada. Així és, el dia 14 de juny van
recollir-se 26 litres de pluja, un % del total del mes. Així les coses, i amb
elevats índexs d’humitat als quals ja estem acostumats, no és d’estranyar
que la sensació de xafogor esdevingués pràcticament insuportable. La
temperatura més baixa es va registrar el dia de l’aiguat, en què el mercuri
va baixar fins als 14ºC. Tanmateix, cal destacar un fenomen ben visible al
gràfic adjunt. El dia 26, i sense que un xàfec justifiqués aquesta brusca
davallada, la temperatura va caure 10ºC en només una jornada, passant
dels 31ºC del dia precedent a 21ºC, mentre que la mínima va baixar només
2,5ºC. Al cap de dos dies els termòmetres pujarien fins als 34ºC, donant lloc
a un irregular dibuix de les línies, testimoni d’un estiu calorós i sec, més
aviat imprevisible. Pel que fa als valors mitjans, la mínima va ser de 19,2ºC,
mentre que la màxima mitjana es va situar en 27,7ºC, gairebé sis graus per
sobre que el mes precedent.
de paper que surten als anuncis?
A les sèries que tanta audiència tenen
tampoc se’ns ajuda a adquirir
bons hàbits de consum… En més
de mil capítols d’El cor de la ciutat,
quants cops hem vist que hi hagués
separació de les diferents fraccions
de la brossa? Quants cops es llencen
les escombraries totes juntes, sense
separar? I a Ventdelplà, cal que
cada cop que algú vagi a comprar al
Condis li donin una bossa de plàstic,
encara que només hagi comprat un
paquet de mocadors de paper? Algú
sap a Ventdelplà que hi ha cistells
per anar a comprar?
Si la televisió és un mitjà de comunicació
de gran abast i que arriba fàcilment
a tothom, no seria molt eficaç
normalitzar uns certs hàbits i situacions
per anar creant una consciència
ambiental general a la població?

pedagogia
Una nova etapa
MARIA MAJORAL
Per aquella persona que ha treballat tota la vida, arriba un moment delicat i
moltes vegades difícil quan li parlen de jubilació o prejubilació. En ambdós
casos podem comprendre que de cop i volta es tanca un procés endegat fa
anys, que li ha donat la manera de tirar endavant, que li pot haver permès el
sentir-se realitzat a nivell professional, i, en alguns casos, una forma d’evadirse
d’altres realitats refugiant-se en el treball.
Així doncs, quan arriba el moment per una banda tan esperat, es produeix una
paradoxa, i en comptes de veure el descans i llibertat promeses, és habitual
entrar en un moment d’indefinició en el qual hom deixa de sentir-se necessari
tot i sabent que es troba en un moment en què gaudeix d’experiència, salut i
ganes de treballar. Acostumat a uns horaris, obligacions i rutines, de cop deixa
de tenir-les i és difícil saber com s’ha d’organitzar la vida perquè, en el fons, tots
necessitem unes pautes per sentir-nos centrats i amos de les nostres vides.
Avui en dia, hi ha empreses que ofereixen cursos a les persones que s’han
de prejubilar per tal de facilitar l’entrada a aquesta nova etapa d’una manera
optimista i creativa. La societat també hauria de tenir en compte que moltes
persones actives i sanes disposen de temps i ganes, i cal oferir alternatives
perquè no tothom, sentint-se encara jove, voldrà anar al casal d’avis. Hi ha
moltes activitats que es poden oferir i s’han de donar a conèixer, depenent
dels gustos i aficions, i també cal conèixer les iniciatives de persones que,
un cop prejubilades o jubilades, ofereixen el seu saber i experiència als altres
i s’embranquen a muntar petites empreses sense ànim de lucre que els
permeten participar en la societat oferint un servei de qualitat.
Un altre aspecte que tots hauríem de tenir en compte és que la vida d’una persona
s’omple de diferents ingredients: tenim família, tenim amics, tenim aficions,
tenim feina... La feina ens pot aportar els guanys per poder viure i aquella dosi
de realització personal, però hem de vetllar perquè la plenitud es compongui de
diferents ingredients, no només de la feina, ja que si és així, és fàcil arribar a la fi
de la vida professional i no veure tota la vida que encara ens queda.
farmaciola
Hidroteràpia, curació amb l’aigua
ROSER BEL
Tot i que les tècniques hidroterapèutiques
ja eren conegudes a l’antiguitat,
no va ser fins al segle XIX quan es va difondre
el seu ús i es van posar de moda
amb la creació dels balnearis.
Avui en dia un augment en la importància
i la cura del nostre cos i la facilitat
d’accés a tècniques per a dur-ho a terme
fan de la hidroteràpia un procés cada
dia més emprat i més valorat. Entenem
com a hidroteràpia el procés terapèutic
que, alternant aigua a diferents temperatures
i pressions, aconsegueix millorar
afeccions del sistema circulatori, respiratori,
muscular, esquelètic i nerviós.
L’aigua pot ser gelada, tèbia, calenta o
en forma de vapor i és aplicada sobre la
pell a través de mètodes com els raigs
el divan
Responsabilitat vs culpa
JOSEP PARCERISA
“El mal és part integrant, pulsional i fantasmàtica de l’home. La culpa
és condició indispensable per al lligam social, sense culpa hi hauria
desintegració social” (Sigmund Freud).
Culpa i responsabilitat són dos termes que sovint s’utilitzen indistintament
però que cal diferenciar. És cert que en l’àmbit quotidià poden confondre’s,
però des de la psicoanàlisi s’han de delimitar amb molta precisió perquè el
sentiment de culpa pot ser inconscient, i sovint aquell que se sent culpable
no ha fet res per sentir-se’n, o no sap que ho va fer, però així i tot se n’ha de
fer responsable.
L’enemic, el causant del malestar, és interior. Si no s’accepta així, si es creu
que el mal ve de fora, es crea la necessitat de transgredir i de destruir l’altre;
es projecta a fora, en l’altre, la dualitat pulsional que constitueix el subjecte.
Això ho podem trobar en els fonaments de les posicions totalitàries.
El psicoanalista rep un subjecte que expressa el seu malestar, però no un
malestar d’origen extern, inevitable, sinó un malestar al qual el subjecte dóna
nom i s’atribueix. Aquesta preocupació, que el fa pensar i preguntar-se, ens
indica que el subjecte es fa responsable d’allò que li passa. Aquest subjecte
ja no s’amaga en la queixa, la lamentació o la reivindicació, sinó que és algú
responsable que parla en nom propi d’allò que li és més íntim, i en parla a un
altre a qui li suposa un saber.
El subjecte parla del seu malestar com d’una veritat que l’interpel·la. Només
ell pot parlar-ne perquè està implicat en allò que diu; ningú podria parlar-ne en
nom seu. Aquest sentir-s’hi implicat vol dir ser responsable, responsable en
la mesura en què allò li ha passat o ho ha fet ell, però això no vol dir que en
sigui culpable.
El subjecte pot fins i tot considerar-se víctima d’allò que li va passar, però si
aquest victimisme vol dir no fer-se’n càrrec, perd l’oportunitat que tindria si
hagués optat per la decisió en comptes de la queixa. La responsabilitat és el
que fa que el subjecte pugui ser l’agent de la seva vida.
ARXIU
51
de pressió, els banys (amb aigua o vapor),
els embolcalls humits i els rentats
per zones. En submergir-nos en aigua
es produeix una disminució del nostre
pes de fins el 90%, fet que proporciona
una disminució de la pressió en músculs
i articulacions i ens crea una sensació
de relaxació i benestar. L’aplicació
de l’aigua calenta i freda ens dilata i ens
contrau els vasos sanguinis, millorant
la circulació de la sang. L’aigua, des de
sempre, ha estat una medicina natural
de baix cost que ens ajuda a controlar o
paliar diverses afeccions o estats. Pot
utilitzar-se de diferents formes i no té
efectes secundaris. Aplicada al nostre
cos de manera intermitent i a diferents
pressions ens relaxarà, tonificarà o descongestionarà
músculs i articulacions.

en escena
Com a casa no hi ha res
FEDE SALAS
Aquest és el títol de l’obra que el Grup de Teatre Pàmpol del Casal d’Alella ens
ofereix aquesta Festa Major. La representació tindrà lloc al Casal d’Alella el diumenge
24 de juliol a les 8 del vespre, i esperem que us animeu a omplir la sala.
Es tracta d’una comèdia amb tocs musicals que en to d’humor ens presenta
una realitat molt quotidiana: els fills que es van fent grans i que, per diferents
raons, -inseguretat, comoditat, manca de recursos, etc.- no hi ha manera que
s’independitzin i marxin de casa dels pares.
El muntatge aplega més de cinquanta persones entre actors, actrius, grups
de ball, tècnics, escenògrafs, tramoies i equip de direcció, que -de manera
totalment amateur i desinteressada- posen tota la seva il·lusió i entusiasme
per tal de fer-vos passar una bona estona. En aquest sentit, cal destacar que
per molts d’ells es la primera vegada que s’atreveixen a pujar dalt d’un escenari
i que per gairebé tots és el primer cop que afronten el repte de cantar en
directe. Demanem, doncs, la vostra comprensió i el vostre reconeixement i
que disculpeu els possibles errors.
Voldria ara fer referència a l’obra i els seus autors. Com a casa no hi ha res és
el guió que va quedar classificat en segon lloc al premi de teatre Agustí Soler
i Mas de Navarcles, l’any 2004. Aquest premi es va instituir fa uns anys per
part de l’Ajuntament de Navarcles, com a homenatge a l’Agustí Soler -autor
de teatre de la població, mort recentment- el qual, des de fa molts anys tenia
per costum escriure un guió teatral que feia referència a temes locals i que es
representava a Navarcles el dia de Sant Valentí, coincidint amb la festa major
d’hivern. L’obra guanyadora d’aquest premi era l’escollida per ser representada
l’any següent. La comissió organitzadora d’aquests actes va considerar
més adient que l’obra que es representaria l’any 2005 seria Com a casa no hi
ha res. Els seus autors són Jaume Costa, Llorenç Ferrer, Dolors Font i Núria
Serra i el Grup de Teatre de Navarcles va ser l’encarregat de posar-la en escena.
crònica parroquial racó poètic
CAYO ALEGRE
Rarament escric sobre l’Església a nivell global; normalment parlo de l’activitat en l’àmbit de la nostra parròquia, però...
estem vivint tants canvis en poc temps que crec que val la pena dir alguna cosa. Primer vàrem canviar el Bisbe Carles
pel Bisbe Sistach, que podia significar una Església més plural. Però abans de tenir temps de pensar-hi va morir el Papa
Joan Pau II i va ser escollit un nou papa, Benet XVI, que molta gent va jutjar abans que es pogués manifestar i, quan ho
ha fet, no ha donat la imatge retrògrada, tancada i poc tolerant que els diaris i molta gent li atribuïa.
Aquesta setmana ens trobem amb un altre fet peculiar: el bisbes espanyols es manifesten a Madrid al costat d’un
partit polític; malgrat que la manifestació no va ser convocada per aquest partit, malgrat la llibertat de manifestar-se de
tothom, malgrat que el concepte de matrimoni de l’Església està en contra del que proposa el govern, sorprèn que uns
representants de l’Església es manifestin contra el govern.
Baptismes: Iván Callado González (23 abril), Nil Callado González (23 abril), Maria Callado González (23 abril), Jordi Gerard
Mateu Ibáñez (24 abril), Claudia Sallés Gallo (24 abril), Juan Alejandro Millán Gómez (14 maig), Mario Ramirez Cañizares
(14 maig), Sergi González Bertrán (15 maig), Andrea Gutiérrez Molina (22 maig), Àlex Sánchez – Fortún Ros (22 maig), Ana
Jiménez Castro (28 maig), Mar Jiménez Castro (28 maig), Albert Pedragosa Ortín (28 maig), Cristina Carmona Coll (28 maig),
Mireia Moradell Sanz (28 maig), Aura Mercedes Rosillo Chalan (28 maig), Mario Álvarez Cervera (29 maig), Lucía Naranjo
Copestake (5 juny), Iker Delgado Santos (11 juny), Paula Creuheras Gómez (12 juny), Rubén Jimenez Barragán (12 juny), Eric
Fernández Pitarch (12 juny). Matrimonis: Raimon Serra Arenas amb Sílvia Calvo González (30 abril), Jordi Canela Guerin
amb Ruth Bas Gil (6 maig), Jordi Compte Rifà amb Olga Helena Febrer Martínez (14 maig), Joan Homs Arenas amb Cristina
Roqueta Guillén (28 maig), i 10 matrimonis de fora. Enterraments: Teresa Fulladosa Grau (29 abril), Dolores Valero Sánchez (1
maig), Modesto Soriano Saez (1 maig), Pablo Moreno Díaz (4 maig), Ramona Bruy Puig (12 maig), Manuel Poderoso Ruiz (24
maig), Miquel Noguer Font (18 juny).
Finalment, permeteu-me abusar de la vostra paciència, per explicar-vos per
què hem triat aquesta obra per representar-la a Alella.
Amb en Jaume Costa ens uneix, des de fa gairebé 30 anys, una vella i forta
amistat i una passió comuna: el teatre. Ell és un extraordinari actor que ha guanyat
premis d’interpretació en concursos de teatre amateur, ha intervingut en
sèries de TV3 com Plats Bruts o Temps de silenci, ha interpretat moltíssimes
obres, algunes tan destacades com L’Avar, En el nom del pare, Políticament
correcte; ha fet musicals i darrerament ha assolit un èxit important interpretant
en solitari el monòleg Còmplices, d’Isabel Clara Simó. Al mateix temps,
en Jaume Costa és un magnífic director. Però, per damunt d’aquestes virtuts,
encara en té una de millor: és una excel·lent persona i sempre està disposat a
col·laborar amb tothom que li ho demana.
Aprofitant aquesta relació personal, vaig assistir a una de les representacions
que el Grup de Teatre de Navarcles va fer el febrer passat de Com a casa no hi
ha res i vaig veure que, adaptant les situacions al nostre context, era una obra
molt adequada per fer-la a Alella dins la programació de la Festa Major i així li
vaig comentar a en Jaume. A partir d’aquell moment -fent evident la seva disposició
innata per col·laborar- tot van ser facilitats per aconseguir els textos,
les músiques i tot allò que ens ha calgut. Vagi des d’aquestes ratlles el meu
agraïment més sincer cap a ell, a la resta dels autors i a tots els components
del Grup de Teatre de Navarcles per la seva col·laboració.
Som conscients que els nostres recursos -instal·lacions, mitjans tècnics, etc.-
són molt més minsos que els que ells tenen la sort de tenir i que no estem
davant d’una competició per veure qui “ho fa millor”, res més lluny de la nostra
intenció. En el món del teatre amateur, cada grup ho fa a la seva manera
particular i d’acord amb els mitjans amb què compta. Hi ha, això sí, una cosa
que a tots els grups amateurs ens caracteritza: fem les coses amb la màxima
dignitat de què som capaços i amb un objectiu molt clar: gaudir i fer gaudir.
Desitgem que gaudiu amb la representació i que passeu una bona Festa Major.
El gran viatge
Me’n vull anar quan veig el món perdut,
al meu fatic potser hi cal l’encanteri
d’un Geni Tutelar ple de misteri
que m’obri portes de l’inconegut.
Serà la ruta com efluvi aeri
o bé per un camí de senectut?
Quan bufi el càlid vent amb ritme eteri
ens cal desembossar l’últim tribut.
És bo tenir present aquest viatge,
ningú podrà exercir cap més suborn,
tant és un gros farcell ben preparat
com un senzill paquet per equipatge.
Se l’endurà el xaloc o bé el migjorn
i es pot entrar ben nu a l’eternitat.
EDUARD LLAURADÓ
53

54
“VIURE A ALELLA ÉS UN SOMNI FET REALITAT”
El deu vegades campió del món de biketrial, César Cañas, ens parla de la seva vida i de
l’espectacular esport que l’ha fet popular.
Cañas posa somrient amb la Plaça de
l’Ajuntament al darrera.
ÒSCAR PALLARÈS
ÒSCAR PALLARÈS
César Cañas és un tipus sorprenentment simpàtic. Obert i sincer va parlar
amb nosaltres molt més enllà del que va donar de sí l’entrevista. Amant de
tot allò que porti rodes i impliqui viure sensacions, es considera afortunat de
poder viure al nostre poble. Ara, als 30 anys, té intenció de guanyar un nou
mundial que està a punt de començar; nosaltres seguirem de prop els seus
resultats.
Explica’ns si us plau què és el biketrial.
Perquè sigui fàcil d’entendre, podríem dir que és el germà petit del trial amb
moto, l’esport que va popularitzar a casa nostra el Jordi Tarrés. Amb una bicicleta
de biketrial s’han de superar una sèrie d’obstacles, ja siguin naturals o
artificials, posant el mínim de peus al terra.
Quan fa que practiques aquest esport?
Vaig començar amb 15 anys i en tinc 30; fa ja uns 15 anys que el practico.
Vas començar una mica tard, no?
Doncs sí, normalment els nanos comencen amb 9, 8, 6... L’Ot Pi va començar
amb 6 anys. Potser sí que vaig començar una mica tard, però això prova que
no cal començar tan jove per arribar a un nivell alt.
Què és el que més valores de la pràctica del Biketrial?
El que m’ha donat: ser professional i portar deu anys vivint d’allò que més
m’agrada. A més, és un esport que va molt bé perquè és molt complet, com
l’escalada, en què treballes tot el cos. A més, m’ha donat l’oportunitat de viatjar
pel món i conèixer moltes coses.
Quines sensacions de les que tens durant una prova de biketrial destacaries?
Potser la que menys m’agrada és la pressió que sents. Una que m’agradaria
destacar és la de concentració absoluta, la de no pensar en res més.
Quin és el teu palmarès?
He guanyat 10 vegades el campionat del món, un campionat d’Europa i ara
mateix no sé si són 8 o 9 campionats d’Espanya. Tinc també dos rècords
Guiness. Un per saltar una fossa de 3 metres començant en parat i un altre
compartit amb l’Ot Pi, amb qui vam pujar els 518 esglaons de la torre Vasco
de Gama, a Portugal.
Com ens explicaries el que sents quan guanyes?
Hi ha dies i dies. De vegades he guanyat i m’he quedat igual. En canvi, recordo
una ocasió, a Alemanya, que vaig guanyar i es va decidir el Mundial; anava
amb el cotxe cap a la zona del podi amb la mà fora de la finestra jugant amb
l’aire i recordo tenir una sensació de felicitat increïble.
‘La meva il·lusió per al futur és muntar una
escola de biketrial, una escola de veritat, per
ajudar els nanos a iniciar-se en aquest esport’
En quin moment de la temporada et trobes?
El mundial ja es va acabar i vaig quedar en la tercera posició final. Tot just
s’ha acabat el campionat d’Europa, que no havia guanyat mai fins ara i la copa
d’Espanya Indoor, que també he guanyat. Ara queda un mes perquè torni a
començar el mundial.
D’on treus la motivació després de tants anys de guanyar?
És molt difícil. Ara mateix la trec d’intentar guanyar després de dos anys de
no fer-ho; reconec, però, que és impossible recuperar la motivació que tenia
al principi, aquella força, aquella ràbia interior que et permetia fer qualsevol
cosa.
Com és el teu entrenament?
Mai havia tingut un preparador físic; sempre havia anat per sensacions, i
aquest any tinc un entrenador. Estem entrenant com mai a la vida: ara mateix
surto amb bici de carretera a fer uns 60 quilòmetres un o dos cops a la setmana,
surto pràcticament cada dia amb la bici de trial i vaig dos dies al gimnàs.

Quins altres esports practiques?
Buf! La tira, perquè me n’agraden molts, però sobretot esports que et fan portar
un estil de vida, com per exemple l’escalada: no és tan sols el fet d’escalar,
és preparar el viatge, agafar la furgoneta, carregar-la, anar a un lloc ben maco
amb els amics... També vaig amb el caiac, faig supermotard, faig motocròs,
trial amb moto, enduro, snowboard, BMX, BTT, carretera... un bon munt!
Des del començament que corres amb bicicletes de la marca catalana
Monty. Com va començar la teva relació amb ells?
A mi no m’agradava estudiar. Quan era a FPII un dia vaig agafar, em vaig aixecar
a mitja classe, me’n vaig anar cap a casa i li vaig dir a la meva mare que
no volia estudiar més. A ella no li va agradar la idea, però la va respectar. Aleshores
em vaig proposar trobar feina, vaig anar a Monty, els en vaig demanar
i em van dir que no necessitaven ningú. Però em vaig oferir a treballar sense
cobrar i van acceptar fer-me un contracte i pagar-me un petit sou. Vaig passar
per una pila de departaments fins que vaig guanyar el primer mundial i em vaig
professionalitzar. Des d’aleshores sóc corredor de fàbrica i la meva feina és
entrenar i mirar de fer bons resultats.
Tens una empresa d’espectacles amb l’Ot Pi, oi?
Sí, és una empresa d’exhibicions que es diu Bike Shows Team. Tenim un remolc
on portem tot el material necessari per fer-les, muntem com una mena
de trial indoor i fem l’espectacle. És una feina que cada vegada m’agrada més.
La gent gaudeix i tu fas coses de nivell però sense la pressió de la competició.
És molt maco!
A què tens previst dedicar-te quan deixis de competir?
Aquest és un esport que és molt humil; t’hi guanyes la vida a poc a poc. He fet
quatre inversions molt humils pensant en el futur i que penso que em poden
anar bé. He muntat una empreseta que es dedicarà al lloguer d’apartaments.
Penso que puc tenir un lloc a Monty, però jo tinc un estil de vida... fa deu anys
ÒSCAR PALLARÈS
que visc a l’aire lliure i no sé si podria estar tot el dia allà tancat. També penso
que puc fer exhibicions ben bé fins els 40 anys, que m’agrada molt. Però el
que em fa més il·lusió és muntar una escola per iniciar els nanos joves en el
biketrial. Una escola de veritat, que no n’hi ha cap ara per ara. Un lloc on tu
puguis anar-hi entre setmana en metro, tenir el teu vestuari, entrenar, dutxarte
i tornar cap a casa.
Quan fa que vius a Alella?
Doncs ara fa un parell de mesos.
Per què vas triar aquest poble?
Per mil raons; no per una, per mil. Primer de tot perquè és un lloc que m’havia
agradat de sempre, perquè el coneixia (hi vaig viure uns mesos) i sempre
m’havia agradat molt. Perquè és un poble on vaig descobrir zones fantàstiques
per entrenar, perquè és molt maco, perquè estàs aquí i no sembla que
estiguis al costat de Barcelona, perquè té mar i muntanya, perquè té un clima
genial: a l’hivern no fa massa fred i això va molt bé per entrenar. Tot això m’ho
tenia molt estudiat i ara és com un somni fet realitat: sempre havia volgut
venir a viure a Alella i ara he tingut la sort de poder-ho fer.
55
ÒSCAR PALLARÈS

NATACIÓ
BRENTON I ALAN CABELLO, ALS JOCS DEL
MEDITERRANI I A L’ESTATAL DE CALELLA
XAVI NADAL
Els germans Brenton i Alan Cabello
es mantenen a l’elit de la natació internacional,
com ho demostra el bon
paper realitzat als Jocs del Mediterrani,
disputats a Almeria, i la seva
convocatòria al Campionat Estatal
Absolut de Calella. Brenton va penjar-se
la medalla de bronze a la prova
dels 200 metres estils individuals als
Jocs del Mediterrani amb una marca
de 2:04:40. Alan es va quedar a les
portes de la final -tot i nedar en categoria
absoluta- als 400 metres estils
després de cobrir la distància amb un
crono de 4:34:05.
Alan Cabello també ha pres part
al Campionat Europeu Júnior que
s’ha celebrat del 14 al 17 de juliol
a Budapest. L’alellenc ha demostrat
la seva vàlua a les especialitats
dels 400 estils, 100 esquena, 200
estils i 4x100 estils.
ATLETISME
Amb posteritat i ja a les acaballes
de la temporada, els germans Cabello
han estat convocats per a participar
al Campionat Estatal Absolut
els propers dies, concretament
del 4 al 7 d’agost, que tindrà com
a escenari la localitat maresmenca
de Calella.
Per una altra part, els alellencs,
que pertanyen al Club Natació
Sant Andreu, van participar al Meeting
Internacional de Montecarlo
(Mònaco) i al de Barcelona, proves
englobades en el premi Mare
Nostrum. Ambdós van aconseguir
arribar a la final, destacant en el
cinquè lloc Brenton Cabello als
200 metres estils. En aquestes
dues competicions, juntament a
les organitzades a França i Itàlia,
hi participen nedadors del més alt
nivell, fins i tot alguns medallistes
olímpics.
XAVI NADAL
L’ultramaratonià Joaquim Saiz representarà Alella en el Campionat del Món de
Veterans que se celebrarà del 22 d’agost al 3 de setembre a Sant Sebastià.
L’alellenc participarà a la prova de marató on s’enfrontarà amb una cinquantena
d’exprofessionals de la modalitat.
Saiz ja ha avançat que aquesta serà la seva darrera presència en els 42,195
quilòmetres i en les proves de llarga distància. “Per afrontar amb garanties
d’èxit una competició d’aquestes característiques cal destinar molt de temps
a entrenar, per això ara prefereixo córrer els 1.500 i els 5.000 metres en pista
i disposar de més hores de lleure”, explica l’ultramaratonià.
Al llarg de la seva dilatada carrera esportiva, en Joaquim ha corregut prop de
quaranta maratons, dues curses de 50 quilòmetres i dues de 100 quilòmetres.
A més, a l’abril del 2004 va cobrir a peu la distància de 580 quilòmetres que
separa Alella de San Clemente (Conca), la seva població natal. Per rememorar
aquesta fita, el programa Tal como somos del canal autonòmic de Castella-La
Manxa, que presenta Teresa Recio, el va homenatjar tot just quan es complia
un any de la seva travessa.
Joaquim Saiz no vol deixar escapar l’ocasió de posicionar-se en temes de
l’actualitat esportiva de casa nostra. Així, respecte al camp municipal d’es-
Alan i Brenton, en una imatge d’arxiu.
SAIZ CORRERÀ PER DARRERA VEGADA LA MARATÓ
AL CAMPIONAT DEL MÓN DE SANT SEBASTIÀ
ports, manifesta que hauria de ser utilitzat en exclusiva pel futbol, ja que,
entre d’altres raons, les petites dimensions del terreny de joc converteixen en
“perillosa” la pràctica del rugbi.
L’atleta opina al respecte dels temes de més
actualitat de l’esport alellenc.
Recorda que fa uns anys la junta directiva del Serra Marina d’Alella es va
adreçar a la del rugbi per proposar-li fer un front comú per a reclamar a l’Ajuntament
l’acondicionament d’un terreny proper al camp municipal on es construiria
també una pista d’atletisme. “Les negociacions mai no van avançar per
la manca d’interès dels responsables del rugbi”, lamenta Saiz.
Pel que fa a la futura piscina, espera que “la instal·lació serveixi per a promocionar
l’esport de base i amateur, i no perquè -com ha succeït amb el poliesportiu-,
un club se’n faci amo i senyor”, conclou Saiz.
Per la seva part, l’atleta del Serra Marina Alella David Campo va proclamar-se
sotscampió de Catalunya en categoria juvenil a la prova dels 3.000 metres,
després d’aturar el crono en 9 minuts i 8 segons.
57
ARXIU

58
FUTBOL DE SALA
EL FUTBOL DE SALA D’ALELLA ‘EMIGRA’ A OLESA
DE MONTSERRAT
XAVI NADAL
El públic d’Alella es quedarà la propera
temporada sense equips de futbol
de sala. La junta directiva del Club
Futbol Sala Alella va decidir en la reunió
del proppassat 28 de juny acceptar
un acord d’afiliació amb l’entitat
Futsal Olesa 2004, que permetrà que
a la classificació de la primera divisió
estatal “B” hi figuri el nom de l’entitat
de la nostra població, però que
els partits es disputin al pavelló del
municipi del Baix Llobregat.
El fins ara entrenador i portaveu
del CFS Alella-Insiscon, Juan Carlos
León, lamenta que es tanqui
d’aquesta forma un brillant cicle esportiu
de nou anys, encapçalat per
FUTBOL
un grup humà que ha apostat per
l’esport de la nostra població fins al
darrer moment.
Els partits es jugaran
a Olesa amb el nom
d’Alella.
La manca de tècnics
també farà que es
perdin els equips de
categories inferiors.
León apunta que són diverses les
causes que han portat la directiva a
EL CF ALELLA CONGREGA 130 ESPORTISTES
XAVI NADAL
El Club de Futbol Alella i el Football-Club Maurin, localitat propera a Montpeller,
van organitzar dos torneigs de futbol en les categories benjamí, aleví i
infantil, que van congregar més de 500 jugadors.
El cap de setmana del 4 i 5 de juny, 130 alellencs es van desplaçar al municipi
del sud de França en dos autocars i diversos cotxes particulars. Els 32 equips
participants al torneig amistós de Maurin van disputar un seguit d’encontres
marcats pel fair play i que van tenir com a resultat el triomf de l’Alella en les
categories d’aleví i infantil i el tercer lloc en benjamí, classificació que van
encapçalar els francesos del Castelnau-le-Lez.
El nostre municipi va acollir una setmana després el torneig de futbol base
amb la participació de 130 futbolistes dels equips de Maurin, El Masnou i
l’Alella. Els alellencs van tornar a demostrar el seu potencial en vèncer a les
categories aleví i infantil i obtenir el segon lloc a la categoria benjamí.
Fins a un total de setanta francesos es van desplaçar al Maresme per viure
“una experiència esportiva i de convivència inoblidable”, segons assegura el
president del CF Alella, Manel Ruiz. Els “convidats” varen ser atesos de forma
impecable per les famílies dels jugadors, que els van acollir a les seves
llars, i per les autoritats alellenques, que en tot moment van donar suport a
l’esdeveniment.
En aquest sentit, la directiva va obsequiar la junta del Maurin amb un dinar a
les instal·lacions del club, mentre que a iniciativa dels pares dels esportistes
es va celebrar un sopar de gala a les piscines de l’Alella Park.
Després d’aquesta doble experiència, Ruiz apunta la possibilitat de tornar a
organitzar una segona edició del torneig de futbol base a Alella amb l’objectiu
que també hi participin equips de les ciutats agermanades de Calcinaia (Itàlia)
i Amilly (França).
prendre la decisió. Sens dubte una
de les principals és el “buit” de jugadors.
Puntals com Ramsés Garcia,
Albert i Quico Suero i David Moyano
han penjat les botes, mentre que
Albert Sabaté i Piru han decidit anarse’n
al Canet i al Marfil Santa Coloma
de la Divisió de Plata, respectivament.
Això ha provocat que només
quedessin quatre esportistes del
bloc de la campanya anterior. També
afegeix que la manca de tècnics farà
que el futbol de sala d’Alella perdi els
equips inferiors.
El portaveu expressa el malestar i el
cansament de la junta directiva per
“la manca de suport de l’Ajuntament
d’Alella, l’escasa presència de públic
i el minso número d’abonats”, que
ha impedit mantenir l’equip en una
de les categories punteres del futbol
de sala.
Sobre l’afiliació amb el Futsal Olesa
2004, León assegura desconèixer
els esportistes i els components de
la junta directiva alellenca, que es
comprometran a continuar la seva
vida esportiva amb el club del Baix
Llobregat.
No obstant, Juan Carlos León obre
una porta a l’esperança en afirmar
que la fins ara directiva del CFS Alella
es planteja crear en el termini de dos
o tres anys, “un cop recuperin la illusió”,
una Escola de Futbol de Sala
al municipi.
Alellencs i francesos, posen per a la
posteritat. CEDIDA
MANEL RUIZ PRESIDIRÀ QUATRE ANYS MÉS EL CLUB
Manel Ruiz i la resta de càrrecs de la junta directiva continuaran quatre anys
més dirigint el CF Alella en ser l’única candidatura que en l’assemblea general
extraordinària celebrada el 16 de juliol a Can Lleonart optava a dur les regnes
del club.

RUGBI
L’ESCOLA DE RUGBI D’ALELLA COMENÇA A SER
UNA REALITAT
XAVI NADAL
El Club de Rugbi Alella començarà a entrenar a partir del 29 d’agost al camp
municipal d’esports i ja ha posat fil a l’agulla al projecte de crear en la temporada
2005-2006 l’escola de rugbi, tot just quan es compleixen dotze anys
d’existència de l’entitat.
El president del CR Alella, Jordi Solé, assegura que la creació de l’escola era una
de les condicions que l’Ajuntament requeria al club per poder utilitzar les installacions
esportives municipals. Ara per ara, un dels components de l’esquadra
alellenca, llicenciat en INEFC, està elaborant el projecte que podria incloure la
Era una de les condicions de l’Ajuntament per
permetre’ls l’ús del camp de futbol
contractació d’un o dos monitors per donar un aire més professional a l’entitat.
Quant als alumnes de l’escola, Solé espera poder comptar amb la presència
d’un grup de nois de 15 i 16 anys que està entrenant amb el primer equip i cap-
ESCOLA D’INICIACIÓ
ELS ALUMNES DE L’EIE
TANQUEN LA
TEMPORADA AMB UN
FESTIVAL D’EXHIBICIÓ
XAVI NADAL
El curs 2004-2005 de l’Escola
d’Iniciació Esportiva (EIE) Municipal
d’Alella es va concloure el proppassat
dissabte 18 de juny amb un festival
on els alumnes de les vuit disciplines
esportives van realitzar un seguit
d’exhibicions.
Dels darrers resultats de la temporada
cal destacar que l’equip cadet femení
de voleibol –entrenat per Irene Ruiz i
José Manuel Aguilera- va aconseguir
la tercera posició final en els Jocs
Esportius Escolars del Maresme,
organitzats pel Consell Esportiu de la
comarca.
Els responsables de l’EIE també han
informat que els equips prebenjamí
A i aleví A de futbol de sala van
proclamar-se campions comarcals del
Maresme. La resta d’esquadres van
aconseguir la classificació següent:
prebenjamí B (10è), prebenjamí
C (12è), benjamí (7è), aleví B (5è) i
infantil (5è), uns bons resultats pel
pupils dels monitors Josep Lluís
Zaragoza, Jordi Ignasi Mas i Miquel
Marín.
Des de la Regidoria d’Esports de
l’Ajuntament d’Alella es comunica
que el proper curs 2005 - 2006
s’iniciarà el 12 de setembre, per la
qual cosa els interessats a participar
en les activitats esportives poden
adreçar-se al poliesportiu a partir del
primer de setembre per a ampliar
informació i formalitzar la inscripció.
ACTIVITATS D’ESTIU
Per una altra part, 190 nens d’entre 3
i 14 anys van participar del 27 de juny
al 29 de juliol a la 21a Campanya Estiu
tar nous jugadors provinents de l’institut d’Alella o de les poblacions veïnes.
De cara a la propera temporada a la segona divisió catalana, el club s’ha reforçat
amb la incorporació de dos exjugadors que aportaran l’experiència necessària
per tal de no tornar a repetir el dramàtic final de lliga de la campanya
anterior.
TROBADA D’EXJUGADORS
El proppassat 19 de juny es va celebrar la primera trobada de jugadors i
exjugadors del club. Unes setanta persones, entre les quals una cinquantena
eren esportistes, varen poder reviure vells temps amb un “partidet
d’exhibició” al camp municipal d’esports, una experiència que la directiva
vol repetir un cop a l’any.
Pel que fa al tradicional torneig de rugbi platja, la sorra d’Ocata va acollir el
16 de juliol la XII edició, on es van congregar 16 equips masculins i vuit de
femenins, entre els quals destacà una esquadra de La Rioja, una d’Andorra i
una altra formada per jugadores d’arreu de l’Estat. Un sopar i una macrofesta
a l’Hort de la Rectoria foren el punt final de la diada.
Un grup de nenes durant una classe
d’aeròbic al polisportiu CEDIDA
i Esport organitzada per la Regidoria
d’Esports. Els alellencs de P-3, P-4 i
P-5 realitzaren jocs, tallers i activitats
esportives i de lleure al parvulari de
l’Escola Fabra del Bosquet, mentre
que els alumnes de primer i segon
59
d’ESO van realitzar els seus exercicis
al poliesportiu. A més, els nens van
poder gaudir de sortides de mig dia
o de tot el dia al Museu Marítim, al
Canal Olímpic, a l’Aventura Park o a
l’Escola de Natura del Corredor.

SUBSCRIU-TE I REP LA REVISTA ALELLA
A CASA PER NOMÉS 15 EUROS L’ANY

HÍPICA
TEIA OBTÉ LA MEDALLA D’OR
AL CAMPIONAT DE CATALUNYA ABSOLUT
XAVI NADAL
L’amazona Teia Hernàndez ha decidit
dedicar-se professionalment
al món del cavall. L’alellenca dóna
classes d’equitació i, tot aprofitant
la seva experiència esportiva, participa
en concursos amb equins
propietat dels seus clients per tal
que els animals s’acostumin a l’alta
competició.
Malgrat que amb el canvi de vida
es reduirà la seva presència en
els concursos, Teia segueix demostrant
la seva vàlua en l’art de
la doma clàssica. Així, va brillar al
Campionat de Catalunya Absolut
celebrat el 22 i 23 de gener a
l’Open Sports Club Prat, on va obtenir
la medalla d’or en la categoria
de poltres de quatre anys muntant
Rafunel, un bell exemplar de cavall
de cinc anys d’edat.
Per una altra banda, Hernández va
ocupar en dues ocasions el lloc
més alt del podi al Campionat de
Doma Nacional B (CDNB) dispu-
CICLISME
Hernàndez sobre el seu caball Rafunel.
MORENO ES LLUEIX ALS CAMPIONATS DE
CATALUNYA I ESTATAL POC ABANS DE
LESIONAR-SE
XAVI NADAL
El públic amant de l’espectacle sobre rodes perd per un període de sis mesos
un dels grans protagonistes de la temporada. Pablo Moreno (Scott Team)
haurà d’estar fins a l’inici del proper any sense tocar la bicicleta després de
caure a mitjans de juliol i trencar-se els lligaments dels genolls.
S’esvaeix així, de forma momentània, l’ocasió de veure l’alellenc realitzant
exhibicions de salts al final de les etapes de la Vuelta Ciclista a Espanya o
donant compte dels seus rivals a l’Open Estatal de Descens en BTT-Copa
Maxxis. No obstant, Moreno manté els seus ànims intactes i es mostra
esperançat en poder pujar a la bicicleta el més aviat possible.
SEGONA POSICIÓ A L’OPEN ESTATAL
Poc abans d’aquest contratemps, Moreno es va classificar a la desena posició
en la categoria elit del Campionat de Catalunya de descens en BTT, que es va
CEDIDA
61
tat, el mes d’abril a València, tot
muntant els cavalls Rafunel i Ludwig.
Al I Circuit de Doma Clàssica de
l’Open Sports Club Prat, celebrat
en els caps de setmana del 23 i 24
d’abril i 30 d’abril i 1 de maig, l’alellenca
va fer dos primers llocs, un
segon i un tercer muntant Rafunel,
poltre que enguany ha entrat en
la categoria de cinc anys. A més,
amb Pilatus -un cavall de set anys
d’origen holandès- va obtenir el triomf
en una prova i va classificar-se
dues vegades en segon lloc i una
vegada en quart lloc.
L’alellenca també es planteja participar
aquest proper mes d’agost
en un concurs de doma clàssica
a la localitat càntabra de Torrelavega
muntant el cavall Danzarín,
que és propietat d’un dels seus
alumnes. Cap a l’octubre, Teia
Hernández té previst prendre part
al concurs Equus Catalonia de
Girona.
celebrar el 3 de juliol a l’estació d’esquí de La Molina. Un total de 110 pilots
van desafiar un circuit amb una gran dificultat tècnica, un elevat desnivell i
abundants revolts entre arbres que van propiciar força abandonaments.
Un diumenge després, l’alellenc va ocupar la segona posició del podi a la
categoria sènior a l’Open d’Espanya de descens en BTT de Grandvalira
(Andorra). La prova va reunir 135 descenders de categoria internacional que
es van afrontar a un dur circuit de 2.500 metres de llargada i 450 metres de
desnivell, amb un inici molt tècnic pel fort pendent, una zona mitjana amb
revolts enllaçats i un tram final ràpid.
Cal recordar que enguany el biker va ocupar una meritòria quarta plaça en
la categoria sènior en la primera prova de l’Open Estatal de Descens en
BTT-Copa Maxxis, disputada el passat 13 de març a Torrelles de Llobregat,
i es va endur el triomf al Free Style de Sant Llorenç Savall, una espectacular
competició de salts amb BTT.

MOTOCICLISME
LA SORT ABANDONA RABAT I MARTÍNEZ
ÒSCAR PALLARÈS
El jove Tito Rabat, que enguany participa en els campionats
europeu, català i nacional de velocitat en la
categoria de 125 cc. no està obtenint els resultats
esperats. “Si no fos per la mala sort que estem tenint,
les coses anirien molt millor”, afirma. Rabat es
va perdre la primera prova de l’europeu a Holanda,
va caure quan rodava cinquè a Itàlia, va acabar vuitè
a Hongria i va quedar quart a Croàcia. Pel que fa a
la seva participació al CEV (Campionat d’Espanya de
Velocitat), Tito va enfilar-se al tercer calaix del podi a
la primera cursa del certamen, celebrada a Xest. Els
resultats van ser força pitjors a les dues següents
cites, a Montmeló i Albacete, on l’alellenc va caure.
Les coses no van anar pas millor a la primera prova
del Campionat de Catalunya: quan rodava tretzè, es
va parar la moto; a la segona, en què estrenava muntura,
va sortir des de la posició 24 i va remuntar fins
al dotzè lloc.
Per la seva banda David Martínez tampoc no està
passant pels seus millors dies a nivell esportiu. La
sequera va fer suspendre una cursa de trams cronometrats
i una d’enduro, mentre que una lesió que es
va fer al dit entrenant motocròs el va deixar apartat
d’una prova de la Copa Catalana de Supermotard. Així les coses, Martínez no
ha pogut participar en cap dels campionats en què pren part habitualment. Sí
que va participar en un Dirt Track, una de les seves especialitats preferides, a
Sant Joan de Vilatorrada, on va arribar a la final però sense opció a lluitar pels
primers llocs. Millor li van anar les coses al Ràpid Tram de Súria, una cursa que
BÀSQUET
VÍCTOR ROCA
Després de tres temporades a la
lliga EBA, el CB Alella va confirmar
el descens de categoria i jugarà la
propera temporada a la categoria de
Copa Catalunya. Els pressupostos
excessius dels potents equips de la
lliga EBA, lesions inoportunes dels
jugadors punters de l’equip i la manca
d’un patrocinador poden ser unes
Rabat (12) sobre una Honda de 600cc en una imatge de la
temporada passada.
EL CB ALELLA INTENTARÀ MANTENIR-SE
A COPA CATALUNYA
de les causes d’aquest descens de
categoria. Segons el president del
Bàsquet Alella, Josep Maria Ullod,
aquest pas per la tercera categoria
més important del panorama basquetbolístic
espanyol “ha estat ruïnós”.
Tot i això encara no se sap
Les dificultats econòmiques i de recursos a
nivell de jugadors fan que el club no passi pel
seu millor moment.
certament si el club tindrà un patrocinador
–recordem que fins l’any
passat va ser Parxet-, i si hi haurà
es disputa de dos en dos pilots en paral·lel i on van prendre part pilots de la talla
d’Isisdre Esteve, Marc Coma o Nani Roma. Martínez va disputar la final de
la seva categoria però una caiguda el va relegar a la quarta posició. Lendemà
es va classificar segon i quart respectivament a cadascuna de les mànigues
del motocròs de Bellver de Cerdanya.
un equip Sènior B. L’escola de bàsquet
i els equips inferiors, com són
el Sub-21, l’Infantil, els Cadets i els
equips de Mini i Pre-mini seguiran
funcionant com fins ara.
D’altra banda, en l’apartat d’altes i
baixes en l’equip Sènior, el futur de
jugadors importants per a l’equip
com en Fransesc Tugas, l’Òscar Gil
i en Sergi Merino és ben diferent.
El primer es planteja la retirada del
bàsquet com a conseqüència de les
múltiples lesions que ha patit durant
la darrera temporada. L’Òscar
segurament seguirà, mentre que
en Sergi Merino –un dels jugadors
63
ARXIU
més interessants de la categoria
EBA -, sembla que marxarà del club
alellenc.
Segons Ullod, l’objectiu de l’equip
Sènior del Bàsquet Alella es mantenir-se
a la categoria de Copa Catalunya
i no aspirar a l’ascens en un
futur a curt termini ja que, “econòmicament
és inviable l’ascens de
categoria”.
Per tant, el futur més immediat del
CB Alella passarà per iniciar una
nova etapa que permeti aconseguir
els èxits i la garantia econòmica i social
de què el club ha gaudit en els
darrers tres anys.