revista en PDF. - Llars de l'Amistat Cheshire

vida a les llars
JAVIER MUCHARAN
Somrient a
Javier Mucharan no ha tingut una vida
precisament fàcil, però seguint un savi consell
matern ha sabut plantar cara als desafiaments
que li han anat sortint pel camí.
Tot i les malalties, la mort dels pares i els canvis
nombrosos de residència, la seva fe i inesgotables
ànims de superació personal l’han ajudat a anar
pel món amb un somriure. A més, confessa
haver tingut en les Llars de l’Amistat un aliat
fidel quan més ho necessitava.
Explica’ns la teva història i situació personal.
Com va ser la teva infantesa?
Quan tenia un any vaig patir la poliomielitis, en un poblat de la
selva índia anomenat Anmantia, on no hi ha havia mitjans per
combatre la malaltia. Quan van morir els meus pares, possiblement
de còlera, vaig anar a viure al poble de la meva àvia. Allà
jo era l’únic cas de poliomielitis i existia la creença que estava
maleït, per la qual cosa ningú no em volia tenir a prop. Per
sort, vaig conèixer unes missioneres del Sagrat Cor que es van
ocupar de portar-me a Bombai, on em van operar tres o quatre
vegades, però no va servir de res, perquè no tenien la tecnologia
suficient. Després, les monges em van dur a un orfenat
i d’allà em van traslladar a una residència per a gent gran, la
Fundació Cheshire, però m’havia d’amagar dels inspectors, que
hi venien sovint, perquè no era lloc per a un nen. Al cap de dos
anys vaig obtenir el permís per sortir de l’Índia i ser atès clínicament
a Espanya, però em faltaven els diners per pagar el viatge
i les despeses mèdiques. Afortunadament, les missioneres van
explicar el meu cas en un programa radiofònic, i així és com va
sortir una família que em va acollir, a Madrid, els sis anys que
va durar el tractament mèdic.
6
l’adversitat
En quin moment entra Llars de l’Amistat a la teva vida?
Entre 1973 i 1993 vaig residir amb cinc persones més a la Llar
de l’Amistat inaugurada a Madrid a imatge de la seu de Barcelona.
Tots els companys de pis es van anar col·locant, i mentrestant
jo estudiava FP Electrònica a l’espera que em sortís
feina. Em va faltar només un any per obtenir el títol de tècnic
de comunicació, però la falta d’ofertes laborals em tenia desesperat
i la directora de la Llar de Madrid, Maribel Zuazo, em