carrer119

albertbalanza

carrer119

CARRER119

JULIOL 2011

WWW.FAVB.CAT

villuendas & gómez


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 2

Indignació al carrer

Els barris, les places i internet articulen un

moviment assembleari que revoluciona per sorpresa

la societat. Del 15-M al 19-J, desenes de milers

de persones es rebel·len pacíficament contra el

capitalisme i en favor d’una democràcia real

Marc Andreu

“Quan hi ha aigua que corre,

passa”. Ho deia el 26 de maig el

sociòleg Manuel Castells en una

xerrada a la plaça de Catalunya.

Intentava explicar per què, citant

internet, aquell dia ja hi

havia acampades contra el sistema

econòmic i polític “a 706

ciutats del món”. Totes, com les

120 assemblees locals consolidades

al juliol arreu de Catalunya

(23 en barris de Barcelona),

donaven suport a la rebel·lió

iniciada per sorpresa el 15 de

maig a Catalunya i Espanya: un

ampli moviment assembleari

i pacífic en contra del sistema

capitalista i en favor d’una democràcia

real que va esclatar

en plena campanya electoral i

que s’ha articulat per les xarxes

socials i a les places.

Després de grans manifestacions

el 19 de juny (200.000

persones a Barcelona), aquesta

revolta que la xarxa etiqueta

de “revolució” i on es socialitzen

políticament molts joves,

s’està reorganitzant als barris.

Allí enllaça amb les dinàmiques

dels moviments veïnal, associatiu

i okupa, i amb l’experiència

social, política i sindical de

molta gent d’esquerres.

Complexitat i assemblearisme

El moviment 15-M o dels indignats

és complex. En menys

de dos mesos ha tret al carrer

centenars de milers de persones

que, pacíficament, han aconseguit

burlar o destarotar la llei,

l’ordre i l’agenda de les ordenances

municipals, de les juntes

electorals, dels jutges que dicten

desnonaments, de la repressió

policial, dels partits, sindicats

i associacions tradicionals,

i dels mitjans de comunicació.

Alhora, un moviment sociopolític

que critica la banca

com a responsable de la crisi

econòmica i també els dèficits

de representativitat de la democràcia

actual ha situat tots

els polítics, sense distinció, al

centre de la diana. Estigmatitzant-los

més que als poders

econòmics. I fins al punt d’observar

passivament el 22 de

maig el major triomf electoral

de la dreta des de 1977 (o la

més gran patacada de la socialdemocràcia

i l’esquerra política).

Després de 32 anys d’alcaldes

socialistes, l’ascens del PP

i el triomf de CiU a Barcelona,

per qui Manuel Castells havia

demanat el vot, exemplifiquen

la complexitat del moment.

“Feia molts anys que no trobava

un espai obert i unitari per

parlar de política; de fet, no ho

havia viscut des de l’Assemblea

de Catalunya”. La confessió és

d’un exalt càrrec ecosocialista

del Govern català que participa

d’una de les assemblees de

barri. I coincideix amb el que ja

han escrit per a un llibre d’urgència

activistes del 15-M com

Ivan Miró (Assemblea de Sants)

i Flavia Ruggieri: des del convenciment

que la transició “va

crear una arquitectura institucional

que va expropiar la potència

política dels moviments

populars” antifranquistes, ara

“neix una altra forma de participació

política” recolzada en

“l’autoorganització”.

L’origen de tot plegat van

ser les més de 50.000 persones

que, al crit de No som mercaderia

en mans de polítics i

banquers, van sortir al carrer

el 15-M en desenes de ciutats

de l’Estat. Impulsada per col·

lectius nascuts a les xarxes

socials com Democràcia real

ja, Jóvenes sin futuro i No les

votes, i a Barcelona amb el suport

explícit de la FAVB, l’èxit

d’aquesta protesta autoconvocada

de forma virtual va sorprendre

tothom. Inclosos els

activistes que, com la italiana

establerta al Raval Simona

Levi, tenen clar que “l’ús de

la Xarxa de Xarxes està canviant

la història de la humanitat:

no sols perquè permet formes

capil·lars de contrainformació

i autoorganització que deixen

atònits els poders fàctics, sinó

perquè acaba amb l’atomització

de les idees de canvi i amb

l’endogàmia dels grups”.

De Sol a plaça de Catalunya

Descol·locades van quedar el

centenar d’entitats (també la

FAVB), sindicats i partits que

un dia abans del 15-M ja havien

reunit, només a Barcelona,

prop de 100.000 persones en

una primera gran manifestació

contra les retallades. Enfront

del manifest i els cartells

convocant el 14-M a la capital

catalana, la fascinació que els

mitjans de comunicació van

mostrar per les marxes 2.0 del

15-M, amb epicentre al kilòmetre

zero de la madrilenya Puerta

del Sol, va acabar de fer

esclatar el fenomen.

“De cop i volta milers de

persones ocuparen les places,

acampant com a forma

de protesta, sota el paraigües

de la indignació”, sintetitza

l’economista del seminari Taifa

Iván Gordillo. Per ell, “el més

sorprenent ha estat l’obertura

d’àgores per debatre el què i el

com de la lluita, amb radicalitat

anticapitalista i horitzontalitat

extrema, de manera que

les places han esdevingut una

màquina de consciència on milers

de persones han despertat

per posar color al gris panorama

polític i social de la ciutat”.

Amb un treball organitzatiu

de base més sòlid, Madrid va

despertar més de pressa que

Barcelona. No obstant, la resistència

als Mossos el 27 de maig,

el bloqueig violent del Parlament

el 15 de juny i la gran

marxa pacífica de quatre dies

després van fer que Barcelona

s’hagi guanyat a pols el títol de

“capital de la indignació”.

No obstant, fins un dia després

que al Sol madrileny del

15-M no van acampar espontàniament

els primers 50 indignats

de la plaça de Catalunya.

L’endemà ja eren centenars a

l’assemblea. I el tercer dia,

joan linuxbcn

El 19 de juny prop de 200.000 persones es van manifestar contra el sistema econòmic i polític

milers. S’hi van sumar gent

de col·lectius socials i organitzacions

d’esquerra (okupes,

autònoms, antiglobalitzadors,

trotskistes, anarquistes, comunistes,

verds, independentistes,

sindicalistes, activistes

veïnals, cristians de base...)

que, sorpresos i desbordats,

van abocar la seva experiència

sense voler o poder dirigir

el naixent moviment. Ho feia

impossible la seva naturalesa


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 3

assembleària i la pluralitat de

les milers de persones que van

convertir la plaça de Catalunya

en centre del debat polític.

“Res no tornarà a ser com

abans. El malestar i la por,

després de més de dos anys de

crisi, s’han convertit en una

mobilització col·lectiva que ha

connectat i recollit les simpaties

d’amplis sectors socials que

es reconeixen en la crítica rotunda

al servilisme de la classe

política i a la usura de la banca.

I el moviment, de joves i no tan

joves, té caràcter internacional:

de les revoltes al món àrab

fins a les dels pobles islandès i

grec”. Qui fa el resum és l’esdani

codina

tudiosa dels moviments socials

i dirigent de Revolta Global Esther

Vivas.

Multitud, polítics i violència

Sota l’anonimat proporcionat

per la multitud que l’italià Toni

Negri teoritza com a nou subjecte

revolucionari –altres marxistes

parlen del precariat juvenil

i de classes mitges-, van intervenir

en debats a la plaça des

de la jove Vivas al veterà sindicalista

de CCOO Alfonso Moya,

forjat el 1974 a la Tèrmica del

Besòs. També dirigents veïnals,

jubilats, estudiants i professors

com Joaquim Sempere, Santiago

López Petit, Manuel Delgado,

Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres.

I els músics Paco Ibáñez

i Manu Chao. I molts altres. En

vigílies de les eleccions fins i

tot va reflexionar a la plaça de

Catalunya algun alt càrrec del

Govern de CiU, dirigents d’ICV-

EUiA i quadres del PSC. Dos

d’aquests deien de matinada:

“Això és massa pacífic; sense

una mica de violència no farem

mai la revolució”.

La violència la va posar el 27

de maig el conseller d’Interior,

Felip Puig, amb l’excusa de

netejar la plaça per al Barça.

Fou debades. Aquell dia, més

milers d’indignats que mai van

resistir pacíficament fins a reocupar

la plaça i, per denunciar

la repressió, hi va aparèixer

discretament el primer líder

polític: l’ecosocialista Joan

Herrera. Com les crítiques als

sindicats i al líder d’IU, Cayo

Lara, l’escridassada de 40 indignats

a Herrera o la invitació

a que marxés, dies després, de

l’assemblea del seu barri van

presagiar una doble inflexió i

exemplifiquen una de les contradiccions

del 15-M.

La primera inflexió va ser el

15 de juny: trencant el consens

per la desobediència pacífica,

un centenar dels 3.000 indignats

que bloquejaven el Parlament

van agredir diputats. I, de

bracet amb un nefast dispositiu

dels Mossos, van facilitar la criminalització

de tot el 15-M. En

especial, del president de Justícia

i Pau, Arcadi Oliveres, i de la

FAVB. Dins d’un viu debat intern

al moviment, un i l’altra es van

oposar a aturar el Parlament (i a

la violència). Però no van trencar

ponts i van donar cobertura

lDiferents opinions

coincideixen que

un dels reptes del

moviment és quallar

als barris i estendre’s

a d’altres àmbits,

com ara el laboral

a l’acció amb una xerrada prèvia

(Oliveres) i una cassolada

paral·lela (FAVB). Prou perquè

el conseller Puig i alguns opinadors,

a mitjans com TV3 i La

Vanguardia, els culpessin de la

deriva violenta del 15-M.

La segona inflexió va ser el

19 de juny: sense incidents,

200.000 persones van fer realitat

el lema de la manifestació

El carrer és nostre. Els organitzadors

més optimistes n’esperaven

10.000. Entre la multitud,

al final del Pla de Palau,

Arcadi Oliveres no va parar de

rebre suports. Per la multitud,

que va col·lapsar més de dues

hores l’inici de la plaça de Catalunya,

la FAVB va plegar una

pancarta que tan sols va caminar

de Canaletes al Hard Rock

Cafè. No va sortir a les notícies,

però darrera s’hi havien

aplegat humilment els secretaris

generals de CCOO i UGT i diputades

i regidores d’ICV-EUiA.

Contradiccions i reptes

I vet aquí la contradicció: la

que pateix l’esquerra política

i sindical, ficada al mateix sac

del ningú ens representa per

un moviment social en el qual

s’han abocat a participar els

seus militants. En paral·lel, el

món sobiranista viu amb contrarietat

que la independència,

malgrat que el 15-M assumís

finalment el dret a l’autodeterminació,

hagi quedat abruptament

relegada de la centralitat

social i mediàtica.

Apartidista però no apolític.

Interclassista i intergeneracional

però eminentment popular

i jove. Amb retòrica i estètica

d’esquerra radical però,

sobretot, revolucionari per

reformista. Social i col·lectiu

però amb components d’individualisme.

Naïf i a voltes

nihilista al mateix temps que

seriós i responsable. Aquestes

són altres de les contradiccions

del 15-M. Requereixen,

com diu l’okupa de Can Masdéu

Kike Tudela, de “l’aprenentatge

constant de potències

i límits en un moviment

sense banderes, que ha tocat

fibres profundes de multituds

reunides en assemblees i rotllanes,

fent torns pel megàfon,

(re)coneixent-se indignades”.

És en aquest aspecte participatiu,

de presa de consciència o,

segons l’urbanista Jordi Borja,

de “resocialització de la política

des del carrer”, que hi ha més

unanimitat en valorar l’esclat

del 15-M i el mes i mig (fins l’1

de juliol) d’acampada a la plaça

de Catalunya (els costos de

la qual l’Ajuntament calcula en

247.707 euros, menys que una

nit futbolística a Canaletes). Ho

resumeix Tudela: “Va ser un lloc

de confluència metropolitana

llargament anhelat, que ens va

agafar desprevinguts i al qual

vam anar-hi des de molts racons

moguts per un sentiment comú,

més enllà de la voluntat de protesta,

i expressant un caràcter

constituent nou”.

Amb l’estiu pel mig, i constatant

que algunes assemblees

de barris encara disposen de

massa crítica al juliol i han votat

seguir trobant-se a l’agost,

el repte el sintetitza Ivan Gordillo:

“Si aquest moviment

aconsegueix enfortir-se als

barris i a les empreses s’obrirà

un nou cicle de resistències

populars. El model el tenim a

casa nostra i és el moviment

veïnal dels anys 70”. Potser és

exagerat quan el model és que

ja no hi ha models. Però és cert

el que va sentenciar la historiadora

Anna Monjo durant la

presentació d’un llibre sobre

llibertàries la tarda en què els

Mossos blindaven el Parlament:

“El carrer torna a tenir força

històrica i socialitzadora”.

Els debats de l’#acampadabcn

vicent canet

El moviment dels indignats

a Barcelona va aprovar el

passat 12 de juny el document

“Primeres Mesures per a

una Vida Digna”, després de

tres setmanes de debat a les

assemblees de l’#acampadabcn.

Acabar amb els privilegis

Aquest document parla d’acabar

amb els privilegis de polítics

i banquers, així com de la

prohibició de qualsevol tipus de

rescat a les entitats financeres,

de la devolució dels que ja s’han

fet per crear una banca pública

que estigui sota control social

i de la derogació del procés de

conversió de les caixes en bancs.

També es demana la regulació dels

moviments de les transaccions

financeres internacionals amb

un impost especial. Alhora, es

vol acabar amb els privilegis de

les grans fortunes amb reforma

fiscal progressiva, l’increment

del tipus impositiu de les SICAV,

la recuperació dels impostos de

successions i de patrimoni i un

impost de societats progressiu. Un

altre element a tenir en compte

del document dels indignats

barcelonins és la petició de

control efectiu del frau fiscal

i de les fugides de capitals als

paradisos fiscals. Destaca, també,

la proposta d’auditar el Deute

Públic i privat de l’Estat espanyol,

per concloure que“aquella que

sigui il·legítima serà impagada”.

Reforçar l’Estat del benestar

Un dels punts essencials

d’aquestes demandes és no

només el rebuig a les retallades

socials en sanitat i educació de la

Generalitat, i a la llei Òmnibus,

sinó també la demanda perquè

es reforci l’Estat del benestar i

es prioritzi en educació, atenció

a la dependència i sanitat, de

tal manera que es garanteixi

la igualtat d’oportunitats en

accés i la qualitat a aquests

serveis bàsics. En el cas de la

Universitat es reclama més beques

i la modificació de criteris en la

composició dels Consells Socials

de les universitats, per garantir

la funció pública. A això se suma

la petició d’un control comunitari

dels pressupostos destinats a I+D.

Pel que fa a la cultura, es creu

que ha de ser valorada com alguna

cosa més que una mercaderia

i que ha de ser d’accés lliure

i plural, la qual cosa suposa la

derogació de la Llei Sinde.

Treball digne i de qualitat

També es reclama una economia

al servei de les persones que

retiri la reforma de les pensions i

la laboral, de tal manera que es

garanteixi un treball digne i de

qualitat. En concret, es proposa

la creació d’un contracte indefinit

únic, amb un salari mínim de

1.200 euros i el reconeixement

del treball domèstic, de cura i

atenció, i la igualació retributiva

entre homes i dones. Alhora, els

indignats volen l’abolició de les

empreses de treball temporal, la

reducció de la jornada laboral a

30 hores setmanals i la jubilació

als 60 anys. Per als acampats

s’ha d’impulsar l’economia

social i les cooperatives, i s’ha

de regularitzar els immigrants.

Defensa del dret a l’habitatge

Es proposa que es defensi el

dret a l’habitatge a partir de

l’expropiació dels pisos i cases

en desús perquè siguin sotmesos

al lloguer social, l’assumpció

de la dació del pis com element

suficient per a cancel·lar una

hipoteca, així com la prohibició

de l’especulació immobiliària.

Els indignats volen derogar la

llei de desnonament exprés,

que els lloguers o les hipoteques

no suposin més del 10% dels

ingressos familiars, que es

gravin les segones residències

i es despenalitzi l’ús d’espais

abandonats amb finalitats socials,

així com que la reforma de la

llei d’arrendament urbà reguli

el cost màxim del lloguer.

Democràcia participativa

En l’apartat de llibertats i

democràcia participativa es

demana la transparència en la

informació pública, la celebració

de referèndums vinculants

en temes importants per a

l’organització social, política i

econòmica i la implementació

dels pressupostos participatius,

així com la reforma de la

Llei electoral, entre altres

mesures. Es planteja la gestió

comunitària d’importants àmbits

socials com ara l’economia,

l’energia, la cultura, les

infraestructures, els mitjans de

comunicació, etc. Reclamen, a

més, el reconeixement del dret

d’autodeterminació del poble

català, a més d’un referèndum

per elegir entre monarquia o

república. Es destacable també

la demanda d’imprescriptibilitat

dels delictes de corrupció i de

reducció al mínim dels càrrecs

de lliure designació. Pel que fa

a les relacions amb l’església, es

demana l’abolició del Concordat

amb el Vaticà. A més, es demanen

garanties a l’hora de defendre

l’autonomia judicial, la reforma

de la Llei de Memòria Històrica

o el retorn immediat de les

tropes espanyoles en territori

estranger, així com el cessament

de cooperació amb l’OTAN.

No al creixement indefinit

Respecte al medi ambient,

es demana deixar de basar

l’economia en el creixement

indefinit així com potenciar

la sobirania alimentària,

l’agricultura agroecològica i el

consum responsable i el comerç

just. Reclamen que es minimitzi

el transport privat, que s’aposti

per la gestió pública de l’aigua

i que es creïn bancs de terres

sota gestió comunitària per a

la pagesia. Alhora demanden

un pla de xoc per reduir la

dependència dels combustibles

fòssils i el tancament de

les centrals nuclears. A més

proposen repensar grans

infraestructures com el quart

cinturó, la línia de molt alta

tensió i l’AVE i generar un

debat sobre el model energètic,

de mobilitat i de residus. En

aquest sentit, es planteja una

moratòria en l’execució de

plans urbanístics i promoure la

participació de la ciutadania.

Participació de la població

La major participació social

en les decisions que afecten la

població és la clau de moltes

de les demandes dels indignats,

un moviment que afirma que

“ens uneix el malestar per

unes vides precàries per les

desigualtats, però sobretot ens

uneix una vocació de canvi”.

Una protesta que s’inspira en

“El Caire o Islàndia” i que ara

vol “prendre la paraula”.


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 4

Milers de veus en un sol crit

Amb l’acampada

del 15-M, milers de

persones de perfils

molt diferents s’han

tret la son de les orelles

en nom de la justícia,

els drets i les llibertats

daniel gomis

El prop d’un mes que ha durat

el gruix de l’acampada popular

a la plaça Catalunya ha donat

molt de si. Allò que en un principi

semblava poc més que un

fet anecdòtic es va anar convertint

en un autèntic fenomen

aglutinador del descontentament

ciutadà davant la gran

opressió que ja fa massa temps

que ve exercint l’actual sistema

polític i econòmic. El moviment

dels indignats barcelonins

ha aconseguit mobilitzar milers

de persones de totes les edats

i condicions que aquests dies

s’han tret la son de les orelles

en nom de la justícia, els drets

i les llibertats; en definitiva,

per reclamar a crits una democràcia

molt més digna, real

i efectiva. A continuació, hem

recollit el testimoni representatiu

d’alguns participants que,

tot i tenir perfils ben diferents,

coincideixen plenament a l’hora

d’assenyalar la necessitat de

fer realitat un canvi que ja no

pot esperar més.

El Tomàs Ribas (51 anys) és

una de les cares més amables

d’entre els milers de ciutadans

que s’estan veient afectats

per les retallades socials.

Tot i ser funcionari de la Generalitat

i haver perdut un 5%

del seu sou, en cap moment se

li ha passat pel cap queixar-se

com altres companys, sensibilitzat

com està amb la resta

de gent que sí que està patint

de debò la tisorada del Govern

de Mas. En Tomàs, que ha freqüentat

l’acampada de plaça

Catalunya des del primer dia,

engrescat per “l’ambient fantàstic”

i el desig d’aportar el

seu granet de sorra, destaca

que els diners estan més mal

repartits que mai i té molt

clar com s’haurien d’aplicar

les retallades: “S’hauria de

començar a retallar molt més

per dalt. És inadmissible que

hi hagi gent que guanya 6.000

euros al mes mentre d’altres

amb prou feines poden menjar...

Només entendria les retallades

si servissin realment

per lluitar contra l’atur i les

desigualtats”.

Un altre que ho ha viscut des

del principi és l’Antonio Ruiz,

un jove de 27 anys que, després

de cinc anys al servei de neteja

municipal, ja fa temps que va

perdre la feina per una reducció

de personal feta “sense gaires

miraments”. Actualment,

amb l’atur esgotat i sense que

arribin noves oportunitats, se

sent totalment desemparat,

anna carlota

Persones de totes les edats i condicions es van apropar a la plaça Catalunya pe participar d’una manera o d’una altra en l’acampada

l“Només entendria les

retallades si servissin

realment per lluitar

contra l’atur i les

desigualtats. S’ha de

començar per dalt”

l“És inadmissible que

hi hagi gent que guanya

6.000 euros al mes

mentre que d’altres

amb prou feines tenen

per menjar”

l“El sistema ens ha

estat enganyant

durant massa temps i

ara la gent ha dit prou.

Això m’ha retornat

la motivació”

sobretot pel cop emocional que

li ha suposat no poder pagar ni

un lloguer -viu a una casa okupa

a Argentona-. Coneix molts

companys que, en una situació

de desesperació similar, han

acabat caient en les drogues.

Ell mateix es va arribar a plantejar

fins i tot fer un disbarat,

fins que va decidir substituir el

lament per la força de la indignació:

“El sistema ens ha estat

enganyant durant massa temps

i ara, per fi, la gent ha dit prou.

Això m’ha retornat la motivació...

Tinc més ganes que mai

de lluitar pel que m’han pres”.

A la Montse Vergés no li

importa gens que molts amics

la titllin d’ingènua. A aquesta

professora de català i mare divorciada

de 39 anys l’engresca

molt més la il·lusió que l’ha

impulsat a combinar-s’ho de

la millor manera per poder integrar

la feina i l’atenció dels

seus fills petits amb l’activitat

a la plaça. De fet, aquesta

s’ha arribat a convertir en la

seva segona casa; hi ha estat

anant sempre que ha pogut,

implicant-se en les comissions

d’educació i gènere, participant

a les assemblees, i fins i

tot, resistint les càrregues dels

Mossos. Tot per ser coherent

amb la següent reflexió: “El

suport moral de la població és

important, però ara més que

mai també és molt necessària

la implicació directa de tothom,

de la manera que sigui”.

La Montse també considera

que aquest no serà un fenomen

puntual ni exclusiu dels

joves: “Avui en dia, els okupes

ja són famílies senceres sense

feina que no tenen on anar...”.

La seva gran esperança es reforça

quan veu els seus petits

adonar-se de tot sense necessitat

d’haver-los de convèncer

de res; el primer dia ells solets

ja li van dir: “Hem anat a protestar

perquè el món està fet

una caca, mama...”.

L’Anna Rafanell (22 anys),

al començament, només passejava

i observava, però de mica

en mica s’hi va anar implicant

cada cop més, sorpresa i esperonada

per la dimensió que

anava prenent el moviment:

l“El suport moral de la

població és important,

però també és molt

necessària la implicació

directa de tothom, de

la manera que sigui”

l“No estem educats per

a això i hem d’anar

aprenent sobre la

marxa. La mobilització

la portem a dins,

només calia un esforç”

l“He vist escandalitzarse

gent per l’estètica

de certs acampats,

quan en realitat un

banquer és molt més

perillós”

“És molt emocionant formar

part d’una reacció amb la qual

sempre havia somniat. La capacitat

de mobilització la portem

tots a dins, només calia un petit

esforç...”. L’Anna, que amb els

dies va decidir posar els seus

coneixements en teràpies naturals

al servei de l’organització,

admet que potser hi ha coses

que no s’han fet de la millor

manera, però sí amb la millor

de les intencions: “No estem

educats per a això i hem d’anar

aprenent sobre la marxa...”. De

l’experiència viscuda destaca,

per damunt de tot, “el clima de

respecte i la capacitat de col·

laboració entre tothom”. I respecte

al futur immediat, creu

molt necessari definir unes bases

ben clares i concretes i que

l’impuls no deixi d’estendre’s

per barris i pobles.

Per acabar-ho d’arrodonir,

no podia faltar la veu de l’experiència

personificada en la

figura del Paco, un jubilat de

68 anys que resideix a prop de

plaça Catalunya i que aquests

dies no ha deixat d’acostar-s’hi

per col·laborar en el que fes

falta. El Paco va viure el Maig

del 68 a París i ara assegura

haver retrobat un aire de llibertat

similar al que va respirar

aleshores. Li agrada molt la

maduresa que està demostrant

el moviment, la seva horitzontalitat

i l’absència de líders:

“Ara el protagonista és el poble”.

També creu que és molt

important, per anar fent més

pinya, que la gent que no està

acostumada a aquests tipus

d’expressions pugui aproximars’hi

amb un esperit obert: “He

vist gent escandalitzar-se per

l’estètica de certs acampats,

quan en realitat un banquer

és molt més perillós”. El Paco,

convençut com està que això

ja no s’aturarà fins que un canvi

significatiu acabi amb tanta

opressió, s’alegra molt de veure

com els joves han despertat

i abans de marxar els envia un

consell: “Mantingueu aquest

esperit i els ulls ben oberts.

Esteu en el bon camí... No us

deixeu enredar”.

Desperts, il·lusionats, i sobretot...

molt indignats.


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 5

fotografies d’andrea minguillon, anna carlota, dani codina, manel sala “ulls”, joan linuxbcn i jordi rrenom


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 6

Detrás de nosotros

estamos ustedes

nacho murgui

PRESIDENTE DE LA FEDERACIÓN

REGIONAL DE ASOCIACIONES

DE VECINOS DE MADRID

El proceso que se pone en marcha

el 15 de mayo no es sólo

una potente expresión de protesta

de la ciudadanía. Inaugura

también la construcción,

desde abajo, de un amplio consenso

a partir del cual plantear

el conflicto en torno al cuestionamiento

de los derechos

sociales y democráticos que ha

tenido lugar sin apenas contestación

a lo largo de las últimas

décadas.

Supone, en este sentido, la

construcción de un “nosotros”

más amplio e inclusivo de lo

que habíamos conocido, al menos,

en los últimos 40 años. Un

nosotros del que, sin duda, for-

lEn la herencia

del movimiento

encontramos el

reconocimiento

al trabajo militante

de décadas

ción política donde reside la

potencia expresada por el movimiento,

es posible también

hacer una genealogía del 15-M

que visibilice una clara línea de

continuidad con los movimientos

sociales radicalmente democráticos

de los últimos años.

Buena parte de los contenidos

que, a lo largo de las

últimas décadas, se vienen defendiendo

desde estos espacios

están presentes en el reperto-

mos de representación política

incapaces de dar cuenta de la

diversidad social. No se trata

de que los representantes

hagan más o menos bien “su

trabajo”. Es la enorme complejidad

de nuestras sociedades

la que hace inviable la propia

representación.

El proceso se muestra como

apartidista pero no es en absoluto

apolítico. Los apolíticos

son ellos. La desafección ciudadana

no se da con respecto a

la política. Muy al contrario, el

proceso se construye en torno

a la recuperación de la política

como mecanismo de gobierno

de lo común frente a la pretendida

“gestión técnica de las leyes

naturales del mercado”. Es

decir, frente a unos representantes

políticos elegidos para

gobernar pero que se someten

nueva emergencia social. Este

se va construyendo a medida

que avanza el proceso. No responde

a una manera concreta

de ver el mundo, sino que va

construyendo una manera de

habitarlo en común. Situar el

lLa consolidación del

movimiento pasa por

generar ‘instituciones’

y organismos propios

para funciones y

necesidades concretas

movimiento fuera del las coordenadas

“izquierda” y “derecha”,

aunque a algunos nos

resulte difícil de asumir, tiene

la potencia de poner el foco

sobre los contenidos concre-

que ha mostrado para generar

acontecimientos de gran repercusión

y visibilidad.

Este tránsito del acontecimiento

al proceso se expresa

de manera gráfica en el ciclo

que va desde la convocatoria

del 15-M a la acampada de Sol

y de ésta a las asambleas de

barrio y la constitución de los

grupos de trabajo temáticos y

su coordinación.

Evidentemente, la efervescencia

en medio de la cual se

está desarrollando este proceso,

la novedad, lo inesperado

y lo necesariamente equívoco

(en el sentido etimológico de

múltiples voces que intervienen

en un plano de igualdad,

frente a la univocidad de los

mercados) de este movimiento

lo hacen también confuso.

¡Todo esto es un lío tremen-

Asambleas multitudinarias en la Puerta del Sol de Madrid

CARLOS SÁNCHEZ

lEl 15-M inaugura la

construcción desde

abajo de un amplio

consenso desde donde

contestar la pérdida de

derechos democráticos

man parte muchos de los planteamientos

que hemos defendido

durante décadas desde los

movimientos sociales.

Es obvio que los convocantes

del 15-M y la enorme inteligencia

colectiva que se expresó en

las iniciativas políticas que le

siguieron dieron con unas claves

que durante años la izquierda

organizada había (habíamos)

sido incapaces de encontrar.

Sin embargo y, poniendo por

delante que es en esta innova-

rio de “usos y costumbres” del

movimiento. Es en esta herencia

en la que encontramos el

reconocimiento al trabajo militante

de décadas. Una herencia

que nos debe permitir, entre

otras cosas, desechar recelos

y sumarnos honestamente a la

construcción colectiva de este

nuevo marco de oportunidades.

El movimiento vecinal, sin

ir mas lejos, puede reconocerse

en muchos de los elementos

característicos del 15-M.

Este movimiento se presenta

como un movimiento asambleario.

La asamblea se ha

convertido en bandera del movimiento,

en la forma y en el

fondo. En el momento y en el

lugar donde se expresa y toma

cuerpo.

También recoge la reivindicación

de la democracia participativa

frente a unos mecanis-

lLa desafección

ciudadana no se da con

respecto a la política

sino en los mecanismos

de la democracia

reprentativa

sin rechistar a los mandatos de

los mercados. La tan traída y

llevada desafección política de

la ciudadanía lo era con respecto

a las concepciones de la

política instaladas en los mecanismos

de la democracia representativa

y el gobierno “apolítico”

de los mercados.

El marco de referencia no es

ideológico. No existe un gran

relato, un proyecto de sociedad

alternativo previamente

definido al que obedezca esta

tos y no sobre identidades y

referencias manidas y cargadas

de supuestos.

El nuevo marco nos sitúa, en

línea con lo anterior, en la larga

tradición de los movimientos

populares que no se plantean la

toma del poder político como

estrategia maestra para “cambiar

el mundo”, sino la creación

de unas instituciones propias

desde las que ir construyendo

una nueva hegemonía. Aunque

se escuchan intervenciones

que defienden la necesidad de

“convertir el 15-M en un partido

político”, esta posición no

parece abrirse paso.

Esto último entronca con la

implantación del movimiento

en el territorio y con su

consolidación en una serie de

organismos que le permitan

ir construyéndose como proceso

más allá de la capacidad

do!, pero va tomando formas.

No cabe, sin embargo, esperar

un retorno a la dinámica de las

organizaciones tal y como las

entendemos. La consolidación

del movimiento no pasa, entiendo,

por su transformación

en una organización, sino que

irá generando un archipiélago

de “instituciones” y organismos

propios a partir de funciones y

necesidades concretas: asambleas

de barrio conectadas de

distintas formas, plataformas

específicas, iniciativas concretas

y esporádicas, quizá nuevos

colectivos y grupos o, incluso,

la integración en este nuevo

marco de muchas de las realidades

organizadas de siempre

en la medida en que sean

capaces de asumir este nuevo

marco de acción política y se

impliquen honestamente en su

desarrollo.


CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 7

Quan el carrer

va deixar de ser seu

marc andreu

El vespre del 14 de juny, un

dels moments emotius viscuts

pels molts centenars de persones

concentrades al parc de la

Ciutadella amb la intenció de

bloquejar, l’endemà, el Parlament

de Catalunya, va ser la

retirada d’una llarga pancarta

que anunciava el programa Música

als parcs i la seva reposició,

del revés, amb la divisa No

pasaran (sic, en castellà i sense

accent). Un lema que, popularitzat

durant la guerra civil per

la Pasionaria, ha recobrat simbolisme

internacional gràcies a

l’acampada de Sol, al Madrid

del 15-M, i a ser fotografiat a

la plaça Syntagma d’Atenes

en una pancarta penjada pels

molts milers de grecs que han

assetjat el seu Parlament.

A Barcelona, el matí del 15

de juny, entre protestes i agressions,

els diputats van passar.

Alguns, a peu: tots els d’ICV-

EUiA i alguns d’altres grups. La

resta, amb helicòpter o furgoneta

policial. Van passar. De la

mateixa manera que, al Parlament

i al Congrés, malgrat

l’oposició de les esquerres minoritàries,

estan passant totes

les retallades de drets socials i

laborals. Vinguin d’on vinguin:

del neoliberalisme triomfant o

de la socialdemocràcia claudicant.

Així han passat també, a

Portugal i Grècia, els draconians

plans anticrisi dictats pels

poders financers. Com d’altra

banda estan passant (més o

menys desapercebuts, amb més

o menys impunitat) grans casos

d’estafa, frau fiscal, corrupció o

desviament de fons públics per

part de famílies com els Botín i

els Carulla, d’institucions com

el Palau de la Música o la SGAE, i

de partits polítics com PP i CiU.

Més enllà de l’èpica, s’imposa

una reflexió sobre la vigència

i l’ús del No passaran. I,

ja posats, també sobre el lema

amb el que el 19 de juny unes

200.000 persones es van manifestar

a Barcelona: El carrer és

nostre. Memòria i fets històrics

no sempre coincideixen, però

és obvi que no és el mateix

alçar el No passaran contra diputats

electes al segle XXI (per

molt de baixa intensitat que sigui

la democràcia representativa)

que contra militars feixistes

sollevats el 1936. I més encara

quan la pancarta no es planta

també (¿potser perquè és més

simbòlica que efectiva?) davant

de bancs, borses i multinacionals,

que són qui realment fan

(em)passar les retallades.

És evident que hi ha qui vol

veure (o viure) la Barcelona del

2011 com si fos la de 1936. Descartant,

fins i tot, les tòpiques

dani codina

El 15 de juny milers de persones van apropar-se al Parlament en una acció simbòlica que va despertar fortes crítiques al moviment

comparacions amb el Maig del

68 per quedar-se amb els fets

d’octubre de 1934 o els fets de

maig de 1937. El 15-M va esclatar

a Barcelona com un moviment

més espontani i anarquitzant

que a Madrid, de manera

que no es pot menystenir l’herència

que els anys de Rosa de

foc han deixat en l’ADN d’una

urbs que ja Engels va descriure,

el segle XIX, com la ciutat

amb més lluites de barricada.

lL’ús reivindicatiu de

l’espai públic del

15-M entronca amb

la contestació dels

moviments obrer i

ciutadà dels anys 70

No obstant, i de la mateixa manera

que amb l’error tàctic de

bloquejar el Parlament, són els

adversaris dels moviments socials

qui més profit treuen de la

lleugeresa conceptual, la nostàlgia

o la mala memòria amb

la que l’esquerra indignada fa

servir el No passaran.

La dreta, sense complexos

En un exercici de periodisme

fàcil, opinadors de la dreta

nacionalista han encunyat l’expressió

fets de juny per estigmatitzar

l’acció del 15-J. Fins i

tot alguns polítics i mitjans de

comunicació han buscat paral·

lelismes amb el 23-F. Sense

complexos. Sense vergonya. I

quan l’èxit de la manifestació

del 19-J va deixar fora de joc la

demagògia contra el No passaran,

s’ha passat al debat sobre

“frases que són tan boniques

com terribles: El carrer és nostre”.

Així recordava el periodista

Francesc-Marc Álvaro a La

Vanguardia els “ressons franquistes”

d’un lema que, efectivament,

evoca la proclama

“la calle es mía” del ministre

Manuel Fraga, que es va negar

a autoritzar el Primer de Maig

de 1976.

“La barreja explosiva d’ignorància

i falta de memòria no

és el còctel més aconsellable

en una hora tan difícil”, concloïa

Álvaro el 22 de juny. Dos dies

abans, també a La Vanguardia,

Antoni Puigverd havia introduït

l’alarmisme guerracivilista tot

alertant que “si l’ideologisme

extrem, a dreta i esquerra,

s’apodera de l’escenari de

la nostra crisi, la tragèdia als

carrers està assegurada”. Vet

aquí la por de la dreta i de la

gent d’ordre, avançada ja per

La Vanguardia el 20 de maig en

titular “La calle es suya” la crònica

de l’últim dia de campanya

electoral i la vigília d’una

jornada de reflexió en què els

indignats, acampats arreu, van

consumar el triomf de la desobediència

civil pacífica.

“El carrer és seu. I ja veurem

com i quan el tornen”, deia la

crònica del periodista Jordi

Barbeta. El conseller Felip Puig

va fracassar a recuperar-lo, el

27 de maig, tot desallotjant de

forma violenta i maldestre la

plaça de Catalunya. I els moviments

socials, que van estar a

punt de perdre el carrer (i la

raó) amb el No passaran del 15-

J, el van retenir amb més força

el 19-J. En va ser testimoni el

propi Barbeta: si ja amb incredulitat

havia fotografiat amb

el mòbil la gran manifestació

del 14-M enfilat a una finestra

de Via Laietana, el 19-J es va

veure sorprès per veïnes de

Nou Barris que el van increpar

educadament. Per què? Per la

línia editorial del Grup Godó,

on antics àcrates com Quim

Monzó i exrepublicanes com Pilar

Rahola treballen de bracet

per criminalitzar tot el que es

mogui, fins i tot la FAVB.

Així doncs, no passaran? Per

ara, tot indica que sí. Tant les

retallades com els polítics que

les promouen. A les eleccions

municipals del 22-M les dretes

van passar a Barcelona. Fins i

tot l’extrema dreta xenòfoba

va passar a ciutats veïnes com

Badalona (que ha fet alcalde

Xavier García Albiol) i l’Hospitalet

i Santa Coloma (on ha

entrat amb força Plataforma

per Catalunya). I el carrer, és

nostre? Les places, segur: els

indignats hi han debatut lliurement

de política i s’han passat

pel folre la legalitat de les ordenances

i la Junta Electoral,

tot resistint la policia i els provocadors

violents. I els carrers,

déu n’hi do: s’han omplert amb

manifestacions de les grosses.

Fins i tot el bloqueig del Parlament,

essent un error tàctic

i denunciant la violència, és un

petit triomf simbòlic de la batalla

plantejada en termes d’ús

reivindicatiu de l’espai públic.

Buscant referents històrics

Assumint que l’ús reivindicatiu

de l’espai públic és un dels

senyals d’identitat dels moviments

socials, la presència

estable del 15-M als barris populars

és més intel·ligent que

no pas la puntual batalla pel

centre urbà o, fins i tot, pels

barris alts, que és com es va

plantejar a Barcelona el darrer

Primer de Maig alternatiu. Un

bon exercici de memòria històrica

permet trobar referents no

pas a la llunyana Barcelona de

1936, sinó als barris metropolitans

dels anys 70. Aquells barris

pels quals l’historiador Xavier

Domènech va encunyar una

tesi (i un llibre): Quan el carrer

va deixar de ser seu. De Fraga

i del franquisme. De la dreta.

Durant la transició, en un moment

de canvi històric decisiu,

el carrer va passar a ser de la

gent. D’uns moviments socials,

obrer i ciutadà, molt ben organitzats

i articulats amb l’esquerra

política. Justament allò

que no hi ha ara.


CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 8

rònica

10 Nou cicle,

¿noves

polítiques?

11 Els nous

executius de

l’Ajuntament

Les eleccions municipals, amb una participació del

53%, han donat l’alcaldia a Xavier Trias. L’abstenció

per barris arriba a una diferència de fins a 38 punts

22-M, poca participació,

poca representació

néstor bogajo

lEl passat 22 de maig

tenien dret a vot

1.163.556 ciutadans i

ciutadanes, però només

616.290 el van exercir

El càlcul és ben senzill. El passat

22 de maig, 1.163.556 barcelonins

i barcelonines tenien

dret a vot, però només 616.290

(el 53%) el van fer efectiu. Fins

a 27.093 persones van votar en

blanc i 10.719 vots van ser nuls.

Tan sols 578.478 ciutadans -el

49,7% de l’electorat; menys de

la meitat- van votar partits polítics,

dels quals 69.539 ho van

fer a formacions que no van

obtenir cap regidor. Per tant,

el nou ple de l’Ajuntament el

va escollir -directament- el

43,7% de l’electorat, una dada

que convida a fer una reflexió

col·lectiva: ¿poden els regidors

electes assegurar que representen

el poble, quan hi ha

més gent escèptica que no pas

entusiasta amb la feina dels

partits o amb el sistema de representació?

I, de tota la gent

que no vota -o vota en blanc o

fa vot nul-, ¿quants són tan crítics

amb ells mateixos com ho

són amb els polítics?

Els passats comicis van servir,

a més, per comprovar que

32 anys d’eleccions municipals

democràtiques no han estat suficients

per saber si un vot és

vàlid o no ho és: el recompte

d’un grapat de paperetes va

fer que el quinzè regidor de

CiU ballés durant setmanes davant

l’atenta mirada del PP. Tot

plegat va retardar la data d’investidura

del nou alcalde, el

candidat convergent Xavier Trias,

que va guanyar gràcies als

seus 174.022 vots -el 15% dels

electors-. Trias, de moment,

ja ha trencat una tradició: des

de la victòria de Narcís Serra,

el 1979, cap alcalde s’havia estrenat

en el càrrec per votació

popular -Maragall, Clos i Hereu

van afrontar les seves primeres

eleccions després d’una temporadeta

manant a la ciutat-.

La còmoda victòria de Trias

va ser fruit no tant d’un increment

dels seus vots -18.919

més que el 2007- com dels mals

resultats d’un PSC en caiguda

lliure: quatre anys enrere els

socialistes van perdre 72.119

sufragis i el 22-M, 48.123. Els

134.084 vots obtinguts per la

llista de Jordi Hereu no donen

per a gaire cosa: fer-se amb 11

regidors -en perd 3- i esdevenir

la primera força d’oposició al

consistori, un rol que no havia

assumit mai des de l’adveniment

de la democràcia. El PP,

per la seva banda, es consolida

30, 5 %

28, 7 %

45, 3 %

45, 7 %

50, 2 %

49, 4 %

55, 5 %

50, 6 %

com a tercera força a la ciutat,

gràcies a una victòria “resultona”:

el suport d’un 0’9% més

dels electors li permet assolir el

vuitè regidor, fregant el novè!

També guanya un regidor ICV-

lLa còmoda victòria de

Trias va ser fruit no

tant d’un increment

dels seus vots com dels

mals resultats del PSC

EUiA -en té 5-, mentre que ERC

pateix un retrocés que la deixa

als nivells de mitjan anys 90: el

Participació per barris a les eleccions municipals (2007- 2011)

50, 1 %

51, 5 %

50, 3 %

51, 9 %

57, 9 %

61, 8 %

55, 5 %

57, 6 %

53, 3 %

54, 2 %

58, 0 %

59, 0 %

60, 1 %

62, 4 %

53, 8 %

54, 9 %

63, 3 %

65, 0 %

55, 5 %

56, 4 %

59, 5 %

61, 6 %

59, 6 %

61, 9 %

55, 0 %

56, 5 %

53, 7 %

54, 7 %

41, 3 %

45, 5 % 41, 0 %

44, 9 %

57, 5 %

59, 7 %

40, 1 %

42, 5 %

48, 2 %

51, 0 %

54, 2 %

56, 0 %

49, 2 %

49, 2 %

53, 3 %

54, 6 %

57, 8 %

58, 8 %

55, 5 %

56, 5 %

57, 1 %

58, 7 %

44, 8 %

46, 1 %

40, 3 %

38, 1 %

2007, la llista independentista

obtenia 4 regidors; ara, Jordi

Portabella és l’únic representant

d’Esquerra al consistori.

L’altre regidor d’Unitat per Barcelona

se’l queda la Democràcia

Catalana de Joan Laporta.

43, 6 %

46, 6 %

53, 3 %

54, 1 %

55, 6 %

57, 2 %

53, 2 %

53, 1 %

56, 5 %

57, 9 %

43, 8 %

44, 5 %

48, 3 %

49, 9 %

52, 4 %

53, 0 %

60, 5 %

62, 0 %

53, 6 %

54, 7 %

52, 5 %

52, 2 %

53, 7 %

54, 0 %

51, 3 %

52, 4 %

37, 9 %

38, 2 %

48, 5 %

51, 7 % 45, 4 %

36, 7 % 52, 7 %

53, 6 %

52, 2 %

53, 3 %

51, 4 %

52, 0 %

55, 0 %

55, 2 %

51, 4 %

53, 6 %

46, 2 %

49, 6 %

52, 1 %

53, 5 %

50, 0 %

50, 9 %

53, 6 %

54, 8 %

53, 0 %

53, 9 %

52, 5 %

52, 9 %

43, 7 %

43, 4 %

48, 8 %

50, 1 %

52, 0 %

54, 8 %

Els rics voten; els obrers

s’abstenen

Les urnes més plenes van ser de

nou les de la Barcelona benestant.

Cinc dels sis barris on la

participació va superar el 60%

són de Sarrià-Sant Gervasi: les

Tres Torres -que té la renda familiar

més alta de la ciutat-,

Sarrià, Sant Gervasi-Galvany,

Pedralbes i Sant Gervasi-la Bonanova.

L’altre va ser la Vila

Olímpica del Poblenou. A tots, la

participació va créixer respecte

el 2007. I, a l’altre extrem, un

grapat de barris obrers o populars

van ser els menys participatius

-per sota del 40%-: Torre

Baró, la Marina del Prat Vermell,

Baró de Viver, la Trinitat

Nova, la Clota, la Barceloneta,

Can Peguera -el més pobre de

Barcelona- i Vallbona. Com ja

va succeir el 2007, la resta de

barris on la participació no va

arribar al 50% són també de

caire popular o humil: el Raval,

el Barri Gòtic, Sant Pere, Santa

Caterina i la Ribera, el Poble

Sec, la Marina de Port, la Font

41, 0 %

40, 4 %

47, 7 %

49, 0 %

53, 5 %

54, 3 %

49, 6 %

50, 5 %

42, 8 %

42, 3 %

39, 7 %

42, 7 %

31, 6 %

27, 8 %

43, 9 %

46, 1 %

38, 4 %

39, 8 %

37, 1 %

36, 3 %

32, 7 %

35, 8 %

Participació eleccions 2007

Participació eleccions 2011

39, 0 %

41, 9 %


CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 9

lLa suma dels vots a

partits petits, el vot

en blanc i el vot nul

representa 107.351

electors

de la Guatlla, el Coll, Can Baró,

el Carmel, la Teixonera, el Turó

de la Peira, Canyelles, les Roquetes,

Verdum, la Prosperitat,

Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella,

el Bon Pastor, el Besòs i el

Maresme. Fins a 37,3 punts percentuals

separen la participació

del barri més actiu -les Tres

Torres- del més abstencionista

-Torre Baró-.

Tot i que la participació va

experimentar un repunt respecte

el 2007, la situació és

encara preocupant. El 47%

d’abstenció registrada és la

tercera més alta des de la fi

de la dictadura: només la superen

les del 2007 (50,4%) i el

1999 (48,5%). I també destaca

l’augment del vot en blanc i

el vot nul, una tendència que

ja es percebia quatre anys enrere:

el 22-M es van comptar

27.093 vots en blanc (12.679 el

2003) i 10.719 vots nuls (2.630

el 2003). El vot en blanc, que

ja representa el 4,5% dels vots

(el 2,3% dels electors), segueix

la mateixa lògica que la participació:

el districte amb menys

vot en blanc és Sarrià-Sant

Gervasi (3,4% dels votants) i

els que més en tenen són feus

tradicionals de l’esquerra:

Sant Andreu (5,1%), Sant Martí

(5,0%), Horta-Guinardó (5,0%) i

Nou Barris (4,5%).

També va créixer el número

de vots a partits sense

representació. Van sumar

69.539 sufragis -un 11,5% dels

votants, quasi cinc punts percentuals

més que el 2007-,

però tots van quedar-se lluny

del 5% necessari per a entrar a

l’Ajuntament: la CUP -que va

treure 11.805 vots (l’1,95%),

molts més que els 2.050 vots

dels anticapitalistes de Des de

Baix en les autonòmiques passades-,

Ciutadans (11.750 el

2011; 23.625 el 2007), Escons

en Blanc (10.104), Solidaritat

Catalana per la Independència

(6.802) i Els Verds-Grup Verd

Europeu (6.118). La xenòfoba

Plataforma per Catalunya només

va aconseguir 3.402 vots -a

les autonòmiques en va treure

9.982-, menys que els Pirates

de Catalunya (4.659) i el Partit

Antitaurí Contra el Maltractament

Animal (4.298). La candidatura

de La Barcelona dels

Barris, impulsada per l’Associació

de Veïns del Raval, només

va reunir 1.193 paperetes.

La suma dels vots a partits

petits, el vot en blanc i el vot

nul parla per sí mateixa: dels

69.449 sufragis del 2007 (5,6%

dels electors) s’ha passat a

107.351 (9,2%). Correspon als

estudiosos donar una explicació

al fenomen, que pot haver-se

vist amplificat per les setmanes

d’indignació prèvies als comicis,

durant les quals certs col·lectius

van defensar l’abstenció, el vot

ignasi r. renom

Moment de la investidura del nou alcalde Trias l’1 de juliol

en blanc, el vot nul o el vot a

partits petits, com a càstig a les

formacions majoritàries.

Una nit electoral amb

perdedors

En els darrers comicis van haver-hi

vencedors i vençuts, i

aquests últims no van tenir més

remei que reconèixer la derrota

des del primer moment. Els

resultats als barris deixen clar

que no hi havia altra alternativa.

El PSC va ser la força més

votada a 54 dels 73 barris de la

ciutat el 2007, quan CiU ho era

només a 19, la majoria a l’Eixample,

les Corts, Sarrià-Sant

Gervasi i Gràcia. Des de la nit

del 22-M, però, els nacionalistes

manen a 36 barris -quasi la

meitat del total-: han “conquerit”

Sants-Montjuïc i s’han imposat

a zones de Ciutat Vella,

el sud d’Horta-Guinardó, Sant

Andreu (Navas) i Sant Martí (al

Poblenou, entre d’altres).

Pel que fa als districtes, només

un canvia de color: Sants-

Montjuïc, que passa de socia-

Andrés Naya

lista a convergent per 271 vots

de diferència, a causa de la patacada

del PSC, que perd quasi

6.000 vots (el 9,1%). Però el

canvi de cicle també s’ha deixat

notar a la resta de la ciutat.

Sarrià-Sant Gervasi és el districte

on CiU ha crescut més: amb

el 47,9% dels vots (31.249 paperetes)

frega la “majoria absoluta”.

A l’Eixample, on CiU obté

38.123 vots i el PSC en perd més

de 7.000, les distàncies s’eixamplen

dels 10.000 als 20.000 vots.

La coalició nacionalista també

augmenta el seu avantatge a

Gràcia i les Corts, mentre que

a Ciutat Vella, on guanya el PSC

tot i perdre el 10% dels votants,

lEl PP ha obtingut els

seus millors resultats a

BCN. És la segona força

a les Corts, Nou Barris i

Sarrià-Sant Gervasi

es queda a 176 sufragis de ferse

amb el districte.

Les eleccions del 22-M van

suposar per al PSC la pèrdua

de la seva hegemonia municipal.

A Catalunya van deixar-se

pel camí més de 200.000 vots.

L’exemple més paradigmàtic és

el de Barcelona, on els socialistes

van perdre el suport del

8% dels seus votants. Només

l’11,5% dels electors els van

fer confiança. La davallada ha

estat significativa als seus feus.

A Sant Martí, on el 2007 treien

30.314 vots, ara només en

treuen 22.402 (9,6% menys) i

l’avantatge respecte CiU baixa

de 14.000 a 3.500 vots. A Nou

Barris, on abans obtenien el

43,3% dels sufragis, ara tenen

el 33,7% (9,5% menys). A Sant

Andreu i Horta-Guinardó la situació

és similar.

Els resultats del PP són,

sens dubte, els millors que ha

obtingut mai a Barcelona. La

consecució del vuitè regidor

es va celebrar i molt a la seu

Al marge dels resultats electorals, tots els

districtes tindran com a regidor un conseller

de CIU. Trias ha vist rebutjada la seva

proposta d’elegir el regidor de cada districte

en funció dels resultats. Ans al contrari, els

188 consellers corresponents als 10 districtes

seran triats per l’alcalde a proposta dels

partits, aquesta vegada sí, segons els

resultats electorals. El nombre de consellers

bascula entre els 15 i els 23 segons la

població existent en cada demarcació. El

moviment veïnal porta 32 anys reivindicant

que els consellers de districte siguin elegits

directament pels seus veïns i veïnes. Avui en

dia no són representatius.

En el quadre que reproduïm podem

veure que, a Barcelona, CIU té 66

consellers, el PSC 54, el PP 38, ICV-EUiA

23 i UpB, 7. Es preveu que per districtes,

les “majories” seran complicades i els

seus acords, contradictoris. Si voten

conjuntament els consellers de PSC,

ICV-EUiA i UpB, els regidors de CIU

quedaran en minoria a Ciutat Vella,

Sants- Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou

del partit. Al PP el van votar

104.301 persones, 9.219 més

que el 2007. Supera al PSC com

a segona força a les Corts i es

consolida en la mateixa posició

a Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi.

Amb CiU en minoria, pot

esdevenir un element clau per

a la governabilitat de la ciutat,

sobretot a partir de les properes

generals. Potser per això,

els dies en què semblava que el

PP obtindria el seu novè regidor,

els dirigents populars van

afanyar-se a demanar que se’ls

deixés exercir la seva “quota

de canvi”.

Els resultats d’ICV-EUiA tenen

poc a veure amb els dels

que en els darrers anys han estat

els seus companys de viatge

als governs municipal i autonòmic.

Els 62.939 vots obtinguts

suposen un lleu creixement

que li permet guanyar un regidor,

mantenir-se com a tercera

força a Gràcia -on obté els seus

millors resultats- i quart partit

a la resta de districtes -avança

a ERC a Sants-Montjuïc, les

Corts i l’Eixample-. En el proper

mandat, ICV-EUiA té el repte

de guanyar-se la confiança

dels indignats que, en les setmanes

prèvies als comicis, van

reivindicar mesures que des de

fa anys i panys apareixen al seu

programa electoral.

La segona gran damnificada

del 22-M va ser Esquerra. UpB-

ERC-Ri.Cat-DCAT-AM -no és cap

equació, sinó les sigles d’Unitat

per Barcelona, la coalició liderada

per ERC- va obtenir només

33.593 vots (el 2’9% de l’electorat

i el 5,5% dels vots, així

que va entrar a l’Ajuntament

pels pèls). Són més de 20.000

vots menys dels que va obtenir

ERC el 2007, un pobre resultat

que l’ha dut a convertir-se en

la cinquena força política a

tots els districtes i que obliga

els independentistes a iniciar el

seu enèsim procés de reflexió

interna, per veure, en aquest

cas, com dur a port un vaixell

que fa mesos que fa aigües.

Els nous consells de districte

Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

60 dels 188 consellers tenen assignat

un sou que va entre els 19.076 i els 39.211

euros. En ser nomenats pels partits,

aquesta remuneració suposa, a la pràctica,

lliurar amb diner públic militants destacats.

Trias ha nomenat 5 presidents de

districte del PSC (Sant Andreu, Nou Barris,

Sant Martí, Ciutat Vella i Horta), 3 del PPC

(les Corts, Sarrià i Eixample) i 2 d’ICV-

EUiA (Sants i Gràcia). Aquests càrrecs

tenen una escassa funció política però estan

gratificats amb una quantitat que varia

entre els 81.047 i els 112.399 euros.

composició dels consells de districte

Districtes total CIU PSC PP ICV-EUiA UpB

BARCELONA 188 66 54 38 23 7

Ciutat Vella 17 5 5 3 3 1

Eixample 23 10 5 4 3 1

Sants-Montjuïc 19 6 6 3 3 1

Les Corts 15 7 3 4 1 0

Sarrià-Sant Gervasi 19 11 2 5 1 0

Gràcia 17 7 4 2 3 1

Horta-Guinardó 19 5 7 4 2 1

Nou Barris 19 4 8 5 2 0

Sant Andreu 19 5 7 4 2 1

Sant Martí 21 6 7 4 3 1


CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 10

Un nou cicle municipal,

¿noves polítiques?

Jordi Bonet

president de la Favb

Les eleccions locals del passat 22

de maig van donar la victòria a

la coalició Convergència i Unió,

cosa que suposa un tomb històric

a l’Ajuntament de Barcelona,

governat des de 1979 per partits

d’esquerra. La novetat d’aquest

gir fa difícil entrellucar quina serà

l’agenda del nou govern municipal,

més encara tenint en compte

que aquest necessitarà d’aliances

puntuals amb els grups d’oposició

per aprovar els pressupostos municipals

i el Pla d’Acció Municipal.

Aquesta aposta per una política de

pactes de geometria variable hauria

de permetre al nou equip de

govern mantenir l’impuls polític i

ocupar una posició de centralitat,

sense esdevenir reu de cap altra

formació política. Tanmateix, qui

pot acabar ocasionant més neguits

al nou govern municipal no seran

tant els partits d’oposició, sinó la

pròpia coalició convergent, tant a

escala local com autonòmica.

Un partit, dos estils

I és que a diferència de l’àmbit autonòmic,

on CIU va centrar el seu

discurs en deslegitimar l’acció de

govern del Tripartit, l’estil Trias

lTrias haurà de

donar resposta a les

demandes dels grups

d’interès i posicionarse

davant les retallades

del govern de Mas

a Barcelona s’havia caracteritzat

fins ara per una oposició de guant

blanc i perfil baix que delegava en

el Partit Popular i els mitjans de

comunicació adscrits al grup Godó

l’oposició sistemàtica i ferotge al

govern municipal. Així, l’estratègia

de Trias no ha posat mai en qüestió

les grans línies marc del projecte

de ciutat (22@, Pla de la Sagrera,

Glòries, Xarxa Ortogonal d’Autobusos...)

impulsades per l’equip

d’Hereu, sinó la capacitat del govern

bipartit per liderar el projecte

de ciutat.

Trias ha guanyat doncs les

eleccions fent gala d’un estil moderat

i conciliador que contrasta

amb la vehemència neoliberal

que supura el pinyol aglutinat al

voltant del president Mas. Aquest

to continuista es va visualitzar

tant durant el discurs d’investidura

del passat 1 de juliol com

en les declaracions prèvies, on va

situar com a prioritats del nou govern

municipal fer front a la crisi,

donar resposta a les necessitats

socials i simplificar l’Ajuntament,

eliminant aquelles despeses considerades

supèrflues.

Així mateix, i amb l’objectiu

d’evidenciar la diferència de to i

estil respecte al govern Mas, els

primers gestos del nou alcalde han

estat visitar la Fundació Arrels i

assistir a dues festes majors (la de

Camp d’en Grassot i Vil·la Olímpica)

No obstant això, el paper que

ignasi r. renom

Els representants electes del nou Ajuntament de Barcelona posen per als mitjans de comunicació. A sota,

càmera enfocant la visita del nou alcalde al president de la Generalitat, Artur Mas

haurà d’assumir Trias no serà fàcil,

ja que haurà de donar resposta

a les demandes dels grups

d’interès que no deixaran escapar

l’ocasió per maximitzar els

seus beneficis, alhora que haurà

de posicionar-se davant les polítiques

de retallades, privatitzacions

i incompliments en la dotació

d’equipaments (socio-sanitaris,

educatius...) i infraestructures

(L2 i 10 de metro, servei de rodalia...)

del govern Mas. Així doncs,

la política de gestos compensatoris

no serà suficient en un futur

sinó que caldrà prendre decisions,

les quals acabaran decidint cap a

on s’inclina l’agulla de la balança.

Els accents canvien la melodia

I és que malgrat que Trias hagi fet

gala fins ara d’optar per cert continuisme,

hi ha elements en el seu

programa que marquen diferències

clares amb l’equip anterior i

que poden acabar canviant l’enfocament

general de les polítiques

urbanes. Entre aquests elements,

cal destacar la voluntat expressa

per “flexibilitzar” el Pla d’Usos de

Ciutat Vella, cosa que implicaria

posar fi a la política de contenció

d’establiments hotelers i apartaments

turístics iniciada per la regidora

Itzíar González i obriria altra

vegada la veda a l’anarquia de llicències

i obertures que es vivia al

districte. En aquest sentit, el nou

equip de govern s’ha manifestat

contrari a la introducció de la taxa

turística, una de les propostes incloses

al Pla Estratègic de Turisme

i que comptava amb el suport del

moviment veïnal.

D’altra banda, també pot ser

preocupant la voluntat que les

entitats del tercer sector acabin

incorporant-se a la xarxa pública

d’acció social, cosa que pot acabar

esdevenint un caramel enverinat

que afavoreixi l’externalització

i privatització de serveis, alhora

que desnaturalitzi el model de

gestió cívica.

Finalment, un altre element

d’incertesa serà la concreció de

la participació. El nou equip ja

ha manifestat la seva voluntat

de redissenyar l’estratègia de

participació ciutadana, cosa que

contrasta amb l’acord que CIU va

donar a l’anterior Pla Director de

Participació Ciutadana. Tot i que

encara no podem anar un pas més

enllà de la suposició, és possible

que hi hagi canvis substantius a

escala barrial (consells i tècnics

de barri) mentre es mantinguin

gairebé sense canvis les estructures

a escala ciutat (Consell de

Ciutat i consells sectorials).

Dilemes del futur Ajuntament

Fins ara, Convergència havia sabut

combinar sagaçment les seves

dues ànimes sota una bandera: la

socialdemòcrata i la neoliberal. El

dubte rau en si aquesta indefinició

lUn dels perills en

què pot caure el nou

Ajuntament és fer

bandera del populisme

punitiu. L’elecció de

Delort no és bon auguri

podrà mantenir-se un cop ha accedit

al govern de la ciutat. D’una

banda, caldrà tenir en compte la

pressió dels grups d’interès (el

“partit del cotxe” que va maquinar

l’ensulsiada de la Diagonal,

el “lobby” d’hotels i apartaments

turístics, les grans constructores

i determinats emporis mediàtics)

que van treballar àrduament per

desgastar l’anterior equip de govern

i ara li demanaran prebendes.

De l’altra banda, haurà d’entomar

la situació de crisi social,

econòmica i ecològica que travessa

la ciutat i fer-ho en un context

polític i ideològic advers per al foment

de la cohesió social. Un dels

perills en què pot caure el nou

ajuntament és fer bandera del

populisme punitiu, que tot i que

no ha estat l’estil del nou alcalde,

seria carregar les despeses de la

crisi als sectors populars i criminalitzant

i convertint en boc expiatori

aquells col·lectius més vulnerables.

L’elecció de Joan Delort

com a cap de la guàrdia urbana i

l’estil de Felip Puig al capdavant

del departament d’Interior no són

precisament bons auguris.

Així doncs, caldrà estar atents

a les decisions que prengui el

nou equip de govern per saber si

aquest manté el seu centrisme o

s’escora cap a posicions “business

friendly” d’acord amb els vents

imperants a l’altre cantó de la

plaça de Sant Jaume.


CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 11

Els nous executius

de l’Ajuntament

andrés naya

Són els nous executius de l’Ajuntament

de Barcelona: consellers delegats,

directors generals, gerents.

Centenars d’alts càrrecs designats,

no pas elegits, fan realitat les propostes

i els objectius polítics. Busquen

que la gestió sigui més eficaç

i àgil. L’administració municipal

està composta del funcionariat, els

directius de les empreses i organismes

autònoms més els anomenats

“càrrecs de confiança”, que actualment

superen la xifra de 250.

El seu desmesurat creixement va

començar als anys 90, quan es van

fundar empreses o Instituts Municipals

i es va fer habitual la contractació

de personal extern.

El grup d’empreses està format

per SPM Barcelona Activa SA;

SPM Barcelona Gestió Urbanística

SA (BAGURSA); SPM Informació

i Comunicació de Barcelona SA

(ICB); i Barcelona d’Infraestructures

Municipals (BIMSA), composta

per Foment de Ciutat Vella, Pro-

Eixample, Pro-NouBarris, 22@ SA,

Agència de Promoció del Carmel

i Barcelona de Serveis Municipals

(B:MS). Entre totes les plantilles

sumen més de 6.000 treballadors.

Tota aquesta estructura té un

gran cost econòmic, però el cost

democràtic és encara més gran. El

funcionament dels consells d’administració

i les auditories practicades

no garanteix el control

democràtic. Les empreses i organismes

municipals tenen una autonomia

de funcionament excessiva i

perillosa.

Acaba de començar el ball de

nomenaments. Dels designats, només

una és dona i funcionària. La

major part vénen de l’empresa privada

i han cursat estudis a Esade

o l’IESE.

Constantí Serrallonga

El primer nomenament de Xavier

Trias va ser el de Constantí

Serrallonga com a “supergerent”

municipal. L’any 2002 el socialista

Xavier Casas el va nomenar conseller

delegat de Transports Metropolitans

de Barcelona. Va cessar

lLes empreses i

organismes municipals

tenen una autonomia

de funcionament

excessiva i perillosa

a petició pròpia l’any 2008 per

discrepàncies amb la presidenta

de TMB, Assumpta Escarp. Del seu

pas per TMB es recorda el trist

cas del suïcidi del conductor Pablo

Díez, acusat injustament del

robatori d’un bitllet d’autobús.

El cap de recursos humans va ser

implacable i va comptar amb el

suport del conseller delegat Serrallonga.

Actualment treballava a

Tradisa, i era assessor de l’Arquebisbat

de Barcelona i de Foment

del Treball.

Concentra un enorme poder.

Dirigeix una amplíssima xarxa formada

per un grup de set gerents

De dalt a baix i d’equerra a

dreta, Constantí Serrallonga,

Joan Delort, Vicent Guallart,

Jordi Joly, Joan Angulo, Àngel

Miret, Marta Clari, Ramon

Massaguer i Ignasi Armengol

sectorials, deu gerents territorials

(un per districte), més els directius

dels tretze Instituts i les nombroses

empreses municipals.

Joan Delort

Gerent de Prevenció, Seguretat i

Mobilitat. Fa sis mesos era el màxim

responsable del Mossos d’Esquadra.

Geògraf i criminòleg. És

públic i notori l’enfrontament de

Delort amb Xavier Vilaró, màxim

responsable de la Guàrdia Urbana.

El juny de 2008 Vilaró va resultar

ferit per l’impacte d’una pilota

de goma disparada pels Mossos.

La polèmica entre ambdós cossos

de seguretat va ser duríssima.

Les explicacions de Vilaró van ser

molt contradictòries. Vilaró va

assistir a l’acte d’investidura de

Xavier Trias i va entrar al Saló de

Cent molt somrient. A la tarda estava

cessat. El substitueix Evelio

Vázquez, que porta 32 anys al cos

de la Guàrdia Urbana.

Vicent Guallart

Guallart serà el gerent d’Hàbitat

Urbà i substitueix l’imputat Ramon

Massaguer. Va ser molt crític amb

els anteriors responsables d’urbanisme

Oriol Bohigas i Josep Anton

Acebillo. També serà arquitecte en

cap, substituint Oriol Clos, que pot

continuar col·laborant amb Trias

en altres responsabilitats. Tindrà

com a col·laborador Albert Civit,

director de l’Incasòl. Es planteja

revisar els projectes de l’estació

de la Sagrera i Glòries.

No havia transcorregut ni una

setmana del seu nomenament

quan Guallart va ser notícia. L’any

2003 havia dissenyat un xalet de

450 metres a Rafael Blasco, actual

portaveu del PP en les Corts

lEl ‘supergerent’

Serrallonga acumula

un enorme poder

al capdavant de les

empreses municipals

Valencianes. A la vegada, aquest li

va adjudicar la realització del projecte

Sociópolis, 184 habitatges de

protecció social. Un exemple poc

edificant.

Jordi Joly

Gerent d’Economia i Promoció

Econòmica. Llicenciat en Ciències

Polítiques, ocuparà l’espai de les

gerències de Finances i Promoció

Econòmica que desenvolupaven Pilar

Solans i R. Frigola. Va ser tinent

d’alcalde d’Economia a Sant Cugat

del Vallès amb Lluís Recorder. A

l’actualitat treballava a la consultora

Palladium. Durant tretze anys

va ser empresari del sector de l’automòbil

i la informàtica.

Joan Angulo

Gerent de Recursos (Serveis Generals,

Recursos Humans i Serveis

Jurídics). Treballava amb el grup

mediàtic del comte Godó com a

director corporatiu de recursos humans.

Va pilotar amb mà ferma la

reconversió de La Vanguardia. Centenars

de treballadors van causar

baixa entre 1988 i 1993. Va ser director

del Departament de Treball

de la Generalitat. Ara gestionarà

“El comedero”

una plantilla municipal de més de

6.000 funcionaris.

Àngel Miret

Gerent de Qualitat de Vida, Igualtat

i Esports. Sindicalista de la UGT

i militant de CIU. Va ser secretari

general de la Funció Pública i ex

secretari general d’Immigració.

¿Les seves competències en Immigració

substituiran l’actual comissariat?

Marta Clari

Funcionària. Sense carnet. Ha passat

de tècnica de cultura de Nou

Barris als anys 80 a gerent de Cultura,

Coneixement i Innovació.

Abans de ser gerent de l’ICUB va

ser el braç executor del reeixit Pla

de Biblioteques de Ferran Mascarell.

Les entitats culturals la reconeixen

com a una executiva eficaç

i molt exigent.

Ramon Massaguer

Imputat en els cas de l’Hotel del

Palau, el passat mes de març el

jutjat d’instrucció número 10 va

denegar la petició d’arxivament

de la causa, ja que l’operació urbanística,

d’haver-se realitzat com

estava prevista, pot qualificar-se

inicialment de “especulativa” (les

finques venudes per la Fundació

del Palau van augmentar significativament

el seu valor en ser requalificades).

Malgrat la seva situació,

Massaguer ha estat nomenat gerent

adjunt de Coordinació d’Empreses

i Entitats Municipals.

Ignasi Armengol

L’actual responsable de la Xarxa

d’Autobusos de TMB ha estat nomenat

gerent del holding d’empreses

més important de l’Ajuntament,

B:SM. Gestionarà, entre d’altres:

el Bicing, l’Àrea Verda, la Xarxa

d’Aparcaments, les instal·lacions

de l’Anella Olímpica, el Parc del

Fòrum, el Velòdrom, el Tibidabo,

el Zoo, Tersa i Mercabarna. B:SM té

una participació del 24,25% de la

societat Capital de Riesgo Catalana

de Iniciativas, i el seu major projecte

és Spanair.

En el moment d’escriure aquestes

línies ja se sap que els gerents

dels districtes seran de CIU. Queden

pendents de nomenament o ratificació

la major part dels alts càrrecs

de les empreses municipals,

els 13 Instituts, Parcs i Jardins i el

Patronat Municipal de l’Habitatge.

Amb aquest nom es coneix en cercles polítics la Diputació de

Barcelona. L’entitat té un enorme potencial en mitjans humans,

materials i econòmics. La seva àrea d’influència abasta 331

municipis. Compta amb una plantilla de 3.980 funcionaris i

té un pressupost de 661,8 milions d’euros per a aquest any.

Les despeses de personal són de 250,9 milions. El president,

Salvador Esteve (CDC), té un sou de 128.581 euros a l’any. Els

sous de 46 càrrecs de confiança suposen 2,5 milions d’euros.

CIU ha guanyat la Diputació de Barcelona gràcies al

pacte amb el PP. El mercadeig incloïa l’alcaldia de Badalona

i el suport als pressupostos de la Generalitat. La primera

vicepresidència, Territori i Sostenibilitat, l’ocuparà Alberto

Ferández Díaz. Serà responsable del suport polític i financer

als municipis. Té un sou de 96.896 euros a l’any.

En 5

paraules

Presidència del Plenari

Joan Puigdollers no ha estat

nomenat com a tinent d’alcalde.

Serà regidor de Sarrià-Sant

Gervasi i responsable de

Sostenibilitat. Però Puigdollers

porta molts anys a la plaça de

Sant Jaume. Ha treballat per

a tots els alcaldables de CIU.

Es diu que, com agraïment

als serveis prestats, serà

el president dels Plenaris

municipals. El seu talant

negociador, el seu coneixement

de la casa, són bones

presentacions. Si es confirma la

notícia, l’alcalde delegarà en ell

la presidència del Plenari.

Comissions del Plenari

Són els grups encarregats

de preparar els temes i els

ordres del dia dels Plenaris.

Ara s’han reduït de vuit a sis.

Les presidències seran per a

l’oposició: PSC es queda amb

Hisenda i Urbanisme. El PP

presidirà Seguretat i Presidència.

ICV-EUiA Qualitat Urbana i ERC,

Cultura. El sou dels presidents

és d’entre 75.316 i 98.192 euros.

¿Què passarà si CIU es queda

en minoria a les comissions?

¿Passaran les propostes al

Plenari?

Participació ciutadana

S’ha nomenat com a comissionat

a Carles Agustí, el número

dos de CDC a Barcelona. Té

41 anys i és llicenciat en

Ciències Polítiques. Com a

conseller de Gràcia va passar

desapercebut. Al seu discurs

d’investidura, Trias va dir: “creo

un comissionat de Participació

Ciutadana perquè condueixi

una reforma en profunditat

dels processos i mecanismes de

participació”. Temps al temps.

Comissaris polítics

Així va qualificar Trias quan

estava a l’oposició a la figura

dels tècnics de barri. Son els

interlocutors de l’Ajuntament

més pròxims als veïns i veïnes.

73 barris, 73 tècnics. ¿Suprimirà

Trias aquesta figura?

Comunicació

L’àrea de Comunicació en altres

temps es va dir “d’agitació i

propaganda”. En democràcia

es premia amb “exclusives”

la falta de talant crític o es

contracten campanyes de

publicitat (quaderns o extres)

als mitjans que s’ho mereixen.

Comunicació també serveix per

informar. Marc Puig en serà el

pròxim responsable. Va ocupar

aquest càrrec al govern de la

Generalitat. És un home de

màxima confiança d’Artur Mas.

La seva àrea inclou un gabinet

de premsa que dirigirà Òscar

Martínez. Han incorporat el

periodista Jordi Corbalán, de

Catalunya Ràdio, que ja hi va

treballar a la campanya electoral.

Comissionat d’Immigració

El nou govern municipal va

anunciar la continuïtat del

comissionat d’Immigració. El

passat 1 de juliol, a la pressa de

possessió del nou Ajuntament, el

socialista Dani de Torres ens va

manifestar quan el vam felicitar

per la ratificació que només

continuava uns dies... ¿La seva

provisionalitat indica que Trias

no té clara la seva política de

immigració?


CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 12

Opinió

miguel muñiz

14 L’energia nuclear

després de Fukushima

andrés naya

14 Traspasar

la línea roja

La veu del

CARRER

Escurçar distàncies

El 19 d’abril de 1979, després de les primeres eleccions

municipals des de la República, la plaça de Sant Jaume

es va omplir a vessar d’homes i dones que van celebrar la

constitució del nou Ajuntament democràtic, que posava fi

a 40 anys de dictadura. A l’interior del consistori, veïns i

veïnes de tots els barris es van felicitar entre somriures.

L’Ajuntament s’obria a la ciutadania. En acabar l’acte

de presa de possessió de Narcís Serra, l’alcalde i els seus

regidors del Pacte de Progrés (PSC, PSUC, CiU i ERC),

amb la UCD a l’oposició, van saludar des del balcó abans

de dirigir-se al Palau de la Generalitat a saludar el

president Josep Tarradellas. A la plaça de Sant Jaume,

espontàniament, es va fer un passadís. Els regidors, amb

parsimònia, van creuar la plaça. Salutacions, abraçades i

gestos de complicitat. Sant Jaume complia el seu paper com

a plaça del poble. Era una festa.

L’1 de juliol del 2011, des de primera hora del matí,

la plaça de Sant Jaume estava presa. Desenes d’efectius

dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana (i no pocs

disfressats d’indignats o aturats) van establir controls

policials, als carrers adjacents i tot. Les tanques acotaven

els espais de la plaça. L’Ajuntament es va omplir

d’autoritats polítiques i institucionals, de gerents i alts

funcionaris. També familiars. Periodistes. Alguns, pocs,

representants d’entitats. I gairebé cap veí ras. L’alcalde

Xavier Trias va pronunciar un discurs correcte. Va

parlar d’il·lusionar la ciutat, però el seu to no transmetia

precisament il·lusió. En acabar l’acte, i sense sortir al

balcó, alcalde i regidors van anar a saludar el president

Artur Mas. Van creuar una plaça tancada, vedada als

veïns, i gairebé buida. “No han vingut ni els militants”,

va dir una senyora. Més enllà d’autoritats en espais

reservats, a peu de carrer hi havia tot just un centenar

curt d’aturats i indignats, aquells que dies abans havien

omplert a milers la plaça de Catalunya. Escridassades,

alguna pancarta i fulletons voleiant sobre els nous regidors

contribuïen a la imatge desoladora d’una plaça de Sant

Jaume que no era cap festa.

El distanciament entre els polítics i la ciutadania és molt

gran. Ho certifica la gent del moviment veïnal, testimoni

directe dels 32 anys que separen aquestes dues imatges. El

futur de la ciutat, i de la societat, depèn en bona mesura

que la distància s’escurci.

fons psuc/anc

ignasi r. renom

la veu del CARRER

Edita: Federació d’Associacions de Veïns

i Veïnes de Barcelona

Obradors, 6-10 baixos

08002 Barcelona

Telèfon: 93 412 76 00

Fax: 93 412 58 88

e-mail: carrer@favb.cat

Web: www.favb.cat

Consell de direcció: Andrés Naya,

Marc Andreu i Jordi Bonet

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro,

Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran

Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer,

Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes

Portada: Villuendas & Gómez

Maqueta original: Joan Carles Magrans

Administració: Marga Parramon

Publicitat: Isabel Mancebo

Fotomecànica i impressió: Imprintsa

Telèfon: 93 878 84 03

Revisió ortogràfica: Roser Argemí

Consell de redacció: Gemma Aguilera,

Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro,

Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina,

Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis,

Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria

Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R.

Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens,

Marc Villoro

Consell assessor: Manel Andreu, Anna

Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens,

Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús

Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep

Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan

B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep

Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

Distribució: Trèvol Missatgers

Telèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necessàriament d’acord

amb les opinions que s’expressen

als articles signats per particulars o

col∙lectius. Es permet la reproducció sense

modificacions de qualsevol contingut de

la revista fent esment de l’autoria i sense

finalitat de lucre, segons la norma copyleft

Imprès en paper ecològic de 80 grams

Dipòsit legal B - 21300 - 1995

Aquest número té un tiratge de 8.000

exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del

Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,

Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

El ninot de

El Roto


CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 13

Cinc anys de retards

LA CAMBRA FOSCA

El passat 20 de juny les associacions de veïns de Sant Andreu

de Palomar i Sant Andreu Nord Tramuntana van realitzar una

jornada reivindicativa denunciant el retard en la construcció dels

equipaments aprovats l’any 2006, amb una visita guiada pels llocs

que han d’acollir-los i exigint a l’Ajuntament i la Generalitat

l’inici de les obres dels habitatges protegits, l’escola bressol i la

residència de la gent gran, que són els més urgents.

Els Mossos, a missa

El Xalet,

en perill

La remodelació de la

caserna de la Guàrdia

Urbana de Nou Barris implica

l’enderrocament del Xalet

de l’antic Institut Mental.

No se n’havia informat ni

als plens del districte ni a

la Comissió de Patrimoni.

El Xalet està catalogat amb

un nivell C que impedeix

el seu enderrocament.

Àngel Colom

Va ser diputat d’ERC.

Juntament amb Pilar Rahola

va fundar el 1996 el Partit per

la Independència (PI), que va

fracassar electoralment el 1999

i va deixar importants deutes.

L’any 2000 es dóna d’alta a

CDC. El mateix any rep 75.000

euros de Fèlix Millet per pagar

els deutes del PI. Curiosament,

existeix un conveni que

indica que en va rebre 150.00

euros. Colom diu que la seva

signatura és falsa, que només

en va cobrar la meitat. ¿Per

què es va negar a informar a

la comissió del Parlament qui

li va recomanar que anés a

demanar ajuda a Millet? Si ell

només va cobrar 75.000 euros,

¿qui se’n va emportar els altres

75.000? A l’actualitat, Colom

és Secretari d’Immigració de

CDC. Josep Maria Pijuan, el

jutge que investiga el saqueig

del Palau, l’ha citat a declarar

com a imputat el pròxim 18 de

juliol (ja no és festiu). Colom

continua en el càrrec: prohibit

dimitir.

“El Senyor està present en les vostres actuacions”, va manifestar

l’arquebisbe de Barcelona a la missa institucional que es va celebrar

amb motiu de la festa del cos de Mossos d’Esquadra. A la foto, el

conseller Puig rebent l’hòstia consagrada. Dies després, el 15 de

juny, va ser desallotjada violentament la plaça de Catalunya. Més

d’un dels acampats van rebre, en contra de la seva voluntat, la seva

“primera comunió”.

Antoni Vives i Tomàs

El flamant tercer tinent

d’alcalde de l’Ajuntament

de Barcelona va militar al

Moviment de Defensa de

la Terra (MTD), l’esquerra

independentista dels anys 80.

Posteriorment va ser secretari

general d’Acció Catalana,

militant d’ERC i finalment va entrar a CDC l’any 1999. Home

de confiança d’Artur Mas, va ser director de la Fundació Trias

Fargas, entitat que va canviar de nom a partir de l’affaire Millet.

És regidor de l’Ajuntament des de 2007. Vives és molt atrevit.

Se l’ha vist passejant per la plaça Catalunya en plena campada

d’indignats, i en una de les seves col·laboracions periodístiques no

va dubtar a qualificar el moviment del 15-M com “la revolució dels

impotents”. El tanquem a la cambra fosca perquè reflexioni.

L’Arxiu Històric de Roquetes

- Nou Barris, recolzat per

la major part d’entitats i

associacions del districte,

està desenvolupant una

intensa campanya per salvar

l’edifici. “No ens neguem

que la Guàrdia Urbana

disposi d’unes instal·lacions

adequades, però cal repensar

l’actual projecte, que ha

de ser compatible amb la

preservació del patrimoni”,

diu el manifest. Han elevat

l’escrit a Pronoba. El gerent

està desaparegut i a hores

d’ara, 23 de juny, no ha

obert boca.

EN POSITIU

Desnonament fallit

El 14 de juny, membres de la Plataforma d’Afectats per

la Hipoteca, de l’Associació de Veïns de Sant Andreu Nord

Tramuntana i amics de Matías van impedir el seu desnonament.

Matías està a l’atur, cobra 400 euros i té un fill al seu càrrec.

Caja Madrid se li queda el pis i a més li exigeix que pagui 172.000

euros. Matías no té on anar. La mobilització li ha donat un respir.

La Plataforma busca que la caixa li llogui l’habitatge o que

l’Oficina de l’Habitatge li permeti ocupar un pis d’emergència

social. La lluita continua.

Telefónica

tancarà?

La lluita que porta el barri de

Prosperitat per aconseguir el

tancament de l’activitat del

Centre de Processament de

Dades de l’edifici de Telefónica

del carrer Boada pot donar el

seus fruits en breu. El jutge

ha donat llum verda perquè

Urbanisme faci efectiu el

cessament d’activitat, un cop

s’ha demostrat que els sorolls

que causa són incompatibles

amb la vida normalitzada dels

veïns i veïnes. Els treballadors

de l’Ajuntament es van

presentar a l’edifici per fer

efectiva l’ordre, però els

responsables de Telefónica es

van negar a deixar-los entrar.

¿La prepotència d’aquesta

macroempresa podrà amb

jutges, ajuntament i veïns?

Stop busos turístics

El passat 17 de juny els veïns de Sagrada Família van denunciar

els patiments que causa la invasió turística al barri, especialment

els grans autobusos turístics i els problemes que generen en

temes de mobilitat i contaminació. Una concentració convocada

per l’Associació de Veïns, celebrada en la confluència del carrer

Marina amb Provença, va reivindicar que aquests autobusos

aparquin fora del barri per poder recuperar l’espai públic.


CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 14

miguel muñiz

membre de tanquem les nuclearsnova

cultura de l’energia i observatori

de l’energia a Catalunya

L’energia nuclear després de Fukushima

El passat diumenge 5 de juny

unes 6.000 persones van

participar en la primera

manifestació contra l’energia

nuclear realitzada a Barcelona

desprès de 21 anys. Des que la reivindicació

ciutadana i la racionalitat

econòmica obliguessin a tancar Vandellòs

1 després de l’accident de l’octubre

de 1989, no s’havia produït cap

altra reacció social contra les nuclears.

Una dada: la catàstrofe de Txernòbil,

de la qual el passat 26 d’abril es

van complir els 25 anys, no va treure

al seu dia la ciutadania al carrer.

Per poder entendre l’abast del

que representa Fukushima hem de

remuntar-nos a l’any 2001 quan,

sota l’impuls de la primera presidència

de George Bush als EUA,

es va iniciar allò que els mitjans de

comunicació batejarien ràpidament

com el “renaixement nuclear”.

El motiu del “renaixement nuclear”

era fàcil d’entendre: a mitjan

anys 70 s’havia produït una aturada

mundial en la construcció de centrals

nuclears a causa dels costos ruïnosos

d’aquesta tecnologia. Aquesta aturada

s’havia reforçat amb el descrèdit

provocat pels accidents de Harrisburg

als EUA el 1979, i de Txernòbil.

Cap al 2001, desprès de més de 20

anys sense un programa de construcció

de noves centrals, la gran majoria

dels 440 reactors que encara funcionaven

en el món s’acostaven, en mig

d’avaries i ensurts diversos, al moment

de tancar definitivament per

vells. En resum, la indústria nuclear

s’enfrontava a la seva mort natural.

Per evitar-ho, els grups que obtenen

beneficis de l’energia nuclear

van dissenyar un discurs en què sumaven

dues noves “argumentacions”

a les tres mentides de la propaganda

nuclear de sempre. A les velles fal·

làcies que l’energia nuclear és segura,

econòmica i fiable, s’hi va afegir

que és necessària per combatre el

canvi climàtic, aprofitant la preocupació

per la destrucció que està

provocant en el clima la crema dels

combustibles fòssils; i que és imprescindible

per garantir el subministrament

energètic, davant les primeres

Dani codina

Manifestació

antinuclear

del 5 de juny

a Barcelona, la

primera en 21

anys

lPer fer que els polítics tanquin les

centrals i no es rendeixin a la pressió

dels interessos nuclears no bastarà

amb l’activitat d’unes organitzacions

ecologistes: es necessitarà un ampli

moviment social

mostres d’alarma pels signes d’exhauriment

dels jaciments de petroli.

Refutar les cinc mentides allargaria

massa aquest article; allò que

importa constatar és que la campanya

de propaganda del “renaixement

nuclear” va ser aclaparadora

en despeses econòmiques i en cridòria

mediàtica. Durant els darrers 10

anys les cinc mentides es van repetir

amb tanta freqüència, i de formes

tan diverses, que van aconseguir

que una part important de la societat

oblidés la realitat nuclear. Mentre

les apel·lacions a la memòria i

a la racionalitat eren silenciades, o

reduïdes a la seva mínima expressió,

els mitjans d’informació reproduïen

contínuament les opinions dels empresaris,

economistes, científics, polítics,

sindicalistes i periodistes que

conjugaven innumerables versions

de les mencionades cinc mentides.

Per això moltes persones desconeixien,

o consideraven insignificants,

els perills i la irracionalitat

de la tecnologia nuclear, mentre

creien cegament en la seva necessitat.

Si la indústria no va aconseguir

un programa de construcció de noves

centrals va ser perquè la realitat econòmica

és tossuda, i ni bancs ni empreses

es van animar a invertir els

seus escandalosos beneficis en una

indústria tan insegura. Però que

molta gent s’empassés les mentides

de la campanya, sense reparar que

no existien programes de construcció,

ni en el fracàs dels pocs projectes

que s’havien engegat a Europa, és la

prova que la propaganda del “renaixement

nuclear” havia tingut un èxit

absolut: el “debat nuclear” quedava

circumscrit a l’aspecte econòmic; el

sofriment, la contaminació radioactiva,

les malalties mortals, els residus,

els perills per a la salut i el medi

ambient durant centenars d’anys,

n’eren exclosos. En el màxim punt de

la seva eufòria es va arribar a definir

l’energia nuclear com “ecològica”.

A Espanya la prova de l’èxit de

la campanya es va donar l’any 2009,

amb l’allargament fins l’any 2013

del funcionament de la vella i deteriorada

central nuclear de Garoña.

Animats per aquest èxit, i a mesura

que la data de tancament del 2013

s’acostava, les pressions per aconseguir

un nou allargament es van

anar fent cada cop més escandaloses...

I llavors va succeir la catàstrofe

de Fukushima.

Fukushima és pitjor que Txernòbil:

hi ha implicats quatre reactors

que estan abocant, i abocaran durant

mesos, una ingent contaminació

radioactiva que es va dispersant

pel món. Els nivells “legals” de radioactivitat

en aliments ja s’han elevat

arbitràriament, per tal d’evitar

un enfonsament econòmic, encara

que això impliqui consumir productes

contaminats. Les perspectives

d’un increment de càncers i altres

malalties en grans grups de població

s’incrementen.

Fukushima ha destruït 10 anys

de propaganda del “renaixement

nuclear” i ha tornat a mostrar la

veritable cara d’aquesta tecnologia:

un llegat de sofriment i mort durant

generacions, i un seguit de problemes

impossibles de solucionar avui.

El rebuig de la societat s’ha tornat

a manifestar, però la resposta de les

empreses, bancs i personatges que

treuen benefici del negoci nuclear ha

estat clara: silenci o desinformació

continuada sobre l’abast de la catàstrofe,

i un intent d’aprofitar-la per

insistir en què el govern (qualsevol

govern) es faci càrrec d’un programa

de construcció de “noves” centrals

nuclears “intrínsecament segures”

amb càrrec al pressupost públic.

Per tal d’evitar això, per fer que

els polítics tanquin les centrals nuclears

que encara funcionen i no es

rendeixin a la pressió d’aquells interessos,

no bastarà amb l’activitat

d’unes organitzacions ecologistes.

Es necessitarà un ampli moviment

social, la manifestació del dia 5 de

juny n’ha de ser el primer pas.

Traspasar la línea roja

Fernández Durán

andrés naya

El 15-J los parlamentarios fueron agredidos

por una minoría de manifestantes. Mas y

otros miembros del Gobierno han calificado la

algarada de “kale borroca”. Incluso se ha mentado

el 23-F. Se habían traspasado todas las

líneas rojas democráticas. Pero el 15-J no fue

la primera vez. El Periódico de Catalunya nos

recordaba que el 30 de mayo de 1984, investido

Jordi Pujol como presidente, su adversario

político Raimon Obiols (PSC), “fue agredido

con objetos, golpes e insultos” cuando salía del

Parlament. Los concentrados no eran militantes

antisistema, sino simpatizantes de CDC.

La memoria, para ciertos casos, se adormece.

Pero es que además la capacidad de indignación

de los políticos es también selectiva. Hoy

se están traspasando otras líneas rojas para

las que no se piden castigos ejemplares.

¿No se traspasa la línea roja democrática

cuando se pretende aprobar sin debate suficiente

una Ley Ómnibus que modifica 77 leyes anteriores

y deroga 14? ¿O cuando a través de un

pacto PP-CIU se aprueban presupuestos que

recortan sanidad y educación sin contemplarse

en sus programas electorales?

¿No se traspasa la línea roja cuando se mantiene

una ley de jubilaciones de altos cargos que

garantiza a un expresidente de la Generalitat

o del Parlament una pensión de 100.000 euros

anuales los primeros 4 años (a partir de los 65

pasará a 80.000), mientras el 70% de mujeres

pensionistas cobran 8.400 euros al año?

¿No se traspasa la línea roja cuando en Barcelona

se desalojan de sus casas a 15.892 familias

por no poder pagar mientras se modifica

una Ley de Urbanismo que reduce obligaciones

de los promotores y propietarios de suelo?

¿No se traspasa la línea roja cuando se

llevan décadas manteniendo una financiación

opoca de los partidos, cuando ciertas

fundaciones son recaudadoras de “impuestos

revolucionarios” y las grandes constructoras

tienen que pagar obligatoriamente comisiones

para que se les adjudiquen las grandes

obras? ¿O cuando la ley electoral permite a

personas imputadas de corrupción presentarse

a las elecciones?

¿No se traspasa la línea roja cuando en

nuestra ciudad hay más de 100.000 parados,

muchos jóvenes, y que mientras se les limita o

niega el subsidio de paro se dedican millones

a rescatar a bancos y cajas de una crisis provocada

por sus operaciones especulativas?

Muchas líneas rojas traspasadas y silenciadas.

Tolerancia cero para unos, patente de

corso para otros. Proclaman que son tiempos

de violencia. Nosotros también lo creemos. La

violencia toma diferentes formas.

jordi bonet

Corria l’any 1994, mentre Barcelona es trobava al bell

mig de la ressaca post-olímpica, un grup de joves vam

decidir apropar-nos a Madrid per oposar-nos a la cimera

organitzada pel Fons Monetari Internacional. El

viatge tingué un component iniciàtic en tant que prefigurava

el que set anys després seria l’eclosió del moviment

global barceloní: la manifestació contra el Banc

Mundial de 2001 i l’Europa del Capital de 2002. Fou

en aquest viatge on vam conèixer el Ramón Fernández

Durán i el seu llibre La Explosión del Desorden que

durant anys ens serví de carta de navegació en el mar

d’incertesa política on ens havia situat el triomf del

capitalisme neoliberal.

Des d’aleshores ençà es teixí una forta complicitat

entre els moviments socials barcelonins i aquest enginyer

ficat a ecologista, que uns anys més tard acabaria

fundant Ecologistas en Acción. En Ramón esdevingué

un referent per a totes aquelles persones que pensàvem

que un altre món és possible no era cap consigna utòpica,

sinó la condició de possibilitat per assegurar la nostra

existència futura.

Al llarg d’aquests anys, els moviments socials i el

moviment veïnal barceloní hem après dels seus llibres,

dels seus consells i de la seva alegria de viure.

Ara, un cop ha marxat, ens ha regalat una darrera

lliçó sobre com afrontar una mort no per anunciada,

menys sentida per les persones que vam créixer al

seu costat.


CARRER118 desembre 2010 DOSSIER 15

Un segle d’humor gràfic a Barcelona

Articles

albert balançà

anaïs barnolas

mireira bofill

josep maria cadena

luis caldeiro

jaume capdevila ‘kap’

jaume fabre

rai ferrer

pepe gálvez

antoni guiral

daniel gomis

elia herranz

alfons lópez

meritxell pauné

antonina rodrigo

Fotografia

joan morejón

ignasi r. renom

Portada

villuendas & gómez

DOSSIER

Els artistes gràfics han jugat un paper

essencial i molt poc reconegut en

ajudar-nos a interpretar les realitats

i contradiccions de la Barcelona del

segle XX i XXI. Aquest dossier és el

petit homenatge que de fa temps els hi

volíem brindar des de Carrer

Ninotaires i altres espècies perseguides

jaume fabre

periodista i historiador

ra està molt clar que un ninotaire

és un periodista que utilitza el

A

dibuix com a forma d’expressió i

l’humor com a gènere, de la mateixa manera

que altres fan servir el text i diversos

gèneres periodístics com la crònica,

l’entrevista o el reportatge.

Però no sempre ha estat així, i fins no

fa gaires anys el treball dels ninotaires

era considerat secundari o complementari

i sovint es presentava de forma anònima.

Fins fa una vintena d’anys el Col·legi

de Periodistes no va admetre l’ingrés dels

que omplen els setmanaris satírics o publiquen

vinyetes en els diaris.

Els ninotaires han estat sempre el

puntal bàsic dels setmanaris satírics, però

cal no oblidar que aquests han estat sempre

una combinació d’humor gràfic i humor

literari. Els dibuixos i els textos han

conviscut a les revistes més mordaces en

percentatges molt variables, des d’aquelles

en què el text és la base fonamental

fins a les que li deixen només algun racó

marginal. Això fa que, a vegades, sigui

difícil incloure determinada publicació en

el capítol de les revistes satíriques o en el

de les d’informació general. Aquest problema

es planteja sobretot com més ens

lNomés fa una vintena d’anys

que el Col·legi de Periodistes

va admetre l’ingrés dels

ninotaires que omplen els

setmanaris satírics i diaris

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, portades de La Campana de Gràcia

(juliol de 1913); Papitu (juny de 1910); L’Esquella de la Torratxa (juny de

1913) i ¡Cu-Cut! (primer número, gener 1902)

acostem a l’actualitat, ja que l’humor gràfic

ha esdevingut un capítol indispensable

en qualsevol mitjà de comunicació.

A part, l’humor gràfic ha quedat plenament

integrat en els diaris, que de satírics

en tenen més aviat poc. A cap se

li ocorreria ara de sortir sense una secció

fixa d’humor gràfic. Però fa una mica

més de mig segle a cap diari seriós se li

hauria acudit d’incloure un acudit a les

seves pàgines. Cal, doncs, fer una distinció

clara entre l’humor gràfic als setmanaris

satírics, que a Catalunya comencen

a publicar-se poc abans de la revolució de

1868, i l’humor gràfic als diaris, que no

comencen a incloure’l fins a finals dels

anys quaranta del segle passat.

Un primer segle

sense humor a la premsa

En els orígens de la premsa el periodisme

satíric no tenia una presència en les

publicacions periòdiques per dues raons

ben senzilles: les dificultats tècniques de

reproducció d’il·lustracions i la rigorosa

censura que es va mantenir durant el

regnat de Ferran VII (1814-1843). Més

inexplicable resulta que tampoc fes aparició

durant el parèntesi del Trienni Liberal

(1830-1833). Però tampoc a la mort

de Ferran VII i durant el regnat d’Isabel

II hi va haver res que s’assemblés al

periodisme satíric, tot i que les baralles

entre carlins i liberals dividits a la vegada

en moderats i progressistes podien

haver donat molt de joc als dibuixants i

humoristes. Ni tan sols durant el bienni

progressista (1854-56) va fer aparició

una premsa crítica i desenfadada, que va

haver d’esperar a 1865, data de l’aparició

d’Un tros de paper, setmanari fundat per

Albert Llanas i editat per Innocenci López

que es va publicar durant un any i en

el qual van col·laborar els més càustics

periodistes del moment. Es considera la

primera publicació satírica a Catalunya.

El gran moment del Sexenni

L’èxit d’Un tros de paper va fer que altres

l’imitessin i es van començar a publicar

molts setmanaris satírics, en català i

castellà, entre els que destaquen, entre

altres, La Flaca (1869-1874) o La Madeja

Política (1874-1885). Els dibuixants

van trobar un camí per expressar-se en

la premsa i va començar-se a configurar

l’especialitat de ninotaire, que aleshores

en deien caricaturistes, com a company

inseparable de la mordacitat periodística.

Era el símbol del que es preparava, la

fi de la monarquia d’lsabel II i l’obertura

d’un període revolucionari (el Sexenni)

que va durar fins 1875, de la mateixa

manera que a França, els anys previs a

la Revolució Francesa van veure multiplicar-se

tota mena de libels humorístics

contra la monarquia i molt especialment

contra Maria Antonieta. A Catalunya, la

figura de Prim va ser una de les primeres

a ser caricaturitzada a la premsa.

lEn començar el segle XX la

premsa satírica va accentuar

la crítica social i anticlerical,

un reflex de l’ambient previ a

la Setmana Tràgica

Entre les revistes més importants

aparegudes en el període revolucionari hi

ha La Campana de Gràcia (1870-1934),

nom de la torre símbol del republicanisme

federal a la plaça de Rius i Taulet.

La idea de la revista va néixer el mateix

dia que una multitudinària manifestació

(el 22 de novembre de 1868) sortia de

Gràcia, mentre repicaven les campanes

de la torre, i es dirigia al cementiri del

Poblenou, per retre homenatge als 17

afusellats de l’estiu de 1856, en l’esclafament

de l’oposició del cop militar que va

posar fi al Bienni progressista. La revista

va durar fins als fets d’octubre de 1934.

L’editor fou el mateix que havia finançat

Un tros de paper i altres publicacions

semblants, el gironí Innocenci López Bernagossi

(res a veure amb el banquer Antoni

López, contemporani seu) i que ben

aviat va fer-se càrrec empresarial d’una

altra publicació d’èxit, L’Esquella de la

Torratxa (1879-1939).

El dibuix guanya en qualitat

Amb la Restauració, la premsa satírica,

tan desbocada en el període revolucionari,

va tendir cap al costumisme. Però no

va perdre del tot l’esperit crític i en començar

el segle XX es va anar accentuant

la sàtira social i l’anticlericalisme, bon

reflex de l’ambient que va portar a la Setmana

Tràgica. L’humor gràfic de l’època

reflecteix sobretot les baralles entre lerrouxistes

i catalanistes i amb Madrid.

El Papitu, (1908-1937) va ser una de

les publicacions més importants d’aquell

període. Hi van col·laborar les primeres

figures del dibuix i el periodisme: Xavier

Nogués, Isidre Nonell, Juan Gris, Lluís

Labarta, Josep Aragay, López Picó, Josep

Carner, Xenius... Quan va començar

a sortir eren els anys del Modernisme i

grans dibuixants van deixar la seva petja

en la revista. Era pràctica habitual, i

no només al Papitu, que portessin a les

redaccions dibuixos sense acudit i que especialistes

hi afegissin un peu adequat.

L’altra fita clau va ser la creació del

Cu-Cut! per la Lliga el gener de 1902. Un

dibuix que hi va publicar en Junceda el

23 de setembre de 1905 burlant-se dels

militars motivà el dia 25 l’assalt del Cu-

Cut! i del diari La Veu de Catalunya per

militars cridant “Viva España”. L’assalt

donà lloc al moviment de Solidaritat Catalana,

que arrossegà les altres revistes

d’humor cap al catalanisme. El Cu-Cut!,

suspès per l’autoritat governativa, pogué

reaparèixer al cap d’un temps però

fou definitivament suspès el 25 d’abril

de 1912 per una portada de Llaveria que

feia referència a un viatge de l’Orfeó Català

a Madrid titulat: “La música amanseix

les feres”.

Anys vint: maneres d’esquivar

la censura

Les grans diferències socials accentuades

pels negocis de la Primera Guerra Mundial

i els ecos de la Revolució Russa de 1917,

amb el seu reflex a la Catalunya del pistolerisme

sindical i antisindicalista, junt

amb l’ofensiva del catalanisme, la guerra

del Marroc i les investigacions parlamentàries

sobre els negocis d’Alfons XIII al

Marroc (comissió Picasso), van desencadenar

el cop d’estat de Primo de Rivera, que

va implantar una fèrria censura.

L’humor gràfic a la premsa es va haver

d’estovar i buscar alternatives com l’humor

rosa de les revistes infantils o el

periodisme d’esports. El ninotaire Valentí

Castanys (1898-1965), que havia col·

laborat ja en publicacions de la Lliga, va

esdevenir l’ànima de Xut!, un setmanari

passa a la pàgina 16 2


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 16

2 ve de la pàgina 15

L’humor gràfic, poc estudiat

satíric d’esports (l’equivalent de l’actual

programa de TV3 Crackòvia) creat per

l’editor de Papitu, Santiago Costa, i que

va durar des del 1922 fins a la guerra civil.

Dues de les creacions més personals

dels anys vint van ser els dibuixos amb

multituds d’Opisso i el senyor Esteve creat

per Josep Costa “Picarol”, que la censura

de la Dictadura sorprenentment va

tolerar malgrat la seva causticitat, potser

perquè criticava la burgesia catalana.

Amb la República arriben ‘El Bé

Negre’ i el Sindicat de Dibuixants

La República va suposar paradoxalment

la mort de bona part de la premsa satírica

republicana, ja que havia assolit allò

pel que lluitava. Va haver-hi però una

nova aportació important, El Bé Negre,

fundat el 23 de juny de 1931 per l’editor

Màrius Gifreda i que va durar fins al juliol

de 1936. Apolític (es ficava amb tothom),

tot i que al final es va decantar cap

a Acció Catalana (La Lligueta), els seus

atacs directes i durs contra persones i

institucions no s’havien vist mai abans

(sobretot amb textos). El director, Josep

Maria Planas, va ser assassinat en començar

la guerra per membres de la FAI,

en venjança per uns reportatges publicats

a la revista.

Els anys de la República es va constituir

el Sindicat de Dibuixants Professionals.

Va ser una idea de l’andalús Hèlios

Gómez, que un bon dia va aparèixer a

Barcelona dient que venia de Moscou, tot

i que se sospitava que no s’havia mogut

d’aquí. En els seus primers passos, entre

1933 i 1936, el Sindicat pretenia una

sèrie de milloraments per als qui en formaven

part, entre ells el de cobrar drets

d’autor per dibuixos reproduïts en altres

llocs que no fos el d’origen.

La guerra civil

A partir del començament de la guerra

el Sindicat va esdevenir important,

ja que la UGT li va lliurar tres publicacions

amb l’encàrrec de fer-les anar

endavant. Eren els setmanaris satírics

Papitu i L’Esquella de la Torratxa i

el diari El Matí, que en origen havia

estat catòlic, i va passar a dir-se Treball

en ser requisat, amb una filiació

comunista cada cop més accentuada.

Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull,

amb els seus dibuixos i textos foren els

puntals de L’Esquella i el Papitu, que

foren les principals publicacions satíriques

que es van publicar mentre va

durar la guerra, ja que La Campana

de Gràcia havia plegat el 1934 i El Bé

Negre el 1936.

Durant la guerra, el dibuixant Lluís

Bagaria va publicar tot un seguit de vinyetes

antifeixistes a La Vanguardia,

que han estat recollides recentment en

un llibre pel dibuixant Jaume Capdevila,

Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’estudi

de l’humor gràfic.

Franquisme: Ninotaires als diaris

però sense premsa satírica

Amb la victòria franquista i la repressió

que va comportar, la major part dels humoristes

gràfics van haver de marxar a

l’exili o romandre en un discret exili interior.

Els tebeos (TBO, existent ja des

del 1917, i les noves publicacions d’editorial

Bruguera) van ocupar el lloc dels

ninotaires de la premsa i de les desaparegudes

publicacions satíriques, amb

personatges que esquivaven la censura

a base de surrealisme.

A la premsa diària, El Correo Catalán

va ser, el 1946, el primer a incloure un

acudit diari. L’autor escollit va ser Valentí

Castanys, que durant la Dictadura de

lAmb prou feines s’han

publicat 20 llibres sobre

la premsa satírica de

Catalunya. Es tracta d’una

feina plena de dificultats

Hi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsa

satírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjans

periòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, que

s’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a la

premsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari que

s’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-ne

la biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conserven

no sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida que

l’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, a

vegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment van

fer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes i

assalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles.

El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i els

practicants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretot

per Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també per

d’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, Joaquim

Roglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacions

importants. Altres autors s’han interessat de manera més puntual

els últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunes

tesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat que

tenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a la

importància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquesta

vessant del periodisme a Catalunya.

El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any del

seu naixement. A baix, la crítica tendresa de Cesc

Primo de Rivera i la República havia estat

l’impulsor de Xut! i que havia passat

la guerra a San Sebastián col·laborant

amb el franquisme en la revista Flechas

y Pelayos. No cal dir que aquells primers

acudits diaris eren uns ninots d’humor

costumista i edulcorat per evitar proble

Setmanaris satírics esportius

Al mateix temps, Castanys va recuperar

en castellà l’esperit del Xut! d’avantguerra

amb el setmanari satíric El Once, que

va sortir significativament el 24 de gener

de 1945, es a dir la setmana que es commemorava

el sisè aniversari de l’entrada

de les tropes franquistes a Barcelona.

Igualment simbòlica fou la data de l’últim

número, 29 de gener de 1968, és a

dir la mateixa setmana commemorativa

però d’un any que va marcar tot Europa,

i també en part a Catalunya, una frontera

entre dues èpoques.

En morir El Once, el relleu en la

premsa esportiva satírica dels dilluns la

va prendre Barrabás, fundada por Xavier

de Echarri. En ella hi van esgrimir les

primeres armes dibuixants i periodistes

que després han esdevingut primeres espases,

com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perich

pel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines,

Antonio Franco, José María García i Enric

Bañeres pels textos. Els anys en què

va publicar-se (1972-1976) el franquisme

ja es trobava a la recta final i era possible

un to càustic que tenia molt poc a veure

amb el del seu predecessor.

Tornen els setmanaris satírics

amb política

Barrabás va deixar pas, el 1976, a El

Papus. Acabat el franquisme, els continguts

ja es van poder anar decantant cap

a la política. Promogut pel mateix editor

de Barrabás, El Papus va mantenir

els mateixos col·laboradors, amb alguna

nova incorporació com Manuel Vázquez

Montalbán o Joan de Sagarra i es va publicar

fins al 1987.

El 20 de setembre de 1977 un comando

ultradretà va enviar una bomba a la

redacció d’El Papus, que en explotar causà

la mort del conserge Juan Peñalver.

La reacció de la professió contra aquest

atemptat va ser la de “si no voleu caldo,

dues tasses” i per això va començar

a publicar-se, aquell mateix 1977, un

altre setmanari d’humor gràfic que s’ha

mantingut des d’aleshores com a pal de

paller, El Jueves.

L’altre gran setmanari satíric de la

Transició a Barcelona va ser Por favor

(1974-78), que va començar a publicarse

el dia que van matar a garrot vil Salvador

Puig Antich, el 5 de març de 1974.

Va tenir diversos empresaris editors,

però els impulsors en van ser Manuel

Vázquez Montalbán i Jaume Perich

després d’abandonar el setmanari satíric

madrileny Hermano Lobo (1972-76).

Perich (1941-1995) va ser una figura

clau en l’humor gràfic de la Transició,

tant amb textos com amb dibuixos i col·

laborant en diversos mitjans alhora que

publicava llibres. Altres col·laboradors

de Por favor van ser Juan Marsé, Maruja

Torres, Josep Ramoneda i Josep

Martí Gómez, aquests dos últims amb

unes entrevistes que van fer època. I

com a dibuixants, entre altres, Ventura

& Nieto i Guillén. Va tenir molts problemes

amb les autoritats i quan feia

només tres mesos que es publicava va

ser suspès governativament quatre mesos,

durant els quals els mateixos que

la feien van editar un altre setmanari

semblant al que van donar el nom de

Muchas gracias. Acabada la suspensió

governativa va tornar a sortir Por favor.

Aquest era un sistema que havia estat

molt utilitzat pels setmanaris satírics

del primer terç del segle XX quan els

tancaven temporalment.

Poca presència del català

El castellà ha estat la llengua dominant

en tota la premsa satírica barcelonina de

postguerra, amb l’excepció de la breu durada

d’El Bé Negre (amb potes rosses) que

l’any 1979 intentà emular, brillantment

però amb un insuficient èxit comercial, el

seu predecessor homònim. Altres intents

en català han estat el suplement satíric

que va publicar setmanalment el Diari

de Barcelona en la seva etapa catalana i

pre-olímpica i alguna altra experiència de

curta durada, com El Drall (1988) promogut

pel ninotaire Puyal. El Triangle, un

setmanari nascut el 29 de gener de 1990,

va oscil·lar en els seus orígens entre el periodisme

satíric i el de denúncia, però ha

acabat deixant l’humor gràfic com a quelcom

marginal en els seus continguts, per

dedicar-se sobretot a publicar informacions

que no apareixen en altres mitjans.

Ninots en els diaris

Pel que fa als ninotaires, l’exemple d’El

Correo Catalán el 1946 aviat va ser seguit

per tots els altres diaris de la ciutat,

que van incloure un ninotaire entre els

seus col·laboradors quotidians. Joaquim

Muntañola (1914), que havia col·laborat

ja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de la

guerra, va ser, amb Valentí Castanys,

qui va fer de pont entre dues èpoques.

Muntañola, però, a diferencia de Castanys,

havia passat la guerra a Barcelona,

on va exercir com a secretari del Comissariat

de l’Habitatge i va col·laborar

al Patufet fins que aquesta revista infantil

va haver de tancar. Aquest passat

li va ocasionar algunes dificultats

els primers anys de postguerra que va

obviar amb col·laboracions publicitàries

fins que va poder incorporar-se a El

Correo Catalán quasi al mateix temps

que Castanys. El 1944 qui era director

aleshores de La Vanguardia, Luis de

Galinsoga, ja li havia proposat de fer el

ninot diari, però ell va rebutjar l’oferiment,

que en canvi va acceptar el 1962

en fer-se càrrec de la direcció Horacio

Sáenz Guerrero. Va mantenir l’acudit

diari a La Vanguardia durant 22 anys.

Altres ninotaires destacats en diaris

han estat Francesc Vila Rufas, Cesc (al

Diario de Barcelona 1952-1962, al Tele/

eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán

1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diari

de Barcelona en català 1983-1990), Perich

(a Solidaridad Nacional, El Correo Catalán,

La Vanguardia, Tele/eXprés i El

Periódico), Tísner (a Tele/eXprés), Miquel

Ferreres (La Vanguardia i El Periódico),

Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia),

Ventura & Coromina (La Vanguardia) i

Kap (La Vanguardia), entre altres. Tots

ells, no cal dir-ho, han col·laborat, a part

dels diaris, en setmanaris i altres publicacions

periòdiques, i han publicat també

llibres d’acudits. Fora de Barcelona, la

premsa comarcal ha ofert tribuna a un estol

molt gran de ninotaires.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 17

Los artistas del anarquismo

rai ferrer (onomatopeya)

Escritor y ilustrador

hora, cuando se cumple el centenario

de la fundación en Barcelo-

A

na de la CNT, resulta gratificante

hablar de algunas de las gentes más

olvidadas de la lucha obrera anarcosindicalista.

Más concretamente, de los artistas

del pincel y de la pluma que pusieron

con sus dibujos, grabados y carteles, la

cara y los ojos a la ideología libertaria,

desde la llegada de la “idea” a España de

la mano de Giuseppe Fenelli el año 1868.

Y no era fácil hacerlo porque, durante

aquel tiempo de Borbones y latifundios,

los hombres del campo y de la fábrica

estaban ausentes de la cultura y la alfabetización,

por intereses espúreos de los

políticos. La Ilustración con mayúsculas

no era para los pobres, y la cultura de

tradición oral (la única asequible al pueblo),

malvivía de historias de crímenes y

de vidas de santos.

La irrupción en España de la “idea”

anarquista, trasladada de pueblo en pueblo

por los discípulos de Bakunin (Fermín

Salvoechea, Anselmo Lorenzo, Ricardo

Mella, etc…) contó desde su origen

con la colaboración de dibujantes libertarios

como Llopart y Josep Lluís Pellicer

y con publicaciones ilustradas como La

lEn los años de la República

los dibujantes maltratados

por la censura regresaron

al humor político y a las

reivindicaciones laborales

Tramontana, Tierra y Libertad, El Proletariado,

La novela ideal, Cultura Libertaria

y el periódico Solidaridad Obrera,

fundado en 1907.

Con el inicio de la revolución obrera

y campesina de finales del XIX, las

aleluyas ilustradas que recorrían España,

abandonaron por fin los santos del

calendario para llenarse de estampas

y de grabados dirigidos a la clase trabajadora,

con temas como los Mártires

de Montjuïc o las huelgas del Primero

de Mayo. Ejemplo de ello son las hojas

volanderas de autores desconocidos,

dedicadas a las profesiones y oficios del

proletariado español.

Desde el humor y para la anarquía

Durante la primera década del siglo XX

la prensa catalana editaba semanalmente

hasta cinco revistas de humor, con títulos

tan longevos como La Campana de

Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El Bé

Negre, La Cuca Fera y Papitu, esta última

fundada por el dibujante y crítico de

arte Feliu Elias “Apa”.

De carácter eminentemente satírico,

en las páginas del Papitu colaboraron

algunos de los mejores dibujantes y pintores

de Catalunya, desde el valenciano

Juan Gris, en los inicios de su carrera

como pintor, hasta el catalán Isidre Nonell.

Junto a estos hombres, compañeros

de correrías en la tertulia de los Cuatre

Gats, vale la pena recordar a tres genios

del dibujo humorístico, Picarol, Xavier

Nogués “Babel” y Ricardo Opisso, cercanos

ideológicamente a las postulados

anarquistas de la Barcelona obrera.

Si Nogués es el autor de los magistrales

dibujos de La Catalunya pintoresca,

tan críticos con los colegas del señor Esteve,

Opisso pasó a ser el dibujante de

la vida ciudadana, recogida en inolvidables

escenas de multitudes, protagonizas

por el pueblo barcelonés. El maestro

Picarol fue por su parte el mejor caricaturista

de la época, y sus dibujos en

L’Esquella de la Torratxa dedicados

a gentes como Martínez Anido, Pich y

Pon, Lerroux, Cambó y compañía, son

La escuela valenciana. Desde la

aparición del cartel litográfico

en las postrimerías del siglo XIX,

Valencia competía con Barcelona

en la producción cartelística. Una

realidad que se puso de manifiesto

durante los años de la República

y la guerra civil. Entre los artistas

valencianos más prestigiosos

destacaron el comunista Josep

Renau, maestro del fotomontaje, y

los anarquistas Manuel Monleón

y los hermanos Vicente y Arturo

Ballester (arriba, un cartel de éste

último). A la izquierda, ilustración

de Helios Gómez, fundador

del Sindicato de Dibujantes

Profesionales, para la portada de

l’Opinió, Setmanari Socialista (1930)

el mejor reflejo de la vergonzante clase

política y empresarial de la Catalunya

noucentista.

Durante el pistolerismo barcelonés,

correspondiente a los años 1918 a 1923,

revistas como La Campana de Gràcia,

Lucha social y Terrasa (los dos últimas

de ideología libertaria), publicaron en

sus páginas los primeros dibujos de los

anarquistas Bartolí y Shum. En este periodo,

y durante su estancia en Barcelona,

el artista oscense Ramón Acín iniciaba

sus colaboraciones en el periódico

semanal La ira, fundado junto a su amigo

también libertario Ángel Samblancat.

La primera de sus colaboraciones,

escrita y dibujada por Acín, es una denuncia

contra la guerra de Marruecos, y

la segunda, siempre con un dibujo suyo,

un auténtico varapalo contra los representantes

de la iglesia. Acín fue una de

las víctimas de la sublevación fascista

del año 1936.

El Sindicato de Dibujantes

Con la caída de la dictadura de Primo

de Rivera y la victoria republicana, los

dibujantes españoles maltratados por

la censura regresaron el humor político

y particularmente a las reivindicaciones

laborales de una profesión oprimida por

empresarios y agencias de publicidad.

Sobre esta idea, en la primavera del año

1936 el artista sevillano Helios Gómez

creó en Barcelona el Sindicato de Dibujantes

Profesionales (SDP). Anarquista

en su juventud y militante comunista

entonces, Gómez acogió en su sindicato a

un grupo de artistas catalanes de auténtico

prestigio, entre los que estaban los

militantes libertarios Antoni Clavé, Josep

Bartolí, Carles Fontseré, E. Vicente

y Alfonso Vila “Shum”.

Instalados en principio en la plaza

Real, con el estallido de la guerra civil los

anarquistas del sindicato, con Bartolí y

Fontseré a la cabeza, requisaron el Palacio

de Barberá en las calles Canuda y

Puerta del Angel, donde iniciaron su actividad

en defensa de la República.

La historia grande del sindicato, participado

en principio por hombres de la

CNT y la UGT, incluye la creación de carteles,

la incautación y edición de revistas

como Papitu y L’Esquella de la Torratxa,

la realización de escenografías y exposiciones,

la rotulación de trenes, la publicación

de diarios del frente y la aventura

personal de todos ellos, que conocieron

penurias, escisiones políticas, muerte en

los frentes de combate y años de exilio y

olvido junto a los perdedores de la diáspora

republicana.

Artistas de la CNT en el Sindicato

de Dibujantes

3 Helios Gómez, el fundador del SDP,

fue una figura destacada de las vanguardias

europeas (cubistas, futuristas y

constructivistas). Vivió para la causa del

pueblo, primero como artista universal

de la tinta china, y finalmente, durante

la guerra civil, como luchador antifascista.

Sus carpetas de dibujos más conocidas

son, Días de ira, ¡Viva Octubre! y La

revolución española. Recuperado para

el anarquismo al final de la contienda,

dirigió en el frente aragonés el periódico

de la Columna Durruti. A su retorno

del exilio, ingresó en la cárcel Modelo de

Barcelona, donde pintó La capilla gitana.

Falleció en 1956.

3 Carles Fontserè es el autor del primer

cartel de la guerra civil editado por

la CNT. Luchador por la causa libertaria,

su obra de cartelista universal está reconocida

como una de las más importantes

del periodo bélico. Ya en el exilio, huyó de

los campos de concentración franceses,

donde descubrió pronto “que no todos los

vencidos eran iguales.” Asqueado de los

políticos de cualquier ideología, trabajó

en México como fotógrafo y cartelista,

hasta su retorno a Catalunya, donde falleció

el año 2007.

3 Josep Bartolí, que murió en Nueva

York a los 85 años, fue uno de los primeros

ilustradores de temas políticos

en periódicos y revistas como La Veu de

Catalunya, Papitu y L’Esquella de la Torratxa.

Artista decisivo en los orígenes

del SDP, cultivó durante la guerra todos

los géneros, el dibujo humorístico, la pintura,

la ilustración y la escenografía. De

su experiencia en los campos de concentración

franceses, Bartolí realizó el libro

Campos de concentración. Autor también

del libro Calibán, durante su exilio norteamericano

trabajó para Hollywood como

escenógrafo.

3 Alfons Vila “Shum”, el dibujante y

caricaturista catalán amigo de Bartolí,

era conocido en la CNT como “el Poeta”.

Anaquista de acción durante las

luchas obreras, en 1920 quedó malherido

de una mano mientras manipulaba

una bomba. Condenado a muerte e indultado,

siguió ilustrando libros desde

el penal del Dueso, hasta su puesta en

libertad por el gobierno republicano.

Discípulo de Bagaría, fue uno de los humoristas

más activos del Sindicato. En

1939 pasó de los campos de concentración

al exilio. Trabajó en Cuba y en los

pasa a la página 18 2


2 viene de la página 17

Estados Unidos como decorador de

cine. Falleció en México el año 1967.

3 Antoni Clavé comenzó como ilustrador

y cartelista en el mundo del

cine y de la prensa barcelonesa. Afiliado

al SDP desde su fundación, durante

la guerra civil trabajó como decorador

de escenografías para el Teatre

de la Guerra. Comprometido con la

causa republicana, vivió el conflicto

desde una visión personal más cercana

al anarquismo que a las izquierdas

estalinistas. Al finalizar la guerra se

exilió en Perpiñán, donde realizó su

primera exposición el año 1939. Afincado

definitivamente en Francia inició

su carrera como pintor de vanguardia,

con influencias de Eduard Vuillard y

Pierre Bonnard. La obra de Clavé se

inscribe en la Escuela de París, junto

a la de Picasso, Miró, Juan Gris y Antonio

Saura.

Un humorista gráfico

y dos pintores

3 Luis García Gallo, que falleció

en Barcelona el año 2002, aprendió a

leer en los tebeos de la infancia. Zamorano

de nacimiento, estudió dibujo

en la escuela de Artes y Oficios de

Achuri. Se inició como dibujante publicitario

y posteriormente, durante

la guerra civil se pasó al humorismo

gráfico. Anarquista vocacional, trabajó

para la prensa libertaria, Tierra

y Libertad, Solidaridad Obrera y

Fragua Social. Autor de aleluyas satíricas,

carteles y caricaturas en 1938

se trasladó a Barcelona, donde siguió

dibujando para la causa republicana.

Exiliado en París, se hizo célebre con

lConocieron penurias,

escisiones políticas, muerte

en los frentes y años de

exilio y olvido junto a los

perdedores de la diáspora

republicana

las historietas que publicaba en Jours

de France, con el seudónimo de

“Coq” (gallo, en francés)

3 Ramón Calsina nació en la barriada

industrial de Poblenou. Compañero

del dibujante Picarol, dibujó en las

revistas L’Esquella, La Campana y en

Patufet. Fue amigo de García Lorca y

viajó a Roma, Londres y París, donde

alternó el cartelismo con la pintura de

caballete. Durante la guerra civil, colaboró

en el montaje de La fam, del poeta

libertario Joan Oliver, ejerciendo como

decorador, cartelista y diseñador de

vestuario. Superadas las experiencias

del exilio, regresó a Barcelona y a la

pintura, siempre con una carga social

y satírica inspirada en escritores como

Cervantes, Dickens y Poe.

3 Miguel García Vivancos es otro

de los pintores anarquistas cuya

obra forma parte de la historia grande

de la CNT. Natural de Mazarrón

(Murcia) pero educado en Barcelona,

fue uno de los activistas enfrentados

a los pistoleros de la Patronal

catalana. Amigo de Durruti, Ascaso

y García Oliver, durante la guerra

civil mandó la columna Los Aguiluchos,

destacada en Huesca. Durante

su exilio en Francia luchó en la resistencia

contra el nazismo. Interesado

desde su juventud por el arte comenzó

a pintar escenas y paisajes de París,

que Pablo Picasso aplaudió con

entusiasmo. Con la ayuda del malagueño

conoció a Maria Cuttoli, que

se encargó de su primera exposición

el la galería Mirador el año 1948. Miguel

Vivancos, que falleció en Córdoba

en 1972, fue para André Bretón

un pintor naturalista que “tenía el

don virginal de descubrir el arte por

sí mismo”.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 18

Aleluyas o ‘auques’,

los periódicos de los pobres

antonina rodrigo

Escritora

as “auques” (aleluyas), fueron

L las precursoras de los cómics.

En un principio eran mudas,

sin texto alguno, por estar dirigidas a

auditorios analfabetos. La fuerza de la

imagen ilustraba la historieta. Más tarde,

los dibujos tuvieron al pie un texto

que los ciegos rezadores, narradores de

placeta (herederos de la juglaría medieval),

declamaban en pareados, versos

octosílabos rimados. Por su musicalidad

y cadencia los aprendía el público por

tradición oral (los textos también podía

ser tercetas o cuartetas, e incluso prosa).

La aleluya Voz de júbilo tuvo su origen

en las estampas que la iglesia repartía

entre sus fieles, por Pascua y otras solemnidades.

Después abarcó todos los

géneros, reales o ficticios: históricos, satíricos,

costumbristas, tremendistas (crímenes

de tipo sexual, de incesto, de agresión

brutal a la infancia, sacamantecas

o mantequeros), de reyes, de políticos,

de bandidos, de toreros: “…muchachos

desarrapados rompían las oleadas del

gentío, ofreciendo la vida de Lagartijo

en aleluyas”, escribió Blasco Ibáñez. Las

aleluyas divulgaban las guerras y los

sucesos notorios. En el siglo XIX fueron

cantados los héroes y mártires liberales,

como José María Torrijos, Rafael Riego

y Mariana de Pineda, y que estremecían

los auditorios: “¡Oh, qué día tan triste en

Granada/ Que a las piedras hacía llorar.

Al ver que Marianita moría. En cadalso

La tradición de la aleluya era tan fuerte que a través de los

siglos continuó arraigada en el imaginario popular. Durante

la guerra civil las “auques” tuvieron gran predicamento,

editadas por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de

Catalunya, que dirigía Jaime Miravitlles “Met”. Por los títulos de

las aucas, podemos colegir el talante y el compromiso del autor

y sus temas:

3 Auca de la lluita i la milícia.

3 Auca del Treball a Catalunya. Xirinius (Jaume Juez).

3 Aleluyas de los debates religiosos. Javier Bueno (texto) y

Robledano (dibujos).

3 Aleluyas de la defensa de Madrid. Gastón Rey.

3 Aleluyas de la defensa de Euzkadi. Gastón Rey, aunque

también podría ser Antequera Azpiri.

3 De com el Pep i la Rosa… No identificado.

por la Libertad!”. Tras el convenio de

Vergara, los escritores de aleluyas expresaban

las esperanzas del pueblo: “España

su dicha funda/ en doña Isabel Segunda”.

La revolución de 1854, como la

del 68, fue cantada en aleluyas, como las

campañas coloniales de Cuba, Filipinas,

África, eran el periódico de los pobres.

Con frecuencia, los pareados eran de ingenua

comicidad, como la que contaba la

Historia de Pablo y Virginia, uno de sus

dípticos decía: “Pablo con tierno interés/

cura a Virginia los pies”.

Pertenecen las aleluyas al género

lDirigida a un público

analfabeto, la “literatura

de cordel” era recitada y

aprendida de memoria por

tradición oral

Auca sobre la República publicada en l’Esquella de la Torratxa en 1932

clasificado como “Literatura de cordel”.

Los aleluyeros ataban una cuerda de

columna a columna en las plaza donde

colgaban sus mercancía. Esta clase de literatura

influyó también en los grandes

escritores de la generación del 98 y del

27. Pío Baroja, cuenta su sobrino Julio

Caro Baroja, en Ensayo sobre la literatura

del cordel, que su tío se interesó más:

“…por los cultivadores y vendedores de

la literatura del cordel que por los géneros

existentes dentro de ella. Era el

hombre popular recitando solemnemente

a un público de soldados, criadas de

servir, cesantes, hampones y vagabundos

los que le producían mayor interés.

También el fondo de los relatos mucho

más que la forma”. Valle Inclán refleja

ese mundo en Los cuernos de don Friolera.

Para el autor de las Sonatas esta

clase de literatura fue determinante,

pues de “la materia prima del romance

de ciego” sacó el esperpento. García Lorca

se inspiró en la antigua tradición de

ese teatro callejero, para sus personajes

decimonónicos, como Don Perlimplín con

Belisa en su jardín, que subtituló “Aleluya

erótica”. También en La zapatera

prodigiosa saca a relucir las aleluyas y

el cartelón de ciego, y su primer drama

dedicado a Mariana de Pineda, heroína

de la libertad, lo subtituló “Romance popular

en tres estampas”. Rafael Alberti,

en su Arboleda perdida cuenta que en su

obra política Fermín Galán, protomártir

de la Segunda República, su propósito

“…era conseguir un romance de ciego,

un gran chafarrinón de colores subidos

como los que en las fiestas pueblerinas

explicaban el crimen del día”.

La Generación del 27 publicó en Huelva,

Papel de Aleluyas. Hojillas del calendario

de la nueva estética, julio de 1927.

El primer artículo titulado “Procesión”,

empezaba: “Toda la ciudad lanza su maquinismo

contra la procesión. Pero a la

procesión la defienden los chicos vendiendo

aleluyas. Aleluyas finas. Aleluyas”.

Crímenes y historias truculentas

El sabio Josep María Cadena ilustra de

la supervivencia de las

“auques” en Catalunya.

Prestaron también

servicio a las loterías

que se llevaban a cabo

en puestos ambulantes

en los mercados y ferias.

Para la identificación

de los públicos iletrados,

los dibujos eran

de animales. Las “auques”

también sirvieron

para que las gentes

aprendieran el catecismo,

las bienaventuranzas,

los mandamientos.

Tuvieron mucho

éxito las historias truculentas

de crímenes

horrorosos y sus ejecuciones.

Una cofradía de

ciegos de Madrid tenía

el privilegio de recibir

una corta descripción

de la vida de los condenados

a muerte, que

luego divulgaban, convertida

en aleluyas y

romances, por plazas,

pueblos y villorrios,

ante aterrorizados auditorios.

Propaganda y compromiso durante la guerra civil

3 Auca moguda i ben vista. Joan Loba, “Quelus”.

3 De la taverna dels “son”. Antoni Roca.

3 Auca del noi català, antifeixista i humà. Josep Obiols.

3 Auca del moro feixista.

3 Auca de Queipo de llano.

3 Cómo el fascio se derrumbra frente al valor español. O de la

cuna a la tumba. Anónimo.

3 Auca del Refugiat.

Aunque las “auques” las escribían los populares aleluyeros,

también se atrevieron con este género de literatura de cordel

escritores, poetas y dibujantes conocidos. Durante la guerra civil,

dada la carga política y denuncia satírica de alto voltaje de los

dibujos y pareados, en ocasiones los autores las firmaban con

seudónimo. No era un temor gratuito. Un número considerable de

los identificados, a pesar del anonimato, fueron fusilados.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 19

Il·lustració de Ricard Opisso “Tornant de Sant Medir”

ricard opisso

Opisso, gran testimoni de la seva època

josep maria cadena

periodista i crític d’art

uan examinem els dibuixos de

Q Ricard Opisso -en especial, els

que realitzà i publicà al llarg

del primer terç del segle XX a diversos

setmanaris barcelonins- fem com una

immersió anímica, gratificant i perllongada,

en la més íntima realitat catalana.

Altres artistes de la seva època

-Cornet, Llaverias, Junceda, “Apa”, Lola

Anglada i alguns altres, entre els que

eren qualificats com “ninotaires”, sense

per això oblidar artistes com Nonell,

Canals, Mir, Riquer i, com no!, el gran

Picasso en la seva etapa juvenil entre

nosaltres- ens deixaren nombrosos testimonis

en la seva obra de com eren i actuaven

els seus coetanis, els quals, a hores

d’ara, són els nostres avantpassats.

Però cap com Opisso va saber interpretar

i plasmar l’ànima popular, la voluntat

participativa d’una gent que, de la

manera més natural possible, plorava i

reia, protestava i aplaudia, patia i saltava

d’alegria, era tradicional i alhora

innovadora, dins d’una societat que estava

en marxa i buscava afirmar-se com

senyora dels seus propis destins. A uns

els donava per la política i anaven des

del Banquet de la Victòria dels regionalistes

a les fontades populars, amb l’enterrament

de la sardina quan era l’hora,

dels lerrouxistes: però a la gran majoria

els donava per comprar el gall de nadal

a la Rambla de Catalunya i participar

a la festa de Sant Medir a Gràcia, així

com anar als banys de la Barceloneta i

passejar per les Rambles. I encara per

fer moltes coses, que no esmento perquè

la llista em sortiria quilomètrica. Com

també ho seria la relació dels milers de

dibuixos que Opisso -gran treballador,

encara que presumia d’ésser un descordat

bohemi- realitzà per a guanyarse

la vida i perquè disfrutava fent-los,

mentre pensava com riurien amb les

seves observacions gràfiques els milers

d’admiradors que tenia, que les veurien

publicades a ¡Cu-Cut!, L’Esquella de

la Torratxa i La Campana de Gràcia

(a aquesta en menor freqüència, ja que

era massa política i d’esquerres per al

seu gust, sempre tendint al conservadorisme

i al tipisme), TBO, Papitu (on

signava “Bigre”, paraula de l’argot francès

que feia referència al sexe masculí),

Xut! i moltes altres revistes que volien

les seves col·laboracions perquè les mateixes

significaven un atot que assegurava

les vendes. (Ja veuen com també

un simple resum fa la frase llarga).

Tarragoní que somniava amb París

Ricardo Cecilio Opisso Sala -així fou

inscrit al registre civil-, però suprimí

“Cecilio” per massa cursi com nom

compost i es quedà moltes vegades amb

la simple inicial de Ricardo (o Ricard,

segons els casos), per popularitzar el

cognom “Opisso” o la simple inicial “O”

amb la que de vegades també firmava.

Nascut a la ciutat de Tarragona el 20

de novembre de 1880, amb dos anys

arribà a Barcelona i la nostra ciutat

seria el seu principal escenari com artista

fins a la seva mort, que havia de

produir-se el 21 de maig de 1966. Durant

aquest notable període -morí amb

vuitanta-cinc anys i mig- sempre somnià

amb París, ciutat d’artistes lliures

al seu entendre, a la que havia anat en

diverses ocasions i on Le Rire i altres

revistes li publicaren alguns dels seus

dibuixos, però a la qual mai no tingué

el valor de quedar-s’hi. Perquè Opisso

-cal dir-ho- era bastant poruc i un pèl

acomodatici en les coses pràctiques.

Admirador del gran dibuixant Steilen,

que va inspirar les seves representacions

de les bastides del temple de la

Sagrada Família -treballà en els seus

anys juvenils al costat d’Antoni Gaudí,

que el volia lligar curt perquè el trobava

massa esbojarrat- i els seus primers

dibuixos obreristes a ¡Cu-Cut!, després

sentí igual o més interès per les aristocràtiques

curses de cavalls i fou crític

amb algunes manifestacions de caire

reivindicatiu protagonitzades per la

massa treballadora. (De la mateixa manera,

fou republicà i exaltà Macià com

lCap dibuixant com Opisso

va saber interpretar i

plasmar l’ànima popular

dins d’una societat que

estava en marxa i buscava

afirmar-se com a senyora

dels seus propis destins

a president de la Generalitat, però fugí

tot el que va poder de comprometre’s

quan la guerra civil i, acceptat sense

cap problema per les forces guanyadores,

dibuixà moros que venien gallines

a la Diagonal i com pagament només

acceptaven monedes de plata, així com

“nenes-topolino”, amb gossets i pentinats

“arriba España”). Fins i tot, crític

amb L’Esquella quan dibuixava a ¡Cu-

Cut!, després no tingué inconvenient

en participar activament en el ¡Cu-Cut!

ressuscitat, qualificat com espuri pels

fundadors del primer, i triomfar amb

les seves “multituds” al setmanari de la

“Llibreria Espanyola”. I és que Opisso

era més visceral que reflexiu i el seu

gran talent com dibuixant el projectava

en tot el que li venia de gust en un moment

determinat. Per això, també, acceptà

l’erotisme pel goig que li produïa

jugar amb el doble sentit de les frases

-insinuants a Papitu, però que tiraven

pel broc gros a K.D.T. i a altres revistes

psicalíptiques en què col·laborà dibuixant

noies maques i lleugeres de roba-

, mentre que a TBO i als contes d’en

Patufet, per als quals realitzà moltes

portades, practicava un humor màgic i

suau, fins i tot lleugerament ensucrat.

Gran testimoni dins d’una època canviant

i convulsa -quan va néixer encara

regnaven a Espanya Alfons XII i la seva

segona esposa, Maria Cristina d’Àustria,

mentre que a la seva mort ja s’havia fet el

primer viatge a l’espai (1962) i a Roma es

celebrava el Concili Vaticà II, sense mai

oblidar que pel mig havia vist dues guerres

mundials i una de civil a Espanya per

torna-, la principal preocupació d’Opisso

era no tenir-ne cap.

Acostumat a una època en la que, encara

que hi haguessin grans tensions,

tot anava més pausat i es conservaven

els referents bàsics, Ricard Opisso, a

partir de 1936 va sobreviure com millor

podia. El que havia vist (o imaginat

veure) en els viatges al París del “Moulin

Rouge” i amb records de l’època juvenil

a “Quatre Gats”, junt amb la seva

molt perllongada habilitat com dibuixant,

li permetrien quedar com bon testimoni

de com eren moltes de les grans

figures artístiques del seu temps. Cal

anar amb compte pel que fa a les dades

que posava sota la seva signatura -les

del passat, però no pas les del present

de quan dibuixava-, però fins en aquesta

darrera etapa Opisso aconseguí

mantenir-se com artista i, ara, tant a

les subhastes com a les exposicions retrospectives,

les seves millors obres són

justament apreciades.


Antoni guiral

periodista, gionista i divulgador

d’historietes

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 20

Bruguera, amb ‘B’ de Barcelona

lL’editorial Bruguera va

néixer com a El Gato Negro a

principis del segle XX en un

context d’analfabetisme del

60% de la població

s sabut que el teixit industrial

É de la historieta i l’humor gràfic a

Espanya guarda una relació molt

estreta amb Catalunya, i més concretament

amb Barcelona. Al llarg del segle

XX, han estat moltes les editorials de

còmic bàsiques per a la història d’aquest

mitjà de comunicació arrelades a Barcelona:

Ediciones TBO, Hispano Americana

de Ediciones, Editorial Marco, Ediciones

Toray, Toutain Editor o Norma Editorial,

per citar-ne algunes. Però no hi ha dubte

que l’editorial barcelonina que més ha

marcat la indústria de la historieta a Espanya

ha estat Bruguera, que fins l’any

1940 va ser coneguda com El Gato Negro.

Cap al 1910, Juan Bruguera Teixidor

(1885-1933) va plantar cara al terrible

analfabetisme del país (un 60% de la

població) per, amb modèstia però molta

convicció, iniciar la seva tasca editorial.

Al principi, la seu social de l’empresa era

al carrer Tantarantana, situat al avui

barri del Born, al districte de Ciutat Vella.

Molt poc després, El Gato Negro es

trasllada al pis on vivia la família Bruguera,

a la quarta planta del número 16

del carrer Metges, molt a prop del citat

Tantarantana.

Aposta per la literatura popular

Les dècades que van dels anys deu als

trenta del segle passat, El Gato Negro

ofereix una activitat impressionant: a llibres

de caire cultural, afegeix literatura

popular, cromos i revistes. És en aquest

darrer aspecte que comença a destacar,

sobre tot per l’aparició el 1921 de Pulgarcito,

una publicació amb narracions, passatemps,

acudits i historietes. Ben aviat,

Pulgarcito assoleix una tirada de 50.000

exemplars, i El Gato Negro multiplica la

seva oferta de publicacions gràfiques per

a infants i joves -de fet, per a tota la família-,

revistes que poc a poc se centren en

la historieta com a element prioritari. De

fet, Juan Bruguera amplia aviat el seu

negoci. A causa d’una malaltia d’un dels

seus fills, Pantaleón Bruguera (1910-

1962), la família es trasllada a viure a un

altre indret de Barcelona: concretament,

a Vallcarca, barri aleshores no gaire ben

comunicat amb el centre, un lloc amb un

clima més suau i pràcticament sense edificar.

Allà, a un carrer sense nom que era

conegut com “calle Proyecto” (avui, Móra

la Nova), Juan Bruguera adquireix una

casa i construeix un espai per a l’editorial,

i afegeix a la redacció maquinària per

imprimir. Aquest serà un aspecte clau

per a entendre el creixement de l’empresa,

perquè un editor amb linotípies i

impremtes gaudia d’un clar avantatge a

l’hora de plantejar les seves publicacions.

Un petit entramat industrial

Poc a poc, Vallcarca es converteix en

l’eix d’aquesta ampliació. Bruguera adquireix

més solars i construeix edificis:

al voltant del carrer Proyecto s’estableixen

locals de l’editorial a l’antic número

141 del carrer Móra d’Ebre, així com al

número 18 de Duran i Borrell i, finalment,

als números 15 i 17 del carrer Aldea.

L’activitat industrial de l’empresa

creix de manera exponencial: novel·les

de tots els gèneres -de caire popular i

també clàssics universals-, àlbums de

cromos, llibres d’acudits i revistes d’historietes

completen un catàleg cada cop

més important. Aquest moviment suposa

la contractació de centenars de treballadors,

molts dels quals eren persones

del barri de Vallcarca, famílies senceres

que trobaven feina a les impremtes, a

les linotípies, als magatzems o a la redacció

d’El Gato Negro.

Al 1933, amb la mort de Joan Bruguera,

Pantaleón Bruguera i Francisco

Bruguera (1912-1990), un altre dels

seus fills, es fan càrrec de l’editorial,

però al 1936 esclata la guerra civil.

Francisco Bruguera, republicà convençut,

marxa a lluitar contra els feixistes;

l’editorial, com moltes altres empreses,

és intervinguda, en aquest cas per un comitè

de la CNT. El Gato Negro segueix

publicant, tot i que amb les evidents

mancances que suposa viure en un país

en guerra, fins al 1939, quan l’exèrcit de

Franco entra a Barcelona. Aleshores, i

fins al final de la guerra civil, la redacció

i les impremtes de l’editorial -com de

totes les editorials del bàndol republicàemmudeixen.

Serà, però, per poc temps. Gràcies als

oficis d’un conegut de la família, Francisco

Bruguera és alliberat d’un camp de

presoners, i amb Pantaleón Bruguera, el

mateix 1939, l’empresa tornar a posar

les màquines en marxa. L’any 1940 els

germans decideixen canviar el nom d’El

Gato Negro pel d’Editorial Bruguera. Es

tornen a posar a la venda àlbums de cromos

i revistes, i torna a primera plana la

literatura popular, ara en llibres de gènere

escrits per autors del país amb pseudònims

anglòfils -un clàssic a casa nostra-;

de fet, Bruguera popularitzarà el format

“bolsilibro”, novel·les de format butxaca

a preus relativament econòmics. Cap a

meitat dels anys quaranta, els Bruguera

decideixen que ha arribat el moment de

tornar a posar en marxa Pulgarcito. És

aleshores quan lloguen un pis al número

78 del passeig de Gràcia.

La resurrecció

En aquell indret es reuniran una sèrie de

cervells privilegiats, veterans periodistes

represaliats pel franquisme (Josep Maria

Lladó o Rafael González), joves aspirants

a literats (Francisco González Ledesma o

Víctor Mora), i excel·lents dibuixants (Ci-

A l’esquerra,

portada de la

popular revista

Pulgarcito,

nascuda el 1921;

a dalt, treballadors

al menjador

de l’empresa;

a la dreta,

publicació reivindicativa

per

denunciar els

acomidaments

quan Bruguera

va fer fallida

fons documental

de bruguera de

l’arxiu del districte

de gràcia

fré, Conti o Peñarroya). A finals del 1946

torna als quioscos Pulgarcito, reconvertida

en una publicació bàsicament d’historietes,

amb éssers de paper que reflectien

les misèries de la quotidianitat de la

postguerra amb un humor cru i un sentit

bastant crític de l’entorn social.

Pulgarcito assoleix un important èxit

comercial; al 1951 apareix un altre setmanari,

El DDT contra las penas, i al 1952

la redacció es trasllada al número 248 de

la República Argentina, carrer situat al

ja citat barri de Vallcarca. Els àlbums de

cromos, les novel·les populars i els tebeos

revifen l’empresa; les famílies del barri

de Vallcarca tornen a ocupar centenars

de llocs de treballs, refent aquest teixit

industrial de la ciutat. A més de les edicions

i les impremtes, l’editorial gaudeix

lAls anys 60 i 70 l’entramat

indutrial arriba a aplegar

més de 1.000 treballadors,

moltes d’elles dones del barri

de Vallcarca

també d’una agència de sindicació d’acudits

i historietes, i Bruguera s’estableix

a Amèrica Llatina. El creixement exigeix

noves fites, i l’empresa adquireix un solar

al número 5 del carrer Camps i Fabrés,

molt a prop de la plaça Lesseps, on al

1956 s’estableix la redacció i altres departaments

de Bruguera.

Noves col·leccions de llibres -Iris, Historias

Selección-, cromos, revistes -Sissi,

Can Can, Tío Vivo, Din Dan- i quaderns

d’aventures -El Cachorro, El Capitán

Trueno, El Jabato-, envaeixen quioscos

i llibreries amb productes de qualitat a

preus populars. Al 1961, Bruguera crea

fins i tot una revista de circulació interna

-Nosotros-, i l’entramat industrial arriba

a aplegar més de mil treballadors dividits

en diversos departaments i empreses filials,

que oferien serveis com menjadors,

un club social o assistència sanitària.

Al 1974, Bruguera posa en marxa unes

instal·lacions a Parets del Vallès (Barcelona),

on es trasllada bàsicament tot

allò referent a les arts gràfiques. Al 1979,

amb Pantaléon Bruguera desaparegut i

Francisco Bruguera retirat, hi ha canvis

importants a la cúpula d’una empresa

que, a més, ha de fer front a diverses crisis

econòmiques.

La fi d’un gegant editorial

Els temps són uns altres, i una sèrie

d’acumulació de despropòsits -inflació

econòmica, contracció del mercat, crisi

de vendes, mala gestió empresarial,

manca de renovació de continguts als

tebeos, pagament de sumes astronòmiques

per drets de certs llibres...-

acaben provocant una suspensió de

pagaments l’any 1982. De 1.752 empleats,

Bruguera es queda amb 800

treballadors; el darrer i dramàtic intent

per arreglar la situació té lloc el

1985, quan els treballadors cedeixen

la seva assegurança de desocupació a

canvi d’un important crèdit del Banco

de Crédito Industrial. Però el juny de

1986, Bruguera tanca les seves portes.

Les famílies han perdut els llocs de

treball, i els Bruguera la seva empresa,

els seus edificis, el seu llegat.

La memòria és viva

Avui, al 2011, resta el record de les

publicacions d’una empresa que va ser

aliment cultural i espiritual de diverses

generacions d’espanyols. Però 25

anys desprès del seu tancament, la

memòria de Bruguera és viva encara.

Al número 15 del carrer Aldea, en un

dels edificis de Bruguera, es va instal·

lar un centre cívic que en aquests moments

porta el nom de centre cívic El

Coll-La Bruguera. En aquest indret, i

gràcies a la tasca del seu director, Xavier

Franch, alguns familiars de Bruguera,

com Joan Bruguera, i les persones

del barri que van treballar tants

anys en aquesta empresa, s’ha posat

en marxa el Projecte de Recuperació

de la Memòria de l’Editorial Bruguera.

Entre d’altres activitats, com exposicions,

xerrades o taules rodones, s’ha

començat a recollir documents de tota

mena relacionats amb Bruguera i els

seus treballadors, aplegats a l’Arxiu

del Districte de Gràcia.

I és que Bruguera s’escriu amb “B” de

Barcelona.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 21

forma que todo el mundo lo entendiera”.

Pecado mortal en una época como aquella,

cuando la democracia todavía no era y

el antiguo régimen, convertido en un saurio

agonizante, se resistía a morir. Fue en

ese contexto que El Papus se permitió el

lujo de molestar “más que una avispa en

los cojones”, en palabras de un ministro

franquista. Un error que resultaría fatal.

luis caldeiro

l 1 de octubre de 1977, la revista

E Triunfo publicaba en su página

9 un editorial titulado “Defendamos

la libertad de expresión”, elaborado

conjuntamente por los directores de semanarios

de la época: “Como en un plan

perfectamente previsto, grupos extremistas

de derechas (…) han actuado impunemente,

en pleno día, contra un semanario

(…) un terrorismo que pretende la vuelta

‘El Papus’, una avispa

en los cojones

a la dictadura ha actuado contra un medio

de comunicación social (…) y ha dejado un

triste balance: un trabajador muerto, numerosas

personas heridas y un edificio, el

del semanario El Papus, al cual se ha elegido

como símbolo, totalmente destruido”.

Más adelante, el editorial reclamaba que

“para terminar con esta amenaza hay que

pedir primero responsabilidades al Gobierno,

que tiene el deber de garantizar

no sólo una libertad de expresión con la

detención de unos culpables que no serán

Censura, que algo queda

Para sortear la censura, la revista

hubo de recurrir a la más recia

tradición hispánica: la picaresca. Si

el sistema para obtener el permiso

de la censura consistía en entregar

los diez primeros ejemplares de cada

número al Ministerio de Información

y Turismo y esperar al menos una

hora a que éste diese señales de vida

(el silencio suponía el permiso, y un

telefonazo, el secuestro o la retirada

de alguna página), hubo un año en

que se entregaron los ejemplares en

Madrid, en vísperas del día de San

Esteban (26 de diciembre). Pero ese

día es feriado en Barcelona, que era

donde se editaba e imprimía la revista.

Para cuando la orden fue emitida en la

capital del Reino, en la ciudad condal

ya no quedaba nadie que la pudiese

ejecutar. ¿Y quién era el régimen

para desafiar el descanso de los

funcionarios?

A la izquierda, especial en solidaridad

con las víctimas del atentado

a El Papus por parte de los compañeros

de profesión; arriba, portada

del número 177, el de después del

atentado, cuya editorial se titulaba

“Vosotros, fascistas, sois los terroristas”;

abajo, dibujo de Outumuro

difíciles de localizar, sino una tranquilidad

y garantía de que hechos de esta naturaleza

no pueden repetirse”. Las cursivas,

obviamente, son mías. Porque desde

que el 20 de septiembre de 1977 estallara

un paquete bomba en la revista satírica

El Papus, destrozando por completo al

portero del inmueble, Juan Peñalver, ni

los jueces han sido capaces de encontrar a

los culpables ni la policía, de determinar

qué tipo de explosivo se empleó.

La sombra de la duda aumenta aún

más si nos atenemos a declaraciones

como la del abogado August Gil, experto

en juicios relacionados con actos terroristas.

En el artículo “El Papus, un atentado

sin culpables” (El País, 29 de enero),

Gil sostiene que “la policía actuó con negligencia,

incompetencia e inhibición, lo

que lleva a pensar que hubo “obstrucción

lMás de 30 años después del

atentado a ‘El Papus’, ni los

jueces han sido capaces de dar

con los culpables ni la policía

de identificar el explosivo

deliberada”. Desgraciadamente, no puede

decirse que el atentado resultara una

absoluta sorpresa. Porque prácticamente

desde sus inicios, la revista se convirtió

en carne de cañón para la dictadura: en

el mismo artículo, el periodista Antonio

Franco considera la “frontalidad” como

la principal característica del semanario:

“llamaba a las cosas por su nombre y de

lLa revista sufrió cientos

de procesos judiciales,

casi medio centenar de

secuestros, tres Consejos

de Guerra y dos cierres

Nacimiento y supervivencia

En 1973, dos dibujantes llamados Ivà

y Óscar, que trabajaban para la revista

satírica Barrabás, dedicada al deporte,

presentaban a su editora un proyecto

similar, pero abierto a temas generales.

Por aquel entonces, el país bullía y encontraba

en el humor un cauce para la

libertad de expresión. Prueba de ello son

el nacimiento, un año antes (1972), de la

revista Hermano Lobo, y un año más tarde

(1974) de Por Favor. En 1977 nacería

El Jueves, aún hoy en nuestros quioscos.

Tras asegurar al entonces Director

General de Prensa que el título de “El Papus”

no tenía ningún significado erótico,

el editor consiguió la preceptiva autorización

para publicar la revista. Los problemas,

sin embargo, vendrían pronto:

su número 7, dedicado monográficamente

al tema “El Macho”, fue expedientado.

A partir del número 40, quedó claro que

era más fácil afrontar dificultades por

exceso de erotismo que de irreverencia

política, así que se adoptó la táctica de

ser políticos en lo fundamental y eróticos

en lo superficial. Pero ello no le libró de

una historia accidentada, una verdadera

historia de supervivencia, ya que en sus

trece años de vida (con 559 números semanales

y casi 20 especiales, en los que

llegó a alcanzar una tirada de 250.000

ejemplares), El Papus sufrió de todo:

cientos de procesos judiciales, casi medio

centenar de secuestros, tres Consejos de

Guerra y dos cierres.

La Trama

Tras el atentado, sorprendentemente, la

policía trató de hacer los deberes y detuvo

a doce sospechosos. Y decimos “sorprendentemente”

puesto que la Triple A -hacia

donde apuntaban todas las sospechasse

paseaba entonces con total impunidad,

antes de la Matanza de Atocha e incluso

poco después del atentado a El Papus. De

hecho, pocos días después de la bomba se

dedicaron a recorrer los diarios de Barcelona,

ofreciendo el relato de su “hazaña”,

lo que facilitó su captura. Sea como fuere,

los detenidos eran elementos ultraderechistas,

alguno con fuertes conexiones

con el régimen, como Miguel Gómez Benet,

alias El Padrino o El General, que

mantuvo excelentes relaciones con José

Aparicio, gobernador de Lérida entre

1970 y 1974. Alberto Royuela, otro de los

sospechosos, desapareció de su domicilio,

un piso que había sido base para una Internacional

Negra, con fascistas italianos

entrando y saliendo de él. Tres meses después

de su arresto, los detenidos fueron

puestos en libertad. Y contra Royuela,

en busca y captura, no se presentaron

cargos finalmente. Tal como afirma un

testimonio en el documental El Papus,

anatomía de un atentado, “no es normal

que 33 años después sea tan difícil investigar

qué sucedió; que 33 años después los

Archivos del Estado continúen cerrados;

que 33 años después las bocas sigan cosidas”.

Quizá la razón estribe, como señala

Joan de Sagarra en el mismo documental,

“en qué es la Transición”. “¿Cómo ha

ido la Transición?”-se pregunta- “pues ya

ves como ha ido: treinta y tres años y pico

después no te dejan ver los informes de lo

ocurrido. Por algo será”.


ai ferrer (onomatopeya)

Escritor y ilustrador

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 22

‘Butifarra!’, la lucha como diversión

estimonio de la historia de las

T postrimerías del franquismo y de

los inicios de la transición, la revista

Butifarra! fue el invento de un grupo

de jóvenes dibujantes cercanos a las asociaciones

de vecinos de Barcelona. Luchadores

de la incipiente democracia, en junio

de 1975 el equipo de colaboradores capitaneado

por el leridano Alfons López, ponía

en circulación una revista de humor y de

denuncia, cuyos contenidos gráficos y literarios,

cubrían campos tan diversos como

la situación de los barrios, la especulación

del suelo, el cierre de empresas como la

Maquinista y Terrestre, el III cinturón de

Ronda, las drogas, o el feminismo.

A diferencia de otras publicaciones

como Por Favor, protagonizada casi en

exclusiva por los políticos, la revista Butifarra!

tuvo como principales protagonistas

a las gentes de la calle y sus demandas

sociales más inmediatas, como

la creación de guarderías, colegios, equipamientos

culturales, etc…

Contaba para ello con dibujantes y

periodistas procedentes de la prensa

alternativa, unidos en el convencimiento

de que la historieta de humor (en la

línea del Hara-Kiri francés), era uno de

los medios más eficaces y festivos para

ser utilizados durante la transición,

desde posiciones ideológicas tan diversas

como el reformismo, el comunismo,

el nacionalismo, los troskos, el maoísmo

y la anarquía.

En su primera época, el equipo Butifarra!

tenía entre sus colaboradores a

Juanjo Sarto, Alfons López, Max, F. P.

Navarro, L’Avi, Ricard Soler y Carlos

Vila. Posteriormente se fueron incorporando,

Carlos Azagra, El Cubri, Gallardo

y Mediavilla, Rafael Vaquer, Montse Clavé,

Carlos Giménez, Mari Carmen Vila y

lLa revista ‘Butifarra!’

tuvo como principales

protagonistas a las gentes

de la calle y sus demandas

sociales más inmediatas

Ventura y Nieto, todos ellos excelentes

profesionales de las generaciones más jóvenes

y combativas.

Luchas vecinales y humor político

Con la complicidad de la FAVB y del

Col·legi d’Enginyers de Catalunya, Butifarra!

inició su publicación de carácter

mensual en junio de 1975. Los primeros

números se vendían de forma semi clandestina

en las asociaciones de vecinos.

A partir del número 9, la revista pasó

de ocho páginas a doce, incluyendo en

sus contenidos, junto a las secciones habituales

de barrios, incisivos temas monográficos

sobre la mujer, las vacaciones

de los trabajadores, la futura Escuela

Pegaso, etc. Esta etapa, protagonizada

por las luchas vecinales, se alargó hasta

el número 23, incidiendo sus páginas,

con humor y contundencia, en realidades

tan debatidas como el caso Matesa,

los planes de la España Industrial, la

formación profesional o los negocios del

alcalde Joaquim Viola.

En el contexto histórico en el que nació

la publicación, tenía como referentes

los despidos de la SEAT, la entrada en la

FAVB de los miembros más combativos

del movimiento vecinal y el ingreso en

prisión del periodista Josep M. Huertas

Clavería, por un artículo publicado en

Tele/eXprés. Un tiempo de conflictividad

en el que el humor político alcanzaría sus

cotas más altas.

La segunda etapa, la más profesional

sin duda de la revista Butifarra!, se

hizo posible gracias a la participación en

el proyecto de Iniciativas Editoriales, la

Con un explícito logotipo, Butifarra! se autodefínia como “revista de

humor de los barrios”. Reproducimos las portadas de los números

dedicados a la escuela pública y privada y la “delincuencia”, ambos de 1978

editora de El Viejo Topo, que logró que

la publicación llegara por fin al quiosco.

En 1977 Butifarra! publicó el monográfico

dedicado a los “Quarts de casa”,

en el que denunciaban que más de 5.000

familias vivían en estos habitáculos en

condiciones infrahumanas. Reclamaban

para hacer viviendas sociales los terrenos

de la Maquinista y Terrrestre, que

los especuladores del consistorio… convertirían

años después en el mayor centro

comercial de Catalunya.

Otro monográfico controvertido publicado

en la revista fue el del incendio de la

sala de fiestas Scala, en el que murieron

cuatro personas. El atentado se atribuyó

“oficialmente” a un supuesto grupo anarquista,

pero el equipo Butifarra! publicó

en forma de cómic un documento de primera

mano, denunciando que había sido

una artimaña del ministro Martín Villa,

Suárez y Tarradellas, para desacreditar

al movimiento libertario, en pleno auge

tras el éxito de las Jornadas Libertarias

del Parque Güell.

Otros temas monográficos de la publicación

se dedicaron a los negocios de la

Iglesia, la alternativa ecológica, ¡OTAN

no!, escuela privada/escuela pública, y,

con carácter eminentemente didáctico, la

recuperación de “La historia popular” de

Catalunya y España, dibujada por autores

como Adolfo Usero y Alfons López.

Después de 36 números de diversión,

Butifarra!, que había logrado atravesar

la parte más dura de la transición, dijo

adiós a los lectores a finales de 1978,

pocos meses antes de las primeras elecciones

municipales democráticas. El año

1982 el equipo Butifarra! regresaba a la

lucha solidaria con una nueva revista,

Cul de sac, publicada en catalán.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 23

L’aventura de ‘Cul-de-sac’

Alfons lópez

coordinador de ‘Butifarra!’ i director

de ‘cul-de-sac’

l’abril de 1982, naturalment per

A Sant Jordi, apareixia Cul-de-

Sac, possiblement la primera

publicació d’humor gràfic i polític en llengua

catalana des de la guerra civil.

És clar que havien aparegut algunes

experiències de premsa satírica en la

llengua de Mossèn Cinto com El Be negre

amb Potes Rosses o La Pipa d’en Roc,

però en elles l’element gràfic era escàs o

inexistent. Tot el contrari de Cul-de-Sac,

on la part gràfica tenia el clar protagonisme

que li donaven els impulsors que, no

en va, érem tots dibuixants.

Tots tenim un passat

La majoria dels promotors de la idea veníem

d’una altra experiència que ens havia

deixat un cert regust. Es tracta de la

revista Butifarra! que des de 1975 va ser

al costat de les lluites veïnals de la que es

podria definir com l’àrea de la gran Barcelona

i que va fer el salt de l’underground

social fins als quioscos. Aquells anys havien

estat força interessants però tot i que

sempre vam mantenir una independència

política i creativa, estàvem condicionats

pel fet de dependre d’una editora que, en

un moment donat, podia decidir el tancament

de la revista. Com així va ser.

És per això que al 1980, aquella penya

d’irreductibles vam decidir tenir un

segell editorial propi: Ediciones Saco

Roto, que, com es pot deduir pel nom, ens

permetés fer allò que volguéssim. És així

com vam fer quatre calerons editant llibres

per a institucions públiques i privades

que, amb la marca de la casa (humor

i aplicacions didàctiques de la historieta),

explicàvem la història de pobles i ciutats

de Catalunya. Així va néixer La història

de les Balears, a la que seguirien: Tarragona,

Santa Coloma, Castelldefels, etc.

Sense aquest petit suport econòmic no

s’entendria com ens vam atrevir a treure

Cul-de-Sac al carrer, una revista en català,

setmanal i d’humor. Bé, això i l’estat

d’ànim, ara en parlem.

Cul-de-Sac era l’evolució natural de

Butifarra! però no necessàriament la

continuació: m’explicaré. La situació

ambiental, allò que es podia definir com

l’estat d’ànim social no era el mateix que

el dels primers moments de la transició,

i nosaltres, l’equip Butifarra!, tampoc no

érem exactament els mateixos.

Per Butifarra! va passar molta gent

del camp de l’esquerra i moltes vegades

els resultats d’allò que es publicava era

conseqüència de la correlació de forces,

però puc dir amb molta satisfacció que

sempre es mantenia un esperit frontpopulista,

d’esquerra plural. Allà hi cabien

els ecologistes, els anarquistes, les feministes

i tota la variadíssima gama marxista,

sense oblidar els que simplement

passaven per allà i tenien ganes de dibuixar,

que ja era molt. No vam ser propietat

de cap partit, tot i que algun cronista

despistat s’ho hagi pensat. Dit això, es

pot entendre que la ideologia a Butifarra!

pesava molt. Al 1982, i amb la que estava

caient, necessitàvem una mica d’aire

fresc. Necessitàvem fer una altra cosa.

Les essències continuen

La democràcia anava tirant, al franquisme

sociològic li costava agafar el to i feia

quatre dies que havíem tingut l’últim

intent de cop de estat. Mentre que l’esquerra...

bé, en aquell moment poc sabíem

dels pactes internacionals perquè res

a l’esquerra homologable del PSOE tingués

una vida fàcil. Però hi havia alguna

cosa més, molt més profunda. La intuïció

que alguns teníem que la condició humana

ens havia estat mal explicada per tots

els pensaments idealistes que havien

nascut el segle XIX, tan lluny ja.

Encara passarien uns anys abans que

arxiu alfons lópez

Portada del número 8 de la revista. A baix, fotografia de l’equip de

Butifarra! que va fer Cul-de-Sac, el 1982

la biologia ens donés unes explicacions

raonables del perquè els mecanismes de

comportament de l’homo-sapiens s’assemblen

tant als dels ximpanzés i com la suposada

bondat natural de la nostra espècie

té un nivell de credibilitat semblant al

de Papa Noel. Era entendridor veure com

a dins l’esquerra es practicava la lluita pel

poder emmascarada en mil excuses ideològiques

i com revolucionaris de tota la

vida s’anaven posicionant cap a postures

polítiques que permetien tastar una mica

de poltrona. “No és això companys, no és

això” deia Lluís Llach en aquells temps,

i no ho deia perquè sí. Havíem perdut la

innocència però no del tot la brúixola, i la

nova revista en seria un reflex.

Repartint a dreta i a esquerra

L’equip Butifarra! que va fer Cul-de-Sac

també va modificar el funcionament intern.

De la mini assemblea de la revista

Butifarra!, on tothom podia venir a dir la

seva, vam passar a un consell de redacció

al voltant del nucli dur que ja funcionava

en els últims temps, és a dir, l’estudi de

la Ronda Universitat de Barcelona que

va veure néixer tants projectes. Estava

format per Joan Aliu, Rafel Vaquer i un

servidor (i que amb Cul-de-Sac va comptar

amb la participació de Lluís Zayas). El

meu paper també es va redefinir de l’antic

animador/coordinador a director de facto.

Sí. Perquè en aquells temps encara no

disposava del carnet de periodista i el bon

amic Juan Manuel Blanco, que havíem conegut

a l’època autogestionària del Diario

de Barcelona, ens va prestar el seu.

Vam intentar oferir la millor qualitat

en els textos i en els dibuixos. Molts

dels col·laboradors bàsics de l’antic equip

es van mantenir: Max, els germans

Tharrats, Juanjo Sarto, Pérez Navarro,

Montse Clavé, Carlos Azagra, Antonio

Martín... i a ells es van afegir: Rubén Pellejero,

Paco Mir, Sirvent, un prometedor

Carles Flavià, entre molts d’altres, i una

obertura cap a un espai de pensament

que, en l’esperit d’esquerra plural d’una

revista feta en català, hi cabia perfectament:

el sector soberanista representat

per Ramon Barnils i el col·lectiu Aurora

Puigmadrona, on s’amagava un grup de

professors de la Universitat Autònoma

que anys després tindrien un considerable

protagonisme en cert govern tripartit

de la Generalitat de Catalunya.

A nivell de continguts, la revista estava

clarament diferenciada en dues parts:

l’espai central, on s’acollia un tema d’actualitat

política o social i la resta, ocupada

per un costumisme crític contemporani on

també es parlava de música, còmics, etc.

Pel camí vam perdre la necessitat d’explicar

allò que passava amb una actitud

explícitament didàctica i la vam substituir

per una actitud més crítica i reflexiva,

vam perdre dogmatisme i vam guanyar

llibertat. Ja no hi havia santuaris ideològics,

a l’esquerra també ens equivocàvem,

i molt. Un d’aquests espais mentals intocables

érem nosaltres mateixos, i ara que

teníem una revista en català ens veiem

amb l’autoritat moral de fer-ho. Així és

que vam repassar amb carinyo i pel seu

bé els tòpics i les patums del nostre país,

des de Jordi Pujol a la Moreneta passant

per una campanya de normalització lingüística

que per aquells temps es feia i

que atenia per Norma. Per algun estrany

motiu allò no va ser ben valorat per certs

sectors polítics i socials catalanistes, però

vés, què hi farem. Entestats en fer amics

en tots els sectors possibles se’ns va acudir

fer una campanya de llançament casolana

però contundent (tenint en compte

que Internet no existia...). Recordeu que

la revista es deia Cul-de-Sac, bé, doncs en

tres onades diferents les principals ciutats

de Catalunya es van emplenar de cartells

que deien: la primera onada: “Ben aviat, a

prendre pel cul”, la segona: “Ben aviat, a

prendre pel Sac” i la tercera: “Cul-de-Sac,

la revista que et dóna a escollir entre dues

opcions, a prendre pel sac o a prendre

pel cul”. La premsa en va parlar, i tant,

i algun judici vam tenir per immoralitat i

escàndol públic, però inexplicablement algun

sector del moviment gai no ho va valorar

en la justa mida. I és que la correcció

política no era el nostre fort.

La vida és dura a la frontera

Fos com fos i en la meva parcial opinió,

crec que dins de la curta història de Culde-Sac

es poden trobar algunes de les

millors pàgines d’humor català escrit o

dibuixat, i la prova és que sèries que allà

van néixer com “Johny Roqueta” o “Orgasmes

Quotidians”, en passar a El Jueves

van tenir un gran ressò.

Però Cul-de-Sac va ser un absolut fracàs

econòmic, la revista no es venia i vam

haver de tancar la barraca als quatre mesos

per no perdre fins la samarreta. Per

què? Per diferents motius.

El problema de la distribució. Ens

vam equivocar amb el format. Per abaratir

costos va sortir amb paper i mida

de diari i el quiosquer no sabia on posarla.

Això en el cas que hi arribés, perquè

Cul-de-Sac tenia un altre problema: era

massa barata, costava 60 pessetes de

l’època i ni els distribuïdors ni els quiosquers

en treien un percentatge prou estimulant...

de manera que moltes vegades

ens vam trobar amb exemplars retornats

tal i com havien sortit de la impremta.

El mercat és molt seu, però també vam

pagar cara la independència política i

empresarial; una revista que en aquell

moment trencava esquemes necessitava

un fort recolzament, per no

parlar de les subvencions al

català que, amablement, la

Generalitat ens anava posposant...

Però no ens enganyem,

potser el problema principal

era aquest, que estava feta

en català quan la demanda

social era, malgrat tot, molt

més feble que ara i quan

l’autocrítica no passava dels

manuals d’estil. Recordo

una conversa amb Vázquez

Montalbán, que em va dir:

“potser vau sortir massa

aviat” i després de fer una

pausa va afegir: “tot i que en

aquest país potser serà sempre

massa aviat”.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 24

Revistes de la transició

pepe gálvez

guionista i sindicalista

lLa dictadura, més contestada,

i la societat, més alliberada,

unit a la voluntat d’assumir

riscos dels autors, van fer

possibles les publicacions

humor gràfic va ser un dels elements

més destacats de la cul-

L’

tura popular als anys finals de

la dictadura franquista; ho confirmen el

número de publicacions, la seva popularitat

i també les sancions acumulades. El

context sociopolític d’una dictadura cada

vegada més contestada i d’una societat

cada vegada més alliberada va afavorir

aquest protagonisme, tal i com analitza

Manuel Vázquez Montalbán al pròleg de

Por Favor: una història de la transició:

“El frente del humor crítico es posible por

las quiebras socioculturales del franquismo,

un tapón de poder sobre una sociedad

cambiante, tapón que reprime cuanto

puede, pero que debe ampliar progresivamente

los espacios de tolerancia -que no

de libertad- y uno de esos espacios era el

humor, considerado políticamente menos

peligroso que el lenguaje crítico analítico

o el lenguaje político de oposición”. En

aquest context, l’humor gràfic comptava

amb els avantatges de la immediatesa en

l’anàlisi i crítica de les situacions i la contundència

i ràpida comunicació del missatge.

Però tot i això, a més a més va ser

necessari el factor humà: la renovació generacional

i la voluntat d’assumir riscos

d’una munió d’autors i d’alguna autora,

perquè tot sigui dit, l’humor gràfic era i

encara és un terreny molt majoritàriament

masculí.

Mata Ratos

La gran majoria de les revistes que

van practicar un humor gràfic crític als

anys de la transició ja van néixer amb

la personalitat formada. No és el cas de

Mata Ratos, que va viure diferents etapes

i una evolució en la qual va tenir

un paper important la incorporació de

noves generacions d’humoristes. Així,

Mata Ratos va aparèixer el 17 de maig

de 1965 editada per Ibero Mundial de

Ediciones. A les acaballes dels seixanta

Carlos Conti, un clàssic de Bruguera,

assumeix la direcció artística de la mateixa

i obre la publicació, que comptava

amb les signatures de Perich, Gin, Alfonso

Figueras, Enrich, Pañella, Cesc,

Julio Cebrián, Luis, Serafín, a una sèrie

de nous dibuixants com Picanyol, Ricardo,

García Lorente, Ja, Oscar, Ivà i Tom,

als quals s’afegirien més tard Alfons López,

Vallés, Romeu, Bargadí, Irasaqui,

Fer, Joma i Ludovico (pseudònim d’Aranal

Ballester). Aquestes incorporacions

aporten un plus de voluntat crítica en

sintonia amb els canvis generacionals

i amb l’extensió social de la necessitat

d’exercir la llibertat. Evolució que no es

produeix només en els continguts, sinó

també en el funcionament de la revista,

de manera que Tom pren el relleu

‘El Jueves’, “la revista

que sale los miércoles”

Ja amb el procés de la transició

consolidat, el 27 de maig de 1977 surt

per primera vegada al carrer la revista

El Jueves. Creada per José Ilario, també

pare editorial de Por favor, va ser

comprada l’octubre del mateix any pel

Grupo Z, i recollia d’El Papus part de la

plantilla i el concepte “bête et méchant”

de l’humor de la revista francesa Hara

Kiri, tot i que més suavitzat . D’altra

banda, s’ha d’assenyalar la particularitat

del protagonisme de la historieta amb

seccions de personatges fixos. José Luis

Martín, Oscar, Tom, Romeu, Kim, Farreres,

Trallero, Vives, Ivá, Ventura i Nieto,

Manel, Forges, Cuatricomía (Bigart/

Sirvent/Paco Mir/Tha)… van col·laborar

en aquells primers anys de l’única revista

d’humor que encara sobreviu.

Portada del número 5 de Por Favor, abril de 1974. A la dreta, portada de

Barrabás, “la revista satírica del deporte”

jo

de Conti a la direcció i es constitueix un

consell de redacció que per primera vegada

a la vida de la publicació discuteix

i defineix conjuntament els continguts.

Malgrat tot, aquesta proposta no va

aconseguir un nivell de vendes suficient

per als propietaris de la revista i la van

tancar. Anys després tornaria a reviure

per poc temps i amb altres continguts i

autors.

Barrabás

Una cosa que tenen les dictadures és que

ho acaben polititzant tot, i l’esport, gran

camp d’evasió social, encara més. Per

això cal esmentar l’existència de Barrabás,

revista en la qual predominava l’humor

gràfic sobre el món de l’esport i molt

especialment sobre el futbol, publicada

a Barcelona des de 1973 a 1977. Sota

la direcció formal de Xavier de Echarri,

l’Oscar Nebreda i l’Ivà van ser l’ànima

mater de la publicació i li van donar un

toc corrosiu en les seves crítiques sobre

les estructures polítiques de l’esport.

Gin, García Lorente, Manel, Ja, Oli,

Ventura&Nieto, Esparbé, Joma, Pañella

i Perich completaven la nòmina de dibuixants

i Alex J. Botines, Antonio Franco

(que signava com Antonio Bigatá), José

María García, Enric Bañeres o Carles

Turró, la part literària.

Por Favor

Por Favor, significatiu nom d’una publicació

que demanava amb ironia permís

per ser, és a dir, per practicar la llibertat

d’expressió mitjançant l’humor. I va

aconseguir ser i romandre uns quatre

anys, però amb una existència complicada

per la repressió i també per l’evolució

de la transició política. El primer número

va aparèixer el 4 de març de 1974,

dos dies després de l’assassinat legal de

Salvador Puig Antic. El fet que ràpidament

esgotés la seva tirada de 100.000

exemplars ens informa de la necessitat

de llibertat d’expressió que existia,

però també de l’atractiu d’una revista

nucleada al voltant de Manolo Vázquez

Montalbán i del Perich. En la part estrictament

literària van col·laborar entre

d’altres José Martí Gómez, Antonio

Álvarez Solís, Josep Ramoneda, Juan

Marsé, Maruja Torres, Angel Casas,

José Luis Guarner, Fernando Savater

o Joan de Sagarra, i en la vessant més

gràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia,

Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo,

Romeu, Vives, Vallés, Ludovico,

Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablo

l‘Por Favor’ va ser

sancionada, suspesa,

expedientada i segrestada en

més de cinc ocasions: la seva

economia no ho va suportar

o Julio Cebrián, als quals es va afegir

l’aportació internacional de Quino,

Fontanarrosa o Reiser. El sumari conjuminava

seccions fixes, generalment

literàries, amb pàgines o dobles pàgines

dedicades als acudits gràfics dels autors

estrella, tot aconseguint un conjunt força

coherent i representatiu del tarannà

de la progressia d’aquells anys.

Por favor sorgeix en les darreries del

franquisme, en un moment d’intensa

pugna per l’hegemonia de la transició, en

què la democràcia guanyava el carrer, en

què es van executar legal i il·legalment

moltes persones i en què els reformadors

del franquisme van guanyar la partida

a l’oposició. En aquest context, el contingut

clarament polític i molt lligat a

l’actualitat i d’esquerres sense adscripció

partidista de la revista atreu les sancions,

suspensions, segrestos (números

18, 35, 55, 71, 72...) i expedients. Unes

vegades amb la justificació de calmar

l’anomenat “búnquer” del franquisme,

com al seu primer tancament, que oficialment

va estar provocat per un dibuix

de Vives en el qual un cambrer li presenta

a Jesús Crist el compte del Sant

Sopar, d’altres per afeblir l’adversari. El

cert és que amb aquest càstig es va afeblir

molt l’economia de la publicació, tot

i que quan la revista era suspesa, la redacció

confeccionava una publicació alternativa

que sortia cada setmana amb

el nom de Muchas Gracias, però que no

deixava de ser una solució d’emergència

i insuficient. Aquesta problemàtica,

unida segurament a com es va resoldre

la transició, van fer que la vida de Por

Favor no passés de 1978.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 25

Núria Pompeia,

cronista de la vida quotidiana

Mireia Bofill

traductora, activista feminista

úria Pompeia, “catalana de llar·

n ga i esforçada vida, ha tingut

bastants fills (5), un sol marit,

infinitat de feines i ocupacions, i ha pu·

blicat diversos llibres (7, fins aleshores).

També ha col·laborat en no poques revis·

tes, la majoria lamentablement desapa·

regudes i ha estat redactora en cap de

dues d’elles (Por favor i Saber). Diu que

és una excel·lent mestressa de casa, cui·

nera de confiança i que li agradaria viure

al camp, de renda.” Així la presentava la

contraportada del seu darrer llibre d’hu·

mor gràfic, Cambios y recambios (1983),

resumint el que ella mateixa sempre ha

destacat de la seva trajectòria: la dedi·

cació durant molts anys a mantenir en

funcionament una família nombrosa, la

voluntat de donar expressió pública a

través dels seus llibres i dibuixos a les vi·

vències de la vida quotidiana, i l’aplicació

de l’experiència adquirida en la gestió de

la vida familiar a la tasca editorial i de

gestió cultural.

Tot i que, com ella mateixa explicava,

va començar a dibuixar com una mena de

passatemps, desprès d’haver experimen·

tat també amb l’escriptura i la pintura,

i sense cap vocació especial, en el dibuix

trobà un mitjà eficaç per connectar amb

lNúria Pompeia va trobar en

el dibuix un mitjà eficaç per

connectar amb el malestar de

moltes dones que se sentien

estafades per la societat

esposes i amants, i des de les lleis. Tot el

qual reclama urgentment una resposta:

la unió de les “donetes” de tot el món.

Són els anys d’eclosió del moviment

feminista a Catalunya que culminarien

amb la celebració de les Primeres Jor·

nades Catalanes de la Dona el maig del

1976, en l’organització de les quals Núria

Pompeia participa activament des de la

comissió de Cultura i en dibuixa el car·

tell. A partir d’aquí es multipliquen les

peticions perquè contribueixi amb els

seus dibuixos a difondre les reivindicaci·

ons i denúncies de les dones. Col·labora

regularment a la revista feminista Vindicación,

il·lustra les Cartas a una idiota

española de Lidia Falcón, i les seves “do·

netes” acompanyen cartells i octavetes

de les vocalies de dones i altres grups del

moviment feminista, fullets divulgatius

sobre anticonceptius i publicacions coe·

ducatives.

Història del moviment feminista

Tancat el període de la transició, quan

l’entusiasme del primer moment dóna

pas a un cert desencís i la vida quotidia·

na torna a instal·lar-se en la rutina, Nú·

ria Pompeia, cronista puntual de la vida

quotidiana, dóna compte d’aquest crei·

xent escepticisme en el que serà el seu

darrer llibre gràfic, el ja citat Cambios

y recambios (1983). A partir d’aleshores

la seva visió alhora càndida i descarna·

lLes seves ‘donetes’ van

acompanyar cartells i

octavetes de les vocalies

de dones i altres grups del

moviment feminista

el malestar de moltes dones que se senti·

en enganyades i estafades per una socie·

tat que no els concedia la possibilitat de

desenvolupar tot el seu potencial.

El seu primer llibre, Maternasis,

publicat el 1967, denuncia amb iròni·

ca empatia la mística de la maternitat.

No feia gaire que havia vist la llum la

traducció catalana de La mística de la

feminitat de Betty Friedan i tot just

havia passat un any des de la publica·

ció de La dona a Catalunya de Maria

Aurèlia Capmany, que denunciava la

precarietat de la inserció de les dones

en la societat i n’assenyalava les ar·

rels en la mitologia del rol maternal i

la subordinació de la dona al mascle en

el terreny de la sexualitat. Subordinació

que ja no és possible ignorar en un mo·

ment en què els costums estan canviant

ràpidament, almenys entre els sectors

més benestants, i que Núria Pompeia il·

lumina en el seu segon llibre, Y fueron

felices, editat al 1970.

Alliberament de costums

El 1971 publica, en edició bilingüe, Pels

segles dels segles, on reflecteix en dues

històries paral·leles el desconcert d’una

generació que ha passat en pocs anys del

domini d’un ordre social asfixiant, detin·

gut en el temps, segellat per les normes

d’una religió repressora, a un cert allibe·

rament dels costums, sota la influència

de les idees de l’existencialisme, el maig

del 68 i el hipisme, mentre la dictadura

manté el seu domini ferri.

Ja abans, el 1968 havia començat a

publicar a la revista Triunfo “La educa·

ción de Palmira”, amb guió de Vázquez

Montalbán. La noia Palmira, en qui

moltes han vist un alter ego de l’autora,

intenta orientar-se en la vida mentre va

rebent admonicions i consells, i ella no·

més escolta i dubta, fins que acaba tro·

Portada i detall del llibre Mujercitas, publicat el 1975

arxiu

bant l’única paraula sobre la qual pot

començar a bastir una vida pròpia, el so·

nor “Noooo!!” amb què es tanca la sèrie,

publicada en forma de llibre el 1972.

L’al·legat a favor de l’emancipació

femenina que feu de Palmira un perso·

natge en el qual moltes dones se senti·

ren identificades, dóna pas a un autèn·

tic memorial de greuges al seu següent

llibre, Mujercitas, publicat amb motiu de

la Declaració de l’Any Internacional dels

Drets de les Dones, el 1975. Un llibre

que, com adverteix l’autora en el pròleg,

“no és un conte, ni una historieta, i ni tan

sols un fulletó”… sinó una resposta a les

innumerables admonicions i etiquetes

que han hagut de suportar les dones, des

de la seva arribada al món, dels pares, a

l’escola, a la feina, a casa, com a mares,

da de les relacions i la vida en societat

s’expressarà a través de la seva vessant

d’escriptora, recuperada el 1981 amb el

llibre de relats, Cinc Cèntims, al qual se·

guiran dues novel·les, Inventari de l’últim

dia (1986) i Mals endreços (1997).

Potser la seva generositat en respondre

a les múltiples peticions de dibuixos des

dels moviments socials, sovint de forma

gratuïta, que compaginava amb el treball

professional com a il·lustradora de llibres

i revistes, la va portar a buscar en la pa·

raula escrita un refugi des del qual poder

expressar-se més lliurament.

El 1996 va realitzar el cartell de les

Jornades “20 anys de feminisme a Cata·

lunya”, un encàrrec amb el qual les orga·

nitzadores van voler fer un reconeixement

a les seves dones, nenes, “nines” i “done·

tes”, com a part integrant de la història

del moviment feminista al nostre país. La

seva tasca també ha estat reconeguda en

un vessant més ample amb l’atorgament

de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barce·

lona al mèrit artístic, l’any 2000, i de la

Creu de Sant Jordi el 2007.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 26

La Barcelona bruta dels ‘còmix’

elia herranz

na part de la joventut de la Barcelona

dels anys 70 es va pren-

U

dre la mort del dictador Franco

literalment com un viatge a la utopia de

la llibertat. Es desmarcava no només de

l’Espanya franquista sinó de la cotilla

de la polititzada lluita antifranquista:

matava “el pare” i apostava per inventar

la pròpia revolució personal. Volia

trencar amb tot, mirant-se en referents

culturals més llunyans (influències hippies,

beatniks...) cosa que li permetien la

concreta situació geogràfica d’una ciutat

de pas i, en la vessant política, la tradició

anarquista i llibertària d’abans de

la guerra. Molts dels protagonistes van

pagar molt cares les ànsies de llibertat

i posteriors decepcions i trampes del

sistema (sobredosis, alcoholisme, sida,

presó...). Però l’esclat creatiu sense precedents

d’aquells primers anys de democràcia

va canviar mentalitats i llenguatges

i va deixar un llegat que es va anar

transformant en múltiples branques, fins

avui. Perquè una de les característiques

del moviment anomenat “contracultural”

(underground, emmirallant-se en els pioners

americans) és que va connectar amb

el carrer. I una part essencial del per què

d’aquesta connexió van ser els còmics

(autobatejats còmix, per diferenciar-se

dels tradicionals). Perquè es podien trobar

fàcilment, guardar i tornar a llegir,

intercanviar, difondre. Arribaven als quioscos

dels barris, pobles i províncies. Els

missatges trencadors reforçats per la immediatesa

i la força de les imatges ensenyaven

a la joventut coses que mai abans

no havia vist i d’altra banda, els estava

lEl còmic “underground” va

parlar de tu a tu a la societat

del moment i va fer emergir

escenaris, personatges

i temàtiques inèdites

parlant de les seves pròpies vides, pors

i contradiccions. Els parlava de tu a tu.

Publicacions comiqueres com Star, la

pionera El Rrollo Enmascarado, El Víbora,

Rambla, Totem o Makoki van obrir els

ulls de diverses generacions introduint temes

inèdits o tabú com la llibertat sexual,

les drogues, la vida a les presons o la cultura

alternativa. Donaven pistes que existien

mogudes socials i culturals diferents de

les que ensenyaven els mitjans de comunicació

tradicionals. També van fer emergir

una Barcelona oculta, gens simpàtica, fora

del focus de la vida tranquil·la, benestant

o políticament correcta.

El Vívora, cómix para supervivientes

L’editor Josep Maria Berenguer potser

és una de les persones que pot tenir una

visió més panoràmica del naixement i

evolució del còmic “per a adults” a casa

nostra. Encara resisteix (i és una veritable

fita) publicant llibres i àlbums des de

L’esperit lliure dels fanzines

Autoeditats, fets amb

uns mitjans mínims, de

distribució cassolana,

de vegades flors d’un sol

dia (o d’un sol número),

els fanzines representen

l’essència del concepte

underground, per la seva

frescor i independència,

tot i que n’hi ha hagut

de veritable qualitat i

perseverància en el temps

Portada de la revista El Víbora dedicada íntegrament al cop d’Estat (1981)

l’editorial La Cúpula, situada a la plaça

de les Beates del barri de la Rivera del

Casc Antic, i va ser el responsable que la

revista de còmix El Víbora es trobés ininterrompudament

als quioscos durant

25 anys llargs (1979-2005). Una revista

que a més del mèrit de la continuïtat i

haver sabut evolucionar, va permetre al

públic de diverses generacions tenir accés

a creacions de qualitat per un preu assequible,

una de les claus del seu èxit popular.

“Fèiem costumisme, volíem parlar de

la realitat, d’allò que passava al carrer”,

explica. “I tot i que ens acusaven de ser

quatre hippies sense consciència política,

vam ser els primers que ens vam atrevir

a treure un número monogràfic, “Toda

la verdad sobre el Golpe”, com qui diu al

dia següent del cop d’Estat del 81” (un

número mític que va córrer veloç de mà

en mà i que encara està a moltes estanteries,

com moltes de les col·leccions de La

Cúpula). ¿Quina Barcelona trobàvem a

les pàgines de El Víbora? Doncs la ciutat

marginal de la prostitució, els “chulos” i el

cutrerío de la plaça Reial de l’Anarcoma

de Nazario; l’ambient platjero del dolche

far niente dels Garrirris de Mariscal; la

fauna humana del barri Xino d’Escalera

de Vecinos de Pons; les tribus urbanes del

Makoki de Borrallo, Gallardo i Mediavilla

o del Peter Punk de Max; la misèria moral

del justicier Taxista de Martí; la ciutat

obrera putejada per la crisi dels 80 al

Sangre de Barrio del Jaime Martín; la violència

nihilista de l’Angel d’Iron als 90...

per posar només alguns exemples d’un recorregut

de més de 300 autors (i autores!)

que van publicar a les seves pàgines, amb

una especial cura per donar a conèixer

material que es produïa a l’estranger, que

equilibrava la producció pròpia i que va

anar obrint veritables finestres culturals.

Com afirma Berenguer, “ens vam apartar

voluntàriament de les temàtiques que triomfaven

als còmics del moment -aventures,

ciència ficció, terror- per apostar per

una visió, minoritària, que apel·lava de

manera directa a la societat del moment”.

És simptomàtic que l’editorial del primer

número de El Víbora fos la mateixa que

la del número 179 de l’any 1995, l’especial

dels 15 anys, que començava: “Víbora,

el cómic que atenta contra el muermo y

las pirañas, el apalanque de los supervivientes

de esta aburrida, autoritaria, y, lo

que es peor, descangallada y estúpida sociedad,

te saluda, oh lector!”, per acabar:

“(...) si aún te quedan fe e ideales, no nos

acompañes, pero si tienes claro que eso en

general es una mierda y que lo único que

queda es reírse hasta ponerlos nerviosos,

aquí nos tienes”. Ganes de provocar, desmitificació

i desencís. Vocació contracultural.

El ‘mundillo’

No tot el còmic underground ha tingut

la vessant duradora i, com s’ha dit, “comercial”

de El Víbora. De fet, si per alguna

cosa s’han caracteritzat els còmix

Revistes que van

marcar època

Als anys 80 es podien trobar fins a 30

publicacions de còmics per a adults.

Destaquem algunes d’elles per la seva

continuïtat i relació amb Barcelona:

3 El Rrrollo Enmascarado (1973-

1975). Revista- fanzine editada a Gràcia,

elaborada per Nazario, Mariscal, els

germans Farriol, Pàmies, Roger Subirach

i Isa Barraquer. Per a molts, la pionera

de l’underground.

3 Star (1974-1980). Mítica revista de la

contracultura barcelonina que contenia

exhaustiva informació de la vida de

la ciutat. Tot un referent per a moltes

publicacions posteriors.

3 Totem (1977-1986). Publicació

dedicada de manera especial al còmic

per a adults fet a l’estranger.

3 Bésame Mucho (1979-1982). Revista

de còmic on van publicar autors com

Pons, Gallardo, Mediavilla o Fortuny.

3 Rambla (1982-1985). Especialitzada en

còmics d’autors autòctons.

3 Makoki (1982-84/1991-93). Inspirada

en el popular personatge escapat d’un

frenopàtic, representa la visió més

passada o bèstia de la Barcelona de l’època

és per la seva espontaneïtat, esperit

lliure, capacitat de reacció al moment,

i, no cal dir-ho, el voler i poder dels

seus creadors. Perquè bona part del seu

llegat efímer està en els fanzines que

apareixien i desapareixien als barris;

la cartelleria de tants i tants concerts;

les joies úniques que guardem després

de trobar-les a la llibreria Makoki de

Borrallo de la plaça del Pi (veritable lloc

de peregrinació i aprenentatge de tants

joves curiosos), el material que per quatre

duros te’n podies emportar del Saló

del Còmic quan encara quedava espai

per a la “quitxalla”... Ara estem a l’era

d’Internet. Li preguntem a Berenguer si

s’ensuma un “despertar contracultural”

en la Barcelona de CIU i de les acampades

(hi té tres fills “indignats”). “En el

plànol cultural ho veig fotut. Als anys

70, el Sónar hagués sigut contracultural.

Ara està promocionat per la Damm

i Vodafone”. Bon tema per a un fanzine,

ni que sigui digital.


CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 27

L’humor gràfic avui

jaume capdevila, ‘kap’

dibuixant

a ja un pilot d’anys, Barcelona

F fou l’epicentre d’un neguit intel·

lectual transgressor i burleta que

donà lloc a la llarga tradició catalana de

revistes d’humor. Des de La Campana de

Gràcia i L’Esquella de la Torratxa a El

Be Negre, passant per Papitu, Cu-cut!, o

Xut!, diverses generacions d’humoristes

tocats pel geni esmolaren el seu tremp sa·

tiritzant a tort i a dret. El franquisme va

esbotzar aquesta tradició, que feu els seus

darrers espeternecs durant la transició.

Avui, quan s’escolen els darrers dies de la

primera dècada del segle XXI als quioscs

hom hi pot trobar quinze revistes dife·

rents de decoració i tan sols una d’humor.

Amb 34 anys a coll, a El Jueves, hi

trobem Manel Fontdevila, Albert Mon·

teys, J.L. Martín, Guillermo, Azagra,

Batllori, Kim, Bernet, Mariel i Manel

Barceló, Ventura, Fer, Maikel, Vizcar·

ra, Jordi March, Pallarés, o Gras, entre

d’altres. Cal dir, però, que en els darrers

anys, dirigida per Monteys, la revista

s’ha rejovenit, donant pas a un seguit de

col·laboradors molt joves, provinents del

món del fanzine i la historieta: Triz, Igor,

Ricardo Peregrina, Carmelo Manresa,

Jardí&Ariño, Morán, Bartual o Rubén

Fernández. Avui, amb la davallada de

lectors patida per tota la premsa de pa·

per, el repte de El Jueves és no ja gua·

nyar nous lectors sinó recuperar els que

havia tingut.

Viure perillosament

A l’ombra de El Jueves, impulsades amb

més passió que recursos, hi ha altres

revistes d’humor que intenten sobreviu·

re. Amaníaco s’edita a Barcelona des de

1991. Ja és a la seva tercera època, en la

que ha aplegat un grup d’autors de gran

qualitat, fet que li ha estat reconegut amb

el premi a la millor revista en el Saló del

Còmic de l’any 2009. Li mancaria, però,

ésser reconeguda amb les vendes que

mereix. També Retranca o El Clímaco

són iniciatives editorials vinculades amb

l’humor que, per dir-ho d’alguna manera,

viuen perillosament.

Si hom vol trobar alguna vinyeta sa·

tírica més ha de cercar-la als diaris. I és

que -per sort!- no hi ha gairebé cap diari

que no incorpori algun dibuixant satíric

a les seves pàgines. Els humoristes dels

principals diaris són noms consolidats a

la premsa des de fa força temps. Mingo·

te és a ABC des de finals dels anys 50!.

La resta són noms veterans, encapça·

lA l’ombra de ‘El Jueves’

intenten sobreviure

iniciatives editorials d’humor

gràfic, impulsades amb més

passió que recursos

lats per Máximo i Martinmorales (ABC),

Jordi Soler (El Punt), Nando (El Periódico),

Pilarín (El 9 nou), Batllori, Joma

i Ventura&Coromina (La Vanguardia),

L’Avi (El Punt), Fer (Avui), Alfons López

(Público), Ferreres (El Periódico), o Jap

(El Punt), noms que trobem a la frontissa

amb una generació que ja no va viure el

boom de les revistes d’humor dels anys

setanta, formada per dibuixants com

Eneko (20 minutos), Manel (Público), Pa·

llarés (El Mundo), Joan Tharrats (Avui),

Xavi Torrent i Lluís Puigvert (El Punt),

o Juanjo Sáez i Pepe Farruqo (Ara). A la

premsa esportiva trobem gent més jove,

com Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo,

i Guillermo a Marca.

És lògic que els dibuixants que hem

esmentat fins ara siguin més coneguts,

car treballen en els mitjans de més di·

fusió. De tota manera, la premsa local

De dalt a baix, portades de les

revistes Retranca i Amaníaco i tires

còmiques a Lamalla.cat i l’Sport

catalana compta amb ninotaires de gran

qualitat, amb un nivell a vegades superi·

or a noms molt més coneguts de la prem·

sa estatal. Si bé, potser no tenen tanta

difusió, mantenen l’interès i l’estimació

d’un gran nombre de lectors: Bergé, Er·

mengol, Balasch, Puyal, Faro, Marçal,

Óscar Sarramia, Lluís Capdevila, Ran,

Pilarín o el Sr. Edi.

Un altre món és el de les revistes. Hi

ha una gran quantitat de dibuixants que

es mouen per les publicacions setmanals,

quinzenals o mensuals, i és que és més

fàcil començar a publicar en alguna revis·

ta que en un diari. No totes les revistes

incorporen acudits, ni de bon tros, però

la presència d’un o més acuditaires enri·

queix les publicacions que els acullen.

No ens oblidem d’internet, i és que és

el mitjà on els nous dibuixants han tro·

bat la manera de fer arribar les seves cre·

acions als lectors. A la web s’ha establert

un canal bidireccional entre els creadors

d’humor i els seus consumidors. Els mit·

jans han perdut el monopoli de la difusió

d’imatges satíriques, si bé això també su·

posa un problema econòmic ja que molts

mitjans, especialment els digitals, no es·

tan disposats a pagar per un contingut

que els propis dibuixants ofereixen de

franc als seus blogs. Per això no esmenta·

ré webs personals ni webcòmics, malgrat

que n’hi hagi de ben interessants, però sí

els pocs mitjans digitals que han incor·

porat a la seva plantilla un humorista,

com els casos de Directe.cat amb Aleix

Saló, Lamalla.cat amb Jordi Canyissà,

Lainformacion.com amb Ferran Mar·

tín, Tottarragona.cat amb Elchicotriste,

o Tribunacatalana.cat amb Puyal; així

com webs que són més aviat plataformes

de continguts més que no pas mitjans de

comunicació però ofereixen als seus visi·

tants l’accés a l’humor dibuixat, com les

tires de Coragre a la web de l’Appec, o

Napi a tinet.cat. Acabaré esmentant ini·

ciatives digitals amb vocació de revista

com Elwebnegre.com o Elestafador.com

Fotut, com sempre

És fàcil ser jove i humorista avui? No ens

enganyem, la cosa està fotuda. Però re·

sulta que sempre ha estat així. Per una

banda, hi ha poques revistes, i és molt

difícil accedir als grans mitjans. Per al·

tra banda és més fàcil que mai donar a

conèixer la pròpia obra. Així com abans

el dibuixant d’humor es foguejava en re·

vistes de barri i publicacions locals, avui

es fa a través dels webcomics i els blogs.

Després cal, com sempre, tenir una mica

de talent i una mica de sort.

L’evolució dels mitjans de comunica·

ció sembla haver provocat una atomit·

zació del consum d’informació. Aquesta

informació es produeix i es consumeix

massivament i arriba per diversos ca·

nals (premsa, radio, televisió, internet,

mòbil) i formats, alhora que l’usuari

lA la web s’ha establert un

canal bidireccional entre els

creadors d’humor i els seus

consumidors, trencant el

monopoli dels mitjans

pot triar quina informació vol rebre i

com la vol rebre. L’evolució dels models

culturals cap a una societat molt més

audiovisual i tecnològica sembla haver

perjudicat, d’entrada, el format del pa·

per i l’humor gràfic sempre s’ha trobat

molt còmode en el format del paper.

Però també cal tenir en compte que en

una societat instal·lada en la cultura de

la velocitat, del consum ràpid i compul·

siu, de l’acceleració vital, la segregació,

el zàpping i el dèficit d’atenció, l’humor

gràfic, de fort impacte visual, amb el

seu format icònic carregat de contingut,

amb un llenguatge breu i distès, és un

dels ‘productes’ ideals per als consumi·

dors d’informació del futur. Sí, n’estic

convençut: l’humor gràfic té molt de

futur. Així com Torras i Bages deia que

“Catalunya serà cristiana o no serà” jo

m’atreveixo a proclamar que “La comu·

nicació serà divertida, o no serà”!


Còmics

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 28

Les mil i una vides de Miguel Núñez

meritxell r. pauné

El còmic Miguel Núñez: Mil vidas

más, dedicat a la divulgació de

la lluita antifranquista i alhora

homenatge a aquest infatigable

activista d’esquerres, ha aconseguit

un èxit insospitat per als seus tres

autors. Ha estat guardonat amb el

Premi Nacional de Cultura 2011 en

la modalitat de Còmic per la seva

“intel·ligència i emoció, els vibrants

textos i les acurades il·lustracions”,

en paraules del jurat. “Si fos viu

hagués fet algun comentari irònic

durant l’entrega, segur!”, imagina

Pepe Gálvez, guionista i impulsor

del llibre juntament amb Alfons

López, que n’ha fet la narració

gràfica. Joan Mundet ha aportat

també el seu granet de sorra en

forma de dibuixos hiperrealistes a

llapis, gairebé fotos dibuixades, per

als fragments de context històric i

entre capítols.

L’obra compta amb 60 pàgines

d’historieta, repartides en catorze

capítols breus d’entre dos i vuit

pàgines, i 17 més de textos

biogràfics dels autors i del mateix

Núñez. Alguns dels passatges

han servit, a més, per il·lustrar

escenes del documental Al final

de la escapada, dirigit per Albert

Solé i també dedicat a l’activista

madrileny, que s’endugué el

premi Goya al Millor Documental

del 2009.

La gestació del còmic ha estat

Portada d’Alfons López i detall

d’una de les il·lustracions de

Joan Mundet

llarga, tres anys, i va començar

amb la complicitat del mateix

Núñez (Madrid 1920 - Barcelona

2008). “Vam començar a parlar-ne

el 2008 i fins i tot li vam ensenyar

una primera historieta [quatre

pàgines sobre una accidentada

cita clandestina], que va rebre

amb molt d’entusiasme i que

ensenyava a tothom que el visitava

a la residència!”, recorden López

i Gálvez. Amb l’ajuda d’Internet

i mesos dedicant-hi els caps de

setmana íntegres, van poder tirar

endavant el projecte des de ciutats

diferents i en paral·lel a les feines.

Soldat republicà, maqui al

Pirineu, pres polític torturat,

destacat membre del PSUC i

del PCE, diputat al Congrés i

més tard pioner de la cooperació

internacional i l’altermundisme,

alguns dels episodis vitals de

Una vida de

resistència

Miguel Núñez:

Mil vidas más

Pepe Gálvez (guió

i textos); Alfonso

López (historietes

i portada);

Joan Mundet

(il·lustracions)

Edicions Ponent,

2010

112 pàgines

15 €

Núñez tenen un enorme potencial

gràfic. Per exemple, les tortures

sofertes a la comissaria de Via

Laietana. “Segons el contingut les

vinyetes tenen un registre més

expressionista o més realista”,

raona López. El traç, en tinta

xinesa, es torna més viu en les

escenes de violència, convertint

el torturador en un monstre

animalitzat i evocant la fortalesa

d’un Núñez a qui res no aconseguia

fer confessar.

Aquest ‘cocodril vell’, com li

agradava autodenominar-se, es

va mantenir fresc fins a l’últim

dia: “D’aquí ve el títol, perquè

hagués fet i viscut mil coses més”,

explica Mundet. “Ni guardava

rancors ni explicava batalletes,

vivia mirant endavant. Malgrat

saber que estava terminal, li

encantava llegir sobre el futur i

els joves”, completa Gálvez. En la

seva última lluita, pel dret a una

mort digna, va triar la sedació

pal·liativa. Va aconseguir marxar

a la seva manera, plàcidament i

envoltat dels seus, com descriu

amb gran delicadesa el còmic que

l’homenatja.

Còmics

El traç dur del carrer

anaïs barnolas

La línia entre ser socialment accep·

tat o marginat és ben subtil. Les il·

lusions que, com una baldufa, fan

girar la rutina poden esvair-se en

un tres i no res i fer-la saltar pel

precipici de la desolació. Sense un

llit on caure mort, amb ningú a qui

li preocupi la teva existència, acabes

deambulant pels carrers del difícil

retorn. Precisament és això el que

li va passar al dibuixant de còmic

Miquel Fuster. Va viure l’època de

la bonança dels il·lustradors, en els

anys 80, treballant com a freelan·

ce per a empreses de l’Europa del

nord, agències com Toutain Editor i

Norma Editorial. Però, d’un dia per

l’altre, la fràgil joguina de la bona

ratxa es va trencar. El desamor, la

depressió i un incendi a la llar -que

poc després va comportar el desno·

nament- el van condemnar a extra·

viar-se pels carrerons de la culpa i

del remordiment.

Quinze anys va estar vivint

al carrer, emmanillat a l’alcohol.

Malvivint de la mendicitat i dels

quatre duros que es treia venent

quadres de toreros i de flamenques

a les Rambles. Fins que va

decidir abandonar aquell “suïcidi

espiritual” i recórrer a la Fundació

Arrels, l’entitat que des del 1987 es

dedica a l’atenció de les persones

sense llar. Fuster volia tornarse

a guanyar la vida dibuixant i

va obrir un blog (miquelfuster.

wordpress.com) el qual va

desembocar en el còmic 15 años en

la calle de l’editorial Glénat, obra

que darrerament li ha merescut

el premi del públic del Saló del

Còmic de Barcelona i que ha anat

acompanyada del segon volum

Llorarás donde nadie te vea.

Amb traçats nerviosos, secs i

durs, el dibuixant relata, amb un

estil gràfic personal i una narrativa

reflexiva i rigorosa els seus dies,

la majoria d’ells calcats els uns

als altres, regirant les papereres,

sentint-se dir “posa’t a robar que

a la presó tindràs llit i un plat de

menjar”. Amb episodis com el seu

company de plaça, el Felipe, que

li va donar, en un acte altruista i

d’amistat, els dos últims cartrons

de vi que tenia per ajudar-lo a fer-li

Portada del

primer llibre

de Fuster i

detall de la

seva segona

obra, Llorarás

donde nadie

te vea

passar la síndrome d’abstinència.

Sempre amb els monuments

mítics de la ciutat que fan acte de

presència al fons de les vinyetes

i que aconsegueixen posar-hi

encara més realisme al dibuix.

A través de gargots del dolor,

Fuster explica com es viu el fet

de romandre despert tota la nit

per por a patir agressions, com la

pallissa que una nit dos joves li

van donar i que el van deixar sense

forces ni per insultar-los mentre

marxaven rient. Cansat que els

agents de seguretat el fessin fora

dels aparadors dels caixers, o que

les burles dels joves que el cap

de setmana entraven al caixer

automàtic per treure diners o fer-se

ratlles de cocaïna el despertessin.

A la fi, va decidir agafar el tren

i travessar la muntanya del

Tibidabo, per anar a passar les nits

al bosc, on almenys allà estaria

protegit dels insensats.

Però malgrat la marginació,

Fuster intenta no acumular rancor

ni alimentar la impotència. Per a

ell, el pitjor tracte no només són

els insults verbals o els gestos de

menyspreu de la gent, sinó que

l’ignorin absolutament. És a dir,

aquells que menystenen l’últim

que li queda a un sense sostre: el

reconeixement de la seva pròpia

existència. Els indigents, comenta:

“no ens lamentem dels diners que

hem gastat pels altres, en canvi,

aquestes persones, a qui la vida els

ha afavorit, mostren ingratitud”.

Pintar a la vora

del precipici

Miguel, 15 años

en la calle

Llorarás donde

nadie te vea

(segundo

volumen)

Miguel Fuster

Ediciones Glénat,

2010 (1r volum),

2011 (2on volum)

17,95 €


albert balanzà

periodista

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 29

“La gent ja no és tan dòcil com als 90”

ntrevistem el dibuixant

E Carlos Azagra a casa

seva, al barri de Sant

Martí, el teixit associatiu del

qual -i el de la resta de la ciutat-

sap que sempre pot comptar

amb la seva pluma per il·lustrar

qualsevol moguda reivindicativa

o popular.

Després dels més de trenta

anys de carrera que portes

a les espatlles, com veus ara

Barcelona per pintar-la en

una vinyeta de còmic?

Barcelona continua sent interessant,

com sempre, i és un

punt de referència des del moment

que veus la quantitat de

dibuixants que hi ha, i que tots

són molt bons, són els millors. A

Madrid, els Forges, Máximo…

són d’una altra manera. Però

sí que és veritat que també els

mitjans de comunicació i les

empreses, i nosaltres mateixos,

ens anem tallant una mica. Som

menys incisius.

Des de quan passa això,

aquesta autocensura?

Doncs des de la desaparició

de Jaume Perich. Ningú no ha

agafat el seu relleu i no hi ha

ningú que se li assembli. No hi

ha dibuixants amb el llapis esmolat,

encara que dibuixin bé i

siguin bons.

Però de qui és més culpa

això, del dibuixant o de

l’empresa?

L’empresa colla més que

el dibuixant, perquè no ven,

perquè no quadren els números.

Però tampoc nosaltres no

hem sabut seguir ficant-nos

amb el poder polític com ho

fèiem amb el Partit Popular

quan manava Aznar. No hem

sabut ficar-nos amb el PSOE.

No sé per què, perquè al cap i

a la fi els que manen sempre

tenen una mateixa actitud i

nosaltres sempre hauríem de

donar-los canya.

Home, ara sembla que vénen

bons temps per a l’humor,

si el PP torna al poder a

Espanya.

Sí, seran temps interessants,

tristament interessants. El Jueves

tenia unes vendes molt millors

amb Aznar que amb Zapatero.

Si el retorn del PP implica

que El Jueves es vengui més, de

conya. Si no t’ho mires així, t’entra

la depressió.

Alguna vegada has explicat,

però, que el perfil del lector

de El Jueves ha canviat.

Sí, els estudis que s’han fet

diuen que abans el perfil era el

d’un home, gran i d’esquerres i

ara és una dona, jove i de centre-dreta.

Abans això era impossible,

i a més quedava fatal dir

que votaves el PP.

Tenint en compte això i que

El Jueves és una publicació

nascuda a Catalunya, creus

que el PP ja és finalment un

partit normal a casa nostra?

Comença a ser preocupant

que ho sigui. És l’ala més dretana

de CiU o la castellanoparlant.

Sembla irreal que governi

Badalona o que s’hagi democra-

Carlos Azagra

Carlos Azagra

Dibuixant

titzat, perquè abans era el més

fatxa que hi havia a Catalunya.

Sí, ja és poc a poc un partit normal,

tot i que no ens agradi.

Què creus que farien Pedro

Pico y Pico Vena amb els

dirigents de Plataforma per

Catalunya?

M’ho callo perquè m’acusarien

de terrorisme, però sí que

diré que és preocupant que Plataforma

surti, perquè són molt

pitjor que el PP i perquè estan

disposats a trencar la baralla.

No se’ls ha de donar ni un dit

perquè ells sempre s’aprofiten

d’això. També, però, penso que

és un toc d’atenció a l’esquerra

i al “bonisme”.

Ja no hi són ni el Perich ni

l’Ivà, ara s’ha jubilat l’Òscar,

tu tens menys pàgines a El

Jueves… Què queda de tot

allò que hi havia quan vas

començar?

Cada temps és diferent i ens

hem tornat conservadors: amb

el treball, amb la parella… Que

existeixi El Jueves ja és fort,

i si ha de ser una mica menys

Papus, doncs cap problema.

Potser la societat no demana

tant ara, vol més evasió i

menys radicalitat, i també és

bo donar oportunitats a la gent

nova que arriba. El dibuixant

ha de tenir on practicar, com jo

vaig tenir el rodatge al Diari de

Barcelona.

Què recordes d’aquells teus

inicis a Saragossa?

Doncs sobretot del meu mestre,

Labordeta, i d’Andalan, el

primer diari on vaig col·laborar.

Després a Barcelona vaig viure

l’aventura del Col·lectiu Butifarra

en una època que hi havia

molts diaris: Tele/Exprés, Mundo

Diario… Recordo Joaquim

Ibarz, Huertas Claveria, Manuel

Campo Vidal. També són

models de periodista que han

anat desapareixent. Jo sempre

he identificat aquestes actituds

amb els valors de l’esquerra,

però potser tenen la raó els indignats,

que diuen que tots són

iguals. No ho sé, jo sóc dels idiotes

que encara continua votant.

Com va ser la teva primera

vinyeta?

Era a Andalan, un tema de

futbol, sobre el Real Zaragoza.

És curiós perquè el tema futbolístic

a mi em rellisca. I anava

acompanyat d’un tema molt profund

sobre la lluita de classes al

futbol.

Doncs us n’heu fet un fart

de parlar de futbol els

dibuixants…

Perquè també podem parlar

de política. Això ho deia l’Ivà. I

l’Òscar, el que més n’ha parlat,

no era fanàtic del Barça ni res,

però va tenir tirada amb el Jordi

Culé.

A la vista de l’evolució de El

Jueves, es podria dir que tu

sempre vas ser el raret de la

redacció?

Al principi, sí. Hi havia cartes

de protesta que arribaven a

la redacció i deien que me n’anés

a Makoki o a El Papus, que era

més gruixut i menys selecte. I

jo venia de la línia bruta, la línia

xunga. I també em criticaven

per parlar de Batasuna, de

Negu Gorriak, de la kale borroka,

que era la lluita i que em

semblava bé en aquell moment.

Ara em diuen comunista, roig…

tot això m’enorgulleix.

Ara tens una altra via de

connexió amb els lectors a

través del teu blog.

Sí, no tinc massa visites però

hi ha alguna curiositat: cada dia

rebo una dotzena de visites d’un

convent de monges de clausura

d’un poble de Burgos. I això em

fa molta gràcia.

Tornant a la professió: el

dibuixant s’assembla al

músic en el fet que la gent

ignasi r. renom

Ninotarire de

l’inconformisme

Carlos Azagra (Morón

de la Frontera, Sevilla,

1957), criat i educat a

Saragossa per professors

com José Antonio

Labordeta, va arribar de

ben petit a Barcelona on

ben aviat es va convertir

en el dibuixant de còmic

més reivindicatiu. Des de

1984 que setmanalment

se’l veu a les pàgines de

El Jueves, però el seu

traç inconfusible, fins i

tot present a la bústia

de casa seva ara a Sant

Martí, forma part de

l’imaginari col·lectiu de

diverses generacions.

Fundador del Partit de

la Gent del Bar (PGB),

com a ninotaire es va

iniciar a Andalan fins

que el 1975 va arribar a

Catalunya i va integrarse

al col·lectiu Butifarra,

amb els quals va fer

els primers cartells de

la FAVB. Sens dubte

passarà a la història

com el creador de Pedro

Pico y Pico Vena, els dos

punkis de “El Jueves”,

i com a retratista

de la Barcelona més

inconformista.

es pensa que només es

diverteix quan també està

treballant?

Sí, hi ha la imatge que el dibuixant

no és periodista, i fins i

tot els periodistes, una mica envejosos,

no reconeixen que amb un

traç es pot resoldre millor un article

profund. Jo crec que continuem

sent un complement perfecte.

Has tingut algun referent a

la premsa escrita?

A banda del Perich, El Roto

sobretot. Gent que domina la

política… Ara mateix, per exemple,

els dibuixants també han

tingut molta veu a l’hora de retratar

els indignats, encara que

també han anat una mica despistats.

Què penses de la nova

generació de dibuixants,

més moderns, més “cool”,

com en Juanjo Sáez. Tu vius

a la Verneda, com el seu

personatge, Xavi Masdéu…

No me’ls he trobat mai ni a

un ni a l’altre. Jo m’ho passo

molt bé, em diverteix i sens dubte

té el meu suport, com tots els

nous dibuixants que surten. Gin

sempre deia que no hi ha dibuixants

millors o pitjors, sinó diferents.

El planter que ha donat

Catalunya és impressionant,

des de El Bé Negre, el Cu-Cut…

I ja tens el teu pronòstic

sobre el futur del moviment

15-M?

Doncs no, però tinc clar que

no dificultarà que el PP guanyi

les eleccions. Perquè l’assemblearisme

està molt bé menys quan

plou, oi? Ara ha sortit bé perquè

fa bon temps, però no pots contradir-te

a la primera i acceptar

un local de l’Ajuntament. El que

tinc clar és que plogui o nevi

s’ha de seguir donant canya. I

més amb aquests alcaldes que el

primer que fan quan arriben al

càrrec és apujar-se el sou. Contra

aquests, canya.

En aquesta època de

dispersió política també han

sortit més que mai propostes

de partits antisistema o de

deslegitimació de la política

per la via del humor, com la

CORI o el PATO. Ara el PGB

trauria vots?

Sí, segur que sí. I no passa

massa temps sense que algú

m’ho demani. Però la veritat és

que fot mandra i sempre surten

els aiatol·làs que et diuen que

vols viure de la política. Segurament,

pels que hi ha manant,

nosaltres ho faríem millor.

Has tornat a dibuixar ara més

a Saragossa que a Catalunya.

Un retorn als inicis?

Ara faig Pedro Pico y Pico

Vena allà des que van sortir de

El Jueves per votacions dels lectors.

Ja se sap: els meus lectors

són abstencionistes i sempre

perdo aquest tipus de consultes.

La democràcia és així.

Et queda corda per estona.

Sí, perquè vénen temps durs

i arriba gent amb ganes de muntar

brega. I nosaltres ja no somtan

dòcils com als anys noranta.

La gent comença a ser valenta:

és meravellós que s’hagi desitjat

una vaga general al marge dels

sindicats!

Diga’m una frase que el

Perich escriuria ara en una

vinyeta sobre la situació

actual.

No et creguis res del tot o

te la poden colar per qualsevol

banda.

Pedro Pico y Pico Vena

serien més expeditius? A

l’estil Labordeta?

Sí, engegarien a la merda tothom.


CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 30


33 Amnistia

Internacional

fa 50 anys

34 Barcelonins

d’arreu: la

búsqueda

CARRERS

CARRER119 juliol 2011 CARRERS 31

35 La Perona

d’Esteve

Lucerón

El dissabte 11 de juny, els veïns

i veïnes de la Bordeta van fer

seu el recinte de Can Batlló, una

antiga fàbrica els terrenys de la

qual han d’acollir equipaments.

Després de 35 anys esperant que

l’Administració fes la seva feina,

el veïnat ha començat a gestionar

una de les naus. Hi vol fer una

biblioteca

El veïnat entra a Can Batlló

néstor bogajo

Els veïns havien avisat. Estaven

farts d’esperar. De veure com les

parets de l’enorme recinte fabril

de Can Batlló convertien en un

bunker mig barri de la Bordeta. Ho

van dir el 2009, tres anys després

que s’aprovés el pla que destina els

terrenys de l’antiga fàbrica a zona

verda, equipaments i habitatge:

“si l’1 de juny del 2011 no hi veiem

moviment, hi entrarem”. I dit i fet.

Un petit exèrcit -cívic i festiu- va

aplegar-se el dia 11 davant l’entrada

del recinte. S’havia dividit en

tres columnes, que partiren de la

plaça de Sants, la rambla de Badal

i la plaça de la Farga. Al migdia,

després d’una gran traca, el veïnat

-guiat per un puny gegantí- travessava

la porta. Les celebracions -la

música, el menjar, les reunionsvan

durar tres dies.

No va caldre emprar la força.

Poc abans del “Dia D”, la propietat

va accedir a negociar directament

amb els veïns la cessió d’una

nau del seu gust, no com la que

havia ofert l’Ajuntament setmanes

abans, un edifici perimetral,

lSembla que arriba

l’hora de recollir els

fruits d’una lluita que

té els seus orígens el

1976 arran el PGM

lCan Batlló és un bon

exemple de com ha

funcionat la lògica

especulativa els darrers

anys a Barcelona

jona linuxbcn

Els veïns i veïnes de la Bordeta celebren la recuperació de part del recinte de Can Batlló per al barri

facció. No podia ser d’una altra

manera. Entraven a la nau -cedida

de la propietat a l’Ajuntament

i de l’Ajuntament als veïns- i,

qui més qui menys, feia els seus

plans: “aquí hi pot anar una sala

d’assaig”, “aquí, la biblioteca”,

“caldrà habilitar una saleta com

a magatzem per a les eines”. I és

que hi ha molta, moltíssima feina

per fer, ja que el recinte no

està, precisament, llest per ocupar.

Tanmateix, sembla ser que

-per fi!- ha arribat el moment de

les alegries. De recollir els fruits

d’una lluita que té els seus orígens

el 1976 (veure “El cor robat” de la

pàgina 39 d’aquest mateix número

i la pàgina 9 del Carrer 116), quan

el Pla General Metropolità decidia

que Can Batlló havia d’acollir zona

verda i equipaments.

Pel camí, un llistat interminable

d’anècdotes. De tot tipus: gracioses,

lamentables, indignants. Els

veïns de Sants i la Bordeta expliquen

que, quan es va inaugurar

l’aparcament provisional de Can

Batlló, el desembre passat, Jordi

Hereu, corprès per les dimensions

El Bloc 11: posant fil a l’agulla

del recinte fabril, va demanar que

l’11 de juny li donessin un mall i

un casc, que ell enderrocaria una

de les parets. “Regidora Moraleda,

això de Can Batlló ho hem de fer:

vostè també ha de venir a tirar la

paret”, deia, jovial com sempre,

l’alcalde. Per sort, no va caldre la

seva ajuda.

El projecte resta aturat

“Sempre hem vist molt clar que

ens estaven enredant. Des del 97,

han estat explicant-nos històries,

coses meravelloses, de ciència

ficció”, manté Josep Maria Domingo,

president del Centre Social de

lEls veïns s’han dividit

en vuit comissions de

treball i prenen les

decisions importants

a l’assemblea

Sants. “Parles amb un i et diu una

cosa; parles amb l’altre i te’n diu

una altra. Ens emprenya la poca

transparència que hi ha”, apunta

Enric Jara, vocal de la Comissió

de Veïns de la Bordeta. Can Batlló

és un bon exemple de com ha

funcionat la lògica especulativa

a Barcelona en els darrers anys:

“L’Ajuntament no tenia diners i

ha esperat que la “festa” la pagui

la creació d’habitatge lliure:

cada vegada que es modificava el

projecte, sortien 200 pisos més”,

apunta Jara. Ara que els pisos no

es venen, ningú no en vol construir.

I el projecte resta aturat.

Menys el Bloc 11.

ubicat sobre futura zona verda. El

veïnat volia una de les naus històriques

i consolidades, com la que

ara tenen, el Bloc 11. La data -l’11

de juny-, escollida gairebé a l’atzar,

ha esdevingut determinant.

La coincidència amb el procés

electoral -promeses, campanya

i investidura pel mig-, sumada a

l’onada d’indignació que va viure

Barcelona durant aquells dies, va

fer que l’Ajuntament -el sortint i

l’entrant- i la propietat -la immobiliària

Gaudir- busquessin una solució

ràpida. Sabien que els veïns

tenien preparat un pla estratègic

d’ocupació: el seu particular “desembarco

en Dunkerque”.

Molta feina per fer

L’11 de juny, les cares dels veïns

i les veïnes eren plenes de satis-

Els veïns s’han dividit en vuit comissions

de treball: Model de gestió, Disseny de

l’espai, Infraestructura, Negociació,

Reivindicació, Biblioteca, Activitats i

Difusió. Les decisions importants les

prenen a l’assemblea, que sol congregar

60 o 70 persones de totes les edats.

“Això és important perquè no hi hagi

guetos”, apunta Domingo. Aquesta

transversalitat ja es va donar durant

les reivindicacions impulsades per la

plataforma ‘Can Batlló és pel barri’,

que va comptar amb l’ajuda de les

entitats de joves de la zona -Can Vies,

LaCol, Assemblea de Barri de Sants-,

escoles, agrupaments escoltes, etc.

Aquesta mobilització, tan heterogènia,

va atemorir la propietat, que va cercar el

recinte amb filferro d’espines dies abans

de l’anunciada ocupació, tot deixant-lo

com si fos un camp de concentració.

El Bloc 11 ha d’esdevenir un espai per

a joves i gent gran. El primer projecte

en materialitzar-se és la Biblioteca

Popular Josep Pons. Tenen 500 llibres

que ordenaran en un altell de manera

provisional. Quan decideixin el lloc

definitiu, hi traslladaran les donacions

aparaulades, uns 5.000 llibres més. La

Comissió de Biblioteca la formen una

quinzena de persones -professors, exprofessors,

estudiants d’Història...-, que

als inicis faran més feina de fuster que

no pas de bibliotecari. Santi Medina,

membre de la comissió, diu que volen

una biblioteca “autogestionada, que

depengui el mínim de l’Administració”,

i que esdevingui “un lloc de trobada, on

poder fer conferències, presentacions de

llibres o repàs per als nanos”.

“Ara és hora de consolidarse

a l’espai, de donar-li vida, i de

pressionar com a bojos perquè tot el

que falta és que es desencalli d’una

punyetera vegada”, apunta Domingo.

Abans, però, és imprescindible acabar

d’indemnitzar treballadors, industrials

i veïns. El veïnat espera que es faci

efectiva la dotació econòmica per

pagar les indemnitzacions aprovada

per l’anterior govern municipal

-l’allargada ombra de les retallades fa

molta por-. De moment, CiU ha dit que

vol canviar la junta de compensació

per un sistema de cooperació, que

ha de permetre l’Ajuntament fer-se

càrrec de les indemnitzacions. El

cert és que, durant el buit de poder

al consistori, els veïns no han pogut

negociar res. Però no s’estan de braços

creuats. Volen fer unes jornades de

portes obertes per la festa major de la

Bordeta. La lluita continua.


CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 32


CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33

Aministia fa 50 anys

jose ángel borlán

activista d’amnistia

internacional Catalunya

Dos estudiants alcen les seves copes

i brinden per la llibertat. Portugal,

1960. Són detinguts i condemnats

a set anys de presó. La

dictadura de Salazar no tolera la

dissidència.

Peter Benenson, advocat britànic

actiu en la defensa del drets

humans, llegeix en un diari londinenc

una petita notícia que es fa

ressò de la condemna als estudiants.

Indignat, truca uns amics i

comença a muntar una resposta

internacional per intentar alliberar-los.

El 28 de maig de 1961 , el diari

The Observer publica un article

de Benenson, “Els presos oblidats”

(The Forgotten Prisoners), que engega

una campanya anomenada

“Crida per l’Amnistia 1961” per

pressionar els governs en favor de

vuit presos de consciència d’arreu

del món.

L’article començava dient:

“Obriu el vostre diari qualsevol

dia de la setmana i trobareu una

notícia de qualsevol part del món,

sobre algú que ha estat detingut,

torturat o executat perquè les seves

opinions o la seva religió són

inacceptables per al seu govern.

Són uns quants milions de persones,

empresonades, i no totes rere

el teló d’acer o de bambú, i cada

vegada n’hi ha més. Llegint el diari

es nota un desagradable sentiment

d’impotència. Tot i això, si aquests

sentiments desagradables de tot el

món poguessin unir-se en una acció

comuna, es podria fer alguna

cosa efectiva.”

Resposta massiva

La reacció a l’article va ser immediata

i aclaparadora: milers de

cartes i donatius, juntament amb

gran quantitat d’informació sobre

presos de consciència. Aquesta

preocupació es va canalitzar posant

els simpatitzants en relació

amb altres que vivien a prop seu

i animant-los a constituir grups.

Havien de posar-se en contacte

amb les famílies dels presos, enviar

regals i recaptar diners per

Cada any, pels volts del 28 de maig,

Amnistia Internacional presenta

simultàniament a tot el món el seu

“Informe Anual sobre l’Estat dels Drets

Humans”. S’estructura en dues parts:

una anàlisi de l’estat dels drets humans

a nivell global i per àrees geogràfiques, i

l’informe detallat país per país.

Per als estats, sobretot els de caire

democràtic, és una humiliació sortir a

l’Informe. En el de 2011, l’organització

destaca que hi ha restricció il·legítima

de la llibertat d’expressió a 89 països;

s’està demanant l’alliberament de

presos de consciència a 48; s’han

documentat tortura o altre tipus de

maltractaments a 98; dues de cada tres

persones no poden accedir a la justícia;

s’han investigat judicis injustos a 54

països... I una positiva: el 1977 només

16 països havien abolit la pena mort per

a tots els delictes, avui ja són 96.

Pel que fa a Espanya, l’Informe

d’enguany dedica tres pàgines (per

odre alfabètic, entre Eslovènia,

amb una, i Estats Units, amb cinc)

amnistia internacional catalunya

Grup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en un

acte contra la pena de mort

lActualment Amnistia

té més de tres

milions de membres

i simpatitzants i està

present a 150 països

a elles i, sobretot, havien d’escriure

al pres, encara que no fos

possible una resposta. La idea era

que el pres sabés que algú en un

altre lloc del món es preocupava

per la seva situació.

Així naixia un moviment internacional

de defensa dels drets humans

que de seguida va comptar

amb divuit seccions nacionals i 850

grups d’activistes en vint-i-set països.

En l’actualitat, Amnistia Internacional

té més de tres milions

de membres i simpatitzants i està

present a 150 països.

Contra la tortura i la pena de

mort

Mentre un professor sud-americà

és torturat per la policia, obren

una línia telefònica entre la cambra

de tortura i la llar del detingut,

obligant la seva dona a escoltar

els crits de dolor del seu marit.

Durant la terrible experiència, la

dona mor d’un atac de cor. El pres

sobreviu i li és permès d’exiliar-se

amb els seus fills. Després explicaria

a Amnistia: “van matar la meva

dona. M’haguessin mort a mi també,

però vostès van intervenir i em

van salvar la vida”.

A partir de la dècada dels anys

setanta, l’organització obre els

seus horitzons de treball i engega

dues campanyes mundials: l’abolició

de la tortura i la fi de la pena

de mort. El 1977, Amnistia Internacional

rebria el Premi Nobel de

la Pau.

En els vuitanta, s’hi afegiria

el treball en favor de la població

refugiada i contra els abusos de

grups armats d’oposició i la presa

d’ostatges. També és el moment

en què es comencen a publicar

materials d’educació en drets humans.

Als noranta, Amnistia llança

diverses campanyes contra els homicidis

polítics, les desaparicions

forçoses i les execucions extrajudicials,

sobre els drets de les dones

i per demanar una Cort Penal

Internacional permanent. També

contra les mines terrestres, sobre

els nens i nenes soldats i sobre el

comerç d’armes lleugeres.

El començament del nou segle

ha obert noves perspectives

de treball en drets humans. Es

feia la primera campanya digital

(www.stoptorture.org) i es reforçava

el treball a favor dels drets

Un informe esperat... i temut

a les preocupacions d’Amnistia

Internacional sobre l’estat dels drets

humans. Destaca que “persisteixen les

denúncies de tortura i maltractaments

infligits per membres de les forces

de seguretat” i “les investigacions

realitzades sobre aquest tema van

continuar sent inadequades”. També

persisteixen les “denúncies sobre

càstigs corporals, aïllament, prescripció

indeguda de medicaments i assistència

mèdica insuficient en centres per a

menors d’edat amb problemes socials o

de conducta”.

Destaca també la violència contra les

dones i el judici contra el jutge Baltasar

Garzón per investigar violacions de drets

humans durant la dictadura.

De les denúncies que tenen a

veure amb Catalunya: la utilització

per part d’alguns polítics del racisme

i la xenofòbia com a instrument

d’enfrontament partidari i les

previsions de retallades socials que

van contra els drets humans de les

persones empobrides

econòmics, socials i culturals que

ha arribat fins avui amb l’actual

campanya contra la pobresa “Exigeix

Dignitat”. L’altre gran focus

d’activitat ha estat la lluita contra

la presó de Guantánamo i totes les

conseqüències de la “guerra contra

el terror”.

Barcelona, 1978

Col·laboradors anònims espanyols

d’Amnistia Internacional coincideixen

el 1976 en un acte organitzat

pel CIDOB a Barcelona on es presentava

públicament una campanya

sobre la tortura a l’Uruguai. No

es coneixen entre ells. Així comença

la creació de la secció espanyola

d’Amnistia, constituïda finalment a

Barcelona l’estiu de 1978.

Un dels anònims assistents era

el pare claretià Manuel Casanoves.

Estava exiliat a Londres el

1961 quan Peter Benenson (que

coneixia molt bé la realitat de la

dictadura a Espanya) va publicar

l’article sobre els presos oblidats.

En el primer número de la revista

“Amnesty” de 1962, Casanoves

escrivia un article titulat “Protesta

catalana” en el qual parlava

del poble català com un “pres de

consciència col·lectiu”. Ell fou el

primer president de la secció espanyola

d’Amnistia.

Una de les fites més importants

de la secció va ser la campanya de

recollida de signatures l’any 2003

contra la lapidació de les nigerianes

Amina Lawal i Safiya Huseini.

Dels deu milions de signatures

d’arreu del món, més de la meitat

van sortir d’aquí. L’altre moment

important va ser el concert celebrat

a Barcelona el 10 de setembre

de 1988. Sota el lema “Drets

Humans, Ja”, noranta mil persones

es van aplegar al Camp Nou per escoltar

les cançons de Bruce Springsteen,

Tracy Chapman, Sting, Peter

Gabriel, Youssou N’Dour i El Último

de la Fila.

Actualment, l’organització a

Espanya té 63.000 socis i sòcies

(11.700 a Catalunya) amb prop de

2.000 activistes en 95 grups locals

i universitats. Més de mig milió de

ciberactivistes col·laboren habitualment

en les accions i campanyes

a Internet..

En 5

paraules

Glòries

Enderroc de l’anell

Les associacions de veïns de

Sagrada Família, Clot-Camp de

l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc

han manifestat en un comunicat

públic el seu total desacord amb

la proposta del nou regidor de

Sant Martí, Eduard Freixedes,

d’aturar la construcció dels túnels

i l’enderroc de l’anell viari de

Glòries. Les associacions estan

d’acord en “millorar el projecte i

planificar raonablement les obres,

però sense que això signifiqui

afegir més anys d’endarreriments”.

Posteriorment el responsable

d’Urbanisme ha desautoritzat el

regidor i ha manifestat que es

reunirà amb els veïns.

Esquerra de l’Eixample

Més endarreriments a la

Model?

La consellera de Justícia, Pilar

Fernández Bozal, vol replantejarse

el conveni firmat per la

Generalitat i l’Ajuntament per

a la presó Model. Suposaria

l’elaboració d’un nou projecte,

ja que per a la consellera Bozal,

l’aprovat és insuficient. Si

afegim la situació financera de

la Generalitat, l’ajornament pot

significar més anys d’espera.

Espera per a uns presos que viuen

indignament i per a uns barris que

necessiten sòl per als necessaris

equipaments.

Sant Gervasi

Salvem el ginjoler!

La construcció d’un centre de

serveis socials pot afectar un

ginjoler situat al carrer Arimon. És

l’exemplar més antic de Catalunya

i potser d’Europa. L’any 2007

els veïns i veïnes van recollir

1.400 firmes perquè el solar es

convertís en plaça. L’equipament

és important per a la barriada,

però el veïnat està disposat a

salvar aquest exemplar únic. S’ha

sol·licitat que s’aturin les obres i

que es realitzi un informe.

Nou Barris

Casals de Joves

Els casals de joves de Roquetes

i Prosperitat estan gestionats de

fa anys per entitats creades pels

mateixos joves dels barris. Tenien

la promesa del districte que

l’any 2011 passarien a conveni.

Per desídia, no volem pensar

que per mala fe, s’han passat

tots els terminis, no s’ha firmat

el conveni i ara la seva gestió

perilla. Les entitats de Nou Barris

recolzen la continuïtat d’una

gestió que consideren exemplar.

Ara li toca resoldre la papereta

a la nova regidora. Per si no són

prou maldecaps, el solar on havia

d’ubicar-se el casal de joves

provisional de Prosperitat, ara

resulta que no és de titularitat

municipal i els barracons

prefabricats no tenen lloc on

complir la seva funció.

Poblenou

Aigües freàtiques

L’AV del Poblenou denuncia la

pèrdua de litres i litres d’aigua

arrel d’unes obres del carrer

Bilbao amb Diagonal. L’alt índex

d’aigua freàtica acumulada al

subsòl és una realitat que causa

nombrosos maldecaps per les

filtracions en els aparcaments i

baixos d’ascensors, a la vegada

que es perd per a possibles usos

secundaris.


CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 34

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?

Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes

oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses,

y cada cual aprende su oficio y con él brega

La búsqueda

jesús martínez

Dudaba entre dos frases. “Los pequeños

dedos empujaron la bola

de madera a lo largo de uno de

los alambres del ábaco” o “Los

pequeños dedos acariciaban las

bolas con la suerte de los principiantes”.

Se quedó con la primera.

Encajaba mejor con el sentido del

texto. Federico Nogara (Montevideo,

Uruguay, 1948) comenzó con

la aritmética de los dedos su libreto

Regreso al desconcierto, publicado

en Ediciones Carena. Entre

estos dedos menudos y afilados

como una hoz y esta otra frase que

pone fin a la obra: “Sólo nos queda

pegarnos al suelo y resistir”, han

pasado 56 años de aprendizaje de

párrafos zombis y voladitas con escoba,

años en los que se ha embebido

de literaturas apátridas y de

clásicos griegos sahumados en las

últimas galerías de las bibliotecas

públicas. Su estilo, descarnado,

engañoso, arcano, es fruto de la

búsqueda que aquí les narro.

¿Qué es la literatura?

Federico Nogara define su estilo

con la seguridad del vencimiento

de una deuda y el análisis de Jorge

Valdano sobre las Aptitudes de los

FEDERICO

NOGARA,

ESCRITOR

URUGUAYO

En 1986 quedó

finalista en un

concurso de

cuentos en la

Casa de Uruguay

de Barcelona,

con un relato

surrealista sin

título

FOTO: marc

javierre

viajó a Barcelona, donde se cobijó

en las casas de los amigos que

pronto verían cómo la dictadura

en la que no creyeron porque la

odiaron se esfumaba por la puerta

de atrás, merced a las leyes de

“impunidad y caducidad” que impedían

llevar ante la Justicia a los

responsables de las matanzas sin

testigos.

En Barcelona montó con Martha

Giordano, su pareja, una academia

de inglés, aun a falta de un

estilo propio con el que escribir

sus “artefactos” literarios. Se llama

Wellington House Idiomas, en

memoria del mariscal de campo

Arthur Wellesley, primer duque de

Wellington, quien derrotó a Napoleón:

“Acabemos con los emperadores”.

“Estamos hablando en este momento…”

Federico Nogara empieza así

sus palimpsestos verbales, glosas

metafísicas sobre el ser y el devenir:

“Estamos hablando en este

momento sobre por qué empecé a

escribir tarde. No sé, no encontraba

mi estilo, y lo buscaba. Yo era

un gran lector. Con 13 años ya había

leído a Erich Maria Remarque,

Maxence van der Meersch y Karl

Cronin. Mi concepto de escritu-

l“En los 70 se pensaba

como un colectivo, la

realidad nos superaba,

pero no teníamos

posibilidad de ganar”

lTras el golpe de Estado

del 73 Nogara huyó (“le

exiliaron”) a Australia.

Nueve años más tarde

recaló en Barcelona

Centrocampistas y su Juego Determinante:

“En mi estilo propio, después

de años de búsqueda incesante,

vigilo tanto lo que digo como

cómo lo digo. Yo no soy un escritor

realista; la realidad es un concepto

complejo. No hace falta enseñarla,

todos vemos la situación, y es compleja,

como digo, porque incluso la

situación mundial…”.

Darle cordura a este galimatías

es tarea harto difícil: “Yo escribo

los mecanismos que llevan a esa

realidad, mecanismos humanos…”.

Le pregunto de nuevo lo que

antes ya le había preguntado, con

la impaciencia de las descargas de

Youtube, porque aún no he obtenido

una contestación clara y tajante:

“Pero ¿qué es la literatura,

según usted?”…

Antes de llegar a una conclusión

definitiva sobre el porqué literario,

Federico ha recorrido el desierto

prosaico de los arameos, descalzo,

con un sol sin sombra y una esterilla

de arena bajo sus pies.

Descendiente de la tribu global,

con la mezcla de sus ascendientes

brasileños, italianos, franceses y

españoles, Federico es un joven a

quien no le llegará la vejez, y en el

promontorio de su corta edad, con

las tiras de asado de sus angustias

políticas, alimentadas para que no

fueran capitulaciones, quiso cambiar

el mundo: “El joven de hoy

es individualista. En los sesenta se

pensaba como un colectivo. Vivíamos

una realidad que nos superaba.

De todas formas, no teníamos

posibilidades de ganar”.

Se sumó al Frente Amplio, en

1971, un conglomerado de organizaciones

y grupúsculos de izquierda

cuyos postulados comunes

pivotaban sobre el mismo eje de

la distribución de la riqueza (“el

Partido Comunista de Uruguay era

el más fuerte, pero estalinista”).

Los tupamaros del MLN-T preconizaban

la lucha de guerrillas de tipo

“foquista”: “Ocupar un sitio para

luego expandirse. Se trató de implantar

en el campo, pero el Che

ya lo había dicho: ‘El campesino

es un pequeño burgués, quiere la

tierra para sí’”.

El Che, “la luz de mi generación”.

“Nosotros queríamos seguir el

ejemplo de Cuba, referente para

América Latina y un impulso importante,

y donde existe aún hoy la

revolución, frenada por un bloqueo

espantoso. Se ha hecho un gran

trabajo en educación y sanidad,

lo que ha permitido concienciar a

Según el padrón de 2009, en

Barcelona viven 2.782 personas

de nacionalidad urugaya, 1.466

hombres y 1.316 mujeres.

De mayor a menor presencia,

residen en el Eixample (492),

Sant Martí (430), Sants-Montjuïc

(338), Horta-Guinardó (329), Sant

Andreu (299), Nou Barris (261),

Ciutat Vella (232), Gràcia (218),

Sarrià-Sant Gervasi (118) y les

Corts (65)

la población para que sostenga el

régimen; si no, la revolución hace

tiempo que habría caído. En Cuba,

el pueblo es muy culto, pero se

ha burocratizado el sistema, igual

que ocurrió en la URSS”, deplora

este mogote de idearios incólumes

con la obstinada vocación por el

oficio de escritor.

De Cuba ha extraído una lección

insalvable, que es la consagración

de un manual insurgente:

“Cualquier movimiento revolucionario,

si se queda aislado, muere”.

El 23 de junio de 1973, con el

apoyo taimado de Juan María Bordaberry,

a la sazón presidente del

Gobierno, las Fuerzas Armadas

dieron un golpe de Estado en Uruguay,

uno más en el Cono Sur.

Federico Nogara huyó a Australia;

no huye, hacen que huya: “No

me exilié, me exiliaron”. (Uruguay

es uno de los países americanos

con más población fuera de sus

fronteras.)

En Australia, Federico, el escritor

que aún no le había sacado

punta a los pequeños dedos que

empujan bolas de madera, trabajó

en muchísimas cosas, y se despidió

de muchos mostradores antes de

aceptar el ofrecimiento de la compañía

telefónica de Sídney, que en

sus oficinas le había dado cabida

para que atendiera las solicitudes

de conferencia de los canguros aislados.

En 1982, Federico abandonó el

país que le había acogido, y con el

inglés aprendido de los bourbons,

ra es que hay escritores (quienes

hacen libros), escribidores (como

Vargas Llosa llama a quienes escriben

culebrones) y hombres de

letras, con una curiosidad que se

extiende al ensayo, la crítica, la

poesía… Yo quiero ser un hombre

de letras”, clasifica Nogara, envuelto

en la neblina de sus propios

recuerdos.

“Pero no le veía sentido a todo

esto. Según Vázquez Montalbán,

todo buen escritor que se precie ha

de pasar por esta etapa en la que no

encuentra sentido a lo que hace.”

En su taller literario online

Ahora Cuento (www.ahoracuento.

com) intenta mejorar los textos

mediante los trucos de la sintaxis

y los amagos gramaticales.

Jesús.—¿Sabe por fin qué es la

literatura?

“¿Que qué es la literatura? La literatura,

en palabras de Oscar Wilde,

es más importante que la vida,

porque nos han educado mediante

los libros. La literatura sirve para

reflexionar.”

El escritor Federico Nogara,

que ocasionalmente trató con Mario

Benedetti, su paisano desaparecido,

trabaja en una novela negra,

“tipo Chandler”, que no podía

tener otro nombre que este que se

basa en su “compleja realidad”:

La búsqueda.


CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 35

La Perona d’Esteve Lucerón

L’any 1979 Esteve

Lucerón es va quedar

sense feina en tancar

l’empresa metal·lúrgica on

treballava. Amb els diners

de la indemnització es va

comprar un equip fotogràfic

i va començar a fotografiar

l’assentament barraquista

de La Perona. Un esplèndid

treball. Les fotografies que

publiquem corresponen

al catàleg de l’exposició

publicat per Sindicat de la

Imatge (UPIFC). El llibret pot

adquirir-se en la direcció

del Sindicat (Rambla de

Catalunya, número 10, 3er

pis), al preu de 10 euros.

Àxel Camarasa

Es té constància de l’aparició de les primeres

barraques a La Perona l’any 1945, concretament

a la ronda de Sant Martí de Provençals,

a un extrem del barri de la Verneda. Enmig

de l’avanç imparable de la industrialització,

les zones perifèriques no tenen cap interès

urbanístic i, per tant, es mantenen al marge

del procés de canvi que estava experimentant

la resta de la ciutat. Fins a la dècada

dels seixanta, l’interès de l’Administració

consistia en mantenir sota control les barraques

i els seus pobladors i, en la mesura del

possible, ignorar la seva existència. La invisibilitat

del barri, eclipsada per altres assentaments

barraquistes de majors dimensions,

va afavorir el seu desenvolupament. El creixement

econòmic i l’obertura a l’exterior

del règim franquista va donar la possibilitat

de molts barraquistes d’abandonar el barri.

Alguns per mitjans propis, d’altres acollits

en programes de reallotjament, van marxar

de La Perona. Aleshores l’Administració va

decidir reutilitzar les barraques que havien

quedat buides per traslladar-hi famílies barraquistes,

majoritàriament gitanes, d’altres

barris. Aquest fet, juntament amb d’altres

factors, va comportar una major competència

social que es va acabar traduint en un

augment de les desigualtats i en el creixement

de la delinqüència. Si la solidaritat i la

cooperació van ser els trets identitaris dels

primers habitants de La Perona, conforme

avançaven els anys setanta fins entrats el

vuitanta, el conflicte entre paios i gitanos va

en augment fins a produir-se un trencament

de la convivència.

És en aquest marc de tensions socials que

Esteve Lucerón arriba al barri. Nascut l’any

1950 a la Pobla de Segur, compagina els seus

estudis amb la feina d’obrer metal·lúrgic.

Fill de família obrera, desperta la consciència

de classe quan el seu pare és empresonat

durant vuit anys pel règim franquista. Als

anys 70 milita amb el Moviment Comunista i

els seus ideals d’esquerra es veuen reflectits

en les seves fotografies. La seva actitud de

mostrar cara a cara les persones que retrata

denoten empatia per aquella realitat que viu

i que vol explicar. En cap cas mostra compassió

ni les misèries d’un barri perifèric. Hi

ha crítica social, història, realitat, pobresa,

però Lucerón ofereix una mirada personal,

amb una atenció especial als nens i al particular

sentit de l’humor, desafiant i murri,

dels gitanos. La seva obra fotogràfica sobre

La Perona consta de 2.000 fotografies.

L’última barraca de La Perona va ser derrocada

al juliol de 1989. Ja en democràcia

es va intentar desenvolupar un programa

d’integració social per resoldre un problema

heretat del franquisme, la segregació social

del col·lectiu gitano. La pressió veïnal, l’opinió

pública, els interessos urbanístics per la

imminent celebració dels Jocs Olímpics i les

dinàmiques especulatives del mercat immobiliari

van condicionar els projectes, que

acaben prioritzant els reallotjaments abans

que els processos d’integració social.


CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 36

Posa la teva publicitat a la revista CARRER - 93 412 76 00 - carrer@favb.cat


Llibres

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 37

Llibres

La invasió

ianqui del Xino

mertixell m. pauné

El periodista, poeta i antropòleg

Xavier Theros ens transporta

amb aquesta joia bibliogràfica a la

Barcelona de la postguerra i al poc

documentat impacte dels “amics

americans” que desembarcaren al

Port de Barcelona entre el març de

1951 i el desembre de 1987.

Amb vistosos uniformes blancs

i un poder adquisitiu desorbitat

per a la Barcelona de post-guerra,

alhora admirats i envejats,

foren el turisme de masses que

conegué la ciutat. La prostitució

fou el sector més directament

beneficiat (els quadruplicaven

les tarifes), però també moltes

pensions, sastreries, bars i locals

d’espectacles en tragueren el seu

pessic. Alguns encara existeixen,

com el Kentucky, Los Caracoles,

el Cosmos o el Bagdad. Cada dia

que eren a Barcelona gastaven

entre un i dos milions de

pessetes!

Al llarg de 488 pàgines –atenció

a l’àlbum fotogràfic!–, l’autor

recopila testimonis de veïns,

comerciants i fins i tot veterans

de la U.S. Navy per crear un relat

coral d’aquells anys contradictoris.

L’olor dels marines, els encenedors

Zippo, els texans i la Coca-cola,

les compres al major de corbates,

les baralles als bars i les sornes

als soldats negres són alguns dels

records més marcats en els qui

van viure de prop la invasió ianqui

del Xino.

Quan al port van

ploure dòlars

La Sisena Flota

a Barcelona

Xavier Theros

La Campana,

2010 (Premi

Huertas Claveria)

488 pàgines

25 €

La Barcelona

que (no) volem

yaiza garcía

Barcelona Zona Cero passeja el

lector per diversos indrets de la

capital catalana de la mà de la

seva protagonista, Alexia Hurtado,

una detectiu privada que recorrerà

la ciutat seguint els indicis d’un

cas de corrupció urbanística. Des

de Ciutat Vella fins a Francesc

Macià, passant per la Bonanova

o la Barceloneta, l’obra de Luis

Campo va proporcionant les

peces claus per tal que el lector

pugui anar dibuixant al seu cap

el mapa de l’heterogènia ciutat.

La riquesa d’informació (tot i que

de vegades sembla que s’estigui

llegint una guia turística) aporta

un plus a una novel·la negra

que posa en relleu dos models

diferents de ciutat: un, encarat

al turisme i centrat en obtenir el

màxim benefici econòmic possible;

i un altre, que aposta per la

sostenibilitat i prioritza el benestar

dels habitants de la ciutat.

Aquesta història de ficció enfoca

amb una lupa les transformacions

que viu el casc antic de Barcelona,

alertant el lector sobre una

possible macdonalització del

mateix, si es permet que aquest

cada cop s’acosti més a una mena

d’aparador per als turistes.

A l’entorn de

l’especulació

Barcelona Zona

Cero

Luis Campo Vidal

Flamma editorial,

2011

288 pàgines

18,50 €

Reapropiar-nos d’una

història amb futur

jordi bonet

Si fa quaranta anys, el noi de

Xàtiva cantava “t’adones amic,

que ens amaguen la història, i

ens diuen que no en tenim... que

la nostra és la d’ells”; enguany,

aquests versos cobren plena

actualitat gràcies al treball de

casposes Reals Acadèmies i

dels enterradors de memorials

democràtics. És per això que

enfront d’aquesta voluntat de

restaurar l’oblit, cal alegrarnos

doblement de l’aparició de

treballs com el de Construint la

ciutat democràtica. En primer

lloc, per què es tracta d’un treball

rigorós, però d’amena lectura,

desenvolupat per un equip de

joves recercadors (Ivan Bordetas,

Anna Sánchez, Xavier Domènech i

Ricard Martínez) que reconstrueix

la història del moviment veïnal

Història del

moviment veïnal

Construint

la ciutat

democràtica.

El moviment

veïnal durant el

tardofranquisme

i la transició

Carme Molinero

i Pere Ysàs

(coordinadors)

Icaria, 2011

340 pàgines

20 €

L’experiència cooperativa

del barri de Sants

marc villoro

El llibre tracta el cooperativisme

a Catalunya en general, i al barri

de Sants en particular. Però també

parla sobre el moviment obrer i

les lluites socials per dignificar les

condicions de treball a la segona

meitat del segle XIX fins el 1939.

A mitjan segle XIX, la cooperació

obrera va esdevenir un punt fort en

les experiències associatives dels

treballadors, amb seccions com ara

consum, producció, socors mutus,

crèdits, estalvis o sanitat. Les

cooperatives es van estendre per

tots els barris obrers de Barcelona

i funcionaven com a centres

La Barcelona

que volia alçar el vol

gemma aguilera

Avui, Barcelona lluita per un

aeroport intercontinental que

connecti la capital del país amb

el món sense passar pel peatge

de Madrid. La idea, però, no és

pas nova. Vuitanta anys enrere,

l’Ajuntament de Barcelona sorgit

de les eleccions de 1931 tenia molt

clar que la ciutat havia de ser com

les grans capitals europees, que

ja aleshores gaudien d’aeroports

internacionals. El regidor d’ERC

Joaquim Ventalló va impulsar una

Comissió Municipal de l’Aeroport

de Barcelona, que durant tres

anys va treballar per projectar una

infraestructura que situés la ciutat

en el mapa de les grans capitals.

Plànols d’ubicació al terme

municipal d’el Prat de Llobregat,

d’aprovisionament, i també com

espais propis de sociabilitat per a

la classe proletària, on la formació i

l’educació varen ser un tema puntal

de la seva activitat.

A Sants, que entre 1840 i 1890

va viure un desenvolupament

industrial que el transformà de

dalt a baix a nivell urbà i social -i

que culminà amb la seva annexió a

Barcelona el 1897-, la Unió Obrera

de Sants és la primera cooperativa

de la qual es té constància (1873) i

després destacaren, entre d’altres,

la Formiga Obrera (1885), la Nova

Obrera (1897), el Model del Segle

XX (1901) o l’Empar de l’Obrer

(1905).

El moment àlgid

de l’aviació

La ciutat

republicana

s’enlaira.

L’avantprojecte

de l’aeroport de

Barcelona (1931-

1934)

Pau Vinyes

Llop Roig, 2011

161 pàgines

20 €

català durant la transició del

franquisme a la democràcia. En

segon lloc, perquè la història

no és lineal, i conèixer el nostre

passat no només ens és útil per

reapropiar-nos d’aquelles fites que

tan sovint s’obliden (la dignificació

d’una plaça, la recuperació d’un

equipament o la creació d’unes

festes populars), sinó perquè també

ens dóna pistes de quina pot ser

l’evolució futura d’un moviment,

que a desgrat dels de sempre,

continua ben viu, plantant cara a

les desigualtats i teixint aliances

per fer dels barris un espai de vida

i esperança.

Respostes al

capitalisme

Les cooperatives

obreres de Sants.

Autogestió

proletària en

un barri de

Barcelona (1870-

1939)

Diferents autors

La Ciutat

Invisible, 2010

365 pàgines

20 €

pressupostos i una estratègia de

desenvolupament ben travada...

Fins que el maig de 1933 el somni

aeri va quedar en un calaix. Les

traves polítiques del govern de

la República i les dificultats de

finançament de la Generalitat van

impedir que el projecte alcés el vol.

Els fets del 6 d’octubre i la guerra

civil van acabar d’estroncar el desig

emprenedor de Catalunya.

L’historiador Pau Vinyes,

col·laborador de Carrer, signa

un recerca en forma de llibre,

La ciutat republicana s’enlaira.

L’avantprojecte de l’aeroport de

Barcelona (1931-1934), en què

grana els detalls del gran projecte

d’aeroport que la Barcelona

republicana aportant documents

inèdits de gran valor historiogràfic.


CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 38

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i

l punts de distribució de CARRER

Districte I

Barceloneta

Guítert, 33-35, baixos

93 221 72 44

Servei planificació

(Palau de Mar)

Plaça Pau Vila, 1

Casc Antic

Rec, 27, baixos

93 319 75 65

CCOO (USCOB)

Via Laietana, 16

CGT

Via Laietana, 18, 9a

planta

Casal de Joves Alòs

Sant Pere més Baix, 55

Cera, carrer de la

Carrer de la Cera, 11, int.

93 329 48 53

Coordinadora Casc Antic

Serra Xic, 4, baixos

93 310 53 33

Gòtic

Regomir, 3, principal

avbarrigotic@gmail.com

La Bodegueta

Palma de Sant Just, 7

La Tete-Cooperativa

Comtessa de Sobradiel, 4

El Glaciar

Plaça Reial, 7

És tira

Centre Cívic Pati Llimona

Regomir, 3

Nou de la Rambla i

Rodalies

Nou de la Rambla, 22

93 301 88 67

CIAJ

Sant Oleguer, 6-8

Sala Baluard

Plaça Blanquerna, s/n

L’Òstia

Pescadors, 49

Rambla, Amics de la

Rambles, 88-94, 3r D

93 317 29 40

Raval de Ciutat Vella, el

Carme, 102

93 441 77 21

Taller de Músics

Requesens, 5

Taula del Raval

Carrer de la Cera, 44, bxs

93 442 46 68

Veïns en defensa de la

Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, 3a

vdbv@telefonica.net

Ateneu la Torna

Méndez Núñez, 1,

pral. 2a

DIstricte iI

Dreta de l’Eixample

València, 302

615 41 80 12

Cafeteria Anem al Gra

Còrsega, 382

Llibreria Les Punxes

Rosselló, 260

Esquerra de l’Eixample

Avinguda Roma, 139,

baixos

93 453 28 79

Fort Pienc

Alí Bei, 94-96

93 231 11 46

Consell de la Joventut

Ausiàs Marc, 60

Parc de l’Escorxador

Viladomat, 214, 5è, 2a

Ronda de Sant Antoni

Ronda de Sant Antoni, 24

93 442 24 12

Ronda de Sant Pere

Ronda de Sant Pere, 7

Col∙legi de Periodistes

Rambla de Catalunya, 10

La Tapilla Sixtina

Bailen, 43

Sagrada Família

València, 415, local 1

93 459 31 64

Forn d’en Pere

Dos de maig, 281

Sant Antoni, barri

Avinguda Mistral, 30,

baixos

93 423 93 54

Confeccions El Rellotge

Comte Borrell, 89

Celler de l’Estevet

Calàbria, 57

Pastisseria Bonastre

Tamarit, 136

Autoservei Navarro

Avinguda Mistral, 6

Ateneu Layret

Villarroel,49

USTEC

Ronda Universitat, 29, 5è

Districte III

Badal, Brasil i Bordeta

Daoiz i Velarde, 30,

baixos

93 491 05 49

Centre Social de Sants

Olzinelles, 30

93 331 10 07

Cotxeres de Sants

Sants, 79

Font de la Guatlla-Magòria

Rabí Ruben, 22 B

93 424 85 06

França, barri de la

Mare de Déu del Remei,

21, 1r

93 325 08 93

Hostafrancs

Callao, 9, baixos

93 421 79 19

Poliesportiu Espanya

Industrial

Muntades, 37

Poble Sec

Margarit, 23

93 441 36 65

Biblioteca Francesc Boix

Blai, 34

Centre Cívic El Sortidor

Plaça del Sortidor, 1

Polvorí, el

Segura, s/n

93 432 36 42

Rambla de la Bordeta

Onzinelles, 30, baixos

93 331 10 07

Sant Cristòfol-Vivendes

SEAT

Coure, 8, baixos

93 432 34 71

Centre Cívic Can Cadena

Mare de Déu del Port, 397

Centre Cívic El Rellotge

Pg. de la Zona Franca,

116

Centre Cívic La Bàscula

Foc, 128

Satalia, la

Cariteo, 26

Triangle de Sants

Autonomia, 7, baixos

93 431 75 45

Districte IV

Camp Nou

Trav de les Corts, 94,

baixos

93 490 96 54

Colònia Castells

Castells, 16, baixos

654 54 91 21

Mercè, barri de la

Herois del Bruc, 9

Racó de les Corts

Trav de les Corts, 94,

baixos

93 448 03 11

Sant Ramon Nonat

Passatge Jordi Ferran,

19-21

Xile, avinguda

Avinguda de Xile, 34,

11, 5è

93 440 35 12

Can Deu

Plaça de la Concòrdia, 13

Zona Universitària

Jordi Girona s/n

93 401 77 43

Districte V

Amics del barri de Laforja

Madrazo, 50, 2n, 2a

93 209 89 84

Can Caralleu

Guarderia, 12

93 280 07 24

Can Rectoret

Bohemis, 23

93 205 04 87

Font del Mont-Vallvidrera

Escales Font del Mont, 1 A

Mas Gimbau-Can Castellví

Pg. Solé i Pla, 16-18, int.

avvmagicc@hotmail.com

Mont d’Orsà-Vallvidrera

Reis Catòlics, 16-34 (casal)

93 406 90 53

Llibreria La Kktua

Plaça de Vallvidrera, s/n

Putxet

Passeig Sant Gervasi, 39-47

avputxet@hotmail.com

Ronda General Mitre

General Mitre, 188 bis

mitre@mixmail.com

Sant Gervasi de Cassoles

Muntaner, 544, 2n

93 417 90 65

Sant Gervasi Sud

Laforja, 12-14 pral 3a

93 266 38 25

Sarrià

Canet, 4

93 204 90 58

Forn de la Vila

Consell de la Vila, 9

Tres Torres

Rafael Batlle, 16, tenda 1

93 205 77 89

Districte VI

Camp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090

Coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local

93 284 28 80

Centre Cívic d’El Coll

Aldea, 15-17

Gràcia Nord-Vallcarca

Bolívar, 15, 2n

93 211 26 27

Travessera de Dalt

Travessera de Dalt, 6

93 210 52 89

Lluïsos de Gràcia

Plaça Nord, 7

Vila de Gràcia

Topazi, 29, 1r

93 217 60 88

Ateneu La Torna

Sant Pere Màrtir, 37,

baixos

Centre Cívic La Sedeta

Sicília, 321

Centre Moral de Gràcia

Ros de Olano, 7-9

Hotel d’Entitats de

Gràcia

Providència, 42

Info-espai

Plaça del Sol, 19-20

Poliesportiu Claror

Sardenya, 333

Poliesportiu Perill

Perill, 16-22

Tradicionàrius

Trav. de Sant Antoni, 6-8

Districte VII

Baix Guinardó

Plaça Alfons X, 3

93 436 81 80

Can Baró

Josep Serrano, 59-71

93 219 92 24

Can Papanaps-Vallhonesta

Mura, 8, baixos

canpapanaps@yahoo.es

Carmel, el

Feijoo, 10-12

93 357 57 48

Centre Cívic El Carmel

Santuari, 27

Clota, la

Av. Cardenal Vidal i

Barraquer, 30

93 357 72 59

Font d’en Fargues

Pedrell, 69, baixos

ffargues@hotmail.com

Horta, barri d’

La Plana, 10, 1r

93 407 20 22

Centre de Serveis

Personals

Plaça Santes Creus, 8

Centre Cívic Matas i

Ramis

Feliu i Codina, 20

Punt d’informació juvenil

Plaça Eivissa, 17, pral.

Joan Maragall del

Guinardó

La Bisbal, 40-42, baixos

93 347 73 10

Cooperativa Rocaguinarda

Xipré, 13

Montbau

Roig Soler, 31, baixos

93 428 29 34

Parc de la Vall d’Hebron

Pl. Joan Cornudella, 13

93 428 68 66

Sant Genís dels Agudells

Naïm, 5, tenda 1

93 417 03 67

Urbanització Vallhonesta-

Font del Gos

Camí de Cal Notari, s/n

93 428 20 42

districte VIII

Can Peguera

Vilaseca, 1

93 357 13 33

IGOP-UAB

Passeig d’Urrutia, 17

Casal de Barri de Can

Peguera

Biure, 1

Ciutat Meridiana

Rasos de Peguera, 210 bis

93 276 30 94

Centre Cívic Ciutat Nord

Rasos de Peguera, 19-25

Guineueta

Rambla Caçador, 1-3

93 428 46 23

Porta, barri de

Estudiants, 26-28

93 359 44 60

Centre Sóller

Plaça Sóller, s/n

Prosperitat

Argullós, 92

93 276 30 15

Casal de Barri de

Prosperitat

Pl Àngel Pestaña, s/n

Roquetes

Canteres, 57, baixos

93 359 65 72

Ateneu Popular de 9Barris

Port Lligat, s/n

Torre Baró

Escolapi Càncer, 1

a.vecinostorrebaro@

hotmail.com

Torre Llobeta

Santa Fe, 5, 1r, 4a

93 429 07 06

Centre Cívic Torre

Llobeta

Santa Fe, 2, bis

SESE

Joan Alcover, 6

Trinitat Nova

Pedrosa, 21

93 353 88 44

Turó de la Peira

Pge de la Peira, 37,

local 12

93 407 21 70

Can Basté

Passeig de Fabra i Puig,

274

Vallbona

Avinguda Alzinar, 6

93 354 89 82

Verdum

Artesania, 96, baixos

93 276 02 30

districte IX

Bon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos

93 346 46 18

Congrés, el

Felip II, 222

93 340 70 12

Casal de Barri del Congrés

Acàcies, 26

diana zulueta

Meridiano Cero

Torroella de Montgrí, 11

93 274 02 72

Navas, barri de

Biscaia, 402, baixos

93 340 51 85

Pi i Margall

Passeig Guayaquil, 53

93 311 41 93

Sagrera, la

Martí Molins, 29

93 408 13 34

Centre Cívic de la Sagrera

Martí Molins, 29

Mercasol

Portugal, 2

Nau Ivanov

Hondures, 28-30

Sant Andreu Nord-

Tramuntana

Pg Torres i Bages,101-103

93 274 03 34

Sant Andreu del Palomar

Dr. Balari i Jovany, 14

93 345 96 98

Bar Versalles

Gran de Sant Andreu, 255

Biblioteca Ignasi Iglesias

Segadors, s/n

Can Guardiola

Cuba, 2

Centre Cívic St. Andreu

Gran de Sant Andreu, 111

Districte de Sant Andreu

Plaça Orfila, s/n

Sant Andreu Sud

Virgili, 24, 1a planta

93 346 72 03

Trinitat Vella

Mare de Déu de Lorda, 2

93 274 19 58

C. Cívic de Trinitat Vella

Foradada, 36-38

districte X

Clot-Camp de l’Arpa

Sibelius, 3, baixos

93 232 46 10

Casal Joan Casanelles

Pl. Joan Casanelles, s/n

Foment Martinenc

Provença, 595

Diagonal Mar

Selva de Mar, 22-32

93 307 91 20

Front Marítim de Bcn

Taulat, 142, 5è A

696 43 57 83

Gran Via-Perú-Espronceda

Gran Via, 1.002, 8è, 2a

93 308 77 34

Maresme

Rambla Prim, 45

93 266 18 56

Palmera Centre, la

Maresme, 218, baixos

93 305 37 05

Paraguay-Perú

Gran Via, 1.144, baixos

93 278 06 93

Parc, del

Llull, 1-3

93 221 04 87

Pau, barri la

Concili de Trento, 320

93 313 28 99

Poblenou

Rambla del Poblenou, 49

93 256 38 40

El Tío Ché

Rambla del Poblenou,

44-46

Farmàcia

Bolívia, 19

Llibreria Etcètera

Llull, 203

Provençals de la Verneda

Dr. Zamenhof, 25, baixos

93 307 46 95

Sant Martí de Provençals

Andrade, 176

93 314 17 04

C. Cívic de Sant Martí

Selva de Mar, 215

El Besòs

Rambla de Prim, 64-70

93 278 18 62

Verneda Alta, la

Campo Arriassa, 99

93 314 58 13

Complex Esportiu

Verneda

Binèfar, 10-14

Vila Olímpica

Jaume Vicenç Vives, 6

93 221 93 93

Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00

El pròxim número de CARRER sortirà al mes de setembre

Llibres

D’un temps, d’un país, d’uns barris

marc andreu

“Un joven que escuchaba con gran

pasión, que intervenía una y otra

vez, que no se amilanaba, que

siempre estaba dispuesto a lo que

fuese y que tenía un extraordinario

deseo de aprender y organizar”.

La descripció que Jordi Solé Tura

va fer pel dirigent veïnal de Sant

Martí de Provençals Manuel

Martínez al pròleg de la biografia

que en va escriure la periodista

Joaquima Utrera, El nieto del lector

de periódicos, serviria també pel

dirigent veïnal del Turó de la Peira i

advocat de la Favb José Molina. La

cita ve al cas perquè la rescata un

altre periodista, Néstor Bogajo, en

el llibre d’història local Sant Martí

de Provençals, de la vila al barri

(que també firma Martínez) i no

desentona amb el perfil que Molina

traça d’ell mateix en les memòries

auoeditades Detrás del muro.

Fills de la immigració, nascuts

tots dos en barris perifèrics de la

Barcelona dels anys 40, i militants

clandestins de CCOO i el PSUC

abans de centrar-se en el moviment

veïnal, Martínez i Molina són, no

obstant, molt diferents. Com els

llibres dels que són protagonistes.

Mentre la humilitat personal

de Molina queda palesa en

l’interessant exercici introspectiu

de Detrás del muro, l’afany

protagonista i el relleu social

de Martínez es projecten sobre

les pàgines de Sant Martí de

Provençals, de la vila al barri.

El primer llibre no té pretensions

literàries ni històriques però

constitueix un valuós testimoni

personal d’un temps, d’un país:

comença amb el record estremidor

de l’assassinat del maquis Facerías

darrera del mur del Turó de la Peira

on jugava el nen que, anys més tard,

com a dirigent veïnal i advocat, es

va haver d’enfrontar a l’aluminosi.

L’altre volum és l’enèssim (però no

per això menys útil) recull històricoperiodístic

sobre Sant Martí de

Provençals coeditat pel ja exregidor

Francesc Narváez i que, en l’estela

dels treballs de Josep Maria

Huertas, Bogajo ha dut a bon port.

Amb la col·laboració d’un Martínez

marcat també per vivències

d’infància i joventut (coves, centre

de protecció de menors, barraques

de la Perona...) però, sobretot, per

les lluites veïnals de Sant Martí que

amb tanta precisió narra l’obra. En

definitiva, dos llibres molt diferents

però imprescindibles per acostarse

a la història dels barris de

Barcelona i a la memòria dels seus

veïns més compromesos.

Un barri en

evolució

Sant Martí de

Provençals, de

la vila al barri

Néstor Bogajo,

Manel Martínez

Ajuntament de

Barcelona, 2010

264 pàgines

10 €

Exercici

introspectiu

Detrás del muro

José Molina

Autoedició, 2010

254 pàgines

Podeu trobar el

llibre a la seu de

la Favb

10 €


La Favb

informa

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 39

Al jutjat per no preservar

la qualitat de l’aire

REDACCIÓ

Entitats ecologistes, socials i veïnals,

entre elles la Favb, han presentat

una denúncia a la Fiscalia de

Medi Ambient contra el Govern de

la Generalitat per la contaminació

atmosfèrica a la Regió Metropolitana

de Barcelona. L’objectiu és que

la Generalitat compleixi la legislació

europea, estatal i autonòmica

i impedir que obtingui moratòries

davant el greu problema de salut

pública i ambiental.

Successius informes de la Direcció

General de Qualitat Ambiental

de la Generalitat de Catalunya assenyalen

que la població afectada

per aquesta atmosfera contaminada

Revistes

de barri

seria del 64%. Diverses entitats sanitàries

i de recerca han exposat les

evidències científiques sobre la relació

entre la mala qualitat de l’aire

i les malalties respiratòries (asma,

infeccions i al·lèrgies) i cardiovasculars

i ens alerten de l’augment de

morts directament relacionats amb

la contaminació atmosfèrica. Segons

un estudi del Centre de Recerca

en Epidemiologia Ambiental, només

a Barcelona, 3.500 morts anuals

es podrien evitar reduint la mitjana

anual de concentració de partícules

sòlides en suspensió, com recomana

l’OMS. La regió Metropolitana

de Barcelona és una de les zones

d’Europa amb una pitjor qualitat

de l’aire. Aquest estudi senyala que

Barcelona és una de les ciutats d’Europa

amb més densitat de vehicles

per km2 (6.100 vehicles privats per

quilòmetre quadrat front els 1.500

a París o Berlín, tres vegades més

que Madrid, cinc més que Londres,

sis més que Amsterdam i gairebé 8

vegades més que Oslo).

Defensem el nostre dret a l’habitatge!

es posa en marxa un nou servei a la Favb

T’està afectant la situació de crisi econòmica i tens problemes per pagar la hipoteca?

O bé estàs vivint de lloguer i tens dificultats per arribar a pagar-lo cada mes?

lDiverses entitats

denuncien les

administracions per

no fer prou per lluitar

contra la contaminació

Si és el teu cas, MOU-TE i CONTACTA amb nosaltres el

més aviat possible per fer front a la greu problemàtica

de les execucions hipotecàries i els desnonaments que

afecten milers de famílies a la nostra ciutat.

Per això, la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona

(FAVB) amb la col·laboració de la Plataforma

de Afectados por la Hipoteca (PAH) i L’Observatori

DESC, posa en marxa el nou servei contra

els desnonaments que consisteix en donar suport

i assessorament a tots els afectats per execucions

hipotecàries i desnonaments per impagament de

les quotes hipotecàries o del lloguer.

Vine a la FAVB, c/Obradors 8 de Barcelona, i t’atendrem

Horari: dimecres de 16.00 a 20.00 hores i dijous de 10.00 a 14.00 hores

Telèfon: 93 412 76 00 (Montse)

El cor robat

l

CATHERINA AZÓN

Josep Maria Domingo

puyal

President del Centre Social de Sants

“La incorporació

dels joves indignats

ha donat força

i imaginació a la

llarga reivindicació

de Can Batlló”

Treballador administratiu jubilat, en Josep Maria va anar a viure a

Sants als anys 70 des de la barriada de Sagrada Família. Fa set anys

que presideix l’històric Centre Social de Sants.

Entrem a Can Batlló?

Sí. L’11 de juny el barri va entrar a la fàbrica reivindicada des

de principis dels anys 70. Ha arribat el moment de Can Batlló.

Parles dels anys 70?

Les primeres reivindicacions són del 1973. Després, el Pla

General Metropolità de 1976 va qualificar la fàbrica d’equipaments

i zona verda. La Bordeta necessitava l’antiga fàbrica per

al barri.

Quatre dècades d’espera...

Sí. Durant anys no ha sigut una prioritat. A les naus hi havia

instal·lades diferents empreses on treballaven 2.000 obrers que

vivien als nostres barris. S’havia de trobar una solució per als

llocs de treball. Mentrestant vam lluitar per altres objectius: l’Espanya

Industrial, les Cotxeres...

Però la reivindicació no es va oblidar...

No. Als anys 90 vam tornar a plantejar-ho a l’Ajuntament.

L’any 96 ens van presentar un projecte d’intencions. Els successors

de Muñoz Ramonet es van apuntar a l’esport de moda: l’especulació.

Si se’ls deixava construir un gratacels davant de la Gran

Via, la resta podia ser per al barri.

Però no era sòl qualificat com a edificable...

No. L’Ajuntament va plantejar un intercanvi de qualificacions

amb uns terrenys de l’antic barri d’Eduard Aunós de la Zona

Franca.

Temps d’intercanvi de cromos...

Els Muñoz Ramonet eren insaciables: van passar de projectar

600 pisos a 1.200. La bombolla immobiliària cada cop era més

gran. El projecte de 2006 va situar la construcció dels 1.200 habitatges

i de 300 de protecció oficial. La immobiliària familiar Gaudir

se les prometia molt felices.

Li havien regalat 1.200 habitatges a canvi de realitzar

treballs d’urbanització?

Sí, però l’any 2008 la bombolla va explotar i dels 1.200 habitatges

a vendre només van donar la paga i senyal per a tres

d’ells. Gaudir va paralitzar el projecte i els propietaris van tornar

a llogar les naus per fer festes i rodatges de pel·lícules. Amb això

estem.

Gaudir ni construeix, ni urbanitza, ni aconsegueix vendre la

propietat.

I nosaltres reivindiquem els equipament promesos. El dia 11

vam ocupar una nau per exigir que es facin les inversions necessàries

i que es paguin les indemnitzacions que queden pendents.

Mentrestant, hem posat en marxa equipaments provisionals: una

biblioteca, un hort urbà, un casal de joves.

La Bordeta

Surt a la llum una altra publicació

del projecte de la Favb ‘El barri,

espai de convivència’, que ha

estat realitzada en col·laboració

amb les escoles d’aquest barri

de Sants, la Comissió de Veïns de

la Bordeta i el Centre Social de

Sants. L’objectiu: conèixer la història

i característiques del barri,

les entitats socials que treballen

al territori, detectar els problemes

que hi troben els veïns i

veïnes i mirar la seva realitat amb

els ulls dels i les joves i dels nens

i nenes. Un complet treball que

finalitza relacionant les principals

reivindicacions veïnals.

La força de les dones

La vocalia de dones de l’Associació

de Veïns i Veïnes de Coll-

Vallcarca dedica part de la seva

publicació anual a fer un recull

de la memòria de les treballadores

de la Bruguera. Mercè, Trini,

Carmeta, Rosa, expliquen els

records del seu pas per la popular

editorial, on gairebé tot el barri

hi treballava de manera directa

o indirecta. També recorden

com era la vida al barri de Coll

i la seva evolució. Un treball il·

lustrat amb nombroses fotografies

cedides pel veïnat i un reportatge

dedicat als personatges femenins

de Bruguera. L’enhorabona.

Sarrià

Amb la publicació del mes de juny,

el butlletí de l’Associació de Veïns

i Veïnes de Sarrià arriba al seu

número 198. Anuncia a la portada

que “Xavier Trias posa fi a 32 anys

de socialisme” i dedica l’editorial

a reflexionar sobre els reptes que

haurà d’assumir el nou alcalde.

També hi dedica un espai a la històrica

reivindicació que el Monestir

de Pedralbes passi a formar part

de Sarrià. També deixa constància

que l’onada d’indignació contra la

crisi i l’establisment polític ha arribat

al districte. Una fotografia de

l’assemblea celebrada a la plaça

de Sarrià il·lustra la informació.

Com s’hi ha implicat el barri i el moviment veïnal?

Deixa’m destacar que, juntament amb el Centre Social de

Sants i la Comissió de Veïns de la Bordeta, hi està jugant un

paper molt important l’Assemblea del Barri de Sants. La incorporació

de joves indignats ens dóna força i imaginació.

Ara és el barri qui té la paraula?

Sí, i molt més quan acabem d’aconseguir una victòria veïnal

important: la Lleialtat Santsenca ja és per al barri. L’Ajuntament

s’ha compromès a portar a terme en quatre anys un projecte que

doni a l’edifici usos populars, culturals i de potenciació del cooperativisme.

Com penseu que afectarà el canvi de regidor en aquest

tema?

Si es confirma, tindrem de regidor del districte a Jordi Martí.

Esperem que respecti els acords als quals havíem arribat anterioment.

Des de la Plataforma per la Lleialtat Santsenca, formada

per 40 entitats de la barriada, li demanarem una entrevista urgent.

En aquest tema no podem retrocedir.


CARRER119 JULIOL 2011 LA DEL DARRERE 40

Parlant del

CARRER

i de la ciutat

Antoni Guiral

Periodista, guionista

i divulgador

d’historietes

daniel gomis

entrevista

joan morejón

fotografia

“Han passat

massa anys sense Vázquez”

Segurament sigui un gran desconegut

per als nens i joves d’avui en dia, als

quals els deu costar bastant de creure

que, abans del manga, ja existia

aquí un apassionant univers del còmic de

producció pròpia. Potser alguns encara

poden estar familiaritzats amb les figures de

“Mortadelo y Filemón” de l’incombustible

Francisco Ibáñez, però probablement

la pràctica totalitat d’ells no sabrà que

darrere les peripècies d’unes tal “Hermanas

Gilda” o d’una tal “Familia Cebolleta”

-noms que amb una mica de sort hauran

sentit dir als pares o avis-, s’hi amagava

un dels genis més grans que ha donat la

historieta d’humor espanyola. Han hagut

de passar 15 anys de la seva mort perquè la

figura que va trencar esquemes renovant el

gènere hagi rebut, per fi, l’homenatge que

el seu talent i la seva llegenda mereixien.

“Han passat massa anys sense Vázquez”,

apunta per començar el periodista,

guionista i divulgador especialitzat en

còmics Antoni Guiral (Barcelona, 1959),

un dels principals estudiosos de l’obra del

dibuixant madrileny, a qui hem acudit per

conèixer més detalls de la seva agitada

biografia. Guiral va publicar fa poc el

llibre By Vázquez, 80 anys del naixement

d’un mite, coincidint a més amb el fet

excepcional que va suposar l’estrena de

El gran Vázquez, la primera pel·lícula

espanyola centrada en un creador de

còmics nascut en aquest país. Quan li

preguntem què ha fet exactament de

Vázquez un mite, Guiral ho té molt clar:

“Ell mateix. Sobretot des que va decidir

convertir-se en personatge de les seves

pròpies historietes exagerant alguns trets

de la seva personalitat que després s’han

fet famosos, com per exemple la costum

de deure diners”. Manuel Vázquez (1930-

1995) va publicar el seu primer dibuix a

la portada d’una revista d’automobilisme

amb només 12 anys i no va trigar molt a

començar a treballar professionalment

de forma regular. Amb 17 anys es va

traslladar a Barcelona, sembla ser, seguint

el requeriment de la històrica editorial

Bruguera que l’havia fitxat i pretenia

tenir-lo més controlat després d’observar

la seva tendència a despistar-se a l’hora

de complir amb els terminis de lliurament.

Malgrat la seva indisciplina i els maldecaps

que això generava en els seus superiors, la

genialitat de Vázquez el va anar convertint

poc a poc en l’emblema de Bruguera,

sobretot durant les prolífiques dècades

dels 50 i 60, i també, encara que ja amb

moltes més intermitències i de forma no tan

indiscutible, durant una part dels 70.

De la mateixa manera que dibuixava

amb una facilitat brillant i sorprenent,

fent gala d’un grafisme molt innovador

per a l’època, aquest controvertit creador

va ser també especialista en suscitar

ben aviat sentiments d’amor-odi en el

seu entorn més proper. D’una banda, era

admirat per la seva extraordinària qualitat

artística, i d’altra, exhibia una personalitat

estrambòtica i gairebé anarquista, ja que

segons expliquen, no acceptava cap tipus de

poder ni autoritat per damunt seu. És més,

la seva rebel·lia el va portar a convertir-se

en un sofisticat murri que se les enginyava

de mil maneres per anar sempre a la seva

i burlar l’ordre establert. Tot i que Guiral

subratlla la importància de distingir entre

el Vázquez autor (avançat al seu temps),

el Vázquez persona (que en realitat va

arribar a conèixer molt poca gent) i el

Vázquez personatge, el cert és que la

llegenda sobre aquest últim que ell mateix

va decidir començar a potenciar a partir de

la sèrie Los cuentos del Tío Vázquez (1968),

una autoparòdia exagerada que exprimia

al màxim la seva debilitat per l’engany

i l’estafa, se’l va acabar menjant per

complet. El propi Vázquez ho va reconèixer

cap al final de la seva vida, quan ja bastant

castigat i dedicat a un humor més picant

per a adults, es mostrava cansat que tothom

esperés d’ell bromes pesades o que marxés

dels llocs sense pagar. La creu de la seva

llegenda el va condemnar a passar els seus

últims dies malvivint i pràcticament sense

feina. Fruït d’aquesta irresistible tendència

a la caricaturització han sobreviscut al

pas del temps, per damunt i tot de la seva

obra, centenars de boges anècdotes que

s’han anat transmetent i alimentant entre

infinitat de persones sense que puguem

saber del cert quant de veritat hi ha

en elles. Aquest és precisament un dels

principals atractius de la pel·lícula, que

recrea algunes de les més famoses; com

per exemple, la que fa referència a les

repetides simulacions de la mort del seu

pare per suscitar la compassió del seu cap

o la que mostra un Vázquez emportant-se

un bon gruix de bitllets després d’entregar

diverses pàgines en blanc amb una sola

vinyeta dibuixada.

Si bé podem estar d’acord que la

qualitat moral de la figura de Vázquez és

més que discutible, el que ningú no li pot

negar és la seva punyent capacitat crítica

en una època tan difícil com el franquisme.

Un atreviment que, tal i com reconeix

Guiral, el va portar a qüestionar el concepte

clàssic de família o a denunciar la frustració

sexual del moment, burlant sovint el setge

de la censura. Ara bé, sigui com sigui, tot

té un preu en aquesta vida. La decisió de

Vázquez d’optar per una trajectòria tan

llibertària com inconstant ha fet que no se

l’hagi pogut reconèixer tant com d’altres

historietistes, també amb gran talent però

molt més disciplinats, com és el cas del

cèlebre Ibáñez, qui precisament, no ha

amagat mai la seva admiració cap al seu

col·lega: “Vázquez hagués pogut estar per

damunt meu, a kilòmetres, a anys llum...

Però no li va donar la gana”. Una aportació

que ho resumeix tot a la perfecció.

Sal i pebre

Trias fitxa un imputat

En el debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona

organitzat per la Favb el passat 11 de maig es va emplaçar

els alcaldables a explicar la seva posició davant el tema de la

corrupció. Trias va dir textualment: “Quan tens la sospita d’algú,

el fas fora”. I va afegir: “Així ho vam fer amb Víctor Badia

(CDC), conseller del districte de Ciutat Vella”. En el seu dia

l’oposició va criticar que Jordi Hereu, davant les irregularitats

a l’hotel del Palau de la Música, s’hagués limitat a treure les

responsabilitats d’Urbanisme al tinent d’alcalde Ramon Garcia

Bragado i al gerent Ramon Massaguer. No els va cessar. Ara que

ha guanyat les eleccions i governa Trias, en un dels seus primers

decrets ha nomenat com a gerent coordinador de les empreses

municipals a l’imputat Ramon Massaguer. Ningú no pot negar que

un imputat és un sospitós, i Trias no manté el criteri expressat

en el debat de la Favb. Ha nomenat un sospitós entre els càrrecs

de primera línia. Que quedi constància.

Zeta

L’acudit

alejandro milà

More magazines by this user
Similar magazines