carrer119

CARRER119
JULIOL 2011
WWW.FAVB.CAT
villuendas & gómez

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 2
Indignació al carrer
Els barris, les places i internet articulen un
moviment assembleari que revoluciona per sorpresa
la societat. Del 15-M al 19-J, desenes de milers
de persones es rebel·len pacíficament contra el
capitalisme i en favor d’una democràcia real
Marc Andreu
“Quan hi ha aigua que corre,
passa”. Ho deia el 26 de maig el
sociòleg Manuel Castells en una
xerrada a la plaça de Catalunya.
Intentava explicar per què, citant
internet, aquell dia ja hi
havia acampades contra el sistema
econòmic i polític “a 706
ciutats del món”. Totes, com les
120 assemblees locals consolidades
al juliol arreu de Catalunya
(23 en barris de Barcelona),
donaven suport a la rebel·lió
iniciada per sorpresa el 15 de
maig a Catalunya i Espanya: un
ampli moviment assembleari
i pacífic en contra del sistema
capitalista i en favor d’una democràcia
real que va esclatar
en plena campanya electoral i
que s’ha articulat per les xarxes
socials i a les places.
Després de grans manifestacions
el 19 de juny (200.000
persones a Barcelona), aquesta
revolta que la xarxa etiqueta
de “revolució” i on es socialitzen
políticament molts joves,
s’està reorganitzant als barris.
Allí enllaça amb les dinàmiques
dels moviments veïnal, associatiu
i okupa, i amb l’experiència
social, política i sindical de
molta gent d’esquerres.
Complexitat i assemblearisme
El moviment 15-M o dels indignats
és complex. En menys
de dos mesos ha tret al carrer
centenars de milers de persones
que, pacíficament, han aconseguit
burlar o destarotar la llei,
l’ordre i l’agenda de les ordenances
municipals, de les juntes
electorals, dels jutges que dicten
desnonaments, de la repressió
policial, dels partits, sindicats
i associacions tradicionals,
i dels mitjans de comunicació.
Alhora, un moviment sociopolític
que critica la banca
com a responsable de la crisi
econòmica i també els dèficits
de representativitat de la democràcia
actual ha situat tots
els polítics, sense distinció, al
centre de la diana. Estigmatitzant-los
més que als poders
econòmics. I fins al punt d’observar
passivament el 22 de
maig el major triomf electoral
de la dreta des de 1977 (o la
més gran patacada de la socialdemocràcia
i l’esquerra política).
Després de 32 anys d’alcaldes
socialistes, l’ascens del PP
i el triomf de CiU a Barcelona,
per qui Manuel Castells havia
demanat el vot, exemplifiquen
la complexitat del moment.
“Feia molts anys que no trobava
un espai obert i unitari per
parlar de política; de fet, no ho
havia viscut des de l’Assemblea
de Catalunya”. La confessió és
d’un exalt càrrec ecosocialista
del Govern català que participa
d’una de les assemblees de
barri. I coincideix amb el que ja
han escrit per a un llibre d’urgència
activistes del 15-M com
Ivan Miró (Assemblea de Sants)
i Flavia Ruggieri: des del convenciment
que la transició “va
crear una arquitectura institucional
que va expropiar la potència
política dels moviments
populars” antifranquistes, ara
“neix una altra forma de participació
política” recolzada en
“l’autoorganització”.
L’origen de tot plegat van
ser les més de 50.000 persones
que, al crit de No som mercaderia
en mans de polítics i
banquers, van sortir al carrer
el 15-M en desenes de ciutats
de l’Estat. Impulsada per col·
lectius nascuts a les xarxes
socials com Democràcia real
ja, Jóvenes sin futuro i No les
votes, i a Barcelona amb el suport
explícit de la FAVB, l’èxit
d’aquesta protesta autoconvocada
de forma virtual va sorprendre
tothom. Inclosos els
activistes que, com la italiana
establerta al Raval Simona
Levi, tenen clar que “l’ús de
la Xarxa de Xarxes està canviant
la història de la humanitat:
no sols perquè permet formes
capil·lars de contrainformació
i autoorganització que deixen
atònits els poders fàctics, sinó
perquè acaba amb l’atomització
de les idees de canvi i amb
l’endogàmia dels grups”.
De Sol a plaça de Catalunya
Descol·locades van quedar el
centenar d’entitats (també la
FAVB), sindicats i partits que
un dia abans del 15-M ja havien
reunit, només a Barcelona,
prop de 100.000 persones en
una primera gran manifestació
contra les retallades. Enfront
del manifest i els cartells
convocant el 14-M a la capital
catalana, la fascinació que els
mitjans de comunicació van
mostrar per les marxes 2.0 del
15-M, amb epicentre al kilòmetre
zero de la madrilenya Puerta
del Sol, va acabar de fer
esclatar el fenomen.
“De cop i volta milers de
persones ocuparen les places,
acampant com a forma
de protesta, sota el paraigües
de la indignació”, sintetitza
l’economista del seminari Taifa
Iván Gordillo. Per ell, “el més
sorprenent ha estat l’obertura
d’àgores per debatre el què i el
com de la lluita, amb radicalitat
anticapitalista i horitzontalitat
extrema, de manera que
les places han esdevingut una
màquina de consciència on milers
de persones han despertat
per posar color al gris panorama
polític i social de la ciutat”.
Amb un treball organitzatiu
de base més sòlid, Madrid va
despertar més de pressa que
Barcelona. No obstant, la resistència
als Mossos el 27 de maig,
el bloqueig violent del Parlament
el 15 de juny i la gran
marxa pacífica de quatre dies
després van fer que Barcelona
s’hagi guanyat a pols el títol de
“capital de la indignació”.
No obstant, fins un dia després
que al Sol madrileny del
15-M no van acampar espontàniament
els primers 50 indignats
de la plaça de Catalunya.
L’endemà ja eren centenars a
l’assemblea. I el tercer dia,
joan linuxbcn
El 19 de juny prop de 200.000 persones es van manifestar contra el sistema econòmic i polític
milers. S’hi van sumar gent
de col·lectius socials i organitzacions
d’esquerra (okupes,
autònoms, antiglobalitzadors,
trotskistes, anarquistes, comunistes,
verds, independentistes,
sindicalistes, activistes
veïnals, cristians de base...)
que, sorpresos i desbordats,
van abocar la seva experiència
sense voler o poder dirigir
el naixent moviment. Ho feia
impossible la seva naturalesa

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 3
assembleària i la pluralitat de
les milers de persones que van
convertir la plaça de Catalunya
en centre del debat polític.
“Res no tornarà a ser com
abans. El malestar i la por,
després de més de dos anys de
crisi, s’han convertit en una
mobilització col·lectiva que ha
connectat i recollit les simpaties
d’amplis sectors socials que
es reconeixen en la crítica rotunda
al servilisme de la classe
política i a la usura de la banca.
I el moviment, de joves i no tan
joves, té caràcter internacional:
de les revoltes al món àrab
fins a les dels pobles islandès i
grec”. Qui fa el resum és l’esdani
codina
tudiosa dels moviments socials
i dirigent de Revolta Global Esther
Vivas.
Multitud, polítics i violència
Sota l’anonimat proporcionat
per la multitud que l’italià Toni
Negri teoritza com a nou subjecte
revolucionari –altres marxistes
parlen del precariat juvenil
i de classes mitges-, van intervenir
en debats a la plaça des
de la jove Vivas al veterà sindicalista
de CCOO Alfonso Moya,
forjat el 1974 a la Tèrmica del
Besòs. També dirigents veïnals,
jubilats, estudiants i professors
com Joaquim Sempere, Santiago
López Petit, Manuel Delgado,
Miren Etxezarreta i Arcadi Oliveres.
I els músics Paco Ibáñez
i Manu Chao. I molts altres. En
vigílies de les eleccions fins i
tot va reflexionar a la plaça de
Catalunya algun alt càrrec del
Govern de CiU, dirigents d’ICV-
EUiA i quadres del PSC. Dos
d’aquests deien de matinada:
“Això és massa pacífic; sense
una mica de violència no farem
mai la revolució”.
La violència la va posar el 27
de maig el conseller d’Interior,
Felip Puig, amb l’excusa de
netejar la plaça per al Barça.
Fou debades. Aquell dia, més
milers d’indignats que mai van
resistir pacíficament fins a reocupar
la plaça i, per denunciar
la repressió, hi va aparèixer
discretament el primer líder
polític: l’ecosocialista Joan
Herrera. Com les crítiques als
sindicats i al líder d’IU, Cayo
Lara, l’escridassada de 40 indignats
a Herrera o la invitació
a que marxés, dies després, de
l’assemblea del seu barri van
presagiar una doble inflexió i
exemplifiquen una de les contradiccions
del 15-M.
La primera inflexió va ser el
15 de juny: trencant el consens
per la desobediència pacífica,
un centenar dels 3.000 indignats
que bloquejaven el Parlament
van agredir diputats. I, de
bracet amb un nefast dispositiu
dels Mossos, van facilitar la criminalització
de tot el 15-M. En
especial, del president de Justícia
i Pau, Arcadi Oliveres, i de la
FAVB. Dins d’un viu debat intern
al moviment, un i l’altra es van
oposar a aturar el Parlament (i a
la violència). Però no van trencar
ponts i van donar cobertura
lDiferents opinions
coincideixen que
un dels reptes del
moviment és quallar
als barris i estendre’s
a d’altres àmbits,
com ara el laboral
a l’acció amb una xerrada prèvia
(Oliveres) i una cassolada
paral·lela (FAVB). Prou perquè
el conseller Puig i alguns opinadors,
a mitjans com TV3 i La
Vanguardia, els culpessin de la
deriva violenta del 15-M.
La segona inflexió va ser el
19 de juny: sense incidents,
200.000 persones van fer realitat
el lema de la manifestació
El carrer és nostre. Els organitzadors
més optimistes n’esperaven
10.000. Entre la multitud,
al final del Pla de Palau,
Arcadi Oliveres no va parar de
rebre suports. Per la multitud,
que va col·lapsar més de dues
hores l’inici de la plaça de Catalunya,
la FAVB va plegar una
pancarta que tan sols va caminar
de Canaletes al Hard Rock
Cafè. No va sortir a les notícies,
però darrera s’hi havien
aplegat humilment els secretaris
generals de CCOO i UGT i diputades
i regidores d’ICV-EUiA.
Contradiccions i reptes
I vet aquí la contradicció: la
que pateix l’esquerra política
i sindical, ficada al mateix sac
del ningú ens representa per
un moviment social en el qual
s’han abocat a participar els
seus militants. En paral·lel, el
món sobiranista viu amb contrarietat
que la independència,
malgrat que el 15-M assumís
finalment el dret a l’autodeterminació,
hagi quedat abruptament
relegada de la centralitat
social i mediàtica.
Apartidista però no apolític.
Interclassista i intergeneracional
però eminentment popular
i jove. Amb retòrica i estètica
d’esquerra radical però,
sobretot, revolucionari per
reformista. Social i col·lectiu
però amb components d’individualisme.
Naïf i a voltes
nihilista al mateix temps que
seriós i responsable. Aquestes
són altres de les contradiccions
del 15-M. Requereixen,
com diu l’okupa de Can Masdéu
Kike Tudela, de “l’aprenentatge
constant de potències
i límits en un moviment
sense banderes, que ha tocat
fibres profundes de multituds
reunides en assemblees i rotllanes,
fent torns pel megàfon,
(re)coneixent-se indignades”.
És en aquest aspecte participatiu,
de presa de consciència o,
segons l’urbanista Jordi Borja,
de “resocialització de la política
des del carrer”, que hi ha més
unanimitat en valorar l’esclat
del 15-M i el mes i mig (fins l’1
de juliol) d’acampada a la plaça
de Catalunya (els costos de
la qual l’Ajuntament calcula en
247.707 euros, menys que una
nit futbolística a Canaletes). Ho
resumeix Tudela: “Va ser un lloc
de confluència metropolitana
llargament anhelat, que ens va
agafar desprevinguts i al qual
vam anar-hi des de molts racons
moguts per un sentiment comú,
més enllà de la voluntat de protesta,
i expressant un caràcter
constituent nou”.
Amb l’estiu pel mig, i constatant
que algunes assemblees
de barris encara disposen de
massa crítica al juliol i han votat
seguir trobant-se a l’agost,
el repte el sintetitza Ivan Gordillo:
“Si aquest moviment
aconsegueix enfortir-se als
barris i a les empreses s’obrirà
un nou cicle de resistències
populars. El model el tenim a
casa nostra i és el moviment
veïnal dels anys 70”. Potser és
exagerat quan el model és que
ja no hi ha models. Però és cert
el que va sentenciar la historiadora
Anna Monjo durant la
presentació d’un llibre sobre
llibertàries la tarda en què els
Mossos blindaven el Parlament:
“El carrer torna a tenir força
històrica i socialitzadora”.
Els debats de l’#acampadabcn
vicent canet
El moviment dels indignats
a Barcelona va aprovar el
passat 12 de juny el document
“Primeres Mesures per a
una Vida Digna”, després de
tres setmanes de debat a les
assemblees de l’#acampadabcn.
Acabar amb els privilegis
Aquest document parla d’acabar
amb els privilegis de polítics
i banquers, així com de la
prohibició de qualsevol tipus de
rescat a les entitats financeres,
de la devolució dels que ja s’han
fet per crear una banca pública
que estigui sota control social
i de la derogació del procés de
conversió de les caixes en bancs.
També es demana la regulació dels
moviments de les transaccions
financeres internacionals amb
un impost especial. Alhora, es
vol acabar amb els privilegis de
les grans fortunes amb reforma
fiscal progressiva, l’increment
del tipus impositiu de les SICAV,
la recuperació dels impostos de
successions i de patrimoni i un
impost de societats progressiu. Un
altre element a tenir en compte
del document dels indignats
barcelonins és la petició de
control efectiu del frau fiscal
i de les fugides de capitals als
paradisos fiscals. Destaca, també,
la proposta d’auditar el Deute
Públic i privat de l’Estat espanyol,
per concloure que“aquella que
sigui il·legítima serà impagada”.
Reforçar l’Estat del benestar
Un dels punts essencials
d’aquestes demandes és no
només el rebuig a les retallades
socials en sanitat i educació de la
Generalitat, i a la llei Òmnibus,
sinó també la demanda perquè
es reforci l’Estat del benestar i
es prioritzi en educació, atenció
a la dependència i sanitat, de
tal manera que es garanteixi
la igualtat d’oportunitats en
accés i la qualitat a aquests
serveis bàsics. En el cas de la
Universitat es reclama més beques
i la modificació de criteris en la
composició dels Consells Socials
de les universitats, per garantir
la funció pública. A això se suma
la petició d’un control comunitari
dels pressupostos destinats a I+D.
Pel que fa a la cultura, es creu
que ha de ser valorada com alguna
cosa més que una mercaderia
i que ha de ser d’accés lliure
i plural, la qual cosa suposa la
derogació de la Llei Sinde.
Treball digne i de qualitat
També es reclama una economia
al servei de les persones que
retiri la reforma de les pensions i
la laboral, de tal manera que es
garanteixi un treball digne i de
qualitat. En concret, es proposa
la creació d’un contracte indefinit
únic, amb un salari mínim de
1.200 euros i el reconeixement
del treball domèstic, de cura i
atenció, i la igualació retributiva
entre homes i dones. Alhora, els
indignats volen l’abolició de les
empreses de treball temporal, la
reducció de la jornada laboral a
30 hores setmanals i la jubilació
als 60 anys. Per als acampats
s’ha d’impulsar l’economia
social i les cooperatives, i s’ha
de regularitzar els immigrants.
Defensa del dret a l’habitatge
Es proposa que es defensi el
dret a l’habitatge a partir de
l’expropiació dels pisos i cases
en desús perquè siguin sotmesos
al lloguer social, l’assumpció
de la dació del pis com element
suficient per a cancel·lar una
hipoteca, així com la prohibició
de l’especulació immobiliària.
Els indignats volen derogar la
llei de desnonament exprés,
que els lloguers o les hipoteques
no suposin més del 10% dels
ingressos familiars, que es
gravin les segones residències
i es despenalitzi l’ús d’espais
abandonats amb finalitats socials,
així com que la reforma de la
llei d’arrendament urbà reguli
el cost màxim del lloguer.
Democràcia participativa
En l’apartat de llibertats i
democràcia participativa es
demana la transparència en la
informació pública, la celebració
de referèndums vinculants
en temes importants per a
l’organització social, política i
econòmica i la implementació
dels pressupostos participatius,
així com la reforma de la
Llei electoral, entre altres
mesures. Es planteja la gestió
comunitària d’importants àmbits
socials com ara l’economia,
l’energia, la cultura, les
infraestructures, els mitjans de
comunicació, etc. Reclamen, a
més, el reconeixement del dret
d’autodeterminació del poble
català, a més d’un referèndum
per elegir entre monarquia o
república. Es destacable també
la demanda d’imprescriptibilitat
dels delictes de corrupció i de
reducció al mínim dels càrrecs
de lliure designació. Pel que fa
a les relacions amb l’església, es
demana l’abolició del Concordat
amb el Vaticà. A més, es demanen
garanties a l’hora de defendre
l’autonomia judicial, la reforma
de la Llei de Memòria Històrica
o el retorn immediat de les
tropes espanyoles en territori
estranger, així com el cessament
de cooperació amb l’OTAN.
No al creixement indefinit
Respecte al medi ambient,
es demana deixar de basar
l’economia en el creixement
indefinit així com potenciar
la sobirania alimentària,
l’agricultura agroecològica i el
consum responsable i el comerç
just. Reclamen que es minimitzi
el transport privat, que s’aposti
per la gestió pública de l’aigua
i que es creïn bancs de terres
sota gestió comunitària per a
la pagesia. Alhora demanden
un pla de xoc per reduir la
dependència dels combustibles
fòssils i el tancament de
les centrals nuclears. A més
proposen repensar grans
infraestructures com el quart
cinturó, la línia de molt alta
tensió i l’AVE i generar un
debat sobre el model energètic,
de mobilitat i de residus. En
aquest sentit, es planteja una
moratòria en l’execució de
plans urbanístics i promoure la
participació de la ciutadania.
Participació de la població
La major participació social
en les decisions que afecten la
població és la clau de moltes
de les demandes dels indignats,
un moviment que afirma que
“ens uneix el malestar per
unes vides precàries per les
desigualtats, però sobretot ens
uneix una vocació de canvi”.
Una protesta que s’inspira en
“El Caire o Islàndia” i que ara
vol “prendre la paraula”.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 4
Milers de veus en un sol crit
Amb l’acampada
del 15-M, milers de
persones de perfils
molt diferents s’han
tret la son de les orelles
en nom de la justícia,
els drets i les llibertats
daniel gomis
El prop d’un mes que ha durat
el gruix de l’acampada popular
a la plaça Catalunya ha donat
molt de si. Allò que en un principi
semblava poc més que un
fet anecdòtic es va anar convertint
en un autèntic fenomen
aglutinador del descontentament
ciutadà davant la gran
opressió que ja fa massa temps
que ve exercint l’actual sistema
polític i econòmic. El moviment
dels indignats barcelonins
ha aconseguit mobilitzar milers
de persones de totes les edats
i condicions que aquests dies
s’han tret la son de les orelles
en nom de la justícia, els drets
i les llibertats; en definitiva,
per reclamar a crits una democràcia
molt més digna, real
i efectiva. A continuació, hem
recollit el testimoni representatiu
d’alguns participants que,
tot i tenir perfils ben diferents,
coincideixen plenament a l’hora
d’assenyalar la necessitat de
fer realitat un canvi que ja no
pot esperar més.
El Tomàs Ribas (51 anys) és
una de les cares més amables
d’entre els milers de ciutadans
que s’estan veient afectats
per les retallades socials.
Tot i ser funcionari de la Generalitat
i haver perdut un 5%
del seu sou, en cap moment se
li ha passat pel cap queixar-se
com altres companys, sensibilitzat
com està amb la resta
de gent que sí que està patint
de debò la tisorada del Govern
de Mas. En Tomàs, que ha freqüentat
l’acampada de plaça
Catalunya des del primer dia,
engrescat per “l’ambient fantàstic”
i el desig d’aportar el
seu granet de sorra, destaca
que els diners estan més mal
repartits que mai i té molt
clar com s’haurien d’aplicar
les retallades: “S’hauria de
començar a retallar molt més
per dalt. És inadmissible que
hi hagi gent que guanya 6.000
euros al mes mentre d’altres
amb prou feines poden menjar...
Només entendria les retallades
si servissin realment
per lluitar contra l’atur i les
desigualtats”.
Un altre que ho ha viscut des
del principi és l’Antonio Ruiz,
un jove de 27 anys que, després
de cinc anys al servei de neteja
municipal, ja fa temps que va
perdre la feina per una reducció
de personal feta “sense gaires
miraments”. Actualment,
amb l’atur esgotat i sense que
arribin noves oportunitats, se
sent totalment desemparat,
anna carlota
Persones de totes les edats i condicions es van apropar a la plaça Catalunya pe participar d’una manera o d’una altra en l’acampada
l“Només entendria les
retallades si servissin
realment per lluitar
contra l’atur i les
desigualtats. S’ha de
començar per dalt”
l“És inadmissible que
hi hagi gent que guanya
6.000 euros al mes
mentre que d’altres
amb prou feines tenen
per menjar”
l“El sistema ens ha
estat enganyant
durant massa temps i
ara la gent ha dit prou.
Això m’ha retornat
la motivació”
sobretot pel cop emocional que
li ha suposat no poder pagar ni
un lloguer -viu a una casa okupa
a Argentona-. Coneix molts
companys que, en una situació
de desesperació similar, han
acabat caient en les drogues.
Ell mateix es va arribar a plantejar
fins i tot fer un disbarat,
fins que va decidir substituir el
lament per la força de la indignació:
“El sistema ens ha estat
enganyant durant massa temps
i ara, per fi, la gent ha dit prou.
Això m’ha retornat la motivació...
Tinc més ganes que mai
de lluitar pel que m’han pres”.
A la Montse Vergés no li
importa gens que molts amics
la titllin d’ingènua. A aquesta
professora de català i mare divorciada
de 39 anys l’engresca
molt més la il·lusió que l’ha
impulsat a combinar-s’ho de
la millor manera per poder integrar
la feina i l’atenció dels
seus fills petits amb l’activitat
a la plaça. De fet, aquesta
s’ha arribat a convertir en la
seva segona casa; hi ha estat
anant sempre que ha pogut,
implicant-se en les comissions
d’educació i gènere, participant
a les assemblees, i fins i
tot, resistint les càrregues dels
Mossos. Tot per ser coherent
amb la següent reflexió: “El
suport moral de la població és
important, però ara més que
mai també és molt necessària
la implicació directa de tothom,
de la manera que sigui”.
La Montse també considera
que aquest no serà un fenomen
puntual ni exclusiu dels
joves: “Avui en dia, els okupes
ja són famílies senceres sense
feina que no tenen on anar...”.
La seva gran esperança es reforça
quan veu els seus petits
adonar-se de tot sense necessitat
d’haver-los de convèncer
de res; el primer dia ells solets
ja li van dir: “Hem anat a protestar
perquè el món està fet
una caca, mama...”.
L’Anna Rafanell (22 anys),
al començament, només passejava
i observava, però de mica
en mica s’hi va anar implicant
cada cop més, sorpresa i esperonada
per la dimensió que
anava prenent el moviment:
l“El suport moral de la
població és important,
però també és molt
necessària la implicació
directa de tothom, de
la manera que sigui”
l“No estem educats per
a això i hem d’anar
aprenent sobre la
marxa. La mobilització
la portem a dins,
només calia un esforç”
l“He vist escandalitzarse
gent per l’estètica
de certs acampats,
quan en realitat un
banquer és molt més
perillós”
“És molt emocionant formar
part d’una reacció amb la qual
sempre havia somniat. La capacitat
de mobilització la portem
tots a dins, només calia un petit
esforç...”. L’Anna, que amb els
dies va decidir posar els seus
coneixements en teràpies naturals
al servei de l’organització,
admet que potser hi ha coses
que no s’han fet de la millor
manera, però sí amb la millor
de les intencions: “No estem
educats per a això i hem d’anar
aprenent sobre la marxa...”. De
l’experiència viscuda destaca,
per damunt de tot, “el clima de
respecte i la capacitat de col·
laboració entre tothom”. I respecte
al futur immediat, creu
molt necessari definir unes bases
ben clares i concretes i que
l’impuls no deixi d’estendre’s
per barris i pobles.
Per acabar-ho d’arrodonir,
no podia faltar la veu de l’experiència
personificada en la
figura del Paco, un jubilat de
68 anys que resideix a prop de
plaça Catalunya i que aquests
dies no ha deixat d’acostar-s’hi
per col·laborar en el que fes
falta. El Paco va viure el Maig
del 68 a París i ara assegura
haver retrobat un aire de llibertat
similar al que va respirar
aleshores. Li agrada molt la
maduresa que està demostrant
el moviment, la seva horitzontalitat
i l’absència de líders:
“Ara el protagonista és el poble”.
També creu que és molt
important, per anar fent més
pinya, que la gent que no està
acostumada a aquests tipus
d’expressions pugui aproximars’hi
amb un esperit obert: “He
vist gent escandalitzar-se per
l’estètica de certs acampats,
quan en realitat un banquer
és molt més perillós”. El Paco,
convençut com està que això
ja no s’aturarà fins que un canvi
significatiu acabi amb tanta
opressió, s’alegra molt de veure
com els joves han despertat
i abans de marxar els envia un
consell: “Mantingueu aquest
esperit i els ulls ben oberts.
Esteu en el bon camí... No us
deixeu enredar”.
Desperts, il·lusionats, i sobretot...
molt indignats.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 5
fotografies d’andrea minguillon, anna carlota, dani codina, manel sala “ulls”, joan linuxbcn i jordi rrenom

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 6
Detrás de nosotros
estamos ustedes
nacho murgui
PRESIDENTE DE LA FEDERACIÓN
REGIONAL DE ASOCIACIONES
DE VECINOS DE MADRID
El proceso que se pone en marcha
el 15 de mayo no es sólo
una potente expresión de protesta
de la ciudadanía. Inaugura
también la construcción,
desde abajo, de un amplio consenso
a partir del cual plantear
el conflicto en torno al cuestionamiento
de los derechos
sociales y democráticos que ha
tenido lugar sin apenas contestación
a lo largo de las últimas
décadas.
Supone, en este sentido, la
construcción de un “nosotros”
más amplio e inclusivo de lo
que habíamos conocido, al menos,
en los últimos 40 años. Un
nosotros del que, sin duda, for-
lEn la herencia
del movimiento
encontramos el
reconocimiento
al trabajo militante
de décadas
ción política donde reside la
potencia expresada por el movimiento,
es posible también
hacer una genealogía del 15-M
que visibilice una clara línea de
continuidad con los movimientos
sociales radicalmente democráticos
de los últimos años.
Buena parte de los contenidos
que, a lo largo de las
últimas décadas, se vienen defendiendo
desde estos espacios
están presentes en el reperto-
mos de representación política
incapaces de dar cuenta de la
diversidad social. No se trata
de que los representantes
hagan más o menos bien “su
trabajo”. Es la enorme complejidad
de nuestras sociedades
la que hace inviable la propia
representación.
El proceso se muestra como
apartidista pero no es en absoluto
apolítico. Los apolíticos
son ellos. La desafección ciudadana
no se da con respecto a
la política. Muy al contrario, el
proceso se construye en torno
a la recuperación de la política
como mecanismo de gobierno
de lo común frente a la pretendida
“gestión técnica de las leyes
naturales del mercado”. Es
decir, frente a unos representantes
políticos elegidos para
gobernar pero que se someten
nueva emergencia social. Este
se va construyendo a medida
que avanza el proceso. No responde
a una manera concreta
de ver el mundo, sino que va
construyendo una manera de
habitarlo en común. Situar el
lLa consolidación del
movimiento pasa por
generar ‘instituciones’
y organismos propios
para funciones y
necesidades concretas
movimiento fuera del las coordenadas
“izquierda” y “derecha”,
aunque a algunos nos
resulte difícil de asumir, tiene
la potencia de poner el foco
sobre los contenidos concre-
que ha mostrado para generar
acontecimientos de gran repercusión
y visibilidad.
Este tránsito del acontecimiento
al proceso se expresa
de manera gráfica en el ciclo
que va desde la convocatoria
del 15-M a la acampada de Sol
y de ésta a las asambleas de
barrio y la constitución de los
grupos de trabajo temáticos y
su coordinación.
Evidentemente, la efervescencia
en medio de la cual se
está desarrollando este proceso,
la novedad, lo inesperado
y lo necesariamente equívoco
(en el sentido etimológico de
múltiples voces que intervienen
en un plano de igualdad,
frente a la univocidad de los
mercados) de este movimiento
lo hacen también confuso.
¡Todo esto es un lío tremen-
Asambleas multitudinarias en la Puerta del Sol de Madrid
CARLOS SÁNCHEZ
lEl 15-M inaugura la
construcción desde
abajo de un amplio
consenso desde donde
contestar la pérdida de
derechos democráticos
man parte muchos de los planteamientos
que hemos defendido
durante décadas desde los
movimientos sociales.
Es obvio que los convocantes
del 15-M y la enorme inteligencia
colectiva que se expresó en
las iniciativas políticas que le
siguieron dieron con unas claves
que durante años la izquierda
organizada había (habíamos)
sido incapaces de encontrar.
Sin embargo y, poniendo por
delante que es en esta innova-
rio de “usos y costumbres” del
movimiento. Es en esta herencia
en la que encontramos el
reconocimiento al trabajo militante
de décadas. Una herencia
que nos debe permitir, entre
otras cosas, desechar recelos
y sumarnos honestamente a la
construcción colectiva de este
nuevo marco de oportunidades.
El movimiento vecinal, sin
ir mas lejos, puede reconocerse
en muchos de los elementos
característicos del 15-M.
Este movimiento se presenta
como un movimiento asambleario.
La asamblea se ha
convertido en bandera del movimiento,
en la forma y en el
fondo. En el momento y en el
lugar donde se expresa y toma
cuerpo.
También recoge la reivindicación
de la democracia participativa
frente a unos mecanis-
lLa desafección
ciudadana no se da con
respecto a la política
sino en los mecanismos
de la democracia
reprentativa
sin rechistar a los mandatos de
los mercados. La tan traída y
llevada desafección política de
la ciudadanía lo era con respecto
a las concepciones de la
política instaladas en los mecanismos
de la democracia representativa
y el gobierno “apolítico”
de los mercados.
El marco de referencia no es
ideológico. No existe un gran
relato, un proyecto de sociedad
alternativo previamente
definido al que obedezca esta
tos y no sobre identidades y
referencias manidas y cargadas
de supuestos.
El nuevo marco nos sitúa, en
línea con lo anterior, en la larga
tradición de los movimientos
populares que no se plantean la
toma del poder político como
estrategia maestra para “cambiar
el mundo”, sino la creación
de unas instituciones propias
desde las que ir construyendo
una nueva hegemonía. Aunque
se escuchan intervenciones
que defienden la necesidad de
“convertir el 15-M en un partido
político”, esta posición no
parece abrirse paso.
Esto último entronca con la
implantación del movimiento
en el territorio y con su
consolidación en una serie de
organismos que le permitan
ir construyéndose como proceso
más allá de la capacidad
do!, pero va tomando formas.
No cabe, sin embargo, esperar
un retorno a la dinámica de las
organizaciones tal y como las
entendemos. La consolidación
del movimiento no pasa, entiendo,
por su transformación
en una organización, sino que
irá generando un archipiélago
de “instituciones” y organismos
propios a partir de funciones y
necesidades concretas: asambleas
de barrio conectadas de
distintas formas, plataformas
específicas, iniciativas concretas
y esporádicas, quizá nuevos
colectivos y grupos o, incluso,
la integración en este nuevo
marco de muchas de las realidades
organizadas de siempre
en la medida en que sean
capaces de asumir este nuevo
marco de acción política y se
impliquen honestamente en su
desarrollo.

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 7
Quan el carrer
va deixar de ser seu
marc andreu
El vespre del 14 de juny, un
dels moments emotius viscuts
pels molts centenars de persones
concentrades al parc de la
Ciutadella amb la intenció de
bloquejar, l’endemà, el Parlament
de Catalunya, va ser la
retirada d’una llarga pancarta
que anunciava el programa Música
als parcs i la seva reposició,
del revés, amb la divisa No
pasaran (sic, en castellà i sense
accent). Un lema que, popularitzat
durant la guerra civil per
la Pasionaria, ha recobrat simbolisme
internacional gràcies a
l’acampada de Sol, al Madrid
del 15-M, i a ser fotografiat a
la plaça Syntagma d’Atenes
en una pancarta penjada pels
molts milers de grecs que han
assetjat el seu Parlament.
A Barcelona, el matí del 15
de juny, entre protestes i agressions,
els diputats van passar.
Alguns, a peu: tots els d’ICV-
EUiA i alguns d’altres grups. La
resta, amb helicòpter o furgoneta
policial. Van passar. De la
mateixa manera que, al Parlament
i al Congrés, malgrat
l’oposició de les esquerres minoritàries,
estan passant totes
les retallades de drets socials i
laborals. Vinguin d’on vinguin:
del neoliberalisme triomfant o
de la socialdemocràcia claudicant.
Així han passat també, a
Portugal i Grècia, els draconians
plans anticrisi dictats pels
poders financers. Com d’altra
banda estan passant (més o
menys desapercebuts, amb més
o menys impunitat) grans casos
d’estafa, frau fiscal, corrupció o
desviament de fons públics per
part de famílies com els Botín i
els Carulla, d’institucions com
el Palau de la Música o la SGAE, i
de partits polítics com PP i CiU.
Més enllà de l’èpica, s’imposa
una reflexió sobre la vigència
i l’ús del No passaran. I,
ja posats, també sobre el lema
amb el que el 19 de juny unes
200.000 persones es van manifestar
a Barcelona: El carrer és
nostre. Memòria i fets històrics
no sempre coincideixen, però
és obvi que no és el mateix
alçar el No passaran contra diputats
electes al segle XXI (per
molt de baixa intensitat que sigui
la democràcia representativa)
que contra militars feixistes
sollevats el 1936. I més encara
quan la pancarta no es planta
també (¿potser perquè és més
simbòlica que efectiva?) davant
de bancs, borses i multinacionals,
que són qui realment fan
(em)passar les retallades.
És evident que hi ha qui vol
veure (o viure) la Barcelona del
2011 com si fos la de 1936. Descartant,
fins i tot, les tòpiques
dani codina
El 15 de juny milers de persones van apropar-se al Parlament en una acció simbòlica que va despertar fortes crítiques al moviment
comparacions amb el Maig del
68 per quedar-se amb els fets
d’octubre de 1934 o els fets de
maig de 1937. El 15-M va esclatar
a Barcelona com un moviment
més espontani i anarquitzant
que a Madrid, de manera
que no es pot menystenir l’herència
que els anys de Rosa de
foc han deixat en l’ADN d’una
urbs que ja Engels va descriure,
el segle XIX, com la ciutat
amb més lluites de barricada.
lL’ús reivindicatiu de
l’espai públic del
15-M entronca amb
la contestació dels
moviments obrer i
ciutadà dels anys 70
No obstant, i de la mateixa manera
que amb l’error tàctic de
bloquejar el Parlament, són els
adversaris dels moviments socials
qui més profit treuen de la
lleugeresa conceptual, la nostàlgia
o la mala memòria amb
la que l’esquerra indignada fa
servir el No passaran.
La dreta, sense complexos
En un exercici de periodisme
fàcil, opinadors de la dreta
nacionalista han encunyat l’expressió
fets de juny per estigmatitzar
l’acció del 15-J. Fins i
tot alguns polítics i mitjans de
comunicació han buscat paral·
lelismes amb el 23-F. Sense
complexos. Sense vergonya. I
quan l’èxit de la manifestació
del 19-J va deixar fora de joc la
demagògia contra el No passaran,
s’ha passat al debat sobre
“frases que són tan boniques
com terribles: El carrer és nostre”.
Així recordava el periodista
Francesc-Marc Álvaro a La
Vanguardia els “ressons franquistes”
d’un lema que, efectivament,
evoca la proclama
“la calle es mía” del ministre
Manuel Fraga, que es va negar
a autoritzar el Primer de Maig
de 1976.
“La barreja explosiva d’ignorància
i falta de memòria no
és el còctel més aconsellable
en una hora tan difícil”, concloïa
Álvaro el 22 de juny. Dos dies
abans, també a La Vanguardia,
Antoni Puigverd havia introduït
l’alarmisme guerracivilista tot
alertant que “si l’ideologisme
extrem, a dreta i esquerra,
s’apodera de l’escenari de
la nostra crisi, la tragèdia als
carrers està assegurada”. Vet
aquí la por de la dreta i de la
gent d’ordre, avançada ja per
La Vanguardia el 20 de maig en
titular “La calle es suya” la crònica
de l’últim dia de campanya
electoral i la vigília d’una
jornada de reflexió en què els
indignats, acampats arreu, van
consumar el triomf de la desobediència
civil pacífica.
“El carrer és seu. I ja veurem
com i quan el tornen”, deia la
crònica del periodista Jordi
Barbeta. El conseller Felip Puig
va fracassar a recuperar-lo, el
27 de maig, tot desallotjant de
forma violenta i maldestre la
plaça de Catalunya. I els moviments
socials, que van estar a
punt de perdre el carrer (i la
raó) amb el No passaran del 15-
J, el van retenir amb més força
el 19-J. En va ser testimoni el
propi Barbeta: si ja amb incredulitat
havia fotografiat amb
el mòbil la gran manifestació
del 14-M enfilat a una finestra
de Via Laietana, el 19-J es va
veure sorprès per veïnes de
Nou Barris que el van increpar
educadament. Per què? Per la
línia editorial del Grup Godó,
on antics àcrates com Quim
Monzó i exrepublicanes com Pilar
Rahola treballen de bracet
per criminalitzar tot el que es
mogui, fins i tot la FAVB.
Així doncs, no passaran? Per
ara, tot indica que sí. Tant les
retallades com els polítics que
les promouen. A les eleccions
municipals del 22-M les dretes
van passar a Barcelona. Fins i
tot l’extrema dreta xenòfoba
va passar a ciutats veïnes com
Badalona (que ha fet alcalde
Xavier García Albiol) i l’Hospitalet
i Santa Coloma (on ha
entrat amb força Plataforma
per Catalunya). I el carrer, és
nostre? Les places, segur: els
indignats hi han debatut lliurement
de política i s’han passat
pel folre la legalitat de les ordenances
i la Junta Electoral,
tot resistint la policia i els provocadors
violents. I els carrers,
déu n’hi do: s’han omplert amb
manifestacions de les grosses.
Fins i tot el bloqueig del Parlament,
essent un error tàctic
i denunciant la violència, és un
petit triomf simbòlic de la batalla
plantejada en termes d’ús
reivindicatiu de l’espai públic.
Buscant referents històrics
Assumint que l’ús reivindicatiu
de l’espai públic és un dels
senyals d’identitat dels moviments
socials, la presència
estable del 15-M als barris populars
és més intel·ligent que
no pas la puntual batalla pel
centre urbà o, fins i tot, pels
barris alts, que és com es va
plantejar a Barcelona el darrer
Primer de Maig alternatiu. Un
bon exercici de memòria històrica
permet trobar referents no
pas a la llunyana Barcelona de
1936, sinó als barris metropolitans
dels anys 70. Aquells barris
pels quals l’historiador Xavier
Domènech va encunyar una
tesi (i un llibre): Quan el carrer
va deixar de ser seu. De Fraga
i del franquisme. De la dreta.
Durant la transició, en un moment
de canvi històric decisiu,
el carrer va passar a ser de la
gent. D’uns moviments socials,
obrer i ciutadà, molt ben organitzats
i articulats amb l’esquerra
política. Justament allò
que no hi ha ara.

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 8
rònica
10 Nou cicle,
¿noves
polítiques?
11 Els nous
executius de
l’Ajuntament
Les eleccions municipals, amb una participació del
53%, han donat l’alcaldia a Xavier Trias. L’abstenció
per barris arriba a una diferència de fins a 38 punts
22-M, poca participació,
poca representació
néstor bogajo
lEl passat 22 de maig
tenien dret a vot
1.163.556 ciutadans i
ciutadanes, però només
616.290 el van exercir
El càlcul és ben senzill. El passat
22 de maig, 1.163.556 barcelonins
i barcelonines tenien
dret a vot, però només 616.290
(el 53%) el van fer efectiu. Fins
a 27.093 persones van votar en
blanc i 10.719 vots van ser nuls.
Tan sols 578.478 ciutadans -el
49,7% de l’electorat; menys de
la meitat- van votar partits polítics,
dels quals 69.539 ho van
fer a formacions que no van
obtenir cap regidor. Per tant,
el nou ple de l’Ajuntament el
va escollir -directament- el
43,7% de l’electorat, una dada
que convida a fer una reflexió
col·lectiva: ¿poden els regidors
electes assegurar que representen
el poble, quan hi ha
més gent escèptica que no pas
entusiasta amb la feina dels
partits o amb el sistema de representació?
I, de tota la gent
que no vota -o vota en blanc o
fa vot nul-, ¿quants són tan crítics
amb ells mateixos com ho
són amb els polítics?
Els passats comicis van servir,
a més, per comprovar que
32 anys d’eleccions municipals
democràtiques no han estat suficients
per saber si un vot és
vàlid o no ho és: el recompte
d’un grapat de paperetes va
fer que el quinzè regidor de
CiU ballés durant setmanes davant
l’atenta mirada del PP. Tot
plegat va retardar la data d’investidura
del nou alcalde, el
candidat convergent Xavier Trias,
que va guanyar gràcies als
seus 174.022 vots -el 15% dels
electors-. Trias, de moment,
ja ha trencat una tradició: des
de la victòria de Narcís Serra,
el 1979, cap alcalde s’havia estrenat
en el càrrec per votació
popular -Maragall, Clos i Hereu
van afrontar les seves primeres
eleccions després d’una temporadeta
manant a la ciutat-.
La còmoda victòria de Trias
va ser fruit no tant d’un increment
dels seus vots -18.919
més que el 2007- com dels mals
resultats d’un PSC en caiguda
lliure: quatre anys enrere els
socialistes van perdre 72.119
sufragis i el 22-M, 48.123. Els
134.084 vots obtinguts per la
llista de Jordi Hereu no donen
per a gaire cosa: fer-se amb 11
regidors -en perd 3- i esdevenir
la primera força d’oposició al
consistori, un rol que no havia
assumit mai des de l’adveniment
de la democràcia. El PP,
per la seva banda, es consolida
30, 5 %
28, 7 %
45, 3 %
45, 7 %
50, 2 %
49, 4 %
55, 5 %
50, 6 %
com a tercera força a la ciutat,
gràcies a una victòria “resultona”:
el suport d’un 0’9% més
dels electors li permet assolir el
vuitè regidor, fregant el novè!
També guanya un regidor ICV-
lLa còmoda victòria de
Trias va ser fruit no
tant d’un increment
dels seus vots com dels
mals resultats del PSC
EUiA -en té 5-, mentre que ERC
pateix un retrocés que la deixa
als nivells de mitjan anys 90: el
Participació per barris a les eleccions municipals (2007- 2011)
50, 1 %
51, 5 %
50, 3 %
51, 9 %
57, 9 %
61, 8 %
55, 5 %
57, 6 %
53, 3 %
54, 2 %
58, 0 %
59, 0 %
60, 1 %
62, 4 %
53, 8 %
54, 9 %
63, 3 %
65, 0 %
55, 5 %
56, 4 %
59, 5 %
61, 6 %
59, 6 %
61, 9 %
55, 0 %
56, 5 %
53, 7 %
54, 7 %
41, 3 %
45, 5 % 41, 0 %
44, 9 %
57, 5 %
59, 7 %
40, 1 %
42, 5 %
48, 2 %
51, 0 %
54, 2 %
56, 0 %
49, 2 %
49, 2 %
53, 3 %
54, 6 %
57, 8 %
58, 8 %
55, 5 %
56, 5 %
57, 1 %
58, 7 %
44, 8 %
46, 1 %
40, 3 %
38, 1 %
2007, la llista independentista
obtenia 4 regidors; ara, Jordi
Portabella és l’únic representant
d’Esquerra al consistori.
L’altre regidor d’Unitat per Barcelona
se’l queda la Democràcia
Catalana de Joan Laporta.
43, 6 %
46, 6 %
53, 3 %
54, 1 %
55, 6 %
57, 2 %
53, 2 %
53, 1 %
56, 5 %
57, 9 %
43, 8 %
44, 5 %
48, 3 %
49, 9 %
52, 4 %
53, 0 %
60, 5 %
62, 0 %
53, 6 %
54, 7 %
52, 5 %
52, 2 %
53, 7 %
54, 0 %
51, 3 %
52, 4 %
37, 9 %
38, 2 %
48, 5 %
51, 7 % 45, 4 %
36, 7 % 52, 7 %
53, 6 %
52, 2 %
53, 3 %
51, 4 %
52, 0 %
55, 0 %
55, 2 %
51, 4 %
53, 6 %
46, 2 %
49, 6 %
52, 1 %
53, 5 %
50, 0 %
50, 9 %
53, 6 %
54, 8 %
53, 0 %
53, 9 %
52, 5 %
52, 9 %
43, 7 %
43, 4 %
48, 8 %
50, 1 %
52, 0 %
54, 8 %
Els rics voten; els obrers
s’abstenen
Les urnes més plenes van ser de
nou les de la Barcelona benestant.
Cinc dels sis barris on la
participació va superar el 60%
són de Sarrià-Sant Gervasi: les
Tres Torres -que té la renda familiar
més alta de la ciutat-,
Sarrià, Sant Gervasi-Galvany,
Pedralbes i Sant Gervasi-la Bonanova.
L’altre va ser la Vila
Olímpica del Poblenou. A tots, la
participació va créixer respecte
el 2007. I, a l’altre extrem, un
grapat de barris obrers o populars
van ser els menys participatius
-per sota del 40%-: Torre
Baró, la Marina del Prat Vermell,
Baró de Viver, la Trinitat
Nova, la Clota, la Barceloneta,
Can Peguera -el més pobre de
Barcelona- i Vallbona. Com ja
va succeir el 2007, la resta de
barris on la participació no va
arribar al 50% són també de
caire popular o humil: el Raval,
el Barri Gòtic, Sant Pere, Santa
Caterina i la Ribera, el Poble
Sec, la Marina de Port, la Font
41, 0 %
40, 4 %
47, 7 %
49, 0 %
53, 5 %
54, 3 %
49, 6 %
50, 5 %
42, 8 %
42, 3 %
39, 7 %
42, 7 %
31, 6 %
27, 8 %
43, 9 %
46, 1 %
38, 4 %
39, 8 %
37, 1 %
36, 3 %
32, 7 %
35, 8 %
Participació eleccions 2007
Participació eleccions 2011
39, 0 %
41, 9 %

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 9
lLa suma dels vots a
partits petits, el vot
en blanc i el vot nul
representa 107.351
electors
de la Guatlla, el Coll, Can Baró,
el Carmel, la Teixonera, el Turó
de la Peira, Canyelles, les Roquetes,
Verdum, la Prosperitat,
Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella,
el Bon Pastor, el Besòs i el
Maresme. Fins a 37,3 punts percentuals
separen la participació
del barri més actiu -les Tres
Torres- del més abstencionista
-Torre Baró-.
Tot i que la participació va
experimentar un repunt respecte
el 2007, la situació és
encara preocupant. El 47%
d’abstenció registrada és la
tercera més alta des de la fi
de la dictadura: només la superen
les del 2007 (50,4%) i el
1999 (48,5%). I també destaca
l’augment del vot en blanc i
el vot nul, una tendència que
ja es percebia quatre anys enrere:
el 22-M es van comptar
27.093 vots en blanc (12.679 el
2003) i 10.719 vots nuls (2.630
el 2003). El vot en blanc, que
ja representa el 4,5% dels vots
(el 2,3% dels electors), segueix
la mateixa lògica que la participació:
el districte amb menys
vot en blanc és Sarrià-Sant
Gervasi (3,4% dels votants) i
els que més en tenen són feus
tradicionals de l’esquerra:
Sant Andreu (5,1%), Sant Martí
(5,0%), Horta-Guinardó (5,0%) i
Nou Barris (4,5%).
També va créixer el número
de vots a partits sense
representació. Van sumar
69.539 sufragis -un 11,5% dels
votants, quasi cinc punts percentuals
més que el 2007-,
però tots van quedar-se lluny
del 5% necessari per a entrar a
l’Ajuntament: la CUP -que va
treure 11.805 vots (l’1,95%),
molts més que els 2.050 vots
dels anticapitalistes de Des de
Baix en les autonòmiques passades-,
Ciutadans (11.750 el
2011; 23.625 el 2007), Escons
en Blanc (10.104), Solidaritat
Catalana per la Independència
(6.802) i Els Verds-Grup Verd
Europeu (6.118). La xenòfoba
Plataforma per Catalunya només
va aconseguir 3.402 vots -a
les autonòmiques en va treure
9.982-, menys que els Pirates
de Catalunya (4.659) i el Partit
Antitaurí Contra el Maltractament
Animal (4.298). La candidatura
de La Barcelona dels
Barris, impulsada per l’Associació
de Veïns del Raval, només
va reunir 1.193 paperetes.
La suma dels vots a partits
petits, el vot en blanc i el vot
nul parla per sí mateixa: dels
69.449 sufragis del 2007 (5,6%
dels electors) s’ha passat a
107.351 (9,2%). Correspon als
estudiosos donar una explicació
al fenomen, que pot haver-se
vist amplificat per les setmanes
d’indignació prèvies als comicis,
durant les quals certs col·lectius
van defensar l’abstenció, el vot
ignasi r. renom
Moment de la investidura del nou alcalde Trias l’1 de juliol
en blanc, el vot nul o el vot a
partits petits, com a càstig a les
formacions majoritàries.
Una nit electoral amb
perdedors
En els darrers comicis van haver-hi
vencedors i vençuts, i
aquests últims no van tenir més
remei que reconèixer la derrota
des del primer moment. Els
resultats als barris deixen clar
que no hi havia altra alternativa.
El PSC va ser la força més
votada a 54 dels 73 barris de la
ciutat el 2007, quan CiU ho era
només a 19, la majoria a l’Eixample,
les Corts, Sarrià-Sant
Gervasi i Gràcia. Des de la nit
del 22-M, però, els nacionalistes
manen a 36 barris -quasi la
meitat del total-: han “conquerit”
Sants-Montjuïc i s’han imposat
a zones de Ciutat Vella,
el sud d’Horta-Guinardó, Sant
Andreu (Navas) i Sant Martí (al
Poblenou, entre d’altres).
Pel que fa als districtes, només
un canvia de color: Sants-
Montjuïc, que passa de socia-
Andrés Naya
lista a convergent per 271 vots
de diferència, a causa de la patacada
del PSC, que perd quasi
6.000 vots (el 9,1%). Però el
canvi de cicle també s’ha deixat
notar a la resta de la ciutat.
Sarrià-Sant Gervasi és el districte
on CiU ha crescut més: amb
el 47,9% dels vots (31.249 paperetes)
frega la “majoria absoluta”.
A l’Eixample, on CiU obté
38.123 vots i el PSC en perd més
de 7.000, les distàncies s’eixamplen
dels 10.000 als 20.000 vots.
La coalició nacionalista també
augmenta el seu avantatge a
Gràcia i les Corts, mentre que
a Ciutat Vella, on guanya el PSC
tot i perdre el 10% dels votants,
lEl PP ha obtingut els
seus millors resultats a
BCN. És la segona força
a les Corts, Nou Barris i
Sarrià-Sant Gervasi
es queda a 176 sufragis de ferse
amb el districte.
Les eleccions del 22-M van
suposar per al PSC la pèrdua
de la seva hegemonia municipal.
A Catalunya van deixar-se
pel camí més de 200.000 vots.
L’exemple més paradigmàtic és
el de Barcelona, on els socialistes
van perdre el suport del
8% dels seus votants. Només
l’11,5% dels electors els van
fer confiança. La davallada ha
estat significativa als seus feus.
A Sant Martí, on el 2007 treien
30.314 vots, ara només en
treuen 22.402 (9,6% menys) i
l’avantatge respecte CiU baixa
de 14.000 a 3.500 vots. A Nou
Barris, on abans obtenien el
43,3% dels sufragis, ara tenen
el 33,7% (9,5% menys). A Sant
Andreu i Horta-Guinardó la situació
és similar.
Els resultats del PP són,
sens dubte, els millors que ha
obtingut mai a Barcelona. La
consecució del vuitè regidor
es va celebrar i molt a la seu
Al marge dels resultats electorals, tots els
districtes tindran com a regidor un conseller
de CIU. Trias ha vist rebutjada la seva
proposta d’elegir el regidor de cada districte
en funció dels resultats. Ans al contrari, els
188 consellers corresponents als 10 districtes
seran triats per l’alcalde a proposta dels
partits, aquesta vegada sí, segons els
resultats electorals. El nombre de consellers
bascula entre els 15 i els 23 segons la
població existent en cada demarcació. El
moviment veïnal porta 32 anys reivindicant
que els consellers de districte siguin elegits
directament pels seus veïns i veïnes. Avui en
dia no són representatius.
En el quadre que reproduïm podem
veure que, a Barcelona, CIU té 66
consellers, el PSC 54, el PP 38, ICV-EUiA
23 i UpB, 7. Es preveu que per districtes,
les “majories” seran complicades i els
seus acords, contradictoris. Si voten
conjuntament els consellers de PSC,
ICV-EUiA i UpB, els regidors de CIU
quedaran en minoria a Ciutat Vella,
Sants- Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou
del partit. Al PP el van votar
104.301 persones, 9.219 més
que el 2007. Supera al PSC com
a segona força a les Corts i es
consolida en la mateixa posició
a Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi.
Amb CiU en minoria, pot
esdevenir un element clau per
a la governabilitat de la ciutat,
sobretot a partir de les properes
generals. Potser per això,
els dies en què semblava que el
PP obtindria el seu novè regidor,
els dirigents populars van
afanyar-se a demanar que se’ls
deixés exercir la seva “quota
de canvi”.
Els resultats d’ICV-EUiA tenen
poc a veure amb els dels
que en els darrers anys han estat
els seus companys de viatge
als governs municipal i autonòmic.
Els 62.939 vots obtinguts
suposen un lleu creixement
que li permet guanyar un regidor,
mantenir-se com a tercera
força a Gràcia -on obté els seus
millors resultats- i quart partit
a la resta de districtes -avança
a ERC a Sants-Montjuïc, les
Corts i l’Eixample-. En el proper
mandat, ICV-EUiA té el repte
de guanyar-se la confiança
dels indignats que, en les setmanes
prèvies als comicis, van
reivindicar mesures que des de
fa anys i panys apareixen al seu
programa electoral.
La segona gran damnificada
del 22-M va ser Esquerra. UpB-
ERC-Ri.Cat-DCAT-AM -no és cap
equació, sinó les sigles d’Unitat
per Barcelona, la coalició liderada
per ERC- va obtenir només
33.593 vots (el 2’9% de l’electorat
i el 5,5% dels vots, així
que va entrar a l’Ajuntament
pels pèls). Són més de 20.000
vots menys dels que va obtenir
ERC el 2007, un pobre resultat
que l’ha dut a convertir-se en
la cinquena força política a
tots els districtes i que obliga
els independentistes a iniciar el
seu enèsim procés de reflexió
interna, per veure, en aquest
cas, com dur a port un vaixell
que fa mesos que fa aigües.
Els nous consells de districte
Barris, Sant Andreu i Sant Martí.
60 dels 188 consellers tenen assignat
un sou que va entre els 19.076 i els 39.211
euros. En ser nomenats pels partits,
aquesta remuneració suposa, a la pràctica,
lliurar amb diner públic militants destacats.
Trias ha nomenat 5 presidents de
districte del PSC (Sant Andreu, Nou Barris,
Sant Martí, Ciutat Vella i Horta), 3 del PPC
(les Corts, Sarrià i Eixample) i 2 d’ICV-
EUiA (Sants i Gràcia). Aquests càrrecs
tenen una escassa funció política però estan
gratificats amb una quantitat que varia
entre els 81.047 i els 112.399 euros.
composició dels consells de districte
Districtes total CIU PSC PP ICV-EUiA UpB
BARCELONA 188 66 54 38 23 7
Ciutat Vella 17 5 5 3 3 1
Eixample 23 10 5 4 3 1
Sants-Montjuïc 19 6 6 3 3 1
Les Corts 15 7 3 4 1 0
Sarrià-Sant Gervasi 19 11 2 5 1 0
Gràcia 17 7 4 2 3 1
Horta-Guinardó 19 5 7 4 2 1
Nou Barris 19 4 8 5 2 0
Sant Andreu 19 5 7 4 2 1
Sant Martí 21 6 7 4 3 1

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 10
Un nou cicle municipal,
¿noves polítiques?
Jordi Bonet
president de la Favb
Les eleccions locals del passat 22
de maig van donar la victòria a
la coalició Convergència i Unió,
cosa que suposa un tomb històric
a l’Ajuntament de Barcelona,
governat des de 1979 per partits
d’esquerra. La novetat d’aquest
gir fa difícil entrellucar quina serà
l’agenda del nou govern municipal,
més encara tenint en compte
que aquest necessitarà d’aliances
puntuals amb els grups d’oposició
per aprovar els pressupostos municipals
i el Pla d’Acció Municipal.
Aquesta aposta per una política de
pactes de geometria variable hauria
de permetre al nou equip de
govern mantenir l’impuls polític i
ocupar una posició de centralitat,
sense esdevenir reu de cap altra
formació política. Tanmateix, qui
pot acabar ocasionant més neguits
al nou govern municipal no seran
tant els partits d’oposició, sinó la
pròpia coalició convergent, tant a
escala local com autonòmica.
Un partit, dos estils
I és que a diferència de l’àmbit autonòmic,
on CIU va centrar el seu
discurs en deslegitimar l’acció de
govern del Tripartit, l’estil Trias
lTrias haurà de
donar resposta a les
demandes dels grups
d’interès i posicionarse
davant les retallades
del govern de Mas
a Barcelona s’havia caracteritzat
fins ara per una oposició de guant
blanc i perfil baix que delegava en
el Partit Popular i els mitjans de
comunicació adscrits al grup Godó
l’oposició sistemàtica i ferotge al
govern municipal. Així, l’estratègia
de Trias no ha posat mai en qüestió
les grans línies marc del projecte
de ciutat (22@, Pla de la Sagrera,
Glòries, Xarxa Ortogonal d’Autobusos...)
impulsades per l’equip
d’Hereu, sinó la capacitat del govern
bipartit per liderar el projecte
de ciutat.
Trias ha guanyat doncs les
eleccions fent gala d’un estil moderat
i conciliador que contrasta
amb la vehemència neoliberal
que supura el pinyol aglutinat al
voltant del president Mas. Aquest
to continuista es va visualitzar
tant durant el discurs d’investidura
del passat 1 de juliol com
en les declaracions prèvies, on va
situar com a prioritats del nou govern
municipal fer front a la crisi,
donar resposta a les necessitats
socials i simplificar l’Ajuntament,
eliminant aquelles despeses considerades
supèrflues.
Així mateix, i amb l’objectiu
d’evidenciar la diferència de to i
estil respecte al govern Mas, els
primers gestos del nou alcalde han
estat visitar la Fundació Arrels i
assistir a dues festes majors (la de
Camp d’en Grassot i Vil·la Olímpica)
No obstant això, el paper que
ignasi r. renom
Els representants electes del nou Ajuntament de Barcelona posen per als mitjans de comunicació. A sota,
càmera enfocant la visita del nou alcalde al president de la Generalitat, Artur Mas
haurà d’assumir Trias no serà fàcil,
ja que haurà de donar resposta
a les demandes dels grups
d’interès que no deixaran escapar
l’ocasió per maximitzar els
seus beneficis, alhora que haurà
de posicionar-se davant les polítiques
de retallades, privatitzacions
i incompliments en la dotació
d’equipaments (socio-sanitaris,
educatius...) i infraestructures
(L2 i 10 de metro, servei de rodalia...)
del govern Mas. Així doncs,
la política de gestos compensatoris
no serà suficient en un futur
sinó que caldrà prendre decisions,
les quals acabaran decidint cap a
on s’inclina l’agulla de la balança.
Els accents canvien la melodia
I és que malgrat que Trias hagi fet
gala fins ara d’optar per cert continuisme,
hi ha elements en el seu
programa que marquen diferències
clares amb l’equip anterior i
que poden acabar canviant l’enfocament
general de les polítiques
urbanes. Entre aquests elements,
cal destacar la voluntat expressa
per “flexibilitzar” el Pla d’Usos de
Ciutat Vella, cosa que implicaria
posar fi a la política de contenció
d’establiments hotelers i apartaments
turístics iniciada per la regidora
Itzíar González i obriria altra
vegada la veda a l’anarquia de llicències
i obertures que es vivia al
districte. En aquest sentit, el nou
equip de govern s’ha manifestat
contrari a la introducció de la taxa
turística, una de les propostes incloses
al Pla Estratègic de Turisme
i que comptava amb el suport del
moviment veïnal.
D’altra banda, també pot ser
preocupant la voluntat que les
entitats del tercer sector acabin
incorporant-se a la xarxa pública
d’acció social, cosa que pot acabar
esdevenint un caramel enverinat
que afavoreixi l’externalització
i privatització de serveis, alhora
que desnaturalitzi el model de
gestió cívica.
Finalment, un altre element
d’incertesa serà la concreció de
la participació. El nou equip ja
ha manifestat la seva voluntat
de redissenyar l’estratègia de
participació ciutadana, cosa que
contrasta amb l’acord que CIU va
donar a l’anterior Pla Director de
Participació Ciutadana. Tot i que
encara no podem anar un pas més
enllà de la suposició, és possible
que hi hagi canvis substantius a
escala barrial (consells i tècnics
de barri) mentre es mantinguin
gairebé sense canvis les estructures
a escala ciutat (Consell de
Ciutat i consells sectorials).
Dilemes del futur Ajuntament
Fins ara, Convergència havia sabut
combinar sagaçment les seves
dues ànimes sota una bandera: la
socialdemòcrata i la neoliberal. El
dubte rau en si aquesta indefinició
lUn dels perills en
què pot caure el nou
Ajuntament és fer
bandera del populisme
punitiu. L’elecció de
Delort no és bon auguri
podrà mantenir-se un cop ha accedit
al govern de la ciutat. D’una
banda, caldrà tenir en compte la
pressió dels grups d’interès (el
“partit del cotxe” que va maquinar
l’ensulsiada de la Diagonal,
el “lobby” d’hotels i apartaments
turístics, les grans constructores
i determinats emporis mediàtics)
que van treballar àrduament per
desgastar l’anterior equip de govern
i ara li demanaran prebendes.
De l’altra banda, haurà d’entomar
la situació de crisi social,
econòmica i ecològica que travessa
la ciutat i fer-ho en un context
polític i ideològic advers per al foment
de la cohesió social. Un dels
perills en què pot caure el nou
ajuntament és fer bandera del
populisme punitiu, que tot i que
no ha estat l’estil del nou alcalde,
seria carregar les despeses de la
crisi als sectors populars i criminalitzant
i convertint en boc expiatori
aquells col·lectius més vulnerables.
L’elecció de Joan Delort
com a cap de la guàrdia urbana i
l’estil de Felip Puig al capdavant
del departament d’Interior no són
precisament bons auguris.
Així doncs, caldrà estar atents
a les decisions que prengui el
nou equip de govern per saber si
aquest manté el seu centrisme o
s’escora cap a posicions “business
friendly” d’acord amb els vents
imperants a l’altre cantó de la
plaça de Sant Jaume.

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 11
Els nous executius
de l’Ajuntament
andrés naya
Són els nous executius de l’Ajuntament
de Barcelona: consellers delegats,
directors generals, gerents.
Centenars d’alts càrrecs designats,
no pas elegits, fan realitat les propostes
i els objectius polítics. Busquen
que la gestió sigui més eficaç
i àgil. L’administració municipal
està composta del funcionariat, els
directius de les empreses i organismes
autònoms més els anomenats
“càrrecs de confiança”, que actualment
superen la xifra de 250.
El seu desmesurat creixement va
començar als anys 90, quan es van
fundar empreses o Instituts Municipals
i es va fer habitual la contractació
de personal extern.
El grup d’empreses està format
per SPM Barcelona Activa SA;
SPM Barcelona Gestió Urbanística
SA (BAGURSA); SPM Informació
i Comunicació de Barcelona SA
(ICB); i Barcelona d’Infraestructures
Municipals (BIMSA), composta
per Foment de Ciutat Vella, Pro-
Eixample, Pro-NouBarris, 22@ SA,
Agència de Promoció del Carmel
i Barcelona de Serveis Municipals
(B:MS). Entre totes les plantilles
sumen més de 6.000 treballadors.
Tota aquesta estructura té un
gran cost econòmic, però el cost
democràtic és encara més gran. El
funcionament dels consells d’administració
i les auditories practicades
no garanteix el control
democràtic. Les empreses i organismes
municipals tenen una autonomia
de funcionament excessiva i
perillosa.
Acaba de començar el ball de
nomenaments. Dels designats, només
una és dona i funcionària. La
major part vénen de l’empresa privada
i han cursat estudis a Esade
o l’IESE.
Constantí Serrallonga
El primer nomenament de Xavier
Trias va ser el de Constantí
Serrallonga com a “supergerent”
municipal. L’any 2002 el socialista
Xavier Casas el va nomenar conseller
delegat de Transports Metropolitans
de Barcelona. Va cessar
lLes empreses i
organismes municipals
tenen una autonomia
de funcionament
excessiva i perillosa
a petició pròpia l’any 2008 per
discrepàncies amb la presidenta
de TMB, Assumpta Escarp. Del seu
pas per TMB es recorda el trist
cas del suïcidi del conductor Pablo
Díez, acusat injustament del
robatori d’un bitllet d’autobús.
El cap de recursos humans va ser
implacable i va comptar amb el
suport del conseller delegat Serrallonga.
Actualment treballava a
Tradisa, i era assessor de l’Arquebisbat
de Barcelona i de Foment
del Treball.
Concentra un enorme poder.
Dirigeix una amplíssima xarxa formada
per un grup de set gerents
De dalt a baix i d’equerra a
dreta, Constantí Serrallonga,
Joan Delort, Vicent Guallart,
Jordi Joly, Joan Angulo, Àngel
Miret, Marta Clari, Ramon
Massaguer i Ignasi Armengol
sectorials, deu gerents territorials
(un per districte), més els directius
dels tretze Instituts i les nombroses
empreses municipals.
Joan Delort
Gerent de Prevenció, Seguretat i
Mobilitat. Fa sis mesos era el màxim
responsable del Mossos d’Esquadra.
Geògraf i criminòleg. És
públic i notori l’enfrontament de
Delort amb Xavier Vilaró, màxim
responsable de la Guàrdia Urbana.
El juny de 2008 Vilaró va resultar
ferit per l’impacte d’una pilota
de goma disparada pels Mossos.
La polèmica entre ambdós cossos
de seguretat va ser duríssima.
Les explicacions de Vilaró van ser
molt contradictòries. Vilaró va
assistir a l’acte d’investidura de
Xavier Trias i va entrar al Saló de
Cent molt somrient. A la tarda estava
cessat. El substitueix Evelio
Vázquez, que porta 32 anys al cos
de la Guàrdia Urbana.
Vicent Guallart
Guallart serà el gerent d’Hàbitat
Urbà i substitueix l’imputat Ramon
Massaguer. Va ser molt crític amb
els anteriors responsables d’urbanisme
Oriol Bohigas i Josep Anton
Acebillo. També serà arquitecte en
cap, substituint Oriol Clos, que pot
continuar col·laborant amb Trias
en altres responsabilitats. Tindrà
com a col·laborador Albert Civit,
director de l’Incasòl. Es planteja
revisar els projectes de l’estació
de la Sagrera i Glòries.
No havia transcorregut ni una
setmana del seu nomenament
quan Guallart va ser notícia. L’any
2003 havia dissenyat un xalet de
450 metres a Rafael Blasco, actual
portaveu del PP en les Corts
lEl ‘supergerent’
Serrallonga acumula
un enorme poder
al capdavant de les
empreses municipals
Valencianes. A la vegada, aquest li
va adjudicar la realització del projecte
Sociópolis, 184 habitatges de
protecció social. Un exemple poc
edificant.
Jordi Joly
Gerent d’Economia i Promoció
Econòmica. Llicenciat en Ciències
Polítiques, ocuparà l’espai de les
gerències de Finances i Promoció
Econòmica que desenvolupaven Pilar
Solans i R. Frigola. Va ser tinent
d’alcalde d’Economia a Sant Cugat
del Vallès amb Lluís Recorder. A
l’actualitat treballava a la consultora
Palladium. Durant tretze anys
va ser empresari del sector de l’automòbil
i la informàtica.
Joan Angulo
Gerent de Recursos (Serveis Generals,
Recursos Humans i Serveis
Jurídics). Treballava amb el grup
mediàtic del comte Godó com a
director corporatiu de recursos humans.
Va pilotar amb mà ferma la
reconversió de La Vanguardia. Centenars
de treballadors van causar
baixa entre 1988 i 1993. Va ser director
del Departament de Treball
de la Generalitat. Ara gestionarà
“El comedero”
una plantilla municipal de més de
6.000 funcionaris.
Àngel Miret
Gerent de Qualitat de Vida, Igualtat
i Esports. Sindicalista de la UGT
i militant de CIU. Va ser secretari
general de la Funció Pública i ex
secretari general d’Immigració.
¿Les seves competències en Immigració
substituiran l’actual comissariat?
Marta Clari
Funcionària. Sense carnet. Ha passat
de tècnica de cultura de Nou
Barris als anys 80 a gerent de Cultura,
Coneixement i Innovació.
Abans de ser gerent de l’ICUB va
ser el braç executor del reeixit Pla
de Biblioteques de Ferran Mascarell.
Les entitats culturals la reconeixen
com a una executiva eficaç
i molt exigent.
Ramon Massaguer
Imputat en els cas de l’Hotel del
Palau, el passat mes de març el
jutjat d’instrucció número 10 va
denegar la petició d’arxivament
de la causa, ja que l’operació urbanística,
d’haver-se realitzat com
estava prevista, pot qualificar-se
inicialment de “especulativa” (les
finques venudes per la Fundació
del Palau van augmentar significativament
el seu valor en ser requalificades).
Malgrat la seva situació,
Massaguer ha estat nomenat gerent
adjunt de Coordinació d’Empreses
i Entitats Municipals.
Ignasi Armengol
L’actual responsable de la Xarxa
d’Autobusos de TMB ha estat nomenat
gerent del holding d’empreses
més important de l’Ajuntament,
B:SM. Gestionarà, entre d’altres:
el Bicing, l’Àrea Verda, la Xarxa
d’Aparcaments, les instal·lacions
de l’Anella Olímpica, el Parc del
Fòrum, el Velòdrom, el Tibidabo,
el Zoo, Tersa i Mercabarna. B:SM té
una participació del 24,25% de la
societat Capital de Riesgo Catalana
de Iniciativas, i el seu major projecte
és Spanair.
En el moment d’escriure aquestes
línies ja se sap que els gerents
dels districtes seran de CIU. Queden
pendents de nomenament o ratificació
la major part dels alts càrrecs
de les empreses municipals,
els 13 Instituts, Parcs i Jardins i el
Patronat Municipal de l’Habitatge.
Amb aquest nom es coneix en cercles polítics la Diputació de
Barcelona. L’entitat té un enorme potencial en mitjans humans,
materials i econòmics. La seva àrea d’influència abasta 331
municipis. Compta amb una plantilla de 3.980 funcionaris i
té un pressupost de 661,8 milions d’euros per a aquest any.
Les despeses de personal són de 250,9 milions. El president,
Salvador Esteve (CDC), té un sou de 128.581 euros a l’any. Els
sous de 46 càrrecs de confiança suposen 2,5 milions d’euros.
CIU ha guanyat la Diputació de Barcelona gràcies al
pacte amb el PP. El mercadeig incloïa l’alcaldia de Badalona
i el suport als pressupostos de la Generalitat. La primera
vicepresidència, Territori i Sostenibilitat, l’ocuparà Alberto
Ferández Díaz. Serà responsable del suport polític i financer
als municipis. Té un sou de 96.896 euros a l’any.
En 5
paraules
Presidència del Plenari
Joan Puigdollers no ha estat
nomenat com a tinent d’alcalde.
Serà regidor de Sarrià-Sant
Gervasi i responsable de
Sostenibilitat. Però Puigdollers
porta molts anys a la plaça de
Sant Jaume. Ha treballat per
a tots els alcaldables de CIU.
Es diu que, com agraïment
als serveis prestats, serà
el president dels Plenaris
municipals. El seu talant
negociador, el seu coneixement
de la casa, són bones
presentacions. Si es confirma la
notícia, l’alcalde delegarà en ell
la presidència del Plenari.
Comissions del Plenari
Són els grups encarregats
de preparar els temes i els
ordres del dia dels Plenaris.
Ara s’han reduït de vuit a sis.
Les presidències seran per a
l’oposició: PSC es queda amb
Hisenda i Urbanisme. El PP
presidirà Seguretat i Presidència.
ICV-EUiA Qualitat Urbana i ERC,
Cultura. El sou dels presidents
és d’entre 75.316 i 98.192 euros.
¿Què passarà si CIU es queda
en minoria a les comissions?
¿Passaran les propostes al
Plenari?
Participació ciutadana
S’ha nomenat com a comissionat
a Carles Agustí, el número
dos de CDC a Barcelona. Té
41 anys i és llicenciat en
Ciències Polítiques. Com a
conseller de Gràcia va passar
desapercebut. Al seu discurs
d’investidura, Trias va dir: “creo
un comissionat de Participació
Ciutadana perquè condueixi
una reforma en profunditat
dels processos i mecanismes de
participació”. Temps al temps.
Comissaris polítics
Així va qualificar Trias quan
estava a l’oposició a la figura
dels tècnics de barri. Son els
interlocutors de l’Ajuntament
més pròxims als veïns i veïnes.
73 barris, 73 tècnics. ¿Suprimirà
Trias aquesta figura?
Comunicació
L’àrea de Comunicació en altres
temps es va dir “d’agitació i
propaganda”. En democràcia
es premia amb “exclusives”
la falta de talant crític o es
contracten campanyes de
publicitat (quaderns o extres)
als mitjans que s’ho mereixen.
Comunicació també serveix per
informar. Marc Puig en serà el
pròxim responsable. Va ocupar
aquest càrrec al govern de la
Generalitat. És un home de
màxima confiança d’Artur Mas.
La seva àrea inclou un gabinet
de premsa que dirigirà Òscar
Martínez. Han incorporat el
periodista Jordi Corbalán, de
Catalunya Ràdio, que ja hi va
treballar a la campanya electoral.
Comissionat d’Immigració
El nou govern municipal va
anunciar la continuïtat del
comissionat d’Immigració. El
passat 1 de juliol, a la pressa de
possessió del nou Ajuntament, el
socialista Dani de Torres ens va
manifestar quan el vam felicitar
per la ratificació que només
continuava uns dies... ¿La seva
provisionalitat indica que Trias
no té clara la seva política de
immigració?

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 12
Opinió
miguel muñiz
14 L’energia nuclear
després de Fukushima
andrés naya
14 Traspasar
la línea roja
La veu del
CARRER
Escurçar distàncies
El 19 d’abril de 1979, després de les primeres eleccions
municipals des de la República, la plaça de Sant Jaume
es va omplir a vessar d’homes i dones que van celebrar la
constitució del nou Ajuntament democràtic, que posava fi
a 40 anys de dictadura. A l’interior del consistori, veïns i
veïnes de tots els barris es van felicitar entre somriures.
L’Ajuntament s’obria a la ciutadania. En acabar l’acte
de presa de possessió de Narcís Serra, l’alcalde i els seus
regidors del Pacte de Progrés (PSC, PSUC, CiU i ERC),
amb la UCD a l’oposició, van saludar des del balcó abans
de dirigir-se al Palau de la Generalitat a saludar el
president Josep Tarradellas. A la plaça de Sant Jaume,
espontàniament, es va fer un passadís. Els regidors, amb
parsimònia, van creuar la plaça. Salutacions, abraçades i
gestos de complicitat. Sant Jaume complia el seu paper com
a plaça del poble. Era una festa.
L’1 de juliol del 2011, des de primera hora del matí,
la plaça de Sant Jaume estava presa. Desenes d’efectius
dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana (i no pocs
disfressats d’indignats o aturats) van establir controls
policials, als carrers adjacents i tot. Les tanques acotaven
els espais de la plaça. L’Ajuntament es va omplir
d’autoritats polítiques i institucionals, de gerents i alts
funcionaris. També familiars. Periodistes. Alguns, pocs,
representants d’entitats. I gairebé cap veí ras. L’alcalde
Xavier Trias va pronunciar un discurs correcte. Va
parlar d’il·lusionar la ciutat, però el seu to no transmetia
precisament il·lusió. En acabar l’acte, i sense sortir al
balcó, alcalde i regidors van anar a saludar el president
Artur Mas. Van creuar una plaça tancada, vedada als
veïns, i gairebé buida. “No han vingut ni els militants”,
va dir una senyora. Més enllà d’autoritats en espais
reservats, a peu de carrer hi havia tot just un centenar
curt d’aturats i indignats, aquells que dies abans havien
omplert a milers la plaça de Catalunya. Escridassades,
alguna pancarta i fulletons voleiant sobre els nous regidors
contribuïen a la imatge desoladora d’una plaça de Sant
Jaume que no era cap festa.
El distanciament entre els polítics i la ciutadania és molt
gran. Ho certifica la gent del moviment veïnal, testimoni
directe dels 32 anys que separen aquestes dues imatges. El
futur de la ciutat, i de la societat, depèn en bona mesura
que la distància s’escurci.
fons psuc/anc
ignasi r. renom
la veu del CARRER
Edita: Federació d’Associacions de Veïns
i Veïnes de Barcelona
Obradors, 6-10 baixos
08002 Barcelona
Telèfon: 93 412 76 00
Fax: 93 412 58 88
e-mail: carrer@favb.cat
Web: www.favb.cat
Consell de direcció: Andrés Naya,
Marc Andreu i Jordi Bonet
Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz
Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro,
Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran
Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer,
Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes
Portada: Villuendas & Gómez
Maqueta original: Joan Carles Magrans
Administració: Marga Parramon
Publicitat: Isabel Mancebo
Fotomecànica i impressió: Imprintsa
Telèfon: 93 878 84 03
Revisió ortogràfica: Roser Argemí
Consell de redacció: Gemma Aguilera,
Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro,
Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina,
Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis,
Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria
Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R.
Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens,
Marc Villoro
Consell assessor: Manel Andreu, Anna
Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens,
Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús
Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep
Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan
B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep
Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José
Distribució: Trèvol Missatgers
Telèfon: 93 498 80 70
La FAVB no està necessàriament d’acord
amb les opinions que s’expressen
als articles signats per particulars o
col∙lectius. Es permet la reproducció sense
modificacions de qualsevol contingut de
la revista fent esment de l’autoria i sense
finalitat de lucre, segons la norma copyleft
Imprès en paper ecològic de 80 grams
Dipòsit legal B - 21300 - 1995
Aquest número té un tiratge de 8.000
exemplars i la seva distribució és gratuïta
L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del
Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,
Ajuntament de Barcelona i diverses entitats
El ninot de
El Roto

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 13
Cinc anys de retards
LA CAMBRA FOSCA
El passat 20 de juny les associacions de veïns de Sant Andreu
de Palomar i Sant Andreu Nord Tramuntana van realitzar una
jornada reivindicativa denunciant el retard en la construcció dels
equipaments aprovats l’any 2006, amb una visita guiada pels llocs
que han d’acollir-los i exigint a l’Ajuntament i la Generalitat
l’inici de les obres dels habitatges protegits, l’escola bressol i la
residència de la gent gran, que són els més urgents.
Els Mossos, a missa
El Xalet,
en perill
La remodelació de la
caserna de la Guàrdia
Urbana de Nou Barris implica
l’enderrocament del Xalet
de l’antic Institut Mental.
No se n’havia informat ni
als plens del districte ni a
la Comissió de Patrimoni.
El Xalet està catalogat amb
un nivell C que impedeix
el seu enderrocament.
Àngel Colom
Va ser diputat d’ERC.
Juntament amb Pilar Rahola
va fundar el 1996 el Partit per
la Independència (PI), que va
fracassar electoralment el 1999
i va deixar importants deutes.
L’any 2000 es dóna d’alta a
CDC. El mateix any rep 75.000
euros de Fèlix Millet per pagar
els deutes del PI. Curiosament,
existeix un conveni que
indica que en va rebre 150.00
euros. Colom diu que la seva
signatura és falsa, que només
en va cobrar la meitat. ¿Per
què es va negar a informar a
la comissió del Parlament qui
li va recomanar que anés a
demanar ajuda a Millet? Si ell
només va cobrar 75.000 euros,
¿qui se’n va emportar els altres
75.000? A l’actualitat, Colom
és Secretari d’Immigració de
CDC. Josep Maria Pijuan, el
jutge que investiga el saqueig
del Palau, l’ha citat a declarar
com a imputat el pròxim 18 de
juliol (ja no és festiu). Colom
continua en el càrrec: prohibit
dimitir.
“El Senyor està present en les vostres actuacions”, va manifestar
l’arquebisbe de Barcelona a la missa institucional que es va celebrar
amb motiu de la festa del cos de Mossos d’Esquadra. A la foto, el
conseller Puig rebent l’hòstia consagrada. Dies després, el 15 de
juny, va ser desallotjada violentament la plaça de Catalunya. Més
d’un dels acampats van rebre, en contra de la seva voluntat, la seva
“primera comunió”.
Antoni Vives i Tomàs
El flamant tercer tinent
d’alcalde de l’Ajuntament
de Barcelona va militar al
Moviment de Defensa de
la Terra (MTD), l’esquerra
independentista dels anys 80.
Posteriorment va ser secretari
general d’Acció Catalana,
militant d’ERC i finalment va entrar a CDC l’any 1999. Home
de confiança d’Artur Mas, va ser director de la Fundació Trias
Fargas, entitat que va canviar de nom a partir de l’affaire Millet.
És regidor de l’Ajuntament des de 2007. Vives és molt atrevit.
Se l’ha vist passejant per la plaça Catalunya en plena campada
d’indignats, i en una de les seves col·laboracions periodístiques no
va dubtar a qualificar el moviment del 15-M com “la revolució dels
impotents”. El tanquem a la cambra fosca perquè reflexioni.
L’Arxiu Històric de Roquetes
- Nou Barris, recolzat per
la major part d’entitats i
associacions del districte,
està desenvolupant una
intensa campanya per salvar
l’edifici. “No ens neguem
que la Guàrdia Urbana
disposi d’unes instal·lacions
adequades, però cal repensar
l’actual projecte, que ha
de ser compatible amb la
preservació del patrimoni”,
diu el manifest. Han elevat
l’escrit a Pronoba. El gerent
està desaparegut i a hores
d’ara, 23 de juny, no ha
obert boca.
EN POSITIU
Desnonament fallit
El 14 de juny, membres de la Plataforma d’Afectats per
la Hipoteca, de l’Associació de Veïns de Sant Andreu Nord
Tramuntana i amics de Matías van impedir el seu desnonament.
Matías està a l’atur, cobra 400 euros i té un fill al seu càrrec.
Caja Madrid se li queda el pis i a més li exigeix que pagui 172.000
euros. Matías no té on anar. La mobilització li ha donat un respir.
La Plataforma busca que la caixa li llogui l’habitatge o que
l’Oficina de l’Habitatge li permeti ocupar un pis d’emergència
social. La lluita continua.
Telefónica
tancarà?
La lluita que porta el barri de
Prosperitat per aconseguir el
tancament de l’activitat del
Centre de Processament de
Dades de l’edifici de Telefónica
del carrer Boada pot donar el
seus fruits en breu. El jutge
ha donat llum verda perquè
Urbanisme faci efectiu el
cessament d’activitat, un cop
s’ha demostrat que els sorolls
que causa són incompatibles
amb la vida normalitzada dels
veïns i veïnes. Els treballadors
de l’Ajuntament es van
presentar a l’edifici per fer
efectiva l’ordre, però els
responsables de Telefónica es
van negar a deixar-los entrar.
¿La prepotència d’aquesta
macroempresa podrà amb
jutges, ajuntament i veïns?
Stop busos turístics
El passat 17 de juny els veïns de Sagrada Família van denunciar
els patiments que causa la invasió turística al barri, especialment
els grans autobusos turístics i els problemes que generen en
temes de mobilitat i contaminació. Una concentració convocada
per l’Associació de Veïns, celebrada en la confluència del carrer
Marina amb Provença, va reivindicar que aquests autobusos
aparquin fora del barri per poder recuperar l’espai públic.

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 14
miguel muñiz
membre de tanquem les nuclearsnova
cultura de l’energia i observatori
de l’energia a Catalunya
L’energia nuclear després de Fukushima
El passat diumenge 5 de juny
unes 6.000 persones van
participar en la primera
manifestació contra l’energia
nuclear realitzada a Barcelona
desprès de 21 anys. Des que la reivindicació
ciutadana i la racionalitat
econòmica obliguessin a tancar Vandellòs
1 després de l’accident de l’octubre
de 1989, no s’havia produït cap
altra reacció social contra les nuclears.
Una dada: la catàstrofe de Txernòbil,
de la qual el passat 26 d’abril es
van complir els 25 anys, no va treure
al seu dia la ciutadania al carrer.
Per poder entendre l’abast del
que representa Fukushima hem de
remuntar-nos a l’any 2001 quan,
sota l’impuls de la primera presidència
de George Bush als EUA,
es va iniciar allò que els mitjans de
comunicació batejarien ràpidament
com el “renaixement nuclear”.
El motiu del “renaixement nuclear”
era fàcil d’entendre: a mitjan
anys 70 s’havia produït una aturada
mundial en la construcció de centrals
nuclears a causa dels costos ruïnosos
d’aquesta tecnologia. Aquesta aturada
s’havia reforçat amb el descrèdit
provocat pels accidents de Harrisburg
als EUA el 1979, i de Txernòbil.
Cap al 2001, desprès de més de 20
anys sense un programa de construcció
de noves centrals, la gran majoria
dels 440 reactors que encara funcionaven
en el món s’acostaven, en mig
d’avaries i ensurts diversos, al moment
de tancar definitivament per
vells. En resum, la indústria nuclear
s’enfrontava a la seva mort natural.
Per evitar-ho, els grups que obtenen
beneficis de l’energia nuclear
van dissenyar un discurs en què sumaven
dues noves “argumentacions”
a les tres mentides de la propaganda
nuclear de sempre. A les velles fal·
làcies que l’energia nuclear és segura,
econòmica i fiable, s’hi va afegir
que és necessària per combatre el
canvi climàtic, aprofitant la preocupació
per la destrucció que està
provocant en el clima la crema dels
combustibles fòssils; i que és imprescindible
per garantir el subministrament
energètic, davant les primeres
Dani codina
Manifestació
antinuclear
del 5 de juny
a Barcelona, la
primera en 21
anys
lPer fer que els polítics tanquin les
centrals i no es rendeixin a la pressió
dels interessos nuclears no bastarà
amb l’activitat d’unes organitzacions
ecologistes: es necessitarà un ampli
moviment social
mostres d’alarma pels signes d’exhauriment
dels jaciments de petroli.
Refutar les cinc mentides allargaria
massa aquest article; allò que
importa constatar és que la campanya
de propaganda del “renaixement
nuclear” va ser aclaparadora
en despeses econòmiques i en cridòria
mediàtica. Durant els darrers 10
anys les cinc mentides es van repetir
amb tanta freqüència, i de formes
tan diverses, que van aconseguir
que una part important de la societat
oblidés la realitat nuclear. Mentre
les apel·lacions a la memòria i
a la racionalitat eren silenciades, o
reduïdes a la seva mínima expressió,
els mitjans d’informació reproduïen
contínuament les opinions dels empresaris,
economistes, científics, polítics,
sindicalistes i periodistes que
conjugaven innumerables versions
de les mencionades cinc mentides.
Per això moltes persones desconeixien,
o consideraven insignificants,
els perills i la irracionalitat
de la tecnologia nuclear, mentre
creien cegament en la seva necessitat.
Si la indústria no va aconseguir
un programa de construcció de noves
centrals va ser perquè la realitat econòmica
és tossuda, i ni bancs ni empreses
es van animar a invertir els
seus escandalosos beneficis en una
indústria tan insegura. Però que
molta gent s’empassés les mentides
de la campanya, sense reparar que
no existien programes de construcció,
ni en el fracàs dels pocs projectes
que s’havien engegat a Europa, és la
prova que la propaganda del “renaixement
nuclear” havia tingut un èxit
absolut: el “debat nuclear” quedava
circumscrit a l’aspecte econòmic; el
sofriment, la contaminació radioactiva,
les malalties mortals, els residus,
els perills per a la salut i el medi
ambient durant centenars d’anys,
n’eren exclosos. En el màxim punt de
la seva eufòria es va arribar a definir
l’energia nuclear com “ecològica”.
A Espanya la prova de l’èxit de
la campanya es va donar l’any 2009,
amb l’allargament fins l’any 2013
del funcionament de la vella i deteriorada
central nuclear de Garoña.
Animats per aquest èxit, i a mesura
que la data de tancament del 2013
s’acostava, les pressions per aconseguir
un nou allargament es van
anar fent cada cop més escandaloses...
I llavors va succeir la catàstrofe
de Fukushima.
Fukushima és pitjor que Txernòbil:
hi ha implicats quatre reactors
que estan abocant, i abocaran durant
mesos, una ingent contaminació
radioactiva que es va dispersant
pel món. Els nivells “legals” de radioactivitat
en aliments ja s’han elevat
arbitràriament, per tal d’evitar
un enfonsament econòmic, encara
que això impliqui consumir productes
contaminats. Les perspectives
d’un increment de càncers i altres
malalties en grans grups de població
s’incrementen.
Fukushima ha destruït 10 anys
de propaganda del “renaixement
nuclear” i ha tornat a mostrar la
veritable cara d’aquesta tecnologia:
un llegat de sofriment i mort durant
generacions, i un seguit de problemes
impossibles de solucionar avui.
El rebuig de la societat s’ha tornat
a manifestar, però la resposta de les
empreses, bancs i personatges que
treuen benefici del negoci nuclear ha
estat clara: silenci o desinformació
continuada sobre l’abast de la catàstrofe,
i un intent d’aprofitar-la per
insistir en què el govern (qualsevol
govern) es faci càrrec d’un programa
de construcció de “noves” centrals
nuclears “intrínsecament segures”
amb càrrec al pressupost públic.
Per tal d’evitar això, per fer que
els polítics tanquin les centrals nuclears
que encara funcionen i no es
rendeixin a la pressió d’aquells interessos,
no bastarà amb l’activitat
d’unes organitzacions ecologistes.
Es necessitarà un ampli moviment
social, la manifestació del dia 5 de
juny n’ha de ser el primer pas.
Traspasar la línea roja
Fernández Durán
andrés naya
El 15-J los parlamentarios fueron agredidos
por una minoría de manifestantes. Mas y
otros miembros del Gobierno han calificado la
algarada de “kale borroca”. Incluso se ha mentado
el 23-F. Se habían traspasado todas las
líneas rojas democráticas. Pero el 15-J no fue
la primera vez. El Periódico de Catalunya nos
recordaba que el 30 de mayo de 1984, investido
Jordi Pujol como presidente, su adversario
político Raimon Obiols (PSC), “fue agredido
con objetos, golpes e insultos” cuando salía del
Parlament. Los concentrados no eran militantes
antisistema, sino simpatizantes de CDC.
La memoria, para ciertos casos, se adormece.
Pero es que además la capacidad de indignación
de los políticos es también selectiva. Hoy
se están traspasando otras líneas rojas para
las que no se piden castigos ejemplares.
¿No se traspasa la línea roja democrática
cuando se pretende aprobar sin debate suficiente
una Ley Ómnibus que modifica 77 leyes anteriores
y deroga 14? ¿O cuando a través de un
pacto PP-CIU se aprueban presupuestos que
recortan sanidad y educación sin contemplarse
en sus programas electorales?
¿No se traspasa la línea roja cuando se mantiene
una ley de jubilaciones de altos cargos que
garantiza a un expresidente de la Generalitat
o del Parlament una pensión de 100.000 euros
anuales los primeros 4 años (a partir de los 65
pasará a 80.000), mientras el 70% de mujeres
pensionistas cobran 8.400 euros al año?
¿No se traspasa la línea roja cuando en Barcelona
se desalojan de sus casas a 15.892 familias
por no poder pagar mientras se modifica
una Ley de Urbanismo que reduce obligaciones
de los promotores y propietarios de suelo?
¿No se traspasa la línea roja cuando se
llevan décadas manteniendo una financiación
opoca de los partidos, cuando ciertas
fundaciones son recaudadoras de “impuestos
revolucionarios” y las grandes constructoras
tienen que pagar obligatoriamente comisiones
para que se les adjudiquen las grandes
obras? ¿O cuando la ley electoral permite a
personas imputadas de corrupción presentarse
a las elecciones?
¿No se traspasa la línea roja cuando en
nuestra ciudad hay más de 100.000 parados,
muchos jóvenes, y que mientras se les limita o
niega el subsidio de paro se dedican millones
a rescatar a bancos y cajas de una crisis provocada
por sus operaciones especulativas?
Muchas líneas rojas traspasadas y silenciadas.
Tolerancia cero para unos, patente de
corso para otros. Proclaman que son tiempos
de violencia. Nosotros también lo creemos. La
violencia toma diferentes formas.
jordi bonet
Corria l’any 1994, mentre Barcelona es trobava al bell
mig de la ressaca post-olímpica, un grup de joves vam
decidir apropar-nos a Madrid per oposar-nos a la cimera
organitzada pel Fons Monetari Internacional. El
viatge tingué un component iniciàtic en tant que prefigurava
el que set anys després seria l’eclosió del moviment
global barceloní: la manifestació contra el Banc
Mundial de 2001 i l’Europa del Capital de 2002. Fou
en aquest viatge on vam conèixer el Ramón Fernández
Durán i el seu llibre La Explosión del Desorden que
durant anys ens serví de carta de navegació en el mar
d’incertesa política on ens havia situat el triomf del
capitalisme neoliberal.
Des d’aleshores ençà es teixí una forta complicitat
entre els moviments socials barcelonins i aquest enginyer
ficat a ecologista, que uns anys més tard acabaria
fundant Ecologistas en Acción. En Ramón esdevingué
un referent per a totes aquelles persones que pensàvem
que un altre món és possible no era cap consigna utòpica,
sinó la condició de possibilitat per assegurar la nostra
existència futura.
Al llarg d’aquests anys, els moviments socials i el
moviment veïnal barceloní hem après dels seus llibres,
dels seus consells i de la seva alegria de viure.
Ara, un cop ha marxat, ens ha regalat una darrera
lliçó sobre com afrontar una mort no per anunciada,
menys sentida per les persones que vam créixer al
seu costat.

CARRER118 desembre 2010 DOSSIER 15
Un segle d’humor gràfic a Barcelona
Articles
albert balançà
anaïs barnolas
mireira bofill
josep maria cadena
luis caldeiro
jaume capdevila ‘kap’
jaume fabre
rai ferrer
pepe gálvez
antoni guiral
daniel gomis
elia herranz
alfons lópez
meritxell pauné
antonina rodrigo
Fotografia
joan morejón
ignasi r. renom
Portada
villuendas & gómez
DOSSIER
Els artistes gràfics han jugat un paper
essencial i molt poc reconegut en
ajudar-nos a interpretar les realitats
i contradiccions de la Barcelona del
segle XX i XXI. Aquest dossier és el
petit homenatge que de fa temps els hi
volíem brindar des de Carrer
Ninotaires i altres espècies perseguides
jaume fabre
periodista i historiador
ra està molt clar que un ninotaire
és un periodista que utilitza el
A
dibuix com a forma d’expressió i
l’humor com a gènere, de la mateixa manera
que altres fan servir el text i diversos
gèneres periodístics com la crònica,
l’entrevista o el reportatge.
Però no sempre ha estat així, i fins no
fa gaires anys el treball dels ninotaires
era considerat secundari o complementari
i sovint es presentava de forma anònima.
Fins fa una vintena d’anys el Col·legi
de Periodistes no va admetre l’ingrés dels
que omplen els setmanaris satírics o publiquen
vinyetes en els diaris.
Els ninotaires han estat sempre el
puntal bàsic dels setmanaris satírics, però
cal no oblidar que aquests han estat sempre
una combinació d’humor gràfic i humor
literari. Els dibuixos i els textos han
conviscut a les revistes més mordaces en
percentatges molt variables, des d’aquelles
en què el text és la base fonamental
fins a les que li deixen només algun racó
marginal. Això fa que, a vegades, sigui
difícil incloure determinada publicació en
el capítol de les revistes satíriques o en el
de les d’informació general. Aquest problema
es planteja sobretot com més ens
lNomés fa una vintena d’anys
que el Col·legi de Periodistes
va admetre l’ingrés dels
ninotaires que omplen els
setmanaris satírics i diaris
D’esquerra a dreta i de dalt a baix, portades de La Campana de Gràcia
(juliol de 1913); Papitu (juny de 1910); L’Esquella de la Torratxa (juny de
1913) i ¡Cu-Cut! (primer número, gener 1902)
acostem a l’actualitat, ja que l’humor gràfic
ha esdevingut un capítol indispensable
en qualsevol mitjà de comunicació.
A part, l’humor gràfic ha quedat plenament
integrat en els diaris, que de satírics
en tenen més aviat poc. A cap se
li ocorreria ara de sortir sense una secció
fixa d’humor gràfic. Però fa una mica
més de mig segle a cap diari seriós se li
hauria acudit d’incloure un acudit a les
seves pàgines. Cal, doncs, fer una distinció
clara entre l’humor gràfic als setmanaris
satírics, que a Catalunya comencen
a publicar-se poc abans de la revolució de
1868, i l’humor gràfic als diaris, que no
comencen a incloure’l fins a finals dels
anys quaranta del segle passat.
Un primer segle
sense humor a la premsa
En els orígens de la premsa el periodisme
satíric no tenia una presència en les
publicacions periòdiques per dues raons
ben senzilles: les dificultats tècniques de
reproducció d’il·lustracions i la rigorosa
censura que es va mantenir durant el
regnat de Ferran VII (1814-1843). Més
inexplicable resulta que tampoc fes aparició
durant el parèntesi del Trienni Liberal
(1830-1833). Però tampoc a la mort
de Ferran VII i durant el regnat d’Isabel
II hi va haver res que s’assemblés al
periodisme satíric, tot i que les baralles
entre carlins i liberals dividits a la vegada
en moderats i progressistes podien
haver donat molt de joc als dibuixants i
humoristes. Ni tan sols durant el bienni
progressista (1854-56) va fer aparició
una premsa crítica i desenfadada, que va
haver d’esperar a 1865, data de l’aparició
d’Un tros de paper, setmanari fundat per
Albert Llanas i editat per Innocenci López
que es va publicar durant un any i en
el qual van col·laborar els més càustics
periodistes del moment. Es considera la
primera publicació satírica a Catalunya.
El gran moment del Sexenni
L’èxit d’Un tros de paper va fer que altres
l’imitessin i es van començar a publicar
molts setmanaris satírics, en català i
castellà, entre els que destaquen, entre
altres, La Flaca (1869-1874) o La Madeja
Política (1874-1885). Els dibuixants
van trobar un camí per expressar-se en
la premsa i va començar-se a configurar
l’especialitat de ninotaire, que aleshores
en deien caricaturistes, com a company
inseparable de la mordacitat periodística.
Era el símbol del que es preparava, la
fi de la monarquia d’lsabel II i l’obertura
d’un període revolucionari (el Sexenni)
que va durar fins 1875, de la mateixa
manera que a França, els anys previs a
la Revolució Francesa van veure multiplicar-se
tota mena de libels humorístics
contra la monarquia i molt especialment
contra Maria Antonieta. A Catalunya, la
figura de Prim va ser una de les primeres
a ser caricaturitzada a la premsa.
lEn començar el segle XX la
premsa satírica va accentuar
la crítica social i anticlerical,
un reflex de l’ambient previ a
la Setmana Tràgica
Entre les revistes més importants
aparegudes en el període revolucionari hi
ha La Campana de Gràcia (1870-1934),
nom de la torre símbol del republicanisme
federal a la plaça de Rius i Taulet.
La idea de la revista va néixer el mateix
dia que una multitudinària manifestació
(el 22 de novembre de 1868) sortia de
Gràcia, mentre repicaven les campanes
de la torre, i es dirigia al cementiri del
Poblenou, per retre homenatge als 17
afusellats de l’estiu de 1856, en l’esclafament
de l’oposició del cop militar que va
posar fi al Bienni progressista. La revista
va durar fins als fets d’octubre de 1934.
L’editor fou el mateix que havia finançat
Un tros de paper i altres publicacions
semblants, el gironí Innocenci López Bernagossi
(res a veure amb el banquer Antoni
López, contemporani seu) i que ben
aviat va fer-se càrrec empresarial d’una
altra publicació d’èxit, L’Esquella de la
Torratxa (1879-1939).
El dibuix guanya en qualitat
Amb la Restauració, la premsa satírica,
tan desbocada en el període revolucionari,
va tendir cap al costumisme. Però no
va perdre del tot l’esperit crític i en començar
el segle XX es va anar accentuant
la sàtira social i l’anticlericalisme, bon
reflex de l’ambient que va portar a la Setmana
Tràgica. L’humor gràfic de l’època
reflecteix sobretot les baralles entre lerrouxistes
i catalanistes i amb Madrid.
El Papitu, (1908-1937) va ser una de
les publicacions més importants d’aquell
període. Hi van col·laborar les primeres
figures del dibuix i el periodisme: Xavier
Nogués, Isidre Nonell, Juan Gris, Lluís
Labarta, Josep Aragay, López Picó, Josep
Carner, Xenius... Quan va començar
a sortir eren els anys del Modernisme i
grans dibuixants van deixar la seva petja
en la revista. Era pràctica habitual, i
no només al Papitu, que portessin a les
redaccions dibuixos sense acudit i que especialistes
hi afegissin un peu adequat.
L’altra fita clau va ser la creació del
Cu-Cut! per la Lliga el gener de 1902. Un
dibuix que hi va publicar en Junceda el
23 de setembre de 1905 burlant-se dels
militars motivà el dia 25 l’assalt del Cu-
Cut! i del diari La Veu de Catalunya per
militars cridant “Viva España”. L’assalt
donà lloc al moviment de Solidaritat Catalana,
que arrossegà les altres revistes
d’humor cap al catalanisme. El Cu-Cut!,
suspès per l’autoritat governativa, pogué
reaparèixer al cap d’un temps però
fou definitivament suspès el 25 d’abril
de 1912 per una portada de Llaveria que
feia referència a un viatge de l’Orfeó Català
a Madrid titulat: “La música amanseix
les feres”.
Anys vint: maneres d’esquivar
la censura
Les grans diferències socials accentuades
pels negocis de la Primera Guerra Mundial
i els ecos de la Revolució Russa de 1917,
amb el seu reflex a la Catalunya del pistolerisme
sindical i antisindicalista, junt
amb l’ofensiva del catalanisme, la guerra
del Marroc i les investigacions parlamentàries
sobre els negocis d’Alfons XIII al
Marroc (comissió Picasso), van desencadenar
el cop d’estat de Primo de Rivera, que
va implantar una fèrria censura.
L’humor gràfic a la premsa es va haver
d’estovar i buscar alternatives com l’humor
rosa de les revistes infantils o el
periodisme d’esports. El ninotaire Valentí
Castanys (1898-1965), que havia col·
laborat ja en publicacions de la Lliga, va
esdevenir l’ànima de Xut!, un setmanari
passa a la pàgina 16 2

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 16
2 ve de la pàgina 15
L’humor gràfic, poc estudiat
satíric d’esports (l’equivalent de l’actual
programa de TV3 Crackòvia) creat per
l’editor de Papitu, Santiago Costa, i que
va durar des del 1922 fins a la guerra civil.
Dues de les creacions més personals
dels anys vint van ser els dibuixos amb
multituds d’Opisso i el senyor Esteve creat
per Josep Costa “Picarol”, que la censura
de la Dictadura sorprenentment va
tolerar malgrat la seva causticitat, potser
perquè criticava la burgesia catalana.
Amb la República arriben ‘El Bé
Negre’ i el Sindicat de Dibuixants
La República va suposar paradoxalment
la mort de bona part de la premsa satírica
republicana, ja que havia assolit allò
pel que lluitava. Va haver-hi però una
nova aportació important, El Bé Negre,
fundat el 23 de juny de 1931 per l’editor
Màrius Gifreda i que va durar fins al juliol
de 1936. Apolític (es ficava amb tothom),
tot i que al final es va decantar cap
a Acció Catalana (La Lligueta), els seus
atacs directes i durs contra persones i
institucions no s’havien vist mai abans
(sobretot amb textos). El director, Josep
Maria Planas, va ser assassinat en començar
la guerra per membres de la FAI,
en venjança per uns reportatges publicats
a la revista.
Els anys de la República es va constituir
el Sindicat de Dibuixants Professionals.
Va ser una idea de l’andalús Hèlios
Gómez, que un bon dia va aparèixer a
Barcelona dient que venia de Moscou, tot
i que se sospitava que no s’havia mogut
d’aquí. En els seus primers passos, entre
1933 i 1936, el Sindicat pretenia una
sèrie de milloraments per als qui en formaven
part, entre ells el de cobrar drets
d’autor per dibuixos reproduïts en altres
llocs que no fos el d’origen.
La guerra civil
A partir del començament de la guerra
el Sindicat va esdevenir important,
ja que la UGT li va lliurar tres publicacions
amb l’encàrrec de fer-les anar
endavant. Eren els setmanaris satírics
Papitu i L’Esquella de la Torratxa i
el diari El Matí, que en origen havia
estat catòlic, i va passar a dir-se Treball
en ser requisat, amb una filiació
comunista cada cop més accentuada.
Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull,
amb els seus dibuixos i textos foren els
puntals de L’Esquella i el Papitu, que
foren les principals publicacions satíriques
que es van publicar mentre va
durar la guerra, ja que La Campana
de Gràcia havia plegat el 1934 i El Bé
Negre el 1936.
Durant la guerra, el dibuixant Lluís
Bagaria va publicar tot un seguit de vinyetes
antifeixistes a La Vanguardia,
que han estat recollides recentment en
un llibre pel dibuixant Jaume Capdevila,
Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’estudi
de l’humor gràfic.
Franquisme: Ninotaires als diaris
però sense premsa satírica
Amb la victòria franquista i la repressió
que va comportar, la major part dels humoristes
gràfics van haver de marxar a
l’exili o romandre en un discret exili interior.
Els tebeos (TBO, existent ja des
del 1917, i les noves publicacions d’editorial
Bruguera) van ocupar el lloc dels
ninotaires de la premsa i de les desaparegudes
publicacions satíriques, amb
personatges que esquivaven la censura
a base de surrealisme.
A la premsa diària, El Correo Catalán
va ser, el 1946, el primer a incloure un
acudit diari. L’autor escollit va ser Valentí
Castanys, que durant la Dictadura de
lAmb prou feines s’han
publicat 20 llibres sobre
la premsa satírica de
Catalunya. Es tracta d’una
feina plena de dificultats
Hi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsa
satírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjans
periòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, que
s’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a la
premsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari que
s’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-ne
la biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conserven
no sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida que
l’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, a
vegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment van
fer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes i
assalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles.
El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i els
practicants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretot
per Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també per
d’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, Joaquim
Roglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacions
importants. Altres autors s’han interessat de manera més puntual
els últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunes
tesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat que
tenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a la
importància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquesta
vessant del periodisme a Catalunya.
El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any del
seu naixement. A baix, la crítica tendresa de Cesc
Primo de Rivera i la República havia estat
l’impulsor de Xut! i que havia passat
la guerra a San Sebastián col·laborant
amb el franquisme en la revista Flechas
y Pelayos. No cal dir que aquells primers
acudits diaris eren uns ninots d’humor
costumista i edulcorat per evitar proble
Setmanaris satírics esportius
Al mateix temps, Castanys va recuperar
en castellà l’esperit del Xut! d’avantguerra
amb el setmanari satíric El Once, que
va sortir significativament el 24 de gener
de 1945, es a dir la setmana que es commemorava
el sisè aniversari de l’entrada
de les tropes franquistes a Barcelona.
Igualment simbòlica fou la data de l’últim
número, 29 de gener de 1968, és a
dir la mateixa setmana commemorativa
però d’un any que va marcar tot Europa,
i també en part a Catalunya, una frontera
entre dues èpoques.
En morir El Once, el relleu en la
premsa esportiva satírica dels dilluns la
va prendre Barrabás, fundada por Xavier
de Echarri. En ella hi van esgrimir les
primeres armes dibuixants i periodistes
que després han esdevingut primeres espases,
com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perich
pel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines,
Antonio Franco, José María García i Enric
Bañeres pels textos. Els anys en què
va publicar-se (1972-1976) el franquisme
ja es trobava a la recta final i era possible
un to càustic que tenia molt poc a veure
amb el del seu predecessor.
Tornen els setmanaris satírics
amb política
Barrabás va deixar pas, el 1976, a El
Papus. Acabat el franquisme, els continguts
ja es van poder anar decantant cap
a la política. Promogut pel mateix editor
de Barrabás, El Papus va mantenir
els mateixos col·laboradors, amb alguna
nova incorporació com Manuel Vázquez
Montalbán o Joan de Sagarra i es va publicar
fins al 1987.
El 20 de setembre de 1977 un comando
ultradretà va enviar una bomba a la
redacció d’El Papus, que en explotar causà
la mort del conserge Juan Peñalver.
La reacció de la professió contra aquest
atemptat va ser la de “si no voleu caldo,
dues tasses” i per això va començar
a publicar-se, aquell mateix 1977, un
altre setmanari d’humor gràfic que s’ha
mantingut des d’aleshores com a pal de
paller, El Jueves.
L’altre gran setmanari satíric de la
Transició a Barcelona va ser Por favor
(1974-78), que va començar a publicarse
el dia que van matar a garrot vil Salvador
Puig Antich, el 5 de març de 1974.
Va tenir diversos empresaris editors,
però els impulsors en van ser Manuel
Vázquez Montalbán i Jaume Perich
després d’abandonar el setmanari satíric
madrileny Hermano Lobo (1972-76).
Perich (1941-1995) va ser una figura
clau en l’humor gràfic de la Transició,
tant amb textos com amb dibuixos i col·
laborant en diversos mitjans alhora que
publicava llibres. Altres col·laboradors
de Por favor van ser Juan Marsé, Maruja
Torres, Josep Ramoneda i Josep
Martí Gómez, aquests dos últims amb
unes entrevistes que van fer època. I
com a dibuixants, entre altres, Ventura
& Nieto i Guillén. Va tenir molts problemes
amb les autoritats i quan feia
només tres mesos que es publicava va
ser suspès governativament quatre mesos,
durant els quals els mateixos que
la feien van editar un altre setmanari
semblant al que van donar el nom de
Muchas gracias. Acabada la suspensió
governativa va tornar a sortir Por favor.
Aquest era un sistema que havia estat
molt utilitzat pels setmanaris satírics
del primer terç del segle XX quan els
tancaven temporalment.
Poca presència del català
El castellà ha estat la llengua dominant
en tota la premsa satírica barcelonina de
postguerra, amb l’excepció de la breu durada
d’El Bé Negre (amb potes rosses) que
l’any 1979 intentà emular, brillantment
però amb un insuficient èxit comercial, el
seu predecessor homònim. Altres intents
en català han estat el suplement satíric
que va publicar setmanalment el Diari
de Barcelona en la seva etapa catalana i
pre-olímpica i alguna altra experiència de
curta durada, com El Drall (1988) promogut
pel ninotaire Puyal. El Triangle, un
setmanari nascut el 29 de gener de 1990,
va oscil·lar en els seus orígens entre el periodisme
satíric i el de denúncia, però ha
acabat deixant l’humor gràfic com a quelcom
marginal en els seus continguts, per
dedicar-se sobretot a publicar informacions
que no apareixen en altres mitjans.
Ninots en els diaris
Pel que fa als ninotaires, l’exemple d’El
Correo Catalán el 1946 aviat va ser seguit
per tots els altres diaris de la ciutat,
que van incloure un ninotaire entre els
seus col·laboradors quotidians. Joaquim
Muntañola (1914), que havia col·laborat
ja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de la
guerra, va ser, amb Valentí Castanys,
qui va fer de pont entre dues èpoques.
Muntañola, però, a diferencia de Castanys,
havia passat la guerra a Barcelona,
on va exercir com a secretari del Comissariat
de l’Habitatge i va col·laborar
al Patufet fins que aquesta revista infantil
va haver de tancar. Aquest passat
li va ocasionar algunes dificultats
els primers anys de postguerra que va
obviar amb col·laboracions publicitàries
fins que va poder incorporar-se a El
Correo Catalán quasi al mateix temps
que Castanys. El 1944 qui era director
aleshores de La Vanguardia, Luis de
Galinsoga, ja li havia proposat de fer el
ninot diari, però ell va rebutjar l’oferiment,
que en canvi va acceptar el 1962
en fer-se càrrec de la direcció Horacio
Sáenz Guerrero. Va mantenir l’acudit
diari a La Vanguardia durant 22 anys.
Altres ninotaires destacats en diaris
han estat Francesc Vila Rufas, Cesc (al
Diario de Barcelona 1952-1962, al Tele/
eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán
1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diari
de Barcelona en català 1983-1990), Perich
(a Solidaridad Nacional, El Correo Catalán,
La Vanguardia, Tele/eXprés i El
Periódico), Tísner (a Tele/eXprés), Miquel
Ferreres (La Vanguardia i El Periódico),
Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia),
Ventura & Coromina (La Vanguardia) i
Kap (La Vanguardia), entre altres. Tots
ells, no cal dir-ho, han col·laborat, a part
dels diaris, en setmanaris i altres publicacions
periòdiques, i han publicat també
llibres d’acudits. Fora de Barcelona, la
premsa comarcal ha ofert tribuna a un estol
molt gran de ninotaires.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 17
Los artistas del anarquismo
rai ferrer (onomatopeya)
Escritor y ilustrador
hora, cuando se cumple el centenario
de la fundación en Barcelo-
A
na de la CNT, resulta gratificante
hablar de algunas de las gentes más
olvidadas de la lucha obrera anarcosindicalista.
Más concretamente, de los artistas
del pincel y de la pluma que pusieron
con sus dibujos, grabados y carteles, la
cara y los ojos a la ideología libertaria,
desde la llegada de la “idea” a España de
la mano de Giuseppe Fenelli el año 1868.
Y no era fácil hacerlo porque, durante
aquel tiempo de Borbones y latifundios,
los hombres del campo y de la fábrica
estaban ausentes de la cultura y la alfabetización,
por intereses espúreos de los
políticos. La Ilustración con mayúsculas
no era para los pobres, y la cultura de
tradición oral (la única asequible al pueblo),
malvivía de historias de crímenes y
de vidas de santos.
La irrupción en España de la “idea”
anarquista, trasladada de pueblo en pueblo
por los discípulos de Bakunin (Fermín
Salvoechea, Anselmo Lorenzo, Ricardo
Mella, etc…) contó desde su origen
con la colaboración de dibujantes libertarios
como Llopart y Josep Lluís Pellicer
y con publicaciones ilustradas como La
lEn los años de la República
los dibujantes maltratados
por la censura regresaron
al humor político y a las
reivindicaciones laborales
Tramontana, Tierra y Libertad, El Proletariado,
La novela ideal, Cultura Libertaria
y el periódico Solidaridad Obrera,
fundado en 1907.
Con el inicio de la revolución obrera
y campesina de finales del XIX, las
aleluyas ilustradas que recorrían España,
abandonaron por fin los santos del
calendario para llenarse de estampas
y de grabados dirigidos a la clase trabajadora,
con temas como los Mártires
de Montjuïc o las huelgas del Primero
de Mayo. Ejemplo de ello son las hojas
volanderas de autores desconocidos,
dedicadas a las profesiones y oficios del
proletariado español.
Desde el humor y para la anarquía
Durante la primera década del siglo XX
la prensa catalana editaba semanalmente
hasta cinco revistas de humor, con títulos
tan longevos como La Campana de
Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El Bé
Negre, La Cuca Fera y Papitu, esta última
fundada por el dibujante y crítico de
arte Feliu Elias “Apa”.
De carácter eminentemente satírico,
en las páginas del Papitu colaboraron
algunos de los mejores dibujantes y pintores
de Catalunya, desde el valenciano
Juan Gris, en los inicios de su carrera
como pintor, hasta el catalán Isidre Nonell.
Junto a estos hombres, compañeros
de correrías en la tertulia de los Cuatre
Gats, vale la pena recordar a tres genios
del dibujo humorístico, Picarol, Xavier
Nogués “Babel” y Ricardo Opisso, cercanos
ideológicamente a las postulados
anarquistas de la Barcelona obrera.
Si Nogués es el autor de los magistrales
dibujos de La Catalunya pintoresca,
tan críticos con los colegas del señor Esteve,
Opisso pasó a ser el dibujante de
la vida ciudadana, recogida en inolvidables
escenas de multitudes, protagonizas
por el pueblo barcelonés. El maestro
Picarol fue por su parte el mejor caricaturista
de la época, y sus dibujos en
L’Esquella de la Torratxa dedicados
a gentes como Martínez Anido, Pich y
Pon, Lerroux, Cambó y compañía, son
La escuela valenciana. Desde la
aparición del cartel litográfico
en las postrimerías del siglo XIX,
Valencia competía con Barcelona
en la producción cartelística. Una
realidad que se puso de manifiesto
durante los años de la República
y la guerra civil. Entre los artistas
valencianos más prestigiosos
destacaron el comunista Josep
Renau, maestro del fotomontaje, y
los anarquistas Manuel Monleón
y los hermanos Vicente y Arturo
Ballester (arriba, un cartel de éste
último). A la izquierda, ilustración
de Helios Gómez, fundador
del Sindicato de Dibujantes
Profesionales, para la portada de
l’Opinió, Setmanari Socialista (1930)
el mejor reflejo de la vergonzante clase
política y empresarial de la Catalunya
noucentista.
Durante el pistolerismo barcelonés,
correspondiente a los años 1918 a 1923,
revistas como La Campana de Gràcia,
Lucha social y Terrasa (los dos últimas
de ideología libertaria), publicaron en
sus páginas los primeros dibujos de los
anarquistas Bartolí y Shum. En este periodo,
y durante su estancia en Barcelona,
el artista oscense Ramón Acín iniciaba
sus colaboraciones en el periódico
semanal La ira, fundado junto a su amigo
también libertario Ángel Samblancat.
La primera de sus colaboraciones,
escrita y dibujada por Acín, es una denuncia
contra la guerra de Marruecos, y
la segunda, siempre con un dibujo suyo,
un auténtico varapalo contra los representantes
de la iglesia. Acín fue una de
las víctimas de la sublevación fascista
del año 1936.
El Sindicato de Dibujantes
Con la caída de la dictadura de Primo
de Rivera y la victoria republicana, los
dibujantes españoles maltratados por
la censura regresaron el humor político
y particularmente a las reivindicaciones
laborales de una profesión oprimida por
empresarios y agencias de publicidad.
Sobre esta idea, en la primavera del año
1936 el artista sevillano Helios Gómez
creó en Barcelona el Sindicato de Dibujantes
Profesionales (SDP). Anarquista
en su juventud y militante comunista
entonces, Gómez acogió en su sindicato a
un grupo de artistas catalanes de auténtico
prestigio, entre los que estaban los
militantes libertarios Antoni Clavé, Josep
Bartolí, Carles Fontseré, E. Vicente
y Alfonso Vila “Shum”.
Instalados en principio en la plaza
Real, con el estallido de la guerra civil los
anarquistas del sindicato, con Bartolí y
Fontseré a la cabeza, requisaron el Palacio
de Barberá en las calles Canuda y
Puerta del Angel, donde iniciaron su actividad
en defensa de la República.
La historia grande del sindicato, participado
en principio por hombres de la
CNT y la UGT, incluye la creación de carteles,
la incautación y edición de revistas
como Papitu y L’Esquella de la Torratxa,
la realización de escenografías y exposiciones,
la rotulación de trenes, la publicación
de diarios del frente y la aventura
personal de todos ellos, que conocieron
penurias, escisiones políticas, muerte en
los frentes de combate y años de exilio y
olvido junto a los perdedores de la diáspora
republicana.
Artistas de la CNT en el Sindicato
de Dibujantes
3 Helios Gómez, el fundador del SDP,
fue una figura destacada de las vanguardias
europeas (cubistas, futuristas y
constructivistas). Vivió para la causa del
pueblo, primero como artista universal
de la tinta china, y finalmente, durante
la guerra civil, como luchador antifascista.
Sus carpetas de dibujos más conocidas
son, Días de ira, ¡Viva Octubre! y La
revolución española. Recuperado para
el anarquismo al final de la contienda,
dirigió en el frente aragonés el periódico
de la Columna Durruti. A su retorno
del exilio, ingresó en la cárcel Modelo de
Barcelona, donde pintó La capilla gitana.
Falleció en 1956.
3 Carles Fontserè es el autor del primer
cartel de la guerra civil editado por
la CNT. Luchador por la causa libertaria,
su obra de cartelista universal está reconocida
como una de las más importantes
del periodo bélico. Ya en el exilio, huyó de
los campos de concentración franceses,
donde descubrió pronto “que no todos los
vencidos eran iguales.” Asqueado de los
políticos de cualquier ideología, trabajó
en México como fotógrafo y cartelista,
hasta su retorno a Catalunya, donde falleció
el año 2007.
3 Josep Bartolí, que murió en Nueva
York a los 85 años, fue uno de los primeros
ilustradores de temas políticos
en periódicos y revistas como La Veu de
Catalunya, Papitu y L’Esquella de la Torratxa.
Artista decisivo en los orígenes
del SDP, cultivó durante la guerra todos
los géneros, el dibujo humorístico, la pintura,
la ilustración y la escenografía. De
su experiencia en los campos de concentración
franceses, Bartolí realizó el libro
Campos de concentración. Autor también
del libro Calibán, durante su exilio norteamericano
trabajó para Hollywood como
escenógrafo.
3 Alfons Vila “Shum”, el dibujante y
caricaturista catalán amigo de Bartolí,
era conocido en la CNT como “el Poeta”.
Anaquista de acción durante las
luchas obreras, en 1920 quedó malherido
de una mano mientras manipulaba
una bomba. Condenado a muerte e indultado,
siguió ilustrando libros desde
el penal del Dueso, hasta su puesta en
libertad por el gobierno republicano.
Discípulo de Bagaría, fue uno de los humoristas
más activos del Sindicato. En
1939 pasó de los campos de concentración
al exilio. Trabajó en Cuba y en los
pasa a la página 18 2

2 viene de la página 17
Estados Unidos como decorador de
cine. Falleció en México el año 1967.
3 Antoni Clavé comenzó como ilustrador
y cartelista en el mundo del
cine y de la prensa barcelonesa. Afiliado
al SDP desde su fundación, durante
la guerra civil trabajó como decorador
de escenografías para el Teatre
de la Guerra. Comprometido con la
causa republicana, vivió el conflicto
desde una visión personal más cercana
al anarquismo que a las izquierdas
estalinistas. Al finalizar la guerra se
exilió en Perpiñán, donde realizó su
primera exposición el año 1939. Afincado
definitivamente en Francia inició
su carrera como pintor de vanguardia,
con influencias de Eduard Vuillard y
Pierre Bonnard. La obra de Clavé se
inscribe en la Escuela de París, junto
a la de Picasso, Miró, Juan Gris y Antonio
Saura.
Un humorista gráfico
y dos pintores
3 Luis García Gallo, que falleció
en Barcelona el año 2002, aprendió a
leer en los tebeos de la infancia. Zamorano
de nacimiento, estudió dibujo
en la escuela de Artes y Oficios de
Achuri. Se inició como dibujante publicitario
y posteriormente, durante
la guerra civil se pasó al humorismo
gráfico. Anarquista vocacional, trabajó
para la prensa libertaria, Tierra
y Libertad, Solidaridad Obrera y
Fragua Social. Autor de aleluyas satíricas,
carteles y caricaturas en 1938
se trasladó a Barcelona, donde siguió
dibujando para la causa republicana.
Exiliado en París, se hizo célebre con
lConocieron penurias,
escisiones políticas, muerte
en los frentes y años de
exilio y olvido junto a los
perdedores de la diáspora
republicana
las historietas que publicaba en Jours
de France, con el seudónimo de
“Coq” (gallo, en francés)
3 Ramón Calsina nació en la barriada
industrial de Poblenou. Compañero
del dibujante Picarol, dibujó en las
revistas L’Esquella, La Campana y en
Patufet. Fue amigo de García Lorca y
viajó a Roma, Londres y París, donde
alternó el cartelismo con la pintura de
caballete. Durante la guerra civil, colaboró
en el montaje de La fam, del poeta
libertario Joan Oliver, ejerciendo como
decorador, cartelista y diseñador de
vestuario. Superadas las experiencias
del exilio, regresó a Barcelona y a la
pintura, siempre con una carga social
y satírica inspirada en escritores como
Cervantes, Dickens y Poe.
3 Miguel García Vivancos es otro
de los pintores anarquistas cuya
obra forma parte de la historia grande
de la CNT. Natural de Mazarrón
(Murcia) pero educado en Barcelona,
fue uno de los activistas enfrentados
a los pistoleros de la Patronal
catalana. Amigo de Durruti, Ascaso
y García Oliver, durante la guerra
civil mandó la columna Los Aguiluchos,
destacada en Huesca. Durante
su exilio en Francia luchó en la resistencia
contra el nazismo. Interesado
desde su juventud por el arte comenzó
a pintar escenas y paisajes de París,
que Pablo Picasso aplaudió con
entusiasmo. Con la ayuda del malagueño
conoció a Maria Cuttoli, que
se encargó de su primera exposición
el la galería Mirador el año 1948. Miguel
Vivancos, que falleció en Córdoba
en 1972, fue para André Bretón
un pintor naturalista que “tenía el
don virginal de descubrir el arte por
sí mismo”.
CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 18
Aleluyas o ‘auques’,
los periódicos de los pobres
antonina rodrigo
Escritora
as “auques” (aleluyas), fueron
L las precursoras de los cómics.
En un principio eran mudas,
sin texto alguno, por estar dirigidas a
auditorios analfabetos. La fuerza de la
imagen ilustraba la historieta. Más tarde,
los dibujos tuvieron al pie un texto
que los ciegos rezadores, narradores de
placeta (herederos de la juglaría medieval),
declamaban en pareados, versos
octosílabos rimados. Por su musicalidad
y cadencia los aprendía el público por
tradición oral (los textos también podía
ser tercetas o cuartetas, e incluso prosa).
La aleluya Voz de júbilo tuvo su origen
en las estampas que la iglesia repartía
entre sus fieles, por Pascua y otras solemnidades.
Después abarcó todos los
géneros, reales o ficticios: históricos, satíricos,
costumbristas, tremendistas (crímenes
de tipo sexual, de incesto, de agresión
brutal a la infancia, sacamantecas
o mantequeros), de reyes, de políticos,
de bandidos, de toreros: “…muchachos
desarrapados rompían las oleadas del
gentío, ofreciendo la vida de Lagartijo
en aleluyas”, escribió Blasco Ibáñez. Las
aleluyas divulgaban las guerras y los
sucesos notorios. En el siglo XIX fueron
cantados los héroes y mártires liberales,
como José María Torrijos, Rafael Riego
y Mariana de Pineda, y que estremecían
los auditorios: “¡Oh, qué día tan triste en
Granada/ Que a las piedras hacía llorar.
Al ver que Marianita moría. En cadalso
La tradición de la aleluya era tan fuerte que a través de los
siglos continuó arraigada en el imaginario popular. Durante
la guerra civil las “auques” tuvieron gran predicamento,
editadas por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de
Catalunya, que dirigía Jaime Miravitlles “Met”. Por los títulos de
las aucas, podemos colegir el talante y el compromiso del autor
y sus temas:
3 Auca de la lluita i la milícia.
3 Auca del Treball a Catalunya. Xirinius (Jaume Juez).
3 Aleluyas de los debates religiosos. Javier Bueno (texto) y
Robledano (dibujos).
3 Aleluyas de la defensa de Madrid. Gastón Rey.
3 Aleluyas de la defensa de Euzkadi. Gastón Rey, aunque
también podría ser Antequera Azpiri.
3 De com el Pep i la Rosa… No identificado.
por la Libertad!”. Tras el convenio de
Vergara, los escritores de aleluyas expresaban
las esperanzas del pueblo: “España
su dicha funda/ en doña Isabel Segunda”.
La revolución de 1854, como la
del 68, fue cantada en aleluyas, como las
campañas coloniales de Cuba, Filipinas,
África, eran el periódico de los pobres.
Con frecuencia, los pareados eran de ingenua
comicidad, como la que contaba la
Historia de Pablo y Virginia, uno de sus
dípticos decía: “Pablo con tierno interés/
cura a Virginia los pies”.
Pertenecen las aleluyas al género
lDirigida a un público
analfabeto, la “literatura
de cordel” era recitada y
aprendida de memoria por
tradición oral
Auca sobre la República publicada en l’Esquella de la Torratxa en 1932
clasificado como “Literatura de cordel”.
Los aleluyeros ataban una cuerda de
columna a columna en las plaza donde
colgaban sus mercancía. Esta clase de literatura
influyó también en los grandes
escritores de la generación del 98 y del
27. Pío Baroja, cuenta su sobrino Julio
Caro Baroja, en Ensayo sobre la literatura
del cordel, que su tío se interesó más:
“…por los cultivadores y vendedores de
la literatura del cordel que por los géneros
existentes dentro de ella. Era el
hombre popular recitando solemnemente
a un público de soldados, criadas de
servir, cesantes, hampones y vagabundos
los que le producían mayor interés.
También el fondo de los relatos mucho
más que la forma”. Valle Inclán refleja
ese mundo en Los cuernos de don Friolera.
Para el autor de las Sonatas esta
clase de literatura fue determinante,
pues de “la materia prima del romance
de ciego” sacó el esperpento. García Lorca
se inspiró en la antigua tradición de
ese teatro callejero, para sus personajes
decimonónicos, como Don Perlimplín con
Belisa en su jardín, que subtituló “Aleluya
erótica”. También en La zapatera
prodigiosa saca a relucir las aleluyas y
el cartelón de ciego, y su primer drama
dedicado a Mariana de Pineda, heroína
de la libertad, lo subtituló “Romance popular
en tres estampas”. Rafael Alberti,
en su Arboleda perdida cuenta que en su
obra política Fermín Galán, protomártir
de la Segunda República, su propósito
“…era conseguir un romance de ciego,
un gran chafarrinón de colores subidos
como los que en las fiestas pueblerinas
explicaban el crimen del día”.
La Generación del 27 publicó en Huelva,
Papel de Aleluyas. Hojillas del calendario
de la nueva estética, julio de 1927.
El primer artículo titulado “Procesión”,
empezaba: “Toda la ciudad lanza su maquinismo
contra la procesión. Pero a la
procesión la defienden los chicos vendiendo
aleluyas. Aleluyas finas. Aleluyas”.
Crímenes y historias truculentas
El sabio Josep María Cadena ilustra de
la supervivencia de las
“auques” en Catalunya.
Prestaron también
servicio a las loterías
que se llevaban a cabo
en puestos ambulantes
en los mercados y ferias.
Para la identificación
de los públicos iletrados,
los dibujos eran
de animales. Las “auques”
también sirvieron
para que las gentes
aprendieran el catecismo,
las bienaventuranzas,
los mandamientos.
Tuvieron mucho
éxito las historias truculentas
de crímenes
horrorosos y sus ejecuciones.
Una cofradía de
ciegos de Madrid tenía
el privilegio de recibir
una corta descripción
de la vida de los condenados
a muerte, que
luego divulgaban, convertida
en aleluyas y
romances, por plazas,
pueblos y villorrios,
ante aterrorizados auditorios.
Propaganda y compromiso durante la guerra civil
3 Auca moguda i ben vista. Joan Loba, “Quelus”.
3 De la taverna dels “son”. Antoni Roca.
3 Auca del noi català, antifeixista i humà. Josep Obiols.
3 Auca del moro feixista.
3 Auca de Queipo de llano.
3 Cómo el fascio se derrumbra frente al valor español. O de la
cuna a la tumba. Anónimo.
3 Auca del Refugiat.
Aunque las “auques” las escribían los populares aleluyeros,
también se atrevieron con este género de literatura de cordel
escritores, poetas y dibujantes conocidos. Durante la guerra civil,
dada la carga política y denuncia satírica de alto voltaje de los
dibujos y pareados, en ocasiones los autores las firmaban con
seudónimo. No era un temor gratuito. Un número considerable de
los identificados, a pesar del anonimato, fueron fusilados.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 19
Il·lustració de Ricard Opisso “Tornant de Sant Medir”
ricard opisso
Opisso, gran testimoni de la seva època
josep maria cadena
periodista i crític d’art
uan examinem els dibuixos de
Q Ricard Opisso -en especial, els
que realitzà i publicà al llarg
del primer terç del segle XX a diversos
setmanaris barcelonins- fem com una
immersió anímica, gratificant i perllongada,
en la més íntima realitat catalana.
Altres artistes de la seva època
-Cornet, Llaverias, Junceda, “Apa”, Lola
Anglada i alguns altres, entre els que
eren qualificats com “ninotaires”, sense
per això oblidar artistes com Nonell,
Canals, Mir, Riquer i, com no!, el gran
Picasso en la seva etapa juvenil entre
nosaltres- ens deixaren nombrosos testimonis
en la seva obra de com eren i actuaven
els seus coetanis, els quals, a hores
d’ara, són els nostres avantpassats.
Però cap com Opisso va saber interpretar
i plasmar l’ànima popular, la voluntat
participativa d’una gent que, de la
manera més natural possible, plorava i
reia, protestava i aplaudia, patia i saltava
d’alegria, era tradicional i alhora
innovadora, dins d’una societat que estava
en marxa i buscava afirmar-se com
senyora dels seus propis destins. A uns
els donava per la política i anaven des
del Banquet de la Victòria dels regionalistes
a les fontades populars, amb l’enterrament
de la sardina quan era l’hora,
dels lerrouxistes: però a la gran majoria
els donava per comprar el gall de nadal
a la Rambla de Catalunya i participar
a la festa de Sant Medir a Gràcia, així
com anar als banys de la Barceloneta i
passejar per les Rambles. I encara per
fer moltes coses, que no esmento perquè
la llista em sortiria quilomètrica. Com
també ho seria la relació dels milers de
dibuixos que Opisso -gran treballador,
encara que presumia d’ésser un descordat
bohemi- realitzà per a guanyarse
la vida i perquè disfrutava fent-los,
mentre pensava com riurien amb les
seves observacions gràfiques els milers
d’admiradors que tenia, que les veurien
publicades a ¡Cu-Cut!, L’Esquella de
la Torratxa i La Campana de Gràcia
(a aquesta en menor freqüència, ja que
era massa política i d’esquerres per al
seu gust, sempre tendint al conservadorisme
i al tipisme), TBO, Papitu (on
signava “Bigre”, paraula de l’argot francès
que feia referència al sexe masculí),
Xut! i moltes altres revistes que volien
les seves col·laboracions perquè les mateixes
significaven un atot que assegurava
les vendes. (Ja veuen com també
un simple resum fa la frase llarga).
Tarragoní que somniava amb París
Ricardo Cecilio Opisso Sala -així fou
inscrit al registre civil-, però suprimí
“Cecilio” per massa cursi com nom
compost i es quedà moltes vegades amb
la simple inicial de Ricardo (o Ricard,
segons els casos), per popularitzar el
cognom “Opisso” o la simple inicial “O”
amb la que de vegades també firmava.
Nascut a la ciutat de Tarragona el 20
de novembre de 1880, amb dos anys
arribà a Barcelona i la nostra ciutat
seria el seu principal escenari com artista
fins a la seva mort, que havia de
produir-se el 21 de maig de 1966. Durant
aquest notable període -morí amb
vuitanta-cinc anys i mig- sempre somnià
amb París, ciutat d’artistes lliures
al seu entendre, a la que havia anat en
diverses ocasions i on Le Rire i altres
revistes li publicaren alguns dels seus
dibuixos, però a la qual mai no tingué
el valor de quedar-s’hi. Perquè Opisso
-cal dir-ho- era bastant poruc i un pèl
acomodatici en les coses pràctiques.
Admirador del gran dibuixant Steilen,
que va inspirar les seves representacions
de les bastides del temple de la
Sagrada Família -treballà en els seus
anys juvenils al costat d’Antoni Gaudí,
que el volia lligar curt perquè el trobava
massa esbojarrat- i els seus primers
dibuixos obreristes a ¡Cu-Cut!, després
sentí igual o més interès per les aristocràtiques
curses de cavalls i fou crític
amb algunes manifestacions de caire
reivindicatiu protagonitzades per la
massa treballadora. (De la mateixa manera,
fou republicà i exaltà Macià com
lCap dibuixant com Opisso
va saber interpretar i
plasmar l’ànima popular
dins d’una societat que
estava en marxa i buscava
afirmar-se com a senyora
dels seus propis destins
a president de la Generalitat, però fugí
tot el que va poder de comprometre’s
quan la guerra civil i, acceptat sense
cap problema per les forces guanyadores,
dibuixà moros que venien gallines
a la Diagonal i com pagament només
acceptaven monedes de plata, així com
“nenes-topolino”, amb gossets i pentinats
“arriba España”). Fins i tot, crític
amb L’Esquella quan dibuixava a ¡Cu-
Cut!, després no tingué inconvenient
en participar activament en el ¡Cu-Cut!
ressuscitat, qualificat com espuri pels
fundadors del primer, i triomfar amb
les seves “multituds” al setmanari de la
“Llibreria Espanyola”. I és que Opisso
era més visceral que reflexiu i el seu
gran talent com dibuixant el projectava
en tot el que li venia de gust en un moment
determinat. Per això, també, acceptà
l’erotisme pel goig que li produïa
jugar amb el doble sentit de les frases
-insinuants a Papitu, però que tiraven
pel broc gros a K.D.T. i a altres revistes
psicalíptiques en què col·laborà dibuixant
noies maques i lleugeres de roba-
, mentre que a TBO i als contes d’en
Patufet, per als quals realitzà moltes
portades, practicava un humor màgic i
suau, fins i tot lleugerament ensucrat.
Gran testimoni dins d’una època canviant
i convulsa -quan va néixer encara
regnaven a Espanya Alfons XII i la seva
segona esposa, Maria Cristina d’Àustria,
mentre que a la seva mort ja s’havia fet el
primer viatge a l’espai (1962) i a Roma es
celebrava el Concili Vaticà II, sense mai
oblidar que pel mig havia vist dues guerres
mundials i una de civil a Espanya per
torna-, la principal preocupació d’Opisso
era no tenir-ne cap.
Acostumat a una època en la que, encara
que hi haguessin grans tensions,
tot anava més pausat i es conservaven
els referents bàsics, Ricard Opisso, a
partir de 1936 va sobreviure com millor
podia. El que havia vist (o imaginat
veure) en els viatges al París del “Moulin
Rouge” i amb records de l’època juvenil
a “Quatre Gats”, junt amb la seva
molt perllongada habilitat com dibuixant,
li permetrien quedar com bon testimoni
de com eren moltes de les grans
figures artístiques del seu temps. Cal
anar amb compte pel que fa a les dades
que posava sota la seva signatura -les
del passat, però no pas les del present
de quan dibuixava-, però fins en aquesta
darrera etapa Opisso aconseguí
mantenir-se com artista i, ara, tant a
les subhastes com a les exposicions retrospectives,
les seves millors obres són
justament apreciades.

Antoni guiral
periodista, gionista i divulgador
d’historietes
CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 20
Bruguera, amb ‘B’ de Barcelona
lL’editorial Bruguera va
néixer com a El Gato Negro a
principis del segle XX en un
context d’analfabetisme del
60% de la població
s sabut que el teixit industrial
É de la historieta i l’humor gràfic a
Espanya guarda una relació molt
estreta amb Catalunya, i més concretament
amb Barcelona. Al llarg del segle
XX, han estat moltes les editorials de
còmic bàsiques per a la història d’aquest
mitjà de comunicació arrelades a Barcelona:
Ediciones TBO, Hispano Americana
de Ediciones, Editorial Marco, Ediciones
Toray, Toutain Editor o Norma Editorial,
per citar-ne algunes. Però no hi ha dubte
que l’editorial barcelonina que més ha
marcat la indústria de la historieta a Espanya
ha estat Bruguera, que fins l’any
1940 va ser coneguda com El Gato Negro.
Cap al 1910, Juan Bruguera Teixidor
(1885-1933) va plantar cara al terrible
analfabetisme del país (un 60% de la
població) per, amb modèstia però molta
convicció, iniciar la seva tasca editorial.
Al principi, la seu social de l’empresa era
al carrer Tantarantana, situat al avui
barri del Born, al districte de Ciutat Vella.
Molt poc després, El Gato Negro es
trasllada al pis on vivia la família Bruguera,
a la quarta planta del número 16
del carrer Metges, molt a prop del citat
Tantarantana.
Aposta per la literatura popular
Les dècades que van dels anys deu als
trenta del segle passat, El Gato Negro
ofereix una activitat impressionant: a llibres
de caire cultural, afegeix literatura
popular, cromos i revistes. És en aquest
darrer aspecte que comença a destacar,
sobre tot per l’aparició el 1921 de Pulgarcito,
una publicació amb narracions, passatemps,
acudits i historietes. Ben aviat,
Pulgarcito assoleix una tirada de 50.000
exemplars, i El Gato Negro multiplica la
seva oferta de publicacions gràfiques per
a infants i joves -de fet, per a tota la família-,
revistes que poc a poc se centren en
la historieta com a element prioritari. De
fet, Juan Bruguera amplia aviat el seu
negoci. A causa d’una malaltia d’un dels
seus fills, Pantaleón Bruguera (1910-
1962), la família es trasllada a viure a un
altre indret de Barcelona: concretament,
a Vallcarca, barri aleshores no gaire ben
comunicat amb el centre, un lloc amb un
clima més suau i pràcticament sense edificar.
Allà, a un carrer sense nom que era
conegut com “calle Proyecto” (avui, Móra
la Nova), Juan Bruguera adquireix una
casa i construeix un espai per a l’editorial,
i afegeix a la redacció maquinària per
imprimir. Aquest serà un aspecte clau
per a entendre el creixement de l’empresa,
perquè un editor amb linotípies i
impremtes gaudia d’un clar avantatge a
l’hora de plantejar les seves publicacions.
Un petit entramat industrial
Poc a poc, Vallcarca es converteix en
l’eix d’aquesta ampliació. Bruguera adquireix
més solars i construeix edificis:
al voltant del carrer Proyecto s’estableixen
locals de l’editorial a l’antic número
141 del carrer Móra d’Ebre, així com al
número 18 de Duran i Borrell i, finalment,
als números 15 i 17 del carrer Aldea.
L’activitat industrial de l’empresa
creix de manera exponencial: novel·les
de tots els gèneres -de caire popular i
també clàssics universals-, àlbums de
cromos, llibres d’acudits i revistes d’historietes
completen un catàleg cada cop
més important. Aquest moviment suposa
la contractació de centenars de treballadors,
molts dels quals eren persones
del barri de Vallcarca, famílies senceres
que trobaven feina a les impremtes, a
les linotípies, als magatzems o a la redacció
d’El Gato Negro.
Al 1933, amb la mort de Joan Bruguera,
Pantaleón Bruguera i Francisco
Bruguera (1912-1990), un altre dels
seus fills, es fan càrrec de l’editorial,
però al 1936 esclata la guerra civil.
Francisco Bruguera, republicà convençut,
marxa a lluitar contra els feixistes;
l’editorial, com moltes altres empreses,
és intervinguda, en aquest cas per un comitè
de la CNT. El Gato Negro segueix
publicant, tot i que amb les evidents
mancances que suposa viure en un país
en guerra, fins al 1939, quan l’exèrcit de
Franco entra a Barcelona. Aleshores, i
fins al final de la guerra civil, la redacció
i les impremtes de l’editorial -com de
totes les editorials del bàndol republicàemmudeixen.
Serà, però, per poc temps. Gràcies als
oficis d’un conegut de la família, Francisco
Bruguera és alliberat d’un camp de
presoners, i amb Pantaleón Bruguera, el
mateix 1939, l’empresa tornar a posar
les màquines en marxa. L’any 1940 els
germans decideixen canviar el nom d’El
Gato Negro pel d’Editorial Bruguera. Es
tornen a posar a la venda àlbums de cromos
i revistes, i torna a primera plana la
literatura popular, ara en llibres de gènere
escrits per autors del país amb pseudònims
anglòfils -un clàssic a casa nostra-;
de fet, Bruguera popularitzarà el format
“bolsilibro”, novel·les de format butxaca
a preus relativament econòmics. Cap a
meitat dels anys quaranta, els Bruguera
decideixen que ha arribat el moment de
tornar a posar en marxa Pulgarcito. És
aleshores quan lloguen un pis al número
78 del passeig de Gràcia.
La resurrecció
En aquell indret es reuniran una sèrie de
cervells privilegiats, veterans periodistes
represaliats pel franquisme (Josep Maria
Lladó o Rafael González), joves aspirants
a literats (Francisco González Ledesma o
Víctor Mora), i excel·lents dibuixants (Ci-
A l’esquerra,
portada de la
popular revista
Pulgarcito,
nascuda el 1921;
a dalt, treballadors
al menjador
de l’empresa;
a la dreta,
publicació reivindicativa
per
denunciar els
acomidaments
quan Bruguera
va fer fallida
fons documental
de bruguera de
l’arxiu del districte
de gràcia
fré, Conti o Peñarroya). A finals del 1946
torna als quioscos Pulgarcito, reconvertida
en una publicació bàsicament d’historietes,
amb éssers de paper que reflectien
les misèries de la quotidianitat de la
postguerra amb un humor cru i un sentit
bastant crític de l’entorn social.
Pulgarcito assoleix un important èxit
comercial; al 1951 apareix un altre setmanari,
El DDT contra las penas, i al 1952
la redacció es trasllada al número 248 de
la República Argentina, carrer situat al
ja citat barri de Vallcarca. Els àlbums de
cromos, les novel·les populars i els tebeos
revifen l’empresa; les famílies del barri
de Vallcarca tornen a ocupar centenars
de llocs de treballs, refent aquest teixit
industrial de la ciutat. A més de les edicions
i les impremtes, l’editorial gaudeix
lAls anys 60 i 70 l’entramat
indutrial arriba a aplegar
més de 1.000 treballadors,
moltes d’elles dones del barri
de Vallcarca
també d’una agència de sindicació d’acudits
i historietes, i Bruguera s’estableix
a Amèrica Llatina. El creixement exigeix
noves fites, i l’empresa adquireix un solar
al número 5 del carrer Camps i Fabrés,
molt a prop de la plaça Lesseps, on al
1956 s’estableix la redacció i altres departaments
de Bruguera.
Noves col·leccions de llibres -Iris, Historias
Selección-, cromos, revistes -Sissi,
Can Can, Tío Vivo, Din Dan- i quaderns
d’aventures -El Cachorro, El Capitán
Trueno, El Jabato-, envaeixen quioscos
i llibreries amb productes de qualitat a
preus populars. Al 1961, Bruguera crea
fins i tot una revista de circulació interna
-Nosotros-, i l’entramat industrial arriba
a aplegar més de mil treballadors dividits
en diversos departaments i empreses filials,
que oferien serveis com menjadors,
un club social o assistència sanitària.
Al 1974, Bruguera posa en marxa unes
instal·lacions a Parets del Vallès (Barcelona),
on es trasllada bàsicament tot
allò referent a les arts gràfiques. Al 1979,
amb Pantaléon Bruguera desaparegut i
Francisco Bruguera retirat, hi ha canvis
importants a la cúpula d’una empresa
que, a més, ha de fer front a diverses crisis
econòmiques.
La fi d’un gegant editorial
Els temps són uns altres, i una sèrie
d’acumulació de despropòsits -inflació
econòmica, contracció del mercat, crisi
de vendes, mala gestió empresarial,
manca de renovació de continguts als
tebeos, pagament de sumes astronòmiques
per drets de certs llibres...-
acaben provocant una suspensió de
pagaments l’any 1982. De 1.752 empleats,
Bruguera es queda amb 800
treballadors; el darrer i dramàtic intent
per arreglar la situació té lloc el
1985, quan els treballadors cedeixen
la seva assegurança de desocupació a
canvi d’un important crèdit del Banco
de Crédito Industrial. Però el juny de
1986, Bruguera tanca les seves portes.
Les famílies han perdut els llocs de
treball, i els Bruguera la seva empresa,
els seus edificis, el seu llegat.
La memòria és viva
Avui, al 2011, resta el record de les
publicacions d’una empresa que va ser
aliment cultural i espiritual de diverses
generacions d’espanyols. Però 25
anys desprès del seu tancament, la
memòria de Bruguera és viva encara.
Al número 15 del carrer Aldea, en un
dels edificis de Bruguera, es va instal·
lar un centre cívic que en aquests moments
porta el nom de centre cívic El
Coll-La Bruguera. En aquest indret, i
gràcies a la tasca del seu director, Xavier
Franch, alguns familiars de Bruguera,
com Joan Bruguera, i les persones
del barri que van treballar tants
anys en aquesta empresa, s’ha posat
en marxa el Projecte de Recuperació
de la Memòria de l’Editorial Bruguera.
Entre d’altres activitats, com exposicions,
xerrades o taules rodones, s’ha
començat a recollir documents de tota
mena relacionats amb Bruguera i els
seus treballadors, aplegats a l’Arxiu
del Districte de Gràcia.
I és que Bruguera s’escriu amb “B” de
Barcelona.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 21
forma que todo el mundo lo entendiera”.
Pecado mortal en una época como aquella,
cuando la democracia todavía no era y
el antiguo régimen, convertido en un saurio
agonizante, se resistía a morir. Fue en
ese contexto que El Papus se permitió el
lujo de molestar “más que una avispa en
los cojones”, en palabras de un ministro
franquista. Un error que resultaría fatal.
luis caldeiro
l 1 de octubre de 1977, la revista
E Triunfo publicaba en su página
9 un editorial titulado “Defendamos
la libertad de expresión”, elaborado
conjuntamente por los directores de semanarios
de la época: “Como en un plan
perfectamente previsto, grupos extremistas
de derechas (…) han actuado impunemente,
en pleno día, contra un semanario
(…) un terrorismo que pretende la vuelta
‘El Papus’, una avispa
en los cojones
a la dictadura ha actuado contra un medio
de comunicación social (…) y ha dejado un
triste balance: un trabajador muerto, numerosas
personas heridas y un edificio, el
del semanario El Papus, al cual se ha elegido
como símbolo, totalmente destruido”.
Más adelante, el editorial reclamaba que
“para terminar con esta amenaza hay que
pedir primero responsabilidades al Gobierno,
que tiene el deber de garantizar
no sólo una libertad de expresión con la
detención de unos culpables que no serán
Censura, que algo queda
Para sortear la censura, la revista
hubo de recurrir a la más recia
tradición hispánica: la picaresca. Si
el sistema para obtener el permiso
de la censura consistía en entregar
los diez primeros ejemplares de cada
número al Ministerio de Información
y Turismo y esperar al menos una
hora a que éste diese señales de vida
(el silencio suponía el permiso, y un
telefonazo, el secuestro o la retirada
de alguna página), hubo un año en
que se entregaron los ejemplares en
Madrid, en vísperas del día de San
Esteban (26 de diciembre). Pero ese
día es feriado en Barcelona, que era
donde se editaba e imprimía la revista.
Para cuando la orden fue emitida en la
capital del Reino, en la ciudad condal
ya no quedaba nadie que la pudiese
ejecutar. ¿Y quién era el régimen
para desafiar el descanso de los
funcionarios?
A la izquierda, especial en solidaridad
con las víctimas del atentado
a El Papus por parte de los compañeros
de profesión; arriba, portada
del número 177, el de después del
atentado, cuya editorial se titulaba
“Vosotros, fascistas, sois los terroristas”;
abajo, dibujo de Outumuro
difíciles de localizar, sino una tranquilidad
y garantía de que hechos de esta naturaleza
no pueden repetirse”. Las cursivas,
obviamente, son mías. Porque desde
que el 20 de septiembre de 1977 estallara
un paquete bomba en la revista satírica
El Papus, destrozando por completo al
portero del inmueble, Juan Peñalver, ni
los jueces han sido capaces de encontrar a
los culpables ni la policía, de determinar
qué tipo de explosivo se empleó.
La sombra de la duda aumenta aún
más si nos atenemos a declaraciones
como la del abogado August Gil, experto
en juicios relacionados con actos terroristas.
En el artículo “El Papus, un atentado
sin culpables” (El País, 29 de enero),
Gil sostiene que “la policía actuó con negligencia,
incompetencia e inhibición, lo
que lleva a pensar que hubo “obstrucción
lMás de 30 años después del
atentado a ‘El Papus’, ni los
jueces han sido capaces de dar
con los culpables ni la policía
de identificar el explosivo
deliberada”. Desgraciadamente, no puede
decirse que el atentado resultara una
absoluta sorpresa. Porque prácticamente
desde sus inicios, la revista se convirtió
en carne de cañón para la dictadura: en
el mismo artículo, el periodista Antonio
Franco considera la “frontalidad” como
la principal característica del semanario:
“llamaba a las cosas por su nombre y de
lLa revista sufrió cientos
de procesos judiciales,
casi medio centenar de
secuestros, tres Consejos
de Guerra y dos cierres
Nacimiento y supervivencia
En 1973, dos dibujantes llamados Ivà
y Óscar, que trabajaban para la revista
satírica Barrabás, dedicada al deporte,
presentaban a su editora un proyecto
similar, pero abierto a temas generales.
Por aquel entonces, el país bullía y encontraba
en el humor un cauce para la
libertad de expresión. Prueba de ello son
el nacimiento, un año antes (1972), de la
revista Hermano Lobo, y un año más tarde
(1974) de Por Favor. En 1977 nacería
El Jueves, aún hoy en nuestros quioscos.
Tras asegurar al entonces Director
General de Prensa que el título de “El Papus”
no tenía ningún significado erótico,
el editor consiguió la preceptiva autorización
para publicar la revista. Los problemas,
sin embargo, vendrían pronto:
su número 7, dedicado monográficamente
al tema “El Macho”, fue expedientado.
A partir del número 40, quedó claro que
era más fácil afrontar dificultades por
exceso de erotismo que de irreverencia
política, así que se adoptó la táctica de
ser políticos en lo fundamental y eróticos
en lo superficial. Pero ello no le libró de
una historia accidentada, una verdadera
historia de supervivencia, ya que en sus
trece años de vida (con 559 números semanales
y casi 20 especiales, en los que
llegó a alcanzar una tirada de 250.000
ejemplares), El Papus sufrió de todo:
cientos de procesos judiciales, casi medio
centenar de secuestros, tres Consejos de
Guerra y dos cierres.
La Trama
Tras el atentado, sorprendentemente, la
policía trató de hacer los deberes y detuvo
a doce sospechosos. Y decimos “sorprendentemente”
puesto que la Triple A -hacia
donde apuntaban todas las sospechasse
paseaba entonces con total impunidad,
antes de la Matanza de Atocha e incluso
poco después del atentado a El Papus. De
hecho, pocos días después de la bomba se
dedicaron a recorrer los diarios de Barcelona,
ofreciendo el relato de su “hazaña”,
lo que facilitó su captura. Sea como fuere,
los detenidos eran elementos ultraderechistas,
alguno con fuertes conexiones
con el régimen, como Miguel Gómez Benet,
alias El Padrino o El General, que
mantuvo excelentes relaciones con José
Aparicio, gobernador de Lérida entre
1970 y 1974. Alberto Royuela, otro de los
sospechosos, desapareció de su domicilio,
un piso que había sido base para una Internacional
Negra, con fascistas italianos
entrando y saliendo de él. Tres meses después
de su arresto, los detenidos fueron
puestos en libertad. Y contra Royuela,
en busca y captura, no se presentaron
cargos finalmente. Tal como afirma un
testimonio en el documental El Papus,
anatomía de un atentado, “no es normal
que 33 años después sea tan difícil investigar
qué sucedió; que 33 años después los
Archivos del Estado continúen cerrados;
que 33 años después las bocas sigan cosidas”.
Quizá la razón estribe, como señala
Joan de Sagarra en el mismo documental,
“en qué es la Transición”. “¿Cómo ha
ido la Transición?”-se pregunta- “pues ya
ves como ha ido: treinta y tres años y pico
después no te dejan ver los informes de lo
ocurrido. Por algo será”.

ai ferrer (onomatopeya)
Escritor y ilustrador
CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 22
‘Butifarra!’, la lucha como diversión
estimonio de la historia de las
T postrimerías del franquismo y de
los inicios de la transición, la revista
Butifarra! fue el invento de un grupo
de jóvenes dibujantes cercanos a las asociaciones
de vecinos de Barcelona. Luchadores
de la incipiente democracia, en junio
de 1975 el equipo de colaboradores capitaneado
por el leridano Alfons López, ponía
en circulación una revista de humor y de
denuncia, cuyos contenidos gráficos y literarios,
cubrían campos tan diversos como
la situación de los barrios, la especulación
del suelo, el cierre de empresas como la
Maquinista y Terrestre, el III cinturón de
Ronda, las drogas, o el feminismo.
A diferencia de otras publicaciones
como Por Favor, protagonizada casi en
exclusiva por los políticos, la revista Butifarra!
tuvo como principales protagonistas
a las gentes de la calle y sus demandas
sociales más inmediatas, como
la creación de guarderías, colegios, equipamientos
culturales, etc…
Contaba para ello con dibujantes y
periodistas procedentes de la prensa
alternativa, unidos en el convencimiento
de que la historieta de humor (en la
línea del Hara-Kiri francés), era uno de
los medios más eficaces y festivos para
ser utilizados durante la transición,
desde posiciones ideológicas tan diversas
como el reformismo, el comunismo,
el nacionalismo, los troskos, el maoísmo
y la anarquía.
En su primera época, el equipo Butifarra!
tenía entre sus colaboradores a
Juanjo Sarto, Alfons López, Max, F. P.
Navarro, L’Avi, Ricard Soler y Carlos
Vila. Posteriormente se fueron incorporando,
Carlos Azagra, El Cubri, Gallardo
y Mediavilla, Rafael Vaquer, Montse Clavé,
Carlos Giménez, Mari Carmen Vila y
lLa revista ‘Butifarra!’
tuvo como principales
protagonistas a las gentes
de la calle y sus demandas
sociales más inmediatas
Ventura y Nieto, todos ellos excelentes
profesionales de las generaciones más jóvenes
y combativas.
Luchas vecinales y humor político
Con la complicidad de la FAVB y del
Col·legi d’Enginyers de Catalunya, Butifarra!
inició su publicación de carácter
mensual en junio de 1975. Los primeros
números se vendían de forma semi clandestina
en las asociaciones de vecinos.
A partir del número 9, la revista pasó
de ocho páginas a doce, incluyendo en
sus contenidos, junto a las secciones habituales
de barrios, incisivos temas monográficos
sobre la mujer, las vacaciones
de los trabajadores, la futura Escuela
Pegaso, etc. Esta etapa, protagonizada
por las luchas vecinales, se alargó hasta
el número 23, incidiendo sus páginas,
con humor y contundencia, en realidades
tan debatidas como el caso Matesa,
los planes de la España Industrial, la
formación profesional o los negocios del
alcalde Joaquim Viola.
En el contexto histórico en el que nació
la publicación, tenía como referentes
los despidos de la SEAT, la entrada en la
FAVB de los miembros más combativos
del movimiento vecinal y el ingreso en
prisión del periodista Josep M. Huertas
Clavería, por un artículo publicado en
Tele/eXprés. Un tiempo de conflictividad
en el que el humor político alcanzaría sus
cotas más altas.
La segunda etapa, la más profesional
sin duda de la revista Butifarra!, se
hizo posible gracias a la participación en
el proyecto de Iniciativas Editoriales, la
Con un explícito logotipo, Butifarra! se autodefínia como “revista de
humor de los barrios”. Reproducimos las portadas de los números
dedicados a la escuela pública y privada y la “delincuencia”, ambos de 1978
editora de El Viejo Topo, que logró que
la publicación llegara por fin al quiosco.
En 1977 Butifarra! publicó el monográfico
dedicado a los “Quarts de casa”,
en el que denunciaban que más de 5.000
familias vivían en estos habitáculos en
condiciones infrahumanas. Reclamaban
para hacer viviendas sociales los terrenos
de la Maquinista y Terrrestre, que
los especuladores del consistorio… convertirían
años después en el mayor centro
comercial de Catalunya.
Otro monográfico controvertido publicado
en la revista fue el del incendio de la
sala de fiestas Scala, en el que murieron
cuatro personas. El atentado se atribuyó
“oficialmente” a un supuesto grupo anarquista,
pero el equipo Butifarra! publicó
en forma de cómic un documento de primera
mano, denunciando que había sido
una artimaña del ministro Martín Villa,
Suárez y Tarradellas, para desacreditar
al movimiento libertario, en pleno auge
tras el éxito de las Jornadas Libertarias
del Parque Güell.
Otros temas monográficos de la publicación
se dedicaron a los negocios de la
Iglesia, la alternativa ecológica, ¡OTAN
no!, escuela privada/escuela pública, y,
con carácter eminentemente didáctico, la
recuperación de “La historia popular” de
Catalunya y España, dibujada por autores
como Adolfo Usero y Alfons López.
Después de 36 números de diversión,
Butifarra!, que había logrado atravesar
la parte más dura de la transición, dijo
adiós a los lectores a finales de 1978,
pocos meses antes de las primeras elecciones
municipales democráticas. El año
1982 el equipo Butifarra! regresaba a la
lucha solidaria con una nueva revista,
Cul de sac, publicada en catalán.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 23
L’aventura de ‘Cul-de-sac’
Alfons lópez
coordinador de ‘Butifarra!’ i director
de ‘cul-de-sac’
l’abril de 1982, naturalment per
A Sant Jordi, apareixia Cul-de-
Sac, possiblement la primera
publicació d’humor gràfic i polític en llengua
catalana des de la guerra civil.
És clar que havien aparegut algunes
experiències de premsa satírica en la
llengua de Mossèn Cinto com El Be negre
amb Potes Rosses o La Pipa d’en Roc,
però en elles l’element gràfic era escàs o
inexistent. Tot el contrari de Cul-de-Sac,
on la part gràfica tenia el clar protagonisme
que li donaven els impulsors que, no
en va, érem tots dibuixants.
Tots tenim un passat
La majoria dels promotors de la idea veníem
d’una altra experiència que ens havia
deixat un cert regust. Es tracta de la
revista Butifarra! que des de 1975 va ser
al costat de les lluites veïnals de la que es
podria definir com l’àrea de la gran Barcelona
i que va fer el salt de l’underground
social fins als quioscos. Aquells anys havien
estat força interessants però tot i que
sempre vam mantenir una independència
política i creativa, estàvem condicionats
pel fet de dependre d’una editora que, en
un moment donat, podia decidir el tancament
de la revista. Com així va ser.
És per això que al 1980, aquella penya
d’irreductibles vam decidir tenir un
segell editorial propi: Ediciones Saco
Roto, que, com es pot deduir pel nom, ens
permetés fer allò que volguéssim. És així
com vam fer quatre calerons editant llibres
per a institucions públiques i privades
que, amb la marca de la casa (humor
i aplicacions didàctiques de la historieta),
explicàvem la història de pobles i ciutats
de Catalunya. Així va néixer La història
de les Balears, a la que seguirien: Tarragona,
Santa Coloma, Castelldefels, etc.
Sense aquest petit suport econòmic no
s’entendria com ens vam atrevir a treure
Cul-de-Sac al carrer, una revista en català,
setmanal i d’humor. Bé, això i l’estat
d’ànim, ara en parlem.
Cul-de-Sac era l’evolució natural de
Butifarra! però no necessàriament la
continuació: m’explicaré. La situació
ambiental, allò que es podia definir com
l’estat d’ànim social no era el mateix que
el dels primers moments de la transició,
i nosaltres, l’equip Butifarra!, tampoc no
érem exactament els mateixos.
Per Butifarra! va passar molta gent
del camp de l’esquerra i moltes vegades
els resultats d’allò que es publicava era
conseqüència de la correlació de forces,
però puc dir amb molta satisfacció que
sempre es mantenia un esperit frontpopulista,
d’esquerra plural. Allà hi cabien
els ecologistes, els anarquistes, les feministes
i tota la variadíssima gama marxista,
sense oblidar els que simplement
passaven per allà i tenien ganes de dibuixar,
que ja era molt. No vam ser propietat
de cap partit, tot i que algun cronista
despistat s’ho hagi pensat. Dit això, es
pot entendre que la ideologia a Butifarra!
pesava molt. Al 1982, i amb la que estava
caient, necessitàvem una mica d’aire
fresc. Necessitàvem fer una altra cosa.
Les essències continuen
La democràcia anava tirant, al franquisme
sociològic li costava agafar el to i feia
quatre dies que havíem tingut l’últim
intent de cop de estat. Mentre que l’esquerra...
bé, en aquell moment poc sabíem
dels pactes internacionals perquè res
a l’esquerra homologable del PSOE tingués
una vida fàcil. Però hi havia alguna
cosa més, molt més profunda. La intuïció
que alguns teníem que la condició humana
ens havia estat mal explicada per tots
els pensaments idealistes que havien
nascut el segle XIX, tan lluny ja.
Encara passarien uns anys abans que
arxiu alfons lópez
Portada del número 8 de la revista. A baix, fotografia de l’equip de
Butifarra! que va fer Cul-de-Sac, el 1982
la biologia ens donés unes explicacions
raonables del perquè els mecanismes de
comportament de l’homo-sapiens s’assemblen
tant als dels ximpanzés i com la suposada
bondat natural de la nostra espècie
té un nivell de credibilitat semblant al
de Papa Noel. Era entendridor veure com
a dins l’esquerra es practicava la lluita pel
poder emmascarada en mil excuses ideològiques
i com revolucionaris de tota la
vida s’anaven posicionant cap a postures
polítiques que permetien tastar una mica
de poltrona. “No és això companys, no és
això” deia Lluís Llach en aquells temps,
i no ho deia perquè sí. Havíem perdut la
innocència però no del tot la brúixola, i la
nova revista en seria un reflex.
Repartint a dreta i a esquerra
L’equip Butifarra! que va fer Cul-de-Sac
també va modificar el funcionament intern.
De la mini assemblea de la revista
Butifarra!, on tothom podia venir a dir la
seva, vam passar a un consell de redacció
al voltant del nucli dur que ja funcionava
en els últims temps, és a dir, l’estudi de
la Ronda Universitat de Barcelona que
va veure néixer tants projectes. Estava
format per Joan Aliu, Rafel Vaquer i un
servidor (i que amb Cul-de-Sac va comptar
amb la participació de Lluís Zayas). El
meu paper també es va redefinir de l’antic
animador/coordinador a director de facto.
Sí. Perquè en aquells temps encara no
disposava del carnet de periodista i el bon
amic Juan Manuel Blanco, que havíem conegut
a l’època autogestionària del Diario
de Barcelona, ens va prestar el seu.
Vam intentar oferir la millor qualitat
en els textos i en els dibuixos. Molts
dels col·laboradors bàsics de l’antic equip
es van mantenir: Max, els germans
Tharrats, Juanjo Sarto, Pérez Navarro,
Montse Clavé, Carlos Azagra, Antonio
Martín... i a ells es van afegir: Rubén Pellejero,
Paco Mir, Sirvent, un prometedor
Carles Flavià, entre molts d’altres, i una
obertura cap a un espai de pensament
que, en l’esperit d’esquerra plural d’una
revista feta en català, hi cabia perfectament:
el sector soberanista representat
per Ramon Barnils i el col·lectiu Aurora
Puigmadrona, on s’amagava un grup de
professors de la Universitat Autònoma
que anys després tindrien un considerable
protagonisme en cert govern tripartit
de la Generalitat de Catalunya.
A nivell de continguts, la revista estava
clarament diferenciada en dues parts:
l’espai central, on s’acollia un tema d’actualitat
política o social i la resta, ocupada
per un costumisme crític contemporani on
també es parlava de música, còmics, etc.
Pel camí vam perdre la necessitat d’explicar
allò que passava amb una actitud
explícitament didàctica i la vam substituir
per una actitud més crítica i reflexiva,
vam perdre dogmatisme i vam guanyar
llibertat. Ja no hi havia santuaris ideològics,
a l’esquerra també ens equivocàvem,
i molt. Un d’aquests espais mentals intocables
érem nosaltres mateixos, i ara que
teníem una revista en català ens veiem
amb l’autoritat moral de fer-ho. Així és
que vam repassar amb carinyo i pel seu
bé els tòpics i les patums del nostre país,
des de Jordi Pujol a la Moreneta passant
per una campanya de normalització lingüística
que per aquells temps es feia i
que atenia per Norma. Per algun estrany
motiu allò no va ser ben valorat per certs
sectors polítics i socials catalanistes, però
vés, què hi farem. Entestats en fer amics
en tots els sectors possibles se’ns va acudir
fer una campanya de llançament casolana
però contundent (tenint en compte
que Internet no existia...). Recordeu que
la revista es deia Cul-de-Sac, bé, doncs en
tres onades diferents les principals ciutats
de Catalunya es van emplenar de cartells
que deien: la primera onada: “Ben aviat, a
prendre pel cul”, la segona: “Ben aviat, a
prendre pel Sac” i la tercera: “Cul-de-Sac,
la revista que et dóna a escollir entre dues
opcions, a prendre pel sac o a prendre
pel cul”. La premsa en va parlar, i tant,
i algun judici vam tenir per immoralitat i
escàndol públic, però inexplicablement algun
sector del moviment gai no ho va valorar
en la justa mida. I és que la correcció
política no era el nostre fort.
La vida és dura a la frontera
Fos com fos i en la meva parcial opinió,
crec que dins de la curta història de Culde-Sac
es poden trobar algunes de les
millors pàgines d’humor català escrit o
dibuixat, i la prova és que sèries que allà
van néixer com “Johny Roqueta” o “Orgasmes
Quotidians”, en passar a El Jueves
van tenir un gran ressò.
Però Cul-de-Sac va ser un absolut fracàs
econòmic, la revista no es venia i vam
haver de tancar la barraca als quatre mesos
per no perdre fins la samarreta. Per
què? Per diferents motius.
El problema de la distribució. Ens
vam equivocar amb el format. Per abaratir
costos va sortir amb paper i mida
de diari i el quiosquer no sabia on posarla.
Això en el cas que hi arribés, perquè
Cul-de-Sac tenia un altre problema: era
massa barata, costava 60 pessetes de
l’època i ni els distribuïdors ni els quiosquers
en treien un percentatge prou estimulant...
de manera que moltes vegades
ens vam trobar amb exemplars retornats
tal i com havien sortit de la impremta.
El mercat és molt seu, però també vam
pagar cara la independència política i
empresarial; una revista que en aquell
moment trencava esquemes necessitava
un fort recolzament, per no
parlar de les subvencions al
català que, amablement, la
Generalitat ens anava posposant...
Però no ens enganyem,
potser el problema principal
era aquest, que estava feta
en català quan la demanda
social era, malgrat tot, molt
més feble que ara i quan
l’autocrítica no passava dels
manuals d’estil. Recordo
una conversa amb Vázquez
Montalbán, que em va dir:
“potser vau sortir massa
aviat” i després de fer una
pausa va afegir: “tot i que en
aquest país potser serà sempre
massa aviat”.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 24
Revistes de la transició
pepe gálvez
guionista i sindicalista
lLa dictadura, més contestada,
i la societat, més alliberada,
unit a la voluntat d’assumir
riscos dels autors, van fer
possibles les publicacions
humor gràfic va ser un dels elements
més destacats de la cul-
L’
tura popular als anys finals de
la dictadura franquista; ho confirmen el
número de publicacions, la seva popularitat
i també les sancions acumulades. El
context sociopolític d’una dictadura cada
vegada més contestada i d’una societat
cada vegada més alliberada va afavorir
aquest protagonisme, tal i com analitza
Manuel Vázquez Montalbán al pròleg de
Por Favor: una història de la transició:
“El frente del humor crítico es posible por
las quiebras socioculturales del franquismo,
un tapón de poder sobre una sociedad
cambiante, tapón que reprime cuanto
puede, pero que debe ampliar progresivamente
los espacios de tolerancia -que no
de libertad- y uno de esos espacios era el
humor, considerado políticamente menos
peligroso que el lenguaje crítico analítico
o el lenguaje político de oposición”. En
aquest context, l’humor gràfic comptava
amb els avantatges de la immediatesa en
l’anàlisi i crítica de les situacions i la contundència
i ràpida comunicació del missatge.
Però tot i això, a més a més va ser
necessari el factor humà: la renovació generacional
i la voluntat d’assumir riscos
d’una munió d’autors i d’alguna autora,
perquè tot sigui dit, l’humor gràfic era i
encara és un terreny molt majoritàriament
masculí.
Mata Ratos
La gran majoria de les revistes que
van practicar un humor gràfic crític als
anys de la transició ja van néixer amb
la personalitat formada. No és el cas de
Mata Ratos, que va viure diferents etapes
i una evolució en la qual va tenir
un paper important la incorporació de
noves generacions d’humoristes. Així,
Mata Ratos va aparèixer el 17 de maig
de 1965 editada per Ibero Mundial de
Ediciones. A les acaballes dels seixanta
Carlos Conti, un clàssic de Bruguera,
assumeix la direcció artística de la mateixa
i obre la publicació, que comptava
amb les signatures de Perich, Gin, Alfonso
Figueras, Enrich, Pañella, Cesc,
Julio Cebrián, Luis, Serafín, a una sèrie
de nous dibuixants com Picanyol, Ricardo,
García Lorente, Ja, Oscar, Ivà i Tom,
als quals s’afegirien més tard Alfons López,
Vallés, Romeu, Bargadí, Irasaqui,
Fer, Joma i Ludovico (pseudònim d’Aranal
Ballester). Aquestes incorporacions
aporten un plus de voluntat crítica en
sintonia amb els canvis generacionals
i amb l’extensió social de la necessitat
d’exercir la llibertat. Evolució que no es
produeix només en els continguts, sinó
també en el funcionament de la revista,
de manera que Tom pren el relleu
‘El Jueves’, “la revista
que sale los miércoles”
Ja amb el procés de la transició
consolidat, el 27 de maig de 1977 surt
per primera vegada al carrer la revista
El Jueves. Creada per José Ilario, també
pare editorial de Por favor, va ser
comprada l’octubre del mateix any pel
Grupo Z, i recollia d’El Papus part de la
plantilla i el concepte “bête et méchant”
de l’humor de la revista francesa Hara
Kiri, tot i que més suavitzat . D’altra
banda, s’ha d’assenyalar la particularitat
del protagonisme de la historieta amb
seccions de personatges fixos. José Luis
Martín, Oscar, Tom, Romeu, Kim, Farreres,
Trallero, Vives, Ivá, Ventura i Nieto,
Manel, Forges, Cuatricomía (Bigart/
Sirvent/Paco Mir/Tha)… van col·laborar
en aquells primers anys de l’única revista
d’humor que encara sobreviu.
Portada del número 5 de Por Favor, abril de 1974. A la dreta, portada de
Barrabás, “la revista satírica del deporte”
jo
de Conti a la direcció i es constitueix un
consell de redacció que per primera vegada
a la vida de la publicació discuteix
i defineix conjuntament els continguts.
Malgrat tot, aquesta proposta no va
aconseguir un nivell de vendes suficient
per als propietaris de la revista i la van
tancar. Anys després tornaria a reviure
per poc temps i amb altres continguts i
autors.
Barrabás
Una cosa que tenen les dictadures és que
ho acaben polititzant tot, i l’esport, gran
camp d’evasió social, encara més. Per
això cal esmentar l’existència de Barrabás,
revista en la qual predominava l’humor
gràfic sobre el món de l’esport i molt
especialment sobre el futbol, publicada
a Barcelona des de 1973 a 1977. Sota
la direcció formal de Xavier de Echarri,
l’Oscar Nebreda i l’Ivà van ser l’ànima
mater de la publicació i li van donar un
toc corrosiu en les seves crítiques sobre
les estructures polítiques de l’esport.
Gin, García Lorente, Manel, Ja, Oli,
Ventura&Nieto, Esparbé, Joma, Pañella
i Perich completaven la nòmina de dibuixants
i Alex J. Botines, Antonio Franco
(que signava com Antonio Bigatá), José
María García, Enric Bañeres o Carles
Turró, la part literària.
Por Favor
Por Favor, significatiu nom d’una publicació
que demanava amb ironia permís
per ser, és a dir, per practicar la llibertat
d’expressió mitjançant l’humor. I va
aconseguir ser i romandre uns quatre
anys, però amb una existència complicada
per la repressió i també per l’evolució
de la transició política. El primer número
va aparèixer el 4 de març de 1974,
dos dies després de l’assassinat legal de
Salvador Puig Antic. El fet que ràpidament
esgotés la seva tirada de 100.000
exemplars ens informa de la necessitat
de llibertat d’expressió que existia,
però també de l’atractiu d’una revista
nucleada al voltant de Manolo Vázquez
Montalbán i del Perich. En la part estrictament
literària van col·laborar entre
d’altres José Martí Gómez, Antonio
Álvarez Solís, Josep Ramoneda, Juan
Marsé, Maruja Torres, Angel Casas,
José Luis Guarner, Fernando Savater
o Joan de Sagarra, i en la vessant més
gràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia,
Jaume Bach, Juan José Guillén, Máximo,
Romeu, Vives, Vallés, Ludovico,
Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablo
l‘Por Favor’ va ser
sancionada, suspesa,
expedientada i segrestada en
més de cinc ocasions: la seva
economia no ho va suportar
o Julio Cebrián, als quals es va afegir
l’aportació internacional de Quino,
Fontanarrosa o Reiser. El sumari conjuminava
seccions fixes, generalment
literàries, amb pàgines o dobles pàgines
dedicades als acudits gràfics dels autors
estrella, tot aconseguint un conjunt força
coherent i representatiu del tarannà
de la progressia d’aquells anys.
Por favor sorgeix en les darreries del
franquisme, en un moment d’intensa
pugna per l’hegemonia de la transició, en
què la democràcia guanyava el carrer, en
què es van executar legal i il·legalment
moltes persones i en què els reformadors
del franquisme van guanyar la partida
a l’oposició. En aquest context, el contingut
clarament polític i molt lligat a
l’actualitat i d’esquerres sense adscripció
partidista de la revista atreu les sancions,
suspensions, segrestos (números
18, 35, 55, 71, 72...) i expedients. Unes
vegades amb la justificació de calmar
l’anomenat “búnquer” del franquisme,
com al seu primer tancament, que oficialment
va estar provocat per un dibuix
de Vives en el qual un cambrer li presenta
a Jesús Crist el compte del Sant
Sopar, d’altres per afeblir l’adversari. El
cert és que amb aquest càstig es va afeblir
molt l’economia de la publicació, tot
i que quan la revista era suspesa, la redacció
confeccionava una publicació alternativa
que sortia cada setmana amb
el nom de Muchas Gracias, però que no
deixava de ser una solució d’emergència
i insuficient. Aquesta problemàtica,
unida segurament a com es va resoldre
la transició, van fer que la vida de Por
Favor no passés de 1978.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 25
Núria Pompeia,
cronista de la vida quotidiana
Mireia Bofill
traductora, activista feminista
úria Pompeia, “catalana de llar·
n ga i esforçada vida, ha tingut
bastants fills (5), un sol marit,
infinitat de feines i ocupacions, i ha pu·
blicat diversos llibres (7, fins aleshores).
També ha col·laborat en no poques revis·
tes, la majoria lamentablement desapa·
regudes i ha estat redactora en cap de
dues d’elles (Por favor i Saber). Diu que
és una excel·lent mestressa de casa, cui·
nera de confiança i que li agradaria viure
al camp, de renda.” Així la presentava la
contraportada del seu darrer llibre d’hu·
mor gràfic, Cambios y recambios (1983),
resumint el que ella mateixa sempre ha
destacat de la seva trajectòria: la dedi·
cació durant molts anys a mantenir en
funcionament una família nombrosa, la
voluntat de donar expressió pública a
través dels seus llibres i dibuixos a les vi·
vències de la vida quotidiana, i l’aplicació
de l’experiència adquirida en la gestió de
la vida familiar a la tasca editorial i de
gestió cultural.
Tot i que, com ella mateixa explicava,
va començar a dibuixar com una mena de
passatemps, desprès d’haver experimen·
tat també amb l’escriptura i la pintura,
i sense cap vocació especial, en el dibuix
trobà un mitjà eficaç per connectar amb
lNúria Pompeia va trobar en
el dibuix un mitjà eficaç per
connectar amb el malestar de
moltes dones que se sentien
estafades per la societat
esposes i amants, i des de les lleis. Tot el
qual reclama urgentment una resposta:
la unió de les “donetes” de tot el món.
Són els anys d’eclosió del moviment
feminista a Catalunya que culminarien
amb la celebració de les Primeres Jor·
nades Catalanes de la Dona el maig del
1976, en l’organització de les quals Núria
Pompeia participa activament des de la
comissió de Cultura i en dibuixa el car·
tell. A partir d’aquí es multipliquen les
peticions perquè contribueixi amb els
seus dibuixos a difondre les reivindicaci·
ons i denúncies de les dones. Col·labora
regularment a la revista feminista Vindicación,
il·lustra les Cartas a una idiota
española de Lidia Falcón, i les seves “do·
netes” acompanyen cartells i octavetes
de les vocalies de dones i altres grups del
moviment feminista, fullets divulgatius
sobre anticonceptius i publicacions coe·
ducatives.
Història del moviment feminista
Tancat el període de la transició, quan
l’entusiasme del primer moment dóna
pas a un cert desencís i la vida quotidia·
na torna a instal·lar-se en la rutina, Nú·
ria Pompeia, cronista puntual de la vida
quotidiana, dóna compte d’aquest crei·
xent escepticisme en el que serà el seu
darrer llibre gràfic, el ja citat Cambios
y recambios (1983). A partir d’aleshores
la seva visió alhora càndida i descarna·
lLes seves ‘donetes’ van
acompanyar cartells i
octavetes de les vocalies
de dones i altres grups del
moviment feminista
el malestar de moltes dones que se senti·
en enganyades i estafades per una socie·
tat que no els concedia la possibilitat de
desenvolupar tot el seu potencial.
El seu primer llibre, Maternasis,
publicat el 1967, denuncia amb iròni·
ca empatia la mística de la maternitat.
No feia gaire que havia vist la llum la
traducció catalana de La mística de la
feminitat de Betty Friedan i tot just
havia passat un any des de la publica·
ció de La dona a Catalunya de Maria
Aurèlia Capmany, que denunciava la
precarietat de la inserció de les dones
en la societat i n’assenyalava les ar·
rels en la mitologia del rol maternal i
la subordinació de la dona al mascle en
el terreny de la sexualitat. Subordinació
que ja no és possible ignorar en un mo·
ment en què els costums estan canviant
ràpidament, almenys entre els sectors
més benestants, i que Núria Pompeia il·
lumina en el seu segon llibre, Y fueron
felices, editat al 1970.
Alliberament de costums
El 1971 publica, en edició bilingüe, Pels
segles dels segles, on reflecteix en dues
històries paral·leles el desconcert d’una
generació que ha passat en pocs anys del
domini d’un ordre social asfixiant, detin·
gut en el temps, segellat per les normes
d’una religió repressora, a un cert allibe·
rament dels costums, sota la influència
de les idees de l’existencialisme, el maig
del 68 i el hipisme, mentre la dictadura
manté el seu domini ferri.
Ja abans, el 1968 havia començat a
publicar a la revista Triunfo “La educa·
ción de Palmira”, amb guió de Vázquez
Montalbán. La noia Palmira, en qui
moltes han vist un alter ego de l’autora,
intenta orientar-se en la vida mentre va
rebent admonicions i consells, i ella no·
més escolta i dubta, fins que acaba tro·
Portada i detall del llibre Mujercitas, publicat el 1975
arxiu
bant l’única paraula sobre la qual pot
començar a bastir una vida pròpia, el so·
nor “Noooo!!” amb què es tanca la sèrie,
publicada en forma de llibre el 1972.
L’al·legat a favor de l’emancipació
femenina que feu de Palmira un perso·
natge en el qual moltes dones se senti·
ren identificades, dóna pas a un autèn·
tic memorial de greuges al seu següent
llibre, Mujercitas, publicat amb motiu de
la Declaració de l’Any Internacional dels
Drets de les Dones, el 1975. Un llibre
que, com adverteix l’autora en el pròleg,
“no és un conte, ni una historieta, i ni tan
sols un fulletó”… sinó una resposta a les
innumerables admonicions i etiquetes
que han hagut de suportar les dones, des
de la seva arribada al món, dels pares, a
l’escola, a la feina, a casa, com a mares,
da de les relacions i la vida en societat
s’expressarà a través de la seva vessant
d’escriptora, recuperada el 1981 amb el
llibre de relats, Cinc Cèntims, al qual se·
guiran dues novel·les, Inventari de l’últim
dia (1986) i Mals endreços (1997).
Potser la seva generositat en respondre
a les múltiples peticions de dibuixos des
dels moviments socials, sovint de forma
gratuïta, que compaginava amb el treball
professional com a il·lustradora de llibres
i revistes, la va portar a buscar en la pa·
raula escrita un refugi des del qual poder
expressar-se més lliurament.
El 1996 va realitzar el cartell de les
Jornades “20 anys de feminisme a Cata·
lunya”, un encàrrec amb el qual les orga·
nitzadores van voler fer un reconeixement
a les seves dones, nenes, “nines” i “done·
tes”, com a part integrant de la història
del moviment feminista al nostre país. La
seva tasca també ha estat reconeguda en
un vessant més ample amb l’atorgament
de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barce·
lona al mèrit artístic, l’any 2000, i de la
Creu de Sant Jordi el 2007.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 26
La Barcelona bruta dels ‘còmix’
elia herranz
na part de la joventut de la Barcelona
dels anys 70 es va pren-
U
dre la mort del dictador Franco
literalment com un viatge a la utopia de
la llibertat. Es desmarcava no només de
l’Espanya franquista sinó de la cotilla
de la polititzada lluita antifranquista:
matava “el pare” i apostava per inventar
la pròpia revolució personal. Volia
trencar amb tot, mirant-se en referents
culturals més llunyans (influències hippies,
beatniks...) cosa que li permetien la
concreta situació geogràfica d’una ciutat
de pas i, en la vessant política, la tradició
anarquista i llibertària d’abans de
la guerra. Molts dels protagonistes van
pagar molt cares les ànsies de llibertat
i posteriors decepcions i trampes del
sistema (sobredosis, alcoholisme, sida,
presó...). Però l’esclat creatiu sense precedents
d’aquells primers anys de democràcia
va canviar mentalitats i llenguatges
i va deixar un llegat que es va anar
transformant en múltiples branques, fins
avui. Perquè una de les característiques
del moviment anomenat “contracultural”
(underground, emmirallant-se en els pioners
americans) és que va connectar amb
el carrer. I una part essencial del per què
d’aquesta connexió van ser els còmics
(autobatejats còmix, per diferenciar-se
dels tradicionals). Perquè es podien trobar
fàcilment, guardar i tornar a llegir,
intercanviar, difondre. Arribaven als quioscos
dels barris, pobles i províncies. Els
missatges trencadors reforçats per la immediatesa
i la força de les imatges ensenyaven
a la joventut coses que mai abans
no havia vist i d’altra banda, els estava
lEl còmic “underground” va
parlar de tu a tu a la societat
del moment i va fer emergir
escenaris, personatges
i temàtiques inèdites
parlant de les seves pròpies vides, pors
i contradiccions. Els parlava de tu a tu.
Publicacions comiqueres com Star, la
pionera El Rrollo Enmascarado, El Víbora,
Rambla, Totem o Makoki van obrir els
ulls de diverses generacions introduint temes
inèdits o tabú com la llibertat sexual,
les drogues, la vida a les presons o la cultura
alternativa. Donaven pistes que existien
mogudes socials i culturals diferents de
les que ensenyaven els mitjans de comunicació
tradicionals. També van fer emergir
una Barcelona oculta, gens simpàtica, fora
del focus de la vida tranquil·la, benestant
o políticament correcta.
El Vívora, cómix para supervivientes
L’editor Josep Maria Berenguer potser
és una de les persones que pot tenir una
visió més panoràmica del naixement i
evolució del còmic “per a adults” a casa
nostra. Encara resisteix (i és una veritable
fita) publicant llibres i àlbums des de
L’esperit lliure dels fanzines
Autoeditats, fets amb
uns mitjans mínims, de
distribució cassolana,
de vegades flors d’un sol
dia (o d’un sol número),
els fanzines representen
l’essència del concepte
underground, per la seva
frescor i independència,
tot i que n’hi ha hagut
de veritable qualitat i
perseverància en el temps
Portada de la revista El Víbora dedicada íntegrament al cop d’Estat (1981)
l’editorial La Cúpula, situada a la plaça
de les Beates del barri de la Rivera del
Casc Antic, i va ser el responsable que la
revista de còmix El Víbora es trobés ininterrompudament
als quioscos durant
25 anys llargs (1979-2005). Una revista
que a més del mèrit de la continuïtat i
haver sabut evolucionar, va permetre al
públic de diverses generacions tenir accés
a creacions de qualitat per un preu assequible,
una de les claus del seu èxit popular.
“Fèiem costumisme, volíem parlar de
la realitat, d’allò que passava al carrer”,
explica. “I tot i que ens acusaven de ser
quatre hippies sense consciència política,
vam ser els primers que ens vam atrevir
a treure un número monogràfic, “Toda
la verdad sobre el Golpe”, com qui diu al
dia següent del cop d’Estat del 81” (un
número mític que va córrer veloç de mà
en mà i que encara està a moltes estanteries,
com moltes de les col·leccions de La
Cúpula). ¿Quina Barcelona trobàvem a
les pàgines de El Víbora? Doncs la ciutat
marginal de la prostitució, els “chulos” i el
cutrerío de la plaça Reial de l’Anarcoma
de Nazario; l’ambient platjero del dolche
far niente dels Garrirris de Mariscal; la
fauna humana del barri Xino d’Escalera
de Vecinos de Pons; les tribus urbanes del
Makoki de Borrallo, Gallardo i Mediavilla
o del Peter Punk de Max; la misèria moral
del justicier Taxista de Martí; la ciutat
obrera putejada per la crisi dels 80 al
Sangre de Barrio del Jaime Martín; la violència
nihilista de l’Angel d’Iron als 90...
per posar només alguns exemples d’un recorregut
de més de 300 autors (i autores!)
que van publicar a les seves pàgines, amb
una especial cura per donar a conèixer
material que es produïa a l’estranger, que
equilibrava la producció pròpia i que va
anar obrint veritables finestres culturals.
Com afirma Berenguer, “ens vam apartar
voluntàriament de les temàtiques que triomfaven
als còmics del moment -aventures,
ciència ficció, terror- per apostar per
una visió, minoritària, que apel·lava de
manera directa a la societat del moment”.
És simptomàtic que l’editorial del primer
número de El Víbora fos la mateixa que
la del número 179 de l’any 1995, l’especial
dels 15 anys, que començava: “Víbora,
el cómic que atenta contra el muermo y
las pirañas, el apalanque de los supervivientes
de esta aburrida, autoritaria, y, lo
que es peor, descangallada y estúpida sociedad,
te saluda, oh lector!”, per acabar:
“(...) si aún te quedan fe e ideales, no nos
acompañes, pero si tienes claro que eso en
general es una mierda y que lo único que
queda es reírse hasta ponerlos nerviosos,
aquí nos tienes”. Ganes de provocar, desmitificació
i desencís. Vocació contracultural.
El ‘mundillo’
No tot el còmic underground ha tingut
la vessant duradora i, com s’ha dit, “comercial”
de El Víbora. De fet, si per alguna
cosa s’han caracteritzat els còmix
Revistes que van
marcar època
Als anys 80 es podien trobar fins a 30
publicacions de còmics per a adults.
Destaquem algunes d’elles per la seva
continuïtat i relació amb Barcelona:
3 El Rrrollo Enmascarado (1973-
1975). Revista- fanzine editada a Gràcia,
elaborada per Nazario, Mariscal, els
germans Farriol, Pàmies, Roger Subirach
i Isa Barraquer. Per a molts, la pionera
de l’underground.
3 Star (1974-1980). Mítica revista de la
contracultura barcelonina que contenia
exhaustiva informació de la vida de
la ciutat. Tot un referent per a moltes
publicacions posteriors.
3 Totem (1977-1986). Publicació
dedicada de manera especial al còmic
per a adults fet a l’estranger.
3 Bésame Mucho (1979-1982). Revista
de còmic on van publicar autors com
Pons, Gallardo, Mediavilla o Fortuny.
3 Rambla (1982-1985). Especialitzada en
còmics d’autors autòctons.
3 Makoki (1982-84/1991-93). Inspirada
en el popular personatge escapat d’un
frenopàtic, representa la visió més
passada o bèstia de la Barcelona de l’època
és per la seva espontaneïtat, esperit
lliure, capacitat de reacció al moment,
i, no cal dir-ho, el voler i poder dels
seus creadors. Perquè bona part del seu
llegat efímer està en els fanzines que
apareixien i desapareixien als barris;
la cartelleria de tants i tants concerts;
les joies úniques que guardem després
de trobar-les a la llibreria Makoki de
Borrallo de la plaça del Pi (veritable lloc
de peregrinació i aprenentatge de tants
joves curiosos), el material que per quatre
duros te’n podies emportar del Saló
del Còmic quan encara quedava espai
per a la “quitxalla”... Ara estem a l’era
d’Internet. Li preguntem a Berenguer si
s’ensuma un “despertar contracultural”
en la Barcelona de CIU i de les acampades
(hi té tres fills “indignats”). “En el
plànol cultural ho veig fotut. Als anys
70, el Sónar hagués sigut contracultural.
Ara està promocionat per la Damm
i Vodafone”. Bon tema per a un fanzine,
ni que sigui digital.

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 27
L’humor gràfic avui
jaume capdevila, ‘kap’
dibuixant
a ja un pilot d’anys, Barcelona
F fou l’epicentre d’un neguit intel·
lectual transgressor i burleta que
donà lloc a la llarga tradició catalana de
revistes d’humor. Des de La Campana de
Gràcia i L’Esquella de la Torratxa a El
Be Negre, passant per Papitu, Cu-cut!, o
Xut!, diverses generacions d’humoristes
tocats pel geni esmolaren el seu tremp sa·
tiritzant a tort i a dret. El franquisme va
esbotzar aquesta tradició, que feu els seus
darrers espeternecs durant la transició.
Avui, quan s’escolen els darrers dies de la
primera dècada del segle XXI als quioscs
hom hi pot trobar quinze revistes dife·
rents de decoració i tan sols una d’humor.
Amb 34 anys a coll, a El Jueves, hi
trobem Manel Fontdevila, Albert Mon·
teys, J.L. Martín, Guillermo, Azagra,
Batllori, Kim, Bernet, Mariel i Manel
Barceló, Ventura, Fer, Maikel, Vizcar·
ra, Jordi March, Pallarés, o Gras, entre
d’altres. Cal dir, però, que en els darrers
anys, dirigida per Monteys, la revista
s’ha rejovenit, donant pas a un seguit de
col·laboradors molt joves, provinents del
món del fanzine i la historieta: Triz, Igor,
Ricardo Peregrina, Carmelo Manresa,
Jardí&Ariño, Morán, Bartual o Rubén
Fernández. Avui, amb la davallada de
lectors patida per tota la premsa de pa·
per, el repte de El Jueves és no ja gua·
nyar nous lectors sinó recuperar els que
havia tingut.
Viure perillosament
A l’ombra de El Jueves, impulsades amb
més passió que recursos, hi ha altres
revistes d’humor que intenten sobreviu·
re. Amaníaco s’edita a Barcelona des de
1991. Ja és a la seva tercera època, en la
que ha aplegat un grup d’autors de gran
qualitat, fet que li ha estat reconegut amb
el premi a la millor revista en el Saló del
Còmic de l’any 2009. Li mancaria, però,
ésser reconeguda amb les vendes que
mereix. També Retranca o El Clímaco
són iniciatives editorials vinculades amb
l’humor que, per dir-ho d’alguna manera,
viuen perillosament.
Si hom vol trobar alguna vinyeta sa·
tírica més ha de cercar-la als diaris. I és
que -per sort!- no hi ha gairebé cap diari
que no incorpori algun dibuixant satíric
a les seves pàgines. Els humoristes dels
principals diaris són noms consolidats a
la premsa des de fa força temps. Mingo·
te és a ABC des de finals dels anys 50!.
La resta són noms veterans, encapça·
lA l’ombra de ‘El Jueves’
intenten sobreviure
iniciatives editorials d’humor
gràfic, impulsades amb més
passió que recursos
lats per Máximo i Martinmorales (ABC),
Jordi Soler (El Punt), Nando (El Periódico),
Pilarín (El 9 nou), Batllori, Joma
i Ventura&Coromina (La Vanguardia),
L’Avi (El Punt), Fer (Avui), Alfons López
(Público), Ferreres (El Periódico), o Jap
(El Punt), noms que trobem a la frontissa
amb una generació que ja no va viure el
boom de les revistes d’humor dels anys
setanta, formada per dibuixants com
Eneko (20 minutos), Manel (Público), Pa·
llarés (El Mundo), Joan Tharrats (Avui),
Xavi Torrent i Lluís Puigvert (El Punt),
o Juanjo Sáez i Pepe Farruqo (Ara). A la
premsa esportiva trobem gent més jove,
com Caye a l’Sport, Kap a Mundo Deportivo,
i Guillermo a Marca.
És lògic que els dibuixants que hem
esmentat fins ara siguin més coneguts,
car treballen en els mitjans de més di·
fusió. De tota manera, la premsa local
De dalt a baix, portades de les
revistes Retranca i Amaníaco i tires
còmiques a Lamalla.cat i l’Sport
catalana compta amb ninotaires de gran
qualitat, amb un nivell a vegades superi·
or a noms molt més coneguts de la prem·
sa estatal. Si bé, potser no tenen tanta
difusió, mantenen l’interès i l’estimació
d’un gran nombre de lectors: Bergé, Er·
mengol, Balasch, Puyal, Faro, Marçal,
Óscar Sarramia, Lluís Capdevila, Ran,
Pilarín o el Sr. Edi.
Un altre món és el de les revistes. Hi
ha una gran quantitat de dibuixants que
es mouen per les publicacions setmanals,
quinzenals o mensuals, i és que és més
fàcil començar a publicar en alguna revis·
ta que en un diari. No totes les revistes
incorporen acudits, ni de bon tros, però
la presència d’un o més acuditaires enri·
queix les publicacions que els acullen.
No ens oblidem d’internet, i és que és
el mitjà on els nous dibuixants han tro·
bat la manera de fer arribar les seves cre·
acions als lectors. A la web s’ha establert
un canal bidireccional entre els creadors
d’humor i els seus consumidors. Els mit·
jans han perdut el monopoli de la difusió
d’imatges satíriques, si bé això també su·
posa un problema econòmic ja que molts
mitjans, especialment els digitals, no es·
tan disposats a pagar per un contingut
que els propis dibuixants ofereixen de
franc als seus blogs. Per això no esmenta·
ré webs personals ni webcòmics, malgrat
que n’hi hagi de ben interessants, però sí
els pocs mitjans digitals que han incor·
porat a la seva plantilla un humorista,
com els casos de Directe.cat amb Aleix
Saló, Lamalla.cat amb Jordi Canyissà,
Lainformacion.com amb Ferran Mar·
tín, Tottarragona.cat amb Elchicotriste,
o Tribunacatalana.cat amb Puyal; així
com webs que són més aviat plataformes
de continguts més que no pas mitjans de
comunicació però ofereixen als seus visi·
tants l’accés a l’humor dibuixat, com les
tires de Coragre a la web de l’Appec, o
Napi a tinet.cat. Acabaré esmentant ini·
ciatives digitals amb vocació de revista
com Elwebnegre.com o Elestafador.com
Fotut, com sempre
És fàcil ser jove i humorista avui? No ens
enganyem, la cosa està fotuda. Però re·
sulta que sempre ha estat així. Per una
banda, hi ha poques revistes, i és molt
difícil accedir als grans mitjans. Per al·
tra banda és més fàcil que mai donar a
conèixer la pròpia obra. Així com abans
el dibuixant d’humor es foguejava en re·
vistes de barri i publicacions locals, avui
es fa a través dels webcomics i els blogs.
Després cal, com sempre, tenir una mica
de talent i una mica de sort.
L’evolució dels mitjans de comunica·
ció sembla haver provocat una atomit·
zació del consum d’informació. Aquesta
informació es produeix i es consumeix
massivament i arriba per diversos ca·
nals (premsa, radio, televisió, internet,
mòbil) i formats, alhora que l’usuari
lA la web s’ha establert un
canal bidireccional entre els
creadors d’humor i els seus
consumidors, trencant el
monopoli dels mitjans
pot triar quina informació vol rebre i
com la vol rebre. L’evolució dels models
culturals cap a una societat molt més
audiovisual i tecnològica sembla haver
perjudicat, d’entrada, el format del pa·
per i l’humor gràfic sempre s’ha trobat
molt còmode en el format del paper.
Però també cal tenir en compte que en
una societat instal·lada en la cultura de
la velocitat, del consum ràpid i compul·
siu, de l’acceleració vital, la segregació,
el zàpping i el dèficit d’atenció, l’humor
gràfic, de fort impacte visual, amb el
seu format icònic carregat de contingut,
amb un llenguatge breu i distès, és un
dels ‘productes’ ideals per als consumi·
dors d’informació del futur. Sí, n’estic
convençut: l’humor gràfic té molt de
futur. Així com Torras i Bages deia que
“Catalunya serà cristiana o no serà” jo
m’atreveixo a proclamar que “La comu·
nicació serà divertida, o no serà”!

Còmics
CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 28
Les mil i una vides de Miguel Núñez
meritxell r. pauné
El còmic Miguel Núñez: Mil vidas
más, dedicat a la divulgació de
la lluita antifranquista i alhora
homenatge a aquest infatigable
activista d’esquerres, ha aconseguit
un èxit insospitat per als seus tres
autors. Ha estat guardonat amb el
Premi Nacional de Cultura 2011 en
la modalitat de Còmic per la seva
“intel·ligència i emoció, els vibrants
textos i les acurades il·lustracions”,
en paraules del jurat. “Si fos viu
hagués fet algun comentari irònic
durant l’entrega, segur!”, imagina
Pepe Gálvez, guionista i impulsor
del llibre juntament amb Alfons
López, que n’ha fet la narració
gràfica. Joan Mundet ha aportat
també el seu granet de sorra en
forma de dibuixos hiperrealistes a
llapis, gairebé fotos dibuixades, per
als fragments de context històric i
entre capítols.
L’obra compta amb 60 pàgines
d’historieta, repartides en catorze
capítols breus d’entre dos i vuit
pàgines, i 17 més de textos
biogràfics dels autors i del mateix
Núñez. Alguns dels passatges
han servit, a més, per il·lustrar
escenes del documental Al final
de la escapada, dirigit per Albert
Solé i també dedicat a l’activista
madrileny, que s’endugué el
premi Goya al Millor Documental
del 2009.
La gestació del còmic ha estat
Portada d’Alfons López i detall
d’una de les il·lustracions de
Joan Mundet
llarga, tres anys, i va començar
amb la complicitat del mateix
Núñez (Madrid 1920 - Barcelona
2008). “Vam començar a parlar-ne
el 2008 i fins i tot li vam ensenyar
una primera historieta [quatre
pàgines sobre una accidentada
cita clandestina], que va rebre
amb molt d’entusiasme i que
ensenyava a tothom que el visitava
a la residència!”, recorden López
i Gálvez. Amb l’ajuda d’Internet
i mesos dedicant-hi els caps de
setmana íntegres, van poder tirar
endavant el projecte des de ciutats
diferents i en paral·lel a les feines.
Soldat republicà, maqui al
Pirineu, pres polític torturat,
destacat membre del PSUC i
del PCE, diputat al Congrés i
més tard pioner de la cooperació
internacional i l’altermundisme,
alguns dels episodis vitals de
Una vida de
resistència
Miguel Núñez:
Mil vidas más
Pepe Gálvez (guió
i textos); Alfonso
López (historietes
i portada);
Joan Mundet
(il·lustracions)
Edicions Ponent,
2010
112 pàgines
15 €
Núñez tenen un enorme potencial
gràfic. Per exemple, les tortures
sofertes a la comissaria de Via
Laietana. “Segons el contingut les
vinyetes tenen un registre més
expressionista o més realista”,
raona López. El traç, en tinta
xinesa, es torna més viu en les
escenes de violència, convertint
el torturador en un monstre
animalitzat i evocant la fortalesa
d’un Núñez a qui res no aconseguia
fer confessar.
Aquest ‘cocodril vell’, com li
agradava autodenominar-se, es
va mantenir fresc fins a l’últim
dia: “D’aquí ve el títol, perquè
hagués fet i viscut mil coses més”,
explica Mundet. “Ni guardava
rancors ni explicava batalletes,
vivia mirant endavant. Malgrat
saber que estava terminal, li
encantava llegir sobre el futur i
els joves”, completa Gálvez. En la
seva última lluita, pel dret a una
mort digna, va triar la sedació
pal·liativa. Va aconseguir marxar
a la seva manera, plàcidament i
envoltat dels seus, com descriu
amb gran delicadesa el còmic que
l’homenatja.
Còmics
El traç dur del carrer
anaïs barnolas
La línia entre ser socialment accep·
tat o marginat és ben subtil. Les il·
lusions que, com una baldufa, fan
girar la rutina poden esvair-se en
un tres i no res i fer-la saltar pel
precipici de la desolació. Sense un
llit on caure mort, amb ningú a qui
li preocupi la teva existència, acabes
deambulant pels carrers del difícil
retorn. Precisament és això el que
li va passar al dibuixant de còmic
Miquel Fuster. Va viure l’època de
la bonança dels il·lustradors, en els
anys 80, treballant com a freelan·
ce per a empreses de l’Europa del
nord, agències com Toutain Editor i
Norma Editorial. Però, d’un dia per
l’altre, la fràgil joguina de la bona
ratxa es va trencar. El desamor, la
depressió i un incendi a la llar -que
poc després va comportar el desno·
nament- el van condemnar a extra·
viar-se pels carrerons de la culpa i
del remordiment.
Quinze anys va estar vivint
al carrer, emmanillat a l’alcohol.
Malvivint de la mendicitat i dels
quatre duros que es treia venent
quadres de toreros i de flamenques
a les Rambles. Fins que va
decidir abandonar aquell “suïcidi
espiritual” i recórrer a la Fundació
Arrels, l’entitat que des del 1987 es
dedica a l’atenció de les persones
sense llar. Fuster volia tornarse
a guanyar la vida dibuixant i
va obrir un blog (miquelfuster.
wordpress.com) el qual va
desembocar en el còmic 15 años en
la calle de l’editorial Glénat, obra
que darrerament li ha merescut
el premi del públic del Saló del
Còmic de Barcelona i que ha anat
acompanyada del segon volum
Llorarás donde nadie te vea.
Amb traçats nerviosos, secs i
durs, el dibuixant relata, amb un
estil gràfic personal i una narrativa
reflexiva i rigorosa els seus dies,
la majoria d’ells calcats els uns
als altres, regirant les papereres,
sentint-se dir “posa’t a robar que
a la presó tindràs llit i un plat de
menjar”. Amb episodis com el seu
company de plaça, el Felipe, que
li va donar, en un acte altruista i
d’amistat, els dos últims cartrons
de vi que tenia per ajudar-lo a fer-li
Portada del
primer llibre
de Fuster i
detall de la
seva segona
obra, Llorarás
donde nadie
te vea
passar la síndrome d’abstinència.
Sempre amb els monuments
mítics de la ciutat que fan acte de
presència al fons de les vinyetes
i que aconsegueixen posar-hi
encara més realisme al dibuix.
A través de gargots del dolor,
Fuster explica com es viu el fet
de romandre despert tota la nit
per por a patir agressions, com la
pallissa que una nit dos joves li
van donar i que el van deixar sense
forces ni per insultar-los mentre
marxaven rient. Cansat que els
agents de seguretat el fessin fora
dels aparadors dels caixers, o que
les burles dels joves que el cap
de setmana entraven al caixer
automàtic per treure diners o fer-se
ratlles de cocaïna el despertessin.
A la fi, va decidir agafar el tren
i travessar la muntanya del
Tibidabo, per anar a passar les nits
al bosc, on almenys allà estaria
protegit dels insensats.
Però malgrat la marginació,
Fuster intenta no acumular rancor
ni alimentar la impotència. Per a
ell, el pitjor tracte no només són
els insults verbals o els gestos de
menyspreu de la gent, sinó que
l’ignorin absolutament. És a dir,
aquells que menystenen l’últim
que li queda a un sense sostre: el
reconeixement de la seva pròpia
existència. Els indigents, comenta:
“no ens lamentem dels diners que
hem gastat pels altres, en canvi,
aquestes persones, a qui la vida els
ha afavorit, mostren ingratitud”.
Pintar a la vora
del precipici
Miguel, 15 años
en la calle
Llorarás donde
nadie te vea
(segundo
volumen)
Miguel Fuster
Ediciones Glénat,
2010 (1r volum),
2011 (2on volum)
17,95 €

albert balanzà
periodista
CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 29
“La gent ja no és tan dòcil com als 90”
ntrevistem el dibuixant
E Carlos Azagra a casa
seva, al barri de Sant
Martí, el teixit associatiu del
qual -i el de la resta de la ciutat-
sap que sempre pot comptar
amb la seva pluma per il·lustrar
qualsevol moguda reivindicativa
o popular.
Després dels més de trenta
anys de carrera que portes
a les espatlles, com veus ara
Barcelona per pintar-la en
una vinyeta de còmic?
Barcelona continua sent interessant,
com sempre, i és un
punt de referència des del moment
que veus la quantitat de
dibuixants que hi ha, i que tots
són molt bons, són els millors. A
Madrid, els Forges, Máximo…
són d’una altra manera. Però
sí que és veritat que també els
mitjans de comunicació i les
empreses, i nosaltres mateixos,
ens anem tallant una mica. Som
menys incisius.
Des de quan passa això,
aquesta autocensura?
Doncs des de la desaparició
de Jaume Perich. Ningú no ha
agafat el seu relleu i no hi ha
ningú que se li assembli. No hi
ha dibuixants amb el llapis esmolat,
encara que dibuixin bé i
siguin bons.
Però de qui és més culpa
això, del dibuixant o de
l’empresa?
L’empresa colla més que
el dibuixant, perquè no ven,
perquè no quadren els números.
Però tampoc nosaltres no
hem sabut seguir ficant-nos
amb el poder polític com ho
fèiem amb el Partit Popular
quan manava Aznar. No hem
sabut ficar-nos amb el PSOE.
No sé per què, perquè al cap i
a la fi els que manen sempre
tenen una mateixa actitud i
nosaltres sempre hauríem de
donar-los canya.
Home, ara sembla que vénen
bons temps per a l’humor,
si el PP torna al poder a
Espanya.
Sí, seran temps interessants,
tristament interessants. El Jueves
tenia unes vendes molt millors
amb Aznar que amb Zapatero.
Si el retorn del PP implica
que El Jueves es vengui més, de
conya. Si no t’ho mires així, t’entra
la depressió.
Alguna vegada has explicat,
però, que el perfil del lector
de El Jueves ha canviat.
Sí, els estudis que s’han fet
diuen que abans el perfil era el
d’un home, gran i d’esquerres i
ara és una dona, jove i de centre-dreta.
Abans això era impossible,
i a més quedava fatal dir
que votaves el PP.
Tenint en compte això i que
El Jueves és una publicació
nascuda a Catalunya, creus
que el PP ja és finalment un
partit normal a casa nostra?
Comença a ser preocupant
que ho sigui. És l’ala més dretana
de CiU o la castellanoparlant.
Sembla irreal que governi
Badalona o que s’hagi democra-
Carlos Azagra
Carlos Azagra
Dibuixant
titzat, perquè abans era el més
fatxa que hi havia a Catalunya.
Sí, ja és poc a poc un partit normal,
tot i que no ens agradi.
Què creus que farien Pedro
Pico y Pico Vena amb els
dirigents de Plataforma per
Catalunya?
M’ho callo perquè m’acusarien
de terrorisme, però sí que
diré que és preocupant que Plataforma
surti, perquè són molt
pitjor que el PP i perquè estan
disposats a trencar la baralla.
No se’ls ha de donar ni un dit
perquè ells sempre s’aprofiten
d’això. També, però, penso que
és un toc d’atenció a l’esquerra
i al “bonisme”.
Ja no hi són ni el Perich ni
l’Ivà, ara s’ha jubilat l’Òscar,
tu tens menys pàgines a El
Jueves… Què queda de tot
allò que hi havia quan vas
començar?
Cada temps és diferent i ens
hem tornat conservadors: amb
el treball, amb la parella… Que
existeixi El Jueves ja és fort,
i si ha de ser una mica menys
Papus, doncs cap problema.
Potser la societat no demana
tant ara, vol més evasió i
menys radicalitat, i també és
bo donar oportunitats a la gent
nova que arriba. El dibuixant
ha de tenir on practicar, com jo
vaig tenir el rodatge al Diari de
Barcelona.
Què recordes d’aquells teus
inicis a Saragossa?
Doncs sobretot del meu mestre,
Labordeta, i d’Andalan, el
primer diari on vaig col·laborar.
Després a Barcelona vaig viure
l’aventura del Col·lectiu Butifarra
en una època que hi havia
molts diaris: Tele/Exprés, Mundo
Diario… Recordo Joaquim
Ibarz, Huertas Claveria, Manuel
Campo Vidal. També són
models de periodista que han
anat desapareixent. Jo sempre
he identificat aquestes actituds
amb els valors de l’esquerra,
però potser tenen la raó els indignats,
que diuen que tots són
iguals. No ho sé, jo sóc dels idiotes
que encara continua votant.
Com va ser la teva primera
vinyeta?
Era a Andalan, un tema de
futbol, sobre el Real Zaragoza.
És curiós perquè el tema futbolístic
a mi em rellisca. I anava
acompanyat d’un tema molt profund
sobre la lluita de classes al
futbol.
Doncs us n’heu fet un fart
de parlar de futbol els
dibuixants…
Perquè també podem parlar
de política. Això ho deia l’Ivà. I
l’Òscar, el que més n’ha parlat,
no era fanàtic del Barça ni res,
però va tenir tirada amb el Jordi
Culé.
A la vista de l’evolució de El
Jueves, es podria dir que tu
sempre vas ser el raret de la
redacció?
Al principi, sí. Hi havia cartes
de protesta que arribaven a
la redacció i deien que me n’anés
a Makoki o a El Papus, que era
més gruixut i menys selecte. I
jo venia de la línia bruta, la línia
xunga. I també em criticaven
per parlar de Batasuna, de
Negu Gorriak, de la kale borroka,
que era la lluita i que em
semblava bé en aquell moment.
Ara em diuen comunista, roig…
tot això m’enorgulleix.
Ara tens una altra via de
connexió amb els lectors a
través del teu blog.
Sí, no tinc massa visites però
hi ha alguna curiositat: cada dia
rebo una dotzena de visites d’un
convent de monges de clausura
d’un poble de Burgos. I això em
fa molta gràcia.
Tornant a la professió: el
dibuixant s’assembla al
músic en el fet que la gent
ignasi r. renom
Ninotarire de
l’inconformisme
Carlos Azagra (Morón
de la Frontera, Sevilla,
1957), criat i educat a
Saragossa per professors
com José Antonio
Labordeta, va arribar de
ben petit a Barcelona on
ben aviat es va convertir
en el dibuixant de còmic
més reivindicatiu. Des de
1984 que setmanalment
se’l veu a les pàgines de
El Jueves, però el seu
traç inconfusible, fins i
tot present a la bústia
de casa seva ara a Sant
Martí, forma part de
l’imaginari col·lectiu de
diverses generacions.
Fundador del Partit de
la Gent del Bar (PGB),
com a ninotaire es va
iniciar a Andalan fins
que el 1975 va arribar a
Catalunya i va integrarse
al col·lectiu Butifarra,
amb els quals va fer
els primers cartells de
la FAVB. Sens dubte
passarà a la història
com el creador de Pedro
Pico y Pico Vena, els dos
punkis de “El Jueves”,
i com a retratista
de la Barcelona més
inconformista.
es pensa que només es
diverteix quan també està
treballant?
Sí, hi ha la imatge que el dibuixant
no és periodista, i fins i
tot els periodistes, una mica envejosos,
no reconeixen que amb un
traç es pot resoldre millor un article
profund. Jo crec que continuem
sent un complement perfecte.
Has tingut algun referent a
la premsa escrita?
A banda del Perich, El Roto
sobretot. Gent que domina la
política… Ara mateix, per exemple,
els dibuixants també han
tingut molta veu a l’hora de retratar
els indignats, encara que
també han anat una mica despistats.
Què penses de la nova
generació de dibuixants,
més moderns, més “cool”,
com en Juanjo Sáez. Tu vius
a la Verneda, com el seu
personatge, Xavi Masdéu…
No me’ls he trobat mai ni a
un ni a l’altre. Jo m’ho passo
molt bé, em diverteix i sens dubte
té el meu suport, com tots els
nous dibuixants que surten. Gin
sempre deia que no hi ha dibuixants
millors o pitjors, sinó diferents.
El planter que ha donat
Catalunya és impressionant,
des de El Bé Negre, el Cu-Cut…
I ja tens el teu pronòstic
sobre el futur del moviment
15-M?
Doncs no, però tinc clar que
no dificultarà que el PP guanyi
les eleccions. Perquè l’assemblearisme
està molt bé menys quan
plou, oi? Ara ha sortit bé perquè
fa bon temps, però no pots contradir-te
a la primera i acceptar
un local de l’Ajuntament. El que
tinc clar és que plogui o nevi
s’ha de seguir donant canya. I
més amb aquests alcaldes que el
primer que fan quan arriben al
càrrec és apujar-se el sou. Contra
aquests, canya.
En aquesta època de
dispersió política també han
sortit més que mai propostes
de partits antisistema o de
deslegitimació de la política
per la via del humor, com la
CORI o el PATO. Ara el PGB
trauria vots?
Sí, segur que sí. I no passa
massa temps sense que algú
m’ho demani. Però la veritat és
que fot mandra i sempre surten
els aiatol·làs que et diuen que
vols viure de la política. Segurament,
pels que hi ha manant,
nosaltres ho faríem millor.
Has tornat a dibuixar ara més
a Saragossa que a Catalunya.
Un retorn als inicis?
Ara faig Pedro Pico y Pico
Vena allà des que van sortir de
El Jueves per votacions dels lectors.
Ja se sap: els meus lectors
són abstencionistes i sempre
perdo aquest tipus de consultes.
La democràcia és així.
Et queda corda per estona.
Sí, perquè vénen temps durs
i arriba gent amb ganes de muntar
brega. I nosaltres ja no somtan
dòcils com als anys noranta.
La gent comença a ser valenta:
és meravellós que s’hagi desitjat
una vaga general al marge dels
sindicats!
Diga’m una frase que el
Perich escriuria ara en una
vinyeta sobre la situació
actual.
No et creguis res del tot o
te la poden colar per qualsevol
banda.
Pedro Pico y Pico Vena
serien més expeditius? A
l’estil Labordeta?
Sí, engegarien a la merda tothom.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 30

33 Amnistia
Internacional
fa 50 anys
34 Barcelonins
d’arreu: la
búsqueda
CARRERS
CARRER119 juliol 2011 CARRERS 31
35 La Perona
d’Esteve
Lucerón
El dissabte 11 de juny, els veïns
i veïnes de la Bordeta van fer
seu el recinte de Can Batlló, una
antiga fàbrica els terrenys de la
qual han d’acollir equipaments.
Després de 35 anys esperant que
l’Administració fes la seva feina,
el veïnat ha començat a gestionar
una de les naus. Hi vol fer una
biblioteca
El veïnat entra a Can Batlló
néstor bogajo
Els veïns havien avisat. Estaven
farts d’esperar. De veure com les
parets de l’enorme recinte fabril
de Can Batlló convertien en un
bunker mig barri de la Bordeta. Ho
van dir el 2009, tres anys després
que s’aprovés el pla que destina els
terrenys de l’antiga fàbrica a zona
verda, equipaments i habitatge:
“si l’1 de juny del 2011 no hi veiem
moviment, hi entrarem”. I dit i fet.
Un petit exèrcit -cívic i festiu- va
aplegar-se el dia 11 davant l’entrada
del recinte. S’havia dividit en
tres columnes, que partiren de la
plaça de Sants, la rambla de Badal
i la plaça de la Farga. Al migdia,
després d’una gran traca, el veïnat
-guiat per un puny gegantí- travessava
la porta. Les celebracions -la
música, el menjar, les reunionsvan
durar tres dies.
No va caldre emprar la força.
Poc abans del “Dia D”, la propietat
va accedir a negociar directament
amb els veïns la cessió d’una
nau del seu gust, no com la que
havia ofert l’Ajuntament setmanes
abans, un edifici perimetral,
lSembla que arriba
l’hora de recollir els
fruits d’una lluita que
té els seus orígens el
1976 arran el PGM
lCan Batlló és un bon
exemple de com ha
funcionat la lògica
especulativa els darrers
anys a Barcelona
jona linuxbcn
Els veïns i veïnes de la Bordeta celebren la recuperació de part del recinte de Can Batlló per al barri
facció. No podia ser d’una altra
manera. Entraven a la nau -cedida
de la propietat a l’Ajuntament
i de l’Ajuntament als veïns- i,
qui més qui menys, feia els seus
plans: “aquí hi pot anar una sala
d’assaig”, “aquí, la biblioteca”,
“caldrà habilitar una saleta com
a magatzem per a les eines”. I és
que hi ha molta, moltíssima feina
per fer, ja que el recinte no
està, precisament, llest per ocupar.
Tanmateix, sembla ser que
-per fi!- ha arribat el moment de
les alegries. De recollir els fruits
d’una lluita que té els seus orígens
el 1976 (veure “El cor robat” de la
pàgina 39 d’aquest mateix número
i la pàgina 9 del Carrer 116), quan
el Pla General Metropolità decidia
que Can Batlló havia d’acollir zona
verda i equipaments.
Pel camí, un llistat interminable
d’anècdotes. De tot tipus: gracioses,
lamentables, indignants. Els
veïns de Sants i la Bordeta expliquen
que, quan es va inaugurar
l’aparcament provisional de Can
Batlló, el desembre passat, Jordi
Hereu, corprès per les dimensions
El Bloc 11: posant fil a l’agulla
del recinte fabril, va demanar que
l’11 de juny li donessin un mall i
un casc, que ell enderrocaria una
de les parets. “Regidora Moraleda,
això de Can Batlló ho hem de fer:
vostè també ha de venir a tirar la
paret”, deia, jovial com sempre,
l’alcalde. Per sort, no va caldre la
seva ajuda.
El projecte resta aturat
“Sempre hem vist molt clar que
ens estaven enredant. Des del 97,
han estat explicant-nos històries,
coses meravelloses, de ciència
ficció”, manté Josep Maria Domingo,
president del Centre Social de
lEls veïns s’han dividit
en vuit comissions de
treball i prenen les
decisions importants
a l’assemblea
Sants. “Parles amb un i et diu una
cosa; parles amb l’altre i te’n diu
una altra. Ens emprenya la poca
transparència que hi ha”, apunta
Enric Jara, vocal de la Comissió
de Veïns de la Bordeta. Can Batlló
és un bon exemple de com ha
funcionat la lògica especulativa
a Barcelona en els darrers anys:
“L’Ajuntament no tenia diners i
ha esperat que la “festa” la pagui
la creació d’habitatge lliure:
cada vegada que es modificava el
projecte, sortien 200 pisos més”,
apunta Jara. Ara que els pisos no
es venen, ningú no en vol construir.
I el projecte resta aturat.
Menys el Bloc 11.
ubicat sobre futura zona verda. El
veïnat volia una de les naus històriques
i consolidades, com la que
ara tenen, el Bloc 11. La data -l’11
de juny-, escollida gairebé a l’atzar,
ha esdevingut determinant.
La coincidència amb el procés
electoral -promeses, campanya
i investidura pel mig-, sumada a
l’onada d’indignació que va viure
Barcelona durant aquells dies, va
fer que l’Ajuntament -el sortint i
l’entrant- i la propietat -la immobiliària
Gaudir- busquessin una solució
ràpida. Sabien que els veïns
tenien preparat un pla estratègic
d’ocupació: el seu particular “desembarco
en Dunkerque”.
Molta feina per fer
L’11 de juny, les cares dels veïns
i les veïnes eren plenes de satis-
Els veïns s’han dividit en vuit comissions
de treball: Model de gestió, Disseny de
l’espai, Infraestructura, Negociació,
Reivindicació, Biblioteca, Activitats i
Difusió. Les decisions importants les
prenen a l’assemblea, que sol congregar
60 o 70 persones de totes les edats.
“Això és important perquè no hi hagi
guetos”, apunta Domingo. Aquesta
transversalitat ja es va donar durant
les reivindicacions impulsades per la
plataforma ‘Can Batlló és pel barri’,
que va comptar amb l’ajuda de les
entitats de joves de la zona -Can Vies,
LaCol, Assemblea de Barri de Sants-,
escoles, agrupaments escoltes, etc.
Aquesta mobilització, tan heterogènia,
va atemorir la propietat, que va cercar el
recinte amb filferro d’espines dies abans
de l’anunciada ocupació, tot deixant-lo
com si fos un camp de concentració.
El Bloc 11 ha d’esdevenir un espai per
a joves i gent gran. El primer projecte
en materialitzar-se és la Biblioteca
Popular Josep Pons. Tenen 500 llibres
que ordenaran en un altell de manera
provisional. Quan decideixin el lloc
definitiu, hi traslladaran les donacions
aparaulades, uns 5.000 llibres més. La
Comissió de Biblioteca la formen una
quinzena de persones -professors, exprofessors,
estudiants d’Història...-, que
als inicis faran més feina de fuster que
no pas de bibliotecari. Santi Medina,
membre de la comissió, diu que volen
una biblioteca “autogestionada, que
depengui el mínim de l’Administració”,
i que esdevingui “un lloc de trobada, on
poder fer conferències, presentacions de
llibres o repàs per als nanos”.
“Ara és hora de consolidarse
a l’espai, de donar-li vida, i de
pressionar com a bojos perquè tot el
que falta és que es desencalli d’una
punyetera vegada”, apunta Domingo.
Abans, però, és imprescindible acabar
d’indemnitzar treballadors, industrials
i veïns. El veïnat espera que es faci
efectiva la dotació econòmica per
pagar les indemnitzacions aprovada
per l’anterior govern municipal
-l’allargada ombra de les retallades fa
molta por-. De moment, CiU ha dit que
vol canviar la junta de compensació
per un sistema de cooperació, que
ha de permetre l’Ajuntament fer-se
càrrec de les indemnitzacions. El
cert és que, durant el buit de poder
al consistori, els veïns no han pogut
negociar res. Però no s’estan de braços
creuats. Volen fer unes jornades de
portes obertes per la festa major de la
Bordeta. La lluita continua.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 32

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33
Aministia fa 50 anys
jose ángel borlán
activista d’amnistia
internacional Catalunya
Dos estudiants alcen les seves copes
i brinden per la llibertat. Portugal,
1960. Són detinguts i condemnats
a set anys de presó. La
dictadura de Salazar no tolera la
dissidència.
Peter Benenson, advocat britànic
actiu en la defensa del drets
humans, llegeix en un diari londinenc
una petita notícia que es fa
ressò de la condemna als estudiants.
Indignat, truca uns amics i
comença a muntar una resposta
internacional per intentar alliberar-los.
El 28 de maig de 1961 , el diari
The Observer publica un article
de Benenson, “Els presos oblidats”
(The Forgotten Prisoners), que engega
una campanya anomenada
“Crida per l’Amnistia 1961” per
pressionar els governs en favor de
vuit presos de consciència d’arreu
del món.
L’article començava dient:
“Obriu el vostre diari qualsevol
dia de la setmana i trobareu una
notícia de qualsevol part del món,
sobre algú que ha estat detingut,
torturat o executat perquè les seves
opinions o la seva religió són
inacceptables per al seu govern.
Són uns quants milions de persones,
empresonades, i no totes rere
el teló d’acer o de bambú, i cada
vegada n’hi ha més. Llegint el diari
es nota un desagradable sentiment
d’impotència. Tot i això, si aquests
sentiments desagradables de tot el
món poguessin unir-se en una acció
comuna, es podria fer alguna
cosa efectiva.”
Resposta massiva
La reacció a l’article va ser immediata
i aclaparadora: milers de
cartes i donatius, juntament amb
gran quantitat d’informació sobre
presos de consciència. Aquesta
preocupació es va canalitzar posant
els simpatitzants en relació
amb altres que vivien a prop seu
i animant-los a constituir grups.
Havien de posar-se en contacte
amb les famílies dels presos, enviar
regals i recaptar diners per
Cada any, pels volts del 28 de maig,
Amnistia Internacional presenta
simultàniament a tot el món el seu
“Informe Anual sobre l’Estat dels Drets
Humans”. S’estructura en dues parts:
una anàlisi de l’estat dels drets humans
a nivell global i per àrees geogràfiques, i
l’informe detallat país per país.
Per als estats, sobretot els de caire
democràtic, és una humiliació sortir a
l’Informe. En el de 2011, l’organització
destaca que hi ha restricció il·legítima
de la llibertat d’expressió a 89 països;
s’està demanant l’alliberament de
presos de consciència a 48; s’han
documentat tortura o altre tipus de
maltractaments a 98; dues de cada tres
persones no poden accedir a la justícia;
s’han investigat judicis injustos a 54
països... I una positiva: el 1977 només
16 països havien abolit la pena mort per
a tots els delictes, avui ja són 96.
Pel que fa a Espanya, l’Informe
d’enguany dedica tres pàgines (per
odre alfabètic, entre Eslovènia,
amb una, i Estats Units, amb cinc)
amnistia internacional catalunya
Grup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en un
acte contra la pena de mort
lActualment Amnistia
té més de tres
milions de membres
i simpatitzants i està
present a 150 països
a elles i, sobretot, havien d’escriure
al pres, encara que no fos
possible una resposta. La idea era
que el pres sabés que algú en un
altre lloc del món es preocupava
per la seva situació.
Així naixia un moviment internacional
de defensa dels drets humans
que de seguida va comptar
amb divuit seccions nacionals i 850
grups d’activistes en vint-i-set països.
En l’actualitat, Amnistia Internacional
té més de tres milions
de membres i simpatitzants i està
present a 150 països.
Contra la tortura i la pena de
mort
Mentre un professor sud-americà
és torturat per la policia, obren
una línia telefònica entre la cambra
de tortura i la llar del detingut,
obligant la seva dona a escoltar
els crits de dolor del seu marit.
Durant la terrible experiència, la
dona mor d’un atac de cor. El pres
sobreviu i li és permès d’exiliar-se
amb els seus fills. Després explicaria
a Amnistia: “van matar la meva
dona. M’haguessin mort a mi també,
però vostès van intervenir i em
van salvar la vida”.
A partir de la dècada dels anys
setanta, l’organització obre els
seus horitzons de treball i engega
dues campanyes mundials: l’abolició
de la tortura i la fi de la pena
de mort. El 1977, Amnistia Internacional
rebria el Premi Nobel de
la Pau.
En els vuitanta, s’hi afegiria
el treball en favor de la població
refugiada i contra els abusos de
grups armats d’oposició i la presa
d’ostatges. També és el moment
en què es comencen a publicar
materials d’educació en drets humans.
Als noranta, Amnistia llança
diverses campanyes contra els homicidis
polítics, les desaparicions
forçoses i les execucions extrajudicials,
sobre els drets de les dones
i per demanar una Cort Penal
Internacional permanent. També
contra les mines terrestres, sobre
els nens i nenes soldats i sobre el
comerç d’armes lleugeres.
El començament del nou segle
ha obert noves perspectives
de treball en drets humans. Es
feia la primera campanya digital
(www.stoptorture.org) i es reforçava
el treball a favor dels drets
Un informe esperat... i temut
a les preocupacions d’Amnistia
Internacional sobre l’estat dels drets
humans. Destaca que “persisteixen les
denúncies de tortura i maltractaments
infligits per membres de les forces
de seguretat” i “les investigacions
realitzades sobre aquest tema van
continuar sent inadequades”. També
persisteixen les “denúncies sobre
càstigs corporals, aïllament, prescripció
indeguda de medicaments i assistència
mèdica insuficient en centres per a
menors d’edat amb problemes socials o
de conducta”.
Destaca també la violència contra les
dones i el judici contra el jutge Baltasar
Garzón per investigar violacions de drets
humans durant la dictadura.
De les denúncies que tenen a
veure amb Catalunya: la utilització
per part d’alguns polítics del racisme
i la xenofòbia com a instrument
d’enfrontament partidari i les
previsions de retallades socials que
van contra els drets humans de les
persones empobrides
econòmics, socials i culturals que
ha arribat fins avui amb l’actual
campanya contra la pobresa “Exigeix
Dignitat”. L’altre gran focus
d’activitat ha estat la lluita contra
la presó de Guantánamo i totes les
conseqüències de la “guerra contra
el terror”.
Barcelona, 1978
Col·laboradors anònims espanyols
d’Amnistia Internacional coincideixen
el 1976 en un acte organitzat
pel CIDOB a Barcelona on es presentava
públicament una campanya
sobre la tortura a l’Uruguai. No
es coneixen entre ells. Així comença
la creació de la secció espanyola
d’Amnistia, constituïda finalment a
Barcelona l’estiu de 1978.
Un dels anònims assistents era
el pare claretià Manuel Casanoves.
Estava exiliat a Londres el
1961 quan Peter Benenson (que
coneixia molt bé la realitat de la
dictadura a Espanya) va publicar
l’article sobre els presos oblidats.
En el primer número de la revista
“Amnesty” de 1962, Casanoves
escrivia un article titulat “Protesta
catalana” en el qual parlava
del poble català com un “pres de
consciència col·lectiu”. Ell fou el
primer president de la secció espanyola
d’Amnistia.
Una de les fites més importants
de la secció va ser la campanya de
recollida de signatures l’any 2003
contra la lapidació de les nigerianes
Amina Lawal i Safiya Huseini.
Dels deu milions de signatures
d’arreu del món, més de la meitat
van sortir d’aquí. L’altre moment
important va ser el concert celebrat
a Barcelona el 10 de setembre
de 1988. Sota el lema “Drets
Humans, Ja”, noranta mil persones
es van aplegar al Camp Nou per escoltar
les cançons de Bruce Springsteen,
Tracy Chapman, Sting, Peter
Gabriel, Youssou N’Dour i El Último
de la Fila.
Actualment, l’organització a
Espanya té 63.000 socis i sòcies
(11.700 a Catalunya) amb prop de
2.000 activistes en 95 grups locals
i universitats. Més de mig milió de
ciberactivistes col·laboren habitualment
en les accions i campanyes
a Internet..
En 5
paraules
Glòries
Enderroc de l’anell
Les associacions de veïns de
Sagrada Família, Clot-Camp de
l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc
han manifestat en un comunicat
públic el seu total desacord amb
la proposta del nou regidor de
Sant Martí, Eduard Freixedes,
d’aturar la construcció dels túnels
i l’enderroc de l’anell viari de
Glòries. Les associacions estan
d’acord en “millorar el projecte i
planificar raonablement les obres,
però sense que això signifiqui
afegir més anys d’endarreriments”.
Posteriorment el responsable
d’Urbanisme ha desautoritzat el
regidor i ha manifestat que es
reunirà amb els veïns.
Esquerra de l’Eixample
Més endarreriments a la
Model?
La consellera de Justícia, Pilar
Fernández Bozal, vol replantejarse
el conveni firmat per la
Generalitat i l’Ajuntament per
a la presó Model. Suposaria
l’elaboració d’un nou projecte,
ja que per a la consellera Bozal,
l’aprovat és insuficient. Si
afegim la situació financera de
la Generalitat, l’ajornament pot
significar més anys d’espera.
Espera per a uns presos que viuen
indignament i per a uns barris que
necessiten sòl per als necessaris
equipaments.
Sant Gervasi
Salvem el ginjoler!
La construcció d’un centre de
serveis socials pot afectar un
ginjoler situat al carrer Arimon. És
l’exemplar més antic de Catalunya
i potser d’Europa. L’any 2007
els veïns i veïnes van recollir
1.400 firmes perquè el solar es
convertís en plaça. L’equipament
és important per a la barriada,
però el veïnat està disposat a
salvar aquest exemplar únic. S’ha
sol·licitat que s’aturin les obres i
que es realitzi un informe.
Nou Barris
Casals de Joves
Els casals de joves de Roquetes
i Prosperitat estan gestionats de
fa anys per entitats creades pels
mateixos joves dels barris. Tenien
la promesa del districte que
l’any 2011 passarien a conveni.
Per desídia, no volem pensar
que per mala fe, s’han passat
tots els terminis, no s’ha firmat
el conveni i ara la seva gestió
perilla. Les entitats de Nou Barris
recolzen la continuïtat d’una
gestió que consideren exemplar.
Ara li toca resoldre la papereta
a la nova regidora. Per si no són
prou maldecaps, el solar on havia
d’ubicar-se el casal de joves
provisional de Prosperitat, ara
resulta que no és de titularitat
municipal i els barracons
prefabricats no tenen lloc on
complir la seva funció.
Poblenou
Aigües freàtiques
L’AV del Poblenou denuncia la
pèrdua de litres i litres d’aigua
arrel d’unes obres del carrer
Bilbao amb Diagonal. L’alt índex
d’aigua freàtica acumulada al
subsòl és una realitat que causa
nombrosos maldecaps per les
filtracions en els aparcaments i
baixos d’ascensors, a la vegada
que es perd per a possibles usos
secundaris.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 34
¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?
Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes
oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses,
y cada cual aprende su oficio y con él brega
La búsqueda
jesús martínez
Dudaba entre dos frases. “Los pequeños
dedos empujaron la bola
de madera a lo largo de uno de
los alambres del ábaco” o “Los
pequeños dedos acariciaban las
bolas con la suerte de los principiantes”.
Se quedó con la primera.
Encajaba mejor con el sentido del
texto. Federico Nogara (Montevideo,
Uruguay, 1948) comenzó con
la aritmética de los dedos su libreto
Regreso al desconcierto, publicado
en Ediciones Carena. Entre
estos dedos menudos y afilados
como una hoz y esta otra frase que
pone fin a la obra: “Sólo nos queda
pegarnos al suelo y resistir”, han
pasado 56 años de aprendizaje de
párrafos zombis y voladitas con escoba,
años en los que se ha embebido
de literaturas apátridas y de
clásicos griegos sahumados en las
últimas galerías de las bibliotecas
públicas. Su estilo, descarnado,
engañoso, arcano, es fruto de la
búsqueda que aquí les narro.
¿Qué es la literatura?
Federico Nogara define su estilo
con la seguridad del vencimiento
de una deuda y el análisis de Jorge
Valdano sobre las Aptitudes de los
FEDERICO
NOGARA,
ESCRITOR
URUGUAYO
En 1986 quedó
finalista en un
concurso de
cuentos en la
Casa de Uruguay
de Barcelona,
con un relato
surrealista sin
título
FOTO: marc
javierre
viajó a Barcelona, donde se cobijó
en las casas de los amigos que
pronto verían cómo la dictadura
en la que no creyeron porque la
odiaron se esfumaba por la puerta
de atrás, merced a las leyes de
“impunidad y caducidad” que impedían
llevar ante la Justicia a los
responsables de las matanzas sin
testigos.
En Barcelona montó con Martha
Giordano, su pareja, una academia
de inglés, aun a falta de un
estilo propio con el que escribir
sus “artefactos” literarios. Se llama
Wellington House Idiomas, en
memoria del mariscal de campo
Arthur Wellesley, primer duque de
Wellington, quien derrotó a Napoleón:
“Acabemos con los emperadores”.
“Estamos hablando en este momento…”
Federico Nogara empieza así
sus palimpsestos verbales, glosas
metafísicas sobre el ser y el devenir:
“Estamos hablando en este
momento sobre por qué empecé a
escribir tarde. No sé, no encontraba
mi estilo, y lo buscaba. Yo era
un gran lector. Con 13 años ya había
leído a Erich Maria Remarque,
Maxence van der Meersch y Karl
Cronin. Mi concepto de escritu-
l“En los 70 se pensaba
como un colectivo, la
realidad nos superaba,
pero no teníamos
posibilidad de ganar”
lTras el golpe de Estado
del 73 Nogara huyó (“le
exiliaron”) a Australia.
Nueve años más tarde
recaló en Barcelona
Centrocampistas y su Juego Determinante:
“En mi estilo propio, después
de años de búsqueda incesante,
vigilo tanto lo que digo como
cómo lo digo. Yo no soy un escritor
realista; la realidad es un concepto
complejo. No hace falta enseñarla,
todos vemos la situación, y es compleja,
como digo, porque incluso la
situación mundial…”.
Darle cordura a este galimatías
es tarea harto difícil: “Yo escribo
los mecanismos que llevan a esa
realidad, mecanismos humanos…”.
Le pregunto de nuevo lo que
antes ya le había preguntado, con
la impaciencia de las descargas de
Youtube, porque aún no he obtenido
una contestación clara y tajante:
“Pero ¿qué es la literatura,
según usted?”…
Antes de llegar a una conclusión
definitiva sobre el porqué literario,
Federico ha recorrido el desierto
prosaico de los arameos, descalzo,
con un sol sin sombra y una esterilla
de arena bajo sus pies.
Descendiente de la tribu global,
con la mezcla de sus ascendientes
brasileños, italianos, franceses y
españoles, Federico es un joven a
quien no le llegará la vejez, y en el
promontorio de su corta edad, con
las tiras de asado de sus angustias
políticas, alimentadas para que no
fueran capitulaciones, quiso cambiar
el mundo: “El joven de hoy
es individualista. En los sesenta se
pensaba como un colectivo. Vivíamos
una realidad que nos superaba.
De todas formas, no teníamos
posibilidades de ganar”.
Se sumó al Frente Amplio, en
1971, un conglomerado de organizaciones
y grupúsculos de izquierda
cuyos postulados comunes
pivotaban sobre el mismo eje de
la distribución de la riqueza (“el
Partido Comunista de Uruguay era
el más fuerte, pero estalinista”).
Los tupamaros del MLN-T preconizaban
la lucha de guerrillas de tipo
“foquista”: “Ocupar un sitio para
luego expandirse. Se trató de implantar
en el campo, pero el Che
ya lo había dicho: ‘El campesino
es un pequeño burgués, quiere la
tierra para sí’”.
El Che, “la luz de mi generación”.
“Nosotros queríamos seguir el
ejemplo de Cuba, referente para
América Latina y un impulso importante,
y donde existe aún hoy la
revolución, frenada por un bloqueo
espantoso. Se ha hecho un gran
trabajo en educación y sanidad,
lo que ha permitido concienciar a
Según el padrón de 2009, en
Barcelona viven 2.782 personas
de nacionalidad urugaya, 1.466
hombres y 1.316 mujeres.
De mayor a menor presencia,
residen en el Eixample (492),
Sant Martí (430), Sants-Montjuïc
(338), Horta-Guinardó (329), Sant
Andreu (299), Nou Barris (261),
Ciutat Vella (232), Gràcia (218),
Sarrià-Sant Gervasi (118) y les
Corts (65)
la población para que sostenga el
régimen; si no, la revolución hace
tiempo que habría caído. En Cuba,
el pueblo es muy culto, pero se
ha burocratizado el sistema, igual
que ocurrió en la URSS”, deplora
este mogote de idearios incólumes
con la obstinada vocación por el
oficio de escritor.
De Cuba ha extraído una lección
insalvable, que es la consagración
de un manual insurgente:
“Cualquier movimiento revolucionario,
si se queda aislado, muere”.
El 23 de junio de 1973, con el
apoyo taimado de Juan María Bordaberry,
a la sazón presidente del
Gobierno, las Fuerzas Armadas
dieron un golpe de Estado en Uruguay,
uno más en el Cono Sur.
Federico Nogara huyó a Australia;
no huye, hacen que huya: “No
me exilié, me exiliaron”. (Uruguay
es uno de los países americanos
con más población fuera de sus
fronteras.)
En Australia, Federico, el escritor
que aún no le había sacado
punta a los pequeños dedos que
empujan bolas de madera, trabajó
en muchísimas cosas, y se despidió
de muchos mostradores antes de
aceptar el ofrecimiento de la compañía
telefónica de Sídney, que en
sus oficinas le había dado cabida
para que atendiera las solicitudes
de conferencia de los canguros aislados.
En 1982, Federico abandonó el
país que le había acogido, y con el
inglés aprendido de los bourbons,
ra es que hay escritores (quienes
hacen libros), escribidores (como
Vargas Llosa llama a quienes escriben
culebrones) y hombres de
letras, con una curiosidad que se
extiende al ensayo, la crítica, la
poesía… Yo quiero ser un hombre
de letras”, clasifica Nogara, envuelto
en la neblina de sus propios
recuerdos.
“Pero no le veía sentido a todo
esto. Según Vázquez Montalbán,
todo buen escritor que se precie ha
de pasar por esta etapa en la que no
encuentra sentido a lo que hace.”
En su taller literario online
Ahora Cuento (www.ahoracuento.
com) intenta mejorar los textos
mediante los trucos de la sintaxis
y los amagos gramaticales.
Jesús.—¿Sabe por fin qué es la
literatura?
“¿Que qué es la literatura? La literatura,
en palabras de Oscar Wilde,
es más importante que la vida,
porque nos han educado mediante
los libros. La literatura sirve para
reflexionar.”
El escritor Federico Nogara,
que ocasionalmente trató con Mario
Benedetti, su paisano desaparecido,
trabaja en una novela negra,
“tipo Chandler”, que no podía
tener otro nombre que este que se
basa en su “compleja realidad”:
La búsqueda.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 35
La Perona d’Esteve Lucerón
L’any 1979 Esteve
Lucerón es va quedar
sense feina en tancar
l’empresa metal·lúrgica on
treballava. Amb els diners
de la indemnització es va
comprar un equip fotogràfic
i va començar a fotografiar
l’assentament barraquista
de La Perona. Un esplèndid
treball. Les fotografies que
publiquem corresponen
al catàleg de l’exposició
publicat per Sindicat de la
Imatge (UPIFC). El llibret pot
adquirir-se en la direcció
del Sindicat (Rambla de
Catalunya, número 10, 3er
pis), al preu de 10 euros.
Àxel Camarasa
Es té constància de l’aparició de les primeres
barraques a La Perona l’any 1945, concretament
a la ronda de Sant Martí de Provençals,
a un extrem del barri de la Verneda. Enmig
de l’avanç imparable de la industrialització,
les zones perifèriques no tenen cap interès
urbanístic i, per tant, es mantenen al marge
del procés de canvi que estava experimentant
la resta de la ciutat. Fins a la dècada
dels seixanta, l’interès de l’Administració
consistia en mantenir sota control les barraques
i els seus pobladors i, en la mesura del
possible, ignorar la seva existència. La invisibilitat
del barri, eclipsada per altres assentaments
barraquistes de majors dimensions,
va afavorir el seu desenvolupament. El creixement
econòmic i l’obertura a l’exterior
del règim franquista va donar la possibilitat
de molts barraquistes d’abandonar el barri.
Alguns per mitjans propis, d’altres acollits
en programes de reallotjament, van marxar
de La Perona. Aleshores l’Administració va
decidir reutilitzar les barraques que havien
quedat buides per traslladar-hi famílies barraquistes,
majoritàriament gitanes, d’altres
barris. Aquest fet, juntament amb d’altres
factors, va comportar una major competència
social que es va acabar traduint en un
augment de les desigualtats i en el creixement
de la delinqüència. Si la solidaritat i la
cooperació van ser els trets identitaris dels
primers habitants de La Perona, conforme
avançaven els anys setanta fins entrats el
vuitanta, el conflicte entre paios i gitanos va
en augment fins a produir-se un trencament
de la convivència.
És en aquest marc de tensions socials que
Esteve Lucerón arriba al barri. Nascut l’any
1950 a la Pobla de Segur, compagina els seus
estudis amb la feina d’obrer metal·lúrgic.
Fill de família obrera, desperta la consciència
de classe quan el seu pare és empresonat
durant vuit anys pel règim franquista. Als
anys 70 milita amb el Moviment Comunista i
els seus ideals d’esquerra es veuen reflectits
en les seves fotografies. La seva actitud de
mostrar cara a cara les persones que retrata
denoten empatia per aquella realitat que viu
i que vol explicar. En cap cas mostra compassió
ni les misèries d’un barri perifèric. Hi
ha crítica social, història, realitat, pobresa,
però Lucerón ofereix una mirada personal,
amb una atenció especial als nens i al particular
sentit de l’humor, desafiant i murri,
dels gitanos. La seva obra fotogràfica sobre
La Perona consta de 2.000 fotografies.
L’última barraca de La Perona va ser derrocada
al juliol de 1989. Ja en democràcia
es va intentar desenvolupar un programa
d’integració social per resoldre un problema
heretat del franquisme, la segregació social
del col·lectiu gitano. La pressió veïnal, l’opinió
pública, els interessos urbanístics per la
imminent celebració dels Jocs Olímpics i les
dinàmiques especulatives del mercat immobiliari
van condicionar els projectes, que
acaben prioritzant els reallotjaments abans
que els processos d’integració social.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 36
Posa la teva publicitat a la revista CARRER - 93 412 76 00 - carrer@favb.cat

Llibres
CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 37
Llibres
La invasió
ianqui del Xino
mertixell m. pauné
El periodista, poeta i antropòleg
Xavier Theros ens transporta
amb aquesta joia bibliogràfica a la
Barcelona de la postguerra i al poc
documentat impacte dels “amics
americans” que desembarcaren al
Port de Barcelona entre el març de
1951 i el desembre de 1987.
Amb vistosos uniformes blancs
i un poder adquisitiu desorbitat
per a la Barcelona de post-guerra,
alhora admirats i envejats,
foren el turisme de masses que
conegué la ciutat. La prostitució
fou el sector més directament
beneficiat (els quadruplicaven
les tarifes), però també moltes
pensions, sastreries, bars i locals
d’espectacles en tragueren el seu
pessic. Alguns encara existeixen,
com el Kentucky, Los Caracoles,
el Cosmos o el Bagdad. Cada dia
que eren a Barcelona gastaven
entre un i dos milions de
pessetes!
Al llarg de 488 pàgines –atenció
a l’àlbum fotogràfic!–, l’autor
recopila testimonis de veïns,
comerciants i fins i tot veterans
de la U.S. Navy per crear un relat
coral d’aquells anys contradictoris.
L’olor dels marines, els encenedors
Zippo, els texans i la Coca-cola,
les compres al major de corbates,
les baralles als bars i les sornes
als soldats negres són alguns dels
records més marcats en els qui
van viure de prop la invasió ianqui
del Xino.
Quan al port van
ploure dòlars
La Sisena Flota
a Barcelona
Xavier Theros
La Campana,
2010 (Premi
Huertas Claveria)
488 pàgines
25 €
La Barcelona
que (no) volem
yaiza garcía
Barcelona Zona Cero passeja el
lector per diversos indrets de la
capital catalana de la mà de la
seva protagonista, Alexia Hurtado,
una detectiu privada que recorrerà
la ciutat seguint els indicis d’un
cas de corrupció urbanística. Des
de Ciutat Vella fins a Francesc
Macià, passant per la Bonanova
o la Barceloneta, l’obra de Luis
Campo va proporcionant les
peces claus per tal que el lector
pugui anar dibuixant al seu cap
el mapa de l’heterogènia ciutat.
La riquesa d’informació (tot i que
de vegades sembla que s’estigui
llegint una guia turística) aporta
un plus a una novel·la negra
que posa en relleu dos models
diferents de ciutat: un, encarat
al turisme i centrat en obtenir el
màxim benefici econòmic possible;
i un altre, que aposta per la
sostenibilitat i prioritza el benestar
dels habitants de la ciutat.
Aquesta història de ficció enfoca
amb una lupa les transformacions
que viu el casc antic de Barcelona,
alertant el lector sobre una
possible macdonalització del
mateix, si es permet que aquest
cada cop s’acosti més a una mena
d’aparador per als turistes.
A l’entorn de
l’especulació
Barcelona Zona
Cero
Luis Campo Vidal
Flamma editorial,
2011
288 pàgines
18,50 €
Reapropiar-nos d’una
història amb futur
jordi bonet
Si fa quaranta anys, el noi de
Xàtiva cantava “t’adones amic,
que ens amaguen la història, i
ens diuen que no en tenim... que
la nostra és la d’ells”; enguany,
aquests versos cobren plena
actualitat gràcies al treball de
casposes Reals Acadèmies i
dels enterradors de memorials
democràtics. És per això que
enfront d’aquesta voluntat de
restaurar l’oblit, cal alegrarnos
doblement de l’aparició de
treballs com el de Construint la
ciutat democràtica. En primer
lloc, per què es tracta d’un treball
rigorós, però d’amena lectura,
desenvolupat per un equip de
joves recercadors (Ivan Bordetas,
Anna Sánchez, Xavier Domènech i
Ricard Martínez) que reconstrueix
la història del moviment veïnal
Història del
moviment veïnal
Construint
la ciutat
democràtica.
El moviment
veïnal durant el
tardofranquisme
i la transició
Carme Molinero
i Pere Ysàs
(coordinadors)
Icaria, 2011
340 pàgines
20 €
L’experiència cooperativa
del barri de Sants
marc villoro
El llibre tracta el cooperativisme
a Catalunya en general, i al barri
de Sants en particular. Però també
parla sobre el moviment obrer i
les lluites socials per dignificar les
condicions de treball a la segona
meitat del segle XIX fins el 1939.
A mitjan segle XIX, la cooperació
obrera va esdevenir un punt fort en
les experiències associatives dels
treballadors, amb seccions com ara
consum, producció, socors mutus,
crèdits, estalvis o sanitat. Les
cooperatives es van estendre per
tots els barris obrers de Barcelona
i funcionaven com a centres
La Barcelona
que volia alçar el vol
gemma aguilera
Avui, Barcelona lluita per un
aeroport intercontinental que
connecti la capital del país amb
el món sense passar pel peatge
de Madrid. La idea, però, no és
pas nova. Vuitanta anys enrere,
l’Ajuntament de Barcelona sorgit
de les eleccions de 1931 tenia molt
clar que la ciutat havia de ser com
les grans capitals europees, que
ja aleshores gaudien d’aeroports
internacionals. El regidor d’ERC
Joaquim Ventalló va impulsar una
Comissió Municipal de l’Aeroport
de Barcelona, que durant tres
anys va treballar per projectar una
infraestructura que situés la ciutat
en el mapa de les grans capitals.
Plànols d’ubicació al terme
municipal d’el Prat de Llobregat,
d’aprovisionament, i també com
espais propis de sociabilitat per a
la classe proletària, on la formació i
l’educació varen ser un tema puntal
de la seva activitat.
A Sants, que entre 1840 i 1890
va viure un desenvolupament
industrial que el transformà de
dalt a baix a nivell urbà i social -i
que culminà amb la seva annexió a
Barcelona el 1897-, la Unió Obrera
de Sants és la primera cooperativa
de la qual es té constància (1873) i
després destacaren, entre d’altres,
la Formiga Obrera (1885), la Nova
Obrera (1897), el Model del Segle
XX (1901) o l’Empar de l’Obrer
(1905).
El moment àlgid
de l’aviació
La ciutat
republicana
s’enlaira.
L’avantprojecte
de l’aeroport de
Barcelona (1931-
1934)
Pau Vinyes
Llop Roig, 2011
161 pàgines
20 €
català durant la transició del
franquisme a la democràcia. En
segon lloc, perquè la història
no és lineal, i conèixer el nostre
passat no només ens és útil per
reapropiar-nos d’aquelles fites que
tan sovint s’obliden (la dignificació
d’una plaça, la recuperació d’un
equipament o la creació d’unes
festes populars), sinó perquè també
ens dóna pistes de quina pot ser
l’evolució futura d’un moviment,
que a desgrat dels de sempre,
continua ben viu, plantant cara a
les desigualtats i teixint aliances
per fer dels barris un espai de vida
i esperança.
Respostes al
capitalisme
Les cooperatives
obreres de Sants.
Autogestió
proletària en
un barri de
Barcelona (1870-
1939)
Diferents autors
La Ciutat
Invisible, 2010
365 pàgines
20 €
pressupostos i una estratègia de
desenvolupament ben travada...
Fins que el maig de 1933 el somni
aeri va quedar en un calaix. Les
traves polítiques del govern de
la República i les dificultats de
finançament de la Generalitat van
impedir que el projecte alcés el vol.
Els fets del 6 d’octubre i la guerra
civil van acabar d’estroncar el desig
emprenedor de Catalunya.
L’historiador Pau Vinyes,
col·laborador de Carrer, signa
un recerca en forma de llibre,
La ciutat republicana s’enlaira.
L’avantprojecte de l’aeroport de
Barcelona (1931-1934), en què
grana els detalls del gran projecte
d’aeroport que la Barcelona
republicana aportant documents
inèdits de gran valor historiogràfic.

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 38
Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i
l punts de distribució de CARRER
Districte I
Barceloneta
Guítert, 33-35, baixos
93 221 72 44
Servei planificació
(Palau de Mar)
Plaça Pau Vila, 1
Casc Antic
Rec, 27, baixos
93 319 75 65
CCOO (USCOB)
Via Laietana, 16
CGT
Via Laietana, 18, 9a
planta
Casal de Joves Alòs
Sant Pere més Baix, 55
Cera, carrer de la
Carrer de la Cera, 11, int.
93 329 48 53
Coordinadora Casc Antic
Serra Xic, 4, baixos
93 310 53 33
Gòtic
Regomir, 3, principal
avbarrigotic@gmail.com
La Bodegueta
Palma de Sant Just, 7
La Tete-Cooperativa
Comtessa de Sobradiel, 4
El Glaciar
Plaça Reial, 7
És tira
Centre Cívic Pati Llimona
Regomir, 3
Nou de la Rambla i
Rodalies
Nou de la Rambla, 22
93 301 88 67
CIAJ
Sant Oleguer, 6-8
Sala Baluard
Plaça Blanquerna, s/n
L’Òstia
Pescadors, 49
Rambla, Amics de la
Rambles, 88-94, 3r D
93 317 29 40
Raval de Ciutat Vella, el
Carme, 102
93 441 77 21
Taller de Músics
Requesens, 5
Taula del Raval
Carrer de la Cera, 44, bxs
93 442 46 68
Veïns en defensa de la
Barcelona Vella
Sèquia, 5-7, baixos, 3a
vdbv@telefonica.net
Ateneu la Torna
Méndez Núñez, 1,
pral. 2a
DIstricte iI
Dreta de l’Eixample
València, 302
615 41 80 12
Cafeteria Anem al Gra
Còrsega, 382
Llibreria Les Punxes
Rosselló, 260
Esquerra de l’Eixample
Avinguda Roma, 139,
baixos
93 453 28 79
Fort Pienc
Alí Bei, 94-96
93 231 11 46
Consell de la Joventut
Ausiàs Marc, 60
Parc de l’Escorxador
Viladomat, 214, 5è, 2a
Ronda de Sant Antoni
Ronda de Sant Antoni, 24
93 442 24 12
Ronda de Sant Pere
Ronda de Sant Pere, 7
Col∙legi de Periodistes
Rambla de Catalunya, 10
La Tapilla Sixtina
Bailen, 43
Sagrada Família
València, 415, local 1
93 459 31 64
Forn d’en Pere
Dos de maig, 281
Sant Antoni, barri
Avinguda Mistral, 30,
baixos
93 423 93 54
Confeccions El Rellotge
Comte Borrell, 89
Celler de l’Estevet
Calàbria, 57
Pastisseria Bonastre
Tamarit, 136
Autoservei Navarro
Avinguda Mistral, 6
Ateneu Layret
Villarroel,49
USTEC
Ronda Universitat, 29, 5è
Districte III
Badal, Brasil i Bordeta
Daoiz i Velarde, 30,
baixos
93 491 05 49
Centre Social de Sants
Olzinelles, 30
93 331 10 07
Cotxeres de Sants
Sants, 79
Font de la Guatlla-Magòria
Rabí Ruben, 22 B
93 424 85 06
França, barri de la
Mare de Déu del Remei,
21, 1r
93 325 08 93
Hostafrancs
Callao, 9, baixos
93 421 79 19
Poliesportiu Espanya
Industrial
Muntades, 37
Poble Sec
Margarit, 23
93 441 36 65
Biblioteca Francesc Boix
Blai, 34
Centre Cívic El Sortidor
Plaça del Sortidor, 1
Polvorí, el
Segura, s/n
93 432 36 42
Rambla de la Bordeta
Onzinelles, 30, baixos
93 331 10 07
Sant Cristòfol-Vivendes
SEAT
Coure, 8, baixos
93 432 34 71
Centre Cívic Can Cadena
Mare de Déu del Port, 397
Centre Cívic El Rellotge
Pg. de la Zona Franca,
116
Centre Cívic La Bàscula
Foc, 128
Satalia, la
Cariteo, 26
Triangle de Sants
Autonomia, 7, baixos
93 431 75 45
Districte IV
Camp Nou
Trav de les Corts, 94,
baixos
93 490 96 54
Colònia Castells
Castells, 16, baixos
654 54 91 21
Mercè, barri de la
Herois del Bruc, 9
Racó de les Corts
Trav de les Corts, 94,
baixos
93 448 03 11
Sant Ramon Nonat
Passatge Jordi Ferran,
19-21
Xile, avinguda
Avinguda de Xile, 34,
11, 5è
93 440 35 12
Can Deu
Plaça de la Concòrdia, 13
Zona Universitària
Jordi Girona s/n
93 401 77 43
Districte V
Amics del barri de Laforja
Madrazo, 50, 2n, 2a
93 209 89 84
Can Caralleu
Guarderia, 12
93 280 07 24
Can Rectoret
Bohemis, 23
93 205 04 87
Font del Mont-Vallvidrera
Escales Font del Mont, 1 A
Mas Gimbau-Can Castellví
Pg. Solé i Pla, 16-18, int.
avvmagicc@hotmail.com
Mont d’Orsà-Vallvidrera
Reis Catòlics, 16-34 (casal)
93 406 90 53
Llibreria La Kktua
Plaça de Vallvidrera, s/n
Putxet
Passeig Sant Gervasi, 39-47
avputxet@hotmail.com
Ronda General Mitre
General Mitre, 188 bis
mitre@mixmail.com
Sant Gervasi de Cassoles
Muntaner, 544, 2n
93 417 90 65
Sant Gervasi Sud
Laforja, 12-14 pral 3a
93 266 38 25
Sarrià
Canet, 4
93 204 90 58
Forn de la Vila
Consell de la Vila, 9
Tres Torres
Rafael Batlle, 16, tenda 1
93 205 77 89
Districte VI
Camp d’en Grassot
Apartat de Correus 34090
Coll-Vallcarca
Tirsó, 48 local
93 284 28 80
Centre Cívic d’El Coll
Aldea, 15-17
Gràcia Nord-Vallcarca
Bolívar, 15, 2n
93 211 26 27
Travessera de Dalt
Travessera de Dalt, 6
93 210 52 89
Lluïsos de Gràcia
Plaça Nord, 7
Vila de Gràcia
Topazi, 29, 1r
93 217 60 88
Ateneu La Torna
Sant Pere Màrtir, 37,
baixos
Centre Cívic La Sedeta
Sicília, 321
Centre Moral de Gràcia
Ros de Olano, 7-9
Hotel d’Entitats de
Gràcia
Providència, 42
Info-espai
Plaça del Sol, 19-20
Poliesportiu Claror
Sardenya, 333
Poliesportiu Perill
Perill, 16-22
Tradicionàrius
Trav. de Sant Antoni, 6-8
Districte VII
Baix Guinardó
Plaça Alfons X, 3
93 436 81 80
Can Baró
Josep Serrano, 59-71
93 219 92 24
Can Papanaps-Vallhonesta
Mura, 8, baixos
canpapanaps@yahoo.es
Carmel, el
Feijoo, 10-12
93 357 57 48
Centre Cívic El Carmel
Santuari, 27
Clota, la
Av. Cardenal Vidal i
Barraquer, 30
93 357 72 59
Font d’en Fargues
Pedrell, 69, baixos
ffargues@hotmail.com
Horta, barri d’
La Plana, 10, 1r
93 407 20 22
Centre de Serveis
Personals
Plaça Santes Creus, 8
Centre Cívic Matas i
Ramis
Feliu i Codina, 20
Punt d’informació juvenil
Plaça Eivissa, 17, pral.
Joan Maragall del
Guinardó
La Bisbal, 40-42, baixos
93 347 73 10
Cooperativa Rocaguinarda
Xipré, 13
Montbau
Roig Soler, 31, baixos
93 428 29 34
Parc de la Vall d’Hebron
Pl. Joan Cornudella, 13
93 428 68 66
Sant Genís dels Agudells
Naïm, 5, tenda 1
93 417 03 67
Urbanització Vallhonesta-
Font del Gos
Camí de Cal Notari, s/n
93 428 20 42
districte VIII
Can Peguera
Vilaseca, 1
93 357 13 33
IGOP-UAB
Passeig d’Urrutia, 17
Casal de Barri de Can
Peguera
Biure, 1
Ciutat Meridiana
Rasos de Peguera, 210 bis
93 276 30 94
Centre Cívic Ciutat Nord
Rasos de Peguera, 19-25
Guineueta
Rambla Caçador, 1-3
93 428 46 23
Porta, barri de
Estudiants, 26-28
93 359 44 60
Centre Sóller
Plaça Sóller, s/n
Prosperitat
Argullós, 92
93 276 30 15
Casal de Barri de
Prosperitat
Pl Àngel Pestaña, s/n
Roquetes
Canteres, 57, baixos
93 359 65 72
Ateneu Popular de 9Barris
Port Lligat, s/n
Torre Baró
Escolapi Càncer, 1
a.vecinostorrebaro@
hotmail.com
Torre Llobeta
Santa Fe, 5, 1r, 4a
93 429 07 06
Centre Cívic Torre
Llobeta
Santa Fe, 2, bis
SESE
Joan Alcover, 6
Trinitat Nova
Pedrosa, 21
93 353 88 44
Turó de la Peira
Pge de la Peira, 37,
local 12
93 407 21 70
Can Basté
Passeig de Fabra i Puig,
274
Vallbona
Avinguda Alzinar, 6
93 354 89 82
Verdum
Artesania, 96, baixos
93 276 02 30
districte IX
Bon Pastor
Sant Adrià, 101, baixos
93 346 46 18
Congrés, el
Felip II, 222
93 340 70 12
Casal de Barri del Congrés
Acàcies, 26
diana zulueta
Meridiano Cero
Torroella de Montgrí, 11
93 274 02 72
Navas, barri de
Biscaia, 402, baixos
93 340 51 85
Pi i Margall
Passeig Guayaquil, 53
93 311 41 93
Sagrera, la
Martí Molins, 29
93 408 13 34
Centre Cívic de la Sagrera
Martí Molins, 29
Mercasol
Portugal, 2
Nau Ivanov
Hondures, 28-30
Sant Andreu Nord-
Tramuntana
Pg Torres i Bages,101-103
93 274 03 34
Sant Andreu del Palomar
Dr. Balari i Jovany, 14
93 345 96 98
Bar Versalles
Gran de Sant Andreu, 255
Biblioteca Ignasi Iglesias
Segadors, s/n
Can Guardiola
Cuba, 2
Centre Cívic St. Andreu
Gran de Sant Andreu, 111
Districte de Sant Andreu
Plaça Orfila, s/n
Sant Andreu Sud
Virgili, 24, 1a planta
93 346 72 03
Trinitat Vella
Mare de Déu de Lorda, 2
93 274 19 58
C. Cívic de Trinitat Vella
Foradada, 36-38
districte X
Clot-Camp de l’Arpa
Sibelius, 3, baixos
93 232 46 10
Casal Joan Casanelles
Pl. Joan Casanelles, s/n
Foment Martinenc
Provença, 595
Diagonal Mar
Selva de Mar, 22-32
93 307 91 20
Front Marítim de Bcn
Taulat, 142, 5è A
696 43 57 83
Gran Via-Perú-Espronceda
Gran Via, 1.002, 8è, 2a
93 308 77 34
Maresme
Rambla Prim, 45
93 266 18 56
Palmera Centre, la
Maresme, 218, baixos
93 305 37 05
Paraguay-Perú
Gran Via, 1.144, baixos
93 278 06 93
Parc, del
Llull, 1-3
93 221 04 87
Pau, barri la
Concili de Trento, 320
93 313 28 99
Poblenou
Rambla del Poblenou, 49
93 256 38 40
El Tío Ché
Rambla del Poblenou,
44-46
Farmàcia
Bolívia, 19
Llibreria Etcètera
Llull, 203
Provençals de la Verneda
Dr. Zamenhof, 25, baixos
93 307 46 95
Sant Martí de Provençals
Andrade, 176
93 314 17 04
C. Cívic de Sant Martí
Selva de Mar, 215
El Besòs
Rambla de Prim, 64-70
93 278 18 62
Verneda Alta, la
Campo Arriassa, 99
93 314 58 13
Complex Esportiu
Verneda
Binèfar, 10-14
Vila Olímpica
Jaume Vicenç Vives, 6
93 221 93 93
Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00
El pròxim número de CARRER sortirà al mes de setembre
Llibres
D’un temps, d’un país, d’uns barris
marc andreu
“Un joven que escuchaba con gran
pasión, que intervenía una y otra
vez, que no se amilanaba, que
siempre estaba dispuesto a lo que
fuese y que tenía un extraordinario
deseo de aprender y organizar”.
La descripció que Jordi Solé Tura
va fer pel dirigent veïnal de Sant
Martí de Provençals Manuel
Martínez al pròleg de la biografia
que en va escriure la periodista
Joaquima Utrera, El nieto del lector
de periódicos, serviria també pel
dirigent veïnal del Turó de la Peira i
advocat de la Favb José Molina. La
cita ve al cas perquè la rescata un
altre periodista, Néstor Bogajo, en
el llibre d’història local Sant Martí
de Provençals, de la vila al barri
(que també firma Martínez) i no
desentona amb el perfil que Molina
traça d’ell mateix en les memòries
auoeditades Detrás del muro.
Fills de la immigració, nascuts
tots dos en barris perifèrics de la
Barcelona dels anys 40, i militants
clandestins de CCOO i el PSUC
abans de centrar-se en el moviment
veïnal, Martínez i Molina són, no
obstant, molt diferents. Com els
llibres dels que són protagonistes.
Mentre la humilitat personal
de Molina queda palesa en
l’interessant exercici introspectiu
de Detrás del muro, l’afany
protagonista i el relleu social
de Martínez es projecten sobre
les pàgines de Sant Martí de
Provençals, de la vila al barri.
El primer llibre no té pretensions
literàries ni històriques però
constitueix un valuós testimoni
personal d’un temps, d’un país:
comença amb el record estremidor
de l’assassinat del maquis Facerías
darrera del mur del Turó de la Peira
on jugava el nen que, anys més tard,
com a dirigent veïnal i advocat, es
va haver d’enfrontar a l’aluminosi.
L’altre volum és l’enèssim (però no
per això menys útil) recull històricoperiodístic
sobre Sant Martí de
Provençals coeditat pel ja exregidor
Francesc Narváez i que, en l’estela
dels treballs de Josep Maria
Huertas, Bogajo ha dut a bon port.
Amb la col·laboració d’un Martínez
marcat també per vivències
d’infància i joventut (coves, centre
de protecció de menors, barraques
de la Perona...) però, sobretot, per
les lluites veïnals de Sant Martí que
amb tanta precisió narra l’obra. En
definitiva, dos llibres molt diferents
però imprescindibles per acostarse
a la història dels barris de
Barcelona i a la memòria dels seus
veïns més compromesos.
Un barri en
evolució
Sant Martí de
Provençals, de
la vila al barri
Néstor Bogajo,
Manel Martínez
Ajuntament de
Barcelona, 2010
264 pàgines
10 €
Exercici
introspectiu
Detrás del muro
José Molina
Autoedició, 2010
254 pàgines
Podeu trobar el
llibre a la seu de
la Favb
10 €

La Favb
informa
CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 39
Al jutjat per no preservar
la qualitat de l’aire
REDACCIÓ
Entitats ecologistes, socials i veïnals,
entre elles la Favb, han presentat
una denúncia a la Fiscalia de
Medi Ambient contra el Govern de
la Generalitat per la contaminació
atmosfèrica a la Regió Metropolitana
de Barcelona. L’objectiu és que
la Generalitat compleixi la legislació
europea, estatal i autonòmica
i impedir que obtingui moratòries
davant el greu problema de salut
pública i ambiental.
Successius informes de la Direcció
General de Qualitat Ambiental
de la Generalitat de Catalunya assenyalen
que la població afectada
per aquesta atmosfera contaminada
Revistes
de barri
seria del 64%. Diverses entitats sanitàries
i de recerca han exposat les
evidències científiques sobre la relació
entre la mala qualitat de l’aire
i les malalties respiratòries (asma,
infeccions i al·lèrgies) i cardiovasculars
i ens alerten de l’augment de
morts directament relacionats amb
la contaminació atmosfèrica. Segons
un estudi del Centre de Recerca
en Epidemiologia Ambiental, només
a Barcelona, 3.500 morts anuals
es podrien evitar reduint la mitjana
anual de concentració de partícules
sòlides en suspensió, com recomana
l’OMS. La regió Metropolitana
de Barcelona és una de les zones
d’Europa amb una pitjor qualitat
de l’aire. Aquest estudi senyala que
Barcelona és una de les ciutats d’Europa
amb més densitat de vehicles
per km2 (6.100 vehicles privats per
quilòmetre quadrat front els 1.500
a París o Berlín, tres vegades més
que Madrid, cinc més que Londres,
sis més que Amsterdam i gairebé 8
vegades més que Oslo).
Defensem el nostre dret a l’habitatge!
es posa en marxa un nou servei a la Favb
T’està afectant la situació de crisi econòmica i tens problemes per pagar la hipoteca?
O bé estàs vivint de lloguer i tens dificultats per arribar a pagar-lo cada mes?
lDiverses entitats
denuncien les
administracions per
no fer prou per lluitar
contra la contaminació
Si és el teu cas, MOU-TE i CONTACTA amb nosaltres el
més aviat possible per fer front a la greu problemàtica
de les execucions hipotecàries i els desnonaments que
afecten milers de famílies a la nostra ciutat.
Per això, la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona
(FAVB) amb la col·laboració de la Plataforma
de Afectados por la Hipoteca (PAH) i L’Observatori
DESC, posa en marxa el nou servei contra
els desnonaments que consisteix en donar suport
i assessorament a tots els afectats per execucions
hipotecàries i desnonaments per impagament de
les quotes hipotecàries o del lloguer.
Vine a la FAVB, c/Obradors 8 de Barcelona, i t’atendrem
Horari: dimecres de 16.00 a 20.00 hores i dijous de 10.00 a 14.00 hores
Telèfon: 93 412 76 00 (Montse)
El cor robat
l
CATHERINA AZÓN
Josep Maria Domingo
puyal
President del Centre Social de Sants
“La incorporació
dels joves indignats
ha donat força
i imaginació a la
llarga reivindicació
de Can Batlló”
Treballador administratiu jubilat, en Josep Maria va anar a viure a
Sants als anys 70 des de la barriada de Sagrada Família. Fa set anys
que presideix l’històric Centre Social de Sants.
Entrem a Can Batlló?
Sí. L’11 de juny el barri va entrar a la fàbrica reivindicada des
de principis dels anys 70. Ha arribat el moment de Can Batlló.
Parles dels anys 70?
Les primeres reivindicacions són del 1973. Després, el Pla
General Metropolità de 1976 va qualificar la fàbrica d’equipaments
i zona verda. La Bordeta necessitava l’antiga fàbrica per
al barri.
Quatre dècades d’espera...
Sí. Durant anys no ha sigut una prioritat. A les naus hi havia
instal·lades diferents empreses on treballaven 2.000 obrers que
vivien als nostres barris. S’havia de trobar una solució per als
llocs de treball. Mentrestant vam lluitar per altres objectius: l’Espanya
Industrial, les Cotxeres...
Però la reivindicació no es va oblidar...
No. Als anys 90 vam tornar a plantejar-ho a l’Ajuntament.
L’any 96 ens van presentar un projecte d’intencions. Els successors
de Muñoz Ramonet es van apuntar a l’esport de moda: l’especulació.
Si se’ls deixava construir un gratacels davant de la Gran
Via, la resta podia ser per al barri.
Però no era sòl qualificat com a edificable...
No. L’Ajuntament va plantejar un intercanvi de qualificacions
amb uns terrenys de l’antic barri d’Eduard Aunós de la Zona
Franca.
Temps d’intercanvi de cromos...
Els Muñoz Ramonet eren insaciables: van passar de projectar
600 pisos a 1.200. La bombolla immobiliària cada cop era més
gran. El projecte de 2006 va situar la construcció dels 1.200 habitatges
i de 300 de protecció oficial. La immobiliària familiar Gaudir
se les prometia molt felices.
Li havien regalat 1.200 habitatges a canvi de realitzar
treballs d’urbanització?
Sí, però l’any 2008 la bombolla va explotar i dels 1.200 habitatges
a vendre només van donar la paga i senyal per a tres
d’ells. Gaudir va paralitzar el projecte i els propietaris van tornar
a llogar les naus per fer festes i rodatges de pel·lícules. Amb això
estem.
Gaudir ni construeix, ni urbanitza, ni aconsegueix vendre la
propietat.
I nosaltres reivindiquem els equipament promesos. El dia 11
vam ocupar una nau per exigir que es facin les inversions necessàries
i que es paguin les indemnitzacions que queden pendents.
Mentrestant, hem posat en marxa equipaments provisionals: una
biblioteca, un hort urbà, un casal de joves.
La Bordeta
Surt a la llum una altra publicació
del projecte de la Favb ‘El barri,
espai de convivència’, que ha
estat realitzada en col·laboració
amb les escoles d’aquest barri
de Sants, la Comissió de Veïns de
la Bordeta i el Centre Social de
Sants. L’objectiu: conèixer la història
i característiques del barri,
les entitats socials que treballen
al territori, detectar els problemes
que hi troben els veïns i
veïnes i mirar la seva realitat amb
els ulls dels i les joves i dels nens
i nenes. Un complet treball que
finalitza relacionant les principals
reivindicacions veïnals.
La força de les dones
La vocalia de dones de l’Associació
de Veïns i Veïnes de Coll-
Vallcarca dedica part de la seva
publicació anual a fer un recull
de la memòria de les treballadores
de la Bruguera. Mercè, Trini,
Carmeta, Rosa, expliquen els
records del seu pas per la popular
editorial, on gairebé tot el barri
hi treballava de manera directa
o indirecta. També recorden
com era la vida al barri de Coll
i la seva evolució. Un treball il·
lustrat amb nombroses fotografies
cedides pel veïnat i un reportatge
dedicat als personatges femenins
de Bruguera. L’enhorabona.
Sarrià
Amb la publicació del mes de juny,
el butlletí de l’Associació de Veïns
i Veïnes de Sarrià arriba al seu
número 198. Anuncia a la portada
que “Xavier Trias posa fi a 32 anys
de socialisme” i dedica l’editorial
a reflexionar sobre els reptes que
haurà d’assumir el nou alcalde.
També hi dedica un espai a la històrica
reivindicació que el Monestir
de Pedralbes passi a formar part
de Sarrià. També deixa constància
que l’onada d’indignació contra la
crisi i l’establisment polític ha arribat
al districte. Una fotografia de
l’assemblea celebrada a la plaça
de Sarrià il·lustra la informació.
Com s’hi ha implicat el barri i el moviment veïnal?
Deixa’m destacar que, juntament amb el Centre Social de
Sants i la Comissió de Veïns de la Bordeta, hi està jugant un
paper molt important l’Assemblea del Barri de Sants. La incorporació
de joves indignats ens dóna força i imaginació.
Ara és el barri qui té la paraula?
Sí, i molt més quan acabem d’aconseguir una victòria veïnal
important: la Lleialtat Santsenca ja és per al barri. L’Ajuntament
s’ha compromès a portar a terme en quatre anys un projecte que
doni a l’edifici usos populars, culturals i de potenciació del cooperativisme.
Com penseu que afectarà el canvi de regidor en aquest
tema?
Si es confirma, tindrem de regidor del districte a Jordi Martí.
Esperem que respecti els acords als quals havíem arribat anterioment.
Des de la Plataforma per la Lleialtat Santsenca, formada
per 40 entitats de la barriada, li demanarem una entrevista urgent.
En aquest tema no podem retrocedir.

CARRER119 JULIOL 2011 LA DEL DARRERE 40
Parlant del
CARRER
i de la ciutat
Antoni Guiral
Periodista, guionista
i divulgador
d’historietes
daniel gomis
entrevista
joan morejón
fotografia
“Han passat
massa anys sense Vázquez”
Segurament sigui un gran desconegut
per als nens i joves d’avui en dia, als
quals els deu costar bastant de creure
que, abans del manga, ja existia
aquí un apassionant univers del còmic de
producció pròpia. Potser alguns encara
poden estar familiaritzats amb les figures de
“Mortadelo y Filemón” de l’incombustible
Francisco Ibáñez, però probablement
la pràctica totalitat d’ells no sabrà que
darrere les peripècies d’unes tal “Hermanas
Gilda” o d’una tal “Familia Cebolleta”
-noms que amb una mica de sort hauran
sentit dir als pares o avis-, s’hi amagava
un dels genis més grans que ha donat la
historieta d’humor espanyola. Han hagut
de passar 15 anys de la seva mort perquè la
figura que va trencar esquemes renovant el
gènere hagi rebut, per fi, l’homenatge que
el seu talent i la seva llegenda mereixien.
“Han passat massa anys sense Vázquez”,
apunta per començar el periodista,
guionista i divulgador especialitzat en
còmics Antoni Guiral (Barcelona, 1959),
un dels principals estudiosos de l’obra del
dibuixant madrileny, a qui hem acudit per
conèixer més detalls de la seva agitada
biografia. Guiral va publicar fa poc el
llibre By Vázquez, 80 anys del naixement
d’un mite, coincidint a més amb el fet
excepcional que va suposar l’estrena de
El gran Vázquez, la primera pel·lícula
espanyola centrada en un creador de
còmics nascut en aquest país. Quan li
preguntem què ha fet exactament de
Vázquez un mite, Guiral ho té molt clar:
“Ell mateix. Sobretot des que va decidir
convertir-se en personatge de les seves
pròpies historietes exagerant alguns trets
de la seva personalitat que després s’han
fet famosos, com per exemple la costum
de deure diners”. Manuel Vázquez (1930-
1995) va publicar el seu primer dibuix a
la portada d’una revista d’automobilisme
amb només 12 anys i no va trigar molt a
començar a treballar professionalment
de forma regular. Amb 17 anys es va
traslladar a Barcelona, sembla ser, seguint
el requeriment de la històrica editorial
Bruguera que l’havia fitxat i pretenia
tenir-lo més controlat després d’observar
la seva tendència a despistar-se a l’hora
de complir amb els terminis de lliurament.
Malgrat la seva indisciplina i els maldecaps
que això generava en els seus superiors, la
genialitat de Vázquez el va anar convertint
poc a poc en l’emblema de Bruguera,
sobretot durant les prolífiques dècades
dels 50 i 60, i també, encara que ja amb
moltes més intermitències i de forma no tan
indiscutible, durant una part dels 70.
De la mateixa manera que dibuixava
amb una facilitat brillant i sorprenent,
fent gala d’un grafisme molt innovador
per a l’època, aquest controvertit creador
va ser també especialista en suscitar
ben aviat sentiments d’amor-odi en el
seu entorn més proper. D’una banda, era
admirat per la seva extraordinària qualitat
artística, i d’altra, exhibia una personalitat
estrambòtica i gairebé anarquista, ja que
segons expliquen, no acceptava cap tipus de
poder ni autoritat per damunt seu. És més,
la seva rebel·lia el va portar a convertir-se
en un sofisticat murri que se les enginyava
de mil maneres per anar sempre a la seva
i burlar l’ordre establert. Tot i que Guiral
subratlla la importància de distingir entre
el Vázquez autor (avançat al seu temps),
el Vázquez persona (que en realitat va
arribar a conèixer molt poca gent) i el
Vázquez personatge, el cert és que la
llegenda sobre aquest últim que ell mateix
va decidir començar a potenciar a partir de
la sèrie Los cuentos del Tío Vázquez (1968),
una autoparòdia exagerada que exprimia
al màxim la seva debilitat per l’engany
i l’estafa, se’l va acabar menjant per
complet. El propi Vázquez ho va reconèixer
cap al final de la seva vida, quan ja bastant
castigat i dedicat a un humor més picant
per a adults, es mostrava cansat que tothom
esperés d’ell bromes pesades o que marxés
dels llocs sense pagar. La creu de la seva
llegenda el va condemnar a passar els seus
últims dies malvivint i pràcticament sense
feina. Fruït d’aquesta irresistible tendència
a la caricaturització han sobreviscut al
pas del temps, per damunt i tot de la seva
obra, centenars de boges anècdotes que
s’han anat transmetent i alimentant entre
infinitat de persones sense que puguem
saber del cert quant de veritat hi ha
en elles. Aquest és precisament un dels
principals atractius de la pel·lícula, que
recrea algunes de les més famoses; com
per exemple, la que fa referència a les
repetides simulacions de la mort del seu
pare per suscitar la compassió del seu cap
o la que mostra un Vázquez emportant-se
un bon gruix de bitllets després d’entregar
diverses pàgines en blanc amb una sola
vinyeta dibuixada.
Si bé podem estar d’acord que la
qualitat moral de la figura de Vázquez és
més que discutible, el que ningú no li pot
negar és la seva punyent capacitat crítica
en una època tan difícil com el franquisme.
Un atreviment que, tal i com reconeix
Guiral, el va portar a qüestionar el concepte
clàssic de família o a denunciar la frustració
sexual del moment, burlant sovint el setge
de la censura. Ara bé, sigui com sigui, tot
té un preu en aquesta vida. La decisió de
Vázquez d’optar per una trajectòria tan
llibertària com inconstant ha fet que no se
l’hagi pogut reconèixer tant com d’altres
historietistes, també amb gran talent però
molt més disciplinats, com és el cas del
cèlebre Ibáñez, qui precisament, no ha
amagat mai la seva admiració cap al seu
col·lega: “Vázquez hagués pogut estar per
damunt meu, a kilòmetres, a anys llum...
Però no li va donar la gana”. Una aportació
que ho resumeix tot a la perfecció.
Sal i pebre
Trias fitxa un imputat
En el debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona
organitzat per la Favb el passat 11 de maig es va emplaçar
els alcaldables a explicar la seva posició davant el tema de la
corrupció. Trias va dir textualment: “Quan tens la sospita d’algú,
el fas fora”. I va afegir: “Així ho vam fer amb Víctor Badia
(CDC), conseller del districte de Ciutat Vella”. En el seu dia
l’oposició va criticar que Jordi Hereu, davant les irregularitats
a l’hotel del Palau de la Música, s’hagués limitat a treure les
responsabilitats d’Urbanisme al tinent d’alcalde Ramon Garcia
Bragado i al gerent Ramon Massaguer. No els va cessar. Ara que
ha guanyat les eleccions i governa Trias, en un dels seus primers
decrets ha nomenat com a gerent coordinador de les empreses
municipals a l’imputat Ramon Massaguer. Ningú no pot negar que
un imputat és un sospitós, i Trias no manté el criteri expressat
en el debat de la Favb. Ha nomenat un sospitós entre els càrrecs
de primera línia. Que quedi constància.
Zeta
L’acudit
alejandro milà