carrer119

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 16
2 ve de la pàgina 15
L’humor gràfic, poc estudiat
satíric d’esports (l’equivalent de l’actual
programa de TV3 Crackòvia) creat per
l’editor de Papitu, Santiago Costa, i que
va durar des del 1922 fins a la guerra civil.
Dues de les creacions més personals
dels anys vint van ser els dibuixos amb
multituds d’Opisso i el senyor Esteve creat
per Josep Costa “Picarol”, que la censura
de la Dictadura sorprenentment va
tolerar malgrat la seva causticitat, potser
perquè criticava la burgesia catalana.
Amb la República arriben ‘El Bé
Negre’ i el Sindicat de Dibuixants
La República va suposar paradoxalment
la mort de bona part de la premsa satírica
republicana, ja que havia assolit allò
pel que lluitava. Va haver-hi però una
nova aportació important, El Bé Negre,
fundat el 23 de juny de 1931 per l’editor
Màrius Gifreda i que va durar fins al juliol
de 1936. Apolític (es ficava amb tothom),
tot i que al final es va decantar cap
a Acció Catalana (La Lligueta), els seus
atacs directes i durs contra persones i
institucions no s’havien vist mai abans
(sobretot amb textos). El director, Josep
Maria Planas, va ser assassinat en començar
la guerra per membres de la FAI,
en venjança per uns reportatges publicats
a la revista.
Els anys de la República es va constituir
el Sindicat de Dibuixants Professionals.
Va ser una idea de l’andalús Hèlios
Gómez, que un bon dia va aparèixer a
Barcelona dient que venia de Moscou, tot
i que se sospitava que no s’havia mogut
d’aquí. En els seus primers passos, entre
1933 i 1936, el Sindicat pretenia una
sèrie de milloraments per als qui en formaven
part, entre ells el de cobrar drets
d’autor per dibuixos reproduïts en altres
llocs que no fos el d’origen.
La guerra civil
A partir del començament de la guerra
el Sindicat va esdevenir important,
ja que la UGT li va lliurar tres publicacions
amb l’encàrrec de fer-les anar
endavant. Eren els setmanaris satírics
Papitu i L’Esquella de la Torratxa i
el diari El Matí, que en origen havia
estat catòlic, i va passar a dir-se Treball
en ser requisat, amb una filiació
comunista cada cop més accentuada.
Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull,
amb els seus dibuixos i textos foren els
puntals de L’Esquella i el Papitu, que
foren les principals publicacions satíriques
que es van publicar mentre va
durar la guerra, ja que La Campana
de Gràcia havia plegat el 1934 i El Bé
Negre el 1936.
Durant la guerra, el dibuixant Lluís
Bagaria va publicar tot un seguit de vinyetes
antifeixistes a La Vanguardia,
que han estat recollides recentment en
un llibre pel dibuixant Jaume Capdevila,
Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’estudi
de l’humor gràfic.
Franquisme: Ninotaires als diaris
però sense premsa satírica
Amb la victòria franquista i la repressió
que va comportar, la major part dels humoristes
gràfics van haver de marxar a
l’exili o romandre en un discret exili interior.
Els tebeos (TBO, existent ja des
del 1917, i les noves publicacions d’editorial
Bruguera) van ocupar el lloc dels
ninotaires de la premsa i de les desaparegudes
publicacions satíriques, amb
personatges que esquivaven la censura
a base de surrealisme.
A la premsa diària, El Correo Catalán
va ser, el 1946, el primer a incloure un
acudit diari. L’autor escollit va ser Valentí
Castanys, que durant la Dictadura de
lAmb prou feines s’han
publicat 20 llibres sobre
la premsa satírica de
Catalunya. Es tracta d’una
feina plena de dificultats
Hi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsa
satírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjans
periòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, que
s’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a la
premsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari que
s’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-ne
la biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conserven
no sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida que
l’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, a
vegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment van
fer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes i
assalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles.
El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i els
practicants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretot
per Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també per
d’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, Joaquim
Roglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacions
importants. Altres autors s’han interessat de manera més puntual
els últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunes
tesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat que
tenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a la
importància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquesta
vessant del periodisme a Catalunya.
El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any del
seu naixement. A baix, la crítica tendresa de Cesc
Primo de Rivera i la República havia estat
l’impulsor de Xut! i que havia passat
la guerra a San Sebastián col·laborant
amb el franquisme en la revista Flechas
y Pelayos. No cal dir que aquells primers
acudits diaris eren uns ninots d’humor
costumista i edulcorat per evitar proble
Setmanaris satírics esportius
Al mateix temps, Castanys va recuperar
en castellà l’esperit del Xut! d’avantguerra
amb el setmanari satíric El Once, que
va sortir significativament el 24 de gener
de 1945, es a dir la setmana que es commemorava
el sisè aniversari de l’entrada
de les tropes franquistes a Barcelona.
Igualment simbòlica fou la data de l’últim
número, 29 de gener de 1968, és a
dir la mateixa setmana commemorativa
però d’un any que va marcar tot Europa,
i també en part a Catalunya, una frontera
entre dues èpoques.
En morir El Once, el relleu en la
premsa esportiva satírica dels dilluns la
va prendre Barrabás, fundada por Xavier
de Echarri. En ella hi van esgrimir les
primeres armes dibuixants i periodistes
que després han esdevingut primeres espases,
com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perich
pel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines,
Antonio Franco, José María García i Enric
Bañeres pels textos. Els anys en què
va publicar-se (1972-1976) el franquisme
ja es trobava a la recta final i era possible
un to càustic que tenia molt poc a veure
amb el del seu predecessor.
Tornen els setmanaris satírics
amb política
Barrabás va deixar pas, el 1976, a El
Papus. Acabat el franquisme, els continguts
ja es van poder anar decantant cap
a la política. Promogut pel mateix editor
de Barrabás, El Papus va mantenir
els mateixos col·laboradors, amb alguna
nova incorporació com Manuel Vázquez
Montalbán o Joan de Sagarra i es va publicar
fins al 1987.
El 20 de setembre de 1977 un comando
ultradretà va enviar una bomba a la
redacció d’El Papus, que en explotar causà
la mort del conserge Juan Peñalver.
La reacció de la professió contra aquest
atemptat va ser la de “si no voleu caldo,
dues tasses” i per això va començar
a publicar-se, aquell mateix 1977, un
altre setmanari d’humor gràfic que s’ha
mantingut des d’aleshores com a pal de
paller, El Jueves.
L’altre gran setmanari satíric de la
Transició a Barcelona va ser Por favor
(1974-78), que va començar a publicarse
el dia que van matar a garrot vil Salvador
Puig Antich, el 5 de març de 1974.
Va tenir diversos empresaris editors,
però els impulsors en van ser Manuel
Vázquez Montalbán i Jaume Perich
després d’abandonar el setmanari satíric
madrileny Hermano Lobo (1972-76).
Perich (1941-1995) va ser una figura
clau en l’humor gràfic de la Transició,
tant amb textos com amb dibuixos i col·
laborant en diversos mitjans alhora que
publicava llibres. Altres col·laboradors
de Por favor van ser Juan Marsé, Maruja
Torres, Josep Ramoneda i Josep
Martí Gómez, aquests dos últims amb
unes entrevistes que van fer època. I
com a dibuixants, entre altres, Ventura
& Nieto i Guillén. Va tenir molts problemes
amb les autoritats i quan feia
només tres mesos que es publicava va
ser suspès governativament quatre mesos,
durant els quals els mateixos que
la feien van editar un altre setmanari
semblant al que van donar el nom de
Muchas gracias. Acabada la suspensió
governativa va tornar a sortir Por favor.
Aquest era un sistema que havia estat
molt utilitzat pels setmanaris satírics
del primer terç del segle XX quan els
tancaven temporalment.
Poca presència del català
El castellà ha estat la llengua dominant
en tota la premsa satírica barcelonina de
postguerra, amb l’excepció de la breu durada
d’El Bé Negre (amb potes rosses) que
l’any 1979 intentà emular, brillantment
però amb un insuficient èxit comercial, el
seu predecessor homònim. Altres intents
en català han estat el suplement satíric
que va publicar setmanalment el Diari
de Barcelona en la seva etapa catalana i
pre-olímpica i alguna altra experiència de
curta durada, com El Drall (1988) promogut
pel ninotaire Puyal. El Triangle, un
setmanari nascut el 29 de gener de 1990,
va oscil·lar en els seus orígens entre el periodisme
satíric i el de denúncia, però ha
acabat deixant l’humor gràfic com a quelcom
marginal en els seus continguts, per
dedicar-se sobretot a publicar informacions
que no apareixen en altres mitjans.
Ninots en els diaris
Pel que fa als ninotaires, l’exemple d’El
Correo Catalán el 1946 aviat va ser seguit
per tots els altres diaris de la ciutat,
que van incloure un ninotaire entre els
seus col·laboradors quotidians. Joaquim
Muntañola (1914), que havia col·laborat
ja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de la
guerra, va ser, amb Valentí Castanys,
qui va fer de pont entre dues èpoques.
Muntañola, però, a diferencia de Castanys,
havia passat la guerra a Barcelona,
on va exercir com a secretari del Comissariat
de l’Habitatge i va col·laborar
al Patufet fins que aquesta revista infantil
va haver de tancar. Aquest passat
li va ocasionar algunes dificultats
els primers anys de postguerra que va
obviar amb col·laboracions publicitàries
fins que va poder incorporar-se a El
Correo Catalán quasi al mateix temps
que Castanys. El 1944 qui era director
aleshores de La Vanguardia, Luis de
Galinsoga, ja li havia proposat de fer el
ninot diari, però ell va rebutjar l’oferiment,
que en canvi va acceptar el 1962
en fer-se càrrec de la direcció Horacio
Sáenz Guerrero. Va mantenir l’acudit
diari a La Vanguardia durant 22 anys.
Altres ninotaires destacats en diaris
han estat Francesc Vila Rufas, Cesc (al
Diario de Barcelona 1952-1962, al Tele/
eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán
1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diari
de Barcelona en català 1983-1990), Perich
(a Solidaridad Nacional, El Correo Catalán,
La Vanguardia, Tele/eXprés i El
Periódico), Tísner (a Tele/eXprés), Miquel
Ferreres (La Vanguardia i El Periódico),
Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia),
Ventura & Coromina (La Vanguardia) i
Kap (La Vanguardia), entre altres. Tots
ells, no cal dir-ho, han col·laborat, a part
dels diaris, en setmanaris i altres publicacions
periòdiques, i han publicat també
llibres d’acudits. Fora de Barcelona, la
premsa comarcal ha ofert tribuna a un estol
molt gran de ninotaires.