carrer119

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33
Aministia fa 50 anys
jose ángel borlán
activista d’amnistia
internacional Catalunya
Dos estudiants alcen les seves copes
i brinden per la llibertat. Portugal,
1960. Són detinguts i condemnats
a set anys de presó. La
dictadura de Salazar no tolera la
dissidència.
Peter Benenson, advocat britànic
actiu en la defensa del drets
humans, llegeix en un diari londinenc
una petita notícia que es fa
ressò de la condemna als estudiants.
Indignat, truca uns amics i
comença a muntar una resposta
internacional per intentar alliberar-los.
El 28 de maig de 1961 , el diari
The Observer publica un article
de Benenson, “Els presos oblidats”
(The Forgotten Prisoners), que engega
una campanya anomenada
“Crida per l’Amnistia 1961” per
pressionar els governs en favor de
vuit presos de consciència d’arreu
del món.
L’article començava dient:
“Obriu el vostre diari qualsevol
dia de la setmana i trobareu una
notícia de qualsevol part del món,
sobre algú que ha estat detingut,
torturat o executat perquè les seves
opinions o la seva religió són
inacceptables per al seu govern.
Són uns quants milions de persones,
empresonades, i no totes rere
el teló d’acer o de bambú, i cada
vegada n’hi ha més. Llegint el diari
es nota un desagradable sentiment
d’impotència. Tot i això, si aquests
sentiments desagradables de tot el
món poguessin unir-se en una acció
comuna, es podria fer alguna
cosa efectiva.”
Resposta massiva
La reacció a l’article va ser immediata
i aclaparadora: milers de
cartes i donatius, juntament amb
gran quantitat d’informació sobre
presos de consciència. Aquesta
preocupació es va canalitzar posant
els simpatitzants en relació
amb altres que vivien a prop seu
i animant-los a constituir grups.
Havien de posar-se en contacte
amb les famílies dels presos, enviar
regals i recaptar diners per
Cada any, pels volts del 28 de maig,
Amnistia Internacional presenta
simultàniament a tot el món el seu
“Informe Anual sobre l’Estat dels Drets
Humans”. S’estructura en dues parts:
una anàlisi de l’estat dels drets humans
a nivell global i per àrees geogràfiques, i
l’informe detallat país per país.
Per als estats, sobretot els de caire
democràtic, és una humiliació sortir a
l’Informe. En el de 2011, l’organització
destaca que hi ha restricció il·legítima
de la llibertat d’expressió a 89 països;
s’està demanant l’alliberament de
presos de consciència a 48; s’han
documentat tortura o altre tipus de
maltractaments a 98; dues de cada tres
persones no poden accedir a la justícia;
s’han investigat judicis injustos a 54
països... I una positiva: el 1977 només
16 països havien abolit la pena mort per
a tots els delictes, avui ja són 96.
Pel que fa a Espanya, l’Informe
d’enguany dedica tres pàgines (per
odre alfabètic, entre Eslovènia,
amb una, i Estats Units, amb cinc)
amnistia internacional catalunya
Grup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en un
acte contra la pena de mort
lActualment Amnistia
té més de tres
milions de membres
i simpatitzants i està
present a 150 països
a elles i, sobretot, havien d’escriure
al pres, encara que no fos
possible una resposta. La idea era
que el pres sabés que algú en un
altre lloc del món es preocupava
per la seva situació.
Així naixia un moviment internacional
de defensa dels drets humans
que de seguida va comptar
amb divuit seccions nacionals i 850
grups d’activistes en vint-i-set països.
En l’actualitat, Amnistia Internacional
té més de tres milions
de membres i simpatitzants i està
present a 150 països.
Contra la tortura i la pena de
mort
Mentre un professor sud-americà
és torturat per la policia, obren
una línia telefònica entre la cambra
de tortura i la llar del detingut,
obligant la seva dona a escoltar
els crits de dolor del seu marit.
Durant la terrible experiència, la
dona mor d’un atac de cor. El pres
sobreviu i li és permès d’exiliar-se
amb els seus fills. Després explicaria
a Amnistia: “van matar la meva
dona. M’haguessin mort a mi també,
però vostès van intervenir i em
van salvar la vida”.
A partir de la dècada dels anys
setanta, l’organització obre els
seus horitzons de treball i engega
dues campanyes mundials: l’abolició
de la tortura i la fi de la pena
de mort. El 1977, Amnistia Internacional
rebria el Premi Nobel de
la Pau.
En els vuitanta, s’hi afegiria
el treball en favor de la població
refugiada i contra els abusos de
grups armats d’oposició i la presa
d’ostatges. També és el moment
en què es comencen a publicar
materials d’educació en drets humans.
Als noranta, Amnistia llança
diverses campanyes contra els homicidis
polítics, les desaparicions
forçoses i les execucions extrajudicials,
sobre els drets de les dones
i per demanar una Cort Penal
Internacional permanent. També
contra les mines terrestres, sobre
els nens i nenes soldats i sobre el
comerç d’armes lleugeres.
El començament del nou segle
ha obert noves perspectives
de treball en drets humans. Es
feia la primera campanya digital
(www.stoptorture.org) i es reforçava
el treball a favor dels drets
Un informe esperat... i temut
a les preocupacions d’Amnistia
Internacional sobre l’estat dels drets
humans. Destaca que “persisteixen les
denúncies de tortura i maltractaments
infligits per membres de les forces
de seguretat” i “les investigacions
realitzades sobre aquest tema van
continuar sent inadequades”. També
persisteixen les “denúncies sobre
càstigs corporals, aïllament, prescripció
indeguda de medicaments i assistència
mèdica insuficient en centres per a
menors d’edat amb problemes socials o
de conducta”.
Destaca també la violència contra les
dones i el judici contra el jutge Baltasar
Garzón per investigar violacions de drets
humans durant la dictadura.
De les denúncies que tenen a
veure amb Catalunya: la utilització
per part d’alguns polítics del racisme
i la xenofòbia com a instrument
d’enfrontament partidari i les
previsions de retallades socials que
van contra els drets humans de les
persones empobrides
econòmics, socials i culturals que
ha arribat fins avui amb l’actual
campanya contra la pobresa “Exigeix
Dignitat”. L’altre gran focus
d’activitat ha estat la lluita contra
la presó de Guantánamo i totes les
conseqüències de la “guerra contra
el terror”.
Barcelona, 1978
Col·laboradors anònims espanyols
d’Amnistia Internacional coincideixen
el 1976 en un acte organitzat
pel CIDOB a Barcelona on es presentava
públicament una campanya
sobre la tortura a l’Uruguai. No
es coneixen entre ells. Així comença
la creació de la secció espanyola
d’Amnistia, constituïda finalment a
Barcelona l’estiu de 1978.
Un dels anònims assistents era
el pare claretià Manuel Casanoves.
Estava exiliat a Londres el
1961 quan Peter Benenson (que
coneixia molt bé la realitat de la
dictadura a Espanya) va publicar
l’article sobre els presos oblidats.
En el primer número de la revista
“Amnesty” de 1962, Casanoves
escrivia un article titulat “Protesta
catalana” en el qual parlava
del poble català com un “pres de
consciència col·lectiu”. Ell fou el
primer president de la secció espanyola
d’Amnistia.
Una de les fites més importants
de la secció va ser la campanya de
recollida de signatures l’any 2003
contra la lapidació de les nigerianes
Amina Lawal i Safiya Huseini.
Dels deu milions de signatures
d’arreu del món, més de la meitat
van sortir d’aquí. L’altre moment
important va ser el concert celebrat
a Barcelona el 10 de setembre
de 1988. Sota el lema “Drets
Humans, Ja”, noranta mil persones
es van aplegar al Camp Nou per escoltar
les cançons de Bruce Springsteen,
Tracy Chapman, Sting, Peter
Gabriel, Youssou N’Dour i El Último
de la Fila.
Actualment, l’organització a
Espanya té 63.000 socis i sòcies
(11.700 a Catalunya) amb prop de
2.000 activistes en 95 grups locals
i universitats. Més de mig milió de
ciberactivistes col·laboren habitualment
en les accions i campanyes
a Internet..
En 5
paraules
Glòries
Enderroc de l’anell
Les associacions de veïns de
Sagrada Família, Clot-Camp de
l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc
han manifestat en un comunicat
públic el seu total desacord amb
la proposta del nou regidor de
Sant Martí, Eduard Freixedes,
d’aturar la construcció dels túnels
i l’enderroc de l’anell viari de
Glòries. Les associacions estan
d’acord en “millorar el projecte i
planificar raonablement les obres,
però sense que això signifiqui
afegir més anys d’endarreriments”.
Posteriorment el responsable
d’Urbanisme ha desautoritzat el
regidor i ha manifestat que es
reunirà amb els veïns.
Esquerra de l’Eixample
Més endarreriments a la
Model?
La consellera de Justícia, Pilar
Fernández Bozal, vol replantejarse
el conveni firmat per la
Generalitat i l’Ajuntament per
a la presó Model. Suposaria
l’elaboració d’un nou projecte,
ja que per a la consellera Bozal,
l’aprovat és insuficient. Si
afegim la situació financera de
la Generalitat, l’ajornament pot
significar més anys d’espera.
Espera per a uns presos que viuen
indignament i per a uns barris que
necessiten sòl per als necessaris
equipaments.
Sant Gervasi
Salvem el ginjoler!
La construcció d’un centre de
serveis socials pot afectar un
ginjoler situat al carrer Arimon. És
l’exemplar més antic de Catalunya
i potser d’Europa. L’any 2007
els veïns i veïnes van recollir
1.400 firmes perquè el solar es
convertís en plaça. L’equipament
és important per a la barriada,
però el veïnat està disposat a
salvar aquest exemplar únic. S’ha
sol·licitat que s’aturin les obres i
que es realitzi un informe.
Nou Barris
Casals de Joves
Els casals de joves de Roquetes
i Prosperitat estan gestionats de
fa anys per entitats creades pels
mateixos joves dels barris. Tenien
la promesa del districte que
l’any 2011 passarien a conveni.
Per desídia, no volem pensar
que per mala fe, s’han passat
tots els terminis, no s’ha firmat
el conveni i ara la seva gestió
perilla. Les entitats de Nou Barris
recolzen la continuïtat d’una
gestió que consideren exemplar.
Ara li toca resoldre la papereta
a la nova regidora. Per si no són
prou maldecaps, el solar on havia
d’ubicar-se el casal de joves
provisional de Prosperitat, ara
resulta que no és de titularitat
municipal i els barracons
prefabricats no tenen lloc on
complir la seva funció.
Poblenou
Aigües freàtiques
L’AV del Poblenou denuncia la
pèrdua de litres i litres d’aigua
arrel d’unes obres del carrer
Bilbao amb Diagonal. L’alt índex
d’aigua freàtica acumulada al
subsòl és una realitat que causa
nombrosos maldecaps per les
filtracions en els aparcaments i
baixos d’ascensors, a la vegada
que es perd per a possibles usos
secundaris.