Noms-1-2014

NomsRevista de la Societat d’Onomàstica1 | 2014NotíciesL’actualitat onomàstica a la xarxaNovetats bibliogràfiquesArticles i llibres sobre onomàsticaRessenyesToponímia i renoms de Bot. Una aproximació, d’Antoni CortésEls carrers de Barcelona: Gràcia, de Jesús PortavellaAntroponímia i toponímia del terme municipal de Rocafort de Queralt, de Moisés SelfaOnomàstica del terme de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, de Ferran JovéArticlesJaume Riera, A l’entorn del canvi de nomRossend Rovira, Toponímia preromana del LluçanèsCoral Romà, Els noms de casa a… TwitterManuel Coll, Altafulla, Tafalla i Altafalla

PresentacióAlbert TurullCoordinador de NomsEns plau presentar-vos el primer númerode Noms, una nova publicacióde la Societat d’Onomàstica i, més itot, una primera mostra del momentque viu aquesta entitat, ara queanem deixant enrere el tràngol de lacrisi institucional i financera del 2013i que ens trobem en un punt gairebéde refundació. Volem agrair l’esforçdels socis fidels de l’entitat, al costatd’una junta just aleshores renovada,i també l’ajut de la Direcció Generalde Política Lingüística de la Generalitatde Catalunya, que ens féu costaten els moments més difícils. Entot cas, iniciem una nova etapa, i hofem amb energies renovades, comptessanejats i nous projectes, entreels quals la preparació d’aquesta novarevista.La Societat d’Onomàstica ha conegutja unes quantes etapes en elsseus 34 anys de vida (sense comptarhi,doncs, els precedents des de latrobada d’estudiosos a la Sala de Comalats l’any 1973): la primera, desdel 1980, en què es constituí formalmentcom a associació de ple dret,fins a la mort, el 1992, del secretarigeneral i ànima de l’entitat, EnricMoreu-Rey. La segona, fins al 2004,època en què n’assumí la secretariaun altre enyorat prohom dels nostresnoms, Andreu Romà, al costat d’undels fundadors i cappares de l’entitat,Albert Manent, president des del’inici però en aquell període exercintfuncions més executives. La tercera,fins al 2013, mentre fou vigent unconveni de col·laboració amb l’InstitutCartogràfic de Catalunya, envirtut del qual aquesta institució assumiad’alguna manera —no pas directa—la secretaria de l’entitat. Haestat el final sobtat d’aquest conveniel que ha desencadenat la crisi del2013. Entremig, el 2010, Manent vaser substituït en la presidència perqui n’havia estat tresorer i personade confiança, Josep M. Albaigès (nodeixa de ser una impactant coincidènciabiogràfica que tots dos expresidents,Manent i Albaigès, ens hagindeixat enguany), i també aleshoreses recuperà la figura del secretarigeneral, que ocupà l’actual president,Joan Tort. Es completava així un relleugeneracional que voldríem quetingués continuïtat.Doncs ara, en aquesta nova etapa,els canvis han arribat també a lespublicacions: desapareix el Butlletí interior,d’aparició trimestral (després,quadrimestral) des del 1980, i us presentemNoms, que neix amb la voluntatque sigui una eina de difusió i dedivulgació de l’onomàstica, en totsels seus aspectes. S’hi inclouen articlessignats, un recull de notícies i unapartat de novetats bibliogràfiques,amb ressenyes, recensions i notes.La voluntat de l’actual junta ésque aquesta revista es complementiamb una altra publicació: un anuariacadèmic, Onomàstica, el to, els requerimentsformals i els contingutsdel qual seran més especialitzats, totincorporant els filtres acadèmics quesón de rigor en les revistes del nivellal qual aspira.Per tant, Noms ve a substituir unapart del Butlletí interior —l’altra part,els articles de més gruix acadèmic,es reservaran per a l’anuari Onomàstica—,però substitueix també el Fullinformatiu que, en format exclusivamentelectrònic, aparegué entre eljuliol del 2008 i l’abril del 2013 —alfinal amb periodicitat setmanal, demanera que arribà als 181 números—,com a fruit de la dedicació icura de qui fou la secretària tècnicade la Societat, Marta Gonzàlez.Amb la voluntat de seguir els noustemps Noms es presenta en formatelectrònic, i és a través de la xarxaque es difondrà de manera lliure i prioritària,tot i que se’n farà una versióen paper per a aquells socis que honecessitin i ho demanin. És a dir, nosols no impedirem que Noms circuliarreu, sinó que, si així és, ens en sentiremben satisfets, entenent que laintenció fonamental d’una publicaciócom aquesta és la divulgació efectivade l’onomàstica, i la màxima difusióseria justament una mostra d’èxit.Expressem, per acabar, el nostreagraïment als qui han fet possibleaquesta publicació, però també totesles anteriors de la Societat d’Onomàstica—no som res més que unabaula en una cadena més llarga iferma—, i reiterem la crida públicaperquè els socis (o no socis encara)de l’entitat ens facin arribar totes lesnotícies, publicacions, notes o articlesde divulgació que hi vulguin veurereflectits. Això és l’únic que li donaràple sentit. És a les vostres mans.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 1

Notícies“Mulheres ena toponímia deLisboa”: diverses entrades del blogsobre toponímia de Lisboa quetracten sobre les dones incloses enel nomenclàtor de vies públiquesde la capital portuguesa> http://toponimialisboa.wordpress.com/category/mulheres-na-toponimiade-lisboa/> https://www.facebook.com/pages/Topon %C3 %ADmia-de-Lisboa/423215431066137Notícia sobre un llibre detoponímia d’Urduliz (Biscaia), obrad’Agustín Egaña, que recull uns 600noms de lloc d’aquesta localitat> http://www.deia.com/2014/03/24/bizkaia/margen-derecha/urduliz-y-sutoponimia-en-un-libroEl cognom Coruña: un cognom queno és present a la província gallegadel mateix nom> http://www.laopinioncoruna.es/sociedad/2014/03/05/coruna-toponimoapellido/817729.htmlL’inconvenient de ser àrbitre itenir el cognom Franco: per què elsàrbitres de futbol espanyols se’lsacostuma a anomenar amb els doscognoms?> http://www.laverdad.es/murcia/v/20140317/deportes_murcia/mas-futbol/inconveniente-apellidarsefranco-20140317.htmlEls vuit cognoms bascos més rars:un repàs d’una sèrie de cognomsèuscars en vies d’extinció> http://www.abc.es/local-paisvasco/20140318/abci-apellidos-vascosraros-201403172349.html“Ocho apellidos lucenses”> http://elprogreso.galiciae.com/nova/332476-ocho-apellidos-lucenses“Cinco apellidos cordobeses”> http://sevilla.abc.es/andalucia/cordoba/20140531/sevp-cinco-apellidoscordobeses-20140531.html“Siete apellidos vascos”:onomàstica i política al País Basc> http://politica.elpais.com/politica/2014/05/09/actualidad/1399659307_042942.htmlConferència de Josep Moran sobrela toponímia de Sant Feliu deLlobregat i rodalies (juny 2014)> http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/44969/el-linguista-josep-moranfa-una-aproximacio-de-la-toponimia-desant-feliu-i-les-seves-rodaConferència “Onomàstica iassessorament lingüístic: eines icriteris per a correctors”, de MarBatlleLa tècnica de l’Oficina d’Onomàsticade l’Institut d’Estudis Catalans vapronunciar el 17 de juny, a la Facultatde Filologia de la Universitat de Barcelona,aquesta conferència final delmàster en Assessorament Lingüístic,Gestió del Multilingüisme i ServeisEditorials i dels dos postgraus quel’integren, el postgrau en AssessoramentLingüístic i Serveis Editorials iel postgrau en Política Lingüística iGestió del Multilingüisme.Simposi Cognitive ToponymyProject. People and Places inSynergy> http://cogtop.org/symposiums/“La onomástica de la élite”: articlesobre la preponderància delscognoms èuscars en la políticabasca> http://www.elcorreo.com/bizkaia/politica/201405/23/onomasticaelite-20140520180423.htmlLa població de Castrillo deMatajudíos (Burgos) passa adenominar-se Castrillo de Mota deJudíos per decisió popular:Castrillo decide su apellido> http://www.diariodeburgos.es/noticia/Z024A479C-A5DD-0271-6FEFF577D164A6F9/20140525/castrillo/decide/apellidoCastrillo no quiere ser Matajudíos> http://politica.elpais.com/politica/2014/05/25/actualidad/1401030773_767366.htmlNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 2

Albert Turull, de la Càtedrad’Estudis Occitans de la Universitatde Lleida, va presentar lacomunicació “Reflexos dels païsosoccitans en l’onomàstica catalana”en l’XI Congrés Internacionalde l’Associacion Internacionalad’Estudis Occitans (Universitat deLleida, juny 2014).“Cuando el general se llamaGuerrero y el veterinario se apellidaToro”: article sobre les curiosesrelacions entre els noms i cognomsi les activitats de les persones queels porten> http://www.eltiempo.com/estilode-vida/gente/cronica-de-juan-gossainsobre-nombres-y-apellidos/14044442Toponímia curiosa: de Villapene(Galícia) a Vagina (Rússia), un repàsd’uns quants noms de lloc queprovoquen sorpresa> http://www.diarioinformacion.com/cultura/2014/01/15/toponimiacuriosa/1458187.htmlEl dia 28 de juny va tenir lloc aGràcia una conferència sobre elsnoms dels carrers de Barcelonaa càrrec de Josep M. Vilarrúbia-Estrany, historiador i autor dediferents llibres sobre la història dela capital catalana.> http://www.festamajordegracia.cat/noticia/21336/2014/06/23/tertuliatoponimia-els-noms-dels-carrers-barcelonaPresentat el llibre Aiarakotoponimia nagusia / Toponimiamayor de Ayala, editat per laDiputació Foral d’Àlaba, obra dePatxi Galé, Mikel Gorrotxategi iFelix Mugurutza> http://zaraobedigital.com/not/18779/el_lunes_se_presenta_en_vitoria_gasteiz_el_libro__toponimia_mayor_de_ayala_/729.813 topònims d’Aragó sónels inclosos en el NomenclàtorGeogràfic d’Aragó, procedentsde 128 fonts d’entre els anys 1912i 2013, organitzats per termesmunicipals i consultables a la xarxa.> http://www.europapress.es/aragon/noticia-comunidad-aragonesa-tiene-729813-registros-toponimicos-incluidosnomenclator-20140315110054.htmlXert i Vistabella del Maestratseran a partir d’ara les úniquesformes oficials d’aquests dosmunicipis valencians conegutsabans com Chert/Xert i Vistabelladel Maestrazgo, segons ha aprovatl’Acadèmia Valenciana de laLlengua.> http://www.levante-emv.com/castello/2014/06/17/avl-apruebacambio-toponimo-xert/1126258.htmlSymposion on Place-nameschanges, organitzat per JointIGU / ICA Commission / WorkingGroup on Toponymy AccademiaNazionale dei Lincei (Roma,17/18.11.2014)Llei belga d’atribució de cognoms:a partir d’ara es podrà atribuir alsfills el cognom del pare, el de lamare o ambdós, en l’ordre que esprefereixi> http://noticias.lainformacion.com/asuntos-sociales/familia/el-parlamentobelga-aprueba-ley-para-libre-atribucionde-apellidos_7glDj2wjHnqB3K2P5XT744/Castel Sant'Angelo, Rome (Photo: Peter JORDAN 2013)NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 3First Circular and Call for Papers

Novetats bibliogràfiquesArticlesGemma Camarasa Àlvarez, “La rutadels perxes de la Fatarella”, dinsActes de les Jornades d’Estudi sobre elmunicipi abans de la Nova Planta (1716).El cas de la Fatarella. Tarragona: Diputacióde Tar ragona, 2013, p. 93–109.Josep Catalunya Albert, “El nomd’Algar al llarg de la història”, Braçal.Revista del Centre d’Estudis Camp deMorvedre 48 (2013): 73–76.Josep Lluís Gallardo i Sedano, “Latoponímia altmedieval de Viladecansfins a la consolidació del feudalisme(segles VI–1092): els noms pretèrits”,dins VI Trobada d’Estudiosos i Centresd’Estudis d’Eramprunyà. “Territori defrontera a l’alta edat mitjana” (SantBoi de Llobregat, 2013). Gavà: Centred’Estudis de Gavà, 2014, p. 81–86.Lluís Gombau Martorell, “Els lligalloscanareus. Camins de transhumànciaa les Terres de l’Ebre”, Treballsde la Societat Catalana de Geografia75 (2013): 255–276.Josep Moran i Ocerinjauregui, “ElCamp de l’Arpa”, La Corona catalanoaragonesa,l’islam i el món mediterrani.Estudis d’història medieval en homenatgea la doctora M.T. Ferrer i Mallol,J. Mutgé, R. Salicrú i C. Vela, eds. Barcelona:CSIC, 2013, p. 489–493.Paula Ramon Vingut, “Prenoms aSant Antoni de Portmany” (2a part),dins El Pitiús. Almanac per a Eivissa iFormentera. Eivissa: Institut d’EstudisEivissencs, 2014, p. 119–128.Roser Serra i Coma, “Francesos ioccitans a Calders i entorns, en elssegles XVI i XVII”, Modilianum. Revistad’Estudis del Moianès 48 (2013):17–44. En apèndix conté una relaciódels francesos registrats a l’ArxiuParroquial de Calders (1596–1685),la majoria dels quals eren occitans.Araceli Striano, “Los antropónimosfemeninos latinos de origengriego de la Península Ibérica”, Emerita.Revista de Lingüística y FilologiaClásica 81, 1 (2013): 65–81. Comunicaciópresentada en el XXIV CongrésInternacional d’ICOS sobre CiènciesOnomàstiques (Barcelona, 2011).Vicent Terol i Reig, “Els primers pobladorscristians d’Ontinyent i d’Albaida.Documents, noms de lloc i depersona (segles XIII i XIV)”, Alba. Revistad’Estudis Comarcals de la Vall d‘Albaida22–23 (2011–2012): 124–165.Rosa Vallès Costa, “La toponímiadel mapa de Tomás López”, dins ElPitiús. Almanac per a Eivissa i Formentera.Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs,2014, p. 133–140.Miquel Villagrasa i Gil, “La Fatarella.La població de 1817. Cens dela població fet pel rector de la parròquia”;“Els batlles i regidors de laFatarella als segles XVIII i XIX”, dinsActes de les Jornades d’Estudi sobreel municipi abans de la Nova Planta(1716). El cas de la Fatarella. Tarragona:Diputació de Tarragona, 2013, p.343–353 i 355–366.Panayotis Yannopoulos, “Adaptationdes noms étrangers à la grammairedu grec Byzantin. Le cas ‘Narsis’dans la Chronique de Théophane”,Byzantion. Revue Internationale desÉtudes Byzantines 83 (2013): 421–432.François Zufferey, “Sur l’origine dunom de famille de Sade”, Romania.Revue Consacrée à l’Étude des Langueset des Litteratures Romanes, 521–522(2013): 211–215.Envieu les vostres ressenyes depublicacions onomàstiques a:revista@onomàstica.comEls llibres que vulgueu quees ressenyin els heu d’enviar a:Societat d’OnomàsticaC. de la Diputació, 276, pral. 108009 BarcelonaEls llibres dels quals ara donemnotícia poden ser ressenyats en elspropers números de Noms.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 4

LlibresJosep Maria Bertran, Toponímia al’abast. Introducció a l’estudi dels nomsde lloc. Edició de l’autor, 2013, 133 p.Gabriel Bibiloni, Els carrers de Palma.Toponímia i patrimoni de la ciutat.Palma: Gabriel Bibiloni, 2012, 939 p.Emili Casanova i Cesáreo Calvo,eds., Actas del XXVI Congreso Internacionalde Lingüística y de FilologíaRománicas. Valencia, 6–11 septiembrede 2010. 8 vol. Berlín: De Gruyter,2013. Volum 5, secció 6: “Descripcióhistòrica i/o sincrònica de les llengüesromàniques: onomàstica (toponímiai antroponímia)”.Emili Casanova i Lluís R. Valero,eds., Nous materials de toponímiavalenciana. València: Denes Editorial,2013, 944 p.Anna Maria Corredor Plaja, Recullde noms de Portbou (i un repertorid’altres de la rodalia. Figueres: BrauEdicions, 2014, 359 p. (2 mapes).Xavier Ferré Trill, Ramon Amigói Anglès, pedagog del territori (1925–2011). Barcelona: Publicacions del’Abadia de Montserrat, 2013, 338 p.Juan-Pablo García Borrón, Diccionariogeográfico de hagiotoponimiaespañola. Barcelona: Universitat deBarcelona, 2013, 273 p.María Dolores Gordón Peral,coord., Lengua, espacio y sociedad.Investigación sobre normalizacióntoponímica en España. PatronymicaRomanica 25. Berlín / Boston: Walterde Gruyter, 2013, 285 p.Jean Eygun, Les mots de la montagnepyrénéenne à travers la toponymie dela Vallée d’Aspe. Tolosa: Letras d’Òc,2013, 255 p.Ferran Jové i Hortoneda, Onomàsticadel terme municipal de Vandellòsi l’Hospitalet de l’Infant. Treballs del’Oficina d’Onomàstica 23. Barcelona:Institut d’Estudis Catalans, 2013,661 p.Albert Manent Segimon i JosepPoca Gaya, Diccionari de pseudònimsusats a Catalunya i a l’emigració. Lleida:Pagès Editors, 2013, 600 p.Ramon Pere Anglès, Onomàstica dela Pobla Cérvoles. Treballs de l’Oficinad’Onomàstica 22. Barcelona: Institutd’Estudis Catalans, 2013, 288 p.Jesús Portavella i Isidoro, Els carrersde Barcelona: Gràcia. Barcelona:Ajuntament de Barcelona, 2013, 380 p.Luís Sigo Gauche et al., Estudio detoponimia ibérica. La toponimia de lasfuentes clásicas, monedas e inscripciones.Madrid: Visión Libros, 2013,354 p.Àlvar Valls, Pirineu de Verdaguer.Els noms de lloc del poema ‘Canigó’.Barcelona: Publicacions de l’Abadiade Montserrat, 2013, 151 p.Josep M. Vilarrúbia-Estrany, Noteshistòriques de Sants, Hostafrancsi la Bordeta. Edició de l’autor, 2013,126 p.http://www.onomastica.catRecensionsJosé Luís Bartolomé, “Cultura clàssicaals noms dels nostres vins”, Revistade Girona 278 (2013): 28–32.La presència de les llengües clàssiquesen els noms dels vins de l’Empordài d’altres comarques catalanesés un reconeixement al llegat cultural.N’hi ha que provenen de la mitologia(Venus, Faunus, Nisus, Sàtirs,Ctònia, Odysseus, Akyles, Nereus oAnubis), de personatges destacats(Cartesius, Clos Erasmus), de priorsd’Escaladei (Priorato Dom Berenguer1918 i Priorato Dom Juncosa 1939),de topònims ben coneguts de l’Empordà(Rhodes, Emporion), o d’altresde no tan coneguts, com Joncària,de Capmany, i Gerisena, de Garriguella,que tenen el seu origen en la planaJoncària descrita per Ptolemeui en l’assentament emmurallat deGerisena, a Garriguella, topònim viufins al segle III. De fora de l’Empordà,trobem Opus Evolutium o Parvus(Alella); Brunus i Furvus (Montsant);Genium, Igneus, Cruor, Noster o Solertia(Priorat); Lacrima Baccus, PrincipiaMathematica, Ad Fines, Lentiscus,Melis o Atrium (Penedès); Ipsiso Aureo (Camp de Tarragona), o Miŀennium,Tempus i Avus (Terra Alta).El mateix succeeix en el cas del cava:Extremarium, Ex vite, Tantum Ergo.Àngels Massip i Joan Anton Rabella,eds., Josep Moran: de la històriade la llengua a l’onomàstica. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat,2013, 89 p.Llibre d’homenatge a Josep Morani Ocerinjauregui (Barcelona, 1944),NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 5

Novetats bibliogràfiquesdoctor en Filologia Catalana, professorde la Universitat de Barcelona,membre de l’Institut d’Estudis Catalans,director de l’Oficina d’Onomàsticade la Secció Filològica, vicepresidentde la Comissió de Toponímiade Catalunya i assessor toponímic del’Autoritat del Transport Metropolitàde Barcelona. En aquest volum diversoscoŀegues i amics repassen la sevatrajectòria com a investigador idivulgador en els camps de la lingüísticahistòrica i l’onomàstica catalana.Conté: “Presentació”, d’Àngels Massipi Joan Anton Rabella; “En Moran”,d’August Bover i Font; “Josep Moran ila gramàtica històrica”, de Joan Martíi Castell; “Josep Moran, historiadorde la llengua”, d’Emili Casanova; “Elssubstrats paleohispànics a l’obra deJosep Moran”, d’Ignasi-Xavier Adiegoi Javier Velaza; “Josep Moran i l’edicióde textos catalans antics”, de PhilipD. Rasico; “L’onomàstica i l’Oficinad’Onomàstica”, de Joan Anton Rabella;“L’aportació de Josep Moran enl’estudi de la toponímia del Pla deBarcelona i del Pla del Llobregat”, deMar Batlle, i una “Bibliografia de JosepMoran”.Àlvar Valls, Pirineu de Verdaguer.Els noms de lloc del poema ‘Canigó’.Barcelona: Publicacions de l’Abadiade Montserrat, 2013, 151 p.Àlvar Valls Oliva, nascut a Barcelonael 1947 i resident a Andorra, és escriptor,poeta, periodista i traductor.El Pirineu de Verdaguer és un inventaridels 280 topònims del Pirineu—català i occità— i d’altres llocs queapareixen en el poema Canigó, deJacint Verdaguer, ordenats alfabèticament,amb indicació de la sevasituació i acompanyats de citacionsdels versos en els quals apareixen. Elllibre conté una introducció, cinc capítols(“El marc físic”, “Les criaturesdel drama”, “Els grans valors”, “El cabaltoponímic” i “Criteris i estructuradel treball”) i un inventari completde topònims en l’ampli capítol “Repertoride noms de lloc de Canigó”.Clou el llibre un apartat de bibliografiai cartografia consultada.Onzè centenari del document de reconeixementfet pels habitants de vilesi cases que hi havia a Sant Joan de lapropietat dels seus béns i terres a favorde l’abadessa Emma (913–2013). Exposiciódel document original guardata l’Arxiu de la Corona d’Aragó al Palaude l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses(24 ag. – 29 set. 2013), organitzadaper l’Ajuntament de la baro nialvila de Sant Joan de les Abadesses.Amb motiu de l’exposició es va publicarun llibret de 24 pàgines, editatl’agost de 2013 per l’Ajuntamentde Sant Joan de les Abadesses, ambtextos introductoris de Ramon Roqué,alcalde de la població; AlbertTorra, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó,on es conserva el document original,i Joan Ferrer, director de l’ArxiuHistòric de Girona, responsablede l’arxiu del monestir de Sant Joande les Abadesses i impulsor de la celebraciód’aquesta efemèride. Desprésd’una fotografia del document,molt reduïda, hi ha una transcripcióen llatí, una traducció al català deJoan Josep Busqueta i dos articlesd’Antoni Badia i Margarit traduïts delfrancès al català per Ramon Alabau:“Acta de reconeixement de la propietatdel monestir de Sant Joan de lesAbadesses (any 913) i la seva importànciaper a l’onomàstica catalana”,publicat a Actas y memorias del quintoCongreso Internacional de CienciasOnomásticas (Salamanca, 1958), i “Toponímiade l’acta de reconeixementde propietat del monestir de SantJoan de les Abadesses (any 913)”,publicat a Internationaler KongressFür Namenforschung (Munic, 1961).El 2013 es va commemorar l’onzècentenari del judici, fet el 15 de maigde 913. En el document es reconeixEmma com a abadessa del monestirde Sant Joan i es delimita les propietatsdel monestir (horts, camps, terresi cases) amb la firma de gairebé500 habitants (486 signatures). Nohi ha cap altre document altmedievalque contingui una relació nominaltan extensa. És com si fos el primerpadró d’habitants de la vall de SantJoan de les Abadesses. El documentpermet conèixer la toponímia i l’antroponímiad’aquesta vall i relacionai situa els seus habitants en llogaretsi masos aïllats. El valor onomàstic ésevident. A partir d’ell els historiadorshan fonamentat les seves hipòtesissobre el flux de població o repoblacióiniciada en temps del comte Guifré I,a finals del segle IX, i la pervivènciade topònims i antropònims anteriorsa aquesta acta. La majoria de nomsté un origen gòtic, mentre que elsd’origen franc representen menysd’un terç del total. Els principals elementsgeogràfics són els que delimitenles propietats. Dins hi ha masos,viles i vilars, en alguns dels quals viuun nombre considerable d’habitants.Segurament amb una mateixa denominaciótoponímica hi ha més d’unaexplotació agrària. El nom correspon,majoritàriament, al del cap de casao propietari. Molts d’aquests masoshan arribat fins avui.Aquesta acta la va publicar anteriormentFrancesc Monsalvatje a ColecciónDiplomática del Condado de Besalú.Noticias históricas, l’any 1907; FedericoUdina en El Archivo Condal de Barcelonaen los siglos IX–X. Estudio críticode sus fondos, l’any 1951, i Catalunyaromànica, el 1987. Jaume NabonaNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 6

RessenyesAntoni Cortés i Manyà, Toponímia irenoms de Bot. Una aproximació. Edicióde l’autor, 2010, 87 p. (2 mapes)La comarca de la Terra Alta té unnou recull onomàstic, obra d’AntoniCortés (Bot, 1951), que s’afegeix alsd’Anton Monner, Toponímia de Gandesai el seu terme municipal (1976) iToponímia de Vilalba dels Arcs (1985),de Josep Alanyà, Batea i el seu termemunicipal. Partides, accidents geogràfics,topònims i camins (1994), i d’AntòniaSerres, Els noms de lloc i de personadel Pinell de Brai (2010). AntoniCortés ja ha publicat altres llibres sobreel seu poble: Bot, notícia del meupoble (1987), en què ja va dedicarun capítol a toponímia i renoms (p.117–123); Dites i refranys a Bot (1987);Ramassades de memòria (1998); Fetsi contes a Bot (2001), o Notes sobreBot (2006), i articles per a la revistalocal El Pedrís. Ara, en aquest noullibre, recull i divulga la toponímiade Bot, municipi de 34,70 km 2 , travessatpel riu Canaletes, que limitaper totes parts amb altres municipisterraltencs (Gandesa, Prat de Comte,Horta de Sant Joan, Caseres i Batea).És un interessant llibre que, ambpoc espai, recull molta informacióonomàstica del terme de Bot. El llibreconté un pròleg d’Anton Monner,una introducció i un capítol dedicatal nom de Bot, en què l’autor fa sevala teoria de Joan Coromines de l’origenàrab del nom del poble. La restade capítols els dedica als noms delnucli urbà i dels antics portals, de lespartides i trossos de terra, del relleu,barrancs, coves naturals, tolls d’aigua,fonts, masos, topònims pretèritsi renoms de les cases. Tanca elllibre un índex onomàstic i la bibliografiautilitzada. Inclou fotografiesde José Manuel García Monleón,que iŀus tren alguns dels topònims(l’Agulla, el barranc del Cullerer,l’Horta, la plana d’en Fonoll, la valldels Àubans, valls de Batea, la rocaPlana i la roca del Migdia, los Molandins,el barranc de l’Estret d’en Vidal,Aucalans, el barranc dels Buscarrons,la Plana) i una fotografia aèriadel poble.L’autor relaciona els noms de lesvies urbanes a partir de les denominacionsactuals, i hi afegeix en cadacas els noms anteriors, populars oimposats. Així, l’històric carrer Boteraes va dir de la Unió i ara és TelmoLacasa, enginyer del ferrocarril; el dela Palla va estar dedicat durant la dictaduraa José Antonio Primo de Rivera;el carrer Major s’havia dit del Migi també de Sant Roc, i el de l’Hospital,durant la República, va rebre el nomdel militar Ángel García Hernández.Aquest recurs de canviar els nomsque sorgien de manera espontàniaper altres de compromís és generala la majoria dels nuclis urbans. Altresnoms que fan referència a llocssingulars, com el carrer de les Moreres—encara hi ha el portal de lesMoreres— o del Cementiri, han mudatel seu nom per Cristóbal Loscosi Pau Casals, personalitats lligades ala història moderna de Bot, en el primercas, o a la cultura catalana, enel segon. L’expansió del nucli habitatha provocat que antics camins ara siguinvies urbanes; així, se n’ha canviatno només el nom, sinó també elgenèric. El camí de les Palanques araés l’avinguda de Catalunya i el camíde les Pigoteres és el carrer d’Horta(l’autor prefereix la forma Orta).Els noms de les partides i dels trossosde terra que ens ofereix AntoniCortés són sovint descriptius. Alguns,amb un origen opac; d’altres,més precís: l’Arbeca, del qual, senseconèixer-ne l’antiguitat, és difícil establirl’origen (podria ser un trasllat);lo Buida-bosses, que A. Cortés veu difícilque es pugui relacionar amb elbandolerisme i anota que es podriapensar en treballs fets al lloc, elscostos dels quals buidaren les bosses—o, hi afegeixo, potser nascuta partir d’un renom—; la Buitrera,forma d’origen castellà molt arreladaen aquestes terres i a les del norddel País Valencià, tal com indica J.Coromines en l’Onomasticon; la Dernosa,de derna, ‘tros resultant d’unapartició’; lo Grau i el diminutiu Gravet,nom segurament referit a un pas amanera d’escaló en llocs abruptes(no de carregar o gravar, ni de grava);la Güenga, deformació de guinga oguinda, ‘cirera de pastor’; lo Jonquerill,derivat de jonquer, ‘lloc on abunda eljonc’; lo Molandí, segons Cortés, variantde muladí, ‘cristià convertit a l’islam’;la Pigotera, variant de picotera,‘lloc on abunden els picots’; lo Pustou,deformació de pas tou; les Rafeles,de Rafael; lo Soldó, variant de sauló,‘arena fina’; lo Vilars, on hi ha dos poblatsibèrics; Horts de Llaó —apuntola possibilitat d’una deformació delledó, arbre, o de Lledó, cognom—; loSaió, que l’autor relaciona amb saio,‘gipó’, però que podria tenir algunarelació amb celló, ‘petit tros de terra’,encara que no és una forma habitualen aquestes terres; Davall la Bassa;Dellà lo Riu; lo Riu Amunt; la Gesseradel Morrut; los Quadros; lo Racó de Cabassers;la Rengla del Gaiter; lo Solà deRumbert; la Salve Regina; la Saparra; laSerrafita; la Talossa; lo Terrer, o la vallCarrera, entre altres. A l’Horta, partidallarga formada per un conjuntd’horts situats a l’esquerra del riuNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 7

RessenyesCanaletes, diferents noms els identifiquen:el Més Amunt, l’Arc, la Cova, elde Miqueló, l’Illa, lo Bordís, la Gola, loCollet, les Sorts, la Canal, el del Pollo oel Més Avall.Les formes del relleu sovint rebenun nom descriptiu, com l’Agulla; loBirlot; la roca Plana; la Caldera, quel’autor descriu com un lloc situatentre barrancs, de forma còncavai arrodonida, semblant al cul d’unacaldera; lo barranc de les Roques; lobarranc del Trullet, per les cadollesque hi ha; la cova Fumada, pels focsdels usuaris; lo coll Ventós; la roca delMigdia; la costa de la Valenciana, per ladificultat del lloc, i en el qual valenciana,informa Cortés, fa referència alnom d’una cadena del carro que sovintes trencava per l’esforç que caliafer. En altres ocasions per singularitzarels barrancs, les coves o lesfonts, la veu popular ha recorregutals renoms (barranc de Manyà, barrancdel Cullerer, cova de Carlets, fontde Ferrasset), al lloc on es troben (covade l’Horta, barranc de les Guardioles)o a una característica (barranc deles Solsides).Entre els topònims pretèrits citala cova Plantada, l’Empeltada (tros deterra), la font del Terrós, lo tancat de laMorera, lo Verge —que potser hauriade ser lo Verger, referit a un hort ambvarietat d’arbres i flors—, lo mas delMal Llinatge i lo mas d’en Riba. PrecisaAntoni Cortés que a Bot els masos iles terres que els envolten també rebenel nom de sínia, mentre que poués el nom per a la sínia, gairebé sempreacompanyats del nom o renomdel propietari.Entre els renoms de Bot, actualso en procés de desaparició, n’hi haque tenen l’origen en prenoms, cognom,gentilicis, anècdotes, oficis oactivitats, i també de femenins, diminutiuso qualsevol altre hipocorístic(Alcoverret, Barbereta, Barrineta,Calderera, Clementet, Joanàs, Lluca,Madalenet, Meixina, Micaló, Micolau,Pòlit, Rabosot, Teclo, Tite o Tortet), oformes castellanes (Aurelio, Ciego,Colaseta, Faustino, Lázaro, Mendossa,Rosarín o Surdet), algunes de lesquals transformades (Celidònio, Estanislado,Lifonso, Merequildo, Nyinyetao Tanàsio). D’altres presentencurioses combinacions nominals(Mariabetana —potser per Miravetana—,Matabacons, Matapixes, Pacoli—per Poc oli, ‘estalviador o avar’—,Roc del Consagrat, Senyalat de Marieto Votualmon). N’hi ha d’origen fosc,enigmàtic, dels quals amb dificultatspodem conèixer les raons queels van fer néixer (Besoi, Bonne, Carratrac,Catxalan, Còdola, Curit, Fonto,Marandando, Nono, Ripardà o Xerels).L’onomàstica sovint conserva característiquesdel parlar informal dela població, de la comarca o de l’àreadialectal a la qual pertany. El llibred’Antoni Cortés ens ho iŀustra ambdiversos fenòmens ben coneguts ala regió. S’observa la diftongació dela síŀaba inicial, al- en au-, a Aubardoner(renom), l’Aucalà (partida deterra), barranc dels Àubens i barrancPaumerós. També hi ha alteracionsde l’ordre en la posició d’algunes lletresa Grabiela (renom) i lo Perió perPeiró (partida de terra); dissimilacióde vibrants a Flara (renom); incorporaciód’una i epentètica a barranc deBaijoca; pèrdua de la -s- intervocàlicaa Devea (partida de terra); aglutinacióde part de l’article plural a losEsquarts (partida de terra); pas devibrant múltiple a vibrant simple aSarió (renom) i los Sarons (partida deterra) per Sarrió i Sarrons. Un darrerexemple d’aquesta riquesa formal éslo Pleiteret (partida de terra), seguramentderivat de pleit, variant de plet.Saludem l’aparició d’aquesta valuosamonografia que recull, comentai divulga els noms propis de Bot i enriqueixel coneixement de l’onomàsticade la Terra Alta. Jaume NabonaJesús Portavella i Isidoro, Els carrersde Barcelona: Gràcia. Barcelona:Ajuntament de Barcelona, 2013, 378 p.Com en el cas dels altres llibres dedicatsa la toponímia urbana del termeactual de la ciutat de Barcelona quesón obra d’aquest autor (Barcelona,1996 i 2010; Les Corts, 2000; Sant Gervasi,2002 i 2010; Vallvidrera, 2006; Elsinteriors d’illa de l’Eixample, 2007; Sarrià,2008), disposem ara d’una obraexceŀent, tant per la informaciósocial, històrica i urbana que aporta,com per la metodologia de recerca ianàlisi documental i topogràfica.Creiem també que és ben oportunaperquè Gràcia presenta tostempsuna notable idiosincràsia, la característicamés singular de la qual és lade mantenir una personalitat benmarcada, distingida i popular alhora,des del moment de la seva formacióa partir del segle XIX, que és quan escreà aquesta vila, situada a l’anticterritori històric, però extramurs, deBarcelona. Més concretament, eradins l’antic terme de la parròquia deSant Pere de les Puelles, de la qual esva segregar per formar el terme deSanta Maria de Gràcia, que va prendrecom a primer temple parroquialla capella del convent franciscà deSanta Maria de Jesús, construït el1722, com es diu en la “Introducció”.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 8

RessenyesEn aquesta mateixa introducció es fatambé una explicació prèvia del desenvolupamentde la població a partirde la urbanització per part dels propietarisi promotors de grans finquesrústiques, els noms de les quals trobaremaplicats en la denominació deles noves vies urbanes.A continuació ve el nomenclàtoractual d’aquestes vies i espais, queinclou una explicació detallada del’origen del nom de cada carrer oplaça, amb dades molt precises i documentades,que aporten una informaciómolt variada, amb la inclusióde mostres de cartografia històrica.A fi de donar-ne una petita mostraque en palesi l’interès, ens referiremen primer lloc a les dades relativesals períodes anteriors a la formacióde la població. Per exemple, l’articlededicat al carrer d’en Grassot, inclòsen l’Eixample de Cerdà, dónainformació no solament d’Antoni deGrassot i de Mujal (Barcelona, 1795–1843), els descendents del qual promoguerenla urbanització de la fincael 1870, sinó també que era al lloc ditdels Caputxins Vells, amb referènciaa l’antic convent creat el 1578 i traslladatel 1718 a Barcelona, a l’actualplaça Reial. Una altra mostra interessantés el comentari del carrerde Puigmartí, on el 1835 FrancescPuigmartí va construir una fàbricatèxtil, el Vapor Puigmartí, representativade la primera industrialitzacióa Gràcia.Aquesta obra es circumscriu al termeactual del districte de Gràcia, queinclou els barris anomenats ara oficialmentde Vallcarca–Penitents (ésa dir, més correctament dit de Vallcarcai els Penitents) i del Carmel,on trobem també noms tradicionals,com el del carrer de Maduixer, presdel de l’antic torrent, o el carrer de laFarigola, pres del nom de l’antic torrenti hostal.Cal assenyalar també que en elsarticles respectius, a més del nomactual, s’hi indiquen els canvis dedenominació que han tingut la majoriadels carrers al llarg de la sevahistòria i la data de totes les dedicacions;aquesta informació es trobaen l’“Índex de carrers”, que comprèntant el dels noms actuals com el del’evolució històrica dels noms.Serveixin aquestes línies per amostrar l’interès d’aquesta obra modèlica,sens dubte una de les més importantsdedicades tostemps a Gràcia,i felicitar tant l’autor com els graciencsinteressats per la seva històriai la seva toponímia.Esperem que sigui un estímul pera noves recerques. Josep Moran iOcerinjaureguiMoisés Selfa Sastre, Antroponímiai toponímia del terme municipal de Rocafortde Queralt. Valls: Ajuntamentde Rocafort de Queralt / CossetàniaEdicions, 2010, 113 p.Rocafort de Queralt és un municipisituat al nord-est de la comarca dela Conca de Barberà. Constitueix laseparació física entre la Conca estrictai la zona de la Baixa Segarra. Ésun municipi bàsicament agrícola. Elsconreus principals són els cereals, lavinya i els ametllers. El regadiu, queaprofita les aigües del riu de Vallverd,ocupa un 2% del terme. El municipité una extensió de 8,6 km 2 , el nucliés a 562 m d’altura i no té pedanies.La principal via de comunicació és lacarretera comarcal 241c.El treball que ressenyem és el recullde l’antroponímia i la toponímiadel terme municipal de Rocafort deQueralt. En total es presenten gairebéuns 800 noms de lloc (noms devies urbanes, camins, partides determe, muntanyes, pallisses, fonts,gorgues…) i de persona recollits enenquestes orals a pagesos i caçadorsdel poble i en fonts documentals dipositadesa l’Arxiu Comarcal de laConca de Barberà, situat a Montblanc;l’Arxiu Històric Arxidiocesà dela ciutat de Tarragona, i l’Arxiu Històricde Tarragona. Del primer arxiu,cal que en destaquem els diversoscapbreus extractats per anotar topònimsdels segles XVII i XVIII, moltsdels quals han perdurat fins avui: lesRovires o les Planes. Del segon, ensobresurt la lectura dels llibres sacramentals(baptismes, matrimonis,defuncions, confirmacions i complimentpasqual), que són una fontimportantíssima per conèixer bonapart de l’antroponímia ja perduda deRocafort dels segles XVI, XVII i XVIII,i, del tercer arxiu, en destacarem laconsulta dels llibres d’amillaraments,que presenten errors de transcripciódels topònims, però que són unafont imprescindible per conèixer eltrànsit de la toponímia del terme del’època moderna a la contemporània.Una part molt notable del llibreressenyat és el recull dels renoms icases del poble, com cal Claret, o derenoms que han donat nom a altresindrets municipals significatius, comel portal de Bonet.El llibre està ben iŀustrat, amb fotografiesdel mateix autor que mostrenalguns dels llocs esmentats: lafont de la Roca o el portal del Bonet.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 9

RessenyesNomés ens queda felicitar-nos perla publicació d’aquesta monografia,que s’uneix a les ja publicades sobrenoms de lloc i de persona d’altrestermes de la Conca de Barberà,i agrair a l’Ajuntament de Rocafortl’esforç econòmic que ha fet possibleuna publicació ben acurada. ValentíGualFerran Jové Hortoneda, Onomàsticadel terme de Vandellòs i l’Hospitaletde l’Infant. Pròleg de CarlesMaristany i Tió. Treballs de l’Oficinad’Onomàstica 23. Barcelona: Institutd’Estudis Catalans, 2013, 661 p.Es fa difícil imaginar un país sensedeterminades estructures culturalsi científiques, dotades econòmicamenti amb personal investigadorque les mantingui activades demanera permanent. El suport mésestable i amb projecció és sempreel coneixement. Des que l’any 1980Enric Moreu-Rey creà la Societatd’Onomàstica, homologada ambinstitucions i organismes similarsdel món acadèmic europeu, s’ha nodritdel treball investigador de professionalsi amateurs onomasiòlegs,sempre ad maiorem Dei gloriam; pelque fa al manteniment econòmic,les ajudes rebudes per part d’institucionsi organismes han estat méssimbòliques que suficients o dignes,una circums tància que ha dut l’associacióa la indigència actual. Així,crida l’atenció —però no sorprèn,tanmateix— com l’estructura sòlidadel país es manté a la base, amb investigadorsque creuen i treballen enel teixit d’una xarxa que inclogui totala geografia, des del món local fins auna connexió amb l’àmbit universal.En aquest sentit segueix viva aquellatradició local que, des del segle xix,ha mostrat interès pel món cultural,inicialment a cura de capellans ierudits, amb formació i fonts documentalsa la mà i, amb posterioritat,amb l’aparició dels ateneus, instituts,centres d’estudis i universitats i, finalment,amb la incorporació de lesnoves fornades d’investigadors quesorgien de les aules universitàries.La producció científica de la Societatd’Onomàstica i la seva contribucióal desvetllament de l’interès pelpatrimoni de la llengua són inqüestionables,amb trobades i coŀoquisde toponomàstica que s’han celebratrecorrent tots els àmbits dels territorisde parla catalana i amb milersde pàgines d’articles i estudis publicatsen el seu butlletí interior, nascutigualment l’any 1980. Ara, però,l’entitat trontolla i, com Gaziel quanopinava sobre la desaparició de laMancomunitat de Catalunya, caldriapreguntar-se què ocorreria si aixòpassés en altres indrets. De ben segurque no restaríem en el silenci ien la indiferència que caracteritza lapolítica cultural del país.Això ve a tomb pel gasiu suportinstitucional que la Societat d’Onomàsticarep en el propi país, alhoraque, paradoxalment, un notablenombre d’investigadors segueixtreballant i culminant obres d’històrialocal —però no estrictament local—,espesseint una xarxa nacionalde coneixement i de ciència exemplars.L’obra que ens plau ressenyar,Onomàstica del terme de Vandellòs il’Hospitalet de l’Infant, de Ferran JovéHortoneda, n’és un bon model a destacar.Afortunadament, no l’únic, siatenem al continuat degoteig d’obresd’aquestes característiques que sorgeixendel món editorial català.Ferran Jové Hortoneda és, efectivament,un dels molts i generososinvestigadors que té el país que treballenper estima a la ciència i al coneixement,conscients que aquestessón les úniques taules de salvació idesenvolupament que tenim, tantpersonalment com coŀectiva. Totala resta és mala política.En l’aval de Ferran Jové es trobenllibres d’onomàstica —les Borgesdel Camp (1981), Riudecols i els seusagregats, les Irles i les Voltes (1990–1991) i Mont-roig del Camp (1999)—,d’història i biografia —Maties deVall i Llaberia, mariscal del campcarlí (2003)— i de geografia —guiade les Borges del Camp (1983)—, abanda d’una gran quantitat d’articlesd’història i cultura dispersos en revistesi obres coŀectives i d’una activitatsocial comarcal en referènciai vinculació als interessos del país.I ara Ferran Jové ens ofereix aquestaobra ingent, ben documentada iexplicada, d’un dels termes municipalsmés grans del territori —101,98km 2 —, complex —amb els llocs del’Hospitalet de l’Infant, Masboquera,Masriudoms, Castelló, Gavadà, Remullà,Fatxes, Masvalentí i l’Almadrava—i ric des del punt de vista onomàstic—4.100 registres d’entrada,bona part documentats.L’obra segueix l’esquema clàssicd’aquest tipus d’inventaris, preceditsper una informació força completade la seva geografia física i humana,d’una explicació dels sectors productiusen el decurs de la història i dereferències als talassònims i a la meteorologia,i una introducció lingüística,en aquest cas a cura del doctorNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 10

RessenyesPere Navarro. La base de l’estudi ésl’enquesta oral i la documentació,que comprèn des d’un primer documentde 1275 fins a l’any 1945, totaixò complementat amb una bibliografiabàsica adient i suficient.Tots els noms registrats en l’obratenen un valor o altre —ja sigui lingüísticcom cultural, econòmic, religióso social—; ara bé, no adquireixenel seu major interès històric finsque s’apleguen en camps temàtics,tant des del punt de vista local comde la història de la llengua en general.Tant és així que el desglossamentdels noms referits a la fauna, perexemple, ens fixa el mapa del seubestiari, actual o antic, exactamentigual com la flora, els oficis, els usosagrícoles o la utilització i influènciade l’aigua en la vida de les personeso en el conreu de la terra.En la fauna pensem en determinatsnoms comuns que perden presènciaen la parla de la gent, com ésgalàpet, agaús, toixó o tabanc, percitar-ne quatre exemples, seguramentarrossegats per llenguatgesestàndards i per un allunyament cadavegada més profund entre societati naturalesa. Pel que fa a la flora,noms com timó, xalapa, mallola ogatell s’esfumen del parlar nostre decada dia. El cocó, l’aiguadolç, l’ullal ola salada són noms que recorden lavida de l’aigua, en terra o mar. Oficisja desapareguts de la vida laboraldels habitants perviuen concentratsen una paraula: vidrier, xollador, pinxo…Pel que fa a l’antroponímia, determinatscognoms adverteixen dela seva procedència: Aguirre, Maimó,Navarro…La làpida mortuòria d’algunsd’aquests noms és la persistènciadel topònim, que la gent esmenta sovintsense saber ja què vol dir —unexemple aclaridor respecte a això podriaser el sobrenom Iaio vell—, igualcom succeeix en determinats llocson es parla de barranc del Torrent…Certs noms atrauen de manera especialper la seva vinculació amb elmón medieval i la restauració cristianade la diòcesi tarraconense, comés el barranc de la Porrassa, que FerranJové documenta en el segle xix,un topònim que trobem, per primeravegada, en la crònica de RamonMuntaner. Hi ha un altre topònim, laBatalla —s. xiii—, que no se sap sitindria a veure amb els mateixos fetsque els del coll de la Batalla, de lesmuntanyes de Prades, delatores, pelque sembla, de l’enfrontament entrecristians i sarraïns en la retiradad’aquests cap al seu darrer refugi, alcastell de Siurana, en el segle xii.Altres noms esdevenen estranys,enigmàtics o arcaics per a nosaltres,com són el nom de la partidade terra Ruït o Roït, el mot Marranxer,l’Almud o roca del Pa, les roques de lesAliomes, la mola d’Asturs (Astors?), elFirell, la Xanca, la Gornata…Però encara hi ha dos elementsmés d’aquesta obra que ens agradariadestacar com a valors globals. Unés l’interès que tenen aquests materialsposats en el mapa general de lalingüística, a partir del qual es podenestablir connexions, relacions i traçosd’evolució. Podem citar exemplescom el joc de la pilota i el pinxo—l’encarregat del negoci—; la religiositati l’expansió d’advocacions iconceptes cristians; les pletes, les saleresi les carrerades vinculades a lesrutes de la transhumància ramadera;els forns de calç, els vidriers i la construccióde determinades èpoques;les olles d’aiguardent que recordenpetites indústries que contribueixena l’expansió comercial de Catalunyaen el segle xviii…I un segon element a destacard’aquesta obra i de qualsevol altrasimilar és haver sabut posar els materialsonomàstics a peu d’obra delsfilòlegs i lingüistes, com pretenia iva fer el mestre Ramon Amigó, netsd’adherències i sense pretensionsetimològiques. Ferran Jové és, enaquest sentit, un alumne avantatjati exemple, fins i tot, de saber caminarper davant de les institucionsdel país de manera segura i permanent.eugeni pereaLa propera jornada de la Societat d’Onomàsticaes durà a terme a Móra d’Ebre i a Ascóels dies 17 i 18 d’octubre de 2015.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 11

ArticlesA l’entorndel canvi de nomJaume Riera i SansEls recercadors de genealogies, segons tinc comprovat,solen posar un excés de confiança en la identitat delsnoms que troben en els documents. Els convé que elspersonatges coetanis que apareixen amb els mateixosnoms corresponguin a una sola persona i, encara més,que els cognoms s’hagin reproduït amb continuïtat generacional.Descarten massa sovint que la línia genealògicaque intenten d’establir sofrís mutacions.Durant els segles medievals, els canvis de cognom forenfreqüents, molt més que els genealogistes no pensen.Dins de l’alta noblesa, n’hi ha de ben documentats, encaraque no gaire coneguts. Alfons d’Aragó, duc de Sogorb icomte d’Empúries, l’any 1516 fou obligat pel seu sogre, elduc de Cardona, a mudar el cognom i les armes propis, i aadoptar els de Cardona. Juan de Zúñiga, casat amb Estefaniade Requesens, hagué de consentir que el seu fill Lluísportés el cognom i les armes de Requesens. Berenguerde Relat, durant molts anys tresorer de la reina Elionorde Sicília, i després mestre racional de la cort, quan concertàel matrimoni de la seva filla Isabel amb Gispert deGuimerà, i de la seva filla Constança amb Pere de Ferriol,obligà tots dos gendres a mudar el nom i el cognom enBerenguer de Relat, que eren els seus. Pere de Benviure,secretari dels reis Joan i Martí, després de ser ennobliti casar-se amb la noble Constança d’Anglesola, mudà elseu nom pel de Pere Ramon d’Anglesola. Penso que quedaremtots molt sorpresos el dia que l’estudiós més entèsen llinatges sonors de Catalunya publiqui una relacióexhaustiva de variacions en els seus cognoms.Des de la implantació del Registre Civil per als nascutsa partir del primer de gener de 1870, la qüestió dels nomspersonals està regulada. Reglaments i costums permetencontrolar la successió dels cognoms amb un cert margede fiabilitat. Els manuals de genealogia, tanmateix, solenpassar per alt que, anteriorment a 1870, no existia capllei reguladora dels noms personals, i el costum no constrenyiaa fer-ne un ús invariable. Enduts per un optimismegratuït, els manuals no informen clarament que, a labaixa edat mitjana, tant el nom de fonts com el cognomes canviaven a discreció dels interessats, més sovint queno voldríem.Amb motiu o sense motiu. Sabem que els esclaus denacions estrangeres, quan es batejaven, canviaven el prenompràcticament sempre, i que els jueus, en prendre elbaptisme, canviaven el prenom en un 100%, i el cognomen un 99%. Sabem, també, que a les zones rurals, els homesque entraven en un mas per casar-se amb la pubillasolien deixar el seu cognom i prendre el del mas, però lamanca de documentació seriada no permet determinaren quina proporció ho devien fer.La proporció general d’homes i dones que mudavenvoluntàriament el nom restarà per sempre desconeguda,i encara més, és clar, els motius que els hi mogueren.L’àpoca d’una almoina a la caritat comuna de la vila deCamprodon, per exemple, de l’any 1391, ens assabentaque un home de Llanars, que era designat com a Perede Mitjavila mentre residia a la parròquia de Sant Martíd’Acàcia, ara de poc, quan vivia a Llanars, havia mudat elnom en Pere de Veseganya, i la seva darrera muller, quees deia Ermessenda, havia passat a dir-se Esclarmunda. 1Ho sabem perquè el document ho diu, però l’ocasió delscanvis no es deixa endevinar.Seria erroni deduir-ne, d’aquestes variacions, que lafluctuació dels noms era general. El nom de cadascú estavadeterminat i fixat per l’ús, des de la infantesa. El quesucceïa era que, no existint enlloc un registre oficial denoms, no hi havia problemes legals per mudar-los. L’any1390, el rei Joan I acusava recepció al batlle d’una localitatindeterminada, d’haver detingut “en Ramon Ferrer,qui solia ésser procurador fiscal”. El rei li ordenava tra-1«Recognosco vobis, Margarite, uxori Bernardi Mercaderii, parrochiede Lanars, filie Petri de Vezeganya quondam, parrochie deLenars, qui olim fuit parrochie Sancti Martini de Aquacia, et tuncvocabatur Petrus de Mediavilla, quod solvistis michi […] centumsolidos […] quos Ermessendis, ultima uxor dicti Petri de Mediavillaquondam, nunc vocata Sclarmonda, […] dedit amore Deí dictecaritati» (ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 864, f. 80v, Camprodon,28 set. 1391).NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 12

Articlesmetre’l pres a la cort, i li advertia que “jatsia lo dit homse faça dir Ramon Ferrer, ell ha nom Arnau Ferrer”. 2 La diferènciaentre aquella època i la nostra, en la qüestió delsnoms personals, no era que fossin fluctuants, sinó quela frontera entre “dir-se” i “fer-se dir” era esborradissa.La intenció de l’escrit present és donar a conèixer i comentaruns quants exemples medievals de canvi de nomper iniciativa dels seus usuaris, sense que s’hi trobessininduïts per motius previsibles. Tots els casos tenen en comúque els interessats feren recurs a la cancelleria reialsoŀicitant, de vegades, l’autorització per mudar els seusnoms i, de vegades, la seva ratificació, a fi de disposard’un document acreditatiu del canvi. Tots els soŀicitantssón mascles. La majoria són notaris, que per la seva funciópública necessitaven acreditar el canvi de nom quedesitjaven, però també n’hi ha de simples particulars. Elfet mateix de documentar voluntats de mudar el nompropi ja presenta prou interès, però la varietat de motiusque s’hi expressen en presenten molts d’afegits, sobretotaquells qui manifesten disconformitat amb el nom ocognom que fins aleshores havien portat.Ja fa molts anys, en un breu treball escrit en coŀaboració,vaig tenir ocasió de publicar l’autorització donadapel rei Joan I al canvi de nom de dos notaris de Barcelona.3 Pere des Pou havia obtingut carta de notaria ambaquest nom, que era el seu. Adduint l’inconvenient quea la ciutat de Barcelona hi havia altres notaris amb el mateixnom, i sorgien dubtes sobre la identitat de qui haviaautoritzat les escriptures públiques, soŀicità, i obtingué,de mudar el seu prenom en Pere Joan, de manera quepogués dir-se i firmar, d’aleshores endavant, Pere Joandes Pou, i diferenciar-se dels altres notaris que deia quehi havia a la ciutat. 4El segon cas de canvi de nom autoritzat per Joan I ésmés curiós i intrigant. Guillem Pere havia obtingut cartade notaria, en temps de Pere III, amb aquests nom i cognom.Després d’alguns anys d’exercici, manifestà que altemps d’obtenir la carta de notaria, per evitar uns deter-2ACA, Canc., reg. 1959, f. 120v–121r (Barcelona, 19 set. 1390).3Maria Teresa Ferrer i Mallol i Jaume Riera i Sans, “Misceŀàniade documents per a la història del notariat als estats de la Coronacatalano-aragonesa”, Estudios históricos y documentos de los Archivosde Protocolos 4 (1974): 429–445.4«Cum in dicta civitate sint aliqui vobis nomine et officio consimiles,et multociens vertatur in dubium in instrumentis et scripturispublicis per vos et ipsos confectis an sint clausa per vos seu perdictos vobis nomine et officio consimiles» (ACA, Canc., reg. 1898, f.189v–190r, Saragossa, 1 març 1391; publicat a Ferrer & Riera, «Misceŀània…»,441–442).minats perills que no expressava, havia callat el seu cognomveritable, que era Perull. Desapareguts els riscos quedeia que aleshores l’amenaçaven, soŀicità a la cancelleriade Joan I la restitució del nom i cognom que deia ser elscorrectes: Guillem Pere Perull. 5 No s’acaba de comprendre,certament, que un dipositari de la fe pública, com sónels notaris, no fos reconvingut per haver fingit un cognomimpropi quan soŀicità la carta de notaria, i haguésautoritzat contractes amb un nom, si no fals, almenysincomplet. El fet és, però, que el motiu adduït fou consideratde causa major, i la petició, admesa i concedida.Recerques posteriors m’han permès localitzar tresdocuments més de canvi de nom en notaris, igualmentexemplars i curiosos en els motius que aŀegaren per haver-hofet.Domingo Tornero, veí de Vilanova de Sixena, havia obtingutcarta de notaria el 9 de juny de 1349. Sense intenciófraudulenta, mogut per una devoció particular a santPere apòstol, havia mudat el seu nom de fonts en el dePedro, que s’esqueia ser el mateix del seu pare. Conscientde la dificultat d’identificar el prenom Pedro amb el Domingoque usava d’antuvi en els documents públics quehavia autoritzat, l’any 1357 soŀicità a la cancelleria reialque es consideressin vàlides les escriptures que haviaclos amb el prenom Domingo, i les que autoritzaria en elfutur amb el de Pedro. La cancelleria reial considerà quela devoció era un motiu suficient i conforme a dret (juriconsona), i accedí a la petició. 65«Dudum ex certis causis vestre persone periculum evitantibus,cognomen vestrum totaliter relinquistis in obtentu carte notarie[…], predictum vestrum cognomen tacuisse, et in subscriptioneseu clausura instrumentorum publicorum que ut notarius recepistiset in mundum redigistis, de dicto vestro cognomine mencionemaliquam non fecisse; nuncque, cessantibus causis propterquas dictum vestrum cognomen reliqueratis, velle cognomen ipsumassumere» (ACA, Canc., reg. 1901, f. 174v, Barcelona, 11 març1392; publicat a Ferrer & Riera, «Misceŀània…», 442–443.6«Dudum te, Petrum Tornero, vicinum Ville nove de Xexena, innotarium generalem in regno Aragonum creavimus sub nomineDominici Tornero quo tunc temporis a fontis babtismate vocabaris[…], et devocione nunc ductus ad beatum Petrum apostolum, etalias quia pater tuus Petrus nomine vocabatur, mutando nomen,omni fraude et dolo semotis, Petrum te facias evocari, timeasqueverisimiliter pretextu mutacionis nominis contractus per te receptossub nomine Dominici posse faciliter inpugnari, et inposterumte, vigore predicte creacionis, non posse recipere contractusaliquos quoquomodo, et alias tibi et contrahentibus in posse tuoiminere pericula infinita […], tenore presentis, dictam nominis mutacionemratam habentes, te Dominicum vocatum tunc, et Petrumnunc, in notariatus regni nostri Aragonum generalis officio confirmamus»(ACA, Canc., reg. 901, f. 146r-v, Cariñena, 18 ag. 1357).NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 13

ArticlesEl quart cas de canvi de nom en un notari no és menyscuriós i expressiu de la facilitat amb què es podia fer ies feia. Pere Bet, fill de Pere Bet, de Besalú, obtinguécarta de notaria amb el cognom Lloreda, que era el de laseva mare. Diu que li agradava més que el patern. El seupare ho prengué molt malament, perquè no hi havia raóper què hagués preferit el cognom de la mare. Per complaure’l,Pere Bet començà a autoritzar actes, escripturesi testaments amb el cognom patern, de manera quecomplicà encara més les coses, perquè no podia usar uncognom diferent d’aquell amb què havia obtingut la cartade notaria. Penedit, Pere Bet soŀicità a la reial cancelleriauna remissió dels delictes punibles comesos, i la llicènciaper continuar usant el cognom patern. La cancelleria delrei Pere III accedí a totes dues coses, expressant-hi motivacionsaddicionals, com eren la seva bona fama, que excloïauna intenció de frau, i el fet que no s’havia presentatcap queixa ni denúncia contra l’interessat, per aquestaraó ni per cap altra. Amb tot, deia accedir a la petició envirtut de la plenitud de potestat reial. 7El darrer cas de canvi de nom en un notari és, segurament,el més interessant de tots els que hem vist finsara, perquè incideix en la valoració social dels cognoms,que escapa a una estimació objectiva. Miquel Arbúcies,oriünd de Gandia, obtingué carta de notaria el 9 de maigde 1382. L’any següent, manifestant que el cognom Arbúciessonava malament al regne de València i feia riure,soŀicità a la reial cancelleria que pogués mudar-lo en Vives,que era el del seu avi matern, tant als actes on interveniaen qualitat de notari, com als que ho faria coma persona privada. Sense entrar a examinar la realitatdel motiu aŀegat, la súplica fou admesa i concedida, toti que s’expressà només que es feia per gràcia especial. 8Posant-hi malícia, podríem sospitar que la derisió queel notari natural de Gandia deia que el cognom Arbúciesprovocava era una excusa per adquirir el cognom de l’avi7«In carta generalis notarie per nos vobis concesse fecistis vosnominari Petrum Loreda, sumendo cognomen matris vestre exquo de ipso magis quam de cognomine dicti patris vestri contentabamini.Attamen, quia ex hoc jamdictus pater vester habuit vosodio, cum nulla subesset racionabilis causa ob quam eius cognomenrelinquere et cognomen matris vestre assumere deberetis,vos, volendo inde ipsi patri vestro complacere et errorem vestrumhuiusmodi corrigere […], nominastis ac nominatis vos indiferenterPetrum Bet, nulla inde a nobis licencia, ut decuisset, petita seu obtenta»(ACA, Canc., reg. 752, f. 127v–128r, Barcelona, 26 set. 1370).8«Cognomen ipsum vestrum de Arbucies in regno Valencie, ubivos dictum officium exercetis, habeatur amodo in derisum, etobsonum reputatur» (ACA, Canc., reg. 941, f. 173v–174r, Montsó, 3jul. 1383).matern i, amb ell, drets preferents sobre l’herència. A sissegles de distància, però, no estem en bones condicionsper determinar la certesa de la sospita, ni la veracitatde reacció hilarant que el cognom Arbúcies provocava enaquella encontrada meridional, segons expressava el mateixinteressat.Els canvis de noms exemplificats en els documentsprecedents, que són de notaris, permeten fer-hi dues observacionscomplementàries. Per l’un cantó, cal remarcarque ens consten documentalment perquè la mutació delseu nom estava regulada pel dret. El nom i el cognomdels notaris servien de referent per a actes públics quetranscendien la seva personalitat, i és per això que la sevamutació requeria la redacció del document acreditatiu,abans o després de la mutació. Per l’altre cantó, convéigualment remarcar la facilitat amb què els individus mudavenel nom, veient que gosaven fer-ho fins alguns quehi estaven impedits per traves legals.També es donava el cas de simples particulars que soŀicitavenla sanció oficial acreditativa del canvi de nom quedesitjaven. En podem presentar dos.El primer cas, de l’any 1375, procedeix de l’interès del’individu perquè es determinés judicialment la propietatdel cognom que usava i deia que li corresponia. L’homeno podia ni volia amagar que era fill d’una esclava deBernat Dusai, ja difunt, de nom Maria. Exposava que erapúblic i notori que havia estat engendrat per Bernat Dusai,ciutadà de Barcelona, propietari de l’esclava, peròcom que el seu pare, per vergonya, no el volia reconèixer,per respecte a ell, prengué el cognom Nadal. Exposava,també, que, un cop mort Bernat Dusai, el rei Pere l’haviaautoritzat a mudar el cognom Nadal en Dusai, i que desd’aleshores era conegut com a Bartomeu Dusai. Succeïa,però, que alguns amics i coneixents de Bernat Dusai esresistien a admetre-li el cognom, atenent el comportamentque el difunt havia tingut envers ell, i el fet mateixque ell havia usat el cognom Nadal tant en vida com desprésde la mort del seu pare. Soŀicitava, per tant, queel rei ordenés dreçar una informació o enquesta en regla,a través de testimonis fidedignes, per determinar larealitat de la seva filiació i poder usar el cognom Dusaisense suscitar reticències. La cancelleria reial admeté lademanda, i encarregà a Ramon Ballester, llicenciat enlleis de la ciutat, que instruís la informació. Curiosament,dinou anys més tard, la informació encara no havia estatpresa, i calgué renovar la comissió a un altre jurista. 99«Pro parte Bartholomei Dusay, de civitate predicta [Barchinone],fuit nobis expositum reverenter quod, licet ipse revera sit filiusNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 14

ArticlesEl darrer cas, ja dins el segle xv, documenta la voluntatde canvi de cognom novament per rebuig del propi, coml’anterior d’Arbúcies. La soŀicitud fou presentada a la cancelleriade la reina Joana Enríquez, lloctinent reial, l’any1462, per sis fills de Guillem Boig, de Llagostera, que haviaentrat al mas Coral, de Caldes de Malavella, pel seu matrimoniamb Francina, senyora útil i propietària del mas.Els fills de Guillem Boig, alguns encara adolescents,exposaven a la reina Joana que el cognom Boig era lleig(turpe), perquè en el parlar comú de les encontrades deGirona significava ‘estúpid o babau’ (stultus seu fatuus),i soŀicitaven poder mudar-lo en el de Coral, que era elcognom matern. La reina Joana tingué per bé accedir ala petició, i els concedí, a ells com a fills de Guillem iFrancina, i als seus descendents, que poguessin prendreel cognom Coral de la mare, deixant el patern; motivavala seva concessió amb un parell de consideracions quepresten al document un interès sobrepujat.La reina manifestava, en primer lloc, que importa molta tothom gaudir d’un bon nom, tal com sancionà el moralistaSèneca, amonestant que els homes havien de procurar-seun bell nom, encara que costés un preu molt elevat:“Nomina pulcra hominibus imponi debere, eciam simagno precio emerentur.” I declarava, després, que és lícita tothom mudar el seu cognom, especialment quan esfa sense frau ni lesió de ningú. Principi operatiu, aquestdarrer, que els manuals de genealogia obliden recordar.L’interès del document és encara més gran quan descobrim,inesperadament, que documenta el mot boig, avuitan comú al Principat, molt abans del que se sospitava.El Diccionari etimològic i complementari de Joan Corominesreporta el primer ús del mot, en el sentit actual, alsegle xvii.Per totes aquests raons, he cregut útil donar la transcripcióíntegra del document, que segueix a continuació. 10Bernardi Dusay quondam, civis Barchinone, et cuiusdam serveipsius quondam Bernardi vocate Maria, et per consequens exprovisione nostra faciat se cognominari et cognominetur suo veroet proprio cognomine Dusay, quia tamen, dicto patre suo vivente,qui rubore verecundie Bartholomeum ipsum negabat suum essefilium, idem Bartholomeus, timore et amore dicti patris sui, utinde sue complaceret voluntati, et etiam ex post, fecit se cognominaricognomine de Nadal, nonnulli consanguinei et amici dictiquondam Bernardi dicunt et se jactant, predictis de causis et aliis,eundem Bartholomeum dicti quondam Bernardi filium non fuisse»(ACA, Canc., reg. 1860, f. 126r-v, Lleida, 26 març 1375; inserta en eltraspàs de la comissió a Pere de Rajadell, llicenciat en decrets, fetaper Joan I dinou anys més tard, a València, 21 gen. 1394).10ACA, Canc., reg. 3499, f. 124v, Girona, 4 maig 1462.Girona, 4 de maig 1462.La reina Joana, lloctinent reial, concedeix als fills deGuillem Boig, de Llagostera, casat amb Francina Coral,del mas Coral de Caldes de Malavella, que puguin mudarel cognom patern en el matern, tant ells com els seusdescendents, atenent l’inconvenient del significat delnom boig.Nos Johanna et cª. Comperto siquidem GuillermumBoig, parrochie de Lacustaria, gerundesis diocesis,mansum Coral parrochie Calidarum de Malavetericausa nubciarum dudum intrasse, cum Francina,domina utili et proprietaria eiusdem mansi Coral,matrimonium contrahendo, et conjuges eosdemtempore successivo amplam prolem, per Dei gratiamhodie eciam stantem, videlicet sex filios, circaipsorum arcium et officiorum exercicia vacantes, exdicto matrimonio procreasse; verum cum ipsorumappellativum nomen, videlicet Boig, turpem, ut putastulti seu fatui hominis, in partibus quammaximeGerunde ex quadam loquendi consuetudine habeatsignificacionem, et cuiuslibet intersit de boni etobtimi nominis imposicione, juxta Senece moralissimioraculum inquientis nomina pulcra hominibusimponi debere, eciam si magno precio emerentur;et quamvis cuilibet suum, quammaxime appellativum,liceat nomen inmutare, presertim absquecuiusquam fraude seu lesione; eapropter excellencienostre pro parte vestri, filiorum dicti GuillermiBoig, quorum aliqui in adolocenti etate constitutiexistunt, fuit humiliter supplicatum ut, dimissodicto turpi nomine de Boig, quod ex more patrieet alias sinistre significacionis seu importancie, utpredicitur, existit, cognomen de Coral eorum matrioriginarie competens, decentis et melioris significacionisseu importancie, libere et licite assumere valeant.Nos vero, excogitantes quod juste petentibusnon est denegandus assenssus, habitaque de premisisinformacione sumaria, de quibus nobis liquetaperte, volentes vestris affectibus facilem prebere 11a nostre harum contextu, vobis omnibus et singulisfiliis legittimis et naturalibus dicti Guillermi Boig,constante matrimonio ipsius et Francine predicteex ipsis comuniter procreatis, ex ipsaque Francinagnatis, vestreque successive posteritati, licenciamet facultatem plenariam concedimus, indulgemuset elargimur ut a cetero vos et eos de posteritate11Falten alguns mots que completin la frase.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 15

Articlesvestra et recta linea descendentes cognomen de Coralex materna linea vobis concessa cognominare etdenominari facere per quos volueritis in actis et negociispublicis et privatis, libere et licite ac impune,quandocumque et quocienscumque, valeatis, imposicionedicti prioris cognominis de Boig nullatenusobsistente; mandantes igitur per presentes gerentivicesgeneralis gubernatoris in Cathalonie principatu,ceterisque universis et singulis officialibus infraprincipatum eumdem quomodolibet constitutis,presentibus et futuris, ac locatenentibus eorundem,quatenus licenciam nostram huiusmodi aliaque precontentavobis et posteris vestris teneant firmiteret observent, tenerique et observari faciant inviolabiliterper quoscumque, et non contrafaciant velveniant, aut aliquem contrafacere vel venire sinantracione aliqua sive causa. In cuius rei testimoniumpresentes vobis fieri jussimus, regio comuni sigilloatergo munitas, datas Gerunde die quarto mensismadii anno a nativitate Domini m cccc lxiiº. La Reyna.Franciscus Marquilles vicecancellarius.Domina Regina tutrix mandavit michi Anthonio Boneti,signata eciam per vicecancellarium, et visa perGeraldum Oliverii, thesaurarium, et BatholomeumSerra, pro advocato fiscali, mandata jam ordinata.Probata.Ni un topònim sense recollir,ni un topònim sense estudiarNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 16

ArticlesToponímia preromanadel LluçanèsRossend Rovira i Morgado1 IntroduccióÉs sabut que una part ni molt menys insubstancial del’actual toponímia i hidronímia de les terres que en el seudia van configurar l’anomenada Catalunya Vella evidenciaun clar origen preromà (Coromines 1989–1997; Bolòs &Hurtado 2001; Adroer et al. 2003; García Alonso 2004:235 i ss.), però poques zones concentren un percentatgetan elevat com la comarca d’Osona i els territoris limítrofs.1 Àrea intensament transitada i fidelitzada pelscartaginesos d’Anníbal des de l’any 218 aC (Livi 1935: 257)i sotmesa amb rapidesa però amb desconfiança a l’hegemoniaromana per Gneu Corneli Escipió un any després(Livi), l’antiga Ausetània tenia una població indígena quedisposava tant d’unes institucions sociopolítiques i econòmiquescomplexes com d’uns patrons d’assentamentterritorial jerarquitzats que difícilment podien ésser aculturatsd’un dia per l’altre (Rocafiguera 1995: 123–139 i155–159; Padrós 2009; 2010: 17–18). La romanització dela plana de Vic i de les muntanyes i altiplans veïns vamostrar un grau d’intensitat moderada que va arribaral moment de màxima plenitud vers el s. II dC (Molas etal. 2008: 722), fet que contrasta clarament amb el majordesenvolupament i dinamisme que tingueren aquellessocietats ubicades a la façana mediterrània i zona prelitoral(Arrayás 2007: 59–63). De manera complementària,la cristianització, endegada amb la creació del primitiubisbat de Vic, a les darreries del s. V o principis del s. VI,va suposar l’últim impuls d’incorporar plenament aquestterritori de l’interior de la província Tarraconense a lesnoves coordenades culturals de la romanitat, 2 però lanaturalesa feble i embrionària que sembla que va mostraraquest primer procés d’evangelització no va fer mésque perpetuar, al llarg de la tardoantiguitat i l’alta edatmitjana, un elevat nombre de trets onomàstics preromansque va fer reflexionar amb les següents paraulesRamon Ordeig i Mata (1982: 339): “El fet és que a finalsdel segle IX i al segle X perviuen un bon nombre de topònimsque tenen el seu origen en època preromana […]. Latransmissió d’aquests topònims al llarg d’un període dedesorganització política i eclesiàstica [§ 717–879] i queno ha deixat —perquè no se’n degué produir— documentacióescrita només pogué realitzar-se d’una manera:per via oral.”El Lluçanès constitueix un escenari privilegiat, on espoden rastrejar les restes fossilitzades de toponímia preromanaa l’abundant documentació administrativa delssegles IX i X referent a actes de consagració d’esglésies,contractes de compravenda o de donació de terres i testamentsdins del marc del comtat d’Osona. Val a dir quel’interès científic per la toponímia i l’etimologia de nomsde lloc al Lluçanès és relativament recent. Disposem d’estudismonogràfics com els de Florenci Barniol, el de PereSelva (1999) per a Sant Boi de Lluçanès, o el d’Emili Benitoi Sayol (2000) per a Sant Bartomeu del Grau, així comde la ciclòpia i impagable tasca que en els últims anys elConsorci del Lluçanès ha promogut amb l’elaboració delsinventaris de patrimoni cultural dels diferents municipis(figura 1).1Cal entendre la pervivència d’aquest substrat preromà en elstermes que va exposar Manuel Sanchis Guarner (1956/1992) i, almateix temps, relativitzar la polarització romanització (catalàoriental) – arabització (català occidental) que va establir Antoni M.Badia (1981: 182 i ss.).2La primera notícia històrica de què es disposa del bisbat de Vicés de l’any 516, quan Cinidi, bisbe de l’Ausonitanae civitas, acudeixal IX Concili de Tarragona, celebrat durant el sisè any de regnat deTeodoric II. Resulta altament probable que les autoritats arquebisbalsde Tarragona, en clara complicitat amb la monarquia visigodai l’aristocràcia rural, tinguessin interès a introduir l’Església a lescomunitats agràries de l’interior de l’antiga Tarraconense des de finalsdel segle V o principis del segle VI (Guitart & Bolós 2005: 486).NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 17

ArticlesFigura 1. Distribució percentual temptativa de la filiació detoponímia major (noms de pobles i municipis) i menor (masosi viŀes) al Lluçanès (Font: Rossend Rovira)No obstant això, els vestigis de toponímia preromana noconfiguren un grup compacte i monolític, ja que són l’evidènciadel pas de diferents ètnies i grups culturals pelLluçanès durant els últims moments de la prehistòria.Seguidament els analitzarem molt breument, tenint encompte les dades arqueològiques i lingüístiques de quèdisposem actualment.2 Breu síntesi de la protohistòriadel Lluçanès (s. X – 218 aC)Les evidències arqueològiques certifiquen que el Lluçanèses trobava habitat com a mínim des de finals del neolític,a partir de la presència de significatius monumentsde caire megalític i sepulcral, com els que trobem alsjaciments de la Font Guillera (Prats de Lluçanès), Pinós(Santa Maria de Merlès), Costes del Vilar (Sant Bartomeudel Grau) i la troballa descontextualitzada de restes deceràmica i de peces d’un collaret de pedra semipreciosaa les rodalies de Sant Feliu Sasserra (Cortès & Serra 1996:28). De manera addicional, als afores de Sant Boi de Lluçanèss’han localitzat restes de diverses sitges datadesd’aquesta mateixa època (Montañà & Planes 2004: 19).Desconeixem amb exactitud la importància que tenenaquestes comunitats indígenes autòctones respecte alsdiversos substrats lingüístics d’època preromana, peròcaldria relacionar-les amb tota probabilitat amb el grupbascoide. 3 Aquest panorama tendeix a transformar-se3Francisco Moreno (2005: 22–24) proposa que el domini lingüísticdel protobasc englobaria durant el neolític una àmplia zona queaniria des de la costa del mar Cantàbric i el golf de Biscaia (antigaa inicis del primer miŀenni aC, durant el bronze final,amb la infiltració progressiva de grups transpirinencsde procedència centreeuropea que, de manera genèrica,coneixem amb el nom de pobles dels camps d’urnes(Blázquez et al. 1997: 20; Gracia & Munilla 2004: 720)i que parlen una llengua indoeuropea de tipus precelta(Bosch-Gimpera 1989: 179; Coromines 1989–1997; Villar2000 i 2002: 57–58). 4 Al Lluçanès l’evidència més fefaentde la presència d’aquestes ètnies nouvingudes o de dinàmiquesd’interacció cultural amb el món dels campsd’urnes la trobem al jaciment de la Balma de Ca n’Heures(Perafita), on es van localitzar materials ceràmics enforma d’urnes bicòniques amb decoració incisa del tipusMailhac, a base d’acanalats, espines de peix i formes geomètriques,com triangles (Sánchez 1989: 254–255). Amés a més, disposem de dades suplementàries amb caràcterno agregat que corroboren aquest primigeni procésd’indoeuropeïtzació del Lluçanès amb la troballa deceràmiques anàlogues sense context datades dels s. IX–VIII aC, tant al jaciment iberoromà de Puig Ciutat, a Oristà(Verdaguer 2010: 10), com a les rodalies del campanar deSant Boi de Lluçanès (Beltrán de Heredia 1986: 4; Rovira1991: 126). Al voltant de l’any 650 aC nous fluxos de poblacionsindoeuropees arribarien al Lluçanès procedentsdels passos transpirinencs, amb innovacions tecnològiquesi estètiques vinculades a la metaŀúrgia del ferroi amb aportacions lingüístiques del grup protocelta. 5 Eljaciment de Sant Pau de Pinós (Santa Maria de Merlès)Aquitània), seguint tota la serralada dels Pirineus fins a la vall delSegre, i arribaria a les portes del Rosselló.4La llengua que parlaren les poblacions que coneixem amb el nomde cultura arqueològica dels camps d’urnes és reconeguda ambel nom de sorotàptic per Joan Coromines. Es tracta d’una llenguaindoeuropea en estadi precelta que mostra profundes —peròpoc compreses— afinitats lèxiques i sintàctiques amb el ligur il’iŀiri. La seva contribució al substrat del català seria bàsicamentfonètica, amb la palatalització de la l inicial en el so [ʎ ].5Protocelta és la denominació usual que s’utilitza per parlar de lakoiné lingüística emprada per una sèrie de poblacions de l’Europaoccidental durant la primera edat del ferro (cultura de Hallstatt),que progressivament es va anar fragmentant en dialectes al llargde la segona edat del ferro (cultura de La Tène). L’aportació protocèlticaal substrat del català és bastant limitada i es concentrabàsicament en aspectes lèxics (balma, banya, carro, cervesa, codina,quer…). En l’àmbit toponímic, en resten vestigis en els sufixos-*dunō (e. gr. Salardú), -*briga (e. gr. Vallabriga), -*akō (e. gr. Burriac),-*arnō (e. gr. Talarn, Montdarn) o -*anō; aquest últim, motiude discussió amb posterioritat (Moll 2006: 50). La modalitat decèltic que es va arribar a parlar a la meitat oriental de Catalunyades del s. VII aC mostra clares connexions amb els dialectes gàŀics,i s’allunya d’altres llengües cèltiques peninsulars, com el celtibèricNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 18

ArticlesFigura 2. Penetració de les onades de pobles indoeuropeus a la Catalunya central, la seva incidència al Lluçanès i assentamentsprotohistòrics més importants en aquesta zona (Font: Rossend Rovira)podria evidenciar aquest tipus d’interaccions culturalsamb la presència de quantitats considerables de ceràmicaamb decoració acanalada de tradició hallstàttica(Sánchez 1989: 264–265).Tot i així, al llarg dels darrers segles del primer miŀenniaC assistim a processos de profunda reestructuracióetnolingüística al territori del Lluçanès, deguts en bonamesura al desenvolupament de la civilització ibèrica i,de manera paraŀela, a la intrusió de dues potències mediterràniesque influiran de manera decisiva en el futurd’aquestes poblacions indígenes: cartaginesos i romans.Des del segle VI aC endavant el Lluçanès s’organitzaràen una jerarquia d’assentaments en funció del rang decadascun d’ells i del nivell d’especialització ocupacionalo agropecuària dels seus habitants (Cortès & Serra 1996:31–32; Sala 2009: 3–4). Jaciments com Sant Pau de Pinóso Can Bonells (Santa Maria de Merlès) estarien dedicatsa l’explotació agroramadera o a activitats cinegètiques,així com el pla de les Monges, el pla de Palau (Santa Mariade Merlès) i Can Generes (Lluçà) serien importantstalaies de control geoestratègic, i grans assentamentscom Puig Ciutat representarien veritables nuclis protourbans(figura 2).D’altra banda, les fonts escrites clàssiques testimonienla presència d’una gran complexitat ètnica a la Catalunyacentral pels volts de l’any 218 aC. Ausetans, lacetans io el lusità, bastant arcaïtzants (Whatmough 1970; García Alonso2004; Villar & Prósper 2005).bargusis o bergistans eren els pobles “ibèrics” més importantsi, del testimoni de cronistes clàssics com Titus Livio Polibi, se n’infereix que alteraven de manera constantentre ells el joc d’aliances i de solidaritats interètniques(Fernández 1987: 37 i ss.). 6 Així doncs, el Lluçanès —espaienclavat al bell mig de la zona de frontera entre l’Ausetània,la Bergistània i la Lacetània— tenia, el s. III aC, poblacionsde tradició bascoide, ibèrica, cèltica i indo europea.3 Topònims preromans del Lluçanès.Estudis de casosFins ara hem determinat l’existència d’una important toponímiapreromana al Lluçanès, que fàcilment podria ar-6Les aliances entre ausetans, lacetans i ilergets, així com lesdinàmiques clientelars amb cartaginesos i romans, van ser investigadesper Francisco Rodríguez Adrados (1950: 563–589). Els ciclesque alternaven hostilitats amb integració confederada podrienreflectir profundes diferències etnolingüístiques heretades de bellantuvi entre aquests grups culturals. En aquest sentit, és significatiuque els informants indígenes que van donar notícia a autorsclàssics (§ Titus Livi) de l’existència de o bergistans transmetessinuna perspectiva clarament etnocèntrica, ja que els caracteritzencom un “poble indòmit, salvatge, que parlaven una llengua ininteŀigiblei entre els quals abundaven els lladres”. La zona de la vallmitjana i alta del Llobregat devia ser altament preuada, ja que l’any195 aC la dura repressió a la qual Cató sotmeté els bergistans (destrucciód’assentaments, reducció a l’esclavitud) va ser aprofitadapels lacetans per instaŀar-s’hi i ocupar-hi terres.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 19

Articlesribar al 25%. Aquest fenomen es podria relacionar amb laromanització superficial que va patir aquest territori desdel segle III aC, 7 amb l’escassa incidència de les polítiquesd’evangelització mitjançant la implantació de toponímiahagiogràfica promogudes pel primitiu bisbat de Vic alssegles VI–VII i, per acabar, amb el manteniment d’un poblamentrelativament continuat en èpoques de crisi i dedesorganització politicoadministrativa (segle III, invasiósarraïna del segle VIII…) que hauria fet possible la transmissióoral d’aquest llegat toponímic.Aquests esdeveniments històrics van fer possible lapervivència i l’aflorament d’elements onomàstics d’arreliberobasca, cèltica i/o indoeuropea en la documentaciódel segles IX i X. A continuació, examinarem quatre estudisde casos concrets de topònims majors d’origen preromàal Lluçanès.Lluçà (ant. LLUSSÀ) 8Població important, la seva transcendència històrica alllarg de l’edat mitjana i moderna es manifesta en el fetque la denominació de la comarca natural (Lluçanès)procedeixi del seu nom. Segons l’anàlisi etimològica queproporciona Joan Coromines (1989–1997, vol. 5: 103), eltopònim és plenament llatí (< LUCIANUM), format perl’arrel LUCIUS (‘Luci’) i el sufix locatiu -ANUM. A més amés, estaria relacionat amb Lussan, nom de lloc bastantrecurrent a les terres occitanes. La traducció proposada7El Lluçanès presenta un evident dèficit de dades arqueològiquesreferents al període de la romanització (s. III aC – s. II dC) encomparació amb les veïnes regions del pla de Bages i la plana deVic, aspecte que condiciona clarament les reconstruccions historiogràfiquesd’aquesta etapa. En un futur pròxim les contribucionscientífiques del Projecte Arqueològic Lluçanès (Consorci delLluçanès / SOT SL) aportaran llum a aquest problema. Únicamentdisposem d’evidències molt superficials d’un hàbitat romà de cairedispers a Santa Eulàlia de Puig-oriol – Lluçà, la Blava, Sant Martíd’Albars o Sant Pau de Pinós.8LLUSSA- és l’arrel toponímica genuïna que apareix en un ampliventall de documentació local i regional des del segle X: Acta deconsagració de l’església de Santa Maria de Lluçà, 22.05.905 (§ Lussano),inscripcions epigràfiques dels ossaris del claustre de SantaMaria de Lluçà dels segle XII (§ Lusano), Arxiu de la Família Sala(Gwara, 1984 [§ Lussiano]), Marcæ Hispanicæ (1688/1965), de Perede Marca (§ montes Lusanenses), Memorial per a la concessió del Privilegide Lleial Vila i Universitat a Prats de Lluçanès per part de Carles IIdel 1680 (§ Lussanès / Luzanès), materials arxivístics datats de 1764i dipositats a l’Arxiu Històric Municipal de Prats de Lluçanès (§Llussanés), Lo Llussanès. Excursions a dita comarca (obra de PelegríCasades, 1897). La grafia amb -ç- (Lluçà) no es generalitza fins benentrat el segle XX.seria “lloc de Lucius”, a despit que no tenim cap tipusde dada històrica o epigràfica addicional que justifiquil’existència d’aquest antropònim local. 9 No obstant això,l’observació detinguda de la documentació històrica mésantiga de què disposem amb referència a Lluçà podria nocorroborar la hipòtesi etimològica de Coromines. En l’actade consagració de l’església de Santa Maria de Lluçà—datada del dia 22 de maig de 905— es menciona queIdalguer, bisbe de Vic, “veniens […] in comitatu Ausona,in castro Luzano” i que va dotar la nova parròquia ambterres i delmes procedents de Sant Martí d’Albars, que és“in comitatu Ausona, ad radices castri de Lussano” (Ordeigi Mata 1999: 111, doc. 63). Quatre anys més tard, es renovala consagració de l’església de Santa Maria d’Olost i,quan es menciona una sèrie de demarcacions territorials,s’anota que “ipsam terram et vineas supra riuo de Luzanes”.D’altra banda, en un document publicat procedentde l’Arxiu Capitular del Bisbat de Vic referent a Sant Boide Lluçanès, datat de l’any 992, es realitza una exhaustivarelació geogràfica dels límits d’aquesta parròquia, is’aclareix que “at parte oriental in.terminio at Ueltrechanosive at Uris.et de.meridie in.t[er]mine at Gurbi.deocaduoin[ter]mine at Luciano” (ACV, cal. 9, episcopal vol.1, n. 93: f. 1v–2r.). En aquest cas, apareix la ja conegudagrafia Luciano.Així doncs, l’evidència documental de la primera meitatdel segle X suggereix el fet que el topònim en qüestiópodria procedir d’un lexema *LUS(S)- que no semblad’origen llatí, però que és de filiació indoeuropea i que téparaŀels corroborats en l’àmbit de les llengües cèltiquesinsulars (gaèlic escocès, irlandès antic i gaŀès). El significatés ‘herba, planta’ (MacBain 1982: sec. 25). 10 D’altrabanda, la partícula locativa -ANUM no és exclusiva delllatí, ja que es d’origen indoeuropeu (*ɘn) i es troba estretamentassociada a la flexió nominal en genitiu i/o ala derivació adjectival (Fortson 2009: 116–117, 123–124).Mostra una gran representació en les llengües integrants9Elvis Mallorquí (2006: 105) ha posat un especial èmfasi en relativitzarl’origen llatí (< -ANUM) de certs topònims catalans acabatsen -à, que en origen procedirien d’antropònims a través dels qualses reconeixeria de manera transgeneracional la propietat patrimonialde certes villae o pagi d’època romana. L’autor argumenta que,en aquests topònims concrets, s’han de tenir en compte altrescomponents que únicament es poden justificar mitjançant dadescontextuals de tipus arqueològic (existència de jaciments iberoromans,evidències materials de la presència de centuriaciones alcamp) o epigràfic.10Irlandès actual: lus; gaèlic antic: luss; galès: lyss; còrnic: less;bretó: louzahuen.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 20

Articlesd’aquesta família lingüística: alemany (e. gr. Bayern), grecclàssic (e. gr. `Ακάνθος, Acánthos) o sànscrit clàssic (e. gr.Oddiyana). En el cèltic continental extint aquest sufix s’hareconstruït en les formes -anos, -ana, -anon, documentadesepigràficament a l’antiga Gàŀia (Whatmough 1970).En aquest sentit, el gaèlic irlandès aporta una evidènciaonomàstica actual en l’hidrònim Bóann.En conseqüència, el nom de Lluçà podria procedir deLUSSANUM, llatinització del topònim antic de filiació indoeuropeacèltica *LUSSANON, la interpretació etimològicadel qual és ‘lloc d’herbes o plantes’.OlostLa primera menció documental d’Olost la trobem en l’actade consagració de l’església local de Santa Maria perpart del bisbe Gotmar de Vic, el qual va acudir-hi el dia1 de juliol de l’any 888, “cum magno concursu populi etmultitudine copiosa ad ecclessiam beatae Santa Mariade Olost sive Olostensi”. Va dotar amb delmes i primíciesla dita “eclessiae Olostensis” (Ordeig i Mata 1979: 133).En un document datat del 23 de desembre de l’any 909s’insisteix en una sospitosa reconsagració de l’esmentadaparròquia. El topònim apareix amb les formes “beataeMariae Holostense” i “in locum qui dicit[u]r Holosti” (Ordeigi Mata 1979: 147–148). Els diferents casos de flexiónominal en els quals apareix el topònim en aquesta documentacióescrita en llatí medieval —derivació adjectivalgentilícia, nominatiu i genitiu, bàsicament— permetenafirmar amb certa seguretat que el nom llatí de la poblaciód’Olost seria OLOSTE. Joan Coromines (1989–1997,vol. 6: 40–41) va assegurar encertadament que aquesttopònim era d’origen preromà i probablement de filiacióiberobasca. El lexema del mot estaria constituït per*olo-, que tindria el significat de ‘cabana, edificació rústica’i, per extensió semàntica, ‘aldea’, així com tambéconnotacions associades al concepte d’aigua (Jaquemot2004: 38–39). D’altra banda, el sufix -(s)te seria una partículaablativa que denota procedència o localització(Untermann 1990; Orduña 2009: 510–511). L’etimologiaper a *OLOSTE, resultaria, doncs, ‘on hi ha l’aldea, l’aigua’.Aquesta interpretació mostra una elevada consistènciaamb les actuals investigacions entorn de la distribucióterritorial que van mostrar la llengua èuscara, l’aquità,el bascoide i el substrat paleohispànic pirinenc durantla prehistòria i l’antiguitat, que engloba una suposadafamília lingüística que cobriria una extensa regió geogràfica,des de l’est de Cantàbria fins a les rodalies dela costa mediterrània (Cid 2002: 22; Gorrochategui 2002:78, 94–95; Moreno 2005: 22–24). Val a dir que l’etimologiad’Olost podria evidenciar profundes semblances ambaltres topònims localitzats a l’àrea prepirinenca, com araOló o Olot (Coromines 1989–1997, vol. 6: 40–41).OristàL’actual municipi d’Oristà —ubicat al sector meridionaldel Lluçanès— disposa d’una llarga seqüència de desenvolupamentcronocultural que es remunta a les darreriesde la prehistòria, tal com testimonien les importantsrestes arqueològiques rescatades, prospectades i excavadesals jaciments iberoromans de Puig Ciutat i de SantSebastià (Benages & Villaronga 1988: 41 i ss.; Villaronga2002: 19; Sala 2009). A l’època medieval, els seus senyors,establerts als castells de Tornamira i d’Oristà, vanrivalitzar en poder i pretensions amb la baronia de Lluçà(Cortés & Serra 1996: 37). Les primeres notícies històriquessobre Oristà daten de l’any 909, quan es mencionael “castro Uristensem” en un contracte de compravendade terres entre particulars (Ordeig i Mata 1973–1974:299). Un document de característiques similars, del 27de febrer de 923, relata que les terres de cultiu venudeses trobaven “in Oristense vel in a[dj]acentias de domumSancto Cristoforo” (p. 290). De l’any 945 disposem de ladonació que el matrimoni format per Freric i Odesindarealitzaren d’unes terres alodials que es localitzaven alcostat del “kastro Uristi” (p. 290). De manera paraŀela,en documentació suplementària de la segona meitatdel segle X es mantenen les denominacions d’Oristidano(951), Uriste (952) i Uristidano (957) (Pladevall 1978: 154;Junyent 1980–1986: 230, doc. 274; Ordeig i Mata 1973–1974: 291). En conseqüència amb aquestes dades arxivístiquespublicades, resulta altament probable que el nomllatí del lloc fos URISTE, el qual és una clara llatinitzaciód’un topònim preromà (Coromines 1989–1997, vol. 6: 73–74; Ordeig i Mata 1982: 399). El seu lexema es pot explicarparcialment mitjançant la perspectiva bascoiberistamoderada que defensa el lingüista Francisco Villar (2000:192), per la qual *uri- significa ‘nucli habitat, ciutat’. Almateix temps, aquesta arrel procediria d’un mot anàlegpresent en el substrat paleohispànic del qual el basc il’ibèric haurien sorgit (Pérez 2006: 17–19), que hauria rebutaportacions semàntiques indoeuropees vinculadesal concepte de riu, deu o font d’aigua que permet l’habitabilitathumana (Krahe 1964: 55; Villar 2000: 191–192;2002; Villar & Prósper 2005: 32). Com hem comentat ambanterioritat, la partícula final -(s)te seria un sufix ambconnotacions locatives. Caldria, doncs, relacionar l’origenNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 21

Articlestoponímic d’Oristà (

ArticlesFigura 3. Mapa geogràfic d’Osona, BaixBerguedà i nord del pla de Bages, ambl’especificació de la localització dels quatretopònims estudiats i la toponímiapreromana més significativa que envoltal’altiplà del Lluçanès. S’hi recullen lesevidències procedents de fonts documentalsde tipus històric, epigràfic i numismàtic(Font: Rossend Rovira, partintde planimetria cartogràfica de l’ICC)ca natural és complex i, alhora, reflecteix les dinàmiquessocioculturals característiques del bronze final i de l’edatdel ferro a la resta de Catalunya i al nord-est peninsular:indoeuropeïtzació i iberització. El patró de distribució espacialde topònims d’arrel iberobasca al Lluçanès n’evidenciauna major concentració a la zona central i orientalde l’altiplà, en clara connexió amb la societat ibèrica del’antiga Ausetània. L’anàlisi etimològica d’Olost (< *OLOS-TE, ‘on hi ha l’aldea, on hi ha aigua’) i d’Oristà (< *URI[STE],‘on hi ha la ciutat’) emfatitza l’existència de diversos tipusd’assentaments permanents amb característiques ocupacionals,de rang i d’organització socioeconòmica claramentdiferenciades, components inherents a una societatcomplexa preestatal com va ser la ibèrica. D’altrabanda, la toponímia de filiació indoeuropea precelta i celtaal Lluçanès es troba fortament restringida al límit occidentalde l’altiplà i mostra una estreta vinculació amb lariera de Merlès i la vall del riu Llobregat —regió de la Bergistània—,riu que va ser un dels eixos de comunicaciómés importants a través del qual es van anar desplaçantles successives onades de poblacions d’origen centreeuropeuque arribaren als Pirineus Orientals al tombant delsegon al primer miŀenni aC (figura 3). L’etimologia proposadaper a Merlès (< *MERGHLES, ‘regió de frontera’)i la hipòtesi alternativa per a Lluçà (< *LUSSANON, ‘llocd’herbes o plantes’) serien, doncs, consistents amb latradició indoeuropea de donar nom als llocs mitjançantrecursos geogràfics, orogràfics o etnobotànics. Futurescontribucions en el camp de l’arqueologia i en l’aprofundimentde la toponímia menor al Lluçanès aportaran unvolum més elevat de dades als delineaments superficialsque hem tractat en aquest treball. No obstant això, semblaque des de finals de la prehistòria ja s’insinuen dosprocessos meduŀars en l’evolució cultural i històrica delLluçanès: l’existència d’un espai de frontera o de límit alvoltant de la riera de Merlès i la tendència centrífuga quemostra la regió oriental de l’altiplà a relacionar-se ambels poders de la plana de Vic.Agraïments personalsDesitjaria expressar la meva sincera gratitud a un seguitde persones que han contribuït, amb les seves observacionspersonals, els seus comentaris informals, suggeriments,correccions i apreciacions històriques, filològiquesi paleogràfiques, en l’elaboració dels esborranyspreliminars d’aquest estudi: Marc Parés (regidor de Culturade Sant Boi de Lluçanès), Xavier Barniol (tècnic deCultura i Joventut del Consorci del Lluçanès), FlorenciBarniol (filòleg) i Carles Padrós (Projecte ArqueològicLluçanès).BibliografiaAdroer, Anna et al., coords. 2003. Nomenclàtor oficial detoponímia major de Catalunya. Barcelona: Generalitatde Catalunya / Institut d’Estudis Catalans.Arrayás, Isaías. 2007. “Al voltant de la “romanització”del nord-est de la Península Ibèrica. Reflexions sobrel’organització territorial i els fluxos comercials”.Pyrenae. Revista de Prehistòria i Antiguitat de laMediterrània Occidental 38, vol. 2: 47–72.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 23

ArticlesBadia i Margarit, Antoni M. 1981. La formació de lallengua catalana. Assaig d’interpretació històrica.Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Beltrán de Heredia, Júlia. 1986. Memòria de lesexcavacions desenvolupades en el campanar de l’esglésiade Sant Boi de Lluçanès (Osona). Barcelona: DireccióGeneral del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixementi Recerca.Benages, Jaume i Leandre Villaronga. 1988. “La troballad’Oristà (Osona, Barcelona)”. Acta Numismàtica 17–18: 41–57.Benito Sayol, Emili. 2000. “Breu recull toponímic delterme de Sant Bartomeu del Grau i entorns”. Butlletíinterior de la Societat d’Onomàstica. Antroponímia,toponímia i bibliografia 81: 58–68.Blázquez, José María et al. 1997. Historia de Españaantigua. Tomo I: protohistoria. Madrid: EditorialCátedra.Bosch-Gimpera, Pere. [1960] 1989. El problemaindoeuropeo. Ciutat de Mèxic: Fondo de CulturaEconómica.Bolòs, Jordi i Víctor Hurtado. 2001. Atles del comtatd’Osona (789–993). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.Casades, Pelegrí. [1897] 1996. Lo Llussanès. Excursionsa dita comarca. Prats de Lluçanès: Publicacions del’Ajuntament de Prats de Lluçanès.Cid, Carlos. 2002. “Las fronteras de la lengua vasca a lolargo de la historia”. Revista de Filología Románica 19:15–36.Coromines, Joan. 1989–1997. Onomasticon Cataloniæ:els noms de lloc i noms de persona de totes les terresde llengua catalana, 6 vol. Barcelona: Curial EdicionsCatalanes / “la Caixa”.Cortès, Jordi i Roser Serra. 1996. La comarca delLluçanès. Estudi d’un espai. Barcelona: Rafael DalmauEditor.Delamarre, Xavier. 2003. Dictionnaire de la langueGauloise: une approche linguistique de vieux-celtiquecontinental. París: Errance.Fernández, Rufino. 1987. “Els lacetans. Interpretacióa través de les fonts clàssiques, arqueològiques inumismàtiques. Estat de la qüestió”. MiscellaneaAqualatensia 4: 19–57.Fortson, Benjamin W. 2009. Indo-European Languageand Culture: An Introduction. Victòria: BlackwellPublishing.García Alonso, Juan Luis. 2004. “Indoeuropeos enel Nordeste”. Acta Paleohispanica IX (Actas del IXColoquio sobre Culturas y Lenguas Paleohispánicas).Barcelona: Universitat de Barcelona / FundaciónFernando el Católico, p. 235–258.Gorrochategui, Joaquín. 2002. “Las lenguas de losPirineos en la antigüedad”, dins Javier Velaza et al.Els substrats de la llengua catalana: una visióactual. Treballs de la Societat Catalana de Llenguai Literatura 1. Barcelona: Institut d’EstudisCatalans / Societat Catalana de Llengua i Literatura,p. 75–101.Gracia, Francisco i Glòria Munilla. 2004. Protohistòria.Pobles i cultures a la Mediterrània entre els seglesXIV i II aC. Barcelona: Edicions i Publicacions de laUniversitat de Barcelona.Guitart, Josep i Maria del Tura Bolós. 2005. Antiguitat,vol. 1, dins Emili Giralt i Raventós. Històriaagrària dels Països Catalans. Barcelona: Edicions iPublicacions de la Universitat de Barcelona.Gwara, Joseph J. 1984. The Sala Family Archives. AHandlist of Medieval and Early Modern CatalonianCharters. Washington: Georgestown University Press.Jaquemot Ballarín, Antoni. 2004. “Hidrònims ibers‘olo-tolo’: ‘Aigua-Riu’”. Butlletí interior de la Societatd’Onomàstica 96: 38–39.Junyent, Eduard. 1980–1996. Diplomatari de la Catedralde Vic (segles IX–X). Vic: Patronat d’Estudis Osonencs.Krahe, Hans. 1964. Unsere ältesten Fluβnamen.Wiesbaden: Otto Harrassowitz.Livi, Titus. [s. I aC] 1935. Història de Roma. Barcelona:Fundació Bernat Metge.MacBain, Alexander. [1896] 1982. An EtymologicalDictionary of the Gaelic Language. Glasgow: GairnPublications.Mallorquí, Elvis. 2006. “Els noms de lloc i el temps: latoponímia des de la història”, dins Elvis Mallorquíet al. Toponímia, paisatge i cultura: els noms de llocdes de la lingüística, la geografia i la història. Girona:Publicacions de la Universitat de Girona, p. 101–126.Marca, Pere de. [1688] 1965. Marca Hispànica.Barcelona: Llibreria Josep Sala i Badal.Molas, M. Dolors et al. 2008. “De l’Auso romana al VicusAusonensis medieval”. Ausa vol. 23, 161–162: 719–722.Moll, Francesc de B. [1956] 2006. Gramàtica històricacatalana. València: Universitat de València.Montañà, Daniel i Josep Albert Planes. 2004.Història de Sant Boi de Lluçanès. Valls: CossetàniaEdicions / Publicacions de l’Ajuntament de Sant Boide Lluçanès.Moreno, Francisco. 2005. Historia social de las lenguas deEspaña. Barcelona: Editorial Ariel.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 24

ArticlesMoreu-Rey, Enric. 1974. Toponímia catalana: assaig debibliografia. Barcelona: Publicacions de la Universitatde Barcelona.Ordeig i Mata, Ramon. 1973–1974. “La parròquia deSant Andreu d’Oristà”. Ausa vol. 7, 79: 289–304.—. 1979. “Inventari de les actes de consagració idotació de les esglésies catalanes. I: Anys 833–950”.Revista Catalana de Teologia 4: 123–165.—. 1982. “‘Villae’, ‘Viae’ i ‘Stratae’ d’Osona:testimonis de l’antiguitat a l’època medieval”. Ausavol. 10, 102–104: 387–400.—. 1999. Els comtats d’Osona i Manresa, 3 vol., dinsJosep Maria Font Rius et al. Catalunya carolíngia.Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.Orduña, Eduardo. 2009. “De nuevo sobre el sufijoibérico -te”. Paleohispánica. Revista sobre lenguas yculturas de la Hispania Antigua 9: 501–514.Padrós, Carles. 2009. Estudi del territori a la comarcad’Osona des de l’Ibèric Ple a l’Alt Imperi. Treball finalde Màster. Barcelona: Departament de Prehistòria,Història Antiga i Arqueologia de la Universitat deBarcelona.—. 2010. “El territorio ausetano del Ibérico Finala la Baja República Romana (s. III–I a.n.e.)”, dinsEdgar Camarós i Pau Sureda. Jornadas de JóvenesInvestigadores en Arqueología 2010. Resúmenes.Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autònomade Barcelona, p. 17–18.Pérez, Santiago. 2006. “Componentes toponímicostípicos de las lenguas paleohispánicas”. Arse: BoletínAnual del Centro Arqueológico Saguntino 40: 17–28.Pladevall, Antoni. 1978. “Arnulf: abat de Ripoll i bisbe deGirona”, l’apèndix “Butlla del papa Agapit II a l’abatArnulf i al monestir de Ripoll on li confirma les sevespropietats, l’elecció lliure de l’abat i la protecció delsseus béns”. Revista de Girona 83: 149–155.Pokorny, Julius. 1959. Indogermansiches EtymologischesWörterbuch. Berna i Munic: Francke Verlag.Rocafiguera, Montserrat. 1995. Osona ibèrica: elterritori dels antics ausetans. Vic: Patronat d’EstudisOsonencs.Rodríguez Adrados. Francisco. 1950. “Las rivalidades delas tribus del NE español y la conquista romana”, dinsEstudios dedicados a Menéndez Pidal I. Madrid: CSIC, p.563–589.Rovira, Josep. 1991. “Intervenció al campanar del’església parroquial de Sant Boi de Lluçanès”. ISimposi: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern, segles X al XVIII: la intervenció arqueològica.Quaderns Científics i Tècnics 3. Barcelona: Diputacióde Barcelona.Sala, Roger. 2009. Memòria d’intervenció al jaciment dePuig-Ciutat (la Torre d’Oristà). Barcelona: Departamentde Cultura i Mitjans de Comunicació. DireccióGeneral del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixementi Recerca.Sánchez, Eduard. 1989. “Del bronze final a la primeraedat del ferro a la Catalunya central. Assaig deperiodització (s. VIII–V aC)”. Espacio, Tiempo y Forma2: 249–280.Sanchis Guarner, Manuel. [1956] 1992. Factoreshistóricos de los dialectos catalanes. Madrid: CSIC.Selva, Pere. 1999. Topònims de Sant Boi de Lluçanès. SantBoi de Lluçanès: Publicacions de l’Ajuntament deSant Boi de Lluçanès.Untermann, Jürgen. 1990. Monumenta LinguarumHispanicarum, 4 vol. Wiesbaden: L. Reichert.Verdaguer, Meritxell. 2010. “Una gran ciutat amagada.L’excavació del jaciment de La Torre confirma el seuvalor arqueològic”. La Rella 262 (setembre): 10–11.Villar, Francisco. 2000. Indoeuropeos y no indoeuropeosen la Hispania prerromana. Acta Salmanticensia.Estudios Filológicos 277. Salamanca: Ediciones de laUniversidad de Salamanca.—. 2002. “Indoeuropeos y no indoeuropeosen Cataluña y el nordeste hispano”, dins JavierVelaza et al. Els substrats de la llengua catalana:una visió actual. Treballs de la Societat Catalana deLlengua i Literatura 1. Barcelona: Institut d’EstudisCatalans / Societat Catalana de Llengua i Literatura,p. 53–74.Villar, Francisco i Blanca M. Prósper. 2005. Vascos, celtase indoeuropeos. Genes y lenguas. Acta Salmanticensia.Estudios Filológicos 307. Salamanca: Ediciones de laUniversidad de Salamanca.Villaronga, Leandre. 2002. Les dracmes emporitanes deprincipis del segle II aC. Barcelona: Societat Catalanad’Estudis Numismàtics.Watkins, Calvert. 2000. The American Heritage of Indo-European Roots. Boston: Houghton Mifflin Company.Whatmough, James. 1970. The Dialects of Ancient Gaul.Cambridge: Cambridge University Press.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 25

ArticlesEls noms de casa a… TwitterCoral Romà i GarcíaAl meu pare, Andreu Romà i Espí,que em va ensenyar que estimar la llengua i la terrapassava també pel plaer i l’esforç de conèixer-les.In memoriamLes xarxes socials ofereixen possibilitats de participaciópopular que de vegades tenen resultats sorprenents. Usvull parlar del dia que els internautes catalans van piulari piular noms de casa a Twitter. 1 L’acollida de la propostava ser tan bona que fins i tot es va convertir en tema delmoment (trending topic).Era el 7 d’octubre de 2011 i tot va començar quan elcantautor Cesk Freixas (@ceskfreixas) va enviar una piuladaanimant els tuitaires a recordar noms de casa queconeixien i a compartir-los. Com que l’àmbit no era necessàriamentde persones coneixedores de l’onomàstica,aclaria que “els noms de casa són noms no oficials, peròpopulars, a partir dels quals es coneix una família, normalmenten un poble”. A continuació va proposar unaetiqueta (hashtag) per agrupar-los, #nomsdecasa, i va enviardiversos exemples amb noms de casa de la seva vila,Sant Pere de Riudebitlles.La resposta va ser multitudinària. En les hores següentses va desencadenar una petita allau de piuladesamb el tema dels noms de casa. Alguns mencionavennomés un o dos noms, sense cap més detall; d’altres n’indicavenla població o afirmaven a quina casa pertanyienells mateixos o familiars seus d’altres pobles i ciutats.Com era d’esperar, en un tres i no res van començar aaparèixer també noms de casa de broma, basats en jocsde paraules amb ca o can, 2 evidentment falsos, a més decomentaris diversos sobre el tema i algun estirabot.Sigui com sigui, el fet és que, destriant-ne el gra de lapalla, es va formar un recull espontani de més de 300noms de casa. Un dels tuitaires que hi va participar fins i1Twitter és una xarxa social o, per ser més precisos, un servei demicroblogs, per enviar i rebre missatges breus, de 140 caràcterscom a màxim (més imatges i vídeos), i que permet seguir els missatgesd’altres usuaris i interactuar-hi.2Alguns, prou divertits, com ara Ca l’Ipàndria, Can Timplora o CaSumdena.tot té com a nom d’usuari en aquesta xarxa social el seunom de casa: @sastrecoix. Al missatge remarcava que era“de Cal Sastre Coix per part de pare […]”.Com és habitual a les xarxes socials, l’efervescència peraquest tema concret va ser fugaç, de manera que l’endemàel ritme de mencions de noms de casa ja havia baixaten picat i pocs dies després l’etiqueta va quedar gairebéinactiva. Amb tot, l’octubre de 2012 l’usuari @panoràmiques(pertanyent a un web de fotografia i cultura) la vareactivar encara, amb una piulada sobre noms de casadel Pont d’Armentera.La gran participació espontània en aquesta iniciativaens confirma la vitalitat dels noms de casa en aquestmón de telecomunicacions i noves tecnologies, ja quealtrament no s’hauria desvetllat un interès tan gran peraquesta qüestió. I això, en si mateix, ja és una dada moltpositiva per als amants de l’onomàstica.Hi ha hagut altres casos de presència de l’onomàsticaa Twitter, sovint de caire més reivindicatiu, com arala protesta contra la castellanització del nom oficial deMaó pel govern balear del PP, que molts usuaris d’aquestaxarxa social van denunciar fent servir aleshores —ifins avui— l’etiqueta #ésMaó, 3 o bé les campanyes #ésElxo #ésAlacant, 4 que reclamaven l’ús d’aquests topònims ide la llengua catalana al País Valencià. 53Podeu veure totes les piulades amb l’etiqueta #ésMaóa: https://twitter.com/search?q= %23 %C3 %A9sma %C3%B3&src=typd&f=realtime [darrera consulta: 12.03.2014].4Vegeu http://www.eltempir.cat/ca/2012/07/30/la-plataformaper-lus-oficial-del-valencia-a-elx-trau-la-samarreta-reivindicativaeselx-per-a-tots-els-seus-seguidors-i-simpatitzants/,https://twitter.com/search?q= %23 %C3 %A9sElx&src=hash i https://twitter.com/search?q= %23 %C3 %A9salacant&src=hash [darreraconsulta: 12.03.2014].5Altres polèmiques lingüístiques han tingut també un ressò importanta Twitter els darrers anys, com ara l’apagada de TV3 al País Va-NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 26

ArticlesPerò tornem ara als noms de casa. Em vaig entretenira recopilar les piulades fetes aquells dies amb l’etiqueta#nomsdecasa, 6 destriant-ne els noms que semblaven dedebò i eliminant-ne els que eren purament faceciosos.Us els presento ara en dues llistes. En la primera, hitrobareu els 227 noms de casa que duien la indicació dela població 7 i que són, per tant, els més plausibles. En lasegona, els 192 que no duien cap referència geogràficaperò que tenien una aparença prou versemblant. (Aquestasegona llista us la podeu prendre com a joc d’enginy:els qui heu estudiat els noms de casa potser podreu reconèixer-neo localitzar-ne alguns.)És evident que la fiabilitat d’aquest recull és molt relativa.Sens dubte, el procediment farà esgarrifar els professionalsde l’onomàstica, i amb tota la raó del món. Ésnomés com a curiositat que m’ha semblat interessantd’arreplegar-los aquí, tal com van aparèixer literalment alTwitter i sense cap comprovació posterior. Considereu-ho,amb benevolència, com un petit exercici d’onomàsticarecreativa, sense més pretensions.I el que és potser més interessant: el cas particulard’aquests #nomsdecasa pot servir per reflexionar sobreles possibilitats que ofereix Twitter —així com altres xarxessocials i, en general, el web 2.0— pel que fa a la participaciópopular en la recollida de material per a treballsi recerques onomàstics.Noms de casa mencionats a #nomsdecasaamb la població corresponentPoblacióAnglèsArbúciesNom de casaCan CulnegreCan PixaolivesCal MancoCan Tres QuartosCan Xamfainalencià el 2011 (amb l’etiqueta #sensesenyal), la denominació LAPAOa la nova Llei de llengües a l’Aragó el 2013 (#lapao) o el qüestionamentde la immersió lingüística per la nova LOMQE també el 2013(#somescola).6Podeu veure totes les piulades amb l’etiqueta #nomsdecasa a:https://twitter.com/search?q= %23nomsdecasa&src=typd&f=realtime [darrera consulta: 12.03.2014].7En algun cas, el nom de la població també apareixia no en la sevaforma oficial, sinó abreujat com a hashtag, establert popularmenti fet servir en les piulades dels usuaris amb referència a aquellapoblació concreta, per exemple: #sanllu (Sant Llorenç Savall).Poblaciól’ArboçArenys de MuntArgentonaBadalonaBarbensBarberà de la ConcaBarcelona (Poblenou)BeguesBellcaire d’EmpordàBell-lloc d’UrgellBergaNom de casaCal Carnisser Nou (o Ca laRoseta Cinta)Can MartoriCan Pau dels UllsCan PitxónCa la RatetaCa l’ÀnimaCa l’EsterramancCal CoixCan DoroCan Martí de la PujadaCan Pau BrutCan PuitarrósCa l’Escanya-raletsCal BudellerCal CrematCal Curt de CanyetCan CoiCal QueloCal BernatCal MingoCan RataCan PonsCa la Ramona GrossaCa la BienCa la FilomenaCa la ManresanaCa la Maria de les GràciesCa la MulaCa la PasCa la Teresta TorresquesanaCa la XaiaCa la XavaCal AstralCal BarralsCal BoverCal BrillantCal CuberesCal FarruelCal GepesCal GuiuCal MajolCal Manel de l’OndaCal MorlansCal NonCal PatateruCal Pepitu FeixucNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 27

ArticlesPoblacióBlanesBoadellaCalldetenesCànovesCardedeuCastellolíCentellesCornellàEmpúriesl’Escala / Empúriesl’Esparra (Riudarenes)la GarrigaGarrigàsGuils de CerdanyaIgualadaIsilManlleuManresaNom de casaCal PeregríCal PixaviCal RayoCal RovellóCal SarraïsCal SillonsCal Ton ViuduCal XeróCan Barriel Casal de les FlorsCa na Rosita la XicaCan BallenaCan de PauCan LauCal MiquelCa la ManyanaCa la NenaCan SauloCal AmetllatàCal Pixa GuixesCal XicCan RoigCa LatetaCa l’EstradaCal SanglasCal XartóCan CortadaCan LlebariaCan PixallargaCal FerrerCal SastrucCan PeriquesCa l’OliversaCan Caga-ÒstiesCan MilhomesCan CalóCa l’AurellesCal Bomber de BaixCal Bomber de DaltCal ColaCal NicolauCal PintxoCal TonetCa l’AfusellacagarrosCal Jep de l’ÒstiaCasa TresóCan CacauetsCan RomuPoblacióMartorellMartorellesMoiàel Molar (Priorat)MontblancOlesa de MontserratOlostPalafrugellPalauel Palau d’AnglesolaPalau de NogueraPalouetPardinesParets del VallèsPassanantPeramolaPieraNom de casaCal Pauet de la MerdaCa la MortCa la Monja EmpenedidaCal CoixputaCal XafatronesCan TomàsCa l’AdrugaretCal GuarroCal López (pronunciat “Lòpas”)Cal Relojero (pronunciat“Ralukèru”)Ca l’EsguerracriaturesCa l’EstripacalcesCa l’OlorinsCa l’HortalàCan Xic CinquantaCa l’ArengaderCa la MadronaCal JustetCal XurigueraCa l’AmericàCal DaldetCal NofreCal RafeficCal RusCan FontCa la ManyanaCal Sidro CoixCan BordCan CebaCan GallinaCan GuineuCan LleóCan PatetisCan TitaCa la Toneta del Roc a laMàCal Bona VíctimaCal Casa LilaCal Joel de Cal PàmiesCal PomaCal RomanesosCal BalascóCal NanCal NenCal NinCal SingurunsingNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 28

ArticlesPoblacióles Pilesel Pont d’Armenterael Prat de Llobregatles PresesPuig-reigQueralbsQueretes (Matarranya)Riba-rojaRipollRocafortRomadrius’Arracó (Andratx)SalamoSant Andreu de CastellbòSant BoiSant Climent de LlobregatSant Feliu de BuixalleuSant Llorenç SavallSant Martí SesgueiolesSant Miquel d’OlèrdolaNom de casaCal VadóCal CatrocusCal CulotCal GangaCal LlorosCal MamaxupsCal PepusCal PixatCal PutxiquetaCa la XicarronaCa l’Andreu Poca-roba (alRaval de Dalt)Cal BotonadesCal CagadeusCal Cul EsguerratCal MatetesCal NapCal Peret dels MatxosCal PrenyatCal PusCal Quimet dels OusCan PixaCan MaitencaCal Picarol FumatCal BotillaCa l’EsquiladorCasa DimoniCa l’AgüeloCan Marxa PocCal Coix del QuimaCal CardaireCa na RosaCa la Polla RossaCal TitarróCa la Tita PardaCal Cul de MonaCal DescalçCal FarinetesCal PixabotigesCal SerolesCal CagarretCan PixolaCan Ponç XicCal BoterCal CagaireCal Polla (forn)Cal CagambpenaCal PalagóPoblacióSant Pere de RiudebitllesSant Pere de TorellóSant Sadurní d’AnoiaSant Vicenç dels HortsSanta Eulàlia de RonçanaSentmenatla Serra d’AlmosSilsSúriaTonaToràTorredembarraUllastrellVallcarcaValldeviàVallfogonaVallsVicVilaverdVilobí del PenedèsVistabellaNom de casaCa la JoanaCal GallegoCal Magí FusterCal ParenostresCal PunyalCan SenseorellesCal EscabellatCan BarrinaCan GolCal CaghòstiesCal FeroCa l’EscanyavicarisCal CagaollesCal PatanaCan XenaCa la PauaCal NassosCa BarrinaCal BoterCan XincanaCan CasesCal PixaradaCan ConillsCan CuesCan Mà del PoCan ManaquesCan PuítuCal PinyonerCan FeuMas PochCal TianaCan Peret del XiuletCan CagarrinaCal PatiremCal DescregutCa la ToiaAltres noms de casa mencionatsa #nomsdecasaCa BelucaCa CàrcavaCa es BouerCa es ConterCa GarrillaCa Guerola (Vall d’Albaida)Ca JulianCa l’EspigaCa l’Estevet SegalCa l’ImatgeCa l’UCa la CotillaireCa la GitanaCa la LluïsaNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 29

ArticlesCa la LoresCa la MariaCa la PatacaCa la PuçaCa la SilaCa l’AgnetaCa l’AmarCa l’ArmengolCa l’AvaroCa les BessonesCa l’EscuatCa l’OrroCa na BrutesCa na CasaCa na FayasCa na PollaCa n’Aigua VivaCa n’Arquer de GosconsCa NoéCa QuintoCa sa PollacaCa SaturCal AntichCal BarberCal BenetCal BoterCal BovaCal Cagarro FandangoCal CametesCal Cap BlancCal CelestinoCal CigróCal CistellerCal CuberesCal CucutCal Cul EstretCal CulbrutCal DeuCal DimoniCal FerrerCal FerroCal FumCal FusterCal GallCal GallefoCal GallinerCal GorristuCal GrimauCal GrocCal GuarroCal JandamaCal JoanoCal la PallaCal LayoCal LlapesatCal Magí GuixCal MancoCal MarcCal MariagnaCal MasoveretCal MenutCal MerdetesCal Mig SenyorCal MiracelsCal NapCal Pa i CebaCal ParretxuCal PasteleruCal PatxacoCal PeóCal PeragoiCal PetitóCal PijoanCal PinxoCal PixacantonsCal PixaradaCal PixarrelliscaCal Poca CigalaCal PutaCal RatetCal RectoretCal ReiCal RosCal SastreCal Sastre BaratCal Sastre CoixCal SensadaCal SerolesCal SugranyesCal TabolaCal TaxoCal TechCal TetCal TicoiCal TomeuCal TossutCal TrempatCal XartCal XertoCal XoxoCan AmatCan BauxaCan Bellsolell de la Torre 8Can BoquetCan Bufi’s School (Balears)Can CadiraCan CagacalcesCan CampanillesCan CançaladaCan CapitàCan CargolCan Carrasquet de Ca PorróCan CasanovesCan CollonutCan Colomer de la VilaCan Colomer de Sobirans 9Can ComasCan DiegoCan DinsCan FavaCan FeralCan FerrerCan GúaCan JalencasCan Jalpí 10Can JesúsCan LlentiesCan Mai-tanquisCan MartíCan MisèriesCan MoixarraCan MurtoCan NeŀoCan NofreCan NuratCan Pa i TragoCan PairetCan PicalquésCan PijoanCan PituCan PochCan PorretCan Ramon Mosca8Probablement d’Arenys de Munt.9Probablement d’Arenys de Munt.10Probablement d’Arenys de Munt.Can RectoretCan RossellCan RossinyolCan RoviraCan Sala de BaixCan Sala de DaltCan Seixanta-nouCan Sense LlomillosCan SopesCan TeclaCan TeiCan TemperiCan Tio PepeCan ToniCan TorresCan TramussosCan Tres QuartsCan Vall de JuliCan VallaltaCan VallplanaCan VichCan XangaiCan XonaCasa CarbóCasa GalerinaCasa los PueyoCasa ManoigCasa Mont RalaCasa Nova de Pi BernatCa VitoriaCa Xabarolol’Hostal de Rupitl’Hostal del SolMas LlorensMas PintxoNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 30

ArticlesAltafulla, Tafalla i AltafallaManuel Coll TabernerEl Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica número117–118, de juny–setembre de 2010, recull la mis ceŀàniad’homenatge a Albert Manent i Segimon, titulada Denoms i de llocs. En ella, Maria Porter Moix hi mostra elsseus dubtes sobre l’origen del nom del castell d’Altafullai, en la pàgina 375, encapçala el seu escrit amb la pregunta:“És Altafulla un topònim àrab?” En la pàgina 376descriu el puig on s’assenta el poble antic d’Altafulla, queés la darrera elevació de la serreta de Sant Antoni, quebaixa en direcció al mar, entre els corrents del riu Gaià ila petita depressió de la Rasa. Continua, en la pàgina 377,donant-ne un resum històric amb les citacions dels seglesXI, XII i XIII que s’han conservat en la documentaciómedieval sobre Altafulla. Seguidament, en les pàgines378, 379 i 380, exposa els topònims aproximats o que espoden relacionar amb Altafulla, i finalment dóna un possiblesignificat d’aquest topònim tarragoní.Com bé explica Maria Porter en la seva introducció, elmestre Joan Coromines es va inclinar per una explicacióaràbiga d’Altafulla i va relacionar aquest topònim amb laparaula catalana taülla o tafulla; la qual prové de la paraulaàrab tahuila, que és el nom d’una mesura agràriaaràbiga. Aquesta relació la va exposar en el Diccionariocrítico etimológico castellano e hispánico i també en el Diccionarietimològic i complementari de la llengua catalana.Conseqüentment, aquesta interpretació aràbiga és la queCoromines creu més vàlida i és la que podem trobar enel seu Onomasticon Cataloniæ.D’altra banda, Maria Porter mostra l’opinió de JosepBalari Jovany, que, en el seu llibre Orígenes históricos deCataluña, va proposar que Altafulla podria derivar del llatífolium, i que es podria relacionar amb la roca Folleteraebrenca. Maria Porter pensa que les característiques rocosesdel turó on està assentat el poble antic d’Altafullasemblen corroborar la proposta de Balari i que, per tant,cal considerar una explicació romànica o catalana delnom d’Altafulla com un lloc alt amb un terreny pedregósexfoliadís.En la pàgina 378, Maria Porter presenta una llista detopònims que contenen la paraula full i que podrien tenirun significat petrogràfic: Agrefull, Castellfollit, Fullà, Fulle-da, Montfullà, Mollfulleda, Rocafull, roca Folletera i Verfull.Podem observar, però, que Coromines dóna a aquestsnoms significats diferents en l’Onomasticon Cataloniæ. Així,ell considera que Agrefull té una explicació fitonímicacom un derivat del grèvol; la meva opinió, tanmateix, ésque aquest topònim pot tenir un origen germànic, comel Verfull reusenc, per al qual vaig proposar un possibleBert-Fulk antroponímic en l’escrit “Més sobre Verfull”,en el BISO núm. 110. L’antropònim germànic documentatArgemundus té com a derivats Agremon i Agrimon; això fapensar, doncs, que Agrefull pot estar compost pels motsgermànics harge o hargi (‘host’) i fulk (‘poble’). Per altopònim Fullà Coromines proposa un origen llatí basaten el nom personal, i Fulleda en pot ser un derivat. Així,doncs, ens queden tres topònims amb un clar significatpetrogràfic: la roca Folletera, Castellfollit i Rocafull.Joan Coromines va recórrer l’Ebre català en una excursiófluvial amb el seu pare i així va poder observar directamentla roca Folletera, que fa de fita termenera delterritori tortosí. Això ho recull en l’article sobre Castellfollit,en què també descriu que Castellfollit de la Rocaés un poble de la Garrotxa assentat sobre una cinglerade basalt, que està emplaçada entre el riu Fluvià i el seuafluent, el Toronell. En aquests dos llocs es pot observarl’estratificació de les roques en fulls que motiva la qualificaciódels topònims amb els mots descriptius follit i folletera.Per a l’observació dels llocs que han provocat el nomdel topònim Rocafull cal desplaçar-se cap a França. JoanCoromines, en l’Onomasticon Cataloniæ, ens menciona elpoble de Roquefeuil de l’Aude, també escrit Roquefuèlhen occità. Aquesta població està assentada al peu d’unesmuntanyes i al davant d’una plana, la Plateau de Sault. Espot observar que a poca distància de la població, a la faldade la muntanya, hi ha una gran mola rocallosa que es diula mola del Castell. D’aquest antic castell, però, ja nomésen queden algunes rengleres de pedra que ens recordenels seus antics solaments o fonaments. La desaparició delcastell, o de la torre, que ataüllava la plana de Roquefeuilens permet contemplar clarament la constitució de la molarocosa, que es presenta com una roca fullada i que, pertant, fou molt possiblement l’origen d’aquest topònim.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 31

ArticlesUn altre Rocafull francès està situat al departament deGard, al sud del Parc National des Cévennes, envoltat delsmunicipis d’Alzon, Dourbiès i Saint-Jean-du-Bruel. El motiudel nom és una muntanya de 1.366 metres d’altitudque actualment es denomina mont Saint Guiral. Aquestalt mont té la característica especial d’estar coronat peruna piràmide granítica de roca fullada. S’ha pensat queaquest cim especial ja era un lloc de culte antigament ique fou cristianitzat amb l’ajut d’una llegenda, la qualva portar a dedicar-hi una ermita a sant Guiral. Abansde la construcció de l’ermita ja s’havia bastit un castellque havia adoptat el nom de la muntanya Roquefeuil.En adquirir més popularitat, Saint Guiral va substituir elnom de Roquefeuil. Un cavaller anomenat Guillem de Roquefeuilva signar el tractat de Corbeil, fent d’ambaixadorde Jaume I d’Aragó, l’any 1258. També va participar enla conquesta de València i de Múrcia, i fou enterrat a lacatedral de Múrcia l’any 1275.Aquests exemples ens permeten fer la reflexió que si alturó d’Altafulla hi hagués hagut una roca fullada destacablees podria haver fet servir millor el nom Rocafull, oRocafulla, per anomenar-lo, i així hauria quedat definidamés clarament aquesta característica exfoliadissa del topònim.Aquesta reflexió permet deduir-ne que potser elnom d’Altafulla no té relació amb les característiques petrogràfiquesdel turó altafullenc i obliga a buscar-ne unaaltra explicació. Crec que, per a trobar-la, cal desplaçar-sea França i prendre en consideració el castell d’Hautefeuille,immediat a París, que trobem citat per Corominesen l’Onomasticon Cataloniæ.Ens podem informar que Hautefeuille és un municipifrancès situat al departament de Sena i Marne, a la regióde l’Illa de França. Està emplaçat en un lloc planer; pera l’explicació del seu nom, s’ha pensat en els boscos quel’envolten. Així s’ha deduït que l’alçària dels seus arbresfullats hauria motivat el nom d’Hautefeuille o Altafulla.També s’ha volgut donar una explicació fitonímica al nomdel poble de Tournefeuille. La vila de Tournefeuille està situadaa l’àrea urbana de Tolosa, a uns deu quilòmetres alsud-oest del centre tolosà, i està travessada pel riu Touchen la seva confluència amb l’Ousseau. En l’idioma occitàaquest topònim s’escriu Tornafuèlha, que podem traduiren català en la forma Tornafulla. La seva explicació toponímicas’ha volgut relacionar amb la seva condició de vilaenvoltada d’espais verds i boscosos, un espai rodejat defulles. Però Jacques Astor, l’estudiós de l’onomàstica delsud de França, considera que l’expressió tourne o torna ésderivada de l’antic occità torn, que es correspondria ambun allargament amb -n- del llatí turris o tour, i que espot trobar en diferents topònims occitans, assenyalantuna torre fortificada. Crec, doncs, que aquesta Tornafullatolosana s’hauria d’estudiar des de l’òptica germànica,com en el cas del Verfull reusenc; aquesta òptica ens permetriaexplicar el topònim Tornafulla com a derivat d’unatorre de Fulc. Igualment, crec que es pot aplicar l’òpticagermànica al topònim Hautefeuille francès o a l’Altafullatarragoní, i així es podrien descartar explicacions fitonímiques.Els mots germànics que semblen més adientssón Alte (‘vell’) i Fulc (‘poble’), que junts poden derivaren les formes Altefull i Altafulla, una construcció que éscomparable a la de l’antropònim germànic Altemiro o Altamir,que té també el derivat Altamira.Aquests topònims fullats, com Altafulla, Tornafull, Verfullo Agrefull, tenen una explicació més lògica si els consideremdintre de l’àmbit germànic. En aquesta famíliaantroponímica també hi podem incloure el nom Fulberto Fullbert. Aquesta consideració germànica, però, ensobliga a un aprofundiment en un camp onomàstic dedifícil comprensió des de la nostra òptica romànica o catalana.Els noms d’origen germànic s’han conservat enels documents medievals i en la toponímia. El conjuntd’aquests noms ens pot ajudar a comprendre aquestaonomàstica germànica medieval i a fer una correcta interpretacióde topònims que tingueren l’origen en l’antroponímiagermànica. Molts d’aquests noms s’anarenadaptant a les fonètiques romàniques i això va motivarun procés de mimetisme lingüístic, que és el que ens potportar a interpretacions desencaminades. Podem veureque aquests antropònims i topònims germànics medievalshan estat estudiats per Coromines, Moll i Moreu-Rey. També els podem trobar recollits en els diccionarisde noms de persona de J. M. Albaigès i en altres estudisespecialitzats.Si observem amb atenció el conjunt de l’onomàsticagermànica podrem veure-hi una sèrie de mots germànicsque s’assimilen a expressions romàniques. Per exemple,el mot Amal tenia un sentit positiu en l’antiga llenguagermànica, ja que expressava valentia, però en les romàniquesté un sentit negatiu o malèfic; així, hi ha una sèried’Amal o Mal que han tingut diferent sort: Amalbert, enfrancès, ha passat a Maubert, però en castellà s’ha convertiten un Malverde, que sembla recordar una epidèmiamedieval; Amalric o Malric no sembla un nom aconsellable;tampoc un Malví no és gaire desitjable; Amalfred oMalfrid també es pot trobar com un Malferit; Amalvig, oAmalvigia, no sonava gaire bé i es va canviar per Bellvitge;els Malgrat catalans no van ser canviats per Bongrat, peròun Malgrad de Zamora va ser reconvertit en un Benaven-NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 32

Articleste, més benèfic. El nom germànic Bald-Win, o Balduí, quetambé ens ha arribat en les formes Baudí, Bodí, Baldoví oBaldovino, pot portar a una interpretació relacionada ambuna vall d’ovins o amb una vall de vins, per la confusiódel mot Bald amb el romànic val. També els germànicsMund o Mundo (‘protecció’), convertibles en munt o mont,poden donar molta feina interpretativa, i així podríemcontinuar amb altres mots d’origen germànic que tenenuna correspondència mimètica amb mots catalans.Crec, doncs, que el nom d’Altafulla s’ha de classificarcom a germànic i que hem d’anar a buscar-ne els orígensal territori de l’antic idioma fràncic. Actualment podemtrobar el topònim Hautefeuille a la regió de l’Illa de França;és el nom d’una població a cinquanta quilòmetres deParís, de 300 habitants. També és el nom d’una petitapoblació del municipi de Montmirall; aquesta té uns 150habitants i és a uns 100 quilòmetres de París, a la regióde la Xampanya-Ardenes. L’origen d’aquests topònims ide la nissaga Hautefeuille s’atribueix a un castell que estavaemplaçat a la localitat anomenada Heilly, situada ala Picardia, entre Péronne i Amiens, que actualment téuns 400 habitants. Heilly és travessada pel riu Ancre, queés afluent per la riba dreta del riu Somme. L’altitud delseu terme va des dels 31 metres de mínima fins als 107metres de màxima. En aquest terme s’hi troben les restesd’un castell que antigament sembla que va pertànyera la nissaga Hautefeuillle; per aquest motiu, els habitantsd’Heilly encara es denominen, avui en dia, hautefeuillois.S’ha pensat que Heilly es va anomenar antigament Hautefeuillea causa de l’alçària dels roures del gran bosc queenvoltava la vila. Aquí ens trobem, doncs, amb una altravoluntariosa interpretació fitonímica basada en l’aparençaromànica d’Hautefeuille.El castell del municipi d’Heilly es veu que actualmentestà en ruïnes. No queden restes del castell medievalperquè durant els segles XVII i XVIII fou completamentreformat, moment en què va assolir una destacableimportància arquitectònica. Els antics orígens medievalsd’aquest castell ens porten cap a relats d’aquellesèpoques fosques que es mouen entre els fets històricsi les llegendes magnificades de l’època merovíngia.Així, es conta que aquest castell era propietat de Griffond’Hautefeuille, que va venjar la mort de Lohier, fillde Car le many, matant Beuves, duc d’Aigremont. El fill deGriffon, Ganelon d’Hautefeuille, va caure en desgràciaper una suposada traïció en la derrota de Roncesvalls;per aquest fet Carlemany el va empresonar, i el castell ila terra d’Hautefeuille van ser enfeudats per Carlemanyal seu cosí Karl d’Heilly. Per aquest motiu, la població ila senyoria porten el nom d’Heilly, però els habitants delmunicipi encara continuen anomenant-se hautefeuillois.És molt possible, doncs, que el nom d’Altafulla apareguten la documentació tarragonina medieval del segleXI sigui un nom d’origen fràncic, que va poder arribara Catalunya per mitjà d’algun cavaller francès que portésel nom d’aquesta nissaga Hautefeuille, originària delnord de França. La presència d’aquest nom, Altafulla, enla toponímia medieval de Teià, al Maresme, i en la deSant Adrià de Besòs fa pensar que és possible que haguésarribat amb les tropes franques que van conquerir Barcelonal’any 801. Més tard, algun portador d’aquest nom vapoder participar en l’ocupació del territori del riu Gaià, enel segle XI. Hi ha un document medieval de l’any 1114 quemostra com el comte Ramon Berenguer i la seva muller,Dolça de Provença, hipotecaren els molins d’Estadella id’Altafulla, que aprofitaven l’aigua del Besòs mitjançantel rec anomenat d’Estadella.La quasi homonímia dels noms d’Altafulla del riu Gaià,de l’Altafalla de Falset i de la Tafalla de Navarra ens obligaestudiar aquests dos darrers topònims per a poder esclarir-neles possibles diferències o coincidències.La semblança de l’Altafalla falsetana amb el nom d’Altafullava provocar la confusió d’alguns historiadors enl’anàlisi de documents medievals pertanyents a la baroniad’Entença o al comtat de Prades. Aquesta confusió lapodem observar en l’article dedicat al castell d’Altafulla,dintre del volum 4 de l’obra Els castells catalans. Més endavant,els redactors van fer-ne la rectificació en l’articlededicat al castell de Falset, en el qual diferenciaren Altafullai Altafalla. Així, en la pàgina 437, hi diu:Jaume II, tres anys abans de la seva mort, haviadonat el títol de comte de les Muntanyes de Pradesal seu fill Ramon Berenguer. N’hem parlat a la pàgina145, nota 12. El feu del comtat comprengué aviatles terres, viles i castells de Prades i Siurana, vilesi castells d’Altafalla —no pas Altafulla, contràriamental que hom ha escrit i nosaltres mateixos hemequivocat (34)—, Falset i Móra i els llocs de Marçài Pratdip (35).En la seva nota 34 hi posa:Ens mena a la rectificació llegir en el Diccionariode Madoz, vol. 8 (Madrid, 1847), que Falset té una“montaña situada al Este, denominada las torresde Altafalla”. En conseqüència, rectifiquem i ensrectifiquem, a propòsit de la notícia sobre el castellNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 33

Articlesd’Altafulla (p. 8 i 14). Ens dol d’equivocar-nos, peròmés ens dol de fer equivocar.A continuació, en el comentari marginal que els redactorsdediquen als castells prioratins, hi podem trobaruna explicació detallada dels pobles que componien elcomtat de Prades i la baronia d’Entença, i en la pàgina448 escriuen:Creiem ara que, a diferència del que manifestenmants erudits, no escau de parlar, en rigor, que labaronia d’Entença fos absorbida pel comtat de Prades,baldament senyoregés els llocs de la baronia elcomte de Prades.En la pàgina 450 hi ha una fotografia en el peu de la qualhi ha escrit:La muntanya d’Altafalla, a l’est de Falset. Fou donadaper Guillem d’Entença, el desembre del 1314, alrei Jaume II, qui, en erigir el comtat de les muntanyesde Prades, el maig del 1324, en féu donació alseu fill, l’infant Ramon Berenguer.I seguidament, el comentari per a Falset:La confusió que sofrírem, a propòsit dels nomsd’Altafulla i Altafalla ens fa aclarir que de les torresd’Altafalla, de la muntanya a l’est de Falset, romanun peu de torre, junt a l’indret on hi ha el repetidorde televisió.Bé podem dir, doncs, que la importància estratègicadel castell o torres d’Altafalla es veia reflectida en els documentsmedievals de la baronia d’Entença i del comtatde Prades. La població de Falset disposava del castell dela vila i del castell de la muntanya d’Altafalla per a la sevadefensa. Els dos castells es complementaven, i hem depensar que ja existien en l’època aràbiga. La talaia d’Altafalladevia comunicar-se amb les d’Escornalbou i Siurana,i devia formar part del conjunt de fortifica cions queimpedien la conquesta del Camp de Tarragona. Aquestestalaies fortificades foren les darreres a ser conqueridesper les tropes catalanes de Ramon Berenguer IVa partir de l’any 1153. Altafalla vigilava el camí que vedel Camp tarragoní, que entra a la vall de Falset i Marçà,i que mena a Móra d’Ebre. L’historiador Ezequiel GortJoanpere, en el seu llibre Història de Falset, ens explica,sobre Altafalla:En el punt més alterós i proper a la vila, a la bandaest, i sobre l’ermita de Sant Gregori, es conserva encarael senyal de la presència pretèrita d’una fortificació,el castell d’Altafalla; el qual s’ha volgut suposarexistent en els temps anteriors a la conquestacristiana. Hi fos o no aleshores, el fet és que el llocja és per si mateix una talaia natural que permetiade controlar tota la vall de Falset i els seus accessos;si més no la seva presència és molt possible.Segles més tard —al segle XVIII—, Llobet va definirAltafalla com el castell més encinglerat i principald’aquesta baronia… Alguns autors han cregut incorrecteel nom d’Altafalla; així Coromines el considerainacceptable. Malgrat aquesta opinió en el presenttreball seguiré utilitzant el mot Altafalla, perquè ésla forma en què apareix en la documentació medievali que per tant crec genuïna.Ezequiel Gort també ens informa que el castell d’Altafallafou aterrat per les tropes napoleòniques, acció bèŀicaque demostra el destorb que podia suposar per a lestropes invasores. Aquells dies també foren enderrocadespels francesos l’ermita de Sant Cristòfol, situada a lesproximitats del castell d’Altafalla, i l’ermita de la Marede Déu de Gràcia, pròxima al castell vilatà.El possible origen aràbic del nom de l’Altafalla falsetanaens porta a interessar-nos per la seva homònima navarresa,la Tafalla aràbiga. Els estudiosos d’aquesta ciutatnavarresa ens expliquen que apareix en les fonts documentalsaràbigues del segle X amb el nom Al-Tafail, o tambéAl-Tafayl. Així ho mostra, per exemple, José Orlandisen la seva Historia del reino visigodo español, en la pàgina174. L’evolució del nom cap a Tafalla ha fet que se n’hagivolgut buscar l’explicació en el mot tafulla, perquè el seusignificat sembla correspondre’s amb l’ampli espai agrarid’aquesta ciutat navarresa, regada pel riu Zidacos. Però,per a interpretar-lo correctament, crec que hem de deixarde banda la darrera vocal paragògica, que no té una altrafunció que el reforç fonètic de la paraula original, i queens hem de centrar en la paraula Tafail. Penso que aquestaparaula no s’ha d’utilitzar en la seva aplicació navarresacom un topònim de caire descriptiu, i que hauríem debuscar-ne l’origen en el camp de l’antroponímia aràbiga.Així com hem hagut d’acudir als antics relats de l’èpocade Carlemany per a trobar les primeres referències delscavallers Hautefeuille, igualment haurem d’acudir als relatsde la vida del profeta Mahoma per a trobar notíciesd’un cavaller àrab anomenat Al-Tafail. També en aquestsrelats aràbics s’hi barregen la història i la llegenda, i ca-NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 34

Articlesda biògraf hi dóna la seva versió aproximada dels fetstranscorreguts durant la vida del profeta de l’islam. Enuna d’aquestes biografies, inclosa en un volum de l’enciclopèdicaUniversal History, impresa a Londres l’any 1759,en la pàgina 185, hi podem llegir:Al-Tafail, havent reduït l’ídol Dhul-Caffain, el falsídol fet de fusta, a cendres, i havent conduït la tribudels Daws cap a l’islamisme, en compliment de lesseves ordres, va anar a trobar Mohàmmed amb ungrup de guerrers dawsites, format per uns quatrecentshomes, juntament amb un gran nombre demàquines militars, pales, pics i altres eines per aremoure la terra i destruir els murs de les ciutats.Al-Tafail va arribar a l’esplanada davant de la poblaciód’Al-Tàyef quatre dies després del començamentdel setge.La població d’Al-Tàyef o Al-Tàif era a una distància de tresestacions a l’est de la Meca. Els seus murs, però, erenresistents, i el profeta Muhammad, o Mahoma, va decidirque era millor retirar-se i esperar a arribar a un acordamb els seus habitants, els taquifites o Banu Taquif. Ladecisió del profeta va ser encertada i els taquifites s’unirena l’islam.El nom d’aquest Al-Tafail dels Daws també el trobemescrit en el mateix volum històric anglès com Al TofailEbn Amru, el Dawsita.En la biografia signada per Karen Armstrong, en la pàgina161, podem llegir que la primera trobada del dawsitaAl-Tafail amb el profeta Mahoma va ser reflectida enaquest relat:En el pelegrinatge de l’any 616, un pelegrí, el poetaanomenat Al-Tufayl ibn Amr, de la tribu occidentalde Daws, quan va arribar a la Kaaba i va veure Mahomadempeus i resant davant del santuari, es vasentir ridícul per la seva prevenció contra el profeta;així que s’hi va apropar i aquest li va explicar la sevareligió i li va recitar alguns versos de l’Alcorà. Admirat,Al-Tufayl va exclamar: “¡Per Aŀà, mai no he sentitunes paraules millors i més justes!” Després va tornaramb els seus i, durant els anys següents, va convertirunes setanta famílies de la seva pròpia tribu.Seguint aquests relats que es troben en les biografies deMahoma, podem comprovar que Al-Tafail el Dawsita es vaconvertir a l’islam escoltant Mahoma, va aconduir la sevatribu cap a l’islamisme i va participar al costat del profetaen la implantació de l’islam a les terres aràbigues. Aquestestabliment va suposar la seva participació en la destrucciódels antics ídols aràbics i en el sotmetiment dels quis’oposaven a la nova religió islàmica. Així, doncs, Al-Tafailva passar a la història com un lluitador que va coŀaboraren la victòria islàmica al costat del profeta Mahoma, oMuhammad, en el segle VII. Aquests relats ens donen labase per a creure que alguns successors seus, o uns altresàrabs que prengueren el seu nom prestigiós, van poderarribar amb les tropes aràbigues que van conquerir laPenínsula Ibèrica durant el segle VIII, a partir de l’any 711.Aquests guerrers aràbics podrien ser portadors del nomAl-Tafail i podrien haver-lo utilitzat per a donar nom a lapoblació navarresa de Tafalla i al castell falsetà d’Altafalla.Aquest nom aràbic també el va portar un bisbe del’Església egipcíaca anomenat Theophilus Ibn Tafayl, deDamasc. Ell va fer la traducció dels quatre evangelis delgrec a l’idioma aràbic, que es conserva en un manuscritcopiat en el segle XI.Un andalusí que va destacar per la seva gran cultura vaser Abu Bakr Ibn Al-Tafail al-Ishbilí. Una obra seva famosaés la titulada El filòsof autodidacte. Aquest savi andalusídel segle XII va néixer a la ciutat de Guadix i va exercirde metge a la cort almohade de Granada; també vaexercir de secretari del sultà i és reconegut el seu saberen filosofia, matemàtiques i astronomia. Es va traslladaral Marroc, a la capital de l’imperi almohade, i va morirallí, a Marràqueix, l’any 1185. Va influir en la preparacióinteŀectual d’Averroes, amb qui va coincidir a la cort almohade.Averroes, el savi andalusí nascut a Còrdova, vagaudir del mestratge d’Ibn Tafail i en fou el successorcom a metge del califa a la cort de Marràqueix a partirde l’any 1182. Averroes va estar enemistat alguns anysamb el califa almohade, però finalment va arribar a unareconciliació amb ell i va morir a Marràqueix l’any 1198.El nom del savi Al-Tafail també el podem trobar escritcom a Abentofail o com a Abo Bakre ibn Tufayl. Aquest filòsofva exposar en els seus escrits la seva preocupació perla recerca de la veritat i del coneixement. Una importantcaracterística del pensament d’Ibn Tufayl va ser la vinculacióde la filosofia amb una visió mística. Es consideraque el gran filòsof Ibn Sina (Avicenna) va subordinar lapolítica a la religió. Després d’ell, el pensament filosòfici polític es va traslladar de Bagdad a al-Àndalus; aquí IbnBajja i Ibn Tafayl van continuar el diàleg i van preparar elcamí a Ibn Rusd (Averroes), el qual va analitzar la relacióentre la filosofia i la llei divina i el paper de la profecia.Averroes va intentar compaginar la religió i la filosofiaper a poder examinar la política dels governs de la sevaNOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 35

Articlesèpoca, tenint en compte els principis exposats per Platói Aristòtil.Actualment, la Universitat de Kenitra, al Marroc, portael nom d’Ibn Tafail, i Tafail continua emprant-se com acognom personal aràbic.Crec, doncs, que l’Altafulla del Camp de Tarragona podriaprovenir d’un nom personal d’origen fràncic basat enels mots germànics Alte i Fulc, i que va poder arribar a Catalunyaamb els conqueridors francs que conquistaren Gironai Barcelona. D’altra banda, els noms de la Tafalla navarresai l’Altafalla falsetana podrien ser uns antropotopònimsd’origen aràbic. Per tant, no s’ha de confondre l’Altafulladel riu Gaià amb l’Altafalla de la baronia d’Entença.BibliografiaAlbaigès i Olivart, J. M. 1983. Diccionari de noms depersona. Barcelona: Edicions 62.Armstrong, Karen. 2005. Mahoma. Biografía del profeta.Barcelona: Tusquets.Astor, Jacques. 2002. Dictionnaire des noms de familles etnoms de lieux du Midi de la France. Millau: Éditions duBeffroi.Balañà i Abadia, Pere. 1997. L’Islam a Catalunya (seglesVIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.Butterworth, Charles E. 2010. “Political Philosophyand Political Thought in the Medieval Arabic-IslamicTradition of de Middle East”, dins Akbar S. Ahmedi Tamara Sonn. The Sage Handbook of Islamic Studies.Londres: Sage Publications Ltd.Català i Roca, Pere. 1993. Els castells catalans. Barcelona:Rafael Dalmau Editor.—. 2011. Comentaris a castells catalans. Barcelona:Rafael Dalmau Editor.Coll Taberner, Manuel. 2008. “Més sobre Verfull”.Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica 110: 88.Coromines, Joan. 1989–1997. Onomasticon Cataloniæ, 8vol. Barcelona: Curial Edicions Catalanes / “la Caixa”.—. 1992. Diccionari etimològic i complementari dela llengua catalana, vol. 3. Barcelona: Curial EdicionsCatalanes / “la Caixa”.Corominas, Joan i José A. Pascual. 1983. Diccionariocrítico etimológico castellano e hispano, vol. 5. Madrid:Gredos.Corriente, Federico. 1999. Diccionario de arabismos yvoces afines en iberorromance. Madrid: Gredos.Garcia Sánchez, J. J. 2007. Atlas toponímico de España.Madrid: Edit. Arco / Libros.Gort Joanpere, Ezequiel. 2003. Història de Falset.Barcelona: Rafael Dalmau Editor.Ibn Mohammed Al-Makkarí, Ahmed. 1840. The Historyof the Mohammedan Dynasties in Spain. Londres: TheOriental Translation Fund.Kashouh, Hikmat. 2012. The Arabic Versions ofthe Gospels: the Manuscrits and their Families.Berlín / Boston: Walter de Gruyter.Kremer, Dieter. 1988. Llista dels cognoms catalansd’origen germànic extreta del llibre Die GermanischenPersonennamen in Katalonien. Reus: Edicions del’IMAC.Moll, Francesc de B. 1982. Els llinatges catalans. Palmade Mallorca: Editorial Moll.—. 2006. Gramàtica històrica catalana. València:Universitat de València.Moran i Ocerinjauregui, Josep. 1995. Estudisd’onomàstica catalana. Barcelona: Publicacions del’Abadia de Montserrat.Moreu-Rey, Enric. 1993. Antroponímia. Història delsnostres prenoms, cognoms i renoms. Barcelona:Publicacions de la Universitat de Barcelona.—. 1999. Els nostres noms de lloc. Palma deMallorca: Editorial Moll.Nadal i Farreres, Josep M. 1981. “La conquesta àrab i lallengua catalana”. Els Marges 22/23: 3–18.Orlandis, José. 2003. Historia del reino visigodo español.Madrid: Ediciones Rialp.Porter Moix, Maria. 2010. “És Altafulla un topònimàrab?”, Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica117–118: 375.Porter, M.; F. Blanc i J. Carnicer. 2001. Altafulla. Valls:Cossetània.Palet Plaja, M. Teresa i Manuel Romero Tallafigo. 1987.Capbreu de la baronia d’Entença: introducció històrica iestudi lingüístic. Tarragona: Diputació de Tarragona.Sale, George et al. 1759. The Modern Part of an UniversalHistory, from the Earliest Account of Time, vol. 1.Londres: Printed for S. Richardson et al.Salvatierra, Vicente i Alberto Canto. 2008. Al-Ándalus.De la invasión al califato de Córdoba. Madrid: EditorialSíntesis.Scott Meisami, Julie i Paul Starkey. 1998. Encyclopediaof Arabic Literature. Londres / Nova York: Routledge.Turull, Albert. 2001. “Toponímia occitana reduplicadaa Catalunya”. Homenatge a Ramon Amigó i Anglès.Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica 84: 97.Vernet, Juan. 2001. Los orígenes del Islam. Barcelona: ElAcantilado. Quaderns Crema.NOMS 1 | 2014 REVISTA DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA ISSN 2385-5177 36

Invitacióa coŀaboraramb NomsLa revista Noms és el canal de comunicació dels socis i sòciesde la Societat d’Onomàstica, pel qual circularan materialsonomàstics del seu interès. Per aconseguir que la revistasigui una eina d’informació, difusió i participació bona iútil ens calen coŀaboradors. Els socis són els creadors i elsreceptors dels continguts, amplis i diversos, que inclouen lateoria, la metodologia o el treball de camp en onomàsticao que provenen del resultat dels seus estudis, de les sevesinvestigacions o dels seus coneixements. Són materials que,en forma d’article, posen a disposició dels lectors. Igualment,cal que hi hagi socis que redactin ressenyes, crítiques onotes de les publicacions onomàstiques (llibres o articles);socis que proporcionin les novetats bibliogràfiques, escrits oinformacions (notícies, polèmiques o textos apareguts en lapremsa) sobre activitats onomàstiques (congressos, jornades,cursos, conferències, presentacions de llibres, debats oexposicions), tesis, treballs acadèmics, treballs de recerca debatxillerat, documents d’arxiu o imatges amb valor onomàstic.El nostre desig és publicar i difondre els continguts queabracin tants aspectes relacionats amb l’onomàstica i amb lesciències que li donen cobertura com sigui possible. És per aixòque fem una crida a la participació. Ens podeu fer arribar lesvostres coŀaboracions i propostes a revista@onomastica.cat.Qualsevol contribució serà benvinguda.Noms és una revista de divulgació de la Societat d’Onomàstica.ISSN 2385-5177 DL B 26184-2014Equip de redacció Santi Arbós, Ventura Castellvell i Vicent TerolCoordinador Albert TurullDisseny i producció QuadratíEnvieu les vostres aportacions a revista@onomastica.cat.Amb el suport deFotografia: Torre de Fornells (Menorca), d’Òscar BagurEnvieu les vostres fotografies per a la portada de Noms a revista@onomastica.cat.Han de tenir 31 cm d’alçària per 22 cm d’amplada, com a mínim,i 200 punts de resolució.