Revista Temes Rurals núm. 1

Num. 1 | 2018

Revista Temes Rurals
© Fundació del Món Rural
© dels textos: els seus autors.
© de les imatges: els seus autors.
ISSN 2604-6997
Comissió tècnica de la revista:
Ferran Estrada Bonell,
professor del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona.
Ignasi Aldomà Buixadé,
professor del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.
Daniel Villalba Mata,
professor del Departament de Ciència Animal de la Universitat de Lleida.
Josep Dadón Paz,
responsable de desenvolupament rural de la Direcció General de Desenvolupament Rural,
Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
Marc Borrell Amorós,
enginyer tècnic agrícola i tècnic de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt
Pirineu i Aran (IDAPA).
Eduard Trepat Deltell,
geògraf i tècnic de la Fundació del Món Rural.

La Fundació del Món Rural (FMR) té entre els seus objectius principals promoure la reflexió sobre
els territoris rurals i alhora divulgar-ne una visió moderna com a zones diverses i actives que econòmicament
són, compromeses amb els seus valors socials i culturals i respectuoses amb el medi
natural. És en aquest sentit que neix la revista Temes Rurals, que pretén conscienciar la societat
catalana del valor estratègic que té el món rural per al desenvolupament socioeconòmic del país.
Temes Rurals és una revista digital amb periodicitat anual que pot esdevenir una peça clau per a la
creació d’una xarxa d’experts sobre ruralitat que seria, alhora, de gran utilitat per a la proposta de
noves línies d’investigació. Els seus principals objectius van enfocats en aquesta direcció: situar la
ruralitat com a tema important en la recerca acadèmica, difondre d’una manera científica i alhora
divulgativa el món rural, incentivar la investigació sobre aquests territoris i aglutinar la informació i
els projectes més importants relacionats amb la ruralitat desenvolupats any rere any.
En el món acadèmic existeixen diversitat de revistes que, d’una manera o una altra, tracten temes
relacionats amb la ruralitat atesa la seva dinàmica canviant i que representa el 75% del territori
català. Així, revistes sobre planificació i ordenació territorial, urbanisme, agricultura, societat, demografia,
joventut, història, geografia, etc., tracten en algun moment aspectes que tenen a veure
amb les zones rurals. No existeix, però, una publicació destinada, amb una visió global, a aspectes
que tinguin una relació directa amb el món rural i el desenvolupament econòmic, social, cultural i
mediambiental que hi està vinculat.
Des de la Fundació del Món Rural creiem necessària la creació d’aquesta publicació per situar la
ruralitat en l’escenari acadèmic, base per a la investigació sobre la temàtica i posterior foment de la
innovació en aquestes zones. També creiem que és una aportació bàsica en la generació de debat,
opinió i discurs necessaris per a aquelles entitats que treballem per al desenvolupament de les zones
rurals.
Amb la intenció d’encabir el màxim de temàtiques sobre la ruralitat i que científics, investigadors
i divulgadors se sentin el màxim de còmodes publicant a Temes Rurals, hem establert cinc eixos
temàtics en què classificarem els articles publicats: “Alimentació i sector primer”, “Art, patrimoni i
cultura rural”, “Innovació i desenvolupament rural”, “Paisatge i ecosistemes” i “Persones i activitat
econòmica”.
Esperem, doncs, que el primer numero de la revista Temes Rurals que teniu a les mans compleixi
les expectatives i aconsegueixi aportar idees i reflexions en el debat sobre el desenvolupament econòmic,
social i cultural de la nostra ruralitat.

Alimentació i sector primari
La nova generació de pagesia al camp català. Anàlisi de la mesura de
primera instal·lació de joves agricultors i agricultores en el marc del
programa de desenvolupament rural 2007-13
Neus Monllor Rico, Sidney Flament Ortun i Bruno Macias Garcia
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
Robert Levesque
6
7
28
Innovació i desenvolupament rural
38
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
Laura Dalmau Pol i Albert Puigvert Tuneu
39
Paisatge i ecosistemes
56
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI
(TE21)
Josep Puig Boix i Ramon Sans Rovira
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
Albert Bach, Roser Maneja, Teresa Romanillos i Martí Boada
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
Alba N. Mininni i Cristos Xiloyannis
57
74
86
Persones i activitat econòmica
102
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
Oriol Beltran i Ismael Vaccaro
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes
i reptes.
Raül Manzano Tovar
103
122
Art, patrimoni i cultura rural
136
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
Xavier Campillo Besses
137

Alimentació i sector primari

La nova generació de
pagesia al camp català.
Anàlisi de la mesura de primera instal·lació de
joves agricultors i agricultores
en el marc del programa de
desenvolupament rural 2007-13.
Alimentació i sector primari
Neus Monllor Rico
neus@arrelstaula.cat
Dra. En Geografia i Medi
Ambient, especialitzada en
nova pagesia. Arrels a Taula.
Sidney Flament Ortun
sidney@neo-agri.org
Enginyera agrònoma,
especialitzada en agroecologia i
desenvolupament rural. Neo-agri.
Bruno Macias Garcia
contact@neo-agri.org
Enginyer industrial,
especialitzat en relleu
al camp. Neo-agri.
RESUM
El Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya fomenta l’accés de persones joves al
sector agrari amb una mesura específica gràcies a l’ajut de primera instal·lació de joves agricultors
i agricultores. L’estudi d’aquesta mesura en el període 2007-13 ha permès radiografiar la
realitat de la joventut pagesa catalana per conèixer millor el perfil de les persones joves que s’hi
incorporen, així com aquelles que dirigeixen. La recerca també ha identificat els reptes principals
als quals s’afronta el relleu generacional. Els resultats posen de manifest un canvi en els
models d’incorporació al sector, en què apareixen dinàmiques noves, entre les quals destaquen
una presència rellevant de la pagesia nouvinguda i l’increment de nous models de producció i
consum, cada vegada més orientats als circuits curts de comercialització. La discussió planteja
un enfocament integral de les noves polítiques de rejoveniment del sector agrari, en què tant les
polítiques de desenvolupament rural com les polítiques alimentàries des de les ciutats cobren
importància en un marc normatiu pendent de les noves orientacions de la PAC post-2020. Les
reflexions plantegen la necessitat de treballar per una nova generació de pagesia que alimenti
els pobles i les ciutats des d’unes estructures agràries arrelades al territori, on conceptes com
diversificació, valor afegit, producte local o certificació ecològica prenen protagonisme.
Paraules clau: desenvolupament rural, jove pagesia, nova pagesia, polítiques públiques, relleu generacional
La nova generació de pagesia al camp català
7

Alimentació i sector primari
RESUMEN
El Programa de Desarrollo Rural de Cataluña fomenta el acceso
de personas jóvenes al sector agrario con una medida
específica gracias a la ayuda de primera instalación de jóvenes
agricultores y agricultoras. El estudio de esta medida en
el período 2007-13 ha permitido radiografiar la realidad de la
juventud agraria catalana para conocer mejor el perfil de las
personas jóvenes que se incorporan, así como las empresas
que dirigen. La investigación también ha identificado los
retos principales a los que se afronta el relevo generacional.
Los resultados ponen de manifiesto un cambio en los modelos
de incorporación al sector, en que aparecen dinámicas nuevas,
entre las que destacan una presencia relevante de nuevos
agentes, así como el incremento de nuevos modelos de producción
y consumo cada vez más orientados a los circuitos
cortos de comercialización. La discusión planea un enfoque
integral de las nuevas políticas de rejuvenecimiento del sector
agrario, en el que tanto las políticas de desarrollo rural como las
políticas alimentarias desde las ciudades cobran importancia en
un marco normativo pendiente de las nuevas orientaciones de la
PAC post-2020. Las reflexiones plantean la necesidad de trabajar
por una nueva generación de agricultores que alimente a los pueblos
y las ciudades desde unas estructuras agrarias enraizadas al
territorio, donde conceptos como diversificación, valor añadido,
producto local o certificación ecològica tomen protagonismo.
SUMMARY
The Rural Development Program of Catalonia encourages the
access of young people to the agricultural sector with a specific
measure thanks to start-up aid for young farmers. The study
of this measure in the period 2007-13 has made it possible to
examine the reality of Catalan young farmers to get to know the
profile of the young people who are entering farming as well
as the businesses they run. This research has also identified
the main challenges facing generational renewal. The results
show a change in the entrance models into farming, which
show new dynamics, among which is a significant presence
of newcomers, as well as the increase in new production and
consumption models increasingly oriented to short marketing
channels. The discussion raises an integral approach to the
new policies of rejuvenation of the agricultural sector, in which
both rural development policies and food policies from cities,
are important in a regulatory framework that is awaiting new
CAP guidelines post2020. The reflections raise the need to
work for a new generation of farmers that feeds the towns and
cities from agrarian structures rooted in the territory, where
concepts such as diversification, added value, local production
and organic certification, take centre stage.
Key words: generational renewal, new peasantry, public policies, young farmers,
rural development.
Palabras clave: desarrollo rural, jóvenes agricultores, nuevo campesinado,
políticas públicas, relevo generacional.
Eva Bonet, vinyerona de
Celler Comalats (L'Ametlla
de Segarra, la Segarra).
Producció de vins ecològics
i naturals. Enoturisme
i organització d'actes
culturals al voltant de la
cultura vitivinícola.
www.comalats.cat
8
La nova generació de pagesia al camp català

Introducció: La qüestió del relleu generacional al camp
La renovació és essencial en qualsevol sector econòmic. Si
no hi ha dinamisme, no hi ha futur; si no hi ha joves, no hi ha
innovació; si no hi ha relleu, no hi ha esperança; si no hi ha
emprenedoria, el sector s’estanca. Aquest són els arguments
essencials pels quals hi ha un ampli consens sobre la necessitat
de donar suport al relleu generacional a través de polítiques
públiques i programes de suport a una nova generació de pagesia
(Lobley i Baker, 2012; Zagata i Sutherland, 2015; Zagata
et al., 2017).
La pagesia viu un canvi estructural forçat per un moment d’incertesa
en què tendències diferents i contraposades fan que
n’afectin l’evolució. Les dades mostren com la població ocupada
passa del 2,6% a l’1,6% entre el 2001 i el 2016, reducció
que també segueix el valor afegit brut (VAB), que passa de
l’1,7% al 0,9% en el mateix període. Aquesta tendència general
de pèrdua d’actius i de contribució del sector agrari al VAB
global català és un indicador que mostra el continu degoteig
d’empreses familiars que tanquen, en un escenari de polarització
de models agraris cada vegada més acusat (Estudi Ramon
Folch, 2017). El relleu generacional de la pagesia s’emmarca
en un context de crisi del sector agrari, en què intervenen múltiples
i diversos factors, tant externs com interns, que afecten
els processos de rejoveniment del sector (Sutherland, 2015;
Cavicchioli, 2018).
En aquest sentit, cal tenir en compte tant el grup de persones
que “entra” en el sector com el que en “surt” (Korzenszky,
2017). No es poden entendre les dinàmiques de renovació
sense analitzar els dos fluxos. Si ens fixem en les dades de
l’Enquesta sobre l’Estructura de les Explotacions, veiem com
en el període 2013-2016 el percentatge de joves menors de 35
anys es redueix i que el de més grans de 55 anys s’incrementa
(Zagata et al, 2017). A Catalunya, els joves passen del 3,6% al
3,2%, i els de més de 55 anys, del 65% al 78%. Per a Europa,
aquestes dades mostren una tendència a la baixa similar,
que passen del 6% al 5,3% el 2016 per als joves, i del 56%
al 57% per als de més de 55 anys, percentatge que no varia
tant en el darrer període i que no és tant acusat com en el cas
català¹. Aquests valors, sobretot a Catalunya, alerten que en
Alimentació i sector primari
Quim Puigagut, Cal
Cerdà (Cardedeu,
Vallès Oriental).
Horta ecològica.
Mercat agroecològic
a Cardedeu. Membres
d’Slow Food.
www.calcerda.cat
1
Els valors europeus marquen una tendència general, però cal tenir en compte que cada estat membre presenta unes dinàmiques diferents. Segons Zagata i
Sutherland (2015), hi ha països, com Alemanya o França, que no presenten una problemàtica acusada en temes de relleu generacional al camp, mentre que
altres, com Italià o Portugal, mostren dades molt més preocupants.
La nova generació de pagesia al camp català
9

Alimentació i sector primari
els propers anys un nombre important de pagesos i pageses
deixaran l’activitat, fet que està portant a abordar aquest repte
des d’òptiques diferents i complementàries per trobar solucions
creatives a una qüestió que es considera estratègica per a
la majoria d’actors implicats.
Les dades sobre l’evolució del sector agrari mostren una
doble problemàtic: d’una banda, una població jove que, per
motius diversos, no és capaç d’agafar les regnes del sector,
i, de l’altra, una població agrària cada vegada més envellida
i sense un relleu familiar que asseguri la continuïtat de
la pagesia (Viure, 2015). Zagata i Sutherland (2015) han
estudiat aquesta dinàmica a Europa i constaten un “young
farmer problem”, un atzucac amb clares conseqüències
relacionades amb temes fonamentals, com l’accés a l’alimentació
de proximitat, el manteniment de l’entorn o l’equilibri
territorial (Murdoch, 2000; Estudi Ramon Folch, 2017;
Monllor i Soy, 2017).
Assegurar i enfortir el relleu generacional del sector agrari és
una qüestió estratègica de país. Sense un flux nou de persones
i empreses amb una clara voluntat de treballar la terra per
produir aliments i ser protagonistes dels espais rurals que habiten,
el sector s’afebleix i deixa de complir el paper multifuncional
que li pertoca.
En aquest sentit, els estudis a Europa sobre relleu generacional
mostren que el relleu majoritari encara és intrafamiliar, en
què majorment és un home la persona que agafa el relleu d’un
altre home (Lobley, 2010; Chiswell, 2016). Al mateix temps,
altres estudis també evidencien com emergeix una nova tendència
en què aquest patró es trenca (Wilbur, 2014) i apareixen
en escena noves dinàmiques de relleu generacional, en
el qual pren força un perfil femení, així com un de nouvingut
(Monllor 2011; Sutherland, 2015; Flament et al., 2017). Les
dinàmiques de relleu generacional estan canviant i aquest fet
planteja noves qüestions, com, per exemple, la implicació que
té trencar el model familiar en temes com la innovació i l’emprenedoria
(Baker et al., 2016; Joosse i Grubbström, 2017),
la transmissió de coneixement (Oteros-Rozas, 2013) o els
models productius als quals s’orienten les noves generacions
(Heley, 2010; Sutherland, 2012).
Aquest repte obre la porta a plantejar mirades renovades a una
problemàtica vella. La tendència ve de lluny, però l’alerta és
que cada vegada s’accentua més i que les polítiques que han
de donar resposta a aquest desequilibri no aconsegueixen revertir
la situació (Zagata et al., 2017). El darrer informe del
Tribunal de Comptes Europeu (European Court of Auditors,
2017) argumenta la necessitat de replantejar les polítiques de
suport al relleu generacional, ja que les mesures de la PAC
no han aconseguit revertir la tendència de pèrdua de població
agrària i d’envelliment dels titulars d’explotacions.
Les barreres a les quals s’enfronten les persones noves que
volen fer de la pagesia laseva professió van des de l’accés a
la terra, al crèdit o al mercat, fins a temes de complexitat burocràtica
i normativa (Monllor i Fuller, 2016; Flament-Ortun i
Macias, 2017).
En aquest escenari, és necessari fer una reflexió acadèmica
que abordi temes nous, com la incorporació de persones nouvingudes
al sector (Monllor, 2011; Pinto Correia et al., 2015;
Sutherland et al., 2015), el paper estratègic de la dona (Gidarakou,
2007; Binimelis et al., 2008; Sutherland et al., 2015), la
innovació en temes socials (Heley, 2010; Sutherland, 2012),
els valors que en motiven la incorporació (Grubbström et al.,
2014), les polítiques públiques des de l’escala local (Daniel
Lopez et al., 2017; Castro et al., 2015) o el foment d’estratègies
de desenvolupament rural solidàries amb la qüestió del
relleu generacional al camp (Milone et al., 2018). És per aquest
motiu que calen polítiques i programes de suport a una nova
generació de pagesia que siguin coherents i tinguin l’objectiu
comú de renovar la sang del sector agrari per continuar tenint
un teixit productiu, sa i sòlid.
La recerca s’ha realitzat gràcies al programa de cooperació
Odisseu 2 , per al retorn i la inserció laboral de joves al món
rural, que té per objectiu acompanyar i fer seguiment als i a les
joves interessats/des a conèixer millor les oportunitats que hi
ha als entorns rurals per desenvolupar-hi un projecte professional,
ja siguin originaris d’aquestes zones rurals o d’altres. En
aquest marc, s’ha considerat oportú portar a terme un estudi
en profunditat de la realitat del sector agrari i dels diferents
perfils de persones joves que s’hi incorporen.
2
Vegeu: http://www.odisseujove.cat/
10
La nova generació de pagesia al camp català

Metodologia
Tal com recomanen Zagata i Sutherland (2015), aquest article
posa sobre la taula una anàlisi en què es combinen tècniques
quantitatives i qualitatives per entendre la realitat del relleu generacional
a Catalunya. L’acostament metodològic s’ha basat
en l’anàlisi de la mesura 112 de primera instal·lació de joves
agricultors i agricultores del Programa de Desenvolupament
Rural 2007-13. Aquestes dades mostren una fotografia de la
joventut pagesa, així com de les seves realitats, necessitats i
reflexions. Els resultats són una evidència, al nostre territori,
de les noves tendències emergents a Europa pel que fa a la
qüestió del relleu generacional i al “young farmer problem”.
Alimentació i sector primari
Taula: Tipologia de perfils de les noves incorporacions
En primer lloc, s’ha fet una anàlisi del procés d’incorporació
de joves a partir de la mesura 112 del Programa de Desenvolupament
Rural basat en un treball estadístic de les dades
d’incorporació en el període 2008-14 3 facilitades pel Departament
d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. S’han
analitzat 1.637 expedients de primera instal·lació. En segon
lloc, s’ha elaborat un qüestionari adreçat a les persones incorporades
que s’ha distribuït online. Les respostes han estat
225, un 14% del total de la mostra. Els resultats d’aquests
qüestionaris són exploratoris i orientatius, ja que no són estadísticament
significatius. Finalment, s’ha realitzat treball de
camp en tres comarques catalanes, l’Alt Urgell, la Noguera i
la Terra Alta, en què s’han fet entrevistes en profunditat a tres
entitats estratègiques de cada una (personal tècnic del DARP,
personal formatiu de l’Escola de Capacitació i personal tècnic
del Programa Odisseu), així com vuit entrevistes a persones
joves incorporades, dos de cada un dels perfils identificats a
la mostra. Aquests, es van definir a priori a partir de la identificació
de quatre variables que es van considerar clau en el
plantejament de la recerca.
La taula següent les resumeix 4 .
Tipologia
Pagesia rural
Origen rural
Mobilitat per estudiar
i/o treballar
Ajut primera instal·lació
2008-14
Pagesia arrelada
Tradicional
SÍ
NO
NO
Pagesia mòbil
Tradicional
SÍ
SÍ
SÍ
Pagesia rural
Nouvinguda
NO
SÍ/NO
SÍ/NO
Pagesia urbana
Nouvinguda
NO
SÍ
SÍ
Font: Elaboració pròpia
3
El període de programació és 2007-13, però els expedients que en fan referència són 2008-14.
4
Per a una major descripció dels indicadors, consulteu l’informe complet a: http://www.odisseujove.cat/.
La nova generació de pagesia al camp català
11

Alimentació i sector primari
Resultats
Anàlisi dels ajuts de primera instal·lació de joves agricultors i agricultores 2008-14
El primer resultat mostra com en el període 2008-14 es van certificar 1.637 expedients de l’ajut de primera instal·lació de joves
agricultors i agricultores del Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya. Els mapes següents mostren la distribució
territorial, amb un marcat accent a les comarques de Ponent, amb el 37,57% dels expedients, sobretot al Segrià i la Noguera. La
resta de comarques mostren percentatges per sota del 14%, en què el Camp de Tarragona és el que presenta un nombre més
reduït d’instal·lacions, amb només el 7,75% del total. Aquesta distribució percentual dels ajuts posa de manifest que el territori
és divers i que cada comarca i cada àmbit territorial presenta les seves particularitats.
Mapa 1:
Distribució segons el nombre d’expedients certificats per comarca. 2008-14
Font: Elaboració pròpia
Mapa 2:
Distribució segons el nombre d’expedients certificats per àmbit territorial. 2008-14
Font: Elaboració pròpia
12
La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari
En relació amb el perfil de les persones que s’instal·len per
primera vegada al sector, el 74% són homes (1.212) i el 26%,
dones (425). L’edat mitjana d’incorporació és 29,1 anys, però
cal distingir entre sexes, ja que les dones (32,7%) s’hi incorporen
4,8 anys més tard que els homes (27,9%). En relació
amb aquest indicador, també és interessant observar que dels
menors de 25 anys només un 10% són dones, mentre que
un 90% són homes; en canvi, en la franja de més de 35 anys,
aquests percentatges canvien a un 45% de dones i un 55%
d’homes. Per tant, es constata que les dones obtenen la titularitat
de les explotacions agràries més tard que els homes.
Pel que fa als estudis, segons els expedients de primer instal·lació,
un 28% de les persones joves que s’instal·len tenen
formació agrària en el moment de la incorporació. De les que
tenen formació agrària, un 70% han cursat formació professional
agrària i un 25%, formació universitària agrària. En temes
de gènere, s’observa com les dones (12%) tenen menys formació
agrària en relació amb els homes (33%), però hi ha més del
doble de dones (55%) que tenen formació universitària agrària
en relació amb els homes (22%). Les persones que no mostren
formació agrària tenen l’oportunitat de seguir l’itinerari formatiu
associat a l’ajut de primera instal·lació, amb un clar accent en tots
aquells temes en què no tenen formació prèvia.
Si s’analitzen les formes jurídiques, s’observa com el 75% de
les instal·lacions són com a persona física i un 25%, com a
societat. De les empreses creades, el 62% són noves, mentre
que el 38% són instal·lacions de societats ja existents. Cal
tenir en compte que la majoria de persones joves que s’incorporen
ho fan sols, ja que la mitjana de les Unitats de Treball
Agrari és d’1,17. Aquestes dades mostren que molts joves fan
el primer pas en el sector com a autònoms, tot i que també hi
ha un percentatge important que s’incorpora a una societat,
sobretot en els relleus familiars. Si s’analitza l’àmbit territorial,
s’observa que a les comarques gironines és on hi ha un nombre
major d’incorporacions en societats (43%), mentre que en
altres àmbits territorials aquests percentatges són molt més
baixos.
En relació amb les orientacions productives majoritàries, destaquen
els cultius permanents (fruita, vinya i olivera), amb
un 40% de les instal·lacions, seguits de lluny pels granívors
(14%), herbívors (12%), hortícoles (10%) i policultiu (9%). El
pes dels cultius permanents està estretament relacionat amb
les instal·lacions a les comarques de Ponent, en què aquesta
orientació productiva és molt rellevant.
Les empreses comercialitzen els seus productes a través de
diferents canals, en què el majoritari és el de les cooperatives
agràries (46%), seguit d’un distribuïdor majorista (35%) i de
la venda directa (25%). Pel que fa a aquest darrer indicador,
és interessant la distinció que es fa entre àmbits territorials, ja
que a l’àrea metropolitana de Barcelona s’observa un 43% de
venda directa, així com a les comarques gironines, un 41%.
Altres zones, com les Terres de l’Ebre (14%) o Ponent (5%),
però, tenen percentatges molt més baixos.
Pel que fa als distintius que fomenten la comercialització, el
34% tenen alguna marca de qualitat, en què un 13% és de Producció
Agrària Ecològica (CCPAE); un 7%, Denominació d’Origen
(DO), Denominació d’Origen Protegida (DOP) o bé Indicació
Geogràfica Protegida (IGP), i un 6%, Producció Integrada (PI).
La producció ecològica certificada també mostra percentatges
més alts a l’àrea metropolitana (26%) i a les comarques gironines
(23%), mentre que Ponent (8%) i les Terres de l’Ebre (7%) presenten
valors molts més baixos. Aquest indicador està molt relacionat
amb la comercialització en circuit curt.
La nova generació de pagesia al camp català
13

Anàlisi dels perfils de les persones joves que s’incorporen al sector agrari
Alimentació i sector primari
Tal com s’ha detallat a la metodologia, la recerca ha establert
quatre tipologies de perfils per a les persones que s’instal·
len al sector agrari. La figura següent ho resumeix.
Figura 1: tipologia de perfils de les noves incorporacions
Tradicional Arrelada
Pagesia Tradicional
Tradicional Mòbil
Noves incorporacions
Tradicional Mòbil
Pagesia Nouvinguda
Nouvinguda Urbana
La informació analitzada en aquest apartat correspon als 225
qüestionaris que es van respondre online. El primer resultat és
la distribució dels diferents indicadors. Pel que fa al de “tradició
agrària”, es distribueix en un 69% de pagesia tradicional
i en un 31% de pagesia nouvinguda, distribució que mostra
com gairebé una tercera part de les ajudes de primera instal·
lació són de persones sense vincles familiars agraris. D’altra
banda, l’indicador d’origen posa de manifest com el 79% són
rurals, mentre que el 21% són urbans. Finalment, el de mobilitat
mostra com un 56% s’han mogut, ja sigui per estudiar o
per treballar, mentre que un 44% no ho han fet mai. Aquests
indicadors manifesten el segon resultat, que és l’estructuració
de la mostra per perfils. La taula següent ho resumeix:
Rubén Parera, vinyater a Celler Finca Parera (Sant Llorenç d'Hortons, Alt
Penedès). Producció d’hortalisses, oli, vi i fruita dolça ecològica. Celler
biodinàmic i producte propi al Bar Salvatge de Barcelona. www.fincaparera.com
Tradicional arrelada
Tradicional mòbil
Nouvinguda rural
Nouvinguda urbana
Total mostra
Nombre de respostes
Pagesia mòbil
65
90
32
38
225
Percentatge de la mostra
29%
40%
14%
17%
100%
Font: Elaboració pròpia
Tot seguit, es resumeixen els resultats més rellevants per a cada perfil, ordenats per la seva representació a la mostra. Per a una
millor comprensió, es recomana consultar les dades de l’annex, on es resumeixen els indicadors treballats a l’estudi, classificats
per a cada perfil de les noves incorporacions.
14
La nova generació de pagesia al camp català

Pagesia tradicional mòbil
La pagesia tradicional mòbil són joves rurals que han nascut en
una família pagesa, que han marxat del món rural per estudiar o
treballar i que hi tornen per instal·lar-se a l’activitat agrària, ja sigui
a la mateixa empresa familiar o en una de nova. Són el perfil majoritari,
amb un 40% sobre el total de la mostra. El
mapa següent dibuixa en quins àmbits territorials
aquest perfil és majoritari, en què s’observa que
les comarques gironines (49%), les comarques
centrals (45%) i les de Ponent (45%) són les que
presenten percentatges superiors a la resta.
reduir costos. Els motius de la instal·lació són majoritàriament per
mantenir la tradició familiar (47%), així com per la crisi econòmica
(39%). També és rellevant destacar que el 64% s’han mogut per
temes formatius.
Mapa 3:
Distribució territorial de la pagesia tradicional mòbil
Alimentació i sector primari
La pagesia tradicional mòbil està representada
per un 76% d’homes i un 24% de dones, percentatge
del qual el 61% tenen formació agrària
i el 50%, formació universitària, que s’instal·len
amb una mitjana de 30,5 anys. Pel que fa al perfil
de l’explotació, s’identifica que l’orientació productiva
majoritària són els cultius permanents
(27%), seguits dels herbívors (18%) i els grans
cultius (17%). El 48% són membres d’alguna
cooperativa agrària i la venda dels productes es
fa majorment a través d’aquesta (41%). També
és interessant observar com un 20% tenen el
segell del CCPAE. En relació amb el procés d’instal·lació,
el 67% continuen l’empresa familiar i
un 70% introdueixen innovacions, sobretot per
Font: Elaboració pròpia
Pagesia tradicional arrelada
La pagesia tradicional arrelada són joves rurals que han nascut
en una família pagesa, que no han marxat ni per estudiar
ni per treballar, i que continuen l’activitat agrària a la mateixa
empresa familiar o en una de nova. Representa el 29% de la
mostra i s’identifica amb aquelles persones
que, sense haver-se mogut del lloc d’origen,
continuen l’activitat agrària, en la majoria dels
casos, amb un relleu directe de la família. El
mapa següent mostra com els percentatges
més elevats se situen a les Terres del Ebre
(45%) i a les comarques de Ponent (36%).
són membres d’alguna cooperativa agrària i el 51% hi venen
els seus productes. Hi ha un 18% que tenen distintiu d’origen.
Pel que fa a la instal·lació, el 62% continua a l’empresa familiar
i el 40% s’instal·la per mantenir la tradició familiar.
Mapa 4:
Distribució territorial de la pagesia tradicional arrelada
El 80% de la pagesia tradicional arrelada són
homes, mentre que només un 20% són dones,
percentatge que es presenta com el més
baix de tots els perfils pel que fa a la incidència
de les dones. El 52% tenen formació agrària i
el 55%, formació professional, i aquí els percentatges
de formació universitària són més
baixos que en altres perfils. L’edat mitjana
d’instal·lació és de 28,2 anys, i destaca com
la més primerenca per comparació a la resta
de perfils. En relació amb l’explotació agrària,
destaquen els cultius permanents amb un
38%, seguits d’un mixt agricultura i ramaderia
(15%) i els policultius (14%). El 57%
Font: Elaboració pròpia
La nova generació de pagesia al camp català
15

Alimentació i sector primari
Pagesia nouvinguda urbana
La pagesia nouvinguda urbana són els joves urbans que decideixen
incorporar-se de nou a l’activitat agrària en el món rural,
ja sigui en una empresa existent o en una de nova. Aquest perfil
representa el 17% i es concentra en dos àmbits territorials.
D’una banda, a l’àrea metropolitana de Barcelona
(44%) i, de l’altra, a les comarques de
l’Alt Pirineu i Aran (31%). Aquesta distribució
mostra que es tracta d’un perfil que s’instal·la
en zones remotes o bé en àrees periurbanes.
productes. El 55% de la pagesia nouvinguda urbana ha començat
des de zero, mentre que l’altre 45% ho ha fet incorporant-se a una
societat ja creada. Els motius d’instal·lació són per viure en aquest
entorn rural (47%) i també per la crisi econòmica (34%).
Mapa 5:
Distribució territorial de la pagesia nouvinguda urbana
És l’únic perfil que mostra un percentatge més
elevat de dones (53%) que d’homes (47%).
El 63% han cursat formació agrària i el 61%,
formació universitària. També és el grup que
presenta un percentatge més elevat de joves
amb formació superior i els que s’instal·len
més tard, amb 35 anys de mitjana. Pel que fa
l’orientació productiva, destaquen els cultius
permanents (24%), els hortícoles (21%) i la
mixta agricultura i ramaderia (18%). Més de
la meitat de la comercialització es fa directa
al consumidor (61%), un 42% tenen el segell
del CCPAE i un 32%, també el de venda de
proximitat. Destaca, a més, que un 34% tenen
presència a Internet, tant per donar-se a conèixer
com per facilitar la venda directa dels seus
Font: Elaboració pròpia
Pagesia nouvinguda rural
La pagesia nouvinguda rural són joves rurals que no han nascut
en una família pagesa, que tant poden haver marxat del
món rural per estudiar o treballar com no haver-ho fet, i que
decideixen incorporar-se a l’activitat agrària en el món rural,
ja sigui en una empresa existent o en una de
nova. Són el perfil menys representat, amb un
14% de la mostra, i una distribució majoritària
al Camp de Tarragona (22%) i minoritària a
Ponent (9%), tal com mostra el mapa adjunt.
La pagesia nouvinguda rural està representada
per un 63% d’homes i un 37% de dones,
dels quals el 47% tenen formació agrària i el
44%, formació universitària. L’edat mitjana
d’incorporació és 32,2 anys. Pel que fa a les
orientacions productives, el 25% es dediquen
als herbívors; el 22%, als conreus hortícoles,
i el 13%, als cultius permanents. Quant a la
comercialització, el 56% fa venda directa al
consumidor, el 41% té certificació ecològica
i el 38% té presència a Internet per fomentar
aquesta part de la venda directa. Pel que fa al
procés d’instal·lació, el 53% va començar des de zero, mentre
que l’altre 47% ho fan en una empresa ja existent. Els motius
principals de la incorporació són viure en aquest entorn rural
(69% ) i la crisi econòmica (38%).
Mapa 6:
Distribució territorial de la pagesia nouvinguda rural
Font: Elaboració pròpia
16
La nova generació de pagesia al camp català

Reptes principals identificats per la joventut pagesa
L’estudi de la joventut pagesa a Catalunya planteja una sèrie
de reptes als quals cal fer front des d’una visió holística i de
territori, tal com planteja Viure (2015) en la seva investigació
sobre el relleu generacional. En aquest apartat, s’exposen els
resultats que han emergit dels 225 qüestionaris online, així
com del treball de camp realitzat en les comarques pilot. L’anàlisi
de les dades qualitatives permet distingir tres tipologies de
reptes: 1) territorials, 2) de suport i 3) socials.
Alimentació i sector primari
Marina Puigcorbé, Mas el Lladré
(Les Llosses, el Ripollès). Explotació
ramadera familiar de producció de llet
de vaca i de carn de porc, vedella, xai
i cabrit. Soci de la Marca de Garantia
Producte del Ripollès. Agrobotiga en
finca i experiències agroturístiques
www.masellladre.cat
Reptes territorials
El territori és la base de l’activitat agrària, i tant l’espai físic com
el socioeconòmic són essencials per vetllar pel futur de la pagesia.
Entre els reptes principals, destaca la preservació del sòl
agrari. Tal com argumenta un dels joves, “cal frenar la construcció
i declarar zones agrícoles protegides”. La pressió sobre el
sòl fèrtil és una de les amenaces més punyents a què s’enfronta
avui dia la pagesia, ja sigui per la febre constructora com per
la intrusió d’empreses grans amb més recursos i capacitat per
accedir a la terra. Aquests dos factors i altres limiten les oportunitats
de les generacions més joves de trobar un espai fèrtil en
el qual poder-se instal·lar.
Un altre dels reptes territorials identificats rau a vetllar per la
convivència de diferents activitats en el mateix espai. El món
rural i l’espai agrari són espais multifuncionals en què tenen
lloc diverses activitats, i fins i tot la mateixa activitat agrària pot
presentar orientacions productives diferents que poden entrar
en discordança. Un dels sectors més conflictius és el turístic.
Paradoxalment, per a algunes empreses pageses significa una
font de diversificació i un acostament al consum urbà, mentre
que per a altres és un malson pel fet que es prioritzen determinades
accions més orientades a un turisme poc respectuós amb
l’entorn i la pagesia. Un jove ho resumia dient que cal “pensar
més en els joves agricultors i menys en els turistes”. Per la seva
banda, els conflictes entre diferents orientacions productives es
donen sobretot en finques amb certificació ecològica que es poden
veure afectades per tractaments en camps veïns.
Tal com s’ha comentat, l’activitat turística és una eina de doble
tall, perquè tant pot generar dinamisme econòmic com provocar
conflicte social. En les reflexions dels joves, s’identifica
una aposta per un turisme vinculat a la pagesia i als productes
de proximitat que creï sinergies entre els diversos sectors econòmics
que conviuen als espais rurals. En molts casos, aquest
dinamisme també es vincula a un enfortiment del desenvolupament
rural, tant necessari en molts indrets del nostre país per
“crear atractiu turístic que afavorís el sector agrari i, de retruc, els
serveis del poble”, tal com argumenta una de les persones joves.
Per tant, el tercer dels reptes territorials està vinculat a promocionar
el territori per dinamitzar l’activitat al món rural.
Finalment, la joventut pagesa també identifica una necessitat
cabdal relacionada amb la millora dels serveis a les zones rurals.
Les polítiques de desenvolupament rural estan fent front
a moltes de les demandes dels pobles, però encara hi ha mancances
que desafavoreixen certes zones de la Catalunya més
rural i que, en conseqüència, fan més dificultosa la incorporació
de la pagesia, curiosament, on moltes vegades més falta
fa que es regeneri el sector. Moltes de les demandes tenen a
veure amb la “millora de la cobertura d’Internet d’alta velocitat
en zones rurals aïllades fora de nuclis urbans”, tal com argumenta
un dels joves, així com amb l’accés a serveis bàsics
com l’escola o el metge.
La nova generació de pagesia al camp català
17

Alimentació i sector primari
Reptes de suport
És evident que en un sector que fa mans i mànigues per tirar
endavant s’identifiquin reptes vinculats al suport, tant directe
com indirecte, a l’activitat agrària. Un dels més demandats els
darrers anys és potenciar el paper de l’administració local en
el suport a la pagesia. La implicació de les entitats públiques
més properes al territori és una reivindicació nova, també a
Europa 5 , per tal de fomentar un model agrari de proximitat que
tingui en compte el paper estratègic de la pagesia. Entre les accions
que s’identifiquen que es poden portar a terme, destaca
la implicació en la dinamització de la terra disponible. Així, tal
com expressa un jove, es podria crear “una cartera de finques
abandonades per poder arrendar o comprar” o altres mesures
que facilitin l’accés a la terra. També són interessants les
reflexions al voltant del planejament urbanístic, les llicències
d’activitats o el foment dels productes locals.
D’altra banda, els i les joves consideren totalment imprescindible
la creació de la figura del “dinamitzador del relleu generacional”.
Una persona amb un perfil tècnic amb qui es puguin
consultar tots aquells temes vinculats als processos de relleu
generacional que afecten el camí de la incorporació, una brúixola
per a totes aquelles persones que necessiten orientació
i suport amb un ventall molt ampli de temàtiques. Es prioritzen
els temes normatius —tal com expressa un jove, “amb
els temes normatius he tingut molt enrenou. Hi ha temes que
no et resol ningú i que són molt importants per al futur de
l’empresa”. Però també amb altres àrees com, per exemple,
el traspàs d’explotacions agràries, la mobilitat de la terra, la
connexió amb altres empreses, el guiatge empresarial proper
o l’accés a altres ajuts.
Finalment, s’identifica un altre repte de suport vinculat a ampliar
la formació i l’assessorament per a models de venda de proximitat.
Un percentatge cada vegada elevat dels joves que s’instal·len
per primera vegada ho fan en empreses que tanquen el cercle
de la producció fins al consum. Aquesta és una dinàmica nova
que guanya suport entre les noves generacions i que requereix
d’assessorament i formació específica, com, per exemple, en
manipulacions en obradors, en tècniques de venda o en marcs
normatius sanitaris. Així, tal com detalla un jove, “en el meu cas,
que he apostat per un producte final molt diferenciat, són molt
importants els temes de comercialització i màrqueting”.
5
En el Focus Group “New entrants into farming: lessons to foster innovation and entrepreneurship” s’identifica aquesta necessitat a l’article The role of local
authorities fostering new entrants into farming”. https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/files/fg14_06_minipaper_role_local_authorities.pdf.
18
La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari
Reptes socials
El primer dels reptes socials que s’identifica és la necessitat
d’assolir empreses agràries viables econòmicament i socialment.
Repte obvi, però totalment imprescindible mantenir-lo al
full de ruta del relleu generacional. Cal que les estratègies d’incorporació
al sector fomentin empreses solvents perquè les
emprenedores i els emprenedors puguin viure dignament de la
seva feina. Tal com apunta un dels tutors d’incorporació, “si el
preu de venda dels productes agraris és just i els joves veuen
que es pot viure bé de l’agricultura, s’instal·laran sols sense
necessitat d’ajudes”. En relació amb la viabilitat social, també
s’identifiquen temes més sectorials, com, per exemple, la necessitat
de rejovenir els pastors, un sector imprescindible per
al territori i paradoxalment molt desprestigiat per la societat.
Un altre dels reptes pendents està vinculat a fomentar el relleu
de pagesia nouvinguda en explotacions agràries actives. Una
de les grans dificultats que es troben les i els joves sense orígens
agraris és l’accés a la terra, fet molt vinculat a l’estructura
agrària de cada territori. Una de les propostes que sorgeix és
facilitar el relleu d’empreses actives i solvents per a persones
joves que vulguin incorporar-se al sector. En la majoria
d’aquests casos, l’interès es desperta en persones nouvingudes
al sector sense orígens agraris. Facilitar aquest vincle és
una de les tasques pendents, tal com ja es fa en altres sectors
econòmics, com al programa Reempresa.
Es considera necessària la intervenció pública per tal de generar
“incentius perquè existeixi el relleu generacional, ja que la gran
majoria d’agricultors no es volen jubilar, i això dificulta l’accés als
joves”, tal com argumenta una de les persones joves.
El tercer dels reptes socials és enfortir el paper estratègic de
la dona pagesa. La invisibilitat de les tasques agràries que fa
la dona en moltes de les empreses fa molts anys que genera
debat. Una de les constatacions en els darrers anys és que
hi ha una nova generació de dones que agafen les regnes de
l’activitat i que treballen amb una mirada més “femenina”, fomentant
la venda directa, la producció ecològica i l’activitat
turística. Tal com exposa una dona jove, “en el nostre cas, la
meva incorporació ha suposat poder fer la venda directa dels
vedells que engreixa el meu home”. Aquests models estan en
consonància amb les noves polítiques de desenvolupament
rural que fomenten models vinculats al territori que tanquen
els cercles des de la producció fins al consum.
Finalment, una bona part dels joves identifica el repte de sensibilitzar
la població del paper imprescindible de la pagesia.
Si les persones que han de consumir el producte agrari de
proximitat no coneixen quina és la realitat de la pagesia, serà
difícil que valorin el resultat de la tasca que fan. Aquest repte
s’emmarca a informar i promocionar els productes de la terra.
Sobre aquest aspecte, una jove explica que es podria fer una
“campanya d’informació a la població sobre la importància de
l’agricultura local. Fem país. Som el que mengem”. Pel que fa
a aquest repte, en els darrers anys s’identifiquen dinàmiques
noves que posen en valor la producció de proximitat com una
manera de “fer país”.
La nova generació de pagesia al camp català
19

Alimentació i sector primari
Discussió
Diversitat de perfils, una oportunitat per al sector?
Un dels resultats més rellevants de l’estudi és la constatació
de la diversitat de perfils de persones joves que s’instal·len
per primera vegada al sector agrari. Lluny de pensar que el
relleu generacional és homogeni, el que mostren les dades és
una gran varietat de processos d’instal·lació, que, conseqüentment,
impliquen una gran varietat de models productius. Arran
d’aquest resultat, ens preguntem si aquesta complexitat és
una oportunitat per enfortir els processos de relleu generacional
als territoris que n’estan mancats. Per exemple, com podria
la pagesia tradicional cooperar amb la nouvinguda. Una té
els recursos bàsics per arrencar l’activitat (terra, maquinària,
coneixement, xarxa comercial, etc.) i l’altra mostra una mirada
innovadora i experiència en altres àrees de coneixement (empresarial,
informàtic, màrqueting, etc.). Recerques europees
recents posen de manifest aquesta oportunitat (Pinto Correia
et al., 2015; Sutherland, 2015) en constatar la necessitat de
cooperació entre diversos perfils de joves.
altres estudis (Monllor, 2015; Sutherland, 2015), i és que el
perfil de la pagesia nouvinguda urbana és el que més s’identifica
amb un canvi de model, tant per la presència més elevada
de dones, pel percentatge d’estudis universitaris que tenen i
pels models de circuit curt i certificació ecològica.
Les dades d’aquesta recerca són exploratòries i, com apunten
Zagata i Sutherland (2015), calen investigacions longitudinals
i interdisciplinàries per entendre els processos de relleu generacional
per fer front al “young farmer problem”. Aquesta recerca
obre la porta a preguntes noves que fins ara restaven al
rebost. Amb les dades d’aquest estudi tenim més coneixement
i informació, i podem plantejar nous escenaris de recerca. Considerem
imprescindible dedicar recursos a projectes que mostrin
evidències i facilitin l’argumentació de polítiques públiques que
facilitin els processos d’incorporació al sector agrari, tant per a la
pagesia tradicional com per a la nouvinguda.
Un altre dels resultats és que el relleu majoritari continua sent
el familiar, amb un interessant matís, i és que el perfil majoritari
és el de la pagesia tradicional mòbil. Persones joves que
s’han mogut per estudiar o bé per treballar, i que han decidit
tornar al seu lloc d’origen per incorporar-se a l’activitat agrària.
Des d’una mirada de desenvolupament rural i d’equilibri territorial,
el fet que tinguin la voluntat d’emprendre en el món rural
és un indicador optimista. A més, s’observa com el percentatges
de dones és superior i com les estratègies de diversificació
són més presents que en la pagesia tradicional arrelada,
temes essencials per fomentar el desenvolupament harmònic
de les zones rurals. Per la seva banda, també es constata un
perfil emergent, el de la pagesia nouvinguda, en què també és
interessant observar les diferències entre la rural i la urbana.
En tots dos casos, la incorporació esdevé més tard que en la
tradicional, i en ambdós els indicadors que marquen un canvi
de model vers un canvi de paradigma també són més acusats.
En tot cas, s’evidencia una de les constatacions que marquen
La constatació que els models de relleu generacional estan
canviant també s’identifica en programes i projectes nous que
posen de manifest aquest canvi de tendència. Projectes europeus
com Acces to land 6 , Farm Link 7 o el darrer Horitzon2020
Newbie - New Entrant netWork: Business models for Innovation,
entrepreneurship and resilience in European agriculture 8
, són mostres de la necessitat d’explorar respostes diferents
per caminar vers un món rural amb índex de rejoveniment més
saludables. A Catalunya, cada vegada són més les entitats que
aposten per innovar en l’articulació d’instruments alternatius,
innovadors i creatius que facilitin la incorporació de nous actius
al sector. Destaca la creació del Grup Operatiu supraautonòmic
Xarxa d’Espais Test Agroforestals (RETA), liderat per
l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA) 9 , en què
s’exploren els Espais Test com una eina de suport per a les
incorporacions progressives al sector agrícola, ramader i forestal
de la pagesia nouvinguda.
El desenvolupament rural com a estratègia per al foment d’una nova generació de pagesia
Els processos de desenvolupament rural són els que obren les
portes a una nova generació de pagesia (Milone et al., 2018).
Cal crear espai perquè tant les persones que agafen el relleu
familiar com les que entren de nou al sector tinguin l’oportunitat
d’emprendre en empreses agràries viables socialment
i econòmicament. El marc en què aquest camí es dibuixa és
el del desenvolupament rural, en el qual un nou paradigma
agrosocial (Monllor, 2013) es desperta i en el qual conceptes
com escala local, compromís social o autonomia agafen protagonisme
en un escenari en què les noves generacions han
de fer-se lloc a través d’estratègies noves per posar en pràctica
allò que els permeti diferenciar-se, ser creatius i posicionar-se
en mercats nous (Schneider i Gazolla, 2015).
Al nou escenari de desenvolupament rural, cal sumar-hi la ciutat
(Izquierdo, 2008; Monllor, 2017). La pagesia té futur, però
aquest passa perquè el món urbà restableixi unes relacions
justes amb els espais i les persones que produeixen aliments.
6
Vegeu: http://www.accesstoland.eu/
7
Vegeu: http://farmpath.hutton.ac.uk/
8
Vegeu: http://www.newbie-academy.eu/
9
Vegeu: http://www.desenvolupamentrural.cat/
20
La nova generació de pagesia al camp català

Alimentació i sector primari
Una mostra d’aquesta tendència emergent és el Pacte de Milà
de 2015, en què es posa de manifest un canvi en la mirada de
la societat urbana envers els aliments de proximitat (Moragues,
2017). Aquestes polítiques de suport a la pagesia que
articula nous circuits curts de comercialització estan afavorint
processos nous de relleu generacional, dirigits per una mirada
solidària de la ciutat amb el camp (Ventura i Milone, 2014;
López García, 2016; Francès-Tudel, 2018). Els canals de venda
de les noves generacions de pagesos i pageses van cada
vegada més orientats a l’aprovisionament dels mercats locals,
sobretot els de la pagesia nouvinguda, però també els de la
tradicional.
El fet que siguin les persones sense orígens agraris les que
mostrin un canvi de model s’explica tant per qüestions ideològiques
com per limitacions d’oportunitats. D’una banda, molts
dels joves nouvinguts mantenen una tendència molt clara a
desenvolupar models productius vinculats al territori i la sostenibilitat
de l’entorn, i, de l’altra, la realitat mostra com en la
majoria dels casos l’única porta oberta que els deixa el sector
és optar per models que incorporin alguna estratègia de valor
afegit. És, en aquests escenaris, on el consumidor té un paper
fonamental en el suport de la pagesia i on cobren sentit les
estratègies agràries vinculades a les polítiques de desenvolupament
rural, així com a les noves estratègies alimentaries
des de les ciutats. Aquest canvi de paradigma en el món rural
(Ploeg i Marsden, 2008; Milone et al., 2018) és el que està facilitant
la integració de les polítiques de desenvolupament rural
amb els processos de relleu generacional. Tal com exposa Phil
Hogan, el comissari d’Agricultura de la Unió Europea, “sense
una generació jove de pagesia serà molt difícil assolir el repte
d’una vida millor per a les zones rurals”, tal com es remarca en
el document Cork 2.0 (Zagata et al., 2017).
El canvi de model vers escenaris de desenvolupament rural
el donen, curiosament, les persones que no tenen orígens
agraris, la pagesia nouvinguda. Però es constata, cada vegada
més, que la pagesia tradicional també incorpora una part del
discurs i de les pràctiques que la porten a cercar més autonomia
(Ploeg, 2008; Pérez-Victoria, 2010). És per aquest motiu
que parlem de l’emergència d’una nova pagesia (Monllor,
2015), persones de perfils diversos que aposten pel futur del
sector agrari amb noms i cognoms, amb identitat cultural,
amb produccions saludables, amb repartiment de la riquesa,
amb equilibri territorial, amb preus justos; en definitiva, aposten
per una vida digna arran de terra.
L’empresa agrària familiar camina cap allò que li ha de permetre
viure amb coherència i sentit comú (Ploeg, 2013; Ferrante
et al., 2015). I les noves generacions estan captant aquesta
nova demanda social, una crida que obre un balcó d’esperança
a mantenir, i fins i tot augmentar, la població agrària activa. És
la nova pagesia vinculada als models agrosocials la que està
donant resposta als nous reptes socials, territorials, ambientals,
culturals i econòmics.
Finalment, cal esperar quina serà l’orientació de la nova PAC
post-2020 (EC, 2018), en què els i les joves, tant tradicionals com
nouvinguts, s’han situat en l’eix axial de la proposta teòrica. La
política comuna de la Unió Europea també es pregunta què pot
fer per fomentar el relleu generacional. Les propostes que hi ha
avui sobre la taula mostren que un dels nou objectius de la nova
arquitectura agrària europea és “atreure joves agricultors”. Resta
pendent com aterraran les normatives comunes a casa nostra i
quines implicacions tindran per als processos de relleu generacional
de la pagesia i de rejoveniment del món rural.
La nova generació de pagesia al camp català
21

Alimentació i sector primari
Bibliografia
BAKER, J. R.; LOBLEY, M. i WHITEHEAD, I. (2016). “Non-successional entry into UK farming: an
examination of two government-supported schemes”, Keeping it in the Family.127-144. Routledge.
BINIMELIS, R.; BOSCH, M. i HERRERO, A. (2008). A sol i serena. Dones, món rural i pagesia.
Barcelona: Institut Català de les Dones, Generalitat de Catalunya.
CASTRO, P.; CAVALIER, J. B; MONLLOR, N.; NICOLAY, C. i POTOCNIK, I. (2015). The role of local
authorities fostering new entrants into farming [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/
sites/agri-eip/files/fg14_06_minipaper_role_local_authorities.pdf [Consulta: 5 de maig 2018].
LOBLEY, M. (2010). “Succession in the family farm business”, Journal of Farm Management,
13(12): 839-851.
LOBLEY, M.; BAKER, J. R. (2012). “Succession and retirement in family farm businesses”. A:
LOBLEY, M.; BAKER, J. R.; WHITEHEAD, I. (eds.). Keeping it in the Family. International Perspectives
on Succession and Retirement on Family Farms. 1-20. Routledge.
LÓPEZ GARCÍA, D. (2016). Producir alimentos, reproducir comunidad. Redes alimentarias alternativas
como formas económicas para la transformación social y ecològica. Madrid: Libros
en Acción.
CAVICCHIOLI, D.; BERTONI, D. i PRETOLANI, R (2018). “Farm succession at a crossroads: The
interaction among farm characteristics, labour market conditions, and gender and birth order
effects”, Journal of Rural Studies, 61: 73-83.
LÓPEZ GARCÍA, D.; FERNÁNDEZ, J. L; MORÁN, N. i OTEROS, E. (eds.). Arraigar las instituciones.
Propuestas de políticas agroecológicas desde los movimientos sociales. Madrid: Libros
en Acción.
CONWAY, S. F.; MCDONAGH, J.; FARRELL, M. i KINSELLA, A (2016). “Cease agricultural activity
forever? Underestimating the importance of symbolic capital”, Journal of Rural Studies,
44: 164-176.
MILONE P. i VENTURA, F. (2014). “The visible hand in building new markets for rural economies”.
A: HEBINCK, P.; VAN DER PLOEG, J.D. i SCHNEIDER, S. (eds.). Rural Development and the
Construction of New Markets, 41-69. Routledge.
CHISWELL, H. M. (2016). “From generation to generation: Changing dimensions of intergenerational
farm transfer”, Sociologia Ruralis, 58 (1): 104-125.
EUROPEA COMISSION (2018). EU Budget: the Common Agricultural Policy beyond 2020 [en
línia] file:///C:/Users/Neus/Downloads/MEMO-18-3974_EN.pdf [Consulta: 19 de juny 2018].
ESTUDI RAMON FOLCH (2017). El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya, actualització
d’indicadors i altres dades rellevants. Lleida: Fundació del Món Rural [en línia] http://www.
fmr.cat/ca/projectes-i-biblioteca/projectes/el-valor-ocult-de-l%E2%80%99activitat-agr%C3%A-
0ria-catalunya [Consulta: 1 de juny 2018].
EUROPEAN COURT OF AUDITORS (2017). EU support to young farmers should be better targeted
to foster effective generational renewal [en línia] https://www.eca.europa.eu/Lists/ECADocuments/SR17_10/SR_YOUNG_FARMERS_EN.pdf
[consulta: 26 de maig de 2018].
FERRANTE, A., KORZENSZKY, A., LANGE, J., i MAASS, H. (2015). “The Meaning of Agroecology
from a European Peasant Perspective”, Future of Food: Journal on Food, Agriculture and Society,
2(2): 74-79.
FLAMENT-ORTUN, S.; MACIAS, B. i MONLLOR, N. (2017). “Nuevos perfiles en la incorporación
de personas jóvenes al campo: tendencias emergentes desde una perspectiva de soberanía alimentaria”,
El futuro de la alimentación y retos de la agricultura para el siglo XXI: debates sobre
quién, cómo y con qué implicaciones sociales, económicas y ecológicas alimentará el mundo
[en línia] https://www.iss.nl/sites/corporate/files/18_-_Flament-Ortun_et_al..pdf [Consulta: 1 de
juny 2018].
MILONE, P.; FULLER, T.; VENTURA, F.; VAN DER PLOEG, J. D.; MARSDEN, T.; SCHNEIDER, S.;
YE, J.; CAROLAN, M.; SCOTT, S. i MONLLOR, N. (2018). “Constructing a New Framework for
Rural Development, P. Milone, F. Ventura and J. Ye (eds) (2015). 338 pp., Research in Rural
Sociology and Development Vol. 22, Emerald UK, ISBN: 978-1-78441-622-5”, Journal Rural
Studies, 78-87.
MONLLOR, N. (2011). Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un
nou paradigma agrosocial. Estudi comparatiu entre el sud-oest de la província d’Ontario i les
comarques gironines. Tesis doctoral. Girona, Universitat de Girona [en línea] http://www.tdx.cat/
handle/10803/70011 [Consulta: 2 de maig 2018].
MONLLOR, N. (2013). “El nuevo paradigma agrosocial, futuro del nuevo campesinado emergente”.
Polis. Revista Latinoamericana, 34 [en línia] https://journals.openedition.org/polis/8831
[Consulta: 2 de maig 2018].
MONLLOR, N. (2015). La nova pagesia: relleu generacional en el marc d’un nou paradigma
agrosocial. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
MONLLOR, N. i FULLER, A. (2016). “Newcomers to farming: towards a new rurality in Europe”,
Documents d’Anàlisi Geogràfica, 62 (3): 531-551.
MONLLOR, N. (2017). “Granollers, ciutat agropolitana: recursos agraris i alimentaris del segle
XXI”, Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 1: 89-119.
FLAMENT-ORTUN, S. i MACIAS, B. (2017). Néo-paysans : le guide très pratique. París: Editions
France Agricole.
MONLLOR, N i SOY, E. (2017). El pasturisme: un producte turístic nou per a les comarques gironines?
Anàlisi de recursos i propostes de futur. Girona: Patronat de Turisme de la Costa Brava.
FRANCÈS-TUDEL, G. (2018). “Circuits curts de comercialització per a l’agricultura metropolitana
i ecològica: el cas del Parc Agrari del Baix Llobregat”, Quaderns Agraris, 44: 69-91.
GIDARAKOU, I., KAZAKOPOULOS, L. i KOUTSOURIS, A. (2007). “Tracking empowerment and
participation of young women farmers in Greece”, Gender regimes, citizen participation and rural
restructuring. 143-165. Emerald Group Publishing Limited.
GRUBBSTRÖM, A., STENBACKA, S. i JOOSSE, S. (2014). “Balancing family traditions and business:
Gendered strategies for achieving future resilience among agricultural students”, Journal
of Rural Studies, 35: 152-161.
HELEY, J. (2010). “The new squirearchy and emergent cultures of the new middle classes in rural
areas”, Journal of Rural Studies, 26(4): 321-331.
JOOSSE, S. i GRUBBSTRÖM, A. (2017). “Continuity in farming. Not just family business”, Journal
of Rural Studies, 50: 198-208.
KORZENSZKY, A. (2017). “Extrafamilial Farm Succession - Visualized by a Qualitative Model
and Examined as an Adaptive Transfer Strategy Contributing to the Renewal of Peasantries”, El
futuro de la alimentación y retos de la agricultura para el siglo XXI: debates sobre quién, cómo y
con qué implicaciones sociales, económicas y ecológicas alimentará el mundo [en línia] http://
elikadura21.eus/wp-content/uploads/2017/04/9-Korzenszky.pdf [Consulta: 1 de juny 2018].
MORAGUES. A. (2017). “Estrategias alimentarias urbanas: transformando nuestras ciudades a
través de la comida”. A: LÓPEZ GARCÍA, D.; FERNÁNDEZ, J. L.; MORÁN, N. i OTEROS-ROZAS,
E. (eds.). Arraigar las instituciones. Propuestas de políticas agroecológicas desde los movimientos
sociales. 70-77. Madrid: Libros en Acción.
MURDOCH, J.; MARSDEN, T. i BANKS, J. (2000). “Quality, nature, and embeddedness: some
theoretical considerations in the context of the food sector”, Economic Geography, 76 (2): 107-
125.
OTEROS-ROZAS, E.; ONTILLERA-SÁNCHEZ, R.; SANOSA, P.; GÓMEZ-BAGGETHUN, E.;
REYES-GARCÍA, V. i GONZÁLEZ, J. A. (2013). “Traditional ecological knowledge among transhumant
pastoralists in Mediterranean Spain”, Ecology and Society, 18(3).
PÉREZ-VITORIA, S. (2010). El retorno de los campesinos. Una oportunidad para nuestra supervivencia.
Barcelona: Icaria.
PINTO-CORREIA, T.; GONZÁLEZ, C.; SUTHERLAND, L. A. i PENEVA, M. (2015). “Countryside
consumption: transition towards lifestyle land management”. A: SUTHERLAND, L. A.; DARN-
HOFER, I.; ZAGATA, L. i WILSON, G.A. (eds.). Transition Pathways towards Sustainability in
European Agriculture. 69-84. Wallingford, UK.
PLOEG, J. D. VAN DER (2008). The New Peasantries. Struggles for autonomy and sustainability
in an era of empire and globalization. Londres: Earthscan.
22
La nova generació de pagesia al camp català

PLOEG, J. D. VAN DER i MARSDEN, T. (2008) (eds.). Unfolding Webs. The dynamics of regional
rural development. Assen: Royal van Gorcum.
PLOEG, J. D. (2013). Peasants and the art of farming: a Chayanovian manifesto, 2. Fernwood,
Agrarian Change and Peasant Studies Series 2.
SUTHERLAND (2015). EIP-Agri Focus Group. New Entrants into Farming: Lessons to Foster
Innovation and Entrepreneurship. Discussion Paper [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/files/fg14_new_entrants_starting_paper_2015_en.pdf)
[Consulta: 11 de maig
2018].
SUTHERLAND, L. A.; MONLLOR, N.; i CORREIA, T. P. (2015). “Gender issues among new entrants”.
EIP-Agri Focus Group. New Entrants into Farming: Lessons to Foster Innovation and
Entrepreneurship. Minipaper:, EU, 5. [en línia] https://ec.europa.eu/eip/agriculture/sites/agri-eip/
files/fg14_03_minipaper_gender_.pdf [Consulta: 19 de juny 2018].
SUTHERLAND, L.A.; BURTON, R. J. F.; INGRAM, J.; BLACKSTOCK, K. L.; SLEE, B. I GOTTS,
N. (2012). “Triggering change: towards a conceptualisation of major change processes in farm
decision-making”, Journal of Environmental Management, 104: 142-151.
WILBUR, A. (2014). “Cultivating Back to the Landers: Networks of Knowledge in Rural Northern
Italy”, Sociologia Ruralis, 54 (2): 167-185.
ZAGATA, L. i SUTHERLAND, L. (2015). “Deconstructing the ‘young farmer problem in Europe’:
Towards a research agenda”, Journal of Rural Studies, 38: 39-51.
ZAGATA, L.; HRABÁK, J.; LOŠTÁK, M. i BAVOROVÁ, M. (2017). Young farmers policy implementation
after the 2013 CAP reform, European Parliament, Policy Department for Structural
and Cohesion Policies, Brussels [en línia] http://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/
STUD/2017/602006/IPOL_STU(2017)602006_EN.pdf [Consulta: 19 de juny 2018].
Alimentació i sector primari
Annexos: resum dels indicadors més rellevants segons els perfils
Indicadors
Tradicional
arrelada
Tradicional
mòbil
Nouvinguda
rural
Nouvinguda
urbana
Total
mostra
Dades generals
Formació
Relleu de l’empresa
Orientació tecnicoeconòmica
(OTE)
% de la
mostra
29% 40% 14% 17% 100%
Edat mitjana 28,2 30,5 32,2 35,0 30,8
Dones 20% 24% 38% 53% 30%
Homes 80% 76% 63% 47% 70%
Amb formació
agrària
52% 61% 47% 63% 57%
Professional
(agrària + no 55% 38% 44% 26% 42%
agrària)
Universitària
(agrària + no 14% 50% 44% 61% 40%
agrària)
Continuació
de l'empresa 62% 67% 22% 21% 51%
familiar
Reconversió
de l’empresa 28% 23% 25% 24% 25%
familiar
Creació des
de zero
11% 10% 53% 55% 24%
Cultius Permanents
38% 27% 13% 24% 28%
Herbívors 11% 18% 25% 16% 16%
Mixt agricultura
i ramaderia
15% 14% 9% 18% 15%
Policultiu 14% 12% 9% 5% 11%
Grans cultius 11% 17% 0% 0% 10%
La nova generació de pagesia al camp català
23

Alimentació i sector primari
Treball
Terra
Facturació anual
Renda anual
Viabilitat
Indicadors
No treballava
abans de la 25% 17% 13% 5% 16%
instal·lació
Pluriactivitat 41% 47% 38% 45% 44%
Instal·lació
com a persona
80% 76% 81% 76% 78%
física
UTA mitjana
de l’explotació
2,6 2,0 1,8 1,6 2,1
Afiliació
sindical
51% 39% 41% 47% 44%
Cooperativa
agrària membre
57% 48% 38% 34% 47%
Cooperació
amb agents 18% 32% 19% 45% 28%
no agraris
Superfície
mitjana (ha)
57 53 38 34 49
Llogada a la
família
60% 57% 44% 45% 54%
Total terra
llogada
71% 66% 65% 78% 69%
Comprada a la
família
12% 11% 19% 5% 12%
Incorporació a
una societat
6% 8% 9% 8% 8%
Facilitat
d’accés
58% 50% 55% 37% 51%
Menys de
25.000 €
21% 20% 34% 45% 26%
Més de
100.000 €
Menys de
12.000 €
Més de
36.000€
Utilitat del Pla
de Viabilitat
Empresa
viable des de
l’inici
Empresa
encara no
viable
Dependència
de les subvencions
Continuïtat
després dels
compromisos
Innovacions
per reduir
costos
Tradicional
arrelada
Tradicional
mòbil
Nouvinguda
rural
Nouvinguda
urbana
Total
mostra
17% 20% 6% 11% 16%
31% 34% 41% 45% 36%
13% 16% 6% 11% 13%
48% 44% 65% 61% 51%
23% 29% 16% 11% 22%
26% 27% 28% 34% 28%
60% 61% 53% 58% 59%
86% 88% 88% 84% 87%
49% 70% 50% 42% 56%
24
La nova generació de pagesia al camp català

Indicadors
Tradicional
arrelada
Tradicional
mòbil
Nouvinguda
rural
Nouvinguda
urbana
Total
mostra
Viabilitat
Estratègia
comercial
Activitats
complementàries
Venda a
cooperativa
agrària
Venda amb
contractes
d’integració
Venda directa
al consumidor
Segell de
venda de
proximitat
Distintiu
d’origen i Q.
alimentària
Certificació
ecològica
Recuperació
de varietats
antigues
Presència a
Internet
Nou sistema
de comercialització
35% 39% 22% 50% 37%
51% 41% 34% 21% 40%
12% 14% 13% 11% 13%
31% 34% 56% 61% 41%
8% 8% 28% 32% 15%
18% 11% 6% 11% 12%
15% 20% 41% 42% 25%
20% 16% 44% 42% 25%
18% 22% 38% 34% 25%
8% 11% 19% 18% 12%
Alimentació i sector primari
Suport de
l’entorn
Motius d’instal·lació
al sector agrari
Dificultats en el
moment de la
instal·lació
Positiu 89% 95% 100% 92% 93%
Viure en
aquest entorn
rural
Viure en
aquest entorn
rural
Mantenir
la tradició
familiar
La crisi econòmica
L’ajut a la
primera
instal·lació
Esdevenir
un agent de
canvi
Massa burocràcia
Difícil accés
al préstec
bancari
Accés a la
terra
38% 37% 69% 47% 44%
38% 37% 69% 47% 44%
40% 47% 22% 21% 37%
17% 39% 38% 34% 32%
31% 27% 38% 29% 30%
9% 20% 25% 29% 19%
86% 80% 78% 68% 80%
48% 23% 41% 45% 36%
29% 27% 28% 37% 29%
La nova generació de pagesia al camp català
25

Alimentació i sector primari
Dificultats en el
moment de la
instal·lació
Ajudes en el
moment de la
instal·lació
Inversió amb
l’ajut de primera
instal·lació
Suport amb l’ajut de
primera instal·lació
Escola agrària
Indicadors
Tradicional
arrelada
Tradicional
mòbil
Nouvinguda
rural
Nouvinguda
urbana
Total
mostra
Imatge de la
societat vers
l’ofici d'agricultor
31% 32% 16% 13% 26%
Aïllament pel
fet de viure al 5% 13% 9% 21% 12%
medi rural
Manca d’infraestructures
públiques a la
3% 7% 9% 24% 9%
meva zona
Facilitats per
poder demanar
un préstec
66% 53% 63% 47% 57%
bancari
Més ajuts
econòmics
60% 61% 50% 39% 56%
Formació en
temes empresarials
51% 52% 63% 50% 53%
Formació en
temes agraris
58% 41% 63% 53% 51%
Acompanyament
d’un 55% 43% 47% 61% 50%
tutor
Més cooperació
entre
agents del
23% 39% 16% 29% 29%
territori
Viatges
d’intercanvi
a altres territoris
15% 19% 9% 21% 17%
Adquisició
i/o adequació
del capital
26% 28% 28% 42% 30%
d’explotació
Adquisició
o condicionament
de
2% 3% 3% 21% 6%
l'habitatge
Adquisició
de drets de 11% 4% 9% 11% 8%
producció
Altres inversions
22% 37% 38% 26% 31%
Econòmic 86% 80% 84% 82% 83%
Formatiu 22% 24% 34% 29% 26%
Acompanyament
25% 16% 13% 21% 19%
Valoració
positiva
90% 80% 78% 78% 82%
26
La nova generació de pagesia al camp català

Necessitats
assessorament
Mida municipi
Motius de mobilitat
Motius d’instal·lació
a la comarca
Suport de
l’entorn rural
Tipologia de
relleu a la zona
Indicadors
Tradicional
arrelada
Tradicional
mòbil
Nouvinguda
rural
Nouvinguda
urbana
Total
mostra
Sí 80% 79% 75% 74% 78%
Coneixement
d’ajuts públics
43% 36% 44% 24% 37%
Agronòmic 25% 33% 25% 32% 29%
Gestió d’empresa
26% 24% 25% 32% 26%
Menys de 500
hab.
26% 33% 34% 42% 33%
Més de 5.000
hab.
23% 17% 29% 36% 24%
Formació 0% 64% 50% 0% 34%
Treball 0% 23% 19% 0% 14%
Perquè m’han
facilitat el
relleu a l’empresa
57% 73% 19% 21% 52%
familiar
Perquè és el
lloc on vull 32% 26% 53% 42% 34%
viure
Perquè és
el lloc ideal
per a la meva 12% 11% 13% 24% 14%
producció
agrària
Perquè he
trobat una
persona amb 2% 1% 3% 18% 4%
qui associar-me
M’afavoreix 34% 42% 34% 34% 37%
Em frena 8% 22% 19% 18% 17%
Sobretot,
familiar tradicional
66% 71% 66% 47% 65%
Sobretot,
familiar innovador
22% 17% 9% 16% 17%
Sobretot,
de persones
noves en el
sector agrari
2% 1% 3% 13% 4%
Alimentació i sector primari
Nombre d’instal·lacions
suficients
Sí 25% 24% 28% 11% 23%
Font: Elaboració pròpia
La nova generació de pagesia al camp català
27

Alimentació i sector primari
L’union européenne
et la concentration
des terres agricoles
Robert Levesque
robert.levesque@agter.org
Ingénieur Agronome
AgroParisTech
RÉSUMÉ
Les institutions européennes commencent à s’intéresser à la concentration des terres agricoles
en Europe. Cette concentration se traduit par le développement de structures d’exploitations sociétaires
au détriment des exploitations individuelles, l’espace agricole n’étant pas extensible. Ces
exploitations sociétaires s’éloignent de l’agriculture familiale dans la mesure où, progressivement,
le travail salarié dépasse celui du travail des détenteurs du capital de l’exploitation, et où ce capital
est de plus en plus détenu par des personnes ne participant pas aux travaux agricoles. Cette évolution
va de pair avec une agriculture de plus en plus automécanisée, automatisée, robotisée et
standardisée, qui entend se soustraire à son environnement, à l’opposé de l’agroécologie.
L’agriculture familiale à laquelle se réfère l’Union européenne ne pourra être préservée que par une
régulation des marchés fonciers (marchés de la terre et des parts de société d’exploitation agricole
et marché des locations) et aussi par la rémunération du travail permettant de maintenir ou
d’améliorer les fonctions écosystémiques des espaces agricoles et des espaces associés (fonction
de production de biomasse, de stockage de carbone, d’accueil de la biodiversité). La régulation
du marché des terres, sur la base d’autorisations ou de refus administratifs des projets de vente,
est bien autorisée par les instances européennes ; pour les mêmes motivations, la régulation des
marchés des parts de société et des locations peut être autorisée. Un registre des propriétaires
des unités de production agricole (registre différent de celui des propriétaires fonciers) à l’échelle
européenne est nécessaire pour la mise en œuvre de politiques structurelles.
Mots clés : foncier, concentration des terres, structures agraires, marchés fonciers, régulation foncière, politique agricole
commune, agriculture familiale.
28
L’union européenne et la concentration des terres agricoles

RESUM
RESUMEN
Les institucions europees comencen a interessar-se per la
concentració de terres agrícoles. Aquesta concentració es
tradueix en un desenvolupament d’explotacions amb forma
jurídica en detriment de les explotacions gestionades per una
persona física, mentre que l’espai agrari no varia.
Aquestes explotacions amb forma jurídica s’allunyen de l’agricultura
familiar en la mesura que, progressivament, el treball
assalariat a les explotacions sobrepassa el treball dels titulars
del capital de l’explotació i, a més, aquest capital cada cop
es concentra més en persones que no participen directament
en les feines agràries de l’explotació. Aquesta evolució de les
explotacions agràries va emparellada amb canvis en l’agricultura,
cada cop més automatitzada i estandarditzada, que
evoluciona donant l’esquena al seu
entorn, contràriament a l’agroecologia.
L’agricultura familiar a la qual es
refereix la Unió Europea no es podrà
preservar si no es regula el mercat
de la terra i es posen en funcionament
mesures de remuneració pel
treball realitzat a les explotacions
agràries vinculat amb el manteniment
i millorament de les funcions
ecosistèmiques dels espais agraris
i dels espais que tenen associats
(producció de biomassa, fixació de
carboni, biodiversitat, etc.). La regulació
del mercat de la terra, a partir
d’autoritzacions administratives dels
projectes de venda, és una pràctica
ben vista i autoritzada per les instàncies
europees. Per les mateixes motivacions,
la regulació del mercat d’arrendament també pot ser
autoritzat administrativament. Cal un registre de propietaris
d’unitats de producció agrària (un registre diferent al de propietaris
de la terra) a escala europea per posar en marxa polítiques
estructurals.
Las instituciones europeas empiezan a interesarse por la concentración
de tierras agrícolas. Esta concentración se traduce
en un desarrollo de explotaciones con personalidad jurídica en
detrimento de las explotaciones gestionadas por una persona
física, a la vez que el espacio agrario no varía.
Estas explotaciones gestionadas como persona jurídica se
alejan de la agricultura familiar en la medida en la que, progresivamente,
el trabajo asalariado en las explotaciones sobrepasa
el trabajo de los titulares del capital de la explotación
y, además, este capital cada vez se concentra más en personas
que no participan directamente de las tareas agrarias de la explotación.
Esta evolución de la explotación agraria va emparejada
con cambios en la agricultura, cada vez más automatizada
y estandarizada, que dan la espalda a
su entorno, al contrario que la agroecología.
La agricultura familiar a la
que se refiere la Unión Europea no
se podrá preservar si no se regula el
mercado de la tierra y se ponen en
funcionamiento medidas de remuneración
del trabajo realizado en las
explotaciones vinculado con el mantenimiento
y la mejora de las funciones
ecosistémicas de los espacios
agrarios y de los espacios asociados
(producción de biomasa, fijación de
carbono, biodiversidad, etc.). La regulación
del mercado de la tierra a
partir de autorizaciones administrativas
de los proyectos de venta es
una práctica bien vista y autorizada
por las instancias europees. Por las
mismas motivaciones, la regulación del mercado de alquiler
también puede ser autorizado administrativamente. Es necesario
un registro de propietarios de unidades de producción agraria (un
registro diferente al de propietarios de la tierra) a escala europea
para poner en marcha políticas estructurales.
Alimentació i sector primari
Paraules clau: terra, concentració de terres, estructures agràries, mercat de la
terra, regulació, política agrària comuna, agricultura familiar.
Palabras clave: tierra, concentración de tierras, estructuras agrarias, mercado
de la tierra, regulación, política agraria común, agricultura familiar.
SUMMARY
European institutions are beginning to focus on the concentration
of agricultural land in Europe. This concentration is reflected
in the development of corporate farming structures to
the detriment of individual farms since the agricultural area is
not extensible.
These corporate holdings are moving away from family farming
to the extent that, gradually, the wage labor exceeds the
work of the owners of the capital of the production unit, and
that this capital is more and more held by people not participating
in agricultural work. This evolution goes hand in hand with
an increasingly mechanized, automated and standardized agriculture,
which intends to evade its environment, as opposed
to agroecology. Family farming, to which the European Union
refers, can only be preserved by regulating the land markets
and also by the remuneration of labor to maintain or improve
the ecosystemic functions of agricultural areas and associated
areas (function of biomass production, carbon storage, reception
of biodiversity). The regulation of the land market, on the
basis of authorizations or administrative refusals of sale projects,
is well authorized by the European authorities; for the
same reasons, the regulation of market shares and rentals may
be authorized. A register of owners of agricultural production
units (different register from that of landowners) at European
level is necessary for the implementation of structural policies.
Key words: land, land concentration, farming structures, land regulation,
common agricultural policy, family farming.
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
29

Alimentació i sector primari
Introduction
La concentration des terres agricoles est un sujet qui retient l’attention
des instances européennes. En janvier 2015, le Conseil
Économique et Social Européen adoptait, à la quasi-unanimité 10 ,
un avis sur « L’accaparement des terres : une sonnette d’alarme
pour l’Europe et une menace imminente pour l’agriculture
familiale ». Il demandait au Parlement Européen et au Conseil
de réfléchir afin de déterminer si la libre circulation des capitaux
devait être garantie dans le cadre de la vente et de l’acquisition
de surfaces et d’exploitations agricoles » au regard notamment
des articles 39 et 191 du Traité de Fonctionnement de l’Union
Européenne (TFUE) (cf. annexe 1). Deux ans plus tard, Mme
Noichl, députée européenne allemande, présentait au Parlement
Européen un rapport sur « L’état des lieux de la concentration
agricole dans l’Union Européenne : comment faciliter l’accès des
agriculteurs aux terres ? ». Ce rapport a été adopté à une large
majorité par des députés de divers horizons politiques.
Le Constat
Le constat est sans appel. La production agricole européenne
se concentre entre un nombre de plus en plus réduit d’unités
de production. En 20 ans, entre 1990 et 2010, dans l’Europe
des 12, le nombre d’exploitations agricoles est passé de 8 à 5
millions (soit un repli de près de 40 %) (figure 1). Aujourd’hui,
au sein de l’UE, la surface agricole exploitée par les exploitations
individuelles recule pour faire place aux exploitations
sociétaires (figure 2). Parmi ces exploitations sociétaires, de
grandes unités de production agricole financées par des personnes
ne participant pas aux travaux agricoles s’étendent de
plus en plus au détriment des exploitations dites familiales ou
paysannes, au sein desquelles les propriétaires de l’unité de
production11 participent et fournissent la majeure partie de la
main-d’œuvre. Ce constat interroge.
10
L’avis dont le rapporteur était M. Nurm a été adopté par 209 voix pour, 5 contre et 9 abstentions lors de la séance du 21 janvier 2015)
11
Les terres agricoles peuvent être louées et ne pas faire partie du capital des unités de production
30
L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Figure 1 : Une concentration continue des terres en Europe
9,0
8,5
8,0
7,5
7,0
6,5
6,0
5,5
5,0
4,5
4,0
Nombre exploitations (Millions)
Rupture
de séries
UE 12
UE 15
Alimentació i sector primari
En 20 ans, le nombre d’exploitations dans l’Europe des 12 a chuté de plus d’un tiers.
Source : Eurostat
Figure 2 : Évolution de la part des exploitations non individuelles en surface et en unités de travail
40%
35%
30%
25%
20%
15%
10%
5%
0%
Rupture
de séries
en unités
de travail
en surface
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
Seules les exploitations sociétaires augmentent leur surface exploitée. Les exploitations non individuelles, en dix ans, ont
augmenté leurs surfaces de plus de 50 % pour dépasser les 30 % de la surface européenne.
Source : Eurostat
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
31

Alimentació i sector primari
En France, en 60 ans, le nombre d’exploitations a été divisé par plus de 5
La situation française permet, pour partie, d’illustrer les tendances
en cours. En France, la concentration des terres a
débuté vers 1890. Entre 1955 et 2016, le nombre d’exploitations
a été divisé par plus de cinq, passant de 2,3 millions à 437
000. Sur les 28 dernières années, le repli a été de 57 %.
D’après la dernière enquête structure du SSP (service statistique
et de prospective du Ministère de l’Agriculture), en seize
ans, entre 2000 et 2016, les exploitations agricoles dont le capital
(hors foncier) appartient obligatoirement aux producteurs
(exploitations individuelles et GAEC
) ont vu leur nombre reculer de 43 %
quand leurs surfaces utilisées passaient
de 76 à 60 % du territoire agricole. Dans
le même temps, les EARL (entreprises
agricoles à responsabilité limitée, dont
le capital peut être détenu jusqu’à 50 % par des non-agriculteurs)
ont augmenté leurs surfaces de 17 % à 28 % (+65 %)
du territoire agricole, avec une augmentation de leur nombre
de 40 %. Sur la même période, les SCEA (sociétés civiles d’exploitation
agricole) et autres SA (sociétés anonymes), dont le
capital n’est soumis à aucune contrainte en termes de répartition
entre agriculteurs et non-agriculteurs, ont pratiquement
doublé leurs surfaces pour atteindre les 3,3 millions d’hectares,
soit 12 % des surfaces agricoles nationales ; en nombre,
ces unités de production ont augmenté
de plus de 50 %. Toujours de moins en
moins d’exploitations mais toujours de
plus en plus grandes.
Les exploitations familiales ou paysanes reculent
Le mouvement de concentration des terres, initié à la fin du XIXe
siècle, concernant principalement des exploitations familiales,
se poursuit. Depuis la fin du XXe siècle, les exploitations, dont
tout ou partie du capital d’exploitation peut être financé par des
personnes ne participant pas au travail agricole, continuent de
gagner du terrain sur les autres structures. Dans le même temps,
on constate que, dans les SCEA et SA, le travail familial est minoritaire
par rapport au travail salarié alors que dans les exploitations
individuelles et les GAEC 12 , il procure 85 % du travail de l’exploitation
(chiffres 2010). Les unités de production qui progressent
sont bien des unités où le travail est de moins en moins fourni par
les détenteurs du capital d’exploitation, c’est-à-dire les propriétaires
de l’exploitation. À noter qu’il convient de bien distinguer les
propriétaires de la terre des propriétaires des exploitations agricoles
(des unités de production), les plus grandes louant une très
large partie des terres qu’elles exploitent.
Néanmoins, ces statistiques officielles surestiment le nombre
d’unités de production. D’une part, une même personne (physique
ou morale) peut détenir le capital de plusieurs sociétés d’exploitation,
l’unité de production étant alors l’ensemble des exploitations
détenues. Ainsi, en Haute-Normandie, en 2016, une étude de la
FNSafer montrait que 48 exploitations étaient finalement réunies
en 19 unités de production. D’autre part, des personnes, considérées
comme chef d’exploitation « sur le papier », recourent pour
l’ensemble des travaux agricoles à des entreprises spécifiques. Le
statut de ces personnes se rapproche plus de celui du bailleur à
métayage que de l’exploitant agricole. Les statistiques officielles
sous-estiment ainsi la concentration des terres.
Les détenteurs du capital d’exploitation, qui ne participent pas aux
travaux de l’exploitation, étant de plus en plus nombreux, captent
une part croissante de la valeur ajoutée agricole. Ainsi, une part
des subventions agricoles de la PAC (Politique Agricole Commune)
leur revient, en contradiction avec l’article 39 du traité de fonctionnement
de l’Union européenne qui précise que « la Politique
Agricole Commune a pour but d’assurer (ainsi) un niveau de vie
équitable à la population agricole, notamment par le relèvement
du revenu individuel de ceux qui travaillent dans l’agriculture ».
En France, depuis 1960, l’unité de production familiale à deux
unités de main-d’œuvre, regroupée ou non en GAEC, où la famille
détient le capital d’exploitation et fournit la majorité de la
main-d’œuvre de l’unité de production, était la référence sur laquelle
reposait la politique agricole jusqu’en 2006, et à nouveau
depuis la promulgation de la loi d’avenir agricole d’octobre 2014.
Cette référence à l’agriculture familiale est aussi une référence européenne.
La communication de la Commission européenne de
novembre 2017 sur le futur agricole et alimentaire de l’Europe
(2017-11-29, The future of Food and farming, cf. p. 11) propose
que l’agriculture familiale soit préservée sur l’ensemble des régions
de l’Union.
Que ce soit en France ou en Europe, les unités de production
agricoles qui se développent ne correspondent pas au modèle de
référence politique mis en avant. Les politiques agricoles européennes
comme nationales mises en œuvre ne permettent pas
d’atteindre les objectifs déclarés.
12
GAEC : groupement agricole d’exploitation en commun
32
L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Les modalités de la concentration des terres en Europe
En France, comme d’ailleurs en Europe, le renouvellement des
structures agricoles s’effectue par le biais des transmissions
familiales (donation et héritage) hors marché, hors échange
monétaire. Par contre, les agrandissements ou les nouvelles
installations s’opèrent via les marchés fonciers : achat de terres
ou de parts sociales de sociétés agricoles ou location.
Sur ces marchés qui portent sur des biens limités (les surfaces
agricoles ne se créent pas), ce que les uns acquièrent ou louent
n’est plus à disposition d’autres. Les marchés fonciers, non
régulés, sont par nature des marchés d’exclusion. Tant que
l’agrandissement des exploitations permet aux détenteurs de
capitaux de rémunérer leurs capitaux à des taux comparables
aux autres secteurs de l’économie, en l’absence de régulation,
la concentration des terres se poursuivra. De ce point de vue,
les aides européennes à l’hectare contribuent à doper la rentabilité
des agrandissements. Ainsi, les marchés fonciers libres
conduisent à une diminution des « entrepreneurs agricoles »
et ne favorisent pas l’installation de porteurs de projets.
Aussi pour préserver l’agriculture « familiale », au cours du
XXe siècle la plupart des États européens ont mis en place
des mesures de régulation des marchés fonciers. Ainsi, en
Allemagne les achats de terre font l’objet d’un contrôle par
les Länder depuis 1919, les locations depuis 1925. En France,
le statut du fermage encadre les loyers depuis 1946 ; les
ventes de terres, les installations et les agrandissements sont
contrôlés depuis 1962 par les SAFER 13 et les commissions
départementales des structures. En Pologne, les exploitations
agricoles ne doivent pas dépasser certains seuils de surface.
Toutefois, depuis 2 à 3 décennies, de nombreux dispositifs
permettent de contourner les contrôles, d’autant que les mesures
de régulation ont été conçues pour les exploitations individuelles
et non pour les structures sociétaires. Les diverses
participations des personnes physiques dans plusieurs sociétés
d’exploitation ne font pour l’instant pas l’objet de contrôle.
Que ce soit en France ou dans les autres pays européens, une
même personne physique ou morale peut détenir plusieurs
exploitations. En Pologne, les personnes morales ne doivent
pas dépasser les 600 hectares. Cette règle n’empêche pas une
multinationale, Spearhead International, d’avancer qu’elle gère
32 000 hectares en Pologne, sans oublier qu’elle dispose de 8
000 hectares au Royaume-Uni, 27 000 en Tchéquie, 5 000 en
Slovaquie et 16 000 en Roumanie, soit un total de 88 000 ha à
travers l’Europe, avant le Brexit.
Des structures agricoles très hétérogènes
Force est de constater une très grande hétérogénéité des unités
de production agricole au sein de l’Union européenne :
moins de 3 % des exploitations utilisent plus de 50 % des
surfaces agricoles quand plus de 50 % en utilisent moins de 3
% (figure 3). Ce qui fait dire que l’hétérogénéité des exploitations
en Europe est tout aussi importante qu’au Brésil. Au sein
des États-membres, les inégalités sont très marquées dans les
pays du sud et de l’est de l’Europe, où les marchés fonciers ont
été peu régulés ; le coefficient de Gini, qui mesure les inégalités,
y dépasse 0,75. À l’ouest de l’Europe, où des politiques de
régulation foncière ont été mises en œuvre au XXe en faveur de
l’agriculture familiale, l’indice de Gini est souvent plus proche
de 60.
Toutefois, sous l’effet d’une moindre application des politiques
de structure, bien souvent l’hétérogénéité des structures agricoles
progresse. Entre 1990 et 2010, l’indice de Gini est passé
de 0,58 à 0,62 en France ; quant au Danemark, il a grimpé
de 0,47 à 0,65 après la suppression de la forte politique des
structures qui était appliquée dans ce pays. Ces chiffres démontrent
autant l’impact des marchés libres que celui de leur
régulation.
Alimentació i sector primari
Figure 3 : Répartition des 12 millions
d’exploitations européennes et des
176 millions d’hectares
En nombre
En surface
Moins de 2 ha 50 % < 3 %
de 2 à 10 ha 30 % 10 %
de 10 à 30 ha 10 % 13 %
de 30 à 100 ha 7 % 25 %
Plus de 100 ha < 3 % 50 %
Source : Eurostat 2010
13
Société d’aménagement foncier et d’établissement rural détenant un droit de préemption
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
33

Alimentació i sector primari
Figure 4 :
France : un indice de Gini ayant augmenté de 7 % entre 1990 et 2010
• 1990: G = 0,58 («20% des expl.cultivent 60% des hectares»)
• 2010: G = 0,62 («20% des expl.cultivent 63% des hectares»)
Part cumulée des hectares
1
.8
.6
.4
.2
0
0
France
.2 .4 .6 .8 1
1990
1993
1995
1997
2000
2003
2005
2007
2012
2013
Part cumulée des exploitations
Contraste fort avec, par exemple, le Danemark
• 1990: moins inégalitaire que la France (G=0,47- «20%-50%»)
• 2010: plus inégalitaire que la France (G=0,65 - «20%-70%»)
Part cumulée des hectares
1
.8
.6
.4
.2
0
0
Denmark
.2 .4 .6 .8 1
1990
1993
1995
1997
2000
2003
2005
2007
2012
2013
Part cumulée des exploitations
Source : Structures, Eurostat – calculs INRA SMART-LERECO Laurent Piet
Questions :
Est-il possible de développer une politique
agricole « commune » avec une telle
disparité des unités de production?
Est-il possible de concevoir une politique
agricole commune sans définir les
types d’agriculture à soutenir ?
34
L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Alimentació i sector primari
Un capital d’exploitation de plus en plus important par travailleur pour des unités
produisant des biens de plus en plus standardisés
La concentration des terres est liée à l’évolution générale
de l’agriculture européenne. En tendance lourde, un emploi
agricole exige de plus en plus de capital foncier et de capital
d’exploitation. Diverses stratégies sont mises en place pour
financer ces capitaux.
La séparation du capital foncier du capital d’exploitation est
une des voies mises en œuvre. En France, le statut du fermage
permet de faire porter le capital foncier par des personnes non
agricoles tout en accordant une sécurité à l’exploitation ; 61 %
des terres appartiennent à des non-agriculteurs. En Europe,
les grandes exploitations s’agrandissent préférentiellement
par le fermage. Par exemple, la plupart des terres exploitées
par Spearhead International sont louées.
Pour le capital d’exploitation, plus l’exploitation est importante,
plus il est difficile qu’une seule personne physique détienne
l’ensemble du capital d’exploitation. En France, on a cherché à
ce que les capitaux de la famille restent au sein de la structure.
Les GAEC parents-enfants permettent une transmission progressive
des capitaux d’une génération à l’autre. L’EARL et les
sociétés d’exploitation permettent que le capital d’exploitation
puisse être financé pour partie par les parents, voire les frères
ou sœurs. Ces statuts facilitent la transmission des exploitations
d’une génération à l’autre. Puis, ces structures sociétaires,
les plus importantes, peuvent être reprises par des personnes
extérieures à la famille, agricoles ou non agricoles.
En fait, le besoin de capitaux d’exploitation par travailleur est
de plus en plus important. Les tracteurs, machines, bâtiments,
équipements de plus en plus automatisés, coûtent de plus en
plus cher. Ils permettent et exigent des parcelles de plus en
plus grandes, sans haies, sans fossés, sans arbres, sans «
infrastructures écologiques », ou des troupeaux aux effectifs
toujours plus importants. Le milieu vivant doit s’adapter aux
machines et aux équipements et non l’inverse. L’auto-mécanisation
et l’automatisation vont de pair avec la spécialisation
des unités de production, la simplification des process de production,
le recours à des « kits de production » où les semences
sont associées à une panoplie de produits de traitement,
où les conditions de croissance des plantes ou des animaux
sont de plus en plus contrôlées (irrigation, serres climatisées,
robot de traite, élevages en batterie…). Les exploitations agricoles
deviennent des producteurs de matières premières agricoles
de plus en plus standardisés intégrés à l’aval de la filière
pour des marchés nationaux, européens et internationaux. Ce
type d’agriculture cherche à se soustraire à son environnement
écologique, à l’opposé de l’agroécologie. Ce type d’agriculture
ne se préoccupe pas spécifiquement des interrelations
entre la parcelle et ses lisières, les haies, les fossés, les arbres,
les bois, ni du maintien ou de l’amélioration des fonctions
écosystémiques des espaces agricoles de stockage de carbone
et d’accueil de la biodiversité. Ce type d’agriculture n’est
pas particulièrement une agriculture de proximité participant à
l’économie locale, favorisant l’économie circulaire relocalisée.
Cette tendance est cohérente avec la formation de la valeur
ajoutée de l’exploitation agricole qui dépend principalement de
la vente des produits agricoles et des aides européennes proportionnelles
aux hectares. Le travail de maintien de la fertilité
à long terme, de maintien de la biodiversité, du stockage de
carbone dans les sols, sauf situation particulière et marginale,
n’est pas rémunéré.
Il y a une certaine incohérence entre l’évolution générale de
l’agriculture européenne et certains objectifs affichés de la
PAC, à savoir la défense de l’agriculture familiale et une agriculture
soutenable.
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
35

Alimentació i sector primari
Union Européenne et politique des structures
Le faible encadrement des marchés fonciers, notamment celui concernant les parts des sociétés
d’exploitation agricole, et les modalités d’attribution des aides européennes favorisent de
fait la concentration des terres à l’échelle européenne.
En ce qui concerne la concentration des terres, la Commission
a répondu au Parlement européen en publiant, le 18 octobre
2017, une communication interprétative sur l’acquisition de
terres agricoles et le droit de l’Union européenne. Cette communication
explicite la position de la CJCE (la Cour de justice
européenne). Cette dernière a reconnu, dans diverses affaires,
la nature spécifique des terres agricoles. Elle a reconnu un certain
nombre d’objectifs de politique publique qui peuvent en
principe justifier l’imposition de restrictions à l’investissement
dans les terres agricoles, tels que la lutte contre la spéculation
foncière, le maintien de la population agricole, de la population
agricole permanente notamment dans un objectif d’aménagement
du territoire et dans l’intérêt général, la répartition de la
propriété foncière permettant le développement d’exploitations
viables et l’entretien de l’espace et des paysages, la prévention
des risques naturels, l’usage raisonnable des terres disponibles
en luttant contre la pression foncière, la préservation
d’une forme traditionnelle d’exploitation des terres agricoles et
le maintien d’une activité économique autonome par rapport
au secteur touristique dans certaines régions.
À plusieurs reprises, la CJUE a souligné que les objectifs en
question sont conformes aux objectifs de la PAC définis à l’article
39 du traité de l’Union. Ces objectifs visent, entre autres, à
assurer un niveau de vie équitable à la population agricole, qui
tienne compte du caractère particulier de l’activité agricole (par
exemple de la structure sociale, des disparités structurelles et
naturelles entre les diverses régions agricoles). Néanmoins,
la communication précise qu’en tout état de cause des fins
purement économiques ne sauraient justifier des dérogations
aux libertés fondamentales.
En termes d’outils de régulation, la communication indique
qu’un système d’autorisations administratives préalables
au transfert de terres agricoles, donc au transfert des droits
d’usage agricole des terres, peut se justifier en étant fondé
sur des critères objectifs, tout comme l’exercice de droits de
préemption. De plus, la communication précise que les interventions
de l’État pour empêcher que les terres n’atteignent
des prix excessifs peuvent, dans certaines circonstances, être
justifiées par la législation de l’Union.
La communication de la Commission est importante. Elle
avance qu’en référence à des objectifs politiques, il est possible
de réguler le marché des terres. Pour les mêmes objectifs,
il est possible de comprendre que la conclusion de locations et la
vente de parts sociales de sociétés d’exploitation agricole puisse
être régulée. Ce point mériterait d’être précisé par la Commission.
La Commission entend appuyer les États-membres dans la
mise en œuvre de leur politique structurelle. Dans cette perspective,
il serait souhaitable que la Commission établisse un
registre des unités de production, du moins de celles auxquelles
elle verse des aides. L’un des intérêts de ce registre
serait de bien identifier les propriétaires physiques des unités
de production (à bien distinguer des propriétaires fonciers) ;
cette démarche permettrait de connaître l’ensemble des exploitations
détenues par une seule personne physique au sein
d’un État-membre, mais aussi entre plusieurs États-membres.
L’information devrait alors être disponible auprès de tout
État-membre pour mieux réguler leurs marchés fonciers. Que
ce soit en Allemagne, en France ou en Pologne, les personnes
en charge d’accepter ou de refuser les projets de transactions
foncières ont à connaître la situation des candidats à l’acquisition
comme à la location avant de statuer. Cet observatoire est
indispensable pour la mise en œuvre de la politique foncière de
chacun des États-membres. Convient-il de rappeler que, pour
lutter contre le blanchiment d’argent et le financement du terrorisme,
une directive (2015/849/UE) du Parlement et du Conseil
européen du 20 mai 2015 impose aux États-membres de
mettre en place, dans un registre central, un dispositif d’identification
des bénéficiaires effectifs des sociétés et entités juridiques
constituées sur leur territoire, le bénéficiaire effectif étant
défini comme la ou les personnes physiques qui possèdent ou
contrôlent, directement ou non, une entité juridique, support
d’activités économiques ou financières ? L’application de cette
directive doit pouvoir faciliter la mise en place à l’échelle européenne
d’un registre des personnes physiques possédant et
contrôlant les unités de production agricole.
Par ailleurs, si la Commission rappelle que les politiques foncières
relèvent des États-membres et non des instances européennes,
n’y a-t-il pas une certaine ambiguïté, voire une certaine
hypocrisie ? En fait, les mesures de la politique agricole
commune, prises pour des raisons politiques compréhensibles,
influencent l’évolution des structures de production. La
Commission a fait appliquer les quotas betteraviers, a introduit
les quotas laitiers, les droits de plantation de vigne, etc. Elle
finance le second pilier de la PAC pour orienter les structures
de production. Elle verse des aides proportionnelles à l’hectare,
indépendamment des coûts de production et des effets sur
les fonctionnalités des espaces végétaux qui permettent à des
exploitations plus qu’à d’autres de s’agrandir au détriment des
secondes. Les mesures de la PAC influencent depuis sa création
la concentration des terres en Europe et font de fait partie
de la politique des structures.
36
L’union européenne et la concentration des terres agricoles

Conclusion
Si au début des années 1960 l’Europe des 6 a pu mettre en place une politique agricole commune qui s’appliquait
à des agricultures moins hétérogènes qu’aujourd’hui, ce n’est plus le cas aujourd’hui. Deux voies s’offrent.
Une première voie serait d’aller vers une renationalisation des politiques agricoles ; cette voie renforcerait les
disparités de concurrence entre les exploitations européennes avec des contraintes de production différentes
d’un pays à l’autre et permettrait la continuité de la concentration des terres. Une seconde pourrait être de
développer une politique agricole commune autour d’une référence qui pourrait être l’exploitation familiale,
paysanne, et de modes de production agricole qui assure le maintien et même l’amélioration des fonctions
écosystémiques des espaces agricoles et autres espaces associés. Dans cette perspective, des politiques structurelles
cohérentes seraient à développer entre les États-membres et l’Union européenne.
Alimentació i sector primari
Bibliographie
AEIAR (2015). Politique, régulation et instruments fonciers.
AgroParisTech-AGTER-Terres d’Europe-SCAFR (2011). Étude comparative des politiques
foncières européennes (Allemagne, Angleterre, Espagne, Italie, Pologne). Étude
commanditée par le MAAP-SSP.
LEVESQUE, R. (2016). « Les acquisitions chinoises dans le Berry, un cas européen »,
La Revue Foncière, 11, mai-juin 2016.
LEVESQUE, R. (2015). « La politique foncière renouvelée : pour une alimentation durable
de l’humanité et une souveraineté alimentaire de l’Europe »,Déméter,15,40 p.
LEVESQUE,R. (2016).Terre et Humanité, la voie de l’Écolocène. Éditions L’Harmattan, 180p.
Annexe 1
Article 39 du TFUE :
1. La politique agricole commune a pour but :
a) d’accroître la productivité de l’agriculture en développant
le progrès technique, en assurant le développement
rationnel de la production agricole ainsi qu’un
emploi optimum des facteurs de production, notamment
de la main-d’œuvre ;
b) d’assurer ainsi un niveau de vie équitable à la population
agricole, notamment par le relèvement du revenu
individuel de ceux qui travaillent dans l’agriculture ;
c) de stabiliser les marchés ;
d) de garantir la sécurité des approvisionnements ;
e) d’assurer des prix raisonnables dans les livraisons
aux consommateurs.
2. Dans l’élaboration de la politique agricole commune et des méthodes
spéciales qu’elle peut impliquer, il sera tenu compte :
a) du caractère particulier de l’activité agricole, découlant
de la structure sociale de l’agriculture et des disparités
structurelles et naturelles entre les diverses
régions agricoles ;
b) de la nécessité d’opérer graduellement les ajustements
opportuns ;
c) du fait que, dans les États-membres, l’agriculture
constitue un secteur intimement lié à l’ensemble de
l’économie.
Article 191 du TFUE :
1. La politique de l’Union dans le domaine de l’environnement
contribue à la poursuite des objectifs suivants :
- la préservation, la protection et l’amélioration de la
qualité de l’environnement ;
- la protection de la santé des personnes ;
- l’utilisation prudente et rationnelle des ressources naturelles
;
- la promotion, sur le plan international, de mesures
destinées à faire face aux problèmes régionaux ou
planétaires de l’environnement, et en particulier la lutte
contre le changement climatique.
2. La politique de l’Union dans le domaine de l’environnement
vise un niveau de protection élevé, en tenant compte de la
diversité des situations dans les différentes régions de l’Union.
Elle est fondée sur les principes de précaution et d’action
préventive, sur le principe de la correction, par priorité à la
source, des atteintes à l’environnement et sur le principe du
pollueur-payeur.
Dans ce contexte, les mesures d’harmonisation répondant aux
exigences en matière de protection de l’environnement comportent,
dans les cas appropriés, une clause de sauvegarde
autorisant les États-membres à prendre, pour des motifs environnementaux
non économiques, des mesures provisoires
soumises à une procédure de contrôle de l’Union.
3. Dans l’élaboration de sa politique dans le domaine de l’environnement,
l’Union tient compte :
- des données scientifiques et techniques disponibles ;
- des conditions de l’environnement dans les diverses
régions de l’Union ;
- des avantages et des charges qui peuvent résulter de
l’action ou de l’absence d’action ;
- du développement économique et social de l’Union
dans son ensemble et du développement équilibré de
ses régions.
4. Dans le cadre de leurs compétences respectives, l’Union
et les États-membres coopèrent avec les pays tiers et les organisations
internationales compétentes. Les modalités de la
coopération de l’Union peuvent faire l’objet d’accords entre
celle-ci et les tierces parties concernées.
L’alinéa précédent ne préjuge pas la compétence des
États-membres pour négocier dans les instances internationales
et conclure des accords internationaux.
L’union européenne et la concentration des terres agricoles
37

Innovació i desenvolupament rural

LEADER.CAT,
revitalitzant els territoris rurals
Laura Dalmau Pol
laura.dalmau@gencat.cat
Albert Puigvert Tuneu
gerencia@arca-dr.cat
Innovació i desenvolupament rural
Enginyera agrònoma. Sub-directora
general de Planificació Rural del
Departament d’Agricultura, Ramaderia,
Pesca i Alimentació.
Biòleg ambientòleg. Gerent de
l’Associació d’Iniciatives Rurals de
Catalunya. ARCA. Xarxa regional de
Grups d’Acció Local de Catalunya.
RESUM
La concertació d’actors publicoprivats i la seva alineació per formular i executar una estratègia de desenvolupament socioeconòmic
sostenible per als territoris rurals de Catalunya és l’objecte de l’Estratègia de Desenvolupament Local Participatiu (EDLP)
que porten a terme els Grups d’Acció Local, que són els encarregats de desenvolupar el Programa Leader a Catalunya. Després
de 25 anys de funcionament del Leader a Catalunya, es recullen les fites aconseguides i es descriuen els reptes que han d’afrontar
els territoris rurals i el mateix programa davant el nou període de programació europeu 2021-2027.
Paraules clau: Estratègia de Desenvolupament Local Participatiu (EDLP), desenvolupament rural, política agrària, Leader, cooperació territorial, territoris
intel·ligents.
RESUMEN
La concertación de actores público-privados y la alineación de
los mismos con el fin de formular y ejecutar una estrategia
de desarrollo socioeconómico sostenible para los territorios
rurales de Catalunya es el objeto de la Estrategia de Desarrollo
Local Participativo (EDLP) que llevan a cabo los Grupos de
Acción Local, que son los encargados de desarrollar el Programa
Leader en Catalunya. Tras 25 años de funcionamiento del
Leader en Catalunya, se recogen los logros conseguidos y se
describen los retos que deben afrontar los territorios rurales
y el propio programa ante el nuevo periodo de programación
europeo 2021-2027.
Palabras clave: Estrategia de Desarrollo Local Participativo (EDLP), desarrollo
rural, política agraria, Leader, cooperación territorial, territorios inteligentes
SUMMARY
In the face of the new European 2021-2027 programming period
there is a summary on the achievements of the programme
during its 25 years of operation, and the challenges facing
rural areas. The Local Participatory Development Strategy
(EDLP) seeks the sustainable socioeconomic development of
the rural territories of Catalonia. Local Action Groups (LAGs)
have fostered the agreement and alignment of private-public
actors towards the strategy, through the implementation of the
Leader programme.
Key words: Participatory Local Development Strategy (EDLP), rural development,
agrarian policy, Leader, territorial cooperation, smart territories
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
39

Leader, una metodologia amb 27 anys de recorregut
Innovació i desenvolupament rural
Després de 27 anys de funcionament, el programa Leader és
un model d’implementació de les polítiques de desenvolupament
de les zones rurals de la Unió Europea que ha demostrat
sobradament que l’enfocament territorial, ascendent, integrat
i multisectorial, organitzat a través de partenariats publicoprivats,
és clau per a la dinamització dels territoris rurals.
En tractar-se d’una metodologia de treball ascendent, dona les
eines als actors de les zones rurals perquè defineixin i implementin
les estratègies de desenvolupament territorial.
D’aquesta forma, cada territori defineix una estratègia d’acord
amb les seves necessitats, identitat pròpia i coneixement ampli
de les seves debilitats i fortaleses, mitjançant els agents
econòmics, socials, culturals i mediambientals que s’agrupen
formant el que s’anomena Grup d’Acció Local (GAL). També
són característiques intrínseques del Leader el suport a les actuacions
innovadores, integrades i multisectorials, el treball en
xarxa i la cooperació.
El primer model d’implementació de Leader es va realitzar a
través d’iniciatives comunitàries (LEADER I, II i Plus), amb
fons europeus assignats específicament a Leader per a cada
estat membre. A partir del 2007 (2007-2017), la metodologia
Leader es va integrar dins la programació del FEADER amb
caràcter obligatori, amb un mínim del 5% dels fons. Finalment,
per al període 2014-2020, es manté la inclusió a FEADER i alhora
s’obre la possibilitat al finançament multifons sota el nom
de Desenvolupament Local Participatiu.
En relació amb la implementació per al període 2014-2020, la
metodologia Leader s’inclou en la mesura 19 del Programa de
Desenvolupament Rural mitjançant quatre operacions:
• 19.01.01 Elaboració de les Estratègies de Desenvolupament
Local Participatiu (EDLP) de cada territori.
• 19.02.01 Implementació de les EDLP – Ajuts Leader
directes a beneficiaris.
• 19.03.01 Projectes de cooperació Leader.
• 19.04.01 Despeses d’animació i funcionament dels
grups Leader.
El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació
va definir primerament l’àmbit territorial d’aplicació del Leader,
d’acord amb criteris demogràfics, d’envelliment i gènere de la
població, de població aturada i dependència de l’agricultura.
L’àmbit es va validar mitjançant un procés de participació pública,
que va permetre incorporacions tan significatives com
la Val d’Aran, la Cerdanya gironina o municipis costaners del
Baix Ebre i del Montsià, que representen actualment el 73,24%
del territori català. La següent taula mostra les dades comparatives
entre l’actual període de programació i l’anterior per a
l’aplicació del Leader a Catalunya.
Dades
Període
2007-2013
Període
2014-2020
Municipis 490 556
Població 620.610 770.532
Superfície 21.148,20 23.516,70
Densitat de població 29,35 32,76
% Població rural/ total 8,22% 10,20%
% Superfície rural/ total 65,87% 73,24%
Fig.1
Font: Elaboració pròpia
40
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

D’acord amb l’àmbit territorial, i atenent al procés de selecció regulat en l’Ordre AAM/387/2014, per a l’aplicació a Catalunya del
desenvolupament local participatiu en el marc del PDR 2014-2020, el DARP va seleccionar, el 22 de juliol de 2015, els 11 Grups
d’Acció Local catalans.
Els Grups d’Acció Local catalans són els responsables de:
Fomentar, dinamitzar i secundar els projectes dels seus
territoris promoguts per beneficiaris públics o privats i
que estiguin alineats amb els objectius definits en les
seves estratègies. La finalitat és fomentar la realització
d’inversions que generin activitat econòmica en les
zones rurals, així com la creació i/o el manteniment de
llocs de treball, principalment de dones i joves. Els ajuts
s’adrecen, principalment, a actuacions per a la millora
dels processos de transformació i comercialització dels
productes agraris, i a la creació i el desenvolupament de
microempreses i pimes, en el cas de promotors privats,
i a la conservació i la millora del patrimoni cultural i natural,
l’impuls d’infraestructures públiques que mitiguin
el canvi climàtic o s’hi adaptin, o bé que generin activitat
econòmica i ocupació, en el cas de promotors públics.
Les estratègies de desenvolupament local inclouen els objectius
de cada estratègia i la manera com es preveu assolir-los,
els agents que han participat en l’elaboració de l’estratègia,
una descripció de la zona d’actuació i dels recursos, les línies
d’actuació i els criteris de selecció de projectes, entre d’altres.
També han acreditat la participació dels agents públics i privats
del territori en l’elaboració de l’estratègia, i promouen,
com a elements transversals, la innovació, la millora del medi
ambient i la mitigació del canvi climàtic.
La dotació que es destinarà al desenvolupament participatiu
Leader durant aquest període de programació 2014-2020 és
de 62.000.000 euros, amb un cofinançament del Fons FEADER
del 43%; la resta de cofinançament, el 57%, anirà a càrrec del
Departament, i representa el 7,6% de la dotació del PDR de
Catalunya 2014-2020.
Innovació i desenvolupament rural
Promoure projectes de cooperació amb altres grups Leader
i/o agents del territori per tal de desenvolupar iniciatives
i actuacions tranversals que reforcin les seves
estratègies. Aquests projectes se centren en temàtiques
ben diverses, com l’emprenedoria, els joves rurals, les
energies renovables, la valoració dels productes agroalimentaris,
el desenvolupament econòmic en espais naturals
protegits, el paisatge, el coworking rural, etc.
Es pot consultar la denominació i l’àmbit territorial de cadascun
dels 11 grups Leader seleccionats al web:
www.desenvolupamentrural.cat.
Cabana de Volta (2011). Associació Leader de Ponent
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
41

la comercialització de productes agroalimentaris de qualitat, i
a la millora de l’eficiència energètica i a l’aplicació d’energies
renovables, entre d’altres.
Innovació i desenvolupament rural
Mapa Grups d’Acció Local 2014-2020 (2017). ARCA
A continuació es mostren els resultats a Catalunya per al període
2007-2013 i es presenten les primeres dades per al període
actual.
Si analitzem el pressupost executat [Fig. 2], amb un total de
69,75 MEUR, atenent a les mesures i actuacions a les quals
s’ha dirigit, podem dir que més del 80% s’ha destinat a la implementació
de les estratègies de desenvolupament local i, per
tant, al desenvolupament de projectes privats i públics en els
àmbits de l’augment del valor afegit dels productes agroalimentaris
locals (21%) i de la diversificació econòmica de les
zones rurals (79%). Per la seva part, als projectes de cooperació
dels GAL s’hi ha destinat el 3%, i al manteniment i a les
accions de dinamització dels GAL, un 17%.
Les estratègies de desenvolupament local han donat
suport a projectes amb les següents tipologies:
Resultats a Catalunya del període 2007-2013
L’estratègia de Catalunya, en el marc del Leader 2007-2013,
s’ha basat en la reactivació econòmica i la creació d’ocupació
a dos nivells: per una banda, el foment d’iniciatives privades,
i per l’altra, la creació d’estructures i coneixements dirigits a
promoure la reactivació econòmica en un nivell més ampli.
Així, s’ha donat suport a la creació o la consolidació d’ocupació;
a la retenció del talent, especialment del talent jove; a la
millora de la gestió integral a les empreses rurals; a la promoció
de fórmules empresarials col·laboratives; a la valoració i
Fig. 2
CODI NOM DE LA MESURA PRESSUPOST
410
421
431
Aplicació de les estratègies
de desenvolupament
local
Cooperació interterritorial
i transnacional
dels Grups d’Acció
Local
Funcionament dels
Grups d’Acció Local,
adquisició de capacitats
i dinamització
del territori
Valor afegit productes
agroalimentaris
Diversificació
econòmica
EXECUTAT
12.314.948 €
43.559.633 €
1.965.501 €
11.860.206 €
Font: Elaboració pròpia
L’augment del valor afegit dels productes agroalimentaris locals
Projectes: 416
Despesa pública: 12,32 M EUR
Volum d’inversió: 38,86 M EUR
Mitjançant el suport a la creació, l’ampliació o la millora
de processos de transformació i comercialització de diferents
productes agroalimentaris, s’ha aconseguit crear
i consolidar 416 microempreses (un 72%), així com
empreses petites (un 15%) i mitjanes (un 7%), empreses
agroalimentàries de les zones més rurals de Catalunya.
També ha permès la creació, l’ampliació i la millora
d’agrobotigues (un 6%), que són un element cabdal per
al desenvolupament del comerç de proximitat de les produccions
locals.Els sectors més beneficiats han estat el
vitivinícola i l’oleícola, ja que representen l’eix vertebrador
d’algunes de les estratègies locals. Així mateix, però en una
mesura menys important, s’ha donat suport als sectors carni
(principalment, d’elaboració d’embotits) i làctic.
14
Els resultats que es detallen en aquest apartat formen part del Dossier Tècnic del DARP - Núm. 87 (2017). “El Programa de Desenvolupament Rural 2007-
2013. Resultats i Experiències a Catalunya”.
42
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Les estratègies de desenvolupament local han donat
suport a projectes amb les següents tipologies:
La innovació del teixit empresarial com a motor de noves
activitats al món rural
Projectes: 526
Despesa pública: 11,23 M EUR
Volum d’inversió: 35,27 M EUR
En la mateixa línia de dinamització i diversificació de
l’economia de les zones rurals, s’ha donat suport a 526
iniciatives dirigides a la inversió per a la creació, l’ampliació
o la millora de petits negocis rurals sota la forma de
microempresa i en activitats diferents de l’agroalimentària
i del turisme i l’oci.
S’ha donat ajuda a inversions tan diverses com activitats
industrials, d’artesania no alimentària, activitats comercials,
d’integració social i de serveis a la població, de
professions liberals i activitats basades en les noves tecnologies
de la informació i la comunicació, entre d’altres.
La promoció d’un turisme sostenible i responsable
Projectes: 563
Despesa pública: 21,05 M EUR
Volum d’inversió: 74,60 M EUR
La conservació i la millora del nostre patrimoni natural i cultural
Projectes: 107
Despesa pública: 11,28 M EUR
Volum d’inversió: 19,21 M EUR
Innovació i desenvolupament rural
Catalunya disposa d’un medi rural ric en biodiversitat i
patrimoni, tant natural com cultural, el qual és un gran
actiu i una oportunitat per a la dinamització econòmica
d’aquestes zones. Per això, el desenvolupament d’activitats
turístiques que fomenten i respecten un ús sostenible
i responsable dels recursos naturals, culturals i
paisatgístics ha constituït una part molt important de les
estratègies de desenvolupament local.
Els 563 projectes finançats mitjançant el Leader en
aquest àmbit han anat dirigits a la creació o la millora
d’establiments turístics de capacitat reduïda, d’empreses
d’activitat d’oci i gaudi de la natura o d’empreses o
entitats que promouen rutes de patrimoni arquitectònic
o d’observació de la natura i dels aspectes ornitològics,
entre d’altres. El següent gràfic mostra la tipologia de
beneficiaris. [Fig. 3].
Per a la millora de la qualitat de vida de les persones i
la dinamització econòmica de les zones rurals, principalment
pel que fa al turisme, és important ajudar les inversions
dirigides a la conservació i la millora del patrimoni
natural i cultural.
Les estratègies Leader han permès que entitats locals
consolidessin 107 projectes d’embelliment de nuclis
antics i de recuperació de l’arquitectura tradicional. Concretament,
la creació o les millores d’espais museístics,
oficines de turisme, centres d’interpretació i promoció
de rutes naturals i de productes locals, entre d’altres. En
definitiva, aquests projectes han comportat la cooperació
i la creació de sinergies amb les activitats de promoció i
difusió del patrimoni rural català.
Beneficiaris recolzats
Allotjaments Turisme Rural; 21%
Hostal / Hotel / Pensió; 24%
Campings; 6%
Altres Allotjaments; 4%
Serveis i Activitats d’oci; 4%
Establiments de restauració; 4%
Fig. 3
Font: Elaboració pròpia
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
43

Innovació i desenvolupament rural
La implementació de les estratègies de desenvolupament local
ha ajudat a crear, tant en la indústria agroalimentària com en
el sector serveis, 1.239 llocs de treball, i a consolidar-ne més
de 6.284. El sector serveis ha estat més actiu en la creació de
nous llocs de treball (un 45%), mentre que el sector agroalimentari
s’ha concentrat en la consolidació (un 55%).
La generació d’ocupació s’ha aprofitat en gran mesura per a
la població femenina, ja que gairebé al 52% dels llocs de treball
bruts generats corresponen a dones. Pel que fa als joves,
s’han beneficiat del 12% dels llocs de treball bruts generats.
En relació amb la dinamització econòmica de les zones rurals
catalanes i la seva diversificació, que és l’objectiu principal
del Leader, els 1.505 projectes productius a què s’ha donat
suport en els sectors agroalimentari i turístic i de la resta de
microempreses del món rural han generat una inversió total
de 148,73 M EUR, xifra que suposa una mitjana d’inversió de
98.825 EUR/projecte.
La següent taula mostra la distribució dels projectes segons si
es tracta d’inversions de creació, millora o ampliació i segons
el sector.
Classificació de les inversions segons sector
Tipologia
d’inversió
Agroalimentari
Sector
Turisme/
oci
Altres
microempreses
Creació 76 249 226 36,61
Ampliació 91 213 155 30,50
Fig. 4
Millora 249 101 145 32,89
% 27,64 37,41 34,95
Projectes i despesa pública per territori
Territori Leader (GAL)
%
Font: Elaboració pròpia
Despesa
pública
(M EUR) Projectes
Finalment, i realitzant una anàlisi a escala territorial, el Consorci
Intercomarcal d’Iniciatives Socioeconòmiques (Terra Alta –
Ribera d’Ebre) ha estat el GAL que ha finançat més projectes,
amb un total de 153, i el Consorci per al Desenvolupament de
la Catalunya Central, el que ha executat un pressupost més
elevat, amb més de 5 M EUR. La següent taula detalla el nombre
de projectes i la despesa pública total destinada a cadascun
dels territoris Leader de Catalunya.
Si s’analitzen els àmbits dels projectes a què s’ha donat suport,
cal assenyalar que, en matèria agroalimentària, el territori
on s’ha fet més despesa pública ha estat el del GAL Consorci
Garrigues per al Desenvolupament del Territori, amb més de
2,13 M EUR, i el territori amb el nombre de projectes més
elevat, el del GAL Consorci Leader Priorat Baix Camp, amb 74
projectes. Pel que fa a projectes en matèria de turisme i oci, el
territori del Consorci Centre de Desenvolupament Rural Pallars
– Ribagorça és on s’ha invertit més, amb més de 2,62 M EUR
de despesa pública i 87 projectes. En relació amb el suport a
altres microempreses del món rural, el territori del Consorci
Grup d’Acció Local Noguera – Segrià Nord ha estat el més
actiu, amb 67 projectes i una despesa pública de gairebé 1,36
M EUR. I, finalment, pel que fa als projectes de conservació i
millora del patrimoni natural i cultural, el territori del Consorci
de Desenvolupament Alt Camp, Conca de Barberà i Anoia és
on s’ha invertit més, amb 14 projectes i una despesa pública
total de gairebé 1,98 M EUR.
Associació pel Desenvolupament Rural
de la Catalunya Central (Berguedà –
Osona – Bages – Vallès Oriental)
Associació per al Desenvolupament
Rural Integral de la zona nord-oriental
de Catalunya (Garrotxa – Alt Empordà
– Osona)
Associació per la Gestió del Programa
Leader Ripollès Ges – Bisaura
Consorci de Desenvolupament Alt
Camp, Conca de Barberà i Anoia
Consorci Grup d’Acció Local Alt Urgell
– Cerdanya
Consorci per al Desenvolupament del
Baix Ebre i Montsià
Consorci Garrigues per al Desenvolupament
del territori
Consorci Grup d’Acció Local Noguera –
Segrià Nord
Consorci Centre de Desenvolupament
Rural Pallars – Ribagorça
4,80 139
4,62 123
4,29 102
5,01 138
3,65 110
3,35 67
4,57 151
3,91 129
4,09 137
Consorci Leader Priorat Baix Camp 3,89 137
Consorci intercomarcal d’iniciatives
Socioeconòmiques (Terra Alta – Ribera
d’Ebre)
Consorci per al Desenvolupament de la
Catalunya Central (Solsonès – Segarra
– Bages – Anoia)
4,96 153
5,02 111
Consorci Leader Urgell – Pla d'Urgell 3,64 115
TOTAL 55,77 1.612
Fig. 5
Font: Elaboració pròpia
44
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Primeres dades del període 2014-2020
Per al període actual de programació ja s’han convocat quatre
convocatòries dels ajuts per a la diversificació econòmica de
les zones rurals Leader, amb una dotació pressupostària per
a cadascuna de 7.666.666,67 euros, repartits entre els Grups
d’Acció Local tenint en compte diversos criteris de ruralitat.
Per a la primera convocatòria del 2016, publicada el 28 de gener
del 2016, es van resoldre favorablement 261 ajuts, que
es van certificar durant l’any 2017; es tracta doncs de l’única
convocatòria que es pot analitzar pel que fa a dades certificades.
La següent taula mostra les dades de despesa pública i
projectes certificats per a cadascun dels territoris Leader. Els
projectes certificats van ser, finalment, 246, per un import global
superior als 7,1 milions d’euros.
Projectes i despesa pública per
territori de la convocatòria 2016
Territori Leader (GAL)
Despesa
pública (EUR) Projectes
Innovació i desenvolupament rural
Associació pel Desenvolupament
Rural de la Catalunya Central
Associació per al Desenvolupament
Rural Integral de la zona Nord-Oriental
de Catalunya
Associació per la gestió del Programa
Leader Ripollès Ges Bisaura
Consorci Leader de Desenvolupament
Rural del Camp
523.966,29 21
646.487,09 21
602.432,88 17
720.482,31 22
Consorci GAL Alt Urgell-Cerdanya 613.777,75 19
Consorci per al Desenvolupament
del Baix Ebre i Montsià
485.869,69 19
Associació Leader de Ponent 728.477,91 27
Consorci Grup d’Acció Local Noguera-Segrià
Nord
633.457,20 27
Consorci Leader Pirineu Occidental 850.276,19 33
Consorci per al Desenvolupament de
la Catalunya Central
Consorci Intercomarcal d’Iniciatives
Socioeconòmiques
736.418,28 18
650.951,75 22
TOTAL 7.192.597,34 246
Fig. 6
Font: Elaboració pròpia
15
Els resultats que es detallen en aquest apartat corresponen a dades de seguiment intern del DARP. Actualment no estan publicades en cap suport.
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
45

Pel que fa a l’anàlisi territorial de la primera convocatòria Leader,
el Consorci Leader Pirineu Occidental ha estat el grup que
ha finançat més projectes, amb un total de 33, i també el de
més pressupost, amb un total de 850.276,19 euros. L’ha seguit
l’Associació Leader de Ponent, amb 27 projectes i 728.477,91
euros de despesa pública.
Import de despesa pública per sectors de la convocatòria
2016
Innovació i desenvolupament rural
Pel que fa a la distribució entre sectors, destaquen les inversions
en altres sectors, amb un 37% del pressupost certificat;
en segon lloc, les inversions agroalimentàries, amb un 33%,
i en tercer lloc, les inversions en turisme, amb un 25% de la
despesa pública. Per acabar, els projectes públics no prioritzats
en les convocatòries representen únicament un 5% del
pressupost, dada que fa palesa la funció de reactivació econòmica
que caracteritza la metodologia Leader a Catalunya per a
aquest període de programació.
En la segona i la tercera convocatòries d’ajuts per a la diversificació
econòmica de les zones rurals Leader, es van resoldre
favorablement 248 i 235 expedients, respectivament, però
encara no es disposa de les dades de certificació d’ambdues.
[Fig. 7]
Font: Elaboració pròpia
Turisme ; 1.794.581,81 ; 25%
Públics ; 359.667,81 ; 5%
Fig. 7
Agroalimentari ; 2.357.965,02 ; 33%
Altres Sectors ; 2.680.382,70 ; 37%
En la segona i la tercera convocatòries d’ajuts per a la diversificació
econòmica de les zones rurals Leader, es van resoldre
favorablement 248 i 235 expedients, respectivament, però
encara no es disposa de les dades de certificació d’ambdues.
Perspectives per al període 2021-2027
Des del mateix 2016, amb la declaració de Cork 2.0, els territoris
rurals no han deixat de replantejar-se els principals reptes
que tenen al davant amb vista al seu desenvolupament i la
millora de la qualitat de vida i de l’entorn. En aquest sentit, els
mateixos territoris, des de les diferents escales de governança,
es reivindiquen constantment i de forma diversa en els fòrums
en què estan organitzats. Tot plegat condiciona i acabarà definint
l’estructura dels Fons Europeus i les propostes reorganitzatives
per el proper període de programació, el 2021-2027.
És basic repensar i reestructurar les eines que la Unió Europea
posa a disposició dels territoris que la componen, sobretot
aquelles que fan referència als seus fons estructurals i polítiques
de desenvolupament i organització, de cara a donar una
millor resposta als reptes que tenen els territoris rurals i pesquers
d’Europa.
Recollim tot seguit les que, al nostre parer, són les principals
declaracions en relació amb el procés que ja està engegat de
redefinició de les polítiques per al període 2021-2027, les quals
afecten els territoris rurals, pesquers i el programa Leader:
Declaracions de Cork i de Tartu
Després de la Conferència Europea sobre Desenvolupament
Rural que va tenir lloc a Cork (Irlanda) el 1996, es va aprovar la
Declaració de Cork Un medi rural viu, de referència per al desplegament
de les polítiques de DR en els períodes següents.
El setembre del 2016, en el marc d’una nova conferència, Cork
2.0 (Bled), es va reeditar la declaració, anomenada aquest cop
Una vida millor en el medi rural.
Aquesta declaració posa en relleu els principals reptes dels
territoris rurals i advoca perquè les polítiques de DR de la UE
siguin innovadores, integrals i integradores. Així mateix, proposa
deu orientacions polítiques:
- Promoció de la prosperitat Rural
- Enfortiment de les cadenes de valor rural
- Inversió en viabilitat i vitalitat rural
- Preservació del Medi Rural
- Gestió dels Recursos Naturals
- Foment de l’Acció per el Clima
- Impuls del coneixement i la innovació
- Millora de la governança i l’enfoc LEADER
- Progressió en l’aplicació de polítiques i simplifica
ció dels processos (desburocratització)
- Millora de l’eficàcia i rendició de comptes.
European Network for Rural Development - ENRD, 2016
46
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Finalment, insta els responsables de les polítiques de la UE a
incorporar la visió que es fa palesa en aquests 10 punts en la
visió i les orientacions de la futura política rural europea.
És destacable el tarannà positiu que es va voler donar a la
proposta. Massa sovint, quan es parla de DR i de les polítiques
i accions que caldria emprendre, es fa des d’una òptica
pessimista, sobre la base dels elements negatius de l’anàlisi
situacional (despoblament, canvi climàtic, pèrdua de sòls,
abandonament d’explotacions...).
L’element innovador de la declaració, que va marcar profundament
la conferència de la qual sorgeix, és la unanimitat en
la demanda de desburocratitzar els fons i els procediments
administratius que envolten les polítiques, els plans i els programes
europeus, i que acaben posant l’atenció en elements
burocràtics i d’acompliment de normes procedimentals en lloc
de posar-la en la vetlla per la consecució d’objectius i pel bon
desenvolupament de les accions. En aquest sentit, també es va
voler posar èmfasi en el rendiment de comptes i en l’eficàcia
en la gestió del fons, que van indestriablement vinculats a la
desburocratització i a l’agilitat dels actors finals, responsables
de l’execució dels plans, programes i accions.
El novembre del mateix any (2016), i en el marc de la conferència
d’ELARD (Xarxa Europea de Grups d’Acció Local)
Renovant LEADER/DLP més enllà del 2020; Celebrant els 25
anys de Leader a Europa, s’aprovava la declaració de Tartu Renovant
LEADER/DLP més enllà de 2020.
Aquesta declaració, dirigida a la Comissió Europea, les institucions europees i els estats membres,
insta a fer un esforç davant la voluntat de renovar el marc del LEADER/DLP per a la reforma
dels fons estructurals i d’inversió europeus en el període 2021-2027. Es basa en 9 punts i
es destaca:
Innovació i desenvolupament rural
La valorització dels 25 anys d’enfoc Leader, amb la vigència dels plantejaments
“clàssics” del bottom-up, l’associació públicoprivada, la innovació, l’enfocament
integrat i multisectorial, les xarxes i la cooperació, posant en valor la participació davant
el repte de les tendències anti-europees en les comunitats locals, i per treballar
la inclusió social i el DEL.
Necessitat d’una millor eficiència en la implementació del programa Leader; així,
s’insten les entitats gestores (Comissió Europea, estats membres i regions), els GAL
i les Xarxes Leader a dialogar i emprendre un camí de millora i desburocratització i
desregulació que permeti la revaloració de l’empoderament a les comunitats rurals.
L’oportunitat d’obrir el marc d’acció del programa Leader, desencotillant-lo, perquè
el DELP tingui un ventall més ampli d’accions que permetin afrontar reptes i generar
noves oportunitats. En aquest sentit, posa en evidència la importància de la capacitació
dels GAL, la seva musculatura tècnica, organitzativa i econòmica, amb vista a
l’adaptació a les noves oportunitats-realitats de les polítiques DEL de promoció de
l’economia circular, la inclusió social, el repte migratori, els clústers racionals, la reconnexió
dels mons urbà i rural, les solucions intel·ligents, la utilització de les NTIC...
La importància de donar més reconeixement, responsabilitats i funcions als GAL i a les
seves xarxes representatives per agilitzar la implantació de les polítiques de DEL. En
aquest sentit, es demana facilitar plataformes flexibles i obertes per al treball dels GAL i
es fan propostes organitzatives de cara a assolir els objectius que es marca la declaració.
European Leader Association for Rural Development - ELARD, 2016
A aquestes dues declaració marc les han seguit un reguitzell de declaracions i mocions més
sectorials o més territorialitzades, que desenvolupen el marc conceptual d’aquestes dues primeres
davant l’aterratge del DR i l’obertura de la reflexió davant el nou programa europeu
2021-2027.
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
47

Agenda 2030. ODS.
Innovació i desenvolupament rural
El 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar
l’Agenda 2030 mitjançant la resolució Transformar el nostre
món: l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, amb
l’objectiu d’estimular l’acció en cinc esferes d’importància crítica
(conegudes com “les 5 P”): les persones, el planeta, la
prosperitat, la pau i el partenariat.
El gener del 2016 es van aprovar els 17 ODS, el marc estratègic
d’acció que ha de facilitar-garantir l’acompliment de l’Agenda
2030 i que en defineix el marc d’actuació i el quadre de finançament,
que correspon al PNUD, durant els següents 15 anys.
Des de llavors, els estats, les regions i altres administracions
públiques i/o ens privats han intentat alinear o redefinir llurs
estratègies de desenvolupament per emmarcar-se i contribuir
a l’assoliment dels ODS i de l’Agenda 2030.
A Catalunya, el febrer de 2017 es prenia l’acord de govern per
transposar aquesta Agenda mitjançant l’elaboració d’un Pla
Nacional per a la seva implementació, i s’encarrega al CADS
(Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya)
la seva execució tècnica.
Els GAL catalans i el programa Leader han iniciat l’adequació del
seu programa i del seu marc de treball fent una primera detecció
d’aquelles actuacions i projectes de cooperació que es troben del
tot impregnats de la filosofia i l’enfocament dels ODS. En aquest
sentit, caldrà veure com influeix realment aquest marc d’acció estratègica
en el nou programa Leader 2021-2027.
A Catalunya, el febrer de 2017 es prenia l’acord de govern per
transposar aquesta Agenda mitjançant l’elaboració d’un Pla
Nacional per a la seva implementació, i s’encarrega al CADS
(Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya)
la seva execució tècnica.
Aquesta primavera (2018) es va publicar l’informe del CADS
L’Agenda 2030: transformar Catalunya, millorar el món, en
què s’analitzen els primers 16 objectius de desenvolupament
sostenible (ODS), molts dels quals estan estretament interrelacionats
(l’ODS 17, pel seu caràcter instrumental, ha quedat
fora de l’anàlisi).
Aquesta primavera (2018) es va publicar l’informe del CADS
L’Agenda 2030: transformar Catalunya, millorar el món, en
què s’analitzen els primers 16 objectius de desenvolupament
sostenible (ODS), molts dels quals estan estretament interrelacionats
(l’ODS 17, pel seu caràcter instrumental, ha quedat
fora de l’anàlisi).
Els GAL catalans i el programa Leader han iniciat l’adequació del
seu programa i del seu marc de treball fent una primera detecció
d’aquelles actuacions i projectes de cooperació que es troben del
tot impregnats de la filosofia i l’enfocament dels ODS. En aquest
sentit, caldrà veure com influeix realment aquest marc d’acció estratègica
en el nou programa Leader 2021-2027.
Objectiu de Desenvolupament Sostenible. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible
48
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Moció per a un desenvolupament rural
sostenible, integral i integrador
El 12 de gener del 2017 es va presentar a tràmit una proposició
de llei del desenvolupament rural sostenible en la programació
i execució del PDRcat 2014-2020 que va generar una certa polèmica
a causa del seu plantejament instrumental, únicament
focalitzat en les prioritats de repartiment dels Fons Europeus
Agraris. La proposició de llei en tràmit va decaure (va quedar
en via morta) després de la dissolució del Parlament i les noves
eleccions de finals de 2017.
Els Grups d’Acció Local de Catalunya i ARCA van aprofitar la
proposta de llei per aprovar i tirar endavant una moció titulada
Per un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador,
que instava el Parlament a retirar la proposta de llei inicial o a
modificar-la completament per fer-ne realment una llei de DR
per a Catalunya. L’objectiu de la moció, amb més d’un centenar
d’adhesions d’entitats i institucions de tot tipus (locals, xarxes,
privades...), no va ser sinó posar sobre la taula els principals
reptes dels territoris rurals de Catalunya i reivindicar el programa
Leader amb vista a afrontar-los. Bàsicament, instaven
el Parlament, el Govern i les institucions públiques a tenir en
compte els següents 8 punts:
Innovació i desenvolupament rural
1 Reivindicar el programa i metodologia Leader com a imprescindibles i com a únic
element en els territoris rurals de Catalunya que suposa un contracte-programa
plurianual que promou la concertació publicoprivada i que afronta de forma directa,
i des del mateix territori, els reptes del seu desenvolupament.
2 Posar sobre la taula la preocupació davant la dinàmica poblacional dels territoris
rurals i la pèrdua constant d’habitants en bona part d’aquests.
3 Ratificar l’aposta del FEADER en suport al teixit socioeconòmic, sobretot a les
pimes, a l’emprenedoria i a l’economia cooperativa.
4 Demanar coordinació entre les polítiques de protecció ambiental i les de promoció
de l’activitat econòmica, que sovint entren en conflicte.
5 Exigir un calendari per a l’extensió de la fibra òptica als territoris rurals.
6 Demanar un marc regulador i normatiu clar davant el desplegament de la transició
energètica, oportunitat per a la generació d’economia local.
7 Sol·licitar l’alineament de fons sectorials per a les comarques de muntanya.
8 Retirar la proposició de llei esmentada o definir una llei per a un DR sostenible,
integral i integrador.
Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya - ARCA, 2017
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
49

Nova Política Agrària Comuna
Innovació i desenvolupament rural
L’1 de juny de 2018, la Comissió Europea va presentar les
propostes legislatives sobre la Política Agrària Comuna (PAC)
més enllà del 2020.
Les noves propostes legislatives tenen per objectiu que la PAC
sigui capaç de respondre als reptes futurs donant suport als
agricultors europeus i garantint la seguretat alimentària europea
i un sector agrícola resistent, sostenible i competitiu.
Els principals canvis se centren a posar l’accent en el medi ambient
i el clima a través d’una nova condicionalitat i els ecoprogrames
del primer pilar; en l’establiment d’objectius de valor
afegit, simplificant i modernitzant la PAC, i en una focalització
més important dels ajuts per assolir sinergies entre l’economia
i el medi ambient.
La nova PAC atribueix més pes a la investigació, a la transferència
de coneixements i a l’economia digital per modernitzar
el sector, i advoca per una subsidiarietat més elevada per promoure
objectius comuns i per una reorientació cap a l’acompliment
de resultats més que no pas de normes.
La Unió Europea configura el seu pressupost per a una planificació
pragmàtica, moderna i de llarg termini per al període
2021-2027 a fi d’abordar els temes que afecten els europeus.
La Comissió proposa que el finançament de la PAC es redueixi
moderadament —en un 5 %— per reflectir la nova realitat
de la Unió passats 27 anys. Però aquesta reducció es preveu
desequilibrada entre ambdós pilars, de manera que les previsions
per a la política de desenvolupament rural són d’una
reducció d’un 15%.
Els 9 objectius de la futura PAC són:
ϞϞ
Donar suport a la renda agrària i a la resiliència de les
explotacions
ϞϞ
Augmentar la competitivitat
ϞϞ
Millorar la posició dels agricultors en la cadena alimentària
ϞϞ
Mitigar el canvi climàtic i adaptar-s’hi
ϞϞ
Desenvolupament sostenible i preservació dels
recursos naturals
ϞϞ
Preservar els paisatges i la biodiversitat
ϞϞ
Donar suport a la renovació generacional
ϞϞ
Generar llocs de treball i creixement en zones rurals
ϞϞ
Protegir la qualitat dels aliments i la salut
Comissió Europea - CE, 2018
L’aplicació de Leader queda garantida en el nou període a través
de l’obligatorietat de destinar un 5% dels fons FEADER a
aquesta metodologia.
Basada en 9 objectius clars, la futura PAC continuarà garantint
l’accés a aliments d’alta qualitat i un fort suport a l’únic model
agrícola europeu més enfocat en el medi ambient i el clima,
donant suport a la transició cap a un sector agrícola més sostenible
i el desenvolupament de les zones rurals vibrants.
Gestió de multifons vs. alineació de fons
Ja per al període vigent, la Comissió Europea havia previst i
proposat que els GAL es poguessin beneficiar, per desenvolupar
les seves estratègies territorials, de l’aportació d’altres
fons europeus diferents del FEADER (FEDER, FSE...). A Catalunya,
els Grups i el mateix DARP van fer certs treballs previs
d’anàlisi i proposta, els quals, però, no van acabar de reeixir.
Per tant, en aquest període 2014-2020, a Catalunya, com a
la majoria de les regions i estats europeus, no s’ha pogut fer
efectiva aquesta possibilitat, si bé algunes regions d’Itàlia i Suècia
sí que l’han implementat amb cert èxit.
En les propostes i fòrums de discussió del plantejament del
nou període de programació, el multifons segueix sent una
possibilitat que va agafant força. Així doncs, els Grups d’Acció
Local Catalans, en coordinació amb ARCA, estan treballant
per aconseguir, per la via de la concurrència competitiva, altres
fons com el FEDER o FSE, demostrant que l’alineació de
Per altra banda, els esborranys del reglament mantenen la
possibilitat d’aplicar el Leader amb caràcter multifons, de manera
que tant FEDER com FSE podrien aportar fons per a l’aplicació
d’aquesta metodologia en el proper període. Malgrat tot,
vista l’experiència de l’actual període de programació, en què
aquesta possibilitat, si bé suposa una interessant innovació,
no ha estat reeixida, hauria estat aconsellable incorporar l’obligatorietat
de dedicar part del pressupost d’aquests fons a una
participació per a Leader i FEADER de manera anàloga.
fons en un territori és bàsica per poder impulsar projectes de
desenvolupament potents, transformadors (i, si és possible,
disruptius), integrals i integradors. Un bon exemple d’aquest
fet és el Projecte d’Especialització Territorial (PECT) BCN Smart
Rural, una iniciativa que han pogut tirar endavant els Grups
d’Acció Local de la demarcació de Barcelona sota el paraigua
d’ARCA, i amb el cofinançament i la coordinació de Diputació
de Barcelona. Aquest projecte, que s’emmarca en la RIS3cat,
té per objectiu avançar en la prevenció d’incendis, la innovació
en la incorporació de nous pagesos de família no pagesa (new
entrants) mitjançant el testatge de la metodologia dels Espais
Test Agraris, el suport als petits productors agroalimentaris
finançant obradors comunitaris i la innovació —per exemple,
viabilitzant escorxadors mòbils o, en cas que no fos possible
per exigència normativa, promovent els escorxadors de baixa
capacitat en explotació
50
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Línies de futur en el marc de les estratègies de desenvolupament local
Territoris intel·ligents (smart villages)
Són diversos els nous conceptes que han aparegut i que van
evolucionant davant les noves formes d’organització i acció
de comunitats i territoris orientades a afrontar els reptes que
tenen, en especial, en el cas dels territoris rurals i pesquers
d’Europa. Aquests nous conceptes, de ràpida evolució, basats
en eines digitals i la innovació social (big data, Internet de les
coses, blockchain, coworking...) poden revolucionar la manera
d’afrontar el DELP.
Davant els desafiaments de la despoblació, la baixa densitat
poblacional, l’envelliment, les retallades i centralització de
serveis públics (comuns a bona part dels territoris), tenim un
escenari de noves oportunitats, el que ens ofereix la transició
de l’economia cap a una economia circular i baixa en carboni,
la transformació digital i les sinergies entre els pobles i ciutats,
entre allò rural i urbà, entre d’altres. Tot plegat condiciona el
model d’ocupació, els serveis bàsics, els vincles i les relacions
personals i laborals, la possibilitat de fer noves aliances entre
persones, empreses, institucions, organitzacions, territoris...
Tots aquest processos, conceptes i eines tenen un punt comú:
la innovació digital dels territoris necessita infraestructura digital
bàsica, serveis digitals específics i adaptats i competències
digitals dels usuaris, la població i els actors. En aquest
sentit, i per poder orientar i focalitzar les eines de finançament
europeu de projectes i polítiques territorials, la Xarxa Europea
de Desenvolupament Rural – ENRD ha creat un grup de treball
amb el propòsit de conceptualitzar què són les smart villages,
quines són les experiències pilot i com promoure i adaptar
aquest concepte a cada realitat territorial concreta.
Es pot entendre com a comunitats que cerquen ser actors del
seu propi canvi, prenent la iniciativa per explorar solucions
pràctiques per als reptes vigents i aprofitant noves oportunitats
del moment, emprant les noves tecnologies, pensant més
enllà del poble-ciutat, tenint en compte el territori i els seus
actors, construint noves formes de cooperació i aliances (bottom-up
i top-down entre públic i privat).
Per altra banda, cal veure com evolucionen les experiències
pilot i les bones pràctiques que van emergint sobre temàtiques
tan diverses com l’educació a les zones rurals, la mobilitat,
els serveis d’atenció sanitària, l’ús de l’energia i la transició
energètica... És en aquests àmbits on es poden plantejar salts
disruptius en el DEL més que no pas transicionals, accelerant
el dinamisme de l’economia endògena, millorant la qualitat de
vida de les persones i capgirant certes tendències negatives
(despoblament, pèrdua de valor...)
En aquest marc d’acció, la figura dels GAL és bàsica com a espais
de trobada, plantejament i dinamització de les smart villages per
aconseguir uns territoris realment intel·ligents. Els GAL catalans
estan treballant a fons alguns d’aquests temes des dels projectes
de cooperació d’aquest període (vegeu l’apartat 4).
Innovació i desenvolupament rural
Espai Kowo - Espai de coworking a Amposta (2016). Consorci Intercomarcal d’Iniciatives Socioeconòmiques
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
51

L’economia circular i l’economia cooperativa
Innovació i desenvolupament rural
El pla de Govern 2013-1016 ja recollia l’oportunitat de promoure
l’economia verda, i es va rubricar com a compromís
el 2015 amb l’acord de Govern i la publicació de L’estratègia
d’impuls a l’economia i a l’economia circular.
La crisi del 2008, de la mateixa manera que posa en evidència
la insostenibilitat ambiental i la poca equitat del model capitalista,
organitzat d’acord amb el sistema econòmic vigent, fa
emergir el concepte d’economia circular i revalora l’economia
cooperativa com a possibles formes més justes, equitatives i
ambientalment sostenibles d’activitat econòmica.
Des d’aleshores s’han articulat certs instruments menors de finançament,
anàlisi i suport en relació amb l’economia circular
i cooperativa al territori català, s’ha constituït l’Observatori de
l’Economia Circular, el concepte ha penetrat en els àmbits de
gestió de l’administració i l’empresa i s’ha promogut l’aparició
dels ateneus cooperatius arreu del territori com a forma de
suport a les diferents iniciatives cooperatives que esquitxen
tot Catalunya.
L’economia tradicional dels territoris rurals generalment ha
estat, per necessitat i proximitat de les baules de producció,
de base circular, i hi ha tingut un pes rellevant les cooperatives
de productors i treballadors. Amb els nous sistemes de producció,
més tecnificats i intensius, la promoció d’explotacions
agroalimentàries més grans, el model tradicional cooperatiu
de petites explotacions i activitats ha estat perdent força (amb
certes excepcions rellevants, i amb la sortosa pervivència d’un
model cooperatiu fort en algunes zones del país, això si, molt
sectoritzades). D’altra banda, l’experimentació en els usos
i reaprofitaments de diferents formes de biomassa, el canvi
en els models de consum (que valoren més la proximitat, la
salubritat...), l’aparició de nous materials i mètodes de producció,
de noves formes de valorització i tractament de residus,
etc., han obert tot de noves oportunitats perquè els territoris
rurals explotin els seus recursos d’una manera molt més eficient,
sostenible i responsable.
Així doncs, és als territoris rurals on hauria de ser més fàcil recuperar
i promocionar la circularitat, treballar per reconnectar
l’ecosistema industrial aprofitant i vinculant activitats diferents
i establint sinergies amb programes tan interessants com el de
residu recurs, i, sempre que sigui possible, promovent el sistema
d’economia cooperativa com l’economia més justa... En
aquest sentit, els Grups d’Acció Local tenen diversos àmbits
d’actuació i promoció identificats i que desenvolupen mitjançant
els seus projectes de cooperació:
Transició energètica, gestió forestal, distribució agroalimentària
conjunta (petits productors), lluita contra el malbaratament
alimentari, aprofitament de subproductes, cohabitatge,
formació en emprenedoria en l’àmbit de l’economia circular i
cooperativa, espais per repensar models de negoci...
D’altra banda, alguns GAL ja col·laboren activament amb els
ateneus cooperatius establerts al territori promovent l’economia
cooperativa i treballant elements d’innovació social o territorial
mitjançant els projectes de cooperació o els projectes
estratègics dinamitzats per cada grup.
Davant el nou període de programació dels fons europeus,
l’economia social, cooperativa i l’economia circular seran,
doncs, de ben segur, eixos de treball que caldrà tenir en compte.
Així, s’hauria de garantir la posada en valor dels elements
circulars, de sostenibilitat ambiental i responsabilitat social de
les activitats tradicionals (producció Km0, sector forestal, producció
energètica de fons renovables...), la millora de la tecnificació
de certs processos i productes i la consolidació d’unes
activitats econòmiques més modernes, atractives, resilients i
amb projecció de futur.
La cooperació territorial a Catalunya 16
L’objectiu de la cooperació territorial és relacionar col·lectius
determinats d’un territori amb d’altres de similars d’altres territoris,
i amb les mateixes necessitats, per afavorir l’aprenentatge
mutu i cercar solucions comunes a problemes concrets.
Aquesta és una actuació clau per assolir les fites de les estratègies
de desenvolupament local o bé per aportar beneficis
addicionals a aquestes estratègies.
A través de la cooperació s’amplien les perspectives de l’àmbit
local, es millora la governança, s’ofereixen més oportunitats,
s’opta a una transferència de coneixements entre territoris
més gran i s’impulsa el caràcter innovador de les accions de
desenvolupament local, de manera que es contribueix a augmentar
la competitivitat de les zones rurals. És un molt bon
instrument, i els fets ho avalen, per treballar des dels GAL en
la innovació territorial. A Catalunya, els Grups ho estan fent en
col·laboració amb els principals agents sectorials i en temàtiques
tan rellevants com:
La lluita contra el despoblament i el retorn de joves
al món rural.
El suport a l’emprenedoria i pimes i l’acceleració.
El coworking com a nova forma de treball.
La transició energètica.
El suport als petits productors agroalimentaris.
La recuperació del patrimoni arquitectònic de forma
col·laborativa (la pedra seca).
La promoció turística dels territoris amb espais
d’alt valor natural.
16
Els resultats que es detallen en aquest apartat formen part del Dossier Tècnic del DARP - Núm. 70 (2014). “Cooperació Leader. Una eina clau per al desenvolupament
dels territoris rurals”.
52
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Dins el període de programació 2007-2013, el Departament
d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació va impulsar la
cooperació entre Grups d’Acció Local catalans a través de
la mesura 421 de l’eix 4 del Programa, i va consolidar fins a
l’anualitat 2014 un total de 10 projectes amb una inversió total
d’1.160.760 EUR.
Per al període actual 2014-2020, Catalunya ha esdevingut
un referent en l’aplicació de la cooperació territorial, i és la
comunitat autònoma que hi destina més fons en el marc de
l’operació 19.3 del Programa de Desenvolupament Rural, amb
una dotació total de 7 milions d’euros i amb la previsió de convocatòries
anuals per assegurar la continuïtat i la consolidació
dels projectes de cooperació. Les temàtiques treballades en
aquests projectes es poden agrupar en 5 orientacions:
Projecte
Gestió
sostenible
Comerç
proximitat
Temàtiques i Descripció
• Dotar els territoris rurals d’un tret diferenciador
com és la gestió sostenible.
• Impulsar la producció agrària local mitjançant el
comerç de proximitat.
• Millorar la inserció laboral i fomentar accions emprenedores
més especialitzades i amb elements
innovadors i de col·laboració empresarial.
• Promoure accions per mitigar el canvi climàtic,
com l’adopció de mesures d’eficiència energètica
i la generació i la utilització d’energies renovables.
• Diversificar l’economia rural.
La següent taula mostra, per a cadascun dels 10 projectes de
cooperació implementats, les temàtiques tractades, una breu
descripció i el coordinador i els participants.
Emprenedoria Mitigació CC Diversificació
Coordinador i
participants
Innovació i desenvolupament rural
Cowocat_Rural
ENFOCC. Energia,
Forest i
Canvi Climàtic
Espais Naturals
de Ponent
FER.cat. Ensenyant
a emprendre
a les
escoles rurals
GUSTUM. Productes
de la
terra
El projecte de cooperació “Cowocat_Rural” vol potenciar la creació d’ocupació i activitat
econòmica a les zones rurals, i fomentar els valors del coworking i del teletreball
en els territoris que participen al projecte.
D’aquesta manera, parteix de la necessitat de promoure l’emprenedoria mitjançant
l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, i fer-ho tractant de transferir
la pionera experiència de coworking en l’àmbit rural sorgida a Riba-roja d’Ebre
(espai Zona Líquida), l’any 2014.
El projecte “ENFOCC. Energia, Forest i Canvi Climàtic” és l’evolució de l’antic projecte
“Energia i Forest” implementat durant el període passat. En l’edició actual, “ENFOCC”
s’ha ampliat amb un nou eix de treball. Així, s’ha passat dels 2 inicials, centrats en
l’Energia i Forest, als 3 actuals, que inclouen les accions d’adaptació i mitigació del
canvi climàtic.
Durant el 2016 “ENFOCC” ha impulsat la gestió energètica (municipal, a l’empresa i a
les llars), ha promocionat la gestió forestal sostenible per a l’aprofitament de la biomassa,
i ha treballat per conscienciar dels efectes del canvi climàtic tant a les administracions,
com als productors agroalimentaris i empreses del territori, així com als propis
ciutadans de les zones rurals.
“Espais Naturals de Ponent” engloba les comarques de l’Urgell, Pla d’Urgell, les Garrigues
i Segrià sud, on hi existeixen 13 espais naturals protegits inclosos a la xarxa 2000.
Són un conjunt divers, on conviuen zones humides i de secà amb especies i paisatges
singulars i d’un gran valor biològic. El projecte neix per posar-los en valor, en primer
lloc entre la població local, i, en segon lloc, per posicionar-los com un actiu turístic i,
per tant, econòmic del territori.
El projecte “FER.cat. Ensenyant a emprendre a les escoles rurals” és un projecte de
cooperació bilingüe (català i anglès) que pretén fomentar les vocacions emprenedores
entre l’alumnat de cinquè curs d’Educació Primària de les escoles dels territoris rurals.
La suma de moltes iniciatives relacionades amb l’emprenedoria en el món rural fomentaran
l’economia sostenible al llarg del temps i, d’aquesta manera, la creació de més
empreses evitarà el despoblament de les zones rurals
El projecte “GUSTUM” neix de la iniciativa de l’antic Consorci Leader Urgell- Pla d’Urgell
l’any 2011. Actualment, l’Associació Leader de Ponent n’és el grup coordinador i compta
amb la col·laboració dels 11 Grups d’Acció Local de Catalunya.
“GUSTUM” pretén posar en valor el producte agroalimentari local més enllà de la
seva qualitat organolèptica, i vincular-lo al paisatge, l’economia, la cultura i les
tradicions del territori.
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
53

Projecte
Gestió
sostenible
Comerç
proximitat
Temàtiques i Descripció
Emprenedoria Mitigació CC Diversificació
Coordinador i
participants
Innovació i desenvolupament rural
Leader Natura.
Desenvolupament
sostenible
en espais naturals
de Catalunya
“Leader Natura” va néixer el 2014 amb el nom de “FemPARC”, una iniciativa que tenia
com a objectiu principal “fomentar la col·laboració dels diversos agents socials implicats
a través de la cooperació territorial, per tal de plantejar i executar accions per a
promoure el desenvolupament socioeconòmic dels espais naturals protegits i les seves
zones d’influència. Un desenvolupament sostenible que garantís la compatibilitat de la
protecció i la conservació, amb les activitats socioeconòmiques que s’hi duen a terme”.
A partir de l’any 2016, i ja sota el nom de “Leader Natura”, el projecte es redirecciona
i cerca un nou agent de col·laboració, en aquest cas, l’agent privat. Es pretén,
doncs, donar suport a les petites empreses i entitats que duen a terme activitats en
els espais naturals i les seves àrees d’influència. A més a més, s’amplia el ventall
de col·laboració amb altres espais naturals “no específicament protegits” però de
destacat interès natural i territorial.
L’any 2017 “Leader Natura” incorpora el projecte “Vida Silvestre”. Un projecte desenvolupat
al llarg de l’anualitat 2016, i coordinat pel Consorci per al Desenvolupament de
la Catalunya Central, que es va centrar en analitzar el sector del turisme de fauna en
els territoris Leader de Catalunya com un possible recurs per dinamitzar les economies
locals.
D’aquesta iniciativa destaquen accions com:
· Una anàlisi de la situació del turisme de fauna a Catalunya.
· L’inventari dels recursos naturals de vida silvestre amb que compten els territoris.
· Un cens dels agents estratègics en actiu.
ODISSEU
“ODISSEU” acompanya els i les joves interessades en conèixer millor les oportunitats
que hi ha als entorns rurals per a desenvolupar-hi el seu projecte professional, siguin
originaris d’aquestes zones rurals o d’altres. A través de diferents activitats, es fomenta
l’emprenedoria i es millora l’ocupabilitat d’aquest col·lectiu, es connecta les empreses
de les àrees rurals i el talent jove, s’aprofundeix en la coordinació i el treball en xarxa de
les administracions públiques, empreses, centres educatius i universitats pel retorn del
talent jove a territoris rurals.
Start-up Rural a
Catalunya
El projecte “Start-up Rural” treballa per acompanyar i assessorar emprenedors/
res del programa Leader per poder consolidar els projectes més enllà de la seva
creació, posant al seu abast nous recursos per a la seva consolidació i guiant-los dins
el món de l’emprenedoria per tal que no es perdin oportunitats.
Col·labora x
Paisatge. Construccions
de
Pedra Seca
“Col·labora x Paisatge” és una iniciativa que pretén posar en valor el patrimoni paisatgístic
de l’arquitectura tradicional de pedra seca com a element predominant i identitari de bona
part dels paisatges rurals de Catalunya i d’altres àmbits propers al Mediterrani.
El projecte pretén crear desenvolupament rural a través d’elements que configuren el
nostre paisatge (construccions de pedra seca) tot facilitant eines i mitjans tant als joves
com a la ciutadania que de forma col·laborativa promourà activitat econòmica.
Font: Elaboració pròpia
Les primeres avaluacions externes del PDR 2014-2020 conclouen
que els projectes de cooperació a Catalunya esdevenen
instruments satisfactoris per a la transmissió del coneixement
i eficients per posar en marxa projectes innovadors. Com a
mitjana, hi ha 7,5 Grups d’Acció Local per projecte, amb un
màxim d’11 —és a dir, tots els grups—, i es percep un efecte
arrossegador dels grups més experimentats en cada temàtica
sobre la resta. D’acord amb l’avaluació, aquesta és una de les
aportacions més destacades del programa en aquest període.
54
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals

Bibliografia
ASSOCIACIÓ D’INICIATIVES RURALS DE CATALUNYA – ARCA (2017). Moció
per a un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador.
GAP RECURSOS, SL (2017). Evaluación para el Informe de Ejecución Anual
2016 del Programa de Desarrollo Rural de Catalunya 2014-2020.
DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA I ALIMENTACIÓ
(2014). Dossier Tècnic Núm. 70 “Cooperació Leader. Una eina clau per al
desenvolupament dels territoris rurals”.
DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA, PESCA I ALIMENTACIÓ
(2017). Dossier Tècnic Núm. 87 “El Programa de Desenvolupament Rural
2007-2013. Resultats i Experiències a Catalunya”.
Webgrafia
EUROPEAN NETWORK FOR RURAL DEVELOPMENT - ENRD (2016).
Declaración de Cork 2.0 “Una vida mejor en el medio rural”. Luxemburgo:
Oficina de Publicaciones de la Unión Europea.
Innovació i desenvolupament rural
ASSOCIACIÓ D’INICIATIVES RURALS DE CATALUNYA – ARCA (2010). (http://
www.desenvolupamentrural.cat/)
COMISSIÓ EUROPEA – EC (2018). Future of the common agricultural policy.
(https://ec.europa.eu/info/food-farming-fisheries/key-policies/common-agricultural-policy/future-cap_es)
DIPUTACIÓ DE BARCELONA. (https://www.diba.cat/ca)
EUROPEAN LEADER ASSOCIATION FOR RURAL DEVELOPMENT - ELARD
(2016). The Tartu Declaration Renewing LEADER/CLLD for 2020+. http://
media.voog.com/0000/0041/5573/files/Tartu-Declaration-LEADER%3ACLL-
D2020%2B.pdf
CONSELL ASSESSOR PER AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE – CADS.
L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. (http://cads.gencat.cat/
ca/Agenda_2030/)
EUROPEAN NETWORK FOR RURAL DEVELOPMENT - ENRD (2017). ENRD
Thematic Work - Smart Village ( https://enrd.ec.europa.eu/smart-and-competitive-rural-areas/smart-villages/smart-villages-portal_en)
LEADER.CAT, revitalitzant els territoris rurals
55

Paisatge i ecosistemes

Una oportunitat per al món rural:
La transició energètica
del segle XXI (TE21)
Josep Puig Boix
pep.puigiboix@gmail.com
Doctor enginyer industrial,
vicepresident d’EUROSOLAR
- European Association for
Renewable Energy.
Ramon Sans Rovira
rasansr@gmail.com
Enginyer industrial,
Màster en Gestió d’Empresa.
Paisatge i ecosistemes
RESUM
El territori català té una extensió de 3,2 milions d’hectàrees, una població de set milions i mig
d’habitants —dels quals una gran part es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona— i les
seves necessitats energètiques van tenir un valor mitjà de 32 GWta/a (gigawatts tèrmics any/
any) l’any 2010. Amb la crisi climàtica que ens ha tocat viure, es fa cada dia més evident que les
societats humanes hauran d’abandonar la via energètica que ens va llegar el segle XX. El camí
que ens ha permès disposar d’energia a partir de la crema de materials fòssils i de la fissió de
materials nuclears ha topat amb els llindars ecològics del nostre planeta. Trencar amb aquesta
situació, heretada del passat, vol dir capgirar el sistema energètic vigent, basat en l’obtenció
d’energia a partir de la combustió de materials fòssils i la fissió de materials nuclears, i bastir-ne
un de ben diferent sobre la base de la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els
fluxos biosfèrics i litosfèrics, net, eficient i democràtic. En aquest article, plantegem quines solucions
existeixen per reorientar la producció d’energia i veure quines oportunitats suposa per
al món rural. Alhora, volem respondre a interrogants, com ara la manera com s’ha de produir
la transició energètica, quins costos suposarà, d’on sortiran les inversions necessàries, quin
estalvi suposaria o quina incidència territorial tindrà.
Paraules clau: energia neta, transició energètica, energia fòssil, oportunitat, món rural.
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
57

Paisatge i ecosistemes
RESUMEN
El territorio catalán tiene una extensión de 3,2 millones de hectáreas,
una población de siete millones y medio de habitants
—gran parte de ellos concentrados en el área metropolitana de
Barcelona— y sus necesidades energéticas fueron, de media,
32 GWta/a (gigawatts térmicos año/año) en el año 2010. Con la
crisis climática que nos ha tocado vivir, se hace cada vez más
evidente que las sociedades humanas tendrán que abandonar la
vía energética que nos ha legado el siglo XX. El camino que nos ha
permitido disponer de energía a partir de la quema de materiales
fósiles y de la fisión de materiales nucleares ha chocado con los
límites ecológicos de nuestro planeta. Romper con esta situación
heredada del pasado quiere decir dar la vuelta al sistema energético
vigente, basado en la obtención de energía a partir de la combustión
de materiales fósiles y la fisión de materiales nucleares,
y construir uno nuevo basado en la captación, transformación y
uso de la energía existente en los flujos biosféricos y litosféricos,
limpios, eficientes y democráticos. Con este articulo, planteamos
qué soluciones existen para reorientar la producción de energía y
qué oportunidades supone para el mundo rural. A la vez, queremos
responder a interrogantes como la manera en la que se tiene
que producir la transición energética, qué costos supondrá, de
dónde saldrán las inversiones necesarias, qué ahorro supondrían
o qué incidencia tendrán en el territorio.
SUMMARY
The Catalan territory covers an area of 3.2 million hectares,
has a population of seven and a half million inhabitants, most
of whom are concentrated in the metropolitan area of Barcelona,
and their energy needs were, on average, 32 GWta/A (Thermal
Gigawatts Year/year) in 2010. With the climate crisis that
has fallen upon us, it becomes increasingly clear that human
societies will have to abandon the energy path that was bequeathed
us in the twentieth century. The path that has allowed us
to have energy from the burning of fossil fuels and the fission
of nuclear materials has collided with the ecological limits of
our planet. To break with this inherited situation from the past
means to turn around the current energy system based on
obtaining energy from the combustion of fossil fuels and the
fission of nuclear materials, and to build a new system based
on the capture, transformation and use of the existing energy
in the Biospheric and Litospheric flows; clean, efficient and
democratic. With this article we propose that solutions exist
to reorient the production of energy and to see what opportunities
it implies for the rural world. At the same time, we want
to answer questions such as the way in which the energy transition
must be produced, what costs it will entail and where
the necessary investments will come from, what savings they
would entail and what impact they would have on the territory.
Palabras clave: energía limpia, transición energética, energía fósil, oportunidad,
mundo rural
Keywords: clean energy, energy transition, fossil energy, opportunity, rural
world.
58
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Introducció
Amb la crisi climàtica que ens ha tocat viure, es fa cada dia
més evident que les societats humanes hauran d’abandonar la
via energètica que ens va llegar el segle XX. El camí que ens
ha permès disposar d’energia a partir de la crema de materials
fòssils i de la fissió de materials nuclears ha topat amb els
llindars ecològics del nostre planeta (la capacitat de càrrega
de la biosfera): escalfament global a causa de les emissions
de gasos d’efecte hivernacle com a resultat de la combustió de
fòssils i enverinament radioactiu per les emissions de radioactivitat
com a conseqüència de la fissió de materials nuclears.
L’era del foc està arribant a la seva fi.
A Catalunya, també es pateixen les conseqüències d’aquesta
era del foc. En els darrers anys, les emissions de gasos d’efecte
hivernacle (mesurades en CO2 equivalent) han oscil·lat entre
les 40 i les 50 milions de tones a l’any, i les de radioactivitat
a l’aire i a l’aigua, com a conseqüència del funcionament dels
tres reactors nuclears, són de l’ordre de 250 bilions de becquerels
a l’any.
La nostra societat, com totes les societats humanes, necessita
l’energia per proveir-se dels serveis que la població demana.
Al llarg de segle XX, i encara en l’actualitat, Catalunya disposa
d’energia que importa de països estrangers (en forma de
materials fòssils, però també materials nuclears). Tot plegat,
suposa una sangonera econòmica per al país que, a la vegada,
el fa depenent de tercers.
Tot això vol dir que l’energia hauria de ser considerada com
una prioritat estratègica a l’hora de definir les polítiques que
es vulguin dur a terme. Fins ara, al llarg dels darrers decennis,
ben poca atenció s’hi ha posat, en l’energia, atès que vam tenir
un president i uns governs als quals ja els estava bé l’herència
energètica que el franquisme va deixar, un sistema en què
totes les formes d’energia romanguessin en mans d’uns pocs
grups (primer, monopolis, i més endavant, oligopolis) i que es
podria sintetitzar com “no et preocupis per l’energia i abona’t a
una gran companyia”. El resultat ha estat una gran dependència
energètica del país i una eficiència, tant en generació com
en ús final, molt i molt millorable.
Trencar amb aquesta situació heretada del passat vol dir capgirar
el sistema energètic vigent (basat en l’obtenció d’energia a
partir de la combustió de materials fòssils i la fissió de materials
nuclears, que resulta brut, ineficient, centralitzat i dominat per
oligarquies) i bastir-ne un de ben diferent (basat en la captació,
transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics
i litosfèrics, és a dir, net, eficient, distribuït, democràtic).
A Catalunya, ja s’han fet els primers passos amb l’aprovació per part
del govern de la Generalitat, el 31 de gener de 2017, de les bases per
el Pacte Nacional per a la Transició Energètica 17 , que apunta que el
sistema energètic català es basi al 100% en energies renovables
abans de l’any 2050 i en l’aprovació, el 27 de juliol de 2017, per
part del Parlament de Catalunya de la Llei 16/2017
Paisatge i ecosistemes
17
El Govern aprova les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica amb l’objectiu d’arribar al 100% d’energies renovables el 2050: http://premsa.gencat.
cat/pres_fsvp/AppJava/acordgovernidioma/7121/ca/govern-aprova-bases-pacte-nacional-transicio-energetica-lobjectiu-darribar-100-denergies-renovables-2050.do
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
59

Paisatge i ecosistemes
de l’1 d’agost, del canvi climàtic 18 , que té com a finalitats “reduir
les emissions de gasos amb efecte hivernacle i la vulnerabilitat
als impactes del canvi climàtic; afavorir la transició
cap a una economia neutra en emissions de gasos amb efecte
hivernacle, que sigui competitiva, innovadora i eficient en
l’ús de recursos; contribuir a la transició cap a una societat en
què el consum de combustibles fòssils tendeixi a ser nul, amb
un sistema energètic descentralitzat i amb energies cent per
cent renovables, fonamentalment de proximitat, amb l’objectiu
d’aconseguir un model econòmic i energètic que no depengui
dels combustibles fòssils ni nuclears el 2050...”.
Fer realitat el pacte i la llei esmentats vol dir treballar per a
l’establiment d’un acord socioecològic territorial, de nou tipus,
perquè fer possible la captació de l’energia continguda en els
fluxos biosfèrics i litosfèrics requereix territori, del qual disposen
generalment els municipis amb poca població, mentre que
a les àrees metropolitanes i en municipis amb molta població
els espais disponibles solen ser escadussers.
Catalunya compta amb 947 municipis i molt poca població
rural, perquè la major part de la població (prop del 95%) es
concentra en 300 municipis de més de 2.000 habitants, mentre
que la resta (una mica més del 5%) viuen a la resta de
municipis. Aquesta situació fa que s’obri una gran oportunitat
per a les zones rurals de Catalunya, perquè, a banda de poder
captar energia in situ per abastir les necessitats pròpies del
món rural, se’n pot també captar in situ per abastir necessitats
d’energia de zones urbanes.
Avui ja es fan molts aprofitaments energètics de fonts renovables
en entorns rurals, però són promoguts per empreses que
moltes vegades no tenen cap relació amb el territori ni amb
la població que hi viu. S’han fet a casa nostra molts projectes
eòlics i solars, en zones rurals, amb una mentalitat encara “extractiva”
(aprofitar riquesa local per beneficiar qui disposa de
capital per fer la inversió necessària i, per descomptat, donar
alguna prebenda a la població de la zona), més pròpia del passat
que no pas del segle en què vivim.
Però si es vol que la riquesa, generada per la captació, transformació
i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics
i litosfèrics que es manifesten en un indret, beneficiï tota la
comunitat que viu a l’indret on es fa la captació dels fluxos, cal
abandonar la visió del món “extractivista” per passar a una visió
del món mutualista, cooperativista, és a dir, abandonar les
pràctiques habituals quan es van construir els aprofitaments
hidràulics en molts indrets de casa nostra i posar en pràctica
noves formes de relació entre zones rurals i urbanes que siguin
justes i equilibrades, tant des del punt de mira ecològic
com econòmic i social.
18
Llei 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic: http://canviclimatic.gencat.cat/ca/politiques/politiques_catalanes/Llei-del-canvi-climatic/.
60
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Captar energia “in situ” per abastir les necessitats pròpies
del món rural i el món urbà
Com en qualsevol societat moderna, tant
el món rural com l’urbà volen disposar
de serveis, i per tenir-ne tota la multiplicitat
que les poblacions actuals demanen
es necessita energia en les seves formes
tèrmica, elèctrica i motriu.
La quantitat d’energia necessària per donar
qualsevol servei depèn de la tecnologia
que es faci servir i del comportament
de qui utilitza la tecnologia. Però el que
és important fer notar és que per minimitzar
la quantitat d’energia necessària
cal: a) adequar les fonts als usos finals
(per disminuir així les etapes de transformació
d’una forma d’energia a una altra, perquè en cada
transformació hi ha pèrdues associades) i b) fer servir l’energia
amb seny i evitar tota mena de malbarataments i usos no
necessaris (practicar l’eficiència i la suficiència).
Avui es podrien cobrir totes les necessitats d’energia tèrmica,
elèctrica i motriu a partir de la captació de l’energia que contenen
els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten als
llocs. Vegem-ho.
Energia tèrmica
Les formes més senzilles de disposar d’energia tèrmica són
la combustió d’un combustible renovable (llenya, oli vegetal
cru o esterificat, biogàs, etc.) en un sistema de cremació d’alta
eficiència i/o la captació directa de l’energia solar tèrmica. Tot
plegat, per proveir aigua calenta i calefacció. També es pot cuinar
amb energia solar (concentració solar amb caixes o amb
discs parabòlics).
Igualment, es pot disposar de calor i de fred amb la tecnologia
de la bomba de calor associada a la geotèrmia superficial o
profunda i/o l’aerotèrmia (tenint en compte que el funcionament
de la bomba de calor requereix electricitat, que pot ser
generada, per exemple, amb un sistema solar fotovoltaic).
Energia motriu
Actualment, l’electricitat obtinguda amb
les tecnologies que capten l’energia dels
fluxos biosfèrics i la converteixen en
energia disponible en forma d’electricitat
ens ofereix l’oportunitat de disposar
d’energia sense necessitat de cremar res
i evitar així les conseqüències no volgudes
de la combustió (especialment dels
materials fòssils: contaminació, pluges
àcides, escalfament de l’atmosfera, etc.).
A banda, les tecnologies de generació
d’electricitat estan tant a l’abast de societats
rurals com urbanes, i més des que
els costos d’instal·lació han experimentat
considerables reduccions.
L’energia motriu, de la qual massa vegades s’abusa en les societats
urbanes, es necessita al món rural tant per accionar la
maquinària que es fa servir en moltes activitats agràries, com
per moure els vehicles per als desplaçaments.
Si en un indret cal disposar d’un sistema motoritzat que permeti
accedir als serveis bàsics de la societat, aquest és el món
rural, perquè és aquí on no se sol disposar dels serveis públics
de mobilitat que les societats urbanes tenen a l’abast.
Fins avui dia, tant el món rural com l’urbà han cobert aquesta
necessitat amb l’ús de ginys motoritzats que cremen combustibles
fòssils per funcionar. Però ara mateix, al món rural hi ha
disponibles diferents tecnologies que permeten poder prescindir
dels combustibles fòssils, com ara motors que fan servir
biocarburants (biodièsel, bioalcohol, i fins i tot oli vegetal cru)
i resulta relativament senzill disposar de biocarburant, que es
pot fer amb el conreu de plantes oleaginoses (colza, gira-sol,
etc.), de les quals s’extreuen (per premsat en fred) olis vegetals
(que permeten, a més, disposar del producte premsat com
a alimentació per als animals) o amb el conreu de plantes que
permetin obtenir alcohols per a la fermentació de sucres que
contenen (remolatxa, etc.).
Paisatge i ecosistemes
Totes aquestes tecnologies són avui disponibles tant al món
rural com a l’urbà, i el seu ús ens permet no haver de cremar
materials fòssils per proveir-nos d’energia tèrmica.
Energia elèctrica
Avui, l’electricitat ha esdevingut una forma d’energia pràcticament
imprescindible arreu. I se’n pot disposar a partir de la
captació de la radiació que ens envia el sol, de la captació de la
força de l’aigua i de la del vent. Solament cal tenir un giny tecnològic
que permeti captar l’energia continguda en el flux i transformar-ho
en electricitat (sistema solar termoelèctric, sistema
hidroelèctric, sistema eolicoelèctric, sistema solar fotovoltaic).
Avui dia, també hi ha disponibles vehicles amb motorització híbrida,
tèrmica i elèctrica (molt més eficients que els de motor
tèrmic), amb motorització híbrida endollable i amb motorització
elèctrica pura. I si s’obté l’electricitat a partir de fonts d’energia
renovables locals, s’assoleixen, per tant, clars beneficis ecològics
i econòmics. I això ja es possible al món rural i al món urbà.
Cobrir les necessitats d’accionament de maquinària i de mobilitat
al món rural amb biocarburants i/o electricitat d’origen
renovable local és una gran oportunitat per crear riquesa a la
ruralia i evitar la dependència que creen els carburants fòssils,
que, a més, evita el constant empobriment a causa dels fluxos
de diners gastats en la compra de combustibles fòssils i
d’electricitat fora del territori.
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
61

Captar energia “in situ” en zones rurals per abastir
les necessitats foranes del món rural
De la mateixa manera que el món rural ha proveït de productes
les societats urbanes, també pot ajudar a abastir les necessitats
d’energia del món urbà. Per fer-ho, però, cal refer les
relacions entre el món rural i el món urbà, deteriorades en
els darrers decennis, des que s’ha considerat el món rural un
lloc d’on “extreure recursos”, massa vegades sense que les
persones que hi viuen en treguin cap benefici, és a dir, el que
s’anomena relacions de bescanvi desigual, que es tradueix en
l’empobriment de les zones rurals i l’enriquiment de les zones
urbanes.
Però perquè això sigui possible cal fer eclosionar el potencial
humà que representa l’apropiació social de les tecnologies que
ens permeten fer un aprofitament de l’energia que ens envolta
per tot arreu. Ens podríem preguntar: com és que la societat ha
fet una ràpida apropiació social de les tecnologies de la comunicació
i la informació (telèfons mòbils, ordinadors portàtils,
Internet, etc.) i no ho ha fet de les tecnologies que ens permeten
captar, transformar i fer servir l’energia continguda en els
fluxos biosfèrics i litosfèrics? La tecnologia està disponible i és
a l’abast. Què ha fallat perquè la societat no se n’hagi apropiat?
Per donar resposta a aquesta pregunta hauríem d’analitzar les
relacions de poder que s’amaguen darrere l’energia, i també
les tecnologies que determinats grups de poder han acabat
imposant a la societat (sense cap mena de consulta, com seria
normal en una societat democràtica).
Paisatge i ecosistemes
Pel fet que l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics
es pot considerar un bé comú, qualsevol aprofitament
que se’n faci hauria de beneficiar, en primer lloc, les persones
que viuen a l’indret
on es fa la captació.
Atès que el sol, el
vent, l’aigua... que
discorren per una
comunitat són béns
comuns que pertanyen
a tota la comunitat,
tots els qui hi
resideixen haurien
de poder compartir
la riquesa que genera
el seu aprofitament
(economia del
bé comú).
Així, avui que a
casa nostra s’han
començat a crear
cooperatives de
comercialització i
generació d’energia,
¿per què no
s’aprofita la gran
experiència cooperativista
existent
encara ara al món
rural per ampliar
les activitats de les
cooperatives agràries actuals cap a activitats vinculades a les
energies renovables? De la mateixa manera que les cooperatives
agràries proveeixen oli, vi, fruita, etc., ¿no seria forassenyat
pensar que es pogués cooperativitzar un bé comú, com
l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es
manifesten localment, per oferir una ventall d’energies disponibles
a tota la societat?
Però també podria ser que des dels àmbits acadèmics (teòricament
creatius) no s’hagi estat capaç —o no s’hagi volgut (per
no incomodar els poders establerts)— d’imaginar i modelar
altres possibilitats,
diferents de les heretades
del segle
XX, per proveir la
societat de l’energia
que necessita per
poder disposar del
serveis necessaris
que fan possible
viure bé sense fer
res malbé.
Tot i així, entre el
1979 i el 2009 hi ha
hagut diverses propostes
procedents
de col·lectius amb
vinculació a sectors
socials i empresarials
oberts a la visió
ecologista del món,
en què s’imaginava
una societat alimentada
solament amb
energies renovables,
però era quan
la política que imperava
a Catalunya
era de suport obert
a cremar de tot, i sense miraments, per disposar d’energia i
de menysteniment de qualsevol proposta que discutís l’statu
quo imperant.
Ha estat, però, la publicació, l’any 2014, de l’obra El col·lapse
és evitable: la transició energètica del segle XXI - TE21 el moment
en què la situació ha començat a donar un tomb, i avui
ben poca gent (solament els analfabets energètics o el mercenaris
dels poders energètics establerts) s’atreveix a discutir
l’evidència que la societat ha de transitar des dels combustibles
fòssils i nuclears cap a les fonts d’energia renovables,
i deixar enrere l’era del foc per obrir, de bat a bat, l’era dels
fluxos.
62
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

La transició energètica a Catalunya i a l’Europa dels 28
Paisatge i ecosistemes
El territori català té una extensió de 3,2 milions d’hectàrees, una
població de set milions i mig d’habitants —gran part dels quals
es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona— i les seves
necessitats energètiques van ser d’un valor mitjà de 32 GWta/a
(gigawatts tèrmics any/any) l’any 2010. Geogràficament, es
tracta d’una regió extraordinàriament variada, si tenim en compte
la seva relativament reduïda extensió. Limitada al nord pels
Pirineus i a l’est pel litoral mediterrani, posseeix importants
zones muntanyoses i grans àrees de bosc, fet que li aporta
una gran riquesa hidràulica i de biomassa. En l’àmbit climàtic,
és igualment variada, amb temperatures suaus al litoral, més
extremes a l’interior i clima d’alta muntanya i abundants precipitacions
a la zona pirinenca.
Com hauria de ser la transició energètica TE21 a Catalunya i a Europa?
Tot això conforma, sens dubte, una gran riquesa natural que,
tanmateix, no es correspon gens amb la seva capacitat de producció
de combustibles fòssils i urani. De fet, aquesta producció
és pràcticament insignificant —molt inferior en percentatge
a la d’Europa i menor també fins i tot a la d’Espanya—,
situació que deixa Catalunya en una situació d’absoluta dependència
energètica i en fa una zona especialment sensible als
vaivens del mercat energètic. Tot plegat fa que calgui impulsar,
com més aviat millor, una aposta decidida per la TE21: el Pacte
Nacional per a la Transició Energètica.
El model de transició energètica que anomeno TE21 consisteix
en una transició progressiva, partint del sistema energètic
del 2015 —dominat pels combustibles fòssils i l’urani—, per
arribar a un sistema totalment basat en energies renovables
el 2050 (tot i que darrerament he generat una nova versió del
model TE21 per a municipis i comarques, amb la solució molt
més avantatjosa de retallar el temps d’implantació fins al 2040).
És un model en què, partint dels consums i els costos actuals
de combustibles fòssils i urani, i fent previsions raonables de
futur, es calculen i comparen amb les potències les superfícies
de territori, els costos i les inversions necessàries per fer una
transició al 100% renovables. Per fer-ho, es tenen en compte,
d’una banda, les quantitats de combustibles que han de ser
comprades i, de l’altra, les necessitats reals dels usos finals
als quals es destinen.
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
63

L’estudi que plantejo busca avaluar la viabilitat tècnica, econòmica,
territorial i ambiental de la transició i parteix de dos supòsits
bàsics que deriven de l’esgotament de les reserves fòssils
i que tenen una clara influència especialment en la valoració
econòmica de la transició. El primer de tot és que, a mesura que
baixin les reserves, els preus pujaran —variacions estratègiques
com la del petroli a part, i els segon és conseqüència, en part,
del primer, i és que la producció de combustibles fòssils baixarà.
Després de contemplar diferents ritmes hipotètics de pujada de
preus i descens de producció per als propers 35 anys, he optat
per l’escenari més conservador, és a dir, el que pot trobar menys
reacció al canvi, segons el qual s’estima:
ϞϞ
Els preus dels combustibles fòssils pujaran a un ritme mitjà
anual (variacions cícliques i estratègiques a part) del 5%.
ϞϞ
La producció de combustibles fòssils baixarà a un ritme
mitjà anual del 3%. Aquesta segona hipòtesi de partida de
la TE21 no afecta directament les estimacions de consum,
però sí, i molt, les previsions d’evolució de la factura exterior
de fòssils dels països que tenen una certa producció,
que no és el cas de Catalunya, però sí d’Anglaterra.
Escenari sense TE21: suposa imaginar un futur en què es
mantingui el model energètic actual. Preveu, a més de les dues
hipòtesis de partida, el següent:
ϞϞ
Un descens mitjà anual de l’1% en el consum total de
combustibles fòssils i urani per millores en eficiència i en
bons usos energètics.
ϞϞ
Un ascens de l’aprofitament de l’energia procedent de renovables
d’un 1,5% anual.
Escenari amb TE21: implica la transició progressiva fins a
aconseguir, el 2050, que totes les necessitats energètiques
d’ús final es cobreixin mitjançant energies renovables. L’escenari
és senzill i preveu, a més de les dues hipòtesis de partida,
el següent:
ϞϞ
Una disminució progressiva de l’ús de l’energia procedent
de fòssils i urani fins que sigui igual a zero el 2050.
ϞϞ
Un augment progressiu de l’aprofitament de renovables
fins que el 2050 arribi a cobrir el doble de les necessitats
d’ús final (línia blava X-Y).
Paisatge i ecosistemes
A partir d’aquestes dues hipòtesis inicials, es desenvolupen,
de forma paral·lela, dos escenaris: el primer, “sense TE21”
(fig. 1), suposa imaginar un futur en què es mantingui el model
energètic actual, i el segon, “amb TE21” (fig. 2), implica la
transició.
Per millorar, flexibilitzar i donar més validesa al model, he generat
les variants que anomeno “transició energètica TE21 a la
carta” i “transició energètica TE21 en municipis i comarques”.
Amb els dos models, es poden modificar les variables de partida,
veure’n els resultats en els casos més diversos i comprovar
que, siguin quines siguin les hipòtesis de partida, la TE21
és, sempre, enormement avantatjosa.
64
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

A la taules inferiors, apareixen
les xifres concretes per
a Catalunya, de l’Europa dels
28 i de cinc països concrets:
Alemanya, Espanya, França,
Anglaterra i Itàlia. En el cas
de l’escenari “sense TE21”,
es parteix dels valors actuals
(A, C, E i G) i es donen els
previstos per al 2050, si es
continua com fins ara (B, D,
F i H). Tots els valors corresponen
a consum mitjà i estan
expressats en gigawatts any/
any (GWa/a).
Cal fer especial esment a la línia
blava (X-Y), que correspon
a la realitat dels valors necessaris
en un model renovable,
és a dir, els corresponents als
usos finals necessaris multiplicats
per dos per garantir el
subministrament i el benestar.
Aquesta línia és molt útil per
explicar amb claredat la solució
“amb TE21”.
El perfil de l’escenari “amb
TE21” és radicalment diferent
a l’anterior. Manté exactament
igual la línia blava de necessitats
d’ús final multiplicades
per dos (garantia de benestar
i de subministrament) i mostra,
a més, les línies de consum
de fòssils i urani (color
gris) fins a caure progressivament
fins a zero i veure’s
compensades per la pujada,
igualment progressiva, de
l’ús d’energia procedent de
renovables (color verd) fins
al valor per fer front al doble
de l’ús final necessari (Y).
Aquest escenari implica una
intervenció clara i decidida
perquè les renovables acabin
abastint energèticament el
doble de l’ús final necessari
el 2050. La representació es
fa d’acord amb les mateixes
pautes: columnes A, C, E, G i
X per als valors actuals (idèntics,
lògicament, als de la figura
anterior) i columnes B,
D, F, H i Y per als previstos el
2050 “amb TE21”.
Fig. 1: Sense TE21
Fig. 2: Amb TE21
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Fig.4
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Paisatge i ecosistemes
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
65

Quins costos econòmics tindrà la transició energètica?
La comparació dels costos econòmics entre escenaris és sorprenent
(figura 3) i, atès que les hipòtesis desenvolupades són més
que moderades i les solucions són amb garantia de benestar i
de subministrament, qualsevol variació sobre aquestes mostra
resultats encara més avantatjosos, especialment si es contempla
la possibilitat d’escurçar el termini de realització de la transició.
El cost econòmic que es deriva de l’ús de combustibles fòssils
és enormement elevat per als països que, com Catalunya i
bona part dels d’Europa (la dels 28), no tenen producció pròpia
i necessiten importar-ne la quasi totalitat. L’any 2012, l’Europa
dels 28 va gastar l’exorbitant suma de 350.000 milions
d’euros en la factura exterior de combustibles fòssils i, en el
cas de Catalunya, la factura per aquest concepte (FEF o factura
exterior fòssil) va ascendir a 8.000 milions d’euros. La FEF és
el cost total que les grans empreses importadores de petroli,
gas i carbó paguen per aquests combustibles en estat primari,
que inclou les dades referents als combustibles fòssils, però
no a l’urani, ja que d’aquest no se n’han trobat dades fiables
Paisatge i ecosistemes
Fig. 3: Comparació econòmica dels dos escenaris
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Així doncs, si no es realitza una
transició energètica i es mantenen
les tendències actuals
(cas “sense TE21”), l’import
de la factura exterior fòssil
acumulada que Europa pagarà
per adquirir combustibles fòssils
en el període 2015-2050
serà astronòmic: 32.510.600
milions d’euros. La mateixa
factura per a Catalunya haurà
assolit, el 2050, i partint dels
mateixos supòsits, l’import de
631.350 milions d’euros.
Si es realitza la transició energètica
(cas “amb TE21”), la dependència
dels combustibles
fòssils i, per tant, la factura
exterior fòssil decreixeran any
rere any per generar un més
que substanciós estalvi econòmic.
Les dades parlen per si
mateixes. En el cas d’Europa,
els més de 32 milions de milions
d’euros de FEF acumulada
es reduirien a 8.577.750 milions
d’euros, fet que suposa
un estalvi en combustibles de
prop del 75% respecte al model
“sense TE21”. En el cas de
Catalunya, la FEF acumulada
“amb TE21” seria de 281.630
milions d’euros, menys de
la meitat de l’import “sense
TE21”.
66
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Quines inversions requerirà la transició? Quins estalvis comportarà?
Arribats a aquest punt, i perquè l’estimació econòmica sigui
realista i completa, cal considerar també la inversió necessària
per transformar el sistema actual, basat en combustibles
fòssils, en un de basat en renovables. Per avaluar aquesta
transformació, s’han pres com a referència les potències, els
rendiments i els costos d’instal·lacions renovables actualment
operatives (solars de tèrmiques i fotovoltaiques fixes o mòbils,
eòliques i hidràuliques):
1 Comptabilitat energètica adequada. S’ha evitat caure en l’error de comptabilitat energètica derivat d’equiparar fonts
fòssils i fluxos renovables. És absurd calcular les necessitats de potència per a les renovables pensant en l’energia
inicial que necessitarien les fòssils per generar aquesta mateixa potència, ja que els processos i les pèrdues són molt
diferents per a ambdós tipus de fonts, perquè, mentre les fonts fòssils necessiten ser cremades i perden, de mitjana,
en els diferents processos (sobretot elèctrics i de mobilitat tèrmica) gairebé fins a un 75% de l’energia inicial, la
majoria de solucions de captura dels fluxos renovables generen energia elèctrica de forma directa i les pèrdues són
irrellevants, ja que són fonts gratuïtes i es poden considerar inesgotables.
2 Potències. A l’hora de calcular les potències necessàries que cal instal·lar (fig. 5), la TE21 parteix de les necessitats
d’ús final d’energia, no de les inicials, que han doblat els seus valors (línia XY, figures 1 i 2). A més, les classifica en
tèrmiques, motrius o elèctriques, perquè també té en compte que els processos són diferents segons quin sigui la
destinació final d’aquesta energia. Aquest plantejament constitueix una de les aportacions més pràctiques i originals
de l’estudi TE21.
3 Distribució de renovables. Atès que, en el cas de les renovables, les condicions ambientals influeixen decisivament
en el rendiment que donaran, es parteix d’estimacions mitjanes basades en les condicions climàtiques de cada zona
geogràfica que s’ha d’estudiar. La distribució dels diferents tipus d’instal·lacions, o mix renovable, és també variable i
adaptada per a cada zona.
4 Garantia de benestar i de subministrament. Atès que les renovables són discontínues, per garantir el benestar i el
subministrament mitjançant aquestes, cal emmagatzemar part de l’energia produïda i comptar amb les pèrdues que
això genera. Les instal·lacions que preveu la TE21 estan calculades per poder generar el doble de les potències, després
de descomptar les avui existents, que es calcula que serien necessàries per proveir el consum el 2050, situació
que ens posa en la línia del doble de les necessitats d’ús final (línia XY, figures 1 i 2) i que dóna un ampli marge de
garantia de benestar i de subministrament que podria reduir-se a través de flexibilitat i intercanvi entre territoris.
5 Superfície necessària. La superfície necessària per a les noves instal·lacions renovables, després de descomptar
les avui existents, també s’ha tingut en compte i apareix detallada tant per a Catalunya, Espanya i Europa com per a
Alemanya, França, Anglaterra i Itàlia a la figura 5. S’ha calculat que, en el cas d’Europa, aquesta superfície seria de
6.061.600 hectàrees (ha), l’equivalent a un 1,38% del territori, i, en el de Catalunya, de 38.960 ha, tan sols un 1,22%
del territori català. Tenint en compte que l’últim boom immobiliari ha utilitzat, aproximadament, un 2,5% del territori
català i que altres activitats requereixen d’extensions molt superiors, les necessitats territorials per a una transició
energètica són més que factibles.
Paisatge i ecosistemes
El resultat, fent la TE21 i després d’explorar diferents combinacions
o mix energètics de renovables, fins i tot doblant
la potència mitjana necessària per seguretat, és que l’estalvi
respecte al que gastaríem sense TE21 només pel fet d’importar
combustibles fòssils és espectacular: 16.532.850 milions
d’euros per a Europa i 279.720 milions per a Catalunya. Si, a
més, pensem que els càlculs estan fets sobre la base de les
tecnologies del 2014 i que aquestes evolucionen dia a dia en
millora tant en potències obtingudes com en costos i superfícies
necessàries, l’estalvi final seria, gairebé amb tota seguretat,
encara més gran. ¿Quant del deute que actualment té
Catalunya es pot pagar amb prop de 280 milers de milions? Si
fem la transició TE21, garantim, a més de l’energia, la creació
de molts llocs de treball (a Catalunya, de l’ordre de 75.000 de
nous) i queden diners de sobres per recuperar l’economia i el
malmès estat del benestar.
La conclusió econòmica és clara i extrapolable a altres països
europeus com Alemanya, França, Anglaterra o Itàlia (com
mostren les dades en G€, milers de milions d’euros de la figura
4). Si es segueix com ara (sense TE21), el gran problema
econòmic del futur serà importar i pagar els combustibles fòssils
a preus cada vegada més cars. Si decidim canviar (amb
TE21), el cost de tota la inversió necessària per implantar un
model renovable, sumat a la despesa en combustibles fòssils
que encara necessitarem al llarg del procés de canvi, serà molt
inferior. L’estalvi que això suposaria oscil·la entre un 44% per
a Catalunya, un 33% per a Alemanya o França, un 43% per a
Espanya i Itàlia i un 80% per a Anglaterra. L’Europa 28, en el
seu conjunt, estalviaria gairebé un 50%. Atès que les xifres
són astronòmiques, els estalvis també ho són.
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
67

Fig. 4
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Paisatge i ecosistemes
Una última anàlisi de la figura 4 posa de manifest que la transició
energètica és viable en els països estudiats, malgrat que
no tots ofereixen les mateixes condicions. Vist el requeriment
d’inversió de Catalunya, el país que necessita menys inversió
és Espanya, i el segueixen Itàlia i Anglaterra. A l’extrem contrari
se situen Alemanya pel gran ús d’energia que fa, i França,
el país que posseeix, en proporció, menys instal·lacions renovables.
Anglaterra és un cas a part: és el país amb més estalvi
aparent percentual, atès que és el que té major producció de
combustibles fòssils dels estudiats. I com que és l’únic que
podrà, si vol, acabar venent combustibles fòssil,s assoleix un
valor negatiu de FEF acumulada per al 2050 amb TE21.
68
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Quina potència energètica caldrà instal·lar i quina superfície representarà?
Catalunya requereix 11 GWe (gigawatts elèctrics) de potència
mitjana nova per instal·lar (la nominal és molt superior, ja que
ve afectada pel factor d’ús), mentre que Espanya en necessita
80 GWe; Alemanya, amb 194 GWe, és el país que demanda
major potència (2,5 vegades la d’Espanya). Anglaterra i Itàlia
estarien per sobre dels 100 GWe i França en necessitaria
150. Tot això, partint de doblar les necessitats d’ús final (línia
XY, figura 2), d’un mix de renovables diferents i òptimes per a
cada país i restant, en cada cas, les renovables existents a les
requerides.
Pel que fa a superfícies necessàries d’ocupació de sòl, els països
amb més avantatges són Catalunya, Espanya i Itàlia, per
les seves condicions favorables de radiació solar. A l’extrem
contrari, se situen Alemanya, França i Anglaterra.
Quant al percentatge de superfície requerida, veiem que l’Europa
dels 28 comprèn un total de 440 milions d’hectàrees, és
a dir, 4.400.000 km2. Això vol dir que, tot i que l’espai que cal
ocupar és elevat, aquest tan sols representa un 1,38% del total
de la superfície europea. Catalunya requereix 38.960 hectàrees,
és a dir, un 1,22% del territori. Espanya només hauria de
fer-ne servir un 0,62%, pel seu avantatge solar i la baixa densitat
de població, mentre que Anglaterra o Alemanya necessitarien
percentatges superiors al 3%, atesa la major potència
que necessiten, el menor avantatge solar i l’elevada densitat
de població. Catalunya, França i Itàlia es troben en una situació
intermèdia.
Aquí, cal esmentar que totes les comarques de Catalunya
compten amb territori suficient, la majoria sobrat, per ser autosuficients
energèticament, a excepció de l’àrea metropolitana
de Barcelona, que haurà de comptar amb una part de la
resta del territori. Caldrà un pla de territori que permeti, d’una
banda, respecte territorial i, de l’altra, opinió, participació i generositat
de la població externa a Barcelona. En tots els casos,
caldrà també respectar la riquesa paisatgística.
Pot l’Europa dels 28 permetre destinar 6.061.600 ha del seu
territori a la instal·lació de renovables? I el que és tant o més
important, es pot permetre pagar els 7.400.000 milions d’euros
que li costarà? La resposta és, sens dubte, afirmativa. I no
només si parlem d’Europa en general, sinó també per a Catalunya
i per a cada un dels països estudiats. Això sí, el balanç serà
més o menys favorable segons de quin es tracti i també dependrà
si s’opta, finalment, per prioritzar l’autonomia energètica
de cada un o per flexibilitzar el model i acceptar un tant per
cent de col·laboració entre territoris i països. En aquest darrer
cas, caldrà anar molt en compte, perquè, ja que hem malmès
la costa per al sol, no fem el mateix amb l’interior.
Paisatge i ecosistemes
Fig. 5
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
69

La transició energètica TE21-mic per a municipis
i comarques de Catalunya
Paisatge i ecosistemes
A Catalunya, s’està impulsant la transició energètica mitjançant
l’anomenat Pacte Nacional per a la Transició Energètica
de Catalunya, un pacte que ha generat un diàleg i un consens
entre totes les forces polítiques i els representants de la societat
civil per assolir un nou model energètic català, renovable,
net, descentralitzat, democràtic i sostenible.
Per facilitar l’esmentat pacte, he generat recentment el model
TE21 ® Municipis i Comarques, model que parteix d’uns senzills
inputs a tall d’enquesta i calcula com dur a terme la transició
energètica en un municipi, comarca o territori determinat
per al període comprés entre avui dia i el 2040 (he escurçat
el període de la TE21 dels meus llibres, que era fins al 2050,
perquè crec fermament que el clima ho reclama a bastament).
El model defineix les necessitats energètiques, potències nominals,
costos econòmics actuals, futurs i acumulats, inversions i
estalvis i, a més, calcula les superfícies de territori requerides per
dur a terme la millor transició energètica: distribuïda i participada.
El model usa valors directes de potència nominal dels equips
de generació i s’han fet els càlculs doblant les potències necessàries,
cosa que amb una bona flexibilitat no caldria.
Aquest model l’he generat i cedit condicionalment i generosament
a la xarxa Leader Ripollès Gès Bisaura i a Ripollès
Desenvolupament. Carina Creixans, tècnica de Ripollès Desenvolupament,
ha fet un treball enormement valuós en què ha
generat un informe per a cada municipi i comarca creuant,
amb el meu model, dades estadístiques de Catalunya amb les
quals ha elaborat el web Transició energètica 19 . Si hi accediu,
podreu obtenir l’informe de transició energètica per a tots els
municipis i comarques que us interessin.
Cal tenir present que aquesta transició és i serà diferent en
funció del país o del territori on es vulgui aplicar. Per això, l’informe
s’ha redactat amb visió crítica i objectiva, per adequar el
màxim els resultats a la realitat.
Alhora, quan es decideixin implementar els resultats a un
municipi o comarca concrets, recomano una anàlisi més detallada,
capaç de creuar les dades del TE21 ® Municipis i Comarques
amb la absoluta realitat territorial i que acompanyi el
procés de l’inici a la fi. Precisament d’aquí ja poden néixer les
primeres empreses que acompanyaran amb gestió i amb tecnologia
els municipis emprenedors, que recomano que siguin
molts... I perquè no... Tots!
Com a exemple, el model permet un mix renovable amb eòliques,
solars i hidràuliques. Per simplificar, els informes del web s’han
fet només amb solars, la qual cosa demana, de força, més superfície
per ocupar. La realitat haurà de ser flexibilitzar la generació i
l’ús compartint energia, per exemple, entre comarques amb més
possibilitats eòliques amb d’altres amb més de solars i/o hidràuliques,
geotèrmiques, etc.
Caldrà també canvis i adaptacions de les reglamentacions en
municipis i comarques (POUM i altres) que permetin la instal·lació
de sistemes de generació en teulats i dins del territori
municipal, cosa que ara, increïblement, moltes reglamentacions
no permeten. A part seria molt interessant i atractiu que,
seguint el cas d’Avià, s’incentivessin aquestes instal·lacions.
19
www.transicioenergetica.com.
70
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

A partir del model, he estat pensant i fent números de com dur a
terme la inversió i he arribat a una conclusió molt clara i senzilla:
La transició a municipis i comarques ha de ser distribuïda:
cada municipi, segons les seves condicions
climàtiques i territorials, pot generar la seva pròpia
energia. En aquest format, no hi poden entrar les grans
ciutats com Barcelona, que, atès que no té prou territori
per ser autosuficient, haurà de rebre energia de comarques
properes.
La transició a municipis i comarques ha de ser participada:
per evitar calcar el model actual de grans oligopolis,
s’ha de partir de la base que la ciutadania participi
plenament en la propietat de les instal·lacions de
generació. Com fer-ho possible? Doncs si els ciutadans
paguen durant 10 o 12 anys el que estan pagant avui
(sense cap mena d’augment durant els propers 10 o 12
anys) per l’energia elèctrica i tèrmica, rebran l’energia
del nou servei, s’hauran fet càrrec del cost total de les
instal·lacions i en passaran a ser propietaris. Això, en
regim de cooperatives o municipal participat, permet
obtenir, amb facilitat, crèdits per generar les instal·lacions,
ja sigui per via bancària o de crowfundings.
Per resoldre les grans ciutats, el camí pot ser perfectament
el de l’apartat anterior, amb ciutadans inversors
que generin en comarques veïnes i venguin l’energia a
les grans ciutats.
Paisatge i ecosistemes
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
71

Per acabar
La festa del consum irresponsable i l’etern creixement s’han
acabat. No es tracta d’un problema energètic, atès que les
renovables poden generar perfectament l’energia necessària,
sinó d’un problema de supervivència mediambiental i de matèries
primeres que, com les energies fòssils, són finites i, per
tant, limitades.
Si cada euro que paguem actualment per comprar petroli, gas,
carbó i urani a l’exterior l’invertim aquí en instal·lacions renovables,
deixarem de contaminar, estalviarem grans quantitats
de diners en concepte de factura exterior fòssil i crearem molts
nous llocs de treball. El camí és clar i urgent.
És raonable i honest quedar-nos de braços plegats mentre seguim
contaminant i generant un futur incert per als nostres
fills i néts? Què s’hi pot fer? El més important és conèixer
i consultar la TE21, informar-se’n i explicar-ho a tothom: família,
amics i coneguts. Com més gent sigui conscient de la
necessitat del canvi, més fàcil serà fer-ho possible.
Atès que el canvi, tant si ho volem com si no, és obligatori i
arribarà abans o després, el país que prengui la iniciativa i el
que primer dugui a terme una veritable transició total cap a
un model 100% renovable es convertirà en referent mundial
i podrà aprofitar els grans avantatges que de tot això, sens
dubte, se’n derivarà.
Un país com Catalunya, que sempre s’ha caracteritzat per la
seva capacitat d’innovació i el seu esperit emprenedor, no hauria
de deixar passar l’oportunitat de liderar el proper gran canvi
de la nostra civilització: la transició energètica a municipis i
comarques, distribuïda i participada.
Paisatge i ecosistemes
Fig. 6
Elaboració: Ramon Sans Rovira
Una mostra o exemple del que hem dit la tenim en el pioner
(al sud d’Europa) projecte batejat amb el nom Viure de l’aire
del cel (www.viuredelaire.cat), que no és res més que un
projecte col·lectiu d’apropiació social de la tecnologia eòlica.
Es va iniciar l’any 2009, quan es van celebrar els 25 anys de
la inauguració i posada en funcionament del primer aerogenerador,
dissenyat i construït a Catalunya per la cooperativa
Ecotècnia, connectat a la xarxa elèctrica, l’any 1984, i que va
servir de base per a l’inici del desenvolupament de la moderna
tecnologia eòlica a Catalunya.
Avui (finals de juny), el projecte compta amb 540 partícips,
entre persones de manera individual, famílies, associacions i
empreses, que han aportat més de 2.400.000 € i han fet realitat
el primer projecte comunitari i amb finançament popular
que es fa a casa nostra per demostrar, en la pràctica, que a
despit de les desfavorables condicions amb què es tracten les
energies renovables a l’Estat espanyol, les persones són capaces,
col·lectivament, de contribuir directament a combatre el
canvi climàtic aprofitant una riquesa local (el vent), cobrint les
necessitats (d’energia) de la societat i generant riquesa (econòmica,
ecològica i social) als indrets on es fa la captació,
transformació i ús de la força del vent.
Projectes com Viure de l’aire del cel, que ja és plenament operatiu
des de mitjans de març del 2018, podrien servir per a
molts altres projectes d’energia que la societat catalana haurà
de fer néixer si volem que la transició energètica cap al 100%
renovable a Catalunya es vagi materialitzant amb la participació
de les persones i les comunitats per fer realitat allò que a molts
indrets del món es coneix com democràcia energètica.
72
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)

Bibliografia
CABRÉ, O.; CARBONELL, P.; PUIG, J. i VILANOVA, S. (1981). Catalunya sota el
perill de l’urani. Barcelona: Edicions 62.
DOLESCHEK, A.; LEHMANN, H. PETER, S. I PUIG, J. (2007). Catalunya solar: el
camí cap a un sistema elèctric 100% renovable a Catalunya. Barcelona/Leipzig:
Fundació Terra. http://www.energiasostenible.org/mm/file/SolarCat-I-Cat.pdf.
PUIG, J.; MESSEGUER, C. i CABRÉ, M. (1982). El poder del viento: manual práctico
para conocer y aprovechar la fuerza del viento. Barcelona: Ecotopía Ediciones.
PETER, S.; LEHMANN, H.; PUIG, J. i GARCÍA, M. (2009). Solar Catalonia II: a Pathway
to a 100% Renewable Energy System for Catalonia. A simulation of Catalan
electric system based on the analysis of the hourly meteorological datand electric
load’s for 2007. Barcelona/Makkleeberg: Eurosolar, WREC, Isusi, Ecoserveis.
http://www.energiasostenible.org/mm/file/SolarCat-II-Eng.pdf.
PUIG, J. (2014). “Energía comunal: el derecho de las personas a las energías renovables”,
Alta tensión: por un nuevo modelo energético sostenible, democrático
y ciudadano. Barcelona: Icaria Antrazyt.
PUIG, J. (2015). “La fi de l’era del foc, l’inici de l’era dels fluxos”, Eines, 23:38.47.
PUIG, J. (2016). “Por una democracia energética”, Alternativas Económicas,
35:50-52.
SANS, R. i PULLA, E. (2014). La transició energètica del segle XXI (TE21): el col·
lapse és evitable. Barcelona: Octaedro.
SANS, R. (2015). “La transició a energia 100% renovable suposaria per a Catalunya
estalviar 280 milers de milions d’euros”, La transició energètica del segle XXI
(TE21). EURAM: Euroregió de l’Arc Mediterrani.
PUIG, J. (1993). Les energies netes. Barcelona: Barcanova.
PUIG, J. (2004). “Prospectiva energètica. Els contorns d’un nou model energètic i
el procés de transició”, La tecnologia: llums i ombres. Informe 2004 de l’Observatori
del Risc. Barcelona: Institut d’Estudis de la Seguretat.
PUIG, J. (2006). “L’energia nuclear: pot resoldre el problema de l’escalfament global?”,
Revista Sostenible, 8:87-102.
PUIG, J. (2006). “Energía, política y participación”, Energía, participación y sostenibilidad.
Barcelona: Ingeniería sin Fronteras.
PUIG, J. (2007). “Barcelona and the Power of Solar Ordinances: Political Will,
Capacity Building and People’s Participation, Urban Energy Transition: From Fossil
Fuels to Renewable Power. Oxford: Elsevier.
PUIG, J. (2009). Renewable Regions: Life after Fossil Fuel in Spain, in 100% Renewable:
Energy Autonomy in Action. Londres: Earthscan.
PUIG, J.; PETRICK, CH. i VAN DELLEN, F. (2009). SOSTEC: Transició cap a un
model elèctric sostenible. Barcelona: Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible. http://cads.gencat.cat/ca/detalls/detallpublicacio/SOSTEC-Transicio-cap-a-un-model-electric-sostenible-00001.
PUIG, J. (2010). “Energies renovables, tecnologia, ecosistemes i paisatges, Medi
Ambient, Tecnologia i Cultura, 46: 38-47.
PUIG, J. (2011). “Community Power: the Right of People to Utilise Renewable
Energy”, Wind Energy International 2010-2012. Bonn: World Wind Energy Association.
SANS, R.; BLESA, J. (2015). “La Transició Energètica TE21 al País Valencià. Com
ha de ser l’arquitectura mediterrània que respongui a la transició energètica a renovables?”
SANS, R. (2015). “Què li costaria a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani una transició a
energia 100% renovable. EURAM.
SANS, R. (2016). La transició energètica del segle XXI (TE21): la darrera oportunitat.
Barcelona: Octaedro.
SANS, R. (2016). “Los límites de la vida en la tierra”, Alternativas Económicas.
SANS, R. (2016). “El cambio urgente y rentable. La transición energética TE21”,
Alternativas Económicas.
SANS, R. (2016). “La transició cap a les energies netes s’ha de fer des del sector
públic”, El 9 Nou.
SANS, R. (2016). Una molt bona notícia, el Pacte Nacional per a la Transició
Energètica de Catalunya (PNTEC) i La transició energètica del segle XXI (TE21),
la darrera oportunitat.
SANS, R.; BLESA, J. (2017). “Archileters, la gent interessant s’acaba trobant”, La
transició energètica del segle XXI (TE21). El col·lapse és evitable.
SANS, R.; PUIGVERT, A. (2017). Una ciutat mai serà intel·ligent sense un territori
circumdant intel·ligent. EURAM.
SANS, R. (2017). Amb una transició 100% a energies renovables, l’EURAM s’estalviaria
970.000 M€ des d’ara i fins al 2050. EURAM.
Paisatge i ecosistemes
PUIG, J. (2013). “Wind Energy in Spain”, Wind Power for the World: International
Reviews and developments. Singapore: Pan Stanford Publishing.
SANS, R. (2018). La transició energètica TE21 a Catalunya i a l’Europa dels 28.
Catalunya i Europa “amb TE21” i “sense TE21. ICAEN.
Una oportunitat per al món rural: La transició energètica del segle XXI (TE21)
73

Boscos i salut humana:
Una nova estratègia per
als boscos de Catalunya?
Paisatge i ecosistemes
Albert Bach
albert.bach@uab.cat
Investigador de l’Institut
de Ciència i Tecnologia
Ambiental, Universitat
Autònoma de Barcelona.
Roser Maneja
roser.maneja@uab.cat
Investigadora de l’Institut
de Ciència i Tecnologia
Ambiental, Universitat
Autònoma de Barcelona.
Teresa Romanillos
-
Investigadora de l’Institut
de Ciència i Tecnologia
Ambiental, Universitat
Autònoma de Barcelona.
Martí Boada
marti.boada@uab.cat
Investigador de l’Institut
de Ciència i Tecnologia
Ambiental, Universitat
Autònoma de Barcelona.
RESUM
Actualment la societat urbana està progressivament desconnectada del món rural i comença
a presentar una sèrie de patologies associades a un model de vida lligat sobretot a l’estrès
ambiental, físic i mental. Per aquest motiu, en algunes zones del nord-est asiàtic, on la societat
presenta una simptomatologia similar, s’han proposat solucions alternatives que passen per
considerar els boscos com una font de salut. Recentment, aquestes iniciatives estan agafant
força a escala mundial i, també en el cas concret de la regió mediterrània, on ja s’han començat
a desenvolupar diferents activitats que proposen models similars als orientals. En aquest
article, s’enumeren alguns dels avenços més rellevants realitzats per la comunitat científica internacional
en matèria de boscos i salut humana, i se’n identifiquen les fortaleses i els aspectes
que cal millorar. Considerant les observacions, es pot concloure que cal dur a terme més estudis
empírics per tal de poder descriure d’una manera més acurada els mecanismes pels quals
es poden donar els efectes dels boscos sobre la salut de les persones. Finalment, es presenta
l’estudi Boscos i salut humana, que s’està duent a terme actualment a Catalunya.
Paraules clau: estrès ambiental, boscos, salut humana, món rural.
74
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes
RESUMEN
Actualmente, la sociedad urbana poco a poco se desconecta del
mundo rural y empieza a mostrar una serie de patologías asociadas
a un modelo de vida vinculado, sobre todo, al estrés ambiental,
físico y mental. Por esta razón, en algunas partes del noreste
de Asia, donde la sociedad tiene síntomas similares, se han propuesto
soluciones alternativas que pasan por tener en cuenta los
bosques como fuente de salud. Recientemente, estas iniciativas
están tomando fuerza a nivel mundial y también en el caso de la
región mediterránea, donde ya han empezado a desarrollar diferentes
actividades que proponen modelos similares. Este artículo
enumera algunos de los avances más importantes de la comunidad
científica internacional en el campo de los bosques y la salud
humana e identifica fortalezas y posibles mejoras. Teniendo en
cuenta las observaciones, se puede concluir que es necesario llevar
a cabo estudios más empíricos para poder describir de un
modo más preciso los mecanismos que pueden conllevar los
efectos de los bosques en la salud de las personas. Finalmente,
presenta el estudio Boscos i salut humana, que se lleva a cabo en
la actualidad en Cataluña.
Palabras clave: estrés ambiental, bosques, salud humana, zonas rurales.
SUMMARY
Currently, urban society is gradually disconnecting from the
rural world and starting to present a series of pathologies associated
with a model of life linked, above all, to environmental,
physical and mental stress. For this reason, in some parts
of North-East Asia, where society has similar symptoms, alternative
solutions have been proposed that consider the forests
as a source of health. Recently, these initiatives have been
gaining force on a global scale and also in the Mediterranean
region, where they have already begun to develop different
activities that propose models similar to the Asian ones. This
article lists some of the most important advances made by the
international scientific community in the field of forests and
human health and identifies strengths and aspects to improve.
Considering the observations, it can be concluded that it is
necessary to carry out more empirical studies to be able to
detail in a more accurate way the mechanisms by which you
can identify the effects of forests on human health. Finally, it
presents the study “Forests and Human Health” which is being
carried out in Catalonia.
Keywords: environmental stress, forests, human health, rural areas.
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
75

Introducció
Paisatge i ecosistemes
Actualment, el 55% de la població mundial viu en zones urbanes
i les projeccions preveuen que el 2050 la població mundial
resident en aquests espais pot arribar a créixer fins al 68%
(Nacions Unides, 2018). Aquest augment, juntament amb el
conseqüent procés d’urbanització, que s’està convertint en
una tendència prevalent a escala planetària, està donant lloc a
diferents problemàtiques ambientals en molts països del considerat
com a Nord Global (Mao et al., 2017). Així, nombrosos
estudis han confirmat l’associació entre la contaminació de
l’aire i la salut humana, i han posat de manifest com l’exposició
aguda i prolongada a la pol·lució està associada a determinades
malalties, com desordres cardiovasculars (Hassing et al.,
2009; Castro-Giner et al., 2009; Sun and Hong, 2010; Brook
et al., 2010) i malalties respiratòries. Altrament, la prevalença
de trastorns al·lèrgics ha crescut durant les darreres dècades
en els països desenvolupats, i particularment en les zones urbanes
(Butz et al., 2013). D’altra banda, la hipertensió, un dels
principals factors de risc en malalties cardiovasculars, està
fortament lligada a l’ambient urbà (Fuks et al., 2011; Sorensen
et al., 2011). A més, és sabut que, en les societats urbanes
modernes, l’estrès és la causa creixent d’efectes a llarg termini
sobre la salut de les persones (Sluiter et al., 2000). L’estrès és
actualment un punt d’interès de la sanitat pública, ja que es
relaciona amb patologies lligades a la salut mental, així com a
malalties cardiovasculars, gastrointestinals, immunològiques i
neurològiques (Nilsson et al., 2011). Aquest fet suggereix que
el control de l’estrès és vital per mantenir una bona salut i prevenir-ne
malalties relacionades en zones urbanes (Takayama et
al., 2014 ). A banda, s’ha observat com persones exposades a
nivells alts d’estrès i sense cap malaltia es poden arribar a percebre
elles mateixes com a no sanes (Tsunetsugu et al., 2010).
La contaminació acústica, la pol·lució de l’aire, la pressió laboral
i altres elements estressants de la vida urbana fan que la
població urbana cerqui formes d’alliberament d’aquest estrès
(Frumkin, 2001). D’entre les diferents iniciatives, una de les
que està guanyant força darrerament són les visites al bosc
entenent-lo com a una font de salut. Aquesta idea, anomenada
Shinrin yoku, o banys de bosc, va ser desenvolupada pel
Ministeri d’Agricultura, Boscos i Pesca del Japó l’any 1982 i
es defineix com el fet de mantenir un contacte amb l’atmosfera
del bosc amb l’objectiu de millorar l’estat mental i induir
a la relaxació física individual (Park et al., 2007). Des de la
seva creació i instauració, aquesta activitat ha esdevingut una
pràctica de relaxació reconeguda (Ohtsuka et al., 1998; Ohira
et al., 1999) i actualment és considerada una de les pràctiques
més esteses quant als boscos i els seus efectes sobre
la salut humana (Park et al., 2010). Recentment, els banys de
bosc han anat rebent un creixent interès per part de diferents
sectors de la societat i han arribat a captar l’atenció del sector
de la medicina preventiva (Tsunetsugu et al., 2010; Lee et al.,
2011a; Li et al., 2014; Miyazaki et al., 2014). A escala mundial,
aquest nou ús del bosc ja ha estat identificat per alguns autors,
que descriuen com els objectius forestals estatals de diferents
països estan variant quant a objectius, en què s’ha passat de la
conservació i la producció a la recreació i el foment de la salut
humana pel que fa a ús del bosc (Geonwoo et al., 2015).
76
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes
Boscos i salut humana a Catalunya
El món rural català ha anat patint una davallada de població els
darrers anys, tot i que actualment aquest decreixement és menys
acusat. Entre el 2015 i el 2016, un total de 5.131 persones van
deixar les zones rurals catalanes (Observatori del Món Rural,
2017). Tot i això, durant les darreres dècades s’ha constatat
una recuperació i una revalorització dels recursos turístics i una
expansió del turisme cap a les àrees d’interior amb noves modalitats
de turisme: a) rural, un producte important per la seva
funció social i de reequilibri territorial; b) de natura; c) d’aventura
i d) actiu, que inclou un gran ventall d’activitats (Departament de
Medi Ambient i Habitatge, 2009). Atès que Catalunya és un país
forestal, amb un total del 64,1% de la superfície total ocupada
per bosc (MCSC - 4, 2009), és fàcil pensar que un dels espais
visitats per motius de recreació són els boscos d’arreu del territori.
De fet, inspirades en els banys de bosc (Shinrin yoku) anteriorment
descrits, ja es comencen a trobar diferents iniciatives,
tant col·lectives com particulars, que ens mostren com aquesta
tendència en l’ús del bosc s’està instaurant també en la societat
catalana. Val a dir també que l’origen de protecció d’alguns dels
espais naturals protegits més coneguts del país es deu precisament
a motius de salut, com, per exemple, el Parc Natural del
Montseny, que va ser declarat l’any 1928 com a espai protegit
precisament per motius relacionats amb la salut pública.
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
77

Evidències científiques: Salut humana
L’interès per la pràctica dels banys de bosc també ha captat
l’atenció de la comunitat científica internacional i ha donat lloc
a nombroses recerques emergents. A continuació, s’exposen
alguns dels resultats més rellevants de les investigacions desenvolupades
per diferents científics a escala mundial. S’ha
revisat tan sols literatura científica en referència a l’efecte particular
de l’exposició forestal sobre la salut humana. La majoria
de les publicacions en aquest àmbit es concentren a l’Àsia
(72%), i més concretament al Japó i a Corea del Sud (Meyer
and Bürger-Arndt, 2014), mentre que encara són molt pocs
els estudis d’aquestes característiques a Europa i a Amèrica.
paràmetres estudiats associats amb el nombre i l’activitat de les
cèl·lules NK tenen una importància rellevant per a les defenses
del sistema immunitari i per combatre cèl·lules cancerígenes (Birbaumer
and Schmidt, 2010; Okada, Morishita 2012; Pardo et al.,
2002). A més, ha estat demostrat com l’augment de l’activitat i
del nombre de cèl·lules NK pot durar més de 7 dies i més de 30
dies, respectivament, després de l’estada al bosc (Li, 2010; Li et
al., 2008a, 2008b).
Sistema endocrí
Paisatge i ecosistemes
A continuació, es presenten els principals efectes observats
fins al moment, agrupats per àmbits de salut.
Sistema cardiovascular
Nombroses investigacions han estudiat la variabilitat dels paràmetres
estretament lligats al sistema cardiovascular, com les
pulsacions, la pressió sanguínia i/o el ritme cardíac en relació
amb el contacte amb el bosc. Molts d’aquests estudis han demostrat
com l’exposició a un ambient forestal produeix una
disminució significativa de les pulsacions (Lee et al., 2009,
2011a, 2011b; Park et al., 2008, 2009, 2010) i de la pressió
sanguínia diastòlica i/o sistòlica per comparació a un ambient
urbà (Lee et al., 2009, 2011b; Li et al., 2011c; Park et al., 2009,
2010; Tsunetsugu et al., 2007, 2013). En l’estudi realitzat per
Mao et al. (2012b), per exemple, es demostra una disminució
significativa dels valors de la pressió sanguínia en persones
després d’una exposició per comparació a una de feta a la ciutat.
La gran majoria dels estudis que investiguen paràmetres
cardiovasculars en boscos conclouen que l’exposició forestal
pot promoure la salut humana a través de la reducció dels nivells
de paràmetres que farien augmentar el risc de malalties
cardiovasculars (Meyer and Bürger-Arndt, 2014).
Sistema immunitari
Molts altres estudis s’han centrat en l’estudi del sistema immunitari
(e.g. Kondo et al., 2011; Li, Kawada, 2011a, 2011b; Li et
al., 2010). Un dels principals exponents a escala mundial quant
a la recerca de les implicacions dels boscos per a la salut de les
persones és el Dr. Qing Li (president de la Societat Japonesa de
Medicina Forestal), que va observar com els olis essencials dels
arbres i els seus components químics, també anomenats fitoncides,
tenen un efecte sobre les cèl·lules NK (Natural Killers) humanes
incubades in vitro (Li et al., 2006). Aquest descobriment, així
com altres estudis posteriors, indiquen que el nombre de cèl·lules
NK i la seva activitat poden augmentar significativament després
d’un contacte amb el bosc, tot i que els estudis s’han realitzat
contemplant durades i periodicitats diferents d’exposició forestal
(Li, 2010; Li et al., 2007, 2008a, 2008b). És conegut que els
Nombroses investigacions han determinat diferències hormonals
com a resultat de l’exposició forestal (Annerstedt et al.,
2013; Kondo et al., 2007, 2008, 2011; Lee, 2010; Ohira et al.,
1999) en comparació amb les diferències identificades en ambients
urbans. Alguns exemples de les variables estudiades
són els nivells de diferents hormones implicades de forma directa
amb l’estrès, com, per exemple, el cortisol, l’adrenalina,
la noradrenalina, l’estradiol, la progesterona i la testosterona
(Kirschbaum, 2008). Si es pren el cas del cortisol, hormona
que s’allibera quan l’hipotàlem s’activa davant de qualsevol situació
d’estrès (Birbaumer, Schmidt, 2010), molts estudis han
observat una disminució significativa dels valors de cortisol i
un assoliment de valors més baixos en ambients forestals en
relació amb els ambients urbans (Lee et al., 2009, 2011b; Mao
et al., 2012a; Park et al., 2005, 2007, 2008, 2010; Tsunetsugu
et al., 2007). Una investigació desenvolupada el 2010 sembla
revelar també que estar físicament actiu al bosc (per exemple,
caminant) permet assolir efectes més beneficiosos quant al
cortisol en saliva en relació amb la interacció passiva (Park
et al., 2010). Tot i això, el grau d’afectació en aquesta hormona
sembla que depèn també de diferents factors, com ara
el temps d’exposició o l’edat, entre d’altres (Kim et al., 2009;
Sung et al., 2012; Horiuchi et al., 2013).
Intuïtivament, hom no dubtaria a afirmar que una visita al bosc
pot produir una sensació de benestar. Un dels mecanismes
més reconegut per avaluar i demostrar aquest canvi és l’estudi
de l’amilasa en saliva, que s’usa com a indicador del sistema
nerviós simpàtic (Nater, Rohleder 2009). Un estudi dut a terme
per Yamaguchi et al. (2006) descriu valors d’activitat d’amilasa
en saliva més baixos després d’una passejada pel bosc per
comparació a una passejada per un ambient urbà, fet que porta
a concloure que les persones estudiades van experimentar
uns nivells inferiors d’estrès en el bosc.
Benestar psicològic
La recerca en el camp de la psicologia en relació amb l’exposició
forestal varia considerablement en relació amb el disseny
experimental i les mesures aplicades. Un del mètodes més
usats en els estudis japonesos és el Perfil dels estats anímics
78
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Paisatge i ecosistemes
Recollida de mostres d’orofaringe durant la primera part de la fase experimental amb persones del projecte. Isabel Lopera, ICTA-UAB.
(Profile of Mood States - POMS) (Kasetani et al., 2010; Kondo
et al., 2007, 2008; Ohira et al., 1999; Sawa et al., 2011). Aquest
mètode s’empra per avaluar l’estat anímic o afectiu individual
a través d’un nombre variant, però estandarditzat, d’adjectius
(McNair et al., 1992). Els resultats de les investigacions dutes
a terme amb aquest mètode mostren una major puntuació de
l’adjectiu vigorositat després de passejar pel bosc per comparació
amb els estudis realitzats en ambients urbans (Li et
al., 2008a; Park et al., 2010, 2011; Tsunetsugu et al., 2011,
2013). Alhora, les puntuacions de tensió, ràbia, hostilitat, fatiga,
confusió, depressió i ansietat són més baixes després
d’una exposició forestal (Li et al., 2008a; Park et al., 2010,
2011; Tsunetsugu et al. 2011).
En diferents estudis, s’ha avaluat l’efecte dels boscos en relació
amb la salut mental, i els resultats semblen indicar que en
alguns casos en què s’ha desenvolupat, per exemple, teràpia
cognitiva en ambients forestals, els nivells de depressió generalment
milloren, i en alguns, de forma significativa (Kim et al.,
2009; Sonntag-Öström et al., 2011; Shin et al., 2012; Woo et
al., 2012).
En conclusió, es pot observar com el nombre d’investigacions
que se centren només en els efectes del boscos en particular
encara és força reduït per comparació amb els estudis que inclouen
altres tipologies d’ambients, com els urbans. No obstant
això, les recerques desenvolupades fins al moment comencen
a identificar els potencials efectes fisiològics, psicològics i en el
benestar de les persones, especialment quan es parla de reducció
d’estrès. Cal destacar, però, alguns aspectes, com la manca
de grups de control en algunes investigacions, o la poca informació
que es té en relació amb l’exposició forestal a llarg termini.
La gran majoria de les investigacions estudien els efectes a
curt termini just després del contacte amb el bosc. Així doncs,
tot i els grans avenços assolits per part de la comunitat científica
internacional, cal seguir investigant per aportar més informació
que permeti donar resposta a les preguntes i als dubtes que
encara afronta aquesta disciplina emergent.
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
79

Evidències científiques: Elements del bosc
Paisatge i ecosistemes
Recollida de mostres d’aire per analitzar els terpens o fitoncides en l’alzinar. Isabel Lopera, ICTA-UAB.
En el moment en què es comencen a observar aquests efectes
citats anteriorment, paral·lelament també s’investiguen quins
poden ser els elements o les característiques del bosc que generen
o propicien aquests canvis en qüestió.
Un dels primers elements considerats han estat els estímuls
visuals i sonors que els humans poden experimentar en la natura
(Alvarsson et al., 2010; Gladwell et al,. 2012; Brown et al.,
2013). Un altre factor que sembla que està implicat en la connexió
bosc-salut és el fet que la vegetació millora la qualitat
de l’aire i actua com a filtre de partícules i gasos contaminants
(Fowler, 2002; Yoo et al., 2006). Un altre element que es creu
que està relacionat amb aquests canvis anteriorment descrits
són els ions negatius que es poden trobar més abundantment
en alguns boscos i zones muntanyoses amb aigua en moviment
(Mao et al., 2012), amb efectes sistemàtics sobre la serotonina,
la dopamina i la pressió sanguínia diastòlica (Ryushi et al., 1998)
i que, administrats regularment, poden alleujar els símptomes de
la depressió crònica (Goel et al., 2005).
Un altre agent que darrerament s’està contemplant és la microbiologia,
considerada de dues maneres diferents: la microbiologia
del bosc (tots aquells fongs i bacteris residents
a l’ambient forestal que poden interactuar en la salut) i la microbiologia
humana (tots els microorganismes que viuen de
manera comensal al cos humà i que sembla que poden interaccionar
amb l’ambient natural).
pels arbres. La majoria dels components de l’atmosfera del
bosc són terpens, també anomenats fitoncides (Gershenzon,
Dudareva, 2007). Aquests compostos químics són produïts
per diferents espècies vegetals, especialment coníferes (Zulak,
Bohlmann, 2010), i molts estan associats no tan sols a
mecanismes de defensa vegetal contra herbívors i factors de
l’ambient (Mewalal et al., 2016, Martin et al., 2003), sinó també
a la mateixa fisiologia de desenvolupament (Gershenzon,
Dudareva, 2007). Estudis recents han demostrat que els terpens
poden exercir efectes antiinflamatoris en diferents patologies
(Rufino et al., 2014; Ma et al., 2015; Rodríguez et al.,
2015; Li et al., 2016; Yu et al., 2016). Tanmateix, també s’ha
observat com els olis essencials derivats de diferents plantes
poden tenir un efecte neuroprotector davant de condicions
neurodegeneratives in vivo i in vitro (Savelev et al., 2004; Liu
et al., 2010; Majlessi et al., 2012; Cioanca et al., 2014; Oboh et
al., 2014; Abuhamdah et al., 2015; Ayaz et al., 2015; Klein-Júnior
et al., 2016). D’altra banda, s’ha observat com els terpens
poden exercir efectes sobre els processos implicats amb la
carcinogènesi en diferents estudis in vivo i in vitro. Per exemple,
diferents investigacions han observat els efectes positius
d’algunes espècies de terpens en les cèl·lules NK (esmentades
anteriorment) (Cho et al., 2017). Cal remarcar que aquests estudis
no tan sols s’han realitzat in vitro emprant espècies de
terpens emeses pels arbres, sinó que també s’ha observat un
augment dels nivells d’algunes proteïnes antitumorals durant
una passejada pel bosc (Li, 2010).
Nombrosos dels estudis que descriuen el rol dels boscos en la
salut de les persones plantegen que els efectes potencials es
podrien donar a través de la inhalació de l’atmosfera forestal,
que inclou diferents productes fotoquímics, sobretot produïts
Malgrat el creixent nombre d’investigacions que recalquen
els possibles mecanismes d’acció d’alguns dels elements del
bosc esmentats anteriorment, molts estudis només presenten
resultats preliminars que necessiten ser desenvolupats.
80
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Projecte “Boscos i salut Humana” a Catalunya
Considerant tot el marc elucidat anteriorment, l’equip Conservació,
Biodiversitat i Canvi Global de l’Institut de Ciència i
Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona
(ICTA-UAB), impulsat per la Fundació Bancària “La Caixa”, ha
endegat un projecte per tal d’aportar informació rigorosa i científica
a aquesta nova disciplina. Malgrat l’existent base de
recerca, encara es necessiten més evidències i investigacions
sistemàtiques en referència als potencials efectes dels boscos
sobre la salut psicològica i fisiològica de les persones. A més,
hi ha poca informació que relacioni els boscos i les seves característiques
amb els elements que potencialment poden interactuar
amb la salut humana. Així, manquen recerques quant a
l’efecte de la tipologia de bosc sobre el potencial dels boscos
com a font de salut, i també en referència a com els boscos
haurien de ser gestionats per promoure beneficis en la salut de
les persones. El projecte, per tant, pretén abordar la temàtica
de manera transversal i aportar evidències científiques sòlides
en relació amb les potencials interaccions entre diferents variables
del bosc (espècies d’arbres, estructura, etc.), les concentracions
de compostos de químics en suspensió a l’aire del
bosc i la salut de les persones.
Actualment, el projecte s’està desenvolupant al Parc Natural
i Reserva de la Biosfera del Montseny, on es poden trobar en
una mateixa àrea geogràfica relativament petita una representació
significativa de boscos característics del Mediterrani i de
la resta d’Europa. Així, les formacions forestals considerades
fins al moment són l’alzinar, la sureda, la fageda i la pineda.
Durant la primera fase del projecte, s’ha dut a terme una caracterització
en l’àmbit químic i microbiològic d’aquestes formacions
prenent mostres durant tot el dia i en diferents estacions
de l’any. L’objectiu d’aquests mostrejos és poder avaluar quina
és l’evolució diària i estacional dels compostos químics volàtils
i dels diferents components microbiològics en els boscos
estudiats.
La segona fase —segon semestre de 2018— desenvoluparà
estudis experimentals amb persones dins l’ambient forestal
per poder lligar les concentracions del compostos químics i
els agents microbiològics amb els potencials efectes sobre la
salut de les persones. 2018 al Parc Natural del Montseny-Reserva
de la Biosfera. Isabel Lopera, ICTA-UAB.
Per dur a terme aquest projecte, s’ha creat un equip interdisciplinari
d’investigadors i investigadores que varia de
químics, ambientòlegs a ecòlegs, passant per microbiòlegs
i metges. En última instància, la promoció de la investigació
i la transferència de coneixement dels efectes potencials dels
boscos sobre la salut de les persones exigeix un ferm compromís
de cooperació entre diferents sectors de la societat,
especialment entre els professionals del món de la salut i el
medi ambient.
Paisatge i ecosistemes
Inici de la fase experimental amb voluntaris i voluntàries durant el mes de juliol del 2018 al Parc Natural del Montseny-Reserva de la
Biosfera. Isabel Lopera, ICTA-UAB.
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
81

Bibliografia
ABUHAMDAH, S.; ABUHAMDAH, R.; HOWES, M. J.; AL-OLIMAT, S.; ENNA-
CEUR, A. i CHAZOT, P. L. (2015). “Pharmacological and neuroprotective profile
of an essential oil derived from leaves of Aloysia citrodora Palau. J.”, Pharm.
Pharmacol., 67:1306- 1315.
ANNERSTEDT, M.; JÖNSSON, P.: WALLERGÅRD, M.; JOHANSSON, G.;
KARLSON, B.; GRAHN, P.; HAN- SEN, Å. M.; WÄHRBORG, P. (2013). “Inducing
physiological stress recovery with sounds of nature in a virtual
reality forest - Results from a pilot study”, Physiology and Behavior,
118:240-250.
AYAZ, M.; JUNAID, M.; ULLAH, F.; SADIQ, A.; KHAN, M. A.; AHMAD, W.;
SHAH, M. R.; IMRAN, M. i AHMAD, S. (2015). “Comparative chemical profiling,
cholinesterase inhibitions and anti-radicals properties of essential oils
from Polygonum hydropiper L: A Preliminary anti-Alzheimer’s study”, Lipids
Health Dis., 14, 141.
BIRBAUMER, N. i SCHMIDT, R. F. (2010). “Biologische Psychologie 7”, Auflage,
Springer Medizin Verlag Heidelberg. 882 p.
GERSHENZON, J. i DUDAREVA, N. (2007). “The function of terpene natural
products in the natural world”, Nat. Chem. Biol., 3:408-414.
HASSING, H. C.; TWICKLER, T. B.; KASTELEIN, J. J.; CRAMER, M. J. i CAS-
SEE, F. R. (2009). “Air pollution as noxious environmental factor in the development
of cardiovascular disease”, Neth J Med, 67:116-21.
HORIUCHI, M.; ENDO, J.; AKATSUKA, S.; UNO, T.; HASEGAWA, T. i SEKO,
Y. (2013). “Influence of forest walking on blood pressure, profile of mood
states and stress markers from the viewpoint of aging”, Journal of Aging and
Gerontology 1:9-17.
KASETANI, T.; MIYAKAWA, J.; TAKAYAMA, N.; PARK, B. J.; MORIKAWA, T.;
KAGAWA, T. i IWASAKI, Y. (2010). “Comparison of psychological effects of
forest bathing between coniferous and broad-leaved forests”. A: PAR- ROTTA,
J. A. i CARR, M. “The International Forestry Review – Forests for the Future:
Sustaining Society and the Environment”, XXIII IUFRO World Congress, 23-
28, agost 2010, Seül, República de Corea, Abstracts 12(5):467. Commonwealth
Forestry Association, 518 p.
Paisatge i ecosistemes
BROOK, R. D.; RAJAGOPALAN, S.; POPE III, C. A.; BROOK, J. R. i BHATNA-
GAR. A. (2010). “American Heart Association council on epidemiology and
prevention, council on the kidney in cardiovascular disease, and council on
nutrition, physical activity and metabolism. Particulate matter air pollution and
cardiovascular disease: an update to the scientific statement from the American
Heart Association”, Circulation, 121:2331-2378.
BUTZ, A. M.; KUB, J.; BELLIN, M. H. I RICK, K. D. (2013). “Challenges in Providing
Preventive Care To Inner-City Children with Asthma”, Nurs Clin North
Am.; 48(2):241-257.
CASTRO-GINER, F.; KUNZLI, N.; JACQUEMIN, B.; FORSBERG, B.; DE CID, R.;
SUNYER, J.; JARVIS, D.; BRIGGS, D.; VIENNEAU, D.; NORBACK, D.; GON-
ZÁLEZ, J. R.; GUERRA, S.; JANSON, C.; ANTO, J. M. i WJST, M. (2009). “Traffic-related
air pollution, oxidative stress genes, and asthma (ECHRS)”, Environ
Health Perspect,117:1919-24.
CHO, K. S.; LIM, Y. R.; LEE, K.; LEE, J.; LEE, J. H. i LEE, I.S. (2017). “Terpenes
from forests and human Health”, Toxicological Research, 33/2 97-106.
KIM, W.; LIM, S. K.; CHUNG, E.J. i WOO, J.M. (2009). “The effect of cognitive
behavior therapy-based psychotherapy applied in a forest environment on
physiological changes and remission of major depressive disorder”, Psychiatry
Investigation, 6:245-254.
KIRSCHBAUM, C. (2008). “Biopsychologie von A bis Z”, Springer Lehrbuch.
306 p.
KLEIN-JÚNIOR, L. C.; DOS SANTOS PASSOS, C.; TASSO DE SOUZA, T. J.;
GOBBI DE BITENCOURT, F.; SALTON, J.; DE LORETO BORDIGNON, S. A. i
HENRIQUES, A.T. (2016). “The monoamine oxidase inhibitory activity of essential
oils obtained from Eryngium species and their chemical composition,
Pharm. Biol., 54:1071-1076.
KONDO, T.; TAKEDA, A.; TAKEDA, N.; SHIMOMURA, Y.; YATAGAI, M.; KO-
BAYASHI, I.; SEKI, K.; FUKU- MURA, K.; MURAKAMI, M.; YAMAGUCHI, T. i
TOMIOKA, A. (2007). “A physiological research on shinrin- yoku: Analysis of
its mind-healing and health keeping effect in the Kawaba forest walking”, Bulletin
of Gumma Paz College 4:435-442.
CIOANCA, O.; HRITCU, L.; MIHASAN, M.; TRIFAN, A. i HANCIANU, M. (2014).
“Inhalation of coriander volatile oil increased anxio- lytic-antidepressant-like
behaviors and decreased oxidative status in beta-amyloid (1-42) rat model of
Alzheimer’s disease, Physiol. Behav., 131, 68-74.
KONDO, T.; TAKEDA, A.; TAKEDA, N.; SHIMOMURA, Y.; YATAGI, M. i KO-
BAYAHI, I. (2008). “A physio- psychological research on shinrin-yoku”, Journal
of the Japanese Society of Balneology, Climatology and Physical Medicine,
71(2):131-138.
FRUMKIN, H. (2001). “Beyond toxicity human health and the natural environament”,
American Journal of Preventive Medicine, 20(3), 234-240. doi:10.1016/
S0749- 3797(00)00317-2.
KONDO, T.; TAKEDA, A.; KOBAYASHI, I. i YATAGAI, M. (2011). “Positive healthy
physiological effects of shinrin- yoku in human”, Journal of the Japanese
Society of Balneology, Climatology and Physical Medicine, 74(3):169-177.
FUKS, K.; MOEBUS, S.; HERTEL, S.; VIEHMANN, A.; NONNEMACHER, M.;
DRAGANO, N.; MOHLENKAMP, S.; JAKOBS, H.; KESSLER, C.; ERBEL, R. i HO-
FFMANN, B. (2011). “Long-term urban particulate air pollution, traffic noise,
and arterial blood pressure”, Environ Health Perspect;119:1706-11.
GEONWOO, K.; PARK, B. J.; JOUNG, D. (2015). “Healing Environments of Major
Tree Species in Kyushu University Forests: A Case Study”, J. Fac. Agr.,
Kyushu Univ., 60 (2):477-483.
LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2009). “Restorative
effects of viewing real forest landscapes, based on a comparison with
urban landscapes”, Scandinavian Journal of Forest Research, 24(3):227-234.
LEE, J. Y.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y. i MIYAZAKI, Y. (2010). “Health-related
benefits of forest stimulation based on indoor experiments”. A: PARROT-
TA, J. A. i CARR, M. “The International Forestry Review – Forests for the Future:
Sustaining Society and the Environment”, XXIII IUFRO World Congress,
82
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

Seül, República de Corea, Abstracts, 12(5):468. Commonwealth Forestry
Association, 518 p.
LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; OHIRA, T.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y.
(2011a). “Effect of forest bathing on physiological and psychological responses
in young Japanese male subjects”, Public Health,125:93-100.
T. i KAGAWA, T. (2011c). “Acute effects of walking in forest environments
on cardiovascular and metabolic paràmetres”, European Journal of Applied
Physiology, 111:2845-2853.
LI, Q. i KAWADA T. (2014). “Possibility of clinical applications of forest medicine”,
Nihon Eiseigaku Zasshi (Jpn J Hyg), 69:117-21.
LEE, J.; PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011b).
“Physiological benefits of forest environment-based on field research at 4 sites”,
Japanese Journal of Hygiene, 66(4):663-669.
LI, Q.; NAKADAI, A.; MATSUSHIMA, H.; MIYAZAKI, Y.; KRENSKY, A. M.;
KAWADA, T. i MORIMOTO, K. (2006). “Phytoncides (wood essential oils) induce
human natural killer cell activity”, Immunopharmacology and Immunotoxicology,
28:319-333.
LI, X. J.; YANG, Y. J.; LI, Y. S.; ZHANG, W. K. i TANG, H. B. (2016). “α-Pinene,
linalool and 1-octanol contribute to the topi- cal anti-inflammatory and
analgesic activities of frankincense by inhibiting COX-2. J.”, Ethnopharmacol.,
179: 22-26.
LIU, Z. B.; NIU, W. M.; YANG, X. H.; YUAN, W. i WANG, W. G. (2010). “Study
on perfume stimulating olfaction with volatile oil of Acorus gramineus for treatment
of the Alzheimer’s dis- ease rat.”, J. Tradit. Chin. Med., 30:283-287.
LI, Q.; MORIMOTO, K.; NAKADAI, A.; INAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; SHIMI-
ZU, T.; HIRATA, Y.; HIRATA, K.; SUZUKI, H.; MIYAZAKI, Y.; KAGAWA, T.; KOYA-
MA, Y.; OHIRA, T.; TAKAYAMA, N.; KRENSKY, A. M. i KAWADA, T. (2007).
“Forest bathing enhances human natural killer activity and expression of anti-cancer
proteins”, International Journal of Immunopathology Pharmacology
20(2), Suppl. 2:3-8.
LI, Q.; MORIMOTO, K.; KOBAYASHI, M.; INHAGAKI, H.; KATSUMATA, M.;
HIRATA, Y.; HIRATA, K.; SHIMIZU, T.; LI, Y.L.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.;
OHIRA, T.; TAKAYAMA, N.; KAGAWA, T. i MIYAZA-KI, Y. (2008a). “A forest bathing
trip increases human natural killer activity and expression of anti-cancer
proteins in female subjects”, Journal of Biological Regulators and Homeostatic
Agents, 22(1): 45-55.
MA, J., XU, H.; WU, J.; QU, C.; SUN, F. i XU, S. (2015). “Linalool inhibits cigarette
smoke-induced lung inflammation by inhibiting NF-κB activation. Int.”,
Immunopharmacol., 29:708-713.
MAJLESSI, N.; CHOOPANI, S.; KAMALINEJAD, M. i AZIZI, Z. (2012). “Amelioration
of amyloid β-induced cognitive deficits by Zataria multiflora Boiss.
essential oil in a rat model of Alzheimer’s disease”, CNS Neurosci. Ther.,
18:295-301.
MAO, G. X.; LAN, X. G.; CAO, Y. B.; CHEN, Z. M.; HE, Z. H.; LV, Y. D.; WANG,
Y. Z.; HU, X. L.; WANG, G. F. i YAN, Y. (2012a). “Effects of short-term forest
bathing on human health a broad-leaved evergreen forest Zhejiang Province,
China”, Biomedical and Environmental Sciences, 25: 317-324.
Paisatge i ecosistemes
LI, Q.; MORIMOTO, K.; KOBAYASHI, M.; INAGAKI, H.; KATSUMATA, M.; HI-
RATA, Y.; SUZUKI, H.; LI, Y. J.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.; PARK, B. J.;
OHIRA, T.; MATSUI, N.; KAGAWA, T.; MIYAZAKI, Y. i KRENSK Y, A. M. (2008b).
“Visiting a forest, but not a city, increase s human natural killer activity and
expression of anti-cancer proteins”, International Journal of mmunopathology
Pharmacology, 21(1):117-127.
LI, Q. (2010). “Effect of forest bathing trips on human immune function”, Environmental
Health and Preventive Medicine, 15:9-17.
LI, Q.; KOBAYASHI, M.; INAGAKI, H.; HIRATA, Y.; LI, Y. J.; HIRATA, K.; SHIMI-
ZU, T.; SUZUKI, H.; KATSU-MATA, M.; WAKAYAMA, Y.; KAWADA, T.; OHIRA,
T.; MATSUI, N. i KAGAWA, T. (2010). “A day trip to a forest park increases
human natural killer activity and the expression of anti-cancer proteins in
male subjects”, Journal of Biological Regulators and Homeostatic Agents,
24(2):157-165.
MAO, G. X.; CAO, Y. B.; LAN, X. G.; HE, Z. H.; CHEN, Z. M.; WANG, Y. Z.;
HU, X. L., LV, Y. D.; WANG, G. F. i YAN, Y. (2012b). “Therapeutic effect of
forest bathing on human hypertension in the elderly”, Journal of Cardiology,
60(6):495-502.
MAO, G.; CAO, Y.; WANG, B.; WANG, S.; CHEN, Z.; WANG, J.; XING, W.; REN,
X.; LV, X.; DONG, J.; CHEN, S.; CHEN, X.; WANG, G. i YAN, J. (2017). “The
Salutary Influence of Forest Bathing on Elderly Patients with Chronic Heart
Failure”, International Journal of Environmental Research and Public Health
14, 368; doi:10.3390/ijerph14040368.
Mapa cobertes del Sòl Catalunya. Generalitat de Catalunya i CREAF (2009).
MARTIN, D. M.; GERSHENZON, J. i BOHLMANN, J. (2003). “Induction of volatile
terpene biosynthesis and diurnal emission by methyl jasmonate in foliage
of Norway spruce”, Plant Physiol., 132:1586-1599.
LI, Q. i KAWADA, T. (2011a). “Effect of forest environments on human natural
killer (NK) activity”, International Journal of Immunopathology and Pharmacology,
24(Suppl.1):39-44.
LI, Q. i KAWADA, T. (2011b). “Effect of forest therapy on the human psycho-neuro-endocrino-immune
network”, Japanese Journal of Hygiene
66(4):645-650.
LI, Q.; OTSUKA, T.; KOBAYASHI, M.; WAKAYAMA, Y.; INAGAKI, H.; KATSUMA-
TA, M.; HIRATA, Y.; LI, Y. L.; HIRATA, K.; SHIMIZU, T.; SUZUKI, H.; KAWADA,
MCNAIR, D. M.; LORR, M. i DROPPLEMANN, L. F. (1992). “Profile of mood
states (POMS). CA”, Industrial Testing Service.
MEWALAL, R.; RAI, D. K.; KAINER, D.; CHEN, F.; KÜLHEIM, C.; PETER, G. F.
i TUSKAN, G. A. (2016). “Plant-derived terpenes: a feedstock for specialty
biofuels”, Trends Biotechnol., S0167- 7799(16)30128-7.
MEYER, K. i BÜRGER-ARNDT, R. (2014). “How forests foster human health –
Present state of research-based knowledge (in the field of Forests and Human
Health)”, International Forestry Review, 16/4:421-446.
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
83

Bibliografia
MIYAZAKI, Y.; IKEI, H. i SONG, C. (2014). “Forest medicine research in Japan”,
Nihon Eiseigaku Zasshi (Jpn J Hyg), 69:122-35.
NATER, U. M. i ROHLEDER, N. (2009). “Salivary alpha- amylase as a non-invasive
biomarker for the sympathetic nervous system: Current state of research”,
Psychoneuro-endocrinology, 34:486-496.
NILSSON, K.; SANGSTER, M. i KONIJNENDIJK, C. C. (2011). “Forest, tress
and human health and well-being. A: NILSSON, K.; SANGSTER, M.; GALLIS,
C.; HARTIG, T.; DE VRIES, S.; SEELAND, K. i SCHIPPERIJN, J. (eds.). Forest,
Trees and Human Health. Springer Netherlands: Dordrecht, the Netherlands,
p. 1-19.
across Japan”, Environ Health Prev Med., 15:18-26 DOI 10.1007/s12199-009-
0086-9.
PARK, B. J.; FURUYA, K.; KASETANI, T.; TAKAYAMA, N.; KAGAWA, T. i MIYA-
ZAKI, Y. (2011). “Relationship between psychological responses and physical
environments in forest settings”, Landscape and Urban Planning, 102:24-32.
RODRIGUES, K. A.; AMORIM, L. V.; DIAS, C. N.; MORAES, D. F. C.; CARNEIRO,
S. M. i CARVALHO, F. A. (2015). “Syzygium cumini (L.) Skeels essential oil
and its major constituent α-pinene exhibit anti-Leishmania activity through
immunomodulation in vitro”, J. Ethnopharmacol., 160:32-40.
Paisatge i ecosistemes
OBOH, G.; OLASEHINDE, T. A. i ADEMOSUN, A. O. (2014). “Essential oil from
lemon peels inhibit key enzymes linked to neurodegenerative conditions and
pro-oxidant induced lipid peroxidation”, J. Oleo Sci., 63:373-381.
OBSERVATORI DEL MÓN RURAL (2017). Fundació del Món Rural.
OHIRA, H.; TAKAGI, S.; MASUI, K.; OISHI, M. i OBATA, A. (1999). “Effects on
shinrin-yoku (forest air bathing and walking) on mental and physical Health”,
Bull Tokai Women Univ., 19:217-32
OHTSUKA, Y.; YABUNAKA, N. i TAKAYAMA, S. (1998). “Shinrin-yoku (forest
air bathing and walking) effectively decreases blood glucose levels in diabetic
patients”, Int J Biometeorol, 41:125-7.
OKADA, S. i MORISHITA, T. (2012). “The role of granuly- sin in cancer immunology”,
International Scholarly Research Network Immunology, 6:1-5.
PARDO, J.; BALKOW, S.; ANEL, A. i SIMON, M. M. (2002). “Granzymes are
essential for natural killer cell-mediated and perf-facilitated tumor control”,
European Journal of Immunology 32(10):2881-2886.
PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; OHIRA, T.; MATSUI, N.; TAKAYA-
MA, N.; MURATA, H.; YAMA-GUCHI, M.; YASUKOUCHI, A.; HIRANO, H. i MIYA-
ZAKI, Y. (2005). A: TSUNETSUGU, Y. i MI-YAZAKI, Y. (eds). “Measurement of
Absolute hemoglobin concentrations of prefrontal region by near-infrared time-resolved
spectroscopy: examples of experiments and prospects”, Journal
of Physiological Anthropology and Applied Human Science, 24(4):469-472.
PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; HIRANO, H.; KAGAWA, T.; SATO,
M. i MIYAZAKI, Y. (2007). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking in the
atmosphere of the forest). Using salivary cortisol and cerebral activity as indicators”,
Journal of Physiological Anthropology, 26(2):123-128.
RUFINO, A. T.; RIBEIRO, M.; JUDAS, F.; SALGUEIRO, L.; LOPES, M. C.; CAVA-
LEIRO, C. i MENDES, A. F. (2014). “Anti-inflammatory and chondroprotective
activity of (+)-α-pinene: structural and enantiomeric selectivity”, J. Nat. Prod.,
77:264-269.
SAVELEV, S. U.; OKELLO, E. J. i PERRY, E. K. (2004). “Butyryl and acetyl-cholinesterase
inhibitory activities in essential oils of Salvia species and their
constituents”, Phytother. Res., 18:315-324.
SAWA, S.; HASHIZUME, K.; IGUCHI, F. i KUSAKA, Y. (2011). “The effects of
forest therapy experienced by middle- aged and elderly in their neighboring
forests”, Medicine and Science in Sports and Exercise, 43(5), Suppl. 1:574.
SHIN, W. S.; SHIN, C. S. i YEOUN, P. S. (2012). “The influence of forest therapy
camp on depression in alcohòlics”, Environmental Health and Preventive
Medicine, 17:73-76.
SLUITER, J. K.; FRINGS-DRESEN, M. H. W.; MEIJMAN, T. F. i VAN DER BEEK,
A. J. (2000). “Reactivity and recovery from different types of work measured
by catechol amines and cortisol: a systematic literature overview”, Occup. Environ.
Med., 57:298-315.
SONNTAG-ÖSTRÖM, E.; NORDIN, M.; JÄRVHOLM, L. S.; LUNDELL, Y.;
BRÄNNSTRÖM, R. i DOLLING, A. (2011). “Can the boreal forest be used for
rehabilitation and recovery from stress-related exhaustion? A pilot study”,
Scandinavian Journal of Forest Research, 26:245-256.
SORENSEN, M.; HVIDBERG, M.; HOFFMANN, B.; ANDERSEN, Z. J.; NORDS-
BORG, R. B.; LILLELUND, K. G.; JAKOBSEN, J.; TJONNELAND, A.; OVERVAD,
K. i RAASCHOU-NIELSEN, O. (2011). “Exposure to road traffic and railway
noise and associations with blood pressure and self-reported hypertension: a
cohort study”, Environ Health;10:1-11.
PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; ISHII, H.; FURUHASHI, S.; HIRANO, H.; KA-
GAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2008). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking
in the atmosphere of the forest) in a mixed forest in Shinano Town, Japan”,
Scandinavian Journal of Forest Research, 23(3):278-283.
PARK, B. J.; TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; MORI-KAWA, T.; KAGAWA, T.
i MIYAZAKI, Y. (2009). “Physiological effects of forest recreation in a young
conifer forest in Hinokage Town, Japan”, Silva Fennica, 43(2):291-301.
PARK, B. J.; YUKO TSUNETSUGU, Y.; KASETANI, T.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI,
Y. (2010). “The physiological effects of Shinrin-yoku (taking in the forest atmosphere
or forest bathing): evidence from field experiments in 24 forests
SUN, Q.; HONG, X. i WOLD, L. E. (2010). “Cardiovascular effects of ambient
particulate air pollution exposure”, Circulation, 121:2755-65.
SUNG, J.; WOO, J. M.; KIM, W.; LIM, S. K. i CHUNG, E. J. (2012). “The effect
of cognitive behavior therapy-based “Forest Therapy” program on blood pressure,
salivary cortisol level, and quality of life in elderly hypertensive patients”,
Clinical and Experimental Hypertension, 34(1):1-7.
TAKAYAMA, N.; KORPELA, K.; LEE, J.; MORIKAWA, T.; TSUNETSUGU, Y.;
PARK, B. J.; L, Q.; TYRVÄINE, L.; MIYAZAKI, Y. i KAGAWA, T. (2014). “Emotional,
Restorative and Vitalizing Effects of Forest and Urban Environments
84
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?

at Four Sites in Japan”, Int. J. Environ. Res. Public Health, 11, 7207-7230;
doi:10.3390/ijerph110707207.
rest landscapes assessed by multiple measurements”, Landscape and Urban
Planning, 113:90- 93.
TSAO, T. M.; TSAI, M. J.; WANG, Y. N.; LIN, H. L. i WU, C. F. (2014). “The
Health Effects of a Forest Environment on Subclinical Cardiovascular Disease
and Heath-Related Quality of Life”, PLoS ONE 9(7): e103231. doi:10.1371/
journal.pone.0103231.
UNITED NATIONS, POPULATION DIVISION (DEPARTMENT OF ECONOMIC
AND SOCIAL AFFAIRS) (2018). World Urbanization Prospects: The 2018
Revision. Population of Urban and Rural Areas at Mid-Year (thousands) and
Percentage Urban. 2018POP/DB/WUP/Rev.2018/1/F01.
TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J.; ISHII, H.; HIRANO, H.; KAGAWA, T. i MIYA-
ZAKI, Y. (2007). “Physiological effects of shinrin-yoku (taking in the atmosphere
of the forest) in an old-growth broadleaf forest in Yamagata Prefecture,
Japan”, Journal of Physiological Anthropology, 26(2):135-142.
WOO, J. M.; PARK, S. M.; LIM, S. K.; KIM, W. i KOREAN EMPLOYEE AS-
SISTANCE PROFESSIONAL ASSOCIATION (2012). Synergistic effect of forest
environment and therapeutic program for the treatment of depression. journal
of korean forestry society, 101(4):677-685.
TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J. i MIYAZAKI, Y. (2010). “Trends in research related
to ‘‘Shinrin-yoku’’ (taking in the forest atmosphere or forest bathing) in Japan”,
Environ Health Prev Med., 15:27-37, DOI 10.1007/s12199-009-0091-z.
YAMAGUCHI, M.; DEGUCHI, M. i MIYAZAKI, Y. (2006). “The effects of exercise
in forest and urban environments on sympathetic nervous activity of normal
young adults”, The Journal of International Medical Research, 34:152-159.
TSUNETSUGU, Y.; PARK, B. J.; LEE, J.; KAGAWA, T. i MIYAZAKI, Y. (2011).
“Psychological relaxation effect of forest therapy-results of field experiments
in 19 forests in Japan involving 228 participants”, Japanese Journal of Hygiene,
66(4):670-676.
TSUNETSUGU, Y.; LEE J.; PARK, B. J.; TYRVAINEN, L.; KAGAWA, T. i MIYA-
ZAKI, Y. (2013). “Physiological and psychological effects of viewing urban fo-
YU, P. J.; WAN, L. M.; WAN, S. H.; CHEN, W. Y.; XIE, H.; MENG, D. M.; ZHANG,
J. J. i XIAO, X. L. (2016). “Standardized myrtol attenuates lipopolysaccharide
induced acute lung injury in mica”, Pharm. Biol., 54:3211-3216.
ZULAK, K. G. i BOHLMANN, J. (2010). “Terpenoid biosynthesis and specialized
vascular cells of conifer defense”, J. Integr. Plant Biol., 52:86-97.
Paisatge i ecosistemes
Boscos i salut humana: Una nova estratègia per als boscos de Catalunya?
85

Fruit orchard management:
How can we adapt to/face
climate change?
Paisatge i ecosistemes
Alba N. Mininni
alba.mininni@unibas.it
DiCEM - University of Basilicata
Cristos Xiloyannis
cristos.xiloyannis@unibas.it
DiCEM - University of Basilicata
SUMMARY
Climate change (mainly increased temperature and altered
rainfall patterns) will affect plant physiology and production
during the next decades. Soil and water are not renewable
resources and are subject to anthropogenic and climate
change constraints. Agriculture is the largest consumer of
freshwater accounting for 70% of freshwater withdrawals
from rivers, lakes and aquifers – up to more than 90% in
some developing countries (UNESCO, 2009) – and it is also
partially responsible for soil degradation which has occurred
during the last decades. Climate change will have agricultural
consequences due to the interrelations between climate and
soil degradation, land and water use, and landscape changes.
Analysis of water and carbon resource use on a farm scale
could contribute to design practices with no (or minimum)
impact on the environment. Carbon footprint (CF) and water
footprint (WF) are being used to indicate the impacts of the
carbon and water use by production systems. However, agriculture
has a potential role in adaptation and mitigation to
climate change. In particular, fruit orchards could contribute
to face and adapt to climate change through the application
of environmentally friendly practices in the fields, through
the design of orchards according to particular criteria and
through the continuous turnover and selection of new varieties.
Rapid and effective breeding programs to select new
varieties and rootstocks are needed to adapt to climate change
in a short time. Several studies have demonstrated that
the application of sustainable practices improves soil fertility,
increasing soil organic carbon (SOC) and CO 2
removal. But
it will be more difficult to produce fruit respecting the quality
standards applied nowadays, mainly based on size and aesthetic
factors. Ugly fruits often have the same nutritional level
as “beautiful” ones, but they usually represent loss and waste
inside the food production chain because they are discarded
at field and market level. In order to reduce the amount
of fruit waste within the supply chain and to make the supply
chain more sustainable, a definition of new quality standards
is urgently needed, together with education and information
for stakeholders and consumers, with the aim of achieving
consumer appreciation also for suboptimal fruits.
Key words: resource use efficiency, soil fertility, irrigation management, fruit
quality standards, ugly fruits.
86
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

RESUM
RESUMEN
El canvi climàtic (principalment l’augment de la temperatura
i les modificacions en els patrons de precipitació) afectarà la
fisiologia vegetal i la producció durant les pròximes dècades.
Els sòls i l’aigua no són recursos renovables i estan sotmesos
a limitacions antropogèniques i del canvi climàtic. L’agricultura
és el principal consumidor d’aigua dolça, un 70% de l’aigua
extreta de rius, llacs i aqüífers —que pot arribar fins a més
del 90% en alguns països en desenvolupament (UNESCO,
2009)—, i també és parcialment responsable de la degradació
del sòl que s’ha produït en les últimes dècades. El canvi climàtic
tindrà conseqüències sobre l’agricultura a causa de les
interrelacions existents entre el clima i la degradació dels sòls,
el consum de sòl i aigua i els canvis en el paisatge. L’anàlisi
de l’ús de recursos d’aigua i carboni quant a explotació podria
contribuir al disseny de pràctiques sense (o amb un mínim)
impacte sobre el medi ambient. La petjada de carboni i la petjada
hidrològica s’estan utilitzant per indicar els impactes de l’ús
de carboni i d’aigua en
els sistemes de producció.
No obstant això,
l’agricultura té un paper
potencial en l’adaptació
i la mitigació del canvi
climàtic. En particular,
la producció de fruita
podria contribuir a mitigar
i adaptar el canvi
climàtic a través de
l’aplicació de pràctiques
respectuoses amb
el medi ambient, a través
del disseny de cultius
seguint les particularitats
locals, la rotació
productiva i la selecció
de noves varietats. Són
necessaris programes de producció ràpida i eficaç per seleccionar
noves varietats i empelts que permetin una adaptació
al canvi climàtic en poc temps. Diversos estudis demostren
que l’aplicació de pràctiques sostenibles millora la fertilitat del
sòl, augmenta el carboni orgànic del sòl i l’eliminació de CO 2
.
Però serà difícil produir fruita respectant les normes de qualitat
aplicades en l’actualitat, sobretot pel que fa a la mida i els
factors estètics. Els “fruits lletjos” sovint tenen el mateix nivell
nutricional que els “bonics”, però solen representar pèrdues i
residus dins la producció de la cadena alimentària, ja que es
descarten al nivell de camp i de mercat. Per reduir la quantitat
de residus fruiters dins la cadena de subministrament i fer-la
més sostenible, és urgent i necessària la definició de nous estàndards
de qualitat, juntament amb la formació i informació
dels agents i els consumidors, amb l’objectiu d’aconseguir una
bona opinió per part dels consumidors.
El cambio climático (principalmente el augmento de la tempreratura
y las modificaciones en los patrones de precipitación)
afectará a la fisiología vegetal y a la producción en las próximas
décadas. El suelo y el agua no son recursos renovables y están
sometidos a limitaciones antropogénicas y del cambio climático.
La agricultura es el mayor consumidor de agua dulce, un 70% de
agua extraida de ríos, lagos y acuíferos —que puede llegar a más
del 90% en algunos países en desarrollo (UNESCO, 2009)— y
también es parcialmente responsable de la degradación del suelo
en las últimas décadas. El cambio climático tendrá consecuencias
sobre la agricultura a causa de las interrelaciones existentes entre
el clima y la degradación de los suelos, el consumo de suelo y
agua y los cambios en el paisaje. El análisis del uso de recursos de
agua y carbono a escala de explotación prodia contribuir al diseño
de prácticas sin (o con un mínimo) impacto sobre el medio ambiente.
La huella de carbono y la huella hidrológica están siendo utilizadas
para indicar los impactos del uso de carbono y agua en los
sistemas de producción.
En cambio, la agricultura
tiene un papel potencial
en la adaptación y
mitigación del cambio
climático. En particular,
la producción de fruta
podría contribuir a mitigar
y adaptar el cambio
climático a través de la
aplicación de prácticas
respetuosas con el medio
ambiente, a través
del diseño de cultivos
según las especificidades
locales, la rotación
productiva y la selección
de nuevas variedades.
Son necesarios programas
de producción rápida y eficaz para seleccionar nuevas variedades
y ingertos que permitan una adaptación al cambio climático
en poco tiempo. Diversos estudios demuestran que la aplicación
de prácticas sostenibles mejora la fertilidad del suelo, augmentan
el carbono orgánico del suelo y la eliminación de CO 2
. Pero será
difícil producir fruta respetando las normas de calidad aplicadas
en la actualidad, sobre todo en cuanto a medidas y factores estéticos.
Los frutos “feos” tienen, a menudo, el mismo nivel nutricional
que los “bonitos”, pero suelen representar pérdidas y residuos
dentro de la producción de la cadena alimentària, ya que se
descartan a nivel de campo y de mercado. Para reducir la cantidad
de residuos fruteros dentro de la cadena de suministro y hacerla
más sostenible, es urgente y necesaria la definición de nuevos
estandares de calidad, junto con la formación e información de
los agentes y los consumidores con el objetivo de conseguir una
buena opinión por parte de los consumidores.
Paisatge i ecosistemes
Paraules clau: utilització de recursos, eficiència, fertilitat, gestió del reg, estàndards
de qualitat de fruites, fruit lleig.
Palabres clave: utilización de recursos, eficiencia, fertilidad, gestión del riego,
estandares de calidad de fruta, fruta fea.
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
87

Climate change and related effects on plant physiology
and fruit production
Europe has been warming faster than the global average and multiple
climate risks are expected in the next decades (IPCC, 2013).
Floods and drought are often more frequent, as fires, heat waves,
alien species and several pathogens: all of them could affect natural
and productive ecosystems. Changes to climate are likely to
have significant impacts on plants as follows:
Paisatge i ecosistemes
1 Increased temperature during winter, that could inhibit bloom and fruit set
in several crops (chilling requirements).
2 Frequent spring frosts causing loss of crop yield and fruit quality.
3 Blooming period characterized by inconvenient weather conditions and a
consistent reduction of insect pollinators that could negatively impact fruit
set and fruit quality.
4 Intensifying of extreme events (prolonged droughts and floods).
5 Increase of evapotranspiration rates that could lead to water deficits (ETo,
long vegetative period).
6 Loss of soil fertility, that could negatively impact on crop yield.
Under this scenario, it is even more difficult that production
systems produce food for a growing global population, resulting
in reduced yields and increased prices. Therefore, it is necessary
to take action to slow down and counteract this trend,
also by reducing waste and creating a food culture that encourages
healthier, more sustainable and environmentally-friendly
food demand, redefining the quality parameters of the
products. We are at a turning point in the fruit and vegetable
sector. It is possible to re-think the relationship with food under
a more sustainable and environmental point of view, leaving
behind the idea that “a beautiful fruit is always good,
unconditionally”.
88
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Orchard design and management
The agricultural sector must adapt to climate change through new
choices related to crops (species and varieties), the cultural vocation,
orchard design and its management. To try to adapt to
climate change, during orchard design it is important to choose
the correct species, rootstock and variety in accordance with the
environment.
The choice of rootstock
During the last years dwarfing rootstocks have been widely
used in high density orchard systems. Nevertheless, these particular
rootstocks develop a superficial root system, without
reaching the deep layers of the soil and exploring a very limited
soil volume: for these reasons the soil explored by roots is a
small container for water storage. These rootstocks are very
sensitive to water scarcity. In periods of high evapotranspiration
demand on the environment they need a daily irrigation
supply. Their choice is often made to contain the development
of plants, increasing the number of plants per hectare. However,
in the next few years it will be necessary to choose rootstocks
tolerant to drought. In the past years, the introduction of
“dwarfing” cherry rootstocks in semi-arid environments with
scarce water availability caused high damages and economic
losses. Replacing them with more vigorous rootstocks was the
only possible solution.
The choice of correct species,
variety and planting density
The choice of species has to be directed towards those that
are drought and pest tolerant. Yield stability, yield performance
and tolerance to biotic and abiotic stresses are the most important
parameters to consider in the choice of varieties in order
to reduce risks in regard to climate change (Macholdt and
Honermeier, 2016). Increasing crop water productivity (WP)
and drought tolerance by genetic improvement and physiological
regulation may be the means to achieve efficient and
effective use of water. In addition, in order to increase soil volume
explored by roots and the timing between two irrigation
events, the reduction of plant number/hectar is needed.
The timing of phenological events such as flowering are often
related to environmental variables such as temperature
(Parmesan and Yohe, 2003). Temperate perennial crops that
are growing in seasonally restricted temperate regions have
chilling requirements that should be satisfied in order to initiate
growth and flowering in spring. Failure to receive sufficient
chilling can lead to serious consequences including reduction
of flower quality, abscission of flower buds, protraction of the
flowering process and reduced fruit set (Melke 2015). Extreme
events like spring frost are often more frequent and they could
damage flowers and fruits, in particular for early blooming varieties.
Late blooming is often a main selection criterion in breeding
programs. Nowadays, breeding programs have to focus
on selecting the most frost tolerant cultivars, with low chilling
requirement and high heat requirement, in order to postpone
the bud-break and avoid spring frost damage.
Worldwide, many crops rely on insect pollination. Insufficient
pollination can reduce fruit and seed set by reducing pollen
deposition (Chautá-Mellizo et al., 2012). Considering that,
self-incompatible varieties need cross pollination and, given
that artificial pollination has high costs, self-compatible varieties
have to be preferred
Paisatge i ecosistemes
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
89

Training systems and pruning
Water use efficiency varies according to the different training
systems and it depends on the relationship between the leaves
exposed to light and those shaded. Water saving can also be
achieved in many species like stone fruits, by summer pruning
and anticipating winter pruning. The reduction of the transpi-
ring surface of the tree (the canopy) is one of the solutions
to reduce water consumption by plants. A previous study demonstrated
that the management of canopy through summer
pruning allows a reduction of up to 30% of transpiration water
loss (Dichio et al. 2007) [Figure 1].
Paisatge i ecosistemes
Figure 1: Summer pruning in apricot orchard immediately after harvest: to reduce water consumption; to increase light distribution within the canopy; to
increase flower-buds quality during next year. Author: Cristos Xiloyannis - 20 June, 2016
High yields and fruit quality are assured by good plant water status.
Usually, in Southern Italy water is not available for farmers
on demand but according to a rota over several days. In order to
apply precision farming management protocols, irrigation water
of good quality has to be available for farms at all times.
Soil fertility is responsible for high yield and fruit quality, for
this reason remediation of soil degradation could be obtained
by the application of agricultural practices aimed at increasing
soil organic matter (compost or manure addition, retention of
pruning residues, cover crops).
90
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Sustainable practices aimed at increasing soil fertility
and water holding capacity
Paisatge i ecosistemes
Figure 2: Peach orchard located in Southern Italy (Metaponto, MT) managed under sustainable practices: cover crops, retention of pruning materials, compost
addition, no mineral fertilizers added. Author: Cristos Xiloyannis - 30 March 2014
Soil
During the last decades soil degradation and loss of fertility
occurred rapidly at a global level, with a consistent loss of soil
organic matter due to both anthropogenic activities and climate
change. Under Mediterranean climates, soil management is
of key importance from an environmental point of view. If soil
management is not well planned and conducted, it can cause
decreases in soil organic matter (SOM), mainly due to mineralization
process (Montanaro et al. 2010) and consequently
increases soil degradation and erosion.
Soil Organic Carbon (SOC) content in Southern Italy, where
our pilot sites are located, are similar to desert soil value (1-
0,8 %). A fertile soil is able to supply nutrients, to store water
from rainfall, to reduce soil erosion, to ensure plant growth
and production and to ensure water and nutrient cycles. This
is mainly due to the presence of organic matter responsible for
soil structure and porosity and hydrological properties, mainly
made up of microorganisms. Under this scenario of loss of soil
fertility and an increase of GHG emissions, it is essential to find
solutions as the scientific community and policy makers. Agriculture
has a potential key role in this process. If appropriately
managed, through the adoption of sustainable agricultural
practices, fruit orchard agroecosystems can be a solution for
this environmental issue. The application of sustainable practices
and the definition of water management strategies can
increase the adaptation of agroecosystems to climate change,
increasing soil fertility and biodiversity. The use of sustainable
agricultural techniques can preserve environmental resources,
restore or improve soil quality and increase orchard productivity
(Lal, 2004). Several studies revealed the beneficial effects
on soil fertility and soil water storage of this sustainable management
in fruit orchards located in Southern Italy (olive, peach,
kiwifruit, apricot) (Montanaro et al., 2010; Montanaro et al., 2012)
[Figures 2, 3, 4].
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
91

Paisatge i ecosistemes
Figure 3: Kiwifruit orchard managed according to sustainable practices: cover crops, retention of pruning materials, compost addition (Metaponto, MT).
Author: Alba N. Mininni - 29 June, 2018
Figure 4: Olive grove located in Southern Italy (Ferrandina, MT) managed under sustainable practices for 18 years:
cover crops, retention of pruning materials, drip irrigation with treated municipal wastewater. Author: Alba N. Mininni
- 12 April, 2016
92
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

In particular, sustainable
practices include: minimum
or no soil tillage, cover crops,
retention of pruning materials,
addition of organic
matter (compost [Figure 5],
manure), irrigation according
to daily water balance
and soil moisture monitoring,
fertilization based on nutrient
removals. Results demonstrated
that sustainable management
implies the recovery
of SOC in the upper layer of
soil (0-15 cm), that is a relatively
slow process and it takes
7-10 years before it can be
revealed [Figure 6]. Furthermore,
since the deep layers
accumulate carbon more
slowly, it could be considered
a one-time process (e.g.
soil tillage every 10 years) to
move the accumulated carbon
into deeper soil layers.
In addition, fruit orchards
managed under sustainable
practices also give considerable
economic advantages
to farmers and provide efficient
ecosystemic and sociocultural
services for society
(Montanaro et al. 2017).
Paisatge i ecosistemes
Figure 5: Compost to spread in a kiwifruit orchard located in Southern Italy (Metaponto, MT). Author: Alba N. Mininni
- 29 June, 2018
Figure 6: SOC stock changes in a sustainable olive grove, managed with the addition of polygenic internal
sources of organic carbon (cover crops, pruning residues). Author: Xiloyannis et al., under elaboration.
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
93

Soil biodiversity
In recent years, soils have been recognized as playing a double
role in the entire agro-ecosystem: it is important for good
production as well as for a healthy environment. Sustainable
agricultural management practices stimulate and select soil
microorganisms such as those involved in the carbon and
nitrogen cycles, and those that promote plant growth and/or
that act as a deterrent against pathogenic microorganisms.
The microorganisms are able to influence the quality of the
soil and the growth of plants, by regulating the availability and
the recycling of nutrients. Soil bacterial communities change
in their structure and dynamics in response to different soil
management practices and can give information about soil status,
in terms of its quality and biological complexity (Ding et
al. 2013). The microbial diversity of the soil is the basis of the
fundamental role played by microorganisms for the functioning
of terrestrial ecosystems. In fact, the greater the degree of
intra or interspecific biodiversity and a functional agricultural
ecosystem, the greater the tolerance of the latter to perturbations
and its resilience (that is the ability to recover following
a disturbance) to unfavourable environmental factors. In bacteria-plant
interactions, both the bacteria and the plant profit
from each other. These interactions play an important role in
agriculture, positively affecting plant status and improving
product quality. Different studies in an olive grove located in
Ferrandina (Matera, Southern Italy) and sustainably managed
for a long period (more than 15 years), revealed positive effects
on soil biodiversity, microbial composition and activity
(Sofo et al., 2013) [Figure 7]. The sustainable olive grove
showed a higher total number of bacteria and microbial complexity,
with a more genetic, functional and metabolic diversity
of soil microorganisms. Supporting culture-dependent results,
metagenomics analysis revealed that a different soil bacterial
composition was detected between the two management systems,
with the sustainable one characterized by the presence
of more microorganisms involved in C and N cycle.
Paisatge i ecosistemes
ST
CT
Fungi
(CFU x 10 4 /g dry soil)
21.4 ± 11.8
2.9 ± 1.9
Bacteria
(CFU x 10 6 /g dry soil)
35.6 ± 16.7 a
10.0 ± 2.6 b
Figure 7: Total bacteria and fungal counts in soils sampled from sustainable and conventional olive groves.
Author: from Sofo et al., 2013.
Nitrogen dynamics and N-cycling bacteria
Under Mediterranean climates, sustainable soil management
aimed at increasing soil organic carbon and microbiological
fertility is of key importance. In conventional agriculture, adopted
by the majority of farmers, frequent soil tillage strongly reduces
the complexity and diversity of soil microbiota. For this
reason, conventional, non-sustainable, agronomic practices
should evolve into a more sustainable management (e.g. grass
cover, pruning residues recycling, organic matter inputs, etc.)
addressed to ameliorate the ecological networks and nutrient
cycling in which soil microorganisms are involved. Agricultural
management practices, such as minimum tillage or no-till,
recycling of locally derived organic matter and adequate irrigation,
fertilizer application and pruning, are required to increase
soil fertility and plant nutritional status. Soil microorganisms’
dynamics (e.g. mobility, growth, nutrient absorption and respiration),
an important part in soil fertility and quality are strongly
affected both by the type of soil management and irrigation
(Jeanbille et al., 2016). On the other hand, the functionality and
metabolism of soil microorganisms are related to soil quality
and fertility, as they influence and at the same time are influenced
by the soil carbon (C) and nitrogen (N) contents, being
bacteria an essential part of C and, even more, of N cycling
processes (De Vries and Shade, 2013). The metabolic and
genetic diversity of soil bacterial communities is affected by
carbon and nitrogen dynamics: the study of the soil N-cycling
bacteria and of the N dynamics could help to understand how
soil management can affect soil status.
In the case of olive orchards, that are a conspicuous part of the
Mediterranean agricultural landscape, defining microbiological
94
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

soil status is of key importance to assess if the agronomic
practices used to manage them are beneficial or not for soil
microbial communities (Sofo et al., 2013). A study conducted
in Ferrandina was aimed at comparing soils from a mature Mediterranean
olive (Olea europaea L.) orchard subjected to two
different soil managements (sustainable and conventional) for
18 years. Sustainable soil management practices aimed at increasing
soil organic carbon (SOC) stocks, affected many soil
parameters (physical characteristics, chemical parameters,
CO 2
flushes), including microbial composition (Sofo et al. under
review). Results coming from data on soil profiles and litter,
C and N dynamics, and the genetic and functional diversity
of soil bacteria, highlighted that the sustainable system caused
an improvement in soil organic matter in the topsoil layers,
compared to the conventional one, with consequent increases
in the abundance of soil N-cycling bacteria.
In this scenario, the selection of indicators closely correlated
with the total carbon (C) and/or total nitrogen (N) soil contents
is of key importance for the quantification of soil quality. Biological
and biochemical parameters are sensitive indicators
for measuring the degree of soil degradation and its resilience
to stress. An indicator is generally a measure that provides
in-time information on the state and development of an environmental
phenomenon. A good soil quality indicator should
be sensitive to changes that occur in the soil and capable of
reflecting the improvement of the quality of degraded soils during
the recovery phase. Also, it should not be too sensitive
to fluctuations related to seasons and the effect of position,
because this could prevent the identification of changes due to
damage or environmental stresses.
We applied microbial indicators of soil quality in olive and peach
orchards managed with sustainable agricultural practices.
Two parameters were followed: a biochemical soil indicator
(Nc/Nk ratio) based on soil N/C turnover and soil enzyme activities
(Trasar-Cepeda et al., 2000), and the abundance of three
important N-cycling genes (nifH, amoA and nosZ). The aim of
this study was to characterize the microbial component responsible
for the biochemical processes of transformation of
the different forms of soil N and their availability for plants
and the expression of genes of N-cycling bacterial communities,
involved in the N-cycle. Results confirmed the need for
Mediterranean orchards to encourage farmers to practice soil
management based on organic matter inputs associated with
zero tillage and the reduction of mineral fertilizers, in order to
improve soil fertility and increase the uptake of nutrients already
available in the soil (Pascazio et al. 2018).
Nitrogen is an important key nutrient element for supporting
plant growth and it is often a limiting factor in the field but, if
mismanaged, it can lead to severe environmental problems.
When nitrogen is converted to nitrate it becomes very mobile
and it leaches through the soil, representing one of the most
important sources of soil and water pollution. Controlling and
reducing nitrate leaching can be a challenge for farmers because
it requires simultaneous management of two essentials
of plant growth: nitrogen and water. Any factor influencing soil
moisture (such as rainfall, irrigation, evaporation and transpiration)
will impact nitrate movement. In general, more water
infiltration results in nitrates moving deeper into the profile.
Soil properties also have a major impact on the extent of nitrate
movement. Farmers cannot change some soil properties
(such as texture), but can profoundly influence others (such
as structure) through the application of agricultural practices.
One key practice for reducing leaching losses is to minimize
the amount of nitrate in the soil. In particular when fruit orchards
are located in a NVZ area (Nitrate Vulnerable Zone) like
the Metapontino area in Basilicata region (Southern Italy), it is
important to monitor soil nitrate content frequently (every 15
days during the irrigation season and once per month the rest
of the time) at several soil depths (0-20 cm; 20-40 cm…), in
order to avoid both soil and water pollution but also deficiency
of nitrogen for plants.
The increase of knowledge in biochemical processes of the
soil microorganism involved in soil N dynamics influencing N
availability for plants can lead to optimizing management strategies
for a modern and multifunctional concept of agriculture,
based on product quality, environmental protection, resource
saving and promotion of human health.
Endophytes
In the last two decades, particular attention has been paid
towards endophytic microorganisms. They have been appreciated
for their capacity to protect their hosts against insects,
pests and pathogens. They could confer other important characteristics
to plants, such as greater resistance to stress conditions,
alteration in physiological properties, and production
of phytohormones and compounds of biotechnological interest.
Endophytes establish a symbiotic relationship with the
plant and colonize an ecological niche like that of phytopathogens
and are possible candidates for biocontrol agents. The
soil microenvironment affects the colonization of bacterial
endophytes and their community composition. The microbial
colonization depends on some key factors, such as plant genotype,
tissue, growth stage and physiological status, and on
soil environmental conditions, as well as on some agricultural
practices. A metagenomic analysis of microbial communities’
composition was conducted, and it compared a sustainable
and a conventional olive grove located in Ferrandina. The metagenomic
approach was used to detect all microorganisms
including those that are extremely difficult to find by culture-dependent
methods in order to estimate microbial diversity
and abundance and to identify taxa among different analyzed
compartments. Results revealed that a long period of sustainable
management increased the richness and diversity of the
microbial community in phyllosphere and xylem sap (Fausto et
al., under review). These findings demonstrated that the application
of sustainable agricultural practices in an olive grove
positively affects the variability and composition of microbial
communities, promoting plant growth and plant protection
with benefits to the whole agroecosystem stability.
Paisatge i ecosistemes
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
95

Water resource
Paisatge i ecosistemes
Global climate change is affecting important natural resources
including water. Changes in the total amount of precipitation
and its frequency and intensity directly affect the magnitude
and timing of runoff and the intensity of floods and droughts
(IPCC, 2007). Increases in temperature will change the rate
of evaporation and transpiration, leading to variations in water
availability, ground water recharge and water consumed
by plants. Thus, competition for water will be a major future
challenge for agriculture. The increased frequency of extreme
weather events has started creating imbalances in the hydrological
cycle and is resulting in large year-to-year fluctuations
in crop yields and water productivity. In addition, the vegetative
season for deciduous plants will be prolonged (due to the
increase in temperature), increasing transpiration levels. It is
time for stakeholders and end-users to think about expected
changes in crop water requirements due to global warming
and to plan for development of future water resources. The
agricultural sector is one of the most susceptible to water scarcity.
For these reasons adaptation strategies for facing climate
change need to be adopted. Zwart and Bastiaanssen (2004)
reported that the great challenge of the agricultural sector is to
produce more food with less water, which can be achieved by
increasing crop water productivity. This could be obtained with
a deep knowledge of the soil-plant-atmosphere relationship or
increasing the dissemination of technological innovations to
end-users. For example, although localized irrigation has 90-
95% efficiency and it was introduced 70 years ago, it is still
only widespread at a global level for 8%.
Southern Italy is already facing situations of increasing temperatures,
depleting water resources, extreme events and their
impacts on crop water productivity. Under such conditions,
microclimatic modifications through soil and agronomic interventions
need to be studied for improving crop and water
productivity. The climate in Southern Italy is always more characterized
by low precipitation (500 mm/year), mild winters
and dry summers. To increase water productivity at farm level
it is necessary to increase the efficiency of irrigation systems,
the plant Water Use Efficiency (WUE) and optimize irrigation
management. First of all, it is necessary to increase the accumulation
of rainwater in the soil. If managed in a sustainable
way, arable soils can store large quantities of rainwater. Cover
crops increase rainwater infiltration into the soil, reducing the
loss due to runoff. A sustainable orchard management (nosoil
tillage, pruning residues and cover crop retention, compost
application) can improve soil structure and hydrological
properties, increasing the water storage. The increase of SOC
improves soil water holding capacity and reduces the irrigation
requirements of fruit orchards [Figure 8]. Several studies
conducted in Southern Italy revealed that environmentally friendly
management practices reduce approx. 1500 m3 ha-1 the irrigation
water supply in fruit orchards compared to conventional management.
In order to ensure water use for agricultural production
also in regions with water scarcity, innovative and sustainable
research and appropriate transfer of technologies are needed.
Integrated data from several knowledges involving agrometeorologists,
agronomists, soil water engineers and plant breeders
are required to manage the water resources and crop
water productivity under changing climatic conditions.
Figure 8: Macroporosity values in a sustainable system and a conventional one at different depths (from Palese et al., 2014). Sustainable and conventional systems
have the same values of macroporosity in the upper layer (0-10 cm) due to soil tillage, while in the deeper layers soil structure is different. This permitted an increase
of water storage during the rainy season (till 2 m depth) under sustainable management (4250 m 3 /ha vs. 2934 m 3 /ha under conventional).
96
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Water and carbon footprint
Water and carbon footprints are important indicators for the
tracking of human pressure on the planet from different angles.
A deeper understanding of the interactions between different
footprints is required in order to achieve good environmental
governance.
The Water Footprint (WF) concept was introduced in response
to the need for a consumption based indicator of freshwater
use and it is defined as the total volume of freshwater that is
used to produce the goods and services consumed by the individual
or community (Hoekstra and Chapagain, 2007). Three
key water components are tracked in its calculation: the blue
WF (WFblue) refers to consumption of surface and ground water
(irrigation water); the green WF (WFgreen) refers to consumption
of rainwater stored in the soil as soil moisture; the
grey WF (WFgrey) refers to pollution and is defined as the volume
of freshwater required to assimilate the load of pollutants
based on existing ambient water quality standards.
With increasing water scarcity, there is growing interest in improving
crop water productivity in order to meet the growing
global food demand with the limited freshwater resources.
The challenge is to produce more crops with less water, thus
reducing the WF per unit of crop produced (Mekonnen and
Hoekstra, 2014).
WF analysis performed in our pilot sites in Southern Italy
showed that the sustainable practices contributed to the ~40%
reduction of the blue water component used, associated with
a corresponding increase in the green water component used
(Dichio et al. 2014).
fferently (under conventional or sustainable practices) have been
analyzed taking into account the following components: inputs including
cover crops, leaves, root turnover, yield and pruning material
and compost (only for sustainable), permanent structures,
soil respiration, fertilization, farm operations and pruning residues
burned. CO 2
emissions from the soil depend on soil moisture, degree
of soil aeration, microbial biomass, root density and quantity
of organic matter. The CF of the peach orchard under sustainable
management resulted in emissions of 0.79 kg CO 2
kg fruits compared
to 0.14 kg CO 2
kg fruits1 under conventional management
practices. Results showed that different management practices
can transform an orchard from a C source (under conventional
management practices) to a C sink (under sustainable management
practices) (Xiloyannis et al., 2016). This is mainly because
of the increase in C input through cover crops, pruning retention
and compost application. Pruning materials may count as
carbon loss from the orchard system, if removed from the orchard,
but if left to decompose naturally, they represent an efficient means
of long term CO 2
immobilization. Hence, the good practices adopted
may represent a local (farm scale) tool for mitigation of a global
problem. Analysis of water and carbon resources used at farm scale
could contribute to design practices with no (or minimum) impact on
the environment. Carbon footprint (CF) and water footprint (WF) are
being used to indicate the impacts of the carbon and water use by
production systems.
Paisatge i ecosistemes
The Carbon Footprint (CF) measures the total amount of GHG
emissions that are directly and indirectly caused by an activity
or are accumulated over the life stages of a product, expressed
as the mass of CO 2
equivalents (CO 2eq
) (Fang et al., 2014).
During the last century, C loss from cultivated soils has in
part been indicated as the observed trend for global warming.
Carbon economy at an orchard scale is mainly driven by the
capture VS emissions tradeoff. Although measurement of C
sequestered is relatively easily accessible (through increased
tree biomass and SOC analysis), determinations of CO 2
soil
emission remain problematic, mainly because specific equipment
is required. However, CO 2
emissions must be taken into
account if the accuracy of estimates of orchard C’s budget are
to be improved. Orchards are very important ecosystems, for
their potential role in sequestering C from the atmosphere
through the C storage in the living organs of trees. A significant
amount of sequestered CO 2
is distributed in permanent
structures, in the root system, leaves, pruning materials and
fruit. Fruit is the principal component, accounting for almost
32% of the total CO 2
fixed in the tree structure. In a study conducted
in Southern Italy, the CFs of two peach orchards managed di-
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
97

Climate change, ugly fruits, food loss and waste
Roughly one-third of food produced for human consumption
is lost or wasted globally, which amounts to about 1.3 billion
tons per year. This obviously has a negative impact on the resources
used pointlessly in food production and on the greenhouse
gas emissions caused by production of food that gets
thrown away (FAO, 2011). Almost half (45%) of all fruit and
vegetables produced globally are wasted. Losses mainly occur
in the first stage of the supply chain that is agricultural production,
mostly due to post-harvest fruit and vegetable grading
due to quality standards set by retailers.
The unpredictable climate of recent years has caused abundant
production of “ugly” and “irregular” fruit and vegetables,
with aesthetic imperfections,
as
well as determining
deficiencies for
subsequent years.
Frost, wind, rain,
high temperatures,
excess of sunlight
and drought can all discolor and stain products, but without
any decrease in nutritional levels. On the contrary, however, requests
to meet certain aesthetic quality standards increase the
cost of products, because farmers have to get higher prices
for their acceptable products, to make ends meet. Currently,
the price paid to producers is based almost exclusively on two
parameters: weight, shape and aesthetic characteristics. The
price differences are noticeable between the upper size classes
and the lower classes (i.e. a farmer is paid 77% less for 1 kg
of apricots of 35-40 mm calibre than 1 kg of apricots of +55
mm calibre). Normally, the amount of fruit that remains in the
field (not harvested because they are too small or with aesthetic
defects) and that the producers’ organizations discard
in the storehouse,
represent almost
30% of the total
production, which
has a negative impact
at economic,
environmental and
resource use level.
Paisatge i ecosistemes
Figure 9: Classes of apricot fruit according different sizes: no differences among them in minerals, vitamin C and dry matter
content. (Metaponto, MT). Author: Francesco Manicone - 20 June 2018
98
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

Refusing good food on appearance
rather than on a nutritional
level does not seem to
be a solution to current problems.
Generally, big, beautiful
fruit is not synonymous
of high nutritional quality.
This is because to obtain big,
beautiful fruit farmers often
add high nitrogenous mineral
fertilizer and other chemicals
which increase the fruit but
worsen its quality, causing
huge losses during storage
and in the next stages of
the chain. Biostimulants and
phytoregulators increase
the number and size of cells
but not the photosynthetic
activity, with the final result
of larger fruit but with more
water and lower dry matter
values.
Figure 10: Kiwifruit of different shape and size: no differences in macro and micro elements, vitamin C and dry matter
content between fruits of different categories. Author: Cristos Xiloyannis - 2014
It is important to appreciate and consume even the “imperfect,
suboptimal” fruit that, from the nutraceutical point of view, are
often better than the fruit which is “perfect” in appearance.
Kiwifruit and apricot analysis revealed that there are no differences
in minerals, vitamin C and dry matter content among
different size classes (Xiloyannis et al., in preparation) [Figures
9, 10]. On a global level, several initiatives, activities and projects
on food losses and waste reduction have already been
started, involving international organizations, private sector
and civil society. A lot of supermarkets in the past few years
have started to “slow down” on quality standards of fruit and
vegetables, responding to the increasingly pressing need to
reduce food waste, accepting fruit and vegetables with high
nutritional values, but irregular in size and shape [Figure 11].
Paisatge i ecosistemes
Figure 11: Shopping in a Swedish supermarket: “ugly” local apples sold at a higher price than “perfect” ones. Climate change adaptation includes the appreciation of
local varieties, more tolerant to abiotic and biotic stresses. Author: Cristos Xiloyannis - August 2017
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
99

Fruit production in a “controlled” environment, which aims
to produce “perfect” fruit by trying to avoid damage caused
by wind, rain, high temperatures and pathogen attacks, is not
the only possible way, nor the correct solution. To really face
climate change, any attempt to control natural phenomena
that are becoming increasingly unpredictable and uncontrollable
is in vain. Consumers need to be informed and change
the behavior which causes the current high levels of food
waste; breeding programs need to be reviewed under new
priorities and criteria underlying the selection of new varieties;
fruit quality standard parameters need to be reviewed
considering nutritional value and not aesthetical ones; sustainability
of agroecosystems has to be considered in their
management.
Paisatge i ecosistemes
Figure 12: During last years, breeding programs focussed on size and aestethic aspects of fruit. Author: Cristos Xiloyannis - 2017
Conclusion
The adoption of sustainable management practices
can increase soil quality and its capacity to generate
benefits for the environment. Results of our studies
have demonstrated that the application of sustainable
agricultural practices in fruit orchards in Southern Italy
have positive effects on SOC content, soil water vertical
infiltration, microbial diversity and soil quality,
with benefits to the whole agroecosystem stability.
Recovery of SOC loss represents a significant task for
the EU not only to offset CO2-induced global climate
change but also to save water (because soil hydrological
properties and soil water holding capacity are
improved under high SOC). It has been highlighted
that a minimum 7-year period of changed practices
is required to detect statistically significant increases
of SOC under Mediterranean field conditions. If water
availability is reduced in the future, soils of high water
holding capacity will be better able to reduce the impact
of drought while maintaining crop yield. Carbon
and water footprint could be valid indicators to monitor
the use of resources at the ecosystem level.
On the other hand, with the increase of extreme weather
events and changes in climate, saving ugly fruit
isn’t only an issue of ethics, it is a question of saving
valuable natural resources.
Efficient solutions for reducing total amounts of fruit
lost and wasted exist along the whole fruit supply
chain. It is necessary to involve all the stakeholders:
governments, research institutions, producers, distributors,
retailers and consumers, raising their awareness
on this issue. Collaboration and coordination
between them is required in order to develop policy,
strategy and projects for food loss and waste reduction
on a global scale.
100
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?

References
CHAUTÁ-MELLIZO, A.; CAMPBELL, S. A.; ARGENIS BONILLA, M.; THALER, S.
J. and Poveda, K. (2012). “Effects of natural and artificial pollination on fruit
and offspring quality”, Basic Applied Ecology, 524-532.
MELKE, A. (2015). “The Physiology of Chilling Temperature Requirements
for Dormancy Release and Bud-break in Temperate Fruit Trees Grown at Mild
Winter Tropical Climate”, Journal of Plant Studies, Vol. 4, 2; ISSN 1927-0461.
DE VRIES, F. T.; SHADE, A. (2013). “Controls on soil microbial community
stability under climate change”, Frontiers in Microbiology, 4:1-16.
DICHIO, B.; XILOYANNIS, C.; SOFO, A. and MONTANARO, G. (2007). “Effects
of post-harvest regulated deficit irrigation on carbohydrate and nitrogen partitioning,
yield quality and vegetative growth of peach trees”, Plant and Soil,
290:127-137.
DICHIO, B.; PALESE, A. M.; MONTANARO, G.; XYLOGIANNIS, E. and SOFO, A.
(2014). “A preliminary assessment of water footprint components in a Mediterranean
olive grove”, Acta Horticulturae, 1038:671-676.
DING, G. C.; PICENO, Y. M.; HEUER, H.; WEINERT, N.; DOHRMANN, A. B.;
CARRILLO, A. and SMALLA, K. (2013). “Changes of soil bacterial diversity
as a consequence of agricultural land use in a semi-arid ecosystem”, PLoS
ONE, 8, e59497.
FANG, K.; HEIJUNGS, R., DE SNOO, G. R. (2014). “Theoretical exploration
for the combination of the ecological, energy, carbon, and water footprints:
Overview of a footprint family”, Ecological Indicators 36:508-518.
HOEKSTRA, A. Y. and CHAPAGAIN, A. K. (2007). “Water footprints of nations:
water use by people as a function of their consumption pattern”, Water Resource
Management, 21(1):35-48.
IPCC (2007). PARRY, M. L.; CANZIANI, O. F.; PALUTIKOF, J. P.; VAN DER LIN-
DEN, P. J. and HANSON, C. E. (eds) (2007). “Fourth Assessment Report (AR4)
Climate Change 2007: Synthesis Report. Contribution of Working Group II
to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate
Change, Cambridge University Press. Cambridge, United Kingdom, New York,
USA.
IPCC (2013). STOCKER, T. F. D.; QIN, G. K.; PLATTNER, M.; TIGNOR, S. K.;
ALLEN, J.; BOSCHUNG, A.; NAUELS, Y.; XIA, V.; BEX and P.M. MIDGLEY
(eds.). “Climate Change 2013: The Physical Science Basis. Contribution of
Working Group I to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental
Panel on Climate Change”, Cambridge University Press. Cambridge, United
Kingdom and New York, USA, 1535 p., doi:10.1017/CBO9781107415324.
HONERMEIER (2016). “Variety choice in crop production for climate change
adaptation: Farmer evidence from German”, Outlook on agriculture, 45(2):117-
123. DOI:10.1177/0030727016650770.
JEANBILLE, M.; BUÉE, M.; BACH, C. et al. (2016). “Soil Parameters Drive the
Structure, Diversity and Metabolic Potentials of the Bacterial Communities Across
Temperate Beech Forest Soil Sequences”, Microbial Ecology, 71:482-93.
LAL, R. (2004). “Soil carbon sequestration to mitigate climate change”, Geoderma,
123 (1):1-22.
MEKONNEN, A.; HOEKSTRA, Y. (2014). “Water footprint benchmarks for crop
production: A first global assessment”, Ecological Indicators 46:214-223.
MONTANARO, G.; CELANO, G.; DICHIO, B. and XILOYANNIS, C. (2010). “Effects
of soil-protecting agricultural practices on soil organic carbon and productivity
in fruit tree orchards”, Land Degradation Development, 21(2):132-
138. DOI: 10.1002/ldr.917.
MONTANARO, G.; DICHIO, B.; BRICCOLI BATI, C. and XILOYANNIS, C. (2012).
“Soil management affects carbon dynamics and yield in a Mediterranean peach
orchard”, Agriculture, Ecosystems and Environment, 161:46-54, DOI:
10.1016/j.agee.2012.07.020.
MONTANARO, G.; XILOYANNIS, C.; NUZZO, V. and DICHIO, B. (2017). “Orchard
management, soil organic carbon and ecosystem services in Mediterranean
fruit tree crops”, Scientia Horticulturae, 217;92-101. doi: 10.1016/j.
scienta.2017.01.012.
PALESE, A. M.; VIGNOZZI, N.; CELANO, G.; AGNELLI, A. E.; PAGLIAI, M. and
XILOYANNIS, C. (2014). “Influence of soil management on soil physical characteristics
and water storage in a mature rainfed olive orchard”, Soil & Tillage
Research, 144:96-109.
PARMESAN, C. and YOHE, G. (2003). “A globally coherent fingerprint of climate
change impacts across natural Systems”, Nature, 421 (6918):37-42.
doi:10.1038/nature01286. PMID 12511946.
PASCAZIO, S.; CRECCHIO, C.; SCAGLIOLA, M. et al. (2018). “Microbial-based
soil quality indicators in irrigated and rainfed soil portions of Mediterranean
olive and peach orchards under sustainable management”, Agriculture Water
Management, 195, DOI: 10.1016/j.agwat.2017.10.014.
SOFO, A.; CIARFAGLIA, A.; SCOPA, A.; CAMELE, I.; CURCI, M.; CRECCHIO,
C.; XILOYANNIS, C. and PALESE, A. M. (2013). “Soil microbial diversity and
activity in a Mediterranean olive orchard managed by a set of sustainable agricultural
practices”, Soil Use and Management, 30:160-167.
TRASAR-CEPEDA, C.; LEIROS, C.; SEOANE, S. and GIL-SOTRES, F. (2000).
“Limitations of soil enzymes indicators of soil pollution”, Soil Biology Biochemistry,
32:1867-1875.
UNESCO (2009). World Water Development Report 3 “Water in a changing
world”, ISBN: 978-9-23104-095-5.
U.N. FAO (2011). “Global Food Losses and Food Waste,” www.fao.org/ag/ags/
ags-division/publications/publication/en/?dyna_fef%5Buid%5D=74045.
XILOYANNIS, C.; FIORE, A.; MININNI, A. N.; XYLOGIANNIS, E.; MONTANARO,
G. and DICHIO, B. (2016). “Effect of sustainable production systems on carbon
and water footprint in fruit tree orchards”, Acta Horticulturae, 1130 DOI
10.17660/ActaHortic.2016.1130.3.
ZWART, S. J.; BASTIAANSSEN, W. G. M. (2004). “Review of measured crop
water productivity values for irrigated wheat, rice, cotton and maize”, Agriculture
Water Management, 69:115-133.
Paisatge i ecosistemes
Fruit orchard management: How can we adapt to/face climate change?
101

Persones i activitat econòmica

Els comunals a l’alta muntanya.
Dels usos pastorals
a les àrees protegides 20
Oriol Beltran
obeltran@ub.edu
Professor titular,
Departament d’Antropologia Social,
Universitat de Barcelona.
Ismael Vaccaro
ismael.vaccaro@mcgill.ca
Professor associat,
Departament d’Antropologia.
McGill University.
RESUM
En els últims anys, els comunals han adquirit un protagonisme significatiu a les muntanyes
de l’Alt Pirineu. Les antigues formes de gestió de l’aprofitament dels recursos naturals sembla
que ofereixen un potencial renovat en un context caracteritzat per nous usos del territori
i noves demandes en l’àmbit de la participació política. En realitat, la referència als comunals
encobreix una gran diversitat de situacions, tant pel que fa a la titularitat de les forests com a
l’actualització de les seves pertinences. Des de principis del segle XIX, l’Estat ha desplegat un
seguit d’actuacions dirigides al desplegament de la seva jurisdicció sobre la totalitat del seu territori.
Les campanyes per a l’establiment de l’administració municipal, la desamortització dels
béns comunals, la creació d’un patrimoni forestal estatal i, recentment, el desplegament massiu
d’àrees protegides han afectat les poblacions muntanyenques i n’han limitat la viabilitat econòmica
i la capacitat política de què havien gaudit durant segles. Identificar la funcionalitat de les formes
col·lectives de gestió i els processos que han afectat uns territoris aparentment perifèrics com els
de l’alta muntanya pirinenca són requisits necessaris per afrontar un debat sobre els comunals que
defugi d’interpretacions parcials i proporcioni arguments per plantejar alternatives.
Persones i activitat econòmica
Paraules clau: comunals, àrees protegides, Pirineus, alta muntanya.
20
Aquest treball s’emmarca en el projecte Patrimonio cultural y natural en tiempos de crisis. Retos, adaptaciones y estrategias en contextos locales
(CSO2015-68611-R) finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
103

RESUMEN
En los últimos años, los comunales han adquirido un protagonismo
significativo en las montañas del Alto Pirineo. Las antiguas
formas de gestión del aprovechamiento de los recursos naturales
parecen ofrecer un potencial renovado en un contexto caracterizado
por nuevos usos del territorio y nuevas demandas en el
ámbito de la participación política. En realidad, la referencia a los
comunales encubre una gran diversidad de situaciones tanto en
relación con la titularidad de los montes como con la actualización
de sus pertenencias. Desde principios del siglo XIX, el Estado ha
desplegado una serie de actuaciones dirigidas al desarrollo de su
jurisdicción sobre la totalidad de su territorio. Las campañas para
el establecimiento de la administración municipal, la desamortización
de los bienes comunales, la creación de un patrimonio
forestal estatal y, recientemente, el despliegue masivo de áreas
protegidas han afectado a las poblaciones montañosas, limitando
la viabilidad económica y la capacidad política de la que habían
disfrutado durante siglos. Identificar la funcionalidad de las formas
colectivas de gestión y los procesos que han afectado a unos
territorios aparentemente periféricos como los de la alta montaña
pirenaica son requisitos necesarios para afrontar un debate sobre
los comunales que evite las interpretaciones parciales y proporcione
argumentos para plantear alternativas.
Palabras clave: comunales, areas protegidas, Pirineos, alta montaña.
ABSTRACT
In the last years, the communes have acquired a significant
role in the mountains of the High Pyrenees. The old ways of
managing the exploitation of natural resources seem to offer
a renewed potential in a context characterized by new uses of
the territory and new demands in the field of political participation.
In fact, the reference to communal encroaches on a wide
variety of situations, both with regard to the ownership of forests
and the updating of their belongings. Since the beginning
of the 19th century, the State has deployed a series of actions
aimed at the deployment of its jurisdiction over the whole of its
territory. The campaigns for the establishment of the municipal
administration, the confiscation of communal property, the
creation of a state forest heritage and, recently, the massive
deployment of protected areas have affected mountainous populations,
limiting the economic viability and capacity politics
they had enjoyed for centuries. Identify the functionality of the
collective forms of management and the processes that have
affected apparently peripheral territories such as those of the
high Pyrenees mountains are necessary to face a debate on the
communes that defy partial interpretations and provide arguments
to raise alternatives.
Key words: communal, protected areas, Pyrenees, high montain.
Introducció
Persones i activitat econòmica
Els comunals han adquirit una notable visibilitat a les comarques
de l’Alt Pirineu en el curs de les dues últimes
dècades. En un context caracteritzat per una forta reconversió
en els usos del territori, l’aparició de nous sectors
d’activitat, canvis en les tendències demogràfiques i en
les demandes polítiques de la ciutadania, el gran abast
territorial que tenen les finques de titularitat pública a l’alta
muntanya ha focalitzat l’atenció d’actors socials molt
diversos.
L’atribució d’un caràcter estratègic a les formes col·lectives
de propietat i de gestió no és, però, un fenomen local
ni relatiu a unes circumstàncies particulars. L’organització
comunal, en les diferents modalitats que presenta, ha estat
identificada sovint com un model que pot contribuir
o, contràriament, plantejar impediments importants, tant
per al desenvolupament econòmic com per a una administració
sostenible dels recursos naturals, dos aspectes
destacats en l’agenda política contemporània i en les preocupacions
de l’opinió pública. Alhora, les formes econòmiques
generades per les tecnologies digitals en la comunicació
i la producció de béns estan obligant a replantejar
les nostres concepcions convencionals sobre els drets de
propietat.
La centralitat i la vigència dels comunals es reflecteixen en
l’activitat acadèmica de moltes disciplines. El treball que duu
a terme la International Association for the Study of the Commons
(IASC) des del 1989, fundada per un grup de científics
de diferents països i àmbits animats per Elinor Ostrom
(reconeguda el 2009 amb el Premi Nobel d’Economia), és
una bona mostra de l’abast d’aquest interès. Al nostre país,
aquesta qüestió ha estat igualment un tema recorrent d’indagació
i discussió que ha donat lloc a nombroses reunions
científiques i una abundant literatura.
El debat sobre l’estatut dels comunals i la seva projecció
futura ateny, d’acord amb això, a diverses qüestions que
són fonamentals des d’un punt de vista jurídic, econòmic,
ambiental i, sobretot, polític. L’estudi dels comunals de l’Alt
Pirineu ofereix un marc adequat per explorar totes aquestes
implicacions i pot contribuir a aclarir alguns aspectes principals
d’aquesta forma d’organització. Les dimensions morals
han interferit freqüentment en la comprensió dels comunals,
tant per demonitzar la seva persistència com per reivindicar
la pretesa bondat de la seva actualització. Davant aquesta
mena de lectures, una aproximació històrica, de caràcter
alhora empíric i processual, permet plantejar una discussió
sobre el seu futur recolzada en unes bases més consistents.
104
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

La perspectiva històrica en l’anàlisi del paisatge
Solem atribuir un important valor de naturalitat als paisatges
de l’alta muntanya. Els territoris muntanyencs, però, no han
quedat al marge del modelatge i la socialització per part dels
grups humans que els han habitat en el curs del temps. Les
àrees geogràfiques que presenten menys impediments a l’obtenció
de béns essencials (per raons, sobretot, climàtiques i
geomorfològiques) són efectivament aquelles que han estat
alterades d’una manera més significativa a través de la implantació
de sistemes productius d’un fort impacte. Els processos
d’urbanització i industrialització han contribuït sovint també a
concentrar-se en àrees de clima temperat i d’un relleu menys
abrupte que afavoreixen les comunicacions i la connexió entre
els diferents agents del sistema econòmic. Alhora, la recuperació
forestal que es desencadena amb el despoblament i el
declivi dels aprofitaments productius, així com la declaració
d’àmplies extensions dels territoris de muntanya com a àrees
protegides, reforcen l’associació que establim entre aquestes
regions i la natura.
No obstant això, les muntanyes del sud d’Europa, i dels Pirineus
d’una manera particular, brinden arguments suficients
per qüestionar una lectura tan simplista com aquesta. Les
prospeccions arqueològiques situen l’antiguitat dels primers
aprofitaments pastorals en zones per damunt dels 1.500 metres
fa més de 5.500 anys. L’àmplia distribució dels bancals
construïts per facilitar els conreus o l’alteració dels límits de
les masses forestals per afavorir la ramaderia constaten també
el protagonisme de la intervenció humana en la conformació
dels paisatges muntanyencs. Les explotacions mineres, forestals
i hidroelèctriques, invisibilitzades en la promoció de la
muntanya com a destinació turística, palesen d’una manera
encara més evident la humanització del territori de l’Alt Pirineu.
La socialització de la muntanya no s’ha limitat, però, a les seves
dimensions formals i materials. Les activitats productives
desenvolupades històricament per les comunitats humanes,
per mitjà de les quals aquestes es beneficiaven del territori i els
seus recursos, es basaven en sistemes de drets i deures que
ordenaven la vida social. La importància de què havien gaudit
les formes col·lectives d’apropiació i gestió dels recursos en
el passat s’ha d’entendre en aquest context. Així, a diferència
d’altres regions on els sistemes de propietat garantien i reforçaven
una independència relativa dels grups domèstics, el pes
tradicional de la propietat comunal a les societats muntanyenques
ha d’interpretar-se com a un mecanisme afavoridor de la
interdependència i la cooperació entre les famílies.
Persones i activitat econòmica
La promoció turística de l’alta muntanya naturalitza un paisatge profundament humanitzat. Estany Negre de Peguera (2006). Oriol Beltran
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
105

És avui, quan les activitats terciàries han substituït el protagonisme
dels aprofitaments productius, que el gran abast dels
antics comunals pot veure’s com a un anacronisme atribuïble
a la pervivència d’unes institucions jurídiques pròpies del passat.
La vigència de les formes col·lectives d’apropiació i gestió
dels recursos fins als temps contemporanis s’ha d’entendre, no
obstant això, per les funcions que aquestes han acomplert i per
l’avantatge que suposen enfront altres modalitats d’organització.
Abans d’endinsar-nos en la racionalitat de la propietat comunal
i la seva evolució històrica, cal subratllar també que, tant
en el marc de la rellevància adquirida pels comunals en els
últims temps com en les formes que presenten en l’actualitat,
hi ha unes dosis altes de confusió conceptual. L’anàlisi empí-
rica d’un cas com el de l’Alt Pirineu permet afrontar aquesta
qüestió amb realisme, defugint les idealitzacions i les simplificacions
excessives. Els debats sobre els orígens de la propietat
comunal o el seu encaix jurídic són molt estimulants des
d’un punt de vista intel·lectual, però contribueixen molt poc
a resoldre els problemes que avui tenim plantejats (Colom,
1994). Per contra, entendre la lògica i la funcionalitat dels comunals,
així com identificar les transformacions històriques que
els han afectat i la seva mateixa diversitat, aporten arguments per
interpretar-los com una oportunitat. En el marc d’una muntanya
profundament terciaritzada (a través del turisme, les polítiques
de patrimonialització i la conservació de la natura), els comunals
poden esdevenir un recurs per a la participació col·lectiva i un
mecanisme per afavorir els beneficis locals de les noves activitats.
Els aprofitaments tradicionals i els comunals
Persones i activitat econòmica
Fa uns cinquanta anys, la generalització de l’emigració d’una
bona part de la població de muntanya (com d’altres àrees rurals)
als centres industrials dels país semblava evidenciar una
ruptura de les formes de vida vigents fins llavors. En realitat,
el procés de canvi que comportarà la fi de l’autoconsum
a escala familiar i l’especialització de l’economia pirinenca en
aquells productes més competitius per al mercat s’havia anat
intensificant des de feia pràcticament un segle. Fins que van
manifestar-se els canvis induïts per la millora de la xarxa viària
i els sistemes de transport, la intensificació de l’explotació
forestal, la implantació de la indústria làctia o les obres hidroelèctriques,
entre altres factors, una gran part de la població de
l’Alt Pirineu es recolzava en una economia agrària de caràcter
familiar que s’estructurava a partir de la institució de la casa. El
grup domèstic no constituïa només la instància principal al nivell
productiu, sinó que fixava també els objectius econòmics,
dirigits a satisfer les necessitats de consum i la reproducció
social dels seus membres.
En aquest context, el patró més habitual consistia a complementar
diferents activitats: una producció agrícola orientada
a obtenir els recursos necessaris per a l’alimentació humana,
combinada amb una ramaderia de petita escala i molt diversificada
que, a banda d’alguns productes destinats al consum
familiar, donava accés al mercat a través de la venda dels animals
i els seus derivats (la llana, la llet i la carn). La lògica
d’aquesta economia domèstica combinava moltes més activitats
i fonts d’ingrés d’acord amb els moments de l’any, els
efectius de cada casa i les oportunitats que s’hi oferissin, amb
un pes molt destacat de les migracions estacionals, sobretot a
les poblacions de més altitud.
d’un territori heterogeni i limitat com el de l’alta muntanya. A
diferència de les regions amb un clima i un relleu més suaus,
les condicions geogràfiques de la muntanya dificulten la producció
agrícola, tant pel que fa a la grandària dels terrenys
com a la seva mateixa productivitat. No obstant això, i juntament
amb altres recursos més localitzats, es tracta alhora
d’àrees amb una relativa abundància de recursos forestals,
hídrics i, especialment, pastorals. Al llarg dels segles, els ramats
d’herbívors domesticats han permès la transformació de
les pastures anuals dels pisos més enlairats en uns recursos
econòmics per a la venda i el consum.
En la major part de les regions muntanyoses del món, la variació
altitudinal no només implica unes diferències significatives
quant a la disposició dels recursos i els paisatges, sinó
també en relació amb les aptituds productives de cada lloc i,
associades a aquestes, amb les seves formes socials. A l’Alt
Pirineu, els terrenys de menys altitud i més ben orientats van
concentrar històricament els nuclis de residència i els camps
de cultiu. Als pisos més alts, on l’agricultura només brinda uns
rendiments escassos, és on els paisatges mostren un predomini
dels boscos i els prats (juntament amb grans extensions
considerades habitualment com a no productives per constrènyer
o fins i tot impossibilitar la vida vegetal). La concentració
de la propietat particular del sòl en el primer cas i de la propietat
col·lectiva en el segon és una pauta massa estesa i regular
perquè pugui atribuir-se a factors particulars o a causes accidentals.
Cal només veure la seva correspondència amb altres
regions d’alta muntanya (com ara els Alps, però també en llocs
molt més allunyats, com l’Himàlaia o els Andes Centrals) per
identificar la necessitat d’una explicació més coherent.
La combinació entre l’agricultura i la ramaderia no implicava
només una diversificació dels esforços i l’obtenció d’uns productes
variats, sinó també un aprofitament molt més complet
¿Per què els terrenys que van possibilitar històricament la
implantació de conreus productius orientats a l’alimentació
humana van quedar subjectes al patrimoni particular de cada
106
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

A l’Alt Pirineu, els pobles no han estat històricament mers agregats residencials sinó instàncies importants a escala social i econòmica.
Lladrós (2010). Oriol Beltran
família? ¿Per què els espais que no van permetre en el passat
la pràctica de l’agricultura, aquells on s’estenen els boscos i
els prats, pertanyien de manera col·lectiva als veïns dels pobles,
no han estat privatitzats i són qualificats encara avui com
a comunals? Els arguments de caràcter funcional s’identifiquen
aquí com els més plausibles. Així, mentre que en el primer cas els
grups domèstics (les cases) estaven en principi facultats per dur
a terme l’aprofitament intensiu que implicava l’agricultura, l’apropiació
col·lectiva de les muntanyes permetia recolzar la gestió en
comú d’uns recursos que eren explotats de forma extensiva.
La casa conformava la principal entitat en els àmbits econòmic
i social. Així, no només era la titular dels béns patrimonials (els
edificis, les finques i el bestiar) i una unitat de treball, conjunt
sinó que assumia també un gran protagonisme en la socialització
i la cura dels seus membres. Però, alhora, les cases
pirinenques s’articulaven entre si formant pobles i administraven
d’una manera col·lectiva els recursos que compartien.
La rellevància que ha tingut tradicionalment la casa en el món
rural es relaciona amb el seu pes en la identitat personal i la
projecció que té a l’interior de la comunitat local. En el cas de
les comarques pirinenques, però, i com també passa en altres
regions d’alta muntanya, els grups domèstics no eren completament
autònoms: la seva mateixa viabilitat requeria una forta
articulació amb altres entitats equivalents per poder fer front
a l’aprofitament dels recursos de la muntanya. Els pobles, en
aquest context, no constituïen mers agregats de cases, simples
nuclis residencials, sinó que eren entitats polítiques que
desenvolupaven unes funcions econòmiques i socials de primer
ordre.
Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
107

Persones i activitat econòmica
El predomini de la propietat comunal en alguns termes
municipals dels Pirineus, especialment rotund en els llocs
més enlairats, afavoreix una lectura idealitzada del passat
on els pobles haurien constituït presumiblement instàncies
d’un cert col·lectivisme econòmic. L’etnografia dels llocs on
l’aprofitament comunal manté avui tota la seva vigència i funcionalitat,
així com la recerca històrica, contribueixen a una
lectura més plausible de les implicacions d’aquesta forma
d’apropiació. D’acord amb això, la titularitat col·lectiva d’una
part important dels recursos no s’ha d’entendre com a associada
a una identitat en la presa de decisions i els objectius
econòmics en l’àmbit local, sinó com un marc que permet
una articulació efectiva de les explotacions familiars per fer
front, sobretot, a certs requeriments en què la seva intervenció
per separat esdevé ineficaç. Així, davant l’operativitat
i la capacitat del grup domèstic per atendre les necessitats
generals de les seves finques agrícoles, l’aprofitament de les
pastures estivals en partides situades a molta distància dels
llocs de residència, especialment quan cada casa podia tenir
molt pocs caps de bestiar, resultava més operatiu i rendible
a partir d’una coordinació amb la resta de veïns. La formació
de ramats amb els animals de les diferents cases (i no pertanyents
a tot el poble d’una manera col·lectiva) i la contractació
en comú dels pastors per fer-se’n càrrec van ser fórmules
usuals als pobles pirinencs fins a la davallada generalitzada
de les explotacions agropecuàries domèstiques.
La gestió conjunta dels aprofitaments ramaders no era l’única
dimensió de l’organització econòmica local. L’administració
dels recursos forestals i la creació i manteniment de determinades
infraestructures d’ús comú (com ara camins, passeres
o abeuradors pel bestiar) havien estat altres capítols
importants que recolzaven igualment la propietat comunal de
les muntanyes. L’organització comunal afavoria alhora la coordinació
i una sincronització de les actuacions domèstiques
a l’interior de cada terme.
L’actuació econòmica de la comunitat local no responia a
una mera projecció de determinats valors morals dels seus
membres (com la seva generositat i altruisme), sinó que
configurava un sistema polític clarament regulat en què la
participació dels veïns estava subjecta a un sistema de drets
i obligacions. Entre els beneficis de la pertinença al comú de
veïns, i més enllà de participar de l’organització col·lectiva de
la ramaderia estival, cal comptar amb l’accés als béns de titularitat
comunal: la pastura mateixa per alimentar el bestiar,
però també la possibilitat de segar herba als prats de muntanya,
fer fulla, tallar fusta per realitzar obres de construcció i
manteniment, fer llenya o disposar d’aigua de reg. Els veïns
solien tenir igualment preferència en la subhasta dels serveis
locals (com la taberna, el molí o la serradora) per ocupar-se
en l’explotació forestal, fer artigues o adquirir erms, i es beneficiaven
de les infraestructures locals.
A partir de l’època moderna, el funcionament d’aquest sistema
polític va quedar reflectit per escrit en forma d’ordenances
locals (i sovint ha arribat fins als nostres dies a través
dels hàbits tradicionals), on, més enllà dels preceptes que
regulaven la vida local, s’hi preveien sancions per a aquells
que les incomplissin. Totes dues coses (la codificació de les
normes i les penalitzacions) confirmen la dimensió potencialment
conflictiva de l’acció individual i la necessitat de preservar
els interessos col·lectius d’aquesta amenaça davant
les interpretacions idealitzades de la sociabilitat local.
Hi ha dos aspectes d’aquests reglaments que permeten
clarificar la natura del sistema polític descrit. Fins a la implantació
de l’administració municipal, el veïnatge no era un
estatut merament associat a la residència i dependent de la
iniciativa individual, sinó que constituïa una categoria jurídica
nítidament regulada. A les comunitats pirinenques, la
transmissió hereditària era la principal forma d’accés que es
contemplava, tot i que estava també prevista la possibilitat
d’adquirir la categoria de veí sota determinades condicions.
Aquestes dues vies d’accés podien donar lloc a una diferenciació
interna significativa, com indiquen les recerques fetes
en relació amb les universitats araneses, on els membres de
les anomenades “cases noves” tenien uns drets limitats i una
posició subalterna davant l’estatut dels veïns pertanyents a
les “cases velles” (Sanllehy, 2007). En segon lloc, els drets
i els deures associats al veïnatge es distribuïen i es comptabilitzaven
a partir dels grups domèstics i no individualment.
D’acord amb això, la participació dels individus en els òrgans
polítics locals o en les convocatòries de treball veïnal, per
exemple, responia a la qualitat que tenien com a representants
de les seves cases i no a títol personal. Així doncs, més
enllà del seu caràcter corporatiu, l’univers social i polític associat
a la propietat comunal podia encobrir una desigualtat
significativa.
El balanç de les ordenances locals quant a la gestió ambiental
contradiu també la interpretació habitual que associa
la propietat comunal a un ús immoderat dels recursos. La
recerca històrica i etnogràfica sobre els comunals coincideix
a afirmar que les normes locals establien límits de caràcter
temporal quant al tipus de recursos i el grau d’aprofitament
permès en cada cas, com a resposta als requeriments que
imposava la seva explotació ordenada i sostenible. Així, per
exemple, els capítols de vila o les ordenances locals dels pobles
pirinencs contemplaven uns calendaris detallats on s’establia
l’inici i la fi de la temporada estival, però que fixaven alhora
els desplaçaments dels ramats per les diferents partides
del terme. Aquests recorreguts prenien en consideració la
formació gradual de les pastures, la càrrega a què se les sotmetia,
les necessitats alimentàries i la capacitat de moviment
dels diferents tipus de bestiar, i facilitaven, en alguns casos,
el lloguer de les herbes sobrants en favor d’altres ramats.
Per contra, la seva contribució adquiria un caràcter obligatori.
Habitualment, els veïns havien de participar en les convocatòries
de treball comunal (i, en alguns pobles, assistir
als pastors per torn) i fer les aportacions que s’exigissin per
sufragar el pressupost veïnal. Les finques particulars també
estaven subjectes a determinades servituds, com si es “comunalitzessin”
temporalment, associades a la circulació del
bestiar per l’interior del terme.
Les ordenances també podien contemplar restriccions pel
que fa als drets d’aprofitament de determinats recursos. La
facultat d’abastir-se de llenya als boscos de titularitat comunal,
per exemple, solia quedar limitada als arbres caiguts,
a aquells exemplars que creixien en determinades partides
i/o a certes espècies. Aquesta regulació permetia reservar la
fusta d’una millor qualitat per a altres usos (en especial, la
construcció o la seva venda), però contemplava alhora la ne-
108
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

cessitat de garantir la regeneració dels boscos. Les regulacions
podien afectar també el grau d’aprofitament permès.
En les pastures comunals, s’havia establert un nombre màxim
pel que fa als caps de bestiar que podia introduir gratuïtament
cada veí, i s’atorgava un tracte diferent als animals
que excedien d’aquesta quota. Més habitualment, però, les
cases pirinenques podien dur durant l’estiu a les muntanyes
del comú tants animals com estiguessin capacitades per
mantenir amb els seus propis recursos durant la resta de
l’any. Amb això, darrere un aprofitament que era en aparença
igualitari, aquells que tenien capacitat per practicar la
transhumància a les terres baixes o els que dallaven prou
herba als seus prats per poder alimentar el bestiar durant
els llargs mesos d’hivern podien, en realitat, beneficiar-se
més dels recursos apropiats en comú, mentre que la resta
quedaven limitats en disposar d’un patrimoni més exigu.
Tot i que les diferències entre aquestes restriccions responen
en bona mesura a l’abundància de cada recurs, la
seva capacitat de càrrega o l’existència d’altres alternatives
d’aprofitament (especialment, una explotació de caràcter
comercial), és significatiu que els drets comunals estaven
sempre limitats a la satisfacció de les necessitats dels veïns
i excloïen d’una manera expressa els usos lucratius, que
quedaven reservats, quan era el cas, a la comunitat local en
el seu conjunt.
Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
109

Polítiques territorials modernes
Més enllà de la diversitat de les seves concrecions locals, així
com dels efectes produïts pels processos històrics en cada
cas, l’ordenament comunal dels territoris pirinencs va bastir-se
a l’alta edat mitjana i va tenir una vigència plena fins
a finals de l’època moderna. A partir del segle XIX, la construcció
de l’estat liberal en detriment de les jurisdiccions de
l’antic règim comportarà als Pirineus la fi del predomini de les
instàncies locals en la gestió dels recursos productius i de la
propietat comunal de les muntanyes.
A mitjans de segle, l’Estat espanyol emergent va impulsar,
d’acord amb el model postrevolucionari francès, una reestructuració
radical del territori nacional amb l’objectiu d’establir
una administració basada en els principis de l’eficiència i la
racionalitat (Burgueño, 2000; Del Moral, Pro i Suárez, 2007).
La creació i estandardització dels municipis com a nivell institucional
bàsic sobre el terreny va constituir la primera onada
del procés de territorialització impulsat per l’Estat, un procés
orientat per l’expansió progressiva de la seva jurisdicció sobre
les zones perifèriques de la nació i que s’estendrà fins al present
per mitjà de diferents campanyes de polítiques públiques.
Els criteris utilitzats per atorgar l’estatut de municipi atenien
a aspectes com les dimensions demogràfiques de les entitats
locals, la connectivitat amb els mercats o la viabilitat econòmica.
Només aquelles localitats que complien amb aquests
requisits van assolir el rang de districte municipal i van esdevenir,
d’aquesta manera, beneficiàries potencials dels serveis
públics. Les poblacions més petites no van obtenir aquest reconeixement
jurídic. Els habitants dels pobles situats als vessants
més enlairats es van veure forçats a desplaçar-se fins al
fons de les valls per poder satisfer les seves necessitats: en
no tenir un accés directe als serveis bàsics, havien de desplaçar-se
a les localitats més grans per adquirir subministraments,
escolaritzar els fills, fer tota mena de tràmits legals,
aconseguir aliats o fins i tot per aparellar-se.
Persones i activitat econòmica
Les polítiques públiques contemporànies han contribuït al despoblament de l’alta muntanya. Buseu (2006). Ismael Vaccaro
110
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

El cas del Pallars Sobirà proporciona una bona base empírica
per analitzar el procés de territorialització modern
a les comarques pirinenques i les seves conseqüències
(Beltran i Vaccaro, 2014). Les primeres entitats locals
reconegudes per l’administració de l’Estat a principis del
XIX prenien com a referència les jurisdiccions històriques
i van assolir la xifra de 106 districtes. La implementació de
la Llei Municipal del 1845 reduïa a 33 el nombre de municipis
pallaresos. Els mateixos objectius de modernització
i eficàcia van ser igualment esgrimits en els processos de
reforma de l’administració local del segle passat, especialment
arran dels canvis demogràfics dels anys seixanta.
Les agregacions fomentades per l’Estat (en realitat, imposades
a través de mitjans coercitius) perseguien una
simplificació progressiva del mapa municipal i van afectar
molt especialment les comarques de muntanya. Al Pallars
Sobirà, el nombre de municipis va quedar reduït l’any
1976 a un total de quinze.
Tot i perseguir la modernització administrativa i la racionalització
dels serveis públics, els resultats d’aquestes
campanyes es tradueixen actualment en l’existència, justament,
d’una estructura administrativa
molt poc regular i coherent. Així, davant les primeres demarcacions
que contemplaven dins d’una mateixa entitat
les muntanyes pertanyents a una comunitat local, la immensa
majoria dels municipis actuals són el resultat de
processos d’integració (per fusió o agregació) i comprenen
diferents pobles i pertinences.
Termes municipals del Pallars Sobirà (1811-1976)
A mitjan segle XIX, l’Estat va impulsar una nova onada de
territorialització: les campanyes de desamortització (que a
les zones de muntanya van concretar-se en l’anomenada Llei
Madoz del 1855 i es van desenvolupar fins a finals d’aquesta
centúria). La desamortització pretenia introduir les terres considerades
com a improductives, mitjançant la seva expropiació
prèvia, en el mercat de béns arrels. A l’Alt Pirineu, aquest procés
afectaria especialment la propietat comunal, que s’estenia
en aquell moment per una gran part del territori (Gil, 2000;
Iriarte, 2002a). Per als liberals de l’època, les formes de gestió
dels recursos que no estaven basades en la propietat privada
resultaven ineficients i havien de modificar-se. Al mateix
temps que intervenia el conjunt del territori nacional, reconfigurant
l’estructura de la propietat i homogeneïtzant les seves
formes, aquesta política assignava al mateix Estat la capacitat
i la legitimitat polítiques que fins llavors havien gaudit d’altres
instàncies de poder (comunitats locals, noblesa i ordes religiosos).
La defensa de l’interès nacional serà, en aquest context,
el principal argument usat per l’Estat per justificar les seves
actuacions (Vaccaro, 2005).
El procés desamortitzador pretenia afavorir la venda a particulars
de les forests afectades, però la majoria dels expedients
van acabar amb una exempció a la privatització. A banda de la
importància dels boscos i les pastures per satisfer les necessitats
de la població local, la seva funcionalitat ambiental en la
contenció de l’erosió i el manteniment dels cicles hidrològics
va ser un argument rellevant per aconseguir l’exceptuació. La
majoria de les muntanyes pirinenques van ser declarades com
a forests d’utilitat pública i van quedar incorporades al patrimoni
de les entitats municipals. Aquelles que no van escapar
a la subhasta (perquè generaven en aquell moment uns rendiments
considerats com a lucratius o no se’n va poder acreditar
la titularitat veïnal) van ser adquirides per grups de veïns.
A través d’aquest procés, encara que moltes de les antigues
forests comunals van ser restituïdes formalment als pobles
perquè la població local pogués continuar beneficiant-se’n, havien
deixat de pertànyer als veïns en transferir-se’n la titularitat
al primer nivell administratiu de l’Estat i quedar sota la tutela
dels ajuntaments. El pes que manté avui la propietat pública a
Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
111

Persones i activitat econòmica
La implantació massiva d’àrees protegides conforma la darrera onada de les polítiques de territorialització a l’alta muntanya. Pastures al Parc Nacional
d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (2010). Oriol Beltran
les comarques de l’Alt Pirineu deriva, per tant, de la potestat
que s’atribueix l’Estat sobre uns béns que durant segles havien
estat propis de les comunitats locals. Reflecteix, en definitiva,
la importància històrica de la propietat comunal a les muntanyes
d’aquesta regió.
La referència al Pallars Sobirà permet avaluar l’efecte d’aquests
processos en un cas concret, encara que les dades disponibles
només permeten fer-ne una valoració aproximativa. En el conjunt
de la comarca, la propietat comunal s’hauria estès a l’inici
de les campanyes desamortitzadores per un 80% del territori
(a l’entorn d’un 40% a la meitat sud i per sobre del 90% a les
valls altes). Les forests catalogades d’utilitat pública (exceptuades
i assignades als municipis) representarien un 45% de la
superfície comarcal, mentre que prop d’un 9% del territori va
ser adquirit per veïns a través de la constitució de societats de
propietaris.
Des de principis del segle passat, i en diferents fases successives,
el Cos d’Enginyers Forestals promourà una altra campanya
fèrria d’expropiacions. La creació del Patrimoni Forestal
de l’Estat donarà pas a la tercera onada de la transformació
territorial moderna a Espanya. El desenvolupament de les infraestructures
hidrològiques generava una gran preocupació
per la desforestació que amenaçava l’eficiència dels embassaments
i va promoure l’expropiació de milers d’hectàrees a tota
la serralada (Gómez, 1992). En aquest context, els usos tradicionals
del territori van ser qualificats pels tècnics com a perjudicials
i considerats com els causants principals de l’erosió.
Les superfícies confiscades van ser excloses en la major part
dels casos dels aprofitaments locals i la seva gestió, posada a
mans de les institucions governamentals.
Un altre cop, l’Estat enfortia la seva legitimitat per limitar els
drets locals al·legant raons d’interès nacional i l’existència d’un
112
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

patrimoni col·lectiu a tot el país. En realitat, malgrat erigir-se
en defensor de les necessitats del conjunt de la ciutadania
(i basar-se en arguments tècnics), la seva actuació responia
cada cop més als interessos i els punts de vista dels grups
socials urbans, aquells que tindran també un pes més gran en
l’opinió pública. Per contra, les famílies que vivien i es beneficiaven
de les forests expropiades es van veure obligades a
emigrar en direcció a les localitats situades als fons de les valls
o als centres urbans. Molts dels que no es van veure afectats
directament per les expropiacions van perdre igualment els
seus aliats, col·laboradors i amics, la i això va afectar les possibilitats
de la seva reproducció social. Arran de la desamortització
i la formació del patrimoni forestal, grans extensions de
les comarques de muntanya es van transformar en propietats
públiques i van quedar despoblades.
Al Pallars Sobirà, l’Estat és avui el titular d’una de cada set hectàrees,
que cal sumar a les que corresponen al patrimoni municipal.
Aquest pes és especialment significatiu als municipis
de menys altitud, d’acord amb les expropiacions destinades
a limitar els aprofitaments veïnals i a promoure la repoblació
forestal. En altres casos, les finques de titularitat estatal provenen
de compres efectuades a particulars i procedeixen de
l’antiga propietat senyorial existent a la comarca.
Com a resultat de la seva història recent i de les polítiques de
territorialització esmentades, els Pirineus actuals es caracteritzen
per una baixa densitat demogràfica, la concentració de la
població en un nombre limitat de localitats, l’absència d’habitants
permanents a les zones més altes i unes masses forestals
exuberants i en expansió. Aquestes característiques acabarien
atraient una última etapa de les polítiques territorials desplegades
en l’època contemporània que consistien en la implantació
massiva d’àrees protegides. El sòl públic acumulat al llarg de
les etapes prèvies del procés d’expansió territorial de l’Estat va
actuar com a nucli de l’esforç conservacionista desenvolupat
les últimes dècades del segle passat. En aquest nou capítol del
procés de territorialització, la conservació, associada a l’ideari
ecologista, serà l’argument que articularà la governamentalitat
del territori mitjançant la reordenació de la població i d’una part
significativa de l’espai regional (Vaccaro i Beltran, 2007).
Comarca
Superfície protegida a l’Alt Pirineu i Aran
Extensió (ha)
Tot i que la primera figura de protecció de la natura que es
declara a Catalunya és el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany
de Sant Maurici, creat pel general Franco l’any 1955, a cavall
entre el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, és sobretot des de
mitjan anys vuitanta que es desplegaran de forma generalitzada
els parcs i les reserves a tot l’Alt Pirineu. L’auge de les polítiques
de conservació en aquestes comarques (on avui assoleixen
un 47% del conjunt del territori, però fins a un 70% en
alguna comarca i més d’un 90% en determinats municipis) no
pot atribuir-se només a una preocupació per l’estat del medi
ambient ni al desplegament de l’administració autonòmica. El
complex format per un parc nacional, dos parcs naturals, tres
reserves nacionals de caça i diverses reserves naturals i espais
d’interès natural es recolza clarament en la titularitat pública
d’una gran part del territori de l’alta muntanya, el despoblament
i la manca general d’activitat productiva, i és un element
fonamental de la reconversió de la regió en un espai destinat
al lleure i el turisme
D’acord amb els arguments emprats en cada cas, les tres últimes
fases de les polítiques de territorialització promogudes
per l’Estat (que descansaran en la implantació prèvia de l’administració
local) es legitimaran respectivament a partir de les
afirmacions següents: primer, que els comunals no estaven
afavorint un bon ús dels recursos existents; segon, que les
pràctiques agràries tradicionals eren perjudicials per als processos
ecològics del territori, i, tercer, que la biodiversitat ha
de ser protegida per instàncies no locals, com els parcs i les
reserves. Els tres casos donaran lloc a una intervenció externa
que es justifica per la idea que la gestió local no és vàlida per
motius econòmics o ambientals. En aquest context, les raons
de caràcter nacional i d’origen urbà es prioritzen davant dels
usos locals i regionals. Aquests canvis estan nítidament associats
a una expansió progressiva de la jurisdicció de l’Estat
envers les zones perifèriques de la nació. El model territorial
modern, com a producte d’una profunda genealogia històrica
de les polítiques públiques, es caracteritzarà per l’aplicació de
l’anomenada administració racional controlada per l’Estat central
(burocratització), l’externalització de la gestió (en termes
tant dels agents com dels mateixos objectius) i l’ús de la ciència
com a argument legitimador (Santamarina i Beltran, 2016).
Xarxa Natura
2000 (2014)
PEIN (2016) %
Alt Urgell 144.751 48.641 49.018 33,9
Alta Ribagorça 42.687 20.449 20.922 49
Val d’Aran 63.360 35.837 37.463 59,1
Cerdanya 54.669 20.206 20.578 37,6
Pallars Jussà 134.308 45.650 46.220 34,4
Pallars Sobirà 137.794 85.870 95.672 69,4
Total Alt Pirineu i Aran 577.569 256.653 269.873 46,8
Persones i activitat econòmica
Font: Institut d’Estadística de Catalunya (https://www.idescat.cat/)
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
113

Persones i activitat econòmica
Els aprofitaments pastorals han afavorit la continuïtat de la gestió col·lectiva de la muntanya. Port de Cabús (2012). Oriol Beltran
114
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
115

L’estatut de les muntanyes
La concreció dels processos de transformació impulsats per
l’Estat en el curs dels dos últims segles ha donat lloc a una
gran diversitat de situacions, i fins i tot a un cert pluralisme
jurídic als llocs on se superposen configuracions diferents.
D’una manera general, la titularitat de les muntanyes de l’Alt
Pirineu, dels antics comunals, adopta avui les formes següents:
la propietat pública dels municipis, la propietat pública
de l’Estat, les forests pertanyents a societats de propietaris i
les que romanen a mans de particulars. No obstant això, factors
com el manteniment de drets i les servituds dels antics
pobles, la diversitat dels estatuts de les societats o l’existència
d’enclavaments, junt amb els efectes de la pèrdua de valor dels
antics drets veïnals i el despoblament, entre d’altres, conformen
un panorama complex.
Així doncs, la renovació actual de l’interès pels comunals s’emmarca
en un context que afavoreix tota mena d’interpretacions
i expectatives. Els mateixos actors o altres de diferents (com
ara els residents arribats amb les noves activitats econòmiques
i els veïns que mantenen els seus usos tradicionals, els polítics
locals i els tècnics conservacionistes) poden emprar el terme
comunals per referir-se a situacions que són diverses. L’exercici
d’aclariment que reclama l’anàlisi de les transformacions
contemporànies no resol d’una manera definitiva l’estatut de
les muntanyes (la seva pertinença i el sistema de drets a què
estan subjectes), però contribueix a subratllar-ne la naturalesa
política. Així, tant la situació actual com el desenvolupament
futur dels antics comunals estan subjectes a la correlació de
forces entre els actors implicats, els seus projectes i les seves
capacitats. La viabilitat de la seva actualització passa abans per
identificar els nous contextos socials, econòmics i ambientals
per formular llargues consideracions basades en arguments
històrics o jurídics.
Una gran part de les antigues pertinences comunals van quedar
adscrites als municipis arran del procés desamortitzador
(un 53% de la superfície comarcal, en el cas del Pallars Sobirà).
Malgrat que, d’acord amb els seus objectius, l’Estat va
expropiar-les inicialment, diversos factors hi van contribuir
perquè no passessin a mans de particulars: la manca d’interès
dels potencials compradors per la baixa productivitat dels
terrenys, la resistència local a la tramitació dels expedients i la
valoració creixent de les funcions ambientals de les forests. La
seva inclusió en el Catàleg de Forests d’Utilitat Pública, associada
en molts casos amb la identificació de la importància que
tenien pel sosteniment econòmic dels veïns, va comportar que
se n’assignés l’administració als ajuntaments.
Persones i activitat econòmica
116
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Com a situació més
freqüent, una gran
part de les muntanyes
de titularitat
municipal són avui
referides com a “comunals”.
L’expressió
és, no obstant
això, imprecisa i
contribueix a un alt
nivell de confusió.
D’una banda, l’estatut
atorgat a aquestes
forests en el nou
context va afavorir
el manteniment dels
aprofitaments tradicionals
en benefici
dels veïns. Sovint,
aquests encara van
poder gaudir durant
dècades d’una
autonomia relativa
en la gestió dels
recursos per a la
satisfacció de les seves
necessitats (Iriarte,
2002b; Pipió,
2003). L’assignació
de la titularitat als
municipis, no obstant
això, atorgava
formalment la capacitat
política sobre
els recursos locals
als ajuntaments. Els
comuns de veïns
perdien, d’aquesta
manera, les seves
antigues atribucions al mateix temps que la vinculació del veïnatge
a la residència trencava amb el caràcter corporatiu que
havien mantingut les comunitats locals fins a finals de l’època
moderna (Bringué, 2003).
L’establiment de l’administració local i els diferents canvis en
el mapa municipal afegeixen una notable complexitat a les
muntanyes assignades als ajuntaments. La primera delimitació
de les demarcacions locals va basar-se en els territoris
apropiats i gestionats per les diferents entitats de població. Cal
tenir present, no obstant això, que fins a la constitució moderna
de l’Estat els drets sobre els recursos no estaven regits per
una codificació homogènia a tot el país, sinó que responien
sobretot a criteris de funcionalitat ecològica. L’existència de
drets temporals, el reconeixement de pactes per regular usos
compartits entre poblacions veïnes o la mateixa manca de continuïtat
territorial dels espais apropiats van encaixar malament
amb la racionalització jurídica i administrativa que es volia implementar.
Els termes establerts a mitjan segle XIX van ser
objecte, per aquest motiu, de nombrosos litigis i van acabar
contemplant un elevat
nombre d’enclavaments.
La simplificació de
l’administració local
de finals dels anys
seixanta imposarà
també nous canvis.
Molts pobles que
s’havien beneficiat
i gestionat com a
pròpies les muntanyes
de titularitat
municipal passaven
a integrar-se a altres
en noves entitats locals.
Els processos
de fusió i agregació
comportaven la integració
dels antics
béns patrimonials
(amb l’excepció dels
pocs pobles que
aconseguiran ser
reconeguts com a
entitats municipals
descentralitzades).
Més enllà de la nova
situació legal, en alguns
llocs van mantenir-se
els aprofitaments
anteriors de
cada poble, mentre
que en altres s’acabaria
promovent
una gestió conjunta.
Les característiques
de les forests
(sobretot la rendibilitat dels seus aprofitaments potencials) i
de les explotacions locals (en uns anys de forta davallada demogràfica
i amb un declivi important de l’activitat agropecuària)
afegiran nous elements de diferenciació.
De resultes del procés històric, la titularitat de les forests està associada avui a formes d’ús i gestió
molt diverses. Farrera (2010). Oriol Beltran
La municipalització dels antics comunals ofereix un balanç
contradictori. D’una banda, pot interpretar-se com una solució
que adapta i dóna continuïtat a les modalitats locals
d’aprofitament i de gestió dels recursos. De fet, molts usos
contemporanis responen a un manteniment pel costum de
pràctiques històriques que fins i tot havien estat codificades
en capítols i ordenances locals. De l’altra, el desplegament
de l’administració municipal representa una ruptura decisiva
amb la situació anterior, amb una pèrdua de la capacitat política
dels veïns en favor dels òrgans de gestió i representació
establerts per l’Estat.
Les muntanyes pertanyents a l’Estat com a titular directe
provenen de les expropiacions i les compres realitzades per
aquest en diferents moments del segle passat (en detriment,
Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
117

sovint, del patrimoni municipal). La seva distribució geogràfica
és irregular, d’acord amb els llocs on va focalitzar-se la política
forestal. Igualment, en el curs del temps han estat subjectes a
diferents formes de gestió: unes actuacions més expeditives
als llocs on s’havien concentrat més interessos (intervencions
per a la correcció de barrancs, de repoblació o d’explotació
forestal intensiva), emparades en l’interès general i a mans de
tècnics, davant una major tolerància en la resta, on es prioritzarien
els aprofitaments locals amb una situació poc diferent a
la de les muntanyes municipals. El patrimoni forestal de l’Estat
(administrat avui per la Generalitat de Catalunya) representa
un 13,6% de la superfície en el cas del Pallars Sobirà.
Les forests que, en el context de la campanya desamortitzadora,
no van poder eludir l’expropiació van ser adquirides
per grups de veïns que fins llavors se n’havien beneficiat
per la seva condició de comunals. Davant de l’amenaça de
perdre l’accés als béns productius que reportaven (especialment
els necessaris per al manteniment de l’activitat
pastoral), van presentar-se col·lectivament a les subhastes
corresponents. En algunes ocasions, la titularitat va passar
al conjunt dels veïns per formar una comunitat de propietaris
amb interessos equivalents entre ells (d’acord amb
el dret germànic). En altres, es va constituir una societat
de propietaris integrada només per aquells que en el seu
moment van intervenir en la compra i d’acord amb el seu
grau de participació (una entitat regida pel dret romà). Malgrat
tot, tant en un cas com en l’altre, els antics comunals
van convertir-se en propietats de titularitat privada com a
mecanisme dirigit, paradoxalment, a mantenir el seu aprofitament
col·lectiu, encara que restringit als socis, que actuaven
de manera individual (i no com a representants de les
seves cases respectives) (Espiau, 2001).
Les societats de propietaris presenten una relativa diversitat
de situacions. Les condicions fixades en el moment que s’estableixen
van ser específiques en cada cas, amb diferències en
relació tant amb el règim intern com en la regulació de l’estatut
dels socis (l’adquisició, pèrdua i transferència dels drets
corresponents). Al Pallars Sobirà, les forests que es troben
actualment en aquesta situació conformen un 12% del territori
de la comarca i es concentren en alguns municipis de les
capçaleres.
Les muntanyes pertanyents a particulars tenen una representació
molt reduïda en el conjunt de l’Alt Pirineu i provenen, en
la majoria dels casos, de la desamortització dels béns senyorials
i de l’església. D’acord amb aquest procés, la seva privatització
no va implicar sempre la supressió de les servituds
veïnals prèvies, i moltes s’han mantingut vigents fins al declivi
dels aprofitaments agropecuaris i forestals.
Arran del procés polític dels últims dos-cents anys, la titularitat
de les muntanyes de l’Alt Pirineu obliga a qüestionar que es
pugui establir una distinció clara entre les diferents fórmules
jurídiques existents. Factors com els canvis en els usos dels
recursos naturals, en el poblament i la composició de la població
local, però també les alteracions en les demarcacions
administratives o el reconeixement i actualització dels usos i
les servituds, contribueixen a incrementar la diversitat de situacions
i una manca de consens en relació amb la seva interpretació.
Cal destacar, en tot cas, que la implementació de
les polítiques territorials modernes ha suposat la substitució
de l’antiga centralitat de què havia gaudit històricament la comunitat
local (l’àmbit d’allò que és col·lectiu) en favor d’una
primacia de l’oposició entre el que és particular i el que és
públic, i l’atribució d’aquest darrer a l’Estat.
Persones i activitat econòmica
118
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

La vigència dels comunals
Els comunals han tornat a ser objecte d’interès els últims
anys a les comarques de l’Alt Pirineu. Els nous usos assignats
a les zones de muntanya, associats fonamentalment al
turisme i la conservació, junt amb la relativa recuperació demogràfica
registrada els últims vint anys, han contribuït a
identificar el potencial que poden oferir les antigues forests
d’aprofitament veïnal. De fet, una bona part dels nous aprofitaments
(com ara les estacions d’esquí o les àrees protegides)
s’estenen pels antics comunals. El Pallars Sobirà, on
aquest protagonisme s’ha traduït en dues línies d’actuació
diferents, proporciona també aquí un bon cas d’estudi per
mostrar aquest procés.
Els aprofitaments turístics pirinencs s’han implantat als antics comunals. Ovelles a l’estació d’esquí de Llessui (2014). Oriol Beltran
Des d’un punt de vista institucional, hi ha hagut diverses accions
orientades a clarificar la condició jurídica dels aprofitaments
locals. A escala local, els municipis de Llavorsí i Esterri
de Cardós han fet un esforç per actualitzar i formalitzar el
complex de drets i deures relacionats amb les seves forests
patrimonials. Les ordenances aprovades per aquests dos municipis
estableixen normes per regular el caràcter dels aprofitaments
(de forma col·lectiva, per lots o mitjançant subhasta,
segons els recursos), a la vegada que fixen les condicions (de
vinculació i arrelament o de permanència) que han de satisfer
els veïns per esdevenir-ne beneficiaris. Més enllà dels usos
tradicionals relatius a les pastures, la llenya i la fusta, que afecten
avui un reduït nombre de persones, aquests reglaments
contemplen també nous recursos, com l’energia elèctrica resultant
de la instal·lació de centrals hidràuliques als seus termes,
l’ús turístic de les pistes forestals o la recol·lecció de
bolets. Malgrat el seu caràcter incipient, aquestes experiències
apunten a una línia de treball interessant que pot generar un
efecte demostratiu per a la resta de municipis.
L’administració autonòmica, per la seva banda, ha emprès algunes
iniciatives per donar suport a aquesta demanda d’actualització.
Un any abans de declarar el Parc Natural de l’Alt
Pirineu, el Departament de Medi Ambient va organitzar un
seminari que, amb el títol Què en farem, dels comunals?, va
convocar diferents actors (investigadors, responsables municipals
i ramaders) per proposar una reflexió oberta sobre
el futur dels comunals a la comarca (Lo Pi Negre i Marugán,
2003). Arran de les conclusions d’aquesta trobada, l’Institut per
al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA)
ha efectuat un inventari exhaustiu de les antigues forests comunals
de l’Alt Pirineu, una reconstrucció cartogràfica dels termes
Persones i activitat econòmica
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
119

històrics al Pallars Sobirà (que s’ha ampliat enguany a l’Alta Ribagorça)
i ha organitzat dues jornades monogràfiques sobre el tema
(Burgueño, 2018; Placencia, 2008; Viñas et al., 2016).
Les conclusions elaborades a partir d’aquest esforç coincideixen
a subratllar l’oportunitat que representen els comunals
per a una administració participativa. D’acord amb aquestes,
la necessitat de clarificar la situació jurídica dels béns afectats
(molts municipis no disposen d’inventaris patrimonials), la
correspondència entre les entitats de població i les forests comunals,
així com els potencials beneficiaris dels drets veïnals,
són aspectes que s’haurien de resoldre actualitzant-los cas per
cas i no promovent canvis legislatius de caràcter general.
En paral·lel a aquestes accions institucionals, alguns grups
emergents han començat a reivindicar una recuperació de
l’antiga organització comunal com a forma de governança. La
participació directa dels veïns en la presa de decisions s’identificaria,
en aquest context, com a una fórmula associada als
antics consells locals que permetria una aplicació substantiva
del principi de subsidiarietat. Les convocatòries de treball en
comú efectuades des del 2016 per l’Ajuntament de Soriguera
són expressives del caràcter alternatiu que s’atribueix avui a
la gestió comunal. A banda del destí dels ingressos generats
pels béns patrimonials del municipi i de la mateixa participació
política, la recuperació del treball veïnal per la millora de
les infraestructures locals pretén “recuperar aquelles maneres
de fer més antigues de cada poble, on els veïns i les veïnes col·
laboraven i es coordinaven per mantenir els pobles i fer aquells
treballs de manera conjunta, ja que aportaven un benefici comú”.
Malgrat el seu caràcter incipient i puntual, la iniciativa suposa una
reivindicació dels comunals no limitada als drets veïnals sobre els
recursos i contempla, a més, les obligacions amb la comunitat
local com un aspecte fonamental de la vida en comú.
Conclusions
Persones i activitat econòmica
A les comarques catalanes de l’Alt Pirineu, les demandes, les accions i les
expectatives sorgides els últims anys al voltant dels béns comunals i les seves
formes de gestió són símptomes clars de la seva vigència. L’existència d’àmplies
zones d’aquest territori de muntanya subjectes a formes d’apropiació i
administració col·lectiva no constitueix un mer resultat de les circumstàncies
històriques ni la traducció institucional d’un antic col·lectivisme. L’abast de la
titularitat veïnal a les partides forestals i pastorals de les forests de la regió ha
d’interpretar-se com a indissociable del predomini de la propietat privada a les
terres cultivables i el bestiar. En aquest context, els comunals van contribuir
durant segles a resoldre de manera col·lectiva una part important dels requisits
necessaris per a la viabilitat de les explotacions agropecuàries de caràcter
familiar, les cases. La mateixa pervivència d’aquest patró, més enllà de les
reformes polítiques iniciades al segle XIX i la penetració del mercat en aquestes
zones situades a la perifèria del territori nacional, s’ha d’interpretar també
d’acord amb la seva pròpia funcionalitat.
Les recents demandes polítiques de transparència i participació estan contribuint
a identificar noves potencialitats dels béns comunals després de dècades
d’abandonament progressiu dels aprofitaments tradicionals i d’un procés sever
de despoblació. En qualsevol cas, com en el passat, la continuïtat de les formes
col·lectives de gestió del territori i els recursos naturals dependrà de la seva
funcionalitat en el nou context polític, social, econòmic i ambiental, una funcionalitat
que difícilment serà homogènia en el conjunt de la regió i que exigeix
una intervenció activa de tots els actors socials implicats.
120
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides

Bibliografia
BELTRAN, O.; VACCARO, I. (2014). Parcs als comunals. La patrimonialització de la
muntanya al Pallars Sobirà. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
BRINGUÉ, J. M. (2003). “Els béns comunals al Pallars Sobirà en el seu context
històric”. A: LO PI NEGRE; MARUGÁN, C. M. (coord.). Els béns comunals i la
gestió del territori al Pirineu català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 21-47.
IRIARTE, I. (2002b). “Derechos de propiedad y crisis de las economías pirenaicas.
Una visión a largo plazo”, Ager. Revista de Estudios sobre Despoblación y Desarrollo
Rural, 2:139-171.
LO PI NEGRE; MARUGÁN, C. M. (coord.) (2003). Els béns comunals i la gestió del
territori al Pirineu Català. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
BURGUEÑO, J. (2000). “La divisió territorial”. A: VILAGRASA, J. (ed.). Transformacions
territorials a Catalunya (segles XIX-XX). Lleida: Pagès, p. 239-265.
BURGUEÑO, J.; LASSO DE LA VEGA, F. (2002). Història del mapa municipal de
Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
BURGUEÑO, J.; MÒDOL, J. R. (2018). “Termes tradicionals als pobles de l’Alta
Ribagorça”. A: FUNDACIÓ DEL MÓN RURAL; INSTITUT PER AL DESENVOLUPA-
MENT I LA PROMOCIÓ DE L’ALT PIRINEU I ARAN. Els termes tradicionals dels
pobles de l’Alta Ribagorça i els béns comunals. Tremp: FMR i IDAPA, p. 11-55.
COLOM, E. (1994). Los bienes comunales en la legislación de régimen local. Madrid:
Tecnos.
DEL MORAL, J.; PRO, J.; SUÁREZ, F. (2007). Estado y territorio en España, 1820-
1930. Madrid: La Catarata.
ESPIAU, S. (2001). “La propietat de les muntanyes i les ‘societats de veïns’”. A:
VAQUER, A. (coord.). El dret privat del Pallars Sobirà. Barcelona: Generalitat de
Catalunya, p. 111-158.
GIL, X. (2000). La desamortització dels béns comunals al Pallars Sobirà. El cas de
Llessui. Tremp: Garsineu.
PIPIÓ, H. (2003). “Gestió i aprofitament dels béns comunals”. A: LO PI NEGRE;
MARUGÁN, C. M. (coord.). Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu
Català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 153-163.
PLACENCIA, J. (2008). Els béns comunals a l’Alt Pirineu i Aran. Estudi sobre la
situació i les perspectives dels espais comunals a les comarques de l’Alt Pirineu i
Aran. Tremp: Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran
(no publicat).
SANLLEHY, M.A. (2007). Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran (s. XVII-
XVIII). Dels usos comunals a la dependència econòmica. Tremp: Garsineu.
SANTAMARINA, B.; BELTRAN, O. (2016). “Heritage and Knowledge. Apparatus,
logic and strategies in the formation of heritage”, Anthropological Forum, 26
(4):397-414.
VACCARO, I. (2005). “Property Mosaic and State-making: Governmentality, Expropiation
and Conservation in the Pyrenees”, Journal of Ecological Anthropology,
9:4-19.
VACCARO, I.; BELTRAN, O. (2007). “Consuming space, nature and culture: patrimonial
discussions in the hyper-modern era”, Tourism Geographies, 9 (3):254-
274.
Persones i activitat econòmica
GÓMEZ, J. (1992). Ciencia y política de los montes españoles (1848-1936). Madrid:
Icona.
IRIARTE, I. (2002a). “Common lands in Spain, 1800-1995: persistence, change
and adaptation”, Rural History 13 (1):19-37.
VIÑAS, J. et al. (2016). Béns comunals. Un sistema d’organització del passat per
gestionar el present. Lleida: Fundació del Món Rural i Institut per al Desenvolupament
i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran.
Els comunals a l’alta muntanya. Dels usos pastorals a les àrees protegides
121

Educar, educar-nos, educar-se
al món rural d’avui.
Mirades, dilemes i reptes.
Raül Manzano Tovar
rmanzan1@xtec.cat
Centre de Recursos Pedagògics
del Segrià de Lleida.
RESUM
Persones i activitat econòmica
L’educació en el món rural té un conjunt d’especificitats que cal tenir en compte. L’article pretén
fer una anàlisi de la situació actual a Catalunya partint de les veus de les persones protagonistes
d’arreu del país. El discurs es vehicula a partir dels set reptes d’un estudi recent de l’Observatori
d’Educació Rural de Catalunya amb què, escoltant les comunitats educatives i locals contrastades
amb els estudis d’escola rural actuals, es vehiculen propostes de futur. És necessari, però,
acudir, considerar i partir de la història recent. Es revisen primer les conclusions educatives del
Congrés del Món Rural de Catalunya del 2006. Es tenen en compte aquells aspectes invariables
que l’escola rural catalana ha sabut anar creant, sobretot a partir dels anys 80, i que tenen un
encaix natural en qualsevol proposta educativa de futur. La mateixa realitat i les dinàmiques de
l’escola rural han fet que apareguin en el debat dos grans dilemes de futur que ens permetran
orientar els reptes. Aquesta orientació s’ha de complementar amb les darreres aportacions de la
recerca i la innovació educatives. Tot plegat, ens permet anar generant un híbrid d’idees, reflexions
i propostes que ens portin a definir què suposa educar-se i aprendre a l’escola rural d’avui.
Paraules clau: educació rural, escola rural, zona escolar rural (ZER), poble educador, poble de l’aprenentatge, personalització
educativa, personalització de l’aprenentatge, competències bàsiques, competències clau, reptes, Observatori
d’Educació Rural de Catalunya (OBERC), Secretariat d’Escola Rural de Catalunya (SERC), Grup Interuniversitari per a
l’Escola Rural (GIER).
122
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

RESUMEN
SUMMARY
La educación en el mundo rural tiene un conjunto de especificidades
que deben tenerse en cuenta. El artículo pretende hacer
un análisis de la situación actual en Cataluña partiendo de la opinión
de personas protagonistas de todos los territorios del país.
El discurso se vincula a partir de siete retos de un estudio reciente
del Observatorio de la Educación Rural de Cataluña, que, escuchando
a las comunidades educativas y locales, contrastadas con
estudios sobre la escuela rural actuales, vehiculan propuestas de
futuro. Es necesario considerar y partir de la historia reciente. Se
revisan primero las conclusiones educativas del Congreso del
Mundo Rural de Catalunya de 2006. Se tienen en cuenta aquellos
aspectos invariables que la escuela rural catalana ha sabido crear,
sobre todo a partir de los años 80, y que tienen un encaje natural
en cualquier propuesta educativa de futuro. La misma realidad y
las dinámicas de la escuela rural han hecho que aparezcan en el
debate dos grandes dilemas de futuro que nos permitirán orientar
los retos. Esta orientación se tiene que complementar con las
últimas aportaciones de la investigación e innovación educativa.
Todo en conjunto nos permite ir generando un híbrido de ideas,
reflexiones y propuestas que nos lleve a definir qué supone educarse
y aprender en la escuela rural de hoy.
Palabras clave: educación rural, escuela rural, zona escolar rural (ZER), pueblo
educador, pueblo de aprendizaje, personalización educativa, personalitzación de
aprendizaje, competéncias básicas, competencias clave, retos, Observatorio de
la Educación Rural de Cataluña (OBERC), Secretariado de la Escuela Rural de
Cataluña (SERC), Grupo Interuniversitario para la Escuela Rural (GIER).
Education in rural areas has a set of specifications that should
be considered. This article aims to make an analysis of the
current situation in Catalonia based on testimonial voices from
all over the country. The article is based on the seven challenges
of a recent study carried out by the Observatory of Rural
Education. It listened to educational and local communities
and compared its findings with studies of rural school aims
to come up with proposals for the future. It is necessary to
bear in mind recent history. Firstly, the conclusions of the first
Conference of Rural Areas of Catalonia 2006 are reviewed. We
consider those invariable aspects that the Catalan rural school
has succeeded in creating, especially from the 80s onwards,
and that fit naturally into any educational propositions for the
future. The same reality and the dynamics of rural schools have
meant that two major dilemmas have appeared in the debate
that will allow us to orientate the challenges. This orientation
needs to be supplemented with the latest contributions of educational
research and development. All this allows us to create
a hybrid of ideas, reflections and proposals which help us to
define what it means to educate and learn in a rural school.
Key words: Rural education, rural school, rural school area, educational village,
town of learning, personalization, customization of educational learning,
basic skills, key skills, challenges, Observatory of Rural Education of Catalonia
( OBERC), Secretariat of Rural School of Catalonia (SERC), Interuniversity
group for the Rural School (GIER).
Persones i activitat econòmica
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
123

Una mirada retrospectiva
Haver-te educat en una escola rural, en un entorn rural, fa
que puguis disposar d’experiència, de fet, de multitud d’experiències
que t’ajuden a la comprensió des d’una perspectiva
més vivencial i la reflexió indubtablement que et remet
a situacions viscudes. Unes vivències que s’han de contextualitzar
perquè els temps han canviat de manera extraordinària.
Haver treballat més tard de mestre a l’escola rural fa
que hagis pogut apreciar, també des de la realitat, aquests
canvis des d’una perspectiva i un context totalment diferents.
Haver format part del moviment d’escola rural, a través de
la renovació pedagògica, en el Secretariat d’Escola Rural de
Catalunya (SERC) i en l’Observatori d’Educació Rural de Catalunya
(OBERC) m’ha permès tenir una perspectiva holística
de l’escola rural quant a país, amb mirades cap a l’Estat i
altres països. Aquesta multimirada experiencial i de coneixement
m’ha fet arribar a la conclusió que no podem parlar
d’escola rural, sinó d’escoles rurals; de la mateixa manera
que hem de fer amb les urbanes, la diversitat és una de les
principals característiques que no podem obviar. L’altra gran
reflexió que crec que val la pena posar sobre la taula és que
l’educació rural ha tingut unes característiques específiques
que li han donat un valor específic i que són uns invariables
que, malgrat el pas de temps i les tendències pedagògiques,
s’haurien de preservar, perquè és una funció ecològica que
l’escola rural hauria de tenir en els seus fonaments, que alhora
és la que li dóna més identitat.
Persones i activitat econòmica
Una mirada al passat immediat
El meus inicis més formals i regulars amb el moviment d’escola
rural de Catalunya coincideixen amb el procés de reflexió
i debat engegat pel Congrés del Món Rural de Catalunya
al voltant del 2006 (DA, 2006:1-10). El SERC i el GIER van
tenir un paper destacat en la vertebració del debat educatiu
del congrés. Penso que és interessant rellegir les seves principals
conclusions per poder fer una anàlisi de la realitat amb
intencionalitat prospectiva. Van tenir el valor de poder fer més
transversals les reflexions i les propostes de mestres i universitaris,
i hi va haver una participació d’agents de la comunitat
educativa i local de pobles d’arreu de Catalunya.
En el text apareix de bon principi una idea que avui s’ha fet
encara més central en el món educatiu: fer el salt qualitatiu
i obrir el fet educatiu més enllà de les activitats i de l’entorn
escolar. D’aquesta manera, es començava a parlar de poble
educador com a nou concepte de ciutadania i d’educació,
un projecte col·lectiu que es veia com una opció política. Es
considerava la zona escolar rural com a eix vertebrador del
territori amb la possibilitat de compartir i dinamitzar recursos
més enllà de l’àmbit escolar, es reivindicava la figura del tècnic
educador rural, una autonomia responsable, entenent que qui
millor coneix la necessitat del territori és la gent que hi viu,
i l’administració hauria de tenir una escolta activa d’aquesta
realitat de base.
Aquest enfocament educatiu apareixia en un context que es
considerava canviant en el món rural. Hem de tenir en compte
que vivíem moments de gran flux migratori cap al nostre país,
i això també es reflectia en l’àmbit rural. Es feia èmfasi en la
necessitat de plans, accions i professionals per a l’acollida de
les famílies nouvingudes als pobles.
En aquest context, hi havia un clar posicionament de l’escola
rural com a escola inclusiva. S’hi considerava, per definició,
per la diversitat de l’alumnat, per les diferències de procedències
del moment, per la multiplicitat d’estils d’aprenentatge
dels infants, per la seva voluntat i necessitat de formar en l’autonomia,
la cooperació, la convivència...
124
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

En aquest marc social i educatiu, es va treballar al voltant de
l’itinerari educatiu de les persones del món rural. Seguint la
lògica educativa superadora de l’etapa escolar, es fa referència
a l’educació al llarg de la vida. Es defineix una primera etapa de
0 a 12 anys. És remarcable el valor que es dóna a l’educació
infantil de 0-3 anys, que considera que ha d’estar físicament
i pedagògicament interaccionada amb l’escola. Es parla de la
necessitat i les dificultat per mantenir alguns serveis escolars,
com el menjador, l’acollida i les activitats. En l’ensenyament
secundari, hi ha una clara demanda a acostar-lo al màxim al
poble, a la filosofia de l’escola rural, hi ha un reclam de creació
de centres d’ensenyament secundari fins als 16 anys que es
puguin adaptar i vincular a la realitat específica de cada territori.
En l’ensenyament postobligatori, i al llarg de la vida, apareixen
les dificultats que es poden generar als pobles quant als
recursos, ja que el desplaçament és obligatori, i molts cops, la
residència. Aquest fet pot generar desigualtats envers la població
del món urbà. Es remarca que calen serveis culturals i
d’accés tecnològic a cada poble, i s’apunta que hi podria haver
una xarxa per a la formació permanent semblant a l’escolar
mancomunada entre els pobles.
En tot el document es fa palès que cal buscar solucions a la diversitat
del territori, i aquí una frase ho expressa perfectament:
“Cal imaginació i inventiva per legislar i gestionar, adaptant i
flexibilitzant.” (DA, 2006: 6)
Una mirada al passat mediat
En el passat immediat, tal com s’ha expressat des de l’entrada
al nou mil·lenni, veiem que segueix la tendència del darrer
quart del segle XX. L’escola rural apareix progressivament com
a model d’èxit educatiu i té reconeixement comunitari, professional
i de les administracions educatives. Aquest valor intern
i extern va en paral·lel al que també es va donant al món rural,
en general, un valor que en ocasions des de l’urbà té un punt
de bucòlic. El qualificatiu de rural s’associa amb la tranquil·litat,
el temps, el paisatge..., que es contraposa als estils de vida
urbans, molt menys humanitzats. També el fet que cada cop
més vagi apareixen una certa consciència ecològica a la població
que posi en valor el producte de proximitat i les formes de
vida més sanes. Tot plegat, es contraposa amb una situació
d’antuvi molt dura per al món rural i per a la seva escola.
Les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat van ser moments
d’èxode del món rural. La feina, el progrés i la cultura
eren a les ciutats. La marxa física dels pobles també fa que
se’n vagi el prestigi, i tot allò relacionat amb la ruralitat es veu
antiquat,
fins i tot genera vergonya. L’escola no se’n salva, d’aquest èxode,
i s’instaura el model de concentracions escolars. Implica
traure físicament els infants del poble i agrupar-los en centres
graduats. Un paradigma del que en el món educatiu s’ha anomenat
fordisme, una organització escolar idèntica al sistema
de producció d’una fàbrica. L’infant, com la matèria primera,
entra a la cadena i va passant de nivell a nivell, d’acord amb
la seva edat, de manera que quan arriba al final, es gradua i
està acabat com el producte manufacturat. Aquest model requereix
d’un currículum centralitzat i un sistema educatiu que
vertebri molt bé què s’ha de fer a cada nivell, i aquí el paper del
mestre és eminentment aplicador d’allò que se li mana a través
normalment del llibre de text. El sistema escolar entès així
necessita de gran uniformitat i rigidesa. Ken Robinson (2011),
elabora un vídeo que ha estat altament difós per la xarxa en
què analitza críticament les reformes de l’educació pública que
estan fent tots els països. Considera que s’està practicant un
model educatiu que prové de la Revolució Industrial i de la
cultura intel·lectual de la Il·lustració. No el considera adequat
per a l’educació d’un segle XXI caracteritzat pel canvi.
Persones i activitat econòmica
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
125

Alguns dilemes del present mirant cap al futur
Ken Robinson ens fa visibles algunes de les contradiccions
generals dels sistemes educatius davant el repte de vertebrar
l’educació pública en ple segle XXI. Recollint el sentit del seu
discurs, podem situar dos grans dilemes en els quals es troba
l’escola rural en aquests moments:
L’aplicació d’un currículum competencial. Suposa veure
cap on va l’aposta a tots nivells del sistema educatiu,
per l’heterogeneïtat o per l’homogeneïtzació. S’aprofundeix
en l’aula multinivell inclusiva o es continua tendint
a la graduació?
L’exercici de l’autonomia pedagògica, organitzativa i
econòmica. Suposa veure cap on va el model de centre
educatiu rural, cap a la uniformitat o cap a la diversificació.
S’aprofundirà en un model flexible de zona
escolar rural que permeti mancomunar a partir d’un
projecte comú i mantenint l’entitat de cada escola o es
tendirà a un centre més estandarditzat?
La mateixa caracterització que n’ha fet el SERC com
a escola de les tres P: pública, o sigui, l’escola de tothom;
petita i de poble, amb aquesta identitat amb el
món rural.
Una escola de proximitat a les persones, molt possible
per les seves dimensions, però en què cal molt més,
una escola que permeti la consideració de l’altre, dels
altres.
Una escola inquieta, innovadora, amb un compromís
de millora qualitativa constant.
Aquests tres trets s’associen a una sèrie de valors que
donen consistència i sentit a l’educació que es vol en
els territoris rurals:
El valor de les persones: la proximitat amb tothom, les
relacions, les emocions en un context d’aprenentatge i
en un clima convivencialment obert i amable.
Persones i activitat econòmica
Les invariables de l’escola rural: una escola
minoritària i minimalista
Boix i Domingo (2018:15), en un monogràfic recent sobre
l’escola rural des d’una mirada intercontinental, troben un
denominador comú a escala internacional: “S’entén per escola
rural un centre educatiu ubicat en un petit municipi i
format per aules multigrau, és a dir, infants de diferents edats
a la mateixa aula.”
L’escola rural ha estat minoritària, i cal tenir en compte que,
si ens fixem en les dades de Catalunya, un 70% de la població
viu en un 30% de territori i el 30% restant ocupa el 70%
de país. El món rural ocupa molt espai, viu disgregat i té la
responsabilitat de bona part del país.
En l’article abans citat, es percep com, tot i ser un model
minoritari a escala internacional i local, té un gran valor per
a les seves comunitats i àmbits territorials, entrarem en el
minimalisme. El fet de ser minoritari sol portar oblits i, en
ocasions, atencions per part dels governants. Els càlculs
electorals, la llunyania, la falta de coneixement de les realitats
diferencials... fan que mundialment es llegeixi entre línies la
necessitat de més sensibilitat des del respecte a les singularitats
de cada realitat.
Aquest minimalisme de l’escola rural, situat en l’escola rural
catalana, considero que l’han procurat tres característiques
en què ha tingut una gran incidència el moviment de mestres
rurals a partir dels anys 80:
El valor de la riquesa de la diversitat: l’aula, l’escola,
s’obre a la diversitat d’edats, cultures, realitats familiars,
capacitats, habilitats i interessos per fer possible el
tractament personal.
El valor de l’entorn proper i global: l’interès per l’entorn
social, natural i cultural més proper i, a hores d’ara, el
global, perquè hi tenim accés. Cal conèixer-lo, entendre’l
per transformar-lo des d’una perspectiva participativa.
El valor de la comunitat: l’escola fa permeables les seves
parets i procura activitats i projectes que puguin
ser participats per la comunitat.
Una mirada a les tendències educatives actuals
Els currículums per competències
L’enfocament del currículum per competències bàsiques o
clau domina en molts sistemes educatius del món. En la dècada
dels noranta, apareix associat al món del treball en relació
amb l’aplicació de coneixements, destreses i actituds en
el desenvolupament d’una tasca professional, i s’incideix en
la capacitat de donar resposta a problemes i actuar de manera
flexible, autònoma i cooperativa en l’àmbit laboral. Progressivament,
va anar guanyant terreny en tots els àmbits i
nivells de l’educació formal. Els organismes internacionals,
entre aquests la Comissió Europea, l’assumeixen en les seves
directrius educatives. Situen el concepte de competència clau
entesa com la que les persones han adquirit al llarg de la vida
i les competències bàsiques com a contribució de l’educació
126
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Informe: L’école de demain. Quel avenir per nous écoles? (OCDE, 2001)
formal per a la seva consecució, les més llarg recorregut. El
concepte competència sempre va associat a la idea de formació,
que va més enllà de l’escolar i se situa en el marc d’educació
al llarg de la vida.
No podem obviar que el concepte de competència neix en un
context internacional de rendiment de comptes dels serveis
públics, en general, i de l’educació, en particular. Als mitjans
de comunicació és habitual que es posin en el centre del debat
els resultats dels informes PISA o de les proves estandarditzades.
El debat formatiu hauria d’anar molt més enllà.
El currículum per competències pot ser considerat com una
evolució de capacitats que molts països van introduir les darreres
dècades del segle XX —al nostre país, clarament a través
de la LOGSE. Implica un aprofundiment, la introducció de
matisos, afegir-hi complexitat. Permet identificar, seleccionar i
caracteritzar els aprenentatges que ha d’adquirir l’alumnat i, en
conseqüència, els ensenyaments que hem de dispensar.
alhora que ens permeten comprendre el món en què vivim.
El concepte competència implica un element ja apuntat per
l’aprenentatge significatiu, la necessitat de funcionalitat dels
aprenentatges i també la necessitat d’integrar diferents tipus
de sabers (cognitius, emocionals, de procés, valors, actituds...)
i afrontar-los des de les diferents àrees del coneixement.
Necessita una contextualització en la situació concreta
en què s’aplica, el seu assoliment permet la transferència a
altres contextos, tenint en compte la complexitat que implica
aquest procés, ja que cada pràctica sociocultural té variables
específiques. Finalment, té una clara intencionalitat de contribuir
a l’autonomia de l’aprenentatge en el marc de l’educació
al llarg de la vida.
Al nostre país, les darreres lleis educatives s’han fet seguint aquestes
directrius: LOE i LOMCE a escala estatal i LEC a Catalunya.
La personalització educativa, la personalització
dels aprenentatges
Persones i activitat econòmica
Les competències bàsiques impliquen mobilització, activació dels
nostres coneixements més rellevants per afrontar situacions i
problemes en diferents àmbits vitals, professionals i acadèmics,
En el pensament i en el discurs pedagògic actual, la personalització
ocupa un lloc destacat, fruit de la recerca educativa que s’està
fent en aquesta línia i les experiències d’innovació que es desen-
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
127

volupen en diferents centres educatius (DA, 2018:43-76). Al nostre
país, les darreres lleis educatives s’han fet seguint aquestes
directrius: LOE i LOMCE a escala estatal i LEC a Catalunya.
“La personalització és la línia educativa que basteix l’aprenentatge
partint de la diversitat de capacitats cognitives,
emocionals i creatives de la persona, i del seu propi i particular
procés d’aprenentatge —desenvolupat en diversos
escenaris on viu i s’educa. La finalitat és que assoleixi les
competències i els coneixements bàsics, desenvolupi al
màxim les seves capacitats i pugui exercir plenament la
ciutadania.” (DA, 2018:14)
Aquesta línia educativa, centrada en l’infant o l’alumnat, enllaça
amb la pedagogia de l’escola nova de principis del segle XX i
té un element rellevant que supera el concepte d’atenció a la
diversitat. En aquest cas, la referència rau en el contingut d’aprenentatge
que s’ha d’adaptar a la diversitat d’alumnat. La personalització
suposa que la referència sigui en la persona, en les
seves capacitats, en els seus interessos, en l’itinerari personal
d’aprenentatge, i té una vinculació amb la teoria d’intel·ligències
múltiples de Gathner. Aquest canvi suposa necessàriament la
necessitat de repensar els currículums escolars. S’ha d’evitar la
sobrecàrrega. Cal fer una treball rigorós de detecció de les competències
i coneixements bàsics i imprescindibles per a tota la
població en edat escolar, i deixar per al marc de personalització i
de contextualització, en funció de la realitat educativa, els molts
altres de desitjables que es poden determinar al centre educatiu.
És un veritable exercici d’autonomia curricular.
La motivació d’aquesta mirada de l’aprenentatge és, en bona
mesura, la mirada competencial descrita per l’impacte que han
tingut i continuen tenint les tecnologies, Internet i els múltiples
dispositius mòbils que utilitzem normalment. Tot plegat ha fet
que ens trobem davant una nova ecologia de l’aprenentatge
humà que ens fa repensar què, quan, com, on, amb qui i per
què aprenen Coll (2018:7) indica les raons per les quals és
important avançar cap a la personalització de l’aprenentatge
escolar:
• Les persones avui tenim multiplicitat de contextos d’activitat
que ens ofereixen oportunitats i recursos per aprendre.
• La possibilitat de dissociar els aprenentatges d’un entorn
físic o institucional (escola, família, entorn cultural...) mitjançant
els dispositius mòbils pot transitar entre contextos
tenint en compte els recursos i les oportunitats formatives
que ofereixen.
• La digitalització de la informació possibilita utilitzar diversos
llenguatges i formats simultàniament o successivament.
Permet comunicar, representar o simular fets,
fenòmens o situacions.
L’educació a temps complet. Educació 360
Aquesta mirada educativa que dóna valor als diferents escenaris
en què vivim i on ens eduquem fa que hàgim de fer una
mirada més global a l’aprenentatge en el marc d’aquesta nova
ecologia. En aquest sentit, ha aparegut recentment una iniciativa
de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de
Catalunya, la Fundació Jaume Bofill i la Diputació de Barcelona
que hi incideix plenament: l’educació a temps complet, el projecte
Educació 360.
Es pretén que tothom tingui les millors oportunitats educatives
en tots els temps i espais de la seva vida. Es vol connectar
l’educació i els aprenentatges entre el temps lectiu
i no lectiu. Cada infant i cada jove han de construir el seu
propi itinerari vital amb equitat i sense exclusions. S’evidencia
que el paper equitatiu que havia fet l’educació escolar
resulta insuficient en aquest marc d’aprenentatge actual. Cal
prendre’n nota.
Persones i activitat econòmica
Els reptes de l’escola rural catalana d’avui
La millor manera de conèixer la realitat de l’escola rural catalana
actual és mirant i escoltant les escoles rurals catalanes
a través dels seus agents educatius i comunitaris. Per això,
he tingut el plaer de formar part d’un procés participatiu que
aquests darrers anys ha volgut fer aquest exercici a través de
l’OBERC (DA, 2017:5-10).
de la feina feta, la recollida de les veus plurals i diverses de la
comunitat educativa i rural i el contrast amb les aportacions
del món acadèmic. M’agradaria, en aquest punt, mirar d’incloure
algunes reflexions personals fruit del creuament entre
els reptes amb els dos dilemes descrits a l’inici de l’apartat 2 i
les aportacions de les mirades i tendències educatives actuals.
El procés d’escolta activa i d’anàlisi de la recerca educativa
en el camp de l’escola rural ens va portar a determinar set
reptes d’escola rural catalana d’avui, entenent un repte com
una qüestió complexa que quan es planteja pot semblar que
té una resposta binària i senzilla, però que quan entres en la
seva reflexió i contrast s’hi veuen la gran quantitat i qualitat de
matisos que conté i la diversitat d’aplicacions en un món rural
català divers.
La naturalesa complexa dels reptes fa que hagi de recomanar a
la lectora o lector que faci una lectura atenta del document original,
ja que en el plantejament i treball hi ha la lògica i el sentit
Un currículum contextualitzat
Els darrers anys hi ha hagut canvis importants en la vida als
pobles. La globalització i els seus efectes en comunicació humana,
les crisis de la darrera dècada i les dinàmiques actuals
de les comunitats rurals han tingut incidència en la vida, el
món laboral i relacional als pobles. Aquest seguit de factors
poden incidir, i de fet, segons les sensacions majoritàries de
les persones participants, ho fan en la identitat i el mateix concepte
de ruralitat.
128
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Els estudis en el camp de l’escola rural aconsellen que el currículum
oficial tingui flexibilitat suficient per contextualitzar-se,
incorporar els sabers locals i donar cabuda a projectes vinculats
amb la reconstrucció identitària dels espais rurals i la
promoció de la ruralitat.
La idea de fons és veure si l’escola té relació amb l’entorn proper,
perquè l’alumnat hi ha de tenir una vinculació, l’ha de poder
viure. Aquesta idea genèrica podríem dir que seria extrapolable
a qualsevol entorn, però en el cas del món rural té una especial
rellevància. Abans hem fet referència a la quantitat i la qualitat
de territori que abasta el món rural, i també a la importància
que té per al conjunt del país. Crear una identificació amb el
territori fa que les persones hi visquem a gust i hi tinguem
expectatives per al present i per al futur. Molt sovint ha passat
que el futur el veiem en un
altre indret amb més oportunitats
laborals, socials,
culturals, econòmiques i
vitals. Les polítiques que
cerquen una equitat territorial
haurien de permetre
que les persones tinguessin
i percebessin aquestes
oportunitats i que, en tot
cas, la llibertat o el propi
itinerari personal fossin el
que et permetés triar, no la
manca de mitjans de vida
o de desenvolupament.
L’afirmació molt sovint
escoltada que la vida d’un
poble té molt a veure amb
l’existència d’escola és tota
una evidència.
La qüestió és veure quina
escola es necessita avui
i de cara al futur. I penso
que per arribar al fons ens
haurem de remetre als dos dilemes plantejats, i més concretament
al primer, el que anomenàvem l’aplicació d’un currículum
competencial per veure si la tendència és per l’heterogeneïtat
o per l’homogeneïtzació. Aquest sentit ens hauria de permetre
analitzar el currículum oficial des del seu plantejament i
posada en pràctica. Així doncs, en el disseny, desenvolupament
i avaluació, ¿conté prou flexibilitat i possibilitat de contextualització
al món rural? ¿La seva concreció en projectes
educatius de zona i d’escola té en compte aquesta dimensió
territorialitzadora? ¿Ho contemplen la planificació, el disseny
de les activitats d’ensenyament-aprenentatge i l’ús de recursos
didàctics?
Les tres preguntes del repte ens portarien a la necessitat d’una
recerca profunda sobre el tema. La dimensió territorial des de la
pràctica s’ha anat incorporant, segurament de manera molt desigual
i en alguns aspectes concrets, en funció de les escoles, perquè
en el fons té molt a veure amb el plantejament pedagògic del
centre i la sensibilitat del claustre de mestres. Caldria que es generés
aquesta mirada a l’entorn proper d’una manera sistemàtica i
intencional. L’invariant del valor al món local i global així ho apunta.
En la comprensió d’aquest repte, ens pot ajudar la mirada
als currículums competencials. I potser també fer un exercici
que en l’àmbit educatiu encara ens costa: passar de la
lògica dels continguts a la lògica de les competències i d’una
lògica del coneixement lineal a una de coneixement en xarxa.
Estem massa acostumats a pensar l’escola i el fet educatiu
des dels continguts d’aprenentatge. Pensar en les competències
que volem desenvolupar en el nostre alumnat fa que
els coneixements tinguin un paper diferent, no vol dir que no
tinguin valor, sinó que en tenen un altre, atès que les àrees
del coneixement són les eines que ens permeten assolir la
competència. Els continguts perden el valor d’antuvi de tenir
una lògica per si mateixos, plantejats de manera lineal, sovint
poc contextualitzats. Només hem de pensar en les dinàmiques
d’aula que parteixen de materials homogenis, sovint
els llibres de text, que són
l’únic recurs i l’única lògica
didàctica en uns temps
escolars segmentats per
matèries desconnexes. És
el paradigma de l’homogeneïtat
que comentàvem.
El pas a l’heterogeneïtat, a
fer una educació, a crear
unes experiències d’aprenentatge
que tendeixin
més a la lògica competencial,
s’afavoreix amb
el plantejament curricular,
amb les dinàmiques de treball
en equip del professorat
i amb la construcció de
projectes educatius i en les
metodologies d’aula que
s’apliquin.
En referència al currículum
escolar, he apuntat
anteriorment que si es vol
que tendeixi a potenciar la personalització dels aprenentatges
i es vol contextualitzat se n’ha d’evitar la sobrecàrrega.
Una bona detecció de les competències i els coneixements
bàsics i imprescindibles per a tota la població, necessàries
per viure en la societat actual i continuar aprenent, crec
que seria molt bona. Aquest treball no el veig només des
de l’àmbit de l’expertesa en les matèries, sinó que caldrà
la participació social, econòmica, laboral, cultural... Potser
ens hem de preguntar quins aprenentatges ens han estat realment
rellevants per a la vida a nosaltres mateixes i mateixos.
Recomanem un estudi, realitzat per la Fundació Bofill
fa uns anys, que relacionava currículum i ciutadania (Coll,
2007:21-34).
El fet de donar espai a les competències i coneixements desitjables
ens obre la porta a la contextualització i personalització,
però també fa una funció de fons que té molt a veure
amb el model de sistema educatiu, dóna temps i confiança
perquè els professionals i les comunitats educatives puguin
fer una educació el màxim d’ajustada a les persones, l’entorn
i el context en què ens eduquem i aprenem.
Persones i activitat econòmica
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
129

Persones i activitat econòmica
La participació de l’escola en projectes comunitaris
Aquest segon repte té una especial relació amb l’anterior, i
ambdós amb matisos d’altres ens poden anar dibuixant aspectes
nuclears sobre el model educatiu de l’escola rural. Si
volem contextualitzar el currículum, els aprenentatges, cal ferho
amb una vinculació estreta amb la comunitat. Si tornem
als invariables, veiem que el valor de la comunitat ha estat i és
una de les fortaleses en municipis de petites dimensions i, en
ocasions, aïllats. Les escoles rurals han trobat aliances fermes
amb el poble per poder fer activitats i projectes participats per
la comunitat.
L’educació de la ciutadania és un dels pilars d’ara i abans. La
democràcia, la participació, la implicació i el compromís en
el desenvolupament de projectes comunitaris crea una perspectiva
vivencial i significativa que dóna molt sentit al procés
educatiu dels infants, les seves famílies i la mateixa comunitat.
L’escola ha tingut i ha de tenir un paper rellevant en aquest
ecosistema educatiu.
En aquest sentit cal veure la consideració que es dóna a la
infància. Se’ls pot donar veu i protagonisme en el disseny,
desenvolupament i avaluació d’aquests projectes. Aquesta
participació activa i compromesa genera sentit de pertinença i
configura una identitat territorial.
El fet de poder trenar aquests projectes comunitaris ofereix
un valor afegit a l’educació dels infants d’entorns rurals. Hem
dit que hi ha evidències que cada cop aprenem més en altres
escenaris educatius que no són l’estrictament escolar, i el fet
de generar aquestes oportunitats crea coherència en els aprenentatges
i l’escola pot treballar-ne la vinculació de dins i fora
de l’escola. Les preguntes que val la pena que ens fem és:
Quin sentit tenen per als diferents agents? Quins participen en
el seu disseny, desenvolupament i avaluació? Com es realitza
la presa de decisions? Quin valor educatiu i comunitari tenen?
Si l’escola assumeix la responsabilitat d’integrar en el seu projecte
educatiu el desenvolupament de projectes comunitaris,
estarà contribuint a la formació de ciutadans competents i
compromesos en la necessitat de construir una societat global
integrada en el seu territori des d’una perspectiva crítica,
constructiva i transformadora. S’estarà en la línia de promoció
de l’educació a temps complet.
La multigraduació i el seu tractament a l’aula
El repte de la multigraduació s’emmarca en un dels aspectes
més íntimament lligats a la naturalesa de l’escola rural. En els
invariants, es definia com el valor de la riquesa de la diversitat
com a aula que s’obre a la diversitat d’edats, cultures, realitats
familiars, capacitats, habilitats i interessos. Les dimensions de
l’aula i el plantejament pedagògic són idonis per afrontar la
personalització dels aprenentatges i fer-ho de manera cooperativa,
a més d’afavorir processos molt interessants de metacognició
dels aprenentatges.
La realitat és que la mestra i el mestre han de dominar un
seguit d’estratègies didàctiques per gestionar la complexitat
de les situacions que es produeixen a l’aula. Hem de tenir
en compte que la configuració de l’aula varia cada any i, per
tant, es troben amb aules molt diferents. La flexibilitat és una
de les principals característiques, ja que no s’hi pot establir
patrons constants. Cal variar l’organització de l’aula i de les
activitats en funció de les situacions d’aprenentatge que es
van generant. L’aula multigrau encaixa amb les metodologies
de treball d’enfocament globalitzat que s’aconsellen en el
desenvolupament de les competències: l’aprenentatge basat
en projectes, l’aprenentatge i servei, els centres d’interès, els
projectes de treball i l’aprenentatge basat en problemes.
Aquesta potencialitat personalitzadora i competencial de
l’aula multigrau no sempre és vista així a l’escola rural. Ja
hem definit l’encaix perfecte en el model educatiu que se’ns
proposa per al futur, però el pes de la tradició en el sistema,
la percepció d’alguns mestres i d’alguns familiars... fan que
quan ens trobem en una situació clau i que la decisió tendeixi
a l’homogeneïtzació i no a l’heterogeneïtat. Quan una escola
creix, com es fa l’agrupament de l’alumnat? Hi ha una tendència
a la graduació, a separar l’alumnat per edats? Quan
una escola rural disposa de recursos humans addicionals i es
permeten desdoblaments, es fa agrupant per edats?
130
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

La complexitat de l’aula multigrau no es pot abordar solament
des de l’escola, no és quelcom que es pugui fer només
amb la bona voluntat de la mestra o del mestre, sinó tenir en
compte una sèrie de consideracions que afecten tot el sistema
educatiu. En primer lloc, cal que hi hagi una aposta clara
i inequívoca cap a aquest model d’escola rural; si és així, no
s’haurien de plantejar els dubtes quan ens trobem en situacions
com les descrites anteriorment. El segon aspecte que cal
remarcar és la necessitat de disposar d’un currículum competencial
amb prou flexibilitat per delimitar les competències
i coneixements desitjables, com ho hem apuntat més amunt.
El tercer és la necessitat de formació inicial i permanent del
professorat d’entorns rurals, que tractarem més endavant. El
quart és la necessitat de temps de preparació per al docent,
que suposa haver de treballar amb multiplicitat de materials
didàctics, pensar a generar unes situacions riques d’aprenentatge
i en processos d’avaluació formativa de l’alumnat.
Tot plegat, requereix la necessitat de l’equip i el suport entre
mestres. L’excessiva inestabilitat de plantilles no ho afavoreix.
En aquest sentit, caldria una aposta ferma de l’administració,
dels professionals d’escola rural i de les comunitats
educatives en la promoció d’aquest model pedagògic.
En aquests tres primers reptes se’ns comença a configurar el
perfil de la mestra i el mestre d’escola rural. Quines competències
professionals ha de desenvolupar? El projecte La formació
professional i les competències del mestre rural com a
dinamitzador de la dimensió territorial de l’escola rural tot just
ho està començant a treballar amb una mirada internacional, i
els resultats ens ajudaran a ajustar millor el perfil professional
i les seves necessitats de formació inicial i permanent.
La necessitat d’una formació específica de la
mestra i del mestre d’escola rural
L’heterogeneïtat a què estem fent referència a l’escola i a l’aula
rural hem vist que genera complexitat. En l’apartat anterior
dèiem que no ho podíem deixar solament en les seves mans,
sinó que cal una sensibilització conjunta i actuacions de diferents
agents del sistema.
Un element bàsic és el de la formació: la inicial, que el capacita
per exercir la professió, i la permanent, que acompanya aquest
exercici de manera que es pugui anar fent front als reptes diaris
a l’aula, a l’escola i al poble, que pugui estar al dia de les
innovacions i canvis educatius, que pugui créixer amb l’equip
per generar una comunitat de pràctica.
El primer pas que cal tractar és el paper de les universitats en
la formació inicial. És indubtable que les universitats catalanes
han fet passos endavant per introduir l’escola rural en el seu
currículum acadèmic, fan unes jornades anuals d’escola rural
de qualitat per a l’alumnat, hi ha universitats que promouen les
pràctiques a l’escola rural i s’han organitzat màsters d’especialització
en la temàtica. La sensibilitat hi és, i es veuen els esforços
del GIER, un dels pocs grups universitaris que té, entre
les seves raons de ser, la interacció constant i horitzontal amb
les mestres i els mestres d’escola rural. És un model a seguir.
La pregunta és saber si quan l’alumnat surt de la universitat
té els coneixements i la capacitació per anar a treballar a una
escola rural. No és una tasca fàcil, perquè a part de la qüestió
metodològica descrita, de vegades s’ha d’assumir un càrrec
directiu i tenir els contactes comunitaris i municipals. La resposta
idònia penso que hauria de ser que disposa dels coneixements
bàsics que li permeten començar. Les universitats hi
haurien de pensar com a institucions, no tan sols des de la
perspectiva d’algunes professores i professors.
La inducció a la feina és un tema important. Estudis sobre professorat
constaten que els dos primers anys d’exercici condicionen
el futur de la carrera professional, motiu pel qual es
troba a faltar un acompanyament inicial als mestres que inicien
la carrera. Caldria que mestres en exercici experimentats poguessin
tutoritzar els mestres novells en aquests primers passos
cap a la pràctica, en general, però també específicament
a l’escola rural. Això vol dir temps i recursos personals, però
seria una inversió magnífica per part de l’administració.
Un cop s’està treballant la formació permanent es fa imprescindible.
En el sector es diu que és un dret i un deure. En
aquest sentit, hi ha un cert buit. L’imaginari de l’administració
i d’alguns mestres, fins i tot els que exerceixen a l’escola rural,
Persones i activitat econòmica
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
131

Font: Elaboració pròpia
Persones i activitat econòmica
considera que els plans de formació poden ser idèntics per a
tots els centres educatius. Si analitzem la feina a l’escola rural
des de la perspectiva dels reptes anteriors, veiem que sota un
substrat sistèmic, que donaria el treball de les competències
i la personalització, cal aprofundir en la realitat específica de
l’escola rural. Fan falta més treballs específics de recerca i formació
al voltant de l’aula multigrau, i si volem donar aquesta
mirada de l’educació a temps complet, també aspectes que
es vinculin amb els aprenentatges de fora l’escola. En aquest
sentit, s’hauria de potenciar el treball formatiu en zona escolar
rural entre iguals, però amb el suport d’assessoraments externs.
L’altre tipus de formació interessant seria entre zones
escolars rurals. Així, el SERC aquests darrers anys ha iniciat
uns grups de treball de gran interès, ja que suposen la col·laboració
de mestres de diferents zones en les tasques al voltant
de les mateixes pràctiques educatives.
En el debat, surt si la mestra i el mestre d’escola rural necessiten
una formació específica. Segons la meva opinió, un
mestre que treballi bé en una aula multinivell pot treballar en
una aula d’una escola graduada per aportar-hi la riquesa que
requereixen els reptes de l’educació actual, motiu pel qual el
substrat educatiu, metodològic i el mateix concepte de mestre
compromès amb l’entorn han de ser el mateix, tot i que cal
conèixer les especificitats de cada model escolar.
L’autonomia de l’escola en el marc de la ZER
En els reptes anteriors hem parlat molt d’aprenentatge, de l’alumnat,
de les mestres i dels mestres. Si volem crear aquest marc de
coneixement, l’organització, l’escola, ha de ser una institució que
també aprèn.
En aquest sentit, voldria fer referència a una esquematització que
vaig fer d’un treball de l’OCDE 2001 sobre el futur de l’educació
que crec que pot servir per definir el model educatiu, en general, i
el rural, en particular [figura 1], en què es defineixen els escenaris
de futur de l’educació en funció de dues variables: l’autonomia
que es dóna als centres educatius i els paràmetres d’igualtat del
132
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

sistema. El relat fins ara elaborat ens mostra que l’opció sigui la
igualtat d’oportunitats i l’autonomia per poder prendre aquelles
decisions curriculars, organitzatives i econòmiques més adequades
al context. Ens apareix un model de centre educatiu que és
el cor de la comunitat. No hi pot haver una definició millor per
als dos primers reptes descrits en un marc d’educació a temps
complet. I l’escola com a organització que aprèn lliga molt transversalment
la proposta descrita en tots els reptes.
L’organització de l’escola rural catalana en zones escolars rurals
(ZER) és un tret diferencial que ha donat valor a la proposta educativa.
El Decret 102/2010, de 3 d’agost, sobre l’autonomia dels
centres educatius, considera la ZER com a centre educatiu únic
que respecta les característiques jurídiques de cada centre que
la composa. La ZER determina el projecte educatiu, les normes
d’organització i el funcionament i la programació general anual,
tot respectant la peculiaritat de cada escola.
Aquesta agrupació ha esdevingut molt profitosa des dels inicis
voluntaris per part del professorat als anys 80, ja que ha permès
trencar l’aïllament de mestres, alumnat i pobles; ha promogut la
col·laboració entre diferents centres a l’hora de planificar activitats,
compartir professorat, construir projecte comú, i ha generat
una vinculació equilibrada, ja que s’ha preservat l’autonomia de
cada centre i municipi.
les propostes del Congrés del Món Rural. Hi ha una necessitat
d’abordar el tema, ja que, com s’ha apuntat, els aprenentatges de
fora d’escola cada cop tenen més incidència en termes d’equitat
educativa. La millora en les comunicacions fa que moltes famílies
optin per portar a nuclis més grans les filles i els fills per fer activitats,
i les tecnologies de la informació i la comunicació ho faciliten.
Però com a contrapartida, hi ha la constatació que els pobles perden
vida. Es van fer algunes experiències interessants de pobles educadors:
es poden recuperar i pensar en pobles per a l’aprenentatge?
La mobilitat dels infants i les seves famílies
per anar a l’escola rural
En aquests darrers anys, s’han produït una sèrie de fenòmens
anomenats turisme escolar i que val la pena analitzar perquè incideixen
directament en el model d’escola rural que estem definint.
La millora de les comunicacions apuntada, una més àmplia
cobertura de telefonia i d’Internet que arriba a pobles petits, la
facilitat de desplaçament, les possibilitats del treball no presencial
i la massificació de les escoles arran de la crisi econòmica, entre
d’altres, han fet que algunes famílies es plantegin portar les filles i
els fills a l’escola rural, o fins i tot anar a viure al poble amb formes
de vida diverses, no sempre vinculades al territori.
La generalització del model ha suposat que no en tots els casos
s’hagi vist i viscut de la mateixa manera. Per això és en el debat
que es veu si hi pot haver altres tipus d’agrupació d’escoles rurals
que requereixin menys compromisos compartits. El fet de compartir
projecte educatiu entre escoles diferents genera dificultats.
La configuració de ZER suposa una necessitat de coordinació i
construcció conjunta, no tan sols compartir o repartir recursos.
La meva conceptualització del model [figura 2] intento analitzar-la
des de tres dimensions que em proporcionen criteri: el projecte,
l’autonomia i la democràcia. Concebo l’aula d’escola rural com
una comunitat d’aprenents que construeixen el seu propi projecte
d’aprenentatge compartit, personalitzat i arrelat a l’entorn, i ho fan
amb autonomia, tenint com a punt de referència el projecte de
l’escola i de la ZER, i en un entorn democràtic on tothom hi té
veu. L’escola esdevé una comunitat per a l’aprenentatge de tots
els agents de la comunitat educativa i local, però sobretot al servei
dels infants. L’escola té un projecte propi que considera l’especificitat
del centre i del poble, té autonomia i com a punt de referència
compta amb el projecte de ZER, i també en un entorn democràtic
on tots els agents tenen veu. I, finalment, veig la ZER com una comunitat
de comunitats en xarxa que vertebra un projecte educatiu
comú respectuós amb les especificitats.
Així doncs, penso que totes les ZER podrien trobar el seu punt de
cohesió. Hi tenen molt a veure les afinitats locals, pedagògiques i
personals de les diferents localitats. El que sí que és cert és que si
hi ha més cohesió i treball compartit, del tot desitjable, es necessiten
més recursos.
La preocupació d’algunes famílies per l’educació dels fills i filles
ha portat fins i tot a cercar la residència o a plantejar-se el desplaçament
en funció de l’escola, del seu projecte educatiu, atretes
per la ràtio baixa i per projectes educatius més flexibles i oberts.
L’administració ha intervingut regulant les matrícules en escoles
que creixen amb alumnat de fora del municipi. Construir una
escola sota aquests condicionants es fa difícil i perd bona part
de l’essència descrita, però, com en tots els aspectes relacionats
amb l’educació en el món rural, cal donar-hi la volta i pot ser
l’oportunitat en alguns casos per al manteniment d’escoles. Com
sempre, s’ha de mirar cada cas.
L’adaptació de la normativa a l’escola rural i la ZER
El consell amb què acabàvem l’apartat anterior és perfectament
aplicable al que comencem. A més, és un invariable atemporal
de les mestres i els mestres que treballen a l’escola rural. Les
normatives educatives no acaben de tenir encaix a les ZER i a les
escoles de poble.
La valoració i la sensibilitat de l’administració envers l’escola
rural és inqüestionable a Catalunya. Però segurament les mateixes
dinàmiques i lògiques administratives fan que aquest
sigui un tema recurrent i contínuament reivindicat des de les
escoles. La burocràcia és una característica de les relacions
administratives que, a tots els nivells, es demana minimitzar, i
si es pot, suprimir.
Persones i activitat econòmica
El model ZER també pot servir per mancomunar recursos formatius
més enllà de l’horari escolar i en la formació al llarg de la
vida. No és una proposta nova, i si es revisa el text, destaca entre
En el fons del debat hi ha si caldria fer alguna normativa de rang
superior, compatible amb la legislació vigent, que permetés
aquest encaix particular de l’escola rural. És per pensar-hi.
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
133

Persones i activitat econòmica
A tall de corol·lari
La meva intenció en aquest text ha estat posar sobre la
taula la meva visió actual de l’educació en el món rural
a Catalunya. Conté algunes idees, reflexions i propostes
pròpies; moltes més de llegides, escoltades i compartides
amb agents educatius generals i específics del món rural.
La intenció, però, és molt simple i penso que àmpliament
compartida: procurar una educació als entorns rurals que
permeti a les persones viure, conviure, treballar, realitzar-se
i ser felices al seu poble en ple segle XXI, una intenció
idèntica a la de les persones d’entorns urbans, però amb
la necessitat de destacar-ne uns aspectes diferencials que
cal respectar, preservar i potenciar.
134
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.

Bibliografia
DA (2006). Fòrums per al diàleg. Congrés del Món Rural. Rural ‘06. Barcelona:
Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca.
BOIX, R.; DOMINGO, L. (2018). “L’escola rural, una mirada intercontinental”,
Revista Guix. Elements d’Acció Educativa, 443:14-18.
COLL, C. (dir.) (2007). Currículum i ciutadania. El què i el perquè de l’educació
escolar. Barcelona: Editorial Mediterrània.
COLL, C. (2018). “La personalització de l’aprenentatge escolar, una exigència
de la nova ecologia de l’aprenentatge”, Dossier Graó. La personalització de
l’aprenentatge, 3:5-11
MANZANO, R. (2009) “Las competencias, hacia la pràctica educativa”, Revista
Aula de Innovación Educativa, 180:8-13.
Webgrafia
DA (2018). Document base per promoure la millora de la política educativa
rural de Catalunya. Procés participatiu, el futur de l’escola rural [en línia]. Observatori
d’Educació Rural de Catalunya, http://www.fmr.cat/sites/default/files/
document_reptes_oberc.pdf [Consulta: 1 de juliol 2018].
DA (2018). Treball en xarxa per a una educació personalitzada. Valors d’una
societat canviant [en línia]. Lleida: Secció de Sociologia i Educació de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. http://www.fpiei.cat/sites/default/
files/Educacio-IEI.pdf [Consulta: 1 de juliol 2018].
DIPUTACIÓ DE BARCELONA, FEDERACIÓ DE MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PE-
DAGÒGICA DE CATALUNYA, FUNDACIÓ BOFILL (2018). Educació 360. Educació a
temps complet. https://www.educacio360.cat/ [Consulta: 1 de juliol 2018].
ROBINSON, KEN (2011). Cambiando paradigmas. https://www.youtube.com/
watch?v=fkBzLlYlc64 [Consulta: 1 de juliol 2018].
Persones i activitat econòmica
Educar, educar-nos, educar-se al món rural d’avui. Mirades, dilemes i reptes.
135

Art, patrimoni i cultura rural

Carrerades i
“Caminos del Monte”
a la Cerdanya:
assaig de caracterització
Xavier Campillo Besses
xaviercampillo@camigeneral.cat
Doctor en Geografia
(col·legiat núm. 861).
RESUM
Aquest article sorgeix d’una investigació dins del procés de revisió documental prèvia d’un procediment de classificació de
camins ramaders dels actuals municipis de Llívia, Puigcerdà, Fontanals i Alp. L’article aborda la dificultat metodològica que
planteja a Catalunya la discriminació sobre una base documental històrica dels camins ramaders respecte a altres tipologies
viàries (camins rals, camins veïnals), així com la distinció entre vies transhumants (de llarg recorregut) i vies transterminants,
d’àmbit local.
Paraules clau: carrerada, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, classificació, Alp.
RESUMEN
SUMMARY
Este artículo surge de una investigación dentro del proceso de
revisión documental previa a un procedimiento de clasificación de
las vías pecuarias de los actuales municipios de Llívia, Puigcerdà,
Fontanals y Alp. El artículo aborda la dificultad metodológica que
plantea en Cataluña la discriminación sobre una base documental
histórica de las vías pecuarias respecto a otras tipologías viarias
(caminos reales, caminos vecinales), así como la distinción entre
vías trashumantes (de largo recorrido) y vías trasterminantes, de
ámbito local.
Palabras clave: vía pecuaria, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, Alp, clasificación.
This article originates from an investigation within the process
of prior documentary review of a classification procedure
for cattle routes in the towns of Llívia, Puigcerdà,
Fontanals and Alp. The article addresses the methodological
difficulties appearing in Catalonia when trying to distinguish
cattle routes from other types of rural roads or rights of way
in historical documents, as well as the distinction between
real cattle routes, or long-distance nomadic routes, and local
grazing paths.
Key words: cattle routes, Cerdanya, Llívia, Puigcerdà, Fontanals, Alp, classification.
Art, patrimoni i cultura rural
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
137

Introducció
Art, patrimoni i cultura rural
Els camins ramaders constitueixen a Espanya un cas singular
dins del conjunt de camins públics, fet que es reflecteix
de bell antuvi en l’existència d’una legislació específica, la Llei
3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. Això no obstant, el
model que inspira la llei espanyola són les cañadas castellanes
al servei de la transhumància ibèrica, que recorren la meseta
del sud al nord, vinculades històricament a la institució medieval
de la Mesta. A la corona de Castella, els camins ramaders
es dividien en cañadas, cordeles y veredas, en funció de la
seva importància i amplada, i aquesta és també la classificació
general que recull la llei espanyola vigent. Tanmateix, la Mesta
no va existir a la corona d’Aragó i ni la divisió ni la nomenclatura
castellanes tenen cap tradició als territoris que n’havien
format part. Aquest fet, a Catalunya, es tradueix en la dificultat
d’identificar i categoritzar els camins ramaders, que la llei de vies
pecuàries defineix com “las rutas o itinerarios por donde discurre
o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero”.
Sempre s’ha dit, i és un fet àmpliament constatat, que a Catalunya
els camins ramaders són sovint camins de carena. Això
a la muntanya, perquè prop de la costa mediterrània és habitual
que aquests transcorren per la llera de torrents i barrancs.
Alhora, un fet característic al nostre país és que sovint els camins
ramaders transcorren o coincideixen amb els anomenats
camins rals (un exemple conegut i paradigmàtic és el camí ral
de Cardona a Berga, que és part del camí ramader de Poblet
als rasos berguedans). Nogensmenys, existeixen en català denominacions
que apunten a l’existència de veritables camins
ramaders, entesos com una categoria viària singular destinada
específicament al trànsit de ramats i segregada d’altres categories
viàries. A la Cerdanya, per exemple, estan documentats
els termes pas ramader, camí ramader i carrerada.
Juntament amb la confusió de camins rals i camins ramaders,
hi ha igualment una dificultat tècnica a l’hora de distingir entre
els camins ramaders de transhumància, de gran recorregut, i
els camins de transterminància, de curt recorregut, usats per
conduir els ramats locals a les seves muntanyes comunals.
Són camins ramaders com els altres? Reben les mateixes denominacions
consuetudinàries?
Tots aquests interrogants il·lustren la dificultat metodològica
o tècnica que al nostre país planteja l’acte de classificació que
estableix l’article 7 de la llei de vies pecuàries. i
i Artículo 7 Acto de clasificación. La clasificación es el acto administrativo de carácter declarativo en virtud del cual se determina la existencia, anchura, trazado
y demás características físicas generales de cada vía pecuaria.
138
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

La Cerdanya com a punt de destí de ramats transhumants
El primer mapa general dels camins ramaders de Catalunya
publicat per Vilà i Llobet el 1951 constata l’existència
d’una via principal de transhumància que condueix del Pla
de Bages i el Vallès a la Cerdanya, amb dues variants: una
arrenca de Navarcles, passa per Artés i Prats de Lluçanès,
i enllaça amb la següent abans de l’Hostal del Vilar, i l’altra
arrenca de Sant Feliu de Codines i passa per Moià, Sant
Bartomeu del Grau, l’Hostal del Vilar, Alpens, Castellar de
N’Hug i es dirigeix a Alp. Altres treballs identifiquen també
els camins ramaders de l’Empordà i la Selva a la Cerdanya
(Sorre, 1913). Els autors ressenyats apunten les poblacions
d’Alp i Puigcerdà com a punt de destí d’aquestes vies
transhumants.
Dins d’aquest marc de referència general, la investigació ha
maldat per identificar el recorregut dins la comarca de la
Cerdanya de l’eix transhumant que entrant des del Berguedà
i el Ripollès i condueix a les pastures de la muntanya del
Carlit (l’anomenat bosc de Llívia).
La investigació ha consistit primerament en una recerca
documental en diferents arxius ii i portals cartogràfics i bibliogràfics
iii ,però s’ha complementat amb una trobada amb
pastors de la Cerdanya, el Lluçanès i el Ripollès. iv També
s’han tingut en compte treballs previs, com ara l’Inventari
de camins ramaders del Berguedà (Campillo, 2007) i l’Inventari
de camins de Llívia (Colomina, 2010).
El cas de Llívia
La singularitat política del municipi de Llívia, enclavat en territori
francès, i el fet que aquest tingui la propietat d’una extensa
muntanya a França —l’anomenat bosc de Llívia— explica
per què hi ha excepcionalment una documentació comparativament
abundant i força detallada en relació amb els camins
ramaders transfronterers que condueixen de Llívia al pla de la
Bullosa i a la muntanya del Carlit.
El tractat de Baiona de 1866
El tractat de Baiona, del 2 de maig de 1866, v recull, en l’article
23, els acords relatius al trànsit ramader adoptats amb motiu
de l’anomenada Transacció de 1754, que assigna al camí ramader
la denominació de carrerada:
“ Art. 23. En virtud de la transaccion de 1754, los ganados
de Llivia tienen libre paso al través del territorio de
Augustrina, con objeto de ir á los pastos de Carlit y regresar
de ellos. Para tomar el camino de la cuesta ó de
la costa de Nambet que conduce á dichos pastos, van
los ganados los años pares, partiendo de la Carrerada,
confin del Tudor de Sareja, por los sitios denominados
Tudor, Nivol y Encernima, á lo largo del borde exterior
de la cuesta de Augustrina; y los años impares van por
el otro lado de Tudor; suben sucesivamente por los parajes
llamados el Homemort y la Coma de Margall, y
tuercen á la izquierda hácia la sierra de Augustrina, por
debajo del sitio conocido por la Cadira del Capellá, para
tomar camino de la Creueta.
A fin de que los ganados de Llivia tengan el paso libre por
dichos sitios, están obligados los habitantes de Augustrina
á dejarlos alternativamente en barbecho un año de
cada dos, en concordancia con el paso de los rebaños.
Mas como quiera que esta servidumbre de dejar los
campos en barbecho ó exponerlos al pisoteo del ganado,
sea onerosa para Augustrina y no indispensable
para satisfacer las necesidades de Llivia, quedará abolida
tan pronto como Augustrina ofrezca á Llivia un camino
permanente que á juicio de los peritos respectivos pueda
reemplazar sin inconveniente los dos pasos actuales.
Luego que el camino permanente esté recibido por los
peritos y puesto en uso, las reses de Llivia que durante
los cinco primeros años se saliesen de la via y entrasen
en los campos cultivados de Augustrina, podrán ser
ii A l’Arxiu Històric de Llívia s’han localitzat tres documents especialment rellevants: Plan Catastral de la Villa de Llivia, levantado por el geòmetra de 1ª classe
Pedret bajo la dirección del agrimensor Agustín Puigvert (1849); Mapa sense data d’una porció del terme de Llívia amb referència a la transacció de 1754 i Mapa
sense data d’una porció del terme de Llívia amb referència al cadastre de 1856. A l’Arxiu Històric de Girona s’ha pogut consultar la cartografia del Proyecto de
Carretera de 3er orden de Ribas a Puigcerdá (Sección del Collado de Tossas a Puigcerdá, de 1888. Addicionalment, s’han consultat a l’Arxiu Històric de Girona
els cadastres històrics dibuixats sobre el vol de 1954 dels antics municipis de Puigcerdà, Llívia, Queixans, Vilallobent, Urtx i Alp. Al mateix arxiu, s’han consultat
els amillaraments de la riquesa rústica i pecuària dels mateixos municipis, de 1945-1958.
iii A la cartoteca digital de l’Instituto Geográfico Nacional (www.ign.es) s’han consultat les actes d’atermenament, els quaderns de camp i les planimetries dels
antics municipis de Puigcerdà, Llívia, Queixans, Vilallobent, Urtx i Alp, dels anys 1927-1929; a la cartoteca digital de la Biblioteca Nacional de França (www.
gallica.bnf.fr) s’han localitzat dos mapes d’interès: la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France et d’Espagne, de 1703; Plan de Puicerda et de
sa citadelle Date d’édition, de 1708; al Géoportail de l’Institut National de l’Information Géographique et Forestière (www.geoportail.gouv.fr) s’ha consultat el
cadastre històric dels municipis de la Cerdanya francesa.
iv El dia 8 de març de 2018, als Serveis Territorials d’Agricultura, a Vic.
v El Tractat de Baiona es pot consultar a Tratados de España. Documentos Internacionales del reynado de Isabel II desde 1842 a 1868. http://fama2.us.es/fde/
Art, patrimoni i cultura rural
ocr/2007/documentosInternacionalesDelReinadoDeIsabelII.pdf.
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
139

expulsadas de ellos sin incurrir en la pena de prendamientos,
ni en la de multas, á menos que los pastores
las forzasen voluntariamente, en cuyo caso quedarán
sujetas á la pena de su infraccion. Trascurrido el plazo
de los cinco años, los ganados de Llivia estarán sometidos
al reglamento general sobre prendamientos, á
que se refiere el art. 30 del presente tratado.
Mientras no se abra el camino permanente, ocho dias
antes, por lo menos, de que los ganados hayan de salir
para Carlit, el alcalde de Llivia dará conocimiento de la
época precisa del paso al maire de Augustrina, para que
se tomen oportunamente las medidas de precaucion que
se crean útiles; pero llegado el dia prescrito, no se podrá
impedir de modo alguno que los ganados de Llivia atraviesen
las tierras designadas por donde deben dirigirse
á Carlit, sea cual fuere el estado de cultura en que se encuentren
las que no hayan quedado en barbecho.”
L’article 16 del mateix tractat també conté sengles referències
al Pas dels Bous i a la carrerada en descriure els límits del
territori de Llívia:
[...] Los propietarios de estos campos interceptan en gran
parte el paso de los ganados con las cercas que construyen
para la división de sus tierras, lo cual produce muchas
quejas por parte de los de Llivia (p. C-183).”
Gràcies als treballs preparatoris del tractat de Baiona disposem
igualment de cartografia històrica on apareixen representats
els camins objecte de la transacció. El primer document
és un mapa d’una porció del terme de Llívia força detallat (a
escala 1:1.000), sense data, però elaborat a la segona meitat
del segle XIX, atès que conté una referència al cadastre de
1856 (figura 1) vi .
El mapa identifica un camí que transcorre d’oest a est amb el
nom de carrerada i que desemboca al barranc del Tudó. Un
segon “Camino de la Crehueta” arrenca de la carrerada en
direcció nord cap a la Pedra dels Escubils, segueix després
a través de la Costa de l’Ambet i continua fins al Pas de les
Ànimes, on s’acaba. Un tercer camí arrenca del barranc del
Tudó, segueix el “Arroyo del Home Mort” en direcció oest i
condueix igualment a la Pedra dels Escubils passant per sota
de la “Cadira del Capellá”.
Art, patrimoni i cultura rural
“ Art. 16. El perímetro del término jurisdiccional de
la villa española de Llivia, enclavado en Francia […]
irá sucesivamente por el […] paso del Bous […] y
continuará por […] barranco de Tudor y la Carrerada
de Tudor á Augustrina […]”
El tractat de Baiona confirma, per tant, el sistema establert
l’any 1754, que consistia en l’ús de dos camins de manera
alterna per comunicar el territori de Llívia amb la muntanya
del Carlit, alhora que autoritza l’Ajuntament de Llívia
a fer el manteniment dels camins en territori francès. La
causa d’aquest curiós sistema binari s’ha de cercar en les
dificultats de veïnatge existents entre la vila de Llívia i el
poble d’Angostrina, tal com documenta un informe de 1862
(Capdevila, 2011):
“Por la parte del sur [el término] está limitado por el camino
que sale del barranco de Tudor llamado la carrerada,
y del que es continuación el camino rural de Angustrina
En definitiva, aquest mapa recull l’itinerari de la carrerada del
Carlit amb els dos camins ramaders de caràcter altern acordats
l’any 1754, que sanciona el tractat de Baiona de 1866.
Un segon mapa, també a escala 1:1.000, molt semblant a
l’anterior, que fa referència a la transacció de 1754, però elaborat
igualment al segle XIX, atès que conté una barra gràfica
expressada en metres vii , identifica de nou la carrerada que
arrenca del “Camino rural de Angustrina”, que desemboca
al barranc del Tudó (“Barranco del Tudor”). Addicionalment,
identifica els camins ramaders alterns ja descrits sota l’epígraf
“Tránsito de los ganados de Llivia y las tierras que él atraviesa
deben quedar en barbecho un año de cada dos”.
El tractat de Baiona culmina amb l’“Acta final del arreglo de
límites entre España y Francia por el Pirineo”, signada el dia
11 de juliol de 1868, la qual comprèn l’acta d’atermenament i
amollonament del terme municipal de Llívia sobre la base de
45 fites transfronteres encara vigents.
vi Arxiu Històric de Llívia.
vii Arxiu Històric de Llívia.
140
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

L’acta revela que la carrerada de Llívia és part de la línia internacional
de frontera entre Espanya i França, i conté l’única
menció documental a la seva amplada, que estableix en 5
metres:
30. Cruz horizontal á flor de tierra á 160 metros, en la
confluencia del arroyo de Vilalta con el Rech del Mas
de Vilalta.
De la union de estos dos arroyos resulta el barranco
del Tudor, que marca la linde hasta donde encuentra á
la senda rural conocida por el nombre de la Carrerada
del Tudor.
Para regularizar la traza y el ancho de este camino en
la parte que sirve de límite se ha puesto de trecho en
trecho un par de mojones con la misma numeración,
mediando entre ámbos cinco metros que se señalan de
ancho á la via, comprendido el arroyo. El eje del camino
marca la frontera. Estos pares de mojones se han situado
en los cuatro parajes siguientes:
31. En el encuentro del barranco del Tudor con la Carrerada.
32. A los 75 metros en la direccion de la Carrerada, en
el primer recodo.
33. A otros 75 metros en otro recodo.
34 . En el extremo occidental de la Carrerada á 330
metros.
La línea internacional deja la Carrerada, y sigue ya
rectamente de muga á muga hasta cerrar el perímetro.
Art, patrimoni i cultura rural
Fig. 1. Traçat de la via transhumant a Llívia. En color verd, la carrerada d’Angostrina
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
141

La cartografia cadastral
El “Plan Catastral de la Villa de Llivia, levantado por el geòmetra
de 1ª classe Pedret bajo la dirección del agrimensor Agustín
Puigvert” viii , de l’any 1849, recull el traçat de la carrerada del
Tudó amb el nom de “camino carreral”. Aquest, des de l’antiga
partida indecisa del Tudó, davalla al poble de Cereja i amplia la
informació que conté el tractat de Baiona. Aquesta mateixa secció
del camí ramader figura a la sèrie 5000 ICGC vigent del mapa
topogràfic de Catalunya amb el nom de Carrerada del Tudó.
El mapa parcel·lari cadastral francès (dibuixat entre 1930 i
1960) ix identifica al terme d’Angostrina un “Chemin rural dit
de les Deveses”, que després de travessar la carretera D-618
desemboca a la “carrerade” d’Angostrina. El camí que el cadastre
francès anomena “carrerade” és un camí amb una
amplada considerable, mínima de 10 metres, i amb eixamplaments
puntuals de fins a 25 metres. La carrerada, al seu torn,
desemboca al camí que els documents associats al Tractat de
Baiona anomenen “Camino rural de Angustrina”, el qual condueix
a la carrerada del Tudó.
En definitiva, aquest camí correspondria a la carrerada de Vilanova
d’Escaldes i Angostrina al Carlit, que a les Fontetes s’uniria
a la carrerada de Llívia ja descrita.
El Pas dels Bous
No hi ha cap document històric que descrigui la continuïtat de
la carrerada de Llívia des de Cereja fins a la sortida del terme
municipal en direcció a Puigcerdà. Això no obstant, les fonts
orals coincideixen a situar la sortida del camí ramader a l’anomenat
Pas dels Bous. Les diferents sèries del mapa topogràfic
de Catalunya identifiquen amb el nom de Pas dels Bous la partida
de Llívia situada entre Xidosa i Rodonell.
El Pas dels Bous és l’antic camí d’Onzès a Vilanova d’Escaldes
i Angostrina, que travessa el camí ral de Puigcerdà a Llívia. x
Trobem la primera representació del camí amb el nom “Pas
des Bous” a la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites
de France et d’Espagne, de l’any 1703.
El nom del camí és viu també a França, perquè el recull tant
el parcel·lari francès com el carrerer d’Onzès a la cartografia
oficial francesa.
Finalment, l’amillarament de Llívia de 1956 xi conté la descripció
de diverses finques que confronten amb el Pas
dels Bous.
El nom del camí i el fet que aquest transcorri per un rierol
o còrrec (com la carrerada del Tudó) apunten indubtablement
a un ús ramader de la via, però no hi ha cap document
històric que n’afirmi inequívocament el caràcter de
carrerada.
L’Inventari de camins de Llívia (Colomina, 2010) fa passar
el camí ramader pel camí ral de Llívia a Puigcerdà, i Anglada
(1962) ho fa pel camí de Llívia a Cereja, de manera que el traçat
del camí ramader dins del terme de Llívia seria: carrerada
del Tudó - Cereja - Llívia - Pas dels Bous. Això no obstant, no
hem trobat documentació històrica que atorgui al camí ral i al
camí de Cereja la condició de camí ramader.
Tanmateix, hi ha la possibilitat que el camí ramader coincidís
antany amb el mateix camí vell d’Onzès a Vilanova, seguint el
torrent del Pas dels Bous (recordem que al Tudó la carrerada
segueix el curs dels torrents del Tudó i de l’Home Mort), fins a
enllaçar amb la carrerada d’Angostrina.
Una segona opció, més consistent, seria que la carrerada
transcorregués originalment pel camí anomenat de les Prades
o de les Devesetes. Ho indicaria la destinació d’aquest espai
a la pastura, així com l’existència d’una extensa zona d’horts
arran del camí de les Prades (els horts requereixen una aportació
intensiva de fems, motiu pel qual solien situar-se prop del
traçat de camins ramaders).
Art, patrimoni i cultura rural
viii N’hi un exemplar a l’Arxiu Històric de Llívia i una còpia a l’Arxiu Històric de Girona.
ix Consultable a www.geoportail.gouv.fr.
x Molló 43 de l’atermenament de Llívia: “Describiendo un saliente de 173 grados, pilar á 715 metros junto á la tapia de los prados del Tudor de Flori á orilla del
camino de Villanueva á Onzès [camí del Pas dels Bous].”
xi Arxiu Històric de Girona.
142
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

El camí ramader de les pereres
Entre el Pas dels Bous i el veïnat de Pereres de l’antic municipi
de Queixans (actualment Fontanals de Cerdanya), no hem trobat
cap referència documental al traçat del camí ramader ni a
la seva existència.
Nogensmenys, ja hem vist a Llívia la tendència a fer transitar
els ramats pels torrents. Sembla que entre Llívia i Alp la
connexió es feia antigament per la mateixa riba del Segre. Cal
subratllar que antany el riu ocupava un territori indefinit, atès
que la llera canviava amb les avingudes. El Plan de Puicerda
et de sa citadelle (1708) xii representa el Segre envoltat de
terrenys incults d’arenals i aiguamolls per on podien transitar
els ramats. En la trobada amb pastors a Vic, es va recollir el
testimoni de Josep Meià, del Mas d’Aravó, segons el qual els
ramats que anaven a Llívia passaven pel Segre, de manera
que el camí que transcorre per Escadarcs, Pont del Soler, Mas
d’Aravó i Mas Mallol era camí ral, però no camí ramader. xiii
de Las Pereras a Dorria; y en terreno de pastos comunal
del Ayuntamiento de Vilallobent, el enclavado
en el termino municipal de Vilallobent, y comunal del
Ayuntamiento de Caixans, el enclavado en el termino
municipal de Caixans.
Vigésimo primer mojón: ... Está situado en la partida
nombrada dels Fangasos en el borde Oeste del camino
de Vilallobent a la Pleta dels Anyeis en la montaña de
Puigcerdá y en la ladera Oeste del Serrat de Morcado
y en terreno de pastos comunal del Ayuntamiento de
Vilallobent, el enclavado en el termino municipal de Vilallobent,
y comunal del Ayuntamiento de Caixans, el
enclavado en el termino municipal de Caixans.”... La
línia de término entre este mojón y el mojón vigésimo
es el camino de herradura que los une y que va desde
Vilallobent a la Pleta dels Anyeis...”
Trobem una nova menció al camí ramader a l’acta d’atermenament
dels antics termes municipals de Queixans i Vilallobent,
de l’any 1928. xiv Aquest document denomina “cañada de
ganado” o “camino de ganado” el camí que provinent de les
Pereres condueix al Pla de les Forques, el qual transcorre entre
els mollons 12 i 19 de l’atermenament.
Al molló 20, al punt on la carrerada abandona la divisòria, arrenca
el camí de bast (“camino de herradura”) de les Pereres
a Dòrria. Addicionalment, el molló 21 està situat a la vora del
camí de Vilallobent a la Pleta dels Anyells, que el document
qualifica igualment com a “camino de herradura”, el qual segueix
el termenal fins al molló 23:
“Décimotercer mojón: ... Está situado en la Linde de la
propiedad de Don Tomás Montagut, vecino de Caixans,
al Oeste, y la finca “La Mosquera” propiedad de Don
Ventura Tosas Giralt vecino de Vilallobent, al Este; y en
la “Serra de la Mosquera”... La línia de termino entre
este mojón y el mojón duodécimo, es la recta que los
une, cuya dirección sigue la cañada de ganado del caserío
de “Las Pereras” al Pla de las Forcas...
Vigésimo mojón: ... Está situado en el Pla de las Forcas
en el borde Este del camino de herradura del caserío
xii Consultable a www.geoportail.gouv.fr.
xiii Tampoc el camí de Sant Marc era camí ramader, segons el mateix testimoni.
xiv Consultable a www.ign.es.
xv Consultable a www.ign.es.
L’acta d’atermenament dels municipis d’Alp i Vilalobent xv
conté referències addicionals al camí ramader. En aquesta, el
camí de bast de Vilallobent a la Pleta dels Anyells és descrit
com a “vereda de cabras”, sense que quedi clar si aquesta
denominació fa referència al mal estat del camí o a la seva
destinació al trànsit ramader. En la descripció del segon
molló, s’afirma que des d’aquest s’observa el “camino de
Caixans a la Pleta de Caixans”, que hem d’identificar amb la
“cañada de ganado” que esmentava l’acta anterior:
“Segundo mojón: ... Está situado en la ladera Suroeste
del Bach de Coma Tabanera en una vereda de cabras
y en bosque de pinos comunal del Ayuntamiento del
Alp el enclavado en el termino municipal de Alp y de
Vilallobent el enclavado en el termino municipal de Vilallobent...
Desde este mojón se ven: ... el camino de
Caixans a la Pleta de Caixans.”
La menció a la “cañada” a l’acta de 1928 es tradueix en la
seva representació cartogràfica a les planimetries municipals
de Queixans i Vilallobent, aixecades per la Comisión
Geográfica del Noreste de España l’any 1929 amb el nom
de “cañada para ganado”, xvi i la seva incorporació a la sèrie
històrica del Mapa Topográfico Nacional de España (full
217, 1a edició, 1934). xvii
Art, patrimoni i cultura rural
xvi Consultable a www.ign.es.
xvii Consultable a www.ign.es.
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
143

El pas del camí ramader per la Molina
Entre la Pleta de Queixans, o Pleta de Dalt, i el Pla d’Anyella
no hem trobat cap referència documental a la continuació del
camí ramader.
Això no obstant, la connexió entre la Pleta de Queixans i
el Pla d’Anyella ja va ser documentada l’any 2007 sobre la
base de fonts orals amb motiu de l’elaboració de l’Inventari
de camins ramaders del Berguedà, xviii que assenyalava que
el camí de les Pereres seguia pel serrat de l’Orri, Roques
Altes, tossal Rodó, Porxo d’Ovella, Hotel Roc Blanc, baga
del Sitjar, bosc del Paborde, Pla dels Cirerets i collada del
Pedró. Aquest itinerari va ser confirmat pels pastors reunits
a Vic. xix
El camí descrit apareix documentat amb algunes interrupcions
puntuals a la cartografia històrica. Les planimetries
municipals de Queixans i Urtx, aixecades l’any 1929 per la
Comisión Geográfica del Noreste de España, recullen el traçat
del camí des de la Pleta de Queixans. La planimetria d’Urtx
condueix el camí des del límit del terme amb Queixans al
molló número 9 de l’atermenament amb el municipi d’Alp, el
qual, segons l’acta d’atermenament de 1928 dels municipis
d’Urtx i Alp, correspon a:
“Una roca nativa sin forma definida y de las dimensiones
aproximadas siguientes: un metro veinte centímetros de
longitud por cincuenta centímetros de latitud y ochenta
de altura. Tiene una cara orientada al Noroeste y otra orientada
al Norte; en la cara Noroeste tiene grabada una
cruz latina de brazos iguales…”
La fita del termenal està situada sobre els Orris de Dalt. La
continuació del camí fins al Porxo d’Ovella s’observa als vols
americans (sèries A i B) de 1946 i 1957, també la baixada pel
torrent fins a la carretera de la Molina (que recull igualment el
catastrón del Mapa Topográfico Nacional de España, de l’any
1929).
El camí del Cortal del Sitjar a la Collada del Padró figura a la
planimetria municipal d’Alp-Toses, de 1928 amb el nom de
“Camino de la Molina a Castellar de Nuch”, i amb el mateix
nom, a les diferents sèries històriques del Mapa Topográfico
Nacional de España.
El camí del Sitjar a la Collada del Pedró va ser seguit a la primeria
del segle XX per Cèsar August Torras, que el va descriure,
en la seva guia itinerària Cerdanya (1924). xx La descripció
inclou diferents referències que denoten que es tracta, efectivament,
d’un camí d’ús ramader:
“10 m. Cortals del Sitjar, molt gran propietat del senyor
Rosal de Berga. Pasturatges al entorn. Al damunt y un
tros enllà hi ha l’antic cortal del Sitjar. S’atravessa el torrent
de Prat Nou que baixa dels cims de Pla d’Anyella y’s
puja en direcció SE. per entre pasturatges. 15 m. Amurriador
de la remada. Se va pujant constantment. 25 m. Apallador.
El camí reblincola per guanyar la pendent, portant
la direcció a migjorn. 35 m. Pla dels Cirerets.”
El camí ral de la collada de Toses
Cal subratllar que el camí ramader de les Pereres transcorre
entre dos camins rals. En efecte, el camí de la Cerdanya a la
vall de Ribes té dos traçats històrics: el camí de la vall d’Alp i
el camí de Vilallobent al Coll de la Creu de Meians. El primer
el trobem documentat en un despatx del batlle d’Alp de l’any
1816 xxi i figura igualment dibuixat al projecte de la carretera de
Barcelona de l’any 1888. xxii El camí de la Creu de Maians figura
a la Carte d’une partie de Cerdagne avec les limites de France
et d’Espagne» (1703), també al (1708). xxiii Ambdós apareixen
representats alhora en un mapa adjunt a un expedient de la
primera meitat del segle XIX. xxiv No consta en la documentació
analitzada que cap dels dos camins rals fossin alhora camins
ramaders.
Art, patrimoni i cultura rural
xviii Els pastors entrevistats foren Jaume Ribot (a. Torre d’Estoll), Joan Giralt (a. Sibina) i Ernest Sitges.
xix Els pastors presents a la trobada van ser Josep Salvans i Lluís Salada Gaja, d’Olost; Eduard Casas Puig, de Sant Pere de Ribes; Joan Picas Vilalta, de Campdevànol;
Marc Ribot Solé, i Francesc Ribot Flix, pastor de la Torre d’Estoll.
xx “ITINERARI Nº 15 de la Molina (estació de ferrocarril) a Castellar d’en Huch, in Torras, Cèsar August, Cerdanya. Barcelona: Tallers Gràfics Hostench, 1924, p.
73-75.
xxi Arxiu Històric de Puigcerdà. ACCE 125; CU 3685.
xxii Arxiu Històric de Girona.
xxiii Consultables a www.geoportail.gouv.fr.
xxiv Arxiu Històric de Puigcerdà. ACCE 125; CU 3685.
144
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

Fig. 2. Camins de transhumància i camins de muntanya entre el veïnat de les Pereres i el Pla d’Anyella: via transhumant (línia doble de punts); 1. “Camino del
Monte” d’Alp; 2. “Camino del Monte d’Urtx”; 3: “Senda de cabras” del Vilar; 4. “Camino del Monte” de Queixans i “Senda de cabras” de Vilallobent; 5. “Camino
del Monte” de Vilallobent.
Art, patrimoni i cultura rural
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
145

El camins de transterminància
El camí ramader de les Pereres a la Pleta de Queixans no és
l’única “cañada” documentada en aquest sector de la Cerdanya.
En l’amillarament xxv d’Urtx, de l’any 1956, xxvi s’esmenta
una “cañada” en qualitat de termenal en la descripció d’una
finca situada a la partida de les Planes (taula 1). Aquest camí
ramader correspondria al camí que des d’Urtx s’enfila a través
de les Planes a la Pleta Vella de les Vaques i al Serrat de les
Llançanes.
PARTIDA TERMENALS PARCEL·LA CADASTRAL
N Juan Bombardó
Les Planes
Camp de la Barraca
Avalls
Taula 1. Amillarament d’Urtx (1956)
S Lorenzo Cot
6/138
E Cañada
O Cañada
N José Blanch
S Camino del Monte
E José Anoll Fontdevila
O Comunales
N Tomás Bartra Bartra
S Tomás Bartra Bartra
E Torrente
O Camino del Monte
Malgrat la denominació “cañada”, no sembla que aquest camí
sigui substancialment diferent dels camins de transterminància
que documenten les planimetries municipals aixecades per
la Comisión Geográfica del Noreste de España l’any 1929, així
com els amillaraments dels antics municipis de Vilallobent,
Queixans, Urtx i Alp (taules 2-4). xxvii La documentació revela
que cada poble, fins i tot cada veïnat, disposa del seu propi
camí de la muntanya.
Aquests camins reben sistemàticament la denominació “Camino
del monte”:
Però també “vereda de cabras” i “senda de cabras”:
ϞϞ
Acta d’atermenament dels municipis de Vilallobent i
Alp (1928): en referència al camí que s’enfila al Coll de
Marcer per Coma Tabanera.
ϞϞ
Acta d’atermenament d’Urtx i Alp (1928): on figura “sendero
de cabras” referit al “sendero bien definido que los une y
que se dirige desde la solana del monte de la Torre de Riu,
partida Las Espallosas [...] al pueblo de Vilar.” Aquest camí
arrenca de la “cañada” de Queixans.
Art, patrimoni i cultura rural
ϞϞ
Amillarament de Queixans (1956): Camino del Monte,
Camino de la Montaña, Camino del Monte de Caixans.
ϞϞ
Amillarament de Vilallobent (1956): Camino del Monte.
ϞϞ
Amillarament d’Alp (1945): Camino del Monte, Camino de
la Montaña, Camino de la Pleta.
ϞϞ
Urtx (1956): Camino del Monte, Cañada.
Sovint estan situats en la proximitat de terrenys comunals o
de partides amb noms que remeten a l’activitat ramadera (Devesa,
Camp dels Moltons, Pleta). Específicament, el “camino
del Monte” d’Alp que documenta profusament l’amillarament
(anomenat també “camino de la Pleta”) és el camí que s’enfila
pels Collets, la Roca Castellana, la Pleta, etc., i correspondria
al camí ramader o carrerada transhumant que des de Castellar
de n’Hug (on conflueixen els camins ramaders que provenen del
Penedès i el Vallès) condueix a Alp d’acord amb el mapa de Vilà
i Llobet (1951). És a dir, el camí de transhumància apareix en la
documentació municipal com una via local de transterminància.
xxv El Amillaramiento de la Riqueza Rústica y Pecuaria és un document amb finalitats impositives elaborat pel Ministeri d’Hisenda que conté un llistat de propietaris
del municipi, amb la identificació i la descripció dels termenals de les finques que els pertanyen.
xxvi Arxiu Històric de Girona.
xxvii Arxiu Històric de Girona.
146
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

PARTIDA
TERMENALS
N
Terrenos comunales
Camp de la Roca
Camp de la Devesa
Devesa
Camp del Coix
Costals
Torre Ruset
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
Terrenos comunales
Terrenos comunales
Camino del Monte
Damian Tubau Tubau
Juan Cot Blanch
Torrente
Camino del Monte
Damian Tubau Tubau
Terrenos comunales
Torrente
Camino del Monte
Juan Cot Blanch
Pablo Alier Viladebach
Terrenos comunales
Camino del Monte
Esteban Vergès Alujo
Camino
Camino
Camino del Monte
Juan Cot Blanch
Terrenos comunales
Camino del Monte
Termino de Caixans
PARTIDA
Camp del Niu
Camp dels Moltons
Camp d'amunt de la
Devesa
Devesa del Rafaló
Bach del Llanas
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
TERMENALS
Terrenos comunales
Camino del Monte
Antonio Alier Cot
Agustín Blancher Dardallò
José Martí Elias
Terrenos comunales
Camino de la Montaña
Terrenos comunales
Juan Giralt Marginet
Terrenos comunales
Terrenos comunales
Camino del Monte
Terrenos comunales
Salvador Pascual Martí
Terrenos comunales
Camino del Monte
de Caixans
Terrenos comunales
Camino del Monte
Terrenos comunales
José Martí Elias
y Jaume Tuset Trafi
N
Buenaventura Tubau
Anoll
Taula 3. Amillarament de Queixans (1956)
Devesa
S
E
José Espona
Camino del Monte
O
Juan Cot Blanch
Taula 2. Amillarament de Vilallobent (1956)
Art, patrimoni i cultura rural
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
147

PARTIDA
TERMENALS
PARTIDA
TERMENALS
Art, patrimoni i cultura rural
N
S
Pleta
E
O
N
S
Camp de la Pleta
E
O
N
S
Carboner Mort
E
O
N
S
Ravé
E
O
N
S
Clots
E
O
N
Masella S
E
O
N
S
Camp dels Xuts
E
O
N
S
Roc de l’Illet
E
O
Taula 4. Amillarament d’Alp (1945)
Francisco Ravetllat
Torrente de la Pia
Con camino del Monte
Sucesores de Jaime Martí
Camino del Monte
Carmen Ruaix
Camino del Monte
Sucesores de Duofre Sapé
Con Monte
Con yermo
Con camino del Monte
Con camino del Monte
Con roquetales
Con campo de José Ribera
Con camino del Monte
Con roquetales
Campo de herederos de Pablo
Llaudó
Campo de herederos de María
Forn
Con camino del Monte
Con roquetales
Pablo Junoy
Ramón Font
Camino de la Montaña
Camino de la Montaña
Campos de E. Compañó y de
C. Sieve y camino del Monte
J. Llanas y E. Comapañó
y camino
C. Sieve y camino del Monte
Campos de E. Compañó y
José Mª Pallejá
Roc de l’Illet
Font del Maix
Carboner Mort
Mullera
Sant Antoni
Pleta
Boscarró
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
N
S
E
O
Campos de E. Compañó y de
C. Sieve y camino del Monte
J. Llanas y E. Comapañó y
camino
C. Sieve y camino del Monte
Campos de E. Compañó y
José Mª Pallejá
Juan Bombardó
Francisco Pagès y Cosme
Fabra
Camino del Monte
José Junoy
Prado de Francisco Puig
Juan Avellanet
Con camino del Monte
Prado de Francisco Cosp
Con camino de la Pleta
Campo de Joaquín Baldellou
Campo de Joaquín Baldellou
Terreno comunal
Campos de D. Sapé y tierra
comunal
Prado del propietario y tierra
comunal
Camino de la Montaña
Campos de F. Balart
y herederos de J. Cot
Propiedad de J. Ribell
y S. Rigla
Otra de M. Moliné
y camino del Monte
Otra de J. Manaut y B.
Tresens
Con terreno comunal
Campo de B. Ravetllat y
prado de B. Ribot
Carretera del Monte
Campos de M. Moliner y
Sres (a) Faralló
Carretera del Monte
148
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització

Conclusions
Si bé ja des dels treballs de Sorre (1913) o
Vilà i Llobet (1951) hom constata l’existència
de vies transhumants amb origen o destinació
a la Cerdanya, tota la documentació aplegada
en aquesta recerca té paradoxalment un caràcter
marcadament local.
Els quatre camins que en la documentació analitzada
s’anomenen “carrerada” o “cañada”
—1. La carrerada del Tudó; 2. La carrerada
d’Angostrina; 3. La “cañada” de Queixans, 4.
La “cañada” de les Planes (Urtx)— es descriuen
sempre des d’una òptica purament local.
Això és així també en el cas de la carrerada
del Tudó, que la documentació existent
relaciona sempre amb els desplaçaments de
ramats de la vila de Llívia al bosc de Llívia.
Aquest és el camí ramader més àmpliament
documentat, però no ho és perquè tingui una
major importància o una significació regional
en qualitat de via transhumant, sinó merament
pel seu caràcter transfronterer, fet que
muda un conflicte de naturalesa local (entre
Llívia i Angostrina) en un problema de rang
internacional lligat a la mateixa indefinició de
la línia fronterera (que no s’estableix fermament
fins a l’any 1868).
La carrerada d’Angostrina té també un caràcter
local (neix prop del poble mateix), mentre
que la “cañada” de Queixans condueix a la
Pleta de Queixans (on, d’acord amb la documentació
existent, aparentment acaba), com
la “cañada” de les Planes d’Urtx que es dirigeix
a la Pleta Vella de les Vaques.
En aquest sentit, malgrat les denominacions
que inequívocament denoten la naturalesa
pecuària, distintiva, d’aquestes vies, les carrerades
o cañadas no es distingeixen funcionalment
dels camins “del monte” i “de cabras”
de Vilallobent, Queixans, Urtx, el Vilar
i Alp, destinats clarament a la transterminància
de caràcter local.
En definitiva, malgrat que alguns dels camins
ramaders documentats formin part de grans
eixos transhumants, aquests no s’identifiquen
amb una denominació específica, i en
la documentació consultada sempre figuren
com a vies d’àmbit local.
D’altra banda, els camins ramaders transcorren,
al pla, pels còrrecs o torrenteres
(antany per la ribera del Segre) i, a la
muntanya, per les carenes. Cal atribuir
aquests traçats, d’una banda, al desig
d’apartar el trànsit ramader de les zones
de conreu (tal com il·lustra a la perfecció
el conflicte multisecular entre Llívia i Angostrina),
però també a la voluntat de preservar
els camins públics generals, com
il·lustra el pas de la “cañada” de Queixans
entre els dos ramals del camí ral de
Puigcerdà a Ribes de Freser.
Finalment, l’única referència documental a
l’amplada dels camins ramaders és la de 5
metres que l’afitament del terme de Llívia de
l’any 1868 va atorgar a la carrerada del Tudó
al sector del rec de l’Home Mort, novament
des d’una perspectiva local.
Bibliografia
ANGLADA, M. (1962). Vint-i-cinc anys a Llívia: estampes de la Cerdanya.
CAMPILLO, X. (dir.) (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà.
Berga: Grup de Defensa de la Natura del Berguedà.
CAPDEVILA, J. (2011). “Informe sobre els límits i relacions de veïnatge
de Llívia (1 d’abril de 1862)”. A: “Annex C - Transcripció de documents
manuscrits”, La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868):
C-182-C-186; C-204-C-206. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
COLOMINA., M. (2010). “Inventari de camins de Llívia”, Adequació de la
xarxa de senders de Llívia. Montellà: Socarrel.
LLOBET, S.; VILA, J. (1951) La trashumancia en Cataluña, Congrés Internacional
de Geografia de Lisboa. Lisboa, vol. II:36-37.
SORRE, M. (1913). Les Pyrénées méditerranéennes. Étude de géographie
biologique. París: Armand Colin.
TORRAS, C. A. (1924). Cerdanya. Barcelona: Tallers Gràfics Hostench.
Art, patrimoni i cultura rural
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització
149

Art, patrimoni i cultura rural
Amb el suport de:
150
www.fmr.cat
Carrerades i “Caminos del Monte” a la Cerdanya: assaig de caracterització