elButlletí 279 de l'AVV Clot-Camp de l'Arpa. Octubre 2019

El Butlletí del Clot-Camp de l’Arpa | 07
ENTREVISTA
El sabater de tota la vida
es va jubilar
Ja fa temps que l’ofici de sabater va a menys. Abans la gent tenia poques sabates
i les feia durar més: es canviaven els talons gastats, es reposaven les soles...
Ara el consumisme d’usar i llençar (sabates més barates però de poca durada)
i la utilització massiva de calçat esportiu fa que hi hagi poca tendència a fer-se
arranjar les sabates i, en conseqüència, cada vegada hi ha menys sabaters.
Els sabaters de tota la vida, quan es jubilen, normalment no tenen qui continuï
el negoci. És el cas de Santos Prieto (nascut a Galícia fa 75 anys), que va fer de
sabater a Mallorca 528 juntament amb la seva esposa, Rosa Nadal (nascuda a la
Vallfosca), fins al desembre passat, quan es van jubilar tots dos.
Quan vau obrir la sabateria?
Com era el barri
llavors?
Va ser l’any 1969, dos
anys abans de casar-nos
[des de llavors la Rosa
sempre ha estat present
durant aquests quasi 50
anys: a la feina, a la vida...
i a l’entrevista, que contesten
a dues veus]. Anteriorment
hi havia una modista;
nosaltres vam pagar
un traspàs de 150.000
pessetes i vam començar
a pagar-ne 4.000 al mes.
En aquell moment el carrer
Mallorca encara era en
sentit Besòs fins a Rogent
i hi passava el tramvia 54.
Al voltant hi havia força
empreses: una gran impremta
davant del nostre
local, una fàbrica de politges
al costat, més cap
a Independència hi havia
la pastisseria Llopart, al
xamfrà del davant i a la
mateixa vorera que nosaltres
hi havia una botiga
de llegums cuits, més cap
aquí la llibreria Manero,
mobles Calvet... i al xamfrà
amb Dos de Maig hi havia
una altra impremta, on
després es va fer el bloc
de Caixa de Catalunya. A
l’entorn d’aquesta mateixa
cruïlla hi havia l’església
de les monges vedrunes,
una benzinera i el desaparegut
Hospital del Nen
Déu. L’ambient era molt
diferent que ara, la gent es
coneixia més i es tractava
més personalment.
Els sabaters de tota
la vida, quan es
jubilen, normalment
no tenen qui
continuï el negoci
Quin tipus de clients heu
tingut i quines feines heu
fet durant tots aquests
anys?
Sobretot ha sigut gent
del barri (veïnat, treballadors,
monges, etc.),
però sempre hem tingut
clients d’altres llocs de
Barcelona, de fora de la
ciutat i, fins i tot, alguna
antiga veïna que havia
marxat a l’estranger. Hem
fet tot tipus de feines de
sabater, des del més normal
(tapetes, talons, forma,
etc.) fins a coses que
pocs sabaters feien: adaptacions
a casos especials
(discapacitats, etc.), refer
botes... i quasi tot el que
els clients ens plantejaven
i podíem fer. La veritat és
que sempre hem tingut
molta feina (amb els canvis
de temporada teníem
el local ple a vessar de sabates
per arreglar!). Sempre
hem treballat moltes
hores al dia i només gràcies
a això ens hem pogut
guanyar la vida.
Ara queden pocs sabaters
com vosaltres, oi?
La veritat és que ja en
queden pocs. Hi ha sabaters,
però molts menys
que abans i, en general,
només fan les feines més
normals. Sovint també es
dediquen a altres feines,
sobretot a fer claus i altres
temes relacionats. Mai ha
sigut cap bon negoci i ara
encara ho és menys.
Vau intentar traspassar
el negoci a l’hora de jubilar-vos?
No, perquè el propietari
vol fer una vivenda en el
local i, per tant, ja ni ens
ho vam plantejar. Vam
vendre quasi totes les eines
i el material.
I com va la jubilació?
Bé, molt bé, tot i que jo —
diu en Santi— de vegades
encara somio amb sabates,
però normalment vaig a
passejar (amb les limitacions
físiques derivades d’haver
tingut una pòlio de pe-
tit), llegeixo i faig una mica
de tot. Però he d’admetre
que alguna vegada m’entra
un cert avorriment i llavors
m’agafen ganes d’una mica
de feina de sabater. Han
estat molts anys (més de
60!) fent la mateixa feina,
poc pagada però que a mi
m’agradava. Però estem bé
de salut i ens ho passem bé,
aquí i a la Vallfosca.
Al carrer us deveu trobar
amb antics clients, oi?
Sí, molt sovint, ja que vivim
a la mateixa zona. Sí,
és agradable, sovint ens
fan la brometa que ens
troben molt a faltar i que
hauríem de tornar a la feina.
Han sigut molts anys
de tracte molt personal,
de molts comentaris, de
compartir coses... i al final
quasi sempre queda l’afecte
i la simpatia mútua.
Moltes gràcies per la
vostra feina i per l’entrevista.
Que tingueu la sort
que us mereixeu.
----------------------------
Nota: Si voleu, podeu recuperar aquest bon article de l’escriptor Javier Pérez Andújar (també veí del barri) sobre la sabateria Prieto : https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20170211/javier-perez-andujar-caros-o-baratos-repare-sus-zapatos-5801188