El lèxic del blat al Comtat

El llaurador podia llaurar sense haver plogut o llaurar de saó; és a
dir, quan el sòl tenia humitat, perquè havia plogut. Les pluges de la
tardor, en terrenys acabats de llaurar, entren bé dins la terra i fan
bona cosa de saó: d’humitat. Tenint en compte aquests detalls, el
camperol enganxava el matxo al forcat i a la rella o la xaruga i obria
el solc i, unes passes darrere de l’home, hi havia la dona amb un
poalet que deixava caure el gra dins el solc, mentre movia els dits
(a pessics) de la mà.
En tant que la dona deixava caure el gra dins el solc, el gra es
quedava a la vista i la xaruga tapava el solc on havia caigut la llavor
fins arribar a l’últim, que es quedava sense sembrar, perquè els
pardals el podien picar i es quedava a l’aire.
Aquesta forma de llaurar s’anomenava a solc i era la forma típica
del Comtat. Hi havia una altra manera de llaurar: a eixam o a manta;
és a dir, hom escampava amb un cabàs el gra sobre el sòl llaurat a
grapats, fent ventades a ull. Segons ens van dir, aquesta darrera
forma es feia al secà i no era la típica del Comtat i sí de llocs, com
ara Andalusia, etc. Al Comtat se sembrava a solc en secà i en horta.
Independentment de fer servir la xaruga o la rella, hom passava
l’aplanadora sobre el sòl, perquè tot quedés ben tapat i la llavor,
preparada per a germinar. La llavor que sobrava era guardada d’un
any per a l’altre.
Finalment, si hom havia sembrat al secà, ja no calia fer res més:
hom esperava que plogués per a regar la sembradura. Si hom
sembrava en horta, tot era disposat en taules (rectangles de terra
més o menys grans on hi havia la sembradura, les hortalisses, etc.),
i eren regades segons el dret d’aigua amb les sèquies. I a esperar
que la llavor germinés... El camperol també esperava la neu de
l’hivern, perquè la humitat duraria fins la primavera i no caldria
regar la sembradura.